Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 27 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Protesta

- Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

***

Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

Naixements

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque: El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque –en cap registre oficial el llinatge va acceptuat. Sos pares es deien Pierre Josep Nicolas Déjacque i Rosalie Simon. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al seu domicili del número 123 del Faubourg de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Gentilly; actualment pertany a Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1865 a causa d'una paràlisi general.

***

Necrològica de Jean-François de Lassasie apareguda en el diari parisenc Le Radical del 17 de març de 1911

- Jean-François de Lassasie: El 27 de desembre de 1830 neix a l'Île Saint-Louis de París (actualment IV Districte de París, França) l'anarquista internacionalista Jean-François de Lassasie –el llinatge citat de diferents maneres De Lassassie, Lassassie, Lassasie. D'origen belga, era fill d'Adrien Jacob Delassasie i de Rosalie Mestdag. Es guanyava la vida treballant de perruquer i d'intèrpret. Proscrit durant el Segon Imperi Francès, en la dècada dels seixanta s'exilià Anglaterra. El 2 de maig de 1865 va ser admès al Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va romandre fins a 1868. El setembre de 1865 participà en la Conferència de Londres de l'AIT i el 16 de juliol de 1866 participà en la celebració de l'aixecament parisenc de juny de 1848 celebrada a Londres. El 4 d'agost de 1868 envià una carta a Karl Marx i a Friedrich Engels on anunciava la seva dimissió de la Secció Francesa de l'AIT de Londres. Va ser membre de la Workmen's Peace Association (WPA, Associació Pacifista de Treballadors), fundada en 1870, i que tenia, a més d'ell, set membres del Consell General de l'AIT en les seves files (William Randal Cremer, Benjamin Lucraft, Thomas Mottershead, J. D. Nieass, J. Osborne, Dixon Stainsby i William Worley). Durant la repressió de la Comuna de París de 1871, ajudà els comunards exiliats. En els anys setanta vivia al número 37 de Charlotte Street, on tenia la seva perruqueria. L'octubre de 1877 va ser l'organitzador d'una vetllada a Londres, amb concert i tómbola (obres d'art, joieria, rellotgeria i objectes diversos), a benefici dels communards deportats a Nova Caledònia, a més de ser membre de la comissió permanent que actuava a favor dels proscrits. El 26 d'agost de 1878 acudí com a delegat anglès a un míting per la pau celebrat al Théâtre du Château-d'Eau de París, organitzada per l'Associació Anglesa d'Obres per la Pau. En aquests anys era membre de l'International Communist Club (ICC, Club Internacional Comunista), es declarava obertament anarquista i manifestà que l'emancipació de la dona era una qüestió primordial. El 5 d'agost de 1882 parlà, en nom de la WPA i amb altres oradors (Auguste Desmoulins, Charles Lemonnier, Ch.-M. Limousin, Ch. Penet, Pozzoli, etc.), en un míting organitzat per la Societat dels Treballadors Amics de la Pau a la Sala Pétrelle de París. El 23 de febrer de 1885 assistí, com a delegat de l'Associació Obrera Anglesa, a un míting celebrat a la Sala Tivoli-Vauxhall de París, on assistiren anarquistes, col·lectivistes, comunistes i radicals moderats, i l'endemà, 24 de febrer de 1885, visità el Familisteri de Guise (Picardia, França) acompanyat de William Dixon Stainsby, també exmembre del Consell General de l'AIT i afiliat de la WPA. El 17 d'agost de 1886 va morir sa companya Caroline Freestone Tremeer. A finals de 1887 la policia francesa interceptà un viatge seu a Lió (Arpitània) i una visita als grups anarquistes suïssos de diferents poblacions (Berna, Friburg, Ginebra, Lausana, Zúric), abans de retornar a Londres; segons la policia, la seva missió va consistir a demanar als companys francesos i suïssos l'enviament d'informes al Comitè Federatiu londinenc i de desenvolupar la propaganda pel fet –la policia sospitava que estava en contacte amb el químic Guillaume Mursch, al qual hauria remès una sumà de diners durant la seva estada a Lió i amb qui va marxà el 5 de juny cap a Ginebra, i ambdós, sempre segons la policia, estarien en conxorxa amb els anarquistes Marquetti i Antonio Ricci, sospitosos d'haver participat en els atemptats de principis de 1887 a la regió lionesa; el fet, però, és que sempre es va declarar pacifista. En 1896 s'encarregà d'acollir els delegats arribats de França per assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres. Al voltants del canvi de segle, un cop amnistiat, retornà a França. El 4 de juny de 1906 assistí a un banquet organitzat per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), al Salon des Familles de París, per celebrar la victòria dels socialistes. Jean-François de Lassasie va morir el 14 de març de 1911 a l'asil «Maison des Petits-Ménages» d'Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) on residia. A les seves exèquies, celebrades el 17 de març al cementiri d'Issy-les-Moulineaux, assistí sa filla i nombrosos companys de tota la família socialista (Zéphyrin Camélinat, Émery, Albert Goullé, Camille Langevin, Loumoir, Repiquet, etc.).

***

Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

- Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. En aquesta data va ser trobat un infant a la porta de l'Hospici Civil de Mézières i se li va posar el nom de Jean Leonard; molt posteriorment, el 17 d'agost de 1863, la jornalera Joséphine Bouyer reconegué ser la mare de l'infant i se li va posar el nom oficial de Jean Leonard Bouyer. Més tard, son pare, no sabem si biològic o oficial, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida «delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla –unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica– i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme –aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà– dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio, Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla– només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per «intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor –fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat–, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Foto policíaca de Jean Auguste Breton (24 de gener de 1894)

- Jean Auguste Breton: El 27 de desembre de 1865 –algunes fonts policíaques citen erròniament 1863– neix a Concriers (Centre, França) l'anarquista Jean Auguste Breton –també citat erròniament com Ernest Jean Breton. Sos pares, vinyaters, es deien Fermin Breton i Eulalie Mestivier. Va fer el servei militar en el 89 Regiment de Línia al departament de Loiret. Posteriorment es traslladà a París (França), on treballà d'obrer en la construcció i visqué al número 26 del carrer Écoles del V Districte, on fou veí d'habitació del perruquer anarquista Victor Loquier, amb qui després mantingué correspondència a Épinal (Lorena, França). Més tard mantingué relació diària amb l'anarquista Louis Cluzel, que ocupava la cambra deixada per Victor Loquier. El 24 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia descobrí fullets anarquistes, correspondència i retrats emmarcats de destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Louise Michel, Ravachol i Élisée Reclus). El març de 1894 va escriure a Victor Loquier per a prevenir-lo d'aquesta acció policíaca. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminial». L'1 de juliol el comissari del barri de la Sorbona de París es presentà al seu domicili del carrer Écoles i en l'escorcoll va trobar un revòlver, una llanterna sorda, un tirador i diversos papers. Detingut, va ser portat a comissaria i durant l'interrogatori reconegué la seva condició d'anarquista, però que no s'ocupava de tasques propagandístiques ni acudia a reunions i que era contrari a la «propaganda per l'acció». El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i tres dies després el jutge d'instrucció expedí una comissió rogatòria al jutge d'instrucció d'Épinal per a efectuar un escorcoll a casa de Victor Loquier en aquesta població i el 9 de juliol el seu domicili, al número 25 del carrer Rualménil, va ser escorcollat sense cap resultat, ja que Loquier tenia per costum destruir la correspondència un cop llegida. El 19 de juliol de 1894 Jean Auguste Breton va ser alliberar pel jutge d'instrucció Franqueville. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació per «associació criminal». El 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes i també el seu nom figurava en una llista d'anarquistes que abraçava els anys 1900 i 1912. En aquesta època vivia al número 16 del passeig d'Orléans de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

- Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss, Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

***

Foto policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894)

- Gaston Lothier: El 27 de desembre de 1866 neix a Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Lothier, conegut com Gaston Lothier. Sos pares es deien Jean-Baptiste Lothier, sabater, i Magdeleine Ollivier. Es traslladà a París (França), on treballava de fuster i vivia al número 8 del bulevard de Denain. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, amb altres companys (Hannedouche, Ernest Lassalas, Jean Pausader, Segard, Wagner), en una gran batuda arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats francesa, i fitxat com a anarquista. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut quan acompanyava el fuster Lucien Terrier al seu domicili del carrer Broca, en el moment en el qual aquest escorcollat. Quan l'estat francès demanà al Regne Unit l'extradició de l'anarquista Théodule Meunier, acusat d'haver posat el 25 d'abril de 1892 una bomba al restaurant Véry de París, va declarar l'11 de maig de 1894 a Londres (Anglaterra), juntament amb tres ebenistes membres del mateix sindicat (Herni Combes, Joseph Nestour i Victor Maurice), que el dia de l'atemptat, aquests companys, juntament amb Théodule Meunier, havien estat sopant en un restaurant del carrer Meslay de París; declaració que va ser reafirmada el 27 de juliol de 1894 en el judici celebrat a l'Audiència del Sena de París contra Théodule Meunier. Posteriorment va retornar a la seva població natal. Gaston Lothier va morir el 17 de novembre de 1898 al seu domicili de Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània).

