Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de Nuevo Aragón

Naixements

Édouard Andignoux segons un gravat publicat en el setmanari parisenc Le Monde Illustré del 27 d'abril de 1872

- Édouard Andignoux: El 20 de gener de 1844 neix a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el communard i internacionalista anarquista Édouard Alphonse Sébastien Endignoux, conegut com Édouard Andignoux i Frank. Sos pares, no casats, es deien Auguste Édouard Endignaux, brigadier del 12 Regiment d'Artilleria en guarnició a Tolosa, i Marie Françoise Cocat (o Coquan), cosidora; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de febrer de 1847 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre a París (França), després com a barretaire i finalment com a negociant vinater. S'oposà durament al règim bonapartista i en 1870 era secretari de la Secció de Père-Lachaise de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. El 15 de juny de 1870 va ser condemnat a 16 francs de multa per «ultratge a agents». Durant la guerra francoprussiana fou delegat del 82 Batalló de la Guàrdia Nacional. A principis de març de 1871 va ser nomenat membre del Comitè de Legió i el 15 de març del Comitè Central de la Guàrdia Nacional del XV Districte de París. El 21 d'abril de 1871 va ser cessat per haver fet imprimir paperetes de votació al seu nom amb diners de l'ajuntament destinats a les eleccions de la Comuna, en les quals obtingué 1.606 vots de 6.467. Pogué fugir després de la caiguda de la Comuna de París i refugiar-se el 24 d'agost de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on visqué sota el nom de Franck i formà part del Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). El 13 de setembre de 1872 el XVII Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia a la pena de deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna de París. Representà, amb altres companys (François Dumartheray, Charles Ostyn i Antoine Perrare), la secció ginebrina «L'Avenir» en el VI Congrés General de l'AIT (II de l'AIT bakuninista), celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra i fou membre de la comissió sobre la vaga general. En aquesta època col·laborava en diversos periòdics, com ara La Révolte. Firmà, amb altres 53 signants més, la proclama del 27 de gener de 1875 Au citoyen Garibaldi i també Les proscrits français et leurs calomniateurs, amb altres 16 signants més. Visqué miserablement, malalt de tuberculosi, ben igual que sa companya Marguerite-Antoinette Damey, una antiga cantant, i amb dos infants (Édouard i Marie Mathilde). Va ser exclòs de l'amnistia parcial de 1879 per als comunards. En 1879 vivia al número 5 del Chemin du Mail de Ginebra. Posteriorment passà a França i va ser recollit per Arthur Arnould. El desembre de 1880 va morir sa companya a París. Édouard Andignoux va morir el 2 de desembre de 1883, al domicili d'Arthur Arnauld, al número 80 del Bulevard Saint-Michel del VI Districte de París (França), acompanyat d'Arnauld i de Gustave Lefrançais, i va ser enterrat dos dies després. Sos dos infants van ser enviats a l'orfenat de Cempuis (Picardia, França), dirigit per Paul Robin; posteriorment son fill Édouard visqué amb la família Faure-Reclus i Marie Mathilde va ser adoptada per Gustave i Victorine Brocher; ambdós van morir en 1924.

Édouard Andignoux (1844-1883)

***

Foto policíaca de Pierre Tournam (6 de març de 1894)

- Pierre Tournan: El 20 de gener de 1845 neix a Bouzonville (Lorena, França) l'anarquista Pierre Tournan. Sos pares es deien François Tournan, manobre, i Thérèse Preud'homme, modista. Es guanyava la vida fabricant corones a Montreuil (Illa de França, França). El 6 de març de 1894 el seu domicili, al número 14 del carrer Paul Bert de Montreuil, va ser escorcollat pel comissari Brougnard de la comissaria dels Invalides i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Augustin Hamon

- Augustin Hamon: El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Sos pares es deien Augustin Henri Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Marie Hortense Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 al seu domicili de Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia del judici de Bernard-Joseph Chappuliot apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Bernard-Joseph Chappuliot: El 20 de gener de 1870 neix a Solle (Commarin, Borgonya, França) l'anarquista Bernard-Joseph Chappulliot, més conegut com Bernard-Joseph Chappuliot, Jules Chappuliot, Chapoulot o Chopulot. Havia nascut amb una germana bessona, Julie Chappulliot, però aquesta va morir sis mesos després. Era fill de Jean Chappulliot, miner, i de Rose Chillus. Es guanyava la vida treballant de cambrer a París (França) i vivia al número 33 del carrer Simart del XVIII Districte. El 2 d'octubre de 1892 va ser detingut amb Henri Pierre Meyrueis, acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjat el 24 de març de 1893 a l'Audiència del Sena, va ser condemnat a «treballs forçats a perpetuïtat» per «un assassinat, dos robatoris i complicitat per encobriment de robatori» per delictes comesos entre juliol i setembre de 1892 a París. El 5 de març de 1894 va ser embarcat a bord del vapor Calédonie cap a Nova Caledònia sota la matrícula 20.090 –Meyrueis va ser enviat a la Guaiana Francesa. Considerat per les autoritats com a «anarquista dels més violents i sense mitjans de subsistència», a la colònia penitenciària aprengué l'ofici d'obrer tèxtil, especialitzat en el procés de filagarsa. El 2 de desembre de 1896 s'evadí, però va ser capturat el 16 de desembre, i el 2 de febrer de 1897 intentà una nova fuga sense èxit; jutjat per aquest fets, va ser condemnat a dos anys de calabós per evasió. Bernard-Joseph Chappuliot va morir el 13 de gener de 1899 a la colònia penitenciària d'Île Nou (actual Nouville, Nouméa, Nova Caledònia, França).

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França) –altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin, Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol «L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com «Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània). Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).

Élisée Bastard (1871-1957)

***

Foto policíaca de Raoul Borderie (1 de març de 1894)

- Raoul Borderie: El 20 de gener de 1876 neix a l'alberg de Jean Respignier de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Georges Raoul Borderie, conegut com Boldini. Era fill de Théodore Borderie, perruquer i després conserge, i de Marie Lafon, venedora ambulant i després jornalera. Nasqué a Los Sarrasins per accident ja que sos pares vivien a Sarlat (Aquitània, Occitània). En 1892, venint de Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia amb sos pares, arribà a París (França). A la capital francesa treballà de pintor en la construcció i també es dedicà a vendre periòdics i fullets anarquistes. Durant alguns dies anteriors a l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, amb son germà gran Ferdinand Borderie, pintor en metalls, passava la nit a la plaça de la Roquette per a assistir a la guillotinada, amb la intenció de cridar «Visca Vaillant! Visca l'anarquia» tant bon punt hi aparegués Vaillant per a donar-li coratge. Durant el mes de febrer de 1894 ambdós germans van ser encarregats per la redacció del periòdic La Révolte de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili, al número 10 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 el comissari de policia de Saint-Ouen es presentà al domicili dels germans i durant la perquisició es trobaren cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets i de periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts, ambdós van ser fitxat aquell mateix dia pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 2 de març, van ser inculpats de pertinença a «associació criminal». Durant l'interrogatori Raoul Borderie declarà que era anarquista des del punt de vista filosòfic, però que no pertanyia a cap grup llibertari. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de maig de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 30 de juny de 1894 el prefecte emeté una nova ordre d'escorcoll i el cap de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París es presentà de bell nou al domicili dels germans, trobant Raoul Borderie al llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudouin), que era la seva amant des de feia dues setmanes; al llit de son germà es trobava l'anarquista envernissador en esmalt Henri Petitcolin, que treballava des de feia dues setmanes amb Ferdinand Borderie; l'escorcoll no portà cap resultat. Detingut, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. Figurava en el llista d'anarquistes de la Prefectura de Policia establert el 31 de desembre de 1896 i el 18 de juny de 1900 el seu nom en va ser esborrat. El 12 de desembre de 1903 es casà al XV Districte de París amb la modista Marie Emma Barrès. Aleshores treballava d'empleat i vivia al número 56 del bulevard Invalides de París –abans havia viscut al número 129 del carrer Sèvres de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista Émile Étienne Rousset. Sos pares es deien Joseph Rousset, botoner, i Antoinette Long, que treballà en diversos oficis (domèstica, bugadera i filadora). Quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Les Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. El 17 de juny de 1916 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Louise Albertine Dandry. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 85 del carrer de la Glacière de París. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. Vidu, el 23 d'agost de 1919 es casà al XIII Districte de París amb la cosidora Renée Germaine Bourgeois i en aquesta època treballava d'empleat d'indústria. El 27 d'abril de 1931 es casà a Vitry-sur-Seine amb Amélie Massias, de qui es va divorciar. El 14 de desembre de 1936 es casà al XIII Districte de París amb la perfumera Germaine Lucienne Gravy. En aquesta època treballava de perfumer i vivia al número 3 del carrer du Fort de Vitry-sur-Seine. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté. Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Todor Angelov

