Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 14 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'El Socialismo

- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.

***

Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.

***

Convocatòria de l'acte

- Conferència de Goldman: El 14 de febrer de 1917 se celebra al local Isländska d'Hortlax (Piteå, Norrbotten, Suècia) la conferència de la destacada anarcofeminista Emma Goldman «Henrik Ibsens Diktning» (La poesia d'Henrik Ibsen). L'acte va ser organitzat per l'anarquista Cercle d'Estudi «Fram» (Endavant) i formava part d'un cicle sobre dramaturgs escandinaus.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic trotskista novaiorquès The Militant de l'1 de febrer de 1931

- Debat sobre la dictadura del proletariat: El 14 de febrer de 1931 se celebra al Labor Temple de Nova York (Nova York, EUA) el debat contradictori «Is the proletarian dictatorship necessary?» (És necessària la dictadura del proletariat?). L'acte va ser organitzat conjuntament entre la trotskista Communist League of America (CLA, Lliga Comunista d'Amèrica) i la revista anarcocomunista Road to Freedom i van ser ponents James P. Cannon, editor de The Militant, òrgan de la CLA, que defensà el «sí», i Warren Starr Van Valkenburgh (Walter Starrett), editor de Road to Freedom, que defensà el «no».

***

La Guàrdia Civil fora de l'Ajuntament de Terrassa després de la rendició dels revolucionaris

- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de «gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.

***

Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.

Naixements

Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884

- Pierre Labille: El 14 de febrer de 1862 neix a Montcenis (Borgonya, França) l'anarquista Pierre Labille. Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i Joséphine Juvin. Es guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4 de gener de 1884 va ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban de Lió (Arpitània), sota el delicte de «complicitat d'amenaces de mort» per un article publicat al número 5 del periòdic anarquista de Lió L'Émeute, del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de 1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys per «amenaces de mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren l'anarquista Antoine Cyvoct i com a gerent de L'Émeute de Lió, del qual aparegueren set números entre 1883 i 1884. Purgà la pena a la presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia, s'establí a Algèria. En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha (Alger, Algèria) i va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892 participà en la subscripció del periòdic Le Libertaire d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba (Alger, Algèria) i, segons informes policíacs, l'octubre de 1898 s'instal·là al carrer Michelet de Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille va ser trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de Rouïba (Alger, Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu habitatge després d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un escrit amb instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un veí.

***

Pietro Gori

- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Notícia de la condemna d'Alfred Alasluquétas apareguda en el diari de Montpeller L'Éclair del 20 de juny de 1896

- Alfred Alasluquétas: El 14 de febrer de 1874 neix a l'Escola de Medicina del VI Districte de París (França) l'anarquista Alfred Alasluquétas. Era fill natural de la domèstica Marie Julia Élise Alphonsine Renard i de Laurent Arsène Alasluquétas, baster, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 2 d'octubre de 1875 al XVIII Districte de París. Es guanyava la vida com son pare, treballant de baster. En 1892 s'allistà per quatre anys en el 17 Regiment de Dragons de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). Després de patir 172 dies de càstig, durant la nit del 25 al 26 de novembre de 1894 abandonà el seu post; jutjat pel Consell de Guerra del 16 Cos de l'Exèrcit per aquest fet, el 21 de desembre d'aquell any va ser condemnat a dos mesos de presó. Recorregué Algèria Francesa (actualment Algèria) com a fotògraf ambulant i va ser condemnat per «estafa». En la segona meitat dels noranta treballà de baster al departament de l'Alt Marne i va ser fitxat com a «anarquista». Durant la primavera de 1896, acabat de sortir d'una hospitalització, la policia informà que era assidu a les reunions del grup anarquista que es reunia al carrer Mabillon del VI Districte de París i, amb altres companys (Fallières, Lévêque, Paul Robinet i Roedel), participava en el sabotatge de conferències religioses de l'església de Saint-Vincent-de-Paul. En les reunions públiques en ocasió de les eleccions municipals, amb Brunet i Georges Butaud, criticà el sufragi universal i els socialistes. El 19 de juny de 1896 va ser condemnat en consell de guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a sis mesos de presó per «temptativa d'extorsió de fons» en perjudici d'un tal Nartus, propietari del cafè Bonnet, i va ser posat en llibertat el setembre d'aquell any. Sembla que es el mateix Alfred Alasluquétas que la policia perseguí per estafes i desvalisaments amb Rebillard. El 7 d'abril de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Avinyó (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per «abús de confiança» i en aquesta època treballava de fotògraf a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El seu últim domicili va ser a Cabanas (Provença, Occitània), on treballava de baster. Alfred Alasluquétas va morir el 7 de maig de 1907 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània). No era germà de l'anarquista Raoul Joseph Aimé Alasluquétas.

***

Julia Bertrand (ca. 1935)

- Julia Bertrand: El 14 de febrer de 1877 neix a les Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes), és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

Julia Bertrand (1877-1960)

***

Notícia sobre la detenció de Giorgio Bergia apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 5 de juliol de 1905

- Giorgio Bergia: El 14 de febrer de 1880 neix a Andonno (Piemont, Itàlia; actualment formà part de Valdieri, Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Biella (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i sindicalista Giorgio Bergia, més conegut com Georges Bergia. Emigrà a París (França) i visqué la número 184 del carrer Saint-Honoré. Es guanyava la vida com a intèrpret i cap de cambrers en un restaurant i fou delegat permanent del Sindicat de Cambrers d'Hosteleria i membre de la comissió executiva de la Borsa de Treball. Va ser, amb altres companys (Émile Coulais, Foray, Foucart, Louis Pauthier, etc.), un dels organitzadors del míting de suport als desocupats celebrat l'11 de juny de 1904 a la Borsa del Treball de París; en aquest míting, en el qual havia de participar Louise Michel i que finalment no va poder venir, va fer una crida a la unitat sindical. En aquesta època, amb Frimat, fou secretari de la Joventut Sindicalista de París. Va ser acusat d'aferrar cartells, sense el corresponent segell exigit per la llei, de la Joventut Sindicalista durant la nit del 17 de novembre de 1904; processat, va ser jutjat el 12 de gener de 1905 pel Tribunal Correccional del Sena. Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, a la intersecció dels carrers Rohan i Rivoli de París (França), una bomba va ser llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Després d'aquest fet, va ser detingut i empresonat administrativament, juntament amb un grup d'anarquistes catalans (Eduard Borsot, Enric Castells i Josep Prats), per a investigar la seva possible implicació en aquest fet i, posteriorment, més d'un mes més tard, malgrat les queixes de la Lliga dels Drets de l'Home, se li va decretar l'expulsió del país. Altres anarquistes (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato, Jesús Navarro, Fernando Palacios i Pedro Vallina Martínez) van ser processats per aquest fet. S'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un restaurant al número 70 de Cleveland Street. Aquest mateix any participà amb Giuseppe Di Domizio i Errico Malatesta, en una campanya de mítings per protestar contra la repressió desencadenada a Rússia arran de la revolució engegada aquell any. A finals de 1905, en una campanya contra les agències d'ocupació, creà al seu restaurant una «Oficina de Col·locació Gratuïta». El 2 de desembre de 1905 organitzà una reunió per a la creació d'una «Lliga de Resistència» entre els cuiners italians de la ciutat. El seu restaurant també era la seu del secretariat del Sindicat d'Empleat d'Hosteleria i per arribar als treballadors de la restauració fundà, amb l'activista angles M. Clark, el periòdic trilingüe (anglès, alemany i francès) Revue. International Organ for the interests of all Employees in Hotels, Restaurants, Boarding-Houses, etc. En aquesta tasca d'agitació i de lluita contra l'abolició de les agències d'ocupació, li va fer costat Giacinto Ferrarone (Giacomino Giacomini), també del Piemont italià. En la primavera de 1907 vivia al número 199 del carrer Hampstead Road de Londres. Sembla que en els anys trenta i quaranta vivia a Niça (País Niçard, Occitània), on feia d'hoteler, i que pertanyia a la lògia maçònica «Demos». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia administrativa sobre Martín Álvarez Sánchez apareguda en la revista madrilenya La Revista Blanca de l'1 de setembre de 1928

