Efemèrides anarquistes
efemerides | 09 Novembre, 2023 12:46
Anarcoefemèrides
del 9 de novembre
Esdeveniments
Arribada
de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de
París on
és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges
Clémenceau. Dibuix de Vierge
- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud –entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons– que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.
***
Capçalera
del primer número de L'Action Libertaire
[CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]
- Surt L'Action Libertaire: El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).
***
Cartell
del col·loqui
- Col·loqui sobre
Ferrer i Guàrdia: Entre el 9 i el 14 de
novembre de 2009 se celebra a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el col·loqui «100
anos da execução de
Francisco Ferrer y Guardia». Aquest esdeveniment se
celebrà a cinc espais diferents
i va ser organitzat per diverses institucions científiques
universitàries i arxius
del moviment obrer. Es tractarem diversos temes relacionats amb la
figura de
Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva pedagogia (protestes,
homenatges, premsa,
ciència, francmaçoneria, pedagogia, etc.) i
intervingueren destacats
intel·lectuals, com ara Rogério Cunha de Castro,
José Damiro de Moraes, Milton
Lopes, Robledo Mendes da Silva, Sergio Mesquita, Silvério
Augusto Moura Soares
de Souza i Angela Maria Souza Martins.
Naixements
D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)
- Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Adèle-Pauline Mekarski (Paulina Mekarska), més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia –nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelie Delapierre, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Maxime Négro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz –un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al seu domicili del barri d'Auteuil del XVI Districte de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.
***
Notícia
de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en
el diari La
Lanterne del 2 de maig de 1892
- Napoléon
Lombard:
El 9 de novembre de 1865 neix al IV Districte de Lió
(Arpitània) el passant de notari
anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Sos pares es deien
Antoine Lombard, dependent de negoci, i Jeanne Marie Fricaudes.
Milità
en el moviment llibertari de
Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre
d'altres. El 30
d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys,
després de
trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del
carrer Perrache de Lió,
periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una
condemna, es refugià
a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de
Church Street i treballà com
a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per
l'Audiència de Lió, amb Alphonse
Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a
l'Exèrcit». En 1894 el seu
nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia
correspondència amb
l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel).
L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa
amb Jules Corti i Désiré
Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al
número 24 de Charlotte
Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i
vuit mesos
de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres.
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
- Felip Cortiella i Ferrer:
El 9 de novembre
de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador,
agitador
cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip
Cortiella i Ferrer. Nascut –al número 36 del
carrer Sant Jeroni, en un edifici
emplaçat, actualment, a la
Rambla del Raval– en una família acomodada vinguda
a menys,
primer fill del
matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar,
com la
majoria dels infants de procedència humil, molt poc a
l'escola i als 11 anys ja
treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va
apassionar per les
lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions
culturals les compaginava
amb la feina al periòdic La Publicidad,
on va desenvolupar la seva
afició al teatre sempre en contacte amb els
crítics d'aquest periòdic. Per la
seva condició obrera, i influït per son
germà Josep, es va decantar ben aviat
per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat,
de Bakunin, i la
presència en actes de propaganda internacionalista el
transformaran en un actiu
militant àcrata. A començament dels 90 es va
traslladar a viure a Madrid i
seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els
cercles
llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a
conferències
sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo
Iglesias.
Desil·lusionat de l'«ambient de
ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a
Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any
fundarà la
Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres
obrers i teatres
barcelonins, representant obres modernes d'autors –Pompeu
Gener (Senyors
de
paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el
mundo que nace) i
Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera
representació a l'Estat espanyol)–
que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també
aquesta companyia va
editar un butlletí Teatro Social, del
qual només sortirà un número
gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de
l'atemptat del
Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser
dissolta i el grup perseguit i patí represàlies,
ben igual que tot el moviment
obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de
caixista en la revista
modernista L'Avenç, fet que li
influirà des dels punts de vista artístic
i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda
recollit en el
llibret Anarquines (1908, 27 poemes
d'exaltació àcrata) i en l'obra de
teatre La brava joventut, on defensarà
la catalanització de
l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç
publicarà obres com El goig
de viure (1897), Els artistes de la vida
(1898), El cantor de
l'ideal (1901), Dolora (1903), El
morenet (1904). A
començaments de segle va promoure noves iniciatives
culturals, com ara el Grup
Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep
Prat,
Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans
Ramón i
Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va
dedicar a traduir al català les obres
dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux,
Descaves, Hervieu,
Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà
a París, on va
conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al
català la seva reeixida obra Els
mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de
Cultura, amb
el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar
activitats
culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe
treballadora.
També va col·laborar amb l'Ateneu
Enciclopèdic Popular realitzant conferències
i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees
teatrals i culturals
les va difondre a través de conferències i
d'escrits en la premsa obrera,
essent col·laborador habitual de Ciencia Social.
En 1904 publicarà la seva
conferència El teatro y el arte
dramático de nuestro tiempo, que va
realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4
de març
de 1905 surt primer número d'Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons
de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista
dedicada al teatre,
fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos
intel·lectuals
llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume
Bausà, etc.), i a
més de notícies artístiques i de
divulgació teòrica de l'art dramàtic,
també
publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat
l'Agrupació «Vetllades
Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que
serà la seva gran obra;
durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic
serà la principal
experiència organitzativa de teatre anarquista a la
península ibèrica, i a més
tindrà una editorial de llibres de teatre i un
periòdic. El grup Avenir
realitzarà representacions dramàtiques a
Barcelona i a diverses comarques
catalanes i en seran col·laboradors habituals
intel·lectuals com Albà Rosell,
Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i
Enric i Miquel
Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una
conferència que
emmarcava l'obra i també es repartien els
periòdics Avenir i Teatro
Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels
catalans a Enric Ibsen».
L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari
anarquista en català Tramontana,
que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos
populars. Arts i lletres» i
del qual només sortiran vuit números, passant al
castellà en canviar d'editor.
En 1910 publicarà la conferència Irradiacions,
que va realitzar a
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a
subtítol «De la simplicitat
de cor i elevació moral i intel·lectual com a
condició essencial per a la més
alta creació i fruïció de la
Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un
esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme,
sempre es va
declarar «anarquista català», fet que va
fer que no fos ben acollit en els
ambients catalanistes per la seva condició
llibertària i que fos marginat en
certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana.
Malgrat
tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va
col·laborar en la
premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad
Obrera en 1917, però com que va posar com a
condició d'acceptació que el
diari confederal fos redactat en català, la cosa no va
prosperar. La seva
última obra publicada va ser La vida gloriosa
(1933), recull d'articles,
de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927,
sobre els seus
temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació
humana i la llengua
catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que
l'anarquia / t'hagi llevat /
monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil
va col·laborar en
el periòdic cenetista Catalunya. Malalt,
Felip Cortiella i Ferrer va
morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la
casa del carrer
Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa
companya i son fill
il·legítim –amb els anys fou reconegut
legalment
com a un dels seus hereus. La
seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer
Viladomat, al costat
del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia
viscut la major part
de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre
li retré un
homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí
Julià, íntim amic de
Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha
restat
inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la
Biblioteca de
Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys
d'obres publicades i
inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una
autobiografia (La
vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974
per Aureli
Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important
recull de
premsa compilat pel seu pare i per la seva família que
incloïa poemes i
articles del seu pare publicats en diverses publicacions,
així com recensions
de llibres, crítiques teatrals, homenatges i
necrològiques, així com un recull
d'articles sobre el metge i polític Domènec
Martí i Julià.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya
***
Jacques Caillat
- Jacques Caillat:
El 9 de novembre –algunes
fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1876 neix
a Marsella (Provença,
Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis
Guillaume Caillat. Sos pares es deien Guillaume Joseph Caillat,
dependent, i Berhe Charlotte Louise Graff.
Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de
Marsella. A partir
dels 15 anys començà a freqüentar els
cercles llibertaris i amb 16 ja figurava
en les llistes policíaques amb la nota «a
vigilar». Amic del propagandista
anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els
actes de protesta
contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a
Marsella; en aquesta acció repartí el
fulletó de Tolstoi Le conseil de
révision. En els arxius policíacs
figurava en la Primera Categoria amb la
nota «perillós i ja condemnat». Segons
un informe policíac, va rebre el febrer
de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als
revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre
setembre
i octubre de 1895 fou força actiu durant les
conferències impartides per
Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius
policíacs el 3 de maig de
1900, data en la qual es perd el seu rastre.
Delfín Lévano
- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari «Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista «La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte, Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador, D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va ser íntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners «Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica, Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!, Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos, Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas, La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la seva última detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano), és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».
***
Nota
enviada per Alfred Bidet al Bulletin de la
Société Végétarienne de
France publicat en el número de setembre de 1920
- Alfred Bidet: El 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1897 neix a Balanava (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Sos pares es deien Jean Bidet, conreador, i Justine Rouanoux. Va ser declarat exempt del servei militar. S'instal·là a París (França), on treballà de sabater i visqué al número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En 1920 va ser inscrit, amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de França (SVF). Mancat de feina i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la capital francesa i s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya Jeanne a la colònia llibertària naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), on nasqué son fill Georges. Cap el 1921 retornà a París on, seguint els consells del doctor Carton, introduí algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com ara la llet i la cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint vivia al número 14 del carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França), des d'on va contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer Végétalien» (Llar Vegà) de París sobre el veganisme i que va ser publicada en el periòdic Le Végétalien. El 7 de desembre de 1925 es casà a La Ferté-sous-Jouarre amb Marie Jeanne Eugénie Jean. Va estar subscrit a nombrosos periòdics llibertaris, com ara Génération Consciente, Le Libertaire, Le Neo-Malthusien (on col·laborà), Le Sphinx d'après guerre, etc. També va subscriure una acció de la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. Alfred Bidet va morir el 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània).
***
Manuel
Sirvent Romero
- Manuel Sirvent Romero: El 9 de novembre de 1889 –ell pensava, o volia fer creure, que havia nascut el 16 de novembre de 1890– neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, sos pares es deien Manuel Sirvent Navarro i Isabel Romero González. No va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili d'Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).
***
Foto
policíaca de Acácio Tomás de Aquino
- Acácio
Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix
a Alcântara
(Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista
Acácio Tomás de
Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien
João Tomás de Aquino i
Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després
d'operari de la Cambra
Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels
anys vint es va fer
llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i
després en la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la
qual arribarà a ser
secretari. També va ser secretari de la Federació
dels Sindicats de la
Construcció Civil. En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics
anarquistes,
com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O
Construtor. A partir del
cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura
d'António de Oliveira
Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en
la clandestinitat i
en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En
1927 es casà amb la
també destacada militant llibertària
Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va
ser detingut, en qualitat de membre del Comitè
d'Acció Confederal de la CGT,
mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa,
Serafim Rodrigues,
etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que
fou
avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un
Tribunal Militar
Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre
militant
insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre
de 1934 va ser
enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes
Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va
ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão
Bom, Illa de Santiago,
Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper
força important en l'Organització
Llibertària Penitenciària i en la
denúncia del col·laboracionisme de
determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari
general del Partit
Comunista Portuguès (PCP) i membre de
l'Organització Comunista Penitenciària de
Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de
1949, però no aconseguí
la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després
de la Revolució dels
Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la
reorganització del
moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la
creació del Centre
d'Estudis Llibertaris i en la publicació del
periòdic A Batalha. També
col·laborà en Voz Anarquista,
d'Almada. En 1978 sortiren publicades les
seves memòries, O segredo das prisões
atlânticas, do Forte de S. João
Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de
història de tot el moviment
anarquista portuguès. Aquest mateix any també
col·laborà en el llibre
col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes:
depoimento colectivo.
Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre
de 1998 a Lisboa (Portugal).
Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)
---
efemerides | 08 Novembre, 2023 13:10
Anarcoefemèrides
del 8 de novembre
Esdeveniments
La bomba de Bons-Enfants segons
el diari parisenc Le Petit
Journal
del 19 de novembre de 1892
- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquista Émile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies –una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.
***
Severiano
Martínez Anido fotografiado per Alfonso
- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia –del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo–, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta –entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs–, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.
Naixements
Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)
- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).
***
Notícia
sobre una xerrada d'Amédée
Denéchère apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 13 de juliol de 1901
- Amédée
Denéchère: El 8 de
novembre –el registre civil reconstituït
cita el 9 de novembre–
de 1857
neix al VII Districte antic de París (França) el
propagandista anarquista Amédée Charles
Denéchère,
conegut com Le
Grand Ernest i Dornes.
Era fill natural de la guarnidora Zénaïde Azeline
Denéchère.
