Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de juny

Esdeveniments

La Loi, d'Honoré Daumier

- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

***

Capçalera del primer número de L'Ouvrier Révolté

- Surt L'Ouvrier Révolté: El 26 de juny de 1887 surt a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari L'Ouvrier Révolté. Organe communiste-anarchiste. Portava com a epígraf la cita de Georges-Jacques Danton «Per vèncer-los, que cal fer? Audàcia, audàcia i més audàcia». En va ser gerent Auguste Gambier. Els articles no portaven signatura. Tal vegada en sortí un segon número, però el primer és l'únic que s'ha conservat.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting antimilitarista en protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra prohibint l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte, organitzat pel «Comitè del Sou del Soldat», comptà amb la participació de Bron, secretari del Sindicat Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de nombrosos militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven especialment convidades a anar-hi.

***

Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)

- Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Bersaglieri

- Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri –un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri» és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

***

Portada del primer número de Rebeldías

- Surt Rebeldías: El 26 de juny de 2017 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Rebeldías. Pensamiento y actualidad por un mundo libre. Tractà temes d'allò més variat (ciència, cinema, corrupció, cultura, ecologia, economia, educació, feminisme, filosofia, història llibertària, immigració, justícia, literatura, llibres, mineria, música, poesia, poblacions autòctones, racisme, sanitat, religió, repressió, sindicalisme, veganisme, etc.). Hi van col·laborar, des de diversos indrets de Xile i de Llatinoamèrica, Francisco Acaso C., Juan Aliste Vega, Miguel Amorós, Patricio Bascuñán, Cristian Battaglia, Berta Camprubí, Pelao Carvallo, Miguel Catalán, Carolina Cerda Inostroza, César Cifuentes, Eduardo Cunha, Juan Demarchi, Daniel Di-Negri, Leona Durán, Christian Ferrer, Andrés Fuentes, Pedro García Olivo, Enrique Gatica, Ricardo Guerra, Këreu, J. M. Kitaro, Claudia López Benaiges, Sebastián Lozano, Matías Manríquez Flores, Ricardo Masías, C. Mardones Mondaka, Rodolfo Montes de Oca, Miguel Nyen, Horacio Seo, Carlos A. Solero, Nahuel Valenzuela, entre d'altres. El sortiren cinc números, l'últim l'abril de 2020, i un número especial sobre memòria històrica.

Naixements

Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906

- Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 9 de gener de 1883

- Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista «Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Social i L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa «La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per «rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de François Cadeaux publicada en el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges del 9 de maig de 1890

- François Cadeaux: El 26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Cadeau, Cadot, etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida treballant de torner en fusta i d'ebenista. El 8 de desembre de 1883 va ser enviat a fer el servei militar al 3 Regiment d'Artilleria, però el 25 de setembre de 1884 va ser enviat a la reserva. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre anys de presó correccional per «vagabunderia»; el 9 de setembre de 1887 a cinc francs de multa per «cops»; el 5 d'octubre de 1888 a vuit dies de presó per «cops i ferides voluntàries»; i el 23 de gener de 1889 a dos dies de presó per «robatori». En 1890 era membre del grup «Les Libertaires» del I Districte de Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en direcció al barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides provenien d'una explosió resultant de la fabricació clandestina d'una bomba i el 2 de mai la policia descobrí un taller situat en una habitació del número 67 del Quai Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest fet, el 29 de juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a dos anys de presó i a dos anys de prohibició de residència per «possessió de pólvora fulminant»; rebé el veredicte amb els crits de «Visca l'anarquia! Mort als lladres!». Arran d'aquesta condemna, un míting en el seu suport s'organitzà a Lió on parlaren Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en llibertat a la presó d'Ambrun (Provença, Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà per a un venedor de mobles. En aquesta època participà activament en reunions anarquistes i distribuint fullets i propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu domicili, al número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia com a companya la jornalera anarquista Elise James (Elise Juannes) i ambdós pertanyien al grup «Les Révoltés du Dauphiné». També formà part del grup «Les Antipatriotes de Grenoble» (Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet, etc.). El 25 d'agost de 1893 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i rebel·lió contra agents». El 12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot adreçat al seu nom que contenia exemplars del manifest «Mémoires des homes du temps present» de Lev Tolstoi. El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres anarquistes de Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i la policia trobà cartells de Le Père Peinard i de La Révolte. El seu nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt perillosos» de Grenoble i estava considerat per la policia com el principal animador de l'anarquisme local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional per ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8 de desembre, durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat violentament el comissari del II Districte en un discurs pronunciat al cementiri–, abandonà Grenoble abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'1 de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia escorcollà el seu domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys (Moïse Carré, Charles Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James, etc.). A finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, el 28 de febrer de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grenoble a vuit mesos de presó per «ultratge a un magistrat» i en patí sis de tancament. L'abril de 1895 s'establí a Voiron (Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari obrí un balot adreçat al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic anarquista La Révolte, entre ells Aux jeunes gens de Piotr Kropotkin, i va ser posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de firaire i després de fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània), però retornà a Grenoble. L'estiu de 1898, en un míting socialista, copejà un militant socialista que, segons ell, havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos dies de presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a les xerrades anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al número 1 del carrer Ghenoise de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va perdre en diferents ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la policia del 25 de gener de 1901 el qualificava de «fanfarró, però violent i home d'acció». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto d'Aristodemo Cavicchini conservada als arxius de la policia francesa

