Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Avenir amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir: El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Pamflet anunciant l'acte

- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barcelí Solidaridad Obrera del 4 de març de 1933

- Conferència de Pérez Combina: El 4 de març de 1933 se celebra a l'Ateneu Racionalista de Barcelona (Catalunya) la conferència «La persecución de los anarquistes en Rusia» de Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina), aleshores membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Puig Antich: El 4 de març de 2016 se celebra al Centre Cultural «Casa del Reloj» de Madrid (Espanya), sota el títol «La impunidad permanece», un homenatge a l'activista anarquista Salvador Puig i Antich, executat el 2 de març de 1974 per la dictadura franquista. Hi van parlar Luisa Gavasa, Gutmaro Gómez, Carlos Olalla, Elena Ortega, Jaime Pastor, Merçona Puig i Antich i Carlos Slepoy, i comptà amb les actuacions de Coro de Mujeres Endredós, Cuca Escribano, Bernardo Fuster, Luis Mendo, Rojo Cancionera i Eduardo Velasco.

Naixements

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

- Émile Rabouin: El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Pierre Émile Rabouin –en ocasions citat erròniament com Raboin. Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry. Destil·lador de professió, a començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer de l'Épinette de Choisy-le-Roy (Illa de França, França). Amb sos germans Paul i Victor i sa germana Émile, animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy. Considerat per la policia com «anarquista perillós», el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans de la manifestació del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut sota l'acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Rabouin (1853-?)

***

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1969

- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).

***

Notícia orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de setembre de 1929

- Gaston Terry: El 4 de març de 1887 neix a Saint-Claude (Franc Comtat, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes fonts citen erròniament Tery. Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise Chavériat. Es guanyà la vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908 representà els metal·lúrgics de Saint-Claude en el congrés fundacional de la Unió Regional de Sindicats Obrers de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del Poble de Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de Marqueteria. El setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Claude i aquest any col·laborà en La Vie Ouvrière. El febrer de 1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28 de maig de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del Jura de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), presidí el congrés constitutiu de la Unió de Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de Oyonnax (Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la Unió Departamental Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'1 de juliol de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de més de dos mesos dels obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que l'agost de 1933 llogà per administrar una botiga de venda de cafè a Villeurbanne (Forez, Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del departament del Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers de la Pipa de Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le Libertaire. El seu últim domicili va ser al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. Gaston Terry va morir el 14 de maig de 1941 a l'Hospital de Saint-Claude (Franc Comtat, França).

***

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses, òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França)  ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.

***

Maria Amalia Melli

- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Renato Gialluca

- Renato Gialluca: El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) –algunes fonts citen Pescara (Abruços, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Renato Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i Giovina De Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis després de fer el primer nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona cultura política autodidacta llegint els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a files, va servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en els Ferrocarrils Estatals, participà activament en els agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de 1922. En 1923 va ser acomiadat de la feina per la seva militància política i, amb son germà Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de 1926, data en la qual emigrà clandestinament a França, fitxant la seva residència a La Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment passà a viure a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el moviment llibertari i freqüentà la Cambra del Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son germà Mario Gialluca. Poc després també va arribar son germà Giuseppe Gialluca i els tres germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans més combatius, participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la Prefectura de Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior sotmetre'l a mesures policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat pel seu activisme anarquista. De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a Catalunya, amb una companya espanyola i decebut de la política republicana espanyola, continuà amb la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i Angelo Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro Víctimes Polítiques creat per a defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante Fornasari, detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels Italians d'Aubanha (Provença, Occitània). En els anys següents freqüentà el socialista maximalista, antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a més d'Antonio Chiodini i altres exiliats, i continuà militant activament en els grups llibertaris marsellesos, tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El novembre de 1936 va ser present en la conferència sobre la Revolució espanyola que va fer el socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front d'Aragó. El gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en una unitat militar no identificada. Restà a la Península fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus després de moltes penalitats. El 7 de febrer de 1939 passà a França, sortejant els camps de concentració i trobant refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys llibertaris. L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen, Provença, Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10 d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços, Itàlia) arran d'un accident de trànsit.

***

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Pablo Gimeno Valero: El 4 de març de 1900 neix a Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien Francisco Gimeno i Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la Telefònica de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Portbou (Alt Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells de Cerelhac. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo Gimeno Valero va morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.  

