Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Audace

- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

***

Portada d'un número d'A Lanterna

- Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tres èpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

A Lanterna (1901-1935)

***

Capçalera de La Batalla

- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 de març de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) la conferència «Grandezas y miserias de la revolución social espanyola» del metge anarquista i anarcosindicalista Félix Martí Ibáñez, aleshores director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya. Aquesta conferència era la setena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Jacinto Toryho, secretari de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera, presentà l'acte. En aquesta conferència Martí Ibáñez tractà nombrosos temes, com ara l'individu i la col·lectivitat, la justificació científica de les revolucions, els perills del sectarisme, la CNT davant la polític, les crítiques al procés revolucionari, la reconstrucció econòmica, el paper dels sindicats, el nacionalisme, la justificació de la participació llibertària en les institucions estatals, etc. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1, Radio CNT-FAI, Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de Martí Ibáñez (7 de març de 1937)

***

Un moment del míting

- Míting de la FAI: El 7 de març de 1938 se celebra al Monumental Cinema de Madrid (Espanya) un míting de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Melchor Rodríguez García, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, i hi van parlar Gregorio Gallego García, en nom de les Joventuts Llibertàries; José García Pradas, membre del Comitè de Defensa del Centre; i Suceso Portales, en representació de «Mujeres Libres». En aquest míting se celebrà la unitat aconseguida en l'Aliança de Joves Antifeixistes i es va fer una crida a aconseguir la unitat entre tots els sectors en un Front Popular Antifeixista i en una Aliança Obrera Revolucionària. També es va celebrar l'enfonsament el dia anterior del creuer de l'armada franquista Baleares. L'acte acabà amb la intervenció d'Antonio Agraz, que recità poesies, i la interpretació de diversos himnes confederals i revolucionaris.

***

Cartell anunciador de l'acte

- Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

Naixements

Foto policíaca de Clotilde Loth (27 d'abril de 1894)

- Clotilde Loth: El 7 de març de 1851 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Clotilde Caroline Joseph Loth. Era filla d'Auguste Loth, algutzir, i d'Adolhine Henriette Josephine Massart, propietària. Es guanyava la vida treballant de lletera. El 22 de març de 1883 es casà a Valenciennes amb l'advocat anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut, sovint citat Bossant. El juliol de 1893 la parella i sa filla, provinents de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí a París (França), al número 31 del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894 la família s'instal·là al número 15 del carrer Tour-d'Auvergne. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir l'anarquista Armand Matha al seu domicili del carrer Tour-d'Auvergne, on s'allotjava des de feia uns dies, i l'endemà ella va ser detinguda, la qual, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres (Anglaterra), regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer Jocquelet de París. El 27 d'abril va ser detingut son company i ambdós, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», van ser fitxats aquell dia com a «anarquistes» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu domicili escorcollat sense cap resultat. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia amb son company al número 33 del carrer 3 Frères de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Sos pares es deien Ferjeux Simonin, empleat a l'Asil Imperial de Vincennes, i Anastasie Allaux, cuinera. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». El 16 de desembre de 1899 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Courtois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el diari Le Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de 1901

