Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de L'Avant-Garde

- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs –a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la «propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin i Élisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

***

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

- Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació –situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)–i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

***

Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic Harper's Weekly del 29 de maig de 1886

- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

***

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

***

Notícia sobre el judicia a Luigi Bertoni apareguda en el diari parisenc La Libeté del 5 de juny de 1919

- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Bertoni, i la major part dels implicats, van ser absolts. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de La Voz Confederal

- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

***

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

Naixements

Oferta de treball de Josep Degalvès publicada en el diari parisenc L'Aurore del 31 d'octubre de 1898

- Joseph Degalvès: El 2 de juny de 1863 neix al barri de Montolivet de Marsella (Provença, Occitània) el professor i pedagog llibertari Joseph León Degalvès. Sos pares, jardiners, es deien Eugène François Degalvès i Marie Fabre. No solia fer servir el seu nom i signava J. Degalvès o simplement Degalvès. Estudià al seminari i en 1885 es llicencià en lletres a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença (Provença, Occitània), de la qual havia estat becat en el curs 1884-1885. Després de fer de professor de lletres al Col·legi de Manòsca (Provença, Occitània), en 1886 va ser nomenat professor al Col·legi d'Aurenja (Provença, Occitània) i a principis de la dècada dels noranta ensenyà al Col·legi de Barceloneta de Provença (Provença, Occitània). L'octubre de 1892 començà a fer classes al Col·legi de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i el novembre de 1895 entrà com a professor de lletres al Col·legi d'Ate (Provença, Occitània). Entre 1895 i 1898 col·laborà en Les Temps Nouveaux de Jean Grave. El gener 1897 va ser acomiadat del seu càrrec de professor de retòrica d'un institut de Caen (Normandia, França) a causa de les seves idees i va ser contractat com a professor lliure a l'Orfenat del Sena a La Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França), d'on també va ser acomiadat. El juny de 1897, amb Émile Janvion, creà la Lliga d'Ensenyament Llibertari i ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement. Amb Jules Ardouin i Jean Grave, participà en un projecte de fundació d'una escola llibertària segons el model pedagògic de l'anarquista Paul Robin, que va rebre el suport de nombrosos intel·lectuals (Charles-Albert, Ferrières, André Girard, Émile Janvion, Pietr Kropotkin, R. Laurens, Charles Malato, Ludovic Malquin, Louis Matha, Louise Michel, Élisée Reclus, Léon Rémy, Souise de Soubray, Lev Tolstoi). Es va obrir una subscripció popular per al funcionament d'aquesta escola, que rebé l'abril de 1898 1.800 francs, i en la qual participaren destacats intel·lectuals (Jean Ajalbert, Maurice Barrès, Octave Mirbeau, Émile Zola, etc.). El projecte, però, necessitava entre 10.000 i 15.000 francs per poder-se realitzar com calia i decidiren començar de manera més modesta organitzant l'estiu de 1898 unes «vacances llibertàries», on 19 infants estiuejaren en una finca de Pontorson (Normandia, França). Després de sorgir desavinences entre Degalvès i Janvion, el primer dimití de l'escola. Amb els fons restants, s'organitzaren entre el febrer de 1899 i juliol de 1900 cursos nocturns a la Salle des Sociétés Savantes i a la Salle d'Arras de París. Va ser jutjat per diverses qüestions (insult a magistrat, ultratge a l'exèrcit, participació en desnonaments clandestins, etc.) i patí petites penes de presó. Marxà cap a Brussel·lès (Bèlgica) amb la intenció de ser contractat per la Universitat Nova. El 16 de gener de 1898 va ser detingut al seu domicili, tancat a la presó de Minimes i posteriorment a la de Saint-Gilles; el febrer d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica per haver usat un nom fals en la seva declaració d'estrangeria davant les autoritats i per freqüentar falsificadors de moneda. De bell nou a París, buscà un treball de comptable o fent lliçons a domicili, que no aconseguí i, sense feina i sense recursos, es veié obligat a demanar ajuda als companys. Entre 1898 i 1899 fou l'impressor gerent del periòdic parisenc L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical, el secretari de redacció del qual fou Constant Martin. En aquesta època vivia al número 48 del carrer de Cléry del II Districte de París i posteriorment passà a romandre al número 3 del carrer Petits-Carreaux. En aquesta època col·laborava en Le Libertaire, en el setmanari de Constant Martin Le Droit de Vivre i en el diari de Sébastien Faure Le Journal du Peuple. El 19 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «insults a l'exèrcit» a tres mesos de presó, a 500 francs de multa i a pagar les despeses judicials, arran de l'article «Révolte militaire» publicat el 24 de juny anterior en Le Journal du Peuple, i el seu procés va tenir un gran ressò públic. El desembre de 1899 son pare s'intentà suïcidar, sense èxit, disparant-se al cap. El 26 de gener de 1900 va ser detingut al seu domicili i fins abril de 1900 purgà la pena a les presons parisenques de Fresnes i de La Santé; durant el seu tancament Augustin Hamon li procurà treballs de correcció de proves d'impremta. Els seus últims articles en Le Libertaire són de la primavera de 1902. En 1904 vivia al carrer Navarin del IX Districte de París i mantenia correspondència amb Louise Michel, aquesta exiliada a Londres (Anglaterra). En 1906 col·laborava en Le Supplément. Grand journal littéraire illustré. En el seu últim període vital col·laborà en Le Petit Parisien. Joseph Degalvès va morir el 12 de març de 1919 al XVIII Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Charles-Albert Bitterlin

