Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

Portada del número únic de Questione Sociale

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

Portada de Germinal

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), «Germinal» –aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

***

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

- Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny.

***

Propanda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de juny de 1956

- Conferència de Sans Sicart: El 14 de juny de 1956 se celebra a la sala d'actes de l'Ajuntament de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la conferència «Aportación de la CNT en la lucha contra el fascismo y por la liberación de la Humanidad» portada a terme per l'anarcosindicalista Joan Sans Sicart. L'acte va estar organitzat per la Federació Local de Carcassona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili.

Naixements

Notícia de la condemna a Louis Gaffiot publicada en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de setembre de 1871

- Louis Gaffiot: El 14 de juny de 1839 neix a Chissey-sur-Loue (Franc Comtat, Arpitània) l'internacionalista anarquista Louis-Philippe Gaffiot. Era fill de Claude Louis Gaffiot, mestre cisteller republicà, i de Françoise Gaffiot. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'artesà cisteller. El 27 d'octubre de 1862 es casà a Dijon (Borgonya, França) amb Françoise Ripard. En 1868 era membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Le Creusot (Borgonya, França). També fou membre de la Secció de Le Creusot de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), creada el març de 1870. Mantingué relacions amb Benoît Malon quan aquest visità Le Creusot quan les vagues d'abril de 1870. En 1871 va ser membre del Comitè Republicà Socialista (CRS) i entre setembre de 1870 i març de 1871 va ser nomenat Oficial de Pau (agent de policia) quan l'Ajuntament Demòcrata de Le Creusot. Com a comissionat de l'AIT de Le Creusot, viatjà per nombroses poblacions (Dijon, Mâcon, Autun, Lió, París) i jugà un paper important en la preparació i la proclamació de la Comuna de Le Creusot el març de 1871. Per la seva participació com a membre de l'efímer Consell de la Comuna, el març de 1871 hagué de fugir i s'exilià a Suïssa. El 9 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Chalon-sur-Saône a la deportació en recinte fortificat. A Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) s'adherí a la secció bakuninista de l'AIT i a Ginebra (Ginebra, Suïssa) formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista. A Saint-Blaise va comprar un vimeterar i dos pics a la setmana venia les seves obres de cistelleria al mercat de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El febrer de 1872 ensenyà Benoît Malon les arts de la cistelleria. El 24 de gener de 1902 prengué la nacionalitat helvètica, juntament amb sa companya i sos dos infants petits, mentre que dues filles i un fill major restaren amb la nacionalitat francesa. Malalt durant molt de temps, Louis Gaffiot va morir el 29 de novembre de 1907 a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa) i va ser enterrat el 2 de desembre en aquesta població. La seva neta Violette Gaffiot (Jeanne-Marie) fou l'autora de la biografia Michel Bakounine. Une vie d'homme (1976).

***

Foto policíaca de Jules Vinchon (6 de juny de 1890)

