Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 30 de juny

Esdeveniments

Coberta de Qu'est-ce que la propriéte?

- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves «doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el diari parisenc L'Humanité del 30 de juny de 1906

- Vetllada pro «L'Avenir Social»: El 30 de juny de 1906 se celebra a la Sala de Festes de l'Émancipation del XV Districte de París (França) una vetllada en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. L'acte, presidit per Paul Robin, antic director de la casa d'orfes llibertària de Cempuis (Picardia, França), consistí en un concert dels infants i joves del Patronatge Laic del XV Districte, del compositor i pianista anarquista Louis-Alexandre Droccos, dels cantants Maurice Doublier i Paul Saphir, i d'altres artistes (Bru, Gaby, Marx, etc.); en una conferència de la mestra anarquista Félicie Numietska (Félicie Teutscher) sobre l'educació racional i «L'Avenir Social», i en la interpretació de l'obra social en un acte L'instituteur.

***

Portada del pamflet d'Alden Freeman que presentà al míting de la Cooper Union

- Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman –que presentà el seu pamflet The fight for free speech–, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feia ús de la paraula.

***

Cartell de l'acte

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 30 de juny de 1927 se celebra al local de la Unió Sindical Uruguaiana de Montevideo (Uruguai) un míting en defensa i solidaritat amb els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort als Estats Units. L'acte estava organitzat pel Comitè Central de la Unió Sindical Uruguaiana (USU), sindicat de majoria anarcosindicalista amb una presència comunista residual.

***

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Libertaria

Surt La Rivoluzione Libertaria: El 30 de juny de 1944, a les acaballes de la II Guerra Mundial, surt a Nàpols (Campània, Italia) el periòdic anarquista clandestí La Rivoluzione Libertaria. Organo dei Gruppi Libertari dell'Italia Meridionale. La capçalera posava com a lloc d'edició Bari (Pulla, Itàlia), però era una estratagema per despistar a les autoritats aliades d'ocupació que negaven el permís d'impremta. Fou el primer periòdic anarquista que es publicà a la Itàlia alliberada i volia ser el pilar per a la reconstrucció del moviment anarquista italià. Les capçaleres dels diversos números portaven textos de diferents autors (Camillo Berneri, Thomas Paine, Evangeli segons Marc, Jean-Marie Guyau i Abraham Lincoln). Estava editat per la parella anarquista formada per Cesare Zaccaria i Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri), i comptà amb el suport d'Armido Abbate, Giuseppe Grillo, Tommaso Pedio, Pio Turroni i Emanuele Visone. Trobem textos d'Armido Abbate, E. Andreassi, Mikhail Bakunin, E. Bellini, Luigi Bertoni, M. Cesena, W. J. Durant, Luigi Fabbri, G. Fedele, G. Finzi, Aldous Huxley, David Levi, Errico Malatesta, F. Melis, P. Meyer, M. Nino, P. Oposi, B. Perlandi, G. Salvemini, Ignazio Silone i Giuseppe Stagni, entre d'altres. Ressenyà el Congrés de Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada, que se celebrà entre el 10 i l'11 de setembre de 1944 a Nàpols, i la creació de l'Aliança de Grups Llibertaris (AGL). L'article «Alle donne» de G. Fedele, publicat al número 3 del 7 d'agost de 1944, va ser publicat també en un full solt com a pamflet. Tingué un tiratge de 5.000 còpies i a partir del cinquè número les autoritats aliades dificultaren com pogueren la seva publicació i distribució. En sortiren set números, l'últim el 16 de novembre de 1944. Posteriorment, i ja de manera legal, la parella Zaccaria-Caleffi publicà Volontà. Giornale anarchico (1945-1946) i Volontà. Rivista anarchica (1946-1996).

***

Cartell de l'acte

- Concert de Radio Libertaire: El 30 de juny de 1983 se celebra a la Sala Olympia de París (França) un concert del music Bernard Lavilliers, organitzat per la Federació Anarquista (FA), en suport de Radio Libertaire de París. En aquesta època aquesta ràdio lliure llibertària estava prohibida i així i tot continuava emetent. El concert estava previst realitzar-lo al Pavillon Baltard de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), però l'ajuntament d'aquesta població el va prohibir i finalment es pogué fer a l'Olympia de París.

