Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 6 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número d'El Descamisado

- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria «Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

***

Capçalera de Rabotnitcheska Misal

- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, també òrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

***

Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago

- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista. Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la seva última etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García –càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924–, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, els últims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

Solidaridad Obrera (1923-1927)

Naixements

Cels Gomis i Mestre

- Cels Gomis Mestre: El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres erròniament. Sos pares es deien Josep Gomis Galtés i Josepa Mestre Figuerola. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries –durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar–, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900), Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar: «Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

***

Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup «Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki  que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

***

Foto policíaca de Jean Baptiste Collet (2 de juliol de 1894)

- Jean Baptiste Collet: El 6 de gener de 1850 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Jean Baptiste Collet, conegut com Édouard Collet. Sos pares es deien Ferdinand Collet, fuster, i Louise Bathole, bugadera. Es guanyava la vida treballant de cisellador a Levallois-Perret (Illa de França, França). El 15 de març de 1873 es casà a Levallois-Perret amb la bugadera Thérèse Joséphine Constance Giard i amb aquest matrimoni legitimà el fill de la parella, Émile Alfred Giard, nascut el 9 de març de 1869 al XVI Districte de París (França). En aquesta època vivia al número 83 del carrer Bois de Levallois-Perret. A principis de la dècada dels noranta va ser controlat, juntament amb son fill, com a militant anarquista i figurava en les llistes de 1892 i 1893 de la policia. En aquests anys vivia al carrer Vallier de Levallois-Perret. Amic del cisellador anarquista Charles Dardare, el tenia treballant al seu taller, al número 86 del carrer Bois. El 22 d'abril de 1892, en una gran operació contra el moviment anarquista preventiva a la manifestació del Primer de Maig, el seu domicili, al número 101 del carrer Bois de Levallois-Perret, va ser escorcollat sense cap resultat. Interrogat per la policia, declarà que era anarcocomunista però que des de feia dos anys no militava per qüestions de salut i familiars –en aquella època ja tenia quatre infants. Segons un informe d'un confident policíac del 17 d'octubre de 1893, participà en la confecció de banderes roges i negres que van ser desplegades en les manifestacions antipatriòtiques anarquistes organitzades en ocasió de l'arribada de mariners russos a París. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 48 del carrer Vallier de Levallois-Perret va ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat aquell dia a disposició judicial. El 31 d'octubre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Sébastien Faure

- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Sébastien Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Era fill d'una família tradicionalista i conservadora; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús; sa mare es deia Catherine Seigneur. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure –homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l'any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)– una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

Notícia d'una de les moltes condemnes d'Alfred Antignac publicades en el diari de Gaillac Le Républicain de Gaillac del 16 de juliol de 1893

- Alfred Antignac: El 6 de gener de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Alfred Georges Antignac –el llinatge sovint citat erròniament Autignac. Era fill de Jean Louis Antignac, miraller, i de Mari Henriette Attarge. Va ser expulsat d'Espanya per «anarquista». Entre 1890 i 1896 patí 17 penes de presó per diferents delictes, gairebé totes per mendicitat i/o vagabunderia. Després d'una pròrroga d'incorporació a files, l'1 d'abril de 1897 va ser destinat al 69 Regiment d'Infanteria i el 14 de març de 1900 passà a la reserva activa. El 7 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bordeus (Aquitània, Occitània) a tres mesos de presó per «robatori» i el 29 de març de 1905 pel Tribunal de Châteaudun (Centre, França) a un mes de presó per «vagabunderia». El 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 17 Regiment Territorial d'Infanteria i enviat al front. El 26 de setembre de 1914, ferit, va caure presoner dels alemanys i va ser internat en diversos centres de reclusió alemanys fins el 4 d'octubre de 1918, data en la qual va ser repatriat. L'1 d'abril de 1919 va ser desmobilitzat i es va retirar a Tamariguières (Macilhargues, Llenguadoc, Occitània). El gener de 1920 vivia al número 19 del carrer Puits-Neuf d'Ais de Provença (Provença, Occitània). El 19 de maig de 1923 se li va concedir una pensió temporal per problemes gastrointestinals derivats del seu servei a l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Hettig (16 de març de 1894)

- Eugène Hettig: El 6 de gener de 1877 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Eugène Hettig –el seu nom citat erròniament de diverses maneres (Hettich, Hettisch, etc.). Sos pares es deien Joseph Hettig, ebenista, i Catherine Lentz. Es guanyava la vida amb diverses professions (ebenista, cotxer, envernissador, etc.). Entre novembre i desembre de 1893 visqué en un pis moblat llogat per un grup d'anarquistes (Nicolas Kieffer, Henri Smogglie i Guillaume Springer) al número 11-13 del carrer Vignoles del XX Districte de París, grup que segons la policia hauria estat en contacte amb l'anarquista Jean Merigeau, detingut arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i el seu domicili, al número 29 del carrer d'Avron, on vivia amb sos pares, va ser escorcollat sense èxit; aquest mateix dia va ser fitxat com a anarquista i durant l'interrogatori negà ser anarquista, repudià les teories d'aquest moviment i negà conèixer-ne militants, especialment Jean Merigeau. El juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut, però des d'aleshores va ser sotmès a vigilància regular. A començament de setembre de 1894 va ser interpel·lat per la policia por «escàndols i insults a la via pública», però va ser alliberat hores després. El 9 de gener de 1895 passà la visita mèdica militar del reclutament, però va ser rebutjat per «varius». En 1896 son germà, antic empleat del ferrocarril que treballava en un taller d'ebenisteria, havia estat denunciat per esposa d'un obrer que treballava al mateix taller, sota l'acusació de tenir les mateixes idees anarquistes que son germà i d'haver viatjat de franc en les línies de transport públic de circumval·lació gràcies a una gorra reglamentària de la companyia de ferrocarrils que encara conservava il·legalment. Malalt, a començament de juny de 1896 Eugène Hettig va ser admès a l'Hospital de Saint Antoine, on va romandre fins el 4 de juliol. El 18 de setembre de 1897 va ser novament admès a l'Hospital Tenon, on restà fins l'octubre. Durant aquesta estada hospitalària sembla que va ser denunciat per un altre malalt per haver fet «apologia de l'anarquia» i haver qualificat de «màrtirs» els anarquistes Émile Henry i Auguste Vaillant. El 20 de juny de 1898 hi va ser novament admès. Eugène Hettig va morir l'1 d'agost de 1898 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Llum de la Selva

- Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetarià crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum o L'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de «Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic «Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva «Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el «Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de gener

Esdeveniments

Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936

- Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting –el primer havia estat el 22 de desembre de 1935– organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 1 de gener de 1937

- Vetllada cinematogràfica: El 5 de gener de 1937 se celebra a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Suresnes (Illa de França, França) una vetllada cinematogràfica organitzada pels grups llibertaris de Suresnes-Puteaux. L'acte consistí en la projecció del reportatge La prise de Somosierra per les Colonnes Durruti, amb comentaris dels germans Lapeyre, seguit d'un míting sobre els esdeveniments de la Revolució i la guerra espanyoles. La recaptació va ser destinada als companys de la Península.

Naixements

Paul Rousseau (Le Père Rousseau)

- Paul Rousseau: El 5 de gener de 1840 neix a Neuville-aux-Bois (Centre, França) l'anarquista Paul Augustin Désiré Rousseau, conegut com Le Père Rousseau. Sos pares es deien Jean Baptiste Augustin Rousseau, ganiveter, i Joséphine Gouëffon –l'escultor Jules Désiré Rousseau era germà seu. D'antuvi treballà d'ajustador mecànic i portà una fàbrica d'utillatge i de maquinària a Orleans (Centre, França), on vivia sa mare ja vídua. Posteriorment s'instal·là a París, on regentà una taverna i es dedicà al negoci de vins. El 19 de gener de 1882 es casà al I Districte de París amb la modista Sophie Marie Bavoux. En aquesta època vivia al número 131 del carrer Saint-Martin de París, on tenia la taverna, i on en els anys vuitanta es reunien diversos grups anarquistes («Les Insoumis». «La Secte des Pieds-Plats», etc.) i sindicats (barbers, cambrers, empleats, sabaters, sastres, terrelloners, etc.), però sobretot el grup de fusters anarquistes parisencs (Bertrand, Bricout, Brunet, Cardeillac, Dupret, Dussud, Franchet, Francis, Gatineau, Gros, Guérineau, Jamin, Leveillé, Matteigne, Meunier, Montant, Noiret, Tortelier, Villaret, etc.), adherit a la Cambra Sindical. En aquesta taverna els anarquistes Émile Digeon i Émile Pouget redactaren el fullet À l'armée i els grups dels desocupats prepararen la manifestació del 9 de març de 1883, que esdevingué cèlebre, i arran de la qual Louise Michel i Émile Pouget van ser processats. Durant la tardor de 1884 participà en la creació del periòdic comunista anarquista Terre et Liberté d'Antoine Rieffel. L'anarquista Clément Duval l'enviava la seva correspondència i demandes de suport des de la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Cap el 1894 el confident Allmayer el va denunciar a les autoritats penitenciàries argumentant de manera inventada que la correspondència entre ells era xifrada. Sembla que deixà la seva activitat a principis de segle i un cop vidu vivia al número 18 del carrer Nansouty del XIV Districte de París, que va ser el seu últim domicili. El 17 d'abril de 1915 va ser testimoni, amb Maximilien Luce i Hippolyte Petitjean, del matrimoni entre Émile Pouget i Augustine Jarmaux al II Districte de París. Paul Rousseau va morir el 30 de juny de 1923 al seu domicili del XIV Districte de París (França).

