Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 12 de gener

Esdeveniments

Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"

- Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»: El 12 de gener de 1908 se celebra a la Sala de la Cooperació de les Idees de París (França) una festa i conferència en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà d'actuacions musicals i corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir Social» i del pianista Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista anarquista Charles Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à 1908» i la representació de la comèdia en un acte La Paix chez soi, de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i Lebouvret. L'acte va ser anunciat en dos números de Les Temps Nouveaux.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919

- Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; i Ángel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

***

La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

Atac contra els wobblies de Walsenburg (12 de gener de 1928)

Naixements

Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova

- Rodolfo Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien Annibale Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer, d'obrer sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el «Circolo di Studis Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip de redacció de L'Agitazione. Amic d'Errico Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en l'organització del moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla, Itàlia) pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts polítics confinats en aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El març de 1897 signà en nom del grup «I Libertari» el manifest abstencionista I socialisti anarchici ai lavoratori italiani. El juliol d'aquell any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al prefecte, denunciant la descarada vigilància per part de les autoritats a ambdós. Fou un dels promotors de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de 1898 a Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la totalitat del grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo Smorti) i condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell any se li va assignar per un període de tres anys la residència i portat a l'illa de Ventotene i després traslladat a Favigna (Sicília), on restà fins a finals del juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de mantenir bona conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb l'article «Era tempo» en el número únic I Morti, text molt polèmic enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel Partit Socialista Italià (PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup llibertari d'aquesta localitat que aleshores patia un nou procés. El març de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el desembre de 1902 substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir d'aquell moment, el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a més d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb Augusto Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va participar en el I Congrés de la Federació Socialista-Anarquista de les Marques i l'any següent s'encarregà, en nom del CSS, de l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de 1904 representà el «Circolo Risveglio» d'Ancona en el Congrés de Roma de la Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26 de novembre de 1905 assistí al Congrés Sindicalista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), promogut per Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi Fabbri, Domenico Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell mateix any participà activament en els disturbis esdevinguts a Ancona en protesta per l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la seva persona i contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà a causa de la intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda entre el 9 i el 12 de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers sucrers i de les drassanes navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre 1906 i 1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda socialista anarquista per le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i entre 1908 i 1912 col·laborà en el Bolletino della Camera del Lavoro di Ancona e provincia; també va col·laborar en La Gioventù Libertaria. En aquesta època mantingué correspondència entre els anarquistes exiliats a Londres (Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i Arturo Mazza li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta ciutat i a la qual seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat membre del Comitè Nacional de Resistència. En aquesta època col·laborà en L'Internazionale i en L'Alleanza Libertaria. El 29 de març de 1908 presidí el Congrés Italià dels Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El 12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als vaguistes de les fàbriques de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el propietari de la factoria el demandà per difamació. A principis de 1909 va ser processat per la vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball d'Ancona en suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910 intervingué en el Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a Ancona. El 18 de maig de 1913 assistí a la conferència organitzada per Domenico Zavattero a Bolonya per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria Rygier. Tota aquesta activitat llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats. Entre 1913 i 1914 es posà a disposició d'Errico Malatesta i del moviment llibertari local per a reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja» es perdé el seu rastre, però en 1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la postguerra encarà prengué part activa en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va morir el 13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).

Rodolfo Felicioli (1870-1964)

***

Candidatura comunista d'André Blanchard apareguda en el diari parisenc Le Quotidien del 19 d'abril de 1924

- André Blanchard: El 12 de gener de 1882 neix a Saint-Sauveur (Compiègne, Picardia, França) l'anarquista, i després comunista, André Blanchard. Era fill d'Eugène Blanchard, terrelloner, i d'Eugénie Baraquin. Es guanyava la vida treballant de mestre d'aixa a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i estava sindicat. Malgrat ser considerat per la policia com a un «obrer laboriós i sobri», va ser fitxat com a «anarquista». El 15 de novembre de 1903 va ser incorporat en el 6 Batalló del 3 Regiment d'Enginyers per a fer el servei militar i el 16 de desembre de 1905 va ser destinat com a sapador-miner; el 18 de setembre de 1906 va ser llicenciat. El maig de 1908 va ser candidat abstencionista a les eleccions municipals i va treure 66 vots. L'octubre de 1910, durant la vaga dels ferroviaris, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar fullets revolucionaris i exemplars del periòdic La Guerre Sociale. En aquesta època mantenia relacions amb l'anarquista Charles Dhooguer de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 29 de juliol de 1911 es casà a Vitry-le-François amb Marie Louise Baudisson. Entre el 18 d'abril de 1915 i el 6 de febrer de 1918 va fer la campanya contra Alemanya. El 27 de juny de 1916 a Verdun va ser ferit a l'espatlla i a la cama esquerra per un obús durant un bombardeig i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrelles de Bronze i Estrella Roja per diversos episodis «coratjosos». L'11 de maig de 1924 es presentà com a candidat per al departament del Marne del Bloc Obrer i Pagès (BOP), adherit a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). André Blanchard va morir el 18 d'octubre de 1963 a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França).

