Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

Errico Malatesta

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia –un invàlid de guerra i un tramviaire– i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones –de 700 convocades– de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 –segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Naixements

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de  la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

- Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Leandro Arpinati

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 neix a Poissy (Illa de França, França) l'anarquista Serge Peincedé. Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy.

***

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Miguel Mañas Santiago: El 29 de febrer de 1904 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.

***

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Josep Rojo Pegueroles: El 29 de febrer de 1904 neix Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès. Josep Rojo Pegueroles va morir el 6 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

- Consuelo Zabala Martínez: El 29 de febrer de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Consuelo Zabala Martínez. Nascuda al madrileny carrer de Tribulete, va créixer al castís barri de Lavapiés. Sa mare, Consuelo Martínez, era muy religiosa i son pare, Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936 estudiava batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el dramaturg Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i va fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de Chamartín d'aquesta organització. També va col·laborar en el periòdic Frente Libertario. En la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la madrilenya «Unión Radio» que van tenir molt ressò (Labor a realitzar de los ateneos libertarios, Méjico nación hermana i Sacrifiquémonos por los niños). Després del triomf franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment per aquelles conferències radiades i per haver ocupat el càrrec de secretària de les Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre de 1938. Empresonada a la massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i encausada inicialment en el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com «Las Trece Rosas», ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes perquè va negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny de 1940 va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda a la rebel·lió» i alliberada a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat amb els presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat Intercontinental (SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un jove anarquista condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta manera, va conèixer qui seria son company de tota la vida, Ángel Urzáiz Simón –la pena de mort li va ser commutada després de tres anys de presó. Ambdós van treballar en el moviment anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i empresonat a finals de 1947. Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a complir al penal valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va instal·lar amb els seus dos fills, José Ángel i Paco, a València (País Valencià) per estar més a prop de son company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en 1959. Van donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França quan aquest va sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels comunistes. Després de la mort de Franco va participar en la reorganització confederal i després de l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i ella va patir problemes de salut durant els seus últims anys. Va prologar el llibre de María A. García-Maroto La mujer en la prensa anarquista. España (1900-1939) (1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de març de 2004 al seu domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Tristan Cabral