***

Constitució de la República francesa de 1958

- Atemptat a la Constitució francesa: El 30 de juny de 1998, a París (França), un grup d'un centenar de persones pertanyents als moviments d'aturats i dels «sense papers»  aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

Naixements

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 30 de juny de 1856 neix a Laversine (Picardia, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Era fill de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França).

Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc Le Temps de l'1 de juny de 1894

- François Heudier: El 30 de juny de 1863 neix a Le Havre (Normandia, França) l'anarquista il·legalista François David Heudier. Sos pares es deien Augustin François Heudier, que feia feina fent i reparant les bales i els sacs de mercaderies al port, i Françoise Legrand. Treballava com a estibador, auxiliar de «Docks-Entreports» i de la Companyia General Transatlàntica (CGT), i com obrer veler al port de Le Havre. Vivia, en unió lliure amb Augustine Hébert, amb qui tenia un infant, al número 4 del carrer Mogador de La Havre i posteriorment al Grand Quai d'aquesta ciutat. En 1889 es presentà com a candidat abstencionista pel departament del Sena-Inferior a les eleccions legislatives del 22 de setembre d'aquell any i intervingué en les reunions publiques tot desenvolupant el pensament anarquista. L'1 de maig de 1890 va ser interrogat després d'haver distribuït el dia abans el periòdic La Producteur i el 5 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de La Havre a dos mesos de presó per «incitació a l'atropament no armat i distribució d'impresos anarquistes», però un decret del 7 de juny de 1890 acordà la remissió de la pena. El 6 de maig de 1891 el Tribunal de Le Havre el condemnà a dos mesos de presó per «robatori» i el 14 de juny d'aquell any participà en la reunió publica de la Coalició Revolucionària de Le Havre celebrada al Café du Progrés, a la plaça Saint Vincent, per a discutir sobre la necessitat d'una concentració revolucionària i de la pretesa reforma dels «Tres Vuits». En aquesta època la policia el considerava com un dels anarquistes locals més actius. A finals d'abril de 1892, com molt altres companys, va ser detingut preventivament a conseqüència de la manifestació del Primer de Maig programada. El 24 de desembre de 1893, quan el matrimoni Ferrand es trobava a la Missa del Gall, uns desvalisadors s'introduïren per l'escala del seu domicili, al carrer dels Protestants, i s'emportaren pagarés, tres rellotges d'or, una coberteria metàl·lica i un parell de botons de puny d'argent, tot plegat per un valor de 16.800 francs. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista engegada arran de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa, en l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar fullets i periòdics anarquistes, i una llista de 29 persones, amb la quantitat donada per cadascuna per pagar les despeses de la candidatura anarquista a les eleccions legislatives. En aquesta operació es descobriren els pagarés robats al matrimoni Ferrand al domicili de l'anarquista Louis Jeanne, així com a correspondència amb Heudier. Ambdós van ser detinguts, jutjats el 31 de maig de 1894 per l'Audiència del Sena-Inferior i condemnats, Louis Jeanne a cinc anys de treballs forçats i François Heudier a quatre anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Anunci del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 27 de gener de 1930

- Nicolas Flûteau: El 30 de juny de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Nicolas Flûteau. Sos pares es deien François Flûteau, terrelloner, i Anne Poubeau. Sabater de professió, fou a principis de segle un dels animadors del moviment anarquista de la seva ciutat natal. En 1908 abandonà la població, però retornà, ja que la Prefectura de Policia el tenia fixat en 1912 en un llistat d'anarquistes. En aquesta època vivia a la plaça Fin-Renard de Bourges. En 1914 va ajudar econòmicament les «Sopes Comunistes», menjadors populars organitzats per la Borsa del Treball de Bourges. En 1922 vivia al número 1 del carrer Joubert d'aquesta població. Nicolas Flûteau va morir el 26 de gener de 1930 a Bourges (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri dels Capucins d'aquesta població.

