Efemèrides anarquistes
efemerides | 08 Març, 2026 12:20
Anarcoefemèrides del 8 de març
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Gran Festa
Familiar: El 8 de març de 1903 se celebra als
Salons du Printemps de París
(França) una Gran Festa Familiar en profit de la premsa
llibertària. L'acte va
ser organitzat per la Unió de Grups Anarquistes (UGA) i pels
periòdics L'Ére
Nouvelle i Le Réveil de l'Esclave.
La festa consistí en al·locucions
d'E. Armand i de Georges Butaud; una lectura dels assaigs
pràctics del comunisme
a Holanda per Hamburger; un concert-espectacle en diversos artistes
(Buffalo, Delsol,
Frédéric de Montmartre, Paul Paillette,
Paulin-Latour, Le Père La Purge,
Quatour de Chanteurs des Cours, Mme Régina,
Réval, Savanole, etc.); recitacions
d'obres de Libair i Henri Zisly; i la representació de
l'obra en un acte Le
gerdarme est sans pitié, de Georges Courteline, a
càrrec de la companyia
«La Rouge Églantine».
***

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista
- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.
***
L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat
- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Terre Libre,
òrgan de la FAF, de març de 1939
- Xerrada de Geuffroy:
El 8 de març de 1939 se celebra a la Sala de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF) de París (França) la xerrada i
debat-contradictori «Ce qu'est
l'anarchisme» (Allò que és
l'anarquisme) feta pel militant de la FAF i de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR) Henri
Charles Geuffroy. L'acte va ser organitzat pel pels Grups del IX i X
Districte
de París del Cercle d'Estudis Socials (CES).
Naixements
Notícia d'una conferència de Joseph Rogliano apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 12 de setembre de 1902
- Joseph Rogliano:
El
8 de març de 1857 neix a Bastia (Còrsega)
l'anarquista i sindicalista Josep
Rogliano –algunes fonts citen erròniament Rocliano.
Era fill de Jean
Baptiste Rogliano, sabater, i de Léonida Franzini. Es
guanyava la vida
treballant com son pare, de sabater, a Marsella (Provença,
Occitània). A partir
de 1894 començà a freqüentar les
reunions anarquistes i en 1895 participà en les
conferències donades per Sébastien Faure. Vivia
al número 27 del carrer
Saint-Laurent i, a partir de 1897, al número 5 del carrer
Timon de Marsella. El
setembre de 1897 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la
policia com
a «anarquista perillós». El 14 de
setembre de 1902, amb l'anarquista Augustin
Isidore Sartoris (Boulogne), va fer la
conferència «Les crimes de
l'Église» (Els crims de l'Església) al
jardí del bar Blanc, al número 22 del
carrer Clotilde, del barri marsellès de Les Catalans. En
1904 va ser nomenat
delegat dels sabaters a la Unió de Cambres Sindicals Obreres
(UCSO). El 4 de
maig de 1905 es casà a Marsella amb la domèstica
Marie Marthe Joséphine
Perimonti i amb aquest matrimoni la parella legitimà tres
infants: Homère Démosthène
Ciceron Rogliano (1887), Léonides Socrate Spartacus Rogliano
(1890) i
Baptistine Léonide Rogliano (1892). En aquesta
època vivia amb sa mare ja vídua
al número 74 del bulevard de Paris de Marsella, que
serà el seu domicili
definitiu. El desembre de 1912 figurava en els llistats d'anarquistes i
la seva
vigilància es recollia en informes mensuals. Joseph Rogliano
va morir el 8 de
març de 1913, el dia del seu aniversari, al seu domicili de
Marsella (Provença,
Occitània).
***

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906
- Jean-Baptiste
Reynard: El 8 de març de 1862 neix a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista,
sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es
deien Jean
Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben
igual que
son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament
en els lluites
obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.).
A partir de la
dècada dels noranta milità a
Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del
grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué
animador d'un dels grups, el que es
reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per
Claude Chapoton, es
reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava
de la difusió del
periòdic lionès L'Insurgé.