Anarquista
des dels 17 anys, es guanyava la vida com a faixaire i vivia al
número 41 del
carrer de la Gare de Reully, al XII Districte de París
–a partir de 1881 visqué
al número 16 del carrer Censier. A començament
dels anys vuitanta fou el
responsable del grup anarquista «La Vengeance» i
participà en les reunions
celebrades al número 131 del carrer Saint-Martin de
París dins de la taverna
del Père Rousseau. El 19
d'abril de
1881 va ser detingut, amb el sastre Victor Menot, per haver entrat dins
l'església de Saint-Médard i haver apallissat amb
bastons el capellà Vignon
davant dels feligresos; jutjat per aquests fets el 23 d'abril d'aquell
any per
la IV Sala Correccional, va ser condemnat a tres mesos de
presó, mentre que
Menot va ser penat amb sis mesos de presó i 200 francs de
multa. En 1882 col·laborà
en el periòdic Le Droit Social
de Lió
(Arpitània) i el 24 d'agost d'aquest any
participà, amb el parlament «L'esclavage
des femmes», juntament amb altres oradors
(Clémentine Gaillard, Adolphe Grippa
i Louise Michel), en el gran míting socialista revolucionari
sobre la vaga de
les dones que se celebrà a la Sala Vélard de
París organitzat per la Lliga de
les Dones –aquest mateix míting es va repetit tres
dies després, el 27 d'agost
de 1882, a la Sala Lévis de París. En 1885 era el
gerent del periòdic parisenc Le
Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire,
anarchiste, International i col·laborà
en parisenc La Question Sociale i
en l'òrgan anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), publicat
per Antoine Rieffel també a París. Membre del
grup anarquista «La Liberté»,
l'abril de 1884 va ser condemnat en rebel·lia, amb Pinoy, a
15 dies de presó i
a 5 francs de multa per la publicació del manifest del grup Mystification électorale. Fou
un dels
fundadors, amb Jean Winter (Adolphe
Grippa), del periòdic Le
Tocsin,
que publicà a París quatre números
entre l'agost i setembre de 1885. En aquesta
època participà en la creació, dins
del V Districte parisenc, del grup anarquista
«L'Internationaliste». Entre l'1 i el 8 de setembre
de 1889 participà en el
Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala del
Commerce de París on
s'oposà a les teories il·legalistes, com l'equip
de redacció de La
Révolte. En 1893 pertanyia al grup «Les
Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», on
s'ocupà especialment de la
seva biblioteca (Biblioteca Sociològica dels Treballadors
del XII), càrrec que
ocupava en 1895 amb el sabater Lafond. L'1 de gener de 1894, quan la
gran
agafada d'anarquistes arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la
Cambra dels
Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia,
però
només es trobaren algunes notes i cartes. El maig de 1895 va
ser acomiadat de
la feina pel patró per formar part del «partit que
predica el robatori i
l'assassinat». Entre maig de 1895 i juny de 1901 fou gerent
de Les Temps Nouveaux i fou
substituït per
Jean Grave. El 25 de juliol de 1896, quan sortia d'una
reunió del grup «Les
Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», va ser agredit
amb un puny de
ferro a la cara. Col·laborà també en
la segona sèrie de l'òrgan dels obres del
moble del barri parisenc de Saint-Antoine, Le
Pot à Colle, que publicà 10
números entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de
febrer de 1899, on aparegué com a administrador del
número 10. L11 de desembre
de 1898 participà en el míting dreyfuista,
juntament amb altres oradors (Albert,
Chesneau, Henri Couthier, F. Hesling, Idrin, Joindy, Charles Malato,
Paule
Minck i Tortelier), organitzat pel Comitè Revolucionari del
Faubourg Antoine i
el periòdic Le Pot à
Colle, que se
celebrà a la Sala dels Tableaux de París. En 1900
va fer costat el Grup de
Solidaritat Internacional d'Ajuda als Detinguts. El 13 de juliol de
1901 va fer
una conferència sobre l'eficàcia de la propaganda
revolucionaria, anticlerical
i antimilitarista als suburbis de l'est parisenc organitzada pel Grup
de
Treballadors Llibertaris de Saint-Mandé-Vincennnes (Illa de
França, França). A
partir de juliol de 1902 desaparegué el seu rastre de
París i Jean Grave
assenyalà que quan la visita del tsar, els policies el
vingueren a detenir, com
a molts altres anarquistes, però que no el trobaren. En 1907
publicà per
lliuraments en Les Temps Nouveaux
el
text «Les gaîniers» i en aquesta
època mantingué correspondència amb
Victor
Pivoteau, que havia matat al seu contramestre a la feina, i el
pogué visitar a
la presó de Melun (Illa de França,
França). Casat, tingué un fill adoptiu que
morí durant la Gran Guerra. El maig de 1916 formà
part de la segona llista de
companys que s'adheriren a la «Unió
Sagrada» i signaren el «Manifest dels
16»,
que aparegué en Le Bulletin des
Temps
Nouveaux de maig de 1916. Amédée
Denéchère va morir el novembre de 1919 a
París (França) i fou enterrat el 30 de novembre.
La seva mort va ser anunciada
en Les Temps Nouveaux de desembre
de
1919 i en Le Libertaire del 14 de
desembre d'aquell any.
***
Foto
policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)
- Augusto Norsa: El
8 de novembre de 1871 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista
anarquista Augusto Cesare
Norsa. Sos pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina
Terracini. Assistí
a les primeres classes de l'ensenyament superior i
esdevingué tipògraf. Entre
1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia,
Itàlia) i a Gènova (Ligúria,
Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els
cercles anarquistes. Denunciat
per pertinença al grup anarquista «Sempre
avanti!» de Porta Ticinese de Milà,
se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar
per la intervenció
paterna. El desembre de 1889 emigrà a París
(França), on segons la policia
mantingué relacions amb el grup anarquista
il·legalista d'Achille Vittorio Pino
i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les
seves activitats
llibertàries. El novembre de 1890 signà un
manifest, amb altres anarquistes
(Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti,
Galileo
Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en
les eleccions
generals italianes. El maig de 1891 retornà a
França via Suïssa acompanyat
d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i
tràfic de moneda falsa, així
com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat,
va ser condemnat a vuit anys de
presó i a 20 anys de prohibició de
residència i reclòs a la Presó Central
de
Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu
nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on
treballà de tipògraf. A finals
de 1902 entrà a formar part de la redacció del
periòdic anarquista Il Grido della
Folla on, segons la
policia, col·laborà sota els
pseudònims Erebo
i Un tipografo. El juny de 1904 va
ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència
contra els agents
de policia en ocasió de la inauguració d'una
làpida als morts de 1898 celebrada
el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia).
Després d'una breu
detenció, reprengué les seves funcions de
redactor del periòdic. En 1906, quan Giovanni
Gavilli retornà a Il Grido della
Folla,
abandonà el periòdic i l'any següent
donà suport a la creació de La
Protesta Umana. Sense domicili fix,
hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908
retornà
a França. Condemnat per violació del decret
d'expulsió, el novembre de 1909 va
ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de
tipògraf, en 1912 intentà, sense
èxit, de crear un «Fascio Llibertari» a
Milà i l'estiu d'aquest mateix any
fundà Il Giornale Anarchico,
de curta
durada. Els anys successius, segons la policia, portà una
vida «honesta i
laboriosa». De tota manera, després de la Gran
Guerra reprengué els seus
contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920
esdevingué administrador
del periòdic anarquista Umanità Nova.
Detingut el desembre de 1920, va
ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser
absolt del delicte de «conspiració»,
dos dies abans de l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al poder,
s'allunà de la militància. En 1926, malat i sense
mitjans, va ser admès a la Casa
Municipal d'Invàlids. Augusto
Norsa va morir el 26 de març de 1932 a Milà
(Llombardia, Itàlia).
***
Léo
Sivasty
- Léo Sivasty:
El
8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el
periodista i
propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més
conegut com Léo Sivasty.
Sos pares es deien Louis
Verneuil, fuster, i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les
fàbriques de Vierzon, quan
tenia 17 anys s'introduí en el món de la
política organitzant grups de joves
amb idees polítiques avançades arreu de la
regió del Centre francesa. En 1897
esdevingué administrador i redactor de Le
Tocsin Populaire du Berry i portà diverses
campanyes en Le Réveil des Verriers,
que apareixia a
Lió (Arpitània). En aquesta època
treballà en l'organització sindical de la
seva professió i esdevingué secretari del
Sindicat de Vidriers de Vierzon. En
1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un
trentena de departaments.
També col·laborà en diverses
publicacions, com ara Le Journal du Peuple,
Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
La Vie Meilleure, La
Revue Française, L'Aigle
de Nice, L'Effort, etc. A
Alèst
(Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i
visqué al Café Bonnet, al
barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del
carrer Soubeyranne. En 1900 fou
membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i
gerent
del periòdic L'Aube Nouvelle.
Feuille
révolutionnaire, que edità a
Alèst tres números entre novembre de 1900 i
febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en
«ortografia simplificada». En
maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins
(Alvèrnia, Occitània)
titulada «La guerre sociale, le capital et le
travail», però, boicotejada per
sindicats i partits polítics, hagué de
suspendre's per manca de públic.
L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències
antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône,
Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el
15 de desembre de
1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània),
s'engegà una
col·lecta per recaptar fons per a la publicació
del proper periòdic seu, Prolétaire
Rouge –o Le
Prolétaire du Midi, segons altres
fonts–, que sembla que
finalment no sortí. També
col·laborà en La
Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue
française,
publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi
(Pennsilvània, EUA), i
en L'Effort Éclectique. Revue
mensuelle
libertaire internationale, publicada a Brussel·les
(Bèlgica). El 7 de
desembre de 1900 va fer una conferència, sota el
títol «L'éducation de
l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de
desembre una titulada
«Les crimes du sabre et des religions», al Casino
de l'Évêché de Alàst; i el
16
de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd
(Llenguadoc, Occitània)
titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de
1900 va fer una conferència
pública i contradictòria a la Sala Azam de
Bessier (Llenguadoc, Occitània),
organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà
assistí al Congrés
Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de
Besiers. El 13 de gener de
1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses
moyens, son idéal», a la Sala Rey
de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911
al teatre Vial de Castèurainard
(Provença, Occitània) va fer la
conferència, organitzada pel grup llibertari
«L'Homme Libre», la conferència
«Le rôle de la femme, avant et après la
Révolution». El 29 de desembre de 1901
prengué la paraula en públic a Laudun
(Llenguadoc,
Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup
Llibertari d'Estudis
Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de
deixar Alèst per fer el servei
militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul
(Lorena, França) per
decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de
1901. El 13 de gener
de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment
d'Infanteria al
Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar,
esdevingué
col·laborador de Le Socialiste de
Cévennes i poques setmanes després
aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde
des Cévennes, que sortia a
la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903
col·laborà en Ma Revue.
Organe mensuel de littérature,
publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac
(Llemosí, Occitània). El novembre de
1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904
demanà a les autoritats que fos
esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre
el seu rastre.
***
Higinio Noja Ruiz
- Higinio Noja
Ruiz: El 8 de novembre de 1894 –algunes fonts
citen erròniament 1896– neix a Nerva (Huelva,
Andalusia, Espanya) el
mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que
va fer
servir els pseudònims José
López Herrero i Fructuoso Vidal.
Sos pares es deien Joaquín Noja,
químic que treballava per a l'empresa britànica
«Río Tinto Company Limited», i Aurora
Ruiz, i
era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després
d'acabar els estudis
primaris i dos anys de batxillerat elemental,
començà a fer feina per a
l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben
jovenet
s'interessà per l'anarquisme i a començament de
la dècada dels deu participà en
les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva
(Andrés R. Alvarado,
Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds
literàries,
especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates
començà a
estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau,
Pestalozzi,etc.),
a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa
llibertària. En 1913
participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de
l'empresa britànica.
Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913
mateix s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un
taller de vidre i
després en el túnel de Vallvidrera.
Començà a col·laborar en Tierra
y
Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador
Seguí, Eusebi
Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja
despuntà com a
escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles
llibertaris. En
1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra
y Libertad. Posteriorment
intervingué en actes de controvèrsies amb
socialistes. En 1917 va fer un míting
en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà
en una gira
propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la
serra cordovesa. Entre
1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de
Peñarroya i redactà la
publicació Vía Libre. En 1918
dirigí a Huelva aquesta publicació. En
1921 publicà el fullet Brazo y cerebro.
Durant els anys vint residí en diferents
localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova,
on mantingué escoles.
Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat
a Portugal per evitar ser
mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys
publicà fullets en la
«Biblioteca de Renovación Proletaria» de
la localitat cordovesa de Pueblonuevo
del Terrible. Després es traslladà al
País Valencià, on muntà una escola al
barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta,
País Valencià), fins a
la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre
1923 i 1933 visqué a
cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en
una botiga de
fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa
Calpe, i Tarragona
(Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci
fotogràfic, amb estades a París
(França). En 1927 participà en la
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En
1933 retornà al País
València, on va fer de mestre racionalista a Alginet.
Establert a la ciutat de
València, col·laborà en la revista Estudios
i s'encarregà de la secció
editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez
l'introduí en el món de
l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de
Regionals de la FAI i formà
part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre
els plans a seguir
pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris.
L'octubre de
1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente
–amb qui mantingué importants
disputes– i José María
Martínez,
d'una comissió de la FAI encarregada de
redactar un document programàtic, que finalment no es
realitzà. Poc després de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,
òrgan
del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Consell d'Economia de València, institució per a
la qual redactà informes i
fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa
econòmic revolucionari.
Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art
Gràfiques, continuà la seva tasca
propagandística. En 1937 va ser nomenat president de
l'Associació d'Amics de
Mèxic a València. A partir de gener de 193
participà, amb Joan García Oliver,
Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de
conferències organitzades per
«Radio CNT» i les Oficines d'Informació
i Propaganda de la CNT-FAI per a la
formació militant de la joventut obrera. El 21 de
març de 1937 impartí al
cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El
arte en la Revolución». Entre
1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València
i altres localitats. El març
de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de
març de 1939 el Comitè
Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la
seva inclusió,
juntament amb Juan López i Julián
Martínez, en la delegació que havia d'enviar
als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la
guerra, però
finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a
Alacant.
Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser
condemnat a presó,
pena que purgà al castell alacantí de Santa
Bàrbara. En 1943 se li va concedí
la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes
particulars, on
tingué com a alumne Vicente Martí
Verdú. Trobem articles sues en nombroses
publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,
Cenit, El
Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,
La Guerra
Social, L'Imdoptable, Libre
Estudio, Mañana, Nosotros,
Nuevo Rumbo, El Obrero de Río
Tinto, Psiquis, Reivindicación,
Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,
Solidaridad Obrera,
La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses
obres podem citar Balanza
de Themis (sd), Los consejos de la
economía confederal (sd), La
libertad y la nueva constitución española
(sd), La Santa de Valdespinos
(sd), Por la enseñanza. Conferencia
(1915), Prosa de combate
(1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los
galeotes del amor
(1923), La palanca de Arquímedes (1923),
Comunismo (1925), Los
sombríos (1925), El Gracián
que asesinó (1926), Polvo y humo
(1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre
(1928), El azote
implacable (1928), En mis horas perdidas
(1928), Marivent. La que
supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila
(1929), Gandhi,
animador de la India (1932), El problema agrario en
España (1932), Un
puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso
y sangriento. El
instinto de conservación a través de la historia
(1932), Hacia una nueva
organización social (1933), Control y
colectivización (1936), El
arte en la revolución (1937), España:
su lucha y sus ideas (1937,
amb altres), La libertad y la nueva construcción
de la revolución
(1937), La obra constructiva de la Revolución
(1937), La revolución
actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres
(1937), Amor
y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo
(1938), Mi primer amor.
Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La
revolución
española. Labor constructiva en el campo (1938), La
Armonía o la escuela
en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà
nombroses obres inèdites,
com ara Alba de una época, Babel
(1955), La casa de la colina,
chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,
Cumbres nevadas
(1952), Disquisiciones trascendentales, La
eme-doble (1955), Ensayos
y conferencias, Epistolario de Ricardo
Garzón, Evolución y
revolución, La fuerza nuclear,
El hombre tétrico, Memòrias
de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas
cortas, Seducción
(1954), Sociología. El derecho a la salud,
Sylock (1955), etc. Higinio
Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de
València
(País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser
enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet
hi ha una ronda que porta el seu nom.
***
Necrològica
de Bienvenido Manzano Díaz apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 15 de
febrer de 1976
- Bienvenido Manzano Díaz: El 8 de novembre de 1904 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bienvenido Manzano Díaz. Sos pares es deien Manuel Manzano i Juana Díaz. Va fer de pagès al seu poble natal i milita en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Sindicat de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de resistir-se a l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya. Quan de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb el qual lluità als fronts del centre peninsular, a Andalusia i a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar de miner a La Ricamarie (Roine-Alps, França). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reconstrucció clandestina de la CNT de la zona i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local. A mitjans dels anys seixanta, després de vint anys de treballar a la mina, es va jubilar, però va continuà treballant a la indústria sabatera a Izeaux, on milità en la Federació Local de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) de la CNT i en la FAI de la regió de Roine-Alps. Ocupà la secretaria de Coordinació de la CNT de la Savoia-Isèra. Sa companya fou Francisca Jiménez. Bienvenido Manzano Díaz va morir el 10 d'octubre de 1975 al seu domicili d'Izeaux (Delfinat, Arpitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Dora
Ris amb sa filla Michèle (Versalles, octubre de 1940) [CIRA
- Lausana]
- Dora Ris: El 8
de novembre de 1907 neix a Lindau (Zuric, Suïssa) l'anarquista
Dora Esther Ris,
també coneguda com Dora
Prudhommeaux
o Dori Prudhommeaux, pel llinatge
de
son company. Sos pares es deien Paul Traugott Ris, director de
pensió, i
Tabitha Barbara Waldvogel. Es guanyava la vida com a mestra a
París (França).
Companya de l'anarquista André Jean Eugène
Prudhommeaux (André
Prunier) des de 1926, el 6 d'octubre de 1928 es casaren al XX
Districte de París i tingueren dues filles, Jenny i
Michèle. La parella obrí la
«Librairie Ouvrière», al
número 67 del bulevard de Belleville del XX Districte
de París, molt freqüentada per comunistes opositors
italians. Cosignà amb son
company nombroses publicacions i ella s'encarregava de les traduccions
a
l'alemany, llengua que son company es resistia a aprendre. Durant
l'estiu de
1930 la parella va fer un viatge a Alemanya amb la finalitat de
trobar-se amb militants
del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit
Comunista Obrer
d'Alemanya) i de l'Allgemeine Arbeiter-Union Deutschlands (AAUD,
Unió General
de Treballadors d'Alemanya) i buscar documentació sobre els
moviments
revolucionaris sorgits de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista). Un cop
tancada
la llibreria, en 1931 s'instal·là a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). En 1934 la
parella realitzà un últim viatge a Alemanya, on
van ser detinguts i tancats un
temps i finalment expulsats del país. En 1934 la parella
publicà el fullet Spartacus et la
commune de Berlin (1918-1919).
Amb son company va fer una breu estada a la Barcelona (Catalunya)
revolucionària
i en tornar publicaren Catalogne Libre
(1936-1937). En 1937 la parella publicà Où
va l'Espagne? Quan l'Ocupació, el juliol de 1939,
es refugià amb son
company i sa filla Jenny a casa de sa família a Evilard
(Berna, Suïssa). Ella
retornà temporalment a França per a tenir sa
segona filla Michèle i restà al
domicili dels sogres a Versalles (Illa de França,
França). De bell nou a
Suïssa, els anys posteriors visqué a Evilard, a
Grindelwald (Berna, Suïssa) i a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on son company
col·laborava en revistes literàries i
seguia cursos universitaris i ella es dedicava a fer traduccions.
Després de la
II Guerra Mundial, a finals de 1946, tota la família
abandonà Suïssa i
s'establí a Versalles. Amb son company va ser una de les
animadores del Cercle
Llibertari d'Estudiants (CLE). Cosignà amb son company i
altres anarquistes el
text «Matériaux pour un contre-manifest de
l'individualisme révolutionnaire»,
publicat en el Bulletin du Cercle
Libertaire des Étudiants del 15 de juny de 1949.
En 1968 son company André
Prudhommeaux finà.
Trobem
col·laboracions seves en diferents publicacions
periòdiques, com ara Les Cahiers
de Terre Libre, Éditions
du Combat Syndicaliste i L'Homme
Réel. Dora Ris va morir el 23 de
setembre de 1988 al seu domicili de Versalles (Illa de
França,
França). Documentació seva es
troba dipositada al Centre Internacional de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA)
de Lausana i a l'International Institut of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
- Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) el militant anarquista, antimilitarista, pacifista i francmaçó Gérard Bernard Leretour. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Henri Leretour, treballador del lli, i Clémence Picos. D'antuvi treballà a Rouen (Alta Normandia, França) d'empleat dels tramvies de la ciutat. En aquesta època s'acostà a les Joventuts Comunistes. A finals dels anys vint s'establí a Suresnes (Illa de França, França), on treballà com a obrer mecànic en una fàbrica de motors d'aviació, i entrà a formar part dels cercles llibertaris parisencs, descobrint l'octubre de 1929 l'objecció de consciència en una reunió pública de suport a l'insubmís Eugène Guillot. Incorporat al 12 Regiment d'Artilleria d'Haguenau (Alsàcia, França), refusà presentar-se davant el consell de revisió militar i el desembre de 1929 va ser detingut i enviat a la secció d'exclosos del 26 Regiment d'Infanteria, on començà una vaga de fam que el va portar a la secció de «dements» de l'hospital militar d'Estrasburg (Alsàcia, França). Finalment el 29 d'agost de 1931 s'evadí i fugí cap a Bèlgica. A Brussel·les freqüentà les anarcopacifistes Marcel Dieu (Hem Day) i Léo Campion. Mentrestant, el 7 d'octubre de 1932, va ser condemnat en rebel·lia a França a tres ans de presó per «deserció a l'estranger en temps de pau». A Bèlgica participà en el comitè de suport a l'objector flamenc Rutger Simoëns. De tornada al seu país, el 5 de gener de 1933 es va presentar a la gendarmeria de Suresnes (Illa de França, França) i va ser tancat primer a la presó militar de Nancy (Lorena, França) i després a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam, a la qual es solidaritzaren altres objectors de consciència (Geores Chevé, Jean Especel, Henri Ferjasse, Eugène Guillot i Roger Lippler). Alliberat el 9 de febrer de 1933, el juliol d'aquell any creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la «Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre autobiogràfic Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb Bernard, Albert Daunay, Lagot, Hauchecorne, Madec i Saïl Mohamed, l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Henri Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam; acció a la qual no es va solidaritzar la Lliga dels Combatents de la Pau (LICP). Condemnat el 20 de novembre de 1933 pel XIII Tribunal de Policia Correccional a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixar la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936 sota el nom de «Comitès de defensa dels objectors de consciència». El 10 de gener de 1936 va ser alliberat a resultes d'una mesura de gràcia. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de «Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el «Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el «Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista (UA), la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A començament de 1937, amb les Joventuts Anarquistes i les Joventuts Socialistes del Sena, fundà les Joventuts Antimilitaristes. El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en un míting a Le Mans (País del Loira, França). L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé. Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Santiago de Xile (Xile), on mantingué correspondència amb Louis Lecoin. El 29 d'agost de 1953 es casà a Santiago de Xile amb Carmen del Rosario Madariaga. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars. Gérard Leretour va morir el 29 d'agost de 1990 a Bulnes (Diguillín, Ñuble, Xile).
---
efemerides | 07 Novembre, 2023 11:18
Anarcoefemèrides
del 7 de novembre
Esdeveniments
La bomba del Liceu segons el
diari parisenc Le
Petit Journal del 25 de novembre de 1893
- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser capturat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés –Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» –nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe–, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).
Santiago Salvador Franch (1865-1894)
***
Capçalera
del primer número d'El
Libertario
- Surt El Libertario: El 7 de novembre
de 1909
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarquista El Libertario.
Semanario anarquista. A
partir del número 2 portarà el
subtítol «Periódico
anarquista» i en el número 3
desaparegué el subtítol. En teoria setmanal,
aparegué força irregularment. El
comitè de redacció estava format per Ricardo
Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín,
Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i
Ramón Prieto. Aquests mateixos
van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el
mundo», sobre el
fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es
va publicar en el
primer número. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Fernando Ramos, Cruz del
Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En
sortiren sis números,
l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única
col·lecció que es conserva està
dipositada a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
Capçalera del primer número d'El Productor
- Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán, òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.
***
Capçalera
de La Patrie
Humaine
- Surt La Patrie Humaine: El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix –a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.
Naixements
Foto policíaca de Cyprien Charrié (2 de juliol de 1894)
- Cyprien Charrié:
El 7 de novembre de 1867 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarquista
Cyrien Jacques Charrié –el llinatge a vegades
citat erròniament Charrier.
Sos pares es deien Jean Louis
Charrié, venedor de carbó i després
funcionari municipal a Levallois-Perret
(Illa de França, França), i Victoire Delous. Es
guanyava la vida com a
impressor tipògraf. En 1893 vivia amb sa companya
d'aleshores, la cosidora
Marie Guého, al número 70 del carrer Moines. Son
germà estava a l'exèrcit, però
ell va ser dispensat del servei militar de tres anys, encara que havia
fet dos
mesos de servei actiu. Segons la policia era membre, juntament amb son
germà
major Léon Joseph Charrié, també
fitxat com a anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond
Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin),
d'una banda de desvalisadors. Des de 1892 no trobava feina de
tipògraf i
començà a treballar d'ajudant de lampista de
manera irregular. Figurava en el
registre nominal d'anarquistes redactat per la policia el 26 de
desembre de
1893. Detingut l'1 de juliol de 1894 en una agafada antianarquista, va
ser
fitxat l'endemà com a «anarquista
militant» en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En
l'escorcoll de casa seva
no trobaren res d'incriminable, però van veure que a les
parets de la seva
habitació hi havia aferrats il·lustracions de Le Petit Parisen sobre la
detenció i la mort de Ravachol. Durant el
seu interrogatori negà ser anarquista i fins i tot els
desacredità, tot assegurant
que mai no hi havia assistit a reunions polítiques i que
fins i tot no s'havia
inscrit en les llistes electorals des que havia arribat al barri el
1892.
Processat per «associació criminal», va
ser tancat a la presó parisenca de
Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i
el juny
de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El seu nom figurà en
diversos registres
d'anarquistes de diversos anys (1894, 1896 i 1901). El 6 de febrer de
1908 es
casà al XVII Districte de París amb la costurera
Clémentine Eélie Grennepois,
vídua de Léon Constant Linof. En aquesta
època treballava de lampista i vivia
al número 54 del carrer de la Jonquière de
París. Posteriorment s'instal·là a
Saint-Ouen (Illa de França, França), on vivia al
número 5 del carrer Vincent. Cyprien
Charrié va morir el 14 de desembre de 1929 a l'Hospital
Bichat de París
(França).