- Jules Vinchon: El 14 de juny de 1855 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Jules Victor Vinchon, conegut com Delanciaux o Delancieaux. Era fill de Jules Antoine Vinchon, fabricant de tul, i de Julie Lanciaux. Es guanyava la vida treballant primer d'escultor i després de dibuixant de brodats i de roba estampada. El 6 de març de 1876 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al III Regiment d'Enginyers d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de maig de 1879, a la mort de son pare, passà a la disponibilitat militar per fill únic de vídua. El 6 de maig de 1881 va ser llicenciat. Establert a París (França), en 1885 vivia al número 22 del carrer Martyrs i treballava de dibuixant. En 1889 assistia a les reunions del grup anarquista «La Sentinelle de Montmartre», al carrer de Clignancourt. El 28 de desembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «robatori» i el 21 de gener de 1890 va ser tancat a la presó de Mazas. El 28 de març de 1890 va sortir de la garjola i a la Cambra Sindical mantingué relació amb el tipògraf anarquista Gabriel Cabot (L'Argument), gràcies al qual passà a fer feina a la impremta del número 3 del carrer Trois Bornes, on visqué. El 30 d'abril de 1890 va ser detingut a l'estació de Lió de París dins del marc una batuda repressiva davant la celebració del Primer de Maig. Dies abans, el 26 d'abril de 1890, els anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats» i la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot i aquest va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juliol de 1890 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «estafa i vagabunderia». Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. El novembre de 1890 va ser detingut i empresonat per haver robat uns cigars en un estanc del carrer Volta. El 7 de febrer de 1891 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori» i el 15 de maig de 1891 el Tribunal d'Apel·lació de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori i rebel·lió als agents». A finals de 1891 freqüentava les reunions del grup anarquista «Les Peinards», que es reunia al carrer Greneta, i també a les del grup del Faubourg Marceau, al carrer Pascal. A finals de 1892 s'amagà i pogué fugir de l'agafada preventiva davant la manifestació del Primer de Maig. A principis de 1893, sense domicili fixe, visqué un temps al domicili de Charles Laurens, al número 22 del carrer Albert i aleshores la policia el tenia com a sospitós d'«emissió de moneda falsa». Arran de l'atemptat del carrer Bons-Enfants de París, un confident policíac assenyalà a la Prefectura de Policia l'existència d'un dipòsit d'explosius al domicili d'un anarquista, al carrer Deguingant, de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 16 de maig de 1893 la policia escorcollà el citat domicili i el va detenir amb Gustave Bondon, llogater d'un apartament en aquest immoble. En l'escorcoll del citat domicili la policia trobà a la cabana del jardí, lloc de reunió del  seu grup anarquista (Gustave Bondon, Louis Léveillé, Marcel Marchand i Émile Spannagel), diversos materials explosius. Tots els detinguts van ser posats en llibertat llevat de Vinchon. El 24 de juny de 1893 va ser condemnat pel VIII Tribunal d'Apel·lació de París a cinc anys de presó i 2.000 francs de multa per «possessió de materials prohibits», moment en el qual cridà davant el tribunal «Visca l'anarquia!». Purgà la pena a la presó de Poissy i el 17 de maig de 1898 va ser posat en llibertat, però aquest mateix dia va ser novament detingut després d'amenaçar de mort el director i l'alcaide de la presó. Un cop lliure, visqué al domicili de l'anarquista Lucien Fétis, al carrer de Belleville. Segons els informes d'un confident, a principis de l'estiu de 1898 hauria demanat diners a Sébastien Faure per a registrar la patent d'un dels seus invents. El juny de 1899, segons informes policíacs, malvivia en la misèria al carrer sense trobar feina. En 1901 estava registrat al número 11 del carrer Dupleix del XV Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894)

