Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Naixements

Paul Robin (1893)

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània) el pedagog, l'internacionalista llibertari, francmaçó i neomaltusià Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer servir els pseudònims Bripon i Vindex. Era fill d'una família catòlica i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean Placide Robin, director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment director de comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche Martin; son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La família va viure a Brest, Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i novament a Brest. Va créixer al barri burges del centre de la ciutat, però va poder veure la misèria obrera del barri de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria. Estudià a l'Institut de Brest i en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de París (França), on seguí les classes de Louis Pasteur i es llicencià en ciències matemàtiques i de ciències físiques. En aquests anys esdevingué positivista, darwinista i ateu, tot admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i 1865 va fer de professor de secundària, primer de física a l'Institut de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i després al de Brest, però entrà en conflicte amb l'administració, rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials, que l'impedien introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant l'educació popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una llicència de tres anys per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer perquè visqués un temps a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans d'embarcar cap a Nova Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica, però a Lieja (Valònia) assistí al I Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja (Valònia), que se celebrà entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans canviaren totalment. En aquest congrés establí contactes, a més de pedagogs progresistes, amb intel·lectuals socialistes i militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey. Motivat per tot aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866 publicà un Méthode de lecture. L'abril de 1867 participà en el II Congrés Internacional d'Estudiants, on defensà el seu projecte d'innovació pedagògica. En aquesta època fundà el periòdic d'educació popular Le Soir. L'octubre de 1867 s'adherí a la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar a Brussel·les (Bèlgica) amb Alna Louise Émélie Delesalle, filla d'un militant internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals moriren a curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones més, una carta dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu programa, acceptaven, per interès a la unitat, la decisió del Consell General de l'AIT de Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la Internacional. En 1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que acabà en forts enfrontaments, va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), entaulà amistat amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de 1869 va ser admès com a membre de la secció ginebrina d'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquesta època col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT, el qual dirigí un temps. En aquesta època col·laborà en Revue de Philosophie Positive. El setembre de 1869 assistí, com a delegat de la secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea, Suïssa) de l'AIT, on votà per la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres de la comissió encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral. El 3 de gener de 1870 dimití d'aquesta comissió i, després d'abandonar Ginebra, s'establí a París, on s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) d'Eugène Varlin, que federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870 la policia imperial va detenir els membres més destacats de l'AIT francesa, redactà i signà, amb altres membres del Consell Federal de París, una dura protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta de la qual se'ls acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El 12 de juny de 1870 va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI Tribunal de Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la Internacional parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar l'acusació de «pertinença a associació secreta», però va ser condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per formar part de l'AIT, «organització no autoritzada», de París. Després de passar per la presó parisenca de Sainte Pélagie, el 28 d'agost de 1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais (Picardia, França) i va ser alliberat el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II Imperi francès. En sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15 dies a Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos infants. Por passar-se en el temps de permanència al país, va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no pogué arribar a París, aleshores assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de 1870 els internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública amb la intenció de crear un Comitè de Vigilància i de Defensa Nacional («Comuna») a la ciutat, però les autoritats militars van detenir els militants que encapçalaren la proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va exiliar a Londres, on arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels militants de Brest. Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de 1870 per «participació en complot amb la finalitat de capgirar l'autoritat» i condemnats durament, però donada la feblesa de les acusacions, finalment el govern acabà per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul Robin va ser acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell General de l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la Conferència de Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia d'assistir a la conferència que es discutís la «qüestió suïssa» (la dissidència bakuninista de la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper d'acusat. Finalment, va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut, s'instal·là amb sa família a la zona rural londinenca, a  Woolwich (Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la Internacional «autoritària», el seu paper en la Internacional es va anar diluint, malgrat mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del Jura bakuninista i el vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits en la seva assistència al congrés «antiautoritari» de Saint-Imier (Berna, Suïssa), en la seva correspondència –molt important amb la de Piotr Kropotkin, que esdevingué un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la col·laboració, sota el pseudònim Bripon, en diferents publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur exili londinenc, que va durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les classes que donava, es va veure apartat de la lluita política i, de mica en mica, desencisat, es va allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final de sa vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879 retornà a França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament primari del ministre Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació primària a Blois (Centre, França) –Robin havia col·laborat abans amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia. A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels mestres i superiors, demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el va ajudar constantment, entre 1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost («Orfenat Prévost»), a Cempuis (Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del Consell General del Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants entre quatre i 16 anys, les teories de l'educació integral que havia anat pensant entre 1869 i 1870. Aquesta educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i oprimits l'accés a l'educació («educació popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament l'individu en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic, intel·lectual, moral, etc.), a més, i molt important, d'exercir la coeducació dels sexes, aspecte molt innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats. També lluità contra la discriminació establerta socialment entre «treballadors manuals» i «intel·lectuals», així com la separació educativa per edats, educant tots els infants plegats, reivindicat així l'«educació integral». Molt influenciat per la idea del «falansteri», l'educació en aquest centre era comunitària, on participaven direcció, mestres, empleats, infants i familiars. Els seus mètodes educatius, força revolucionaris en el seu temps, van fer que el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de «antipatriotisme», fos destituït, malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave Mirbeau, etc.), de la direcció de l'«Orfenat Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard Drumont. La seva obra pedagògica serví d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Julien Husson, Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896 fundà la Lliga per la Regeneració Humana (LRH), que introduí a França les idees del neomaltusianisme que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre els mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta «prudència genèsica» era un mitjà d'emancipació de les classes menys afavorides i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per l'alliberament de la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o no la seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i fomentà una agència d'«unions lliures», entre altres iniciatives. En el seu neomaltusianisme també desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament regeneracionista tant en voga aleshores. En aquests anys, a més d'editar el periòdic Régéneration, publicà nombrosos fullets de propaganda neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes, socialistes, feministes i francmaçons. Com a maçó, fou membre de la Gran Lògia Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899 visità els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de lluita gairebé solitària, trobà Eugène Humbert qui s'encarregà de l'organització material de l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908 a la propaganda, organitzant conferències públiques per tot arreu amb destacats oradors i oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien Faure, Marie Huot, Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre Robin i Humbert que implicà una escissió, fundat el segon el seu propi grup, «Génération Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat de forces i estafat per alguns antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot sol i amargat, gairebé cec i malalt de pròstata, decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912, aniversari de la seva revocació de l'«Orfenat Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va morir l'endemà, 1 de setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París (França), després que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant reanimar-lo. Deixà el seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de setembre d'aquell any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Paul Robin (1837-1912)

