Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato, Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista «De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per «injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Naixements

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 18 d'octubre de 1894

- Abraham Martin: El 20 de juny de 1834 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Abraham Martin, conegut com La Mitrailleuse. Sos pares es deien Antoine Martin, boter, i Magdelaine Lutaud. Enginyer mecànic i armer de professió, durant la Comuna de París fou director dels tallers i museu d'artilleria de Saint-Thomas-d'Aquin. Inventà una pistola metralladora («Pistolet Mitrailleuse Martin», Pistola-metralladora Martin) que posà al servei de la Comuna. Quan la caiguda de la Comuna es refugiat a Londres (Anglaterra), on dirigí una important fàbrica. El 9 de desembre de 1872 va ser jutjat pel XVII Consell de Guerra i condemnat en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna. La policia el qualificà d'«inventor perillós». La seva pistola-metralladora va ser perfeccionada a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) pels fabricants d'armes Marres i Braendlin, i prengué el nom de «Martin-Marres-Braendlin Mitrailleuse». En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Durant la primavera de 1894, arran d'una carta anònima enviada des de Londres a la policia francesa, va ser sospitós d'haver creat una petita bomba de «potència fins ara desconeguda» i capaç de ser manipulada sense perill pel portador. L'octubre d'aquell any, a Le Havre (Normandia, França), una gran maleta amb paquets provinent Londres que havia de ser lliurada a un tal A. Martin va ser confiscada; la maleta contenia material d'armer i mecànic, claus, obusos no carregats, cartutxos i diversos models d'enginys «sospitosos» per a la policia. El cas d'aquests paquets, que havien estat autoenviats per ell, acabà en la denúncia a la Companyia del South-Western per la seva part per haver-los obert i haver-los lliurats fora de termini. L'octubre de 1899 patí un greu accident de caça. Al final de sa vida resta cec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Serafino Mazzotti

- Serafino Mazzotti: El 20 de juny de 1843 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Serafino Mazzotti, conegut com Bombicci i que va fer servir el pseudònim de Filippo Boschiero. Era fill d'Antonio Mazzotti i de Giovanna Ossani. Es guanyava la vida treballant de barber. Va ser sergent del VII Regiment de Granaders de la Toscana després de la Unificació italiana. D'antuvi republicà, després dels fets de la Comuna de París de 1871 es passà a l'anarquisme bakuninista i s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la Romanya. Proper a Andrea Costa, aleshores anarquista, participà activament en les revoltes internacionalistes de 1874 a Faenza. El mateix Mikhail Bakunin s'havia traslladat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a encapçalar la insurrecció, però el fracàs d'aquest aixecament implicà la necessitat de fugir del país. Amb Bakunin i altres companys, es va refugiar a cantó de Ticino (Suïssa). S'instal·la, sota el nom de Filippo Boschiero, a «La Baronata», la finca on vivia Bakunin a Verbanella-Minusio (Ticino, Suïssa), on treballà les terres i on sa companya, Maria Focaccio (Marietta), feia de domèstica. També residia a «La Baronata» l'anarquista Carlo Cafiero. Marietta seguí Bakunin en un altre trasllat i després se'ls va unir ell, juntament amb el sabater anarquista Andrea Santandrea, que feia d'ajuda de cambra de Bakunin. L'estiu de 1876 va morir Bakunin a Berna (Berna, Suïssa), assistit per Mazzotti i sa companya. Posteriorment tornà a Lugano (Ticino, Suïssa) i uns anys més tard s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on reprengué la seva feina de barber i sa companya Marietta tingué dues filles (Verusca i Smeralda). El seu domicili serví de refugi a destacats anarquistes, com ara Andrea Costa i Anna Kulixova (Anna Kuliscioff). També passaren per la seva casa Eduard Bernstein, Karl Höchberg i Benoît Malon. En 1883 retornà a Faenza, on, conegut com Bombicci, continuà treballant en el seu ofici i on la seva barberia va ser lloc de trobada. Mantingué una estreta amistat amb Andrea Costa, malgrat la deriva d'aquest cap el socialisme. Entre 1883 i 1887 col·laborà en el diari de Faenza La Montagna, moltes vegades amb articles en la línia política de Carlo Pisacane, de la qual Carlo Cafiero també era partidari. En aquells anys acollí en diverses ocasions Olimpiada Evgrafovna Kutusova, companya de Carlo Cafiero, quan aquest va estar hospitalitzat a l'hospital psiquiàtric d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia). En 1890 va ser un dels signants de la convocatòria del Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), del qual va néixer el gener de 1891 el Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En els anys noranta va ser durament reprimit i confinat a les illes de Ponça (1894-1895) i de Pantelleria (1897-1899), des d'on mantingué una estreta i interessant correspondència amb sa família i sos amics. A principis del segle XX era secretari de la Lliga dels Barbers, adherida a la Cambra del Treball de Faenza. En 1908 es publicà el seu Catechismo di giobbe operaio, reeditat diverses vegades. Al seu final va haver de veure la pujada del feixisme al poder. Serafino Mazzotti va morir el 3 d'abril de 1925 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Errico Malatesta li dedicà una emotiva necrològica («Mi è morto un fratello») publicada en Pensiero e Volontà del 16 d'abril de 1925.

Serafino Mazzotti (1843-1925)

***

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

- Paul Clouard: El 20 de juny de 1858 neix a La Tellerie (Vengeons, Normandia, França) l'anarquista Paul Jules Clouard. Sos pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise Homo, domèstica. El 28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer Maître Albert del V Districte de París. Son germà va morir fent el servei militar i, d'antuvi, ell va ser dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos períodes en 1885 i 1887. En aquesta època treballava d'estanyer i de domèstic. El 6 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en una gran i violenta agafada al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat per Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va ser escorcollat sense cap resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els implicats i implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva pertinença al moviment llibertari només es va fonamentar en el simple fet de freqüentar el citat cabaret, lloc de reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va declarar insubmís i l'1 de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa vida treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del carrer Belfort de Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va morir el 15 de maig de 1917 al IX Districte de París (França).