- Aristodemo Cavicchini: El 26 de juny de 1865 neix a Ostiglia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Aristodemo Cavicchini –el seu nom citat erròniament de diferents maneres (Cavichini, Cavacchini, etc.). Era fill de Teodosio Cavicchini i de Giudetta Rizzatti. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 10 de febrer de 1894, juntament amb altres 12 anarquistes més, va ser expulsat de Suïssa per haver participat en una manifestació contra el consolat italià a Zúrich (Zúric, Suïssa). El 14 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta mesura no li va ser notificada. En 1898 es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser qualificat per la policia com a «individu força exaltat» i donat a parlaments subversius. L'agost de 1899 la policia assenyalà la seva brusca partida de Lausana (Vaud, Suïssa), on havia viscut a casa d'Eugénie Gouffon, al número 16 del carrer Deux Marchés, per anar a Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i el setembre de 1899 s'instal·là a Lió (Arpitània). L'estiu de 1900 assistí, segons la policia, a les reunions del grup col·lectivista italià de Lió. El 19 de setembre de 1900 va ser detingut i tancat a Lió. En una carta a les autoritats franceses notificà que ell no havia entrat a França abans de 1899 i que per tant l'ordre d'expulsió de 1894 no tenia sentit; segons ell, en 1890 havia deixat Itàlia per anar a Bellinzona (Ticino, Suïssa), on residí fins a 1893, i després a Zúric, abans de passar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà pel seu compte. També en aquesta carta de 1900 digué que des de feia set anys havia abandonat el moviment anarquista i s'havia afiliat al Partit Obrer Francès (POF), del qual podia mostrar les seves cartes d'adhesió. El 21 de setembre de 1900 va ser suspesa l'expulsió. L'octubre de 1900 desaparegué de Lió i retornà a Suïssa. El 19 de gener de 1904 va ser proposat per a la seva inscripció en el registre d'anarquistes («État Vert»). En 1925 va ser esborrat dels registre policíacs italians. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Aurèle Patorni

- Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica. 

***

Taiji Yamaga

- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.

***

Notícia de la detenció de Marceau Verdun apareguda en el diari parisenc Journal de Saint-Denis del 30 de setembre de 1933

- Marceau Verdun: El 26 de juny de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marceau Verdun. Era Fill de François Verdun, ebenista, i d'Amélie Henriette Tardy, modista. Es guanyava la vida treballant com son pare d'ebenista. En 1913 va ser cridat a files, però s'ajornà la seva incorporació per feblesa. El 24 de juliol de 1915 es casà al XX Districte de París amb la joiera Ernestine Émilienne Toublant i en aquesta època viva al número 36 del carrer Terre Neuve. El 9 de setembre de 1915 va ser incorporat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i el 18 de març de 1916 va ser destinat a un taller de construcció a Lió (Arpitània). El 9 d'abril de 1918 va ser enviat als Serveis Auxiliars per «estrabisme de l'ull esquerre» i el 16 de gener de 1920 va ser llicenciat definitivament pels seus problemes oculars i altres malalties. El 8 d'abril de 1927 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Ernestine Toublant. El 28 de setembre de 1933 va ser detingut, juntament amb François Maurice, per «estafa en l'ajuda de l'atur»; jutjat per aquest fet, el 20 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 26 de l'avinguda Georges-Ducerf de Drancy (Illa de França, França). En 1938 vivia al número 4 del carrer Prairies del XX Districte de París. Militant anarquista, el 15 de setembre de 1938 va ser detingut en un escorcoll efectuat a la seu del periòdic Le Libertaire. El 21 d'octubre de 1941 es casà al XX Districte de París amb la venedora parisenca Eva Poliatchek i en aquesta època vivia al número 10 de carrer Repos. El 13 de desembre de 1946 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Eva Poliatchek. El 3 de juny de 1958 es casà al XX Districte de París amb la mestra Renée Pérard. Marceau Verdun va morir el 19 de juliol de 1960 al seu domicili, al número 111 de l'avinguda Maurice-Berteaux, de Sartrouville (Illa de França, França).

