Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de «propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Naixement

Notícia de la mort de Casimir Mérignargues apareguda en el diari de Nimes Le Populaire du Midi del 27 de juny de 1912

- Casimir Mérignargues: El 5 d'abril de 1856 neix a la X Secció de Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Mérignargues. Fill d'una família protestant, sos pares des deien David Mérignargues, tallador de pedra, i Anne Bigòt, modista i germana del poeta occità Antòni Bigòt. Es guanyava la vida com son pare, de tallador de pedres de monuments funeraris i treballava al cementiri de Saint-Baudile de la població. Va fer moltes feines per son germà gran, Léopold Mérignargues, destacat escultor i ornamentista, a més de regidor municipal de Nimes. Abonat al periòdic La Révolte, Casimir Mérignargues des de 1891 era membre del Grup Comunista Anarquista (GCA) de Nimes i freqüentava regularment companys llibertaris (Henri Meck, Edmont Ruhaut, César Soulier, etc.), fet pel qual va ser fitxat en 1893, encara que no el considerava perillós. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Félix de Nimes. També fou membre de la Lliga dels Antipatriotes i el seu nom figurava en un quadern d'adreces embargat el març de 1892 al domicili de l'anarquista Léon Lepiez a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de juliol de 1894, ben igual que altres companys de Nimes, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar un Almanach du Père Peinard pour 1894 i el fullet Les jocrisses de sacristie. A principis d'agost d'aquell any tornà a patir una nova perquisició, però aquest no es pogué materialitzar perquè no hi havia ningú a casa, ja que ell havia anat al seu taller i sa companya, Eugénie Rose Amélie Besson, havia anat al rentador públic a fer la bugada. Sempre en estreta vigilància policíaca, cap el 1896 muntà l'empresa de treballs funeraris «Mérignargues & Lagont». L'11 de gener de 1897 envià una carta a la Prefectura de Policia per exigir que li fos llevada la vigilància ja que aquesta destorbava el seu negoci i la policia considerà que, malgrat considerar-se anarquista, ja no freqüentava les reunions llibertàries i demanà que fos esborrat dels registres policíacs. Casimir Mérignargues va morir el 26 de juny de 1912 al seu domicili del carrer de l'Avenir de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Baudile d'aquesta població.

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Descendent d'una família de rabins, sos pares es deien Mordechai Rubinstein (Marcus) i Shiffra Kahana. Emigrà a França, visqué al número 76 del carrer Sedaine de París i estudià filologia a La Sorbona. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 publicà a Cracòvia el llibre Das Eigentum in der vergangenheit, gegenwart und zuhunft, un assaig sobre la propietat i la seva història en polèmica amb el diputat alemany al Reichstag Eugen Richter. Sa companya fou Chinke Guttmann, amb qui tingué tres infants (Anna, David i Paula). Salomon Rubinstein va morir en 1924 a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille Le Gran Écho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914

- Camille Denayer: El 5 d'abril de 1880 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Camille François Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i Louise Justine Verbeke. Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector tèxtil a Roubaix i fou un dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la Gran Guerra. El 31 d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora tèxtil Marie Joseph Baty, amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou candidat abstencionista per la VII Circumscripció de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) a les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va morir el 24 de novembre de 1946 a l'Hospital de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée), agricultor, i Marie Dagut (Valentine), i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on ell es va criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta. És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte de resiliència. En els últims anys de sa vida retornà a Pontdaurat. És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970 a «Les Plantes», a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Marie Françoise Casanova i son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Antonio Perxés Costa

