Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de juny

Esdeveniments

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència «Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.

Naixements

Marie Huot fotografiada per Félix Nadar

- Marie Huot: El 28 de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos pares es deien Honoré Ménétrier, dependent, i Marie Constance Romany, d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre, Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureaux à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morir el 13 d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent «antiespecista». En 2023 Sylvain Wagnon publicà la biografia Marie Huot. Libertaire, néomalthusienne, antiespéciste, théosophe....

Marie Huot (1846-1930)

***

Foto policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)

- Fernand Biais: El 28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais. Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Es guanyava la vida fent de torner de fusta. El 28 de juliol de 1870 s'allistà voluntari i lluità en la guerra francoprussiana del 30 d'agost de 1870 al 7 de març de 1871. En 1873 va ser cridat a files per a fer el servei militar i va ser integrat en el 79 Regiment d'Infanteria a Laval, servint entre el 4 de gener de 1875 i el 22 de setembre de 1878. Establert a París (França), l'estiu de 1893 vivia al número 87 del Faubourg de Saint Antoine. Posteriorment visqué al número 34 del carrer de Citeaux de París, domicili que va ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada policíaca orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren periòdics anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. La policia el relacionà amb falsificadors de moneda anarquistes i organitzadors de «reunions secretes» al seu domicili. El 17 d'octubre de 1895 va perdre un fill, Fernand, de 16 anys, muntador en bronze, i aleshores continuava vivint amb sa companya Emma Masson, modista, al domicili del carrer Citeaux. El 4 d'abril de 1896 assistí a una reunió familiar organitzada per Le Libertaire. El 31 de desembre de 1896 el seu nom figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 18 del carrer Trousseau de l'XI Districte de París. A començament de segle va ser inscrit com a «nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Alfred Barreyre: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1864 neix a Braçac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred Barreyre, conegut com Cent-Garde. Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe Vidal, llevadora. Establert a París (França), treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «ultratges als agents». També treballà de mosso de cafè a Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893 feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i l'any següent estava desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Henri Guérin, gerent de La Revue Libertaire, llogà una habitació al número 24 del carrer dels Grands Agustins de París, lloc que abandonaren el mateix dia de la detenció de l'anarquista François Mugnier. El setembre de 1893, amb son germà Gustave Barreyre i François Mugnier, vivia al domicili de l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25 d'abril de 1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el seu domicili, una habitació al quart pis, escorcoll que resultà infructuós; detingut, va ser portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la seva causa per «associació criminal», dos dies després va ser alliberat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari parisenc Le Radical del 21 d'octubre de 1910

- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el Boletín CNT-FAI del 17 de juliol de 1937

- Joan Ferrer Farriol: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire èxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta època dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigí El Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora «Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad, Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo, Kunitu, Sigla, Rovellat, Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Medardo Lusvardi

- Medardo Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans Aldebrando, Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista. Segons la Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa influència en els treballadors, fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es casà amb Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El novembre de 1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del Treball Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de Mòdena, que provocaren la mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà greument ferit quan Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el reconegueren, l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins a deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per haver rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes que començaren a realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents d'incendiar-la i disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia Libera - Ciro Menotti» i la Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un grup d'anarquistes es reunia al seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre un grup de joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi entrà; Aldebrando Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc, però no va aconseguir el seu objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup Llibertari Juvenil del barri de la Madonnina de Mòdena així com la capsa de les quotes amb 81,50 lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo Chiossi i estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de maig de 1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a sospitós de l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921 per l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies després. El setembre d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el seu domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i l'octubre, juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat «perillós per a l'ordre públic». Els carrabiners li van intervenir alguns llibres subversius, entre ells Fra contadini d'Errico Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Mòdena com a «perillós per a l'ordre públic» i posat sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa institució el definí com a «irreductible adversari del Règim Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat per motius polítics i el mes següent detingut, juntament amb els anarquistes Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita d'haver redactat un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota l'acusació de propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment formal durant dos anys, però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre d'aquell any en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant la II Guerra Mundial treballà per a la Creu Roja i durant la Resistència ajudà els partisans. Un de sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor militar, va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia pels alemanys. Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya, juntament amb la socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits durant els enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés Provincial de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), va ser nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Sante Cannito

- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i un únic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.

