Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) –al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre– de París (França), organitzat pel «Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquest últim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de «Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser capturats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935

- Alfred Mourgue: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 neix a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup «La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.

Foto policíaca de Paul Boulnois (6 de març de 1894)

- Paul Boulnois: El 12 de desembre de 1873 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Paul Cyprien Boulnois. Sos pares es deien Louis Cyprien Boulnois, mecànic, i Augustine Héloïse Dugendre, brunyidora. En 1890 militava en la Federació de la Joventut Socialista Revolucionària. El 29 de juliol de 1890 assistí a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista de París, al número 121 del carrer Oberkampf, i l'endemà s'ajuntà amb altres companys al bar dels carrers Turbio i Réaumur, on decidiren reunir-se regularment a la Sala Horel per a fer propaganda antielectoral. El 17 de setembre de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Nicaise, al número 1 del carrer Petits Carreaux, per a reconstruir la Lliga dels Antipatriotes amb ocasió de la visita de mariners russos a París. Aquests mateix any de 1893, segons informes de la policia, assistí a nombroses reunions, com ara el 21 d'octubre a la Sala Chaboche, al número 92 del bulevard Ménilmontant, organitzada per la Lliga dels Antipatriotes; el 3 de desembre a una assemblea del Grup Anarquista de Montmartre a casa de Duprat, al número 11 del carrer Ramsey; el 10 de desembre a una reunió del Grup Antipatriota del XX Districte, al número 70 del carrer d'Angulème; i el 16 de desembre a la Sala Chaboche a una reunió del grup anarquista «La Joventut Antipatriota del XX Districte». El desembre de 1893 freqüentà especialment els anarquistes Paul Bernard i Sébastien Faure. El 26 de desembre de 1894 va ser inscrit per la policia en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en 1894 en una altra d'«anarquistes perillosos». En 1894, després d'un aprenentatge de tipografia, entrà a treballar com a empleat comercial a l'empresa Dugendre, regentada per sa mare, al número 19 del carrer Pont aux Choux de París, ocupada en la fabricació d'agulles i de pènduls per a rellotges. El 3 de març de 1894 el prefecte de Policia ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal» i tres dies després el comissari de policia del barri dels Archives de París es presentà al seu domicili i de sa mare, al número 32 del carrer Saintonge; a la seva habitació es van trobar tres volums de Física i Química, nombrosos quaderns amb anotacions sobre física i química, un esborrany d'una entrevista a l'anarquista Constant Martin, l'imprès EgoArchie, un exemplar del fullet La catéchisme des miséreux, una fórmula química escrita a mà i un puny americà. Durant l'interrogatori es declarà anarquista; tancat, el 7 de març de 1894, després de ser fitxat el dia abans en el registre antropomètric al laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, fins el 18 de maig d'aquell any quan va ser alliberat. El 30 de juny de 1894 la prefectura de Policia ordenà un nou escorcoll i detenció, i l'endemà el comissari de la barriada dels Enfants-Rouges es presentà al seu domicili sense trobar-hi res de compromès i sense poder-lo detenir, ja que havia partit la vigília a casa d'uns oncles a Vincennes (Illa de França, França). El comissari es desplaçà a Vincennes i el va detenir amb possessió d'un ganivet. Tancat preventivament, el 5 de juliol de 1894 va ser reclòs a Mazas i alliberat cinc dies després. El 6 de juny de 1895 la seva inculpació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. L'octubre de 1895, segons un informe d'un confident, havia declarat que no volia saber res d'anarquisme, afirmació de la qual dubtava la policia. El 4 d'octubre de 1905 va ser admès a la Societat Astronòmica de França. En 1906 va fer costat el moviment de les Universitats Populars i estava subscrit a Les Cahiers de l'Université Populaire. El 3 de juny de 1908 es casa al XVIII Districte de París amb Marie Euphrosine Josephe Létévé, de qui acabà divorciant-se. Continuà treballant de fabricant d'agulles de rellotge i en 1934 fou un dels fundadors-propietaris de la fàbrica de mecànica de rellotges «La Mécanique Horlogère», establerta al número 35 del carrer Oberkampf de París. Presidí la Unió de Federacions Regionals d'Artesans i en 1936 era delegat de la Federació Nacional de Sindicats d'Artistes Artesans d'Art i d'Indústries d'Oficis d'Art i membre de la Comissió de Finances del Consell Nacional d'Economia. Paul Boulnois va morir el 22 d'abril de 1957 al seu domicili del III Districte de París (França). El seu negoci va ser heretat per Andrée Bourgeois (Andrée Langlois).

***

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams,  Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

Eusebi Carbó

- Eusebi Carbó Carbó: El 12 de desembre de 1881 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1883– neix a Vila-romà de Sant Joan de Palamós, actualment Palamós (Baix Empordà, Catalunya), el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Francesc Carbó Carbó –signava Eusebi C. Carbó. Sos pares es deien Joan Carbó Ribot, peó ferroviari, i Maria Rosa Carbó Andreu. Fill d'una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia –va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades– i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del «Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX, Mario Negro, Gustavo, Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo, Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres, Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Eusebi Carbó Carbó (1881-1958)

***

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

Claude-Henri Sellier

- Claude-Henri Sellier: El 12 de desembre de 1895 neix al XII Districte de París (França) el poeta llibertari i pacifista Adrien Henri Sellier, més conegut com Claude-Henri Sellier. Era fill de Louis Adrien Sellier, empleat del gas, i de Marie Anne Meyer, tapissera i bordadora. Es guanyà la vida treballant de cap de comptabilitat i visqué a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al número 21 del carrer du Port. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 131 Regiment d'Infanteria i l'1 de setembre de 1915 va ser nomenat caporal. El 23 de juny de 1916 va ser fet presoner a Verdun pels alemanys i internat al camp de Parchim (Mecklenburg, Gran Ducat de Mecklenburg-Schwerin, Imperi Alemay; actualment Mecklenburg-Pomerània Occidental, Alemanya) i no va ser repatriat fins el 23 de gener de 1919. Se li va concedir una pensió d'invalidesa per «reducció definitiva i incurable de la visió de l'ull dret a la percepció lluminosa». El 20 de gener de 1921 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la taquimecanògrafa René Marguerite Duron i en aquesta època seguia vivint al domicili de Nogent-sur-Marne amb sa mare ja vídua. A començament dels anys trenta fou secretari general del «Comitè per el Reconeixement Legal de l'Objecció de Consciència a França», al qual es va adherir, entre altres formacions, el «Centre de Defensa dels Objectors de Consciència», creat en 1933. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries i pacifistes, com ara Liberté, La Mère Éducatrice, Les Nouvelles Pacifistes, Volonté de Paix, entre d'altres. Després de viure al número 15 del carrer Eugène Sue del XVIII Districte de París, a partir de 1937 passà a viure al número 13 del carrer de l'Aqueduc del X Districte de París, que serà la seva residència definitiva. En 1938 publicà, editat per l'organització quàquera «Société des Amis», l'opuscle Projet ayant pour base un referendum d'un mode particulier, en vue d'abolir la guerre internationale i 1945 el fullet La paix viable. En els anys cinquanta fundà a París, amb Jean Gauchon, Louis Lecoin i Émile Veran, el Comitè de Suport als Objectors, en el qual també participà sa companya Renée Duron i sa filla Claudine Sellier. Claude-Henri Sellier va morir el 21 de gener de 1965 a l'Hospital Fernand-Widal del X Districte de París (França) i fou enterrat al panteó familiar al cementiri de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Emili Llorens Caballer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Caballer: El 12 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Caballer, conegut per València. Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay, corredor de grans, i Maria Isabel Caballer Marí. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens Caballer va morir el 2 d'octubre de 1969 al seu domicili d'Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

Esdeveniments

Dibuix aparegut en La Huelga General

***

Premsa llibertària

- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada –trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette– se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

***

Portada del primer número de CAP

- Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf «Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats «presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

CAP (1972-1982)

