Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs «Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

***

Foto antropomètrica de Manuel Prats Pedrós (17 d'octubre de 1927)

- Manuel Prats Pedrós: El 10 d'abril de 1903 neix a Linyola (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista Manuel Prats Pedrós. Era fill de Ramon Prats, ferrer, i de Rosa Pedrós. Es guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer i forjador. Insubmís al servei militar, l'octubre de 1924 es refugià a Millars (Rosselló, Catalunya Nord). Entre abril i agost de 1925 visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment s'instal·là a Vernet (Conflent, Catalunya Nord), on treballà de rentaplats a l'Hotel Mercaders. De bell nou a Perpinyà l'octubre de 1926, en 1927 treballà de ferrer i vivia al número 7 del carrer Farnés. Fitxat com a anarquista, freqüentava el grup llibertari que es reunia al número 8 del carrer Fabriques Nadal. Segons els informes policíacs, era vegetarià. Durant la tardor de 1947 va ser detingut juntament amb altres anarquistes espanyols i sembla que se li va decretar l'expulsió del país. Sa companya va ser Conception Françoise Larret. Manuel Prats Pedrós va morir el 8 de desembre de 1994 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Antoni Prats Pedrós també va ser militant llibertari.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 d'abril

Esdeveniments

Abarno i Carbone durant el judici

- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

***

Els anys del pistolerisme

- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

Pere Gabriel: «Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

***

Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

Capçalera del primer número de Más Lejos

- Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

***

- Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

***

La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

Joana Domènech: «L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

***

Cartell de la trobada

- XVII Trobada de la FICEDL: Entre el 9 i el 10 d'abril de 2016 se celebra al Cercle Anarquista Berneri de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la XVII Trobada de la Federació Internacional de Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaries (FICEDL). En aquesta trobada biennal diverses organitzacions d'arreu d'Itàlia i de diversos països europeus debateren sobre l'estat actual de la gestió dels arxius anarquistes (projectes, investigacions, iniciatives, problemes, etc.) a més de diversos aspectes tècnics (programari lliure, escaneig, digitalització, etc.). També es va valorar l'experiment de la Rete delle Biblioteche e Archivi Anarchici e Libertari (REBAL, Xarxa de Biblioteques i Arxius Anarquistes i Llibertaris).

XVII Trobada de la FICEDL (9 i 10 d'abril de 2016)