- Antonio Perxés Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de professió, a partir de 1924 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1929 retornà a Madrid. Participà en els fets revolucionaris de desembre de 1930, en la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en l'aixecament anarquista a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes ferroviaris a Andalusia en 1932, i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931, abandonà el sindicat, però posteriorment va seguir militant en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de desembre de 1931 va fer un míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El febrer de 1932 fou delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932 parlà a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Juntament amb Natividad Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García, Valentín Losmozos i Julián Martínez, creà la Federació Ferroviària Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al Partit Sindicalista (PS), a començament de 1936 organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya) la candidatura d'Ángel Pestaña Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en l'assalt de la Caserna de la Montaña a Madrid enrolat en les milícies confederals i lluità amb aquestes a les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro. Col·laborà en l'organització del IX Batalló de Milícies, conegut com «El Pestaña». El novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser nomenat delegat suplent de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la Delegació d'Evacuació de la Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la reintegració en la CNT, però aquesta li va ser denegada. A començament de 1937, després de la remodelació, va ser nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de 1937, com a president de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí un gran míting al Monumental Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal, Ángel Pestaña Núñez i José Sánchez Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938 presidí l'homenatge a Ángel Pestaña Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra traïció per robatori de joies i monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais per valor de més de dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya d'Antonio Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial d'evasió de capitals i un dels implicats en el robatori, a José García Pradas de CNT i aquest les retornà al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la dimissió del seu càrrec de conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de 1938 va ser condemnat per «apropiació indeguda» a 30 anys de presó i a 10 d'inhabilitació per a càrrec públic, membre que Antonio Márquez Rubio va ser condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid durant el franquisme, en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Perxés Costa (1899-?)

***

Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

***

El grup que fugí a França el 5 de juliol de 1938. De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido, Martín Terrer Andrés, Emilio Máñez Zaragoza, Salvador Vicente Pino, Alfonso Domínguez Navasal, Joaquín Ascaso Budría, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez

- Emilio Máñez Zaragoza: El 5 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Máñez Zaragoza. Es guanyava la vida treballant de fuster i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va fer el servei militar a l'Àfrica colonial com a caporal tirador. En 1936 formà part del grup anarquista «Nosotros», motor del Comitè de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Quan el cop militar feixista, el 18 de juliol de 1936, al domicili d'Antonio Ortiz Ramírez, muntà una metralladora que havia estat recuperada pels companys. Després lluità al front d'Aragó en la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Durant la primavera de 1938 fou tinent adjunt de l'Estat Major de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Ortiz Ramírez. En 1938 formà part del grup anarquista «Entereza» de Barcelona. El 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Martín Terrer Andrés), passà a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II Buró de la Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i després a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Nevers (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1977

- Vicente Soto Royo: El 5 d'abril de 1903 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.

***

Libertario Tassi

- Libertario Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França. Després d'anar i venir, s'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili també es mostrà força actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local del Socors Roig i del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb força novament les seves activitats llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto aparegué en el butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), definit com «anarquista perillós a detenir i portar a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi arribà. Després d'un breu període d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà al Batalló «Garibaldi». Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou destí, va ser enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna. El maig de 1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia del II Batalló. Després dels fets de «Maig de 1937», va ser enviat de permís a França, però, vista la situació de perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans l'expiració de la llicència. El setembre de 1937 marxà definitivament de la Península i retornà, sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on retrobà sa família; malgrat tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació nazi de Luxemburg la seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va ser detingut a Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser extradit a Itàlia. Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia), intentà minimitzar les seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l cregueren i va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la deportació emmalaltí, però continuà amb les seves activitats polítiques. El juliol de 1943 va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda antifeixista i va ser tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). L'agost de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), on s'encarregà del manteniment del magatzem; malgrat això, en aquest període la seva salut empitjorà força. El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el 21 d'abril de 1966 a Roma (Itàlia).

Libertario Tassi (1904-1966)

***

Necrològica de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de març de 1984

- Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Simón Estallo Aso

- Simón Estallo Aso: El 5 d'abril de 1913 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, sos pares es deien Miguel Molina i Maria Vivo. Pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiena, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín, Boletín Interno CIR, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto, Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Sa companya fou Violeta Tejerina. Miguel Molina Vivo va morir el 23 de febrer de 2014 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). 

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revista Libertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom, Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista «Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista «Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Defuncions

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 5 d'abril de 1904 mor a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Havia nascut el 30 de juny de 1856 a Laversine (Picardia, França). Era fill de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que «la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar «que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) –que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco–, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) –en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec–, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el «Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommaso a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot: El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquista Émile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade –qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gest és bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893–, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les «sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (4 d'abril de 1894)

***

L'atemptat de Sipido segons Le Petit Journal. Supplément Illustré del 22 d'abril de 1900

- Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat era òbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de L'Assiette au Beurre [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa «accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres», «tallar el bacallà» o «controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autèntic àlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també «Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (4 d'abril de 1979)

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Foto policíaca de Louis Lelarge (2 de juliol de 1894)