Naixements

Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 3 d'agost de 1889

- Antoine Plan: L'11 de desembre de 1853 neix a Robiac (actualment Robiac e Ròca-sadola, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoine François Plan. Sos pares es deien François Plan, miner, i Émilie Hours. Es guanyava la vida com a obrer miner i a finals dels anys setanta militava en el moviment anarquista del departament de Gard, essent qualificat per la policia com «intel·ligent i actiu». En 1878 resultà ferit arran de l'esllavissament de la mina de Trélys a La Valette (Llenguadoc, Occitània) i, indemnitzat per la Companyia Hullera de Bessèja, marxà cap a París (França). A començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 19 del carrer de la Goutte d'Or. Entre 1882 i 1884 treballà com a muntador de construccions metàl·liques per a diverses empreses. El setembre de 1884 va romandre a Le Creusot (Borgonya, França) i posteriorment treballà a diverses poblacions occitanes (Marsella, Montpeller i Nimes), sempre fent propaganda anarquista. A partir d'agost de 1886 emmalaltí de càncer i va ser tractar a diversos hospitals de diverses poblacions (Montpeller, Nimes, Marsella i Lió). El març de 1887 la policia detectà la seva presència a Bessèja durant una vaga. Durant la primavera de 1888 residí al domicili de l'anarquista Pierre Chomat (Cochot) a Lió (Arpitània) i posteriorment a l'Hôtel Dieu de la ciutat. Molt malalt, retornà a Bessèja. Així i tot, continuà la seva propaganda llibertària i va ser estretament vigilat per la policia. Antoine Plan va morir de la seva afecció cancerígena el 9 de juliol de 1889 a l'Hospital Civil de La Cantonnade de Bessèja (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Notícia d'una xerrada de Léon Bonnery apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de maig de 1914

- Léon Bonnery: L'11 de desembre de 1856 neix al XII Districte Antic de París (França) l'anarquista individualista Léon Maurice Bonnery. Era fill natural de Valérie Amélie Bonnery. Patí una infància difícil, marcada per la beneficència pública. Sense instrucció reglada, aconseguí un bon nivell autodidacte. Va ser un dels creadors del grup «Les Naturiens Égalitaires» (Naturistes Igualitaris), que barrejava anarquisme i naturisme, el secretari del qual fou Henri Zisly. Fundà a Montrouge, en una petita botiga de vins que servia de lloc de reunió, al número 115 de l'avinguda d'Orléans, el grup «Universalité dels Naturiens Égalitaires». També va col·laborar en la primera sèrie del periòdic parisenc La Vie Naturelle (1907-1913) que editava Henri Zisly. A principis de la dècada dels deu, fou membre del grup «Les Réfractaires», animat per E. Armand i Jacon. El 6 de gener de 1912 participà en un míting del Comitè del Dret de Gents del Sena per protestar contra les injustícies celebrat a Montrouge. El 2 de març de 1912 parlà en una conferència contradictòria amb altres companys del Grup dels Naturistes del Grand-Montrouge celebrada a la Sala Capdeville de Montrouge. El 21 de febrer de 1915, en el seu local, a iniciativa d'E Armand, es reuniren una vintena de companys (Charles Favier, Georges Gillets, Mauricius, Émile Renaud, Heri Zisly, etc.) per a crear iniciatives contra la guerra. Fou autor de diversos fullets, com ara Le maître des dieux. Étude d'entente sociale (1906) Le naturien égalitaire (1909) i L'éternel tondu. Ma besace à travers la vie (1912). Vidu de Marie Barbe Bosalie Antoine, es casà amb Marie Lazarette Guy. Léon Bonnery el 8 de febrer de 1916 al seu domicili del número 115 de l'avinguda d'Orléans de Montrouge (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Frantz Ricken (1889)

- Frantz Ricken: L'11 de desembre de 1858 neix a Clèveris (Düsseldorf, Prússia; actualment Alemanya) l'anarquista Jean-François Ricken, més conegut com Frantz Ricken o John Frank Ricken. Algunes fonts policíaques l'identificaven amb l'anarquista il·legalista Placide Schouppe. Es guanyava la vida com a fabricant d'instruments de cirurgia. En 1885 freqüentà el cercle anarquista al voltant del periòdic de Brussel·les Ni Dieu ni Maître i, per aquest fet, va ser expulsat del país i s'instal·là a París (França). L'1 de maig de 1892 va ser interceptat creuant la frontera en direcció cap a les ciutat flamenques de Brussel·les o d'Anvers. Amb altres membres destacats del moviment llibertari (Binger, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Charles Malato i Lucien Weil), signà un article, aparegut en el número 2 del periòdic londinec Le Tosin (7 de gener de 1893), on s'acusava l'anarquista Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. A començament de 1894 ja s'havia refugiat a Londres, on vivia al carrer Cleveland amb sa companya, una anglesa, en estret contacte amb l'anarquista Théodule Meunier, buscat per la policia per diversos atemptats a França. Alertat per la policia francesa, el 4 d'abril de 1894, va ser detingut juntament amb Théodule Meunier pel detectiu William Melville d'Scotland Yard a l'Estació Victòria de Londres. Empresonat, poc després va ser posat en llibertat condicional després de pagar dues multes de 100 lliures. El seu nom va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Segons informes policíacs, parlava perfectament l'alemany, l'anglès, el francès i el neerlandès. Sembla que retornà a França, perquè el 13 de juliol de 1894 les autoritats franceses li van decretar l'expulsió del país i es va refugiar de bell nou a Londres (Anglaterra), on visqué al número 26 del carrer Warren. La policia britànica sospità que, amb l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq (Jules Marie Legoff), es dedicava a la venda de títols robats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frantz Ricken (1858-?)

***

Informe policíac sobre la defunció d'Émile Pellissier

- Émile Pellissier: L'11 de desembre de 1863 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Émile Jules Pellissier –sovint citat erròniament Pelissier. Era fill de Jean Pellissier, torner mecànic, i d'Ambroisine Sabin-Prunier, modista. Després de ser sortejat per l'exèrcit, en 1884 s'allistà en la dotació de la flota, on va romandre fins a 1888. Fins a finals de 1889 visqué al número 27 del carrer Juge de París i fins a finals de 1890 al número 3 del Passage des Entrepreneurs, d'on va ser engegat per deutes de lloguer. En 1891 era lector de Le Père Peinard i de La Révolte. En aquesta època treballava amb Thirion, fabricant de bombes pneumàtiques. El gener de 1892 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs. En aquesta època era lector de Le Parti Ouvrier i de La Lanterne, però no estava fitxat com a anarquista. El març de 1892 va ser fitxat com a «militant anarquista» del XV Districte de París i la policia el qualificà de «peresós, borratxo i barallós». Era amic dels anarquistes Hemery Dufoug i Albert Sureau (Wilhelm). També milità en el Grup Internacional, creat en els XIII i XIV Districtes. El gener de 1895 vivia al número 65 del carrer Convention, on era objecte de vigilància policíaca. A finals de maig de 1895 va ser detingut durant una baralla esdevinguda en un conferència («L'histoire de l'enseignament avant, pendant et après la Révolution») de Paul Lerolle, regidor municipal parisenc, però va ser alliberat aquella mateixa tarda. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Lacordaire. Entre el 14 i el 24 de maig treballà en una empresa de fabricació de municions d'artilleria, però va ser acomiadat per «inexactituds i respostes inadequades» a un cap de taller. Encara que era assidu a les reunions anarquistes, declarà a la policia que era blanquista i que estava inscrit en les llistes electorals del XV Districte. L'estiu de 1895 treballava a l'arsenal de Puteaux (Illa de França, França) i estava allotjat al domicili de sa germana, al carrer Théâtre, on continuava vigilat diàriament per la policia. Entre octubre de 1896 i setembre de 1898 canvià constantment de domicili, sobretot dins del XV Districte de París. El setembre de 1898 vivia al carrer de París de Saint-Denis, on treballava en una fàbrica de tricicles a vapor. L'octubre de 1898 Émile Pellissier va ser admès a tractament de la seva pneumònia a l'Hospici de Saint-Denis (Illa de França, França), on va morir el 17 de novembre de 1898.

***

Notícia de l'absolució de Victor Aubouin apareguda en el diari de Nancy L'Est Républicain del 8 d'abril de 1921

- Victor Aubouin: L'11 de desembre de 1878 neix a Saintes (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Victor Aubouin. Era fill de Victor Aubouin, sastre, i de Marthe Gazesse. Es guanyava la vida treballant de firaire. En 1912 s'establí a Épinal (Lorena, França), on va fer feina en la seva professió. Va ser amic íntim del perruquer anarquista Victor Loquier, principal animador del periòdic llibertari La Vrille publicat entre 1901 i 1914 a Épinal. El 16 de març de 1915 es casà al IX Districte de París (França) amb la firaire Rosalie Marie Pestel. Després de la Gran Guerra continuà militant en el moviment anarquista. En 1921 un informe policíac assenyalà que es dedicava a distribuir fullets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Com a president del Sindicat de Firaires, organitzà entre 1921 i 1922 nombroses reunions sindicals. L'abril de 1921 va ser absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Nancy (Lorena, França) per «entrebancar la llibertat de subhastes», després d'haver demanat als companys firaires de no fer dites en l'adjudicació de places de les fires. Va ser l'organitzador del Congrés de la Federació de Sindicats de Firaires de França que se celebrà entre el 17 i el 20 de maig de 1922 a Épinal, on va ser elegit secretari general de la citada federació. Victor Aubouin va morir el 3 de desembre de 1961 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna d'André Mournaud apareguda en el diari de Chartres Le Dépêche d'Eure-et-Loir del 24 de gener de 1913