- Charles-Albert Bitterlin: El 2 de juny de 1867 neix a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa)– l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava «la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per «amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

***

Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc Le Temps del 9 de març de 1901

- Victor Grosbois: El 2 de juny de 1880 neix Le Creusot (Borgonya, França) l'anarquista Victor Grosbois, conegut com Deroulede. Sos pares es deien François Victor Grosbois, gendarme, i Nicolle Mallard. Es guanyava la vida com a ajustador a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) i estava fitxat per la policia com «anarquista convençut de caràcter violent i enrabiat». Participà activament en les revoltes que tingueren lloc entre el 15 i el 16 de febrer de 1901 a Chalon-sur-Saône; per aquest fet, el 24 de febrer d'aquell any va ser detingut per la gendarmeria sota l'acusació de «crits sediciosos» i «escàndol nocturn», processat i condemnat el 7 de març de 1901 per un Tribunal de Policia a tres dies de presó per «escàndol injuriós». Aquell mateix març fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser buscat sense èxit així com a Chalon-sur-Saône i a Le Creusot. Abans havia treballat per a una empresa de construcció mecànica a Batignolles (París) i tal vegada tornà a la regió parisenca. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Sembla que és el mateix Victor Grosbois que des del setembre de 1903 assumí la secretaria adjunta de la Cambra Sindical Federada dels Emmotlladors en Metall de Dole (Borgonya, França) de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de maig de 1906 es casà a Dampierre (Borgonya, França) amb Aline Albertine François. Victor Grosbois va morir el 26 de febrer de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Carlo Peroni

- Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquesta època freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del «Bienni Roig» (1919-1920) i  com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de «persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Verenin Grazia