***

Caterina Piolatto

- Caterina Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische (Piemont, Itàlia) la costurera i obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada a vegades com Silvana Piolatto–, coneguda com Rina i que va fer servir el pseudònim de Maria Gaiazzo. Sos pares es deien Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina Anarò. Sa família es traslladà a Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al cadastre. Son pare la introduí en el moviment anarquista i es formà a l'Escola Moderna, on a més de classes de costura i de màquina de cosir estudià literatura, història, esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola Comercial de Maria Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari. Es va veure molt influenciada per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda Bonnot». La Prefectura de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la definí com a «fervent anarquista i perillosa» i formà part d'un grup llibertari molt actiu durant el Bienni Roig (1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont, Itàlia), on també participà en les activitats del Circolo «Francisco Ferrer», al carrer Palermo i després al número 63 del carrer Vercelli d'aquesta barriada. El 29 de desembre de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu exili londinenc i va fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es realitzà una gran festa al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer». Companya de l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al Caffè Reale del carrer Regina Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi resultà mort i un policia ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada a dos anys i un mes de reclusió, però fugí cap a París (França) abans de ser capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda il·legalista de Sante Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi Peotta, membre del grup. En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi Peotta, que aleshores feia servir el nom de Garibaldi Pedrocco, a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué a casa de l'actor Michele De Rosa sota la falsa identitat de Maria (o Rosa) Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a Milà. El 20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda Pollastro» a Milà, va ser condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per complicitat en l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que tingué lloc a Milà durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser alliberada i s'ocupà de l'assistència als detinguts de la banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant plans d'evasió i distribuint el suport econòmic que els anarquistes italians emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo Maraviglia i des de França o des d'Il Risveglio de Suïssa. Durant el règim feixista, el seu domicili al número 92 del carrer Vercelli de Torí, on vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre de correspondència i propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser amonestada formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de «terroristes». En 1938 es casà amb l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la colònia penitenciària de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i s'exilià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Caterina Piolatto (1900-?)

***

D'esquerra a dreta: Achille Lausille, Jules Chazanoff, Jean Girardin i Jean Bucco (1927)