- André Mournaud: L'11 de desembre de 1882 neix al V Districte de París (França) l'antimilitarista, anarquista individualista i posteriorment anarcocomunista André Victor Mournaud. Sos pares es deien Toussaint Eugène Mournaud, paleta, i Marie Suzanne Parot, confeccionista. Es guanyava la vida com a obrer impressor i pintor colorista. El 23 de març de 1907 va fer la xerrada «L'antisyndicalisme» a la Sala Jules de París organitzada per la Joventut Lliure. El maig de 1907 freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i participà en la campanya abstencionista impulsada per aquest setmanari anarcoindividualista, així com en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El novembre de 1907 va ser detingut, juntament amb sa companya Alexandrine Dejean i Marius Servient, per «complicitat en fabricació de moneda falsa». El 12 de març de 1908 l'Audiència de la Manche el va absoldre a ell i a sa companya, mentre Servient va ser condemnat a set anys de presó. En questa època vivia a la carretera d'Ormesson a París. En 1910 es declarà anarquista comunista i l'octubre d'aquell any fou un dels signats, amb altres destacats anarquistes (Henri Cachet, Henry Combes, René Dolié, Émile Dulac, Georges Durupt, Fautré, Fournier, Victor Godonèche, Albert Goldschild, Léon Israël, Anna Mahé, Eugène Martin, Pierre Martin, Armand Matha, Pierre Ruff i Paul Trouillier), d'una crida de suport a cinc individualistes processats arran de l'enfrontament a trets del carrer Chevalier-de-la-Barre, on s'havien encarat dues fraccions rivals de l'individualisme anarquista; en aquesta crida, publicada el 9 d'octubre de 1910 en Le Libertaire, es qualificava l'anarquista Georges Paraf-Javal de «xarlatà» i de «confident». El novembre de 1910 va ser un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i l'octubre de 1911 del Club Anarquista Comunista, del qual va ser un dels signants (Wasso Chrocheli, Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild i Pierre Ruff) del seu manifest i del qual va ser secretari en 1913 i va fer un bon nombre de conferències. En aquesta època col·laborà amb el «Foyer Populaire» de Belleville. Entre 1912 i 1913 va prendre la paraula en diversos mítings de la FRC i de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia al número 9 del carrer Pache del XI Districte de París. També va ser membre del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA) el juny de 1912 i que arreplegava militants comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El 21 de febrer de 1912 va parlar en el míting «Contre l'agression italianne en Tripolitaine», organitzat per la Unió d'Italians Residents a París, celebrat a la Sala de les «Sociétés Savantes» amb la presidència d'Amilcare Cipriani, i on parlaren destacats anarquistes (Ezio Baralalini, Armando Borghi, Francis Delaisi, Oreste Donati, Jouhaux, Lhermitte, Jean Longuet, Pierre Martin, Tissier, etc.). L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Édouard Boudot i Pierre Martin, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). El 12 de novembre de 1912, amb Édouard Boudot, va ser un dels oradors representant l'FCA en el míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que ferem), celebrat a la Sala de les «Sociétés Savantes» de París. En 1912 va col·laborar amb el Grup d'Estudis Socials (GES). El 15 de desembre de 1912 va ser detingut a Amiens (Picardia, França) per mor d'un discurs, organitzat pel grup anarquista local en el marc de la vaga general de 24 hores contra la guerra, on es reivindicava el sabotatge de la mobilització. El 22 de gener de 1913 va ser jutjat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Amiens i condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa, pena que va ser confirmada el 29 de gener pel mateix tribunal en l'apel·lació. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913, quan tingué lloc el Congrés Nacional Anarquista a París, on es va fundar la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA), es trobava empresonat amb Édouard Boudot i no va poder participar en els debats, però ambdós van enviar cartes que va ser llegides pels delegats on es protestava fermament contra la presència d'individualistes en aquest congrés. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Édouard Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin i François Parmeland, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia contra la situació dels detinguts polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per a l'XI Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser exonerat el 31 de desembre de 1915 per una coxàlgia de la cama dreta. André Mournaud va morir el 24 de febrer de 1969 mor a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Joseph Ishill

- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Mateo Latorre Cinto: L'11 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre de 1890– neix a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament com Pinto–, conegut com El de Ayerbe. Sos pares es deien José Latorre Abad i María Cinto Sarasa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francisca Teller. Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. 

***

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

- Joan Benet Cherta: L'11 de desembre de 1904 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Sos pares es deien Maties Benet i Josepa Maria Cherta. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on treballà d'empleat en l'ajuntament i milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Hilària Matheu. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir l'1 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Pedro Moya Paredes

- Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per «bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Pedro Moya Paredes (1912-2011)

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià –ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys –Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde–, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt –nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc–; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'abril de 1993

- Isidro Montero Martín: L'11 de desembre de 1923 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Sos pares es deien Manuel Montero Grima i Ignacia Martín Billari. Visqué al barri de Las Delicias de Saragossa i treballà en la construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de paleta i milità en el clandestí Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió, passà a França, on formà part de la Federació Local de París de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica i participant en la majoria de congressos i de plens confederals. Durant els últims anys del franquisme realitzà nombrosos viatges a la Península per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina. El seu últim domicili va ser a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França). Malalt, Isidro Montero Martín va morir el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a l'Hospital de Créteil (Illa de França, França). Deixà companya, María López Vílchez, i fills.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Revolução Social

- Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs «No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista «O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc.  En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

***

Primera edició de l'obra d'Han Ryner

- Conferència d'Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

Naixements

August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya– l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

***

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

- Albert Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

- Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves Anarchist Letter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism –llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text «Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la «Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara The Boston Globe, Demonstrator, Discontent, Discussion, Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First, Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation, New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

Steven T. Byington (1869-1957)

***

Foto policíaca de Pierre Bastard

- Pierre Bastard: El 10 de desembre de 1873 neix a Beaugé (País del Loira, França) l'anarquista Pierre Bastard, conegut com Basta. Era fill natural de la domèstica Louise Hurteloup, la qual el va reconèixer el 26 de desembre de 1873, i del domèstic Louis Bastard, i va ser legitimat pel matrimoni dels pares celebrat el 13 d'octubre de 1879 a Baracé (País del Loira, França). Pastor i drapaire d'antuvi, el 1893 va ser cridat a files, però va ser considerat no apte perquè tenia esquerrat el braç dret. El 21 de desembre de 1899 va ser ingressat a l'hospital de Beaugé, on restà una setmana. En sortir, com que no tenia recursos i la seva malaltia li impedia treballar, l'ajuntament, per evitar que caigués en la mendicitat, li va facilitar que exercís la feina de venedor ambulant. El 15 de gener de 1900 va ser detingut en estat d'embriaguesa i declarà que no volia treballar de venedor ambulant i que es declarava anarquista, enemic de la societat i de la República, tot amenaçant que si no se solucionava la seva situació, faria una malifeta per ser detingut. Uns dies abans, el 12 de gener, havia fet amenaces de mort el doctor Boell, regidor municipal de Baugé, en una reunió d'obrers llenyataires, a la qual assistí en companyia del paleta Henri Legrand i de l'enterrador Licois, celebrada al bosc de Moulines en ocasió de les eleccions municipals. En aquesta època llegia la premsa revolucionària (L'Ami du Peuple, L'Intransigeant, La Libre Parole, etc.). Posteriorment desaparegué de Beaugé. Va ser inscrit a principis de segle com a «nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts. Residia habitualment al número 7 del Faubourg Saint-Michel d'Angers (País del Loira, França) i es desplaçava a peu, dormint en els asils de nit. En 1901 la policia el va interceptar en el departament de l'Ain. Entre 1900 i 1901 figurava en la llista d'anarquistes del departament de Maine i Loira. El desembre de 1901 el prefecte de l'Ain assenyalà la seva desaparició del departament juntament amb la de Victor César Chabay, també inscrit en els registres d'anarquistes. El 20 d'octubre de 1902 va ser enviat a la presó de Bourges (Centre, França) per «vagabunderia». A principis de febrer de 1909 va ser condemnat a 11 dies de presó per «ultratges i mendicitat amb amenaces» i tancat a la presó de Bressuire (Poitou-Charentes, França). El 20 d'octubre de 1909 va ser novament tancat a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya) per «mendicitat amb amenaces, vagabunderia i trencament de tanques». El març de 1911 romania a la presó d'Aubusson (Llemosí, Occitània) i el setembre de 1911 a la presó de Vire (Normandia, França), sempre per «mendicitat», arran d'haver estat condemnat a un mes de presó. El 7 d'octubre de 1911, un cop lliure, declarà marxar cap a Avranches (Baixa Normandia, França). El 23 de setembre de 1913, va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Parthenay (Poitou-Charentes, França) a tres mesos de presó i a cinc francs de multa per «ultratges a magistrat, vagabunderia i embriaguesa». El 23 de desembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser declarat «insubmís», però el 24 d'octubre de 1919 va ser declarat novament exempt per a l'exèrcit. Desconeixem la data i ell lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del 21 de juny de 1914

- Esther Israël: El 10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël i Marie Israël. A començaments de segle animava les nombroses festes i trobades organitzades pels periòdics Le Libertaire i L'Anarchie, on interpretava cançons revolucionàries. També va fer gales a Bèlgica. Sembla que mantenia una relació a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i Léon-Americo Michel (Rip). Aquest dos, durant la nit del 26 al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la République de París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i portant armes; jutjats, Godefroy va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i tots dos cinc anys de prohibició de residència. El 19 de juny de 1914, en una baralla entre membres del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i socialistes, ella va ser detinguda per haver copejat un agent i processada per «ofenses i rebel·lió als agents». La premsa la considerava «nihilista russa». En aquesta època vivia al número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es casà amb Adolphe Lévy. Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili, número 20 de l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París (França).