Paul Rousseau (1840-1923)

***

Manuel González Prada (1905)

- Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada –alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique– i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura –va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinal i El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos –González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos– per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja –tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme– el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit –molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensament és el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seus últims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

***

Notícia d'una de les condemnes de Pierre Laroche apareguda en el diari parisenc Le XX Siècle del 24 de novembre de 1901

- Pierre Laroche: El 5 de gener de 1851 neix a Sent Prist de la Sostrana (Llemosí, Occitània) l'anarquista Pierre Laroche. Sos pares es deien Louis Laroche, teuler belga, i Henriette Matigot. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 28 de gener de 1873 es declarà insubmís; detingut el 5 de febrer d'aquell any, el juliol de 1873 va ser reconegut novament com a insubmís. Instal·lat a Basilea (Basilea, Suïssa), treballà de mecànic, i posteriorment s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on va fer feina d'obrer laminador. El 14 de maig de 1889 va ser condemnat pel Tribunal de Lausana a 100 dies de presó per «estafa, mendicitat habitual i amenaces» per haver exigit sota intimidació diners a diverses persones i per haver «pervertit» cinc obrers de l'arenera de Romanel-sur-Lausanne (Vaud, Suïssa) que es declararen en vaga. El 19 de febrer de 1894, segons informes policíacs, assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Basilea, a la qual assistiren unes 250 persones. Expulsat del cantó suís de Ginebra, va ser detingut el juny de 1894 a Basilea i empresonat per «intrigues anarquistes» i «cartes amenaçadores», i el 24 de juliol de 1894 va ser expulsat de Suïssa. De bell nou a França, el 22 de novembre de 1901 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, 200 francs de multa i cinc de prohibició de residència per «amenaces» contra la comtessa de Curel, a qui havia demanat diners amb intimidació. El 15 d'abril de 1904, procedint d'Alemanya, va ser detingut a Dunkerque (Flandes del Sud) després d'haver intentant organitzar una vaga a la fàbrica Walker, aferrant un manifest en el qual desenvolupava les seves idees anarquistes. El 27 d'abril de 1907 va ser detingut a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) per «amenaces». El febrer de 1911 la policia el localitzà pel departament de Meurthe i Mosel·la, on malalt havia estat ingressat en un hospital, i retornava a la seva població natal per hospitalitzar-se. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Agostino Buschini apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

- Agostino Buschini: El 5 de gener de 1872 neix a Veruno (Piemont, Itàlia) l'anarquista Agostino Buschini. Era fill de Gaudenzio Buschini i d'Anastasia Aganzini. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 28 de maig de 1906 va ser detingut a Vevey (Vaud, Suïssa), juntament amb altres companys (Vincenzo Benzoni, Torquato Malagola, Casimiro Tavella i Antonio Tassinari), en una assemblea pública, que acabà en un enfrontament amb la policia, per protestar contra la detenció de Casimiro Tavella per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració el 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps. Tots els detinguts van ser expulsats de la Confederació Helvètica el 5 de juny de 1906. Sembla que retornà a Meina (Piemont, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

^***

Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

- Léon Léauthier: El 5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina «el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà: «Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Nelly Roussel (1907)

- Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix al XII Districte de París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora, francmaçona i militant neomaltusiana i anarcofeminista Nelly Marie Victoire Roussel. Filla d'una família burgesa catòlica, sos pares es deien Evrard Léon Roussel, empresari de la construcció, i Louise Marie Clémence Nel. Influïda pel pensament del cristianisme social, com bé deixà palès en els seus poemes de la dècada dels noranta, va perdre la fe atreta pel lliurepensament. El 4 de juny de 1898 es casà amb l'escultor funerari i socialista lliurepensador parisenc Henri Godet, amb qui tingué tres infants, dels quals dos reeixiren (Mireille i Marcel). En 1901 va fer la seva primera exposició feminista i va ser una de les primeres dones a declarar-se a favor de la contracepció. Amb Madeleine Pelletir lluità per l'educació sexuals de les joves. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. El 28 de gener de 1906 va fer la conferència L'Éternelle sacrifiée, celebrada a la Universitat Popular de Lilla (Nor-Pas-de-Calais, França). Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb «l'escena simbòlica» dramàtica Par la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Quan esclatà la Gran Guerra formà part de la Unió Fraternal de Dones i de la Lliga de Dones contra la Guerra. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice, La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration, Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église. Comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir. Discours choisis (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats. Recueil d'articles et de discurs (1911-1922) (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 107 bis de l'avinguda Soult del XII Districte de París. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al Sanatori de Buzenval de Rueil-Malmaison (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

Nelly Roussel (1879-1922)

***

Simone Piccinini

- Simone Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, sense èxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de gener de 1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Miquel Ballester Milà (1919)

- Miquel Ballester Milà: El 5 de gener de 1891 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista Miquel Joan Ballester Milà. Sos pares es deien Joan Ballester Ill, jornaler, i Isabel Milà Casals. Barber de professió, el 20 de gener de 1919 emigrà a França. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), vuit dies després, intentà organitzar una vaga entre els barbers i per aquest motiu va ser fitxat per la policia, on es feia referència al seu «caràcter barroer» i al seus «sentiments revolucionaris» i era considerat un «anarquista molt perillós». El 4 de març de 1919 marxà cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a Vilanova i la Geltrú treballà de pescador. Sa companya fou Maria Sanabra Pallarès, amb qui tingué tres fills (Napoleó, Josep i Eduard) i una filla (Marcel·la). Miquel Ballester Milà va morir el 9 de gener de 1943 d'urèmia al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

Miquel Ballester Milà (1891-1943)

***

Necrològica de Louis Chauvet a pareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de febrer de 1953

- Louis Chauvet: El 5 de gener de 1892 neix al X Districte de París (França) l'esperantista, pacifista, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Chauvet. Era fill natural de la serventa Louise Chauvet i en el part va tenir bessonada –son germà bessó petit es deia Marcel Chauvet. Exempt de la quinta de 1912, en 1915 va ser incorporat en un regiment d'infanteria, del qual va ser llicenciat el 18 d'agost de 1919. L'11 d'agost de 1914 es casà al XII Districte de París amb Marie Pouzol, obrera en una fàbrica de sacs. Milità en els moviments cooperativista i esperantista. Tipògraf de professió, s'afilià al Sindicat General de la Impremta Tipogràfica de la Confederació General del Treball (CGT). En el període d'entreguerres, treballà a la impremta de l'escola «La Ruche», de Sébastien Faure, i fou cap de taller de la cooperativa d'impremta «La Fraternelle», també atiada per Sébastien Faure, i en de la qual tenia una acció. Posteriorment fou cap de correcció del Journal Officiel i el 13 d'abril de 1931 s'afilià al Sindicat de Correctors. Després de la II Guerra Mundial vivia al número 14 del carrer Rottembourg de París. Encara que no era membre de la Federació Anarquista (FA), freqüentà el local i els seus membres. Es considerava «fill espiritual» de Sébastien Faure i fou membre del grup «Les Amis de Sébastien Faure», destacant sobretot, amb son amic Pierre Lentente, en la reedició de les seves obres; en 1948 n'era el tresorer. Durant la tardor de 1952, amb Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la «Salle des Sociétés Savantes» de París. Louis Chauvet va morir el 2 de febrer de 1953 a l'Hospital Rothschild de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