- Tristan Cabral: El 29 de febrer –oficialment l'1 de març– de 1944 neix a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'escriptor, poeta, traductor, professor i militant marxista llibertari i antimilitarista Yann Max Houssin, conegut com Tristan Cabral –detestava el seu nom oficial. Va ser fill il·legítim de R. Heinz, metge militar alemany durant l'Ocupació, i de Juliette Delavis, casada en un matrimoni de conveniència familiar i sense amor amb André Claude Houssin, aleshores presoner a Alemanya, el qual, en acabar la II Guerra Mundial, retornà a França i legitimà l'infant. Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Henri IV de Bergerac (Aquitània, Occitània), estudià quatre anys a la Facultat de Teologia Protestant a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i, després d'abandonar la carrera pastoral –acabà declarant-se ateu, encara que admirador de Jesús de Natzaret–, va fer estudis de filosofia, amb Gilles Deleuze, entre d'altres. Ensenyà filosofia durant una trentena d'anys al Liceu Alphonse-Daudet de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Militant trotskista, durant els fets de «Maig del 68» va fer costat l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i va ser detingut. Després es dedicà fins a 1971 a viatjar (Turquia, Iran, Iraq, Palestina, Amèrica Central, Perú, Bolívia, Kurdistan, Irlanda del Nord, etc.), on, a més d'aprendre idiomes, entrà en contacte i participà amb tots els moviments revolucionaris que hi trobà. En 1974 es publicà el llibre Ouvrez le feu! (1964-1972), recull de poemes d'un tal Tristan Cabral, jove poeta suïcidat en 1972, amb un prefaci de Yan Houssin, que posteriorment se sabrà que aquest darrer era el veritable autor. Prengué el nom de Tristan Cabral en homenatge al polític independentista de Guinea i de Cap Verd Amílcar Cabral (Abel Djassi) i de Tristan, de la llegenda literària medieval de Tristany i Isolda. Ben actiu en els moviments de protesta, en els anys setanta formà part del Comitè Anti-Militarista (CAM), en suport dels Comitès de Soldats (CS), fet pel qual va ser condemnat a mig any de presó i tancat uns mesos a partir de desembre de 1975 a la presó parisenca de La Santé. Com a insubmís al servei militar, va ser suspès un temps de l'ensenyança. Fou íntim amic dels poetes anarquistes André Chenet i André Laude. En les eleccions municipals de 1995 va ser candidat en la llista encapçalada per l'empresari taurí Bernard Domb (Simon Casas). Va ser membre del Centre Ascaso Durruti (CAD) de Montpeller. En 2004, després d'un intent de suïcidi, va ser internat un temps en psiquiatria i en 2010 publicà el seu llibre H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) sobre aquesta experiència. En 2005 s'integrà, amb altres poetes, en el moviment «Insurrection Poétique». Va traduir diversos autors, com ara Nazim Hikmet, Octavio Paz, Yannis Ritsos, Georg Trakl, etc. Trobem poemes i textos seus en diferents publicacions periòdiques (Faire-part, Le Fou Parle, Hors Jeu, Poésie 1 - Vagabondage, La Voix des Autres, etc.). Entre les seves obres poètiques podem destacar Ouvrez le feu! (1964-1972) (1974 i 1979), Du pain et des pierres (1977), Demain, quand je serai petit (1979), Et sois cet océan! (1981 i 1983), La lumière et l'exil. Anthologie des poètes du Sud de 1914 à nos jours (1985, editor), Le passeur de silence. Poèmes (1981-1985) (1986), Sonnets (1989, amb altres), États d'urgence (1990), Le quatuor de Prague (1968-1990) (1990), Les Paris imaginaires (1990), Chasseurs d'Aube (1991), Le passeur d'Istanbul. Poèmes (1992), Le Désert-Dieu (1996), L'enfant d'eau. Journal d'un égaré (1940-1950) (1997), Mourir à Vukovar. Petit carnet de Bosnie (1997), La messe en mort (1999), L'enfant de guerre (999-1999) (2002), Al Marjasem Ella Gloriam (2006), La belle et la fête (2008), Le cimetière de Sion. De Yad Vashem à Chatila-Gaza (2010), H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) (2010), Les chants de la sansouïre (2011, amb Michel Falguières), Dernier tango à Salta. Quand deux femmes s'aimaient dans l'Argentine de Videla (2012 i 2016), Dernier tango à Salta (2013), Juliette ou le chemin des immortelles (2013), Si vaste d'être seul (2013), Requiem en Barcelona (2014), La petite route (mes années buissonnières) (2015) i Poèmes à diré (2019); també és autor dels assaigs Manifestes pour la sixième République (1987, amb Jack Oriac) i Le désert-Dieu. Journal de Jérusalem sous l'Intifada (1996). Sa companya fou Fabienne Claude Viala. Molt malalt, Tristan Cabral va morir el 22 de juny de 2020 al Centre Hospitalari Universitari Bellevue de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on portava hospitalitzat cinc anys. La ballarina i editora d'art Sarah Houssin-Dreyfuss és sa filla.

Defuncions

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès Cultura Proletaria del 20 de març de 1948

- Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 29 de febrer de 1952 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Havia nascut el 6 de juny de 1898 al III Districte de Lió (Arpitània). Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28 de febrer de 1921)

***

Portada del primer número d'O Anarquista

- Surt O Anarquista: El 28 de febrer de 1926 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic bimensual O Anarquista (L'Anarquista). Era l'òrgan d'expressió de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Estava dirigit, i majoritàriament redactat, per Fracisco Nobrega Do Quintal (Francisco Quintal) i editat per Fernando de Almeida Marques (F. Almeida Marques). Hi trobem articles de Mauro Bajatierra Morán, Adriano Botelho, Silva Campos, André Colomer, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Séverin Férandel, Agustín Gibanel, Emma Goldman, Jean Grave, Arnaldo Simôes Januário, Gérard de Lazace-Duthiers, Louise Michel, Artemis Minerva, José Agostinho Neves, Roberto das Neves, Benoît Perrier, Ángel Pestaña Núñez, Francisco Pi y Arsuaga, Pinto Quartim, Francisco Valadas Ramos, Emidio Santana, R. Santos, Miquelina Sardinha, Alexandre Schapiro, Lev Tolstoi, Hugo Trene i Charo Zindi, entre d'altres. En sortiren almenys nou números, l'últim el 8 d'agost de 1926.

***

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

Logotip de "The Angry Brigade"

- Atemptats a París: El 28 de febrer  de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista «The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Antonius Marie Cyvoct, conegut com Antoine Cyvoct. Sos pares, teixidors, es deien Paul Cyvoct i François Véronique Blanchard. Es guanyava la vida com a comercial llibreter. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnairei la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia –en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir el 5 d'abril de 1930, en la misèria, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alexi Durieux (24 de gener de 1894)

- Alexis Durieux: El 28 de febrer de 1874 neix a Stains (Illa de França, França) l'anarquista Alexis-Albéricq Durieux. Sos pares es deien Antoine Désiré Durieux i Zélia Cauvin, jornalers. Es guanyava la vida com a vidrier. El 26 d'abril de 1892 i el 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotà que la seva adreça era al número 17 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), i el desembre de 1893 vivia al número 8 de la carretera d'Aubervilliers. El 26 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 24 de gener de 1894 va ser detingut i fitxat per «robatori» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 28 de març de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes de Saint-Denis de la policia i el 31 de desembre de 1896 en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca. Entre el 12 de setembre de 1985 i el 22 de setembre de 1986 va fer el servei militar al III Batalló de Caçadors i passà a la reserva l'1 de novembre de 1898. El 18 de febrer de 1899 es casà al XV Districte de París amb la parisenca Alphonsine Luçon; en aquesta època vivia al número 11 del carrer Lakanal de París. El 22 d'abril de 1904 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «atemptat al pudor» i tancat a la presó parisenca de Fresnes i el 16 de novembre de 1904 el mateix tribunal a un mes de presó per «ultratge públic al pudor». El 22 d'octubre de 1909 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Blois (Centre, França) a 200 francs de multa per «possessió d'arma prohibida i embriagament públic». El 13 de gener de 1910 el Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) el condemnà a un mes de presó per «vagabunderia i ús de certificat fals». El 3 de juny de 1912 el Tribunal d'Apel·lació d'Orleans (Centre, França) el sentencià a dos mesos de presó per «mendicitat grupal». Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però al front va contreure disenteria. Entre el 31 de gener i el 13 de juny de 1918 va ser destinat a la foneria de «Victor Bidault et Cia» a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 23 d'octubre de 1918 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Étampes (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 16 francs de multa per «ultratges públics al pudor» L'1 d'octubre de 1922 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Henri Laussinotte

- Henri Laussinotte: El 28 de febrer de 1879 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Henri Laussinotte. Sos pares es deien François Laussinotte i Eudoxie Lacoste. Es guanyava la vida com a torner de marfil, especialitzar en fer jocs d'escacs. Col·laborà en Le Libertaire i L'Anarchie. Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1907 a París va ser detingut i acusat d'haver ferit d'un tret de revòlver l'agent Eugène Stenfort. El seu domicili, al número 12 del camí dels Graviers de Romainville (Illa de França, França), va ser escorcollat, trobant-se escrits, documents llibertaris i antimilitaristes, i un carnet al seu nom de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA); per contra, al seu taller, al número 67 del carrer Chemin-Vert, res no es trobà de compromès. Tancat a la presó parisenca de La Santé, es desencadenà una campanya en el seu suport encapçalada per un grup de destacats anarquistes, com ara Miguel Almereyda, Georges Durupt, Émile Vincent Méo (Émile Tissier) i Eugène Merle. Jutjat per l'Audiència del Sena per «temptativa d'homicidi voluntari», va ser absolt el 20 de desembre de 1907 per manca de proves. Durant la primavera de 1908, formà part, amb Lucien Belin, Georges Durupt, Gaston Delpech i Henriette Roussel, del grup que intentà rellançar l'AIA, aleshores disgregada. Aquest mateix any de 1908 va fer conferències al Grup d'Acció Revolucionària del IV Districte de París, que es reunia a la Casa del Poble del carrer Charlemagne. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. El 10 de desembre de 1909, acabat de sortir de la presó de Meaux (Illa de França, França), participà en una reunió del grup «Les Révoltés», d'Henry Combes i Georges Durupt, amb la finalitat d'organitzar la campanya antiparlamentària de l'any següent. El 10 de juny de 1910 va ser absolt per l'Audiència de Sena i Marne d'un delicte de «distribució de moneda falsa». El 10 de setembre de 1910 va fer a la Sala Henri Duval, al número 48 del carrer Rébeval del XIX Districte de París, la xerrada «Action révolutionnaire». El novembre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt, formà part del Grup Anarquista de Montmartre. En aquesta època vivia al número 69 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París. Llicenciat de l'exèrcit per malalt o ferit, el maig de 1915 mantingué aquesta situació en una nova revisió. El 10 de juny de 1915 va ser detingut després de proferir «insults a l'exèrcit» quan viatjava en un tramvia cap a Bagnolet; jutjat per aquests fets en consell de guerra el 31 d'agost de 1915, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Aleshores la policia el tenia fitxat com «anarquista falsificador de moneda» i vivia al número 214 del carrer Saint Maur del X Districte de París. Milità en el Sindicat de Serradura i Marqueteria de la Confederació General del Treball (CGT). Henri Laussinotte va morir el 8 de gener de 1924 al seu domicili del número 11 del carrer Buisson Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Una de les postals de Jean Labat