***

Étienne Requet

- Étienne Requet: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de setembre– de 1870 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Requet, conegut sota diversos pseudònims (Alphonse Gingers, Georges Jungers, Louis Perrault). Era fill natural de Marie Flavie Requet, jornalera. Es guanyava la vida com a retocador de fotografies i sembla que ja militava en els anys noranta a la Borgonya. Entre maig de 1890 i desembre de 1891 visqué, sota el nom de Louis Perrault, al número 5 del carrer Panoyaux de París. En 1892 s'embarcà a Marsella (Provença, Occitània) cap a Algèria i s'establí, sota el nom de Georges Jungers, a Bona, l'actual Annaba (Annaba, Algèria). Hauria estat enviat per organitzar, fent conxorxa amb un infermer, l'evasió de l'hospital militar del company Brulé, condemnat a 10 anys de treballs forçats per haver llançat el seu equip militar al cap d'un capità. El 27 de maig de 1892 va ser detingut portant un revòlver i un certificat de naixement i diversos papers a nom de Vignon destinats a Brulé; durant els interrogatoris va dir que havia nascut el 15 de novembre de 1872 a Monderage (?, Vosges, França), que era un antic alumne de Belles Arts i redactor del diari L'Impartial i que vivia al número 21 del carrer Moreau de París, dades que semblen falses. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat el 3 de novembre de 1892 pel Tribunal Correccional de Bona a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida i ús de documentació falsa». En acomplir la pena, com estava declarat insubmís, va ser lliurat a les autoritats militars. El 3 de maig de 1893 aconseguí la llibertat i marxà cap a París. El 13 de desembre de 1893 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes parisencs aixecat per la policia. El 29 de novembre de 1899 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per haver fabricat, amb el planterista anarquista Michel Antoine, aleshores en rebel·lia, bitllets de 100 francs falsos i condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de residència i a 100 francs de multa; en l'escorcoll de casa seva, al número 5 del carrer Michel Bizot de París, es trobaren material de gravat i fotogràfic per a la fabricació del bitllets falsos. Étienne Requet va morir el 8 d'agost de 1906 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc Las Circunstancias del 12 d'agost de 1928

- Cristóbal Gamero Crespo: El 27 de desembre de 1895 neix a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.

***

Necrològia de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1962

- Manuel Moruno Durán: El 27 de desembre de 1897 neix a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Socrate Franchi

- Socrate Franchi: El 27 de desembre de 1900 neix a Prata (Toscana, Itàlia) –segons el certificat de defunció a Massa Marittima (Toscana, Itàlia)– l'anarquista Socrate Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini, Franchitti, Mozzo, Occe, Romagnolo, Saliera, Speranza, Trueba, etc.). Sos pares es deien Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons el certificat de defunció Periccinoli. En 1910 es traslladà amb sos pares a Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el tercer curs d'ensenyament primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment anarquista, destacant en la faceta propagandística, i treballà en la construcció i en la indústria siderúrgica. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà força actiu a Piombino, on residí amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti. El 20 de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions personals i amenaces lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26 de maig d'aquell any va ser detingut per «possessió de bombes i revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca de proves. A començament de 1923 emigrà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer a preu fet en la construcció. En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb la família de sa companya Ines Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, va ser detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El maig de 1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco Delfino, d'un atemptat a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió. El 22 de maig d'aquell any la Divisió de la Policia Política informà a la Divisió d'Afers Confidencials que el considerava com a «individu realment perillós» i una de les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de juliol de 1930, Giovanni Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a Lió, informa al Ministeri de l'Interior que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció encapçalada per d'Amadeo Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu violent» i «perillós per a l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis persones armades amb pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe Negri, president de la feixista associació local d'excombatents a Lió; l'acció responia a les represàlies per l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot feixista contra dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen a Saint-Priest el periòdic brussel·lès Prometeo. La policia francesa sospità que els autors d'aquesta acció havien estat Bruno Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio) i Carlo Mazzucchelli (Tre). En aquesta època va estar en estret contacte amb els grups anarquistes clandestins «Barriera de Milano» i «Barriera de Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio Bernasconi, Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci, Michele Guasco, Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de desembre de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un tríptic signat «Gli anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el règim soviètic que deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i l'endemà intervingué en una reunió del Cercle «Sacco i Vanzetti» en la qual representants de diverses tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior d'Itàlia informà als prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes exiliats a França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser inclòs en el registre de «subversius» del Bolletino delle Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb Gusmano Mariani, Giovanni Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar Genévein convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!, i segons informes policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes després, va ser detingut per «possessió d'un revòlver automàtic», torturat per la policia francesa, jutjat i condemnat a un any de presó. Expulsat de França en 1932, retornà il·legalment, establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista Narciso Portanti. A principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava disposat a tornar clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri, anarquista que acabava de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino Di Giovanni, Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una sensacional acció contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va ser detingut a París per incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya en plena revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele Centrone, Guglielmo Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona s'enrolà en la «Columna Italiana Rosselli» de la «Columna Ascaso», de majoria anarquista, encapçalada pel republicà Mario Angeloni, i va combatre a les batalles de Monte Pelado i Almudèver al front d'Aragó. A la Península va fer servir el pseudònim Speranza. A principis de gener de 1937 retornà a París, on l'abril començà a fer servir el nom Franchitti. En aquesta època la policia feixista va controlar la correspondència que enviava a sa família. El febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a Villeurbanne i la primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre, probablement perquè havia estat internat al camp de concentració d'Argelers. Passà tota la II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una formació partisana que actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté fins al 1944, aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant la postguerra va fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima) per a trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate Franchi va morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població.

Socrate Franchi (1900-1955)

***

- Juan Monforte Galbe: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Andorra (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat erròniament Galve o Gálvez. Sos pares es deien Manuel Monforte i Hilaria Galbe. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Sa companya fou Marcelina Galve. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 al seu domicili de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

Andrés López Ayesa

- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre –el 28 de desembre segons el certificat de defunició– de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Era fill de Juan López i de Teodora Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Sa companya fou Adela Fernández. Andrés López Ayesa va morir el 3 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991

- Juan Cor Buisán: El 27 de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Cor Buisán. Sos pares es deien Tomás Cor i Presentación Buisán. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Sa companya fou María del Carmen Castillo. Juan Cor Buisán va morir el 21 de maig de 1991 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'Acracia

- Surt Acracia: El 26 de desembre de 1936 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanario órgano de la Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y Palencia. En sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de 1937. A partir del 10 d'abril de 1937 continuà amb una nova època, amb nova numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL. del Norte de España; aquesta última publicació interregional (Astúries, Santander i País Basc) tragué 26 números, l'últim el 15 d'octubre de 1937. Publicà notícies dels fronts de combat, comunicats orgànics, debats teòrics i sindicals, temes culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions feministes, eugenèsia, poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos Barquín, Antonio Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles Castellanos, Juan Expósito, Jesús Fernández, Segundo García, Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de Madrid, Honorato Martínez, Lauro Mateo Fernández, José Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez, Juliolo Patán, E. Peña, José Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez Vázquez, Antonio Torres Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia Vergel i Joaquín B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano Moré, A. del Río, Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V. Salazar, entre d'altres.

Naixements

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc Le Temps del 14 de juny de 1874

- Alexandre Ritzerfeld: El 26 de desembre de 1850 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França).

***

Joseph Tortelier

- Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval –quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Breiner (5 de març de 1894)

- Jean-Baptiste Breiner: El 26 de desembre de 1862 neix a Bar-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Baptiste Breiner. Sos pares es deien Jean Breiner, cisteller, i Marie Anne Chopitel. Torner, ajustador i mecànic de professió, el 27 de març de 1883 s'allistà voluntari a la Marina a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) com a obrer mecànic de flota. El 6 de maig de 1884 aconseguí el grau d'oficial d'intendència mecànic. Entre 1884 i 1887 navegà a bord dels vaixells Colbert, Arithuse i Couronne. El 27 de març de 1887 deixà la Marina. El 29 de novembre de 1887 vivia al número 27 del carrer Saint Aventin de Troyes i el 21 d'abril de 1891 al número 146 del carrer Fontenay de Vincennes (Illa de França, França). El 10 de setembre de 1892 treballava al Laboratori Central d'Artilleria de la Marina. El 2 de març de 1894 el seu nom es ressenyava en una nota de control general de la Prefectura de Policia com a «anarquista» i tres dies després el seu domicili de Fontenay de Vincennes va ser escorcollat per la policia; detingut, en el marc d'operacions policíaques contra sospitosos de formar part de grups anarquistes, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 15 de novembre de 1902 vivia al número 13 del carrer Richard Lenoir, el 18 d'abril de 1903 al 45 del carrer Héricard i el 16 de febrer de 1907 al carrer Tolain de París. Sa companya fou Marie Louise Ernestine Vuillemoz. Jean-Baptiste Breiner va morir el 23 de gener de 1951 a l'Hospice de Bray-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Raymond Boutté apareguda en el diari parisenc Le Soleil del 2 de gener de 1895