***

Fritz Brupbacher

- Fritz Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric (Zuric, Suïssa), en una família benestant, el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista –va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista– i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric (Zuric, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Robert Louzon (Espanya, 1937)

- Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix al IX Districte de París (França) l'enginyer civil i militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Adolphe Alphonse Jules Louzon. Sos pares es deien Paul Julien Georges Louzon, advocat, i Eugénie Justine Barast. Sa família burgesa s'havia enriquit gràcies a la venda dels béns nacionals. Va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble –al carrer de la Grange-aux-Belles, 33– amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb Marie Élisa Coqüus. En aquesta època vivia al número 7 del carrer César Franck. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale, òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste. Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 al seu domicili de «Villa Marie» d'Antíbol (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

Robert Louzon (1882-1976)

***

Pierre Couissinier

- Pierre Couissinier: El 30 de juny de 1888 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre Clarius Couissinier. Sos pares es deien Pascal Grégoire Coussinier i Anasthasie Barreille. Es guanyava la vida com a jornaler. En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar per «feblesa general»; no obstant això, el novembre de 1914, en plena Gran Guerra, va ser declarat apte per al servei i lluità als fronts entre el 26 de febrer de 1915 i el 9 d'abril de 1919. El 5 de juny de 1915 es casà a Marsella amb Anna Muller, amb qui tingué tres infants, entre ells el futur anarquista Pierre Pascal Couissinier. El 21 de desembre de 1915, durant la batalla d'Hartmannswillerfkopt (Vieil Armand), a Alsàcia, va ser ferit de bala a la galta esquerra i a l'esquena. Després d'un any de restabliment, retornar al front, on va ser novament ferit per l'esclat d'un obús a l'espatlla esquerra. Després de la guerra, entrà a fer feina d'empleat municipal com a cap de peons de camins. Vivia al número 64 de la Grand Rue, al barri de Saint-Henri de Marsella, on habitaven molts estrangers, sobretot espanyols. En 1922 era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Henri, que s'acabava de reconstituir i que es reunia tots els divendres al Bar Eugène, al número 94 de la Grand Rue. També fou secretari del Comitè d'Interessos de Saint-Henri i del grup esportiu «Saint-Henri-Sports», del qual va ser un dels seus fundadors. La policia el tenia fitxat com a comunista de tendència anarquista i exercí força influència en els cercles revolucionaris i anarquistes. En 1923 participà en el préstec per a l'edició diària de Le Libertaire. En 1929 obtingué una pensió del 40 per cent a resultes de les ferides bèl·liques (pèrdua completa de la dentició, desfiguració facial, etc.). Pierre Couissiner va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània).

***

Article orgànic de Toussaint Baffoné publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de desembre de 1936

- Toussaint Baffonné: El 30 de juny de 1894 neix a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Toussaint Isidore Marius Baffonné –sovint citat erròniament Baffone. Era fill pòstum d'Étienne Toussaint Baffonné, calderer, i d'Augustine Julia Anaïs Revest, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic (fuster en ferro). En 1914 vivia la número 1 del carrer Delacour de La Ciotat (Provença, Occitània). El 5 de setembre de 1914 s'incorporà a files i, després de passar per diverses unitats, va ser llicenciat el 10 de setembre de 1919, sortint condecorat amb la Creu de Guerra (Estrella de Bronze). En 1920 va ser acomiadat per haver participat en una vaga. L'1 de març de 1921 es casà amb Angeline Élisa Scholn, amb qui tingué dos infants. En 1923 col·laborà en Le Libertaire i era un dels responsables del Grup Llibertari de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista del Sud (FAS). L'octubre de 1925 organitzà una col·lecta en favor de la família de Ferdinand Michel, condemnat a dos anys de presó. En 1928 era tresorer del Grup Comunista Llibertari de La Ciotat. Va ser responsable, en 1932, del grup local de «Les Amis du Libertaire» i aleshores vivia al número 1 del carrer Cour. En 1933 col·laborà en Le Libertaire. En 1936, a més de formar part de la Federació Anarquista Provençal (FAP), era membre del col·lectiu editor (Félix Denègri, Paul Mei, etc.) del periòdic La Voix Libertaire i encara vivia al número 1 del carrer Delacour. Durant la Revolució espanyola formà part del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup «Action Libertaire», el secretari del qual va ser Joseph Bérenger. En aquests anys treballà soldant les peces del buc de les naus a les drassanes navals i va ser acomiadat per haver participat en la vaga del 30 de novembre de 1938. Després de la II Guerra Mundial, visqué al número 195 de l'avinguda Arène de Marsella i treballava a la fàbrica metal·lúrgica «Anciens Établissements Groignard». En aquests anys milità en el grup llibertari del barri de Saint Antoine, adherit a la Federació Anarquista (FA), i era tresorer de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNT-F). El març de 1942 vivia al número 2 de la plaça Cazemajou del XV Districte de Marsella. En 1948 era secretari de la Secció Sindical de la fàbrica «Groignard» de la CNT-F, de la qual també van ser membres Lucien Gori i Antoine Mar. Toussaint Baffonné va morir el 26 d'agost de 1970 al seu domicili del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Ignacio Zubizarreta Aspas (1952)