A finals
d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament
abans de
la manifestació del «Primer de Maig» i
processat per «associació criminal»,
però
el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895
participà en la
fundació del periòdic Le
Libertaire,
de Sébastien Faure, i col·laborà en Le
Père Peinard, d'Émile Pouget. En
aquesta època participà activament en tots
els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou
un dels
responsables de la biblioteca del grup literari i artístic
«Le Cénacle
Plébéien», establert al
número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a
resultes d'una reunió antimilitarista a Le
Chambon-Feugerolles (Forez,
Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i
adversaris. Abandonà
l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a
Saint-Jean-Bonnefonds (Forez,
Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels
vint, participant en la
creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat
secretari l'estiu de
1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives
per a la
III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir
dos vots a la primera volta.
Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí
el periòdic anarquista La Patrie
Humaine.
Durant els seus
últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de
Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el
12 de febrer de 1937 al seu domicili
d'Andrézieux-Bouthéon (Forez,
Arpitània).
***
Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)
- Alphonse-Charles
Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II
Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista
Ernest-Alphonse-Charles Soulage, conegut Périan.
Sos pares es deien
Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Périan, cotillaire.
Es guanyava la vida
treballant de fuster com son pare. El 12 de desembre de 1884
començà el servei
militar en el 6 Regiment d'Artilleria i entre el 26 d'agost de 1885 i
el 8 de
gener de 1888 treballà d'obrer de la fusta a
l'exèrcit. A començament dels anys
1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a
«perillós». A
finals de febrer de 1893 el seu domicili, al número 12 del
carrer Pernelle de
París (França), va ser escorcollat per la policia
i detingut per «associació
criminal». Entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 va ser
testimoni en el judici
celebrat a l'Audiència del Sena als anarquistes Fernand
Bricout, Marie Delange
i Jean Pierre François. El 22 d'abril de 1893
assistí a una vetllada familiar
d'un centenar de persones celebrada al número 52 del carrer
Chapon en ocasió
del retorn de Jean Pierre François, que havia estat
condemnat. El 6 de maig de
1893 participà en un míting de tres-centes
persones celebrat a la Sala
Commerce. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 12
del carrer
Pernelle, va ser escorcollat i la policia li va trobar una foto de
Ravachol,
però no va ser detingut. L'1 de març de 1894 va
ser detingut, amb altres 27
companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al
número 22 del carrer
Saint-Claude de París. En 1894 figura en el llistat
d'anarquistes a controlar
establerta per la policia ferroviària de fronteres. L'estiu
de 1894 s'exilià a
Londres (Alemanya), va ser albergat per l'anarquista Ernest Delebecque.
El
setembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la
policia
ferroviària de fronteres i també en la
recapitulació d'anarquistes d'aquell any.
Posteriorment va ser detingut, en 1896, al número 66 del
carrer Turenne de
París. El 29 d'abril de 1897 es casà al III
Districte de París amb la modista
Marie Angèle Assier i amb aquest matrimoni legitimaren sa
filla Suzanne Rose
Emilie Soulage, nascuda l'11 de gener d'aquell any al III Districte de
París.
En 1898 assistia a les reunions a favor del capità Alfred
Dreyfus. En 1901
vivia al número 54 del carrer Compans. Al final de sa vida
treballà de capatàs
en una fusteria. Alphonse-Charles Soulage va morir el 17 d'octubre de
1902 al
seu domicili del carrer Cayrade de La Sala (Llenguadoc,
Occitània).