- Martín Álvarez Sánchez: El 14 de febrer de 1881 neix a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista, i després republicà, Martín Álvarez Sánchez, conegut com Chapeta. Sos pares es deien Alfonso Álvarez Romero, jornaler, i Juana Sánchez Crespo. Treballador agrícola al seu poble natal, el 7 d'octubre de 1906 es casà a Fernán Núñez amb Antonia Moral Crespo. Entre el 17 i el 20 d'abril de 1913 assistí com a delegat de Fernán Núñez al Congrés Constituent de la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE) que se celebrà a Còrdova (Andalusia, Espanya); aquesta organització pagesa de caràcter anarcosindicalista es mantingué durant un temps al marge de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 9 de novembre de 1920 va ser jutjat, amb Manuel Moyano Ortega, en consell de guerra a Còrdova per insults i repartiment de fulls clandestins. En 1928 estava subscrit a la segona època del setmanari Acción Social Obrera. Órgano de los Sindicatos de la provincia de Gerona adheridos a la CNT. En 1931 va ser delegat del Sindicat de Pagesos de Fernán Núñez al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatre Conservatori de Madrid («Congrés del Conservatori»). Després de la proclamació de la II República espanyola s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i esdevingué bibliotecari. Detingut pels franquistes, el 27 d'abril de 1939 va ser reclòs a la presó de Fernán Núñez. Posteriorment va ser traslladat a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i a Còrdova. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó. Martín Álvarez Sánchez va morir el 15 de desembre de 1941 d'un atac cardíac –de pneumònia, segons el certificat oficial de defunció– a la presó de San Juan de Mozarrifar de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementir de San Juan d'aquesta localitat.

***

Ángel Pestaña

- Ángel Pestaña Núñez: El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 –completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia–, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

Necrològica de Jesús Robles Araneta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de febrer de 1963

- Jesús Robles Araneta: El 14 de febrer de 1890 neix a Orna de Galligo (Samianigo, Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Jesús Robles Araneta. Sos pares es deien Jesús Robles i Joaquina Araneta. Quan era infant, sa família s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme, engegat pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, es va veure obligat a passar a França fugint de la repressió. En 1923 vivia a Sant Joan de Cornièrs (Llenguadoc, Occitània) i entre 1923 i 1928 va fer costat econòmic per a l'edició diària del periòdic Le Libertaire. Participà activament en els complots del moviment anarquista contra la monarquia espanyola. El novembre de 1924 formà part de l'expedició armada de Bera (Navarra) i el 24 juny de 1926 participà en l'anomenada «Sanjuanada», aixecament armant contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. El gener de 1932 participà en la insurrecció anarquista de Fígols (Berguedà, Catalunya) i novament es va veure obligat a refugiar-se a França. Amb Ramon Bou Canalda i Joan Vidal Fontanet, va ser un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials (CES) de Lunèl (Llenguadoc, Occitània). Quan la Revolució d'Octubre de 1934 a Astúries, formà part del grup de companys que es va reagrupar als Pirineus per fer costat els insurgents. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a la Península i s'integrà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Sant Alari de Belvéser i milità en la Federació Local de Lunèl de la CNT. Malalt, Jesús Robles Araneta va morir el 17 de novembre de 1962 a Sant Alari de Belvéser (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914)

- Joan Baret Cabradosa: El 14 de febrer de 1892 neix a San Miquel de Fluvià (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Baret Cabradosa –possiblement el segon llinatge errat per Cabratosa. Sos pares es deien Sinforiano Baret Llavanesa i Anna Cabradosa Niesga. Es guanyava la vida fent de sastre. El 14 de març de 1911, procedent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), on vivia a casa dels pares, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de treballar sis mesos per al sastre Mariani i de residir a l'hotel Sansa de la ciutat, marxà cap a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord), on residí alguns dies a casa del seu oncle Francesc Cabradosa. Després treballà durant un any i mig per al sastre Agustín Leandro de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 12 d'abril de 1913 retornà a Perpinyà, on treballà per a diversos patrons, i s'instal·là al número 46 del carrer de la Fusterie. El 26 de juliol de 1913 es casà amb Tecla Basil a Figueres. El 31 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia francesa com a «propagandista anarquista, però no perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

André Claudot

- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Sos pares es deien Paul François Joseph Claudot, luthier del conservatori de Dijon, i Louise Émilie Fort, cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes –especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux– i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia i és desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon, on es va casar el 15 de novembre de 1919 amb Suzanne Clémence Verriest. Després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté, La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Els últims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeuilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).