***
Foto
policíaca de Léon Foussard (2 de juliol de 1894)
- Léon Foussard:
El
7 de novembre de 1867 neix a Dangeul (País del Loira,
França) l'anarquista Léon
Eugène Pierre Foussard. Sos pares es deien
Pierre Foussard, soldat
destinat a Toló (Provença, Occitània),
i Rose Lebel, modista. Es guanyava la
vida com pintor en la construcció. El 17 de juny de 1887 va
ser condemnat pel
Tribunal de Le Mans (País del Loira, França) a un
dia de presó per «cops i
ferides». Aquest mateix tribunal el va condemnar el 4 de
novembre de 1887 a 15
dies de presó pel mateix delicte, el 15 de maig de 1888 a 10
dies per
«ultratges i violències a agents» i el 3
d'octubre de 1890 per «embriaguesa i
ultratges a agent». En 1887 va ser sortejat a l'Ajuntament de
Le Mans i
incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però l'11 de
novembre de 1889 va ser
llicenciat per bronquitis. En 1887 col·laborà en
la redacció d'un periòdic
anarquista que es va intentar crear a Le Mans i assistia regularment a
les
reunions anarquistes d'aquesta població. La policia el
considerava «perillós»
per mor del seu caràcter «exaltat» i per
les seves borratxeres. Cap el 1890
treballava a l'empresa de pintura Demazure de Pontoise (Illa de
França, França)
i el comissari de policia d'aquesta població el considerava
«perillós». El juny
de 1892 s'instal·là a París
(França), moment en el qual no treballava en el seu
ofici de pintor i en diverses ocasions va haver de demanar allotjament
a l'asil
de nit que hi havia al número 14 del bulevard de Vaugirard.
Va ser detingut a
París a resultes duna baralla amb una dona amb la qual
vivia. Entre el 5 de
juliol de 1892 i l'11 d'octubre de 1893 treballà de pintor
per a l'empresa de
papers pintats David Jeune de Bougival (Illa de França,
França). En 1894 visqué
un temps, gairebé en la indigència, amb sa mare
al número 20 del carrer Foisy de
Le Mans. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes
establert
per la policia. En aquesta època sobrevivia de vendre diaris
(L'Intransigenant, La
Patrie, Le Radical,
etc.) i vivia maritalment amb la jornalera i bugadera
Félicité Rosalie Coupé, a
qui segons la policia prostituïa. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia
ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'endemà el comissari
Pélardy del barri de Gros Caillou es presentà
al seu domicili, al número 13 del carrer de l'Exposition,
però ell havia sortit
amb un company; l'escorcoll no tingué cap resultat per a la
policia. Va ser
finalment detingut amb altres 154 anarquistes de la regió
parisenca; portat a
comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a
«anarquista militant» en el registre
antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
tancat a la presó
parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i
el 4 de
juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 31 de desembre de 1896
va ser
inscrit en el registre d'anarquistes de la policia i en aquesta
època vivia al
número 14 del Champs de Mars. El 15 de desembre de 1899 sa
companya Félicité
Rosalie Coupé, amb qui s'havia casat, va morir; en aquesta
època vivia al
número 17 del bulevard de Grenelle de París. El
17 d'abril de 1900 va ser esborrat
del llistat d'anarquistes. El 8 de març de 1902 es
casà al XV Districte de
París amb la cuinera Célestine Dessiger i en
aquest moment encara vivia al
bulevard de Grenelle. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901
- Marie Murjas: El 7
de novembre –el certificat de
defunció cita erroniament el 8 de novembre– de
1876 neix a Plouaret (Lannion,
Bretanya) la religiosa i després lliurepensadora i
anarquista atea Marie-Yvonne
Kamoal, més coneguda com Marie Murjas,
pel llinatge de son company, i
que també va fer servir el nom de Marie Lapeyre.
Fill d'una família
benestant, sos pares es deien Yves Marie Kamoal, sastre, i Marie Jeanne
Le Calvez,
domèstica. El 16 de maig de 1894 entrà al convent
de trapenques de
Saint-Paul-aux-Bois (Picardia, França) i sota el nom de Soeur
Scolastique
prengué l'hàbit de novícia el 22 de
novembre d'aquell mateix any; el 31 de
juliol de 1896, però, abandonà sense professar la
congregació. Esdevingué
anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets
de l'Home
i col·laborà amb la Libre Pensée, fent
propaganda, mitjançant conferències
contradictòries, contra els convents de clausura i a favor
de l'ateisme. Des de
maig de 1900 passà a residir al número 56 de
l'avinguda Gambetta de Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Participà en la
propaganda antimilitarista, fent
conferències i editant cartells, especialment el
març de 1901 a Nimes. Moltes
de les seves conferències serviren per fer
col·lectes de suport a determinades
causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de
l'anarquista
Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat colònia
penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa), la de
Castèurainard (Provença,
França) a favor dels vaguistes de Chalon (Roine-Alps,
Arpitània), o la de Canes
(Provença, Occitània) per a les
famílies de la matança de Rússia de
1905. A
Nimes conegué el sabater anarquista Adrien Jacques Murjas,
que esdevingué son
company, residint plegats al número 10 del carrer de la
Madeleine. En 1901 va
fer una gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En
aquesta època
participà activament en les activitats del Grup Llibertari
d'Estudis Socials
(GLES), que es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al
número 7 del
carrer Saint Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira
de conferències al
centre i a l'est de França. El setembre de 1904
formà part de la representació
francesa de la Libre Pensée que es reuní en un
congrés internacional d'aquesta
organització a Roma (Itàlia). La seva campanya
anticlerical i atea va ser tan
intensa que l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de
Saint-Paul-aux-Bois redactaren una carta explicant el seu cas que
publicaren en
els periòdics catòlics. A finals de febrer de
1905 el Tribunal Correccional
d'Épinal (Lorena, França), a resultes d'una
denúncia de Dom Étienne, prior de
la Trapa, i Soeur Adélaïde, superiora de l'abadia
de Sètfonts (Llenguadoc,
Occitània), condemnà el periòdic Le
P'tit Falot de Rambervillers
(Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per
danys i perjudicis
per haver reproduït una conferència seva
considerada difamatòria. Amb son
company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen
quincalleria.
Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) i es
reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel.
Anys més tard
abandonà el moviment llibertari. Segons la policia, sota el
nom de Marie
Moissac fou l'amant de Sébastien Faure, amb qui
havia fet conferències. El
20 de febrer de 1904 es casà al V Districte de
París (França) amb Léon
François
Vire-Lapeyre, exmilitar que tenia una ocupació de caixer i
recaptador. Marie
Murjas va morir el 15 de desembre de 1906 a Les Sables-d'Olonne
(Poitou,
França), on s'havia instal·lat amb sa parella.
***
Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron
- Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Lazarette Clair, va fer de jornalera i portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després –per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb l'anarquista Fernande Marie Anna Richir. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).
***
- Jean Couture: El
7 de novembre de 1884 neix a Pantin (Illa de França,
França) l'arquitecte i
astrònom anarquista, i després comunista,
Jean Joseph Couture. Sos pares es deien Jean Couture i Anne Virginie
Durantond. En 1902
s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit per
reemplaçar son germà petit
Raymond Gilbert que s'acabava de casar i havia estat triat al sorteig
de
quinta. En 1908 viva a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de
França, França) i treballava
d'obrer mesurador en la construcció. El 17 d'octubre de 1908
es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Louise
Émile Wagner. En 1909
publicà el pamflet A la porte
l'assassin!, on denuncià
l'assassinat del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia i criticà
durament les autoritats espanyoles. A començament dels anys
deu vivia al número
10 del carrer Gambetta de Châtillon-sous-Bagneux i en aquesta
època formava
part del grup «Amis du Libertaire». Mobilitzat
durant la Gran Guerra, en la
primavera de 1916 era sotstinent del 51 Regiment d'Infanteria i el
febrer havia
estat ferit a Cumières-le-Mort-Homme (Lorena,
França) durant l'ofensiva
alemanya sobre Verdun. Després de la seva
convalescència, va ser traslladat a artilleria
i encapçalà el Service de Renseignement et
d'Observation Terrestre (SROT, Servei
d'Intel·ligència i d'Observació
Terrestre). Acabà la guerra com a tinent i va
ser condecorat amb la Legió d'Honor i amb la Creu de Guerra
amb Palma i
Estrella. Posteriorment s'adherí al Partit Comunista
Francès (PCF). Entre 1921
i 1938 fou arquitecte municipal de Châtillon-sous-Bagneux. En
1929 va ser
nomenat oficial d'acadèmia del Ministeri de
l'Educació Pública i en 1935
oficial d'instrucció pública del citat ministeri.
En 1935 col·laborà en La
Construction Moderne. Fou president
d'honor de la Federació Nacional dels Arquitectes de
Col·lectivitats Públiques
i Organismes Assimilats (FNACPOA). Estudiós de l'astronomia
des de jove, fou
membre de la Societat Astronòmica de França
(SAF), col·laborà en els seus òrgans
d'expressió L'Astronomie
i Bulletin de la
Société Astronomique de
France et revue mensuelle d'astronomie, de
météorologie et de physique du globe
i destacà pels seus estudis sobre la temperatura solar i per
l'interès de crear
observatoris populars. Jean Couture va morir el 30 de novembre de 1973
a Châtillon-sous-Bagneux,
actual Châtillon (Illa de França,
França).
***
Portada
del fullet Cris de haine,
paroles d'amour. Prose rythmée (1905)
- Achille Légeret: El 7
de novembre de 1886 neix a Bourges
(Centre, França)
l'obrer metal·lúrgic, escriptor,
antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Pierre Achille
Légeret. Son
pare, Silvain Légeret, era comptable públic de
recaptacions i sa mare, Marie Clémence Chotard, feia de
llevadora; també llogaven
habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels
militants
anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola
Nacional
Professional de Vierzon (Centre, França),
aconseguí una excel·lent educació
primària superior. A començaments de segle sembla
que formà part de la Libre
Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904
el qualificà com «l'antimilitarista
més violent i perillós de la nostra
ciutat». El seu domicili, al carrer
Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats
llibertàries de la
localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic
anarquista bimensual Les Semailles. Journal
anarchiste, que
publicà tres números i deixà de sortir
en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose
rythmée i
Cris de haine, paralos d'amour. Prose
rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905
acollí Miguel Almereyda durant
la seva estada a la ciutat. En aquesta època
milità en l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault,
organitzant
reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint
pamflets. En
aquesta època col·laborà en L'Anarchie.
Obrer metal·lúrgic, sembla que
treballà als
tallers de Maseiras
(Poitou-Charantes, França) i participà activament
en la
lluita sindical,
sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la
Borsa del
Treball de Bourges, amb la militant llibertària
Eugénie
Giraud com a
secretària. Tingué bones relacions amb els
socialistes
del grup encapçalat per
Édouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb
el
seu secretari
general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees
anarquistes. El 7
de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica
amb
Jean Jaurès en un míting.
L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment
d'Artilleria
d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la
Prefectura el va
inscriure en el
«Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909
va ser
llicenciat. El 8
d'octubre de 1911 la lògia maçònica
«Travail
et Fraternité» de Bourges refusà
unànimement
d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva
«notorietat
excessivament
desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va
intentar de
bell nou i sembla que
també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant
una
discussió amb el company
llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar
«masses
atencions» a la
seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats
per
Légeret amb una
pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions
públiques a la regió
Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de
la
Federació Comunista Revolucionària (FCR), del
Sindicat de
Metal·lúrgics de
Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries
(JSR).
Entre 1913 i
1914 fou secretari adjunt de la Borsa del
Treball i amb aquest càrrec realitzà
la campanya per la pau i contra la
«Llei dels tres anys», que instaurava un servei
militar de tres anys amb la
finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una
guerra amb Alemanya. El 26 de
maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia
escorcollà el seu
domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre
juliol i agost de
1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier
restà empresonat
per la seva participació en la campanya d'«El Sou
del Soldat», ocupà el seu
lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier,
votà el 3 d'agost de
1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31
de
juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels
socialistes, en un míting
contra la guerra, encara que mesos després aquests
s'adheriren a les
«necessitats de la defensa nacional». El
març de 1915 es va reincorporar al 1er
Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments
militars de
Bourges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Bourges amb
Pauline Rosalie
Aucouturier. El gener de 1918 declarà el seu
internacionalisme
contra la guerra.
Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per
unanimitat la vaga per al
Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que
gairebé vint mil
persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca
la Pau!», tot
cantant L'Internationale. El vespre
d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la
terrassa de la Borsa del Treball i
l'endemà sis-centes persones es reuniren a
Saint-Germain-du-Puy (Centre,
França) per a fer un pícnic, menjant, cantant,
ballant i escoltant-lo recitar el
seu monòleg Ce que c'est qu'un
soldat.