***

Averardo Gianneschi

- Averardo Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts citen el 3 d'agost de 1859– neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi, conegut com Bobo. Sembla que a Pisa va pertànyer a la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa, com ara el març de 1872 a una multa per «escàndol nocturn», el gener de 1878 a tres mesos de presó per «possessió d'armes», l'agost de 1878 a vigilància especial per «cops», el setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada de manifest sediciós» i el setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb premeditació». Segons la policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner Orsini, qui havia ferit a ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat condemnat a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i obrí una cantina, al número 53 del carrer Villefranche, que va servir de lloc de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la militància i de lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada per la ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava permanentment aquesta taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça de l'acusació d'haver-se fet passar per diputat italià; el «Cercle Mazzini» es congratulà de la sentència. A començament de 1894 va ser qualificat en un llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a «molt perillós». El maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del comissari especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir com a confident al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la finalitat de donar informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi va trobar una voluminosa correspondència política i dos segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i es va comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i al comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de Niça amb el comissari especial, defensà que no era anarquista i donà els noms de quatre militants italians, dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat tenir ordre d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França. De bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió d'Assignació de Residència Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era anarquista, però no li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897 regentava el restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera». A partir de febrer de 1898 va promoure una subscripció per a la família de l'estudiant universitari pisà que acabava de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia participat en una insurrecció republicana i que va ser detingut per la policia, però que finalment aconseguí fugir. El 16 de novembre de 1906 gestionà la incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust.  El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Notícia d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 18 de desembre de 1936

- Henri Guérin: El 3 d'abril de 1896 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin, conegut com Le Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges Guérin, empleat de comerç, i Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una papereria. Mobilitzat, el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per «insuficiència muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23 de setembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En 1923 vivia al número 31 del carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili que mantingué en els anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son germà Jules George Guérin, també anarquista, va ser un  fundadors en 1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content, Lucien Haussard, Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée Anarchiste, que volia arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de 1924 fou el responsable de l'anarquista «Grup Teatral i Artístic», que assajaven dilluns i dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del carrer Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939 col·laborà activament el Le Libertaire, portant la secció «Notes et glanes». En 1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic» de Le Libertaire, amb el qual va fer moltíssimes actuacions en festes i actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup «Propagande per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA), especialment amb el cançonetista Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté. L'abril de 1936 participà en una gira de propaganda antiparlamentària organitzada per Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al Congrés de Pasqua de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al Congrés Nacional de l'UA celebrat a París i va ser confirmat en el càrrec de membre de la seva comissió administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de 1939, ell o son germà, col·laborà en l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial, en 1940 passà a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on va ser corrector de Le Petit Journal. S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el sector sindicalista de la xarxa de resistència «Libération-Sud», a la qual proporcionà tres fullets, redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al Primer de Maig de 1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la Confederació General del Treball (CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent René Amarger a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves activitats resistents, l'estiu de 1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la categoria de «Nacht und Nebel» (Nit i Boira), que implicava l'eliminació física. Henri Guérin va morir el 8 de maig de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament  el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1899-1965)

***

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.

***

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per «expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a «terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat «capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

Continua...

---