Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de juny

Esdeveniments

Capçalera de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann, Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont, Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

***

Portada d'un número de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894)

- Jean-Mathias Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta època vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquesta època mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a «perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Bernhard Kampffmeyer

- Bernhard Kampffmeyer: El 25 de juny de 1867 neix a Berlín (Imperi Alemany; actualment Alemanya) el periodista i escriptor anarquista kropotkià Wilhelm Theodor Bernhard Kampffmeyer. Fill d'una família de classe mitjana alta liberal, era fill de Johann Georg Eusebius Theodor Kampffmeyer, llibreter i antiquari, i de Marie Emilie Schmidt, i tingué tres germans (Martin, Theodor i Albert) i dues germanes (Auguste i Anna). Participà activament en el moviment obrer i en el moviment «Lebensreform» (Reforma de la Vida), moviment de reforma social sorgit a Alemanya i Suïssa crític amb la industrialització, el materialisme i la urbanització, tot reivindicant el naturisme. Integrat, juntament amb son germà Paul Kampffmeyer, en el moviment cultural «Freie Volksbühne» (Teatre Popular Lliure), ambdós reivindicaren en els seus articles el sindicalisme i l'anarquisme. Amb son germà Paul Kampffmeyer, amb qui visqué un temps al barri de Friedrichshagen, al districte de Treptow-Köpenick del sud-est de Berlín, i altres destacats intel·lectuals (Lou Andreas-Salomé, Max Baginski, Wilhelm Bölsche, Fidus, Knut Hamsun, Henrich Hart, Julius Hart, Gerhart Hauptmann, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Wilhelm Spohr, Frank Wedekind, Bruno Wille, etc.), molts d'ells anarquistes, va ser membre del bohemi «Cercle de Poetes de Friedrichshagen» i, a partir de 1890, la casa dels germans Kampffmyer a Friedrichshagen va ser un dels llocs de reunió habitual del grup, hi vivint un temps de lloguer la parella Wilhelm i Adele Bölsche. L'octubre de 1892 fundà, amb Wilhelm Bölsche, Paul Kampffmeyer, Gustav Landauer, Fritz Mauthner i Bruno Wille, el «Neue Freie Volksbühne» (Nou Teatre Popular Lliure). Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 assistí com a membre de la delegació de Suïssa, amb destacats anarquistes (Christian Cornélissen, Paul Delesalle, Pietro Gori, Gustav Landauer, Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Fernand Pelloutier, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, etc.), al Congrés Internacional Obrer Socialista celebrat a Londres (Anglaterra), però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes, entre ells ell, i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Visqué un temps a París (França), on va fer una gran amistat amb destacats anarquistes, com ara Alexander Cohen, Félix Fénéon, Élisée Reclus i Rudolf Rocker. Amb la intenció de millorar les condicions de vida i d'habitatges del proletariat, s'implicà en la Deutsche-Gartenstadt-Gesellschaft (DGG, Societat Alemanya de la Ciutat-Jardí), creada en 1902 a partir de la comuna artística anarquista «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat), i de la qual va ser membre fundador i president uns anys a partir de 1906, en morir Heinrich Hart. La DGG va ser una de les primeres cooperatives de construcció alemanyes compromesa amb els ideals del moviment de les ciutats-jardins britàniques, i a més d'ell, van ser membres de la seva executiva Albert Kohn, Adolf Otto i Hermann Salomon. En 1909, amb son cosí Hans Kampffmeyer, un dels arquitectes del projecte, dirigí un viatge de la DGG a Anglaterra amb la intenció de veure les ciutats-jardins més importants. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Gustav Landauer i amb aquest intentà recaptar fons per a promoure la candidatura de Piotr Kropotkin al Premi Nobel de la Pau. El 19 de gener de 1918 pronuncià la conferència Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (Del suburbi-jardí a la ciutat-jardí) durant la XV Reunió General de la DGG. En els anys vint va ser secretari de l'historiador anarquista Max Nettlau, que ja havia ajudat a finals de segle en les seves edicions del grup anarquista londinenc Freedom, i mantingué amistat amb Walter Benjamin. El març de 1921 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Pietr Kropotkin. Com a director de la DGG, entre el 13 i el 27 de juliol de 1932 dirigí un viatge d'estudis a Suïssa amb els participants de la Conferència Internacional sobre Treball Social, organitzada per l'Associació Internacional de l'Habitatge (AIH). Mantingué unes relacions molt complicades amb el govern nazi, però continuà dirigint la DGG fins a la seva dissolució en 1937. Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions periòdiques (Der Arme Teufel, Freedom, Gartenstadt, Lichtstrahlen, Der Sozialist, Sozialistische Monatshefte, The Torch, La Vie Urbaine, etc.). Amic i seguidor de Piotr Kropotkin, traduí per primer cop a l'alemany diverses obres seves. Entre els seus assaigs podem destacar Die englische Gartenstadtbewegung (1903), Zur Gartenstadbewegung (1905), Gartenstadt und Landeskultur (1906), Von der Kleinstadt zur Gartenstadt (1907), Zur Gartenstadtbewegung in Deutschland (1907), Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (1918), etc. Bernhard Kampffmeyer va morir el 21 d'abril de 1942 a Bergisch Gladbach (Westfàlia, Reich Alemany; actualment Alemanya).

