Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat –Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme –simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost–, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 24 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Perrine Natalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel o Nathalie Le Mel. Sos pares, que tenien un cafè, es deien Allain Marie Duval, adober, i Catherine Agathe Hardy. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casà amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Adolphe Le Mel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer –que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie Lemel va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'Hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 24 d'agost de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Bernard Basile Jouy, conegut com Bataille. Era fill dels teixidors Antoine Jouy i Élisabeth Fabre. Es guanyà la vida treballant d'empleat de comerç i de venedor ambulant. En 1875 va ser cridat a files però va ser declarat exempt perquè tenia un germà fent el servei militar. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, durant la tardor de 1890 es dedicà a difondre el fullet Les préjugés et l'Anarchie. En 1882 declarà el seu negoci en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al número 15 del carrer Arnaud de Molles, i s'integrà en el grup anarquista «Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. En aquesta època treballà venen sabates. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat i la policia va trobar nombrosos periòdics anarquistes (L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). El 16 de juliol de 1897 enviudà de Barthélemie Françoise Bataille i el 2 de juliol de 1898 es casà a Marsella amb la domèstica aragonesa Josefina Cosculluela Sopena. En aquesta època vivia al número 57 del carrer Plateau Cherchell de Marsella. Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Bernard Jouy va morir el 4 de setembre de 1918 al seu domicili, al número 49 del bulevard Notre-Dame, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Fotografia policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894)

- Oscar Labrie: El 24 d'agost de 1861 neix a Charenton-le-Pont (Illa de França, França) l'anarquista Oscar Alexandre. Era fill d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al Ferrocarril del Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix). Treballava als tallers de la fàbrica de màquines de vapor Farcot de Saint-Ouen (Illa de França, França) i alhora regentava una taverna, propietat de la seva companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat a Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13 d'abril de 1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i trobà Maria Thomas tota sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie tornà de la feina i trobà Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar la desaparició de 350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i diversos papers valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va ser trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però Labrie no va denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però tot indica que no va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de l'ajuntament; finalment Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys noranta Labrie formà part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen», format per una seixantena de militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau, Francis Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador Gustave Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va ser detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un altre grup d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i feien conferències i vetllades amb cançons; algunes d'aquestes reunions acabaven amb enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que acabava de sortir de la presó després de purgar una condemna d'un mes, va fer una conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al número 76 de l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys, deixaren al domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili vigilat per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere l'altre, va ser pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el comissari de policia de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la inculpació de «pertinença a associació criminal» i escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre les seves relacions amb el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6 de juliol de 1894. El 29 de setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie Thomas. El 31 de desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes i vivia aleshores al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19 de maig de 1896 es seu negoci es declarà en fallida i continuà amb la seva feina de mecànic. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Épinettes de París. Oscar Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de Paul Cané apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de novembre de 1924

- Paul Cané: El 24 d'agost de 1864 neix al barri de Le Poudreux de La Rivière-Saint-Sauveur (Normandia, França) l'anarquista i sindicalista Paul Henri Amand Cané. Era fill de Pierre Henri Cané, ajustador mecànic, i de Caroline Estelle Louédin. Es guanyava la vida treballant primer d'obrer en la construcció i després de mecànic electricista a París (França). Militant anarquista, formà part del consell del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció), del qual va ser secretari, i en el Sindicat d'Indústries Elèctriques de la Confederació General del Treball (CGT). Sa companya fou Marguerite Amblard, amb qui tingué com a mínim un fill, Albert Cané, també militant llibertari. El seu últim domicili va ser al número 49 del carrer Championnet del XVIII Districte de París. Paul Cané va morir el 23 de novembre de 1924 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després a Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Ludvík Cimler

- Ludvík Cimler: El 24 d'agost de 1870 neix a Žirovnice (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Pelhřimov, Vysočina, Txèquia) l'anarquista Ludvík Cimler. Sos pares es deien Matej i Elisabeth Cimler. Quan tenia 13 anys començà a treballar d'aprenent en una fàbrica de botons de nacre. Sembla que participà en la distribució del periòdic clandestí Duch Času, publicat per František Hlaváček i Josef B. Pecka a Prostějov (Moràvia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Olomouc, Txèquia). Posteriorment s'integrà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Žirovnice. Cridat a files, es declarà insubmís i emigrà als Estats Units. A començament de 1891 s'establí a Nova York (Nova York, EUA) i durant 12 anys treballà en la indústria de la mareperla i dels botons. Membre de la Secció Txeca de l'AIT, en 1894 era secretari del seu Comitè d'Agitació. Entre 1893 i 1897 difongué el periòdic Delnické Listy, el qual dirigí en 1897. El 12 de juny de 1894 va fer la conferència «Raó i violència» a la seu de la Workers Fellowship Progress (WFP, Fraternitat de Treballadors del Progrés). El 2 de març de 1895 presidí un acte de celebració de la Comuna de París a la Fernando's Assembly Rooms de Nova York. Cap el 1900 fundà la seva pròpia impremta al seu apartadament, al número 312 de 71st Street. En 1901 es casà a Nova York amb Anna, qui va mori en 1931. En 1900 fou editor i redactor de la revista Nový Život de Nova York. El 17 de de març de 1910 s'instal·là a Cleveland per treballar en una impremta («The Bohemian Socialistic Printing & Publishing»), on hi restà 25 anys i de la qual esdevingué director. Formà part de la Unió d'Escoles de l'Esperit i de l'Associació Pro Incineració i fou membre de diverses associacions culturals (corals, esportives, etc.). Ludvík Cimler va morir el 30 d'agost de 1935 a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA); incinerat, les seves cendres van ser dipositades al Columbari del Cementiri Highland Park de Highland Hills (Cuyahoga, Ohio, EUA).

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Erbalunga (Brando, Còrsega) l'anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. Sos pares es deien Jacinthe Cardi, mariner, i Rosaire Chinundi. El 26 de setembre de 1895 va ser cridat a files en la Marina, on va servir de mariner fins el 20 de gener de 1900. En 1906 s'instal·là a París (França), on treballà de comerciant. Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió, amb sa companya Frédérique Bailly, d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un «macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària «Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Entre el 4 d'agost de 1914 i el 4 de desembre de 1916 va estar mobilitzat en el Batalló Territorial de la Xauia al Marroc (Casablanca, Rabat, etc.) portant combois ferroviaris. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Armando Picciuti

- Armando Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Armando Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini. Només pogué fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Casat, tingué tres fills, el primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino), esdevindrà també anarquista i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de Luigi Fabbri a Corticella (Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics, que, gràcies a la seva influència i la de Clodoveo Bonazzi, resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada per anarquistes i sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de l'escissió del gener de 1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri, intentà reactivar les forces anarquistes locals creant amb altres companys el «Fascio Llibertari de Bolonya», que s'adherí a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per Temistocle Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora de la bolonyesa Porta San Felice (Porta Saffi). En un informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar que tenia «una certa influència en els subversius locals». Col·laborà en periòdics anarquistes, als qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i coneguts. No tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 assistí com a delegat al II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI) i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el Congrés Regional de l'UAER, on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny de 1920 creà a Pontelungo (Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo Bonazzi, Pietro Comastri i Diego Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia també com a objectiu l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser nomenat secretari de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització i comptà amb el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la recerca d'armes. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III Congrés de l'UAI, que se celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i intervingué en els debats. A finals de 1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que oficialment emigrà el 7 de juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la foneria «Rocchi». Durant tota l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i l'octubre de 1929 la policia ressaltà en un informe que «encara professa principis subversius». Fins i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva avançada edat que el va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es mantingué fidel al seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956 a Roma (Itàlia) i, com a membre de l'Associació «Giordano Bruno», va ser incinerat.

***

María García Sanchís

- María García Sanchís: El 24 d'agost de 1881 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarquista, espiritista i miliciana María García Sanchís. Cap el 1900 emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida treballant de teixidora al seu domicili, al número 25 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer del barri de Can Rull de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Tingué una educació autodidacta, fruit de les seves nombroses lectures. Amb conviccions espirituals, formà part del moviment espiritista. A Barcelona es casà amb Agustí Alonso Castells, també anarquista, que es dedicava al comerç de gèneres de punt, tingué dos infants, Floreal Alonso García i Aroma, que morí amb vuit anys; amb sa família vivia Josefa Villa Paniagua, vídua, espiritista i esperantista, també integrada en el negoci familiar. Bona oradora, durant la campanya de les eleccions municipals de 1934, participà el 10 de gener en un míting femení celebrat al Teatre Principal de Sabadell, on participaren Maria Dolors Bargalló Serra, Rita Enrich Argemí, Aurora Farràs Pagès, Fidela Renom Soler, Francesca Vergès Escofet i Gavina Viana Viana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les Milícies Femenines Antifeixistes (MFA), adscrites al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), dirigides per la seva amiga del Gavina Dolores Viana Viana. Després d'un curt entrenament al Camp de la Bota de Barcelona, amb altres companyes milicianes del Batalló Femení de Catalunya (BFC), el qual dirigí, s'integrà en la columna comandada per Antonio Calero, enquadrada en l'expedició de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, i el 16 d'agost de 1936 marxà des del port de Barcelona com a infermera cap a la reconquesta de Mallorca, a mans dels feixistes. Després de vint dies de lluita, va ser capturada juntament amb quatre companyes infermeres («Les Cinc de Mallorca») per les tropes franquistes. Un cop torturades, María García Sanchís i les seves quatre companyes van ser afusellades el 5 de setembre de 1936 a Manacor (Mallorca, Illes Balears) i llançades en una fossa comuna. Son fill Floreal Alonso García, que també va participar en la fracassada reconquesta de Mallorca, va morir posteriorment al front i son marit Agustí Alonso Castells acabà suïcidant-se a finals dels anys cinquanta. En 2018 s'estrenà el documental Milicianes, de Tània Balló Colell i Jaume Miró Adrover, que, després d'una intensa investigació, retornà la identitat de quatre de «Les Cinc de Mallorca». El 27 de març de 2022 l'Ajuntament de Sabadell col·locà una stolperstein a la porta del seu domicili, a l'actual número 62 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer de la ciutat.