- Verenin Grazia: El 2 de juny de 1898 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista i resistent antifeixista, Verenin Grazia, que va fer servir el pseudònim partisà Montini. Era fill de l'anarquista Vittorio Grazia i de Rosa Guidi. Seguint les passes de son pare, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Segons la fitxa policíaca, en 1913 ja militava activament i en 1915 esdevingué empleat de la Secretaria de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) de Rimini i posteriorment a Milà (Llombardia, Itàlia). Quan la Gran Guerra, l'estiu de 1917 va ser cridat a files i lluità als fronts; en 1919 va ser llicenciat. De bell nou a Rimini, va ser un dels militants més destacats el moviment anarquista de la seva regió. Fou un dels fundadors i principals redactors, sota el pseudònim W o Werenin, del setmanari Sorgiamo!, òrgan de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. Esdevingué director del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum de Rimini i va ser nomenat secretari nacional de l'USI. En 1920, per la seva activitat política i sindical, va ser fitxat per la policia. El 4 de juny de 1921 es casà amb Vanda Casadio, de família llibertària, amb qui tingué tres filles (Fedra, Poljana i Jordis). Va ser un dels fundadors del Grup Anarquista «Pietro Gori» dels «Arditi del Popolo» de Rimini. L'octubre de 1922, després de la dissolució del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum pels feixistes, s'instal·là a Bolonya. El febrer de 1922, per motius poc clars, va ser expulsat del moviment anarquista de Rimini. A Bolonya treballà durant uns anys a l'Oficina Regional del Treball i després, fugint de la repressió, passà a París (França). Retornat després d'un temps, i fitxat per la policia com a «anarquista perillós», hagué de treballar en diverses feines a Milà, Parma i Bolonya. Acostat al moviment socialista a Bolonya, durant la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 25 d'agost de 1943 participà a Roma en la reunió per a la reunificació socialista portada a terme entre el PSI i el Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que donà lloc al Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). Amb l'esclat de la lluita contra el nazisme, va ser designat pel seu partit per a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de la regió, del qual esdevingué secretari. Va ser un dels organitzadors de la Brigada Partisana dels Apenins de Toscana i Romanya. El setembre de 1944, assumí la coordinació de la Comissió Econòmica davant la postguerra. El 21 d'abril de 1945 va ser un dels dirigents de la insurrecció popular i del CLN, assumint-ne la direcció de l'Oficina del Treball. Esdevingué un dels membres més destacats del PSIUP i a finals de 1945 entrà a formar part del Consell Nacional en representació del seu partit. En 1946 va ser elegit diputat a la Cambra Constituent i en 1948 diputat del primer parlament republicà, càrrec que mantingué fins a 1953. Després de l'excisió socialdemòcrata, va romandre al PSI i fou partidari de la fusió amb el Partit Comunista Italià (PCI). A partir de 1949 ocupà durant una dècada el càrrec de secretari de la Lliga Nacional de Cooperatives (LNC). Entre 1955 i 1956 col·laborà en La Squilla. En 1958 va fer un viatge a Iugoslàvia. En 1963 abandonà el PSI i entrà en el PSIUP i en 1968 aquest partir es fusionà amb el PCI. Greument malalt, Verenin Grazia va morir el 31 de maig de 1972 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En els anys noranta es va saber que des de la II Guerra Mundial havia tingut la doble militància socialista i comunista. Documentació seva es troba dipositada des de 1990 a la Fundació Ivano Barbieri de Bolonya. En 2020 Tito Menzani publicà la biografia Verenin Grazia. Patriota e cooperatore. Un carrer de Rimini porta el seu nom.

Verenin Grazia (1898-1972)

***

Francisco Fernández García

- Francisco Fernández García: El 2 de juny de 1902 neix a Mudargos (La Corunya, Galícia) –algunes fonts citen erròniament Muros (La Corunya, Galícia)– l'anarcosindicalista Francisco Fernández García, conegut com El Cubano. Era fill de José María Fernández Cudillero, fuster, i de María García Porta. D'infant emigrà amb sos pares a Cuba. Pescador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part de l'Agrupació Confederal Galaica a Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra, l'octubre de 1936, s'enrolà en el «Batalló Celta» de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi, amb l'embarcació armada Nabarra (antic bacallaner a vapor Vendaval), on va fer d'engreixador. Francisco Fernández García va morir el 5 de març de 1937, juntament amb altres 28 mariners, dos d'ells confederals (Remigio Achirica Ibargoenechea i Antonio Álvarez Domínguez), al front Nord, durant el combat de Matxitxako, al mar Cantàbric, a les costes de Bizkaia (País Basc), quan la seva l'embarcació Nabarra va ser enfonsada pel creuer feixista Canarias. Sa companya, embarassada, tingué una filla mes i mig després de la seva mort, la qual batejà Francisca en honor de son pare.

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 10 de juliol de 1932

- Juan Arnedo Jiménez: El 2 de juny de 1911 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez –el certificat de defunció cita com a segnon llinatge Giménez. Sos pares es deien Miguel Arnedo Placencia i Beatriz Jiménez Pérez. Treballà de paleta i de tipògraf. Després de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó, Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal popular a l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de presó correccional per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta –el jurat popular demanà d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco Jordán Gallego, en van ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso Jiménez, Juan Barrabés Asún i Mariano Catalina Mata), per «difusió de premsa clandestina». El febrer de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i participà en els combats als carrers. Després de l'ocupació de la població per les tropes franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i s'integrà en els primers grups de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Brigada del II Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió («Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat al camp de concentració d'Albatera; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les presons d'Oriola, Elx i Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Posteriorment es va exiliar. Sa companya fou Francisca Sarte. Juan Arnedo Jiménez va morir el 28 de novembre de 1991 a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

- Francisco García Sánchez: El 2 de juny de 1911 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión.

***

Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

- Antonio Ruju: El 2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista Antonio Ruju. Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

***

Benoist Rey fotografiat per Charlotte Perry (2022)

- Benoist Rey: El 2 de juny de 1938 neix al VII Districte de París (França) el tipògraf i escriptor antimilitarista llibertari Benoist Stanislas Jean Pierre Édouard Rey. Sos pares, dretans, reialistes i antisemites, es deien Jean Rey, arquitecte, i Hélène Rouard, i, entre sos 13 germans, tingué una germana religiosa. Poc donat als estudis, deixà l'escola en l'educació primària i a partir dels 12 anys esdevingué tipògraf, treballant entre finals dels anys cinquanta i principis del seixanta a diverses impremtes (Diéval, Maisons-Alfort, Pierre Gaudin i Marchand). En aquests anys milità en la Confederació General del Treball (CGT). En 1958 va ser enviat a fer el servei militar primer a Alemanya i a partir del 28 de setembre de 1959 a Algèria, en plena guerra, com a infermer en una unitat d'Infanteria semidisciplinària pacificadora de la Cabília. L'octubre de 1960 retornà a París i redactà un diari d'aquesta experiència traumàtica, publicat l'any següent sota el títol de Les Égorgeurs (Els degolladors), on denuncià la violència (assassinats, violacions, pillatges, destruccions, tortures, sadisme, etc.) exercida per l'exèrcit francès a la guerra d'Algèria, obra que va ser segrestada l'abril de 1961 per la policia a la impremta. Aquest testimoni esdevingué una obra clàssica de l'antimilitarisme i de denúncia de la repressió colonialista. Durant un temps milità amb els trotskistes de «Voie Communiste» (VC, Via Comunista). En 1962 va ser detingut quan feia guàrdia contra els atemptats de la feixista Organització Armada Secreta (OAS) davant el domicili de Simone de Beauvoir, amb una moleta i un puny americà; jutjat, va ser condemnat a vuit dies de presó amb llibertat provisional i una multa, la qual pagà Simone de Beauvoir, lloadora de Les Égorgeurs. El juny de 1962 visità l'URSS. Durant els fets de «Maig de 1968», participà en el Comitè d'Acció del VI Districte de París, repartint propaganda i a les barricades; detingut, passà un temps a l'Hospital-Presó Beaujon, on la policia enviava els militants capturats, i on va conèixer sa futura companya Christine, amb qui tindrà tres infants (Benjamin, Angélique i Jérémy). Entre 1961 i 1968 fou cap de fabricació de tres agències de publicitat. Després treballà un temps de brocanter als encants de Montreuil (llla de França, França). Entre 1969 i 1971 treballà al restaurant parisenc «La Marmite» i entre 1975 i 2000 a l'«Auberge des Traouques» de Montfan (Llenguadoc, Occitània). En 1999 Raymond Vidal-Pradines publicà el fullet biogràfic Benoist Rey i aquest mateix any guanyà el Gran Premi «Ni Dieu ni maître» per la seva obra Les Égorgeurs, després de la reedició d'aquest llibre «maleït». Entre 2006 i 2007 publicà en dos volums Les trous de mémoire, on explica els seus records juvenils, el «Maig 68», les seves experiències en el sector de la restauració i un viatge que va fer en 1975 a Algèria. En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire. En 2011 publicà Mieux vaut boire du rouge que broyer du noir. Actualment viu a Anjou, allunyat d'organitzacions i seguint el seu camí individualista.

Benoist Rey

Continua...

---