Esther Israël (1876-1922)

***

Notícia de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari parisenc L'Éclair del 9 de març de 1909

- Philippe Lutier: El 10 de desembre de 1879 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Philippe Marius Lutier –el nom Marius és un afegit posterior al naixement. Sos pares es deien Émile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX Districte de París amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquesta època vivia al número 28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a començament de 1907 va ser acomiadat del gran magatzem parisenc «La Samaritaine» després d'haver-se manifestat pel descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a diversos magatzems de confecció. El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette, prengué part en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En aquesta època, segons els informes policíacs, preparava la traducció al francès d'un fullet italià sobre fabricació d'explosius. A començament de 1909, quan era empleat del magatzem «Dames Françaises», segons la policia, aprofità la seva feina per subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer va ser acomiadat per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del Departament del Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la Federació Revolucionària (FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres companys (Miguel Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech, René de Marmande, Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés fundacional d'aquesta organització i va ser nomenat membre del seu primer comitè federal provisional. El març de 1909, després d'haver estat detingut en flagrant delicte el 8 de març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille Lalouette), va ser jutjat i condemnat per «estafa», segons el mètode de la «purga hipotecària», a sis mesos de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de bon dematí, el seu domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII Districte de París, va ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una campanya de sabotatges engegada contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 26 de juny de 1909 participà, amb Laperière, secretari del Sindicat de Músics, i amb Savoie, secretari de la Unió de Sindicats, en una acció organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca «Luna Park» on tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre de 1910 fou membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, però dimití després de ser acusat d'«imprudència i intemperància en el llenguatge» i només es relacionà amb els companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910, durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i vivia al número 12 del carrer Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de correter, vivia la número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París, que serà el seu últim domicili, i va ser mobilitzat en la XX Secció de Secretaris de l'Estat Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar de Margueritte Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe Lutier va morir el 29 d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de París (França).

***

Gustave Manhès detingut en una foto publicada en el diari parisenc La Matin del 15 de juliol de 1911

- Gustave Manhès: El 10 de desembre de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Gustave Manhès. Sos pares es deien Guillaume Manhès, corredor de mobles, i Marie Mondot. Treballava d'aprenent de llauner. El 28 de novembre de 1895 va ser detingut per «ultratge i rebel·lió» a un agent arran de la sortida de conscrits enviats a les companyies disciplinàries, però el 14 de desembre de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 26 de març de 1900 s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit i va ser destinat a la 7 Companyia d'Obrers d'Artilleria. El 8 de febrer de 1901 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a un mes de presó i cinc francs de multa per «ultratges als agents». Després de passar per diverses companyies de zuaus a Algèria, el 26 de juliol de 1903 va ser llicenciat sense el certificat de bona conducta. El 24 de novembre de 1906 es casà al XI Districte de París amb la tapissera parisenca Antoinette Sophie Jean, vídua d'Eugène Louis Resillot, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al 129 Faubourg de Saint Jean de París –el mateix carrer on havia nascut. També era militant de la Confederació General del Treball (CGT). El 13 de juliol de 1911 va ser detingut per la policia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), que investigava accions de sabotatge als fils telegràfiques i telefònics sobre la línia ferroviària París-Orleans. Aquestes accions es realitzaven per a protestar contra les companyies ferroviàries que rebutjaven reintegrar els vaguistes acomiadats entre 1909 i 1910. Escorcollat, se li trobaren a les butxaques pamflets sindicalistes i anarquistes i durant la perquisició del seu domicili, al número 4 del carrer Charonne de París, es trobaren fullets anarquistes (L'école du sabotage, Leur Patrie, Histoire à l'usage des grands, La conquete du pain, Le procès Ferrer, etc.) i un retrat de Mikhail Bakunin. Va ser enviat a la presó parisenca de La Santé. El 20 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Pierre Laval, va ser absolt. L'abril de 1914 vivia al número 48 del carrer Trousseau del XI Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser incorporat en el 104 i el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. L'agost de 1915 obtingué una pròrroga d'incorporació i va ser destinat com a obrer a la Societat de Motors «Salmson», a Billancourt (Illa de França, França). L'octubre de 1915 s'instal·là al número 130 del carrer Aguesseau de Boulogne (Illa de França, França). El 10 de juliol de 1916 va ser acomiadat de l'empresa «Salmson» perquè incitava els companys a reduir la producció, tot argumentant que el salari era molt magre. El 17 de juliol d'aquell any va ser contractat per l'empresa «Blum» de Suresnes (Illa de França, França) i aquest mateix dia va renovar la subscripció al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire. Durant la Gran Guerra va ser integrat en diverses unitats militar i va ser ferit. Després del conflicte bèl·lic, i fins el 1924, milità en el grup de Boulogne-Billancourt de la Unió Anarquista (UA). L'1 de maig de 1931 s'instal·là al número 34 de l'avinguda Moulineaux de Billancourt; en aquesta època treballava d'obrer ajustador i ja no era considerat perillós per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jaume Binimelis Rotger

- Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i anarcosindicalista Jaume Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera, destacat militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida Rotger Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon). Quan tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la família s'establí a Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà l'oncle Jaume, que s'havia exiliat per la seva militància anarquista, però no en trobaren el seu rastre. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar a la caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat a l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en l'exèrcit per continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar amb Maria Castell Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida; Jaume volgué que aquesta nina portés el llinatge Binimelis, però Maria s'hi oposà. La parella tingué sis infants (Margalida, Gabriel, Carme, Maria, Ramon i Àngela) i més tard, a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es posà a fer feina de pescador. Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa família, s'instal·là, amb son germà Ramon, a Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A començament dels anys vint s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on comprà un terreny. En aquesta població milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense deixar de militar en la CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà sense èxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 19 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 20 de febrer– de 1956 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí el 12 d'octubre de 1974.

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

***

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1967

- Manuel Urzainqui Cardesa: El 10 de desembre de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa –va ser registrat amb el nom de Mariano Urzanqui (sic). Sos pares, no casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i Ángela Cardesa Puyal. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a obrer guixaire i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre». Fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní del Clot i en 1931 promogué la creació de l'Ateneu Instructiu Obrer de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual va ser nomenat president. S'uní sentimentalment amb Pabla Falcón, amb qui tingué sis infants (Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i Manuel). En 1936, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i va ser responsable de la Centúria «Cuatro de Septiembre» al sector d'Osca del front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure al front de València (País Valencià). En 1932, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Tuïr de la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Manuel Urzainqui Cardesa (1890-1967)

***

Giuseppe Turci

- Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per «derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista «Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segona època del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.

***

Necrològica de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de març de 1963

- Marius Delorme: El 10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius Delorme. Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme i Bercknell), anarquista exiliat a Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les joyeusetés de l'exil. Perfumista de professió, visqué a Nerac (Gascunya, Occitània), on acollí regularment Sébastien Faure en les seves gires propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i estrangers, perseguits o necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta freqüentà l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava subscrit al seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire. En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona. En aquesta època rebia una pensió de guerra del 35 per cent i vivia al número 29 de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya, instal·là nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió. Marius Delorme va morir en 1963.