- Raymond Boutté: El 26 de desembre de 1868 neix a Braine (Alts de França, França) l'anarquista il·legalista Raymond-Louis-Étienne Boutté –el seu llinatge a vegades citat Bouttet. Era fill d'Eugène-Émile Boutté, negociant d'adrogueria, i de Marie-Adolphine Huraux, cosidora. Va estudiar al Pensionat dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle del carrer de Venise de Reims (Xampanya-Ardenes, França). A mitjans dels anys vuitanta treballava d'empleat de comerç. El 5 de febrer de 1887 s'allistà voluntari a l'Exèrcit i va ser enviat el 12 de febrer al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Algèria. L'1 d'octubre de 1887 va ser destinat al V Regiment de Caçadors d'Àfrica. El 16 d'octubre de 1887 va ser nomenat brigadier, però el 2 d'octubre de 1889 va ser degradat a caçador. El 8 de setembre de 1890 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers de Disciplina, on restà fins el 19 d'octubre de 1890. Cap a principis de 1891 arribà a París (França), on treballà en diverses feines (mosso de botiga, cellerer, manobre, fabricant de targetes de visita, carreter, etc.), encara que la major part del temps restava desocupat, dedicant-se al robatori amb claus falses o per efracció; segons la policia, formava part, amb Jean Blanc, Victor Vinchon i altres, d'una banda de desvalisadors anarquistes. Esdevingué anarquista sota la influència de Gustave Babet i ambdós planejaren destruir les entitats de crèdit i les oficines del Mont de Pietat. Va participar en el pla frustrat de robar al carrer la bossa d'un fabricat de sabates. Va prendre la paraula en les reunions anarquistes, especialment del Grup de Propaganda, bravejant dels seus robatoris o anunciant els seus projectes, tot exhibint un revòlver o un punyal o anunciant que estudiava la química d'explosius. El juliol de 1892 va ser detingut amb altres companys quan ajudava Nicolas Mettendorf a un desnonament clandestí, però va ser posat en llibertat. El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys (Baudelot, Bruneau, Charbot, Guillot, Guilmard, Pichon, Porret, Quince, Rigollet, etc.), participà en el boicot d'un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París.  En 1893 participà en les reunions dels grups anarquistes dels XI i XX Districtes de París. L'11 de gener de 1893 va ser detingut a la plaça de la Concorde portant un revòlver carregat i un punyal; al mateix moment havien estant detinguts un grup de 15 companys (Chabard, Dejoux, Leboucher, Renard, etc.) davant el Palais Bourbon (Cambra dels Diputats), i, dos dies després, el 13 de gener de 1893 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i 16 francs de multa per «possessió d'arma prohibida». A finals de febrer de 1893, en una reunió anarquista celebrada al carrer Oberkampf, acusà Eugène Renard de ser incapaç de fer d'accions il·legalistes, però sí d'atiar els companys a fer-les per portar-los a la presó, a més d'acusar-lo d'estar a sou de la policia. El maig de 1893 es va veure implicat en un cas de possessió d'explosius al voltant de Gustave Bondon i Victor Vinchon, però després de ser interrogat pel jutge d'instrucció Atthalin, el seu cas va ser sobresegut. El 5 de juny de 1893 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a 13 mesos de presó per «robatori, rebel·lió i violències a agents» i tancat a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França), recobrant la llibertat el 27 de maig de 1894. En aquesta època freqüentà el fuster anarquista Isidore Guillemard, que havia conegut en reunions anarquistes. El 5 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 92 de l'avinguda Philippe Auguste, va ser escorcollat per ordre del prefecte de policia i el comissari de policia del barri de Sainte-Marguerite trobà un revòlver carregat i un punyal; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», va ser tancat l'endemà a la presó de Mazas. El 9 de juliol de 1894 envià una carta al jutge d'instrucció on es queixava que els companys l'havien traït volent-lo implicant en el «Cas Vinchon» i s'oferia per a treballar per a la policia. El 16 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 22 de juny de 1895 el seu cas per «associació criminal» va ser sobresegut. El 13 de març de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de l'Oise a Beauvais (Alts de França, França) a cinc anys de treballs forçats, sense prohibició de residència, per «temptativa de robatori qualificat de nit amb efracció en lloc tancat» i posat a disposició del Ministeri de la Marina i enviat l'11 de juny de 1895 a bord del Calédonie a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on encara romania el 31 de desembre de 1904. Quan esclatà la Gran Guerra va ser destinat el 8 de maig de 1915 com a «voluntari» al destacament d'Infanteria Colonial de Papeeta (Tahití, Polinèsia Francesa). El 5 de maig de 1916 va ser destinat al I Regiment d'Infanteria Colonial de Marxa del Marroc. El 16 de juliol de 1916 va ser exclòs de l'Exèrcit per decisió ministerial i repatriat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la detenció d'Alexandre Esteguy publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 6 de desembre de 1911

- Alexandre Esteguy: El 26 de desembre de 1872 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista Alexandre Marie Conrad Martin Esteguy. Sos pares es deien Martin Esteguy, cambrer, i Joséphine Ketterer, jornalera alsaciana, i tingué dues germanes (Marie i Berthe Marie Thérèse). Es guanyava la vida com a obrer ebenista. En 1892 va fer el servei militar a París (França). Refugiat a Londres (Anglaterra), el 15 d'octubre de 1898 es casà a Westminster (Londres) amb Blanche Marthe Leduc, amb qui tingué tres infants (Marguerite Berthe, Félix i Gilberte). En 1903 formà part del grup «L'Art Social» de Londres. A començament de juny de 1907 va ser detingut a Bèlgica sota la inculpació de «vagabunderia, encobriment, ús de nom fals, possessió d'arma prohibida» i, després de dues condemnes a Brussel·les, expulsat del país. Posteriorment s'establí a Antony (Illa de França). Sembla que fou l'autor de l'article «Bertillon enfoncé», publicat en el periòdic L'Anarchie del 4 de febrer de 1909. L'abril de 1909 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a gerent del Comptoir Français d'Appareils Automatiques (CFAA, Agència Francesa d'Aparells Automàtics) amb seu a París. A Lió va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó. En 1910 va ser enviat pel CFAA a Londres (Anglaterra) per a crear una sucursal. En estreta relació amb la «Banda Bonnot», el 26 d'octubre de 1911 va ser detingut, amb Jules Barrault, per «fabricació de moneda falsa» al seu domicili del carrer Sandringham de Londres. Condemnat a quatre anys de presó per «fabricació de moneda falsa», pena que se sumà a altres, va ser tancat a l'illa de Wight per purgar 15 anys de treballs forçats. Al final de sa vida s'instal·la a Bagneaux (Illa de França, França). Alexandre Esteguy va morir el 8 de juny de 1936 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Virginia Bolten durant la vaga de 1902

- Virginia Bolten: El 26 de desembre de 1876 neix oficialment a Baradero (Baradero, Buenos Aires, Argentina), encara que potser hagués nascut un mes abans, la sindicalista, anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Sos pares es deien Enrique Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga Sánchez, i tingué tres germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San Luis, Argentina), població natal de sa mare, i anys després passà a viure a Rosario (Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri obrer que s'havia aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que donà lloc al barri de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va ser detinguda per distribuir «propaganda anarquista» als treballadors de la refineria. En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique González, amb qui tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895), Urano Líber (1898), Acracia, Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A Rosario participà, amb María Calvia, en l'organització de grups femenins i en l'edició en 1899 del periòdic mensual La Nueva Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i per la Biblioteca Llibertària «Ciencia y Progreso», al voltant del metge anarquista Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las Proletarias», edità a partir d'agost de 1899 el periòdic La Voz de la Mujer, versió de Rosario del periòdic d'igual títol editat a Buenos Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època també col·laborà en El Rebelde i participà en les activitats de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en la manifestació de l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època col·laborava en La Protesta Humana. L'octubre de 1900 va ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a Rosario llançant pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la revolució social. El 22 de setembre de 1901 participà en el míting de protesta contra els fets de la Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es reprimí violentament una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de protesta per l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats «Fets de la Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José Berg, Oreste Ciattini, Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i Nicolás Rodríguez Blanco. En aquesta època mantingué estret contacte amb el moviment anarquista uruguaià, especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio Sánchez, i amb els grups editors dels periòdics La Aurora i El Derecho a la Vida. També va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel Manrique, en els actes del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament en una vaga de xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de Residència i com a anarquista declarada va ser posada, juntament amb son company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i s'instal·laren a Montevideo (Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb Joaquín D. Barbarena i Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis Socials del Cerro de Montevideo. Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el míting del Primer de Maig de 1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres i cercles anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra el govern reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer una conferència sobre la qüestió social al local de la Societat d'Obrers del Carbó del Cerro, on atacà durament els socialistes i set dies després llegí la conferència «La emancipación de la mujer» al Nuovo Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una conferència a Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos i Oreste Ristori sota el títol «Cómo luchan los socialistas», organitzada per la Societat d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions de la socialista «Sociedad de Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos» –els varaleros eren els que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903 realitzà una gira propagandística anarquista i feminista, organitzada pel Comitè Federal de la Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué nombroses ciutats (San Nicolás, Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe, Rafaela, Zárate, Rosario i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una conferència al teatre Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers Forners, i la policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat de 1904 va fer conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires), algunes a benefici de La Protesta i de diversos sindicats i grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va haver de ser ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre d'aquell any la seva tasca propagandística a l'Argentina. També en aquesta època participà en assemblees de societats obreres (forners, fusters, etc.) i en la seva organització de sindicats vinculats a la indústria tèxtil, on hi havia una forta implantació femenina (planxadores, modistes, teixidores, etc.). En 1904 formà part del Comitè de Vaga Femení, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat de Fruits de Buenos Aires. Després de la fallida «Revolució radical» del 4 de febrer de 1905 va ser deportada, juntament amb son company i una trentena de militants anarquistes (Constante Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha, Francisco Jaquet, Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea, Manuel Vázquez, etc.), a Montevideo. En aquesta època col·laborà en El Obrero, publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905 parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso Grijalbo, Francisco Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la manifestació obrera. Participà activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de Montevideo que es realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual incità els obrers al sabotatge des de les pàgines d'El Obrero. Entre gener i març de 1906 prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907 participà en la vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908 col·laborà en La Acción Obrera, editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra toda forma de explotación y tiranía, on reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13 i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els actes de protesta contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i el 17 d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran manifestació contra la repressió a Espanya. Arran dels fets del «Centenari de la Independència» de l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es desencadenà, participà en el Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les Societats de Resistència i els grups i periòdics anarquistes. En 1911 col·laborà en Tiempos Nuevos. El 26 de març de 1911, després d'haver assistir a la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de les cinquanta dones (María Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre Feminista «Emancipación» al local de la Societat d'Obrers Confiters i Pastissers de Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista, rebutjà la invitació de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP), considerada «sufragista», en rebutjar el seu article 14, on s'assenyalava la necessitat de gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona «pogués prendre part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911 participà en la manifestació obrera compartint tribuna amb José Castelli, Francisco Corney, Enrique Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli, Aníbal Miranda i Adrián Troitiño. També assistí, en representació del Centre Feminista «Emancipación», en els actes del Primer de Maig de 1912, convocat per la Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912 sembla que va fer costat el sector «anarcobatllista» (Carlos Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que defensaven les reformes obreristes del president uruguaià José Batlle y Ordoñez. El 25 de març de 1912 participà, amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio Lasso de la Vega, Aníbal Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en la vetllada organitzada pel grup «La Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en reivindicació de la jornada de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes antibatllistes (José Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la reivindicació d'una «llei burgesa». En 1913 col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani, E. Clérici, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el periòdic anarcobatllista La Idea Libre de Montevideo. A partir d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes passà a ser esporàdica, centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923 entrà a formar part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano Barrajón, Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas, José Castelli, María Collazo, Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone, Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro Hucha, Juan Llorca, Florencio Sánchez, Adrián Troitiño, etc. Sembla que en els anys trenta es va vincular amb son company al grup batllista «Avanzar», integrat en el Partido Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo (Uruguai). En 2010 s'estrenà la pel·lícula argentina Ni dios, ni patrón, ni marido, de Laura Mañá, basada en la seva vida.