***

Necrològica de Marcel Rénot apareguda en la revista parisenca Cahiers de l'Humanisme Libertaire de juliol-agost de 1973

- Marcel Rénot: El 26 de juny de 1896 neix a l'XI Districte de París (França) l'artista pintor socialista, i després anarquista, Marcel Léon Koppès, més conegut com Marcel Rénot. Era fill de Nicolas Eugène Koppès, mecànic, i de Joséphine Burgy, florista. En 1915 es guanyava la vida treballant de torner mecànic i vivia al número 42 del carrer Cîteaux del XII Districte de París; posteriorment es titulà d'infermer i de massatgista. El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en la 2 Companyia del 39 Regiment d'Artilleria i destinat a la Societat Francesa de Municions de Caça. El 22 de juny de 1916 passà al 60 Regiment d'Artilleria, l'1 d'abril de 1918 al 178 Regiment d'Artilleria i el 23 de maig de 1918 va ser llicenciat. A resultes d'un accident, se li va amputar una cama. De ben jove començà a militar en les Joventuts Socialistes, però esdevingué anarquista individualista. Com a artista pintor, s'especialitzà en bodegons, flors i il·lustracions, des de 1922 exposà al Saló dels Independents i a finals dels anys vint al Saló de Tardor, del qual era societari. El 8 d'agost de 1925 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Hélène Rouby-Lassalle, de qui es va divorciar. Després de la II Guerra Mundial formà part la Federació Anarquista (FA) del XIV Districte de París. El maig de 1946 apadrinà el cantautor Georges Brassens, habitual del seu taller de Montparnasse, en la seva introducció en la FA. El 7 d'agost de 1948 es casà al VI Districte de París amb l'assistenta social Germaine Marie Augustine Vincens, i van ser testimonis el pintor Georges Muller i el seu amic Georges Brassens. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Vaugirard de París. En els anys cinquanta fou membre del Grup Socialista Llibertari (GSL), encapçalat per Gaston Leval. Entre 1950 i 1968 col·laborà en Countre-Courant, entre 1955 i 1963 en Les Cahiers du Socialisme Libertaire i entre 1963 i 1976 en Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire. Animador del «Foyer Individualista d'Études Sociales» (Llar Individualista d'Estudis Socials), en 1968 era vicepresident de «Les Amis de Han Ryner» i col·laborà en Cahiers dels Amis de Han Ryner. El seu últim domicili va ser al número 46 de l'avinguda de la République de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Marcel Rénot va morir el 29 d'agost de 1973 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de juny de 1979

- Alejandro Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901 neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i milità en la Secció de Cambres del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però una familiars aconseguiren que pogués sortir per a treballar en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les assemblees, conferències i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf, una de les seves passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Louis Estève (1936)

- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Sos pares es deien Baptiste Joseph Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret. Després de fer els estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919 s'adherí al «Partit Comunista. Secció Francesa de la Internacional Comunista» de Raymond Péricat. Aviat, però trencà amb les idees comunistes després de llegir fullets anarquistes on es denunciava la repressió a la Rússia soviètica. A començament dels anys vint s'instal·là a París, a casa de Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A París aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les obres del metro de la mà de Pierre Albert. En aquesta època milità en la Unió Anarquista (UA), de la qual esdevingué secretari, i va fer permanències als locals de Le Libertaire. Ben relacionat amb els anarquistes russos i ucraïnesos, però també amb els búlgars i romanesos, exiliats a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis «neobolxevics» de Nestor Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris», també coneguda com «Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i treballà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis, i també fou membre del secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin mensuel de la minorité de l'UACR, òrgan de la minoria «plataformista» i sota la direcció de Lucile Pelletier. La Federació del Llenguadoc era majoritàriament «plataformista», fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de 1933. El 27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Eugénie Cécile Rastouil. En 1934 era el secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la Revolució espanyola, fou un dels responsables del Comitè França-Espanya de Narbona, ajudant a passar municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del Treball, unificà i coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda humanitària i militar a la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i anarquistes a la zona de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees pacifistes i antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França) i, amb André Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part d'un important grup de la resistència de Narbona unificat per Élie Sernet. Durant l'Ocupació, la família Estève amagà durant mesos un responsable de la Confederació Nacional del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la Gestapo i els agents franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels creadors, amb Georges Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation Pensée Bataille» (OPB) i secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels obrers de la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL en 1957, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat, esdevingué assessor de la CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cristòfol Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996)

- Cristòfol Pons Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pelai Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Sos pares es deien Cristòfol Pons Bagur, tinent de l'exèrcit retirat, i Matilde Tortella Paris. Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma (Mallorca, Illes Balears) fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual fou president. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo Giroud i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna «Roja i Negra» davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari del Ram de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest sector, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Va fer un viatge a Cuba per rememorar les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Llorts (Ordino, Principal d'Andorra) i va ser enterrat en aquesta població. El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

Continua...

---