- Todor Angelov: El 20 de gener –el 12 de gener segons el calendari julià vigent a l'època– de 1900 neix a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'anarquista, i després comunista, i resistent antifeixista Тодор Ангелов Дзеков (Todor Angelov Dzekov), que usà el pseudònim Тоде Божаната (Tode Božanata), i també conegut per la seva traducció francesa Théodore Angheloff. Sos pares, refugiats búlgars a Macedònia, es deien Ангел Дзаков (Angel Dzekov), paleta, i Божана Дзакова (Bozhana Dzekova), bugadera, i tingué un germà Йордан Дзеков (Ĭordan Dzekov). Estudià a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil. Durant la Gran Guerra, influenciat per alguns mestres, s'integrà en el grup anarquista del seu poble i es relacionà molt amb els seus companys de classe anarquistes, com ara Асен Даскалов (Asen Daskalov), Радивой Каранов (Radivoĭ Karanov) i Радослав Нотев (Radoslav Notev). Participà activament en la vaga estudiantil de 1919. L'estiu de 1920 es graduà a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil i treballà un temps en les anomenades Tropes de Construcció. A partir de la tardor de 1920 exercí de mestre al poble de Pchelintsi (Pernik, Bulgària). El Primer de Maig de 1921 participà en una manifestació no autoritzada a Pernik (Pernik, Bulgària), on els participants van ser detinguts i acomiadats de les seves feines. De tornada a Kiustendil, va rebre l'ordre d'incorporació al servei militar, però es declarà insubmís i s'amagà durant un any en petites poblacions de la zona. Detingut accidentalment, va ser enviat novament a les Tropes de Construcció, primer a Burgàs (Burgàs, Bulgària) i després a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), on entrà en contacte amb l'actiu grup anarquista local encapçalat pel destacat anarquista Георги Шейтанов (Georgi Sheĭtanov). En 1923 participà en el Congrés de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) celebrat a Iàmbol. El 26 de març de 1923 participà en una manifestació anarquista contra la confiscació d'armes a la població que acabà en una matança amb desenes de víctimes, però ell aconseguí evitar la detenció. Fugint de la repressió s'establí a Gorna Djumaia (actualment Blagòevgrad, Blagòevgrad, Bulgària), on treballà de pintor. Continuà participant en els grups llibertaris i conegué el destacat anarquista Тодор Чопов (Todor Chopov). En aquesta època dirigí obres teatrals amateurs. En 1923 es casà amb la professora d'anglès Александра Шарланджиева (Aleksandra Sharlandzhiyeva), amb qui tingué en 1925 una filla, la futura escriptora Свобода Бъчварова (Svoboda Bŭchvarova). Milità amb el sector anarquista integrat en l'Organització Interna Revolucionària de Macedònia (OIRM), moviment revolucionari búlgar d'alliberament nacional als territoris otomans d'Europa, i amb relació amb el Partit Comunista Búlgar (PCB). En 1923 participà en la frustrada i reprimida «Insurrecció de Setembre», aixecament comunista, amb el suport dels anarquistes i dels agraristes, desencadenat arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 perpetrat per l'extrema dreta, especialment en les operacions a la Macedònia de Pirin. Entre 1923 i 1925 patí lluites intestines entre els moviments revolucionaris que el portaren fins i tot a restar empresonat per l'OIRM. Després de l'atemptat amb bomba a la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia (Bulgària) del 16 d'abril de 1925, que pretenia matar el rei Boris III, va ser processat, jutjat en rebel·lia i condemnat a mort, però aconseguí fugir del país amb sa família abans de ser detingut. L'octubre de 1925 s'establí a Viena (Àustria), on visqué com pogué treballant en feinetes i rebent el suport de les organitzacions revolucionàries. Després de publicar en el periòdic Македонско дело (Cas Macedoni), òrgan de la dissident OIRM (Unida), informació sobre les activitats i les purgues de l'OIRM, va ser condemnat a mort en rebel·lia per aquesta organització. Per mor de les seves connexions amb els comunistes, va ser expulsat del grup anarquista búlgar de Viena. Sempre amb problemes econòmics, el juny de 1926 s'instal·là a París (França), on treballà en un taller de sabateria a Sartrouville (Illa de França, França). En aquesta època conegué l'anarquista Nèstor Makhnò a París. El març de 1927 va ser expulsat de França i s'establí a Schaarbeek (Brussel·les, Bèlgica), on s'afilià al Partit Comunista Belga (PCB) i va ser nomenat secretari del grup de militants búlgars. En 1930 va ser expulsat per «pertorbació de la pau pública» i s'instal·là a Luxemburg, mentre que sa companya i sa filla retornaren a Bulgària gràcies a una amnistia. En 1932 pogué retornar a Bèlgica. Entre 1936 i 1938 lluità contra el feixisme a la guerra d'Espanya, integrat en el comunista «Batalló Dimitrov» (18 Batalló) de les Brigades Internacionals; participà en diverses batalles (Jarama, Brunete, etc.). Ferit al braç esquerre el juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya), va ser hospitalitzat a Múrcia. L'abril de 1938 participà en l'evacuació de l'Hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser nomenat secretari de Censura, passant després a l'administració d'un hospital. Després d'una breu estada l'estiu de 1938 a París i Brussel·les, va romandre a Barcelona fins els primers dies de 1939, passant a França via Figueres (Alt Empordà) i Ripoll (Ripollès, Catalunya). A França va ser internat al camp de concentració de Argelers i el 21 d'abril de 1939 va ser traslladat al recentment inaugurat camp de Gurs. El juliol de 1939 va ser alliberat i retornà, via París, a Bèlgica, on participà activament en el PCB. En 1940, quan l'ocupació de Bèlgica per les tropes alemanyes, s'uní, malgrat la posició oficial pronazi del PCB arran del Pacte Mólotov-Ribbentrop, a la resistència. En 1942 organitzà el «Cos Mòbil de Brussel·les» (CMB), grup de resistència integrat en l'Exèrcit Belga dels Partisans (EBP), també conegut com els «Partisans Armants», i associat al Front de la Independència (FI) de la Resistència Interior Belga (RIB); aquest CMB estava integrat per unes 25 persones, la majoria jueus immigrants de l'Europa Central, i fou especialment actiu a Brussel·les. Conegut com «Terrorista X» per les autoritats alemanyes d'ocupació, dirigí més de dues-centes accions contra els nazis, inclosa la destrucció d'un tren que transportava maquinària militar i la crema dels registres de jueus per a ser deportats. En un any, la meitat dels membres del CMB van ser assassinats o detinguts. El 19 de gener de 1943 va ser detingut per la Gestapo en una gran agafada a Auderghem (Brussel·les, Bèlgica) i tancat al camp de presoners del fort de Breendonk, on fou executat aquell mateix any. Todor Angelov va ser afusellat el 30 de novembre de 1943 al fort de Breendonk (Willebroeck, Anvers, Flandes; actualment pertany a Puurs-Sint-Amands, Anvers, Flandes). Durant la postguerra va ser declarat heroi de la residència de Bèlgica, guardonat amb diverses condecoracions i ascendit pòstumament al rang de coronel de l'exèrcit belga. A principis de la dècada dels vuitanta, es va aixecar un monument a la seva memòria a Schaarbeek (Brussel·les, Bélgica), població on residia. També existeix un monument seu a la seva ciutat natal de Kiustendil i en 1998 va ser declarat ciutadà honorari. En 2007 Maxime Steinberg i José Gotovitch publicaren el llibre Otages de la terreur nazie. Le Bulgare Angheloff et son groupe de partisans juifs (Bruselas, 1940-1943) i en 2008 sa filla Svoboda Bŭchvarova publicà una novel·la documental en búlgar en tres volum basada en la vida de son pare. Algunes fonts descarten la seva militància en el moviment comunista.