- Louis Lelarge: El 4 d'abril de 1848 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Louis Eugène Lelarge. Sos pares, obrers en una fàbrica de raspalls ambdós, es deien Pierre Joseph Alexis Lelarge i Louise Catherine Chouland. Es guanyava la vida, sembla, com a empleat en un comerç de pelleteria. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2 de l'avinguda de la Défense de Courbevoie (Illa de França, França), va ser escorcollat sense resultat pel comissari Labussière. Detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial inculpat pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto políciaca de Marie Bertout (26 de febrer de 1894)

- Marie Bertout: El 4 d'abril de 1852 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Marie Ismérie Bertout. Sos pares es deien Victor Joseph Bertout, carter, i Marie Louise Moraux. El 28 de maig de 1872 es casà a Reims amb Liévin Désiré Joseph Dernoncourt, representant comercial, de qui va enviudar. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França), on es guanyà la vida com a comerciant de vins i tendera. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 6 bis del carrer Solférino d'Aubervilliers va ser escorcollat per la policia. Detinguda, va ser fitxada l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març d'aquell any va ser posada en llibertat. Tal vegada no tingué res a veure amb el moviment llibertari. Marie Bertout va morir el 28 de novembre de 1930 al seu domicili del X Districte de París (França).

Notícia del suïcidi de Louis Diétrich apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 31 de maig de 1902

- Louis Diétrich: El 4 d'abril de 1860 neix a Ribeauvillé (Alsàcia, França) l'anarquista Louis Diétrich. Sos pares es deien François Diétrich, filador de cotó, i Catherine Préty. Membre de la Legió Estrangera, va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà (Algèria) a dos mesos de presó per «robatori qualificat en prejudici d'un habitant». Un cop civil, treballà en una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger (Algèria), després en una cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al carrer Bad Azoun. A partir de la dècada dels noranta freqüentà els cercles anarquistes algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes d'Alger-Mustapha», integrat per una vintena de membres. En 1890 participà en la subscripció de suport del periòdic algerí Le Cri Social. Organe oficial des travailleurs socialistes-révolutionnnaires d'Algérie En 1892 participà en la subscripció de suport financer per al periòdic algerí Le Libertaire, el gerent del qual fou Jean Faure. En 1893 la policia controlà que distribuïa pamflets anarquistes i periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le Père Peinard i La Révolte, en quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897 residia amb sa companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de 1898 va ser detingut durant una manifestació i inculpat per «incitació a l'assassinat per paraula» i per «possessió d'arma prohibida», però el seu cas va ser sobresegut i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899 partí cap a Tunis (Tunísia), però retornà a Alger l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly al barri algerià de Mustapha. Amb la companya Catalina Marie Jeanne malalta a l'hospital, Louis Diétrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al seu domicili del barri de Mustapha d'Alger (Algèria; actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al I Districte de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice Edmond De Vlaeminck, més conegut com Maurice de Vlaminck –el 16 de novembre de 1878 es canvià el llinatge oficialment al de Devlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare, Edmond Julien De Vlaeminck, tocava el violí i sa mare, Joséphine Caroline Grillet, el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares i ídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme –«La cage aux fauves», la «gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i s'uní amb Berthe Lucienne Combes, amb qui es casà el 8 d'abril de 1928 a Rueil-la-Gadelière i amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Naixements

Paul Robin (1893)