- Edmond Carpentier: El 7 de març de 1873 neix a Montreuil-sur-Mer (Picardia, França) l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Sos pares es deien Denis Edmond Carpentier, paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de professió, vivia al número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però a causa de «palpitacions» va ser destinat a serveis auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el donà com a «desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de 1900 visqué al número 49 del carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i posteriorment s'establí al número 2 de la plaça del Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de 1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per «violències». En 1901 fundà un grup anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu habitatge per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva habitació «La propiété c'est le vol» (La propietat és un robatori) i al sòcol de la xemeneia «Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de març de 1901 participà en el carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand Calazel, Dubourguet, Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin, Péchin, Edmond Pépin, Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier) llançaren des d'un carro que representava «El Capital esclafant el Treball» pamflets amb textos revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes. Organitzà diferents reunions polítiques, com ara la conferència de Ferdinand Calazel sobre la «Revolució obrera» del 17 de març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine) celebrada a la Sala Alcazar d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una pancarta amb el text «Vive la Liberté» i el 16 d'abril de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat, el 15 de març anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56 del bulevard Jardin des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors a Peu. El 30 de maig de 1901 va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin des Plantes i una colla de companys de la «Lliga dels Antipropietaris» el van ajudar al desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de la ciutat tot cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de 1901 s'instal·là al número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres anarquistes (Jules Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille Tarlier), on muntaren un taller de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista i una gran pancarta «Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels Antipropietaris), i on cantaven durant tot lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven els membres del clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 Le Journal d'Amiens li va dedicar un article i Le Progrès de la Somme un altre on li donava la paraula. Vigilats per la policia, va ser denunciat per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veux être heureux, nom de dieu, pends ton propiétaire» (Si vols ser feliç, redéu, penja el teu propietari). El 2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior d'un local ocupat com a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al número 8 del carrer Saint-Germain, un cartell que deia «L'Armée est l'école du crime» (L'Exèrcit és l'escola del crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; però, en l'apel·lació de l'Audiencia del 24 d'octubre de 1901 el seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament del seu domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser detingut i denunciat per «escàndol nocturn i rebel·lió». El 14 de juliol de 1902 vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra, la qual va ser decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de 1902, amb Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb Jules Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de Xampanya. En 1904 el seu nom figurava com a «nòmada» en un registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades». Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16 del carrer Perreau i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili del seu marit on, després d'una discussió, ella trencà set vidres de les finestres; jutjat el 20 d'abril de 1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó per «complicitat». El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra vivia al número 3 del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond Carpentier va morir el 13 d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França) i va ser enterrat dos dies després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

***

Notícia de l'alliberament de Victor Ernest publicada en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier del 2 de setembre de 1895

- Victor Ernest: El 7 de març de 1875 neix a Brussel·lès (Bèlgica) l'antimilitarista llibertari, neomaltusià, i després polític socialista, Victor Charles Julien Joseph Ernest. Sos pares es deien Joseph Ernest i Annette Mas. En 1895 era membre de les Joves Guàrdies Socialistes (JGS). Entre 1895 i 1898 fou corresponsal de Bèlgica del periòdic parisenc Le Parti Ouvrier. En 1895 va ser condemnant per unes declaracions antimilitaristes per un tribunal belga a 16 mesos de presó, però recobrà la llibertat el setembre de 1895 després romandre sis mesos empresonat. Membre de la Lliga Neomaltusiana de Bèlgica, mantingué correspondència amb l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en el periòdic neomaltusià anarquista Génération Consciente (1908-1914), dirigit per Eugène Humbert. A principis de segle fou redactor del Journal de Charleroi. Entre 1911 i 1938 va ser regidor municipal del Partit Socialista Belga (PSB) i entre 1912 i 1920 regidor adjunt al burgmestre de Charleroi i en 1922 de Jumet. Durant la Gran Guerra s'encarregà d'una important missió d'espionatge per a l'autoritat militar consistent a cartografiar els combois ferroviaris alemanys i transmetre aquesta informació, via Països Baixos, al servei d'intel·ligència britànic «Cameron»; detingut, aconseguí evadir-se i passar als Països Baixos i després a Jumet (Charleroi, Valònia), obtenint la Creu de Guerra francesa amb mencions honorífiques. Entre 1918 i 1940 va ser diputat de Charleroi. Combaté el flamenc a la Universitat de Gand (Flandes Oriental, Flandes) i el bilingüisme dels sotsoficials i oficials de l'exèrcit i en l'administració; pronunciant-se a favor d'una Bèlgica federal de nou Estats provincials, única forma, al seu parer, de compaginar els interessos valons i la unitat de Bèlgica. En 1930 patrocinà el I Congrés de la Concentració Valona. Entre les seves obres podem destacar L'Almanach Socialiste (1897, amb altres), Socialisme et malthusianisme (1901) i La Commune de Paris (1931). El seu últim domicili va ser a Jumet. Sa companya fou Marie Joséphine Clémentine Lampert. Victor Ernest va morir el 14 d'agost de 1940 a Canes (Provença, Occitània).