***

Dionisio Castillo Gómez

- Dionisio Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a Almedina (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio Castillo Gómez, conegut com Manuel i Macario. Sos pares es deien Francisco Castillo i Lázara Gómez. Durant les eleccions del 25 d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de l'escrutini d'Almedina, trencà una urna després de constatar que hi havia més paperetes que votants i els presents impediren que llancés per la finestra el president de la comissió. En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el president de la junta encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del poble. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de Salamanca (Castella, Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys després, va ser alliberat. A mitjans de 1954 entrà en contacte amb la resistència antifranquista, organitzà un comitè de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i posà el seu domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent d'enllaç i participant sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de Villamanrique. Al seu domicili es realitzaren diverses reunions d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la propaganda enviada des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi. Una nit de juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i membres de la Falange, però aconseguí fugir i marxà a les muntanyes, integrant-se en el grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), responsable d'una de les unitats de la V Agrupació Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la rendició i la col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de la V Agrupació Guerrillera del Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les autoritats franquistes delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb altres quatre companys –Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), Eduardo Carmona Martínez (Porrones), José Patón Moya (Tuertecillo) i Arcángel Alamo Romero (Palizas)– i l'endemà altres dos –Antonio Esteban Garvi i Lister. El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya), juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete, i fou condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes, a excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que fou executat dos dies després, va ser commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre de 1959, després d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat condicional a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dionisio Castillo Gómez (1898-?)

***

Santos Emilio Benito Artola

- Santos Emilio Benito Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien Leandro Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) pels feixistes.

***

Armand Rolland

- Armand Rolland: El 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 26 de gener– de 1906 neix al VI Cantó de Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand Pierre Rolland, més conegut com Armand. Sos pares es deien Guillaume Marie Rolland, serraller, i Jeanne Victorine Biraud, modista. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el «Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). El 7 de febrer de 1946 es casà a Orleans amb Marcelle Lucie Combefort, de qui es va divorciar a Orleans menys d'un any després, el 21 de gener de 1947. Al final de la seva existència visqué a Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França). Armand Rolland va morir l'1 de desembre de 1981 a l'Hospital d'Orleans (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament una casa de jubilats de Châteauneuf-sur-Loire.

***

Necrològica de Juan Romera Quesada apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de març de 1979

- Juan Romera Quesada: El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera Quesada. Sos pares es deien Ginés Romera i Isabela Quesada. Quan era molt jove emigrà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i s'afilià al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de Barbers de la CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el cop militar feixista i després lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de reunir-se amb sa família, s'establí amb aquesta a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Josefa León. Juan Romera Quesada va morir el 19 de desembre de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Antonio Bonilla Albadalejo (1977)

- Antonio Bonilla Albadalejo: El 5 de gener de 1910 neix a Benínar (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Sos pares es deien Antonio Bonilla i Agustina Albadalejo. Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats –conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat. Antonio Bonilla Albadalejo va morir l'1 de gener de 1981 a la Residència Sanitària del SOE («Seguro Obligatoria de Enfermedad») de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.

Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de gener

Esdeveniments

Un exemplar de Freiheit

- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897), órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) i órgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

***

Capçalera del primer número de La Débacle Sociale

- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

***

Propaganda del cicle de conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 4 i el 14 de gener de 1927 la propagandista anarcofeminista Emma Goldman fa a l'Hygeia Hall de Toronto (Ontàrio, Canadà) un cicle de quatre conferències sobre literatura russa. El 4 de gener parlà sobre Lev Tolstoy, el 6 de gener sobre Anton Txékhov, l'11 de gener sobre Maksim Gorki i el 14 de gener sobre Leonid Andréiev.

Naixements

Maurice Mac-Nab segons Fernand Frau per a la revista Les Hommes d'Aujourd'hui

- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant Jean Valérien Maurice Mac Nab (Maurice Mac-Nab). Fill d'una família d'origen escocesa, sos pares es deien Édouard Mac Nab, propietari, i Louise-Marie Béatrix Penfenterio de Chefontaines, i en el part seu nasqué un germà bessó, Donald-Édouard-Alexandre Mac Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'Hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab».

***

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898).
Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille.
Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

- Matthias Malaschitz: El 4 de gener de 1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria) l'anarcopacifista Mátyás Malaschitz, més conegut com Matthias Malaschitz –el llinatge a vegades citat Malasic. Sos pares es deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de professió, en 1885 vivia a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria). Entre 1897 i 1899 col·laborà en el periòdic de Budapest Ohne Staat. Organ der idealistischen Anarchisten i en la seva versió hongaresa Allam Nelkül. Közlöny a Krisztus szellemebén, editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt. Expulsat en 1898 de Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre de 1898, demanat per la policia austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats alemanyes a diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els anarquistes germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i agost de 1901 residí a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del periòdic Der Weckruf (1904-1907), edició en llengua alemanya de Le Réveil, on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick, Max Nacht, Siegfried Nacht (Arnold Roller), Robert Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no violent, edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre objecció de consciència, i de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta relació amb el cercle anarquista de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la primavera de 1903 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de França. El febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria i va ser reemplaçat per Ernst Frick i Robert Scheidegger al front de Der Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a la seva ciutat natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria). La seva vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment amb l'anarquista Rainer Trindler.

Matthias Malaschitz (1871-1904)

***

Article de Giovanni Gibello publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 2 de maig de 1908

- Giovanni Gibello: El 4 de gener de 1875 neix a Strona (Piemont, Itàlia) l'anarquista Stobia Alfonso Giovanni Gibello. Era fill d'Agostino Gibello i de Caterina Sola Radice. Es guanyava la vida treballant de teixidor. En acabar els estudis primaris, començà a fer feina en una fàbrica tèxtil local. Fugint de la misèria, en 1897 emigrà als Estats Units. S'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA) i, gràcies a la influència de Carlo Tresca i altres anarquistes italians emigrants, entrà a formar part del moviment anarquista. Participà activament en totes les iniciatives llibertàries, especialment en la difusió de la premsa àcrata entre els emigrants italians. En 1906 visqué un temps a Haledon (Nova Jersey, EUA). El juliol de 1907 tornà a Itàlia, on va ser estretament vigilat per la policia, la qual temia que aquesta repatriació tingués com a objectiu atemptar contra la vida del rei Victor Manuel III d'Itàlia. Mesos després, retornà als EUA, instal·lant-se novament a Paterson. En 1908 col·laborà en el periòdic anarquista de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva, al qual estava subscrit des de feia molts d'anys. A principis de 1908 visqué un temps a Totowa (Nova Jersey). Sembla que a partir d'aquest moment abandonà la lluita política, però en 1917 encara estava subscrit a Cronaca Sovversiva i en 1930 va ser inclòs en els registres de vigilància fronterera de la policia feixista italiana amb l'ordre de «vigilar-lo i escorcollar-lo». En 1937 un telegrama del consolat italià de Nova York (Nova York, EUA) dirigit a les autoritats feixistes italianes informava que vivia a Haledon, que continuava amb les idees anarquistes, però que la seva militància era molt reduïda per mor del seu delicat estat de salut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Émile Menu apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'octubre de 1938

- Émile Menu: El 4 de gener de 1880 neix a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émile Joseph Menu, conegut com Pierre. Sos pares es deien Marie-Louis Menu, miner, i Henriette Buquet. Miner com son pare, va ser uns dels pioners del sindicalisme miner. Milità en la Federació del Subsòl de la Confederació General del Treball (CGT). Fundà a la seva població natal un Grup d'Estudis Socials (GES) i muntà una petita impremta on s'editaren fullets, manifests i cartells. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre, des de la seva creació l'agost de 1906, de l'anomenat «Jove Sindicat», enfrontat al «Vell Sindicat» dels miners. Fou membre del consell d'administració de la «Impremta Comunista» de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on s'imprimia L'Action Syndicale, òrgan de la Federació Sindical dels Obrers Miners (FSOM) de la CGT del Pas-de-Calais. En 1906, arran de la catàstrofe minera de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França), abandonà la mina i s'establí a París (França), on treballà de pouater en la construcció del metro. Sembla que és el «P. Menu» que durant la primavera de 1907 s'adherí, amb altres companys (Angèle, J.B. Colbaërt, Rachalet), al projecte de colònia llibertària animada per Eugène Deniau (Deniau-Morat). El 25 de novembre de 1911 es casà al XVIII Districte de París amb Claire Plateau, amb qui tingué com a mínim un fill (Émile-Henry Menu, conegut com Émile, també miner anarquista i anarcosindicalista). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el setembre de 1914 va caure presoner i enviat a Alemanya com a treballador forçat a les mines. Acabada la guerra, en 1918, després d'uns mesos a París, retornà a Harnes on reprengué la feina a la mina i la seva militància. En 1922 s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari de la secció local. En 1924 es va reintegrar en la CGT. En aquesta època vivia al número 11 del carrer Bellegarde i era secretari del grup d'Harnes-Hénin-Liétard de la Unió Anarquista (UA). El març de 1925 participà en la subscripció econòmica per a llançar l'edició diària del periòdic Le Libertaire promoguda per l'UA. En aquests anys col·laborà en Germinal(1919-1933), de Georges Bastien. En 1937 era membre de la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Émile Menu va morir el 22 d'octubre de 1938 a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Paolo Luppi

