Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

Cartell de l'acte

- Míting de la dinamita: El 18 de juny de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) el «Segon Míting de la Dinamita», públic i contradictori, sobre la violència anarquista. El «Primer Míting de la Dinamita» s'havia celebrat el 28 de maig d'aquell any a la mateixa sala. Els temes que es tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi participaren Henri Fortuné, Poulain, Jacques Prolo i Michel Zévacco, entre d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents el socialista Mordacq i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès). També van ser convidades altres persones, com ara el socialista Zéphyrin Camélinat; Alain Gouzine; el diputat boulangerista Lucien Millevoye i Picau, de la Magistratura del Treball.

***

Portada de la primera edició en fullet de L'Anarchie d'Élisée Reclus

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes. Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic Germinal. Settimanale anarchico. El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent Giulio Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico Angelozzi, Battista Assandri, Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche B. Levi, Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G. Serafini, Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a l'estranger, com ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de setembre de 1911 va interrompre la publicació. Publicà dos suplements, un al número 5 «Per Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre de 1911) «Piccolo manifesto per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni Pascoll». En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre de 1911.

***

Assalt d'una fleca

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

Capçalera del primer número de L'Adunata dei Libertari

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) –el peu d'impremta només posa Itàlia– el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Jornada del Llibre Llibertari: El 18 de juny de 1978 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) una Jornada del Llibre Llibertari. Entre altres actes, l'escriptor Baltasar Porcel Pujol presentà el llibre La revuelta permanente, llarga entrevista enregistrada en 1970 al destacat anarquista Joan Ferrer Farriol, que també assistí a l'acte. El cantautor Francesc Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta) oferí un concert.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 18 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville, Lorena, França) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. Sos pares es deien Joseph Napoléon Bellon, mestre, i Monique Petitcolas. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tommaso Concordia

- Tommaso Concordia: El 18 de juny de 1877 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) el tolstoià i propagandista anarquista Tommaso Giuseppe Concordia, que signava com Tomaso Concordia, que va fer servir el nom de Carlo Massaini i utilitzà diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Luigi Concordia i Maria Rossigni. Es guanyà la vida treballant de sabater i també de representant comercial. De cultura autodidacta, va ser un dels màxims seguidors a Itàlia del pensament llibertari pacifista de Lev Tolstoi. Col·laborà, sota diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.), amb molts d'articles de propaganda antialcohòlica i de divulgació del naturisme, en diferents publicacions anarquistes italianes i franceses (L'Adunata dei Refrattari, L'Agitatore, L'Alba, L'Allarme, La Battaglia, L'Era Nuova, Le Libertaire, Il Libertario, Lotta Sociale, La Pace, Il Pensiero, La Protesta Umana, Rompete le file!, La Scuola Moderna di Clivio, Il Seme Anarchico, La Squilla Nova, Terra e Libertà, Volontà, etc.) i fou autor de diversos fullets, pamflets i obres de teatre propagandístiques. En 1897 emigrà a França i en 1900 a Suïssa, d'on va ser expulsat i repatriat. Tornà a passar a França i s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). En 1902 passà clandestinament a Suïssa, d'on va ser expulsat cap a França. En 1903 va ser expulsat de França i retornà a Asigliano Vercellese, però l'abril de 1904 s'instal·là a les ciutats piemonteses de Torí, Tollegno i Biella. El setembre de 1904 participà activament en els aldarulls desencadenats arran d'una vaga general a Andorno Micca (Piemont, Itàlia); processat per «ultratge a la bandera», va ser absolt per manca de proves. L'1 de març de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Torí a sis mesos de presó per «incitació a l'odi de classe» i el 23 de març de 1906 pel Tribunal de Liorna (Toscana, Itàlia) a set mesos pel mateix delicte. En 1907 passà a Zúric (Zúric, Suïssa) i després a París (França), i en 1908 vivia a Avinyó (Provença, Occitània). Entre l'abril i el setembre de 1909 va ser el redactor únic i administrador del setmanari anarcocomunista L'Alba, editat pel grup del mateix nom de Sagliano Micca (Piemont, Itàlia), que es publicà a Biella. En 1910 el trobem novament a Suïssa, a França, a diverses poblacions piemonteses i a Alemanya, sempre col·laborant en diverses publicacions anarquistes. En 1911 va ser novament expulsat de Suïssa i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i en 1912 s'estava a París. El 17 d'octubre de 1913 va ser condemnat en rebel·lia primer a cinc mesos de presó i el 18 de novembre d'aquell any a quatre mesos i 15 dies pel Tribunal de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per diversos articles publicats en L'Agitatore. En 1914 va ser expulsat de França i sota el nom fals de Carlo Massaini es traslladà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on en 1915 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Luigi Lubatti, i lliurat el 22 de novembre a les autoritats italianes. Gràcies a una amnistia, d'antuvi s'establí a Vercelli, després a Torí i finalment l'agost de 1916 a Gènova. En 1917 va ser cridat a files i incorporat en un Batalló de Milícia Territorial acantonat a Savona (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en 1919, s'establí a Gènova, on gestionà un negoci de sabateria. En 1923 va ser detingut a Torí i posteriorment s'establí a la província de Verona on treballà de representant comercial. El setembre de 1925 es va traslladar a Oneglia (Ligúria, Itàlia). Va ser donat per desaparegut el juliol de 1928 i el seu nom inscrit en el registre de la policia de fronteres fins a l'abril de 1940, data en la qual va ser interceptat a Taggia (Ligúria, Itàlia) i confinat el 20 de juny va ser condemnat a dos anys de confinament per «activitats anarquistes» i «per perillositat per a la seguretat pública» i enviat a diverses colònies penitenciàries (Ventonene, Pisticci, Miglionico, Montalbano Jonico). El 16 de maig de 1942 va ser posat en llibertat i retornà a Taggia, on restà sota vigilància especial. Entre les seves obres podem citar L'alcolismo (1909), Perqué siamo rivoluzionari (1909 i 1949), Al mio amico contadino. Conversazioni sull'anarchia (1910), Antinatale (1910), Argomenti libertari. Pagine di propaganda antiparlamentare (1911), Napoleone. Guerra al regno della guerra (1911), Lo sciopero dei Risaiuoli. Dramma rivoluzionario (1911 i 1920), La guerra sociale attraverso i secoli (1912), Lettura sovversiva (1914), Nel baratro della guerra (1922), Primo Maggio Pasqua dei lavoratori (1922), Il martirio di Francisco Ferrer. Eroe del pensiero. Dramma dell'Inquisizione 900 (1947), Predica libertaria. Il santuario di Lampedusa. Un sogno (1948), Azionie diretta. Argomenti libertari (1950), Anarchia popolare. Al mio amico contadino (1951), Primavera trionfante nell'orto botanico di Spartaco. Agronomia, arte, solidarietà (1955), Una scuola proletaria (1958), entre d'altres. Tommaso Concordia, sembla, que va morir el 29 de juny de 1960 a Roma (Itàlia).

***

Hijman Croiset

- Hijman Croiset: El 18 de juny de 1877 neix a Delft (Holanda Meridional, Països Baixos) l'actor teatral, lliurepensador, anarquista individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat com Heyman Croiset. Sos pares es deien Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De Jong. Entre 1899 i 1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa d'Amsterdam (Països Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor teatral. Va interpretar moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista Herman Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith Boekbinder, amb qui tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max) –un dels seus infants amb nasqué a la colònia anarquista de Walden. En 1904 participà en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es fundà l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905 intervingué, en representació dels Països Baixos, juntament amb altres anarquistes (Liard-Courtois, Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA celebrat a la Sala Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França). Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on portà la rèplica a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat sobre «Anarquisme i organització» tot proclamant «La meva única divisa és: jo, jo, jo... i la resta després!». El 31 d'agost de 1913 participà en un gran míting pacifista a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de Fritz Kater i Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses conferències al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam. Durant un temps exercí el periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà exclusivament al teatre. Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui tingué un infant (Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam amb Anna Gerarda Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es divorcià el 26 de gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions parlamentàries del Socialistische Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la federació sindical Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que intentà representar els corrents socialista llibertària i sindicalista en l'àmbit parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la qual es dissolgué. Com a secretari del Sindicat d'Actors i de la Nederlandse Toneelkunstenaars Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre Holandès), jugà un paper cabdal en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es casà a Amsterdam amb Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva) –en total quatre famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra la religió i l'Església, com ara Een Gouden Wieg en het volk in ellende (1909), Die buiten God leven (1913), De Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de desembre de 1925 a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill seu i l'escriptora i poetessa Manja Croiset n'és neta.

Hijman Croiset (1877-1925)

***

Modistes, de Théophile-Alexandre Steinlen

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Era filla natural de la jornalera Victorine-Henriette Capderoque. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. El 14 d'octubre de 1907 es casà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) amb Lionard Lenin Daurèle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tito Livio Foppa (1910)

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme «de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i «degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), El último caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho –el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué sa única filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, La Época, El Nacional, Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

Foto policíaca de Gérard Gutz

- Gérard Gutz: El 18 de juny de 1897 neix a Berchem (Anvers, Anvers, Flandes) l'anarquista i antimilitarista Gerardus Wynandus Gutz, conegut com Gérard Wynand Gutz. Era fill dels neerlandesos Gilles Gutz i Philomène Reyntjens, i per això tenia nacionalitat neerlandesa. En 1921, provenint d'Amsterdam (Països Baixos), emigrà legalment a França, però no trobà feina i retornà mesos després a Amsterdam. En 1923 retornà a París (França), on trobà feina a les Galeries Lafayette i treballà uns 18 mesos. En 1924 aconseguí permís de treballador industrial i posteriorment entrà fer feina de dactilògraf a la Cambra de Comerç Neerlandesa, al número 39 del bulevard de Clichy de París. Rebia al seu domicili nombrosa correspondència i paqueteria. Subscrit a diversos periòdics anarquistes francesos (Le Barrage, Le Libertaire, La Patrie Humaine, etc.) i estrangers, segons la policia era un actiu propagandista llibertari que freqüentava les reunions i manifestacions anarquistes franceses i estrangeres. També fou membre de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) i de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament, segons la policia, en una campanya contra la guerra i la colonització. Mantenia correspondència amb el periòdic holandès De Vridenker, al qual enviava traduccions d'articles del setmanari Le Barrage, òrgan de la LICP. El 9 de novembre de 1937 va ser nomenat secretari del Buró del Sector París «Rive-Gauche» de la LICP, amb Gérard de Lacaze-Duthiers de president, i l'abril de 1938 membre de la Comissió de Finances d'aquesta organització. El 17 de maig de 1938 se li va decretar l'expulsió de França, la qual li va ser notificada l'1 de juny posterior. Quan li va ser comunicada aquesta mesura, la policia li va trobà pamflets i fullets de la LICP (Pour la paix sans aucune réserve, Pour la paix des armées même en face d'Hitler, Les responsabilités de la guerre 1914-1918, Contre la guerre qui vient, À bas les armes, Les responsabilités russes et françaises, Ceux qui font la guerre et ceux qui la font faire, Comment j'ai été exclu de la Légion dhonneur, En France en face du problème colonial, Pour que la paix vive il faut que la colonisation meure, Parents n'achetez pas de jouets militaires, etc.), a més d'una entrada per a la gran festa campestre de la Unió Anarquista (UA) a celebrar el 18 de juny de 1938 al parc municipal de Livry-Gargan (Illa de França, França). El Ministeri de l'Interior demana a la Prefectura de Policia de París que el sotmetés, juntament a altres anarquistes (Bruno Bibbi, Angelo Diotallevi, Giobbe Giopp, Alfredo Gori, Antonio Persici i Giovanni Rossetti), a una estreta vigilància especial en vistes a la visita que els sobirans britànics havien de fer a França. En aquesta època estava en relacions amb la mestra Ferdy Kysl, de l'escola pública «Jules Ferry» de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), amb qui vivia i amb qui es volia casar. Després d'haver-se beneficiat de nombroses pròrrogues a l'expulsió, abandonà el seu domicili, al número 80 del bulevard Jourdan del XIV Districte de París, i França el 19 d'octubre de 1938. Sa companya, Théodora Van Dam, de qui estava divorciat, retornà a Amsterdam amb sos quatre infants abans de l'expulsió de son exmarit. A més de ser expulsat, en 1939 va ser inscrit en un llistat «anarquistes terroristes» sospitosos. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. Capturat pels alemanys, va ser deportat a Alemanya. Gérard Gutz va morir en data indeterminada al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya).

***

Necrològica de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juliol de 1967

- Dolores Garrigós Tudela: El 18 de juny de 1898 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Garrigós Tudela –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Sos pares es deien Francisco Garrigós i Josefa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tingué com a company el miner anarcosindicalista José García Vivancos, amb qui tingué tres infants (Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son company, milità en la Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual José García Vivancos fou secretari. A principis dels anys seixanta patí una paràlisi parcial. Dolores Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu domicili d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània).

***

Camp de concentració de Setfonts

- Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

***

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Continua...

---