Todor Angelov (1900-1943)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de gener

Esdeveniments

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista Georges Étiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François Georges Étiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G. Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la «propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica, és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Cartell de l'acte

- Míting per l'enterrament de Michel: El 19 de gener de 1905 se celebra al Palais du Travail de París (França) un gran míting popular per sufragar el pagament de les exèquies de l'anarquista Louise Michel, traspassada el 9 de gener. L'acte va ser organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i comptà amb el suport de «Les Amis de Louise Michel». Van ser oradors d'aquest míting, al qual assistiren més de dues-mil persones, destacats anarquistes, com ara Joseph Albert (Libertad), Henri Berenger, Amédée Bousquet, Zéphyrin Camélinat, Amilcare Cipriani, Auguste Florentin Courtois (Liard-Courtois), Victor Dejeante, Sébastien Faure, Paul Fribourg, Clovis Hugues, Jean Latapie, Anatole Le Grandais, Arnaud Matha (Armand-Louis Matha), Nelly Roussel, Laurent Tailhade, Alexandre Tennevin, Henri Turot, Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo (Miguel Almereyda) i Georges Yvetot, entre d'altres. El Consell Municipal de París ajudà amb 100 francs per a les exèquies de Michel. L'enterrament de Louise Michel se celebrà dies després, el 22 de gener de 1905, al cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França), on acudiren més de 100.000 persones.

***

Propaganda del míting apareguda en el diari manresà El Dia del 17 de gener de 1936

- Gran míting d'afirmació sindical: El 19 de gener de 1936 se celebra al Teatre Conservatori de Manresa (Bages, Catalunya) un «Gran míting d'afirmació sindical» convocat per la Federació Local de Sindicats de l'Oposició de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Marcel Augés Torres, hi van intervenir Josep Anselmo Sala, Francesc Arin Simó, Joaquín Cortès Olivares i Manuel Mascarell Calvet.

Naixements

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

- Lysander Spooner: El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural –que és una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Foto policíaca d'Antoine Moranne (6 de març de 1894)

- Antoine Moranne: El 19 de gener de 1859 neix a Mouret (Chinargues; actualment pertanyent a Nuçargues en Pinatèla, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Antoine Moranne. Era fill de Charles Moranne, fumista, i de Jeannette Jeanjean, conreadora; en el moment del naixement Charles Moranne es trobava absent i va ser registrat per un tal Charles Moranne, que a l'acte de defunció figura com a son pare. Durant sa vida treballà en diversos oficis (refinador, manobre, paleta). El 10 de juny de 1880 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània) a 1 mes de presó per «mutilació voluntària per escapar del servei militar» i l'11 d'agost de 1880 va ser enviat a com fuseller a la Secció de Mutilats de la 4 Companyia Disciplinària d'Àfrica. El 28 d'abril de 1882 va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la Divisió Militar d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a sis mesos de presó per «abandó del seu post de guàrdia» i l'1 de gener de 1886 va passar a la reserva militar activa. El 24 d'agost de 1889 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb la bugadera Henriette Alexandrine Morin. En aquesta època viva al número 150 del bulevard Victor-Hugo de Saint-Ouen. El 6 de març de 1894 el seu domicili, al número 38 de l'avinguda de Neuilly de Clichy (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia; detingut sobre l'acusació de «pertinença a associació criminal», aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però dies després, el 12 de març, va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia al carrer Bois de Saint-Denis (Illa de França, França). El 31 de desembre de 1896 vivia al número 5 del carrer Curton de Clichy. El 26 de febrer de 1899 va ser esborrat dels registres d'anarquistes. El gener de 1901 vivia al número 7 del carrer Trouillet de Clichy. Antoine Moranne va morir el 24 de març de 1911 al seu domicili, al número 22 del carrer Pouchet, del XVII Districte de París (França).

***

Notícia del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 2 de desembre de 1938

- Aristide Brazier: El 19 de gener de 1870 neix a Suippes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Aristide Jules Brazier. Sos pares es deien François Isidore Brazier, teixidor, i Marie Remiette Collin, obrera. Es guanyava la vida fabricant i venent gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Vivia a la plaça Saint-Nizier de Troyes. El 13 de juliol de 1901 es casà a Troyes amb Blanche Marie Michel, que treballava en el mateix ofici que ell, i el 28 de juliol de 1921 la parella es va divorciar a Troyes. L'1 de gener de 1912 estava fitxat per la policia com a anarquista. Combaté en la Gran Guerra. Malalt durant set anys, Aristide Brazier es va suïcidar d'un tret al temple dret l'1 de desembre de 1938 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia de la condemna d'Hélène Mandon apareguda en el diari parisenc La Patrie del 2 de febrer de 1894

- Hélène Mandon: El 19 de gener de 1871 neix a Valona (Provença, Occitània) l'anarquista Valentine Léonie Hélène Mandon –el llinatge citat erròniament també com Mendon. Era filla de Jean Mandon, pedraire, i d'Hélène Aubert, domèstica. Es guanyava la vida treballant de camisera i amb 12 anys s'establí a Marsella (Provença, Occitània). L'any següent entrà a treballar de criada, després de cuinera i quan tenia 18 anys entrà a fer feina en una fàbrica de pianos. A principis dels anys noranta freqüentà, amb altres companys (Léopold Bossy, Catherine Faletti, Éugène Salel, Marie Saut, etc.), les reunions anarquistes. Arran d'una explosió durant la nit del 15 de novembre de 1893 davant la residència del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al carrer Arménie, va ser detinguda el 17 de novembre amb l'anarquista Léopold Bossy –algunes fonts citen erròniament que eren matrimoni– sota l'acusació de «possessió de materials explosius». Va ser ella la que va transportar al domicili d'Émile Charreyron els explosius i les metxes que aquest va amagar al seu soterrani. Ambdós declararen que no sabien que contenia el paquet. Jutjada, va ser condemnada el 31 de gener de 1894 pel IV Tribunal Correccional de Marsella a tres mesos de presó i 16 francs de multa; el seu company Bossy a cinc anys i 50 francs de multa, i Charreyron a sis mesos de presó i 25 francs de multa. L'octubre de 1894 vivia al bulevard Durbec de Marsella. El febrer de 1898 conegué el jornaler, i després empleat, marsellès Marius Geoffroy Jean Roux (Rémy Roux), amb qui es casà el 2 de setembre de 1899 a Marsella. El 9 de juny de 1899 havia estat esborrada per decisió de la Prefectura de Policia dels registres d'anarquistes. En aquesta època treballava de domèstica i vivia al número 22 del carrer Saint-Régis de Marsella. Entre 1908 i 1917 el seu nom figurava en els registres d'anarquistes policíacs. Hélène Mandon va morir el 7 de febrer de 1915 al seu domicili del barri de Saint-Joseph de Marsella (Provença, Occitània).