***

Necrològica de Manuel de Quero Valdés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

- Manuel de Quero Valdés: El 14 de febrer de 1896 neix a Lugo (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Valentín de la Santísima Trinidad de Quero Valdés. Sos pares es deien Joaquín de Quero y Bravo, empleat, i Amparo Valdés Laguna, propietària. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de treball. Trobà feina a la Companyia d'Aigües, Gas i Electricitat i en 1918 s'afilià al sindicat del sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Formà part d'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), organització fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Al final de sa vida es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel de Quero Valdés va morir el setembre de 1975 a Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població el 26 de setembre.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting en protesta per les execucions de Jerez: El 13 de febrer de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França), al número 94 del Faubourg du Temple, un míting en protesta per les execucions de quatre anarquistes (José Fernández Lamela, Manuel Fernández Reina, Manuel Silva Leal i Antonio Zarzuela Granja) tres dies abans a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), acusats de participar en la revolta llibertària pagesa del mes anterior. El míting va ser organitzat pels moviments anarquista i socialista revolucionari. Van intervenir Édouard Couturier, Gustave Leboucher, Pierre Martinet, Jacques Prolo i Joseph Tortelier, entre d'altres. A l'acte assistiren unes sis-centes persones que ompliren el local i a la sortida es van vendre exemplars del periòdic anarquista Le Conscrit, que va una crida a la deserció dels soldats. L'acte va ser estretament vigilat per la policia.

***

Portada del primer número d'A Propaganda

- Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoria àcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

***

Funeral de Kropotkin

- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com «Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

Funerals de Piotr Kropotkin

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats per Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

Naixements

Geertruida Agneta Muysken

- Geertruida Agneta Muysken: El 13 de febrer de 1855 neix a Hillegom (Holanda Meridional, Països Baixos) l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual llibertària i feminista Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus Kapteyn-Muysken. Sos pares es deien Antoine Charles Muysken, notari i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué 12 germans i germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i dos germans. Nascuda en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou anys i son pare quan en tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS, Escola Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos). En aquesta època es va veure molt influenciada per Helena Mercier, mestra, escriptora i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va mantenir contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor Willem Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el pensament social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer mecànic Albertus Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill (Albert) –va practicar conscientment el control de natalitat. Després del matrimoni la parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on ell treballava a la Westinghouse Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va conèixer reputats intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i Bernard Shaw. També entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i de l'organització de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, Societat Ètica de West London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article («A plea for moral education») al setmanari Shafts. Molt influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es dedicà a la seva divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les seves idees ètiques als infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a Londres en una edició popular la seva traducció a l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (A sketch of morality independent of obligation or sanction). En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK, el seu primer article en neerlandès en el periòdic De Kroniek del socialdemòcrata Pieter Lodewijk Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions, com ara Belang en Recht, De Nieuwe Gids i De XXe Eeuv. En 1899, com a membre de la delegació holandesa, va participar en el Congrés Internacional de Dones celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra, en 1900 la parella visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es convertí en la promotora d'un grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes, refugiats revolucionaris i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a Amsterdam el seu llibre Affirmatie. Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos on palesava les seves variades idees filosòfiques (positivisme, utilitarisme, transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia, feminisme, etc.). En 1908 retornà amb son company als Països Baixos i la seva casa del barri d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) es convertí en un centre de reunió de la intel·lectualitat llibertària i socialista (Hendrik Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Bernard Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà activament en diverses associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht (Associació per al Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant perquè la considerava «mancada de principis», o el Nationaal Comité voor Moederbescherming en Sexueele Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de la Mare i la Reforma Sexual), del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909 publicà Geestelijke evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer i Guàrdia i en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de diversos autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de l'associació de lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament), més coneguda com «De Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu ateisme. En 1915 va pronunciar a Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència «Guerra i orientació espiritual» i l'any següent un discurs en el congrés «Educació moral sense dogma religiós» a Rotterdam. En 1916 també publicà Levensrichting van dezen tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les seves idees es decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista, intentant escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918 publicà el llibre Oorlog en geestesrichting, on exposà les seves idees antimilitaristes i morals, i el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland, dirigit a les dones. En 1919 s'integrà en la Bond van Revolutionair-Socialistische Intellectuelen (BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes Revolucionaris). Malalta, Geertruida Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una institució psiquiàtrica d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a Westerveld (Drenthe, Països Baixos). Pòstumament, en 1921, es publicà, amb una nota biogràfica de l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obra Revolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift, on exposà les seves idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn fou una destacada espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a la seva casa d'Ascona (Ticino, Suïssa).

Foto policíaca de Joseph Dubois

- Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)– l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot. 

Joseph Dubois (1870-1912)

***

Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

- Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Sos pares, no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i Rosine Débrosse, jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes de presó per «vagabunderia». L'11 de març de 1893 el Tribunal de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de presó per «mendicitat i ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El 20 de març de 1894 va ser jutjat per «robatori» davant la IX Tribunal Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de presó i a dos anys d'assignació de residència. En 1894 vivia al número 12 de l'avinguda de Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El 5 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida». El 21 de setembre de 1894 el Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el condemnà a 40 dies de presó per «robatori i apologia de fets criminals». El 6 de juliol de 1895 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de 100 francs per «infracció a la policia ferroviària». El 14 de novembre de 1895 s'integrà en el II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies després per «astigmatisme als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte. El 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a tres mesos de presó per «cops, ultratges i rebel·lió als agents». El 3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de revisió al servei actiu i el 29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig de 1916 al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer de 1917 lluità al front contra Alemanya. Émile Maince va morir el 6 de juny de 1917 al seu domicili de Clichy (Illa de França, França).

***

Tomba d'Ariodante Barsotti

- Ariodante Barsotti: El 13 de febrer de 1876 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ariodante Barsotti. Era fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida treballant de sastre. D'antuvi republicà, després de col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni, ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants força actius. Participà activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys de presó i a tres anys de vigilància especial per «pertinença a associació criminal i incitació a la guerra civil». Arran d'una amnistia, el 26 de setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà militant sense destacar en el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats. Sa companya fou Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a Carrara (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale Marcognano de la ciutat.

***

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de desembre de 1923

- Raoul Lenôtre: El 13 de febrer de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile Lenôtre, conegut com Beaudoin. Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le Nôtre) i d'Héloïse Euphrasie Alexandrine Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7 d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen Marie Alphonsine Herubert. El març de 1912 fou, amb Louis Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre; aquest grup, format per una cinquantena de militants, distribuí el periòdic i organitzà reunions públiques, festes i excursions, i tingué una gran influència en la Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador del moll de professió, després de la Gran Guerra, fou un dels membres més destacats de la tendència minoritària en el si de la Unió Local de Le Havre de la Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de Treballadors del Port. L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien Goirand, Raymond Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup Llibertari Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la Federació Anarquista (FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 17 de gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc després, adherí a través d'una votació l'organització a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En aquesta època portà a terme una intensa activitat sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa productivitat (grèves perlées) encaminats a obligar els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu, participà activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El 21 de febrer de 1922 fou un dels obrers que promogué l'alentiment de la càrrega de municions a bord del vaixell Francisca, que va fer que vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut després de l'escaramussa sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la votació entre els descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean Le Gall que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja (ISR) sense mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada Núm. 1 de la policia de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre, però violent». A començament de 1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de l'estiu rellançà l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el 15 de novembre de 1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la llibertat del treball». Un cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va abandonar en aquesta època la militància sindical. No obstant això, en un informe policíac del 9 de juliol de 1935 diu que «és sempre un militant actiu, propagandista revolucionari, de tendència netament llibertària i que exerceix influència entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui es va divorciar en 1943. Encara que restà fidel al pensament llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà tota mena de militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener de 1950 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Marius Hanot apareguda en el diari parisenc La Presse de l'11 de maig de 1920

