Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de 1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i escrit totalment per l'exiliat polític Joseph Déjacque, el primer número del periòdic mensual Le Libertaire. Journal du Moviment Social. Déjacque va ser l'introductor del neologisme llibertari en contraposició a liberal. Aquest periòdic alterna crítica social i política, amb pamflets, assaigs teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot apel·lant a la Revolució Social i a la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per lliuraments en aquesta publicació l'obra L'Humanisphère. Utopie anarchique, considerada la primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27 números fins al 4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de l'editor i per l'esclat de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a França –havia aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi– la capçalera serà represa a partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per Louise Michel. L'única col·lecció completa de Le Libertaire de Déjacque es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Col·lecció completa de Le Libertaire de Joseph Déjacque

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz decreta que cap periòdic –n'havien publicat nombrosos: Regeneración, El Hijo del Ahuizote, El Nieto del Ahuizote, El Padre del Ahuizote, El Bisnieto del Ahuizote, etc.– o escrit dels germans Flores Magón pugui ser publicat als Estats Units Mexicans, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es va prohibir la publicació de tots els periòdics contraris al règim.

***

Cartell de l'acte

- Miting per Delannoy: El 9 de juny de 1909 se celebra a la Salle des Sociétés Savantes de París (França) un míting de solidaritat amb l'artista anarquista Aristide Delannoy, que havia estat condemnat, juntament amb Victor Méric, el 26 de setembre de 1908 a un any de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet una caricatura del general Albert d'Amade en Les Hommes du Jour de l'11 d'abril de 1908 –D'Amade havia assassinat la primavera de 1908 al Marroc 1.500 persones innocents–, i tancat, feble i tuberculós, a la presó parisenca de La Santé. Van participar en aquest acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS), destacades personalitats literàries i polítiques, com ara Jean Allemane, Jacques Bonzon, Anatole France, Jules Grandjouan, Marcel Sembat i Albert Willm, entre d'altres. Per a convocar el míting, Jules Gradjouan realitzà un artístic cartell i en el acte es van vendre obres de Delannoy. El número del 8 de maig de 1909 del periòdic L'Assiette au Beurre s'havia consagrat al suport del dibuixant condemnat, participant 33 artistes. Gràcies a les pressions, el 26 de juny de 1909 Aristide Delannoy va ser posat en llibertat.

Míting per Delannoy (9 de juny de 1909)

***

Cartell de la protesta

- Protesta contra l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912 se celebra a la plaça Trafalgar de Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça d'expulsió del destacat anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de presó per difamació de l'espia del govern italià Ennio Belelli (Virgilio). L'acte va ser convocat per l'Associazione Internazionale per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava el desarmament dels Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en cas de conflicte.

***

Capçalera de Le Raffut

- Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció. Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segona època amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat», «Polític i financer», «Contra totes les iniquitats», «Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres.

***

Portada d'un número de La Voce del Profugo

- Surt La Voce del Profugo: El 9 de juny de 1923 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista en llengua italiana La Voce del Profugo. Giornale antifascista e di propaganda sindacale classista (La Veu del Pròfug. Diari antifeixista i de propaganda sindical de classe). Publicat pels cercles antifeixistes italians a l'exili a França, va ser dirigit per l'anarquista Alberto Meschi i amb l'anarcosindicalista Émile Kock en la gerència. Seguí les consignes de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Els articles es publicaren sota pseudònim. Entre el 22 de setembre de 1923 i el 12 de gener de 1924 es va interrompre. En sortiren vuit números, l'últim del 12 de gener de 1924.

***

Patrulla de Control

- Dissolució del Cos de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions –325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Cartell de l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage

- Exposició d'Assandri: Entre el 9 de juny i el 21 de juliol de 2023 es mostra a la Galleria Moitre de Torí (Piemont, Itàlia) l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage, a cura de Chiara Maraghini Garrone i Tobia Imperato. En els anys seixanta i setanta l'anarquista Luigi Assandri (Luigino) es dedicà a imprimir en ciclostil i en fotocòpies nombrosos textos llibertaris, a més dels butlletins Anarchismo i La Voce dell'Anarcosindacalismo, i el periòdic Sicilia Libertaria, i a distribuir-los ell mateix pels carrers torinesos; també va editar nombrosos cartells, molts d'ells amb la tècnica del collage. D'aquesta exposició s'edità un catàleg.