***

Notícia orgànica de Laurent Roudier apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de juliol de 1893

- Laurent Roudier: El 20 de juny de 1862 neix a Graveson (Provença, Occitània) l'anarquista Laurent Marius Roudier, conegut com Monteux. Era fill de Claude Roudier, conreador, i de Marguérite Genin. Es guanyava la vida treballant de sabater. Establert a Avinyó (Provença, Occitània), en 1889 vivia al número 9 del carrer Saint-Guillaume. En aquesta època era corresponsal del grup «Les Libertaires Vauclusiens» del periòdic anarquista parisenc La Révolte. A finals de 1889 vivia a Castèurainard (Provença, Occitània), on militava en el grup anarquista «L'Homme Libre». En la primavera de 1893 vivia a Villa Veradier, al Pont d'Avignon, i engegà una subscripció popular per a publicar el periòdic Le Libertaire Vauclusien, que no pogué editar-se per manca de finançament, i els diners recaptats van ser destinats a parts iguals als periòdics L'Insurgé, Le Père Peinard i La Révolte. El desembre de 1893, a resultes de la detenció el 24 de desembre de diversos anarquistes (Marius Bayol, Léon Blanchard i Marius Madier) que havien distribuït fullets i exemplars de La Révolte pel carrer de la République d'Avinyó, se li obriren diligències judicials, ben igual que als militants Hippolyte Bourelly i Clovis Eysseric. Va ser acusat de complicitat en la difusió del cartell «Les dynamitards aux panamitards», un exemplar del qual va ser trobat al domicili de Bayol. Durant el seu interrogatori va negar no haver vist mai el citat cartell i d'haver-lo enviat a Blanchard i, encara que es declarà anarquista, admeté que no feia propaganda militant. En l'escorcoll del seu domicili del 27 de desembre de 1893, es trobaren exemplars de diversos periòdics anarquistes (L'Agitateur, L'En-Dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste i La Revue Libertaire), a més de fullets, retalls sobre anarquisme de diaris i un revòlver de sis trets, el qual justificà per l'aïllament de la seva residència i la necessitat de defensar-se. El 4 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia trobà un exemplar de L'Almanach du Père Peinard pour 1894. En aquesta època figurava en un llista de la policia d'individus subscrits i corresponsals de periòdics anarquistes. L'11 de març de 1894 la policia escorcollà novament el seu domicili, aquesta vegada sense cap resultat. Vidu de Marie Perret, amb qui tingué dos infants, el 16 d'agost de 1910 es casà a Avinyó amb la cosidora de botines Marie Julie Costet, amb qui era parella des de 1890, i aleshores vivia al número 1 del carrer Migrenier d'Avinyó. Al final de sa vida es declarava «industrial». Laurent Roudier va morir el 10 de maig de 1927 al seu domicili, al número 73 del carrer Guérin, de Marsella (Provença, Occitània). Son fill, Laurent Roudier, continuà amb el seu negoci de sabateria.

***

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro Sierra Álvarez: El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Pedro Sierra Álvarez. Sos pares es deien Pedro Sierra Díez i Rosa Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar en Acción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta, Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria, La Cuña, El Libertario, Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Pedro Sierra Álvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino, Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor, L'Esule, etc.). Sos pares es deien Antonino Napolitano i Antonina Antico. Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Josep Faure Aliana: El 20 de juny de 1895 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Faure Aliana. Sos pares es deien Miquel Faure i Salvadora Aliana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 era secretari de la CNT d'Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Acabà a l'exili francès, instal·lat a Aush. Sa companya fou Dolors Montserrat Rufàs. Josep Faure Aliana va morir el 2 de març de 1989 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de juny de 1898 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Sos pares es deien Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927, ja casat amb Encarnación Herrerías i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil «Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa «La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Necrològica de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de febrer de 1992

- Joan Membrado Querol: El 20 de juny de 1899 neix a la Todolella (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Membrado Querol. Sos pares es deien Rafael Membrado i Magdalena Querol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a començament de la dècada dels trenta emigrà a França. Instal·lat a Perpinyà, participà activament en el suport als companys refugiats a França. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors del Comitè Local de Perpinyà de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup de suport a la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Joan Membrado Querol va morir el 24 de desembre de 1991 a l'Hospital Maréchal Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat.

***

Necrològica d'Alain Ovide apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire del 23 de gener de 1997

- Alain Ovide: El 20 de juny de 1934 neix al Caire (Regne d'Egipte; actualment Egipte) l'anarquista Alain Paul Yves Ovide. Era fill de Louis Marie Ovide i de Lucie Louise Laporte. Participà en diversos grups anarquistes de la regió de Toló (Provença, Occitània). Es guanyà la vida com a professor d'història. D'una gran cultura (literatura, filosofia, etc.) i cinèfil destacat, també animà els actes llibertaris amb cants revolucionaris. En els últims anys participà amb permanències setmanals en el col·lectiu llibertari «La Commune» de Toló. El seu últim domicili va ser a «La Duquesne», a l'avinguda Amiral Collet de La Ciotat. Alain Ovide va morir el 14 de gener de 1997 d'una crisi cardíaca al Centre Hospitalari de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History, Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres), Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels «sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els «sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

***

Cartell de l'acte

- Míting per l'amnistia: El 19 de juny de 1920 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Lió (Arpitània) un gran míting per demanar l'amnistia de sindicalistes i revolucionaris i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). L'acte va ser organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) i el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lió. En 1920 les presons franceses eren plenes de militants llibertaries i revolucionaris processats i condemnats després de la Gran Guerra per diversos motius (insubmissió, complot, bolxevisme, antimilitarisme, etc.). Hi van prendre la paraula Nicolas Berthet, del CDS de Lió; Burdet, del Comitè de Defensa dels Mariners (CDM); Henri Fourcade, de la Unió de Sindicats Obrers del Roine; Claude Journet, del Grup de «Causeries Populars» (Xerrades Populars); i Fernand Larapidie, del CDS de París.