- Marius Hanot: El 13 de febrer de 1888 neix a Penin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptor i anarquista partidari dels soviets Marius Hermant Émile Hanot. Era fill d'Hermand Ulsmart Joseph Hanot i de Berthe Hortense Adèle Dupont, i tingué com a mínim un germà, Gabriel Hanot. Es guanyava la vida treballant a la Companyia General d'Òmnibus i freqüentà els cercles literaris i anarquistes. En 1910 col·laborà amb contes en Comoedia i en 1912 en Le Frou-Frou i Le Soleil. L'octubre de 1912, amb els escriptors llibertaris Blaise Cendrars i Adolf Schenk (Emil Szittya), publicà el primer i únic número (gratuït) de la revista anarquista Les Hommes Nouveaux. Revue Libre, tercera sèrie en llengua francesa de la revista alemanya Neue Menschen (Homes Nous), publicada en 1911 a París per Emil Szittya. En aquest número aparegué anunciat el fullet de Marius Hanot «Salomon [Salomé] et le Marquis de Sade» que sembla que no va ser publicat. A partir d'aquesta publicació Cendrars i Hanot pareix que ja mai no es relacionaren. En 1912 col·laborà en Le Supplément del diari La Lanterne. Partidari dels soviets llibertaris, va ser un dels instigadors de la creació d'una secció anarquista de la Internacional Comunista a França. El 18 de gener de 1913 es casà a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) amb Palmyre Clémence Dumez, de qui va enviudar, i acabà casant-se posteriorment amb Paule Henriette Cocat. Quan la Gran Guerra va ser enviat al front com a tinent d'artilleria al comandament d'una bateria i un cop desmobilitzat en 1919 se li atorgà la «Creu de Guerra». En 1919 era membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i gerent (secretari general) del seu òrgan d'expressió Le Combattant, a més de col·laborar en L'Internationale Communiste, de Raymond Péricat, i Revue Républicaine. El setembre de 1919 assistí com a ponent de la Comissió Internacional en el Congrés de l'ARAC celebrat a Lió (Forez, Arpitània). Partidari de la Revolució russa, va ser membre de la Secció del XIII Districte de París del Partit Comunista (PC) d'Alexandre Lebourg i de Raymond Péricat; aquest partit, sorgit en el si de la Confederació General del Treball (CGT) i partidari dels soviets de la Revolució russa, intentà crear una nova tendència dins del moviment llibertari, el «sovietisme», en la qual militaren destacats anarquistes i militants de la ultraesquerra marxista (Émile Chauvelon, Émile Giraud, Ernest Girault, Alexandre Lebourg, Raymond Péricat, Louise Roblot, etc.). En 1919 va publicar Soviet ou Parlement. El 27 d'octubre de 1919 va fer la conferència «L'action du Parti Communiste et la Révolution russe» a la Sala Anglarès del XIX Districte de París. No obstant tot això, aquesta tendència creà profundes divergències entre el moviment anarquista i en el I Congrés del PC, celebrat entre el 25 i el 28 de desembre de 1919, aquestes es palesaren i l'organització prengué el nom de Federació Comunista dels Soviets (FCS), de la qual ell va ser nomenat secretari i Lebourg secretari adjunt. Aquesta federació, i el seu òrgan d'expressió Le Soviet, en el qual col·laborà, sobrevisqueren fins a maig de 1921. La minoria que havia restat dissident de la nova orientació (Henri Bott, Camille Fabre, Étienne Lacoste, Jacques Sigrand, etc.) s'escindí el 6 de febrer de 1920, recreant el PC i el seu òrgan Le Communiste, que perdurà fins març de 1921. El 23 de febrer de 1920 Marius Hanot va escriure a Vladímir Ílitx Lenin per informar d'aquesta escissió, carta enviada a Amsterdam (Països Baixos), però que va ser interceptada per la policia i lliurada al jutge d'instrucció. En aquesta època fundà, amb Henri Barbusse, el grup «Les Réfractaires», de reclutes i de desmobilitzats de l'exèrcit. L'1 d'abril de 1920 la policia va escorcollar el seu domicili, al número 60 del carrer de la Colonie del XIII Districte de París, i segrestà nombrosa documentació (correspondència, articles, exemplars de Le Soviet, manifests de l'ARAC i de la III Internacional, galerades de L'Antimilitariste i els estatuts del Buró Internacional Antimilitarista d'Amsterdam. En aquesta època treballava d'empleat als «Stocks Américains» d'Aubervilliers (Illa de França, França). En 1920 col·laborà en L'Éveil des Jeunes. El 9 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting davant dues-centes persones a Troyes (Xampanya-Ardenes, França), on va fer apologia de la Rússia soviètica i una crida a la vaga general a França, sempre acompanyada de sabotatges, i d'una insurrecció que portaria el triomf de l'Exèrcit Roig. Dos dies després, va se detingut i acusat de «complot contra la seguretat de l'Estat». Aquest cas va ser aprofitar per les autoritats per neutralitzar la gran vaga dels ferroviaris i de l'esquerra revolucionària. Aquell mateix mes, més d'una vintena de militants va ser detinguts i tancats preventivament a la presó parisenca de La Sante; la instrucció d'aquest cas, va ser portada pel jutge Jousselin i les organitzacions obreres portaren una important campanya de suport als incriminats –el 7 de març de 1921 Henri Barbusse publicà una llarga carta de denúncia de la seva situació en L'Humanité. El 27 de novembre de 1920 el cas referent a «maniobres anarquistes» va ser sobresegut i el cas referent a «complot contra la seguretat de l'Estat» portà el sobreseïment de 12 dels inculpats (Chaverot, Courage, Dejonkère, Delagrange, Gautier, Lévêque, Midel, Olivier, Rey, Sirolle, Toti i Verdier), mentre altres 12 va ser jutjats a partir del 28 de febrer de 1921 per l'Audiència del Sena, entre ells Marius Hanot, però el 17 de març de 1921 el jurat pronuncià un veredicte d'absolució general. El 10 de febrer de 1921 va presidir una reunió del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR). El 18 de febrer de 1922 parlà, juntament amb Léo Poldès, en una reunió de la XX Secció de l'ARAC, celebrada a la Sala Babeuf de La Bellevilloise de París. El 19 d'octubre de 1922 parlà, amb altres companys, en una reunió pública i contradictòria de suport del comunista André Marty, aleshores empresonat, celebrada al Préau des Écoles de París. En 1923 col·laborà en L'Humanité i entre 1923 i 1924 en La Vague. Poc després desaparegué de l'escena política i dels informes policíacs. Els últims anys de sa vida regentà un petit comerç de llibres, papereria, material d'oficina i venda de diaris. Marius Hanot va morir el 28 de juliol de 1958 al seu domicili, al número 76bis del carrer Bobillot, del XIII Districte de París (França).