María García Sanchís (1881-1936)

***

Noël Aversenq

- Noël Aversenq: El 24 d'agost de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Pierre Donatien Jean Noël Aversenq i va ser conegut com Noël Aversenq i Pierre Aversenq. Era fill natural de la modista Joséphine Aversenq, que reconegué l'infant el 17 de setembre de 1886. Obrer tipogràfic, a partir de 1903 freqüentà, juntament amb son germà Antonin Aversenq, els cercles anarquistes de montpellerins. En 1904 va ser inscrit com a «anarquista» i militant de la Confederació General del Treball (CGT) en un registre de la policia del departament d'Erau i també s'assenyalava que havia proferit expressions públiques antiparlamentàries. L'1 d'agost de 1904 va ser jutjat, amb l'escultor Henri Roure, a l'Audiència d'Erau per «robatori qualificat». El 21 d'agost de 1909 es casà a Montpeller, amb son germà Antonin Aversenq com a testimoni, amb Julie Étiennette Galtier. En 1914 va ser mobilitzat i enviat al front; sembla que va ser ferit poc després i repatriat. En 1917, amb el tipògraf Léon Méric, imprimí il·legalment el manifest socialista antimilitarista de la Conferència Internacional de Kienthal, celebrada a Reichenbach im Kandertal (Berna, Suïssa). En 1919 formà part de l'ala esquerrana del moviment sindicalista del departament d'Erau i en 1921 era un dels membres més destacats del sindicalisme unitari montpellerí. En 1927, 1928 i 1929 va ser el candidat del sector unitari per a la secretaria general de la Borsa del Treball de Montpeller i aleshores militava en el Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 22 de juliol de 1928 intervingué en el Comitè Regional de Llenguadoc sobre qüestions organitzatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra sota l'acusació d'«incitació a la guerra civil» i el seu domicili i la impremta van ser escorcollats. D'antuvi tipògraf del diari radical Le Petit Méridional, a partir de 1927 restà desocupat i amb problemes econòmics. A principis de 1931 va ser exclòs «per alta traïció» del PC, però entre 1934 i 1935, quan l'amenaça feixista era un fet, es tornà a acostar-hi. En 1938 era responsable de l'associació «Amics de la Unió Soviètica» i aleshores dirigia la «Imprimerie de la Presse» de Montpeller, que imprimia Le Travailleur du Languedoc, òrgan regional del PC-SFIC, i Le Midi Vinicole, entre d'altres publicacions. A finals de 1939, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, s'afilià al nou Partit Comunista de França (PCF). Durant l'Ocupació participà activament, juntament amb son fill André Aversenq, però sense treballar junts, en la clandestinitat comunista, imprimint L'Humanité i Les Cahiers du Communisme. El 27 de gener de 1941 va ser detingut i internat a Ais de Provença (Provença, Occitània); jutjat, el 13 de setembre de 1941 va ser condemnat per la Secció Especial del Tribunal Militar Permanent de la 16 Regió, juntament amb altres companys (François Campestre, Hervé Fuste i Jean-Marie Melet), a cinc anys de presó, mil francs de multa i privació dels drets cívics. El 15 d'octubre de 1943 va ser enviat al centre reclusió d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i posteriorment va ser deportat a Alemanya. Noël Aversenq va morir el 2 de febrer de 1945 al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Son fill André Aversenq també va morir en la deportació.

Noël Aversenq (1886-1945)

***

Esquela de France Laizé publicada en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 13 de setembre de 1937

- France Laizé: El 24 d'agost de 1889 neix a Villebernier (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista France Auguste Laizé. Sos pares, conreadors, es deien François Jean Laizé i Joséphine Cosnard. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i enquadrat en la 13 Companyia del 3 Regiment de Zuaus. El 8 de setembre de 1914 va ser greument ferit en combat a Broussy-le-Petit (Xampanya, França) i se li va amputar la cama esquerra i condecorat. El 20 de maig de 1916 es casà a Montargis (Centre, França) amb Georgette Lucienne Cherbuys, amb qui tingué dos infants, Georges i Paulette. En 1917 vivia al número 20 del carrer de la République de Trélazé (País del Loira, França). Va ser un dels organitzadors de la Federació Obrera i Pagesa de Vídues i Mutilats de Guerra del departament de Maine i Loira, de la qual va ser nomenat secretari i delegat de Propaganda. Obrer en una fàbrica de mistos de Trélazé, milità en la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista local, i la policia el considerava «violent». El novembre de 1923 figurava en llista d'anarquistes de la policia. Arran de l'escissió sindical de la CGT, passà a militar en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Després de la creació de sindicats autònoms oposats al control comunista, retornà a la CGT. En 1925 vivia al carrer Union de Trélazé. Publicà un article en el número del 15 de juny de 1931 del periòdic Le Réveil des Travailleurs criticant els comunistes de la CGTU. Els informes policíacs són contradictoris ja que uns afirmen que demanava el vot contra el Bloc Nacional Republicà (BNR) i altres que reivindicava l'abstenció electoral. En els anys trenta va ser secretari de l'equip de futbol Angers-Sportif. France Laizé va morir el 12 de setembre de 1937 al seu domicili, al número 87 de la carretera de la Pyramide, d'Angers (País del Loira, França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Léonard de la ciutat.

***

Necrològica d'Andreu Llop Blanch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de setembre de 1946

- Andreu Llop Blanch: El 24 d'agost de 1894 neix a la Fatarella (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Llop Blanch, conegut com Botó. Sos pares es deien Miquel Llop i Rosa Blanch. Manobre de professió, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Fatarella, del qual va ser secretari. Duran la guerra civil formà part del Comitè Local Revolucionari de la Fatarella. Sembla que es veure implicat en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França. Sa companya, l'anarcosindicalista Carme Balsebre Monreal, va ser processada i empresonada pel franquisme. Malalt, Andreu Llop Blanch va morir el 30 de juny de 1946 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni Vives apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Vives: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Vives –també citat erròniament de diferents maneres (Mazoni, Rotger, Roger, Massoni Rotger, Massoni Viva, etc.). Sos pares es deien Josep Massoni i Àngela Vives. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Vives va morir de tuberculosi pulmonar el 6 de juny de 1933 al seu domicili del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sants.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 d'agost

Esdeveniments

Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

Naixements

Étienne Faure

- Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Étienne, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sos pares es deien Joseph Faure, torner, i Mathie Alexandrine Lagnès. Sabater de professió, va dirigir en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, va prendre part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Étienne i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Étienne on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant els últims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a l'Hospital de La Charité de Sant-Étienne (Forez, Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Étienne.

***

Denúncia d'Ernest Pannetier apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 16 de novembre de 1885

- Ernest Pannetier: El 23 d'agost de 1857 neix a Chamblin (Ervy, Xampanya, França; actualment Ervy-le-Châtel, Xampanya, França) l'anarquista Ernest Isidore Pannetier. Era fill d'André Antoine Pannetier, fuster en la construcció, i de Virginie Pauline Payen. Es guanyava la vida treballant de jardiner i d'arboricultor a Troyes (Xampanya, França). En 1877 va ser dispensat de fer el servei militar per ser fill únic de vídua. Envià una carta a Le Petit Troyen, publicada en el número del 16 de novembre de 1885, on denunciava que a la parròquia de Laines-aux-Bois (Xampanya, França) encara es mantenia l'àguila imperial. Aleshores vivia al número 2 del carrer Paradís. En 1888 era membre del grup anarquista de Troyes. Va ser un dels organitzadors del Congrés Socialista Independent que se celebrà entre el 25 i el 30 de desembre de 1888 a Troyes. En aquesta època formà part del grup anarquista «Les Égaux Troyens» i es dedicava a distribuir el periòdic anarquista La Révolte. En 1889 va ser candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Troyes a les eleccions a la Diputació. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Niveleurs Troyens» i aleshores vivia al número 2 del carrer Petit-Crédo de Troyes. El desembre de 1889 va ser un dels distribuïdors del cartell «La Révolution future» editat pel grup «Les Niveleurs Troyens». L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, durant uns disturbis (llançament de pedres als vidres de la fàbrica «Lange et Chanvin» i lapidació de gendarmes i policies municipals) a Sainte-Savine (Xampanya, França); tancat durant vuit dies preventivament, va ser posat en llibertat sense càrrecs. El juny de 1890 va ser un dels organitzadors, amb Duligné, de les conferències d'Octave Jahn a Troyes. El 31 d'octubre de 1890, amb Eugène Delorme i Massicard, informaren a la Prefectura de Policia que organitzaven una reunió pública i contradictòria per a l'1 de novembre d'aquell any a la Sala «Café des Boulevards», on intervindrien Eliska Coquus, Édouard Leboucher, Paul Martinet i Pol Martinet. El 3 de març de 1891 acompanyà Pol Martinet en una declaració davant el jutge d'instrucció. El seu nom figurava en un llistat de companys anarquistes decomissat el 6 d'abril de 1892 a Marsella (Provença, Occitània) a Sébastien Faure. Entre el febrer i el novembre de 1893 mantingué correspondència amb Sébastien Faure durant el seu tancament a la presó de Clairvaux (Xampanya, França). El novembre de 1893, ben igual que altres companys de Troyes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca d'explosius i d'informació sobre atemptats anarquistes, la qual decomissà correspondència seva amb Octave Jahn i Sébastien Faure, a més de fullets i de diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard pour 1894, L'Attaque, L'En dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). També figurava en un llistat d'anarquistes de Sébastien Faure comissat el 21 de març de 1894. En 1894 estava subscrit al periòdic anarquista Le Père Peinard i vivia al número 9 del carrer Colbert de Troyes. El 10 de desembre de 1898 organitzà amb Paul Olanié i Albert Goudoux una reunió sobre el «Cas Dreyfus» a la Sala del Cirque de Troyes on tingué com a ponent Ernest Girault i a la qual assistiren unes dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 assistí a la conferència d'Auguste Courtois (Liard-Courtois) celebrada, davant tres-centes persones, a la Borsa del Treball («Halle de la Bonneterie») de Troyes. En 1904 vivia amb sa companya al número 31 del carrer Mission de Troyes. El 23 de desembre de 1907 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. Ernest Pannetier va morir el 20 de juny de 1933 al seu domicili, al número 2 del carrer de la Cité, de Troyes (Xampanya, França).

***

Foto policíaca d'Auguste Maillabuau (2 de juliol de 1894)

- Auguste Maillabuau: El 23 d'agost de 1863 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Auguste Léon Maillabuau. Sos pares es deien Auguste Maillabuau, mosso de cafè, i Léonie Louise Sagnard. Es guanyava la vida com a mosso en una taverna. En 1883 va ser sortejat per a fer el servei militar però va ser llicenciat per varius. El 19 d'abril de 1889 va ser condemnat a 50 francs de multa per «robatori». Segons un informe de la Prefectura de Policia, des de 1890 estava inscrit com a anarquista, freqüentant algunes reunions i relacionant-se amb anarquistes coneguts (Bondon, Numa Jourdan, Émile Spannagel, etc.). L'11 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides». En 1893 el seu nom figurava en un llistat d'adreces d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 d'abril de 1892 el seu domicili, al número 14 del carreró Couronnes de París, va ser escorcollat. Figura en un llistat de recapitulació d'anarquista del 26 de desembre de 1893. El 31 de març de 1894 envià una carta al prefecte de policia on protestava contra la reputació d'anarquista perillós que se'n tenia. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'arrest al seu nom sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el comissari de policia Brougnard del barri dels Invalides escorcollà el seu domicili del carreró Couronnes i trobà una llibreta que contenia cartes que havia enviat a diputats. Durant l'interrogatori negà ser anarquista, declarant-se «socialista patriota i no revolucionari». Havia estat president del Sindicat de Mossos Taverners i sembla que havia estat expulsat dels cercles anarquistes arran de la denúncia per venjança d'un tal Damour. El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser lliurat al jutge d'instrucció Anquetil, a qui va declarar que el desembre de 1893, quan els anarquistes entraren en el sindicat, n'hi havia dimitit. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En l'última etapa de sa vida treballà de representant comercial. Auguste Maillabau va morir el 9 de maig de 1901 a Le Varquès (Quiberon, Cantó de Quiberon, Bretanya).