***

Baldomer Dufour Barberà

- Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà –el seu primer llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc.). Era fill de Jaume Dufour i de Josepa Barberà. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara en 1924 el de secretari del Sindicat Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a Barcelona i es va posar en vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings, com ara Gavà (juny), Canet (juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951 s'instal·là amb sa companya Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a resultes d'una operació d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

Baldomer Dufour Barberà (1905-1955)

***

José García Pradas

- José García Pradas: El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit, CNT, Construcción, Cultura Proletaria, España Libre, Frente Libertario, Libertad, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente, En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará, Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro, Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición, El terror de Soso Khan, Tierra de lobos, Tributo de sangre, Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

***

Eulalio Esteban Fernández

- Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Émeute

- Surt L'Émeute: El 9 de desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer numero del periòdic L'Émeute. Organe anarchiste. Paraissant le dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix el diumenge). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Òrgan d'expressió de diversos grups anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve, Dijon, Amiens, La Voulte), era continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que van ser suprimides per la repressió: Le Droit Social (1882), L'Étendard Révolutionnaire (1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en el comitè de redacció eren Vincent Berthout, Claude Grillot, Pierre Labille (gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de gener de 1884) i Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense signar i arribà a tirar 9.000 exemplars. Víctima també de la repressió, només podrà publicar set números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser substituït per una altre tirallonga de publiacions: Le Défi (1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le Droit Anarchique (1884) i La Lutte Sociale (1886).

***

L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en Le Petit Journal del 23 de desembre de 1893

- Atemptat de Vaillant: El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca l'anarquia», llança una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París (França). Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –de gran potència i amb nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla– només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Auguste Vaillant va ser jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, condemnat a mort per «intent d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Invitació a l'acte signada per Carlo Canzi

- Reunió pro Masetti: El 9 de desembre de 1913 se celebra al Cinema Apollo de Torí (Piemont, Itàlia) una reunió privada en suport a l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti, aleshores tancat al manicomi judicial de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). L'acte, organitzat pel Fascio Llibertari de Torí (FLT), comptà amb les parlaments d'Arnado Acutis i N. Benedetto, per l'FLT; de De Bianchi i Gallo, pel Partit Republicà; de Saverio Dalberto, per les Joventuts Socialistes; entre d'altres.

Naixement

Piotr Kropotkin

- Piotr Kropotkin: El 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).

***

Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

- Ievgienij Stepanov: El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij Stepanov, més conegut en la seva transcripció francesa com Eugène Stépanoff i que va fer servir el pseudònim Orlowski. Sos pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov. Emigrà a París (França) com a estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers russos exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres 26 revolucionaris russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda antianarquista; jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en l'anomenat «Procés dels nihilistes russos», va ser condemnat per possessió d'explosius a tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu país, en la Russkaia Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el periòdic rus Katorga i Ssylka. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Louis Langlade aparegueda en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 22 d'abril de 1892

- Louis Langlade: El 9 de desembre de 1865 neix a Argenteuil (Illa de França, França) l'anarquista Gustave Louis Langlade. Era fill natural reconegut de la parella formada per Henri Louis Vidal Langlade, pintor de la construcció, i Marie Rose Angélique Maimbourg, modista. Es guanyava la vida fent objectes d'aram. A principis dels anys noranta va ser fitxat com a «anarquista molt perillós» al departament del Loira Atlàntic, en el qual es desplaçava sense tenir un domicili fixe. El 6 de juny de 1892 resultà ferit al cap i al braç esquerre en una multitudinària baralla entre civils i militars al carrer Cacault de Nantes (Bro Naoded, Bretanya). El 16 d'abril de 1893, en virtut d'una ordre de detenció, va ser arrestat a Nantes sota l'acusació de ser un dels suposats autors d'un atemptat amb dinamita contra el post de la policia de la plaça Cupif d'Angers (País del Loira, França), però va ser immediatament posat en llibertat per manca de proves. El desembre de 1906 va ser multat per escàndol nocturn arran d'una discussió amb sa companya Marie Daniélou. En aquesta època vivia a Saint-Nazaire (País del Loira, França). El 24 de juliol de 1914 es casà al V Cantó de Nantes amb la domèstica Marie Daniélou i amb aquest matrimoni legitimà tres infants: Joseph Auguste Daniélou, nascut el 1891; Louis Alexandre Langlade, del 1895; i Léon Henri Langlade, del 1897. En aquest 1914 treballava de calderer i vivia al número 3 de la Petite Rue de la Verrerie de Nantes. Vidu, el seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Marxis del V Cantó de Nantes. Louis Langlade va morir el 30 de maig de 1924 al domicili de son fill Léon Henri Langlade, al número 10 del carrer Trois Barils, del V Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya).

***

Paolo Lega fotografiat per Guglielmo Borghese a Roma

- Paolo Lega: El 9 de desembre de 1868 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Paolo Lega, conegut com Marat. Sos pares es deien Giuseppe Lega, sabater, i Clotilde Baldini. Per manca de recursos, quan tenia nou anys abandonà l'escola primària i, després d'aprendre l'ofici de fuster a l'ebenisteria Forlivesi de Lugo, treballà a diverses localitats. Amb 15 anys freqüentà el cercle republicà irredentista juvenil «Guglielmo Oberdan», però poc després es declarà socialista i anarquista internacionalista, convençut de la necessitat d'abolir primerament la propietat privada. El sobrenom de Marat li ve de la representació en un teatre local de l'obra teatral homònima de 1885 del dramaturg anarquista Ulisse Barbiere, de qui era Lega era fervent admirador. En 1886 s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va treballar durant tres anys de fuster a la zona de Santo Stefano, i en 1889 a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de fuster i de tapisser i destacà com a propagandista anarquista, com a agitador i com a organitzador de vagues i de manifestacions. En 1890 va ser cridat a files, però se li va concedir un permís il·limitat. L'abril de 1891 va ser detingut a Gènova com a mesura preventiva davant l'imminent celebració del Primer de Maig i el desembre d'aquell any va ser novament detingut i enviat al seu poble natal.  En 1892 assumí la gerència del periòdic únic Primo Maggio, editat pels socialistes del  barri genovès de Sampierdarena i de Gènova, i va ser detingut i obligat a retornar a Lugo. Tres mesos després retornà a Gènova i el 12 de setembre de 1892 va ser novament detingut a conseqüència de la visita reial a la ciutat i enviat novament a Lugo el 15 de setembre. La seva persecució policíaca causà la mort de son pare, malalt del cor, el 22 de setembre. Absolt el 2 de novembre de 1892 per l'Audiència de Bolonya per delicte de premsa, el 25 de febrer de 1893 es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on entrà en relació amb companys anarquistes francesos. En aquesta època participà en les activitats dels grups anarquistes genovesos i de La Spezia (Ligúria, Itàlia), assumint la gerència d'algunes publicacions d'únics números i ocupant-se de la recaptació de fons. Després de sis mesos treballant entre Bolonya i Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes antiorganitzadors al voltant de Paolo Schicchi, malalt de bronquitis, es va veure obligat a retornar amb vaixell el 15 de juny de 1893 a Gènova  i l'endemà va ser novament detingut en aquesta ciutat i reenviat a Lugo. El mateix va passar el 19 d'agost i el 7 de març de 1894. Aquesta última vegada, però, durant l'escorcoll, se li va trobar un ganivet amb mànec fix, prohibit aleshores, que li va implicar una condemna de 45 dies de presó, però que en patí 60. És a la presó que madurà la idea d'atemptar contra la vida de Francesco Crispi, president del Consell de Ministres italià, com a venjança pel seu patiment personal i pel que estava fent sofrir a la població siciliana i a un grup companys anarquistes genovesos empresonats des de principis de gener. En sortir, després de passar uns dies a Bolonya, on s'afilià al Fascio dels Treballadors i al grup anarquista de Porta Mazzini, el 30 de maig de 1894 marxà cap a Roma, fent una parada per a veure l'exinternacionalista Domenico Francolini a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i Emidio Recchioni a Ancona (Marques, Itàlia), a qui va confiar el seu projecte. El 13 de juny arribà, probablement amb Recchioni, a Roma i dos dies després el trobem a Florència (Toscana, Itàlia), on es reuní amb Francesco Pezzi i sa companya Luisa Minguzzi. De bell nou a Roma sota el nom d'Annibale Bandini, el 16 de juny de 1894, armant de dues pistoles, s'abalançà contra el cupè de Crispi al seu pas per l'avinguda Gregoriana. El tret de la primera pistola quedà encallat i el dispar de la segona errà el tir, moment que el cotxer aprofità per desarmar-lo amb un cop de fusta i l'immobilitzar-lo. Crispi es va servir d'aquest l'atac, i del que patí dies després el president de la República francesa Sadi Carnot el 24 de juny, per enfortir el seu inestable govern ultramonàrquic colonialista i fer votar, el 19 de juliol de 1894, les «lleis d'emergència» contra els anarquistes, però que va dirigir contra tots els partits antigovernamentals, fins i tot contra el Partit Socialista Italià (PSI), que tenia representants al Parlament. El 19 de juliol de 1894 Lega va ser jutjat per l'Audiència de Roma i defensat per l'advocat socialista Vittorio Lollini. En una única sessió, va ser condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió –en sentir la sentència agità el capell al crit de «Visca l'anarquia!». Molt més llarg va ser el judici dels seus presumptes còmplices (Domenico Francolini, Luisa Menguzzi, Francesco Pezzi, Emidio Recchioni, etc.), que es desenrotllà entre el 7 i el 30 de novembre de 1895 i que va concloure amb l'absolució de tots els implicats per manca de proves i en la responsabilització exclusiva de Lega en l'atemptat. Paolo Lega va morir el 2 de setembre de 1896 a la Colònia Penitenciària Agrícola de San Bartolomeo de Càller (Sardenya), oficialment, però, l'òbit va ser registrat el 25 de setembre de 1896. Dies després de l'òbit, el periòdic The Rebel, publicat per Emidio Recchioni a Londres (Anglaterra), havia filtrat la seva prematura mort i s'acusava d'aquesta als carcellers de la presó de Sàsser (Sardenya). El 20 de setembre de 1896 el periòdic sicilià L'Avvenire Sociale també anuncià la seva mort, dies abans de la seva divulgació oficial. En 2014 Giuseppe Galzerano va publicar la biografia Paolo Lega. Vita, viaggio, processo, "complotto" e morte dell'anarchico romagnolo che attentò alla vita del primo ministro Francesco Crispi.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Adrien Gourdouze

- Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers–, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle (Provença, Occitània) en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.