***

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre La Mère Éducatrice

- L. A. Droccos: El 19 de gener de 1872 neix a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània)– el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie, Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier, Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en «L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili del X Districte de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

***

Nota sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 8 de julio de 1932

- Paul Olanié: El 19 de gener de 1874 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista i cooperativista Paul Camille Olanié. Sos pares, alsacians, es deien Louis Philippe Olanié, ajudant d'administració de Subsistències Militars, i Félicité Wuilliamie, i tingué una germana, Marie Louisette Olanié. Es guanyava a vida com a fabricant i venedor de gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1891 va ser processat per «cops, ferides i trencament de tanca» a Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França). En 1896 era el vicetresorer de la Cambra Sindical de Calceters i formava part del grup «Libertaires Troyens» (Llibertaris de Troyes). Segons la policia prenia a vegades la paraula en les reunions públiques organitzades pel moviment anarquista. El setembre de 1896 va ser processat per infracció a la llei de premsa. El 13 de novembre de 1897 abandonà Troyes per a integrar-se en el 37 Regiment d'Infanteria de Línia al campament militar de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on havia estat destinat. El 10 de desembre de 1898, amb Goudoux i Pannetier, organitzà una reunió a la Sala del Cirque de Troyes, on l'anarquista Ernest Giraul va fer una xerrada sobre el «Cas Dreyfus» davant dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 la policia assenyalà la seva presència en una conferència de l'anarquista Auguste Florentin Courtois (Liard-Courtois) al Mercat dels Calceters. En la revisió militar de 1904 va ser llicenciat per «anèmia» i en les posteriors revisions (1905 i 1914) sempre va ser llicenciat per problemes de salut. El 10 de gener de 1910 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la policia. Presidí l'acte de la tarda del «Primer de Maig» de 1914 a Mercat dels Calceters. El 22 de desembre de 1914 es casà a Troyes amb Juliette Moire, també calcetera, amb qui havia tingut quatre infants (Camille Marguerite, Paul Albert, Madelaine Jeanne i Violette), que van ser legitimats amb el matrimoni. En 1917 tenia el seu negoci de calceteria al número 23 del carrer Planche-Clément de Troyes. En els anys vint va ser membre del Consell de Vigilància del Cercle de Cooperativistes Revolucionaris de la Cooperativa de Consum «La Laborieuse» de Troyes. En 1922 va fer donació d'articles de calceteria per al Comitè d'Assistència a Rússia. Al final de sa vida treballà en els tramvies de Troyes. Paul Olanié va morir el 7 de juliol de 1932 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 19 de gener de 1875 neix a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la «vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur. Grégoire Banghart va morir el 27 d'agost de 1916 a l'Hospici de Châtellerault (Poitu-Charentes, França).

***

Foto policíaca de Fráňa Šrámek (1905)

- Fráňa Šrámek: El 19 de gener de 1877 neix a Sabotka (Jičín, Hradec Králové, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el periodista, novel·lista, dramaturg i poeta anarquista Fráňa Šrámek. Era fill de František Šrámek, funcionari fiscal i d'impostos, i d'Anna Šrámková, i fou el segon fill de sis germans. La família canvià de residència en diferents ocasions i en 1885 s'instal·là a Písek (Bohèmia Meridional). Estudià a l'Escola General de Písek i després va fer els estudis secundaris, completant aquests a l'Escola de Gramàtica de Roudnice nad Laben (Litoměřice, Bohèmia), on es va graduar en 1896. Després va començar els estudis de dret a la Universitat Carolina de Praga (Bohemia). En 1899 va ser incorporat un any per a fer el servei militar al III Batalló del 28 Regiment d'Infanteria a České Budějovice (Bohemia Meridional), però per les seves actituds antimilitaristes el seu servei militar es va allargar un any que passà a Àustria. Retornà als estudis de dret, però no els va acabar. Decidí lliurar-se a la carrera literària i en 1903 s'instal·là a Praga, on s'integrà en el grup literari encapçalat per l'anarquista Stanislav Kostka Neumann i altres (František Gellner, Karel Toman, etc.) i la revista llibertària Nový Kult (1897-1905), a més de participar activament en el moviment anarquista dins del marc de la generació dels anomenats «Anarchističtí Buřiči» (Rebels Anarquistes). Dirigí la revista Práce i col·labora en Omladina. En 1905 va ser detingut dues vegades i empresonat sis dies per participar en manifestacions estudiantils anarquistes. En aquest any de 1905 conegué Miloslava Hrdličková, que esdevingué la seva companya i amb qui es casà. Autor de cançons anarquistes revolucionàries, en 1906 publicà el llibre de poemes antimilitaristes Modrý a rudý. L'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat al front rus, però malalt de reumatisme va ser hospitalitzat a Brno (Moràvia). En 1915 va ser enviat als fronts d'Itàlia i de Romania. Va contreure la grip espanyola, però superà la malaltia. Cap al final de la guerra va ser traslladat al departament de premsa de guerra a Viena. Després del conflicte bèl·lic, entra a formar part del cercle intel·lectual al voltant de Karel Čapek. Establert a Praga, sovint retornava a la seva regió natal. En 1926 traduí al txec l'obra d'Anatole France El crim de Sylvester Bonnard. Durant l'ocupació nazi, gairebé no sortí del seu apartament de Praga en senyal de protesta. Després de la guerra, en 1946, va ser nomenat Národní Umělec «Artista Nacional» per les autoritats comunistes. Entre les seves obres poètiques destaquen Života bído, přec tě mám rád (1905), Splav (1916 i 1922), Básně (1926), Nové Básně (1928), Ještě zní (1933), Rány, růže (1945) i Rozbolestněný ženami. Mladistvé verše (1964, pòstum); entre les seves obres en prosa Stříbrný vítr (1910), Osika (1912), Křižovatky (1913), Sláva života (1919), Tělo (1919), Klavír a housle (1920), Žasnoucí voják (1924), Prvních jedenadvacet (1928) i Past (1931); i entre les seves obres dramàtiques, d'inspiració impressionista, Léto (1915), Hagenbek (1920), Měsíc nad řekou (1922) i Plačící satyr (1923) –algunes d'aquestes obres van ser adaptades al cinema per Václav Krška. Malalt dels pulmons a conseqüència del tabaquisme, Fráňa Šrámek va morir l'1 de juliol de 1952 al Sanatori Estatal del barri d'Smíchov de Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia) i va ser enterrat al cementiri de Sobotecky de la seva població natal de Sobotka, on existeix el «Muzeum Fráni Šrámka», que guarda el seu arxiu, a més de portar un teatre el seu nom.

Fráňa Šrámek (1877-1952)

***

Notícia de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en el diari madrileny El Sol del 18 de març de 1920

- Joaquín Bueso García: El 19 de gener de 1880 neix a Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Joaquín Germán Ramón José Bueno García, que va fer servir el pseudònim Orberosa. Sos pares es deien José Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García Giménez. A finals de segle milità en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i després a Barcelona, on treballà de tipògraf en el periòdic El Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit Radical i fou amic personal d'Alejandro Lerroux García. Destacà en l'«Art d'Imprimir», especialment en una campanya societària contra «La Neotipia», impremta creada per un grup d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909, durant la repressió desencadenada arran dels fets de la «Setmana Tràgica», formà part de la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la gran manifestació que se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment llibertari, va fer mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i Josep Negre Oliveras i una conferència a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). S'afilià a «Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà el «Arte de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona, defensant la cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general revolucionària. En 1910 va redactar amb altres companys el Dictamen sobre la portecció obrera enfront de les conseqüències de la guerra, text que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona. Mai no es declarà anarquista, però sempre reivindicà el sindicalisme revolucionari d'acció directa. A finals de 1910 va fer un míting a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En 1911 parlà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911 representà els sindicats obrers barcelonins en un míting contra la Llei de Jurisdiccions. L'agost de 1911 intervingué, en nom de «Solidaritat Obrera», en un míting contra la guerra del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren dirigents de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i anarcosindicalistes; arran d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I Congrés de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia donat a la presó el doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911 abandonà la CNT i s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de Barcelona. Fou delegat a diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya (IV Congrés de 1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En 1915 representà la Federació Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a Madrid, malgrat que hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla. Encara que sindicalista socialista, defensà postures anarcosindicalistes (sindicalisme revolucionari, l'acció directa i la vaga general revolucionària). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Justicia Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials, com ara Carmañola (1916) i Leyes sociales. Joaquín Bueso García va morir el 17 de març de 1920 a Barcelona (Catalunya). Son germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

- Jean Wintsch: El 19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) –altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus)– el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'École Émancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène, Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia». És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921), De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921), Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruit à l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant. Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) i Les enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Foto policíaca de Corrado Faiani

- Corrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Corrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquesta època es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Dianai vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes «desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Corrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Corrado Faiani va morir en 1948 a Liorna (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri del Lupi de la ciutat, on ja descansava sa companya Dina Iacoponi.