Alphonse-Charles Soulage (1863-1902)
***
Foto
policíaca de Pietro Corna (febrer de 1895)
- Pietro Corna: El 8
de març de 1866 neix a Masino (Caravino, Piemont,
Itàlia) l'anarquista Pietro
Corna, conegut com Jacob Ange. Era fill de Domenico
Corna i Vittoria
Forsani. Es guanyava la vida treballant de fuster en la
construcció. El 7 de
febrer de 1895 va ser expulsat per «anarquista» del
Principat de Mònaco;
lliurat aquest mateix dia a la Gendarmeria francesa a la frontera del
Carnier
de Bèusoleu (Provença, Occitania), es va decretar
la seva expulsió del
departament dels Alps-Marítims per
«vagabunderia» (sense domicili fixe, sense
feina i sense mitjans de subsistència) i portat tres dies
després per dos
gendarmes a la frontera francoitaliana de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del processament de Jacques Antonin Vila apareguda en el diari
lionès Le
Progrès del 21 de novembre de 1888
- Jacques Antonin
Vila: El 8 de març de 1867 neix a Tarare
(Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista
Jacques Antonin Vila –algunes fonts oficials citen
erròniament el segon nom com
Antoine. Era fill de Jean François Vila,
negociant de fusta, i d'Agnès
Horace. Entre 1881 i 1883 patí diverses condemnes per
diferents delictes
(infracció de la policia ferroviària, robatoris i
vagabunderia). En 1887
treballava d'empleat i vivia amb sa mare al número 122 del
carrer Cuvier de Lió
(Arpitània), mentre son pare feia 18 mesos que estava
desaparegut. El 21 de
novembre de 1888 va ser condemnat per l'Audiència
d'Isèra a vuit anys de
treballs forçats i 10 anys de prohibició de
residència per «robatoris
qualificats». Enviat a la colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa el 20 de
gener de 1889, entre 1890 i 1903 va ser condemnat pel Tribunal
Marítim Especial
a diferents penes per robatori i set evasions, però sempre
era capturat. El 31
de juliol de 1895 aconseguí evadir-se i retornà a
París. En 1898 publicà unes
memòries (Les mémoires d'un
forçat) en lliuraments en el periòdic Le
Libertaire. Capturat, el 8 d'agost de 1899 va ser condemnat
per l'Audiència
de l'Erau a 20 anys de treballs forçats i a la
relegació per «robatoris
qualificats i temptativa de robatori qualificat» realitzats
entre maig i
octubre de 1898 i enviat de bell nou a la Guaiana Francesa.
L'última evasió es
produí el 26 de maig de 1903 i va ser capturat el 16 de juny
d'aquell any. Jacques
Antonin Vila va morir tres dies després, el 19 de juny de
1903 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
Pasquale
Luigi Mazzoleni
- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Ressenya
del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
novembre de 1971
- Jean Calandri: El
8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont,
Itàlia) l'anarquista, sindicalista
revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri,
més conegut com Jean Calandri
–a vegades el llinatge
citat Calendri. Sos pares es deien
Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera.
Arribà a França amb
sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb
les cames cremades
en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i
ben aviat començà a
militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els
cercles
anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de
França, França). Quan
es desencadenà el cas de la «Banda
Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René
Valet,
pogués fugir de la policia. A principis de la
dècada dels deu, entrà a formar
part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912
acompanyà Gustave Cauvin,
aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires
propagandístiques per
les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que
acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra,
col·laborà en les «Xerrades
Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En
aquests anys
participà activament en la campanya del Comitè de
Defensa Social (CDS) a favor del
terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les
companyies disciplinàries i colònies
penitenciàries establertes a les possessions franceses
d'Àfrica del Nord
(Biribi),
i acompanyà René de Marmande
en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una
temporada a Londres
(Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué
Errico
Malatesta.
Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença,
Occitània), on treballà de lampista
especialitzat en galvanització i participà en les
activitats del moviment
llibertari francès i en les dels seus companys italians
exiliats
a la Costa
Blava. També milità en la Confederació
General del
Treball (CGT), en «La Libre
Pensée» de Niça (País
Niçard,
Occitània), en el grup
«Élisée Reclus»
de la
Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux
Travailleurs (AVT, Associació
de Vells Treballadors), i col·laborà amb les
«Universitats Populars». En 1917
va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part
del
que es va
anomenar «cultura proletària» i es
relacionà
molt amb l'escriptor llibertari
Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre
cançons
i va escriure
poemes musicals, com ara Oraison
funèbre
à mon charreton, Les
cloches, Chanson bachique,
etc. Entre 1956 i 1959
col·laborà en el periòdic anarquista
de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei
Refrattari. Sa companya
fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà
el llibret Mon ami Calandri en
homenatge al seu
amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de
Menton
(Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la
Facultat de Medicina de Niça.