***

Necrològica d'Eugenio Sánchez García publicada en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1972

- Eugenio Sánchez García: El 9 de desembre de 1899 neix a Santo Domingo de Moya (Moya, Cuenca, Castilla, Espanya) l'anarcosindicalista Gerardo Eugenio Sánchez García. Sos pares es deien Isidro Sánchez i Consuelo García. Quan encara era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció del barri de Gràcia de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys republicans i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. En 1941, després d'una delació, va ser detingut pels alemanys i tancat un any al camp d'internats polítics de Vernet i posteriorment enviat deportat cap a Alemanya. El 21 d'agost de 1944 aconseguí escapar, amb altres 10 persones, a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) del tren que el transportava i va ser immediatament amagat per una família francesa. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà com a empleat municipal en la neteja. En diferents ocasions va ser nomenat secretari de la Federació Local de Tolosa de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Escribano Larrea. Malalt, Eugenio Sánchez García va morir el 15 de febrer de 1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974

- Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lladurs (Solsonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Sos pares es deien Manuel Jové i Teresa Viladrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen Pallise, i una filla, Arlette.

***

Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de maigde 1940

- Ignasi Meler Pomet: El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista Ignasi Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses maneres (Pomés, Pomet, Portet, etc.)–, que va fer servir el pseudònim Miguel Miró Rech. Era fill de Manuel Meler i de Manuela Pomet. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser detingut com a còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la Riera Alta de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'estranger. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i milità en la CNT de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1931 sa primera esposa, Virginia García, morí després de practicar-se un avortament i ells restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre l'1 de desembre de 1931 i el març de 1932 participà en l'edició dels set números de la revista cultural anarquista Ágora. Cartelera del Nuevo Tiempo, encapçalada per Ginés Alonso i que va estar finançada gràcies a un atracament al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la tàctica de la «gimnàstica revolucionària», va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament amb altres companys (Baptista Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó, Josep Costa Ferrer, José Giménez, Frederic Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué Agramunt, etc.), amb motiu d'un complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la Prefectura de Policia de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la Presó Model de Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys, fent una excavació que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va ser novament detingut, però amb la victòria del Front Popular en 1936 va ser alliberat. Després treballà de blanquer a la fàbrica Francolí. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les Milícies Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i immediatament després s'incorporà a la «Columna Hilario-Zamora», on dirigí els abastiments. Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies, va ser destinat a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República com a comandant de batalló a les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta; després lluità a poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant Joan, Aliaga, Corbalán) i a Viver (Alt Palància, País Valencià). Entre maig i agost de 1938, comandà, en substitució de Máximo Franco Cavero i fins l'arribada d'Esteban Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939 marxà cap a València, on residia sa companya Gloria García Zapata, però retornà al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de fer-se càrrec de la 125 Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el març de 1939 en nom del Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín López. A Madrid va ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i perdé la vista i el braç dret. Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a començaments de 1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a Sevilla (Andalusia, Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats franquistes barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra la propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara que totes van ser commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat franquista al qual havia salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una parada de venda de cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria García Zapata també va ser tancada a la presó de dones, però també fou alliberada poc després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968, després de ser operat d'un càncer de còlon.

***

- Ambrosio Serrano Ayuso: El 9 de desembre de 1902 neix a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i tingué quatre germans. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano Sáez, també militant llibertària, amb qui tingué dos infants (Pilar i Alejandro). En aquest any vivia a València (València, País Valencià) i militava en el ram metal·lúrgic. Durant la guerra civil lluità en la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià). Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el 17 de febrer de 1940 a València (València, País Valencià), juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández.

***

Lucia Minon

- Lucia Minon: El 9 de desembre de 1903 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) la comunista i després anarquista Lucia Minon, coneguda com Luci. Sos pares es deien Giovanni Minon i Anna Cossutta. Després de la Gran Guerra participà activament en organitzacions comunistes de Trieste, entre elles el Gruppo Giovanile delle Donne Comuniste (GGDC, Grup Juvenil de Dones Comunistes) i el cercle «Spartaco», encarà que també estava en contacte amb organitzacions anarquistes i mantenia correspondència amb l'anarquista Renato Siglich, emigrat a Hamburg (Alemanya), qui l'enviava la revista llibertària Il Messaggero della Riscossa. A mitjans dels anys vint ja es declarava anarquista. En aquests anys va fer d'infermera voluntària de la Creu Roja Italiana. En 1926 es casà amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli. En aquesta època va ser detinguda per possessió d'una octaveta de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i de textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella); jutjada per un Tribunal Especial, va ser absolta per manca de proves. Perseguida pels escamots feixistes, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa parella i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França). El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. En aquesta època emmalaltí a causa de la fatigosa vida portada. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on nasqué son fill Libero. El seu domicili esdevingué lloc de refugi i de passada de nombrosos exiliats anarquistes, com ara Anna Renner i Umberto Tommasini. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de deixar son fill adolescent en un internat francès, a finals de 1936, en plena Revolució, passà amb son company a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher, i ella va fer d'infermera de la Creu Roja a tres hospitals militars. Quan aquesta columna va ser desarticulada, va romandre a la Península. A mitjans de 1938 son company va emmalaltí d'un atac d'hemoptisi a les trinxeres i hagué de ser hospitalitzat a París mentre que ella restà a la Península fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. La parella intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. Després de la caiguda del feixisme, el 25 de juliol de 1943, en comptes de ser alliberada amb son company, van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), juntament amb altres confinats anarquistes i membres de la minoria iugoslava, considerats perillosos pel nou règim del mariscal Pietro Badoglio. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser posada en llibertat. Instal·lada a Roma (Itàlia) va seguir militant en el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucia Minon (1903-?)

***

- Isidoro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) –el certificat de defunció cita el 10 de desembre de 1906 a Loarre (Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Isidoro Latorre Laiglesia –algunes fonts citen erròniament Isidro. Sos pares es deien Isidoro Latorre i Rosario Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del «Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Va estar casat en primeres núpcies amb María del Amparo Valle i en segones amb Ángeles Valentina Gil. Isidoro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.

***

Libertario Rubini durant la guerra civil

- Libertario Rubini: El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Libertario Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de 1935 va ser detingut, juntament amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de Huelva (Andalusia, Espanya) quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona (Catalunya) i el 3 de setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria «Gastone Sozzi», la qual el 9 de setembre s'integrà en la «Columna Libertad», traslladant-se des de Barcelona al front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera d'Extremadura. A partir del 25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria al «Batalló Garibaldi» de la IX Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de Censura de Correus de la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà a França. Durant l'ocupació, participà, amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència francesa a la zona de Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Libertario Rubini (1909-?)

***

Amèlia Jover Velasco

- Amèlia Jover Velasco: El 9 de desembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament  el 10 de desembre de 1910– neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco –a vegades apareix erròniament com Amàlia. Sos pares es deien Julián Jover i Manuela Velasco. A la seva vila natal, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la seva època. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company Antonio Zaragoza refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada «Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a Antony (Illa de França, França), població on residia.

Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de desembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting per Kotoku: El 8 de desembre de 1910 se celebra al South Place Institute de Londres (Anglaterra) un míting de protesta contra la condemna a mort del destacat intel·lectual anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Aquest míting va ser presidit per J. F. Green i van parlar Herbert Burrows, del Social Democratic Party (SDP, Partit Socialdemòcrata), i Harry Duberry, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laboralista Independent), a més de diversos intel·lectuals anarquistes, com ara Harry Boulter, Murray, James Tochatti i John Turner. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts al Japó després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern japonès estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen (Dinamarca). Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats.