Naixements

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

- Gervais Naudet: El 19 de juny de 1853 neix a Échalot (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Gervais Naudet. Era fill de Jean Baptiste Naudet, fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie Céline Naudet. Com son pare, es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es casà al XIV Districte de París (França) amb la modista Marie Augustine Peyriolle. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Vouillé de París. Entre 1884 i 1885 formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va ser un dels principals militants del moviment anarquista, prenent part activa en l'agitació dels obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els fusters de la construcció en el V Congrés Regional de la Unió Federativa del Centre. Signà la circular de la crida per l'exposició dels treballs dels alumnes dels curs professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la Construcció que se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels Artistes Independents, al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre del buró del Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de 1884, amb els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del SOFS  a Dinamarca, Suècia i Noruega a fi i efecte d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres organitzatives dels obrers d'aquests països, així com les tendències de la família socialista i establir relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de Fusters organitzà un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball del carrer Lévis del XVII Districte de París i ell va ser el president de la sessió a la qual assistiren unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes; la sortida del míting acabà en greus incidents, amb ferits i detinguts. El 22 i el 23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats fets a l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però altres companys patiren condemnes. En aquesta època vivia al número 201 del bulevard de Grenelle de París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra Sindical de Fusters, va denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de Fusteria, per difamació al sindicat dels fusters, però el IX Tribunal Correccional del Sena rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la subscripció de suport dels vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple. El seu nom figurava en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 18 del carrer Paul Émil de Saint-Maur (Illa de França, França). El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894, 1896 i 1901 figurava en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur. Gervais Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al número 22 del bulevard d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França, França).

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Congé (Saint-Loubès, Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

- Émilie Lamotte: El 19 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Joséphine Lamotte. Sos pares es deien Joseph Henri Lamotte, gravador, i Ernesta Loigia Francesca Galli. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, Fráňa Šrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti života, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

***

Jean-Jacques Legois

Defuncions

Notícia del processament de Jacques Antonin Vila apareguda en el diari lionès Le Progrès del 21 de novembre de 1888

- Jacques Antonin Vila: El 19 de juny de 1903 mor a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'anarquista Jacques Antonin Vila –algunes fonts oficials citen erròniament el segon nom com Antoine. Havia nascut el 8 de març de 1867 a Tarare (Roine-Alps, Arpitània). Era fill de Jean François Vila, negociant de fusta, i d'Agnès Horace. Entre 1881 i 1883 patí diverses condemnes per diferents delictes (infracció de la policia ferroviària, robatoris i vagabunderia). En 1887 treballava d'empleat i vivia amb sa mare al número 122 del carrer Cuvier de Lió (Arpitània), mentre son pare feia 18 mesos que estava desaparegut. El 21 de novembre de 1888 va ser condemnat per l'Audiència d'Isèra a vuit anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per «robatoris qualificats». Enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa el 20 de gener de 1889, entre 1890 i 1903 va ser condemnat pel Tribunal Marítim Especial a diferents penes per robatori i set evasions, però sempre era capturat. El 31 de juliol de 1895 aconseguí evadir-se i retornà a París. En 1898 publicà unes memòries (Les mémoires d'un forçat) en lliuraments en el periòdic Le Libertaire. Capturat, el 8 d'agost de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de l'Erau a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats i temptativa de robatori qualificat» realitzats entre maig i octubre de 1898 i enviat de bell nou a la Guaiana Francesa. L'última evasió es produí el 26 de maig de 1903 i va ser capturat el 16 de juny d'aquell any. Jacques Antonin Vila va morir tres dies després, el 19 de juny de 1903 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

Cartell de l'acte

- Míting de la dinamita: El 18 de juny de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) el «Segon Míting de la Dinamita», públic i contradictori, sobre la violència anarquista. El «Primer Míting de la Dinamita» s'havia celebrat el 28 de maig d'aquell any a la mateixa sala. Els temes que es tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi participaren Henri Fortuné, Poulain, Jacques Prolo i Michel Zévacco, entre d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents el socialista Mordacq i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès). També van ser convidades altres persones, com ara el socialista Zéphyrin Camélinat; Alain Gouzine; el diputat boulangerista Lucien Millevoye i Picau, de la Magistratura del Treball.

***

Portada de la primera edició en fullet de L'Anarchie d'Élisée Reclus

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes. Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic Germinal. Settimanale anarchico. El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent Giulio Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico Angelozzi, Battista Assandri, Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche B. Levi, Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G. Serafini, Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a l'estranger, com ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de setembre de 1911 va interrompre la publicació. Publicà dos suplements, un al número 5 «Per Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre de 1911) «Piccolo manifesto per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni Pascoll». En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre de 1911.

***

Assalt d'una fleca

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

Capçalera del primer número de L'Adunata dei Libertari

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) –el peu d'impremta només posa Itàlia– el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Jornada del Llibre Llibertari: El 18 de juny de 1978 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) una Jornada del Llibre Llibertari. Entre altres actes, l'escriptor Baltasar Porcel Pujol presentà el llibre La revuelta permanente, llarga entrevista enregistrada en 1970 al destacat anarquista Joan Ferrer Farriol, que també assistí a l'acte. El cantautor Francesc Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta) oferí un concert.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 18 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville, Lorena, França) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. Sos pares es deien Joseph Napoléon Bellon, mestre, i Monique Petitcolas. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tommaso Concordia