La vaga continuà algunes setmanes, però quan
entre el 19 i el 20 de maig de
1918 assistí al «Congrés
Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània),
la vaga
s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del
treball. Per mesura disciplinària,
les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga
d'incorporació, el destinaren
al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire
(Borgonya, França) i l'enviaren
al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva
activitat sindical
enquadrat en la Unió Departamental de la
Confederació General del Treball
(CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un
míting contra la intervenció a
Rússia. Segons la policia, en una reunió
pública celebrada el 21 de març de 1920
«sostingué de manera violenta les teories
bolxevics». Malgrat la seva
col·laboració amb el sector esquerrà
del Partit Socialista, restà fidel a les
seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la
CGT de juliol de
1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia
«minoritari». No sabem res més de
la seva activitat durant els anys posteriors. El seu últim
domicili va
ser a Sainte-Radegonde-en-Touraine (Centre, França;
actualment és el
barri de Saint-Ragonde de Tours). Achille Légeret va morir
el 19 de
desembre de 1951 a l'Hospital de Tours (Centre,
França).
***
Carlo
Molaschi (1924)
- Carlo Molaschi: El
7 de novembre de 1886 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos
pseudònims (Charles l'Ermite,
Iperboreo, Dottor
Stockmann,
etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una
família
modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la
plaça milanesa del
San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys
començà a
treballar com a dependent en una merceria i, alhora,
continuà la seva educació
en una escola nocturna. A començament del segle XX
començà a acostar-se als
cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista
Pietro Gori.
També s'inicià en la lectura de
clàssics del pensament, com ara Siddharta
Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich
Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto
Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop
arran d'una
vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants
del Teatre Líric
de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la
feina, cosa que endurí
les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment
entrà a treballar com
a aprenent de comptable a l'establiment industrial
«Seveso» de Cusano Milano (Milà,
Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys.
En aquests primers
anys del segle intensificà la seva militància i
començà la seva tasca de
propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo,
Dottor Stockmann). En aquesta
època
destaquen les seves col·laboracions sota la
rúbrica «In sordina», publicats en
el periòdic Il Libertario
de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). També
freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910
publicà el periòdic Sciarpa
Nera. En aquest període
mantingué una estreta relació amb l'advocat
llibertari Luigi Molinari, que
sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència
cultural i polític,
col·laborant intensament en la Universitat Popular de
Molinari i en la revista L'Università
Popolare, i participant també
activament en la preparació i en la fundació de
l'«Escola Moderna Francisco
Ferrer», encarregant-se de la seva administració.
Tota aquesta activitat li va
portat problemes amb la justícia i va ser detingut i
apallissat en diverses
ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa
que soscavà la seva salut i on
s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la
tuberculosi, que procurava contrarestar
amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà
la Gran Guerra i portà la
crisi ideològica dins del moviment llibertari,
s'encarregà de la revista Il
Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes,
que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes
intervencionistes integrats en el periòdic La
Guerra Sociale. En aquesta època
esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui
des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni,
en el principal exponent
de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a
Milà. En aquesta època
es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche,
sobre tot
pel que fa al seu pensament sobre el «superhome»,
i, donada la seva passió pel
teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va
prendre el pseudònim Dottor
Stockmann, especialment pel seu
«menyspreu pel ramat humà». Es va veure
atret per referents culturals molt
diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el
pensament
oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli,
Epictet, etc.). El
febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els
soldats a
la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1
de novembre de 1917),
conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra,
MR, etc.), immersa de ple en la
renovació pedagògica portada a terme per
Molinari. Va ser assistint a les
reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi
conegué Rossi i Rafanelli. A
començament de 1918 va ser enrolat en el 192
Batalló de la Milícia Territorial
de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva
mala salut va ser llicenciat
l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va
introduí més en el
pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que
donarà lloc a
l'edició de la revista Nichilismo
(1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria
Rossi. En 1919 fundà
la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer
Comitè Pro Víctimes Polítiques de la
postguerra.
En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo,
la seva posició teòrica es
caracteritzà per una mena d'«ecumenisme»
obert a
tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920
participà en la fundació
del diari Umanità Nova,
dirigit per
Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant
l'octubre de
1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità
Nova, assumí durant uns mesos la
direcció del periòdic. La
suspensió del quinzenal Nichilismo,
que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920,
coincidí amb
una nova mutació teòrica que l'allunyà
del corrent individualista, a causa
sobretot de la participació de seguidors d'aquesta
tendència en actes terroristes,
i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista,
més associatiu i
solidari, que donà lloc a la publicació de la
revista Pagine Libertarie (del 16
de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923)
i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero
e Volontà. Després de reactivar
l'oficina de correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de
cultura social L'Università Libera;
també en 1924
publicà el llibre Federalismo e
libertà,
on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la
supressió de la Unió
Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris
Sindicalistes (GLS)
dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL,
Confederació General del
Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat
política no cessà, fet
que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de
tota
mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va
ser molt
dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir
l'ensenyament per motius polítics, cosa que
malmenà encara més la seva situació
econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa
família fugí, amb el
seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En
1941, en plena
II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de
concentració d'Istonio
Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos.
En tornar-hi, es va
traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on
participà indirectament
en la Resistència de la zona, i després a Cusano
Milanino, on entrà en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) clandestí i
s'integrà activament en la lluita antifeixista.
Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI),
participant en l'administració
municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec
d'alcalde que se li va
oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb
el
suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació
durant el decenni
posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano
Milanino
(Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva
tuberculosi crònica. En 1959 es
va publicar el seu llibre pòstum Pietro
Gori
i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo
e libertà. Una escola pública de Cusano
Milanino porta el seu nom.
***
Florencio
Edo Isquierdo (esquerra) i Ricard Sanz en el comandament de la "Columna
Durruti"
a Madrid
- Florencio Edo Isquierdo:
El 7 de
novembre de 1897 neix a Alcalá de la Selva (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Florencio Edo Isquierdo. Sos pares es deien
Isidoro Edo i
Emerenciana Isquierdo. Obrer en una foneria,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936
lluità
contra els feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya) i
després en les
milícies al front d'Aragó.
Encapçalà l'anomenada Oficina Auxiliar
confederal.
Com a miner a Utrillas (Terol, Aragó), fabricà
explosius per a la «Columna
Durruti». Després de la mort Buenaventura Durruti,
fou capità auxiliar de
Ricard Sanz García al front de la columna. En
l'Exèrcit de la II República
espanyola arribà al grau de capità. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França. Després treballà a
l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on
va
caure malat per la dura feina i hagué de passar sis anys en
un sanatori. El 6
de juny de 1946 assistí al Ple clandestí del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia,
Occitània). En l'exili treballà d'obrer
agrícola i milità en la
Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) i en la Federació Local
d'Ais de Provença de la CNT. Visqué a Arle
(Provença, Occitània) amb sa companya Gloria
García. Florencio Edo Isquierdo va morir el 19 de novembre
de 1962 a Les Milles (Ais de Provença, Provença,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri d'Ais de Provença.
***
Necrològica
d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de novembre de 1969
- Antonio Cañizar Agut: El 7 de novembre de 1905 –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre de 1906– neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Cañizar Agut. Sos pares es deien Joaquín Cañizar i Adelaida Agut. Crescut en una família llibertària, treballà de jornaler als camps i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentant assíduament el Centre Obrer de Massalió. Intervingué en l'aixecament anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre el 16 de desembre de 1933 i el 13 de gener de 1934 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Participà activament en les dues col·lectivitats agrícoles que hi hagué a Massalió durant la Revolució espanyola. El maig de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat a una unitat d'obres i fortificacions. Entre el 7 d'abril de 1938 i gener de 1939 visqué refugiat amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se amb sa família a Dreux (Centre, França), on a més de formar part de la Federació Local de la CNT milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En morir sa companya Herminia Florencia Arrufat Tirado en 1959, també de família llibertària, el deixà amb quatre infants petits i cinc anys després morí son fill Jaime Cañizar Arrufat en accident laboral, deixant companya i dues filles. El seu domicili va ser emprat com a refugi dels companys perseguits. Antoni Cañizar Agut patí sobtadament un atac cardíac quan passava uns dies de vacances i va morir el 15 d'agost de 1969 al Centre Hospitalari de Narbona (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat el 22 d'agost a Dreux.
---
efemerides | 06 Novembre, 2023 07:10
Anarcoefemèrides
del 6 de novembre
Esdeveniments
Capçalera
de Die Autonomie
- Surt Die Autonomie: El 6 de novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer número del setmanari en llengua alemanya Die Autonomie. Anarchistisch-communistisches Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era l'òrgan d'expressió del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub «Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril Bell, Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek, Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin, John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau, Ivar Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef Schütz, Henri Sensine, Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre d'altres. A més del periòdic editaven pamflets i fullets que distribuïen per tota Alemanya. Es van publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de 1893.
***
Capçalera del primer número d'El Comunista
- Surt El Comunista: El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l'anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d'agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada sobre
Bakunin: El 6 de novembre de 1976 se celebra al Centre
Fraternal de Palafrugell
(Baix Empordà, Catalunya) una xerrada del professor
d'ètica i filosofia
llibertari Gerard Jacas Español sota el títol
«La obra de Bakunin a los 100
años de su muerte».
Naixements
Notícia de la detenció d'Elvire Chauveau apareguda en el diari L'Ordre de París del 7 de maig de 1891
- Elvire Chauveau:
El 6 de novembre de 1839 neix a Janville (Centre, França)
l'anarquista Arsène
Elvire Serrouin –també citada
erròniament Serroin–,
més coneguda com Elvire Chauveau, pel llinatge de son
company. Sos pares es
deien Charles François Serrouin, fuster, i Marie
Arsène Genty. Es guanyava la
vida com a modista fent sobretot arranjaments de roba per al
veïnatge. El 28 de
febrer de 1876 es casà amb el carreter Jules Benjamin Joseph
Chauveau. Son
company estava obligat a dormir a la feina i només el veia
els diumenges.
Encara que ella estava més polititzada que ell, la parella
assistí a les
reunions anarquistes i establí relacions amb les llibertaris
de Levallois-Perret
i de Clichy (Illa de França, França). L'1 de maig
de 1891 participà en
l'aldarull que tingué lloc a Clichy, on ella
portà la bandera negra. Detinguda
el 6 de maig d'aquell any al seu domicili del carrer Pocard de
Levallois-Perret,
restà empresonada preventivament dos mesos i finalment el
seu cas va ser
sobresegut. Es va fer càrrec de l'infant d'Henri Louis
Decamps (Dubois) quan aquest va ser
condemnat a
cinc anys de presó arran de l'afer del «Primer de
Maig de Clichy». Freqüentà
molt l'anarquista Émilie Dodot on treballava son company i
li portava menjar
quan aquest estava malalt. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
de
Levallois-Perret ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa
seva sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'endemà la policia es
presentà al seu
domicili al número 119 del carrer Bois de Levallois-Perret,
però aquesta no va
trobar res d'incriminable. Detinguda, després de declarar-se
anarquista, el 3
de juliol de 1894 va ser tancada a la presó de Saint Lazare.
El 18 de juliol
d'aquell any el jutge d'instrucció la posà en
llibertat provisional. En 31
d'octubre de 1896 figurava en una llista d'anarquistes de la
regió parisenca i
també va ser inscrita en el llistat d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic
parisenc Le
Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885
- Auguste
Thomachot: El 6 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 9 de novembre– de 1843 neix a
Mâcon
(Borgonya, França)
l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Era fill del fuster Antoine
Thomachot, proscrit
de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), ciutat
on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer
fuster com son pare,
fabricant de somiers i tapisser, el juliol de 1870 signà un
manifest
contra la guerra
dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge
de París, fou
delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París
(França). Després de la
desfeta de la Comuna de París, amb son germà
petit Claude, s'exiliaren a
Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats
«La Marmite
Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de
la Secció de Propaganda i d'Acció
Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on
participaren Armand Audebert, François
Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va
durar poc.
L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés
d'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT)
«antiautoritària» que se
celebrà a Ginebra, i, amb son
germà i altres dos militants ginebrins, organitzà
el míting de clausura de les
sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i
novembre de 1874
col·laborà el mensual llibertari
ginebrí La
Commune, que a partir del seu segon número va ser
prohibit i continua
sortint sota el subtítol Revue
Socialiste.
Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al
número 145 del carrer Saint-Maur,
al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudà
Émile Gautier a organitzar
els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va
pertànyer al grup
del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic
anarquista Le Révolté,
fundat per Piotr Kropotkin, François
Dumartheray i Georges Herzig, que començà a
aparèixer el 22 de febrer de 1879 a
Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a
París. Cap el 1878 es va
casar amb Andrina Emma Thampuzy, amb qui tingué un infant.
Malalt de mania
persecutòria, Auguste Thomachot va
ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i
després al de Ville-Évrard
(Néully-sur-Marne, Illa de França,
França), on va morir el 31 de maig de
1885.
***
Cesare Stazi
- Cesare Stazi: El 6 de novembre de 1862 neix a Fabriano (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquesta època entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això, és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia. Cesare Stazi va morir l'11 de gener de 1929 a Ancona (Marques, Itàlia).
