Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de L'Écho de Montjuich

- Surt L'Écho de Montjuich: El 7 de desembre de 1909 surt a París (França) el número especial de Les Temps Nouveaux titulat L'Écho de Montjuich. La vérité sur l'affaire Ferrer. Aquest monogràfic estava dedicat a l'afusellament, el 13 d'octubre de 1909 a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), del pedagog lliurepensador llibertari Francesc Ferrer i Guardia sota l'acusació d'haver instigat els fets revolucionaris coneguts com «Setmana Tràgica». Aquest número del periòdic del propagandista anarquista Jean Grave va ser redactat i pagat de la seva butxaca per l'anarquista G. Pernet (Auguste Bertrand), col·laborador habitual de Les Temps Nouveaux. Altres fonts, en canvi, diuen que qui va finançar aquest especial va ser Georges Ardouin (Jules Ardouin). El text d'aquesta publicació va ser reeditat per aquest periòdic en 1910, en aquesta ocasió ja signat per Auguste Bertrand, amb una portada dibuixada per Maximilien Luce i un prefaci escrit Alfred Naquet i Charles-Ange Laisant, en forma de fulletó, sota el títol La vérité sur l'affaire Ferrer, amb una tirada de 10.000 exemplars.

L'Écho de Montjuich (7 de desembre de 1909)

***

Capçalera del primer número de Cultura y Acción

- Surt Cultura y Acción: El 7 de desembre de 1930 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer i únic número conegut del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Portavoz del Sindicato de Trabajadores de Elche y su radio. Defensor de los intereses generales proletarios. L'administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l'acció com a força creadora: «El saber i l'energia al servei del bé!»

***

Cartell de la conferència realitzat per Flavio Costantini

- Conferència sobre Andrea Costa: El 7 de desembre de 1979 se celebra al Teatro Comunale d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) la conferència de l'anarquista Gino Cerrito, titular d'Història Contemporània de la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia), «Andrea Costa e la "Lettera ai miei amici di Romagna": l'interpretazione degli anarchici». L'acte va ser organitzat pel Gruppo Studi Sociali «Errico Malatesta» d'Imola, adscrit a la Federació Anarquista Italiana (FAI). La carta «Ai miei amici di Romagna», publicada per Andrea Costa en el periòdic La Plebe del 27 de juliol de 1879, és el testimoni d'un punt d'inflexió en el seu pensament i obrí una nova etapa en el moviment obrer italià. Reconegut com un dels més destacats internacionalistes italians, Costa havia militat, des del Congrés de Rimini de juliol de 1872, en les files de l'anarquisme internacional i la seva tasca propagandística i conspiradora va implicar nombroses detencions i judicis, a més d'una reputació i prestigi indiscutibles. Amb aquesta carta, Costa criticà l'acció anarquista portada a terme fins aleshores, sense negar el passat, sinó posant el punt sobre la necessitat d'una renovació per a superar el sectarisme conspirador i l'insurreccionalista, per arribar a l'enunciació d'un programa pràctic d'intervenció més popular.

Naixements

Émile Digeon

- Émile Digeon: El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Llenguadoc, Occitània) l'advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertari Émile Stanislas Digeon. Fill d'una família burgesa, son pare, Joseph Louis Étienne Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, en contacte amb membres carbonaris italians, que lluità contra la Restauració; sa mare es deia Élizabeth Émilie Barthe Dejean. A causa de les persecucions, en 1829 sa família s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on muntà un despatx d'advocacia. En 1830, arran de la caiguda de Carles X, Stanislas Digeon s'integrà en les files republicanes, mentre son fill Émile començà la carrera de dret a la universitat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s'iniciava en el periodisme. Quan la proclamació de la II República francesa el febrer de 1848, Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpeller. Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic montpellerí Suffrage Universel. Quan el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts, juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpeller. El 5 de febrer de 1852 van ser condemnats a la deportació a Algèria i el 24 de febrer van ser embarcats a Seta (Llenguadoc, Occitània) cap a Alger i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar de Birkadem, a prop d'Alger. L'agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem. Aleshores ambdós decidiren fugir d'Algèria i amb la complicitat d'alguns militars embarcaren a bord d'un iot a Alger i el 2 d'octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s'entrevistaren amb el governador balear i es posaren sota la protecció del govern espanyol. Mentre son pare retornà a França en 1855, ell s'integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. Creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castres (Llenguadoc, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Bazile Canut Marty; destacada representant de l'alta societat mallorquina, va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. L'agost de 1865, quan Palma (Mallorca, Illes Balears) va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l'illa i es consagrà a l'assistència als malalts. Després de l'epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l'emperador, rebutjà la Legió d'Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d'infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. En 1868, quan l'Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb sa dona a França. Visqué entre París i Senta Aulàsia (Llenguadoc, Occitània), on vivia sa mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí. En 1870, quan la proclamació de la III República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l'Imperi Alemany. En aquesta època, recorregué tot el migdia francès creant lligues i comitès republicans. Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el 31 de gener de 1871. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb Léon Gambeta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l'Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Llenguadoc, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l'armament de la Guardià Nacional i l'adopció de la bandera roja. Quan l'aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d'exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. El 24 de març de 1871 s'ocupà l'Ajuntament de Narbona i es proclamà la Comuna. S'encarregà d'organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L'endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d'alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l'estació, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l'aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d'adéu a sa companya. Però els seus amics se'l portaren a la força abans de l'assalt de les tropes i l'amagaren en un lloc segur; no obstant això, l'1 d'abril es lliurà a l'enemic i fou empresonat a Narbona. Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l'agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l'Audiència de l'Avairon. L'abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Llenguadoc, Occitània) en espera de judici. Jules Guesde, aleshores periodista a Montpeller, organitzà la seva defensa per al procés, que finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor. En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne. El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. Després d'intentar crear a Besiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d'organitzar, amb el suport de republicans espanyols, un aixecament al sud de França. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d'armes que havien de ser desembarcades a La Novella (Rosselló, Catalunya Nord) per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el blanquista Émile Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna havia deixat sense forces el moviment insurgent. Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité. Amb l'exemple de la proclamació de la I República espanyola el febrer de 1873, elaborà un projecte de constitució d'una «república comunal-federativa» per a França, i, pel mateix temps, amb l'anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). En 1876 retornà definitivament a França. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L'Émancipation Sociale, sota el patrocini de Louis Auguste Blanqui. Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París. El 30 d'octubre de 1881 redactà i publicà el pamflet Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres. En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de França, participant en la redacció d'algunes de les seves obres. Michel jugà un paper molt important en l'evolució de Digeon vers l'anarquisme. També va fer amistat amb Louis Auguste Blanqui, Louis Blanc, Benoît Malon i Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l'amistat amb Jules Guesde. Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l'establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin; en aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual». En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de França predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale. L'agost de 1882 creà, amb Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però resultà un fracàs. En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l'armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d'Empleats del Tèxtil. Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s'implicà, amb Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts Louise Michel i Émile Pouget, entre d'altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d'agost pel Tribunal d'Apel·lació. El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté. El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes. En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Paris devant les anarchistes. Amb la salut molt deteriorada –l'octubre de 1885 va ser ingressat a l'Hospital Lariboisière de París– i sense recursos econòmics, hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic de son germà Fernand i de la seva exesposa. A finals de 1885 va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes on visqué els últims anys de sa vida aïllat i malalt, només Benoît Malon el visità una vegada. Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trebes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon». En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L'itinéraire singulier d'un communard i en 2010 les memòries d'Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

Émile Digeon (1822-1894)

***

Foto policíaca de Baptiste Jordy (2 de juliol de 1894)

- Baptiste Jordy: El 7 de desembre –algunes fonts policíaques citen erròniament el 8 de desembre– de 1832 neix al mas de la Masquière de Las Bòrdas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Baptiste Jordy. Sos pares es deien Antoine Jordy, llaurador, i Antoiniete Ségade. L'octubre de 1851 va ser condemnat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) a sis mesos de presó per «robatori». A començament de la dècada dels anys noranta, segons informes policíacs, assistí regularment a les reunions dels grups anarquistes de París (França), especialment a les del V Districte i a les de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Charles Millet. Enviava regularment arreu de França exemplars de Le Père Peinard i de La Révolte i li agradava cantar i ballar a les tavernes la cançó revolucionària La Carmagnole. Quan l'atemptat d'Auguste Vaillant, el desembre de 1893, contra la Cambra de Diputats francesa, mostrà la seva alegria. En aquest any, a més del seu ofici de sabater, feia de conserge al número 303 del carrer de Saint Jacques de París. A principis de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, moment en el qual va ser fitxat per la policia. Durant l'interrogatori va negar tota relació amb el moviment anarquista; no obstant això, va ser processat per «associació criminal» i tancat a la presó parisenca de Mazas. El 19 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i a finals de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El més segur es que es tracti del mateix Jourdy que el 9 de juliol de 1891 participà en la primera reunió del grup anarquista «Les Peinards» que se celebrà a la sala Gros Boeuf del carrer Greneta de París. El seu últim domicili va ser al número 3 del camí Acacias de Saint-Ouen. Baptiste Jordy va morir el 26 d'octubre de 1906 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

***

Han Ryner

- Han Ryner: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà, Algèria) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Fill d'una família modesta força religiosa, sos pares és deia Jacques Ner, empleat de correus, i Virginie Françoise Gildippo Kotucoko Campdoras, mestra. Va passar la seva infància a Ronhac (Provença, Occitània), i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse, écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Sa companya fou Aimée Henriette Ferrari. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 al seu domicili del IV Districte de París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.