Naixements

Foto policíaca d'Aristide Gardrat

- Aristide Gardrat: El 9 d'abril de 1859 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) el socialista i anarquista Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat) –a vegades citat erròniament Garderat. Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en el registre civil per son pare, el cirurgià dentista, francmaçó, lliurepensador, republicà i regidor municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons Charles Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les matemàtiques. El 5 de juny de 1881 es traslladà a París (França) per a treballar d'obrer tipògraf i s'instal·là al número 13 del carrer Champollion de París. El 13 de desembre de 1881 demanà permís a les autoritats per continuar publicant i estampant a la seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de París, L'Égalité. Organe hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a les reunions del grup «L'Égalité», al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de comptable en la companyia asseguradora «L'Union», al número 15 del carrer Banque, i vivia al número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser jutjat com a gerent de L'Égalité, juntament amb Jules Guesde, per un delicte de «difamació i injúries» arran de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i ambdós van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquesta època era secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer Chévenet de París. Entre 1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als ferrocarrils estatals a Orleans (Centre, França). De bell nou a París, en 1884 continuà assistint a les reunions del grup «L'Égalité». En aquesta època encara militava en el Partit Ouvrier, en la Federació Socialista Revolucionària del Centre de la Regió Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics, i assistia a les reunions de «La Libre Pensée». El març de 1885 assistí a les reunions de la Unió Socialista Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la publicació parisenca La Question Sociale. Revue des idées collectivistes, communistes et anarchistes et du mouvement révolutionnaire des deux mondes, dirigida per Paul Argyriadès. En aquesta època freqüentà les reunions del grup anarquista «La Vengeance», fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia al carrer Lyonnais de París. El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle Col·lectivista Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons informes policíacs, fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier) i Lapierre, del grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886 assistí a les reunions del grup «Germinal», escissió de grup «La Vengeance» al V Districte de París, i l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per Jean Baptiste Louiche. També en 1886 assistí a les reunions del grup «Les Décadents». En 1887 va fer conferències antimilitaristes al grup anarquista «Les Antipatriotes», s'encarregà de la distribució del periòdic La Voie du Peuple i assistí a les conferències del Grup de Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887 assistí a diverses reunions on, segons els informes policíacs, prengué partit pel «col·lectivisme científic» marxista. En un informe de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era anarquista, sinó més bé un «socialista de l'escola de Proudhon i de Blanqui». En 1887 assistí a les reunions del grup «La Montagne», al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève, a les del grup «Coup de Feu» i a les del grup atiador del futur periòdic L'Ère Nouvelle. El 24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la proclamació de la I República francesa, recità, entre altres poemes, La charogne, de Charles Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al «Cercle Artístic i Socialista Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte et Cadoux», al número 21 del carrer Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquesta època era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A principis de 1888, segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i Alain Gouzien, el grup «Les Gueux» del V Districte de París, que prengué el relleu de «La Vengeance». El febrer de 1888 demanà permís per imprimir el periòdic Le Va-Nu-Pied. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí, amb una trentena de companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple per parlar de la manifestació commemorativa de la Comuna de París prevista per a dos dies després al cementiri de Père-Lachaise. Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses reunions de grups anarquistes, com ara «Ça Ira», «Joventut Anarquista», »La Sentinelle de Montmartre» i «Les Insurgés». L'octubre de 1891 fou present a les reunions del grup anarquista «Unió Socialista Revolucionària». Assistí el 9 de desembre de 1891 a la primera reunió del grup «Les Peinards», celebrada a la Sala Gros Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre, declarà que no s'havia presentat a la caserna per efectuar el període d'instrucció militar de 13 dies que li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la Sala Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de química per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de Propaganda pel Fet», que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i a diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i l'1 de gener de 1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va ser demanat per un jutge d'instrucció, però no va hi va comparèixer; tement ser detingut, demanà asil una nit a un antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui intentà convèncer de les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver reeditat la ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du Père Duchêne, sota l'acusació d'«ultratge als bons costums» després d'haver publicat un article titulat «Horreurs» i la citada cançó, entonada per François Claudius Koënigstein (Ravachol) just abans de ser executat. El 5 de novembre de 1892 l'Audiència de París el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «instigació a l'assassinat» per la publicació en tres números diferents de Le Père Peinard dels articles «Les ronchonnads d'un 28 jours» (núm. 186), «Chieries militaires» (núm. 187) i «Parlottes ouvrières», «Babillardes d'un campluchard» i «Coups de tranchet» (núm. 188). Fugint de la repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des d'on va enviar al president de l'Audiència la seva nova adreça londinenca perquè li enviés la correspondència –malgrat l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le Père Peinard i així entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892 va ser entrevistat a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis Matha i Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal. En la més absoluta misèria, es guanyà com pogué la vida treballant de rentaplats i va caure malalt després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de l'anarquista «Autonomy Club» de Londres. Sembla que va ser en aquesta època que esdevingué el confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els informes del qual començaren el 17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí evidències de la identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les explosions de París. El 21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les misèries, només alleugerida pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp, etc.), es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada francesa. El 18 de desembre de 1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres sobre el «Cas de Panamà». Sospitós de ser un confident policíac entre els companys llibertaris, el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2» deixaren d'enviar-se, però va ser substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26 de febrer de 1893 l'«Autonomy Club» organitzà una vetllada en el seu suport, i dos dies després abandonà el barri londinenc de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes) i d'allà a Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes), albergat per un forner. Expulsat de Bèlgica, passà a França i el 16 de maig de 1893 va ser detingut al carrer Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la publicació de la cançó Le bon dieu dans la merde i el tribunal reduí la pena anterior a sis mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per l'Audiència per l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a circumstàncies atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de juny de 1893 va ser tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie, greument tísic. El 29 de juny d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La Santé, on encara el seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de juliol de 1893 a l'Hospital Laënnec de París (França) i el seu cos va ser lliurat a l'Escola de Medicina. Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren recuperat el cadàver, però el 5 d'agost havia estat dissecat i aquell mateix dia incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de 1893 un grup d'anarquistes (Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François Quay-Cendre) publicaren una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que havia tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una cerimònia en la seva memòria davant el «Murs dels Federats» de Père-Lachaise on assistiren una cinquantena de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.), acompanyades d'una vintena de policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els assistents portaren una corona que duia la inscripció «A Gardrat, víctima de la societat» i l'acte finalitzà als crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per atacar Émile Pouget, que res havia tingut a veure amb la detenció de Gardrat, i desacreditar les idees de «solidaritat» i d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de març de 1892 contra la caserna parisenca de Lobau.