***

Marino Grilli

- Marino Grilli: El 12 de gener de 1884 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista «Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló «Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) –altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Marino Grilli va morir el 20 d'octubre de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ruggero Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)

- Ruggero Chiarini: El 12 de gener de 1890 neix a Bagno a Ripoli (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ruggero Chiarini. Sos pares es deien Serafino Chiarini i Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es guanyà la vida fent de mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos germans Bruno i Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop llicenciat, participà activament en l'agitació obrera durant el «Bienni Roig» (1919-1920) al seu poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El 21 de maig de 1921 va ser condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de presó per tenir armes no registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses regions italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols («atemptat contra la llibertat del treball»), però el 7 de novembre de 1921 va ser absolt. Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat pública», a principis de 1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa companya, Francesca Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini, per evitar patir les accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu domicili va ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves idees subversives. A Palerm freqüentà destacats anarquistes, considerats «molt perillosos» per les autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, i formà part de la redacció del periòdic Il Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el periòdic va ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de Paolo Schicchi considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb Calogero Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, llançà una subscripció pública per a equipar Il Vespro Anarchico amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol caràcter comercial del periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de propaganda. El 5 de gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que el va descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de juny de 1926 es va traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i el 26 de desembre d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei d'excepció de Seguretat Pública, que implicà l'abolició de totes les llibertats, i obligat a obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat d'«elements perillosos per qüestions polítiques», durant la nit del 15 al 16 de gener de 1927 el seu domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte d'Agrigent (Sicília), sense que es trobés res d'incriminable. Posteriorment es traslladà novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a Palerm (Sicília). Els anarquistes italians exiliat a França obriren una subscripció per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades a Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença, Occitània), i per l'anarquista C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Sos pares es deien François Jules Bannier, sastre, i Marie Harmant, coneguda com Eugénie, modista. Treballava al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà al XX Districte de París amb l'empleada Suzanne Marguerite Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Benito Maldonado Serrano

- Benito Maldonado Serrano: El 12 de gener de 1893 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Benito Maldonado Serrano. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Prat Vermell. El gener de 1913 va ser multat amb 75 pessetes per «blasfem» i el desembre de 1920 va ser detingut amb documents anarcosindicalistes i fulls clandestins. Participà activament, com a delegat de les comissions i dels comitès, en la vaga de lloguers de les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta –ell vivia al número 505 del carrer 2– i en la perllongada vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat. Fou un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obra del Prat Vermell de Barcelona. També va ser soci i pregoner de l'Organització Sanitària Obrera (OSO). Entre 1931 i 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera sobre els temes dels lloguers, la vaga de les arenes i altres temes referents a la ciutat. El març de 1933 intervingué, amb Diego S. Asturiak, Domènech i altes, en el míting que organitzà la Federació Local de la (CNT sobre orientació sindical. Durant aquests anys republicans va ser empresonat en diferents ocasions, com ara l'estiu de 1933 i el 12 de juny de 1934 que va ser tancant governativament. Quan esclatà la Revolució de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de la Barriada del Prat Vermell. Posteriorment lluità als fronts com a milicià en la «Columna Ortiz» i va ser ferit al front. Benito Maldonado Serrano va morir de caquèxia el 18 de novembre de 1961 a l'Hospital d'Infecciosos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

José López Soriano

- José López Soriano: El 12 de gener de 1896 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José López Soriano. El 20 de maig de 1911 va ser detingut, juntament amb son germà Pedro, per la Guàrdia Civil de Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya), per haver disparat contra Antonio Guerrero Rodríguez que resultà ferit lleugerament al coll; processat, va ser jutjat el 14 d'agost de 1912. Peó de paleta de professió, abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Construcció del barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i posteriorment marxà com a milicià cap el front d'Aragó. El 30 de gener de 1940 va ser detingut; jutjat el 14 de juliol de 1941 en consell de guerra, va ser condemnat el 6 de setembre de 1943 a dues penes de presó, una de 12 anys de reclusió temporal per «auxili a la rebel·lió» i altra de 17 anys, quatre mesos i un dia de reclusió menor i indemnització de 20.000 pessetes per la mort en una baralla del ferroviari Joaquim Minesa, i reclòs a diverses presons (Model de Barcelona, Alcalá de Henares, Guadalajara). L'abril de 1950 va ser posat en llibertat condicional a la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. Sos pares es deien Blas Mateo i Gerónima Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

***

Notícia de la detenció d'Alfredo Fernández Perea apareguda en el periòdic parisenc La Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Alfredo Fernández Perea: El 12 de gener de 1911 neix a Langraiz Oka (actualment Iruña Oka, Àraba, País Basc) l'anarcosindicalista Alfredo Fernández Perea. Sos pares es deien Miguel Fernández i Juana Perea. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, durant la guerra civil lluità el feixisme enquadrat en el «Batalló Bakunin». El febrer de 1947, arran de la detenció d'Auspicio Ruiz López, va ser detingut a Sant Sebastià amb altres sis membres del Comitè Local de la CNT d'aquesta ciutat. Malalt de neoplàsia, Alfredo Fernández Perea va morir el 8 de gener de 1982 a la Residència Sanitària de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat al cementiri municipal de Polloe de la ciutat.