Virginia Bolten (1876-1969)

***

Notícia d'una de les condemnes d'Élie Passant publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 22 de febrer de 1918

- Élie Passant: El 26 de desembre de 1886 neix a Sarden (Llemosí, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Élie Passant. Sos pares es deien Jean Passant i Marie Gouty. Es guanyava la vida treballant de paleta i vivia al número 40 del carrer Descartes del V Districte de París (França). El setembre de 1907 fou un dels 14 signants del «Manifests de joves conscrits», que va ser aferrat el 26 de setembre pels carrers parisencs, i el 30 de desembre de 1907 va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a un any de presó i 100 francs de multa. Restà empresonat fins el 16 de juliol de 1908 i tres dies després va ser enviat al 160 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, però va ser llicenciat el 18 d'agost de 1908 per «osteïtis mastoide bacil·lar». El 10 de maig de 1909 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 50 francs de multa, més les despeses, per «possessió d'arma prohibida i ús de monedes falses». El 4 de juny de 1910 va ser absolt, juntament amb Paul Deslandes, per l'Audiència l'Alta Viena per un nou delicte d'«emissió de moneda falsa». En 1914 vivia al número 50 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França) i en la revisió militar del 18 de desembre d'aquell any va ser declarat «no apte» pel servei. El 29 de juny de 1915 el VIII Tribunal Correccional del Sena el va condemnar a 30 francs de multa i les despeses per «emissió de moneda falsa». En la revisió del 8 de maig de 1917 va se declarat «apte» pel servei militar, però el 26 de juny de 1917 va ser llicenciat per «acuïtat auditiva bilateral» i «tuberculosi pulmonar crònica». El 21 de febrer de 1918 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de presó, 100 francs de multa, 10 anys de prohibició de residència i les despeses per «ús de bitllets bancaris falsos». L'1 d'agost de 1932 va ser definitivament alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

- Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix al VII Districte de París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Yves Alfred Pierre Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deien Émile-Marie Nousomamercge Théophile Galtier-Boissière –el nom Nousomamercge se'ls posava als nins de la família i significava «Conrea el teu esperit i el teu cos»–, de família protestants i metge autor de la famosa Larousse médical, i Marie Geniviève Louise Alice Ménard, de família catòlica i emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb gran èxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. El 9 de juliol de 1930 es casà al XVII Districte de París amb la mecanògrafa i secretària parisenca Charlotte Marthe Bonnet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de «simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénine à Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a «L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una «Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a la Clínica Pierre Cherest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

- Giuseppe Mioli: El 26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per «amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin) La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de setembre de 1980 a París (França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva.

***

Notícia de la mort de Bruno Alpini publicada en el diari mardrileny Luz del 16 d'abril de 1934

- Bruno Alpini: El 26 de desembre de 1902 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'activista anarquista Bruno Alpini. Era fill de Gaira Caolini i de pare desconegut. Va fer estudis fins segon de primària i va ser declarat exempt del servei militar. D'antuvi treballà d'obrer sense residència fixa i posteriorment, en l'exili, de cambrer i, sobretot, de sabater. En un informe policíac del 30 de gener de 1923 es diu que tenia un caràcter «violent» i que tenia el sobrenom de Lenin. Força actiu en els grups de joves anarquistes, participà en totes les manifestacions, concentracions i conferències subversives de la zona de Rimini. L'1 d'agost de 1921 va ser detingut, juntament amb altres 25 companys anarquistes i socialistes, obrers ferroviaris, per complicitat en l'assassinat de Luigi Platania, exanarquista i aleshores feixista, que va tenir lloc el 19 de maig de 1921 a Rimini, però va ser posat en llibertat en les investigacions preliminars. El 25 d'agost d'aquell any es va ordenar la seva detenció per intenten d'assassinar a trets el 23 d'abril de 1923 a Rimini dos feixistes bolonyesos (Michelangeli Filiberto i Antonio Righetti) de pas per Rimini; malgrat el sobreseïment d'aquest cas en les investigacions prèvies, va ser novament implicat en l'assassinat de 1921. El 25 de maig de 1923 s'ordenà una nova detenció, però passà clandestinament a França. Instal·lat, sembla, a Marsella (Provença, Occitània) sota el nom de Giovanni Rossi. Desaparegué durant un llar període de temps, canviant d'identitat, i movent-se constantment entre França, Bèlgica, Holanda i Espanya, fent servir la identitat de l'anarquista actiu a Lió (Arpitània) Ruggero Panci. Organitzà i participà activament en activitats expropiadores per a finançar el moviment i, amb Giovanni Bidoli i Virgilio Gozzoli, en un atac al cònsol italià a Nancy (Lorena, França). El juliol de 1926 era a Bèlgica. Posteriorment, amb Giovanni Bidoli i altres companys, intentà atacar la Prefectura de Policia de Barcelona (Catalunya). El 18 de febrer de 1929 a ser detingut, amb altres cinc italians, a Colombes (Illa de França, França) sota l'acusació de «robatori qualificat, vagància, recaptació de mercaderies robades i tinença prohibida d'armes». Jutjats, tots els membres del grup van ser condemnats excepte Ruggero Panci (Bruno Alpini), que va ser absolt. En 1930 retornà a Bèlgica, on va freqüentar Vittorio Cantarelli, Ugo Guadagnini i altres anarquistes. En aquests anys la policia feixista italiana va començar a dubtar sobre la veritable identitat de Panci i demanà informacions i fotografies. El juliol de 1931, tornat de Bèlgica cap a França, es presentà al consolat italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a renovar el seu passaport, però estava clar que era una falsificació del document d'un tal Giuseppe Maggioni expedit a Brussel·les; detingut, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó. En aquesta època, la policia política assenyalà la presència a Barcelona d'un tal Mario Alpini, dedicat a delictes comuns, que posteriorment s'identificaria amb Bruno Alpini. Sense documents, mitjans i fugint de la repressió, es refugià a Catalunya amb el suport d'anarquistes locals, on treballà de sabater al carrer Rogent de Barcelona. Amb Egidio Bernardini, fou membre del Comitè de Presos Socials de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que es dedicava a recaptar fons per a l'assistència legal dels detinguts i empresonats. El gener de 1932 desaparegué de Barcelona i el juny la policia dubtava que fos a Rússia o a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya); en realitat el juny de 1932 havia estat interceptat a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb propaganda anarquista. En 1933 la policia política, després de diverses interrogatoris a persones que coneixien el Panci real i de comparacions fotogràfiques, descobriren l'autèntica identitat de Bruno Alpini. En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Buenaventura Durruti Domínguez, que havia conegut a Bèlgica. Bruno Alpini va ser detingut a les nou del matí del 14 d'abril de 1934 a Barcelona (Catalunya) sota l'acusació de ser membre d'una banda de delinqüents responsable d'atracaments i assassinats, en realitat un grup expropiador creat amb la finalitat de proporcionar mitjans als companys italians exiliats. El seu cos va ser trobat a les 11 del vespre amb 12 bales (tres al cap, dos al pit i la resta a les extremitats) al carrer de la Creu Coberta. Segons la nota de premsa oficial de la policia, havia resultat mort quan efectuava un atracament amb altres quatre individus al barri d'Hostafrancs durant l'enfrontament amb la policia. Un gran amic seu, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT, Enric Martí Martí (El Cèntim), disparà contra Miquel Badia Capell, comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, per venjar l'assassinat d'Alpini, però resultà mort pels escortes.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de desembre