Luigi Assandri (1915-2008)

Naixements

Isidore Brunet

- Isidore Brunet: El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore Brunet. Era originari de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.). Treballà en la construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc, Occitània). El 14 de juliol de 1879 es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i tingué tres infants. Residí en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan, Salinèla, Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari», la policia assenyalà que creia «sincerament en l'anarquia» i que es caracteritzà per organitzar conferències, com ara la que organitzà en 1886 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep Tortelier. També prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona (Fònts, Lècas, Gajan). En 1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de juliol de 1889, amb Sébastien Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels oradors del míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual assistiren unes 700 persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de Treball de Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la Confederació General del Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu càrrec de vicepresident de la Federació de Firaires de França. En 1912 era secretari de la Unió Departamental dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme una intensa propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era secretari de la Borsa del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari reivindicà l'acció comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26 d'agost de 1923, durant el congrés de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del departament del Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es passà al comunisme, arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic del comunisme» i que «els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia capitalista». Entre 1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de 1929, ja molt gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes anteriors i per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació en el setmanari comunista Le Trevailleur du Languedoc, del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)

- Joseph Benoit: El 9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Josep Alexandre Benoit. Era fill natural de Thérèse Jeanne Gabrielle Desplas, jornalera, i d'Alfred Jean Benoit, obrer filador, i el fill va ser reconegut amb el matrimoni de la parella celebrat el 25 de març de 1862. Es guanyava la vida fent d'oller d'estany i vivia sense estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El 8 de setembre de 1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «ultratge als agents». En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la foneria de metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Mouffetard de París, que també era la seu del periòdic La Révolte. L'1 de gener de 1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer casa seva i després la seva. Després de registrar la seu del periòdic, la policia escorcollà el domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de Monge, que havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir de les investigacions policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un mandat d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les 4.30 hores del matí, el comissari de Val-de-Grâce de París es presentà al seu domicili i procedí al seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap fullet o correspondència; enviat al calabós, va ser alliberat el 6 de juliol de 1894. En una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el coneixia personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave –sa germana, Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i que no havia estat mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne Thill, també era militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al domicili de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien portat el descobriment de correspondència (entre ella una carta de Ravachol), papers (entre ells un tractat de fabricació d'explosius), manuscrits i impresos anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer lliurà una ordre de processament al seu nom per «associació criminal» i el 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a 1900 encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Felix Louis Ortt (1917)

- Felix Ortt: El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat –departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos– i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a «cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i «nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen –anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista «Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va morir el 15 d'octubre de 1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).

Felix Ortt (1866-1959)

***

Pierre Joseph Paret segons el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 21 de novembre de 1908

- Pierre Joseph Paret: El 9 de juny de 1888 neix a Sant Valier (Delfinat, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Paret. Sos pares es deien Gabriel, ajustador mecànic, i Maria Meunier. A Givors (Roine-Alps, Arpitània) fou aprenent de dibuixant i després treballà d'ajustador a la «Companyia Fives-Lille» al barri de Fives de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). Posteriorment es traslladà a Charleville (Ardenes, França), on esdevenint anarquista. En aquesta època vivia al carrer de la Gravière de Charleville i freqüentava la colònia llibertària «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França), dirigida per Fortuné Henry. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut després de cridar eslògans antimilitaristes i portant una arma prohibida. Posteriorment va ser detingut, juntament amb el fuster anarquista Camille Thiry, sota l'acusació d'haver comés un robatori el 7 de juny de 1908 al domicili del dentista Louis Thiéry de Charleville, amb un botí de 10.000 francs. La incriminació va poder realitzar-se amb l'anàlisi de les empremtes digitals efectuades pel laboratori antropomètric policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Jutjat per aquest delicte a l'Audiència de les Ardenes, moment en el qual es va declarar anarquista, el 27 de novembre de 1908 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i a cinc anys de relegació; mentre que Thriy, reincident, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de relegació. També se'ls va acusar d'haver robat dinamita en una pedrera de la vall del riu Mosa amb la finalitat de cometre atemptats durant la festa nacional del 14 de juliol a la tribuna de l'hipòdrom, a la caserna del 91 Regiment de Línia i als domicilis de rics capitalistes. El 9 de juliol de 1909 ambdós van ser embarcats a bord del Loire i enviats a la colònia penitenciària de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). El 14 de juliol de 1911 aconseguí evadir-se del camp de Sinnamary (Caiena, Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Jospin (1948)

- Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jules André Jospin. Fill d'una família protestant, sos pares es deien George Jospin, representant comercial, i Elisabeth Cazelly, costurera. Durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París (França). El 15 de maig de 1923 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb Marie Louise Charlotte Massart. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. El 2 d'agost de 1934 es casà a Meudon (Illa de França, França) amb Mireille Aliette Dandieu i un dels fills d'aquesta parella serà Lionel Jospin, destacat futur polític socialdemòcrata. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys vint el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). El seu últim domicili va ser a La Celle-Saint-Cloud (Illa de França, França). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a l'Hospital Raymond Poincaré de Garches (Illa de França, França).