- Ignacio Zubizarreta Aspas: El 30 de juny de 1898, sembla, neix a Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ignacio Zubizarreta Aspas –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Arpas–, conegut com Zubi. Es guanyà la vida treballant de serraller i d'ajustador. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. Entre 1915 i 1916 fou membre del grup anarquista «Juventud Cultural» de Saragossa. El 27 de febrer de 1934 va ser detingut amb altres companys (José Bueno Pérez, Mariano Madurga Romero i Manuel Mateo Domínguez), després d'haver atracat a Saragossa els industrials Isidro Pérez del Prin i Mariano del Prin Bolea; jutjat, el març d'aquell any va se condemnat a dos anys de presó per «tinença il·legal d'arma curta». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a zona lleial i s'integrà en la «Columna Ascaso». Després de la militarització de les milícies, seguí un curs de formació militar i tornà al front com a capità del Grup de Metralladores del  «Batalló Remiro», comandat per l'anarquista Agustín Remiro Manero, encarregat d'operacions d'intel·ligència i de sabotatges a la zona feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1943 va ser un dels organitzadors dels grups guerrillers antifranquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). En aquesta època, sa companya Anita Pozo i sa filla resultaren mortes en un bombardeig. Després del triomf contra el nazisme fou un dels que constituïren la CNT a la regió i mantingué estrets contactes amb el grup guerriller confederal «Libertad». L'abril de 1945, amb dos membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), Josep Dot Arderiu i José Galdó, passà a Espanya (Catalunya, Madrid, Saragossa i València) amb la finalitat d'establir contacte amb el Comitè Nacional de la CNT clandestí instal·lat a Madrid, d'organitzar la lluita armada contra el franquisme i de contrarestar les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Instal·lat a Saragossa, va ser nomenat delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó. Amb el guerriller Wenceslao Jiménez Orive planejà accions conjuntes, com ara l'assalt a l'Acadèmia General Militar de Saragossa o la revitalització de l'Agrupació de Forces Armades de la República Espanyola (AFARE) a Aragó. L'agost de 1946, però, va ser detingut casualment en una agafada a Saragossa. Jutjat amb altres companys de l'AFARE, el 30 de setembre de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. Poc dies abans de recobrar la llibertat, Ignacio Zubizarreta Aspas va morir, assassinat d'acord amb algunes teories, el 23 de novembre de 1957 –algunes fonts citen erròniament 1958– a la Presó Central de Homes de Guadalajara (Castella, Espanya), segons l'informe mèdic oficial d'«insuficiència cardíaca causada per una bronquitis crònica» i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son germà, Segundo Zubizarreta Aspas, també va ser militant confederal i va ser afusellat en 1936 pels feixistes.

Ignacio Zubizarreta Aspas (1898-1957)

***

Renzo Cavani

- Renzo Cavani: El 30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Renzo Cavani, conegut com Bruno, encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo Rossi, Mario Branchi, Bruno Figuera, Evelino Eglesias, Sebastiano Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna Iotti. Paleta de professió, després de la Gran Guerra, quan tenia 17 anys, s'adherí al moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme formà part, amb Luigi Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el feixista Mario Ruini, el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb Evangelisti i altres companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i l'11 de novembre d'aquell any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot feixista quan tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un altre. Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després d'un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), retrobaren Evangelisti a Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit d'Itàlia després de la mort de Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i Bucciarelli van se condemnats en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena a 30 anys de reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys estava inscrit en el registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia fronterera d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i França, on a començaments dels anys trenta visqué clandestinament a casa de la família anarquista dels Gilioli, a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), establint una relació sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui tindrà un infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i Siberia Gilioli, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament i milità sota la identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes als mariners italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El març de 1933 retornà a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i treballà en la construcció, alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola d'una gran precisió» susceptible de preparar un atemptat contra Benito Mussolini –de fet la història a demostrat que durant sa vida preparà dos atemptats contra Il Duce que no reeixiren. L'agost de 1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a Catalunya com a voluntari per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser ferit durant els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la seva convalescència, va ser nomenat comissari polític de la de Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post fronterer de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a enllaç entre la Península i França. El maig de 1937, després de participar amb altres companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en els enfrontaments contra la reacció estalinista, marxà clandestinament a França i, amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El juny de 1939 embarcà a La Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on restà alguns mesos abans d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units visqué sota la identitat de Sebastiano Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a Itàlia, on participà en el grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio Gilioli», en la fundació del Col·lectiu d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri» i en l'edició de la revista L'Avvenire Libertario (Mòdena, 1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al cervell, Renzo Cavani es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al «Fons Ennio Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea in Provincia di Modena.

Renzo Cavani (1901-1966)

***

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1902 –algunes fonts citen erròniament el 1903– neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. Sos pares es deien José Alonso i Francisca Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Finalment s'instal·là a Parampuira (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Encarnación Guirao de Haro. Andrés Alonso Gómez va morir el 23 de maig de 1995 a Blancahòrt (Aquitània, Occitània).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Jorge Quaresma

- Jorge Quaresma: El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal).

***

Fitxa d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus

- Ángel González Ruiz: El 30 de juny de 1909 neix a Aguilar (Logronyo, Castella, España; actualment Aguilar del Río Alhama, La Rioja, Espanya) el paleta anarquista Ángel González Ruiz. Sos pares es deien Marcelo González i Josefa Ruiz. Emigrà a Bordeus (Aquitània, Occitània), on visqué al número 59 del carrer Delbos i al número 5 del carrer Marbotin. En 1938 era president del Grup Anarquista Español, conegut com «Grup de l'Yser», ja que es reunia al bar Hispano, al número 50 del carrer de l'Yser, el tresorer del qual fou Eulogio García; aquest grup, que segons la policia comptava uns vuitanta membres, fou un dels vuit grups anarquistes espanyols de la zona reorganitzats arran del Congrés dels Comitès Espanyols Antifeixistes que se celebrà entre el 21 i el 22 d'agost de 1937 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Arnal Mur quan feia la mili

- José Arnal Mur: El 30 de juny de 1910 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Arnal Mur. Son pare, José Arnal Clemente, va ser un destacat militant anarquista, i sa mare es deia Clementa Mur. Es guanyava la vida treballant de llaurador. Emigrà a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà d'obrer i entrà en contacte amb el moviment llibertari. De bell nou a Angüés, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Eliseo Reclus» (1934) i «Bakunin» d'aquesta població, integrats en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També fou actor d'un grup teatral de l'Ateneu Cultural Llibertari local. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 va ser secretari de Premsa i de Propaganda de la CNT. Quan el cop militar feixista de 1936, el 23 de juliol va ser capturat per la Guàrdia Civil, juntament amb una vintena de companys, i tancat a la Presó Provincial d'Osca. José Arnal Mur va ser afusellat, sense judici, el 23 d'agost de 1936 al cementiri de Las Mártires d'Osca (Aragó, Espanya). Sos germans petits Martín Arnal Mur i Román Arnal Mur també van ser destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes.

José Arnal Mur (1910-1936)

Continua...

---