***

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

- Ferdinand Niquet: El 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand Niquet  –algunes fonts citen erròniament Ferdinand-Henri Niquet. Sos pares es deien Charles Niquet, litògraf, i Marie Villetard. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un «discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, amb Émile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 18 de setembre de 1914 es casà a Châtillon-sur-Loire (Centre, França) amb Rose Aimée Trônel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Les Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Signatura d'Eugène Goudal (1902)

- Eugène Goudal: El 23 d'agost de 1874 neix a Balinghen (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Eloi Joseph Goudal, conegut com Eugène Goudal –amb aquest nom figura en el registre de matrícula militar i ell signava així, però també figura erròniament en altres documents com Louis Eugène Joseph Goudal o Gondal. Era fill d'Eugène Joseph Goudal, manobre i jornaler, i de Marie Élise Éloïse Lefebvre. Es guanyà la vida de diferents maneres (forner, jornaler, empleat en un carrusel de cavallets, xofer, carboner, etc.). El 29 de maig de 1889, quan encara era menor d'edat, va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) per «robatori, trencament de tanca i cops i ferides voluntàries» a romandre en un correccional fins a fer els 17 anys. El 19 d'octubre de 1892 va ser condemnat pel mateix tribunal a un mes de presó per «robatori». El 7 d'octubre de 1893 el Tribunal Correccional de Belfort (Franc Comtat, França) el condemnà a 15 dies de presó per «vagabunderia». En 1894 va ser fitxat com a «anarquista». El 28 de febrer de 1894 el Tribunal Correccional de Boulogne-sur-Mer el castigà a 40 dies de presó per «robatori». L'estiu d'aquell any, contractat per carrousel Berthereau, s'estigué de fira en fira recorrent la zona de Xampanya-Ardenes (Troyes, Reims, etc.), però sembla que va se acomiadat l'octubre de 1894 i passà a treballar per al Circ Diter, que tenia la seu a Saint-Denis (Illa de França, França). El 27 de novembre de 1894 el Tribunal Correccional de Soissons (Picardia, França) a 10 dies de presó per «violències, insults i rebel·lió». El 25 de novembre de 1895 el Tribunal d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà a dos mesos de presó per «ultratges a un comandant de la força pública». En edat militar, un cop lliure, el 10 de gener de 1896 va ser enviat al 5 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. A l'Algèria Francesa, formà part d'una columna militar que operava a les regions saharianes. Castigat per «mal comportament habitual», el 28 de maig de 1899 va ser llicenciat. A principis de segle, estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 20 de setembre de 1902 es casà a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la planxadora i domèstica Lucienne Marguerite Desmarcheliez. En aquesta època treballava de xofer i vivia de fet a Béthun i de dret a Avion (Nord-Pas-de-Calais, França). Al final de sa vida treballà de carboner. Eugène Goudal va morir l'11 de gener de 1913 al seu domicili del barri miner de la Cité de l'Égalité de Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França), població on vivia des de 1908.

***

Notícia de la mort de Constant Benoist apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 28 de febrer de 1925

- Constant Benoist: El 23 d'agost de 1875 neix a Souillé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Constant Auguste Alexandre Benoist, conegut com Benoist Cantin. Era fill de Clément Constant Benoist, carreter, i d'Hélène Gauchet, jornalera. Es guanyava la vida treballant primer de carreter, com son pare, i després de terrelloner. El 16 de novembre de 1896 va ser integrat en el 29 Batalló de Caçadors a Peu per a fer el servei militar i el 20 de setembre de 1899 va ser llicenciat. El 29 de juny de 1900 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Eugénie Juliette Curé. El març de 1906 vivia al número 3 del carrer Malakoff d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). El 31 d'octubre de 1910 va ser declarat insubmís per no comparèixer als exercicis militars obligatoris. El 19 de juny de 1911 va ser un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Le Havre (Alta Normandia, França), de tendència anarquista, que arreplegà llibertaris com ara Maximilien Letellier, Belge Linotte o Louis Verdière. El març de 1912, amb altres companys (Raoul Le Nôtre, Louis Parisot, etc.), fundà el grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre, que uní una seixantena de militants, del qual va ser nomenat secretari. En aquests anys milità en la Confederació General del Treball (CGT). El 21 de juliol de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis dies de presó per «insults vers l'Exèrcit i cops» i va ser fitxat com «anarquista i antimilitarista» i inscrit en les llistes dels antimilitaristes del departament de Sena-Inferior. A principis de 1914 visqué a Rouen (Alta Normandia, França). Durant la Gran Guerra es declarà pacifista i va fer campanya contra el conflicte bèl·lic, però entre el 7 d'agost de 1914 i el 29 de desembre d'aquell any va estar integrat en el 19 Batalló de Caçadors a Peu, del qual va ser donat de baixa per «bronquitis crònica i hèrnia dolorosa». Amb Louis Parisot, participà en la reconstrucció del Sindicat de Terrelloners després de rebutjar romandre, com abans de la guerra, una secció del Sindicat General de la Construcció. L'1 de gener de 1916 va ser nomenat secretari adjunt del buró anarquista del citat sindicat. Aquest sindicat s'adherí al Comitè de Defensa Sindical (CDS) i jugà un paper important dins de la minoria revolucionària de la Unió Local de Le Havre. El gener de 1917 va ser nomenat secretari del sindicat i va ser un dels oradors del míting celebrat el Primer de Maig d'aquell any, on va saludar la Revolució russa. El comissari de Le Havre el qualificà de «bon orador i militant força actiu». En 1919 abandonà Le Havre després de ser contractat per una empresa de la construcció de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el maig de 1920 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de la CGT d'aquesta població. Casat finalment amb Irène Adrianne Fouillard, el seu últim domicili va ser al carrer Voie des Bans d'Argenteuil (Illa de França, França). Constant Benoist va morir el 25 de febrer de 1925 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França), després d'haver patit un accident laboral dies abans, i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'Argenteuil.

***

Foto antropomètrica de Josep Coll Mulet (1914)

- Josep Coll Mulet: El 23 d'agost de 1877 neix a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista Josep Coll Mulet. Sos pares es deien Josep Coll i Rosa Mulet. Casat amb tres infants, treballava de carreter a sou del camioner Sebastià Soler a Barcelona (Catalunya) i vivia al número 47 del carrer Arc del Teatre. Militant anarquista, va ser jutjat pels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 i condemnat per «entrebancar la llibertat de treball i amenaces». L'estiu de 1911 encara romania empresonat. El 23 de juny de 1912, procedent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà per a Marius Priano, venedor de guix. En 1913 treballà de manobre dos mesos en una obra a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), a sou del constructor Joseph Rolland, però tornà a Perpinyà amb son antic patró. El setembre de 1913 va anar a veure sa germana Rosa Coll, revenedora de productes de jardineria, a Barcelona, on restà un mes i mig. Després tornà a treballar per a Marius Priano. A principis de l'estiu de 1914, sense feina, vivia al domicili de son cunyat, Josep Estela Tudorí, al número 16 del carrer Amandiers de Perpinyà. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista perillós». Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota de la mort de Louis Farsac publicada en el Journal Officiel de la République Française del 17 de juliol de 1922

- Louis Farsac: El 23 d'agost de 1877 neix a Marcilhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Louis Jules Farsac. Era fill de François Farsac, conreador a Marcilhan i després treballador del port a Toló (Provença, Occitània), i de Catherine Mathilde Delfieu, i tingué una germana, Élisabeth Louise Julie Farsac. L'1 d'abril de 1892 entrà a treballar d'aprenent a la caldereria de l'Arsenal Marítim de Toló. El 3 de setembre de 1904, quan feia el servei militar, es casà a Toló amb la corsa Rachel Marie Antoinette Sartori, amb qui tingué un infant, Léon François Farsac. En 1907 formava part del grup anarquista de Toló «La Jeunesse Libre» (Antoine Bertrand, Toussaint Flandrin, etc.). A principis dels anys deu figurava en un llistat d'anarquistes de Toló i aleshores vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i el 3 de setembre de 1915 va ser destinat com a «obrer mobilitzat» a l'Arsenal de Mourillon de Toló. En 1916 va fer difusió del periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré. Prengué part en el moviment d'agitació pacifista de 1916; durant la repressió d'aquest, va ser detingut per «actes de propaganda antimilitarista», juntament amb altres companys (Antoine Bertrand, Joseph Chandre, etc.), i processat el 10 de desembre per «propaganda derrotista». El 12 de febrer de 1917 el seu cas va ser sobresegut pel Tribunal Marítim, però va ser acomiadat de la seva feina a l'Arsenal i la seva pròrroga militar anul·lada. A diferència de Bertrand i Chandre, que es negaren a reintegrar-se a l'exèrcit, ell acceptà. Enviat al front com a sergent i cap de secció del 64 Batalló de Caçadors, Louis Farsac va ser mort en acte de guerra el 3 de juny de 1917 a Craonne (Xampanya-Ardenes, França). 