***
Josep
Caixal Llauradó
- Josep Caixal Llauradó: El 6 de novembre de 1892 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Caixal Llauradó. Sos pares es deien Andreu Caixal Miró, serraller, Carme Llauradó Solsona. Cambrer de professió, en 1921 s'afilià al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera realitzà gestions amb l'advocat Cañellas per aconseguir l'alliberament de Joan García Oliver, amb qui mantingué relacions durant un temps. El març de 1923, amb J. Roig, va ser nominat tresorer del Comitè Pro-Presos de Tarragona. Durant la Revolució va ser membre del Comitè de Propaganda i Cultura de la Federació Local de la CNT de Tarragona. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat regidor del Consell Municipal de Tarragona. Delegat del Consell Comarcal de la CNT, el maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes. CNT». En aquests anys col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'enrolà en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i en Solidaritat Internacional Antifeixista. En 1955 es reuní amb sa filla Natalia a l'Argentina, integrant-se en el nucli confederal de la CNT de Rosario. Josep Caixal Llauradó va morir el 15 d'octubre de 1962 a Rosario (Santa Fe, Argentina).
***
- Leonardo Rubio García: El 6 de novembre de 1895 neix a Fuentes de Ágreda (Soria, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Biscaia (País Basc)– l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio García. Sos pares es deien Nicolás Rubio i Francisca García. Des dels 14 anys milità en el moviment anarquista. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era a Caen (Baixa Normandia, França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa Olmo Yañez, vinculada també a la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment passà a París (França), on freqüentà Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on milità en la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca minera de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals hagué de retornar a França. La policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce Barahona, Francisco Lafuente Ibañez i Antonio Hilera Álvarez, de la sucursal del Banc de Biscaia d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig de 1935. Posteriorment, amb sa família, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf franquista, passà de bell nou a França, on fou reclòs en diversos camps de concentració. En 1946 s'establí a París (França), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1969 es traslladà a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Leonardo García Rubio va morir el 13 de febrer de 1976 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva filla Azucena Rubio Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare, emmarcats en un cicle de commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se celebraren a Sestao. Leonardo Rubio García va morir a l'Hospital Perréal de Besier (Llenguadoc, Occitània).
***
- Antonio
Giannangeli: El 6 de novembre –algunes fonts
citen el 16 de
novembre– de 1899 neix
a Secinaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista,
sindicalista i propagandista
antifeixista Antonio Giannangeli. Sos pares es deien Domenico
Giannangeli i
Anna Livia Di Pietro. Pagès de professió, el
març de 1920 emigrà als Estats
Units i d'antuvi s'establí a Steubenville (Jefferson, Ohio,
EUA) i després a
Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest, EUA), on treballà de
miner. Autodidacte,
freqüentà els cercles anarcoindividualistes i es
dedicà, juntament amb altres
companys (Leonardo Anile, Angelo Giannangeli, Antonio Graziani, Ercole
Santilli, etc.), a la propaganda antifeixista a les mines de la zona.
Aquestes
activitats implicaren la seva vigilància per agents del
consolat italià de
Baltimore (Maryland, EUA) i la seva inscripció com a
«anarquista perillós» en
el registre de fronteres. Fins i tot els membres de sa
família que restaren a
Itàlia van ser controlats per part de la comissaria de
carrabiners local i en
1931 escorcollaren la casa familiar a la recerca d'armes i escrits
subversius. En
1932 era membre, sota el nom de Tony
Angelo, del grup anarquista antifeixista d'Steubenville.
Antonio
Giannangeli va morir, amb un altre company antifeixista, l'11 de
novembre de
1933 a resultes d'un accident automobilístic al barri de
Warwood de Wheeling
(Ohio, Virginia de l'Oest, EUA) quan era traslladat amb
ambulància al North
Wheeling Hospital i va ser enterrat a l'Union Cemetery d'Steubenville
(Jefferson, Ohia, EUA).
Antonio
Giannangeli (1899-1933)
***
Emili
Vivas Blanco
- Emili Vivas Blanco: El 6 de novembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco –també citat erròniament Vives. Sos pares es deien Josep Vivas i Dolors Blanco. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de «La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. S'instal·là a Lorain (Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo –un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquesta època va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), organització creada dins de la CNT i que s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d'Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d'FSL, el manifest de creació de l'Aliança Obrera. En aquesta època col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d'aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut sota l'acusació d'haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L'estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes (Illa de França). Després de l'Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l'Exili com a delegat de Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre. Els seus últims anys els passà a Perpinyà amb sa companya Amparo Muñoz. Emili Vivas Blanco va morir el 19 d'agost de 1961 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Santiago
Berrar Laplaza
- Santiago Berrar
Laplaza: El 6 de novembre de 1902 neix a
Castejón de Valdejasa (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Santiago
Berrar Laplaza,
conegut com El Maño. Sa
mare va morir
als pocs dies del part d'alguna infecció i va ser surat per
una veïna del poble
fins que son pare es tornà a casar i la madrastra
cuidà els tres germans de la
família. Sortí del seu poble natal per fer el
servei militar com a soldat del
Batalló de Caçadors d'Àfrica
Núm. 18, de la I Companyia, establert a Tafersit
(Melilla; actualment pertanyent a Driouch, Marroc), i, per millorar la
seva
situació, signà per tres anys l'allistament a la
Legió, participant en accions
bèl·liques a la zona. Un cop llicenciat,
s'instal·là a Barcelona (Catalunya),
on vivia son germà José Berrar Laplaza, que
treballava de portuari. Visqué a
les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta
i treballà de descarregador
al moll, especialment carbó. En aquesta època
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1930, per repartir fulls
clandestins
on es feia una crida a la vaga general en solidaritat amb els obrers
madrilenys,
va ser empresonat. També va ser va ser tancat per participar
en la vaga general
de maig de 1933, aquesta vegada al vaixell-presó Manuel Arnús, i posteriorment
per prendre part en la vaga de
tramvies de juliol de 1934. Era el soci 164 de
l'Organització Sanitària Obrera
(OSO) del seu barri. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
marxà al
front amb la Columna «Los Aguiluchos» i l'octubre
d'aquell any va ser ferit. Després
de la seva convalescència a Barcelona, s'afilià a
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i s'integrà en les Patrulles de
Control, pertanyent, com a
delegat, als Comitès de Coordinació i
Informació (antics Comitès de Defensa).
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb sa companya, Concepción
Collado Díaz, i sos dos infants, però la
família va ser separada i ella i els
infants acabaren retornant a l'Espanya franquista. Mentrestant, ell va
ser
internat en diversos camps de concentració, com ara el
d'Argelers i el castell
de Cotlliure. Més tard va ser traslladat al nord
d'Àfrica i reclòs al camp de
concentració de Djelfa (Algèria). En 1943,
després de l'alliberament del camp
per les tropes aliades, s'integrà en la 361A Companyia
«Pioneers» l'exèrcit
britànic,
formada íntegrament per espanyols, i lluità
contra els nazis a Tunísia. En 1944
va ser desmobilitzat a Glasgow (Escòcia). Després
de la II Guerra Mundial
s'establí a Coventry (West Midlands, Anglaterra), on
treballà en la indústria i
s'ajuntà amb una vídua de guerra que tenia dos
nins i una nina. Santiago Berrar
Laplaza va morir en data indeterminada a Coventry (West Midlands,
Anglaterra).
Santiago Berrar Laplaza (1902-?)
***
François
Diana al seu taller
- François Diana: El 6 de novembre de 1903 neix al barri de Saint Mauront de Marsella (Provença, Occitània) el pintor anarquista, i després comunista, François Michel Diana. Sos pares, d'origen italià, es deien Michel Diana, obrer soldador a la indústria naval nascut a Sassari (Sardenya), i Catherina Allasia (Marie), jornalera i nascuda a França. Formà part de nombrosos grups artístics marsellesos d'abans de la Gran Guerra i compartí el seu primer taller amb Léon Cadenel, Antoine Serra i Louis Toncini. Entre 1918 i 1925, amb una interrupció entre 1922 i 1923 per fer el servei militar, estudià a l'Escola de Belles Arts de Marsella. El febrer de 1922 va ser controlat per la policia per la seva assídua assistència a les reunions de la Unió Anarquista (UA) i de les Joventuts Anarquistes, i aquest mateix any estudiava esperanto a la Borsa del Treball de Marsella. En aquesta època treballava d'electricista i de pintor en la construcció i vivia amb sos pares al número 159 del bulevard National de Marsella. El 12 de febrer de 1927 es casà a Marsella amb Yvonne Paimpec. En 1929 va fer la seva primera exposició al Saló dels Artistes de Provença i en 1934 a la Galeria Detaille. En 1936 participà en el Saló de Provença i exposà a la Galeria Alex Jouvène. Formà part dels grups «Pintors Proletaris» i «Pintors del Poble», corrents artístiques formades per joves plàstics inspirats en el món obrer, els paisatges industrials i les lluites socials. S'integrà en cercles comunistes, formant part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris (AEAR), secció francesa de la Unió Internacional d'Escriptores Revolucionaris (UIER). El març de 1936, amb altres artistes (Léon Cadenel, Antoine Serra, Jean Tognetti, Louis Toncini, etc.), participà en la creació de la «Maison de Culture» de Marsella, al número 68 del carrer Sainte, seu de l'AEAR, que comptà amb el suport de destacats escriptors (Louis Aragon, Jean Giono, André Malraux, Paul Vaillant-Couturier, etc.). En 1938 continuava fitxat com a anarquista i freqüentà antifeixistes italians refugiats. Mobilitzat en un regiment de Caçadors Alpins, entre 1939 i 1944 hagué de deixar la pintura. Entre maig i juny de 1943 exposà a la Galeria Alex Jouvène de Marsella. El 17 de juliol de 1945 es casà a Marsella amb Jacqueline Renée Lasseurre. En la postguerra continuà pintant alguns dels seus temes preferits (vaixells, drassanes, descarregadors, estibadors, grues, immobles, cafès, cotxes, indústries, xemeneies, etc.), alhora que dibuixa les lluites socials de la seva època, i participà en les activitats (conferències, debats, assessorament sindical, etc.) de la Unió d'Arts Plàstiques (UAP). En aquests anys va ser un dels principals animadors del corrent pictòric de la «Rive-Neuve» i dels pintors del Péano, taverna marsellesa regentada pels germans Péano al Vieux-Port on es reunien artistes, periodistes i intel·lectuals. Ocupà un taller, al número 12 del Quai de Rive-Neuve, que abans havia estat d'altres artistes (Pierre Girieud, Alfred Lombard i Jacques Thévenet), on visqué i pintà fins a la seva mort. Entre 1946 i 1973 fou professor de pintura de l'Escola de Belles Arts de Marsella, on molts alumnes seus destacaren (Paul Allé, Pierre Ledda, André Mariani, Joseph Stamboulian, Pierre Trofimoff, Thérèse d'Urzo, Jean-Marie Zazzi, etc.). El maig de 1949 signà, amb altres destacats artistes (Léger, Picasso, Milhaud, Saint-Saëns, etc.), un manifest en suport al pintor André Fougeron, processat per haver dibuixat un cartell pacifista. També el maig de 1949 formà part de l'exposició d'art francès contemporani, dins del marc del Congrés de la Pau, que se celebrà al Cercle Colonel-Fabien de Marsella. El juny de 1950 preparà, amb Louis Roc, l'exposició «L'Art au service de la Paix», organitzada per l'UAP. Entre maig i juny de 1951 participà en l'exposició de la nova associació «Perspectives», que promogué artistes progressistes i compromesos sota l'eslògan «Contribució de la Provença a l'elaboració d'un nou realisme francès». El març de 1952 exposà al VII Saló de l'UAP. Un cop jubilat el desembre de 1973, es dedicà a formar joves artistes (Pierre Ledda, Mario Passarelli, Joseph Stamboulian, Jean-Marie Zazzi, etc.). Gran viatger, per trobar inspiració artística, recorregué diversos països (Alemanya, Espanya i Itàlia) i, a partir de 1965, va fer estades a Bretanya i a Còrsega. Amb Paul Baille i Louis Roc, viatjà a l'URSS, d'on retornà absolutament decebut i crític cap el règim soviètic, allunyant-se totalment del comunisme. En 1971 participà en l'exposició «100 artistes de Provence» al Museu Cantini de Marsella. Obra seva es troba dipositada a diferents centres marsellesos (Museu de Belles Arts, Museu Cantini, Museu d'Història, etc.) i a museus de diferents ciutats (Bordeus, Narbona, Moscou, etc.). François Diana va morir el 16 de maig de 1993 a l'Hospital Vert Coteau del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània) i les seves cendres van ser escampades a la Mediterrània. Del 9 al 19 de desembre de 2014 es realitzà l'exposició retrospectiva de la seva obra «François Diana, des Peintres Prolétariens aux Peintres de Rive Neuve» a l'Espace Bontemps de Gardana (Provença, Occitània), moment en el qual Michel Tailland publicà una monografia amb el mateix títol, i entre el 18 de juny i el 2 d'octubre de 2016 altra sota el títol «François Diana, du Peano à la Provence», al Museu Edgar Mélik de Cabriés (Provença, Occitània). Entre el 23 de juny i el 29 de setembre de 2018 se celebrà una exposició sota el títol «François Diana, un coloriste engagé» al Museu de Cassis (Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Francisco Morales Salar apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1991
- Francisco
Morales Salar: El 6 de
novembre –algunes fonts citen
erròniament el 8 de novembre–
de 1903 neix a
Ulea (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Morales Salar. Sos pares es deien
Segundo Morales
Rodríguez,
bracer, i María Salar Benavente. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració. Durant
l'ocupació, va ser
enviat pels alemanys a treballar per a l'empresa Ford, d'antuvi, a
Normandia i,
després, a diverses obres del «Mur de
l'Atlàntic». Després de la II Guerra
Mundial aconseguí portar sa companya i sos fills de la
Península i s'instal·là
a Mauguòu (Llenguadoc, Occitània). Fou membre de
la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA) de Montpeller. Francisco Morales Salar va morir el
30
d'abril de
1991 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al
cementiri de
Mauguòu.