***

Maurice Lime a les fàbriques Renault (1930)

- Maurice Lime: El 25 de juny de 1905 neix a Montigny-lès-Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment Lorena, França) l'escriptor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i col·laboracionista, Antoine Maurice Kirsch, més conegut com Maurice Lime, i que també va fer servir el pseudònim Victor Kronstadt. Era fill de Nicolas Kirsch, conductor de locomotora, i de Léontine Mettelin, modista. Després de fer l'escola primària, en 1919 entrà d'aprenent mecànic a la fàbrica siderúrgica de Gandrange-Rombas de Rombas (Lorena, França) i s'integrà en el moviment anarquista. Durant aquest aprenentatge s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on son germà Marcel Kirsch era membre destacat. En 1923 va ser acomiadat de les acereries de Rombas per la seva militància. Sense feina, el juny de 1923 s'allista a la Marina Nacional i esdevingué contramestre mecànic a bord d'un submarí. El juny de 1926 va ser desmobilitzat i entrà a treballar en diferents llocs. En 1926 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i esdevingué secretari de cèl·lula. En 1927 s'instal·là a la regió parisenca. El 24 de març de 1929 assistí, vestit amb el seu vell uniforme de la Marina, al Congrés Regional del PC celebrat a la Sala Reflut de Clichy (Illa de França, França), que va ser interrompuda per una violenta baralla amb agents de policia i en la qual resultà ferit de mort el brigadier de policia Reslou; ferit ell també en la batussa, va ser detingut i jutjat el 5 de juny de 1929 pel IX Tribunal Correccional i condemnat a 100 francs de multa i a un any de presó, pena de la qual en purga set mesos i que aprofità per conrear-se. El maig de 1929, aleshores tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser presentat com a candidat comunista a les eleccions municipals per al XIII Districte de París. El 19 de juny de 1929 el Socors Roig Internacional (SRI) organitzà un míting en el seu suport celebrat al Cinema des Bosquets de París i on intervingueren els comunistes Barbecot, Felix, Guyot i  Daniel Renoult. Després d'una militància activa i de ser acomiadat per aquest motiu de diferents feines, el novembre de 1931 entrà de matricer al taller de fabricació de comptadors d'aigua i d'electricitat de la Companyia de Comptadors de Montrouge (Illa de França, França). En 1935 publicà Pays conquis, on explicà la seva joventut a la Lorena, i gràcies a aquesta edició l'octubre d'aquell any conegué l'escriptor André Gide, amb qui mantingué correspondència durant 15 anys. Des de 1930 s'havia oposat durament a la línia del PC i en 1936 en va ser expulsat perquè havia mostrat les seves protestes contra els «Processos de Moscou». En 1936 col·laborà en L'Humanité i en Regards i va ser un dels guionistes de la pel·lícula La vie est à nous, de Jean Renoir, dissenyada per a la companya electoral del Front Popular, però que no aconseguí l'autorització administrativa per a la seva difusió a les sales de cinema. En 1936, també, va ser membre del comitè d'organització de la commemoració del centenari de la mort de Claude Joseph Rouget de Lisle. Membre de l'Associació Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura (AIEDC), el 17 de març de 1936 va ser un dels oradors, amb altres destacats intel·lectuals (Louis Aragon, André Billy, Jean-Richard Bloch, Roger Caillois, Jean Cassou, Benjamin Cremieux, Ilià Ehrenburg, René Lalou, André Malraux, Léon Moussinac, etc.), de la vetllada literària «Le realisme socialiste pour et contre», celebrada a la Gran Sala de la Mutualité de París, organitzada per l'AIEDC. El juny de 1936 s'adherí al parafeixista Partit Popular Francès (PPF) de Jacques Doriot. El març de 1938, per mor de l'hostilitat dels comunistes, abandonà la feina a la Companyia de Comptadors i entrà, sota el nom d'Antoine Kirsch, en la Cooperativa de Producció de l'Associació d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP). El març de 1939 es casà amb la barretaire de senyores Suzanne Émelie Monjauvis, germana del sindicalista i diputat comunista Lucien Monjauvis (Montgeau). El 26 de març de 1939, com a secretari federal de la Federació de Sindicats de Miners, es reuní amb una representació dels miners dels departaments de l'Est francès.  