***

Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

- Rose Witcop: El 9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev (Ucraïna, Imperi rus; actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i propagandista del control de natalitat i de l'educació sexual Rachel Vitkopski, més coneguda com Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família de quatre germanes –la més gran, Milly, també militarà en el moviment anarquista amb son company Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí amb sos pares i germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop –Milly es va registrar amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior i amb els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa família. Sos pares, sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles grans. Ben aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia al carrer Jubilee Street («Jubilee Street Club»), on també ho feia sa germana Milly Witkop i Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer l'anarquista Guy Aldred, que esdevingué son company. El gener de 1907 la parella s'instal·là a Thorpebank Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909 tingué son fill Annesley –s'havia posat de part en la manifestació del Primer de Maig. Esdevingué l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son company edità, Herald of Revolt (1910-1914) i The Spur (1914-1921). En 1914 col·laborà en el periòdic anarcofeminista The Woman Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava empresonat per insubmissió a la incorporació a files durant la Gran Guerra. Després del conflicte bèl·lic la parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG, Grups de Propaganda Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919 esdevingué Communist League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921 fundaren la Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació Comunista Antiparlamentària) i viatjà a la Unió Soviètica per a demanar suport, però sense cap èxit i després de veure la situació allà, es va anar progressivament oposant a la política soviètica. A partir d'aquí es concentrà en la lluita a favor de la despenalització del control de natalitat, fent costat la tasca de Margaret Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en 1920 va fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou anticonceptiu químic que s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de Margaret Sanger i organitzà conferències seves per a les treballadores del Regne Unit. En 1923 la parella va ser detinguda per «obscenitat» després de publicar i distribuir l'edició britànica del fullet de Margaret Sanger Family Limitation en l'editorial «Bakunin Press» que havien fundat. El seu cas es va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats intel·lectuals (Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i d'associacions (New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la publicitat al voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va permetre que en pogués editar una nova edició. Aquesta última edició no va ser denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri de l'Interior britànic de ser deportada a la Unió Soviètica en tant que ciutadana estrangera. Malgrat que la parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences polítiques i a la militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de 1926 es casà civilment a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la deportació i confirmar així la seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i altres, creà el Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista Britànic) perquè introduís centres de planificació familiar a les clíniques. En aquesta època es relacionà molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of Labour i en The Freewoman, especialment sobre articles d'alliberament de les dones (sexual, polític, econòmic, etc.). En 1925 obrí la seva pròpia clínica privada de planificació familiar (People's Clinic), amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i després a Shepherd's Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de tancar-la per manca de finançament. Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de Londres (Anglaterra), després que una apendicitis es compliqués en peritonitis, i va ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium de Londres. Va rebre nombrosos homenatges pòstums.