***
Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà
- Ramon Casals Orriols: El 6 de novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Trinitat Antoni Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos) i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la «Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins els últims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili –assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947–, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. El 27 de maig de 1953 es casà a Berga amb Àngela Augé Riu. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 a la residència «Centre Joseph Sauvy» d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997.
Ramon Casals Orriols (1908-2001)
***
María Bruguera Pérez
- María Bruguera Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); sa mare es deia Elisa Pérez i son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.
María Bruguera Pérez (1915- 1992)
---
efemerides | 05 Novembre, 2023 07:08
Anarcoefemèrides
del 5 de novembre
Esdeveniments
Portada del número 3 de La Mistoufe
- Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf «L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.
***
Capçalera del primer número de La Cloche Anarchiste
- Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre
de 1909 surt a
Bourges (Centre, França) el primer i únic
número de La Cloche Anarchiste.
Feuillet paraissant irrégulièrement,
édité par le Club Francisco Ferrer,
organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de
dues pàgines
està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un
article de Michel Petit aparegut el
30 d'octubre de 1909 en Les Temps Nouveaux signat
per Michel Petit.
***
Monument a Ferrer a
Brussel·les
- Monument a Ferrer i
Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és
inaugurat a
la plaça de Sainte Cathérine de
Brussel·les (Bèlgica) un monument en
memòria
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de
l'arquitecte Adolphe
Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a
una subscripció
popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant
cap al cel
una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la
llum que
aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia:
«A Francesc Ferrer,
afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909,
màrtir de la llibertat de
consciència.». A l'acte inaugural van assistir
nombroses personalitats i
representacions del moviment anarquista, només van ser
absents les autoritats
municipals que van patir la pressió de l'ambaixada
espanyola. L'estàtua va ser
retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant
alemany, en un
gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va
rebutjar
visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de
setembre de 1919,
el Consell General de la «Libre Pensée»
de Bèlgica va organitzar una
concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc.
Finalment, malgrat
les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser
reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les
autoritats espanyoles, es va
suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals
judici que el va
condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de
consciència.
L'estàtua no va recuperar el nom fins després de
la caiguda de la monarquia
espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment
reubicada i reinaugurada el 12
d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de
l'afusellament de Ferrer
i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la
façana principal de la
Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant
cerimònia de
trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar
que no hi assistís
cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del
pedestal és freqüent
veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat,
de la
Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses
escoles
superiors de Brussel·les es diu precisament
«Francesc Ferrer», en honor seu.
Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada
20 de
novembre, aniversari de la fundació de la universitat,
davant l'estàtua de
Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a
la ciutat, com a homenatge a
qui simbolitza «la defensa de la llibertat
intel·lectual». Les cerimònies han
canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la
col·locació de flors al
peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer
Guàrdia en
l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi
país, mentre que és venerat a
Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.
Amb
tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta
s'inaugurarà als jardins de
Montjuïc de Barcelona (Catalunya).
***
Els wobblies Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de
cadàvers
- Massacre d'Everett:
El 5 de
novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un
important
enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies –militants
anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món)– que ha passat a la
història sota el nom de «Massacre
d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge
Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett
s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi
hagué diverses topades
entre els empresaris i els seus interessos comercials i els
treballadors i els
seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i
assemblees públiques
als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven
fermament
decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de
apujades
salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat
la vaga
de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors)
que ja portava cinc mesos. Per
altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies
privats que es
dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la
ciutat. La
secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett
en gran número i celebrar un
míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de
novembre de 1916 uns 300 wobblies
es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després
s'encaminaren als molls,
on abordaren els vapors «Verona» i
«Calista» que navegaren cap a Everett. El
«Verona» arribà primer a Everett i
conforme s'acostava als molls de càrrega a
primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar
la seva
cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els
seus
guàrdies armats als molls i en un remolcador del port,
l'«Edison», propietat de
l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de
Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la
indústria fustera i
era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En
total
eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i
«ciutadans delegats»
pel sheriff, que es congregaren per
repel·lir els treballadors. Alguns
obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer,
però el fet es que es
produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El
vaixell gairebé sotsobrà i molts
treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només
la caseta del
pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala.
El capità del «Verona»,
Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant
del que
havia passat al «Calista». Al final, dos
«ciutadans delegats» (Jefferson Beard
i Charles Curtis) resultaren morts –els trets mortals els
tenien a
l'esquena i
el més provable és que fossin resultat de
«foc amic»– i unes 20 persones
resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs
el sheriff McRae.
Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies
després) i 27 de
ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats,
ja que molts de
cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els
locals de la IWW
d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó.
El
governador de l'Estat de Washington envià diverses
companyies de la Guàrdia
Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre.
És més que
provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que
van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les
assemblees
obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser
detinguts, entre ells
el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del
comtat d'Snohomish
a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans
delegats». Després de dos
mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i
poc
després tots els càrrecs contra la resta
d'empresonats foren retirats i foren
alliberats.
Naixements
Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès Le Droit Social de l'11 de juny de 1882
- Louis Déjoux:
El 5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Bresse,
Arpitània) l'anarquista
Louis Déjoux. Sos pares es deien Joseph Déjoux,
fabricant d'estores, i Claudine
Besson. Era germanastre petit de François Déjoux,
exregidor municipal de
Villeurbanne (Lió, Arpitània) que s'havia passat
a l'anarquisme. Sabater de
professió, visqué al número 67 del
carrer Chartres de Lió (Arpitània) i en
aquesta ciutat formà part de la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est,
la qual, el març de 1881, setmanes abans de celebrar-se a
París (França) el
congrés regional del Centre que donà lloc a
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est.
Com a
gerent de Le Droit Social. Organe
socialiste révolutionnaire, el primer
periòdic anarquista fundat a Lió, el
25 de maig de 1882 va ser condemnat per
«provocació a l'assassinat, al
pillatge, a l'incendi i a la guerra civil» per
l'Audiència del Roine a un any
de presó i a 200 francs de multa per uns articles on
s'exalçava Pierre Fournier,
jove obrer desocupat que el 24 de març anterior havia
disparat contra l'industrial
tèxtil Antoine Bréchard a Roanne
(Forêz, Arpitània). Fugint de la condemna,
passà a Suïssa, on sa companya Anatoline Duchatel,
també obrera sabatera, se li
va unir. En la gerència de Le
Droit
Social va ser substituït per Joseph Bonthoux.
Representà la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est en el
congrés de la Federació del Jura que
se celebrà el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud,
Suïssa), congrés en el qual
Élisée Reclus proposà d'organitzar a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'agost següent
una reunió anarquista internacional. En aquesta
reunió, celebrada entre el 13 i
el 14 d'agost de 1882 i en la qual participaren una cinquantena de
delegats, Louis
Dejoux representà la secció de Lausana. El 14
d'agost marxà amb Toussaint Bordat
cap a Lausana per a celebrar una conferència
contradictòria («Dieu et
l'État»)
presidida per Georges Garraud (Aristide
Valadier) de Lió i a la qual assistirien unes
1.500 persones. Sembla que
fou expulsat del cantó de Vaud i la tardor de 1882 vivia al
domicili del
company Romanas, al carrer Sismondi, de Ginebra. Quan es trobava a
Suïssa, es
va veure implicat, juntament amb son germà
François Dejoux i molts altres
companys, en l'anomenat «Procés dels
66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al
Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les violentes
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de
1882 i dels atemptats
amb bomba perpetrat a Lió l'octubre d'aquell any. En aquest
procés, el 19 de
gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó, a 1.000 francs
de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils.
Posteriorment passà a
París, on continuà clandestinament les seves
activitats revolucionàries sense
ser descobert. Vivia al número 12 del carrer
Véronèse del XIII Districte de
París. Louis Déjoux va morir el 17 de maig de
1884 a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) a resultes d'una bronquitis
pulmonar i va ser enterrat dos dies
després a París. Els periòdics L'Affamé,
L'Alarme i Le
Révolté anunciaren la seva
defunció.
***
Schmitt
Jenő Henrik (1890)
-
Schmitt Jenő
Henrik: El 5
de
novembre de 1851 neix a Znojmo (Moràvia, Imperi
Austríac; actualment Txèquia) el
filòsof agnòstic i anarquista Schmitt
Jenő Henrik –Schmitt és el llinatge–,
també conegut com Eugen Heinrich
Schmitt i que va fer servir el pseudònim Eugen Bulla. Sos
pares es deien Schmitt Károly Nándor,
capità de l'exèrcit imperial
austrohongarès i professor de l'Acadèmia Militar
d'Enginyeria de Klosterneuburg,
i Bulla Karolina. Després de la mort precoç de
son pare, cap el 1858 es
traslladà amb sa mare a Sombor (Bačka, Imperi
Austríac; actualment Sèrbia), on
ella havia nascut. Després de completar els estudis de
secundària a Buda (Regne
d'Hongria; actual Budapest, Hongria), a finals de 1868
començà els estudis
d'oficial a l'Escola Militar de Timișoara (Imperi
Austrohongarès; actualment
Romania), però una malaltia l'obligà a abandonar
la carrera militar. A partir
de 1869 entrà com a escrivà al comtat de
Bács-Bodrog i després a la Cort Reial
de Sombor. Mentrestant va estudiar filosofia i va
col·laborar en la revista Magyar
Philosophiai Szemlében. En 1887
guanyà un concurs de filosofia de la Societat de
Berlín, fet que li va permetre
publicar en aquesta institució i rebre una «Beca
Trefort» per a cursar estudis
universitaris a Budapest i a Berlín. En 1888
començà el doctorat de filosofia a
Budapest i a la tardor d'aquest any va fer un viatge a l'estranger. A
partir de
1890 treballà de secretari i de bibliotecari al Ministeri de
Justícia de
Budapest. En 1892 va publicar Krisztus istensége a modern ember
szellemében i creà una escola
religiosa anomenada Szellem Vallása (La
Religió de l'Esperit). Entre
1894 i 1896 edità a Leipzig la revist Die Religion
des Geistes, on
manifestà les seves idees innovadores en el pensament
llibertari i on publicava
textos Lev Tolstoi. En aquesta època
col·laborà en la revista anarquista Der
Sociallist. El 9 de setembre de 1896 va publicar en el diari Magyarország
una carta oberta dirigida al ministre de Justícia
hongarès on presentava la
dimissió del seu càrrec de funcionari per motius
de consciència, renunciant al
dret a la pensió. Després d'això, es
dedicà en cos i ànima a la difusió del
pensament anarquista, editant i col·laborant en diferents
publicacions llibertàries.
Entre 1897 i 1899 fou redactor de la revista anarquista
bilingüe en hongarès i alemany
Állam Nélkül / Ohne
Staat. Organ der idealistischen
anarchisten
(Sense Estat.
Òrgan dels anarquistes idealistes). En 1897 va ser processat
en diferents
ocasions per delictes de premsa, però sempre va ser absolt
en els judicis. A
final de la dècada dels noranta es va veure molt influenciat
pel moviment agrosocialista
encapçalat per Várkonyi István i en
1897 assistí al Congrés de Cegléd, que
donà
lloc al Független Szocialista Párt (FSP, Partit
Socialista Independent). Entre
1898 i 1899 publicà la revista Földművelő.
A partir de 1900 es dedicà a
fundar escoles on s'ensenyava la seva filosofia a diferents ciutats
(Berlín,
Budapest, Frankfurt am Main, Hamburg, Nuremberg), que acabaren
federant-se
internacionalment sota el nom de «Bund der
Gnostiker» (Lliga dels Agnòstics).
En 1904 va se nomenat membre de la «Giordano Bruno
Bund» (Lliga Giordano Bruno)
de Berlín i l'any següent va fer
conferències per a aquesta associació. Pel seu
suport l'aixecament de pagesos, en 1908 va haver de fugir
d'Àustria i a Berlín
entrà a formar part del cercle «Neuen
Gemeinschaft», al voltant de l'anarquista
Gustav Landauer. En els últims anys de sa vida es
retirà a Schmargendorf.
Inicialment seguidor de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i
de Ludwig Andreas Feuerbach, es va veure molt influenciat pels
pensaments de
Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Henrik Ibsen, fins
que va
crear el seu propi pensament, que bateja com
«Neognosticisme», barreja
d'anarquisme i de diferents filosofies, entre elles l'agnosticisme
grec, el
cristianisme, el budisme, la teosofia, la no violència i la
desobediència civil
a l'Estat. Es relacionà força amb la
colònia d'artistes de Gödöllő, al comtat
de Pest. Col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques, com ara Berliner
Tageblatt, Der Freidenker,
Freiheitban,
Neue Bahnen, Die
Neue Gesellschaft, Neue
Zeit, Socialistban, Vidékébe, Der Wolkserzieher, Wiener
Rundschau, Die Zeit, etc.