***

Paul Adam fotografiat per Nadar (ca. 1904)

***

Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)

- Frédéric Puschel: El 7 de desembre de 1862 –algunes fonts citen 1863– neix a Roderbeck (Stettin, Pomerània, Prússia; actual Szczecin, Polònia) l'ebenista anarquista August Friedrich Püschel –també citat Pueschel–, més conegut per la seva transcripció francesa Auguste-Frédéric Puschel i que va fer servir el pseudònim Fritz Wolf. Sos pares es deien Friedrich Püschel i Dorotea Neumann. Instal·lat a Zuric (Zuric, Suïssa), va ser detingut amb altres companys (Christian Kempf i Willibald Schmid) i empresonat a Basilea (Basilea, Suïssa) acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). El 16 d'octubre de 1889 va ser expulsat de la Confederació Helvètica i es refugià a París (França). Posteriorment, sembla, marxà una temporada a Londres (Anglaterra), on va ser condemnat per «delicte polític». Dies després de retornar a París, el 18 de novembre de 1892 va ser detingut amb una quantitat important de propaganda anarquista i fou interrogat sobre l'atemptat del carrer dels Bons-Enfants. Poc després, el 8 de desembre de 1892 se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Jules Chazeaud apareguda en el diari parisenc Le Temps del 4 de maig de 1906

- Jules Chazeaud: El 7 de desembre de 1874 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jules Chazeaud –sovint citat erròniament Chazeau i Chazeaux. Era fill de Alfred Marius Chazeaud, comptable, i de Louise Vachez, domèstica. El 16 d'octubre de 1894 s'allistà voluntari en l'exèrcit i va ser incorporat en el 121 Regiment d'Infanteria; el 5 de novembre de 1897 va ser nomenat caporal i el 16 d'octubre de 1898 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta. Després de treballar de calderer, esdevingué obrer joier. A principis de segle milità en el grup anarquista «Germinal» de Lió i va ser un dels signants del manifest «Guerre à la guerre». En 1903 era membre del buró de la Borsa del Treball i va ser un dels fundadors, amb Jérôme Boriasse (Borreas) i Jutty, del «Subcomitè per la Vaga General». En 1905, quan la Unió de Sindicats (US) de Lió es va crear, en va ser nomenat secretari general. Adherida l'US a la Confederació General del Treball (CGT), portà una activa propaganda antimilitarista i antisocialista, creant una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Amb Auguste Buffin, portà la gerència de la Borsa del Treball. El maig de 1905, en plena campanya de la CGT per les vuit hores, l'alcalde de Lió Jean-Victor Augagneur s'enfrontà durament amb la direcció de la CGT intentant que aquesta fos controlada per un empleat municipal i Chazeaud penjà a les portes del local de la CGT un cartell on explicava que es resistia. El 24 de setembre de 1905 s'organitzà un gran míting sindical de protesta i Augagneu, amb el suport de la Prefectura de Policia, el 4 d'octubre de 1905 tancà la Borsa del Treball. L'US traslladà la seu a un cafè, al número 44 de Cours Morant i, posteriorment, al número 51 del carrer Tronchet. Aquest conflicte amb la municipalitat dividí la CGT entre una línia dura encapçalada per Chazeau i una línia conciliadora formada per alguns sindicats que conservaren les seves oficines a la Borsa del Treball amb l'acord de l'ajuntament. Tot això provocà una escissió dins de l'US i el control de la Borsa del Treball passà al sindicalisme reformista. Participà en l'organització de la vaga general del Primer de Maig de 1906 i en la manifestació d'aquell dia celebrada a Roanne (Forez, Arpitània). Va ser empresonat primer a Roanne i després a Dijon (Borgonya, França) per «excitació a l'assassinat», i posteriorment a Lió per «fabricació d'explosius» després de ser condemnat pel Tribunal Correccional a dos anys de presó. L'octubre de 1906 assistí al XV Congrés Nacional Corporatiu, IX Congrés de la CGT, celebrat a Amiens (Picardia, França), on cosignà la sindicalista revolucionària «Carta d'Amiens» presentada per Victor Griffuelhes i on va ser criticat el seu enfrontament amb la municipalitat lionesa que portà a la divisió de l'US. Amb la mediació de Georges Yvetot, finalment, s'aconseguí la reunificació dels sindicats lionesos, però Chazeaud, força intransigent, va ser purgat i el 24 d'abril de 1907 va ser substituït en la secretaria per Claude Legouhy, més «unitari». El 4 de maig de 1907 va ser un dels oradors, amb Pierre Dumas i Albert Frimat, en el míting «Les lois scélérates et l'arbitraire governamental», organitzat pel grup anarquista «L'Émancipation», celebrat a la Sala Chapeau Rouge de Lió, per protestar contra la detenció de diversos antimilitaristes. El juny de 1907 es creà la Unió de Sindicats del Roine (USR), que reagrupava els sectors revolucionaris de l'US de Lió, i en el qual participà activament. Entre el 18 i el 21 de setembre de 1907 assistí com a delegat al congrés de la Unió Federal d'Obrers Metal·lúrgics (UFOM), on reafermà la seva militància llibertària, però on defensà la llibertat de Jean Latapie d'escriure en el periòdic L'Humanité. Després d'haver cosignat el juliol de 1907 el manifest «Bravo! L'armée antimilitariste!», que lloava l'aixecament del soldats del 17 Regiment d'Infanteria de Narbona a Besiers (Llenguadoc, Occitània), el 29 de novembre d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Roine, però, malgrat les seves declaracions antimilitaristes i anticapitalistes, tots els processats van ser absolts. En aquesta època vivia al número 154 del carrer Cuvier de Lió i sa mare, ja vídua, vivia a Alger (Algèria). El 18 de juliol de 1908 es casà al VI Districte de Lió amb la domèstica Lucie Anastasie Jósephine Gindre i amb aquest matrimoni la parella legitimà una nina, Louise Étiennette Gindre, nascuda el 2 d'agost de 1907 al II Districte de Lió. En aquesta època vivia al número 11 del carrer Garibaldi de Lió. El 10 de desembre de 1909 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per qüestions mèdiques («gastroenteritis crònica amb anèmia força pronunciada i feblesa general»). El 19 de novembre de 1910 va ser absolt per l'Audiència del Roine per un delicte de «falsificació de moneda». En 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, no va ser cridat a files. En els anys vint treballava de rellotger i vivia al número 83 del carrer Charles Lyonnet de Villeurbanne (Forez, Arpitània). Jules Chazeaud va morir el 18 de gener de 1922 a l'Hospital del II Districte de Lió (Arpitània).

***

Foto policíaca de Marcel Hervy (27 d'octubre de 1893)

- Marcel Hervy: El 7 de desembre de 1874 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Marcel Noël Hervy. Sos pares es deien Antoine Hervy, litògraf, i Alphonsine Régnier, modista. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a 15 dies de presó per vagabunderia. El 12 de febrer de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) a sis dies de presó per mendicitat i el 27 de gener de 1893 pel Tribunal Correccional de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per robatori. Es guanyava la vida com pogué i de diferents maneres (jornaler, adobacossis de porcellana, etc.). El 27 d'octubre de 1893 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 25 de desembre de 1893 la policia de Cosne-Sur-Saône interceptà dos rodamóns, que la policia de París havia fitxat com a anarquistes, i els quals havien sortit de la capital l'endemà de l'atemptat d'Auguste Vaillant i viatjaven sota els noms de Gillis i Versin, però que realment es tractava de Marcel Hervy i d'Émile Maince, i van ser detinguts sota l'acusació de vagabunderia i de possessió d'armes prohibides. Traslladats a París, van ser processats amb altres anarquistes per «associació criminal» i tancats a la presó parisenca de Mazas. Finalment aquest cas va ser sobresegut. El 20 de març de 1894 va ser jutjat per la IX Tribunal Correccional del Sena, juntament amb els anarquistes Louis Boucher, Armand Godard i Émile Maince, sota l'acusació d'haver furtat un pollastre i tres sabates d'infants i, malgrat totes des irregularitats del procediment judicial, va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència per robatori i possessió d'arma prohibida, purgant la pena a la presó de Poissy (Illa de França, França). En 1894 va ser sortejat, declarat apte per a fer el servei militar i destinat, d'acord amb els seus antecedents judicials, a un batalló disciplinari d'infanteria lleugera africà («Bat' d'Af»). Cridat per incorporar-se el 26 de novembre de 1895, no obeí l'ordre i l'1 de gener de 1896 va ser declarat insubmís. L'1 d'abril de 1902 va ser esborrat dels controls d'insubmissió per una qüestió de vici de forma en el seu expedient. El 9 d'agost de 1915, ja en plena Gran Guerra, va ser novament cridat per incorporar-se en el 5 Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i declarat novament insubmís el 13 de setembre de 1915. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Charles Rodari pubicada en el periòdic Le Réveil Anarchiste del 20 de juliol de 1935

- Charles Rodari: El 7 de desembre de 1875 neix a Trevisago (Llombardia, Itàlia; actualment Cocquio-Trevisago, Llombardia, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Ambrogio Carlo Rodari, conegut com Charles Rodari. Es guanyava la vida treballant de fuster i ebenista. Es casà amb l'anarquista Lucia (Lucie Rodari), amb qui tingué dos infants, Germana i Roberto. Emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el 9 d'octubre de 1902 va ser detingut al seu domicili i fitxat com a anarquista. En 1903, en un registre de la policia francesa, el seu nom figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. Amb el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch va ser un dels fundadors el juliol de 1910 de l'«Escola Ferrer» de Lausana (Vaud, Suïssa), centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Sébastien Faure, Paul Robin, etc.), i de la qual va ser, entre 1910 i 1919, data de la seva clausura, membre de la comissió pedagògica i on sos dos infants van ser escolaritzats. En 1911 i 1914 informes policíacs informaven les seves activitats sindicalistes en la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). Posteriorment s'instal·là a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). En 1913 morí sa companya Lucia de tuberculosi. Cap el 1914 s'establí definitivament a Lausana. En els anys vint estava subscrit al periòdic Le Réveil Anarchiste. Malalt, Charles Rodari va morir el 2 de juliol de 1935 a Lausana (Vaud, Suïssa) i en el seu funeral prengué la paraula Jean Wintsch.