***

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmi és pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmus és szociáldemokrácia (1908), A tőke és a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Montcheny (Ladapèira, Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Sos pares es deien Jean Lasseur, paleta, i Jeanne Labrune. S'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a l'Hospital Maison Blanche de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

- Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Sos pares es deien Amedio Gazzei i Eugenia Barzanti. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de L'Alleanza Libertaria de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

***

Foto antropomètrica de Joan Coll Gaudí (1914)

- Joan Coll Gaudí: El 23 d'agost de 1892 neix a Riudoms (Baix Camp, Catalunhya) l'anarquista Joan Coll Gaudí –el segon llinatge també citat Gudi. Era fill d'Emili Coll i de Teresa Gaudí. Es guanyava la vida treballant de comptable. A principis de la dècada dels deu era membre del Cercle Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de Barcelona (Catalunya) i aleshores vivia al número 115 de l'avinguda Meridiana de la ciutat. En 1913 el CADCI aferrà uns cartells on s'acusava el Govern d'infàmia ja que no considerava tots els joves iguals davant el servei militar. Insubmís, el 15 de maig de 1914 fugint de la lleva passà a França. S'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on visqué, amb Llorenç Mallol, al número 5 del carrer Four-Saint-Jacques i treballà a la bòbila de Casimir Cavaillé, a la carretera d'Elna. El maig de 1914 la policia de Perpinyà el fitxà com «individu intel·ligent, anarquista militat i perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Áurea Cuadrado Castillón (Barcelona, 1938)

- Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 –el certificat de defunció cita erròniament el 24 d'agost de 1903– neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Sos pares es deien Miguel Cuadrado Villas i Antonia Castillón Bergel, llauradors. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir primer a Eivissa (Illes Balears) i després a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de febrer –alguns fonts citen erròniament altres dates– de 1969 a la Clínica Mental de Jesús de Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Albano Franchini

- Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Albano Franchini (1901-1984)

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Era fill de Manuel Gonzaga Moreno i de Robledo Herrera Fuente. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló «Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser capturat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 al seu domicili de Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Cartell de l'acte

- Míting en memòria de Sacco i Vanzetti: El 22 d'agost de 1929 se celebra a l'Hemicicle a Juárez de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un gran míting anarquista en commemoració de l'assassinat legal dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'acte, organitzat pel grup anarquista «Verbo Rojo», també tenia com a finalitat exigir la llibertat de l'anarquista Simón Radowitzky, aleshores reclòs a la colònia penitenciària d'Usuhaia a la Tierra del Fuego, i dels presos tancats a l'URSS i a altres països.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'Anarchisme & Non-Violence 2

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Naixements

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Théodule Meunier segons el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1984

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va instal·lar a París (França) on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Notícia d'una de les detencions de Joseph-Mathurin Pinel apareguda en el diari parisenc La République Française del 17 de novembre de 1888

- Joseph-Mathurin Pinel: El 22 d'agost de 1860 neix a Lessiguet (Merdrignac, Bro Sant Malou, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Mey (Lorena, França)– l'anarquista Joseph-Mathurin Pinel, conegut com Charles Eugène Stadelmann. Era fill dels conreadors Julien Pinel i Marie-Jeanne Madigand. Amb un ampli historial delictiu, va patir set condemnes per «robatori» i «estafa», entre elles el 31 de maig de 1877 a un mes de presó a Montfort (Aquitània, Occitània), el 24 d'octubre de 1879 a dos mesos de presó a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), el 8 d'agost de 1879 a tres mesos de presó a Moulins (Alvèrnia, Occitània), aquestes tres per «robatori». Durant el servei militar a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) va ser condemnat a diversos anys de penes d'obres públiques, com ara el 16 de setembre de 1882 a dos anys per «destrucció d'efectes militars», el 31 de juliol de 1883 a cinc anys per «deserció en temps de pau amb desaparició d'efectes militars» o el 22 de febrer de 1884 a cinc anys per «deserció». Capturat per les autoritats militars, va aconseguir fugir el 9 d'agost de 1884 del Batalló d'Àfrica on havia estat enviat. De bell nou a la metròpoli amb la identitat falsa de Charles Eugène Stadelmann, es guanyà la vida treballant de cambrer de cafè a París (França). El juny de 1887 s'afilià a la Cambra Sindical dels Venedors de Begudes. Vivia al carrer Vertbois, però el novembre de 1888 es traslladà al número 52 bis del carrer Vinaigriers per estar a prop del seu company Auguste Dacron. A finals de novembre de 1888, a resultes de dos explosions contra oficines de col·locació als carrers Boucher i Française, va ser detingut, juntament amb altres companys (Pierre Blivet, Auguste Cochin, Alexandre Ducron, Jules Espagnac, Victor Leprince, Lesplats, Jean Louvet, Jean Mounet i Édouard Soudey) i tancat a la presó parisenca de Mazas. Va ser exonerat gràcies al testimoni del propietari del cafè amb qui havia jugat a cartes al vespre de l'explosió, però durant la investigació la policia va descobrir que vivia sota una identitat falsa i va ser reclamat per les autoritats militars. El 27 de desembre de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «cops i ferides». Amnistiat de les seves desercions, el 17 de desembre de 1889 va ser destinat al II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya d'Àfrica fins el 24 d'agost de 1890. El 8 de gener de 1892 va ser condemnat per l'VIII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i tres anys de prohibició de residència per «complicitat en robatori». El 24 de gener de 1893 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». L'abril de 1895 vivia al numero 96 del carrer Saint-Dominique de París. El 25 de juliol de 1899 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «abús de confiança». El 7 de setembre de 1900 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó i 500 francs de multa per «infracció a la llei de compres». L'1 de gener de 1906 va se alliberat totalment de les seves obligacions militars. El 25 de juny de 1918 es casà al VI Districte de París amb la bugadera parisenca Anaïs Élisa Thomas. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Bourbon-Le-Château i treballava de conserge. Joseph-Mathurin Pinel va morir el 7 de març de 1922 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Louis Leduc apareguda en el diari parisenc La Presse del 7 de novembre de 1923

- Louis Leduc: El 22 d'agost de 1861 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Louis Leduc. Era fill de François Charlemagne Leduc, filador, i de Claudine Uranie Delahaye, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer recordador en filatura a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1881 va ser cridat a files i integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «feblesa». El 25 de novembre de 1885 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a dos dies de presó per «deterioració de mercaderies» a la fàbrica on treballava. L'abril de 1886 vivia al número 61 del carrer Landouzy de Reims i el setembre de 1888 al número 21 del carrer d'Orleans de Saint-Quentin. A partir de maig de 1890 tornà a viure a Reims, al número 17 del carrer Trois Fontaines. En 1891 va ser fitxat per la policia de Reims com a «anarquista» i el 9 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El març de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El febrer de 1894 el seu nom figurava en el cens d'anarquistes, però, segons la policia, poc després cessà les seves activitats polítiques. El 31 d'agost de 1901 enviudà d'Henriette Adéle Lombart. En 1902 es va proposar que fos esborrat dels controls policíacs. El 2 de juliol de 1904 es casà a Reims amb Marie Aglaé Vancorven, cuidadora d'animals. En aquesta època vivia, amb sos pares, al número 31 del carrer Trois Fontaines de Reims. El 7 de maig de 1912 enviudà de Marie Vancorven i el 25 de gener de 1913 es casà a Reims amb Olympe Amélie Antoine, ajudant en una escola maternal, vídua d'Émile Victor Désiré Fagnon. Sembla que és el mateix Louis Leduc que el novembre de 1923 va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «apologia del crim i l'assassinat», després d'haver aferrat paperets exaltant l'assassinat de Georges Clemenceau a mans de l'anarquista Émile Cottin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Dumont (30 d'abril de 1890)

- Joseph Dumont: El 22 d'agost de 1862 neix a Grouches-Luchuel (Picardia, França) l'anarquista Joseph Narcisse Gaston Dumont. Era fill d'Hypolite Narcise Joseph Dumont, obrer fuster, i de Marcelline Victoire Malherbe, domèstica. Estudià a l'escola d'Amiens (Picardia, França). Durant set anys visqué a Brussel·les (Bèlgica), on aprengué l'ofici de tipògraf. De tornada a Amiens, treballà de componedor tipogràfic a la impremta Goblet, al carrer Trois Cailloux. Va fer el servei militar a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 10 de juliol de 1885 va ser condemnat per un consell de guerra celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a cinc anys de presó i a cinc anys de residència obligada per robatori a un militant fent servir una clau falsa. Desertà i es refugià a Brussel·les, però en la indigència, es lliurà a les autoritats. El 22 de juliol de 1895 va ser condemnat a tres anys de treballs públics, pena que va ser integrada en l'anterior, i la purgà a Melun (Illa de França, França). El 2 de setembre de 1889 va ser posat en llibertat condicional i s'establí a París, on visqué a casa de sos pares, al número 28 del carrer de la Croix Nivert. Sense feina fixa, visqué dels seus pares. Durant dos mesos treballà amb son pare, després de la clausura de l'Exposició Universal de París, en l'embalatge dels productes mostrats per Algèria. L'anarquista Gabriel Cabot (L'Argument) el trobà a la Cambra Sindical i li va oferir una feina de tipògraf, però només va poder treballar a la seva impremta clandestina una desena de dies abans de la seva detenció. El 26 d'abril de 1890 els anarquistes Francesco Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts a Versalles (Illa de França, França) quan distribuïen els manifests anarquistes antimilitaristes «Aux soldats». La policia descobrí que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot, al XI Districte de París, i aquest els dos tipògrafs que hi treballaven, Joseph Dumont i Victor Vinchon, van ser capturats. Portat a comissaria el 28 d'abril de 1890, va ser interrogat pel jutge d'instrucció i va reconèixer que havia treballat en la composició del manifest «Soldats!», redactat per Saverio Merlino i per l'estudiant de medicina búlgar anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov; també va reconèixer haver participat en la composició del cartell del «Primer de Maig» i explicà que l'anarquista Paul Reclus hi venia cada dos o tres dies a la impremta per portar el periòdic La Révolta. Després d'aquest interrogatori va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El jutge d'instrucció Atthalin ordenà el 28 d'abril de 1890 l'escorcoll del seu domicili, al número 28 del carrer de la Croix Nivert i l'endemà la policia va descobrí 430 manifests de «Soldats!» amagats en un armari al costat de la xemeneia. El 7 de maig de 1890 va ser posat en llibertat provisional. El 18 de juliol de 1890 l'Audiència del Sena el condemnà a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa per «excitació a la insubordinació militar»; els altres implicats (Cabot, Merlino, Petraroja, Stoianov i Vinchon) havien fugit i van ser condemnats en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 15 de maig de 1900 es casà al XV Districte de París amb la jornalera Marie Vincente Benoit i amb aquest matrimoni legitimaren tres filles que havien tingut, Amélie Françoise Marie (1894), Lucie (1898) i Fernande Marie (1900). En aquesta època vivia al carrer de Javel de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del consell de guerra d'Edmond Bouvret apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 6 de novembre de 1889

- Edmond Bouvret: El 22 d'agost de 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Edmond Henri Bouvret. Era fill natural reconegut de Jean Baptiste Bouvret, fuster ebenista, i de Madelaine Pauline, bugadera, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de novembre de 1870 al XVIII Districte de París. Bon estudiant, no va poder continuar els estudis per manca de recursos familiars. Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1885 presidí l'efímer Centre Literari i Artístic «Montmartre-Bohême», que va fer en un parell de mesos uns pocs recitals de poesia, conferències i concerts. En 1884, quan treballava de passant en una notaria, va ser cridat a files i l'1 de desembre de 1885 va ser enviat al 29 Regiment d'Artilleria. En els anys vuitanta col·laborà en diverses capçaleres de la premsa anarquista, com ara L'Ami du Peuple (1885), Le Tocsin (1885), del qual va ser secretari, i La Révolte des Affamés (1886). Sotsoficial d'artilleria i guarda de magatzem del 29 Regiment d'Artilleria acantonat a Laon (Picardia, França), el 5 de novembre de 1889 va ser condemnat en consell de guerra a Amiens (Picardia, França) a un any de presó i a la degradació per «robatori d'efectes militars». El 5 de novembre de 1890 va ser llicenciat. Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1891 volgué treure, com a cap de redacció, el periòdic Le Drapeau Rouge. Journal révolutionnaire indépendant, òrgan del Club d'Estudis Socials Internacionals (CESI) de París. Des del 17 d'abril de 1892 es guanyà la vida distribuint impresos per a l'empresa Dufayel, del bulevard Barbès de París. El febrer de 1894 sol·licità feina a la Prefectura de Policia i va acceptar fer de confident per a la Brigada de Recerques. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 17 del carrer Laferrière, on vivia amb sos pares i un germà, va ser escorcollat i la policia va trobar un exemplar del fullet Lettre d'une nihiliste per Alexandra i un esborrany de carta, datada el setembre de 1891, dirigida al periòdic socialista Le Prolétaire. Processat per «associació criminal», el 3 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó de Mazas i el 7 de juliol va ser posat en llibertat. El 20 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. El 24 de juny de 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la bugadera parisenca Henriette Zimmer. En aquesta època treballava d'adober i vivia amb sos pares al número 5 del carrer Lepic de París. El juliol de 1901 vivia a Bagnolet (Illa de França, França) i a partir d'octubre de 1902 a Montreuil (Illa de França, França). El 9 de desembre de 1905 va ser llicenciat de les revisions militars per «bronquitis bacil·lar». Al final de sa vida treballà d'adober. Edmond Bouvret va morir el 18 de març de 1906 al seu domicili, al número 25 del carrer de l'Ermitage, de Montreuil (Illa de França, França).