- Paolo Luppi: El 4 de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Paolo Luppi. Sos pares es deien Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de cadiraire. Membre del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla Secchia, després d'una breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), començà a realitzar propaganda entre els treballadors de la zona i s'adherí al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario (FR) de Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de bracers i de bovers, que paralitzà aquesta localitat entre març i agost de 1912. Aquest conflicte social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de l'Associació Agrària local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova «resistència» a les demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de les tres Cambres del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser enrolat en l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i retornà al seu poble natal. El juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina com a fuster, però a finals de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa mare. El setembre de 1924 va ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del Sindicat Feixista de Novi di Mòdena, però després de tres mesos de presó preventiva va ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar contínuament vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les autoritats impediren la seva eventual expatriació a França. Encara que va mantenir les seves idees, deixà de prendre part en activitats polítiques. Paolo Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Son fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un destacat membre de la resistència antifeixista comunista.

***

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

- Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix al barri de Saint-André de Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Sos pares es deien Mathieu-Augustin Cauvin, perruquer, i Béatrix-Marie Guichard, domèstica. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per Édouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu òrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusiana Rénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per «ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). El 5 de març de 1918 es casà al VI Districte de Lió amb la mestra Clarisse Jeanne Miech, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1937 a Lió. En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. El 4 de gener de 1938 es casà a Marsella amb Anne Marie Olive Lechère. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinéma éducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1951 a l'Hospital Mont Salomon de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).  

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

Libertad Ródenas

- Libertad Ródenas: El 4 de gener de 1891 –moltes fonts citen erròniament altres dates– neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas Domínguez –en alguns llocs apareix erròniament com Rodríguez. Son pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad Ródenas va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seu òrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria –Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig». Libertad Ródenas va morir el 19 de gener de 1970 a Mèxic.

***

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

- Albert Cané: El 4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia, França) el pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul Cané. Sos pares es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador mecànic, i Marguerite Amblard. Quan tenia 13 anys marxà cap a París (França) on entrà a treballar d'electricista i en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc. Posteriorment treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts Sindicalistes i al Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la Gran Guerra participà activament en totes les campanyes revolucionàries. En 1912, amb Benoît Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot, fou un dels animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran manifestació que tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà les restes mortals d'Albert Aernoult, assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei militar en la Marina i sobretot serví en el cuirassat France. En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup revolucionari que va difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que va fundar en 1916 a bord del France una important biblioteca de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat en 1917 per un consell de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell llicenciat. De bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats pacifistes i animà, amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, del qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una campanya a favor de Louis Badina i André Marty. En aquesta època també milità en el CDS de Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual fou secretari. Arran d'unes afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta Normandia, França) a favor de Louis-Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser detingut, tancat a la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a sis mesos de reclusió. A causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que s'afegí a l'anterior. En 1921 va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de gener de 1921 a Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya, França), on es declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya). Arran d'un conflicte financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren reemborsar-li 25 francs per dia pels seus desplaçaments–, es va veure obligat a dimitir el 8 de setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de novembre de 1921 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a pagar les despeses del judici per «intrigues anarquistes» i per haver «aconsellat l'acció directa» arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer Ordener de París a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Participà activament en la campanya contra l'extradició de Lluís Nicolau Fort, un dels militants anarquistes que assassinà el president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i posteriorment s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927 membre del Consell d'Administració de la seva Unió Regional Parisenca. Entre 1925 i 1938 col·laborà en Le Libertaire. L'abril de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la revista del doctor Marc Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia al número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Denant. Més tard participà en les campanyes de suport als militants espanyols Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés, i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la seva empresa d'instal·lacions elèctriques que havia muntat va fer fallida. En 1932 abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes declaracions publicades en Le Libertaire del 21 i del 28 de febrer de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar tancat en la seva torre d'ivori», i retornà a la CGT. En substitució de Gaston Roland, a partir de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquesta època fou un dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil per als anarquistes italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al número 42 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en un llistat de la policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari del Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena per al Pla de Treball de la CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del Departament del Sena de la CGT i s'encarregà de les qüestions elèctriques i de la sonorització dels actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En aquests anys col·laborà en el diari Le Peuple, òrgan de la CGT.  El 19 de gener de 1936, en representació del Sindicat de la Construcció, assistí al Congrés de Fusió dels Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a la Sala de la Mutualité de París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud, Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels Comitès per a l'Estatut dels Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i s'entrevistà per a tal objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de juny de 1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a la Sala Lancry de París, on intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure, Ferrucci, Klotz, Suzanne Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René Ringeas i Georges Pioch. El 27 de maig de 1936 participà, en nom del Comitè del Dret d'Asil de la CGT, en el gran míting unitari per l'amnistia, la derogació de les «Lois Scélérates» («Lleis Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala Wagram de París. En el Congrés de la Unió de Sindicats de la Regió Parisenca, celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva Comissió Executiva. Segons alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic d'armes per als combatents antifeixistes i formà part del Comitè del Dret d'Asil de la CGT encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de documentació falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al president del Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior Roger Salengro per denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits polítics antifeixistes a França i el desembre de 1937 dirigí una carta al ministre de l'Interior, publicada en Le Libertaire del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les persecucions dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou un dels animadors dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de Classe». En 1939 col·laborà en el periòdic Sindicats. Després de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al denúncia del «Pacte Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939), formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher, Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de Solidaritat de Sindicats de la Regió Parisenca que redactà un manifest per a la unitat sindical, que implicava l'exclusió dels elements estalinistes, i participà, el 26 de novembre de 1939, com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució d'una nova Unió de Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva secretaria administrativa. En aquesta època també fou secretari del Sindicat General de les Indústries Elèctriques. Per les seves actuacions va ser reclòs per les autoritats del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista André Toller. Un cop lliure, albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos companys buscats per les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí, en nom de la CGT, el primer míting celebrat a París per l'Aliança Sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), on intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo, Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova). El 10 de desembre de 1944 facilità una sala per al primer míting públic després de l'Ocupació organitzat per Ce qu'il faut dire que arreplegà els anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual hi assistiren unes cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps, Simonne Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la policia. El 1953 va fer el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire, racontées par deux mutins authentique, on es recollien els testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa companya fou Jeanne Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton (Provença, Occitània).

***

Angiolo Bignami

- Angiolo Bignami: El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Bignami, també citat Angelo. Son pare es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment anarquista durant els anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es traslladà a Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant comercial d'un negoci d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923 aconseguí el passaport i s'exilià a França. S'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on les autoritats consulars informaven de les seves activitats antifeixistes i subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres i en els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de repatriació. Quan l'esclat de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936 arribà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Italiana «Rosselli», enquadrada en la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la militarització de les milícies, passà a la companyia de metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament bèl·lic va ser greument ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre d'aquell any –algunes fonts diuen que va morir el 8 d'abril de 1937 a la batalla de Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a La Sanha (Provença, Occitània), però podria tratar-se d'altre persona fent servir la seva documentació.

***

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de juny de 1974

- Joan Rofes Llorens: El 4 de gener de 1899 –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer de 1899– neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens –també citat erròniament Llorenç. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí –abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir el 28 de gener de 1974 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número de Cultura y Porvenir

- Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol «Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.

***

Capçalera de L'Indomptable

- Surt L'Indomptable: El 3 de gener, sembla, de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable. Porte parole de la Confédération Nationale du Travail et de la Fédération Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura cap responsable de la publicació i molts d'articles no van signats. Hi van col·laborar David Antona Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel Endériz, Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand Guerra, Santigao Jorquera, Ismael Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny, Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre d'altres. A partir del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un article sobre l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la menció «Ce número a été soumis à la censure» (Aquest número ha estat sotmès a censura) i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers són suprimits. Se'n publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes l'agost de 1937, 39 números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937. No s'ha conservat cap col·lecció completa de «L'Indomable».