- Tommaso Concordia: El 18 de juny de 1877 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) el tolstoià i propagandista anarquista Tommaso Giuseppe Concordia, que signava com Tomaso Concordia, que va fer servir el nom de Carlo Massaini i utilitzà diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Luigi Concordia i Maria Rossigni. Es guanyà la vida treballant de sabater i també de representant comercial. De cultura autodidacta, va ser un dels màxims seguidors a Itàlia del pensament llibertari pacifista de Lev Tolstoi. Col·laborà, sota diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.), amb molts d'articles de propaganda antialcohòlica i de divulgació del naturisme, en diferents publicacions anarquistes italianes i franceses (L'Adunata dei Refrattari, L'Agitatore, L'Alba, L'Allarme, La Battaglia, L'Era Nuova, Le Libertaire, Il Libertario, Lotta Sociale, La Pace, Il Pensiero, La Protesta Umana, Rompete le file!, La Scuola Moderna di Clivio, Il Seme Anarchico, La Squilla Nova, Terra e Libertà, Volontà, etc.) i fou autor de diversos fullets, pamflets i obres de teatre propagandístiques. En 1897 emigrà a França i en 1900 a Suïssa, d'on va ser expulsat i repatriat. Tornà a passar a França i s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). En 1902 passà clandestinament a Suïssa, d'on va ser expulsat cap a França. En 1903 va ser expulsat de França i retornà a Asigliano Vercellese, però l'abril de 1904 s'instal·là a les ciutats piemonteses de Torí, Tollegno i Biella. El setembre de 1904 participà activament en els aldarulls desencadenats arran d'una vaga general a Andorno Micca (Piemont, Itàlia); processat per «ultratge a la bandera», va ser absolt per manca de proves. L'1 de març de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Torí a sis mesos de presó per «incitació a l'odi de classe» i el 23 de març de 1906 pel Tribunal de Liorna (Toscana, Itàlia) a set mesos pel mateix delicte. En 1907 passà a Zúric (Zúric, Suïssa) i després a París (França), i en 1908 vivia a Avinyó (Provença, Occitània). Entre l'abril i el setembre de 1909 va ser el redactor únic i administrador del setmanari anarcocomunista L'Alba, editat pel grup del mateix nom de Sagliano Micca (Piemont, Itàlia), que es publicà a Biella. En 1910 el trobem novament a Suïssa, a França, a diverses poblacions piemonteses i a Alemanya, sempre col·laborant en diverses publicacions anarquistes. En 1911 va ser novament expulsat de Suïssa i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i en 1912 s'estava a París. El 17 d'octubre de 1913 va ser condemnat en rebel·lia primer a cinc mesos de presó i el 18 de novembre d'aquell any a quatre mesos i 15 dies pel Tribunal de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per diversos articles publicats en L'Agitatore. En 1914 va ser expulsat de França i sota el nom fals de Carlo Massaini es traslladà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on en 1915 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Luigi Lubatti, i lliurat el 22 de novembre a les autoritats italianes. Gràcies a una amnistia, d'antuvi s'establí a Vercelli, després a Torí i finalment l'agost de 1916 a Gènova. En 1917 va ser cridat a files i incorporat en un Batalló de Milícia Territorial acantonat a Savona (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en 1919, s'establí a Gènova, on gestionà un negoci de sabateria. En 1923 va ser detingut a Torí i posteriorment s'establí a la província de Verona on treballà de representant comercial. El setembre de 1925 es va traslladar a Oneglia (Ligúria, Itàlia). Va ser donat per desaparegut el juliol de 1928 i el seu nom inscrit en el registre de la policia de fronteres fins a l'abril de 1940, data en la qual va ser interceptat a Taggia (Ligúria, Itàlia) i confinat el 20 de juny va ser condemnat a dos anys de confinament per «activitats anarquistes» i «per perillositat per a la seguretat pública» i enviat a diverses colònies penitenciàries (Ventonene, Pisticci, Miglionico, Montalbano Jonico). El 16 de maig de 1942 va ser posat en llibertat i retornà a Taggia, on restà sota vigilància especial. Entre les seves obres podem citar L'alcolismo (1909), Perqué siamo rivoluzionari (1909 i 1949), Al mio amico contadino. Conversazioni sull'anarchia (1910), Antinatale (1910), Argomenti libertari. Pagine di propaganda antiparlamentare (1911), Napoleone. Guerra al regno della guerra (1911), Lo sciopero dei Risaiuoli. Dramma rivoluzionario (1911 i 1920), La guerra sociale attraverso i secoli (1912), Lettura sovversiva (1914), Nel baratro della guerra (1922), Primo Maggio Pasqua dei lavoratori (1922), Il martirio di Francisco Ferrer. Eroe del pensiero. Dramma dell'Inquisizione 900 (1947), Predica libertaria. Il santuario di Lampedusa. Un sogno (1948), Azionie diretta. Argomenti libertari (1950), Anarchia popolare. Al mio amico contadino (1951), Primavera trionfante nell'orto botanico di Spartaco. Agronomia, arte, solidarietà (1955), Una scuola proletaria (1958), entre d'altres. Tommaso Concordia, sembla, que va morir el 29 de juny de 1960 a Roma (Itàlia).

***

Hijman Croiset

- Hijman Croiset: El 18 de juny de 1877 neix a Delft (Holanda Meridional, Països Baixos) l'actor teatral, lliurepensador, anarquista individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat com Heyman Croiset. Sos pares es deien Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De Jong. Entre 1899 i 1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa d'Amsterdam (Països Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor teatral. Va interpretar moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista Herman Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith Boekbinder, amb qui tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max) –un dels seus infants amb nasqué a la colònia anarquista de Walden. En 1904 participà en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es fundà l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905 intervingué, en representació dels Països Baixos, juntament amb altres anarquistes (Liard-Courtois, Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA celebrat a la Sala Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França). Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on portà la rèplica a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat sobre «Anarquisme i organització» tot proclamant «La meva única divisa és: jo, jo, jo... i la resta després!». El 31 d'agost de 1913 participà en un gran míting pacifista a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de Fritz Kater i Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses conferències al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam. Durant un temps exercí el periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà exclusivament al teatre. Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui tingué un infant (Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam amb Anna Gerarda Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es divorcià el 26 de gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions parlamentàries del Socialistische Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la federació sindical Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que intentà representar els corrents socialista llibertària i sindicalista en l'àmbit parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la qual es dissolgué. Com a secretari del Sindicat d'Actors i de la Nederlandse Toneelkunstenaars Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre Holandès), jugà un paper cabdal en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es casà a Amsterdam amb Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva) –en total quatre famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra la religió i l'Església, com ara Een Gouden Wieg en het volk in ellende (1909), Die buiten God leven (1913), De Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de desembre de 1925 a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill seu i l'escriptora i poetessa Manja Croiset n'és neta.

Hijman Croiset (1877-1925)

***

Modistes, de Théophile-Alexandre Steinlen

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Era filla natural de la jornalera Victorine-Henriette Capderoque. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. El 14 d'octubre de 1907 es casà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) amb Lionard Lenin Daurèle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tito Livio Foppa (1910)

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme «de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i «degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), El último caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho –el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué sa única filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, La Época, El Nacional, Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