***

Necrològica de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de gener de 1965

- Joan Cunillera Paillisse: El 19 de gener de 1894 neix a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Cunillera Paillisse. Sos pares es deien Joan Cunillera i Maria Paillisse. Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els anys vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure, impulsat per la patronal catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels companys confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris del 8 de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució impulsà el moviment col·lectivista a l'Alt i Baix Penedès i en la col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Sa companya fou Antònia Viñals, amb qui tingué una filla. Joan Cunillera Paillisse va morir el 9 de novembre de 1964 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de gener

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de gener de 1913

- Conferència-concert de la FCA: El 18 de gener de 1913 se celebra a la Sala Picolo del passatge Malassis de Saint-Ouen (Illa de França, França) la I Conferència-Concert del Grup de Saint-Ouen de la Federació Comunista Anarquista (FAC) organitzada a «benefici dels camarades víctimes de l'acció». En aquest acte van actuar els cançonetistes revolucionaris Robert Guérard, Langlois i Paul Paillette, entre d'altres artistes i concertistes, i Robert Butet va fer un parlament (Stéfano Sagnol). La conferència va estar a càrrec d'Émile Aubin i portà el títol «L'École du crime».

***

Cotxe que va fer servir el grup "Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.

***

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

- Míting de Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a Londres (Anglaterra) el míting «La Revolució espanyola i la CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi van intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora llibertària Ethel Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer com a propagandista de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més de mítings, muntà exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i fullets de la Revolució que s'estava portant a terme a la Península.

Naixements

Notícia de la condemna d'Arthur Vautier apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894

- Arthur Vautier: El 18 de gener de 1869 neix a Arcis-le-Ponsart (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Arthur Vautier –a vegades el llinatge citat erròniament Vauthier. Era fill de Jules Ferdinand Vautier, esclopaire, i d'Octavie Sévérine Moha, maniobrera. Es guanyava la vida treballant de vinyataire. Entre 1879 i 1894 va ser condemnat en 10 ocasions –la primera quan encara no tenia 10 anys– per diversos motius (caça prohibida, delit rural, encobriment, robatori, abús de confiança, estafa, cops, ferides, ultratges, embriaguesa, etc.). A la presó de Laon (Picardia, França) freqüentà els anarquistes Théodore Lardaux i Gustave Mathieu. Arran de la detenció de Lardaux el juliol de 1894, en possessió d'un quadern amb cançons anarquistes, un croquis i notes xifrades de fórmules químiques per a la fabricació d'explosius, i després que aquest digués que Mathieu i Vautier li havien remès aquestes notes, un full trobat a la garjola de Vautier va permetre descobrir notes semblants. Va ser impossible demostrar la complicitat de Mathieu. El 14 de novembre de 1894 Vautier va ser condemnat per l'Audiència de l'Aisne a Laon per «associació criminal» a vuit anys de treballs forçats en la deportació; Landraux va ser condemnat a cinc anys de la mateixa pena, mentre que el cas de Mathieu va ser sobresegut. El 26 de juliol de 1895 va ser embarcat a Saint-Nazaire (País del Loira, França), sota la matrícula 27.168, cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. En la deportació aprengué l'ofici d'obrer especialitzat en esfilagarsar i mantingué una conducta «força bona». Arthur Vautier va morir el 15 de juliol de 1898 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Sébastien Faure publicà un article dedicat exclusivament a la seva persona («Qu'on se hate!») al diari parisenc Le Journal du Peuple del 20 d'octubre de 1899, i Idan Ehrly, a l'article «La coupable indolence», publicat en Le Libertaire del 5 de novembre de 1899, denuncià que Arthur Vautier havia patit «tortures morals i físiques» durant la deportació.

Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911

- Joseph Karly: El 18 de gener de 1872 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Joseph Laurent Karly. Sos pares, no casats, es deien Laurent Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna de la Cité de París, i Anne Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué l'infant el 20 de juny de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Entre l'11 de novembre de 1893 i el 25 de setembre de 1894 va fer el servei militar en el 67 Regiment d'Infanteria. Emigrat a Suïssa, des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a la «Lithographie du Simplon» de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la impressió d'etiquetes de vi i de targetes postals. El 28 de març de 1901 es casà a Lausana amb Fanny Louise Loup, amb qui tingué tres infants –una filla, Violette, va morir en 1907. En 1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet, Forel, Gailland, Robert, Suter, Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup d'Estudis Socials (GES) a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en la Unió Obrera (UO) de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista revolucionari Henri Baud, entre d'altres. Col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste, especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la pratique anarchiste», i en La Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000 afiliats, i va ser, amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts definitius el gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de Lausana en el II Congrés de la FUOSR que se celebra al casino Beau-Séjour de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera redacció dels estatuts de la «Imprimerie Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa), «cooperativa igualitària generalitzada de tots els productors», que va estampar La Voix du Peuple, entre altres publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908, malgrat les crítiques que expressà als seus promotors pel que feia el sistema de finançament i la censura de determinats conferenciants, fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la Casa del Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència pública i contradictòria «La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle devrait être», i completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on exposà les seves crítiques a la institució –aquestes dues conferències van ser publicades en La Voix del Peuple entre desembre de 1911 i gener de 1912 com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers Litògrafs, el març de 1908 esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de Lausana, de caràcter sindicalista revolucionària, on Louis Baud era responsable de la biblioteca, Henry Bornand exercia de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch s'encarregava de les institucions i de les cooperatives. També formà part del Grup Anarquista-Comunista de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text «À l'usine, à l'atelier, au chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur pour 1910. En 1909, acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons d'impremta, abandonà Lausana i s'instal·là a Lió (Arpitània), on benèvolament exercí de bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs. Col·laborà, en el capítol de federalisme, en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et fédéralisme, publicat en 1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982). Malalt, Joseph Karly va morir el 2 de desembre de 1911 al seu domicili, al número 72 de la plaça de la Mairie, de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i Jean Wintsch publicà una necrològica en Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911. La vídua, sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia, història, literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al número 4 del carrer de la Louve de Lausana.