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània) el pedagog, l'internacionalista llibertari, francmaçó i neomaltusià Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer servir els pseudònims Bripon i Vindex. Era fill d'una família catòlica i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean Placide Robin, director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment director de comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche Martin; son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La família va viure a Brest, Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i novament a Brest. Va créixer al barri burges del centre de la ciutat, però va poder veure la misèria obrera del barri de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria. Estudià a l'Institut de Brest i en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de París (França), on seguí les classes de Louis Pasteur i es llicencià en ciències matemàtiques i de ciències físiques. En aquests anys esdevingué positivista, darwinista i ateu, tot admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i 1865 va fer de professor de secundària, primer de física a l'Institut de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i després al de Brest, però entrà en conflicte amb l'administració, rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials, que l'impedien introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant l'educació popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una llicència de tres anys per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer perquè visqués un temps a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans d'embarcar cap a Nova Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica, però a Lieja (Valònia) assistí al I Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja (Valònia), que se celebrà entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans canviaren totalment. En aquest congrés establí contactes, a més de pedagogs progresistes, amb intel·lectuals socialistes i militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey. Motivat per tot aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866 publicà un Méthode de lecture. L'abril de 1867 participà en el II Congrés Internacional d'Estudiants, on defensà el seu projecte d'innovació pedagògica. En aquesta època fundà el periòdic d'educació popular Le Soir. L'octubre de 1867 s'adherí a la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar a Brussel·les (Bèlgica) amb Alna Louise Émélie Delesalle, filla d'un militant internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals moriren a curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones més, una carta dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu programa, acceptaven, per interès a la unitat, la decisió del Consell General de l'AIT de Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la Internacional. En 1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que acabà en forts enfrontaments, va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), entaulà amistat amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de 1869 va ser admès com a membre de la secció ginebrina d'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquesta època col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT, el qual dirigí un temps. En aquesta època col·laborà en Revue de Philosophie Positive. El setembre de 1869 assistí, com a delegat de la secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea, Suïssa) de l'AIT, on votà per la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres de la comissió encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral. El 3 de gener de 1870 dimití d'aquesta comissió i, després d'abandonar Ginebra, s'establí a París, on s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) d'Eugène Varlin, que federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870 la policia imperial va detenir els membres més destacats de l'AIT francesa, redactà i signà, amb altres membres del Consell Federal de París, una dura protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta de la qual se'ls acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El 12 de juny de 1870 va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI Tribunal de Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la Internacional parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar l'acusació de «pertinença a associació secreta», però va ser condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per formar part de l'AIT, «organització no autoritzada», de París. Després de passar per la presó parisenca de Sainte Pélagie, el 28 d'agost de 1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais (Picardia, França) i va ser alliberat el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II Imperi francès. En sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15 dies a Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos infants. Por passar-se en el temps de permanència al país, va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no pogué arribar a París, aleshores assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de 1870 els internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública amb la intenció de crear un Comitè de Vigilància i de Defensa Nacional («Comuna») a la ciutat, però les autoritats militars van detenir els militants que encapçalaren la proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va exiliar a Londres, on arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels militants de Brest. Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de 1870 per «participació en complot amb la finalitat de capgirar l'autoritat» i condemnats durament, però donada la feblesa de les acusacions, finalment el govern acabà per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul Robin va ser acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell General de l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la Conferència de Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia d'assistir a la conferència que es discutís la «qüestió suïssa» (la dissidència bakuninista de la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper d'acusat. Finalment, va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut, s'instal·là amb sa família a la zona rural londinenca, a  Woolwich (Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la Internacional «autoritària», el seu paper en la Internacional es va anar diluint, malgrat mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del Jura bakuninista i el vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits en la seva assistència al congrés «antiautoritari» de Saint-Imier (Berna, Suïssa), en la seva correspondència –molt important amb la de Piotr Kropotkin, que esdevingué un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la col·laboració, sota el pseudònim Bripon, en diferents publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur exili londinenc, que va durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les classes que donava, es va veure apartat de la lluita política i, de mica en mica, desencisat, es va allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final de sa vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879 retornà a França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament primari del ministre Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació primària a Blois (Centre, França) –Robin havia col·laborat abans amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia. A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels mestres i superiors, demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el va ajudar constantment, entre 1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost («Orfenat Prévost»), a Cempuis (Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del Consell General del Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants entre quatre i 16 anys, les teories de l'educació integral que havia anat pensant entre 1869 i 1870. Aquesta educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i oprimits l'accés a l'educació («educació popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament l'individu en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic, intel·lectual, moral, etc.), a més, i molt important, d'exercir la coeducació dels sexes, aspecte molt innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats. També lluità contra la discriminació establerta socialment entre «treballadors manuals» i «intel·lectuals», així com la separació educativa per edats, educant tots els infants plegats, reivindicat així l'«educació integral». Molt influenciat per la idea del «falansteri», l'educació en aquest centre era comunitària, on participaven direcció, mestres, empleats, infants i familiars. Els seus mètodes educatius, força revolucionaris en el seu temps, van fer que el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de «antipatriotisme», fos destituït, malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave Mirbeau, etc.), de la direcció de l'«Orfenat Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard Drumont. La seva obra pedagògica serví d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Julien Husson, Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896 fundà la Lliga per la Regeneració Humana (LRH), que introduí a França les idees del neomaltusianisme que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre els mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta «prudència genèsica» era un mitjà d'emancipació de les classes menys afavorides i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per l'alliberament de la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o no la seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i fomentà una agència d'«unions lliures», entre altres iniciatives. En el seu neomaltusianisme també desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament regeneracionista tant en voga aleshores. En aquests anys, a més d'editar el periòdic Régéneration, publicà nombrosos fullets de propaganda neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes, socialistes, feministes i francmaçons. Com a maçó, fou membre de la Gran Lògia Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899 visità els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de lluita gairebé solitària, trobà Eugène Humbert qui s'encarregà de l'organització material de l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908 a la propaganda, organitzant conferències públiques per tot arreu amb destacats oradors i oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien Faure, Marie Huot, Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre Robin i Humbert que implicà una escissió, fundat el segon el seu propi grup, «Génération Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat de forces i estafat per alguns antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot sol i amargat, gairebé cec i malalt de pròstata, decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912, aniversari de la seva revocació de l'«Orfenat Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va morir l'endemà, 1 de setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París (França), després que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant reanimar-lo. Deixà el seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de setembre d'aquell any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Paul Robin (1837-1912)