***

Allan Burnet fotografiat per Barry Wilkinson (gener de 1989)

- Allan Burnett: El 12 de gener de 1925 neix a Glasgow (Strathclyde, Escòcia) l'anarquista i antimilitarista Allan Burnet. Era fill de Robert Burnet, empleat en el Departament de Gas, i de Jeanie Paton. Membre des de la seva joventut de la Glasgow Anarchist Federation (GAF, Federació Anarquista de Glasgow), en 1943 es declarà insubmís al reclutament durant la II Guerra Mundial. Va ser enviat a la presó de Barlinnie de Glasgow i posteriorment a la d'Slateford (Edimburg, Escòcia) –durant la II Guerra Mundial va haver uns 61.000 objectors de consciència al Regne Unit. En 1943 va ser jutjat pel Tribunal de Glasgow, condemnat a un any de presó i tancat a la presó de Saughton d'Edimburg. Un cop lliure s'instal·là a Londres (Anglaterra) i posteriorment a diverses poblacions. També va viatjar a França i a Itàlia, allotjant-se en albergs juvenils. En aquests anys treballà com a constructor naval i com a empleat d'assegurances. Després de casar-se amb Anne Oliver, s'establí a Nova Zelanda, on restà definitivament. En aquest país treballà d'empleat en una empresa naval i posteriorment en un banc, per a finalment muntar una empresa de construcció. En els anys setanta va estar contractat per l'Ajuntament d'Auckland City (Auckland, Nova Zelanda) com a inspector d'habitatges. Participà activament en la Worker's Educational Association (WDA, Associació Obrera d'Educació). També va conrear la poesia i moltes de les seves poesies les publicà en la revista Inkshed, que edità amb altres companys del New Zealand Writers Workshop (NZWW, Taller d'Escriptors de Nova Zelanda). Allan Burnett va morir el 10 d'octubre de 2007 a Nova Zelanda. Els seus textos (estudis sobre educació, narracions, contes, poemes, diaris, correspondència, etc.) han restat inèdits i es trobem dipositats, juntament amb el seu arxiu personal, a l'Spirit of Revolt Archive (SRA, Arxiu Esperit de Revolta) de Glasgow.

***

Coberta d'una de les traduccions de Jacqueline Soubrier-Dumonteil

- Jacqueline Soubrier-Dumonteil: El 12 de gener de 1935 neix a Orlhac (Alvèrnia, Occitània) la professora i traductora anarquista Odette Marie Juliette Jacqueline Soubrier, més coneguda com Jacqueline Soubrier-Dumonteil. Sos pares, socialistes llibertaris, es deien Joseph Soubrier i Valentine Anne Germaine Valentine Pounhet, i tingué dos germans, Roger i Georges. Durant l'Ocupació sa família, activa dins de la Resistència, amagà un metge jueu. Després d'acabar el batxiller i d'aprendre alemany, cap el 1954 s'instal·là a París (França) i posteriorment treballà d'au-pair a Londres (Anglaterra). Anys més tard, retornà a París, on conegué l'arquitecte René André Dumonteil, amb qui es casà i tingué dos infants, Stéphanie i Jérôme. Amb son marit restaurà una gran casa a Val-de-Marne (Illa de França, França). Després de la mort de son company, cap el 1995 tornà de bell nou a París i visqué al barri de Mouffetard. Treballà com a directora de publicacions en un òrgan comercial parisenc i també va ser professora d'anglès a l'Escola d'Arts i Tècniques del Paisatge (Escola del Breuil). A París milità en el moviment anarquista i anarcosindicalista, freqüentant assíduament el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al número 3 del carrer Vignoles. Traduí al francès dos obres de Rudolf Rocker: La tragédie de l'Espagne i Nationalisme et culture. Jacqueline Soubrier-Dumonteil va ser trobada morta el 25 de maig de 2021 al seu domicili, al número 6 del carrer Blainville, del V Districte de París (França).

Defuncions

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 12 de gener de 1901 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Havia nascut el 6 de maig de 1854 a Hauviné (Ardenes, França). Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: El 12 de gener de 1913 mor a París (França) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de 1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Pedro Augusto Motta

- Pedro Augusto Motta: El 12 de gener de 1926 mor a Saint-Georges-de-l'Oyapock (Guaiana Francesa) l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Motta. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al sindicalisme en les arts gràfiques (Associació Gràfica de Ceará, Unió General de Treballadors i Federació dels Treballadors de Ceará). En 1921 col·laborà en O Combate de Fortaleza. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Graphico (1920-1922) de Fortaleza, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre Llibertari «Terra Livre». A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquests anys van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. En aquesta època va publicar un llibre de poesia social titulat Verbo de Fogo. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document «Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Motta, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). A finals de 1924, arran de la Revolució Paulista i la repressió que es desencadenà, va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar de Clevelândia do Norte (Oipoque, Amapá, Brasil), conegut com l'«Inferno Verde», juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments, de les condiciones insalubres i de la mancança de medicines resultants de la seva deportació a Oiapoque.

Continua...

---