***

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera –sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització «Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pietro Cociancich

- Pietro Cociancich: El 7 de març de 1884 neix a Umag (Ístria, Imperi Austrohonagares; actualment Croàcia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Cociancich, també conegut com Pietro Canziani i Il Triestino. Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk (o Vocek). Fuster de professió, esdevingué anarquista quan era molt jove, al voltant del moviment obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül) i entrà a formar part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius, però també molt controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Marina austrohongaresa i després del conflicte bèl·lic es va dedicar a recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de Monfalcone (Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes locals. Participà en diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i participà en la defensa de la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser cremada per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per possessió d'una granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El maig de 1926 va ser detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria, Itàlia), probablement durant un intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret d'italianització dels noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani. El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser detingut al Fiume sota l'acusació de «falsificació de moneda». Un informe de la Comandància de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de Torí (Piemont, Itàlia) de juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de Trieste més actiu». Després d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de peó, aconseguí l'abril de 1930 passar a França, però deixà sa companya i son infant a Trieste. A Marsella (Provença, Occitània) treballà per a l'empresa Coder i, un cop va ser acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquesta època va fer contacte amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria local. Amb altres companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore), entrà en la lluita violenta contra les estructures i els capitosts del règim feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a l'edifici no hi havia gent, llançà, juntament amb el republicà Dante Fornasari, una bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb son company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà tota la responsabilitat política i moral de l'acció, excloent totalment Dante Fornasari. Aquest procés, que començà el 26 de gener de 1933 a l'Audiència d'Ais de Provença (Provença, Occitània), es convertí realment en un judici contra la dictadura feixista, gràcies a les accions dels comitès que es crearen en el seu suport, però ell va ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència –Dante Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies després del seu alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el 17 de juny de 1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Revolució llibertària. Gràcies a la seva experiència militar de la Gran Guerra, s'integrà en el servei de guardacostes a bord del Francisco, enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va romandre fins el febrer de 1939, que passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Aconseguí fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El novembre de 1940 va ser detingut, jutjat, condemnat per «residència il·legal i falsificació de passaport», i empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels alemanys, va ser detingut per la Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres anarquistes, però va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat, en un procés reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12 d'abril de 1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren 18 persones. Malgrat la situació crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser interrogat sobre les seves relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes italian. Va ser transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on conegué el jove militant antifeixista Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a resultes d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Pietro Cociancich (1884-1944)

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix al I Districte de París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Chartres (Centre, França).

***

Josep Larroca Vendrell

- Josep Larroca Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Sos pares es deien Domènec Larroca i Mercè Vendrell. Ferroviari de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al seu domicili del Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.

***

Necrològica de José García Pacheco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

- José García Pacheco: El 7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista José García Pacheco. Sos pares es dien Juan García Riqueline, llaurador, i Josefa Pacheco Pérez. Pastor des d'infant, quan tenia 18 anys emigrà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on milità en el moviment anarquista francès. Fou membre del Grup Anarquista «Sébastien Faure» de la Federació Anarquista (FA) i, amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La Libre Pensée i la Unió Pacifista. Quan esclatà la Revolució de 1936 retornà a la Península i, amic íntim de David Antona Domínguez, va ser enviat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la CNT. En 1939, al final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat un temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on treballà de pastor i participà en la lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carmen Molinero Esteban, els Pirineus i s'instal·là a Bordeus, on visqué de la venda de plantes medicinals a les apotecaries. Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès, Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de violència. El seu últim domicili va ser a Dormont (Aquitània, Occitània). José García Pacheco va morir el 23 de març –algunes fonts citen erròniament el 22 de març– de 1990 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

Continua...

---