***

Signatura de Jules Biquelet (1918)

- Jules Biquelet: El 22 d'agost de 1867 neix a Villejuif (Illa de França, França) l'anarquista Jules Henri Biquelet. Era fill natural de la cosidora parisenca Catherine Louise Biquelet i de pare desconegut i només va ser reconegut per sa mare el 9 d'abril de 1884 a París (França). Es guanyava la vida treballant com a daurador en fusta. A finals de 1886 sembla que era membre de la «Lliga dels Antipropietaris», on hauria conegut Octave Jahn (Souvarine). El gener de 1887 passà a Brussel·les (Bèlgica), on treballant amb un fabricant de quadres i visqué al número 7 del carrer Tilly. El maig de 1887 aquest domicili va ser escorcollat per la policia, la qual trobà documentació de la «Lliga dels Antipropietaris» concernents a Octave Jahn, que havia estat detingut, i exemplars del fullet L'indicateur anarchiste, on es reproduïen formules d'enginys explosius. Detingut, va ser expulsat de Bèlgica. De bell nou a França, visqué al número 172 del carrer Cardinet del XVII Districte de París. Cridat a files per fer el servei militar, el 5 de novembre de 1888 va ser integrat en el 16 Batalló d'Artilleria de Fortalesa i el 8 de setembre de 1889 va ser llicenciat. Entre 1890 i 1916 visqué a diversos domicilis, sempre de París. El 15 de juny de 1916 enviudà de Julie Marie Simon, amb qui vivia al número 51 del carrer Ménilmontant del XX Districte de París. El 23 de novembre de 1918 es casà al XX Districte de París amb Jenny Chareyron, amb qui vivia al número 238 del carrer Pyrénées del XX Districte de París. Jules Biquelet va morir el 14 d'abril de 1939 al seu domicili de La Vanne (Saint-Siméon, Illa de França, França).

***

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels «agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Sos pares es deien Juan José Luque Guerrero i Julia Argenti Rodríguez. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. Estava casat amb María del Carmen Díaz Nicoli, de qui es va divorciar. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la Clínica Los Alamos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològicca de Manuel Carrasco Moreno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Manuel Carrasco Moreno: El 22 d'agost de 1895 neix a Establés (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabriciano Manuel Carrasco Moreno. Sos pares es deien Juan Carrasco i Paula Moreno. Per la seva militància, durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué de refugiar a França. En 1925 era membre del grup anarquista «Voluntad», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Drancy (Illa de França, França), del qual formaven part Ángel Calvo, Manuel Estrada, Pelayo López i Heriberto Ramos (Juan Robles y Robles), entre d'altres. En 1929 participà, des de Drancy, en la Subscripció Pro Presos organitzada per La Revista Blanca. En aquesta època vivia amb Ángel Calvo al número 17 del carrer Jules Verne de Drancy. En 1932 va ser expulsat de França i s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on amb quatre germans fundà una col·lectivitat agrícola, coneguda com «Mas dels Francesos». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Reus i l'octubre de 1936 va ser nomenat, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conseller de Treball i Obres Públiques del Consell Municipal de Reus. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità a Marsella (Provença, Occitània). A començament de 1948 va ser nomenat comptable de la Federació Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri. Al final dels seus dies s'instal·là a la Residència «La Farandole» de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània). Sa companya fou Florentina Moreno. Manuel Carrasco Moreno va morir el 23 d'octubre de 1983 a La Sanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Sieisforns de Mar.

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1895 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Sos pares es deien Jacinto Nebra i Raimunda Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, visqué a Vièla Sobiran (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Sa companya fou Pilar Martín. Miguel Nebra Lisbona va morir el 25 de gener–algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1950 a l'Hospital Lainé de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Elías Robles (1921)

- Elías Robles: El 22 d'agost de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista Elías Policarpo Robles. Emigrà clandestinament a França. S'establí a París (França), on visqué al número 89 del carrer Angoulême, al domicili de l'anarquista Jesús Pascual, que va ser expulsat del país per sospites d'intentar atemptar contra la vida de l'ambaixador del Regne d'Espanya a París. El 19 de juliol de 1921 va ser detingut a París; jutjat, el 4 d'agost de 1921 va ser condemnat pel XIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó per «vagabunderia i insults», però va ser posat en llibertat l'endemà. Segons la policia, freqüentà, amb Jesús Pascual, anarquistes espanyols. El 16 d'agost de 1921 va ser expulsat de França. El novembre de 1921 va ser interceptat, amb falsa identitat (Antonio García), a Lió (Forez, Arpitània), on freqüentava el grup anarquista local. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'accident de Gino Fontanelli publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 d'octubre de 1929

- Gino Fontanelli: El 22 d'agost de 1899 neix a Signa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Fontanelli. Sos pares es deien Giuseppe Fontanelli i Serafina Pagliai. En 1919 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a treballar de mecànic a la fàbrica d'alumini del barri marsellès de Les Aygalades. En aquesta època vivia al número 12 del bulevard Italiens del XV Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA) i mantingué relacions amb anarquistes espanyols. També formà part del Grup Anarquista Italià. Alguns informes policíacs informen que era un dels militants més destacats del Grup Anarquista Italià del barri Belle-de-Mai del III Districte marsellès. Va ser un dels principals membres del grup d'anarquistes italians que participà en l'edició dels vuit-cents exemplars del número únic de La Voix Rebelle, que sortí l'1 de maig de 1922, publicat per Terre Libre a Besiers (Llenguadoc, Occitània), el gerent responsable del qual va ser André Viaud. El 6 d'octubre de 1929 va ser ferit greument en una cama per un cotxe quan viatjava amb el tramvia i va ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella. Al final de sa vida vivia al carrer Traverse de la Marionne de Marsella. Gino Fontanelli va morir el 8 de desembre de 1931 al número 136 del carrer Saint-Pierre de Marsella (Provença, Occitània), al domicili de l'empleada Joanne Londiche, i va ser enterrat l'endemà.

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Sos pares es deien Timoteo Arroyo i Justa Fraile. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya Andrea Serrano del Cerro i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 d'agost

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Pícnic pro Sacco i Vanzetti: El 21 d'agost de 1921 se celebra a la Thienerth Farm d'Albion (Lincoln, Rhode Island, EUA) un gran pícnic familiar en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores processats. L'acte comptà amb els auspicis de la «Filodrammatica Spartaco» i durant la jornada hi hagué jocs, música, ball, refrigeris, menjar i diversos entreteniments.

Naixements

Jacques Roux, al peu de la guillotina, redactant la crònica de l'execució de Lluis XVI, en un gravat de Jean-Frédéric Cazanave (1795)

- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).

Jacques Roux (1752-1794)

***

Signatura de Maurice Simon (1878)

- Maurice Simon: El 21 d'agost de 1855 neix a Cadarossa (Provença, Occitània) l'anarquista André Maurice Priva Simon, conegut com Simon Grelé. Era fill de Maurice Simon, conreador i fabricant d'escombres, i de Rose Peillet. Es guanyà la vida com son pare, fabricant graneres. El 30 d'octubre de 1878 es casà a Cadarossa amb Rose Émilie Barre, la qual va morir el 27 de febrer de 1880. En 1882, una de les seves amants, li va llançar vidriol i el deixat gairebé cec, fet pel qual havia de portat ulleres, i amb moltes cremades pels cos. El 5 de febrer de 1883 es casà a Cadarossa amb Angèle Félicité Caroline Arnoux, amb qui tingué tres infants entre 1885 i 1889. D'antuvi clerical i reaccionari, en 1888 es dedicava a fer la col·lecta per a les escoles congregacionals. En 1889 va ser condemnat a una pena de presó per «bancarrota fraudulenta». Segons la policia era «gandul, disbauxat i jugadors» i, segons les autoritats, es passà a la militància anarquista per la seva «extrema desesperació». A principis dels anys noranta emigrà a la Confederació Helvètica i visqué al número 121 del carrer Ancienne de Carouge (Ginebra, Suïssa). Formà part del grup anarquista de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que es reunia gairebé diàriament al domicili de Joseph Laurent, al número 24 del carrer Neuve, i del qual formaven part destacats llibertaris i desertors francesos (Pierre Bernard, Émile Chaix, Joseph Grandjean, Pacifique Grandjean, Émile Laurent, Raoul Segot, etc.), grup que mantenia relació amb el moviment anarquista de Lió (Arpitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fortuné Henry

- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el 21 de novembre de 1931 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

Fortuné Henry (1869-1931)

***

Notícia de l'absolució d'Henri Louviot apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire del 26 de maig de 1911

- Henri Louviot: El 21 d'agost de 1876 neix a Aleçon (Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista François Henri Louviot, conegut com Ravachol. Era fill natural de Marie Berger, bugadera i manobre, i de François Louviot, emmotllador de foneria, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 28 de març de 1878 a Creil (Picardia, França). Es guanyava la vida treballant com son pare d'obrer emmotllador de foneria. En 1894 estava fitxat com a «anarquista» en el departament d'Aisne. A la recerca de feina, el març de 1894 la policia l'interceptà per Soissons (Picardia, França) i per Reims (Xampanya-Ardenes, França), on va dormir a l'asil de nit. El 2 de juny de 1900 es casà a Louviers (Normandia, França) amb la cuinera, que havia estat abandonada de nina pels seus pares i depenia de l'assistència pública, Juliette Apolline Fourcamprey. Aleshores vivia amb sos pares, de fet a Creil i de dret a Louviers, i treballava d'emmotllador de foneria. En els anys deu vivia al número 36 del bulevard Victor-Hugo de Puteaux (Illa de França, França) i treballava de mecànic. L'octubre de 1910, durant la vaga dels serrellers, va ser un dels signants, amb altres membres del Grup d'Educació i d'Acció Revolucionària de Puteaux (Auguste Alignier, Julia Alliot, Eugénie Attinost, Jean-Nicolas Boudot, Louis Fayard, Édouard Forget, Eugène Mercier i Pierre Noblet), del cartell antimilitarista «Aux conscrits» (Als conscrits) aferrat als carrers parisencs que reproduïa fragments del conegut «Manuel du soldat», de Georges Yvetot, i que feia una crida a la deserció dels conscrits; jutjat per aquest fet per l'Audiència del Sena, el 24 de maig de 1911 va ser absolt, però Alignier va ser condemnat a un mes de presó i 200 francs de multa, i Boudot i Forget a tres mesos i 500 francs. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 13 Regiment d'Artilleria i després va ser destinat a la fàbrica d'automoció Darracq de Suresnes (Illa de França, França). Henri Louviot va morir el 19 d'agost de 1954 al seu domicili d'Orgerus (Illa de França, França).