***

Averardo Gianneschi

- Averardo Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts citen el 3 d'agost de 1859– neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi, conegut com Bobo. Sembla que a Pisa va pertànyer a la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa, com ara el març de 1872 a una multa per «escàndol nocturn», el gener de 1878 a tres mesos de presó per «possessió d'armes», l'agost de 1878 a vigilància especial per «cops», el setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada de manifest sediciós» i el setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb premeditació». Segons la policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner Orsini, qui havia ferit a ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat condemnat a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i obrí una cantina, al número 53 del carrer Villefranche, que va servir de lloc de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la militància i de lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada per la ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava permanentment aquesta taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça de l'acusació d'haver-se fet passar per diputat italià; el «Cercle Mazzini» es congratulà de la sentència. A començament de 1894 va ser qualificat en un llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a «molt perillós». El maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del comissari especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir com a confident al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la finalitat de donar informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi va trobar una voluminosa correspondència política i dos segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i es va comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i al comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de Niça amb el comissari especial, defensà que no era anarquista i donà els noms de quatre militants italians, dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat tenir ordre d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França. De bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió d'Assignació de Residència Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era anarquista, però no li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897 regentava el restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera». A partir de febrer de 1898 va promoure una subscripció per a la família de l'estudiant universitari pisà que acabava de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia participat en una insurrecció republicana i que va ser detingut per la policia, però que finalment aconseguí fugir. El 16 de novembre de 1906 gestionà la incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust.  El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Notícia d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 18 de desembre de 1936

- Henri Guérin: El 3 d'abril de 1896 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin, conegut com Le Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges Guérin, empleat de comerç, i Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una papereria. Mobilitzat, el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per «insuficiència muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23 de setembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En 1923 vivia al número 31 del carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili que mantingué en els anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son germà Jules George Guérin, també anarquista, va ser un  fundadors en 1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content, Lucien Haussard, Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée Anarchiste, que volia arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de 1924 fou el responsable de l'anarquista «Grup Teatral i Artístic», que assajaven dilluns i dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del carrer Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939 col·laborà activament el Le Libertaire, portant la secció «Notes et glanes». En 1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic» de Le Libertaire, amb el qual va fer moltíssimes actuacions en festes i actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup «Propagande per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA), especialment amb el cançonetista Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté. L'abril de 1936 participà en una gira de propaganda antiparlamentària organitzada per Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al Congrés de Pasqua de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al Congrés Nacional de l'UA celebrat a París i va ser confirmat en el càrrec de membre de la seva comissió administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de 1939, ell o son germà, col·laborà en l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial, en 1940 passà a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on va ser corrector de Le Petit Journal. S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el sector sindicalista de la xarxa de resistència «Libération-Sud», a la qual proporcionà tres fullets, redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al Primer de Maig de 1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la Confederació General del Treball (CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent René Amarger a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves activitats resistents, l'estiu de 1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la categoria de «Nacht und Nebel» (Nit i Boira), que implicava l'eliminació física. Henri Guérin va morir el 8 de maig de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament  el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1899-1965)

***

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.