Esdeveniments

Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)

- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats «Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla –altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com «Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

***

Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la «Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seu òrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte, és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral –animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx– i d'una escola –portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25 i 26 de desembre de 1902)

***

Pagesos revolucionaris

- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot –efectiu gràcies a l'elevada afiliació–; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

Un dels anagrames de l'AIT

- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya –els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final–, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín –que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922–, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)

- Eugène Bompeix: El 25 de desembre de 1840 neix a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Martial Bompeix. Sos pares es deien Nicolas Bompeix i Dania Belanjon. Vivia al número 16 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i regentava una taverna de la qual s'encarregava durant el dia sa companya mentre ell treballava, des del 1889, en una fàbrica metal·lúrgica de la ciutat. En aquesta taverna es reunien tots els dissabtes els anarquistes d'Ivry-sur-Seine i de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), a les quals ell assistia i prenia part en les discussions. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en una altra establerta el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894, després de la detenció de cinc anarquistes d'Ivry i de Vitry, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Dos dies després, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i alliberat el 5 de juliol. Una petició en el seu suport va ser signada per comerciants i habitants d'Ivry i dirigida al jutge instructor. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció l'eximí de la inculpació del delicte d'«associació criminal». El 31 d'octubre de 1896 va ser inscrit en una llista de verificació d'anarquistes de la barriada establerta per la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alexandre Brunel (3 de juliol de 1894)

- Alexandre Brunel: El 25 de desembre de 1843 neix a Ronse (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Alexandre Emmanuel Brunel. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 7 bis del carrer Parc de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) va ser escorcollat, en el marc d'una gran agafada d'anarquistes, pel comissari de policia Poggi sense cap resultat. Detingut, juntament amb altres 153 anarquistes de la regió parisenca, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», el 3 de juliol d'aquell any va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informacions sobre les seves relacions amb el moviment anarquista, dossier que va ser lliurat tres dies després. Sembla que es tracta del Ferdinand Brunel que ja havia estat fitxat com a anarquista en 1892 per la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Alexandre Brunel no s'ha de confondre amb François Brunel, mosso de cafè i autor de les cançons anarquistes Le Père Peinard au populo i Faut plus de governament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Cesare Guerrini (ca. 1894)

- Cesare Guerrini: El 25 de desembre de 1843 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el jurista anarquista Cesare Guerrini, també conegut com César Guerrini –també citat erròniament Guerini. Doctor en dret, va ser acusat de «temptativa d'incendi» pel jutge d'instrucció de Ravenna d'haver posat durant la nit del 18 al 19 de gener de 1892 una bomba en una finestra del domicili de Silvio Rivalta i altra, que no explotà, al Palazzo Sperti d'aquesta ciutat amb la intenció de causar danys als immobles. El motiu d'aquests atemptats amb dinamita, segons les autoritats, que el qualificaven de membre del Partit Socialista Italià (PSI), corresponia a una venjança per qüestions econòmiques. Posteriorment va ser condemnat pels tribunals italians per «amenaces reiterades per mitjà de matèries explosives i escrits anònims». Fugint de la repressió d'aquests fets, va passar a França i després a Suïssa. Detingut poc després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), va estar tancat un temps al castell de Nyon (Vaud, Suïssa). Aquest mateix any de 1892 el govern italià va demanar la seva extradició al govern helvètic, expulsió que en un principi va ser acceptada, però Cesare Guerrini argumentà que el 28 de novembre de 1892 havia estat condemnat a 23 mesos i 10 dies de presó pel delicte d'«amenaces» i no pel d'«incendi» i que per tant aquesta demanda d'extradició no es podia acceptar; el govern suís admeté aquest recurs i aturà el procés d'extradició. El 17 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió de França en cas de ser capturat en territori gal. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

- Raffaele Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im ppedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per «conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per «possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans –aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per «incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per «associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per «associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la «Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per «enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar: "A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una «persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Raffael Cavallazzi (1852-1934)

***

Notícia d'una de les moltes detencions d'Étienne Bor apareguda en el diari de Troyes Le Croix de l'Aube del 7 de març de 1899

- Étienne Bor: El 25 de desembre de 1857 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Étienne Marius Noël Bor. De pare desconegut, era fill natural de Claire Élisabeth Bor. Tenia el polze de la ma dreta amputat. De família molt humil, va tenir un protector a Narbona (Llenguadoc, Occitània) que li donà una bona educació. En 1873 va treure el títol de batxiller en lletres i en 1875 en ciències a Montpeller, i va ser mestre d'estudis al col·legi de Narbona, fins que va ser acomiadat. Oficial en l'exèrcit, en 1890 va ser condemnat en consell de guerra a Marsella (Provença, Occitania) a cinc anys de presó per «robatori». Recorregué món (Besançon, Dijon, Itàlia, Lons-le-Saunier, Marsella, París, etc.) i després de diverses disputes amb comerciants, la gendarmeria el qualificà de «desequilibrat». El 18 de setembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó per «vagabunderia i mendicitat». El 27 d'agost de 1895 va ser detingut a Jabrun (Alvèrnia, Occitània) sota l'acusació d'haver participat en un atemptat anarquista a la Banca Rothschild, al número 19 del carrer Laffitte de París, però finalment va ser posat en llibertat. Poc després, el 8 de setembre de 1895 va ser detingut a Seta (Llenguadoc, Occitània) per «ultratges als agents». En aquesta època ja havia patit 11 condemnes. En 1896, venent de Dijon (Borgonya, França) a peu, la policia el va interceptar als departaments de Marne i Alt Marne. El 16 de març de 1896 el Tribunal Correccional de Narbona a 15 dies de presó per «vagabunderia». El 13 de juliol de 1897 va ser detingut per «mendicitat» a Meaux (Illa de França, França). En aquesta època ja patia 24 condemnes. En la primavera de 1898 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia elaborar amb motiu del viatge que havia de fer l'abril el president de la República francesa a Niça (País Niçard, Occitània). A principis de l'estiu de 1898, dormint diàriament a l'hospici on a asils nocturns, marxà cap a Niça per a visitar un parent. Durant la tardor de 1898, de tornada d'Itàlia, la policia l'interceptà al departament del Var venint de Marsella. El 6 de març de 1899 va ser detingut a Mussy-sur-Seine (Xampanya-Ardenes) per «vagabunderia» i en aquesta època ja portava 30 condemnes. El juliol de 1899 va ser tancat a la comissaria de Sant Ponç (Llenguadoc, Occitània) per «vagabunderia». El 22 de juliol de 1900 va ser detingut per «ultratges i amenaces» a l'alcalde de Thoissey (Alvèrnia, Arpitània). El desembre de 1900 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores vivia al carrer de Montpellier de Nimes (Llenguadoc, Occitània). També va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades». El 6 de febrer de 1906 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Gaillac (Llenguadoc, Occitània) d'un delicte de «mendicitat amb amenaces». El 17 de desembre de 1907 va ser detingut a Saint-Aignan (Centre, França) per «escàndol» en un cafè. Després de sortir el 29 de març de 1909 de l'Hospital de Mauriac  (Alvèrnia, Occitània), el 15 d'abril d'aquell any va ser detingut a Aush (Gascunya, Occitània) per «vagabunderia»; jutjat per aquest delicte pel Tribunal Correccional d'Aush, va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Joie

- Jean Joie: El 25 de desembre de 1858 neix a Melhan (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca Léontine Borreman (13 de març de 1894)

- Léontine Borreman: El 25 de desembre de 1870 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Léontine Madeleine Borreman –en alguns registres policíacs figura erròniament com a segon nom Eugénie–, coneguda com Titine. Sos pares, conserges, es deien Jean Adrien Borreman i Léontine Pulchérie Hue. En 1889 marxà cap a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on treballà de barretaire de senyores; també cantà en concerts al Folies Bergères de la ciutat. Tingué un amant turc, Georges Pacha, que la mantenia. Al Brasil conegué nombrosos anarquistes. El 2 de juliol de 1893 retornà del Brasil i s'allotjà en un hotel del qual va ser engegada per indesitjable el 6 de setembre d'aquell any pel seu encarregat. Estava registrada al domicili de son avi, pintor decorador, al número 18 del carrer Mont-Cenis de París. Oficialment es guanyava la vida treballant de paperaire, en realitat es dedicava a la venta de periòdics i fullets anarquistes, i, segons informes policíacs, es dedicava a la prostitució. Alguns articles de premsa la qualificaren de «força elegant» i indicaren que havia portat del Brasil joies i diners. Freqüentà la taverna de François Louis Duprat, lloc de reunió d'anarquistes, on cantà en les vetllades familiars llibertàries que se celebraven al lloc. Va ser amiga d'Émilie Sacksteder, que era modista i es dedicava també a la venda ambulant d'ostres, i va anar a viure al seu domicili, al 15 Villa Saint-Michel de l'avinguda de Saint-Ouen. Segons informes policíacs, era amant de destacats anarquistes, com ara Paul Bernard, Sébastien Faure, Paul Paillette o Riedfel, però altres informes de la policia contradeien aquests declaracions. L'11 de març de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del domicili que compartia des de feia sis setmanes amb Émilie Sacksteder i la seva detenció per a ser interrogada; dos dies després aquest s'efectuà sense cap resultat. Detinguda, va ser portada a comissaria i fitxada aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el 14 de març de 1894, va ser tancada a la presó de Saint Lazare i el 23 d'abril d'aquell any posada en llibertat. Processada per «associació criminal», el 6 de juny de 1895 el jutge Henri Meyer va sobreseure el cas. Posteriorment es casà amb Martin Thissen, de qui va enviudar. El 3 de juny de 1930 recuperà la seva ciutadania francesa que havia perdut amb el matrimoni d'un estranger. Léontine Borreman va morir el 12 de febrer de 1936 al seu domicili de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), població on residia.