Rose Witcop (1890-1932)

***

Amedeo Roccheggiani

- Amedeo Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien Amilcare Roccheggiani i Maria Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i es guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans de la Gran Guerra no va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27 de juny de 1920 va participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», fet pel qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció. Jutjat l'estiu següent, va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per formar part dels «Arditi del Popolo», però a principis d'any, sota el nom de Nereo Mancini, ja havia passat clandestinament a França i treballava en un taller de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època fou membre del Grup «Pietro Gori», format majoritàriament per sindicalistes de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a París, com ara Erasmo Abate, Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi, Amleto Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres. El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la «Revolta dels Bersaglieri» de 1920 el sotstinent Giovanni Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de l'Aquila (Abruços, Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de 1926 el condemnà en rebel·lia a 22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de recerca de la policia de fronteres, el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb documentació falsa a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores indicaven que visitava freqüentment «individus de tendències extremistes», entre ells el diputat socialista Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista d'Ancona Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca (Aragó, Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa pensar que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5 de maig de 1940 va escriure un «acte de sumissió» a Benito Mussolini demanant la seva repatriació a Itàlia. El fet és que continuà vivint clandestinament a França fins el 28 de novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i reclòs al camp de concentració de Vernet. El consol italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el Tribunal de l'Aquila declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926 i va ser alliberat, encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es reintegrà immediatament amb els cercles subversius locals i s'uní a la Unió Antifeixista. El 30 de març de 1944 la policia ordenà la seva detenció per a interrogar-lo. Després de trobar feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de 1945 va ser novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del periòdic monàrquic i populista L'Uomo Qualunque en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda. El febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dino Cherici

- Dino Cherici: El 9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe Lanzani, Konrad Stochr, etc.). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament canviant contínuament de lloc de residència (Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport fals a nom de Konrad Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia alemanya a cinc setmanes de presó. En aquesta època les autoritats estaven convençuts que formava part d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i comitès de suport als presos polítics, a més de dedicar-se a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a Bèlgica, on va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta a Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista Corpo di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al camp de concentració de Murgui (Àlaba, País Basc) i posteriorment al camp de concentració d'Orduña (Biscaia, País Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats feixistes espanyoles el consideraven responsable de l'organització de l'incendi d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de 1936; també se li va acusar que va treballar de xofer de «personatges rojos», de que hi anava armat durant el govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona (Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là, sembla, a Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener –algunes font citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Vicenç Marcet Vidal: El 9 d'abril de 1907 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat.

***

Milicians de la «Columna Ascaso»

- Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 9 d'abril de 1912 neix a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)–l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquella època, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Ça Ira!

- Ça Ira!: El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània, Occitània) el segon número del periòdic anarcocomunista Ça Ira! Journal local et d'avant-garde. Es desconeix la data de sortida del primer número, del qual no s'ha conservat cap exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de conferències que Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava. Portava l'epígraf «El nostre enemic és el nostre patró», de Jean de La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a mensual a partir del número 5 i llevà del subtítol «Journal local». La gerent fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H. Bleno, Caliban, P. Celton, L. Coster, Crudelis, René Devry, Epsilon, Sébastien Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise Meissonier, J. Millasseau, Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M. Theureau, Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta publicació a la Biblioteca Nacional de França.

***

Josep Lluís Facerías

- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels «Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.

Naixements

Ramón de la Sagra

- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris –també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del «socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps –fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de «socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors –agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.– i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano, Guía de Comercio, Journal des Économistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, des établissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843), Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844), Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844), Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845), Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolution économique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867), L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.