***

Cartell del partit futbolístic de Motril

- Partit de futbol beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena Revolució Social, té lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la Col·lectivitat d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del Socors Roig Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la Libertad» i «Leones Rojos», estaven integrats completament per gent del poble. Com a anècdota citar que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar vacants i al cartell figuraven assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat d'aquest partit futbolístic.

***

Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada militant anarquista, aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola, Frederica Montseny pronuncia una important conferència, organitzada per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol El anarquismo militante y la realidad española. L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació de l'organització. Frederica Montseny insistí en la importància de l'anarquisme en el moviment obrer espanyol, però l'eix de la conferència radicava en la justificació de l'intervencionisme llibertari en els òrgans de govern republicans en nom del manteniment d'un front únic contra els feixismes espanyol, alemany i italià; també parlà de diversos temes, com ara el federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats individual i col·lectiva, entre d'altres. La conferència va ser radiada a tot l'Estat espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) –ones curta i normal–, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona. Aquesta conferència va ser la primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses personalitats del moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval, Marià Cardona Rosell, Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes fonamentals plantejats per la guerra i la revolució, alhora que revalorar «l'alta espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta dissertació va ser publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les Oficines de Propaganda de la CNT i la FAI.

Naixements

Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894)

- Jules Dodot: El 3 de gener de 1839 neix al IV Districte de París (França) el blanquista i després anarquista Jules Émile Dodot, citat a vegades Dodo. Sos pares es deien Louis Dodot i Marie Convert. Company de Louis-Auguste Blanqui i seguidor dels seus postulats, lluità contra el II Imperi. El 28 d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «temptativa de robatori» i el 16 d'octubre d'aquell any va ser sentenciat a quatre mesos més per «ultratges públics al pudor». En 1871 vivia al número 6 del carrer des Fontaines-du-Temple del III Districte de París. Incorporat a l'XI Regiment d'Artilleria, participà activament en la Comuna de París com a capità electe de la I Bateria de la III Legió del III Districte de París i combaté les tropes de Versalles a Levallois-Perret (Illa de França, França). Durant la «Setmana Sagnant», lluità a les barricades; l'últim combat en el qual prengué part fou el 27 de maig de 1871 a les Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir de la massacre i es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà de sabater, participant en les activitats dels proscrits blanquistes i afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 13 de maig de 1871 va ser condemnat en rebel·lia a la deportació en fortalesa fortificada i a la degradació militar pel XXI Consell de Guerra. L'estiu de 1874 vivia a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat l'octubre d'aquell any. Retornà a Londres, on fou membre del grup blanquista «La Commune Révolutionnaire». Amb l'amnistia de 1880 per als communards, retornà a França i s'instal·là a Levallois-Perret. A començament de la dècada dels vuitanta fou membre, fins al 1898, del grup anarquista «La Solidarité», que es reunia al número 86 del carrer de Gravelle de Levallois-Perret, grup del qual també formaven part Nestor Ferrière, Louis Léveillé, T. Courapied (L'Ancien) i Marchand, entre d'altres. L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment anarquista engegades després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos fullets i periòdics anarquistes, però va ser posat en llibertat. El febrer d'aquell any el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser novament escorcollat sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894 com a «sabater anarquista» en l'anomenat «Fitxer Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile Dodot, va ser gerent en diferents números de la primera sèrie del periòdic parisenc Sur le Trimard (1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats, animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i Octave Veret, que va ser continuat en 1897 per Le Trimard. Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del grup «La Solidarité dels Trimardeurs», encarregat d'acollir els companys de províncies i de l'estranger al seu pas per París. Malalt, visqué miserablement al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i en 1901 Charles Malato llançà una subscripció popular al seu favor en L'Aurore, que rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a ajudar-lo, amb obres donades per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules Dodot va morir el 24 de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) i el seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França), donà lloc a una petita manifestació revolucionària.

***

Adrián Troitiño Alcobre

- Adrián Troitiño: El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Adrián Troitiño Alcobre, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Ignacio Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys fugí de la llar familiar i emigrà com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix 1880 començà a treballar de forner i amb altres companys començà a participar en el moviment sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en els actes del Primer de Maig va ser condemnat, «per anarquista perillós», a 18 mesos de presó. En 1893 visqué a San Martín (Buenos Aires, Argentina), on creà diversos grups anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i organitzà freqüents «reunions de controvèrsia». L'11 de novembre de 1894 intervingué en un míting organitzat per la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e Benevolenza» de Buenos Aires, on també parlaren els anarquistes José Bataglia i Miguel Ventura, i el socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i Salvador Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios Sociales (CIES) de Buenos Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en un acte amb Pietro Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué una posició molt dura pel que feia l'alcoholisme i realitzà diverses conferències sobre els efectes de l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància va ser expulsat de l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900 impartí per diverses localitats la conferència «Necesidad de un acuerdo universal de la clase trabajadora». El juny de 1901 cofundà, en representació del obrers forners de San Nicolás de los Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia, l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En 1902 participà en la creació de la Societat de Resistència i Col·locació d'Obres Forners de Montevideo, de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan Calvo, representà els forners en el II Congrés de la FOA. Participà en el míting del Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E. Martí, Torrens Ros i Dante Garfagnini. A començament del segle XX a més de les seves activitats polítiques i sindicals, col·laborà en la premsa. Director de redacció del periòdic anarquista quinzenal El Obrero, el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb Julio Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo, Antonio Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de Residència. Ambdós, i altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de Cadis (Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on Troitiño era molt bon amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats per les autoritats espanyoles a Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina a Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i traslladats a la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures, ell va ser requerit pel govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el servei militar, però aconseguí evitar la mili al·legant que patia una hèrnia. El 20 de març de 1903 realitzà una conferència al Centre «Germinal» de la Corunya sota el títol «Consideraciones sobre la ley de residencia de extranjeros». El juny de 1903 intervingué en un míting anticlerical a la Corunya. Quan arribà a la Península des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants, dos dels quals van morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg moment –altres font diuen que els infants van morir durant la travessia transatlàntica de tornada. Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on continua les seves tasques sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina, on tenia prohibida l'entrada. En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Villa del Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà activament en la vaga de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre Internacional en protesta per les matances d'obres a Rússia i on també parlaren els anarquistes Grijalbo i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal Leoncio Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905 encapçalà la vaga dels treballadors portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina de canillita (venedor ambulant de diaris) i fins al 1914 només venia els periòdics de caràcter revolucionari. Fou el creador del Sindicat de Canillitas, que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de Venedors de Diaris i Revistes (SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el sindicat arribà a tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En 1934 la dictadura de José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la finalitat de desterrar-lo, però la mobilització popular aconseguí la seva llibertat i la dels seus companys. Entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la Conferència Llatinoamericana del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre de la junta directiva de l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de Resistència i de la «Casa del Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola participà activament en el suport a la Revolució i en diversos actes antifeixistes. Son fill Delio Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre que altre fill, Libert Triotiño, administratiu en la «Casa Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián Troitiño, per influències del seu fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va declarar llibertari i partidari de l'«acció directa» anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a Montevideo (Uruguai); va ser enterrat dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Una avinguda de la ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a més d'una estàtua al barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en memòria seva, no es publiquen els diaris, fins i tot els digitals.

Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941)

***

Fitxa policíaca de Jean Taffet (10 de novembre de 1898)

- Jean Taffet: El 3 de gener de 1881 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Taffet –algues fonts citen Jean Marc Taffet, però el segon nom Marc només figura en els registres policíacs–, conegut com Jean Mignot. Era fill de Jean Gaston Taffet, mecànic, i d'Octavie Marie Marcadier, domèstica, i tingué sis germans. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'ajustador mecànic. Militant del moviment llibertari a Bordeus, en 1898 va escriure una carta d'apologia dels magnicides (presidents, emperadors i emperadrius) anarquistes dirigida a Pierre Latapie, que va ser interceptada per la policia. El 27 de juliol de 1898 va ser condemnat a Agen (Aquitània, Occitània) a un any de presó amb llibertat provisional per «robatori». Instal·lat a París (França), visqué al número 160 del carrer Charenton. El novembre de 1898 va ser detingut, amb Jules Joseph Blaise, Pierre Latapie i Auguste Eugène Weber, sota l'acusació de «robatori qualificat» i el 25 de març de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a dos anys de presó per aquest delicte. Un cop lliure el 10 de novembre de 1901 de la penitenciaria de l'abadia de Fontevrault a Fontevrault-L'Abbaye (País del Loira, França), marxà cap a Étampes (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts, però la tardor de 1903 va ser localitzat a París. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de la Colonie i estava a punt d'entrar a treballar com a obrer a la Impremta Nacional. El 21 de maig de 1904, quan feia de soldat al 46 Regiment d'Infanteria de Línia acantonat a Fontainebleau (Illa de França, França), es casà al XIII Districte de París amb la jornalera Marie Valérie Porte. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Caron de París. El 3 de febrer de 1912 va ser interceptat per la policia, acompanyat de Marie Thiéry, a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) de camí cap a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 28 de desembre de 1912 es divorcià a Meaux (Illa de França, França) de Marie Porte. Posteriorment s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), al número 82 del carrer Noisiel, i s'integrà en el grup anarquista de la localitat. El 7 de març de 1914 es casà a Lagny-sur-Marne amb la planxadora Marie Angèle Thiéry i la parella passà a viure al número 22 del carrer Orgemont de la localitat. Quan esclatà la Gran Guerra va ser enviat com a soldat reservista al front enquadrat en el 246 Regiment d'Infanteria; greument ferit, va ser hospitalitzat a Praissac (Llenguadoc, Occitània). Jean Taffet va morir el 4 d'octubre de 1914 a l'Hospital Militar Provisional de Praissac (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les ferides de guerra.

***

Foto antropomètrica de Marius Beausang (1910)

- Marius Beausang: El 3 de gener –algunes fonts oficials citen erròniament altres dates– de 1882 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Léon Marius Beausang. Era fill natural de la jornalera Marie Antéquérat, qui va reconèixer l'infant quatre dies després; son pare, el xofer Henri Beausang, el reconegué l'1 de febrer d'aquell any i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 23 de març de 1895 a Marsella. Tingué una germana. D'antuvi treballà fabricant teules i posteriorment es guanyava la vida fent de terrelloner a Aubervilliers (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França). El 22 de juny de 1899 va ser detingut a Avinyó (Provença, Occitània) per «vagabunderia». A principis de segle participà en la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) fundada per Fortuné Henry. En aquesta època era corrector del periòdic L'Anarchie. El 30 de desembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a 16 francs de multa. El 4 de febrer de 1903 va ser condemnat a Semur-en-Auxois (Borgonya, França) a 25 francs de multa per «infracció ferroviària» i el 2 de maig de 1906 a Clamecy (Borgonya, França) pel mateix delicte. El 15 de desembre de 1906 va ser declarat insubmís a l'exèrcit. El 18 de gener de 1908 va ser detingut per «robatori» sota el nom de Marius Giraud i el 4 d'abril de 1908 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a quatre mesos de presó pel citat delicte. El 17 d'abril de 1908, en sortir de la presó, va ser detingut i integrat en el 102 Regiment d'Infanteria. El 9 de juny de 1908 va ser condemnat pel Consell del Govern Militar de París a sis mesos de presó per «insubmissió» i tancat fins els 17 d'octubre de 1908 a la presó de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 29 de maig de 1909 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a 50 francs de multa per «infracció ferroviària». En 1910 vivia al número 13 del carrer Cailllié del XVIII Districte de París. El 31 de gener de 1910 va ser declarat novament insubmís. En 1910 conegué en les reunions sindicals Jules Lefebvre (Jully), secretari del Sindicat de Terrelloners de Saint-Denis, que esdevingué amic i freqüentà el seu domicili. Lefebvre vivia des de feia dos anys amb Jeanne Gobinet i tots tres acabaren formant un trio amorós amb els principis de l'amor lliure. Gelós, el 18 de maig de 1910 Lefebvre disparà, sense ferir-lo, Beausang i a resultes d'aquest altercat, aquest marxà cap a Rouen (Alta Normandia, França), però mantingué correspondència amb Gobinet. El juliol de 1910, amics de Lefebvre l'agrediren. El 21 de juny de 1910 ambdós s'enfrontaren a trets a Saint-Denis, Lefebvre resultà ferit i va morir l'endemà, i Beausang fugí. El 19 de desembre de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista català Jaume Aragó García, a Marsella; acusat d'assassinat, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. En el moment de la detenció portava correspondència del Comitè de Defensa Social (CDS), signada pels seus responsables Jules Ardouin i Émile Vincent Méo (Emile Tissier), a més d'altres documents. Qualificat d'«anarquista militant, antimilitarista convençut i delinqüent perillós», es va veure implicat en diversos casos de dret comú. El 13 de juliol de 1911 l'Audiència del Sena el condemna a 10 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per «cops i ferides voluntàries que ocasionaren la mort». El 2 d'agost de 1911 partí a bor del Loire cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. El 21 de juliol de 1917 pogué evadir-se, però va ser reintegrat sis dies després; jutjat per aquest fet, el 4 d'octubre de 1917 va ser condemnat per «evasió» a dos anys més de treballs forçats. El 8 d'octubre de 1918 aconseguí evadir-se'n i es va perdre el seu rastre. No obstant això, sembla que va estar present en les exèquies de sa mare, morta a resultes d'un accident de tramvia, celebrades el 22 de setembre de 1923 a Marsella.

Marius Beausang (1882-?)

***

Foto policíaca de Josep Alemany Corbi

- Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a «anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Giovanni Matteozzi

- Giovanni Matteozzi: El 3 de gener de 1887 neix a Frassinoro (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giovanni Matteozzi, també conegut com Jean Matteuzzi. Sos pares es deien Nicola Matteozzi i Cesira Daviddi. Després de fer el servei militar entre 1908 i 1910, esdevingué anarquista i es guanyava la vida fent feina de manobre. Fou director responsable dels números únics dels periòdics Germinale (8 de juliol de 1911) i Combattiamo! (28 de juliol de 1911) de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre 1911 i 1913 visqué a Menton (Provença, Occitània), on freqüentà els obrers escultors anarquistes Borghini i Marcucci. Després passà una breu temporada a Niça (País Niçard, Occitània) i a Casablanca (Marroc). Entre març de 1914 i març de 1916 visqué a Lió (Arpitània). Durant la Gran Guerra va ser cridat a files, però desertà i el maig de 1916 s'exilià a Suïssa i treballà a Versoix (Ginebra, Suïssa). El 28 de novembre de 1917 va ser multat per haver aferrat cartells d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el dret d'asil. En 1918 es casà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb Jeanne Susanne Pidoux i aquest mateix any la parella tingué una filla. L'octubre de 1918 va ser detingut juntament amb Luigi Bertoni, Giuseppe Clerico i Pagnotti. En aquesta època, amb Leonida Mastrodicasa i Francesco Porcelli, col·laborà assíduament en el periòdic Il Risveglio Anarchico, especialment en el període de la llarga detenció preventiva de 13 mesos a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) de Luigi Bertoni. El 25 de març de 1919 va ser interrogat per la policia sota l'acusació d'«activitats subversives» i el 26 de maig empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa) i, a partir del setembre, a l'Acadèmia de Policia de Savatan (Lavey-Morcles, Vaud, Suïssa), per la seva negativa a retornar a Itàlia. El 13 de novembre de 1919 acceptà retornar al seu país i el 27 de novembre va ser acompanyat per la policia a La Briga (Piemont, Itàlia) i immediatament tancat a Novara (Piemont, Itàlia). Després va ser empresonat a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Torí (Piemont, Itàlia) a l'espera de ser processat per deserció. Restà a Torí un temps, però en 1922 passà clandestinament a França. En 1926 va ser localitzat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on treballà en una fàbrica de ciment, i en 1929 les autoritats gales decretaren la seva expulsió per «activitats subversives» i «expatriació clandestina», però el procediment va ser suspès i en 1930 va ser amnistiat. En 1931 les autoritats feixistes italianes el van denunciar com a membre d'un grup d'anarquistes exiliats clandestí («Comitè Pro Víctimes Polítiques Llibertari») encarregat de la distribució de fons als perseguits i «amb intenció de retornar il·legalment a Itàlia amb la finalitat de realitzar actes terroristes». A finals de 1931 s'establí a Lió, on mantingué contacte amb destacats anarquistes (Camillo Berneri, Gigi Damiani, Luigi Fabbri, Socrate Franchi, Errico Malatesta, Gusmano Mariani, Italio Ragni, Attilio Scaltri, etc.). També freqüentat el local del Cercle Anarquista «Sacco i Vanzetti» (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori, Giovan Battista Saroglia i Gemisto Vallesti) i s'ocupà de la difusió del periòdic Il Risveglio Anarchico de Ginebra. L'última referència seva en la seva fitxa policíaca italiana es de 1942, on indica que encara residia a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions de Frédéric Ferrero apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 17 de desembre de 1907