Léontine Borreman (1870-1936)

***

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salvador Pablo Maynar Duplá, també citat erròniament com Mainar. Sos pares es deien Juan Maynar Barat, argenter, i Presentación Duplá Vallier. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.

***

Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

- Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els «Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armats únicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Octave Garnier (1889-1912)

*** 

Wilhelm Jelinek

- Wilhelm Jelinek: El 25 de desembre de 1889 neix a Głuchołazy (Silèsia, Prúsia; actualment pertanyt a Polònia) el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Saxònia, República Democràtica d'Alemanya; actualment Alemanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de desembre

Esdeveniments

Reunió obrera

- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés –promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés– assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.

***

Anagrama de l'AIT

- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener  de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

***

Capçalera de La Renaissance

- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol «L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.

***

Cartell de l'acte

- Concert de la Joventut Llibertària: El 24 de desembre de 1897 se celebra a la Sala Bouchard, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una Gran Vetllada Familiar organitzada per la Joventut Llibertària. L'acte es va dividir en tres parts: la primera consistí en un concert, la segona en una xerrada sobre la sociologia al teatre i la tercera en un «Gran ball sopar llibertari» acompanyat al piano per M. Agnel. El mateix acte, que va ser anunciat en Le Libertaire, es va repetir la nit del 31 de desembre.

***

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)

- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)

***

La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires

- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.

Naixements

Grup de garibaldins

- Vincenzo Pezza: El 24 de desembre de 1841 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Fill d'una família benestant, burgesa i anticlerical, sos pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut de Porta Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice Cavalloti. El febrer de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una representació d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del Regne de Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos instituts de la ciutat, una adhesió apassionada a la política dels Estats de Savoia. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Posteriorment fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Antonio Billia, Felice Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia, Itàlia) el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai, òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar la pena el juliol fugí de la presó i marxà cap a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT. Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi que havia contreta a la presó, Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

***

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Notícia del nomenament de Joseph Mathonat apareguda en el diari de Sens Le Trevailleur Socialiste de l'Yonne del 29 de juliol de 1911

- Joseph Mathonat: El 24 de desembre de 1876 neix a Auxerre (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Joseph Adolphe Mathonat. Era fill de Gilbert Mathonat, empresari de la construcció, i de Marie Alexandrine Simonnet, i tingué com a mínim dos germans, Eugène-Gabriel Mathonat i Georges Mathonat. Es guanya la vida com son pare, treballant en la construcció. El 16 de novembre de 1897 va ser cridat a files i integrat en el 37 Regiment d'Infanteria i el 22 de setembre de 1900 va ser llicenciat. El 15 de desembre de 1900 es casà a Auxerre amb la jornalera Marie Mercier. Vivia al número 26 del carrer Coulanges d'Auxerre. A partir de 1904 fou conseller de la Magistratura del Treball d'Auxerre. Secretari del Sindicat de la Construcció d'Auxerre de la Confederació General del Treball (CGT), en 1907 era membre del consell d'administració de la Borsa del Treball. El març de 1908 era secretari adjunt de la Borsa del Treball d'Auxerre i el març de 1910 va ser nomenat secretari de la Comissió de Propaganda d'aquesta. En 1911 substituí Darde com a secretari de la Borsa del Treball d'Auxerre, amb el suport de Claude Bougeois i Adrien Tissu. Tots tres pertanyien, en 1911, al Grup Neomaltusià d'Auxerre i al Consell Federal Provisional de la Federació Socialista Revolucionària (FSR) del departament del Yonne, que estava oberta a «tots els socialistes, revolucionaris i llibertaris sincers» i que combatia «tots els partís polítics sense excepció». En 1911 estava subscrit al periòdic socialista Le Pioupiou de l'Yonne. Organe des conscrits du département. El 6 de març de 1912 pronuncià, en nom de la Borsa del Treball, un discurs fúnebre davant la tomba del litògraf Claude Bourgeois. El juny de 1912 dimití de la secretaria de la Borsa del Treball i va ser substituït per Adrien Tissu. El gener de 1913 vivia al carrer Auguste-Lançon de París (França). Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 3 d'agost de 1914 i enviat al front. Capturat pels alemanys en 1915, restà presoner a Langensalza (Turíngia, Alemanya) fins el final de la guerra. El 17 de gener de 1919 va ser repatriat i condecorat. Joseph Mathonat va morir el 29 de gener de 1962 al seu domicili de Cagny (Alts de França, França).

***

Necrològica d'Emilio Porro publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 28 de gener de 1956

- Emilio Porro: El 24 de desembre de 1882 neix a Itàlia l'anarquista Emilio Porro. Sos pares deien Giovanni Porro i Eugenia Andreone. Emigrat als Estats Units, s'instal·là a San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA), on muntà una prospera empresa de fabricació de ferro forjat ornamental. Amb sa companya Maria Porro tingué dos infants, Emo D. Porro i Atea Porro. En 1944, després de la mort de sa companya, s'establí a Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA). A principis dels anys cinquanta formà part del grup anarquista de Los Gatos. Va vendre uns bens que tenia a Itàlia amb la finalitat de crear un projecte editorial llibertària, fet que donà lloc a la important «Collana Porro» (Col·lecció Porro) de l'Edizioni RL de Nàpols (Campània, Itàlia), que edità nombroses obres i fullets de destacats anarquistes (Piotr Arshinov, Carlo Cafiero, Gino Cerrito, Luce Fabbri, Virgilio Galassi, Errico Malatesta, Kreszentia Müsham, Josep Peirats, Vernon Richards, etc.). El seu últim domicili va ser al número 501 d'avinguda Monterey de Los Gatos. Malalt, Emilio Porro va morir el 13 de gener de 1956 de pneumònia en una residència de Saratoga (Santa Clara, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Woodlawn de Colma (San Mateo, Califòrnia, EUA).

***

Nota de la defunció de Camille Crublé publicada en el diari de Blois L'Écho du Centre del 10 de febrer de 1916

- Camille Crublé: El 24 de desembre de 1888 neix a Romorantin (actualment Romorantin-Lanthenay, Sologne, Centre, França) l'anarquista Camille Léon Crublé. Era fill de Léonce Crublé, paleta, i de Clémentine Gauthier, cosidora, i tingué com a mínim un germà major, Marcel Crublé, perruquer. Es guanyà la vida treballant de tipògraf i de venedor ambulant. En 1909 se li va concedir una pròrroga militar per «feblesa». El 3 d'octubre de 1910 va ser incorporat al 131 Regiment d'Infanteria, però finalment va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «relaxació articular del coll del peu». Canvià en diferents ocasions de residència: el desembre de 1912 vivia al número 54 del carrer Neuilly de Suresnes (Illa de França, França), el gener de 1913 al número 29 del carrer Belfort de Thiers (Alvèrnia, Occitània), l'octubre de 1914 al carrer Beauvais de Romorantin i el desembre de 1914 al número 1 del carrer Victor-Letalle del XX Districte de París (França). El maig de 1913, quan vivia amb el tapisser i venedor ambulant de merceria anarquista Léon Marius Berger a Orleans (Centre, França), el domicili d'ambdós, al número 4 del carrer de la Cholerie, aquest va ser escorcollat, ben igual que el d'una dotzena d'anarquistes de la ciutat, com ara Lucien Ernest Juin (E. Armand), perquisició policíaca que resultà infructuosa. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 26 de juny de 1915 va ser llicenciat per tuberculosi. Camille Crublé va morir el 4 de febrer de 1916 al seu domicili del carrer Jouannettes de Romorantin (actualment Romorantin-Lanthenay, Sologne, Centre, França).

***

Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

- Andreu Capdevila Puig: El 24 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de desembre– de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral, i és autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978). Va passar els seus darrers anys a Rennes. Andreu Capdevila Puig va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1987 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bretanya). Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Son germà Josep Capdevila Puig també va ser militant anarcosindicalista.

Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

***

Notícia de la detenció de Salvatore Gatellaro apareguda en el diari algerí L'Écho d'Alger del 20 de juliol de 1926

- Salvatore Gatellaro: El 24 de desembre de 1897 neix a Caraffa del Bianco (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Salvatore Gatellaro –el llinatge també citat erròniament Gattelaro. Era fill de Francesco Gatellaro i de Filomena Marrapoli, i tingué un germà, Domenico Gatellaro, també anarquista. En 1919 començà a fer propaganda anarquista, a més de participar en totes les manifestacions subversives del seu poble i de les poblacions dels voltants, sempre onejant una bandera vermella. El setembre de 1921 emigrà a l'Amèrica del Sud, retornat a Caraffa del Bianco el juny de 1925. El març de 1926, en una discussió per una parella de bous que havia deixat, disparà un revòlver contra un grup de persones, ferint cinc persones, una d'elles mortalment. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà pamflets, diaris subversius i una fotografia seva amb un revòlver a la mà i amb el text «Visca l'anarquia. En l'anarquia hi ha la llibertat». Acusat d'«homicidi qualificat, homicidi frustrat i lesions», després d'un temps amagat, aconseguí passar a França, on va viure sota nom fals. El juliol de 1926 va ser detingut a Niça (País Nicard, Occitània), extradit i tancat a la presó judicial de Gerace (Calàbria, Itàlia). Posteriorment va ser ingressat al manicomi criminal de Barcellona Pozzo di Gotto (Sicília) i posteriorment, després de ser condemnat el 24 d'octubre de 1929 per l'Audiència de Gerace a 12 anys de presó, a la presó judicial local i més tard a les penitenciaries de Fossombrone (Marques, Itàlia), Castiadas (Sardenya) i Pàdua (Vèneto, Itàlia), on va ser posat en llibertat arran d'un indult del 20 de gener de 1933. Un cop lliure sembla que abandonà la política. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Arturo Costales Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de novembre de 1972

- Arturo Costales Rodríguez: El 24 de desembre de 1900 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Arturo Costales Rodríguez. Sos pares es deien Faustino Costales i María Rodríguez.  Enginyer de professió, milità en el grup «Orto», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament de la Revolució espanyola fou secretari de José Tourman Álvarez, delegat de la CNT en el Departament d'Indústria i de Comerç del Comitè Provincial d'Astúries, col·laborant amb Segundo Blanco González en el Ministeri d'Indústria com a delegat del Ministeri de Comerç a la Zona Nord. També fou membre del Comitè Regional de la FAI i col·laborà en el Consell d'Astúries i de Lleó. En una reunió del grup «Orto», celebrada el 28 de juny de 1937 i en la qual actuà com a president de mesa, opinà que no trobava incompatible la pertinença a la maçoneria dels militants anarquistes. El juny de 1937 fou orador en mítings a diverses poblacions asturianes (Colunga, Laviana, Rioseco) i delegat del Sindicat de la Construcció en el Congrés Regional d'Astúries i de Lleó de la CNT. En aquesta època col·laborà en CNT de Gijón en la sèrie «Pequeños grandes problemas de la Revolución». Després de la caiguda del front nord, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on treballà en l'empresa Campsa-Gentibus de Barcelona, denunciant, amb Ángel L. de Vergara, d'Esquerra Republicana, i el socialista Ramón Viguri y Ruiz de Olano, les malversacions i la desorganització del citat organisme públic. Va ser nomenat secretari del Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya, encarregat de la gestió de l'ajuda internacional. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. En els anys cinquanta rebé suport de l'Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i Apàtrides (OFPRA). En el exili es guanyà la vida dirigint obres públiques. Sa companya fou Aurora Maté. Arturo Costales Rodríguez va morir el 18 d'octubre de 1972 al seu domicili d'Orleans (Centre, França).

***

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

- Frederic Marín Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Marín Abad. Sos pares es deien Federico Marín i Dolores Abad. Quan tenia 13 anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer teixidor de professió, en 1917 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes, participà en la vaga de les indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la setmana de 54 hores. L'octubre de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de «Paco Roig», es posà en vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels seus patrons a les seves reivindicacions. En aquesta època son company confederal i amic Serafí Sala va ser assassinat. També participa activament en la vaga general que es realitzà entre març i abril de 1919. Durant l'època del pistolerisme, va ser acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va veure obligat a romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i després a Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també anarquista, es va negar a dir on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de Terrassa. En 1927, any de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa, afiliada a la citada federació. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà, com a membre del Consell d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica «Barata Hermanos» on feia feina. A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres Públiques i Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938 també va ser adscrit a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell any la Generalitat de Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell d'Indústries Tèxtils i Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió de coordinar i dirigir les col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre d'aquell 1938 va ser substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei Companys i s'enrolà en la 119 Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26 Divisió, on va ser nomenat poc després comissari polític. Entre ofensiva i ofensiva impartia conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou reclòs als camps de concentració de Setfonts i Vernet. Durant l'ocupació va ser detingut en dues ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de viure en la clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de juny de 1945 participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys formà par de la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de França, França), fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat durant trenta anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord a finals dels anys cinquanta. També fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de 1966 fou membre de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i intervingué en la Comissió Preparatòria del Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà per primer cop a Catalunya. Al final de sa vida residí a Sartrouville (Illa de França, França). Sa companya fou Raiumunda Ausió. Frederic Marín Abad va morir el 24 de gener de 1994 a l'Hospital d'Argenteuil (Illa de França, França). Durant tota sa vida condemnà la participació de la CNT en els governs republicans.

***

Necrològica de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Tomás Carrasquer Cano: El 24 de desembre de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco. Tomás Carrasquer Cano va morir el 25 de juny de 1970 a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 24 de desembre de 1904 neix a Pradoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Era fill de Severo Villar Espinosa, jornaler, i d'Eusebia Mingo Esteba. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 –sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc. Manuel Villar Mingo va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico quincenal comunista-anárquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

***

Capçalera d'un número de La Protesta Libre

- Surt La Protesta Libre: El 23 de desembre de 1906 surt a Chiclayo (Chiclayo, Lambayeque, Perú) el primer número del periòdic La Protesta Libre. Semanario socialista anárquico. Defensor de la classe obrera. Portava els epígrafs: «Llibertat, Justícia, Fraternitat - Constància, Llum i Treball». Era una publicació dels afiliats a la societat gremial «Universal de Obreros» i estava dirigit pel fuster ebenista d'origen mestís Manuel Uchofen Patazca, amb el suport de Gabriel A. Quijano y Germán, Manuel Mechán i Baltasar Morán. Uchofen també va fer d'impressor i entre 1909 i 1922 dirigí La Abeja, a més de centres d'estudi, escoles i llibreries àcrates a pobles i hisendes, i per aquestes activitats va ser perseguit per les autoritats. La Protesta Libre publicà notícies i textos de tota casta (orgàniques, nacionals, internacionals, culturals, espectacles, anticlericals, antimilitaristes, sindicals, mutualistes, etc.) i sortia amb publicitat. Hi trobem textos de Víctor Manuel Apaestegui, Manuel Bancayán García, J. de D. Bedoya, J. Bernat, Paco J. Carrillo, Josefina Conasi, Alberto Coutouné, Christian Dam, Anna de Gigli, José Ehueca, Víctor E. García, Augusto B. Leguía, J. Limo y López, José Loconi, Miguel Lozada, José Martí, Baltasar Morán, Francisco F. Muro, Ramón Navarrete, Tomás R. Pardal, Macatran Penegro, J. Pimentel Ortega, Gregorio Ponce de León, Gabriel A. Quijano y Germán, Eva Risto, Juan Rondán, José M. Saavedra, Bartolomé Tavera Acosta, José Teixidó, M. Torres, Manuel Uchofen Patazca, M. V. Villarán, Rafael Villena i Santiago Vinces, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra de teatre d'Alberto Mario Lazzoni ¡Martir!. Sembla que l'últim número va ser el 25, de maig de 1910.

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri –en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana –d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París –Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Notícia del processament de François Pélaz apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de febrer de 1906

- François Pélaz: El 23 de desembre de 1881 neix a Malagny (Viry, Savoia, Arpitània) l'anarquista i antimilitarista Ernest François Pélaz. Era fill de Joseph Pélaz, conreador, i d'Augustine Perréard, domèstica, i era el primogènit de set germans. Es guanyava la vida treballant de diferents oficis (perruquer, conreador) a Toló (Provença, Occitània). El 14 de novembre de 1902 va ser cridat a files i incorporat en el 3 Regiment de Zuaus acantonat a Sathonay (Lió, Forez, Arpitània), però el 19 de setembre de 1903 va ser dispensat per ser el major de família nombrosa. El gener de 1906 va ser un dels 31 signants de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) del cartell «Conscrits!» i el 16 de gener va ser detingut, juntament amb tres companys perruquers (Pierre Jourdain, Alfred Rossini i Jules Roux), quan aferraven aquest cartell i feien propaganda antimilitarista entre els soldats del 111 Regiment de Línia a la zona de maniobres de Sainte-Anne de Toló. Processat per «paraules sedicioses, incitació a la desobediència, ultratge a l'Exèrcit i injúries a oficials de servei», va ser fitxat com a «antimilitarista anarquista militant». Sembla que també va ser membre del grup «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). El novembre de 1908 les seves dades van ser trobades en un quadern d'adreces decomissat en un escorcoll del grup local de «La Jeunesse Libre». El 12 de maig de 1914 es casà a Archamps (Savoia, Arpitània) amb la domèstica Suzanne Trottet. En aquesta època treballava de conreador i vivia oficialment a Viry. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 24 de gener de 1916 va ser evacuat per malaltia i retornat a files el 23 de febrer d'aquell any. Novament malat el 17 de maig de 1916 i evacuat, va ser reintegrat el 7 d'octubre. El 6 de juny de 1917 va ser declarat desertor, però es reintegrà voluntàriament l'1 de novembre de 1918 en acabar la guerra. El 5 de febrer de 1919 va ser condemnat a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de guerra» i, després d'un temps a la presó de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), va ser reclòs l'1 de gener de 1920 a la penitenciaria de l'Île Madame al golf de Biscaia. El 7 de juny de 1920 va ser destinat als Tallers d'Obres Públiques de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). François Pélaz va morir el 27 de juny de 1920 quan era traslladat a Ouenza (Tebessa, Algèria Francesa; actualment Algèria). En 1930 la policia el tenia com a desaparegut de Toló.