- Jean Girardin: El 4 de març de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, pacifista i sindicalista Jean Girardin, conegut com Bouboule. Sos pares es deien Jean François Girardin, jornaler, i Marguerite Eugéne Lombal, modista, i son germà Georges Girardin també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida empaquetant diaris a la sortida de la rotativa. Entre 1919 i 1922 fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XIII Districte de París, de les quals va ser secretari, i el febrer de 1921 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè d'Entesa del Sena. També milità en el grup de les Joventuts Revolucionàries de París. L'11 de maig de 1922 va ser cridat a files i incorporat en el 56 Regiment d'Infanteria; va ser llicenciat el 17 de juny d'aquell any. En 1923 s'adherí al Grup Anarquista del XV Districte de París. A finals de 1924 va ser corresponsal internacional en esperanto de la Joventut Sindicalista, el secretari de la qual fou Charles Cibois. El 15 de maig de 1925 reemplaçà Achille Lausille en la gerència de Le Libertaire. L'agost de 1925 va ser denunciat, juntament amb Jules Chazanoff (Chazoff) i Maurice Lacroix, per «provocacions de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista», arran de la publicació en Le Libertaire del cartell «À bas la guerre!», que va ser aferrat als murs d'arreu França. Tots tres van ser tancats a la presó parisenca de La Santé i demanaren la reducció d'un quart de la pena, realitzant una vaga de fam durant 25 dies, gràcies a la qual tots tres obtingueren la seva reivindicació. Entre el 15 de gener i el 12 de juliol de 1926 va ser secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). El 21 de gener de 1926 va ser condemnat a un mes de presó i a 500 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista». L'abril de 1926 va ser jutjat i condemnat a tres mesos i a una pena suplementària d'un any de presó, per mor de multes no pagades en processos anteriors de Le Libertaire. El 24 de maig de 1926 va ser detingut en un enfrontament amb un grup de feixistes davant la tomba del Soldat Desconegut de París, on era present l'ambaixador italià. L'octubre de 1926 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Fresnes i després a la secció de polítics de La Sante, on purga una pena de tres mesos de presó. A finals d'octubre de 1926 va ser substituït per Louis Loreal en la gerència de Le Libertaire. El desembre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia a 500 francs de multa i a 5.000 francs per danys i perjudicis arran de la denúncia d'un capellà de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després de publicar-se l'article «Entre curés», d'Émile Rousset, en Le Libertaire del 8 de gener de 1926. Durant la seva detenció, l'11 de gener de 1927 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a quatre mesos de presó com a gerent de Le Libertaire per un article aparegut el 24 de setembre de 1926, signat per FDLR, on l'autor comentava l'atemptat de l'anarquista Gino Lucetti contra Benito Mussolini. El 21 de gener de 1927 va escriure al ministre de Justícia demanant purgar sa pena per multes acumulades d'un any de presó a la secció de polítics de La Santé i no a Fresnes amb les presos comuns, tot anunciant que si no era acceptada la seva petició engegaria una vaga de fam. El 4 de febrer de 1927 Le Libertaire anunciava que havia estat traslladat a la secció de polítics. A finals de maig de 1927, amb Jean Bucco, Chazoff i Lausille, es posà en vaga de fam per obtenir la reducció d'un quart de la pena que des de feia vint anys es donava als detinguts polítics sense excepció; després de 18 dies de vaga, van ser traslladat a l'Hospital Cochin. El 15 de juny de 1927, quan feia nou dies que es trobava a l'hospital, va ser agraciat. A partir d'octubre de 1927 visqué amb sa companya, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo), al número 13 del carrer Eugène Varlin de París. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, en formà part de la comissió administrativa en representació de la Federació del Nord i va ser nomenat tresorer de la FARP, càrrec que va ser renovat el 27 d'agost de 1928. També formà part de la comissió de control de Le Libertaire. El 17 de gener de 1928, en la causa del capellà de Vitry-sur-Seine, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional per «difamació a mossèn Covin» a 300 francs de multa i a 1.000 francs per danys i perjudicis. Oposat a l'anomenada «tesi de síntesi» de Sébastien Faure, intervingué en el Congrés de l'UACR celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França) i va ser elegit membre de la comissió administrativa en representació, juntament amb Gabriel Even i Pierre Mualdès, dels XIX i XX Districtes de París. També va ser nomenat representant de l'UACR en el Comitè d'Entesa. S'adherí, des de la seva fundació a principis de 1928, al grup «Les Amis du Libertaire», del qual Nicolas Faucier era el secretari. A més a més, fou gerent del periòdic anarquista en castellà Tiempos Nuevos, prohibit a França. L'abril de 1928 va ser candidat anarquista-comunista a les eleccions legislatives per la II Circumscripció del XIX Districte de París. El maig de 1929 va ser candidat «formalment» a les eleccions municipals pel V Districte de París. El gener de 1930 proposà, amb Louis Lecoin i Pierre Mualdès, que el proper congrés de l'UACR es dividís en dues parts: una primera amb anarquistes-comunistes, membres de la Unió Anarquista (UA) i militants de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i altra amb els militants de l'UACR, tot això amb la finalitat d'unir el moviment anarquista. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés de l'UACR que se celebrà a París i va ser elegit administrador de Le Libertaire i de la Llibreria «Éditions Sociales», a més de membre de la comissió administrativa. En 1931 era tresorer del Comitè de Defensa del Dret d'Asil. En el Congrés de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser novament elegit membre de la comissió en representació, juntament amb sa companya Henriette Royo, dels X, XVIII i XIX Districtes de París. A partir de 1931 fou tresorer del Comitè d'Acció contra les Presons Militars i per l'Amnistia i, fins octubre de 1932, secretari del grup parisenc de «Les Amis du LIbertaire», en substitució de Jean-Paul Gravereau –sa companya Henriette Royo va ser reemplaçada en la tresoreria del grup per Rachel Lantir. El 3 d'abril de 1932 presentà la dimissió de la comissió administrativa de l'UACR, després de dissensions sobre la gestió de Le Libertaire, i va ser reemplaçat com a administrador delegat de Le Libertaire per René Frémont. Posteriorment s'adherí a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), dirigida per Victor Méric, esdevenint-ne tresorer de la X Secció. El 26 de juny de 1932 assistí al I Congrés de la LICP. El 7 d'octubre de 1932 trencà amb l'UA i Le Libertaire i dimití de la secretaria del grup parisenc de «Les Amis du Libertaire», essent reemplaçat per Jean Gravereau. Malgrat tot, continuà subscrit a Le Libertaire i freqüentant les reunions anarquistes. En 1933 va ser nomenat gerent del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica, on publicaven destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Remo Franchini, Virgilio Gozzoli, Leonida Mastrodicasa, etc.). També fou gerent del periòdic pacifista La Patrie Humaine, en substitució de Louis Raffin (Loréal), que havia estat detingut el 7 de febrer de 1936, i de La Voix Nouvelle, el gener de 1937. Membre de la comissió administrativa de l'UA, des de l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, també assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 a París. A partir de 1935 fou membre de «La Phalange», grup de suport de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París i figurava en un llistat de domicili d'anarquistes a controlar per part de la policia. Segons alguns, el maig de 1936 fou, amb Nicolas Faucier, René Frémont i Jean Ribeyron, delegat de l'UA a l'assemblea constitutiva del Front Popular. En 1939 encara militava en l'UA i vivia al passatge Sainte-Avoie del III Districte de París. Durant l'Ocupació treballà en el periòdic Paris-Soir, del qual va ser acomiadat el setembre de 1940. Entre el 2 d'abril de 1942 i l'abril de 1945 visqué al número 216 bis del carrer Pyrénées del XX Districte de París, edifici del qual sa companya Henriette Royo era conserge. El 6 de març de 1947 es casà al XX Districte de París amb sa companya, ja vídua, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo). Després de la II Guerra Mundial treballà en el servei d'impressió de L'Humanité. En 1950 continuava vivint al carrer Pyrénés i encara figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar. Jean Girardin va morir el 16 d'agost de 1954 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

Continua...

---