Georges Simenon

- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette Brüll, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

- José Martínez Ramón: El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez Vila, llaurador, i Teresa Ramón Orts. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.

***

Marcelo Tripiana Tripiana

- Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Pablo Marcelo Tripiana Tripiana. Sos pares es deien Gabriel Tripiana Marín, moliner, i Lucía Tripiana Sola. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf «Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean, Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

***

Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

***

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa –basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

***

Dibuix antimilitarista de Tardi

- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paper és el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

***

Portada del primer número d'A la Lucha

- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema: «Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

***

Cartell de la conferència a Marsella

- Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup «Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

Conferència sobre Camus (12 de febrer de 1967)

Naixements

Francesca Saperas Miró

- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

Francesca Saperas Miró (1851-1933)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Marc Druard

- Marc Druard: El 12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien Jean Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar «A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica «Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Maurice Charvoz

- Maurice Charvoz: El 12 de febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el biòleg, escriptor, poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista i polític Maurice Fabien Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot, fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el pseudònim Julius Vindex. Era el fill primogènit de Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse. Després d'estudiar quatre anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà la tardor de 1881 al col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune (Valais, Suïssa), que hagué d'abandonar per qüestions financeres. Després de fer algunes feinetes i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de Sant-Maurice amb la finalitat d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va ser iniciat com a novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion (Valais, Suïssa). Perduda la fe, abandonà la religió. El mateix 1886 començà a estudiar ciències a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué d'interrompre per raons financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera lliure a la Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment en 1926 obtingué el doctorat en biologia experimental a la Sorbona de París (França) amb la tesi «Recherches biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et psychiques des Téléostéens». El 5 de novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes, Valais, Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a la plaça d'aquesta població una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es dedicà a la lectura, a l'estudi de llengües, a col·laborar en publicacions periòdiques i a fer conferències, passant temporades a París, Lió i Ginebra. Va fer amistat amb altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev Stoianov. També exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble, com una mena d'«apostolat», i per això també era conegut com Dr. Charvoz. En 1891 publicà Le Val de Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una quinzena de pagesos, en la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la policia francesa el va incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el fundador en 1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de Bagnes, que perdura a dia d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897 –posteriorment va ser nomenat president d'honor de la Federació de Societats de Socors Mutus del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre Pensée». També participà en el desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent conferències al respecte –en 1910 publicà La femme. Son évolution sociale dans l'humanité. A partir de 1899 formà part de la Lògia de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou un dels creadors, amb Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que arreplegà d'antuvi els nins i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que provocà un gran escàndol entre els religiosos de la població –gràcies al suport de la Lògia «Alpina» de la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué fins a 1943. Entre 1903 i 1931 mantingué correspondència amb l'anarquista lliurepensador Gustave Brocher, que passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb André Georges Roulot (Lorulot). En 1909 publicà L'École Libre du Valais. El 13 de novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra el seu treball històric Un pédagogue valaisan. L'oeuvre du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels reculls poètics Les edelweiss (1906), Primevères (1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le grand crime, la «Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914). Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Le Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le Genovois, Le Peuple Valaisan, Le Rhône, Wissen und Leben, etc.) i en la revista pacifista i lliurepensadora Coenobium. A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude populaire de critique religieuse (1914), La pensée libre dans l'évolution des peuples (1917), Le socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire de la première société de secours mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947), entre d'altres. Políticament, fou membre del consell executiu municipal (1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de Valais (1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de Valais (1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després es casà amb Lucie Augusta Baud, molt més jove que ell, de qui acabà divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a l'Hospital de Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació d'apendicitis i va ser incinerat dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa biblioteca (més de 2.000 volums) i son arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics, inèdits diversos etc.), on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de propaganda, es van dipositar als Arxius Cantonals del Valais, a Sion.

Maurice Charvoz (1865-1945)

***

Francesco Ippoliti

- Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea –més tard Bagnoregio–, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede, Il Germe, Libero Accordo, La Marsica, Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino –tercer llac de la península italiana en grandària–, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una «expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i de L'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per «ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit –només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el 7 de gener de 1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

Francesco Ippoliti (1865-1938)

***

Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

- Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès, ebenista, i Marie Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).

José Penido Iglesias

- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio.

***

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Antoni Vidal Dalmau: El 12 de febrer –oficialment el 14 de febrer– de 1898 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet de la Fusta i Florehlio. Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria Dalmau Batalla. Començà a militar en el moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector, aconseguí una remarcable cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sorgit, després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de les societats obreres de fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme, va ser empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a escriure a companys analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages, Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. Aquell mateix any fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat i en 1927 assistí com a delegat de Catalunya a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de la Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista de gener de 1933. Membre de la redacció de Solidaridad Obrera, hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio, síntesi del nom de sos dos fills. Duran la Revolució, participà en la col·lectivització de la indústria de la fusta i va ser nomenat president del Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer a Barcelona la conferència «Misión y responsabilidad de la militància confederal y anarquista». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i Vernet. Finalment va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la construcció de la línia ferroviària transsahariana. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, milità en la Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT. Quan les lluites intestines entre les tendències «col·laboracionista» i «ortodoxa», en 1945, després de publicar un fullet (La emancipación de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va ser exclòs de la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb la seva línia «reformista», però acabà reintegrant-se en el sector «ortodox». En 1963 encara vivia a Alger, on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir amb secció pròpia («Al compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es retirà, amb sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras, on continuà col·laborant en Espoir i exercint de secretari de la Federació Local de la CNT. Antoni Vidal Dalmau va morir el 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània). Deixà textos i una novel·la inèdita i llegà tots els seus bens a la subscripció confederal «Pro Espanya Oprimida».

Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'exposició

- Exposició sobre l'esperanto: Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'exposició «La llengua como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad en el anarquismo ibérico». L'exposició, organitzada per la Federació Comarcal del Baix Llobregat de la Confederació General del Treball (CGT), es realitzà per commemorar el 125 aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik Lejzer Zamenhof. Aquesta exposició consistí en un recorregut bàsic per la història d'aquesta llengua artificial, ressaltant els seus aspectes lingüístics, a més de mostrar la seva relació amb el moviment obrer internacional. A més de l'exposició, el 13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la conferència «Utopia, del somni igualitari al pensament únic». Aquesta exposició s'havia mostrat entre el 5 i el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana Cultural Llibertària de la CGT. De l'exposició s'edità un catàleg i una guia didàctica.

Naixements

Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885

- Séverin Féraud: L'11 de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo Martegue (Provença, Occitània) l'anarquista i lliurepensador Séverin François Féraud –el llinatge també citat erròniament Férand. Sos pares es deien Jean François Féraud, conreador, i Marie Victorine Fouque. Es guanyava la vida treballant de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup Anarquista Revolucionari «Ferré», format per 21 membres. En relació amb els anarquistes ginebrins, entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una reunió celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es reuní a Lió (Arpitània) amb els editors del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire, en el qual va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans révoltés» (Pagesos revoltats), va ser el gerent i administrador del periòdic bimensual anarquista Le Paysan Révolté. Organe révolutionnaire, que publicà tres números, entre el 16 d'agost i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el corresponsal a Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur Couloubrier. En 1884 va publicar a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat. Première brochure du Paysan Révolté, on descriu les condicions vitals dels pagesos i les diferències amb els obrers urbans –aquesta publicació es va vendre, entre altres, a la Librairie Socialiste Internationale de París (França). En aquesta època estigué en contacte amb els editors del periòdic anarquista marsellès Le Droit Social. En el funeral de sa germana Anna Féraud en 1885, col·locà una corona amb la inscripció: «À notre soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Lo Martegue, va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a nou mesos de presó arran d'una denúncia del capellà Bonardel; en aquesta mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos més per la denúncia d'altre capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan Révolté» («anarquista d'acció») al Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el 29 de juliol de 1885 a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital catalana, on s'allotjà al domicili de Vanoncí i prengué precaucions enfront de la vigilància policíaca, es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà les seves idees anarcocomunistes; en retornà a bord del Braila al port de Marsella, va ser detingut i interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta, s'entrevistà amb l'anarquista nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte), aleshores a Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples Latins» (Cercle de la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la seva opinió «severa» sobre el congrés, opinió que ella interpretà com que estava «oposat a tota mena d'institució», en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del periòdic londinenc The Anarchist, i publicada en castellà en el número del 24 de setembre de 1885 del periòdic anarquista barcelonès Revista Social. Eco del proletariado. Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4 d'octubre de 1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur i va signar el Manifeste Anarchiste Abstentionniste, imprès en paper vermell i aferrar a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886, després de purgar vuit mesos a la presó d'Ais de Provença, va ser posat en llibertat amb la salut molt malmenada. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anticlérical Social, del qual era gerent son germà André Féraud. Posteriorment s'instal·la a Castèunòu dau Martegue (Provença, Occitània), on treballà de jardiner. Séverin Féraud va morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3 del Chemin de Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània).

Séverin Féraud (1848-1906)

***

Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894

- Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'abril de 1904

- Gesualdo Crisafi: L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília).

***

Notícia de la detenció d'Arturo Innocenti apareguda en el diari de Niça El Pensiero di Nizza del 24 d'octubre de 1893

- Arturo Innocenti: L'11 de febrer de 1871 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Arturo Innocenti, també conegut com Arthur Innocenti. Es guanyava la vida treballant de llauner i de lleter. Condemnat per «cops i ferides» a Florència (Toscana, Itàlia), el juliol de 1893 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). El desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça i aleshores vivia al número 16 del carrer Emmanuel-Philibert. A Niça va mantenir estrets contactes amb altres anarquistes, com ara Michele Carossi, Romualdo Pappini i Santino Danelli (Giaelli). El 20 de novembre de 1893 en una baralla amb Santino Danelli, on es va veure implicat Prima Achille, resultà ferit al cap i a la mà dreta i hagué de ser hospitalitzat. El 8 de desembre de 1893, juntament amb Achille i Danelli, va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó i quatre dies després se li va decretar l'expulsió de França. Posteriorment retornà a Niça i el febrer de 1894 passà a Marsella (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Pasín Romero

- José Pasín Romero: L'11 de febrer de 1878 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i polític republicà José María Pasín Romero, que va fer servir els pseudònims Espartaco i Jovita. Era fill d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero Mareque, llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de Compostel·la. D'educació autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama després d'organitzar una vaga d'escolans, a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical. Quan tenia 14 anys entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de Jesús Landeira Iglesias, on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel republicanisme federal i freqüentà el Centre «Unió Republicana», a l'antic edifici del Tribunal de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc Pi i Margall al Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar força i de qui esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894 començà a militar en els cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de picapedrers de pedrera, que va ser durament reprimida i que implicà la dispersió dels militants més destacats (Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901 fundà a Santiago de Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava d'un taller finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). En 1907 retornà a Santiago de Compostel·la, treballant per l'enfortiment de la solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos (Ricardo Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, etc.), fet que implicà que la Societat d'Ebenistes ingressés en la Federació Nacional del Ram d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària. Durant els anys següent intentà compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor diverses vegades (1909, 1912, 1922 i 1931) i dirigí La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera (1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la seva militància sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les reticències d'anarcosindicalistes (llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse García) i socialistes (José Mareque Santos i José Silva Martínez), la «Federació de Societats Obreres i Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de la comarca», que presidí; en 1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis dies d'aquell any, fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San Antón de la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys (Valentín Canedo Vázquez, Jesús Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel Rey Turnes, José Silva Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de Compostel·la, Lucha Social. Órgano de las Sociedades Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos (1919-1921), on col·laborà sota els pseudònims Espartaco i Jovita. Es casà amb Luisa Noya Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto, Palmiro, Luis, Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de Compostel·la, La Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la direcció del periòdic La Redención, òrgan de la Federació d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En 1922 assistí al Congrés Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable. En aquesta època, després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers confederals al republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En 1930 va fer mítings amb polítics, amb José Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña Núñez. Va ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i formà part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934 fou tinent d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del qual va ser expulsat després de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites poblacions de la zona durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto Pasín Noya, van ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya, després de diversos processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries; sa companya i els altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939, després d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos, es lliurà a les autoritats franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per responsabilitats polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200 pessetes i a la inhabilitació per a exercir càrrecs públics durant sis anys. José Pasín Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias, que resten inèdites. En 2012 Dionisio Pereira González publicà la biografia José Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias, i que amplià i corregí en una nova edició en 2016. Un carrer de Conxo porta el seu nom.