***

Necrològica de Salvador Pujol Navarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Salvador Pujol Navarro: El 23 de desembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Pujol Navarro. Sos pares es deien Antoni Pujol i Rosalia Navarro. Fou un dels fundadors de la Secció Fabril de l'Agrupació Obrera del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants llibertaris. En 1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son germà, Pere Pujol Navarro, també fou ferroviari anarcosindicalista. En 1932 formava part de la junta de la Subsecció Ferroviaria de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) de la Federanció Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial treballà de ferroviari a Vauzelles (Borgonya, França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya, França), on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard, amb son germà Pere Pujol Navarro, s'instal·là a Las Cabanas, on continuà militant en la Federació Local confederal. Salvador Pujol Navarro va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc, Occitània).

***

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñate: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñate (1895-1954)

***

Marie-Thérèse Blanchong (1926)

- Marie-Thérèse Blanchong: El 23 de desembre de 1899 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Marie Thérèse Augustine Blanchong, també coneguda com Thérèse Blanchong-Souchy, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Edmond Gaspar Blanchong, polidor, i Marie Mathilde Bloqué, serventa. Freqüentà els cercles llibertaris parisencs i cap el 1920 conegué l'anarquista alemany Augustin Souchy, qui aleshores vivia al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, i que esdevingué son company. En 1921 quan Souchy va ser expulsat de França, la parella s'establí a Berlín (República de Weimar; actual Alemanya), on cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). Entre 1923 i 1925 col·laborà des d'Alemanya per al periòdic parisenc Le Libertaire i en el número del 14 de gener de 1925 publicà una entrevista a Erich Mühsam que acabava de sortir de la presó i on aquest reafirmava les seves idees anarquistes. D'origen jueu, Souchy va perdre la nacionalitat alemanya amb la pujada del nazisme. Detinguda a Berlín, va ser posada en llibertat per error. En 1933 la parella abandonà Alemanya i s'instal·là a París. L'octubre de 1934, amb Charles-Auguste Bontemps i Daniel Guérin, parlar de la situació d'Alemanya a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son company, en el Comitè de Defensa Social (CDS). Quan Souchy marxà cap a Espanya durant la Revolució, ella restà a París. El 22 d'abril de 1939 es casaren al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, Souchy, com a alemany, va ser reclòs en un camp d'internats al departament del Loira; poc després de l'Ocupació aconseguí passar a Zona Lliure i en 1942 embarcar cap a Mèxic, on restà uns anys. Durant l'Ocupació, per evitar el Servei de Treball Obligatori (STO) i ser enviada a Alemanya, entrà a treballar a les Oficines de la Censura alemanya de París fent traduccions de l'alemany al francès i gràcies a aquesta feina pogué fabricar documentació falsa per a xarxa que tenia muntada l'anarquista May Picqueray. En 1950 el seu domicili del bulevard Saint Michel continuava controlat per la policia. Correctora d'impremta i traductora, durant la tardor de 1957 va ser nomenada tresorera adjunta del Sindicat del Llibre de la Regió Parisenca de Força Obrera (FO), el desembre de 1959 se li donà el càrrec de secretària adjunta d'aquest sindicat i fins a finals dels anys seixanta n'ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la tardor de 1961 va ser nomenada membre del Comitè Federal de la Federació del Llibre de FO, però sembla que només ocupà un mandat. Marie-Thérèse Blanchong va morir l'11 d'octubre de 1984 a la Residència Galignani de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França).

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

***

Acracio Bartolomé Díaz (ca. 1935)

- Acracio Bartolomé Díaz: El 23 de desembre 1901 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Fill d'un família llibertària, sos pares es deien Juan Bartolomé i Isabel Díaz. Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla. La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón –signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe– i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries. El 21 de març de 1924 va ser iniciat en la lògia maçònica «Riego número 2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r) l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932. Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a França després de la «Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en idees ni accions violentes. Amb la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires propagandístiques –mítings a Mieres i La Felguera en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933– i va ser redactor de CNT de Madrid. Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera a França. Detingut arran de la Revolució asturiana 1934, va aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a França. Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la Península i representà Astúries en el Congrés de Saragossa, on va defensar l'aliancisme tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura. Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Gijón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de la maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que «maneja els fils de la política internacional». A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit feixista. Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a la derrota final el febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i, després de diversos camps de concentració (Argelers, etc.), durant l'ocupació nazi, va fugir de París i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un cop derrotats els alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a diverses poblacions (Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava tasques periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació de l'exili a l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària d'Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels possibilistes. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra. És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946). Sa companya fou Mercedes Norniella Palacio. Acracio Bartolomé Díaz va morir el 15 d'abril de 1978 al seu domicili del V Districte de Marsella (Provença, Occitània).

Acracio Bartolomé Díaz (1901-1978)

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Sos pares es deien Serafino Matteucci i Maria Golinelli. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners –sa família era coneguda com els de «Can Carboner»–, sos pares es deien Josep Rotllant i Carme Verdolet. Va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, Josefa Velasco Vallejo (Pepita), que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí definitivament a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Domingo Broto Baldan apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1963

- Domingo Broto Baldan: El 23 de desembre de 1919 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Broto Baldan. Era fill de José Broto, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Mercedes Baldan, amdós afusellats pels franquistes en 1936. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles, on treballà de sastre i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto Baldan va morir prematurament el 5 de març de 1963 al seu domicili de Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto Baldan.

***

José Manuel Montorio Gonzalvo (anys cinquanta)

- José Manuel Montorio Gonzalvo:  El 23 de desembre de 1921 neix a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifeixista i comunista José Manuel Montorio Gonzalvo, conegut com Chaval i Ángel. Sos pares es deien Perpetuo Montorio i Francisca Gonzalvo Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio, Máximo, Miguel i Félix) i una germana (Ascensión). Orfe de pare amb sis anys, després d'estudiar al Col·legi Santa Ana, en 1930 sa família emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là al barri d'Hostafrancs. Quan tenia 11 anys començà a fer feina fent encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants. En 1937, quan son germà Miguel partí cap el front, el reemplaçà a la feina al taller col·lectivitzat de vulcanització «Central del Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià, on trobà son germà Miguel, i de Barcarès. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin (Poitou-Charentes, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial i els alemanys avançaven, fugí amb un de sos germans i arribà a peu fins Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord). Capturat pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. En 1941 va ser posat per part del Govern de Vichy a disposició de les autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) al Conflent català (Prada i Vernet), va ser finalment enviat al camp de concentració de Sent Medard de Jalas (Aquitània, Occitània), enquadrat en l'«Organització Todt», i destinat a la construcció d'una base submarina alemanya. Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens de sorra a la base, establí contacte amb la Resistència i el juny de 1944 entrà a formar part de la 31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses de l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre setembre i octubre de 1944, participa en els combats de La Pointe de Grave, al Medoc. Posteriorment va ser enviat a Montesquiu (Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Llenguadoc, Occitània), per a continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la Unió Nacional Espanyola (UNE). Després de la II Guerra Mundial, a començament de 1945, representà els militants de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de Guerrillers Espanyols, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1946 s'internà a la Península i el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó), acció en la qual els guerrillers s'apoderaren de 650.000 pessetes. Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), es va fer càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del llevant peninsular. Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una reunió amb companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià), on aquests últims es negaren a integrar-se en un AGL dominada per comunistes, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). En 1951 era el segon comandant de l'XI Sector de l'AGL i membre del Comitè Regional. Quan les altes instàncies comunistes decidiren suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de l'evacuació cap a França dels últims guerrillers. Després d'un temps a França sense documentació, l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga (Txecoslovàquia; actual República Txeca), on en 1960 conegué sa futura companya Trinidad Sardina Merino. Després de treballar en una fàbrica metal·lúrgica a la regió bohèmia d'Usti, a partir de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga. L'estiu de 1968, quan la intervenció de les tropes soviètiques a Praga, participà en una reunió amb comunistes espanyols (Enrique Líster Forján, José Modesto, Sebastián Zapirain Aguinaga, etc.), on es va condemnar la invasió de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia. El 6 de desembre de 1977 aconseguí el passaport espanyol i realitzà alguns viatges. El 22 d'octubre de 2002 morí sa companya. En 2004 participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya (Conca, Castella, Espanya), organitzades per «La Gavilla Verde». A començament de 2006 retornà a la Península i, després d'un temps a Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya), el març d'aquell any s'establí a Borja. En 2007 publicà les seves memòries sota el títol Cordillera Ibérica. Recuerdos y olvidos de un guerrillero. El 5 d'octubre de 2008 participà en el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya. José Manuel Montorio Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) a resultes d'un càncer de pulmó.

José Manuel Montorio Gonzalvo (1921-2009)

***

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons –en patí dues trasplantacions–, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Continua...

---