***

Portada del primer número d'O Trabalhador Rural

- Surt O  Trabalhador Rural: El 8 de desembre de 1912 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic mensual sindicalista revolucionari anarquista O Trabalhador Rural. Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR) d'Évora, coneguda com «Federació Rural». La decisió d'editar aquesta publicació sorgí com a una resolució del I Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on participaren 39 sindicats locals. Editat per José António Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en fou l'administrador António Marcelino. Hi col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos, José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues, entre d'altres. Aquesta publicació jugà un paper molt important com a element organitzador del moviment camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a eina de denúncia de la repressió i l'explotació i com a mitjà d'informació sobre el moviment sindical de cara a abordar els problemes socials i ideològics, tot des d'una una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la Unió dels Sindicats d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre mesos, durant els quals la publicació no pogué editar-se. En sortiren 16 números, l'últim el setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918, s'edità un número únic d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja (Alentejo, Portugal) una publicació amb la mateixa capçalera, però com a òrgan del Partit Comunista Portuguès (PCP).

***

Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

- Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan: «Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre –Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)–, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi –els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

***

Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

- Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al «Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingut àcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.

Naixements

Foto policíaca de Clovis Oudin (2 de març de 1894)

- Clovis Oudin: El 8 de desembre de 1844 neix a Saint-Hilaire-le-Petit (Xampanya-Ardenes, França) el socialista sospitós d'anarquista Clovis Oudin. Sos pares es deien Louis Nicolas Oudin, teixidor, i Françoise Victoire Boisard. Es guanyava la vida treballant de mecànic. L'abril de 1892 fou candidat per Les Lilas (Illa de França, França) a les eleccions municipals pel socialista Partit Obrer (PO). En 1894, casat amb dos infants, vivia, des de feia 15 anys, al número 43 del carrer Lilas de París en un immoble de la seva propietat. El 2 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 22 anarquistes en diverses barriades parisenques i el seu domicili va ser escorcollat. Fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat el 3 de març d'aquell any. El metal·lúrgic socialista Émile Kugler denuncià des de les pàgines del periòdic Le Parti Ouvrier, òrgan dels socialistes revolucionaris seguidors de Jean Allemane, la detenció arbitrària de Clovis Oudin, afiliat al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). En 1904 es presentà a les eleccions municipals pel Comitè Socialista Independent de Les Lilas, en la llista del Partit Socialista Francès (PSF), i obtingué 287 vots. En aquesta època era administrador de la Casa de Beneficència i vivia al número 43 del carrer Romainville. El gener de 1908 va ser condecorat pel Ministeri de l'Interior amb una medalla de bronze pels seus «serveis excepcionals a l'assistència pública» a la Casa de la Beneficència de Les Lilas. El juny de 1913 va ser condecorat amb una medalla commemorativa per l'Ajuntament de Les Lilas com excombatent de la guerra de 1870. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joseph Crespin fotografiat per Édouard Zarski a Cayeux-sur-Mer (ca. 1893)

- Joseph Crespin: El 8 de desembre de 1852 –algunes fonts citen erròniament el 9 d'agost de 1849, data de naixement de sos germans, bessons, Joseph Louis Crespin, duaner de professió, i Marianne Thérèse Crespin– neix a sa Ròca d'Esteron (Provença, Occitània; actualment sa Ròca de França, Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista Joseph André Crespin. Sos pares, d'origen italià, es deien Jean Baptiste Crespin, teixidor, i Françoise Alziary. El 27 de gener de 1878 va ser condemnat pel Tribunal de Grassa (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per «cops i ferides amb premeditació». Treballà de criat i es casà amb una criada alemanya, amb qui tingué infants. Posteriorment va fer feina a París (França) en diversos oficis (empleat bancari, corredor en vins, mosso de magatzem, conserge, etc.). En aquesta època vivia al número 75 de l'avinguda Saint-Germaine de Puteaux (Illa de França, França). Finalment va ser contractat pel Manem de Breteauville, director de la Banca del Sud-Oest, situada al número 26 del carrer Feydeau de París. Crespin i Manem s'integraren un grup de desvalisadors anarquistes, probablement Léon Ortiz i Placide Schouppe, amb la finalitat d'organitzar uns robatoris. El primer es realitzà, de la mà de Placide Schouppe, o tal vegada de Léon Ortiz, durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1892, al domicili d'Édouard Flandrin, jutge honorari del Tribunal d'Abbeville (Picardia, França), al número 4 del carrer Dumont d'aquesta població, i el botí va ser important (nombrosos títols, 19 obligacions otomanes, 20 obligacions russes, talons nominatius i al portador, joies, objectes de plata, dues cadenes d'or, obres d'art, un brillant valorat en 500 francs, un revòlver, etc.), valorat l en una suma total de 400.000 francs. El cap de la Policia Metropolitana de Londres (Anglaterra) va prevenir el prefecte de policia que un dels autors del robatori havia abandonat el seu domicili de la senyoreta Chazeaud, al número 1 del passatge Saumon de París; la correspondència decomissada en aquesta adreça va palesar una carta de Manem de Breteauville i el 23 de novembre de 1892 aquest va ser detingut. Interrogat, Manem va confessar que, amb l'ajuda del seu empleat Crespin, havia intentat negociar els títols furtats a Londres, però sense èxit. Crespin s'encarregà de passar-los a l'anarquista Cesare Cova, mitjançant la intervenció de Léon Ortiz i d'Ernest Mauritz, i aquest intercanvi es va realitzar a la seu del periòdic anarquista La Révolte, davant l'atempta mirada de Jean Grave, encara que aquest no va voler involucrar-se en l'afer. Quan Placide Schoupe va ser detingut a Bèlgica, la policia li va trobar una carta de Crespin signada André. El 25 de febrer de 1893 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 9 de juliol de 1893 l'Audiència del Somme condemna Crespin a vuit anys de treballs forçats i a Manen a set anys de reclusió per «encobriment de títols furtats». La policia va interrogar Jean Grave i aquest declarà que gairebé no coneixia els acusats i que no recordava res de la trobada. Crespin va ser enviat en un comboi amb altres anarquistes (Louis Chenal, Jean Baptiste Foret i Henri Meyrueis) a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa), on ell saludà l'anarquista Clément Duval, i després passaren a l'Illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa), on ell va freqüentar el grup d'anarquistes. Va ser enviat de bell nou a l'Illa Reial, on el 3 de març de 1894 intentà sense èxit evadir-se amb un rai i per aquest fet va ser castigat amb 60 dies de garjola i enviat a Caiena (Guaiana Francesa). Posteriorment intentà en diverses ocasions evadir-se (dues vegades en 1896, una en 1897 i dues en 1898) i sempre acabà amb penes de calabós. Tal vegada, l'últim intent de fugida, el 24 de setembre de 1898, reeixí, ja que a partir d'aquesta data res no sabem d'ell.

Joseph Crespin (1852-?)

***

Leopoldo Bonafulla

- Leopoldo Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de la capital catalana) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe, Estevez, etc.)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla –també citat d'altres formes (Léopold Bonnafouilla, etc.). Sos pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió. Desenvolupà una intensa activitat anarquista i revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l'anomenat «Procés de Montjuïc». En 1899, des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso. El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marsella, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius Escartefigue Jouvarin, Emili Junoy Gelabert, Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i s'intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos; per evitar l'expulsió del país, deixà Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió de França. De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península (la Corunya, Saragossa i Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal, etc.) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato. El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-se a València (País Valencià). A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jerez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a favor de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la «Mano Negra». Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor. En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per «delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d'articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que deixaren de publicar-se arran del seu empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat d'haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva participació en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana Tràgica», va ser deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). També fou membre del grup anarquista «Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer «Luz del Porvenir» de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marsella, on el 20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada. A començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921. El 2 d'abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marsella en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d'aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península. El juliol de 1922 retirà de l'estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marsella pel Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena d'anarquistes reunits al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l'alliberament de tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar la seva expulsió de França. Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per «violació del decret d'expulsió». Durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure. Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus. A part de les citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L'Aube Nouvelle, Avenir, Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña, El Eco de la Fusión, L'Effort Éclectique, La Fraternidad, Germinal, La Idea libre, La Justicia Obrera, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor Literario, La Protesta, La Revista Blanca, Terre Libre, Tribuna Libre, etc. És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), La Revolución de Julio (1909 i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a Barcelona (Catalunya).