***

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per «expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a «terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat «capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de març de 1911

- Conferència de Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Luigi Galleani llegeix la conferència «Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA). El 26 de maig d'aquell any repetí la conferència a l'Arlington Hall de Nova York, sempre amb gran èxit de públic.

***

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

Naixements

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

- Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

Constant Martin (1839-1906)

***

Isidore Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants

- Isidore Guillemin-Remy: El 2 d'abril de 1854 neix a Aiglemont (Ardenes, França) el simpatitzant anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Sos pares es deien Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche, domèstica i filla de clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels avis i es dedicà a la fabricació d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es casà amb Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert, Célina, Élise, Jules, Félicie i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat regidor municipal d'Aiglemont, càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En el novembre de 1903 un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco Dossena) des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la colònia anarquista d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de 1903 es va subscriure a la publicació anarquista Les Temps Nouveaux i en 1913 encara n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC du Libertaire, En comunisme, La Question Sociale i Grève et sabotage) de la colònia d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes en suport d'aquesta publicació. Quan es va desmuntar la colònia anarquista d'Aiglemont en 1909, comprà una part dels mobles de la casa, que els conservà fins a la seva defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de 1922 al seu domicili d'Aiglemont (Ardenes, França).

Isidore Guillemin-Remy (1854-1922)

***

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista «L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup «L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la «Maison Marcy» i creà el «Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de «regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la «donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Foto policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894)

- Jules Vendel: El 2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx, Arpitània) l'anarquista Jules Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette Larderaz. Establert a París (França), treballà de mosso de cuina al restaurant «La Ménagère», del restaurador Legros, al bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat en la lleva de 1882 a Gèx (País de Gèx, Arpitània) i va ser llicenciat per «malaltia». Cap el 1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe, Duchesne, Barate). El 21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «ultratge i rebel·lió als agents», delictes comesos durant una manifestació a la plaça de l'Opéra en ocasió de la representació de Lohengrin. Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala Horel i es relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry Dupont, Louis Duprat, Édouard Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de Chalbert i d'Auguste Faugoux, i amb aquest últim assistí  en 1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb aquests últims formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la Recuperació), especialitzat a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius Koënigstein (Ravachol), va ser acusat d'haver participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer de 1892 i d'haver repartit cartutxos entre diversos companys de París i de la regió parisenca; detingut el 29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després de cinc dies a comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a Corbeil-Essonnes (Illa de França, França), on trobà diversos companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes militants del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà com a coartada que el dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV Batalló de Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets van ser corroborats el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de calabós a pa i aigua per haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el reglament penitenciari. El 16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va ser sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat després de trair els companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminal»; l'endemà la policia es presentà al seu domicili, però no va trobar res incriminable. Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas; el 12 de juliol va ser posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel departament de l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant davant el públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents en el II Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full «Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de «mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats «antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els «organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la «perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article «Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a «dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre –algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Lutte

- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

***

Capçalera del primer número d'Il Pugnale

- Surt Il Pugnale: Per l'abril de 1889 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista il·legalista en llengua italiana Il Pugnale. Editada pel «Grup Intransigent de París i de Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es distribuïa gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la força bruta de la burgesia cal oposar la força bruta, però intel·ligent i conscient, de l'individu i de les masses» i «Quan més homogènia sigui la propaganda anarquista, més proper i segur serà el triomf de la Revolució Social». Entre les seves pàgines donà receptes de com fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que es va finançar gràcies als cops «socialitzadors» de Vittorio Pini i el seu grup expropiador, es distribuí també per l'Amèrica Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis, Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un altre número, el 14 d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale anarchico» (Diari anarquista).

***

El "Terror Verd" segons Le Petit Journal

- Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple «Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

***

Capçalera de Le Plébéien

- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard «Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 –a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

***

Un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

***

Capçalera del primer número d'El Proletario

- Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada de Le Réveil Anarchiste

- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Anagrama de la FORA V Congrés

- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky –que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

***

Assemblea obrera

- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un únic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

***

Capçalera d'Anarchia

- Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando, Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com ara Élisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest últim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

***

Capçalera del primer número de Regeneración (1937)

- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

***

Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos

- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos. Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols «Órgano libertario de Cuba» i «Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

***

Portada del primer número de Le Réfractaire

- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

Naixements

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno de Salerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti. Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.

***

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia antropomètrica de Giovanni Baldazzi

- Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquesta època aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el número únic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne–  i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència «Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència «La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència «L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---