***

Fotografia de la boda de Jacques Pontet i Marie-Louise Faivre (22 d'abril de 1908)

- Jacques Pontet: El 18 de gener de 1883 neix a Souvigny (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques Pontet. Era fill de Gaspar Pontet, conreador, i d'Anne Boutry. Es guanyava la vida treballant de pagès a Les Pics (Gennetines, Alvèrnia, Occitània). El febrer de 1904, sota la influència de la Unió Local de Sindicats Obrers de Moulins (Alvèrnia, Occitània), creà, juntament amb son germà gran Jean Pontet, un sindicat de conreadors. Alhora, i sense que estiguessin d'acord, Michel Bernard creà un sindicat de llenyataires a Borbó (Alvèrnia, Occitània). Els dos grups, finalment, es reuniren per crear la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), el primer secretari de la qual va ser Jean Pontet i l'escriptor pagès Émile Guillaumin. Aquesta federació agrupà socialistes revolucionaris i llibertaris, reagrupant 37 sindicats locals i uns 1.800 afiliats. El 16 de novembre de 1904 va ser cridat a files i integrat en el II Regiment de Cuirassers. Sota la influència dels germans Pontet, el sindicat de Gennetines encapçalarà la lluita i les reivindicacions dels masovers. En aquesta època Jacques Pontet va col·laborà amb articles llibertaris, i de crítica de la política socialista, en el periòdic d'Ygrande (Alvèrnia, Occitània). Le Travailleur Rural. Bulletin trimestrel de la Fédération des Syndicats de Cultivateurs de la région de Moulins (1906-1911). El 22 d'abril de 1908 es casà a Sauvigny amb Marie-Louise Faivre. A resultes de les eleccions legislatives de 1910 i dels enfrontaments entre Pierre Brizon, candidat oficial del Partit Socialista Francès (PSF) i de la tendència socialista revolucionària, la decepció cap el socialisme es palesà a diferents articles de Le Travailleur Rural. A Borbó nombrosos militants socialistes (Creuzier, Joachim, Govignon, Nicolas, etc.) dimitiren i crearen, al voltant de Méténier, un grup llibertari. Quan l'esclat de la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diversos regiments d'artilleria, on serví com a conductor d'avituallament. El març de 1916 lluità a Verdun, entre setembre i octubre de 1916 al Somme i l'agost de 1917 participà en els darrers combats. Va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze i el 12 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant la postguerra abandonà totalment la militància política. Jacques Pontet va morir el 30 de juny de 1944 a Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Jacques Pontet (1883-1944)

***

Elvira Catello

- Elvira Catello: El 18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial «Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans –Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de «Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

***

Dagoberto Lami

- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

***

Ettore Panini

- Ettore Panini: El 18 de gener de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de «confiança» l'assenyalà com a «actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Panini (1895-1963)

***

Ángel Cano Casado (abril 1947)

- Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. Sos pares es deien Diego Cano Garrido, jornaler, i Ana Casado Carmona. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962. Ángel Cano Casado va morir el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1976 al seu domicili de Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).

Ángel Cano Casado (1898-1976)

***

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1902 neix al barri del Grau de Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Sos pares es deien Vicent Martí Llorens, llaurador, i Carme Llorens Cardona. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Posteriorment s'instal·là a Bedarrida (Provença, Occitània). Vicent Martí Llorens va morir l'1 de febrer de 1986 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1980

- Antonio Bernabé Mula: El 18 de gener de 1904 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es deien Antonio Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant, entrà a fer feina a les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de Transports i d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics confederal barceloní. Amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens, s'encarregà dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i subscriptors. Antonio Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una clínica de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri tolosà de Terra Cavada.

***

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesis cincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Joan Claramunt Vilamajó

- Joan Claramunt Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa (Noguera, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Claramount. Sos pares es deien Josep Claramunt Segura i Teresa Vilamajó Fulla. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet Molins, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Ivo Fragori

- Ivo Fragori: El 18 de gener de 1911 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de gener

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de L'Action Syndicale

- Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols: «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el «sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux –en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).

***

Capçalera d'A Stormo!

- Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Gonzalo de Reparaz: El 17 de gener de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) la conferència «Lo que pudo hacer España en Marruecos, y lo que ha hecho», del periodista, escriptor i geògraf, aleshores llibertari, Gonzalo de Reparaz Rodríguez. L'acte, que va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona, va ser organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presidit per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), cap d'aquestes oficines i director de Solidaridad Obrera. El conferenciant, que havia estat diplomàtic, palesà els errors que patiren els governs espanyols colonialistes al Marroc. L'acte finalitzà amb l'himne Hijos del Pueblo. El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any.

Conferència de Gonzalo de Reparaz (17 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

- Renaud Rossi: El 17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi, conegut com Armand Floréal. Era fill de pares grecs (Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data indeterminada, emigrà a París (França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar la paraula en un gran míting d'indignació contra l'execució de quatre revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè Central Socialista Revolucionari, Lliga Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans Socialistes Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de París i en el qual hagué aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum la seva «Enquête sur le siègle», sèrie de tres-centes entrevistes publicades en diferents periòdics francesos, com ara Gil Blas. Inscrit el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França arran d'haver participat en un gran míting anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de la Villette de París i marxà cap a Atenes (Grècia). Durant la seva estada a Grècia participà en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896 el decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França, però no ho va fer fins el juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902 el decret d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe cel·lular des de París a Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat provisional amb l'ordre d'abandonar el territori francès en dos dies i prengué el tren cap a Bèlgica. El 24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de França va ser novament suspès. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Renaud Rossi (1857-?)

***

Foto policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894)

- Maurice Bassille: El 17 de gener 1875 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Maurice Eugène Bassille. Sos pares es deien Eugène Jean Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista. Treballava en el negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 de Cité Dupetit-Thouars de París, va ser escorcollat sense èxit per la policia. Detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». El seu dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia i en aquesta època vivia al número 47 del carrer Charlot de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser cridat a files en 1895, però va ser dispensat del servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser incorporat al 82 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en l'exèrcit el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes, però la Prefectura de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899 va ser esborrat del registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al número 35 del carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de França, França). L'11 de juny de 1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte Eugénie Racolliet, divorciada d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants Maurice Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de segona classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al front del Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a Saint-Souplet-sur-Py (Xampanya-Ardenes, França).

Florencio Sánchez

- Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després  d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo, La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907), Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el «Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

***

Necrològica de Marcelle Brunet publicada en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne de juny de 1926