***

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communard Émile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel «Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs –Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos  periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

***

Foto policíaca de Nicolas Kieffer (2 de juliol de 1894)

- Nicolas Kieffer: El 8 d'abril de 1849 neix a Altviller (Lorena, França) –algunes fonts citen Altwiller (Alsàcia, França)– l'anarquista Nicolas Kieffer. Sos pares es deien Pierre Kieffer i Marie Huth. Durant tres anys serví en l'exèrcit alemany. Instal·lat a París (França), el 15 de gener de 1889 i el 31 d'octubre de 1893 va fer declaració d'estrangeria. Fuster de professió, treballava a l'ebenisteria de Dubar, al número 127 del carrer d'Allemagne, i posteriorment a la fusteria de Daguenet, al número 5 del carres Haies, i en un taller al número 8 del carrer de Bellevue. El 12 de setembre de 1891 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar a sis dies de presó per «ultratges als agents». Quan treballà a l'ebenisteria de l'anarquista Eugène Daguenet, assistí a les reunions àcrates que se celebraven en aquest taller. Estava relacionat amb l'anarquista Faivre, que sempre parlava de la necessitat de suprimir la burgesia i la patronal. Entre setembre i desembre de 1893 vivia en una habitació moblada llogada al número 11-13 del carrer Vignoles del XX Districte de París i després passà a viure al carrer Mathis. A finals de desembre de 1893, la policia sospitava que estava en relació amb el fuster anarquista Jean Mérigeau, que havia estat detingut arran de l'atemptat d'Auguste Vailllant, i també amb els anarquistes Eugène Hettisch, Henri Smogglie i Guillaume Springer, que vivien en el mateix edifici del carrer Vignoles. El 23 de febrer de 1894 el comissari Poëte del barri de la Villette intentà escorcollar el seu domicili, al número 12 del carrer Mathis, però ja havia abandonat el domicili des de feia 15 dies i el nou n'era desconegut. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un manament d'escorcoll i d'arrest per «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia del barri del Combat es presentà al seu domicili, al número 72 del carrer Compans, on tenia llogada una habitació a un tal Donzel, però l'escorcoll no descobrí res de compromès, llevat de correspondència. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i fins i tot argumentà que menyspreava i detestava els llibertaris. Detingut, va ser tancat el 4 de juliol a la presó parisenca de Mazas i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Com que no tenia la nacionalitat francesa, el 12 de juliol de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

- Ernest Lassalas: El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Ernest Auguste Lassalas. Era fill de François Lassalas, ebenista, i de Marie Anne Julie Levasseur, modista. Es guanyà la vida com son pare d'ebenista. L'11 d'agost de 1883 es casà al XI Districte de París amb Sophie Dret, obrera en una fàbrica de raspalls, amb qui va tenir cinc infants. En aquesta època vivia al número 23 del carrer Basfroi de París i des de mitjans de 1891 al número 38 del carrer Compans. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a França, participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives. El 2 de setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la policia l'acusà, juntament amb els germans Wagner, Barthélém i Guillemard, d'haver enganxat nombrosos manifests de Le Père Peinard i dels anomenats «Dinamitadors» als districtes XIX i XX de París. El 24 de setembre de 1893 assistí a una vetllada familiar d'anarquistes al carrer Abbesses. El 18 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes i en el llistat de recapitulació del 26 de desembre d'aquell any. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb nombrosos companys arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat d'Aguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà d'estar en estreta relació amb el Comitè Anarquista de Londres (Anglaterra) i va ser fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquest època vivia al número 38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser capturat. A finals de 1895, enfurit per la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, copejà un agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent d'haver-lo insultat i copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que el van acompanyar, mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent sinó d'un simple individu que hi passava. En aquesta època treballava al taller de Pégon. En 1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la qual, a principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenat Émili Henry. També figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al número 33 del carrer Damrémont de París, es va declarar en fallida. El seu últim domicili va ser al número 82 del carrer de la Villette de París. Ernest Lassalas va morir el 10 de maig de 1941 a l'Hospital Bicètre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 29 d'abril de 1941 al XIX Districte de París (França).