José Pasín Romero (1878-1960)

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)

- Auguste Bordes: L'11 de febrer de 1879 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares es deien Auguste Guillaume Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre –en alguns registres policíacs figura com a mosso de taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a Charlotte Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884. Devent tres o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes decidí retornar a París; el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els infants van ser repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència Francesa. A París la família visqué al número 99 del carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres, al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés intestinal, sos pares l'ingressaren a l'hospital. Després d'una intervenció quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21 de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Saint-Ouen.

Auguste Bordes (1879-1896)

***

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

- Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el «Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció «nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la «metafísica» i s'abocà a una pintura més «transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini –en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia– i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

Carlo Carrà (1881-1966)

***

José María Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: L'11 de febrer de 1884 neix a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Virgilia D'Andrea

- Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos pares es deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina, son pare en tornà a casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim passional a mans de l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi religiós, on patí una educació rígida i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a «un boig i un criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí el diploma de mestra d'educació primària i a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia) acabà els estudis i obtingué la titulació per a ensenyar, començant a treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, començà a participar en actes i conferències antimilitaristes i durant aquesta època formà una Secció Femenina del Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns membres del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni (Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força, des del punt intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el seu punt de mira, essent contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del periòdic Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué abandonar el confinament i la parella s'abocà en la propaganda anarquista, recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el congrés del Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema de l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència «Il proletariato nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de juliol de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini, Armando Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919 participà en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la seva amistat amb Malatesta es consolidà força i la seva activitat propagandística (conferències, intervencions públiques, etc.) s'incrementà enormement. Quan el retorn de Malatesta publicà Il ritorno dell'esule. En 1920 sortí La presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione, que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys col·laborà en Guerra di Classe i en Umanità Nova, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota l'acusació de «conspiració contra els poders de l'Estat, incitació a la insurrecció, instigació al crim i apologia del delicte». El 30 de desembre de 1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la seva tasca propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu empresonament va escriure el poema Non sono vinta. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormento per «vilipendi i instigació a l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves activitats després de la «Marxa sobre Roma» feixista i amb un procés penal en marxa, la parella decidí exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín conegué destacats intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche i entrà a formar part dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el títol L'ora di Maramaldo, on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i dirigí la revista anarquista Veglia (maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del consolat nord-americà de París el permís per visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat clandestinament dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren immediatament a les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona oradora que era, engegà una gira propagandística arreu dels EUA fins a Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA), va fer la conferència «I delitti della patria borghese, i diritti della patria umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York la conferència «Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del seu pensament i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e religione. El 21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la conferència «L'arte, il pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal fascismo». Aquest mateix any de 1932, després d'una crisi hemorràgica a Boston (Massachusetts, EUA), patí la seva primera intervenció quirúrgica a mans de la doctora Ilya Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el dolor no va impedir que continués en la redacció de Torce nella notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933 s'aguditzà la seva malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a ingressar a l'hospital, on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després de 10 dies de patiment, Virgilia D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al cementiri novaiorquès d'Astoria.

Virgilia D'Andrea (1888-1933)

***

Necrològica de Juan García Lozano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de febrer

Esdeveniments

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

- Execucions de Jerez: El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit «Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

***

Capçalera de La Révolte

- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

***

Notícia del míting apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 16 de febrer de 1946

- Míting a la Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting anarcosindicalista organitzat pel Comitè de la XI Regió de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito Leiva, Josep Juan Domènech i Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI Regió de la CNT.

Naixements

Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc La Patrie del 26 de desembre de 1893

- Victor Pochard: El 10 de febrer de 1850 neix a Brimont (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Victor Pochard. Sos pares es deien Pierre Sébastien Pochar, pastor, i Rosamande Huyet. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor a Loivre (Xampanya-Ardenes, França). Acomiadat de la feina per Pierlot, alcalde de Loivre, va ser acusat de l'atemptat que aquest patí durant la nit del 22 al 23 de desembre de 1893 quan un objecte explosiu esclatà fortament –la detonació se sentí a sis quilòmetres al voltant– a la finestra del domicili Pierlot; la gendarmeria descobrí al domicili de Pochard periòdics i cartells anarquistes i, al taller on feia feina, un tub de coure llançat a la paperera semblat al qual es va construir l'objecte explosiu. Els investigadors, mancats de proves, hagueren de sobreseure el cas el febrer de 1894. Cap el 1902 treballava de guardaboscos i, segons la gendarmeria, no assistia a reunions polítiques. El 21 de setembre de 1905 va ser esborrat del llistat de control d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Octave Jahn

- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Hiratsuka Raichō

- Hiratsuka Raichō: El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio (Japó) l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més coneguda com Hiratsuka Raichō, o simplement Raichō, encara que va fer servir altres pseudònims (Okumura Haru, Hiratsuka Haruko i Hiratsuka Haru). Nascuda en una família benestant, era la filla menor de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un samurai i alt funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa Tsuyu, dotada per a la música i la dansa, però que no pogué exercir per la prohibició masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals febles i va tenir problemes per parlar des de la infància. Després de ser cridada en una llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis primaris, fet reservat només a les classes altes, en 1903 es matriculà a l'Escola d'Economia de la Universitat Femenina del Japó i es va veure influenciada pels corrent de la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar amb el budisme zen, pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la meditació. També va estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va traduir algunes de les seves obres al japonès, i també va traduir Casa de nines d'Henrik Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó), juntament amb Morita Sōhei, professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume Soseki, que havia conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat Literària per a Dones Extraordinàries), grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i traductor Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū (doble suïcidi amorós) de dues persones ben educades, que palesà la seva relació amorosa, per a alguns «platònica», despertà la crítica generalitzada i la marcà com a dona «rebel» i «inconformista». Després d'aquest episodi, conegut com «Incident de Shiobara», la «Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va treballar a temps parcial de taquígrafa per a finançar-se classes particulars de literatura anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època entrà en l'Escola Narumi de Dones, on, a principis de 1911, fundà, per recomanació d'Ikuta Chōkō, amb altres companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano Hatsuko i Hideko Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure la creativitat literària entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa dirigida únicament per dones i dirigida a les dones. La revista feia referència al grup intel·lectual femení Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle XVIII, on es debatien temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest moment que adoptà el pseudònim de Raichō (Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de la independència espiritual de les dones al llarg de la història i reivindicava la revolució femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al vot, la sexualitat femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat, la prostitució, els matrimonis concertats, les agressions masclistes, el patriarcat, etc. En aquesta revista també col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a un gran debat en la societat japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va ser tan violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i algunes de les seves col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc de feina. Els detractors d'aquesta publicació definiren les seves seguidores de Dones Noves com a un insult i elles s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa de la revista fou dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire molt més anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de 1916. Mentrestant, en 1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa amb l'artista Okumura Hiroshi, amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals registrà amb orgull com il·legítims, encara que la parella es casà en 1941 per a no comprometre el futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una investigació sobre les condicions laborals de les dones a les fàbriques tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu, Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada pels moviments feministes europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin Kyōkai (Assemblea de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i editaren la revista Josei Domei (Aliança de les Dones). S'ha de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones afiliar-se a qualsevol organització política, així com assistir a reunions feministes; aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució. També atià el moviment cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema capitalista. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Fujin Sensen (Dones a la Línia del Front) i formà part de la Lliga de Dones Proletàries. Partidària del moviment eugenèsic de caire llibertari, portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que els homes amb malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que incidia molt en l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la «raça» japonesa, va ser titllada per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra sinojaponesa, quan l'Estat japonès va exercir un control més dur sobre la societat i la carestia de la vida augmentà, es traslladà amb sa família al camp, on es va fer vegetariana i es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme absolut. Durant la II Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a causa de la tuberculosi de son company, i es dedicà, a més de a l'agricultura, a organitzar conferències i a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda, s'acostà, sense militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i destacà pel seu compromís amb el moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres membres del moviment feminista japonès, l'endemà del desencadenament de la guerra de Corea, viatjà als EUA per a presentar davant la secretària d'Estat nord-americana Dean Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i pacifista. En 1951, arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes, denuncià l'ocupació d'Okinawa i la presència militar nord-americana al Japó. La seva lluita pels drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami Yaeko i Chiriro Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa d'Organitzacions de Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou vicepresidenta de Women's International Democratic Federation (WIDF, Federació Democràtica Internacional de Dones), responsable de la World Mothers Conference (Conferència Mundial de Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace (Comitè dels Set per la Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de Dones del Nou Japó. Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns d'ells prohibits per l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un càncer a la vesícula biliar i conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la lluita fins el darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre volums, que titulà Genshi, josei wa taiyō de atta (Al començament, la dona era el Sol), que era l'encapçalament de la revista Seitō. Hiratsuka Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de Tòquio (Japó) i va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō, Honshū, Japó).

Hiratsuka Raichō (1886-1971)

***

Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911)

- Dmitri Bogrov: El 10 de febrer –el 29 de gener segons el calendari julià rus de l'època– de 1887 neix a Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'advocat i militant anarquista, i confident policíac i agent provocador, Мордехай Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Era fill d'una família de comerciants jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un prestigiós advocat i gran propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i Max Stirner s'acostà al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on reprengué els estudis de dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en el grup anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners, mesos després proposà els seus serveis de confident policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye (Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la policia política secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij, Kapustyansky i Nadezhdin), rebé una remuneració de 150 rubles mensuals pel seus serveis de delació. Integrat en el Partit Socialrevolucionari (SRs, esseristes), informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a 1910, quan acabà els seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre febrer i novembre de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on mantingué contacte amb el socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky). Per ordre de la policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia, Dresden, Munic, Berlin i París) per establir contactes amb els moviments revolucionaris locals. El 16 d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble joc, enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos executat per ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar un acte terrorista per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar el cap de l'Okhrana de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual renuncià en considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu que rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona de pogroms, es decidí finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de setembre –l' 1 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– disparà dos trets sobre Stolipin quan assistia a una representació a l'Òpera de Kiev en presència de l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans duquesses Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat d'Stolipin provocà un pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a l'Òpera i acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de l'Okhrana, però el tsar prohibí sospitosament totes les investigacions posteriors. Jutjat pel Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort –la vídua d'Stolipin va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser penjat el 25 de setembre –el 12 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– de 1911 a Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna). El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a Berlín una mena de memòries (Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant «secrets reals i imaginaris») El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors i artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov, Aleksandr Soljenitsin, etc.).

Dmitri Bogrov (1887-1911)

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

- Joan Aligué Casals: El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat erròniament Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué Puig, teixidor, i Dolors Casals Trullàs. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils». Posteriorment s'instal·là a Girona, on fou industrial. Joan Aligué Casals va morir d'un càncer d'estomac el 8 d'abril de 1959 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

***

Ragnar Casparsson

- Ragnar Casparsson: El 10 de febrer de 1893 neix a Avesta (Dalarna, Suècia) l'escriptor i periodista anarcosindicalista, i després polític socialdemòcrata, Carl Ragnar Casparsson. Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat rural i industrial, i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son pare va desaparèixer sense deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es casà posteriorment amb Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En l'adolescència, entre 1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de la ferreria d'Avesta. En 1909 entrà a formar part del grup local de les Joventuts Socialistes i en 1911 s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de 1911 treballà en diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una bòbila a la regió de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia), etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa Larsson, amb qui tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment començà a treballar per a diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand, del qual fou editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste. Entre 1919 i 1920 tingué la seva primera feina de periodista de la secció sindical del diari Folkets Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV, Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i que després va ser òrgan del Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va pertànyer. En 1920 publicà el recull de contes Öde vidder. En 1921 viatjà a Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la SAC en la trobada sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a Berlín per a organitzar la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan en 1922 es fundà el periòdic anarcosindicalista Arbetaren, òrgan oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció; Frans Severin, exredactor en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten, esdevingué l'editor en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional. Les diferències en la direcció editorial entre Casparsson i Severin, més «pragmàtics», i Jensen, més «anarquista», acabaren en ruptura i el novembre de 1924, Jensen i sa companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la secció de dones, dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer de mama i en 1926 es casà amb Inga Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin abandonaren el moviment anarcosindicalista i es passaren a la socialdemocràcia. Entre 1929 i 1933 fou l'editor de la secció sindical del periòdic Social-Demokraten, òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA, Partit Socialdemòcrat Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de defensor del lector en la premsa de la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical Sueca). Entre 1933 i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO, Organització Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1937 viatjà, amb el periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja Branting-Westerståh, a Espanya per fer costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la LO al Congrés Obrer Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen, òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format part des de la seva fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del comtat de Västmanland, càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva jubilació. Entre les seves obres literàries podem citar Adelberga bruk (1923) i Lapplandsexpressen (1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner, William Morris, Émile Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà les seves memòries en tres parts: Vårt fattiga liv (1961), Land du välsignade (1962) i Brinnande horisonter (1963). També té una vintena d'obres sobre historia del moviment obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26 de desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser enterrat a l'església de la seva població natal d'Avesta.

Ragnar Casparsson (1893-1978)

***

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

Continua...

---