- Marcelle Brunet: El 17 de gener de 1885 neix a Chabanais (Poitou-Charentes, França) la mestra, sindicalista, feminista i pacifista llibertària, i després socialista i comunista, Marie Louise Marcelle Brunet. Era filla de Léon Brunet, doctor en medicina, i de Marie Ernestine Marguerite Génevoix, vigilant i després directora del dispensari del IX Districte de París. Estudià a l'Escola Primària Superior Edgar Quinet i al Liceu Sophie Germain de París. En 1904 esdevingué mestra, exercint al XVIII Districte de París i a diversos indrets de la regió parisenca (Choisy, Issy, Saint-Denis, Vitry-Centre). Entre el 30 de maig i el 2 de juny de 1909 participà en el VI Congrés Nacional de Societats Franceses de la Pau celebrat a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1910 s'afilià a la Fédération Nationale des Syndicats d'Instituteurs (FNSI, Federació Nacional de Sindicats de Mestres), adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Com a membre de l'Escola de la Pau, entre l'1 i el 5 d'agost de 1910 participà en el XVIII Congrés Universal de la Pau celebrat a Estocolm (Suècia) i abans de l'esclat de la Gran Guerra manifestà el seu pacifisme participant en les campanyes contra la guerra dels Balcans i contra la «Llei dels Tres Anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Des de 1912 visqué amb sa mare i dos germans al número 97 del carrer Rennes del VI Districte de París (França). En 1912 signà un manifests de mestres en contra de la pressió governamental dirigida a la dissolució de l'FNSI i, per aquest motiu, el 9 d'octubre de 1912 va ser expedientada. També milità en la Federació Feminista Universitària (FFU) i entre 1913 i 1915 publicà articles en el seu butlletí orgànic L'Action Féministe. Durant la Gran Guerra, a partir de 1915, contribuí a la reconstrucció de l'FNSI i entrat en el seu Consell Sindical, tot secundant la seva amiga Hélène Brion. Amb Hélène Brion i Fernand Loriot, formà part de la comissió executiva del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals. Com a delegada del Sindicat de Mestres del departament del Sena en el Comitè de Defensa Sindical (CDS), participà en la propaganda en els cercles proletaris. L'11 de març de 1917 parlà en una reunió pública organitzada per la Cambra Sindical de la Ceràmica i el Comitè Intersindical de Montreuil-Vincennes celebra a Montreuil (Illa de França, França), on criticà la manca de combativitat de les dones parisenques. Entre 1919 i 1921 col·laborà en la revista La Lutte Féministe, d'Hélène Brion, i va fer costat el periòdic La Paix Organisée. En aquesta època milità en la VI Secció Socialista del Sena i en l'agrupació «Femmes Socialistes» (FS, Dones socialistes), que va representar en el congrés de les Joventuts Socialistes de França (JSF) celebrat el 25 de juliol de 1920 a Puteaux (Illa de França, França). Posteriorment va entrar en l'executiva del Comitè de la III Internacional. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat de l'Ensenyament del Sena i entre 1920 i 1925 participà en diversos congressos federals del sector de l'ensenyança. Militant dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 6 de novembre de 1920 parlà en un míting dels CSR de la regió parisenca en commemoració de la Revolució russa celebrat a la sala del carrer Grange-aux-Belles del X Districte de París. El desembre de 1920 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena. Delegada al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenada membre de la seva Comissió Femenina i de la comissió executiva de la Unió de Sindicats de la CGTU del Sena en 1922. Aquests any, per mor de les seves activitats i després de queixes dels pares d'alumnes, va patir un trasllat forçós. Afiliada al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), en 1922 entrà en la «Comissió per al treball comunista entre les dones», dirigida per Marthe Bigot, encara que sempre es mostrà més activa en el sector sindicalista. En 1922 va fer costat el periòdic La Bataille Syndicaliste. En 1926 vivia amb sa mare, ja vídua, al número 51 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Marcelle Brunet es va suïcidar el 22 d'abril de 1926 al seu domicili del XVIII Districte de París (França). Una necrològica seva va ser publicada en el periòdic anarquista Le Libertaire del 7 de maig de 1926.

***

Sakai Osugi

- Sakai Osugi: El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

***

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

- Bruno Misèfari: El 17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquesta època col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo «convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat «Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a «fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de «propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la «Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

Necrològica d'Angelo Cimini apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 6 de juny de 1959

- Angelo Cimini: El 17 de gener de 1894 neix a Cagnano Amiterno (Abruços, Itàlia) l'anarquista Angelo Cimini. En 1911 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), milità en el moviment anarquista italià. Participà activament en les lluites obreres d'abans de la Gran Guerra i estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. També visqué a Providence (Providence, Rhode Island, EUA), on formà part del «Matteotti Club» i del «Circulo Libertario». Es mostrà força actiu durant la vaga de la fàbrica tèxtil Hope Webbing Company Mill de Pawtucket (Providence, Rhode Island, EUA). En 1933 va ser inscrit com a «propagandista anarquista» en el registre de la policia de fronteres italiana amb l'ordre de detenció. Malalt de càncer, Angelo Cimini va morir el 25 de maig de 1959 a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), on va ser incinerat.

***

Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i Pascual Domingo

- Miguel Mateo: El 17 de gener de 1904 neix a Extremadura (Espanya) l'anarquista Miguel Mateo, conegut com Mike Mateo. Encara adolescent emigrà als Estats Units. En estreta relació amb Marcelino García Álvarez, editor del periòdic Cultura Obrera de Nova York (Nova York, EUA), fou membre del grup anarquista «Libertad» de Detroit (Michigan, EUA), juntament amb sa companya María Ríos (María Mateo) i Federico Arcos Martínez (Fede), entre d'altres. Des dels anys trenta fou secretari nacional de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola dels EUA. Mantingué estrets contactes amb el grup editor del periòdic mexicà Tierra y Libertad. A principis de 1969 va morir en accident automobilístic son fill únic Manuel Mateo Ríos. Miguel Mateo va morir el 15 de novembre de 1974 a Detroit (Michigan, EUA).

Miguel Mateo (1904-1974)

***

Manuel Tejedor Della

- Manuel Tejedor Della: El 17 de gener de 1906 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponet) –el certificat de defunció cita Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)– l'anarcosindicalista Manuel Tejedor Della. Era fill de Leonardo Tejedor i de Magdalena Della. Milità, ben igual que son germà Fermín Tejedor Della, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, va ser membre del Comitè Revolucionari de Beseit. En 1937 era capità de la III Companyia de Tren de la Divisió «Lluís Jubert» de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, destacada a Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Després de treballar en una pedrera amb la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), combaté els alemanys enquadrat en la resistència a la zona de Llemotges (Llemosí, Occitània). Capturat pels nazis en una missió d'enllaç, va ser reclòs a l'arsenal de Llemotges, d'on va aconseguir fugir abans de ser deportat gràcies a l'ajuda d'un guardià i integrar-se posteriorment a la guerrilla comandada per Pierre Leylavergne (Capitaine Daniel) de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que actuava als boscos de Marnhac (Senta Feira de Marnhac, Llemosí, Occitània), com a responsable de la reparació de vehicles i d'armes. Malalt, Manuel Tejedor Della va morir el 26 de desembre de 1944 a l'Hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània), on havia estat traslladat d'urgència. L'Estat francès el va declarar «Mort per França». Sa companya fou Carme Lluch i son fill, Raimundo Tejedor Lluch, seguí les passes militants de sos pares.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica d'Heraclio Riaza Albertí publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Heraclio Riaza Albertí: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Ciro Decio Riaza Albertí. Sos pares es deien Juan Riaza Hernández, fuster, i Enriqueta Albertí Margarit. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Albertí va morir el 13 de maig de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). 

***

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

- Diego Antonio Torró Pardo: El 17 de gener de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1918– neix a Partida San Juan (Villena, Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Sos pares es deien José Torró Ribera, jornaler, i Josefa Pardo Ferriz. Era fill d'una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué una única filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a l'Hospital de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat en aquesta població.

Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Vida Sindical

- Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit per Ángel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un «Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor i La Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.

***

Ressenya del míting publicada en el diari barcelonès La Vanguardia del 17 de gener de 1934

- Míting naturista: El 16 de gener de 1934 se celebra al saló del Centre Republicà Radical del Poblet de Barcelona (Catalunya) un míting naturista llibertari. En el acte, on participaren destacats propagandistes del naturisme (Almela, Francès, Juan García Giner, Honorio Gimeno, Molera i Vicenç Rosselló), es reivindicà el vegetarianisme i l'ús de l'aigua com a medecina i es blasmà en contra de l'alcohol i de l'alimentació carnívora.

***

El problema de la militarización

- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.