***

Manuel Real Pérez

- Manuel Real Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Sos pares es deien Luis Real Santos, mariner, i María Antonia Pérez Domínguez. Estibador al port de Ferrol, en 1909 i 1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners d'aquesta ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va ser detingut arran de la repressió desencadenada després d'unes agressions contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava en el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933  i d'octubre de 1934 va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil. Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). El 16 de gener de 1985 va ser declarat oficialment mort. 

Manuel Real Pérez (1881-1936)

***

Foto policíaca de Léon Charrié (1 de març de 1894)

- Léon Charrié: El 8 d'abril de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista León-Joseph Charrié –el llinatge també citat erròniament Charrier. Sos pares, venedors de carbó, es deien  Jean Louis Charrié, que posteriorment fou funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida fent d'ajudant de lampista. A finals de 1893 el domicili de sos pares on vivia, al número 1 del carrer Alsace de Levallois-Perret (Illa de França, França), va ser escorcollat i ell detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 va ser fitxat a París, juntament amb altres anarquistes, en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon com a anarquista militant. En aquesta època vivia al número 92 del carrer Provence de París. Segons la policia encapçalava una banda de desvalisadors, de la qual formarien part son germà petit Cyprien Charrié, també militant anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin). El 9 de juny de 1900 es va casar al XV Districte de París amb la cosidora, de família bretona pagesa, Marie Gillo. En aquesta època vivia al número 5 de l'Impasse de l'Enfant Jésus. Léon Charrié va morir el 17 de desembre de 1929 al seu domicili del número 9 de l'Impasse de l'Enfant Jésus del XV Districte de París (França). 

***

Necrològica de Dionisio Miranda Giménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de novembre de 1966

- Dionisio Miranda Giménez: El 8 d'abril de 1887 neix a Senegüé (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Dionisio Miranda Giménez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Jiménez. Sos pares es deien Vicente Miranda i Simona Gimenez. No pogué anar a l'escola, però esdevingué ferroviari. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona, on visqué en el número 41 del carrer 4 de setembre, i milità en l'FNIF de l'exili. En 1947 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda de la Federació Local de Carcassona de la CNT. Sa companya fou Petra Ene. Després d'anys de sofriment, i després de patir l'amputació de les dues cames en dues intervencions quirúrgiques i d'esdevenir cec, Dionisio Miranda Giménez va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juliol– de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Retrat de Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata «perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 –algunes fonts citen el 5 de setembre– per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

Juan Pérez Bouzas (1890-1958)

***

Notícia de la multa de François Labregère apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche de Berry del 14 d'agost de 1910

- François Labregère: El 8 d'abril de 1891 neix a Les Chauses (Pauçac e Sent Bebian (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista i sindicalista revolucionari François Labregère, conegut com Albert Labregère. Sos pares es deien Antoine Lebregère, paleta, i Françoise Peyron, conreadora. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. L'agost de 1910 va ser multat amb 50 francs per infracció a la policia ferroviària.  L'11 de juliol de 1911 participà activament en la vaga del sector de la construcció de París (França) i de la regió parisenca i va ser detingut, juntament amb Marcel Schmitt, després d'entrar en un cafè del bulevard Barbès, on treballaven obrers pintors, per exigir, sense èxit, que s'unissin a la vaga. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Trésor de París. L'agost de 1912 fou gerent d'alguns números de Le Libertaire i entre maig i octubre d'aquell any de L'Anarchie. Es declarà insubmís i en 1913 vivia a Suïssa. El 15 de gener de 1918 es casà a Alfortville (Illa de França, França) amb l'anarquista Émilie Vinçon, divorciada de Charles Marie Guerder. En aquesta època vivia al número 93 del carrer Villeneuve de Alfortville a casa de la família de sa companya. En 1921, instal·lat a Reims (Xampanya-Ardenes, França), vivia al carrer de Kairouan. El 16 de gener de 1921 estigué a la mesa d'una reunió celebrada al «Foyer des Travailleurs», al bulevard de la Paix de Reims, presidida per sa companya, en la qual parlaren Louis Lecoin i Henri Sirolle, on assistiren unes 120 persones, i que va ser boicotejada pels comunistes. L'abril de 1924 intentà, amb Martial Quintane, crear a Reims una minoria sindicalista revolucionària. Son fill fou militant de les Joventuts Comunistes de Reims. En 1935 vivia a Viry-Châtillon (Illa de França, França), al número 98 de l'avinguda de Morsang, i militava amb sa companya en el grup «Terre et Liberté». La parella estava inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Es jubilà com a professor d'ensenyament tècnic. François Labregère va morir el 14 de setembre de 1970 al seu domicili de Montagrier (Perigord, Aquitània, Occitània).