Foto policíaca de Gérard Gutz

- Gérard Gutz: El 18 de juny de 1897 neix a Berchem (Anvers, Anvers, Flandes) l'anarquista i antimilitarista Gerardus Wynandus Gutz, conegut com Gérard Wynand Gutz. Era fill dels neerlandesos Gilles Gutz i Philomène Reyntjens, i per això tenia nacionalitat neerlandesa. En 1921, provenint d'Amsterdam (Països Baixos), emigrà legalment a França, però no trobà feina i retornà mesos després a Amsterdam. En 1923 retornà a París (França), on trobà feina a les Galeries Lafayette i treballà uns 18 mesos. En 1924 aconseguí permís de treballador industrial i posteriorment entrà fer feina de dactilògraf a la Cambra de Comerç Neerlandesa, al número 39 del bulevard de Clichy de París. Rebia al seu domicili nombrosa correspondència i paqueteria. Subscrit a diversos periòdics anarquistes francesos (Le Barrage, Le Libertaire, La Patrie Humaine, etc.) i estrangers, segons la policia era un actiu propagandista llibertari que freqüentava les reunions i manifestacions anarquistes franceses i estrangeres. També fou membre de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) i de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament, segons la policia, en una campanya contra la guerra i la colonització. Mantenia correspondència amb el periòdic holandès De Vridenker, al qual enviava traduccions d'articles del setmanari Le Barrage, òrgan de la LICP. El 9 de novembre de 1937 va ser nomenat secretari del Buró del Sector París «Rive-Gauche» de la LICP, amb Gérard de Lacaze-Duthiers de president, i l'abril de 1938 membre de la Comissió de Finances d'aquesta organització. El 17 de maig de 1938 se li va decretar l'expulsió de França, la qual li va ser notificada l'1 de juny posterior. Quan li va ser comunicada aquesta mesura, la policia li va trobà pamflets i fullets de la LICP (Pour la paix sans aucune réserve, Pour la paix des armées même en face d'Hitler, Les responsabilités de la guerre 1914-1918, Contre la guerre qui vient, À bas les armes, Les responsabilités russes et françaises, Ceux qui font la guerre et ceux qui la font faire, Comment j'ai été exclu de la Légion dhonneur, En France en face du problème colonial, Pour que la paix vive il faut que la colonisation meure, Parents n'achetez pas de jouets militaires, etc.), a més d'una entrada per a la gran festa campestre de la Unió Anarquista (UA) a celebrar el 18 de juny de 1938 al parc municipal de Livry-Gargan (Illa de França, França). El Ministeri de l'Interior demana a la Prefectura de Policia de París que el sotmetés, juntament a altres anarquistes (Bruno Bibbi, Angelo Diotallevi, Giobbe Giopp, Alfredo Gori, Antonio Persici i Giovanni Rossetti), a una estreta vigilància especial en vistes a la visita que els sobirans britànics havien de fer a França. En aquesta època estava en relacions amb la mestra Ferdy Kysl, de l'escola pública «Jules Ferry» de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), amb qui vivia i amb qui es volia casar. Després d'haver-se beneficiat de nombroses pròrrogues a l'expulsió, abandonà el seu domicili, al número 80 del bulevard Jourdan del XIV Districte de París, i França el 19 d'octubre de 1938. Sa companya, Théodora Van Dam, de qui estava divorciat, retornà a Amsterdam amb sos quatre infants abans de l'expulsió de son exmarit. A més de ser expulsat, en 1939 va ser inscrit en un llistat «anarquistes terroristes» sospitosos. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. Capturat pels alemanys, va ser deportat a Alemanya. Gérard Gutz va morir en data indeterminada al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya).

***

Necrològica de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juliol de 1967

- Dolores Garrigós Tudela: El 18 de juny de 1898 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Garrigós Tudela –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Sos pares es deien Francisco Garrigós i Josefa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tingué com a company el miner anarcosindicalista José García Vivancos, amb qui tingué tres infants (Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son company, milità en la Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual José García Vivancos fou secretari. A principis dels anys seixanta patí una paràlisi parcial. Dolores Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu domicili d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània).

***

Camp de concentració de Setfonts

- Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

***

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

Salvador Salsench Sala

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

***

Portada de La Campana de Palo

- Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diari àcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segona època foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari madrileny La Voz del 18 de juny de 1931

- Míting de la FAI: El 17 de juny de 1931 se celebra al Teatre Fuencarral de Madrid (Espanya) un míting organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, presidit per Joan Montseny Carret (Federico Urales), comptà amb les intervencions d'Artur Parera Mallí, en representació de la Regional del Centre; Endais, delegat belga; Miguel González, del grup de construcció de Madrid; Domingo Miguel González (Domingo Germinal), de la Regional del Nord; Eduardo Miranda, delegat portuguès; Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), per la Regional de Llevant; Juan Gallego Crespo, por la Regional d'Andalusia; i José Alberola Navarro, per la Regional de Catalunya. Al míting assistiren unes 2.500 persones.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari madrileny La Tierra del 14 de juny de 1934

- Míting Pro Presos: El 17 de juny de 1934 se celebra a la Plaça de Braus de València (València, País Valencià) un grandiós míting en suport dels presos anarquistes. En aquest acte, organitzat pel Comitè Pro Presos de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), prengueren la paraula l'advocat de la CNT José Rodríguez Olazábal i els destacats militants anarquistes Joan García Oliver i Domingo Miguel González (Domingo Germinal).

***

Notícia de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT del 12 de juliol de 1945

- Conferència de Puig Elías: El 17 de juny de 1945 se celebra al Casal Català de Montalban (Guiena, Occitània) la conferència «La Catalunya del 19 de juliol» del pedagog anarquista Joan Puig Elías.

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Grégoire (2 de març de 1894)

- Aimé Grégoire: El 17 de juny de 1847 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Aimé Léopold Grégoire –també citat Aimé Paul Grégoire. En 1894 treballava a la fàbrica de pianos d'Henri Pruvost, al número 77 del carrer Saint-Maur de París (França), i en aquesta època era vidu amb tres infants. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 28 del bulevard de Charonne, va ser escorcollat per la policia, juntament amb els d'altres 21 anarquistes de parisencs, i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser alliberat el 7 de març d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Foto policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)

- Jean-Marie Roubichon: El 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1852 neix a la taverna «La Chaumière» de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) el paleta anarquista Jean-Marie Roubichon. Sos pares, taverners, es deien Jean Elizabetto Roubichon i Françoise Marcelle Le Guil. El 4 d'abril de 1863 va ser condemnat a Gwened a detenció correccional fins als 16 anys per «atemptat contra el pudor, amb violència sobre un infant de vuit anys». En 1892 va freqüentar l'anarquista Drouet, qui va ser empresonat per robatori de dinamita. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut a París (França) per «associació criminal», però el 12 de maig de d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Després de l'empresonament de Drouet sembla que deixà de relacionar-se amb anarquistes. El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època vivia al número 33 del carrer Saint-Blaise de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia va ordenar la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. L'endemà es procedí a la perquisició del seu domicili del carrer Saint-Blaise sense cap resultat. El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori explicà que ja no tenia cap contacte amb el moviment anarquista. Reclòs a la presó parisenca de Mazas, el 7 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la representació en suport de la família de Louis Trotebas apareguda en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de març de 1909