Naixements

Notícia de la detenció de Jean Bourguer apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 5 d'abril de 1892

- Jean Bourguer: El 16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França) l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean Joseph Bourguer. Sos pares es deien Isidore Bourguer, teixidor, i Marie Agathe Lacave, jornalera. Teixidor d'ofici com son pare, alternava la feina a Reims i a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. Va ser un dels distribuïdors de Le Père Peinard a Reims. El desembre de 1891 la policia el va acusà d'haver incitat un grup d'obrers a anar en massa a l'Ajuntament de la ciutat per a alliberar un company detingut a l'oficina de la policia. Va ser acusat d'haver posat una bomba l'11 de març de 1892 al domicili d'Edmond Benoît, president del Tribunal d'Apel·lació de l'Audiència del Sena, al número 136 bulevard Saint-Germain de París, i buscat per la policia –aquest atemptat després es va saber que havia estat comès per François Claudius Koënigstein (Ravachol). En aquesta època figurava en una llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 i vivia al número 29 del carrer Baussonet. En 1892, quan va ser cridat a files, mentre vivia sembla a Bèlgica o a París, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per «incitació de militars a la desobediència, crits sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull disparar!» Finalment el 3 d'abril de 1892 va ser detingut a casa sa companya Plonquette i condemnat el 25 de maig per l'Audiència del Marne a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provació de militar i crits sediciosos». La tardor de 1893 estava tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), amb Fortuné Henry i Sébastien Faure, entre d'altres. El 25 de maig de 1894 va sortir de la presó, però va ser enviat a fer el servei militar al II Regiment d'Infanteria de Zuaus a Constantina (Algèria) i llicenciat el 12 de maig de 1897 amb un certificat de bona conducta. En 1897 va ser un dels redactors del periòdic La Cravache i del seu continuador Le Cravacheur, convertint-se en el seu administrador a partir del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar en el setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le Cruchon d'Or» en la creació del grup L'En Dehors, amb Desfossez, Geoffroy, Lapinte, A. Marquette i Louis Prudhomme (Albert d'Iris). El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons costums», tot denunciant «els ensotanats» i «els escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu –V de la Confederació General del Treball (CGT)– de París de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de setembre de 1902 en representació de la Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball de Bordeus (Aquitània, Occitània) i de Reims en el X Congrés de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i de les Colònies que va tenir lloc a Alger (Algèria) entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. La tardor de 1902 va ser inscrit en els llistats departamentals d'anarquistes. El 13 de novembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 francs de multa per «infracció a la llei de loteries». El setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, Victor Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Boucher, Deverly, C. Liénard i Quirin. La primera reunió del grup, a la qual assistiren 24 companys, es va celebrat el 27 de setembre de 1903 al Cafè Caramines, al número 2 del carrer Romains. L'octubre de 1903 va ser enviat a fer una període d'instrucció de 28 dies al 151 Regiment d'Infanteria de Verdun (Lorena França). En 1905 es va instal·lar a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) i s'adherirà a la Unió dels Treballadors de Reims i serà el gerent del periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut successivament a Tourcoing, Lilla i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest període va realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va pertànyer al consell d'administració de la Borsa de Treball de Reims. El 10 de gener de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 16 francs de multa per «injúries i difamació a través de la premsa» i encara tingué altres dues condemnes, el 31 de gener i el 14 de febrer d'aquell any, pel mateix tribunal i pel mateix delicte. Durant la tardor de 1907, en el mateix temps que sa companya estava malalta amb un infant de 12 anys, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. El 6 de novembre de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Reims a sis mesos de presó per «complicitat de robatori per receptació». Va aconseguir fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va instal·lar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). El 26 de novembre de 1908 va ser declarat insubmís, situació que es confirmà el 23 de gener de 1913. Després de la Gran Guerra, va tornar a França i es va establir a Trélazé, a prop d'Angers (País del Loira, França). Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.» El 2 de desembre de 1932 es casà a Trélazé amb Mathilde Clémentine Watlény. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de maig de 1925

- Felice Trotta: El 16 de gener de 1877 neix a Palmira ? (Abruços, Itàlia) l'anarquista Felice Trotta, també conegut com Félix Trotta. Era fill de Donato Trotta i de Maria Raffaella Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i es guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la Traverse de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a La Madrague de Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo, Émile Paris, Libéral Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice Trotta va morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233 del Chemin de Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella (Provença, Occitània).

***

Paulette Brupbacher

- Paulette Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia), en una família benestant jueva, la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil –en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin –que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921–, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves últimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes, és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a Unterendingen (Argòvia, Suïssa)

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

Foto policíaca de Terzilio Aiacci

- Terzilio Aiacci: El 16 de gener de 1896 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci –el seu nom a vegades citat d'altres maneres (Tercilio, Tersilio, Tersillo, Tertilio, etc.). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Fill d'una família de miners anarquistes, son germà petit Aurelio Aiacci també va ser militant. Des que va ser infant treballà a les galeries de les mines de lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el responsable local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de l'aixecament insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la conca del Val d'Arno, on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino Longhi resultà mort, va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència d'Arezzo a 10 anys de presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys. En 1927 va ser posat en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a diversos treballadors del seu poble, passà a França. En 1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània), on treballava en una destil·leria. Posteriorment s'establí a Alèst (Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli d'exiliats anarquistes italians. En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri i vivia al número 13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà Aurelio Aiacci es va reunir amb ell i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de setembre de 1936 –algunes fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25 d'octubre–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Gualtiero Livi, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els Pirineus. El 22 de desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé immediatament a Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son germà resultà mort. El 29 de gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de Barcelona. Buscat per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), el 6 d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista» en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de subversius residents a l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts erròniament diuen que va morir durant la guerra d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà.

***

Juan Pérez Guzmán

- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània).

Juan López Sánchez

- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Sos pares es deien Cristóbal López, guàrdia civil destinat a Barcelona (Catalunya), i Isabel Sánchez. En 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup «Solidaridad» i impulsà les «Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del  Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de «Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà «sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una central única que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra «anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy, Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción, CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social, Peninsular, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal(1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 25 d'agost de 1972 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant (Alacantí, País Valencià). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.

***

Miguel Vázquez Valiño

- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquesta època, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada «Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).

***

Fabián Vispe Vilellas

- Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas –el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas, Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups «Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en «Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934

- Antonio Sierra Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es deien Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el desembre de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys, sota l'acusació de possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un assalt a la caserna de la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts i en 1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit en acció de guerra i condecorat amb la «Medalla Sofriment per la Pàtria». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perigús, on treballà de magatzemer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Asunción Tafalla Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili de Perigús (Aquitània, Occitània).

Antonio Sierra Polo (1916-1983)

***

Stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón dedicat a Francisco Cristóbal Pérez

- Francisco Cristóbal Pérez: El 16 de gener de 1918 neix al barri del Natahoyo de Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Cristóbal Pérez. Era fill de Francisco Cristóbal Calvo i d'Encarnación Pérez Gómez. Treballà de ceramista als gresols de la fàbrica de pisa «La Asturiana», una de les principals industries de ceràmica de l'Estat, i en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Espartaco», format principalment per guàrdies municipals de Gijón, i a finals d'abril de 1937 va ser enviat al front de Biscaia (País Basc) enquadrat en el «Batalló Astúries». Quan va caure el front nord l'octubre d'aquell any, va ser evacuat amb vaixell des d'Astúries cap a França. Retornà a la Península per Catalunya i continuà el combat contra els feixistes. Amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Mesos després, va ser enrolat en la 130 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), destinada a Santa Lliurada (Aquitània, Occitània). El juny de 1940, després de la capitulació francesa, va ser desmobilitzat i s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). A començament de 1940, va ser detingut, juntament amb Rafael González Costales, per la Gestapo, sota l'acusació de ser membre del grup «Isole» de la Resistència Interior Francesa (RIF). Ambdós van ser enviats al penal del Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Mesos després van ser traslladats al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França). El 21 de maig de 1944 va ser deportat amb un comboi de 2.004 persones cap al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya) i a mitjans de juny va ser enviat, sota la matrícula 32.070, al camp de treball de Brunsvic (Baixa Saxònia, Alemanya), on va participà en la construcció de les barraques d'un subcamp que havia d'albergar treballadors esclaus per a l'empresa de camions Büssing-NAG. D'avant l'avanç de les tropes aliades, els nazis evacuaren el subcamp de Brunsvic en una «marxa de la mort» cap el camp de Wöbbelin (Ludwigslust-Parchim, Pomerània Occidental, Alemanya), d'on va ser alliberat el 15 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. De bell nou a Bordeus, reclamà la pensió al govern alemany que li va ser concedida per la seva invalidesa del 95 per cent. En 1958 es casà amb Adoración Caudevilla. Francisco Cristóbal Pérez va morir el 14 de setembre de 1998 a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 31 de març de 2022 es col·locà un stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón, lloc del seu antic domicili.

Continua...

---