***

Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Sos pares, pagesos, es deien Angelo Schiavina i Albina Lodi. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA –amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando, Michetta, Calibano, Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite, Bob, Juan Taro, XY, RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

Max Sartin (1894-1987)

***

Necrològica de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'agost de 1957

- Melitó Ferrer Batrin: El 8 d'abril de 1898 neix al Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Melitó Jaume Josep Ferrer Batrin. Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin Capdevila. En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou delegat de Callús, del Sindicat d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació Local de Manresa de la CNT al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a Sabadell (Vallès Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la seva Federació Local de la CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a l'Hospital Civil d'Estrasburg (Alsàcia, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 d'abril

Esdeveniments

La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

- Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

***

Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

***

Propaganda de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 7 d'abril de 1937

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 d'abril de 1937 el doctor Félix Martí Ibáñez, destacat metge i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de la II República espanyola i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, va fer la conferència radiofònica «Salutación al poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per les emissores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i per Ràdio Barcelona.

Naixements

Foto policíaca d'Albert Mainfroy (3 de juliol de 1894)

- Albert Mainfroy: El 7 d'abril de 1852 neix a Courbevoie (Illa de França, França) el sospitós d'anarquista Albert Pierre Mainfroy. Era fill d'Alfred Mainfroy, forner i rendista, i de Joséphine Mathilde Morin, obrera de ganxet i fornera. En 1872 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però estava allistat voluntari en el Regiment de Caçadors d'Àfrica i va ser llicenciat per una malaltia del cor. Instal·lat a Versalles (Illa de França, França), entrà a treballar d'obrer a la fleca d'una tal Simon i es casà amb sa filla, Henriette Simon, amb qui tingué una filla. El 13 de novembre de 1875 va ser condemnat a tres mesos de presó a París per «abús de confiança i estafa». En 1880 es va instal·lar a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), on muntà una oficina de negocis i un comerç de vins que no reeixiren. El 21 d'abril de 1886 va ser multat amb 50 francs per un delicte de premsa. En 1892 enviudà i s'instal·là amb una amant seva anomenada Dufour, que tenia des de feia temps. Es va construir al camp una cabana amb maons de guix i amb cartró enquitranat, on visqué amb sa companya i sos sis infants, que no hi anaven a escola i, segons la policia, es dedicaven a la mendicitat i a robatoris. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia ordenà l'escorcoll de la seva cabana, al número 113 del carrer Alsace-Lorraine de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal». L'endemà es realitzà la perquisició i protestà per la seva detenció, argumentant que mai no havia estat anarquista, però sí republicà socialista independent, tot presentant un exemplar del periòdic Le Petite Sentinelle, el qual dirigia i imprimia en una de les peces de la seva mísera cabana, i on es planyia de la mort del president de la República francesa Sadi Carnot; la policia, però, considerà que el periòdic era anarquista. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser presentat davant el jutge d'instrucció Anquetil, el qual ordenà el seu tancament a la presó de Mazas, però el 9 de juliol va ser posat en llibertat provisional, després de rebre una petició en el seu favor dels habitants de Le Perreux-sur-Marne i d'un informe del comissari de policia de Joinville-le-Pont (Illa de França, França) on es deia que no tenia cap relació amb l'anarquisme. El 7 d'agost de 1894 va enviar una carta al jutge d'instrucció on protestava per la vigilància policíaca a la qual es veia subjecte. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llista de recapitulació d'anarquistes. El juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1896 es casà al X Districte de París amb la cuinera alemanya Marie Catherine Duckheim, amb qui es va divorciar el 23 de juny de 1898. El 14 de gener de 1905 es casà al XVIII Districte de París amb la brocantera Victoire Célina Dervillez. Al final de sa vida treballà de brocanter i vivia al número 140 del carrer Romainville de Montreuil (Illa de França, França). Albert Mainfroy va morir el 6 d'agost de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades –una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Marie Equi

- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el Journal Officiel de la République française del 21 de juliol de 1929

- Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini, Lucio Adali). Era fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per «deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni, Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor de Pensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali, L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio, Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador Il Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

***

Ciro Beltrandi

- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

Necrològica de José Bescós Rodrigo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- José Bescós Rodrigo: El 7 d'abril de 1901 neix a Alberuela de Laliena (actualment pertany a Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Bescós. Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad. José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc, Occitània) on vivia.

***

Josep Oliver Calle

- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

***

Necrològica d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Enric Grau Calafell: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas. Entrà de molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12 anys en les reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb 15 anys va ser nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina. Participà activament en els grans moviments vaguística portats a terme a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). En 1927 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1928 del Comitè Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres companys (Pedro Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de materials per a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de 1930 va ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931 va ser delegat del Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se celebrà a Barcelona. Col·laborà activament en diversos aixecaments revolucionaris, com ara el de gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934. El 24 de setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt, Rosario Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un míting a Sallent. En 1934 va ser detingut a Manresa com a membre de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. Després de l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any, representà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta població, on s'encarregà de l'organització de les milícies i de la defensa. A finals de setembre de 1936 dirigí un grup de milicians confederals de la «Columna de Defensa Costera» a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya). Posteriorment estudià a l'Escola Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes memòries («Recorrido por mi vida») que han restat inèdites. Enric Grau Calafell va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica «La Casamance» d'Aubanha (Provença, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

***

Necrològica de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978

- Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d'abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l'ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire –el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de «tallar els caps sinó d'obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d'un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d'abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l'estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l'ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d'abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l'anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l'odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l'ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l'advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l'arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s'ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

***

Cartell de l'acte

- Concert de Fabrizio De André: El 6 d'abril de 1982 se celebra al Teatro Politeama Giuseppe Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia) un concert de Fabrizio De André (Faber), organitzat pel Cercle Cultural Anarquista (CCA) de Carrara en suport de la premsa llibertària. Aquest cantautor anarquista va ser acompanyat pel grup «Tempi Duri» (Marco Bisotto, Cristiano De André, Carlo Facchini i Loby Carlo Pimazzoni) i pels músics i compositors Mark Harris, Lele Melotti, Pier Michelatti, Mauro Pagani, Claudi Pascoli, Maurizio Preti i Toni Soranno.

Naixements

Gustave Jeanneret, fotografiat per Victor Attinger, al seu jardí a Cressier (ca. 1900)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

- Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Darien retratat per Métivet

- Georges Darien: El 6 d'abril –oficialment el 7 d'abril– de 1862 neix al VII Districte de París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Fill d'una família protestant, sos pares es deien Honoré Charles Émile Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise Chatel. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa –destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis Latuile. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI Districte de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d'abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l'anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L'Agrònom. Fill d'un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s'instal·la a la colònia llibertària «L'Essai», més coneguda com a Colònia d'Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L'Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l'Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l'octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l'Audiència de les Ardenes l'absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d'Aiglemont (1906). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn –13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

Continua...

---