- Henri Étiévant: El 14 de juny de 1861 neix a Hameau Blondel (Flamanville, Baixa Normandia, França) l'anarquista Henri Achille Étiévant, conegut com Le Bosco. Era fill de Jean Baptiste Étiévant, caixer i comptable en un magatzem de París (França), i de Victorine Rosalie Leboulanger, modista, i vivien a París. Es guanyà la vida treballant de componedor tipogràfic a l'empresa Dumont de Clichy (Illa de França, França) i després de corredor de comerç per la mateixa. Va ser declarat exempt de fer el servei militar per manca de talla i deformitat. El març de 1891 va ser un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig, on exaltà els màrtirs de la Comuna. En una reunió celebrada el 2 de juny de 1891 al Cercle Revolucionari Central es declarà anarquista. Amb son germà petit Georges Étiévant, col·laborà en el periòdic anarquista Le Forçat, el primer número del qual aparegué el 4 de juliol de 1891. El 6 de setembre de 1891 va ser sorprès, amb son germà, aferrant cartells glorificant els anarquistes Carles Dardare, Henri Decamps i Louis Léveillé, que havien disparat contra els gendarmes en la manifestació del Primer de Maig anterior a Clichy. El febrer de 1892 els dos germans buscaren la manera de venjar la mort dels anarquistes executats a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i anunciaren que preparaven alguna acció contra l'ambaixada d'Espanya, però la policia no va prendre en consideració aquesta amenaça. El cert és que Georges Étiévant havia rebut dinamita robada a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) i els dos germans amagaren els cartutxos en un local llogat al número 3 Impasse Sainte-Genviève d'Asnières (Illa de França, França). El 23 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili dels germans Étiévant però no van trobar res de compromès. El 12 de març de 1892 la policia perquirí de bell nou el domicili i detingué Georges Étievant, mentre que son germà Henri Étievant va ser posat en llibertat per manca de proves. Un cop lliure engegà una campanya per l'alliberament de son germà. El 29 de maig de 1892 va fer apologia de Ravachol en una reunió anarquista celebrada a Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època es reuní en diferents ocasions amb Émile Henry als domicilis de Constant Martint i d'altre vinater de Montmartre. Abandonà la feina i es dedicà, amb Lucien Fétis, a recollir diners pels domicilis per organitzar sopars-conferències. En 1893 entrà a fer feina a l'impremta de Parly, al número 13 del carrer Malte. En aquesta època distribuïa manifests vinguts de Londres (Anglaterra) que aferrava. El juny de 1893 intentà organitzar, amb Louis Léveillé i Émile Spannagel, un míting de protesta contra la condemna de Jean-Baptiste Forest. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Malte del XI Districte de París, va ser escorcollat i la policia descobrí dos números de La Révolte, un exemplar del fullet Loi sur les salaires de Jules Guesde i una carta dirigida des de la presó de Mazas l'1 de desembre de 1893 per Léon Léauthier a ell. El 4 de març de 1894 la policia perquirí de nou el seu domicili i trobà cartes de son germà, detingut, a més de fullets, cartells i manifests anarquistes. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat l'endemà a Mazas. El 5 de juny de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el posat en llibertat condicional. El 30 de juny de 1894 va ser contractat com a componedor tipogràfic per la impremta Hugonis, al número 6 del carrer Martel. L'1 de juliol de 1894 la policia del barri de la Roquette escorcollà de bell nou el seu domicili i el 5 de juliol va ser empresonat a Mazas, però el 28 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas de «pertinença a associació criminal». En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents al departament del Sena i també en una llista de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896. En aquest època vivia al número 26 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1900 i 1912 el seu nom figurà en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 21 de març de 1901 es casà al II Districte de París amb la cuinera Marie Augustine Surville. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de Cléry. Vidu, el 29 de gener de 1910 es casà a Houilles (Illa de França, França) amb Joséphine Coster i en aquesta època treballava de corrector a la impremta i vivia a l'Impasse de la Justice d'Houilles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament com Bernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) –ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquesta època començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement, L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890 Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. El 18 de juny de 1892 es casà al XVII Districte de París amb Isabelle Grumbach, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie, La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, L'Endehors, L'Action Sociale, La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment «Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 al seu domicili del VIII Districte de París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Notícia del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 19 de maig de 1908

- Jean Joujou: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts citen de segon nom Ernest, però aquest no apareix a cap registre oficial. Sos pares es deien Jean Joujou, conreador, i Marie Lasgoute; son germà Étienne Joujou també va ser militant anarquista, ben igual que son cosí Jean Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de professió, vivia amb son germà Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli) d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de març de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la detenció de Paul Brunel, acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra el sorteig dels reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a dos dies de presó per «cops i ferides». El 6 de novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son germà Étienne Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per haver defenestrat les urnes durant les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6 de març de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la Raison» d'Aimagues, del qual va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident, Léon Galibert de secretari, Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de comissaris; aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades anticlericals. El 14 de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser suspès de les seves funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat d'allotjar un esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va ser revocat oficialment el 25 d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide Briand. En 1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser nomenat membre del consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat de Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup d'Afinitat Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur forçat» dels obrers agrícoles una «grève à rebours» (vaga a l'inrevés), que exigia treballar malgrat l'oposició dels propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses poblacions de la zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del Grup Anarquista d'Aimargues i milità en el sindicat autònom d'aquesta població. En 1913 va ajudar econòmicament «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de Gard com a «antimilitarista perillós», del qual va ser esborrat el 12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis du Libertaire», va fer costat econòmic l'edició diària del periòdic Le Libertaire. En 1926 era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual abandonà l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou que el 18 d'abril de 1934 va ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte d'«estafa» per haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el subsidi per desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a Aimargues d'una col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista antimilitarista Roger Bernard, pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir el 14 de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un cul-de-sac d'Aimargues porta el seu nom.

