Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de juny

Esdeveniments

Capçalera de Revista Social

- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, Ernesto Álvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

***

Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.

***

Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.

***

Anagrama de la CNT

- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Proposició signada per Ángel Pestaña i Salvador Seguí sobre la retirada de la CNT de la III Internacional aprovada per la Conferència de Saragossa (Saragossa, 11 de juny de 1922)

***

Cartell de la vetllada

- Vetllada a benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se celebra a l'Amalgamated Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a benefici dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, aleshores condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte consistí en un recital musical de piano i violí; en una actuació dramàtica del grup teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici; en una conferència d'Armando Borghi; en una nova interpretació dramàtica a càrrec del grup Germinal, que portà en escena el drama Giustizia è fatta!; per acabar amb unes cançons al piano.

***

Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

- III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio –avui Maria Guerrero– de Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d'adaptar-se a la legalitat republicana –on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni– i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social –on militava la nova fornada d'activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar la Memoria del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11 al 16 de junio de 1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).

III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

***

José W. Rosasco

- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes –Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti–, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Damalix (19 de març de 1894)

- Auguste Damalix: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1856 neix a Saint-Claude (Besançon, Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Eugène Émile Auguste Damalix. Sos pares es deien Claude François Damalix, hostaler, i Anne Bussoy. Treballava de fuster i vivia la número 15 del carrer Zacharie de París (França). El 19 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i alliberat 10 dies després. El seu dossier va ser enviat el 3 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes aixecat per la policia el 31 de desembre de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Germain Menvielle

- Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain-Joseph-François Menvielle. Sos pares es deien François Menvielle, negociant, i Marie Botte. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. El 19 d'octubre de 1911 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Adélaïde Victorine Martin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per «ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels «Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat «Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per «ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar «manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

La detenció de François Ehret segons el periòdic parisenc L'Oeil de la Police número 37 de 1908

- François Ehret: L'11 de juny de 1871 neix a Moosch (Alsàcia, França) l'anarquista François Ehret. Era fill de Thiebaut Ehret, filador, i d'Anne Marie Hessler. Es guanyava la vida treballant d'obrer filador especialitzat en relligar els fils tallats. El 17 de juny de 1890 patí un accident al intentar muntar una bastida. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Merfy de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i treballava a la filatura de Lefèvre, al carrer Saint-Thierry de la ciutat. En 1897, per mor de la seva assistència regular a les reunions del grup anarquista de Reims i l'amistat amb el llibertari Victor Grimbert, va ser inscrit en un registre d'anarquistes del departament del Marne. El març de 1897, amb l'anarquista Carpentier, marxà cap a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons els informes policíacs era de caràcter violent i alcohòlic. En 1901 la policia considerà que havia abandonat el departament del Marne. En 1908 vivia al carrer número 20 del Notre-Dame de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) i treballava de electricista. El 25 d'agost de 1908 va ser detingut després de robar 16,50 francs del caixonet d'almoines de l'església de Notre-Dame-de-Lourdes de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França); jutjat per aquest fet, el 31 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó. El desembre de 1910 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver robat a l'església de Fives de Lilla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amilcare Ciuti

- Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Courbe (1910)

- Lucien Courbe: L'11 de juny de 1888 neix a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Lucien Alfred Albin, conegut com Luce Courbe. Es guanyava la vida treballant d'empleat en un gran magatzem. Formà part, amb Raymond Callemin, Édouard Carouy, Jean De Boë, Victor Kilbatchich (Victor Serge), Gassy Marin i altres, del Grup Revolucionari de Brussel·les (GRB), de tendència individualista. El 28 de gener de 1909 va ser detingut quan distribuïa fulls anarquistes davant la Casa del Poble de Watermael-Boitsfort (Brussel·les, Bèlgica). En 1909 quatre membres del GRB (Callemin, Carouy, De Boë i Victor Serge) emigraren a París (França) i es van veure implicats en el grup il·legalista anarquista conegut com «Banda Bonnot». Entre 1910 i 1912 va ser editor gerent del periòdic brussel·lès Le Révolté, òrgan dels anarquistes individualistes antiorganitzadors. En 1913 vivia amb sa companya Thérèse Van Binst al carrer Terre Neuve d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica). Amb sa cònjuge figurava en un llistat d'anarquista de la policia. Lucien Courbe sembla que morí de tuberculosi en 1916. L'agost de 1913 una persona amb la documentació de Lucien Courbe va ser detinguda a París; l'anarquista François Collas, que era el seu veritable nom, i que també feia servir el pseudònim de Jean Rémond, havia fundat dues societats de defensa dels petits comerços a París, de les quals era secretari general, i va ser detingut perquè era buscat a Bèlgica per insubmissió i deserció i per estafa en petits comerços francesos.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Ramiro Lapeña Altabás