Sante Cannito (1898-1994)

***

Vicente Pérez Combina

- Vicente Pérez Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més conegut com Vicente Pérez Combina, també citat Convina o Conviña, i que alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer envernissador, començà a militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Fou membre del grup anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de París (França), fou un dels organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les Drassanes de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan García Oliver, abandonà en no ser acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els polítics. Cap el 1928 ingressà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà a Rússia amb una delegació cenetista per a entrevistar-se amb els dirigents soviètics; detingut, aconseguí evadir-se, retornant en 1932 a Catalunya, havent estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina Vidal (Katia Kariakina), i sa filla, Aurora, no pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932 assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al Ple de Regionals. També en 1932 va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan García Oliver, Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos mítings i conferències (Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant Vicenç de Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El setembre de 1932 representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el Comitè Nacional de la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de març de 1933 llegí, a l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència «La persecución de los anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona també representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), on intentà posar fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i prengué la paraula en el míting de clausura del Congrés Regional d'Andalusia i d'Extremadura que se celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de 1933, va ser detingut a Sevilla, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7 d'octubre d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Domingo Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys següents va fer mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel Pérez, Manuel Pérez Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Antonio Ortiz Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara Barcelona (1935), Palma (1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres localitats catalanes, andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés Confederal de la CNT de maig de 1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els feixistes. Durant la Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals (conseller-regidor de Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit el novembre de 1936. En aquesta època presidí el Sindicat de Transports de la CNT de Barcelona i el gener de 1937 assistí al Congrés de la Federació de Transports celebrat a València (País Valencià), ocupant la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de «Los Amigos de Durruti», s'adherí al famós míting que aquesta organització convocà al Teatre Poliorama de Barcelona i participà en el seu míting celebrat al Teatre Goya de Barcelona abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938 pronuncià una conferència a l'Agrupació Anarquista «Ètica» sobre l'aportació llibertària a l'Ajuntament de Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants confederals cap a la regeneració de la institució i l'aixecament moral a la categoria de Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, pogué arribar a Veneçuela i en 1940 s'instal·là a Mèxic. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara La Noche, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. És autor dels llibres de memòries Un militant de la CNT en Rusia (1932 i 1933) i Cómo salí de Rusia. La política de los bolcheviques (1933). Vicente Pérez Combina va morir en data indeterminada a Mèxic.

Vicente Pérez Combina (1900-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 d'abril de 1925

- Eugène Tevenat: El 28 de juny de 1900 neix a Lo Borg dau Peatge (Delfinat, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph Eugène Tevenat –també citat Tévenat. Sos pares es deien Joseph Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es guanyava la vida treballant d'obrer sabater en una màquina a la fàbrica «Roux» de Romans (Delfinat, Occitània). Durant la Gran Guerra, el 30 de gener de 1918 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Romans i va ser integrat en el 19 Regiment d'Artilleria. El 20 d'abril de 1918 passà al 6 Regiment d'Artilleria i el 28 d'abril d'aquell any al 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919 es casà a Romans amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar el 21 de febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Destinat l'1 de gener de 1920 al 40 Regiment d'Artilleria, va ser llicenciat el 9 de setembre de 1920. Membre del grup llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga d'obrers sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de maig, que mobilitzà cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les baralles durant el conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon i el comunista Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924 en rebel·lia a un mes de presó i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga creà l'anarcosindicalista Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser nomenat secretari general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i n'esdevingué secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA), i animava nombroses reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926), participant activament en el «Comitè d'Acció contra la Guerra del Marroc». També va fer campanya per l'amnistia –organitzà un concert de Charles d'Avray a Romans per recaptar fons–, criticà el bolxevisme i promogué la creació de la Joventut Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la reintegració dels sindicats autònoms en la Confederació General del Treball (CGT). El 30 de gener de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et anarchie», organitzada pel GES, al cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les fàbriques «Carraz» i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells de la CGT de Romans. El 12 de febrer de 1926, segons un comunicat del Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells, abandonà el sector autònom i s'integrà en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat tresorer. El desembre de 1926, a resultes d'haver pres la paraula per a denunciar la repressió dels anarquistes a la Unió Soviètica, va ser exclòs del seu sindicat. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un efímer Groupe Artistique Plébéien (GAP, Grup Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat, Occitània) amb Germaine Marie Antoinette Seite. En 1935 va ser exonerat de les seves obligacions militars per ser pare de sis infants. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat, Occitània) i tenia sis infants. El seu últim domicili va ser a la Place du Marché de Lo Borg dau Peatge. Eugène Tevenat va morir el 24 de febrer de 1942 a la Clínica Saint-Joseph de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània).

***

Benigno Mancebo Martín

- Benigno Mancebo Martín: El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes» i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat.

***

José Sequeira

- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó –«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).

José Sequeira (1907-1999)

Continua...

---