- Jean Labat: El 28 de febrer de 1882 neix a Porciuvas (Porciuvas e Bocoa. Aquitània, Occitània) l'anarquista naturista Jean Labat-Cazenave, conegut com Grandjean, Jean Godec i Jésus-Christ. Sos pares es deien Jean Labat-Cazenave, conreador, i Catherine Lafenêtre, domèstica. Es guanyà la vida de fotògraf i va se una de les figures més destacades del moviment llibertari naturista i vegà i de les comunitats anarquistes rurals. A partir de 1911 participà en l'experiència de colònia anarconaturista-vegana de Bascon, a prop de Châteua-Thierry (Picardia, França), encapçalada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska, i on participaren nombrosos anarquistes (Alfred Bidet, Robert Collino, Charles Fouyer, Georges Navel, Hélène Patou, Louis Radix, Louis Rimbault, etc.). Durant una etapa visqué en una cabana al bosc, a tres-cents metres de la colònia. Retornà un temps a París (França) amb sa companya Radoyka Ilitch (Radoïka Hitche), d'origen serbocroata, i amb qui tingué un infant en 1930. A París participà activament en el moviment anarquista, assistint a reunions i venent pels carrers Le Libertaire i altres publicacions llibertàries. Membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA), l'1 de juliol de 1913 va ser detingut en una gran agafada a París. El 15 de novembre de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a cinc mesos de presó com a gerent del periòdic parisenc Le Réveil Anarchiste Ouvrier per «provocació de militars a la desobediència» i Egène Jacquemin, com a autor d'un article antimilitarista, a 18 mesos de presó. En 1937 retornar tot sol a Bascon. Jean Labat va ser assassinat en una baralla el 23 de juny de 1938 a Bascon (Picardia, França) per Dragolioub Ilitch, germà de sa companya i seguidor de la filosofia anarconaturista, que el va enterrar al jardí al costat de sa cabana. L'editorial Johano publicà una col·lecció de targetes postals amb ell com a protagonista.

Jean Labat (1882-1938)

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Sos pares es deien Jean Louis Gomichon, mecànic, i Claire Bruneau, modista. El 14 de febrer de 1907 es casà a Montbard (Borgonya, França) amb Antoinette Églantine Mamé. Treballà de manobre i de serraller, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte d'aquesta ciutat. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Notícia de la mort d'Henri Chapey apareguda en el diari parisenc Paris-Presse - L'Intransigeant del 24 de setembre de 1952