***

Luigi Grimaldi (dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien lluitat a la guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs. L'estàtua en fang, obra de l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante X), es realitzà en record de la participació de Giuseppe Garibaldi en la batalla de Digione de 1870

- Luigi Grimaldi: El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i Luigia Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en 1929 s'exilià a França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i fou milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent a Monte Pelado, al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, formà part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del front de l'Ebre i del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç esquerre a Tarancón (Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el qualificaren d'«anticomunista» i que havia desertat del front, portant una «vida descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs i després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant l'Ocupació, en 1940, va ser detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30 de juny de 1941 va ser jutjat, condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a l'illa de Ventotene. El 25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà resistència enquadrat en la IV Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una desena de dies. Luigi Grimaldi va morir en 1962.

***

Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de maig de 1991

- Josep Miñana Torregrossa: El 9 de juny de 1900 neix a Manuel (Ribera Alta, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Xàtiva (La Costera, País Valencià)– l'anarcosindicalista Josep Miñana Torregrossa. Sos pares es deien Francesc Miñana i Francesca Torregrossa. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière, on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos. Sa companya fou Pilar García. Josep Miñana Torregrossa va morir el 17 d'abril de 1991 a l'Hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Aubière (Alvèrnia, Occitània).

***

Julián Iglesias Iglesias

- Julián Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Iglesias Iglesias, conegut com Tomás Iglesias Iglesias. Era fill de Valentín Iglesias Gómez, jornaler, i María Encarnación Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Julián Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Manuel Cubell Uriarte (1937)

- Manuel Cubell Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Cubell Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel Uliarte, etc.). Son pare es deia Víctor Cubell, miner, i sa mare era basca. Tingué tres germans. Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família a Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya). D'infant va fer d'escolà, moment en el qual va perdre la fe, i, sense anar a escola, es posà a fer feina en una fàbrica de fideus i en altra d'embalatges industrials. Amb 12 anys deixà la llar familiar i s'establí a Barcelona (Catalunya), on tenia un germà que treballava en la companyia de tramvies. Aficionat a la boxa, arribà a ser campió de Catalunya. Milità en els rams de la construcció i de l'alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat i a la garjola els companys anarquistes l'ensenyaren a llegir i a escriure. Quan la revolució anarquista de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona. El 27 de setembre de 1934 va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència de Barcelona a dos mesos d'arrest major per una reunió clandestina celebrada el juny anterior a l'Ateneu Cultural Llibertari de Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, Catalunya). Treballava de forner i de repartidor a Gramanet del Besós quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i destacà en la seva sufocació. Immediatament després s'integrà en la «Columna Durruti» a Bujaraloz, lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup prengué La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro, Baselga i Villafranca de Ebro, formant part del grup «Legión Negra». Des del novembre de 1936 fou delegat de la VIII Agrupació de la «Columna Durruti» i des d'abril de 1937, després de la militarització de les milícies, fou comissari de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus. En la dècada dels quaranta s'instal·là a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola (UNE), procomunista, en representació de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània) participà amb un grup en la presa del consolat espanyol i, un cop expulsat el cònsol franquista, ell va ser nomenat cònsol de la II República espanyola. Posteriorment va anar a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a realitzar tasques de fortificació marítima. En 1960 vivia a l'Arieja, on treballava de forner i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En 2002 vivia a Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubell Uriarte va morir el 29 de novembre de 2005 a Cantàbria (Espanya).

Manuel Cubell Uriarte (1911-2005)

***

Necrològica de Victorino Villar Serrat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de novembre de 1980

- Victorino Villar Serrat: El 9 de juny de 1913 neix a Ràfels (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Victorino Villar Serrat –sovint el seu nom citat erròniament com Víctor. Sos pares es deien Juan Antonio Villar Nicolau, llaurador, i Rafaela Serrat Grau. Durant la Revolució participà activament en el col·lectivitat agrícola del seu poble i en les activitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la destrucció de la col·lectivitat a mans de les tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján i després de l'avanç de les tropes feixistes, passà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sant Romieg (Provença, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Sant Romieg de la CNT i posteriorment en la d'Airaga. Sa companya fou Rosaura Guillermina Arnau. Victorino Villar Serrat va morir el 29 de setembre de 1980 al seu domicili d'Airaga (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---