Leopoldo Bonafulla (1857-1925)

***

Pietro Garavini

- Pietro Garavini: El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)– pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per «associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello –son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Necrològica de Gustave Noverraz publicada en el periódic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 20 de febrer de 1926

- Gustave Noverraz: El 8 de desembre de 1881 neix a Cully (Vaud, Suïssa) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustave Robert Noverraz. Sos pares es deien Benjamin Noverraz i Marthe Gotte. El setembre de 1901 es diplomà en tipografia a Lausana (Vaud, Suïssa). Entre 1904 i 1905 col·laborà en el periòdic socialista La Sentinelle. En 1905 passà un any a França, on es relacionà amb el sindicalista internacionalista James Guillaume. De bell nou a Cully en 1906 després de la mort de son pare, col·laborà en el setmanari La Voix du Peuple (1906-1914), òrgan de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). El 15 de setembre de 1906 va fer la conferència pública i contradictòria «Le Syndicalisme» a la Gran Sala del Casino de Vevey (Vaud, Suïssa), organitzada pel Sindicat d'Obrers Fusters i Ebenistes de la població. En 1907 era tipògraf a la Impremta Comunista de Pully (Vaud, Suïssa), creada per a estampar La Voix du Peuple, i secretari de la Unió Obrera (UA) de Lausana. El juny de 1907 parlà en una assemblea dels obrers cigarrers en vaga celebrada al Lion d'Or de Grandson (Vaud, Suïssa). El 30 de juny de 1907, l'UA de Lausana, en una carta del seu president, Henri Baud, i d'ell com a secretari, protestà amicalment contra l'epítet de «llibertari» que l'havia aplicat Aguste Huggler, secretari de la Federació d'Obrers del Metall; els dos signataris argumentaren que la seva organització, contràriament als anarquistes, prenia part en les votacions –malgrat l'argumentat, La Voix du Peuple era una publicació absolutament llibertària. Arran de la vaga general de 1907 al cantó de Vaud, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any a la Impremta de l'UO de Lausana i inculpat, juntament amb Alfred Amiguet, que havia estat detingut el dia abans, d'haver injuriat les autoritats en una reunió no autoritzada de l'UA de Vevey celebrada en aquesta població; jutjat el 15 de novembre de 1907, va ser condemnat pel Tribunal de Vevey a 20 dies de reclusió per «ultratge a l'autoritat», sense deduir-se els 37 dies de presó preventiva que ja portava. El 15 de febrer de 1908 presidí una conferència de la Federació d'Obrers de la Fusta a Renens (Vaud, Suïssa) a l'Hôtel du Mont-Blanc d'aquesta població, on es tractà sobre l'organització sindical i la jornada de vuit hores, tot reivindicant la vaga general i el sabotatge. El març de 1908 s'instal·là a Pully i aquest mateix mes marxà, amb Henri Baud i Adhémar Schwitzguébel fill, cap a Zuric (Zuric, Suïssa) per entrevistar-se amb Fritz Brupbacher per a un projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa romanda i de la Suïssa alemanya; l'1 de maig de 1908 havia de publicar-se Der Syndicalist, però finalment el projecte no reeixí. El 4 d'abril de 1908 es casà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) amb la modista anarquista Cécile-Henriette Robert. El 30 d'abril de 1908 va fer una conferència, amb Henri Baud i Giovanni Devincenti, a la Casa del Poble de Lausana sota el títol «Le Premier Mai et le Syndicalisme», organitzada per l'UO. El 14 de maig de 1908, amb Henri Baud i Giovanni Devincenti, va fer la conferència «La diminution des heures de travail», organitzada per l'UO a la Casa del Poble de Lausana. El 5 de juny de 1908 participà en un míting de paletes i manobres a la Gran Sala de Tivoli de Lausana, organitzada pels respectius sindicats. El 25 de juliol de 1908 va fer la conferència pública i contradictòria «Syndicalisme» als jardins de la Casa del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), organitzada per la Comissió de Propaganda d'aquesta institució –aquesta conferència va ser repetida el 22 d'agost al mateix lloc. El 13 de setembre de 1908 presidí el Congrés de la FUOSR, celebrat a la Casa del Poble de Nyon, on es reivindicà la insurrecció davant una eventual declaració de guerra. El 4 d'octubre de 1908 va fer amb Giovanni Devincenti la conferència, en francès i en italià, «L'antimilitarisme et l'organisation ouvrière», organitzada per l'UO de Monthey (Valais, Suïssa). El 31 d'octubre de 1908 prengué la paraula en l'assemblea general d'obrers de la fusta, sindicats o no, celebrada a la Casa del Poble de Lausana. El 21 de novembre de 1908 va fer la conferència pública i contradictòria «Groupons-nous!» a l'Auberge des Alpes de Sion (Valais, Suïssa). El 28 de desembre de 1908 participà en una lliure discussió sobre «L'action directe et l'action parlamentaire», celebrada a la Casa del Poble de Lausana, on assistí una cinquantena de persones. En 1908, segons informes de la policia cantonal de Vaud, pertanyia al Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Théodore-Auguste Rochat, Jean Wintsch, etc.). El 23 de gener de 1909 va fer a l'Hôtel du Vignoble de Peseux (Neuchâtel, Suïssa) la conferència pública i contradictòria «Les travailleurs modernes». El 20 de febrer de 1909 prengué la paraula, amb Giovanni Devincenti, en un gran míting celebrat a la Gran Sala de la Casa del Poble de Lausana per protestar contra la detenció d'uns ebenistes de l'empresa Kopp en vaga. El 27 de febrer de 1909 va fer la conferència pública i contradictòria «De l'esclavage antique à l'esclavage moderne» a la Sala Armes-Réunies de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El 6 de març de 1909 va fer la conferència pública i contradictòria «La situation du proletariat» al Chalet de la Promenade de Neuchâtel. El 13 de març de 1909 dimití del càrrec de secretari de redacció de La Voix du Peuple. El 20 de març de 1909 prengué la paraula en un míting organitzat per l'UO a la Gran Sala de l'Hôtel du Cerf de Vevey. L'octubre de 1909, amb Giovanni Devincenti, Émile-François Duvaud i Jean Wintsch, parlà en el míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 27 d'octubre de 1909 assistí al Congrés de la FUOSR celebrat a Bienne (Berna, Suïssa). Inscrit en les llistes negres de la patronal, abandonà Lausana i s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on reprengué la feina de tipògraf a la Impremta Comunista. El juny de 1910 viatjà a Itàlia. En aquests anys va ser fervent defensor del neomaltusianisme. A principis de 1911 va ser durament criticat i acusat de «capitalista» per determinats sectors per haver comprat 80 accions (4.000 francs) d'una impremta (Societat Ginebrina d'Edicions i Impressions) al barri de Plainpalais de Ginebra, esdevenint el seu administrador delegat. En 1914 era membre del Grup Anarquista de Llengua Francesa de Ginebra (Alfred Amiguet, Luigi Bertoni, Antoine Pierre Colin, Emilio Frassati, Georges Hoffman, Albert Lauradour, Guillaume Métrailler, Natale Prima, Gustave Rapp, Raymond Viale, Léon Vincent, etc.). Entre 1916 i 1919 sa companya Cécile Robert fou administradora responsable del mensual anarcopacifista Les Tablettes, publicat per Claude Le Maguet a Ginebra. En aquesta època, segons algunes fonts, ja s'havia allunyat del moviment anarquista. El 12 de juliol de 1918 va ser detingut a Plainpalais sota l'acusació d'haver imprès propaganda revolucionària sobre la Revolució russa, però per la seva malaltia, va ser portat directament a l'hospital i després a la presó de Saint-Antoine de Ginebra. Entre el 17 i el 30 de juliol de 1918 va romandre detingut com a editor i impressor de la revista Demain, juntament amb el director d'aquesta Henri Guilbeaux. En aquesta època imprimia L'Indépendance Helvétique i nombrosos fulls revolucionaris. En 1918 es va veure implicat en el «Cas de les bombes de Zuric» –l'estiu de 1915 Arcangelo Cavadini i Luigi Bertoni s'entrevistaren amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors; aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic i durant la primavera de 1918 aquest cas es va destapar i passà a denominar-se «Cas de les Bombes de Zuric»– i el 6 de setembre de 1918 detingut preventivament. Jutjat el juny de 1919, ja amb la salut malmesa, va ser absolt com la majoria dels acusats i posat en llibertat després de 10 mesos detingut. Responsable de la Societat Tipogràfica de Ginebra, continuà la seva implicació en les lluites sindicals fins el seu final. Molt malalt, Gustave Noverraz va morir el 9 de febrer de 1926 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat dos dies després en aquesta ciutat.

***

Notícia sobre la condemna de Georges Thomas apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche du Berry del 26 de març de 1921

- Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Louis Jules Thomas. Sos pares es deien Jean Thoms, forner, i Marie-Louise Brivadier, tavernera. Esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. El 25 de febrer de 1905 es casà a Gargilesse (Centre, França) amb Marie Marguerite Mégray. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a «socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions «comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 en L'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 al seu domicili de Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.

***

Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

- Pura Chacón Domínguez: El 8 de desembre de 1888 neix a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu domicili de Mülhausen (Alsàcia, França).

Continua...

---