- Louis Trotebas: El 17 de juny de 1870 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Louis Joseph Trotebas –sovint citat erròniament de diferents maneres (Trottebas, Trottobas, etc.). Era fill de Jean Baptistes Séraphin Trotebas, serraller, i d'Apollonie Élisabeth Blanche Raine. Es guanyava la vida treballant de paleta a l'Escola Industrial, on portà una activitat propagandística revolucionària important. En 1898 figurava en les llistes d'anarquistes de la policia. Fou delegat de la Comissió de Repartiment de Socors del barri marsellès d'Endoume durant la vaga de paletes i terrelloners de maig de 1899. El 23 de març de 1902 parlà en un míting en suport de vaguistes espanyols refugiats a Marsella celebrat a la Borsa del Treball. El 28 d'abril de 1902 assistí, en representació de diversos sindicats, al Congrés Nacional del Sindicat Internacional d'Obrers Paletes i professions afins celebrat a Marsella. En aquesta època era delegat de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine i delegat de correspondència de la comissió editorial de L'Ouvrier Sundiqué, butlletí oficial d'aquesta organització, on també hi col·laborà amb articles fins a la seva mort. També fou membre de la Comissió de Cursos Professionals de la Borsa del Treball. El març de 1903 va ser un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a la regió i aquest mateix any figurava entre els promotors d'una societat fundada per a la creació i el desenvolupament d'un comuna lliure anarquista a Provença, projecte impulsat per Auguste Berrier i Éugene Merle que mai no reeixí. Va ser membre del Grup Central Llibertari i participà en la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). Animà els anarquistes a adherir-se al Sindicat de Manobres després de la temptativa frustrada en 1904 d'eliminar els organismes directors de la Borsa del Treball. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), el 12 de juny de 1905 assistí com a delegat de la Secció de Marsella al Congrés Regional de l'AIA celebrat en aquesta ciutat. L'1 d'octubre de 1905 interpretà, juntament amb altres membres del grup «Théâtre Social», com ara Bougearel i Bonnet, la peça teatral Devoir de soldat a la Borsa del Treball. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 assistí com a delegat del Sindicat de Paletes al X Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat Marsella, on defensà la moció antimilitarista, que implicava que els treballadors es declaraven sense pàtria i que en cas d'esclatar una guerra es declararia la «vaga general revolucionària», resolució que va ser acceptada. En 1908 va ser nomenat conseller a la Magistratura del Treball. Sa companya fou Marie Louise Antoinette Simorelli. Louis Trotebas va morir el 3 de febrer de 1909 al seu domicili, al número 153 del Chemin des Chartreux, de Marsella (Provença, Occitània). El 14 de febrer de 1909 es va fer una representació del «Théâtre Social» a benefici de sa vídua i sos infants.

***

Fitxa policíaca de Baptistin Audibert (1898)

- Baptistin Audibert: El 17 de juny de 1874 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Baptistin Jules Audibert. Sos pares es deien Jacques Henri Audibert, jornaler del port, i Augustine Clotilde Marie Bagarres. Fuster i venedor ambulant, patí una desena de condemnes per «vagabunderia, mendicitat i robatori». El maig de 1895 va ser empresonat per «mendicitat» a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i dies després, el 23 de maig, va ser detingut a Toledo (Castella, Espanya); alliberat, el juny d'aquell any va ser novament detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) perquè en la seva documentació havia falsificat el segell de l'ambaixada de França a Madrid i va ser internat a la presó de Sevilla (Andalusia, Espanya), d'on fou alliberat el 21 de maig de 1896 per a retornar a Toló, on no va ser trobat per les autoritats. El desembre de 1895 havia estat inscrit en el llistat d'anarquistes o individus considerats perillosos residents o viatgers a Espanya. Segons va dir a les autoritats, en 1895 havia estat llicenciat de l'exèrcit per malaltia a Nimes. Posteriorment passà a Suïssa; condemnat per robatori, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) fou fitxat com a «anarquista perillós». El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Dies després va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i, després de dos dies empresonat, expulsat d'Itàlia. Portat a Niça (País Niçard, Occitània), va ser posat en llibertat el 4 d'octubre de 1898 i marxà cap a Itàlia. Detingut el 9 de novembre a Albenga (Ligúria, Itàlia) per «mendicitat i vagabunderia», va ser jutjat i condemnat a 25 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». Un cop purgada la pena, va ser portat a la presó de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat el 22 de novembre de 1898 a les autoritats franceses a l'estació de Menton (Provença, Occitània). Després marxà cap a Niça i l'octubre a Toló per a visitar sa mare hospitalitzada. El 31 de maig de 1901 va ser detingut a Toló; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per «mendicitat». Un cop lliure de la presó de Draguinhan (Provença, Occitània), retornà a Toló, on visqué al número 18 del carrer Armedieu. Durant la primavera de 1905 retornà d'Espanya cap a França, on el seu rastre havia estat perdut per les autoritats, localitzant-lo a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va morir el 6 de novembre de 1966.

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Notícia referent a Camille Goillot apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 17 de març de 1905

- Camille Goillot: El 17 de juny de 1883 neix a Le Galus (Merinhac, Aquitània, Occitània) el lliurepensador, maçó i anarquista Camille Goillot, conegut com Goyau. Era fill natural de Fermin Goillot, conreador, i Marie Dupuy, bugadera, parella no casada. L'1 d'abril de 1904 es casà a Merinhac (Aquitània, Occitània) amb Marie Michelet. En 1905 era secretari de la Societat d'Estudis Generals i Cívics al barri de Capeyron de Merinhac. Apassionat de l'esport, en els anys vint fundà la Societat d'Educació Física a Capeyron, la qual presidí, i fou membre de la Unió Velocípede de França (UVF) de Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys trenta treballava d'inspector en el Servei d'Aigües de Caudéran (actualment un barri de Bordeus). Com a maçó, formà part de III Lògia dels «Francs Chevaliers Saint-André d'Écosse» de Bordeus. En 1939 era secretari de la Federació Nacional dels Lliurepensadors Integrals. Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència i a partir de febrer de 1943 en «França Lliure», en la unitat «Mithridate» de les Forces Franceses Combatents (FFC). Arran d'una delació, va ser detingut i internat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Posteriorment va ser traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on el 27 de gener de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), on va morir el 28 de març de 1944. Un carrer de la seva població natal porta el seu nom.