***

Necrològica d'Antonio del Río Izquierdo apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de setembre de 1956

- Antonio del Río Izquierdo: El 7 de desembre de 1893 neix a Albalate del Arzobispo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio del Río Izquierdo –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Francisco. Sos pares es deien Nicolás del Río i Rosalía Izquierdo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. S'establí a Lunèl, on milità en la Federació Local de de la CNT. Sa companya fou María Dolores Egea. Antonio del Río Izquierdo va morir el 14 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 16 d'agost– de 1956 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània), després de ser atropellat per un cotxe dos dies abans.

***

D'esquerra a dreta: Marisol, Argentina, Mariano i Carlos Puente (Vath Lada, 1967)

- Mariano Puente Sobrón: El 7 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1900 neix a Burgos (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Puente Sobrón –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sahón. Sos pares es deien Macario Puente Fernández, ferrer, i Antonina Sobrón Herranez. Quan era jove son pare l'envià pensionat al Regne Unit per a aprendre l'anglès i quan tenia 18 anys retornà a la Península, posant-se a fer feina d'intèrpret a Bilbao (Biscaia, País Basc). A partir del 1919 viatjà i treballà arreu d'Europa i d'Amèrica –Estats Units (1924), Brasil i Argentina (1929)–, fent contacte amb diverses organitzacions anarcosindicalistes com ara Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i es mostrà força resolut al costat d'altres companys, com Basilio Hernáez Armas i Antonio Martín Escudero. En aquesta època col·laborà amb el periòdic anarquista de Puigcerdà Sembrador. En 1937 se li va encarregar la gestió de l'arxiu de la Secció de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França, on a partir del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista de la policia gal·la de militants anarquistes a controlar per la seva perillositat; en aquesta llista figurava com a «professor» i «propagandista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)» i feia costar que parlava «quatre o cinc llengües». El fet és que fou internat, juntament amb el seu amic Juan Muñoz, als camps de concentració de Les Haras de Perpinyà i Bram, on emmalaltí. A partir de 1950 residí a Aquitània (Les Landes, Vath Lada, Mostèirs-Viganon i Le Richet), amb continus viatges a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a visitar el seu amic Eleuterio Quintanilla Prieto. A començaments dels anys cinquanta fou secretari de la Federación Española de Enfermos Crónicos e Inválidos (FEECI). En 1952 col·laborà en España Libre i en 1958 en CNT, gairebé sempre com a representant de la FEECI. Durant els anys seixanta fou «comprensiu» amb el sector cincpuntista. En 1962 col·laborà en el periòdic Espoir. En 1966 publicà el fulletó Tributo a Eleutorio Quintanilla, que previament havia publicat en lliuraments en Le Combat Syndicaliste. Mariano Puente Sobrón va morir el 22 de juliol de 1974 al seu domicili de Richet (Pissòs, Aquitània, Occitània). En 1987 el seu testimoni va ser recollit per Nancy Macdonald en el llibre Homage to the spanish exiles. Voices from the spanish civil war.

Mariano Puente Sobrón (1900-1974)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un número de Der Areme Teufel

- Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit, Die Zukunft, Magazin für Literatur, Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam.

***

Convocatòria de les conferències publicada en el periòdic de Roubaix La Cravache del 28 de novembre de 1897

- Conferències de Faure: El 6, 9 i 14 de desembre de 1897 l'intel·lectual i propagandista anarquista Sébastien Faure fa a la Sala Dominique Rousseau de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) tres conferències sobre filosofia llibertària a benefici dels periòdics anarquistes La Cravache, de Roubaix, i Le Libertaire, de París. A l'acte, organitzat per La Cravache, van ser convidats el conseller general Eugène Motte, el fabricant Théodore Vienne i els advocats Chattelyn, Dhellemme, Ruffelet i Wibaux, a més d'altres personatges polítics i religiosos (republicans, radicals democratacristians, catòlics, etc.), per a portar la contradicció de l'exposat per Faure, però, evidentment, no es presentaren. A més d'aquestes tres conferències públiques contradictòries, Faure va una altra, també pública i contradictòria, l'11 de desembre a la Sala Dominique Rousseau titulada «L'iniquité politique et morale», i a més a més conferències privades als grups anarquistes i altres de públiques a diverses poblacions de la regió.

***

Fortalesa de Trakai (Vílnius)

- Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) –actualment Lituània– el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius. Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides.

***

Obrer bananer

- Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo –oficialment van morir «nou revoltosos comunistes»–, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta.

***

Capçalera del primer número de Lotta Anarchica

- Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més: «Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia.

***

La Casa del Poble de Palma

- Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de Sindicats Únics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar «contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» –els comunistes, però, en el seu òrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT.

***

Anagrama de l'AIT

- Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger –que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com a única garantia de guanyar la guerra– volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una «visió més àmplia de les coses i menys dogmàtic».  La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» –«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals– de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.

***

Cartell del congrés

- I Congrés d'Hermenèutica Llibertària: Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 se celebra a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Santiago de Xile (Xile) el I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest congrés va ser organitzat pel mateix alumnat de la Universidad de Santiago de Chile (USACH) i tingué com a objectiu estudiar, en un marc de discussió, anàlisi i convergència multidisciplinària, el concepte d'anarquisme, i diversos conceptes al voltant de l'anarquisme (autonomia, autogestió, acció directa, solidaritat, etc.), des de diversos punts de vista (filosòfic, científic, intel·lectual, acadèmic, pedagògic, social, vital, etc.). Va estar obert a individualitats i a grups de persones de diferents àmbits (cultural, artístic, polític, periodístic, editorial, comercial, etc.). Hi van ser ponents destacats intel·lectuals, com ara Pablo Abufom Silva, Marcela Alarcón, Juan Alegría Licuime, Daniel Barret, José Luis Barril, Nelson Bobadilla R., Felipe Cárcamo, Christian Castro Bekios, Darío Covarrubias, Ernesto Fehuerhake, Ángel Morales Figueroa, Nelson Osorio Tejada, José Palma, Adriana Palomera, Sergio Pereira Poza, Carlos Pérez Soto, Philipe Pimentel de Resende Silva, Alejandra Pinto, Jorge Rodríguez S., Marcelo Sandoval Vargas, Juan Manuel Silva, Bruno Sommer Catalán, Cristóbal Tabilo Vásquez, Felipe Tombolini, Javier Velasco Villegas, etc.; i van participar diversos col·lectius, com ara Acción Directa, Colectivo Cristiano Esperanza Libertaria, Columna Negra, Indymedia Santiago, etc.

I Congrés d'Hermenèutica Llibertària (6 i 7 de desembre de 2007)

Naixements

Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

- Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia.

***

Foto policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894)

- Nicolas Catty: El 6 de desembre de 1850 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Pierre François Nicolas Catty. Sos pares es deien François Catty i Marguerite Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville (Picardia, França) i una germana seva monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893 aparegué com a anarquista en diferents llistats de la policia de París (França), on vivia. Es guanyava la vida fent de mecànic i de serraller pel seu compte en una fàbrica de bicicletes que tenia muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de París. Tingué com a obrer l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de presó arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i decidí fer-se càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena. El 10 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la Grande-Rue de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), sota la inculpació d'«associació criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res d'interès. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell mateix dia 10 de març pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a la cel·la, on passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Després d'aquest empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes de Le Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i, rebutjat per tots els patrons als quals es va presentar, no trobà feina. Gairebé en la indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a Brussel·les (Bèlgica), però la policia d'aquest país li va comunicar que, com a membre d'«associació criminal» a França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de setembre de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el país. S'instal·là al número 27 del carrer Brunet de París, on visqué amb sa companya Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui acabà divorciant-se. El seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Nord de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va ser detingut, juntament amb 14 companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a l'assalt, al pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de febrer de 1909, després de cinc anys de temptatives, presentà a Fressenneville un «pany inviolable» de la seva invenció. Al final de sa vida habitava al número 160 del carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de França, França). Nicolas Catty va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de París (França).

Nicolas Catty (1850-1921)

***

Notícia orgànica de Baptiste Martenot publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 9 de juiol de 1904

- Jean-Baptiste Martenot: El 6 de desembre de 1858 neix a Beaune (Borgonya, França) el poeta i cançonetista anarquista Jean-Baptiste Martenot, que signà a vegades Bautiste Martenot. Sos pares es deien Claude Martenot, sabater, i Claudine Guyonnet. Va romandre internat a l'abadia cistercenca de Cîteaux, a Saint-Nicolas-lès-Cîteaux (Borgonya, França), fins als 18 anys. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic i era constantment acomiadat de la feina per les seves idees anarquistes violentes. A Dijon (Borgonya, França) va ser condemnat en diverses ocasions i es dedicava a recitar poemes i cantar tonades anarquistes als clients dels cabarets que freqüentava. El 29 de març de 1891, després d'intentar provocar una vaga a la fàbrica de Dijon on treballava, retornà a Beaune. En 1892 la policia de Dijon el va inscriure en un llistat d'anarquistes de la ciutat. A Montalban (Guiena, Occitània) es dedicà a difondre la premsa anarquista (Le Père Peinard i La Révolte) i va ser fitxat com a «anarquista perillós». En les eleccions legislatives celebrades entre el 20 d'agost i el 3 de setembre de 1893, un tal Martenot, obrer mecànic, s'integrà en «Les Indépendants d'Agen» (Aquitània, Occitània) i publicà nombrosos manifests anarquistes. Candidat «formal» anarquista, recomanà l'abstenció i es dedicà a combatre la candidatura del «republicà radical» Philippe Dauzon, diputat del districte d'Agen, que tenia el suport del periòdic La Dépêche de Toulouse, seguint-lo en les seves reunions i criticant el seu programa «radical» (llibertat d'associació i reforma dels imposts), tot exposant les seves pròpies idees anarquistes. En aquestes accions solia anar acompanyat d'altres anarquistes (Chavinier, Costes, Murat, etc.) i vivia amb una dona que venia pels carrers cançons contra el diputat Dauzon. Un mes abans d'aquestes eleccions deixà Agen i marxà cap a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 14 de novembre de 1893 envià una cançó seva (La dynamite) al periòdic lionès L'Insurgé, però no va ser publicada per mor la seva violència. En 1894 s'instal·la a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Entre 1896 i 1901 col·laborà amb poemes i cançons en el periòdic Le Libertaire, signant a vegades Bautiste Martenot. Va ser gerent del periòdic Quotidien. Organe de revendication ouvrière, el redactor del qual fou Sébastien Faure, i que va ser publicat entre el 26 de maig de 1901 i el 15 de març de 1902 a Lió. Pel seu càrrec en aquesta publicació, va ser condemnat per l'Audiència del Roine a tres mesos de presó per un delicte de premsa. El diari La Tribune Cettoise del 6 de setembre de 1902 li va publicar el poema Aux decadents, que havia estat publicat l'any anterior en Le Libertaire. Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), l'octubre de 1902, en el marc de la gran vaga general de Ginebra, es va decretar la seva expulsió i va ser posat a la frontera francesa. A finals d'abril de 1903 va ser detingut a Lió. En 1904 era membre del grup anarquista «Germinal» de Lió i el gener d'aquell any signà, amb altres companys, un manifest de solidaritat per protestar contra les detencions d'Anne Couturier i Henri Fabre. El juliol de 1904 organitzà cursos de castellà pel Grup d'Art Social de Lió al cafè Bordat de la ciutat. A causa de la diversitat geogràfica citada i del fet que aparegui a les fonts citat també com Baptiste Martenot, Bautiste Martenot o simplement Martenot, fa que es pugui pensar que es tracti de persones diferents. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 1969 el grup musical Les Quatre Barbus enregistraren la seva cançó La dynamite en el seu àlbum Chansons anarchistes i en 1996 també el grup belga anarcopunk René Binamé en el seu disc 71.86.21.36.