***

Antoine Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne

- Antoine Dumont: El 14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista Antoine Dumont. Era fill dels conreadors Louis Dumont i Marie Baudrand. Obrer agrícola, quan tenia 16 anys començà a militar a la seva població natal després d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares d'una finca que explotaven. Participà activament en l'organització d'un sindicat de llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta època els germans Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a Gennetines (Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault, donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació dels Treballadors de la Terra del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar, Antoine Dumont mantingué correspondència amb Émile Guillaumin, on refermava les seves conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista, llibertari i revolucionari», i explicant que el seu capità el tenia fitxat com a anarquista i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver contactat el febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), el 9 d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia, Occitània) en el VIII Congrés de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb el llibertari Jean-Louis Chambon, fou un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser rebutjada. Durant la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del personal treballador de feines domèstiques de granja a tota la regió (Bourbon-l'Archambault, Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i en 1910 publicà, amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux domestiques et servantes de ferme de la région du Centre, editat per la Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de França i de les Colònies de la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i aconsellà la lectura de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborava, i del llibre Paroles d'un révolté de Piotr Kropotkin. Partidari del sabotatge i de l'acció directa, assumí les tesis sindicalistes del periòdic anarquista de Moulins La Torche (1908-1910), editat per Jules Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un setmanari d'educació social, que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i administrà a Bourbon-l'Archambault la cooperativa de consum «La Paysanne», que existí fins l'any 1924, i la qual dedicà molts d'esforços. Entrà com a empleat a l'Oficina Cooperativa, que esdevingué «Cooperativa de Gros», i s'establí a Lió (Arpitània), on es consagrà a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En aquesta època col·laborà diferents publicacions periòdiques (L'Action Coopérative, La Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union Coopérative, etc.). El 21 de març de 1914 es va casà al I Districte de Lió amb Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser destinat als serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916 retornà a Lió del conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del seu secretariat fundà nombroses cooperatives, entre elles «L'Avenir Social», de la qual fou un dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig de 1918 a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Antoine Dumont (1885-1918)

***

Coberta d'un dels llibres de Paul Sacomant

- Paul Sacomant: El 14 de juny de 1886 neix a Bona (Constantina, Algèria Francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'escriptor anarquista individualista Paul Sacomant. Era fill d'Ernest Timothée Sacomant, dibuixant, director d'obres i arquitecte, i de Mathilde Joséphine Francfort, mestra, i tingué quatre germanes i dos germans. Empleat de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), en 1906 va ser cridat a files, però el 17 d'octubre de 1907 va ser llicenciat per «hernia inguinal dreta voluminosa». Entre 1910 i 1914 col·laborà amb nombrosos articles en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie. En 1912 vivia al carrer Brunache de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria). El març de 1914 va ser destinat de l'oficina de correus de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) a la d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria). Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'octubre de 1914 s'allistà voluntari a l'Ajuntament de Marsella (Provença, Occitània) i integrat en el 141 Regiment d'Infanteria i el 5 de novembre de 1914 va ser destinat com a telegrafista al Regiment de Tiradors Marroquins i enviat al front. El 21 de maig de 1915 va ser nomenat caporal i l'1 de setembre de 1915 sergent telefonista. El 30 de setembre de 1918 va ser evacuat per malaltia. Reintegrat a la seva unitat, el 24 de febrer de 1919 va ser llicenciat amb diverses condecoracions. S'instal·là a Alger, on treballà a PTT i visqué al número 25 del carrer Hoche. Més tard s'establí a Marsella, on en 1927 entrà a formar part de la Société des Gens de Lettres de France et des Colonies. En 1928 retornà a Algèria i entre 1928 i 1919 col·laborà en la revista Afrique. En 1933 havia tornat a la metròpoli i vivia al número 7 del carrer Obélisque de Marsella. En 1939 vivia a Villa Margharita, al Chemin de Saint-Marc de Bandòu (Provença, Occitània). Dedicat a l'escriptura, publicà diverses novel·les molt influenciades pel pensament de Max Stirner, com ara Sa Majasté Delorme (1926), Rappelé au Front (1928), Sous la Djellaba. Tirailleurs Marocains (1932), entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 3 de desembre de 1913

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmelan, més conegut com François Parmeland. Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot, Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---