- Ramiro Lapeña Altabás: L'11 de juny de 1897 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ramiro Lapeña Altabás. Estava casat amb dos infants (Remedios i Manuel). Es guanyava la vida treballant de ferrer i ferrador i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual formava part de la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es va amagar, però l'octubre d'aquell any es va lliurar als franquistes. Ramiro Lapeña Altabás va ser afusellat el 20 d'octubre de 1936 a la tàpia del cementiri de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna. Son germà Manuel Lapeña Altabás, també militant confederal, havia estat assassinat pel feixistes tres mesos abans. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.

***

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 neix a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López Velázquez, fogorner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Sa companya fou Filomena Ortiz, amb qui tingué sis infants (José, Mariano, Josefa, Mercedes, Antonio i Pedro). Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a l'Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista.

***

- Francesc Coll Cuchi: L'11 de juny de 1899 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Urraca Valmaseda

- Félix Urraca Valmaseda: L'11 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Balmaseda. Sos pares es Donato Urraca García, llaurador, i Victoria Valmaseda Merino. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc). Son germà Julio Urraca Valmaseda també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Félix Arcal Berenguer: L'11 de juny de 1904 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Arcal Berenguer. Sos pares es deien Mariano Arcal i Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment llibertari i al Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments de la guerra civil formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats «Fantasmas», unitats integrades en la «Columna Durruti» encarregades de detenir i executar militants franquistes i clericals de la regió. El capellà de Bujaraloz sembla que va ser una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni, Buenaventura Durruti Domínguez no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions. Quan la militarització de les milícies, a la qual ell s'oposà, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però finalment retornà als fronts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència, enquadrat en un grup guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt, i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné de Lo Mont, Félix Arcal Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vicente Castillo Muñoz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 9 de juliol de 1949

- Vicente Castillo Muñoz: L'11 de juny de 1911 neix a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Sos pares es deien Manuel Castillo Hidalgo, pagès, i Ana Muñoz Braojos. Ben aviat orfe, amb 12 anys treballà com a mosso als cafès i cuines. En 1924 començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita antimilitarista en el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar, retornà a Granada i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company Silva, participà activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat de la Indústria de l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser mobilitzat per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres companys (Laureano Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un centenar de persones, aconseguí passar a zona republicana i s'integrà en la «Columna Maroto» confederal. Després de la militarització de les milícies, la seva columna esdevingué la 147 Brigada Mixta i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de les Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat secretari del grup de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i participà en els combats a Andalusia. Secretari de les Joventuts Llibertàries del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest batalló per al ple de la FIJL que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A finals de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de València (País Valencià). En 1939, al final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.), aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció de passar més tard a França. Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó per «rebel·lió militar». Reclòs a la presó de La Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser traslladat a la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya), de Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga (Lleó, Castella, Espanya), on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i començà a treballar en una fàbrica sucrera, de la qual diàriament furtava un o dos quilos de sucre amb els quals elaborava caramels i confits que després venia pel barri de San Pedro on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita fàbrica de caramels. Integrat en la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Granada. També albergà a casa seva el guerriller Juan Francisco Medina García (Yatero), que va ser finalment ferit en un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions de militants empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres d'alliberament. En 1943, amb F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la Paz una petita confiteria, on també hi vivia el company José Alguacil Carranza i sa família; va ser en aquest obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de la CNT d'aleshores. Assistí a la reunió que es va realitzar a La Zubia (Granada, Andalusia, Espanya) per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament en aquesta, proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero Robles. En 1947 advertí, amb Antonio Cañete Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels excenetistes Fermín Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero Robles a la policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i d'Organització del Comitè Provincial de Granada de la CNT i s'encarregà de l'evacuació de guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via Tànger (Marroc). El 26 de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la Guàrdia Civil atacà el seu domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren morts Gabriel Martín Montero (Corralico i Mariano) i José Sánchez Porras (Pepe El Catalán) i van ser capturats José Martín Montero (Sebastián), Milesio Pérez Jiménez (Modesto) i José García Pimentel (Eloy i Orejillas). També ell va ser capturat, ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els inquilins del local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela Vizcaíno Alarcón, també van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità Caballero, de la Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es lamentà de no haver pogut «matar tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo Muñoz va ser condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser alliberat de la presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les seves memòries, Recuerdos y vivencies, que publicà a Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente Castillo Muñoz va morir el 19 de setembre de 1997 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Continua...

---