Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 d'abril

Esdeveniments

La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

- Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

***

Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

***

Propaganda de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 7 d'abril de 1937

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 d'abril de 1937 el doctor Félix Martí Ibáñez, destacat metge i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de la II República espanyola i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, va fer la conferència radiofònica «Salutación al poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per les emissores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i per Ràdio Barcelona.

Naixements

Foto policíaca d'Albert Mainfroy (3 de juliol de 1894)

- Albert Mainfroy: El 7 d'abril de 1852 neix a Courbevoie (Illa de França, França) el sospitós d'anarquista Albert Pierre Mainfroy. Era fill d'Alfred Mainfroy, forner i rendista, i de Joséphine Mathilde Morin, obrera de ganxet i fornera. En 1872 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però estava allistat voluntari en el Regiment de Caçadors d'Àfrica i va ser llicenciat per una malaltia del cor. Instal·lat a Versalles (Illa de França, França), entrà a treballar d'obrer a la fleca d'una tal Simon i es casà amb sa filla, Henriette Simon, amb qui tingué una filla. El 13 de novembre de 1875 va ser condemnat a tres mesos de presó a París per «abús de confiança i estafa». En 1880 es va instal·lar a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), on muntà una oficina de negocis i un comerç de vins que no reeixiren. El 21 d'abril de 1886 va ser multat amb 50 francs per un delicte de premsa. En 1892 enviudà i s'instal·là amb una amant seva anomenada Dufour, que tenia des de feia temps. Es va construir al camp una cabana amb maons de guix i amb cartró enquitranat, on visqué amb sa companya i sos sis infants, que no hi anaven a escola i, segons la policia, es dedicaven a la mendicitat i a robatoris. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia ordenà l'escorcoll de la seva cabana, al número 113 del carrer Alsace-Lorraine de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal». L'endemà es realitzà la perquisició i protestà per la seva detenció, argumentant que mai no havia estat anarquista, però sí republicà socialista independent, tot presentant un exemplar del periòdic Le Petite Sentinelle, el qual dirigia i imprimia en una de les peces de la seva mísera cabana, i on es planyia de la mort del president de la República francesa Sadi Carnot; la policia, però, considerà que el periòdic era anarquista. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser presentat davant el jutge d'instrucció Anquetil, el qual ordenà el seu tancament a la presó de Mazas, però el 9 de juliol va ser posat en llibertat provisional, després de rebre una petició en el seu favor dels habitants de Le Perreux-sur-Marne i d'un informe del comissari de policia de Joinville-le-Pont (Illa de França, França) on es deia que no tenia cap relació amb l'anarquisme. El 7 d'agost de 1894 va enviar una carta al jutge d'instrucció on protestava per la vigilància policíaca a la qual es veia subjecte. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llista de recapitulació d'anarquistes. El juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1896 es casà al X Districte de París amb la cuinera alemanya Marie Catherine Duckheim, amb qui es va divorciar el 23 de juny de 1898. El 14 de gener de 1905 es casà al XVIII Districte de París amb la brocantera Victoire Célina Dervillez. Al final de sa vida treballà de brocanter i vivia al número 140 del carrer Romainville de Montreuil (Illa de França, França). Albert Mainfroy va morir el 6 d'agost de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades –una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Marie Equi

- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el Journal Officiel de la République française del 21 de juliol de 1929

- Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini, Lucio Adali). Era fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per «deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni, Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor de Pensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali, L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio, Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador Il Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

***

Ciro Beltrandi

- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

Necrològica de José Bescós Rodrigo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- José Bescós Rodrigo: El 7 d'abril de 1901 neix a Alberuela de Laliena (actualment pertany a Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Bescós. Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad. José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc, Occitània) on vivia.

***

Josep Oliver Calle

- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

***

Necrològica d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Enric Grau Calafell: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas. Entrà de molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12 anys en les reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb 15 anys va ser nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina. Participà activament en els grans moviments vaguística portats a terme a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). En 1927 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1928 del Comitè Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres companys (Pedro Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de materials per a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de 1930 va ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931 va ser delegat del Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se celebrà a Barcelona. Col·laborà activament en diversos aixecaments revolucionaris, com ara el de gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934. El 24 de setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt, Rosario Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un míting a Sallent. En 1934 va ser detingut a Manresa com a membre de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. Després de l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any, representà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta població, on s'encarregà de l'organització de les milícies i de la defensa. A finals de setembre de 1936 dirigí un grup de milicians confederals de la «Columna de Defensa Costera» a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya). Posteriorment estudià a l'Escola Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes memòries («Recorrido por mi vida») que han restat inèdites. Enric Grau Calafell va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica «La Casamance» d'Aubanha (Provença, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

***

Necrològica de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978

- Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---