***

D'esquerra a dreta: Foresto Ciuti, Michaela Bicchieri i Cafiero Ciuti (Pisa)

- Cafiero Ciuti: El 21 d'agost de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Cafiero Ciuti. Fill tercer d'una família nombrosa llibertària, sos pares es deien Eliseo Ciuti, antic garibaldià i destacat internacionalista, i Adele Michelotti. Sos germans Menotti (1871), Ricciotti (1877) i Amilcare (1887) també van ser anarquistes i sindicalistes. Es guanyà la vida fent feina de ferroviari i mantingué relacions d'amistat amb els anarquistes Augusto Castrucci i Angelo Sbrana, també treballadors als ferrocarrils. El gener de 1920 prengué part en les agitacions i vagues del sector ferroviari i en 1924 va ser acomiadat de la feina per les seves activitats. Durant el feixisme es mostrà actiu en el moviment anarquista i mantingué la connexió amb son germà Amilcare Ciuti que residia a França per motius laborals des de feia anys. En 1929 va ser detingut per activitats antifeixistes i el 10 de juny de 1932 va ser empresonat amb altres tres companys (Cafiero Poli, Ricciuti Prisco i Egidio Sbrana) sota la sospita d'haver mantingut contactes amb l'anarquista Angelo Sbardellotto, que havia intentat atemptar contra Benito Mussolini. Durant la II Guerra Mundial, s'uní als grups antifeixistes, però sense participar en accions armades, i en 1943 fou membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de l'alliberament de Pisa, va ser un dels principals organitzadors de la Federació Anarquista de Pisa (FAP), de la qual va ser delegat al III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre l'1 i el 2 de maig de 1954 a Liorna (Toscana, Itàlia); al IV Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia); a la Conferència Nacional de Pisa, esdevinguda entre el 6 i el 7 de desembre de 1959; al VII Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de juny de 1961 a Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia); i a la Conferència Nacional de Liorna, esdevinguda entre el 8 i el 10 de desembre de 1961. També participà, en representació del grup anarquista «Pietro Gori» de Pisa, en la Conferència Nacional de Senigallia, esdevinguda entre el 7 i el 9 de desembre de 1962. Després del VIII Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 31 d'octubre i el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), on va guanyar la «tendència organitzadora», es decantà pel grup pisà que sostenia el «corrent antiorganitzador» i fou un dels creadors el novembre de 1965 dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA) de Pisa. Mantingué molt bones relacions amb els grups de joves anarquistes i les seves protestes dels anys seixanta. El 9 de maig de 1972 pronuncià el discurs de comiat al cementiri de Pisa en l'enterrament de l'anarquista Franco Serantini, assassinat per la policia. Cafiero Ciuti va morir l'1 de gener de 1973 a l'Hospital Santa Chiara de Pisa (Toscana, Itàlia).

Cafiero Ciuti (1884-1973)

***

Notícia orgànica sobre Francesco Santagati apareguda en el periòdic socialista de Buenos Aires La Vanguardia del 5 de febrer de 1910

- Francesco Santagati: El 21 d'agost de 1885 neix a Fiumara di Muro (actualment Fiumara, Calàbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Francesco Santagati, més conegut com Francisco Santagati. Era fill de Giuseppe Santagati i de Grazia Ianni. Quan era infant emigrà amb son pare a Buenos Aires (Argentina). Mariner de professió, milità en la Societat de Resistència de Mariners i Fogoners, adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Anarquista (FORA). En 1907 va ser processat per haver enviat suport econòmic al periòdic anarquista Il Libertario. Membre actiu de la Secció de Mariners de la Lliga Obrera Naval Argentina (LONA), en 1910 participà activament en la vaga promoguda per la FORA, formant part de la comissió de vaga de les tripulacions navilieres, juntament amb Pedro Amaro, Camilo Bulldini, Adolfo García, Manuel Lozano, Carlos Spalla i Francisco Varela. En 1911, en resposta a aquesta participació vaguística i en virtut de la «Llei de Defensa Nacional» contra el moviment anarquista, es va decretar la seva expulsió de l'Argentina i la seva repatriació a Itàlia. Francesco Santagati va morir el 31 d'octubre de 1916 a Villa San Giovanni (Reggio de Calàbria, Calàbria, Itàlia), on s'havia instal·lat.

Necrològica de Jacinto Gil Gracia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de març de 1992

- Jacinto Gil Gracia: El 21 d'agost de 1894 neix a Castelnou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Gil Gracia. Sos pares es deien Rudesindo Gil i Bruna Gracia. Quan tenia 18 anys abandonà el seu poble natal i marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a treballar. Trobà feina d'estibador al port i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, i fins el 1936, treballà de carreter distribuint les mercaderies del port a la ciutat. Fou membre de la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la CNT i participà a totes les vagues de l'època, fet pel qual va ser empresonat en diverses ocasions, una d'elles en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona sota l'amenaça de deportació a Bata (Guinea Espanyola). A començament dels anys trenta, s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'oposà a la tendència trentista dins de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona. Militaritzat el port, amb Isidre Prats Llagostera, va ser nomenat tresorer de l'Art Rodat del Transport del Port de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a París, on les passà magres, posteriorment visqué a Chartres (Centre, França), on aconseguí que sa companya Clara i son fill adoptiu Liberto, internat en un camp de refugiats de la Savoia, es poguessin reunir-se amb ell. Durant l'Ocupació pogué crear, amb Manuel Menjón i altres, un petit grup de la CNT i després de la II Guerra Mundial el reorganitzà a nivell departamental. Va ser nomenat tresorer del Comitè Departamental d'Eure i Loir (Centre, França) fins al Congrés de la CNT de maig de 1945. Militant de la tendència més anarquista, s'oposà a totes les escissions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà fins i tot la reintegració dels membres de la Federació Local de Chartres de la CNT després de la reunificació del moviment en 1960. En 1981 morí sa companya Clara. Fou secretari de la Federació Local de Chartres fins a l'agost de 1983, any que es va retirar a Barcelona amb sa segona companya Brígida, que morí en 1989. Jacinto Gil Gracia va morir el 7 de febrer de 1992 al seu domicili del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri barceloní de Montjuïc amb la bandera confederal sobre el taüt.

***

Retrat d'Oscar Vannini

- Oscar Vannini: El 21 d'agost de 1894 neix a Terricciola (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Vannini. Sos pares es deien Nicodemo Vannini i Amabilia Campagni. Paleta i jornaler de professió, entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove. Durant la Gran Guerra va ser allistat en el 75 Regiment d'Infanteria i el 8 de febrer de 1917 va ser ascendit a caporal. Capturat per les tropes austríaques, passà els últims cinc mesos de la guerra en captivitat. El 12 de setembre de 1919 va ser llicenciat amb el grau de caporal. Durant la postguerra desenvolupa una intensa propaganda professant obertament, segons la policia, «idees subversives i formant part de la secció comunista de Terricciola». El 20 de febrer de 1922 es casà amb Carla Petronilla Angela. En 1922, fugint dels escamots feixistes, passà a França i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. Buscat per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista italiana, s'establí a Bèucaire (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la Confederació General del Treball (CGT) i, segons fonts comunistes, s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Cap a l'octubre de 1936, sembla, arribà a Espanya per lluità contra el feixisme. El desembre de 1937 amb un permís passà a França i retornà el gener de 1938 a la Península. Després d'un temps al II Batalló d'Instrucció de la base militar de Quintanar de la Orden (Toledo, Castella, Espanya), va ser integrat en el III Batalló de la XII Brigada Internacional «Batalló Garibaldi» i enviat a la batalla. El 16 de febrer de 1938 va ser ferit al front d'Extremadura; enviat al Camp de Recuperació de les Brigades Internacionals d'Olot (La Garrotxa, Catalunya), el 12 de setembre d'aquell any va ser repatriat pel Servei Sanitari de les Brigades Internacionals a França. L'abril de 1942 va ser detingut per distribuir pamflets amb altres tres companys (Vasco Corsi, Bruno Dall'Oppio i Salvator Moro) de la zona de Bèucaire; jutjat el 22 de juliol d'aquell any pel Tribunal Militar de la XV Divisió per «activitats comunistes», va ser condemnat a 10 anys de treballs forçats, degradació cívica i 20 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Joaquín Corbí Ramírez aparegua en el periòdic tolosà España Libre del 22 de maig de 1955

- Joaquín Corbí Ramírez: El 21 d'agost de 1898 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Corbí Ramírez, conegut com Cuarteró i Chasmi. Sembla que s'exilià a França durant la dictadura de Primo de Rivera i retornà a la Península en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. Secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver, a partir d'agost de 1936, quan la Revolució, dirigí la col·lectivitat socialitzada local, que arreplegava nombroses activitats productives (indústria del marbre i granits, licors, espart, boteria, sabons, glicerines, etc.). També fou membre del Comitè d'Ordre Públic i regidor per la CNT del Consell Municipal de Monòver, tot militant en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més, va ser membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de Finques Rústiques en representació de la CNT i vocal dels consells d'administració i socialització dels béns de Leoncio Corbí Poveda. En 1937 era membre de la Comissió Comarcal de Propaganda Unificada de la CNT, de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. El 15 de juliol de 1937 fou delegat del SUT al Congrés Regional de la CNT. El 10 de novembre de 1938 s'incorporà al front com a soldat de la 147 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria, primer a Orà i després a Alger, on milità en la Subdelegació de l'Àfrica del Nord de la CNT. La Causa General franquista l'acusà de dos assassinats durant la seva etapa a Monòver. Entre 1949 i 1955 participà des de Alger en la «Subscripció Pro Espanya». Amb sa companya María, tingué dues filles, Minerva i Remi. Joaquín Corbí Ramírez va morir el 3 de maig de 1955 a Alger (Algèria).

***

Hanka Grothendieck (1917)

- Hanka Grothendieck: El 21 d'agost de 1900 neix a Blankensee (Hamburg, Imperi Alemany; actualment és un barri d'Hamburg, Alemanya) l'escriptora, periodista i actriu llibertària Johanna Grothendieck, coneguda com Hanka Grothendieck. D'origen holandès, era filla d'una família protestant de classe mitjana; sos pares es deien Albert Grothendieck i Anna Demmin, i tingué una germana gran i tres germans petits. Son pare passà de regentar un hotel de renom a Hamburg a enllustrador de sabates en una vertiginosa escala descendent. Ella hagué d'abandonar l'institut, però va ser educada per una mestra particular. Quan tenia 17 anys començà estudis per fer-se mestra infantil, però acabà abandonant-los. En aquests anys freqüentà el grup «Freideutschen Jugend» (FJ, Joventut Alemanya Lliure). D'antuvi es casà amb el periodista Johannes Raddatz (Alf), amb qui en 1925 tingué una filla (Frode), però de qui es divorcià. A Hamburg treballà de periodista per al periòdic progressista Der Pranger. En els anys vint freqüentà els cercles bohemis i llibertaris de Berlín i s'integrà en el grup de teatre expressionista «Die Kampfbühne», dirigit per Lothar Schreyer i lligat al cercles anarcosindicalistes, amb el qual va fer gires artístiques. En 1926 conegué el fotògraf anarquista d'origen jueu Alexander Petrovich Shapiro (Sacha Schapiro, Alexandre Tanaroff, etc.), que esdevingué son company i amb qui tingué en 1928 un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb l'arribada del nazisme al poder, Sacha Schapiro abandonà Berlín i s'instal·là a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i el desembre d'aquell any ella es reuní amb aquest, deixant son infant amb la família del pastor protestant luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. A París visqué fent cursos d'alemany. Quan esclatà la Revolució espanyola de 1936, partí amb son company cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Amb estatut de refugiada política, entre setembre de 1937 i maig de 1939 fou governanta al domicili del comissari de policia Valentin a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1939, quan el triomf franquista era un fet, Sacha Schapiro retornà a França i ambdós s'instal·laren amb la família de l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes (Illa de França, França). El maig de 1939 recuperà son fill Alexandre i el setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes. A Nimes es relacionà amb l'anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin), que ja coneixia de París, i amb André Prudhommeaux i sa companya Dora Ris (Dori), a més d'altres col·laboradors del periòdic llibertari Terre Libre. Quan esclatà la II Guerra Mundial els refugiats d'origen alemany van ser considerats «enemics potencials» i la parella va ser acollida per una professora d'institut a Nimes. L'octubre de 1939 Sacha Schapiro va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet i en 1942 de ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz on va ser assassinat. El març de 1940, ella abandonà Nimes amb son fill i s'instal·là en una colònia de refugiats espanyols a Muriés (Provença, Occitània), que comptà amb el suport del Comitè Francès de Socors als Infants i estava finançada pels quàquers nord-americans. Dos mesos més tard, aquesta colònia es traslladà al castell dels Caillols de Marsella (Provença, Occitània), on l'1 d'agost de 1940 va ser detinguda i traslladada amb son fill al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitània). El 13 de febrer de 1942 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Brens (Llenguadoc, Occitània). Son fill trobà refugi al Collège Cévenol de Lo Cambon (Alvèrnia, Occitània) i ella va ser alliberada el gener de 1944 de Brens i instal·lada en un centre d'acollida a Vabre (Llenguadoc, Occitània) gestionat pel «Comité inter-mouvements auprès des évacués» (CIMADE, Comitè Inter-Moviments amb els Evacuats). En acabar la II Guerra Mundial, mare i fill es retrobaren a Meyrargues (Vendargues, Llenguadoc, Occitània) i Alexandre començà els seus estudis de matemàtiques a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1948 s'instal·là, sembla, amb son fill a la regió parisenca i després a Bois-Colombes. Reprengué els contactes amb el moviment anarquista i es tornà a relacionar amb la parella Prudhommeaux. Hanka Grothendieck va morir el 16 de desembre de 1957 al seu domicili de Bois-Colombes (Illa de França, França), a resultes d'una tuberculosi contreta al camp de concentració, i va ser incinerada tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Deixà una novel·la autobiogràfica inèdita (Eine Frau), que relata sa vida entre 1900 i 1928. Son fill Alexander Grothendieck esdevingué amb el temps un dels matemàtics més importants del segle XX.

Hanka Grothendieck (1900-1957)

Sacha Schapiro (1889-1942)

***

Notícia d'una de les condemnes d'André Cahier apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 18 de desembre de 1922

- André Cahier: El 21 d'agost de 1901 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista André Louis Roger Cahier. Era fill d'André Cahier, serrador de bosc i després magatzemer, i de Cécile Louise Tanneur, modista. Es guanyava la vida treballant de manobre. Milità en el moviment anarquista d'Angers (País del Loira, França) i vivia al número 5 de l'avinguda Contades. En els anys vint la policia el considerava un «antimilitarista virulent». En 1922 treballava d'ajudant de muntatges i vivia al número 18 del carrer Delaage d'Angers. El 29 d'octubre de 1922 va ser detingut, juntament amb Louis-Léon Mahés, quan ambdós distribuïen pamflets antimilitaristes contra la inauguració del Monument als Morts. Tots dos van ser alliberats després d'una manifestació organitzada davant el post de policia, però van ser denunciats per «ultratges i distribució de fullets» i condemnats el 9 de desembre de 1922 pel Tribunal d'Angers a una multa de 200 francs per cap. En aquests època va ser condemnat en diverses ocasions per «ultratges al gendarmes i a oficials de policia». El 17 de desembre de 1922 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Angers a 200 francs de multa per ultratjar el metge Léon durant una revisió mèdica militar. A principis de 1923 sembla que era secretari del Grup Llibertari d'Angers, que es reunia a la «Cooperativa Jean-Jaurès», al bulevard Henri-Arnaud, el tresorer del qual era François Bonnaud. Entre 1924 i 1925 col·laborà en el periòdic Le Libertaire. A principis de 1925 intentà organitzar una gira de conferències anticlericals a la zona oest de França. En aquesta època treballava de gravador i vivia al número 8 del carre Kruger amb sos pares. El 21 de novembre de 1925 es casà a Angers amb la magatzemera Georgette Marie Hélène Meslet. Posteriorment treballà de firaire i en 1929 era secretari adjunt del Sindicat de Firaires d'Angers. André Cahier va morir el 17 de juny de 1933 al seu domicili, al número 2 del carrer Mélinais, d'Angers (País del Loira, França).

***

José María Rodríguez Eiras (Cotexo)

- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Sos pares es deien Jesús Rodríguez, mariner, i Josefa Eiras Bouzada, jornalera. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'O Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per «rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir el 21 de març de 1967 al seu domicili de Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) d'un colapse cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.

***

Giacomo Caneppele

- Giacomo Caneppele: El 21 d'agost de 1906 neix a Mori (Trentino - Tirol del Sud, Itàlia) l'anarquista Giacomo Caneppele –el seu llinatge també citat Canepele. Era fill de Narcisso Caneppele i de Maria Bona. Es guanyava la vida treballant de mecànic i de comerciant. En 1932 passà a França i s'acostà al grup «Giustizia e Libertà». Perseguit per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser fitxat com a «anarquista socialista» per la policia italiana. El 29 d'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'integrà en la «Columna Durruti», on comandà una de les bateries de la «Brigada Garibaldi» (Batalló «Giacomo Matteoti»). Posteriorment lluità al front d'Aragó enquadrat en la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Joaquín Morlanes Jauilín i amb Manuel Poble Uruarte, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de comissari. Sembla que aconseguí el grau de tinent. El setembre de 1938 va ser ferit durant la Batalla de l'Ebre i va ser enviat pel govern republicà a un camp de desmobilització. El 6 de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a camp de concentració d'Argelers, on fou membre del grup «Libertà o Morte». Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Enrolat en la 253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat al nord de França. El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud). Lliurat a les autoritats feixistes italianes, va ser jutjat i condemnat aquell mateix 1940, juntament amb altres tres lluitadors de la guerra d'Espanya, a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Tremiti. Després de la caiguda del feixisme a Itàlia, l'agost de 1943 va ser posat en llibertat i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 25 de setembre de 1934

- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del «Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup «Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i «Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» –enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)– i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

Premsa llibertària

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier, Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH]

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

Cartell programàtic de Mujeres Libres

- Congrés Nacional de «Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Naixements

Foto policíaca de Max Gordon (2 de juliol de 1894)

- Max Gordon: El 20 d'agost de 1854 neix a Vílnius (Gubèrnia de Vílnius, Lituània, Imperi Rus; actualment Lituània) l'anarquista Max Gordon. Era fill d'una família jueva de Vílnius. A finals dels anys setanta visqué dos anys a l'Imperi Alemany. En 1885 va ser deportat cinc anys a Sibèria per activitats revolucionàries. En 1890 es casà amb Rachel Paleyohe. Son fill David Israël Gordon, mecànic, mantingué relacions amb diversos nihilistes russos (Lavroff, Polah, Stepanoff) i l'expresident del Cercle d'Obrers Israelians Russos, i sa filla Eva Gordon va ser la companya de Katchinzeff, implicat en un cas de bombes el maig de 1890. El gener de 1892 arribà a França amb sa companya i son jove fill. D'antuvi visqué al carrer de l'Échiquier del X Districte de París i posteriorment al Faubourg Saint-Martin. Treballà com a corredor d'un negoci de cuiros russos propietat d'un tal Guinsbourg establert al número 74 del carrer Bondy. Son fill David Israël Gordon figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i també en una altra del 14 d'abril de 1894. L'1 de juny de 1894, en una gran agafada contra el moviment anarquista, la policia es presentà al domicili de David Israël Gordon, al número 78 del Faubourg Saint-Martin, però només trobaren son pare, Max Gordon, sa mare i un germà petit d'11 anys, Alexandre Gaston Gordon. La policia hi decomissà una gran quantitat d'impresos, fullets i cartells anarquistes en llengua francesa, periòdics anarquistes en rus i en alemany, impresos en ídix, una gran litografia de Mikhail Bakunin, un àlbum fotogràfic, carnets, manuscrits i correspondència en diverses llengües, entre d'altres materials. L'endemà, 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori, Max Gordon confessà que estava interessat en l'estudi del moviment anarquista, però que no era partidari de la violència, sinó seguidor de les doctrines pacifistes de Lev Tolstoi; també reconegué que parlava diverses llengües, com ara l'alemany, el francès, l'ídix, el rus i una mica d'anglès. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 8 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Joseph Hennicker apareguda en el diari de Bar-sur-Seine Le Petit Courrier de Bar-sur-Seine del 22 d'octubre de 1895

- Joseph Hennicker: El 20 d'agost de 1859 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Joseph Hennicker –algunes fonts citen com a primer nom Charles, però aquest no figura a cap registre oficial. Era fill de Charles Hennicker, filador, i de Marie Rose Mainfrain. Es guanyà la vida d'antuvi treballant com son pare de filador, posteriorment de calceter i finalment de fotògraf. En 1879 va ser cridat a files però va ser dispensat del servei perquè tenia un germà a l'exèrcit. El 20 de gener de 1881 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a un any de presó i als pagaments dels costes processals per «robatori, cops i ferides voluntàries». El maig de 1884 vivia a Aix-en-Othe (Xampanya-Ardenes, França). El 17 d'octubre de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) a quatre mesos de presó, 16 francs de multa i les despeses judicials per «robatori» d'una galleda de vi propietat de Louis Verpy. En aquesta època treballava de fotògraf. A finals dels any noranta formava part del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», però la policia no el considerava perillós. En aquesta època estava casat amb Aurélie Augustine Martin i tenia quatre infants. Durant la tardor de 1897 abandonà Troyes i, segons els informes policíacs, marxà amb sa família cap a la regió parisenca. El febrer de 1898 vivia al número 81 del carrer  Voltaire Sellières de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) i el gener de 1900 al número 8 del carrer de la Visitation de Troyes. A principis de segle vivia al número 38 de l'avinguda Echenilly de Saint-André-les-Vergers (Xampanya-Ardenes, França) i figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Aube de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 20 d'agost de 1862 neix a Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey, Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sos pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i Amélie Françoise Marie Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle. Vidu de Marie Julienne Roux, Gabriel Grandjean va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1919 al seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy (Borgonya, França).