***

Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)

- Charles-Nicolas Piéri: El 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre– de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri –el seu llinatge també citat com Pierry. Era fill natural de la jornalera Marie Zélima Hartemann i va ser reconegut el 8 de maig de 1871 per son pare Charles Marie Piéri, i finalment legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de maig de 1873 a Bar-le-Duc. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la «Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Remi Cocogne apareguda en el diari d'Alger La Dépêche Algérienne del 8 de juny de 1913

- Remi Cocogne: El 6 de desembre de 1876 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Remi André Cocogne –el primer nombre també citat erròniament René. Era fill de Remi Cocogne, serraller, i de Marie Billion, cosidora i modista. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. Començà molt jove a militar en el moviment llibertari. Entre el 16 i el 17 d'agost de 1890 va ser delegat de Grenoble al Congrés Anarquista celebrat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es van reunir una vintena de delegats francesos i suïssos (Pierre Chomat, Octave Jahn, Zograffoz, etc.), i on es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries (FIRP), que no tingué cap activitat posterior. Segons un informe policíac, amb un altre delegat de Grenoble, litògraf, ambdós eren «dissidents del grup blanquista». El 16 de novembre de 1897 s'incorporà al 75 Regiment d'Infanteria de Grenoble per a fer el servei militar i el 20 de setembre de 1899 va ser destinat com a «soldat obrer armer». El 27 de març de 1900 va ser llicenciat per esdevenir «fill major de vídua». El novembre de 1901 s'establí a París (França), on visqué al número 31 del carrer Juge del XV Districte de París. L'octubre de 1902 vivia al número 3 del carrer de l'Avre del XV Districte i el febrer de 1903 al XIX Districte, al número 59 del carrer Flandre. El 16 d'agost de 1904 es casà al XIX Districte amb la parisenca Louise Charlotte Marguerite Kock. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic i vivia al número 102 del carrer Aubervilliers. El setembre de 1905 vivia al número 29 del carrer Mathis del XIX Districte. En 1913 era secretari del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París, adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913 el seu domicili, al número 44 del carrer Curial del XIX Districte de París, on vivia des de gener de 1911, en el marc d'una gran acció contra el moviment antimilitarista a resultes de l'agitació a les casernes el mes anterior, va ser escorcollat per la policia, la qual trobà fullets antimilitaristes i correspondència amb soldat. El novembre de 1911 participà en una subscripció econòmica organitzada per Le Libertaire en suport de la Revolució mexicana. El novembre de 1913 entrà a formar part, amb altres companys de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i de Les Temps Nouveaux (Lucien Belin, Pierre Martin, André Schneider, Ernest Togny, Albert Vigneau, etc.), d'una comissió per a l'adquisició i legalització d'uns terrenys a Belleville per a la creació d'un local i d'una impremta de propaganda. El desembre de 1913 el seu grup del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte es va adherir a la Unió Regional Parisenca (URP) de la FCAR, que havia estat creada el 31 d'agost d'aquell any. Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 7 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat el 16 de setembre de 1914 al 105 Regiment d'Infanteria Territorial de Grenoble. El 2 d'octubre de 1915 va ser destinat a les fàbriques de la «Societé des Chantiers du Temple» de Cherbourg (Baixa Normandia, França). L'1 de juliol de 1917 va ser integrat en el 25 Regiment d'Infanteria. L'11 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i en 10 de novembre de 1925 va ser lliurat de les seves responsabilitats militars. Remi Cocogne va morir el 3 de maig de 1957 al seu domicili, 191 de l'avinguda Choisy, d'Orly (Illa de França, França).

***

George Ballard (ca. 1917)

- George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquesta època s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.

George Ballard (1888-1917)

***

Necrològica de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Salvador Reina Barriga: El 6 de desembre de 1893 neix a Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Setenil de las Bodegas (Cadis, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Reina Barriga. Sos pares es deien Cristóbal Reina i María Josefa Barriga. En 1922 treballava d'electricista i era membre del grup anarquista «Voluntad». Posteriorment entrà a treballar als ferrocarrils. El setembre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser detingut i tancat 15 dies. Un cop lliure s'establí a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), on, amb Ordoñez i altres companys, publicà el periòdic Orientació, del qual fou administrador. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i reclòs al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant l'hivern de 1941 participà en el Ple Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a la cel·la número 67 i en el qual participaren, entre d'altres, Miguel Cebrián Escarpán, Rafael Cuesta Pastor, Cristóbal Palacín Rodríguez, Antonio Ramos Palomares, Diego Rangel Valenzuela, Antonio Rivas, Carlos Soriano i Carlos Zimmerman; en el curs d'aquest ple s'adoptaren acords destinats a reorganitzar el sindicat i a incrementar la lluita clandestina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en 1978 milità en la Federació Local d'Utrera de la CNT i col·laborà en el periòdic La Verdad del Campesino (1978) i en la revista barcelonina Ideas-Orto. Salvador Reina Barriga va morir el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1985 a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Serafín Bueno Marín: El 6 de desembre de 1901 neix a Morés (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marín. Sos pares es deien Manuel Bueno i Segunda Marín. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya). Militant del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el març de 1931 formà part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la Comissió Pro-Cultura d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè Pro-Presos. El novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del Cotxe i de l'Automòbil de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al Comitè Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la ciutat a mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i posteriorment passar a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació, sembla que per actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944 va ser deportat pels alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i posteriorment enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser alliberat el 2 de maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es va instal·lar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT en l'exili. Durant una temporada administrà el setmanari CNT. Més tard s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat administrador de la seva Federació Local de la CNT i encarregat del Servei de Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on el febrer de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident), Juan Legaz (secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio Sánchez i Antonio Velasco (vocals). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En els seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Esteve del Monestir. Sa companya fou Carmen Prats. Serafín Bueno Marín va morir el 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1990 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a conseqüència d'una desgraciada caiguda al seu domicili de Sant Esteve del Monestir, i fou incinerat dos dies després a Canet (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer númer de L'Amico del Popolo

- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol «Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

***

Primera edició de l'obra de Nettlau

- Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

***

Capçalera de Bezvlastie

- Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

***

"La Benemérita"

- Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

***

Cartell del "Convegno Malatesta"

- Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

Naixements

Vincenzo Lama

- Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per «associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un «anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

***

Notícia de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loiret et de la Haute-Loire del 4 d'abril de 1892

- Claudius Denhomme: El 5 de desembre de 1868 neix a Bourg-Argental (Roine-Alps, França) l'anarquista Claudius Denhomme. Sos pares es deien Pierre Denhomme, estampador de teixits, i Marie Champaverd. Es guanyava la vida com a calderer i armer. D'antuvi militant socialista, a començament de la dècada dels vuitanta esdevingué anarquista. En 1883 s'encarregà dels infants de Régis Faure, condemnat el 19 de gener en el conegut com «Procés dels 66» a 15 mesos de presó i a 200 francs de multa. El 17 de juny de 1883 participà a La Ricamarie (Roine-Alps, França) a la commemoració de la massacre de 14 persones que l'Exèrcit francès va cometre el 14 de juny de 1869 durant una vaga de miners, on un centenar d'anarquistes, entre ells Ferdinand, Rullière, Thevenon i Henri Tricot, s'arreplegaren a les portes del cementiri que havia estat tancat per les autoritats. En aquesta època va ser nomenat membre de les meses de les reunions i conferències celebrades a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). L'estiu de 1884, segons un informe de la policia, havia estat censurat pels companys anarquistes per sospitar d'haver donar informacions al comissari i per ser amic d'un regidor municipal. Sa companya, relacionada amb Louise Michel i al domicili de Saint-Étienne de la qual es reunia el grup «L'Égalité», a finals de 1882 s'encarregà de fer arribar a la companya de Régis Faure diverses sumes de diners per ajudar-lo, i en 1891 presidí la Cambra Sindical de Dones de Saint-Étienne. L'1 d'abril de 1889 va ser detingut amb Joseph Paillarat per «embriaguesa, escàndol nocturn, agressió lleugera i ultratges» a dos agents. En 1891 regentava un alberg, al número 21 del carrer Neuve, on es reunia un grup anarquista animat per Jean-Baptiste Ricard. El 28 de febrer de 1891 va se condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne, juntament amb Antoine Terrasse, a 10 dies de presó per «trencament d'una tanca, cops i ferides». L'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de complicitat del robatori d'un moneder i d'un rellotge comès per Marcellin Merle. El 6 d'agost de 1898 es casà a Saint-Étienne amb Marie Louise Bouquet. El desembre de 1903 va ser declarat desaparegut de Saint-Étienne per les autoritats i inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

- Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per «associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

***

Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien del 6 de maig de 1893

- Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Sos pares es deien Antoine Panel, obrer matricer, i Antoinette Simon. Es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per «injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean-Marie Tyr

- Jean-Marie Tyr: El 5 de desembre de 1883 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jean-Marie Tyr. Era fill de Joseph Tir, forjador, i de Catherine Royer, fabricant de llimes i després domèstica. Orfe de pare, restà un temps en un orfenat. En 1896 entrà d'aprenent d'emmotllador a la fàbrica de Jacques Claudinon, a Les Platanes de Le Chambon-Feugerolles, i després esdevingué ajudant de forjador de llimes en aquesta població. Amb 16 anys, després de la feina, aprengué en lliçons nocturnes a llegir i a escriure. El 28 de juny de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a 10 dies de presó per entrebancar una processó religiosa i en 1903 va ser condemnat a vuit dies de presó per «ultratges als agents». El 14 de novembre de 1904 va ser incorporat al 16 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat com a fill de vídua. En 1905 vivia amb sa mare al número 57 del carrer Victor Hugo de Firminy (Alvèrnia, Occitània). El 4 de novembre de 1905 es casà a Le Chambon-Feugerolles amb la fabricant de llimes Marie Granjasse i amb aquest matrimoni legitimà Louise Granjasse, filla de la parella nascuda el 12 de març de 1905; posteriorment tingué altres tres infants. Entre 1906 i 1907 va ser president de la Cambra Sindical dels Obrers Metal·lúrgics i Similars de Le Chambon-Feugerolles. En aquesta època milità en el grup anarquista «Germinal» de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne i en 1910 fou un dels creadors, amb altres companys (Pétrus Faure, Benoît Frachon, Laurent Moulin, etc.), del grup comunista llibertari de Le Chambon-Feugerolles, fet que implicà veure's inscrit en la llista negra de la patronal. Figura destacada del moviment sindical de la zona, entre desembre de 1909 i abril de 1910 fou membre de comitè de vaga dels obres metal·lúrgics durant el setge de la població per part de l'exèrcit. El 15 de març de 1910 va ser detingut i traslladat a Saint-Étienne, fet que implicà nombrosos disturbis. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 assistí com a delegat dels llauners de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i dels metal·lúrgics de Le Chambon-Feugerolles al XVII Congrés Nacional Corporatiu de la Confederació General del Treball (CGT), XI Congrés de la CGT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A partir de març de 1911 encapçalà la lluita sindical en demanda d'un augment de salaris que implicà un lock-out de 174 dies on més d'un miliar de metal·lúrgics restaren sense feina i que donà lloc a accions violentes i atemptats amb dinamita, fet que implicà la seva detenció. Aquesta vaga fracassada donà lloc al trencament del sindicat. Sense treball ni possibilitat d'aconseguir-ne, s'establí a París (França), on Laurent Torcieux li procurà una feina i esdevingué secretari permanent del Sindicat d'Emmotlladors del departament del Sena. En 1912 vivia al número 2 del carrer Pressoir de París. El setembre de 1913 va ser delegat dels emmotlladors del Sena al Congrés Federal del Metall celebrat a París. El 26 de gener de 1914 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Federació del Metall. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 16 Regiment d'Infanteria; el 12 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i el 17 de febrer de 1915 sergent del citat regiment. L'11 d'octubre de 1915 va ser destinat al Taller de Construcció de Lió. El 25 d'abril de 1918 va ser llicenciat per mor de la seva tuberculosi. Jean-Marie Tyr va morir de la citada malaltia el 20 de gener de 1919 –la seva matrícula militar cita erròniament 1922– a l'Hospital de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França), població on residia.

***

Maria Rygier amb el seu vestit de presa

- Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) –alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)– l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classe i fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

Maria Rygier (1885-1953)

***

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918

- Arcangelo Cavadini: El 5 de desembre de 1886 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdic Le Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses.

***

Els germans Boulan. D'esquerra a dreta: Fernand, Auguste i Eugène

- Auguste Boulan: El 5 de desembre de 1887 neix al lloc anomenat La Chapelle aux Pies de Bouillé-Ménard (País del Loira, França) l'anarquista, antimilitarista, antinatalista i sindicalista revolucionari Auguste Alexandre Léon Boulan, conegut com La Dent. Sos pares es deien Auguste Boulan, pedraire, i Eugénie Dioneau. Sa família es traslladà a Trélazé (País del Loira, França). Aprengué l'ofici d'esberlador de pissarra i treballà a les pissarreries de Trélazé. En 1904 participà en la seva primera vaga que durà set setmanes. El juliol de 1910, com a membre del comitè de vaga, participà en una de nova, llarga i violenta. Detingut en un enfrontament amb els gendarmes, va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa, pena que purgà a la presó d'Angers. Un cop la vaga fracassà, va ser acomiadat de la feina. Poc després, s'instal·là de fotògraf a Trélazé. En 1908 fundà les Joventuts Sindicalistes de l'Oest i aconseguí crear seccions a diverses poblacions (Trélazé, Noyant-la-Gravoyère, Renazé) que organitzaren vetllades educatives i excursions campestres; la secció d'Angers-Trélazé tingué un grup teatral. En la cooperativa «La Maraîchère» («L'Avenir du Prolétariat») creà un grup infantil i durant anys s'encarregà d'organitzar activitats educatives i esportives. En aquesta època vivia al número 34 del carrer Pyramide de Trélazé. També fou l'animador del Comitè de Defensa Social (CDS) d'Angers-Trélazé, el qual, entre 1909 i 1914, organitzà manifestacions i campanyes de suport a diferents llibertaris que patiren represàlies (Jules Durand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Émile Rousset, etc.). En aquests anys va estar en contacte amb el grup «Les Originaires d'Anjou», adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En 1910 va ser candidat abstencionista. El 18 de febrer de 1912 assistí com a delegat al Congrés de les Joventuts Sindicalistes de l'Oest celebrat a Rennes (Bretanya) i també aquest mes assistí com a delegat dels obrers de Trélazé al Congrés Nacional dels Treballadors del Subsòl que se celebrà a Angers i on presentà un informe sobre antimilitarisme que va ser adoptat per unanimitat. En els anys anteriors a la Gran Guerra, participà activament en campanyes antimilitaristes i antinatalistes, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira i fins als anys trenta no va ser esborrat. En 1908 havia estat declarat exempt del servei militar per «bronquitis bacil·lar», però l'agost de 1914 va ser cridat a files durant la mobilització general i incorporat el 20 de març de 1915 al IX Batalló d'Infermers del 135 Regiment d'Infanteria. Acabà la guerra amb una pròrroga d'incorporació a la fàbrica «Thevenot» a Àrreu (Bigòrra, Occitània), on participà en les lluites sindicals per la jornada de vuit hores. Durant la postguerra reprengué més tranquil·lament les activitats militants. El 30 de novembre de 1919 va ser nomenat regidor municipal de Trélazé. El 17 de gener de 1921, en desacord amb la majoria comunista del consistori, dimití. Antimilitarista de tendència llibertària, durant el període d'entreguerres participà en activitats antifeixistes i pacifistes. En 1921 abandonà el sector de la pissarra i s'instal·là de fotògraf a Trélazé i acabà obrint sucursals a Noyant i a Baugé (País del Loira, França). En aquesta època vivia al número 34 del carrer Jean Jaurés de Trélazé. El 27 de novembre de 1939 es casà a Trélazé amb Marie Granfard. Retirat parcialment com a obrer miner, Auguste Boulan va morir el 20 d'agost de 1964 en una residència de Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) –un carrer d'aquesta població porta el seu nom.

Auguste Boulan (1887-1964)

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée», «Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature, Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Henry Poulaille (ca. 1940)

- Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys –son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar –juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres– la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

***

Necrològica de Ramon Vidiella García apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT (MLEF) del 20 de juny de 1945

- Ramon Vidiella García: El 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Josep Francesc Vidiella García. Sos pares es deien Ramon Vidiella Calbet i Jacinta García Benet (Cinta). Milità en la Federació Local de Sindicats Únics de de Tortosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, treballà de manobre i milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Enriqueta Figueras, amb qui tingué un infant. Malalt, Ramon Vidiella García va morir el 17 d'abril de 1945 al seu domicili de Cajarc (Llenguadoc, Occitània).

***

Gino Sette

- Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de desembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de desembre de 1966 se celebra al Teatre Alhambra-Maurice Chevalier de París (França) un gran míting antifranquista per protestar contra la maniobra que representava el referèndum sobre l'aprovació del Projecte de Llei Orgànica de l'Estat espanyol que s'havia de celebrar el 14 de desembre d'aquell any. L'acte va ser organitzat pel Comitè d'Enllaç de les centrals sindicals en l'exili, format per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió General de Treballadors (UGT) i Eusko Langileen Alkartasuna (ELA; Solidaritat dels Treballadors Bascos), i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), la Confederació General del Treball-Força Obrera (CGT-FO) i la Confederació Francesa de Treballadors Cristians (CFTC), i de les respectives organitzacions internacionals. Hi intervingueren Bernard Merino Merino Peris, per la CNT; Arsenio Jimeno Velilla, per la UGT; Ramón Agesta Irastorza, per ELA; i Yves Dechezelles, advocat defensor de diversos militants anarcosindicalistes empresonats a l'Espanya franquista.

***

Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

- Homenatge a Capdevila: El 4 de desembre de 2013 se celebra a l'Auditori Centre Cultura Can Fabra de Barcelona (Catalunya) un homenatge institucional al destacat militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig, conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya i president del Consell d'Economia de Catalunya. A l'acte, organitzat per «Tot Història Associació Cultural» i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, comptà amb les intervencions de Ramon Capdevila, fill de l'homenatjat; Antoni Martínez, extreballador de la Fabra i Coats, empresa on feia feina Andreu Capdevila Puig; la historiadora de l'anarquisme Teresa Abelló; i els historiadors Jordi Rabassa i Pau Vinyes Roig.