- Henri Chapey: El 28 de febrer de 1886 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Henri Chapey. Era fill dels taverners Jean Chapey i de Marie Justine Augustine Couppey. En 1902 va ser fitxat com a «anarquista individualista» per la policia, que remarcà la seva intel·ligència, facilitat de paraula i instrucció superior. Entre novembre de 1903 i gener de 1904 residí a Valònia (Lieja i Ougrée) i la policia belga sospità que posteriorment havia participat en un atemptat contra el cap de la Seguretat durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 a Lieja. A finals de febrer de 1904 s'estava a París, on amb altres companys (Jacques Ferdinand Borderie, Paul Maxime Découée, etc.), es presentà a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Joseph Albert (Libertad), que havia calumniat Decouée. Des de febrer de 1904 la policia va perdre el seu rastre i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 31 de maig de 1904 un confident policíac el trobà en una manifestació a Père Lachaise amb altres anarquistes (Libertad, Georges Renard, Pedro Vallina Marínez, etc.). El juny de 1904 assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes» del XVIII Districte de París, animat per Libertad. En aquesta època treballava de mecànic d'automòbils. El 16 de febrer de 1907 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit i va ser destinat al IV Regiment de Caçadors d'Àfrica. El 18 de desembre de 1907 va ser integrat en el 25 Batalló d'Infermers de la Divisió d'Ocupació de Tunísia i l'11 d'agost de 1908 va ser llicenciat per «epilèpsia constatada». El maig de 1910 la policia el trobà vivint al número 45 del carrer Pelleport del XX Districte de París. Entre 1911 i 1913 col·laborà amb articles teòrics en Le Libertaire. El maig de 1911 engegà el Comitè Intersindical de Propaganda i d'Acció de Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França) i aleshores era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Força influenciat per l'anarquista Émile Janvion, es declarà antisemita, contrari als francmaçons i hostil a Sébastien Faure («l'adormidor d'anarquistes»). L'1 de novembre de 1911 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). El febrer de 1913 va veure morir l'anarquista Émile Auguste Maurin (Élie Murmain), que considerava un pare i al qual dedicà una necrològica en Le Libertaire i l'octubre d'aquell any s'encarregà de vendre la important biblioteca anarquista del finat a benefici de la vídua. En 1914 va ser membre del Consell Sindical del Sindicat de Correctors. Aleshores vivia al número 60 del carrer Victor Hugo de Bagnolet (Illa de França, França). Quan la Gran Guerra, el 23 de febrer de 1915 va ser integrat en el 9 Regiment de Cuirassers i, després de passar per l'Escola de Cavalleria, va ser destinat el 24 de gener de 1916 al 8 Regiment de Dragons. Entre del 25 de febrer de 1917 i el 17 de juny de 1917 restà integrat en el 13 Regiment d'Autometralladores i resultà ferit en una caiguda. El 2 d'abril de 1919 va ser llicenciat. Segons algunes fonts durant la guerra hauria fet propaganda de la Conferència de Zimmerwald i hauria estat condemnat el 12 de gener de 1916 a 30 dies de presó. El 17 de gener de 1920 es casà a Neully-sur-Seine (Illa de França, França) amb Zélia Aurore Milet, amb qui tingué una filla. En aquesta època treballava d'agent comercial i seguia vivint al seu domicili de Bagnolet amb sa mare ja vídua. En 1923 publicà Élie Murmain (Émile Maurin), una petita biografia del seu pare espiritual amb un pròleg de Robert Louzon. En el període d'entreguerres fou membre del Consell Sindical del Sindicat de Correctors i entre 1933 i 1940 en va ser secretari adjunt. En 1939 va fer costat econòmic Le Cri du Peuple. Durant l'Ocupació s'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on s'encarregava de recollir les cotitzacions sindicals i ajudava els correctors en dificultats. Al final de sa vida era cap del Servei de Correcció de Paris-Presse - L'Intransigeant, on treballava des de la fundació d'aquest diari el 1948, i vivia al número 64 del Faubourg Saint-Martin del X Districte de París (França). Henri Chapey va morir sobtadament el 22 de setembre de 1952, vuit dies abans de jubilar-se, a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) i va ser enterrat a Saint-Laurent-de-Cognac (Poitou-Charantes, França).

***

Necrològica d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de juliol de 1955