Amb l'esclat de la II Guerra Mundial, com a «obrer de destí especial», i després de ser declarat «objector de consciència», no va ser mobilitzat. Esdevingué soci de l'AOIP i en va ser nomenat secretari del consell d'administració. En 1942 en dimití i treballà com a intèrpret tècnic en un dipòsit de peces d'automòbil a París. Sempre membre del col·laboracionista PPF, fugí cap a Lorena quan París va ser alliberat per les tropes aliades, acompanyant com a intèrpret els dirigents del PPF en la seva fugida cap a l'Alemanya nazi. Després de la mort de Jacques Doriot, passà, amb el passaport de l'antic company de l'AOIP François Paquier, que s'havia suïcidat, a Suïssa, però va ser detingut, el setembre de 1945 extradit i tancat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). Jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'«indignitat nacional», condemna simbòlica, ja que des de la sentènica pel cas de Clichy estava privat dels drets civils a perpetuïtat. Reprengué la seva feina de matricer, però posteriorment treballà en diferents feines, entre elles de professor en un col·legi tècnic, fins que esdevingué corrector d'impremta. En 1949 col·laborà en Faubourgs. Cahiers trimestriels de culture et d'expression populaire. En 1953 publicà Aprés l'boulot. Cahiers mensuals de littérature ouvrière, que era un suplement cultural de La Révolution Prolétarienne, en el qual col·laboraren destacats intel·lectuals (René Bonnet, André Gide, A. Milet, Henry Poulaille, etc.), i del qual sortiren 11 números fins al novembre de 1956. En 1962 va fer costat, amb altres intel·lectuals, la vaga de fam de tres setmanes de Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Alphonse Barbé, Emile Beauchet, Pierre-Valentin Berthier, Léo Campion, Bernard Clavel, René Dumont, Jeanne Humbert, Théodore Monod, Henry Poulaille, Michel Ragon i Jean Rostand) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. En 1972 entrà com a membre del comitè de l'associació «Les Amis d'Henry Poulaille et de la litterature d'expressión populaire», que s'havia fundat el 17 de setembre d'aquell any. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions esquerranes i llibertàries, com ara Defense de l'Homme, L'Homme Libre, Liberté, Le Musée du Soir, Le Réfractaire, La Révolution Prolétarienne, etc. Encara que militant sindicalista, cada vegada els interessos literaris van ser predominants. Entre les seves novel·les podem destacar Cellule 18 14e rayon (1941), Les belles journées (1949), Le caïd du bord (1952), Métro, place des fêtes (1960) i La maire du palais (1964); i entre els seus assaigs Marxisme et dialèctiques. Réponse à Staline (1947, sota el pseudònim Victor Kronstadt), Gide, tel je l'ai connu (1952), Les sindicats américains dans un tournant (1966), La société des loisirs, du «Droit à la paresse» de Paul Lafargue aux «40 000 heures» de Jean Fourastié (1968) i Structuralisme, dialectique et technocratie (1969). En 1975 publicà la seva autobiografia novel·lada Les risques de la sincérité ou la petite histoire rejoint la grande. Després de viure a Courcouronnes (Illa de França, França) es retirà a Ablon-sur-Seine. Maurice Lime va morir el 19 de febrer de 1998 a la Residència de la Tercera Edat «Henri Laire» d'Ablon-sur-Seine (Illa de França, França). Correspondència seva es troba dipositada a «La Contemporaine» de la Universitat París-Nanterre i a l'Humathèque Condorcet d'Aubervilliers (Illa de França, França).

Maurice Lime (1905-1998)

***

Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Joaquina Dorado Pita

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

***

Genís Cano

- Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

Defuncions

Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya). Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 25 de juny de 1937 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Havia nascut el 23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

Continua...

---