***

Foto policíaca d'Eugène Billot (9 de març de 1894)

- Eugène Billot: El 20 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1873 neix a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) l'anarquista Eugène Billot. Era fill de Pierre Billot, pedraire, i de Françoise Eugénie Boussageon. Es guanyà la vida treballant de sastre a París (França). En 1893 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per ser fill de vídua. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de policia de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte de París, el seu domicili, al número 24 del bulevard Rochechouart de París, va ser escorcollat sense cap resultat. El 9 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat dos dies després. Finalment, el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas. Entre el 13 de novembre de 1894 i el 24 de setembre de 1895 va estar integrat en el IV Regiment de Sapadors. El 5 de desembre de 1904 vivia al número 27 del carrer Saint-Didier del XVI Districte de París. El 4 de gener de 1906 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Émilia Louise Valentine Leconte i en aquesta època vivia al número 24 de l'avinguda Bugeaud de París. Segons informes militars, el 20 de juny de 1906 vivia al número 135 de l'avinguda Villiers i el 14 de juliol de 1908 al número 127 del bulevard Pereire. Quan esclatà la Gran Guerra, el 31 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 29 de setembre de 1915 va ser incorporat en el I Regiment de Sapadors, en el servei auxiliar, a causa de la seva insuficient audició fruit de l'esclat d'una mina, i el 22 de gener de 1917 va ser llicenciat; però, voluntàriament, es va reintegrar el 17 de juny de 1918 a l'exercit, essent desmobilitzat el 19 de novembre de 1919. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort de Louis Sagnol apareguda en el diari de Bordeus La Gironde del 12 de maig de 1910

- Louis Sagnol: El 20 d'agost de 1873 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Louis Joseph Adrien Sagnol. Era fill de Jean Marie Sagnol, torner, i d'Adrienne Jacquier, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ebenista a París (França). Militant anarquista, formava part amb son germà Philippe Sagnol, també ebenista, del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics) de París i ambdós vivien al número 4 de l'avinguda Philippe Auguste. El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produí un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i «anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i «científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir el 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre «propagandistes» i «científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Notícia de la condemna de Sylvain Gautero apareguda en el diari parisenc L'Autorité del 20 de febrer de 1908

- Sylvain Gautero: El 20 d'agost de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Sylvain Marius Gautero, conegut com Le Marseillais i Gauthier. Era fill d'Antoine Thomas Gautero, camàlic i jornaler, i de Laurence Léocadie Ollivier, domèstica. Deia que era cossí de Luigi Luccheni, l'anarquista que assassinà el 10 de setembre de 1898 l'emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. El 21 de maig de 1898 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a dos mesos de presó per «rebel·lió contra agents i possessió d'armes prohibides». El 7 de març de 1899 el Tribunal de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a quatre mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Durant la tardor de 1899 es dedicà amb l'anarquista Albert Villeval a la venda ambulant de pastilles de sabó pel Marne. En aquesta època la policia sospitava que amb Jules-Léon Vaillant i Albert Villeval haurien realitzat una sèrie des desvalisament a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Cap a l'octubre de 1899 sembla que marxà cap a la regió parisenca. Entre el 16 de novembre de 1900 i el 20 de setembre de 1903 va fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i en el Regiment d'Infanteria de Marsella. El 7 de març de 1905 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Antonia Bisio. En aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia amb son pare al número 49 del Quai Rive-Neuve de Marsella. El 14 de juny de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a sis mesos de presó per «violències i ultratges als agents». En 1906 vivia al número 9 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París. El 24 d'agost de 1907 durant una discussió amb un tal Louis Jolival en un bar del carrer Faubourg-Montmartre de París, va ferir greument aquest d'un tret; jutjat per aquest fet, el 19 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «cops i ferides voluntàries». El gener de 1911 va emigrar a Panamà. Sylvain Gautero va morir el 28 de maig de 1913 a la Ciutat de Panamà (Panamà).

***

Notícia d'una de les detencions de Jean Laporte apareguda en el diari parisenc Le Libertaire del 23 de novembre de 1928

- Jean Laporte: El 20 d'agost de 1895 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Jean Laporte. Era fill d'Ernest Laporte, orfebre, i de Marie Françoise Sister, domèstica. El 6 de març de 1915 es casà al XX Districte de París (França) amb la cartonera parisenca Thérèse Claire Cambournac. En aquesta època treballava de mecànic i de camioner i vivia amb sa mare ja vídua al número 8 de l'Impasse de l'Orillon de l'XI Districte de París. El juliol de 1915 va ser declarat en la revisió militar feble i estràbic, però el 7 de setembre d'aquell any va ser destinat al 23 Regiment de Dragons. El 12 d'octubre de 1915 va ser llicenciat temporalment per amputació de l'índex dret i problemes visuals i el 14 de gener de 1916 donat de baixa. El març de 1920, en substitució de Félix Debart (Chiko), va ser nomenat secretari dels grups anarquistes dels districtes parisencs 10, 19 i 20 de la Federació Anarquista (FA). El maig d'aquell any va ser detingut, juntament amb altres companys (Henri  Delecourt, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Kléber Nadaud i Marcel Petelot), per «apologia del crim», per haver fer costat l'anarquista Émilie Cottin, que havia atemptat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, i de «provocació de militars a la desobediència», per haver aferrat el cartell «Aux grévistes» en suport dels ferroviaris en vaga. Jutjat per aquests fets, el 19 d'agost de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 francs de multa. L'11 de maig de 1924 va ser, amb Benoît Broutchoux, candidat abstencionista per al XIX Districte de París en les eleccions legislatives. En 1925 era membre del grup «Les Réfractaires» i portaveu de la «Lliga Internacional de Refractaris a totes les guerres». El 31 de juliol de 1925 va ser condemnat en rebel·lia pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda antimilitarista» i sos companys Gaston Fournier, Achille Lausille i Robert Papet a quatre mesos. El 14 d'agost de 1926 va ser nomenat secretari adjunt de «L'Entente Anarchiste», el secretari del qual va ser Fournier, i era membre de la Joventut Anarquista Autònoma (JAA). En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anarchie i sembla que va ser gerent de Le Libertaire. El 13 d'octubre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 29 de juny de 1927 va ser novament condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda anarquista». El novembre de 1928 va ser detingut per purgar una pena de sis mesos de presó que arrossegava des de 1926. En 1936 figurava en un llistat de control domiciliari d'anarquistes de la policia sense domicili conegut, però l'abril d'aquell any vivia al número 41 del bulevard de la Villette del X Districte de París. El 17 de maig de 1938 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Thérèse Cambournac i el 4 de novembre de 1939 es casà en el XIX Districte de París amb l'obrera de màquina talladora de premsa parisenca Blanche Marguerite Bajon. En aquesta època treballava d'ajustador de màquines impressores i vivia al número 33 del carrer Rébeval de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat del control de vigilància d'anarquistes de la regió parisenca. Jean Laporte va morir el 6 de desembre de 1963 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista del 23 de juny de 1966

- Manuel Bolívar Torruella: El 20 d'agost de 1898 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Sos pares es deien Josep Bolívar Feliu, pescador, i Francesca Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des d'abans de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on formà part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè Departamental de Sena i Marne de la CNT «ortodoxa». També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones núpcies amb Sophie Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig –algunes fonts citen erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a resultes d'una intervenció quirúrgica. 

***

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Eliezer Hirszauge

- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).

***

Necrològica d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Andreu Roig Bort: El 20 d'agost de 1912 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Sos pares es deien Andreu Roig Felip i Rosa Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà absolutament decebut del republicanisme després de la repressió desencadenada arran de la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola organitzà un grup per combatre el feixisme a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i participà en el procés de les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Joaquina Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va morir el 6 de febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).

***

Signatura de Max Guitard (1934)

- Max Guitard: El 20 d'agost de 1913 neix al barri de La Côte de Fumèl (Aquitània, Occitània) l'anarquista Max Mary Guitard. Era fill de Ferdinand Jean Guitard, perruquer, i Léonie Terret, posteriorment conserge. D'antuvi es guanyà la vida treballant com son pare. S'establí a París (França), on treballà de perruquer. El 6 d'octubre de 1934 es casà al III Districte de París amb la modista parisenca Jacqueline Cintrat. Aleshores vivia amb sos pares al número 19 del carrer Pont-aux-Choux del III Districte de París. A partir de 1937 treballà en la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos). Després de la II Guerra Mundial visqué a Maisons-Alfort (Illa de França, França). L'abril de 1946 va ser acomiadat de la feina després de ser condemnat a cinc mesos de presó, amb llibertat condicional, per «indelicadesa» a resultes d'un robatori en la qual l'SNCF sortí perjudicada. Posteriorment va ser contractat com a ajustador mecànica a les fàbriques d'automoció «Panhard et Levassor». El gener de 1949 col·laborà amb un article sobre una vaga en Le Libertaire. Max Guitard va morir el 22 de març de 1988 a Maisons-Alfort (Illa de França, França).

***

Afusellament

***

Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona Solidaridad Obrera de setembre-octubre de 2006

- Josep Salaet Daudé: El 20 d'agost de 1914 neix a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Daudet. Sos pares es deien Josep Salaet Cartoixa i Salvadora Daudé Llesera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei militar. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en una columna confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració, com ara el de Bram. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers, Brienne-le-Château, etc.). S'instal·là a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i militar en la CNT local. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà al seu poble, on milità en la Federació Local de la CNT. Atret pel món de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet Daudé va morir el 8 de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Continua...

---