- Frédéric Ferrero: El 3 de gener de 1892 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Frédéric Pierre Ferrero, conegut com Mimi. Era fill natural de la domèstica marsellesa Octavie Eugénie Rouche i va ser reconegut per sa mare el 19 de gener de 1892 i per son pare, Pierre Dominique Ferrer, el 10 de setembre de 1895. Pescador de professió, vivia al número 43 del carrer Aubagne del I Districte de Marsella, i posteriorment treballà d'envasador. Patí diverses condemnes de presó. El 16 de desembre de 1907 va ser detingut per «possessió i distribució de moneda falsa». El 14 de març de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida». El 2 d'abril de 1912 va ser condemnat a un mes de presó per «abús de confiança». L'11 de febrer de 1913 va ser detingut sota l'acusació de «robatori a mà armada» i va ser jutjat el 24 d'abril d'aquell any per l'Audiència de les Boques del Roine per «robatori qualificat». En aquesta època vivia al número 21 del carrer Honnorat de Marsella. El 18 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en el 2 Batalló de Marxa d'Àfrica i altres unitats militars; el 16 de febrer de 1919 desmobilitzat. El març de 1920 va ser detingut sota l'acusació de «robatori» d'un quadre. En aquesta època treballava de peixater i vivia al número 177 del bulevard National de Marsella, que va ser el seu darrer domicili. El 17 de maig de 1920 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «estafa». En 1922 treballava de manobre per a un tal Flanchon, al carrer Vacon del I Districte de Marsella, i freqüentava les reunions de la Unió Anarquista (UA). Malalt de paludisme, disenteria i tuberculosi pulmonar, Frédéric Ferrero va morir el 16 de maig de 1929 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia del judici de Lucien Léauté apareguda en el diari Le Petit Parisien del 7 de gener de 1914

- Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Sos pares es deien Georges Victor Léaute, redactor principal del Ministeri de l'Interior i oficial d'acadèmia militar, i Léonie Marie Anne Mahé. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació i ús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. El 29 de juliol de 1920 es casà al X Districte de París amb Auguste Alice Reignier. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per «inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article «Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermon à l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Vidu, el 23 de juny de 1951 es casà al XIV Districte de París amb Lucienne Alice Bertonnaud, de qui també enviudà. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Notícia orgànica sobre Louis Pengloan publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de gener de 1920

- Louis Pengloan: El 3 de gener de 1896 neix a Kernic (Gourin, Cornuealla, Bretanya)) l'anarquista i sindicalista Louis Pengloan. Era fill d'Yves-Marie Pengloan, conreador, i de Marie-Anne Ulliac, domèstica. Es guanyà la vida treballant de fuster. Durant la Gran Guerra, per problemes oculars a l'ull dret, va ser destinat al serveis auxiliars i el 22 de maig de 1915 va ser destinat al 95 Regiment d'Infanteria; posteriorment passà per diversos regiments d'Infanteria i un grup d'aviació i, finalment, va ser desmobilitzat el 7 d'octubre de 1919. Quan estava dins l'exèrcit va demanar a diversos companys (Émil Bidault, Raymond Péricat) l'enviament de L'Internationale i Le Libertaire, a més de fullets anarquistes. Després de la desmobilització passà un temps amb sa família i l'abril de 1920 s'establí a París (França), on visqué al domicili del fuster Jules Devosse. Posteriorment passà a viure al número 3 del carrer Lagille del XVIII Districte de París, on havia trobat una feina en una fusteria. Aleshores era membre del Grup Anarquista del XVIII Districte i assistia regularment a les reunions que se celebraven al número 172 del carrer Legendre. Durant la primavera de 1921 vivia al número 4 de Cité du Talus del XVIII Districte. El juny de 1921 va ser detingut, juntamenet amb Charles Grignanc, Félix Simon i Jean Sorlin, després d'haver llançat, a la seu del Buró Nacional de Carbons, uns pamflets («A bas la mobilisation! A bas la guerre!») editats pel Sindicat Interindustrial de la Sena. En el moment de la seva detenció no treballava ja que, víctima d'un accident de treball, es beneficiava d'un subsidi d'una companyia d'assegurances. Durant la primavera de 1922 assistí a títol individual al Congrés Anarquista del Nord, on el 5 de maig va llegir l'informe del Grup Anarquista dels XVII i XVIII Districtes, centrat especialment en les divergències entre Louis Lecoin, partidari de l'entrada dels anarquistes en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i Georges Bastien i Second Casteu, partidaris de l'autonomia, i Hoche Meurant, que no es decidia entre una posició o altra. El 17 de novembre de 1922, durant una reunió del grup al número 52 del carrer Balagny, s'oposà a les proposicions d'organització fetes per Lucien Hausard davant el proper congrés i va fer adoptar per la dotzena de militants presents una contraproposició d'organització basada en un grup lliure, sense cotització obligatòria, així com el rebuig de designar delegats per al proper congres. Entre el 26 d'abril i el 28 de novembre de 1923 va ser secretari del Grup Anarquista del XVII Districte de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època també exercia de delegat de grup del Comitè d'Iniciativa de l'UA. El maig de 1924 va ser candidat abstencionista en la «Llista llibertària» (Bagatskoff, Beauchet, Boclet, Brussaut, Fraysse, Glairaut, Goutière, Grillas, Hillion, Pouchain, Quehier i Vantrepotte) a les eleccions legislatives pel I Sector de París. El març de 1925 passà a viure a Villiers-le-Bel (Illa de França, França). En 1927 era membre del Consell del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Louis Pengloan va morir l'11 de juliol de 1996 a Gonesse (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 19 de gener de 1922

- Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Le Kremlin-Bicêtre amb la bandera negra.

Continua...

–-

Anarcoefemèrides del 2 de gener

Esdeveniments

Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897

- Festa familiar nocturna artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se celebra a la Casa del Poble de París (França) una festa familiar nocturna artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions «Art Libre» i «Union Artistique» i comptarem amb les intervencions dels anarconaturistes d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la Natura, i de Louis Martin, que dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada acabà amb un concert-espectacle i amb un ball.

***

Port de Barranquilla

- Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme –la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot– són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

***

Portada del primer número de Brazo y Cerebro

- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humà és més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

***

Capçalera del primer número d'Adelante

- Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després «Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937) és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

***

Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

***

Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965

- Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

Naixements

Foto policíaca de Georges Guignard (15 de març de 1894)

- Georges Guignard: El 2 de gener de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Jules Auguste Georges Guignard, conegut com Gustave Colombier. Era fill natural de la modista Victorine Francine Colombier i l'infant va ser reconegut pel matrimoni d'aquesta amb el fuster Hippolyte Guignard celebrat el 25 de febrer de 1860 a Neuilly-sur-Seine. Es guanyà la vida treballant de lampista del gas a París (França). En 1892 vivia al número 5 del carrer Garnier-Guy i ja havia estat condemnat en tres ocasions. L'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres companys (Victor Bague, Joseph Decaudain, Léon Dolez, Adolphe Mathieu i Gustave Simon), acusat de pertànyer a una banda de lladres i d'encobridors organitzada; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia i vivia al número 4 del carrer Papin del III Districte de París. El 15 de març de 1894 el seu domicili, al número 9 del carrer Auger de Pantin (Illa de França, França), on vivia amb sa companya, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; va ser posat en llibertat l'1 de maig d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 16 d'abril de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Georges Guignard (1858-?)