- Angelo Girelli: El 28 de febrer de 1886 neix a Cortona (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Angelo Girelli. Va ser criat pel pagès Romualdo Bellini a Farneta di Cortona (Toscana, Itàlia). En 1897 s'instal·là a Sasso d'Ombrone (Toscana, Itàlia) i posteriorment visqué a les poblacions toscanes de Cinigiano i de Montalcino. En 1910 s'establí a Piombino (Toscana, Itàlia), on va treballar als Alts Forns i s'integrà en la Cambra del Treball Sindicalista (CTS), adherint-se al grup anarquista local i a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Com a conseller de la Comissió de la CTS, juntament amb altres companys (Primo Fastame, Pilade Jacometti, Paris Pampana i Domenico Rossi), entre el 8 d'abril i el 18 de maig de 1919, intervingué, en nom dels obrers dels Alts Forns, en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball. El gener de 1921, en el IV Congrés de la CTS, va ser reelegit com a membre de la seva comissió executiva, juntament amb Paris Abati, Otello Cocchi, Pietro Favilli, Ruffo Giorgi, Giovanni Mancini,  Dante Muzzi, Lampisio Pineschi, Eligio Pozzi, Alpinolo Righini, Luigi Taddei, Tillo Ticciati i Albino Zazzeri. Després de la destrucció de la CTS el juny de 1922 per escamots feixistes, emigrà clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Egizzio Cennini, Albino Zazzeri, etc.). L'octubre de 1932 desaparegué sobtadament de Marsella –sembla que va anar clandestinament a Alger (Algèria)–, fet que va alarmar el consolat italià, que el tenia constantment vigilat, tement que volgués tornar a Itàlia per a realitzar un atemptat i el 12 de novembre d'aquell any el denuncià al Ministeri de l'Interior com a «militant actiu del partit anarquista». El 24 de novembre de 1932 el cap de la policia feixista demanà al prefecte d'Arezzo (Toscana, Itàlia) informacions urgents sobre els exiliats i ell va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. De bell nou a Marsella, el 27 de novembre de 1932 parlà, amb Ludovico Rossi, en una conferència de l'exanarquista Gino Bagni sobre el règim soviètic. A finals de 1932 fundà, amb Luca Bregliano i Renato Gialluca, el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» en defensa de Pietro Cocianchich i Dante Fornasari», anarquistes acusats d'un atemptat amb explosius el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits en aquest cau feixista. Força actiu, el 9 de gener de 1933 participà en la inauguració de la Universitat Popular de Marsella i el 29 de gener d'aquell any assistí a la conferència d'Emilio Lussu sobre la revolució italiana. El 10 d'octubre de 1933 va ser fitxat per la policia i a partir de la primavera de 1934 formà part de la Federació Anarquista del Sud-Est de França, organització integrada pel «Gruppo Aurora» (Edoardo Angeli, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); el «Gruppo Comunista-Anarchico» (Edoardo Angeli, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); pel «Gruppo della "Belle de Mai"» encapçalat per Giulio Bacconi; pel «Gruppo "Sacco e Vanzetti"», el secretari del qual fou Leonildo Biasci; i pel Grup Anarquista de Toló (Provença, Occitània), representat per Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trenti sobre «Crepuscolo del diritto e dello stato borghese» i el Primer de Maig de 1936 participà en la manifestació organitzada pel Front Popular, en el grup dels anarquistes, juntament amb destacats companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Cesare Fietta, Ludovico Rossi, Emilio Strafelini, Lazzaro Turroni, etc.). Membre de la Secció de Marsella «Comitè Nacional de Defensa de les Víctimes Polítiques», el novembre de 1936 intervingué en la conferència de Luigi Campolonghi a la Borsa del Treball de Marsella. El 13 de novembre de 1938 participà en la marxa, organitzada per comunistes i anarquistes, per protestar contra el consentiment de Benito Mussolini a l'ocupació de Txecoslovàquia per part de l'Alemanya nazi. En acabar la II Guerra Mundial restà a França, on milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'un càncer de gola, Angelo Girelli va morir el 8 de juny de 1955 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix al llogaret de Piñeiro de Santa María de Serantes (Laxe, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Era fill «natural» de Juana Fandiño García, que tingué encara un altre fill (Jesús Feliciano Fandiño) sense casar-se. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes –en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel  Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa –col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires– i entre els grups de llengua castellana –nombrosos articles en La Antorcha–, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Necrològica de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'agost de 1966

- Francesc Garrofé Capdevila: El 28 de febrer de 1892 neix a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Garrofé Capdevila. Sos pares es deien Antoni Garrofé Mirets i Dolors Capdevila Serra. Mai no va poder anar a escola, abandonà molt jove el seu poble natal i s'integrà ràpidament en el moviment llibertari. En 1923 emigrà a Cuba i restà a l'Havana fins el juny de 1926, data en la qual s'embarcà cap a França. Milità en el moviment anarquista francès fins la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931, moment en el qual retornà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt durant vuit anys, Francesc Garrofé Capdevila va morir l'1 d'abril de 1966 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---