***
Juan de Dios Filiberto
- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.
***

Émile
Aubin (1923)
- Émile Aubin:
El
8 de març de 1886 neix al XI Districte de París
(França) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista, i després polític
socialista, Émile Aubin,
conegut com Marat. Era fill natural
de
la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant,
juntament amb son
germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb
Antoine Jean Aubin, treballador
dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII
Districte
de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei
militar com a
mariner al cuirassat Vérité,
es
rebel·là en agües escandinaves durant el
viatge del president de la República
Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia
arribà al vaixell i es negà a
crida «Visca la República!». Un
escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses
cançons
revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions
anarquistes i
antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i
seguir les idees
de Sébastien Faure i de Gustve Hervé,
però finalment el seu cas va ser
sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser
enviat des de la Presó
Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies
disciplinàries
africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en
1910, va ser nomenat
secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les
Indústries Elèctriques
(STIE) de París i, en absència d'Émile
Pataud, organitzà les manifestacions.
L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les
fosques el Teatre
de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10
de maig
de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels
Presidis Militars», que comptà amb
una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne,
Arcole Vauloup, i
que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer
Saint-Maur de París. Membres
d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet,
Prêtre, Titeux i
Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se
físicament dels
oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de
1910 en La Guerre Sociale. El 26 de
novembre de
1910 edità el cartell «Liberté,
égalté, fraternité. Armée
territoriale. Soldats
morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití
del càrrec de secretari
d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament
elegit secretari i
publicà el cartell «Galonnés
assassins». Va participar activament en la
campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i
reivindicà l'abolició del
«Biribi». Processat per un discurs antimilitarista
pronunciat l'1 d'octubre de
1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
va ser jutjat per l'Audiència
de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig
de 1911 va ser condemnat a 18
mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses
del judici; no
obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de
maig en cassació. El 7
d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne
a cinc mesos de
presó i a 500 francs de multa per
«injúries a l'exèrcit». El 4
de novembre de
1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de
presó i 100
francs de multa per «difamació i
injúries a l'exèrcit». En aquest judici
tingué
el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga
dels Drets
de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de
juliol de 1912 va ser
posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de
setembre de 1912 fundà Le Cri du
Sodat, el gerent del qual fou
Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme
et militarisme. El març de 1913, en una
reunió de l'Escola de Propaganda de
la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb
Jacques Long, per
reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a
«professor d'energia i
d'eloqüència», mentre Havane, de la
Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la
formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al
«Foyer Populaire» (Llar
Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del
carrer Henri
Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada
el 20 de
maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel
IX
Tribunal Correccional a dos mesos de presó per
«cops, ferides i violències». En
aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa
de França, França). El
18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del
Congrés Anarquista Nacional
que se celebrà a París. El juliol d'aquell any,
reemplaçà Silvaire en la secretaria
de redacció de Le Libertaire,
càrrec
que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys
també fou un dels
responsables de l'Impremta Comunista
«L'Espérance». El novembre de 1913 va
ser
gerent del número únc de Liberiamo
Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians
de París, i amb el
suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui
disparà un
oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En
aquesta època
era membre de «Les Amis du Libertaire», del
«Foyer Anarchiste» del XIX
Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte
adherit a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). En l'últim número de Le
Libertaire, publicat l'1 d'agost de
1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!».
Mobilitzat com a caporal en
el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front
–Pierre Martin,
quan s'assabentà de la notícia,
desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes
que feien costat la «Unió Sagrada». El
21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII
Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine
Point, amb qui tingué dos
infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en
polític
socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers
(Illa de
França, França) per la Secció Francesa
de la Internacional Obrera (SFIO).
Esdevingué ferroviari de la xarxa
«État-Rive Droite» i en 1920
participà
activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920
prengué la paraula en un
míting de vaguistes per protestar contra destitucions i
exigir la tornada del
personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula
en un míting
celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant
la Gran
Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre,
França) de l'SFIO de desembre de
1920, passà a militar en la Secció Francesa de la
Internacional Comunista
(SFIC). En aquesta època era secretari de la
Secció de Drancy (Illa de França,
França) de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). El desembre de
1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF),
el qual el 30 d'abril de 1926
es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista
(PRS). El 25 d'abril de 1925 es
casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de
1926 participà en un
míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la
plaça de l'Ajuntament de
Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de
Drancy i
vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El
16 de maig de 1931 va ser
esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A
començament dels anys trenta,
comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la
creació d'una
cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet.
Émile
Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de
França,
França).
***

Marie-Adèle Anciaux
- Marie-Adèle
Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand
Béart de Prisches
(Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga
llibertària Marie-Adèle
Anciaux, també coneguda com Mary Smiles.
Sos pares es deien Jean
Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i
Marie
Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre
1906 i
1910 a «La Ruche», escola llibertària
creada per Sébastien Faure. Juntament amb
el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la
Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de
febrer de 1983 a Chartres
(Centre, França), 11 anys després que el seu
company.
***
Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953
- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup «Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.
---
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Nota de la Redacció de Tramuntana Vermella Mail
--
Segons el company Fransesc Isgleas, del ram del suro de la CNT de Sant Feliu de Guíxols, els companys carboners de Calonge, que vivien a les anomenades places de fer carbó emboscats en les Gavarres i formaven un grup de defensa clandestí i actuaven anònimament a Barcelona enfront els pistolers de la patronal,varen connentar amb aquest destacat anarquista de Guíxols per acompanyar al company Lluís Nicolau i la seva esposa fins a la vila marinera de l'Escala des del Baix Empordà en transport públic d'autobús de línia. Per altra banda, la companya Maria Callol, que encara era una minyona l'any 1921, va fer la confidència en temps de la revolució de 1936 a la seva veïna del carrer de la Torre de la vila de l'Escala, la Miquela Torres, que havia anat a la parada de l'autobús de la vila per acompanyar fins a la casa de l'anciana familiar que utilitzaven els contrabandistes de tabac l'entorn familiar escalenc fins el moment que aquests varen portar la parella anarquista de l'afer Dato en una cala o platja de la Catalunya-nord, des dels escars del Codolar de la banda de llevant de l'Escala. La dada de la trobada en l'estació d'autobusos de l'Escala la va confirmar el company Isgleas, que no coneixia la identitat de la joveneta Callol. Coses de la clandestinitat. Finalment, en el decurs de l'exili del company Miquel-Dídac Piñero a París va donar el nom de la Maria Callol al company Fransesc Isgleas ja que aquesta veïna de la seva avia Miquela Torres ja era difunta. Actualment, el company Piñero regenta la llibreria Els Trobadors tot just davant dels antics escars del Codolar escalenc, on Lluís Nocolau i la seva companya varen embarcar clandestinament l'any 1921 posant proa cap l'altra banda de la frontera marítima del Pirineu mediterrani.
Tramuntana Vermella Mail | 13-04-2009, 19:06
Voleu dir que l'actual encarregat de "Els Trobadors" és descendent de Miquel-Dídac Piñero, potser? És que per l'edat no em quadra... Estic preparant un treball sobre anarquistes, passo temps a l'Escala on tin casa i m'interessa saber detalls del meu "segon" poble.
Antoni Dalmases | 21-02-2010, 21:17
Jo mateix, el llibreter, soc en Miquel-Dídac (l'Escala 1950). Salutacions.
Miquel-Dídac Piñero Costa | 22-02-2010, 19:27