***

Foto policíaca d'Armand Chapin (1 de març de 1894)

- Armand Chapin: El 2 de gener de 1864 neix a Épeigné-sur-Dême (Centre, França) l'anarquista Louis Armand Chapin. Sos pares es deien Louis Aguste Chapin, boter, i Cuphrasie Elisa Fournier. Es guanyava la vida treballant de carreter a París (França). Fill de vídua, va ser dispensat de fer el servei militar. El juny de 1886 vivia a Pontoise (Illa de França, França). A partir del 10 d'abril de 1887 visqué al número 21 del carrer Vitruve de París. El 23 de juliol de 1887 es casà amb Alphonsine Fougeron, amb qui tingué un infant, però de la qual se separà. El 6 de maig de 1893 assistí, amb altres tres-centes persones, a un míting anarquista a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Temple. El 12 d'agost de 1893 assistí amb altres companys a una reunió al domicili de l'anarquista Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignoles, per preparar una aferrada de cartells. A partir del 19 de desembre de 1893 visqué al número 92 del carrer Pyrénées de París i tenia per companya Antoinette Gaillié, que regentava una botiga de venda de pa i de cistelleria al número 4 del carrer Planchat. El 22 de desembre de 1893 era present amb altres anarquistes en un bar situat al cantó entre els carrers Haies i Planchat, on explicà que vivia, amb Bernard Surgand, de la venda de taps per als vinaters. El 29 de desembre de 1893 assistí a una reunió d'anarquistes al bar del número 28 del carrer Vignoles. L'1 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 25 anarquistes, i el seu domicili escorcollat per la policia sense cap resultat; inculpat per «pertinença a associació criminal», es declarà «anarquista teòric» i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 14 d'abril de 1894 va ser inscrit en un registre general d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, ja que aleshores estava separat i en vies de divorci. El 19 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de maig de 1894 es divorcià al IV Districte de París d'Alphonsine Fourgeron. En aquesta època treballava de negociant de vi. Figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París dels anys 1894, 1896 i 1901. En 1901 vivia al número 34 del bulevard de Charonne. El 6 de setembre de 1907 el Tribunal de Comerç de Compiègne (Illa de França, França) declarà la fallida del seu negoci i el 2 de juny de 1908 l'Audiència de l'Oise el condemnà a dos anys de presó per «bancarrota simple». El 6 d'octubre de 1928 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb Julie Nathalie Leduc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci

- Edoardo Monaci: El 2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana, Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista, Edoardo Monaci, conegut com Vindice. Sos pares es deien Salvatore Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es traslladà a Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a l'anarquisme. En aquesta ciutat milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei Liberi» i participà activament en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i 1911, època en la qual va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia). Per aquestes dates començà a portar la corresponsalia del periòdic pisà L'Avvenire Anarchico, signant els articles sota el pseudònim Vindice. El 24 de setembre de 1912 va publicar un número únic, sortit com a suplement del periòdic sindicalista Il Martello, per a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci, mort en un enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any anterior. Quan la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de Piombino, una carta d'adhesió a la intervenció militar publicada el 25 de novembre de 1914 en el periòdic Il Popolo d'Italia, que va ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris. També, en aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!, òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista (FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La seva posició d'«intervencionisme revolucionari» inicial continuà amb el temps decantant-se per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una ferma adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al Fascio de Combat de Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29 d'octubre de 1922 participà en la «Marxa sobre Roma». El març de 1923 va haver de dimitir del seu càrrec perquè estava afiliat a la maçoneria i es va veure obligat, a desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va reafiliar al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat del registre de «subversius» de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

- Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares (Vincenzo Gervasio i Elena Gervasio), cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

Gaetano Gervasio (1886-1964)

***

Necrològica d'Eugenio Girolo apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 10 d'abril de 1937

- Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida, sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani. Emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre «Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig, Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per «possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per «deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de «preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Rekem (Lanake, Flandes). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

***

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

- Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros, Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  –Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per «activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista, Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) –anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström –en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi –un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala –en 1951 ja havia rebut la medalla «Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres –Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)– i unes memòries –Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

***

Giuseppe Alticozzi

- Giuseppe Alticozzi: El 2 de gener de 1887 neix a Mòdica (Ragusa, Sicília) l'anarquista Giuseppe Alticozzi, conegut com Peppino Alticozzi. Sos pares es deien Raimondo Alticozzi i Emanuela Cataldi. Emigrà als Estats Units, on s'integrà en els cercles de l'emigració italiana i esdevingué anarquista. A finals de 1922, a causa de la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i contra la lleis de segregació dels immigrants, en va ser expulsat, juntament amb altres cinc-cent compatriotes. Es va establir a Mòdica on va enfortir el grup anarquista local. Patí les agressions dels escamots feixistes, responsables de l'assassinat el 29 de maig de 1921 de set pagesos, entre ells els anarquistes Carmelo Pollara i Carmelo Vacirca, que hi anaven al capdavant d'una manifestació que tornava d'una reunió celebrada al camp obert. El febrer de 1923 va ser acomiadat del bar on treballava de cambrer, el qual va ser tancat pels feixistes que el consideraven un cau de subversius. Amonestat formalment per les autoritats, per trobar feina passà il·legalment a França, on contactà amb l'anarquista Paolo Schicchi. El juliol de 1926 va decidir retornar a Itàlia, però traït per un confident, va ser detingut a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que el va acusar de complicitat en l'atemptat de l'11 de setembre anterior de Gino Lucetti contra Benito Mussolini. Durant dos mesos va recórrer les presons de Nàpols, Palerm, Agrigent i Mòdica, per acabar en la de Regina Coeli de Roma (Itàlia). Amonestat durant dos anys més per «comunista», retornà a Mòdica, on treballa precàriament tot assetjat constantment pels escamots feixistes i les autoritats. En 1937 va ser detingut preventivament durant la visita de Benito Mussolini a la ciutat. En 1941 va ser novament detingut i tancat durant un any a Bagnoli Irpino (Campània, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. Entre desembre de 1944 i gener de 1945 prengué part en la revolta antimilitarista anomenada «Nonsiparte» (Non si parte), quan els joves sicilians van ser cridats a files per a lluitar contra els alemanys. Entre 1945 i 1946 promogué la creació de quatre grups anarquistes a Mòdica i Mòdica Alta («29 Maggio 1921», «La Diana», «Liberi Pensatori» i «I Senza Patria») que, juntament amb els grups de Comiso, Ispica, Ragusa i Vittoria, el 20 de setembre de 1946 fundaren en un Congrés Provincial la Federació Anarquista de la Sicília Sud Oriental (FASSO), inicialment adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en estret contacte amb Intensa Anarchica Siciliana (IAS, Entesa Anarquista Siciliana), i de la qual va ser delegat en cap i on participaren destacats anarquistes (Giovanni Barone, Alfonso Failla, Aristide Morales, Vincenzo Scapellato, etc.). El 19 de desembre de 1946 la FASSO publicà el número únic La Diana, i els tres anys següents va portar, juntament amb Vicenzo Scapellato, una intensa tasca propagandística i d'agitació. En aquests anys participà activament en nombroses lluites populars i sindicals, com ara l'ocupació de l'Ajuntament, realitzada amb les dones dels barris menys afavorits, per a reivindicar serveis (aigua, clavegueram, construcció de carrers i d'un casal popular, etc.). Fins als seus últims dies, juntament amb Franco Leggio, participà en un projecte d'editar un periòdic anarquista, que finalment es va concretar en la publicació el febrer de 1957 de L'Agitazione del Sud. Giuseppe Alticozzi va morir l'11 de febrer de 1963 a Mòdica (Ragusa, Sicília).

***

Necrològica de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de novembre de 1967

- Mariano Gimeno Pablo: El 2 de gener de 1893 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Gimeno Pablo. Sos pares es deien Gregorio Gimeno i Gracia Pablo. Emigrà a Girona (Gironès, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1944 milità en la Federació Local de La Bastida de Lèvis (Llenguadoc, França) de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pilar Acerete. Mariano Gimeno Pablo va morir el 17 d'agost de 1967 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)

- Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Lucien Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. Sos pares es deien Lazare Dorlet, pagès, i Marie Beauton. Nasqué a casa dels avis de Cizely, però sos pares vivien a Bona (Borgonya, França), població on es va criar. Va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de la guerra, en 1945, retornà a Bona (Borgonya, França) i treballà de llibreter. El 5 de gener de 1946 es casà a Bona amb Irma Toutoundji. Continuà amb la seva col·laboració en Le Libertaire i en Défense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge, Louis Dorival, Louis Dey). El 8 de juny de 1954 es casà a Bona amb Germaine Regine Vaudou. En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de miag de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Manuel Sánchez Reguera: El 2 de gener –el certificat de defunció cita erròniament l'1 de gener– de 1905 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rafael Sánchez Reguera. Sos pares es deien Juan Sánchez Martínez, jornaler, i Enriqueta Reguera Torres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant als barris de les Corts i d'Hostafrancs. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la presa de la caserna de Pedralbes. Son germà petit Juan Sánchez Reguera, també militant de la CNT enrolat en la «Columna Ascaso», va morir al front el 9 d'octubre de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Agde (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia García. Manuel Sánchez Reguera va morir el 24 d'abril de 1980 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril de 1980 a Agde (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---