***

Naixements

Errico Malatesta (1891)

- Errico Malatesta: El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) –actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia)– l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les «democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

***

Foto antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897)

- Josep Pons Vilaplana: El 4 de desembre de 1872 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Pons i Vilaplana, conegut com Pepet i que va fer servir el pseudònim José Roig. Sos pares es deien Marià Pons Soler, confiter, i Ramona Vilaplana Marimon. Es guanyava la vida treballant de teixidor i vivia a Sant Andreu de Palomar, actualment un barri de Barcelona (Catalunya). Durant tres anys estudià a l'Escola d'Arts i Oficis, en classes nocturnes, amb la intenció d'aprofundir els coneixements del seu ofici. En aquesta època tingué aficions teatrals. El 5 d'abril de 1896 va ser detingut al Teatre Novedades, on havia anat a veure l'estrena de l'obra Patria y amor; després de tres dies de detenció, va ser posat en llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 28 de la carretera d'Hostafrancs, al Poble-sec. Arran de l'atemptat del 7 de juny de 1896 al carrer de Canvis Nous de Barcelona, en el marc de la gran repressió policíaca desencadenada contra el moviment anarquista, el 19 de setembre de 1896 va ser detingut per l'inspector Antoni Tresols (Vinagret) i l'agent de la policia secreta Josep Alsó. A la presó del carrer d'Amàlia de Barcelona, muntà, amb Antoni Pineda Domingo, una coral a l'estil de Josep Anselm Clavé Camps. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va ser jutjat en consell de guerra a Montjuïc sota l'acusació d'haver participat activament en les reunions anarquistes secretes del Centre de Carreters, on deien que s'havia planejat l'atemptat, i d'haver rebut després 300 pessetes per a l'adquisició de bombes orsini, tot demanant la pena de mort. El 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort, juntament amb altres set processats (Tomàs Ascheri Fossatti, Lluís Mas Gassió, Josep Molas Duran, Antoni Nogués Figueras, Sebastià Suñé Gavaldà, Josep Vila Parés i Jaume Vilella Cristòfol). Després de la revisió de la causa pel Consell Suprem de Guerra i Marina, el 28 d'abril de 1897 va ser condemnat finalment a 20 anys de cadena temporal, accessòries i despeses, i va ser enviat al presidi africà de l'illot del penyal d'Alhucemas. Cap el 1899 va ser traslladat al penal de Melilla. En aquests anys es desencadenà una campanya a favor del presos de Montjuïc i per la revisió del procés, especialment pels diaris El País i El Progreso. A principis de 1900, la regna regent va concedit un indult a nombrosos condemnats, entre ells ell, i la seva pena va ser commutada per la d'estranyament en una país estranger. El 16 d'abril de 1900 arribà al port de Barcelona a bord del canoner Hernán Cortés, juntament amb altres 11 companys. Intentà estranyar-se a Marsella o a Orà, però davant la negativa del Govern francès a admetre les víctimes del procés de Montjuïc a les seves terres, es va veure obligat a exiliar-se, amb 10 companys, a Londres (Anglaterra), on arribaren el 3 de maig de 1900. A Londres van ser ben rebuts pels anarquistes residents i fins i tot Piotr Kropotkin va escriure una article al respecte publicat en la revista parisenca Les Temps Nouveaux de l'11 de maig de 1900. Sense poder trobar feina a Londres, el desembre de 1900 s'instal·là a Verviers (Lieja, Valònia), on treballà del seu ofici de teixidor, a més de fer cròniques en 1901 sobre la situació a Bèlgica per al Suplemento a la Revista Blanca. En 1902 vivia als Països Baixos i hi envià cròniques, moltes vegades sota el pseudònim José Roig, al periòdic Tierra y Libertad. En 1903 va publicar en La Revista Blanca, de Joan Montseny Carret, la traducció al castellà d'un article de Jacques Wernil («El fenómeno Lombroso») publicat anteriorment en Mercure de France. En 1909 sembla que ja havia retornat a Barcelona i que és el mateix Josep Pons que representà els obrers de l'art tèxtil en el Congrés obrer Nacional celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 a Barcelona, congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Pons Vilaplana va morir el 31 de desembre de 1923 a Barcelona (Catalunya).

Josep Pons Vilaplana (1872-1923)

André Colomer

- André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista Jean Éloi André Colomer. Sos pares es deien Eloi Colomer, verificador de duanes, i Marguerite Fonteneau. Acabat de néixer, es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra d'Émile Zola. Estudiant secundària a Bordeus (Aquitània, Occitània), on publicà la revisteta Le Torchon des Ratés, va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània (Algèria, Tunísia, Senegal, Espanya, Portugal); després va acabar els estudis de batxillerat i al Liceu Louis-le-Grand de París va preparar becat l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Més tard va fer de professor al col·legi de Blois (Centre, França) i al Liceu Lakanal de París, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux Chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l’individualisme héroïque  (1913), amb Manuel Devaldès i Gérard de Lacaze-Duthiers. A començament de la dècada dels deu participà en la fundació del grup «La Ghilde» (Les Forgerons). En aquesta època treballà d'obrer mesurador. En 1911 va ser empresonat a la presó parisenca de La Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però va ser llicenciat i alliberat per malaltia. El 3 de febrer de 1914 és va casar al V Districte de París amb sa companya Madeleine Henriette Adeline Hennuin. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya embarassada de vuit mesos a Itàlia per Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Visqué a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va fer classes a l'Escola Berlitz i on nasqué sa filla Tristane Marguerite, que morí cinc anys després. El maig de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, hagué de passar a la clandestinitat, però l'octubre de 1918 va ser descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensant, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. En el Congrés de la CGTU, celebrat el 25 de juny de 1922 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), fou, amb Louis Lecoin i Pierre Besnard, un dels representants del corrent llibertari, que obtingué 399 vots contra 848 dels comunistes. Com a secretari de la Federació Unitària de l'Espectacle, fundà el Teatre Confederal. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste i en aquesta època es declarà més anarquista que sindicalista. El desembre de 1922 assistí al III Congrés de la Unió Anarquista (UA) i entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «Cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller (Llenguadoc, Occitania) titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la «Banda Bonnot» («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Léo Malet (Noël Letam), Enrique Vlolatería i Maurice Wullens, entre altres. Entre 1925 i 1926 dirigí el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Appel des Soviets, fent conferències arreu de França i agafant la secretaria dels «Amics de l'URSS», fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a l'URSS, André Colomer va morir poc després, el 7 d'octubre de 1931 a Moscou (Rússia, URSS; actual Rússia). Entre les seves obres podem destacar Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1922), À nous deux, patrie (1925), Bonimini contre le fascisme (1925), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

André Colomer (1886-1931)

***

Necrològica de Nicolás López Turón apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'abril de 1962

- Nicolás López Turón: El 4 de desembre de 1886 neix a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás López Turón. Sos pares es deien Pedro López i María Turón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Sa companya fou Concepción López Large, i fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquesta última companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella. Nicolás López Turón va morir el 4 de març de 1962 al seu domicili del IX Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Antonio D'Alba

- Antonio D'Alba: El 4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que atemptà contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio D'Alba. Sos pares es deien Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de Caracalla, i Cristina Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen humil, va començar a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11 anys. A causa de les males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i el 3 de gener de 1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt; posteriorment va ser també sentenciat per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet s'acostà al moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro (LGdL, Lliga General del Treball), però sense militar assíduament. El 21 de febrer de 1910 la policia romana el va proposar per a una vigilància especial, però l'autoritat judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida tranquil·la. El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se «anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida. L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les motivacions del gest de D'Alba residien en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a l'arrogància d'un poder que no perdia cap ocasió per copejar els «subversius». Mentre esperava el judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se. Defensat per l'advocat, criminòleg i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic, Enrico Ferri, aquest sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de l'acusat, amb un «cervell inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un militant polític. Jutjat el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va proclamar les seves conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense tenir en compte que la seva acció només havia provocat un ferit, a 30 anys de presó i a tres de vigilància especial, i deixant clar que només la seva minoria d'edat li havia salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó de Noto (Sicília), novament intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en aïllament i sotmès a una estreta vigilància. Durant la seva detenció rebé sumes de diners recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que seguiren la seva història de manera apassionada. En 1920, tement una revolta popular, va ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31 d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser alliberat i retornà a Roma. Les condicions carceràries el van deixar en un estat tan penós que son pare es va veure obligat a demanar ajuda a l'assistència pública i el desembre de 1921 va ser reclòs en un manicomi amb un suposat diagnòstic de «demència precoç». Les seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i perdé la vista i l'audició. Antonio D'Alba romangué a la secció dels «tranquils» del Manicomi Civil de Roma la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu funeral acudiren centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el llegí Armando Borghi. En 2004 Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio D'Alba. Storia di un mancato regicidio.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

- Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics –The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)– i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter –Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)–, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels quals és el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

***

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- Jaume Ferrer Aymerich: El 4 de desembre de 1896 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Sos pares es deien Jaume Josep Ferrer Grau, tintorer, i Amàlia Aymerich Ametller. Obrer tintorer com son pare, s'integrà molt jove en el moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 28 de desembre de 1920 es casà a Rubí amb Manuela Espert Patsi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes d'una operació.

***

Gustave Bouvet

- Gustave Bouvet: El 4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis. Sos pares es deien Gustave René Bouvet, cisteller, i Blanche Marie Josèphe Schmidt, modista, i vivien a París (França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de religiosos caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que esdevingués seminarista, però hi restà un any i acabà retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13 anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor, dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació, començà a interessar-se per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a obrer pintor en una fàbrica. De salut precària, quan era infant patí la malaltia de crup i per aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a París i visqué amb sos pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès del servei militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la tuberculosi, treballà al costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919 visqué a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau d'aquesta ciutat, on, segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda anarquista. Des de la seva creació el juny de 1919, participà en les reunions de la Federació de les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de París, i, amb son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La Bellevilloise». El 5 de març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni Dieu ni maître» (Ni Déu ni amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane, que havia estat nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim de Juvénis, en Le Libertaire i participà en la reconstrucció del grup de cançó obrera «La Gerbe», el secretari del qual el gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del número 3 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de les Joventuts Anarquistes, organització de la qual va ser nomenat secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet antimilitarista «Aux jeunes soldats» en el periòdic, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre mesos de presó, i, per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte de París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI Tribunal Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va ser reemplaçat en La Jeunesse Anarchiste per René Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer torner en una fresadora de la fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos pares arran de la condemna, visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine Linthaud, en una habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol de 1922 Bouvet disparà dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava de ser nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el president de la III República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per l'avinguda dels Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada de una revista militar a Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, pena que escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca l'anarquia!». Le Liberté va fer una gran campanya per demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes condemnats (Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland, et.). El gener de 1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del seu cos paralitzat. Davant d'això, Le Libertaireobrí una subscripció popular en el seu favor. Es va casar el 13 de maig de 1944 a Bobigny (Illa de França, França) amb Anna Berthe Léontine Neerinck. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octube de 1984 al seu domicili de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

- Diego Martín Báez: El 4 de desembre de 1902 neix a Colmenar (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Martín Báez. Sos pares es deien Francisco Martín i Josefa Báez. Fins a la Revolució espanyola treballà en la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos. Milicià dels Batallons Confederals durant la guerra civil, va combatre als fronts malaguenys d'Antequera i del barri de Gobantes de Peñarrubia, i, després de la caiguda de Màlaga, als fronts del llevant peninsular, d'Aragó i d'Extremadura. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat. Un cop lliure s'establí a Gibraltar fins al tancament de la frontera per les autoritats franquistes, quan passà a viure a La Línea de la Concepción, on continuà participant en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de La Línea de la Concepción de la CNT i pogué aconseguir la jubilació de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Diego Martín Báez va morir el 2 de setembre de 1980 a conseqüència d'un infart a la Residència Sanitària de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya i dos fills.

***

Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de juliol de 1962

- Gabriel Duval: El 4 de desembre de 1911 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Le Plessis-Trévise (Illa de França, França)– l'anarquista, sindicalista revolucionari, pacifista i esperantista Gabriel Duval. Sos pares es deien Eugène Louis Duval, empleat de comerç, i Yvonne Hermance Adrien Thomann, modista. Es guanyava la vida fent de professor a Le Plessis-Trévise (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, retornà la seva cartilla militar i, com a represàlies, l'administració de l'Educació Nacional francesa l'acomiadà de la feina. Amb el suport del Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) aconseguí una feina de corrector en una impremta. Un any després, pogué reintegrar-se en la seva funció docent. Entre maig de 1956 i desembre de 1960 edità a Écharcon (Illa de França, França) 25 números del periòdic bilingüe francès-esperanto La Volonté Populaire / La Popola Volo. En 1958 ajudà a la reedició del llibre antimilitarista de Blanche Maupas Le fusillé, que es publicà en un número especial de La Volonté Populaire. Durant la guerra d'Algèria difongué el llibre prohibit La gangrène, on es denuncien les tortures durant l'ocupació colonial. Es casà en dues ocasions, el 4 de juny de 1938 a Sartrouville (Illa de França, França) amb Hélène Camille Van Gansberghe, de qui enviudà, i el 17 d'abril de 1945 a amb Sartrouville (Illa de França, França) Anna Gisella Nicoletta Bacchin. Gabriel Duval va morir el 25 de maig de 1962 al seu domicili de Le Plessis-Trévise (Illa de França, França).

***

María Mañas Zubero

- María Mañas Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista María Mañas Zubero. Sos pares es deien Benito Mañas i Emilia Zubero. A l'Ateneu Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que la data coincidia amb el Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la parella posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol. Quan la caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i després passà a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on s'ocupà d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el Comitè Regional d'Aragó s'establí a València, es traslladà a Moncada (Horta Nord, País Valencià), on compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València per ajudar en tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de capacitació a l'Internat Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera). Participà especialment, amb altres dones, en l'evacuació cap a València i cap a França de nombrosos militants evadits del camp de concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a França, amb Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la primera delegació enviada des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a Perpinyà i després al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí a la zona de Lió (Arpitània), on treballà com a obrera agrícola i fent tasques domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb son company participà en la reorganització de la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas s'establí a Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella muntà un petit taller clandestí on es van imprimir butlletins i periòdics de la CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on romangué alguns mesos. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica, de la qual son company era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i Federico). El seu últim domicili va ser a Alella (Maresme, Catalunya). María Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a la Residència Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou incinerada dos dies després al Cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). 

Manuel Salas Blasco (1914-1995)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Affamé Ardennais

- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

***

Portada i contraportada del primer número de Nu

- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Clauman (6 de març de 1894)

- Nicolas Clauman: El 3 de desembre de 1855 neix a Grenelle, actualment pertany al XV Districte de París (França), l'anarquista Nicolas Clauman –algunes fonts citen erròniament Chauman. Sos pares es deien Jean Clauman i Madeleine Eymon. Pouater de professió, l'abril de 1892 formava part del grup anarquista «L'Avenir» de Saint-Ouen (Illa de França, França), integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). El 22 d'abril de 1892 va ser detingut al seu domicili, al número 18 del carrer Anselme de Saint-Ouen, ben igual que altres 66 companys a París i a la regió parisenca, de manera preventiva davant la commemoració del «Primer de Maig». Durant el seu interrogatori assegurà que feia més de dos anys que ja no militava en cap grup anarquista. En l'escorcoll de casa seva es van trobar dos florets esmolats, una pistola de cavalleria i una comanda de dinamita datada el 9 de juny de 1884, que feia servir per a la seva feina de pouater. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquella època viva al número 23 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen. El 6 de març de 1894 va ser detingut i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser posat en llibertat el mateix dia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François, fuster ebenista, i Suzanne Neu (o Neut). Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Pierre François (1855-?)

***

Agnes Inglis a l'Abbot Academy (4 de març de 1891) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan]

- Agnes Inglis: El 3 de desembre de 1870 neix a Detroit (Wayne, Michigan, EUA) l'arxivera anarquista Angnes Ann Inglis. Sos pares, escocesos benestants, conservadors i religiosos presbiterians, es deien Richard Inglis, metge, i Agnes Lambie, i era la més petita de set germans. Després de fer estudis a la Clay Grammar School i a la Capitol High School de Detroit, va ser educada a l'Abbot Academy d'Andover (Massachusetts, EUA), exclusiva acadèmia preparatòria femenina. Son pare morí en 1874 i sa germana de càncer poc després. Després de la mort de sa mare en 1899, viatjà a l'estranger i posteriorment estudià història i literatura a la Universitat de Michigan. Abandonà els estudis abans de graduar-se i va fer de treballadora social a la Hull House de Chicago (Illinois, EUA), una mena d'institució de reformes socials que pretenia portar la cultura als estaments més desfavorits de la societat, a la Franklin Street Settlement House de Detroit, i a la Young Women's Christian Association (YWCA, Associació Cristiana de Dones Joves) d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Mentre feia feina en aquestes institucions, se n'adonà de les condicions socials de les persones immigrats als Estats Units, acostant-se de mica en mica al moviment anarquista. En 1915 va fer amistat amb Emma Goldman i John Beverley Robinson, i posteriorment amb Alexander Berkman i Judson Grenell. Organitzà conferències d'Emma Goldman i d'altres anarquistes, a més de fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Amb la incorporació dels EUA a la Gran Guerra radicalitzà les seves posicions, lliurant-se al moviment llibertari i destinant una part important dels diners de sa família al suport legal dels insubmisos al conflicte bèl·lic i dels perseguits polítics, especialment durant l'anomenat «Temor Roig» (1919-1920), sorgit arran de la Revolució bolxevic. Al final, sa família li va destinar un subsidi fixe temorosa que «dilapidés» la fortuna familiar en causes «radicals». Amiga de l'anarquista Joseph Labadie, en 1924 descobrí que el fons arxivístic sobre els moviments radicals que aquest havia donat en 1911 a la Universitat de Michigan estava completament abandonat al caos, sense catalogar i past dels lepismes. De manera voluntària i a temps complet, es dedicar a organitzar i a catalogar de manera acurada i molt personal aquest fons que passà a ser conegut com «Col·lecció Labadie», un dels arxius més importants del moviment anarquista del segle XIX. Gràcies al seu impuls i al de Joseph Labadie, aquests fons es van incrementar unes vint vegades amb les donacions d'importants anarquistes i radicals, com ara Roger Baldwin, John Francis Bray, Voltairine de Cleyre, Elizabeth Gurley Flynn o Ralph Chaplin. També ajuda Henry David en els seus estudis sobre la «Tragèdia de Haymarket» o James J. Martin en el seu llibre Men Against the State. The Expositors of Individualist Anarchism in America (1827–1908). Agnes Inglis va morir el 29 de gener de 1952 a Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) –algunes fonts citen el 30 de gener de 1952 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA)– i va ser incinerada l'1 de febrer al cementiri d'Elmwood de Detroit. Deixà inèdites una mena de memòries (Reflections. Notes for a Book). En 1979 Dione Miles publicà la biografia Agnes Inglis. Librarian, Activist, Humanitarian.