Entre
les seves obres destaquen Moderne und antike
Schiksalstragödie (1874), Das Geheimniss
der Hegelischen Dialektik (1888), Dr.
Fichte (1888), Krisztus
istensége a modern ember szellemében
(1892), Herodes oder gegen wen ist die
Umsturzvorlage gerichtet? (1894), Das
Geheimniss Christi (1895), Warum
ist
eine religiöse Bewegung Notwendigkeit (1895), An die Socialdemokraten (1895), Mammon
und Belial (1895), A
szellemvallás
katekizmusa (1895), Hogy teremtenek
nálunk új bölcsészeti
rendszert (1896), Felekezetnélküli
testvérközösségek
(1899), Friedrich
Nietzsche an den Grenze zweier Weltalter (1900), Tigellinus. Tragödie in fünf
Aufzügen (1900), Graf Leo
Tolstoy und seine Bedeutung für unsere Kultur
(1901), Die Kulturbedingungen der
christlichen
Dogmen und unsere Zeit (1901), Die
Gnosis (1902), Der Idealstaat
(1904), Anarkizmus (1904), Religion und Kultur (1905), Die höheren Bewustseinsformen als
Lebensformen (1907), Die Kritik der
Philosophie vom Standpunkte der Erkentniss (1907), Művészet, etika, élet,
szerelem (1917, pòstum), Krisztus
(1920, pòstum), A szellem
fejlődéstörvénye (1920,
pòstum),
Lélek és szellem
(1921, pòstum), Religio azoknak,
akikben fiatal a kedély,
egyben Jézus egy élete és
bevezetés a megismerésbe bárki
számára (1927,
pòstum). Schmitt
Jenő Henrik va morir el 14 de setembre de
1916 a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri
de Berlín,
Alemanya). Les seves idees van influir molt en diferents pensadors i
filòsofs,
com ara Robert Bodanzky, Gusto Gräser, Christian Morgenstern,
Pierre Ramus, Albert
Škarvan, Rudolf Steiner, etc.
Schmitt Jenő Henrik
(1851-1916)
Notícia
d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 28
d'agost de 1895
- Édouard Arnal: El 5 de novembre de 1863 neix, segons algunes fonts, a París (França) el propagandista anarquista Édouard Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb crosses. A Besiers (Llenguadoc, Occitània) visqué al número 4 del carrer Arago. Es guanyava la vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900 freqüentà totes les fires, festes i mercats del departament occità del Gard anant i venint amb un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette Esquivar –a vegades citada Scavarda. Aprofitava la seva activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda anarquista. En 1894 estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc, Occitània) i, a començament de 1896, durant la seva estada a Alèst (Llenguadoc, Occitània) a casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut per «mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
d'una conferència de Léon Marinont publicada en
el diari parisenc Le
Populaire del 18 de març de 1939
- Léon Marinont: El 5 de novembre de 1870 neix a Caen (Normandia, França) el llibertari neomaltusià Léon Marinont. Era fill natural de la modista Félice Zoé Desirée Marinont. Es guanyà la vida com a representant comercial de corones mortuòries a Maisons-Alfort (Illa de França, França), però aquesta feina li va permetre fer viatges comercials arreu de França que aprofità per fer propaganda. Deixeble d'Eugène Humbert i de Paul Robin, representà el corrent neomaltusià en la secció local (chantier) del XIX Districte de París de la «Chevalerie du Trevail» (Cavalleria del Treball), chantier fundada el 8 de novembre de 1895. Va ser un dels animadors i secretari de la Lliga de la Regeneració Humana, fundada el 31 d'agost de 1896 per Paul Robin. El desembre de 1896 es responsabilitzà d'un número programàtic de Régéneration, òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, el primer número del qual ser publicat l'abril de 1900 i del qual assumí el càrrec d'administrador gerent. Fou l'organitzador del Congrés Internacional Neomaltusià, celebrat el 6 d'agost de 1900 a París. Segons alguns, en aquests anys s'afilià al Partit Socialista Unificat (PSU). En 1913 publicà Socialisme et population. Le socialisme et les questions de population, de limitation volontaire des naissances et de liberté de la maternité, que va ser reeditat després de la guerra. Abans de la Gran Guerra col·laborà en el periòdic parisenc Génération Consciente (1908-1914) d'Eugène Humbert. Donat de baixa al principi del conflicte, l'1 de setembre de 1914 va ser allistat i només va ser llicenciat el 10 de desembre de 1918. Entre 1923 i 1937 va ser autor de fullets publicats per La Brochure Mensuelle. El 17 d'abril de 1924 va fer la conferència «L'évolution universalle. Évolution des êtres vivants, évolution des sociétés, la création sans Dieu», a la seu del Grup Filosòfic «Littré», del qual era membre, que va ser publicada en fullet en diverses edicions. Durant els anys trenta col·laborà en La Grande Réforme, nou òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (1931-1939), dirigit per Eugène i Jeanne Humbert. Propagandista del veganisme, també va ser membre de la Lliga dels Drets de l'Home i de «La Libre Pensée» –fou col·laborador de La Libre-Pensée Intégrale. Sa companya fou Marguerite Potier, amb qui tingué una filla, Eugénie Marguerite Marinont. Al final de sa vida es va retirar a viure amb sa filla a Tunísia. Léon Marinont va morir el 9 de novembre de 1943 a Tunis (Tunísia).
***
Article
antimilitarista d'Alfred Mignon publicat en el diari de
Vendôme Le
Progrès de Loir-et-Cher del 19 de juliol de 1912
- Alfred Mignon: El
5 de novembre de 1872 neix a Romorantin
(Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay) el metge,
músic i
propagandista anarquista Joseph Marie Alfred Mignon, conegut com Alfred
Mignon, Dr. Mignon
i
Max Clair. Sos pares es deien Alfred
Émile Mignon, apotecari, i Berthe
Chauvin. Metge d'Anatole France, a qui embalsamà en morir, i
amic de Maurice
Halbwachs, va ser professor a Tours (Centre, França) abans
de 1914 i després a
la Facultat de Medicina de París (França). Des de
1895 col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave, sota
el pseudònim Max Clair.
El 25 de
setembre de 1909 es casà a Perigús (El Perigord,
Aguitània, Occitània) amb
Jeanne Madeleine Richard, amb qui tingué tres infants. En
1912 col·laborà en el
periòdic socialista Le
Progrès de
Loir-et-Cher. El 8 de novembre de 1913 assistí a
un míting organitzat per
la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO) per l'amnistia
dels amotinats a les casernes d'aquell any i per protestar contra la
«Llei dels
tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb
la finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya. En aquesta època
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del Treball
(CGT), i en Le Bulletin de «La
Ruche», de Sébastien Faure. Quan
esclatà la Gran
Guerra, fou membre, amb Charles Benoît i André
Girard, del «Grup de Les Temps
Nouveaux». El 6 de gener de
1915 felicità Pierre Monatte per la seva lluita contra la
«Unió Sagrada» i en
aquell any s'instal·là a Saint-Cyr-sur-Loire
(Centre, França) i col·laborà en La Bataille (1915-1920). Durant la
primavera de 1916, quan col·laborava en CQFD
de Sébastien Faure, cosignà el manifest pacifista
«La paix par les peuples»
(Pau per als pobles), en oposició al «Manifest
dels Setze». Eludint la censura,
aconseguí publicar en Le
Réveil,
òrgan de la Federació Socialista
d'Indre-et-Loire, del 23 de novembre de 1918,
l'article «Pour la paix dels peubles». En aquesta
època col·laborà en els
periòdics pacifistes L'Avenir
International, La Libre
Fédération,
La Plèbe i Le
Réveil Anarchiste, i era membre de la Lliga dels
Drets de
l'Home. Favorable de la Revolució russa,
col·laborà en el periòdic comunista L'Internationale. Arran del XVIII
Congrés
de l'SFIO, celebrat entre el 25 i el 30 de desembre de 1920, i la
escissió del
moviment socialista, s'arrenglerà amb el sector comunista,
però el gener de
1923 en va ser exclòs per haver criticat, fidel al seu
pensament llibertari, el
centralisme comunista, l'autoritarisme dels seus dirigents i la seva
concepció
de front únic. Aquest mateix gener de 1923 dimití
de la Lliga dels Drets de
l'Home. En 1926 s'instal·là a París,
on regentà una pensió familiar a la
plaça
Denfert-Rochereau. En aquests anys de entreguerres
col·laborà en el periòdic
anarquista belga L'Émancipateur,
de
Camille Mattart. Després de la II Guerra Mundial,
col·laborà en Ce qu'il
faut diré, de Louis Louvet, i Défense
de l'Homme, de Louis Lecoin. Com
a músic va compondre la melodia de nombroses
cançons, com ara la de Fraternité,
d'Eugène Bizeau, i l'antimilitarista
Révision, de Gaston
Couté. En els
anys trenta i quaranta visqué a Viroflay (Illa de
França, França). Alfred
Mignon va morir el 7 de juliol de 1949 a la Clínica Oudinot
del VII Districte de
París (França).
***
Diego Rodríguez Barbosa
- Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local –la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores– i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes –el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938–, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències –Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)–; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» –La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)– i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).
***
Henriette
Roussel durant el judici del «Procés dels
10» en una foto publicada en el diari parisenc L'Humanité
del 14 de setembre de 1907
- Henriette Roussel: El 5 de novembre de 1885 neix a Les Lilas (Illa de França, França) l'anarquista i antimilitarista Henriette Roussel. Sos pares es deien Alfred Edmond Roussel, llauner, i Marie Élisabeth Henraëde, florista. En néixer son pare havia abandonat la llar i es trobava desaparegut. Son germà gran Georges Roussel va ser un destacat anarcoindividualista. Es guanyà la vida com sa mare, de florista. Des de la seva fundació en 1905, va ser membre de l'equip editor del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad, i va ser una de les animadores de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), realitzates al carrer Muller i al carrer Chevalier-de-la-Barre. En aquesta època vivia al número 3 de la plaça Fêtes del XIX Districte de París. L'1 de juny de 1905 va ser detinguda quan venia L'Anarchie durant la manifestació contra la visita a París del rei Alfons XIII d'Espanya. El 6 de juny de 1907 signà amb altres companys un manifest de protesta contra un article antianarquista publicat en el diari Le Matin del 31 de maig de 1907. En 1907 va ser l'única dona signat del cartell manifest «Aux crimes, répondons par la révolte» i durant el procés celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1907 («Procés dels 10») va ser absolta. En sortir en llibertat va fer una gira de conferències antimilitaristes sobre el «Procés dels 10» per a la Joventut Lliure, la Joventut Revolucionària del XIV Districte i la Joventut Sindicalista. També freqüentà la redacció de La Guerre Sociale i assistia a les reunions anarquistes distribuint fullets antimilitaristes. Aleshores vivia al número 41 del carrer Bois del XIX Districte de París. El 9 d'octubre de 1907 va ser novament detinguda a l'estació de l'Est per haver distribuït als reclutes que partien pamflets antimilitaristes (La crosse en l'air; Désertez!; À mon frère le paysan, d'Élisée Reclus; L'antipatriotisme, de Gustave Hervé; etc.). Entre el 30 i el 31 de desembre de 1907 va ser jutjada davant l'Audiència amb altres 17 companys, tos homes (Bouviat, Charragnat, Coindeau, Delage, Deslandes, Docquet, Duchateau, Duncas, Lacour, Leblanc, Masniaud, Mazelaigne, Menier, Michaud, Passant, Ranques i Thomas); ella i dos companys van ser absolts, mentre que la resta van ser condemnats a penes entre 10 mesos i un any de presó i 100 francs de multa. Durant la primavera de 1908 participà, amb Gaston Delpech i Georges Durupt, en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Continuà freqüentant assíduament la seu de L'Anarchie, al carrer Chevalier-de-la-Barre. Els confidents la qualificaven d'«histèrica i mig folla» i restaven escandalitzats pel gran nombre d'amants que arreplegava. El 23 de gener de 1909 participà amb Albert Rigaudie en el boicot a un concert de músics esquirols celebrat al Cirque d'Hiver i dos dies després va ser condemnada pel X Tribunal del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional, i a 11 francs de multa –Rigaudie va ser condemnat a 15 dies de presó. A partir de 1913 visqué amb el socialista i antic anarquista Pierre Albert Rigaudie, administrador de La Guerre Sociale, i el 13 d'agost de 1914 la parella es casà al X Districte de París. En aquesta època vivia al número 56 del Faubourg de Saint Denis. El 16 de juny de 1916 Rigaudie va morir al front durant la Gran Guerra. El 18 de desembre de 1920 es casà al XX Districte de París amb l'empleat parisenc René Marcel Guittard, de qui es va divorciar el 25 de gener de 1927. A principis dels anys vint vivia al número 24 del carrer Fréderick Lamaître del XX Districte de París i una filla seva de sis anys es trobava malalta en tractament mèdic a Baiona (Lapurdi, País Basc). Henriette Roussel va morir el 9 de setembre de 1964 a l'Hospici de la Caridad de Château-Thierry (Picardia, França).
***
Ricard Sanz García
- Ricard Sanz García: El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (La Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar en 1916 a Barcelona (Catalunya), on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció –serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931– i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc. Ricard Sanz García va morir el 25 d'octubre de 1986 a València (València, País Valencià).
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |