Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 d'abril

Esdeveniments

Abarno i Carbone durant el judici

- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

***

Els anys del pistolerisme

- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

Pere Gabriel: «Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

***

Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

Capçalera del primer número de Más Lejos

- Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

***

- Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

***

La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

Joana Domènech: «L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

***

Cartell de la trobada

- XVII Trobada de la FICEDL: Entre el 9 i el 10 d'abril de 2016 se celebra al Cercle Anarquista Berneri de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la XVII Trobada de la Federació Internacional de Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaries (FICEDL). En aquesta trobada biennal diverses organitzacions d'arreu d'Itàlia i de diversos països europeus debateren sobre l'estat actual de la gestió dels arxius anarquistes (projectes, investigacions, iniciatives, problemes, etc.) a més de diversos aspectes tècnics (programari lliure, escaneig, digitalització, etc.). També es va valorar l'experiment de la Rete delle Biblioteche e Archivi Anarchici e Libertari (REBAL, Xarxa de Biblioteques i Arxius Anarquistes i Llibertaris).

XVII Trobada de la FICEDL (9 i 10 d'abril de 2016)

Naixements

Foto policíaca d'Aristide Gardrat

- Aristide Gardrat: El 9 d'abril de 1859 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) el socialista i anarquista Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat) –a vegades citat erròniament Garderat. Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en el registre civil per son pare, el cirurgià dentista, francmaçó, lliurepensador, republicà i regidor municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons Charles Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les matemàtiques. El 5 de juny de 1881 es traslladà a París (França) per a treballar d'obrer tipògraf i s'instal·là al número 13 del carrer Champollion de París. El 13 de desembre de 1881 demanà permís a les autoritats per continuar publicant i estampant a la seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de París, L'Égalité. Organe hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a les reunions del grup «L'Égalité», al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de comptable en la companyia asseguradora «L'Union», al número 15 del carrer Banque, i vivia al número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser jutjat com a gerent de L'Égalité, juntament amb Jules Guesde, per un delicte de «difamació i injúries» arran de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i ambdós van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquesta època era secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer Chévenet de París. Entre 1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als ferrocarrils estatals a Orleans (Centre, França). De bell nou a París, en 1884 continuà assistint a les reunions del grup «L'Égalité». En aquesta època encara militava en el Partit Ouvrier, en la Federació Socialista Revolucionària del Centre de la Regió Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics, i assistia a les reunions de «La Libre Pensée». El març de 1885 assistí a les reunions de la Unió Socialista Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la publicació parisenca La Question Sociale. Revue des idées collectivistes, communistes et anarchistes et du mouvement révolutionnaire des deux mondes, dirigida per Paul Argyriadès. En aquesta època freqüentà les reunions del grup anarquista «La Vengeance», fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia al carrer Lyonnais de París. El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle Col·lectivista Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons informes policíacs, fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier) i Lapierre, del grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886 assistí a les reunions del grup «Germinal», escissió de grup «La Vengeance» al V Districte de París, i l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per Jean Baptiste Louiche. També en 1886 assistí a les reunions del grup «Les Décadents». En 1887 va fer conferències antimilitaristes al grup anarquista «Les Antipatriotes», s'encarregà de la distribució del periòdic La Voie du Peuple i assistí a les conferències del Grup de Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887 assistí a diverses reunions on, segons els informes policíacs, prengué partit pel «col·lectivisme científic» marxista. En un informe de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era anarquista, sinó més bé un «socialista de l'escola de Proudhon i de Blanqui». En 1887 assistí a les reunions del grup «La Montagne», al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève, a les del grup «Coup de Feu» i a les del grup atiador del futur periòdic L'Ère Nouvelle. El 24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la proclamació de la I República francesa, recità, entre altres poemes, La charogne, de Charles Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al «Cercle Artístic i Socialista Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte et Cadoux», al número 21 del carrer Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquesta època era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A principis de 1888, segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i Alain Gouzien, el grup «Les Gueux» del V Districte de París, que prengué el relleu de «La Vengeance». El febrer de 1888 demanà permís per imprimir el periòdic Le Va-Nu-Pied. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí, amb una trentena de companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple per parlar de la manifestació commemorativa de la Comuna de París prevista per a dos dies després al cementiri de Père-Lachaise. Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses reunions de grups anarquistes, com ara «Ça Ira», «Joventut Anarquista», »La Sentinelle de Montmartre» i «Les Insurgés». L'octubre de 1891 fou present a les reunions del grup anarquista «Unió Socialista Revolucionària». Assistí el 9 de desembre de 1891 a la primera reunió del grup «Les Peinards», celebrada a la Sala Gros Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre, declarà que no s'havia presentat a la caserna per efectuar el període d'instrucció militar de 13 dies que li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la Sala Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de química per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de Propaganda pel Fet», que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i a diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i l'1 de gener de 1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va ser demanat per un jutge d'instrucció, però no va hi va comparèixer; tement ser detingut, demanà asil una nit a un antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui intentà convèncer de les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver reeditat la ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du Père Duchêne, sota l'acusació d'«ultratge als bons costums» després d'haver publicat un article titulat «Horreurs» i la citada cançó, entonada per François Claudius Koënigstein (Ravachol) just abans de ser executat. El 5 de novembre de 1892 l'Audiència de París el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «instigació a l'assassinat» per la publicació en tres números diferents de Le Père Peinard dels articles «Les ronchonnads d'un 28 jours» (núm. 186), «Chieries militaires» (núm. 187) i «Parlottes ouvrières», «Babillardes d'un campluchard» i «Coups de tranchet» (núm. 188). Fugint de la repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des d'on va enviar al president de l'Audiència la seva nova adreça londinenca perquè li enviés la correspondència –malgrat l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le Père Peinard i així entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892 va ser entrevistat a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis Matha i Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal. En la més absoluta misèria, es guanyà com pogué la vida treballant de rentaplats i va caure malalt després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de l'anarquista «Autonomy Club» de Londres. Sembla que va ser en aquesta època que esdevingué el confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els informes del qual començaren el 17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí evidències de la identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les explosions de París. El 21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les misèries, només alleugerida pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp, etc.), es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada francesa. El 18 de desembre de 1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres sobre el «Cas de Panamà». Sospitós de ser un confident policíac entre els companys llibertaris, el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2» deixaren d'enviar-se, però va ser substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26 de febrer de 1893 l'«Autonomy Club» organitzà una vetllada en el seu suport, i dos dies després abandonà el barri londinenc de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes) i d'allà a Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes), albergat per un forner. Expulsat de Bèlgica, passà a França i el 16 de maig de 1893 va ser detingut al carrer Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la publicació de la cançó Le bon dieu dans la merde i el tribunal reduí la pena anterior a sis mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per l'Audiència per l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a circumstàncies atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de juny de 1893 va ser tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie, greument tísic. El 29 de juny d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La Santé, on encara el seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de juliol de 1893 a l'Hospital Laënnec de París (França) i el seu cos va ser lliurat a l'Escola de Medicina. Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren recuperat el cadàver, però el 5 d'agost havia estat dissecat i aquell mateix dia incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de 1893 un grup d'anarquistes (Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François Quay-Cendre) publicaren una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que havia tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una cerimònia en la seva memòria davant el «Murs dels Federats» de Père-Lachaise on assistiren una cinquantena de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.), acompanyades d'una vintena de policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els assistents portaren una corona que duia la inscripció «A Gardrat, víctima de la societat» i l'acte finalitzà als crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per atacar Émile Pouget, que res havia tingut a veure amb la detenció de Gardrat, i desacreditar les idees de «solidaritat» i d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de març de 1892 contra la caserna parisenca de Lobau.

***

Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

- Rose Witcop: El 9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev (Ucraïna, Imperi rus; actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i propagandista del control de natalitat i de l'educació sexual Rachel Vitkopski, més coneguda com Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família de quatre germanes –la més gran, Milly, també militarà en el moviment anarquista amb son company Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí amb sos pares i germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop –Milly es va registrar amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior i amb els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa família. Sos pares, sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles grans. Ben aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia al carrer Jubilee Street («Jubilee Street Club»), on també ho feia sa germana Milly Witkop i Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer l'anarquista Guy Aldred, que esdevingué son company. El gener de 1907 la parella s'instal·là a Thorpebank Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909 tingué son fill Annesley –s'havia posat de part en la manifestació del Primer de Maig. Esdevingué l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son company edità, Herald of Revolt (1910-1914) i The Spur (1914-1921). En 1914 col·laborà en el periòdic anarcofeminista The Woman Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava empresonat per insubmissió a la incorporació a files durant la Gran Guerra. Després del conflicte bèl·lic la parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG, Grups de Propaganda Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919 esdevingué Communist League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921 fundaren la Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació Comunista Antiparlamentària) i viatjà a la Unió Soviètica per a demanar suport, però sense cap èxit i després de veure la situació allà, es va anar progressivament oposant a la política soviètica. A partir d'aquí es concentrà en la lluita a favor de la despenalització del control de natalitat, fent costat la tasca de Margaret Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en 1920 va fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou anticonceptiu químic que s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de Margaret Sanger i organitzà conferències seves per a les treballadores del Regne Unit. En 1923 la parella va ser detinguda per «obscenitat» després de publicar i distribuir l'edició britànica del fullet de Margaret Sanger Family Limitation en l'editorial «Bakunin Press» que havien fundat. El seu cas es va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats intel·lectuals (Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i d'associacions (New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la publicitat al voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va permetre que en pogués editar una nova edició. Aquesta última edició no va ser denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri de l'Interior britànic de ser deportada a la Unió Soviètica en tant que ciutadana estrangera. Malgrat que la parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences polítiques i a la militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de 1926 es casà civilment a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la deportació i confirmar així la seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i altres, creà el Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista Britànic) perquè introduís centres de planificació familiar a les clíniques. En aquesta època es relacionà molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of Labour i en The Freewoman, especialment sobre articles d'alliberament de les dones (sexual, polític, econòmic, etc.). En 1925 obrí la seva pròpia clínica privada de planificació familiar (People's Clinic), amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i després a Shepherd's Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de tancar-la per manca de finançament. Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de Londres (Anglaterra), després que una apendicitis es compliqués en peritonitis, i va ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium de Londres. Va rebre nombrosos homenatges pòstums.

Rose Witcop (1890-1932)

***

Amedeo Roccheggiani

- Amedeo Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien Amilcare Roccheggiani i Maria Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i es guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans de la Gran Guerra no va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27 de juny de 1920 va participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», fet pel qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció. Jutjat l'estiu següent, va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per formar part dels «Arditi del Popolo», però a principis d'any, sota el nom de Nereo Mancini, ja havia passat clandestinament a França i treballava en un taller de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època fou membre del Grup «Pietro Gori», format majoritàriament per sindicalistes de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a París, com ara Erasmo Abate, Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi, Amleto Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres. El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la «Revolta dels Bersaglieri» de 1920 el sotstinent Giovanni Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de l'Aquila (Abruços, Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de 1926 el condemnà en rebel·lia a 22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de recerca de la policia de fronteres, el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb documentació falsa a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores indicaven que visitava freqüentment «individus de tendències extremistes», entre ells el diputat socialista Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista d'Ancona Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca (Aragó, Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa pensar que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5 de maig de 1940 va escriure un «acte de sumissió» a Benito Mussolini demanant la seva repatriació a Itàlia. El fet és que continuà vivint clandestinament a França fins el 28 de novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i reclòs al camp de concentració de Vernet. El consol italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el Tribunal de l'Aquila declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926 i va ser alliberat, encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es reintegrà immediatament amb els cercles subversius locals i s'uní a la Unió Antifeixista. El 30 de març de 1944 la policia ordenà la seva detenció per a interrogar-lo. Després de trobar feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de 1945 va ser novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del periòdic monàrquic i populista L'Uomo Qualunque en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda. El febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dino Cherici

- Dino Cherici: El 9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe Lanzani, Konrad Stochr, etc.). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament canviant contínuament de lloc de residència (Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport fals a nom de Konrad Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia alemanya a cinc setmanes de presó. En aquesta època les autoritats estaven convençuts que formava part d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i comitès de suport als presos polítics, a més de dedicar-se a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a Bèlgica, on va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta a Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista Corpo di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al camp de concentració de Murgui (Àlaba, País Basc) i posteriorment al camp de concentració d'Orduña (Biscaia, País Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats feixistes espanyoles el consideraven responsable de l'organització de l'incendi d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de 1936; també se li va acusar que va treballar de xofer de «personatges rojos», de que hi anava armat durant el govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona (Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là, sembla, a Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener –algunes font citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Vicenç Marcet Vidal: El 9 d'abril de 1907 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat.

***

Milicians de la «Columna Ascaso»

- Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 9 d'abril de 1912 neix a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)–l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquella època, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània).

Continua...

---