Agnes Inglis (1870-1952)

***

Fotografia policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)

- Joseph Cornuault: El 3 de desembre de 1876 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Louis Emmanuel Cornuault. Sos pares es deien Joseph Cornuault, pintor de cotxes, i Marie Quartier, modista. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció a París (França). El gener de 1894 va ser detingut i fitxat per la policia com a anarquista. En el moment de la detenció portava la cançó anarquista Prise de possession. Son patró, un tal Waguer, en va donar bones referències, reprotxant-li, emperò, les seves males companyies. En aquesta època vivia amb sa mare al número 11 del carrer Véron de París. El 17 de setembre de 1904 es casà al XVIII Districte de París amb Françoise Mournier. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lidio Ettorre

- Lidio Ettorre: El 3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços, Itàlia) l'anarquista Lidio Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es guanyava la vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment anarquista. En 1912 començà a col·laborar en la revista llibertària Volontà, d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia de Teramo (Abruços, Itàlia), on residia, envià a la Direcció General de la Seguretat Pública un informe on notificava la seva militància anarquista, la propaganda abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment llibertari d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del grup anarquista «Francisco Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en el grup anticlerical local, en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització dels obrers agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels creadors de la Casa del Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà Pietro Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en les vagues de la «Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914, fou orador en multituds de mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En 1915 va ser enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer una crida als soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel, va ser traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il Libertario, publicació en la qual col·laborava, una carta dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i, inculpat de «complot insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en estricta vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del «Fascio Revolucionari» de Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra estigué en contacte amb el grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquesta època es relacionà amb Pia Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el 1919 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué un dels dirigents de la Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de Giulianova. En aquesta època col·laborà en Avanti! Amb Attilio Conti i altres, parlà en un míting de solidaritat amb la Rússia soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919 a Giulianova. En les eleccions de 1919 participà en mítings electorals. En 1920, sota el seu impuls, el Grup de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit, votà una moció a favor de l'antiparlamentarisme. Després participà en la creació d'una coordinadora tendent a la creació d'un Front Únic Revolucionari (FUR) que reunís anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga Proletària. Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la vida, contra l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia soviètica, i va fer costat la Revolució Russa. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova i en Falce e Martello i parlà en nombrosos mítings en favor dels presos polítics. Entre l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova l'assemblea en solidaritat amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament dels presos polítics. L'agost d'aquell any promogué una mobilització a Giulianova contra els assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el míting contra els assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes polítiques que se celebrà a Caramanico Terme (Abruços, Itàlia). El 10 de setembre de 1920 organitzà el míting de propaganda anarquista de Guglielmo Boldrini organitzat a Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies després una mobilització popular anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920 organitzà un congrés provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del Cercle Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar la socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i empresonat un mes fins el novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia de la correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El setembre de 1921, amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo Pisacane» de Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia), fundà el periòdic L'Annunciatore. Organo degli anarchici d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a finals de 1921 retornà definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els mítings per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se celebraren a Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922. Patí nombroses condemnes per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota l'acusació d'haver participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922 encapçalà una campanya a favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions antianarquistes en la Unió Soviètica. Contribuí a la creació del grup anarquista «La Luce». Fou l'organitzador, amb Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors del IV Congrés de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA), adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a Castellammare Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller d'ebenisteria, al Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes. Després d'uns mesos d'exili a París (França) retornà a Itàlia i va ser objecte de nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del règim, en 1930 el seu document d'identitat portava l'epígraf «perillós políticament i inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies». En 1942 va ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs «derrotista» i amb la caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus contactes i, amb altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo Leone i Alessandro Pica), fundà el moviment polític «Italia Libera». Després de la II Guerra Mundial continuà amb les seves idees polítiques i va escriure les seves memòries sota el títol Memorie di un perseguitato politico antifascista, que resten inèdites. Lidio Ettorre va morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia).

***

Caricatura de Juan González González

- Juan González González: El 3 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González –citat en ocasions erròniament com González Debodt. Sos pares es deien Juan González i Elena González. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Malalt de càncer de pulmó, Juan González González va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Antoni Pena Romia

- Antoni Pena Romia: El 3 de desembre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Romia –a vegades citat erròniament Perna i Rumia. Sos pares es deien Antoni Pena Ybars, pagès, i Maria Romia Monclús. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «Juventud Ácrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència «L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des Sciences Économiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Francisco Moliné Viñas: El 3 de desembre de 1905 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Moliné Viñas, també conegut com Paco Moliné. Sos pares es deien Bernardo Moliné i María Viñas. Era el fill major d'una família nombrosa de 10 infants i des de molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc, arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat ocupada per una columna confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local d'Aisinas (Aquitània, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe. Francisco Moliné Viñas va morir el 25 de març de 1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas, població on residia.

***

José Rodríguez Portugal

- José Rodríguez Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea, Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Sos pares es deien Camilo Rodríguez Rodríguez i Dorotea Portugal Hernández. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a la Residència Sanitària d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de San Francisco d'aquesta ciutat.

***

Germinal García Campos (anys seixanta)

- Germinal García Campos: El 3 de desembre de 1924 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Germinal García Campos. Sos pares es deien Antonio García Dávila, jornalero, i Donata Campos Rodríguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on una dona de ciutadania britànica s'ocupava dels joves refugiats. Després s'embarcà com a polissó al vaixell mercant danès Kitty Skov, que feia la travessia entre França i Amèrica. Un cop descobert, aconseguir seguir el viatge cap a Nova York (Nova York, EUA), on gràcies al seu domini de la llengua francesa va poder restar-hi un temps fent-se passar per súbdit francès. Poc després retornà a França, on començà a militar en el moviment llibertari de París (França) i en la lluita antifranquista. El 4 de juliol de 1955 es casà a París amb María Josefa París Cambil. Durant els anys cinquanta i seixanta fou un membre força actiu de les Joventuts Llibertàries –va ser nomenat secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de París– i de la Federació Local parisenca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1960, abans de la visita d'Estat a França del primer ministre soviètic Nikita Khrusxov, va ser deportat temporalment, amb altres companys, a Còrsega. El seu domicili parisenc sempre va està obert per als companys que arribaven fugits de l'Espanya franquista i en diverses ocasions Francesc Sabaté Llopart (El Quico) va fer servir el seu pis del número 12 del carrer Lancry; en 1964 l'activista llibertari Stuart Christie passà algunes nits en aquest pis. També participà en les activitats del grup de resistència antifranquista Defensa Interior (DI). El seu último domicili va ser a Reuil-Malmaison (Illa de França, França).Germinal García Campos va morir el 12 de maig de 2011 a la Clínica Val d'Or de Saint-Cloud (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després.

Germinal García Campos (1925-2011)

***

Gemma Failla

- Gemma Failla: El 3 de desembre –el certificat de defunció cita el 10 de desembre– de 1951 neix Siracusa (Sicília), juntament amb sa germana bessona Aurora Failla, l'anarquista Elvira Gemma Failla. Era filla del destacat militant anarquista Alfonso Failla i d'Eufemia Pastorella. Nasqué casualment a Siracusa, però sa família vivia a Carrara (Toscana, Itàlia), ciutat on es crià i on començà a militar en el moviment llibertari, especialment en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Posteriorment, seguint son company Domenico Pucciarelli (Mimmo Pucciarelli), anarquista i insubmís a l'exèrcit, s'instal·là definitivament al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània), on milità activament en el moviment anarquista local. Es va vincular al grup editor del periòdic anarquista Informations et Réflexions Libertaires (IRL), fou membre de la Coordinadora Llibertàira i assídua de la llibreria llibertària La Gryffe. En 1979, amb son company i Jean-Marc Bonnard i Alain Thévenet, creà l'Atelier de Création Libertaire de Lió. També participà activament en les lluites feministes i homosexuals. Gemma Failla va morir el 16 de novembre de 2021 al I Districte de Lió (Arpitània) i va ser incinerada 10 dies després al cementiri de la Guillotière de la ciutat. Un edifici okupat de la Croix-Rousse porta el seu nom.

Gemma Failla (1951-2021)

Defuncions

Sergei Netxaiev (ca. 1870)

- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 3 de desembre de 1900 mor a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Havia nascut el 15 de febrer de 1861 a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups «La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta època participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. El 23 de juliol de 1898 es casà a Viena del Delfinat amb Thérèse-Victoire Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927

- Henri-Édouard Droz: El 3 de desembre de 1927 mor a Lió (Forez, Arpitània) el professor, periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz. Havia nascut el 13 de juny de 1868 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Sos pares es deien Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle Louise Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en 1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La Chaux-de-Fonds. El 28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra la jornada de l'1 de març, diada de celebració de la independència del cantó de Neuchâtel, fustigant contra la celebració d'aquesta «festa burgesa» i engrescant la classe treballadora a no participar-hi, «o contràriament la dinamita esclatarà al lloc de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de març d'aquell any, va ser processat; en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir contra el capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos de presó per «incitació a cometre delictes i per pertorbació de la pau pública», la pena mínima prevista, però sense comptar els dos mesos purgats preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de febrer de 1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la seva expulsió de territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902 va col·laborar amb Les Temps Nouveaux. Supplément Littéraire, amb versos i sobre qüestions poètiques. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era professor de literatura francesa i de dicció fonètica a l'Institut «La Châtelaine» i a l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va estar empresonat va escriure poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en un gros volum sota el títol Du rêve à l'action. La seva «Chanson libertaire» va ser reproduïda en Le Chansonnier de la Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra pel periòdic Le Réveil Anarchiste. Va tenir la intenció de publicar una peça de teatre revolucionària i altres obres poètiques i Le Réveil Anarchiste li va publicar textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys. Posteriorment emigrà al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany, actualment França), on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i entre 1905 i 1914 fou director general del diari Express de Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a la Sala de la Borsa de Mülhausen la conferència «La fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al mateix indret la conferència literària «Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et Georges Spetz)», que va ser publicada l'any següent primer en lliuraments en Express i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader et Cie». En 1910 col·laborà amb poemes en el periòdic juvenil Pages Illustrées de Ginebra. Posteriorment retornà a Suïssa i a Berna (Berna, Suïssa) fou representant dels diaris Le Matin i La Tribune de Genève. També fou redactor del Bulletin d'Alsace et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La Feuille d'Avis de Vevey. Més tard s'establí a París (França), al número 78 del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de bibliofília. Sa companya fou Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La Croix-Rousse del I Districte de Lió (Forez, Arpitània), després de caure malalt durant un viatge de negocis.

Peppino Bonaria

- Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola «G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.

Continua...

---