***

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Medí Martí Augé

- Medí Martí Augé: El 17 de juny –altres fonts citen erròniament el 25 de juliol– de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya) –altres fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Josep Pius Martí Augé. Sos pares es deien Joan Martí Gabarró i Esperança Augé Riu. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).

***

Fotografia de Joan Sans Amat publicada en el diari El Heraldo de Madrid del 24 d'abril de 1927

- Joan Sans Amat: El 17 de juny –oficialment el 18 de juny– de 1892 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Josep Lluís Sans i Amat. Sos pares es deien Joan Sans Coy, fabricant, i Dolors Amat Castellví. Republicà federal, lliurepensador i francmaçó en la joventut, entre 1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) Palmàrium, revista que anava contra la Lliga Regionalista i el clergat. En aquests anys muntà a Sant Feliu de Guíxols una empresa de taps de suro que fou un fracàs total. Esportista i futbolista, jugà en l'Iluro SC i en les divisions inferiors del FC Barcelona, i fou un dels fundadors del FC Guíxols. Molt aficionat a la pintura, el 26 d'abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal Català de Madrid (Espanya) que tingué un gran ressò. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué al Mas Callicó, a Sant Pol de Mar (Maresme, Catalunya), on es feien reunions informals entre anarquistes i republicans, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), Miquel Fontàs Burch (El Borni), Josep Irla Bosch, Francesc Isgleas Piarnau, Joan Peiró Belis –de qui era íntim amic–, Ròmul Sureda Castelló, etc. Prudencio Rodríguez Chamorro, governador civil de Girona, li va «recomanar» que fugís un temps de la Península i entre 1928 i finals de 1929 s'exilià amb sa companya Francisca Sicart i sos infants a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Girona (Gironès, Catalunya). En 1935 col·laborà des de Badalona (Barcelonès, Catalunya) en Sindicalismo de València (València, País Valencià). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, representà la CNT en el Comitè del Front Popular de Girona durant tota la guerra. Entre 1936 i 1938 col·laborà regularment, amb articles i dibuixos, en el setmanari de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona Vía Libre (1936-1937). L'octubre de 1936 va ser nomenat, juntament amb son fill Joan Sans Sicart, també destacat militant anarcosindicalista, mestre de primer ensenyament. A finals de 1936 va fer una conferència a Badalona i el novembre de 1937 altra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Les Avalats de Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània). En 1946 va ser nomenat delegat de la Comarcal del Gironès de la Comissió de Relacions de Girona de la CNT en l'exili. En l'exili col·laborà en CNT. Era aficionat a l'escriptura –deixà inèdit el text El camino de la verdad– i a la pintura –participà en diverses exposicions de pintura en l'exili i un retrat de Joan Peiró Belis obra seva es troba al Museu de Mataró. Joan Sans Amat va morir el 13 de setembre de 1954 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una afecció cardíaca.

***

Djalma Fettermann

- Djalma Fettermann: El 17 de juny de 1893 neix a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Djalma Fettermann. Nascut en una família molt humil, era fill d'un sabater alemany i d'una filla de esclaus negres. En la seva vida exercí diversos oficis (metal·lúrgic, orfebre, impressor, empleat de correus, etc.). Durant sa joventut, amb son germà gran Cristiano Fettermann, després de la lectura de Pierre-Joseph Proudhon s'acostà al pensament anarquista i al sindicalisme revolucionari. Entre 1911 i 1912 va ser un dels dinamitzadors de la Unió Obrera Internacional (UOI) de Porto Alegre; el juliol de 1911 va ser nomenat un dels seus directors i el juny de 1912 primer tresorer. Entre el 7 i el 15 de novembre de 1912 fou delegat de l'anarcosindicalista Unió Metal·lúrgica (UM) en el IV Congrés Obrer  Brasiler celebrat a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 1915, amb Zenon de Almeida, les germanes Dulcina i Espertirina Martins i altres companys i companyes, participà activament en la creació a Porto Alegre de l'Escola Moderna Núm. 1, situada al número 197 del carrer Ramiro Barcelos, seguint el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola moderna, que arribà a tenir quatre-cents alumnes, estava situada a la Colònia Africana, la zona que ocupen actualment els barris de Bon Fim i de Rio Branco, habitada eminentment per població treballadora negra i jueva empobrides, i ell es dedicà a impartir classes d'alemany i de francès. També formà part de la Societat Pro Ensenyament Racionalista (SPER), fundada el 2 d'abril de 1916, amb la finalitat d'escampar els principis del racionalisme, la llibertat i la solidaritat educativa, a partir dels principis ferrerians. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Luta. Jugà un paper força important durant la vaga general de 1917, especialment en el camp de les lluites de carrer contra les forces de seguretat i els esquirols, i es diu que, juntament amb Zenon de Almeida i Reinaldo Geyer, perfeccionà un dispositiu de detonació d'explosius que aterrà la policia i l'exèrcit. En 1919, gràcies als seus coneixements d'idiomes, guanyà una oposició d'oficial administratiu en Correus, i posteriorment va ser nomenat inspector de Correus i Telègrafs, traslladant-se a Rio de Janeiro, on continuà amb les seves activitats anarquistes. La seva feina d'inspector de Correus el va obligar a viatjar contínuament, fet que aprofità per lligar les relacions entre els grups anarquistes. Va auxiliar nombrosos companys llibertaris perseguits fent servir uniformes de funcionaris de Correus. En aquests anys participà en el Sindicat de Treballadors de Correus. Entre 1920 i 1930 va ser detingut en diverses ocasions. El 14 de juny de 1925 es casà a Campos dos Goytacazes (Rio de Janeiro, Brasil) amb Dulcina Augusta Reichenbach Martins, germana de Espertirina Martins, filles d'una coneguda família anarquista, amb qui tingué tres infants (Francisco, Laura i Theófilo). En els anys trenta s'afilià a l'Aliança Nacional Llibertadora (ANL), que aglutinava molts de sectors esquerrats inclosos comunistes, i en els anys quaranta retornà a Rio Grande do Sul. Djalma Fettermann va morir el 15 de juliol de 1973 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des Étoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

***

Cartell de Carles Fontserè Carrió per a l'exposició

- Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil»: Entre el 16 de juny i el 20 de juliol de 1986 se celebra a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona (Catalunya) l'exposició «L'Anarquisme i la guerra civil». Aquesta exposició, emmarcada dins els actes del cinquantenari de l'esclat de la guerra civil espanyola, va ser organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular - Institut Municipal d'Història (AEP-IMH), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, i es realitzà amb els fons documentals de l'AEP-IMH. Per promocionar l'acte es realitzaren dos cartells, un de Carles Fontserè Carrió i un altre de Josep Subirats Samora. S'edità un catàleg de l'exposició amb una introducció de Ferran Aisa Pàmpols.

Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» (1986)

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

- Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Foto policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894)

- Jules Dejoux: El 16 de juny de 1848 neix a La Châtre (Centre, França) l'anarquista Jules Dejoux, conegut com Blondeau. Sos pares es deien Marc Dejoux, conductor de diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle). Es guanyava la vida fent de paleta a París (França). El 2 d'octubre de 1891 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa i el novembre d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la gerència del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser detingut a la sortida de la feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100 francs de multa i reclòs a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El març de 1892 va ser reemplaçat en la gerència de Le Père Peinard per François Durey. Cap el novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de París en un acte de protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a president de la Cambra de Diputats francesa. En aquesta època vivia al número 24 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève de París i posteriorment al número 7 del carrer Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari parisenc L'Esprit d'Initiative, editat per Paul Martinet. A començament de segle figurava en un registre d'anarquistes desapareguts o «nòmades». El seu últim domicili va ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de París. Jules Dejoux va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

***

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Nota de René Brochon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1913

- René Brochon: El 16 de juny de 1892 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Sos pares es deien Alphonse Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda femenina. Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista individualista Maurice Vandamme (Mauricius), entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie. També trobem textos seus en La Bataille Syndicaliste, Les Hommes du Jour i Le Libertaire, entre d'altres. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913 publicà el fullet À bas les vieux!, reeditat el juliol de 1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie, que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda Parmentier, de la qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre, Louis Dalgara, Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en les activitats del Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual Marceau Rimbault era animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada «L'idéalisme anarchiste» a la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França), organitzada per la Joventut Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de tendència individualista, s'oposà a tota participació amb la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment de Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es casà a Athis-Mons (Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne Blanche Jumaucourt, de qui es va divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol de 1952 es casà a Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb Élisabeth Marie Quentel. René Brochon va morir el 7 d'abril de 1975 a Menton (Provença, Occitània).

***

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

- Dimes Bussot Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich. Sos pares es deien Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al carrer de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i Dolors Rourich Sala, també de família tapera. Amb son germà Lluís Bussot Rourich, va fer els estudis elementals en un centre laic i de jove treballà de mecànic ajustadors als tallers de can Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia. En 1912 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on treballà als tallers navals «Vulcano» i s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a sou de la patronal. L'abril de 1914 fou delegat de Palamós (Baix Empordà, Catalunya) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT. Posteriorment milità en la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i entre 1917 i 1919 en fou secretari. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»). El desembre de 1918 presidí un míting a Badalona. En el Congrés de 1919 fou delegat de diversos sindicats d'alimentació, tintoreria, perruqueria i transports i de la Federació Local de Badalona. En 1920 retornà a Sant Feliu de Guíxols, on organitzà una agrupació sindical als tallers de can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal. Instal·lat a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), es casà amb Empar Ferrer Plaja. En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a Girona (Gironès, Catalunya) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona. En 1931 creà la cooperativa de consum «L'Esperança Gironina», que comptà amb 224 associats. En 1931 va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d'Espanya, amb seu a Madrid (Espanya). Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona. En 1937 va ser nomenat secretari general de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió. Entre el 27 d'agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del consell municipal de l'Ajuntament de Girona, presidint la minoria confederal municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram, etc.). En 1940 les autoritats franquistes li van instruir expedient de responsabilitats polítiques i el van condemnar en rebel·lia a la confiscació total de béns, a la inhabilitació absoluta en el grau màxim i l'estranyament a les possessions africanes per 15 anys. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a prop de Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya), i poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya), per a ser deportat al camp de presoners alemany de l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais, on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia, en un permís per anar a veure sa família, s'uní a la Resistència francesa, on lluità fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial, treballà d'ajustador en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i formà part del Grup Antifeixista dels Republicans Espanyols de França i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment rebé una pensió de l'Estat francès en reconeixement de la seva participació en la Resistència. Dimes Bussot Rourich va morir en 1981 a Vaubona (Provença, Occitània).

***

Antonio Melgar Mena

- Antonio Melgar Mena: El 16 de juny de 1896 neix a Jimena de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Sos pares es deien Francisco Melgar Avilés, industrial, i María Mena Fernández. Sabater de professió, estava molt involucrat en la vida cultural del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En tornar al poble després de fer el servei militar, començà a destacar políticament i es casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui tingué cinc infants, dels quals només sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel comitè revolucionari. Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera, fugí amb altres veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i s'establí a Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la col·lectivitat. El gener de 1937 ingressà com a voluntari en el «Batalló Salvochea», on exercí de furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa d'aquest cos a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell nou a Torredelcampo i ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En aquesta època pogué reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de la Frontera. El 29 de març de 1939, amb l'ocupació de Jaén per les tropes feixistes, va ser detingut i traslladat a la presó provincial, on va restà empresonat preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel Jutjat Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió». Jutjat en consell de guerra l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a 20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser posat en llibertat vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on treballà en la seva feina de sabater, i reprengué la seva militància clandestina en la CNT, mantenint contacte amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació amb el comitè confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya), encapçalat per Sebastián Pino Panal. El març de 1945, després d'una gran agafada a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se a casa d'uns veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i s'uní a un grup guerriller que actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa família son fill Universo. Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946 la Guàrdia Civil atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de las Cruces de Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el tiroteig que es desencadenà moriren els guerrillers José Sierra Coronil (El Flores) i Antonio Melgar Mena. El guerriller José García Ortiz (El Ciruelo) resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de la Guàrdia Civil, Alejandro Méndez de la Iglesia. José García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser trobats per les autoritats.

Antonio Melgar Mena (1896-1946)

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1979

- Francisco Mir Cazcarro: El 16 de juny de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix a Sena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Cascarro. Sos pares es deien Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là a Beçan (Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid durant molts d'anys a conseqüència d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de 1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Victoriana Benita Cerezuela.

***

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població.

Continua...

---