Efemèrides anarquistes
efemerides | 02 Febrer, 2024 13:03
Anarcoefemèrides del 2 de febrer
Esdeveniments
Portada de Rompete le file
Naixements
Foto policíaca de François Clidière (9 de març de 1894)
- François
Clidière: El 2 de febrer –algunes
fonts
policíaques citen erròniament el 3 de
febrer– de 1855 neix a Mialet (Aquitània,
Occitània) l'anarquista François
Clidière. Sos pares es deien Jean Clidière,
serrador de bosc, i Marie Rose Montanton, modista. Es guanyava la vida
treballant de sastre a París (França). El 6 de
març de 1894 va ser detingut,
juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, Auguste Bordes, Jules-Paul Clouard, Jean
Cross, Edouard
Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège,
Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel
Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una
operació policíaca molt
violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau
de la
III Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al
número 11 del carrer
Ramey de París, lloc de reunió del moviment
llibertari. En aquesta època vivia
al número 9 del carrer de la Barre i el seu domicili va ser
escorcollat, sense
resultats, per la policia. El 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i lliurat a
les autoritats judicials que el van inculpar
d'«associació criminal» amb altres
anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat
i el 27 de juny de
1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció
Meyer. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia de la condemna d'André Bizien apareguda en el diari parisenc Le Signal del 21 de juliol de 1899
- André Bizien:
El 2 de febrer de 1864 neix a
Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari
André
Julien Bizien. Sos pares es deien Félix Marie Bizien,
contramestre de manobre, i
Jeanne Renée Kerjean. Es guanyava la vida treballant de
fuster al port militar de
Brest. En 1892 va ser un dels animadors del nucli anarquista de
Lambézellec (actualment
un barri de
Brest), un dels més actius del departament de Finisterre al
voltant d'Adolphe
Sèvre. A principis de 1892 estava subscrit al
periòdic anarquista Le Falot
Cherbourgeois i durant aquell
any era secretari del Comitè Socialista de Brest. En una
investigació de
novembre de 1893, la policia el va inscriure en un llistat
d'anarquistes de
Finisterre que viatjaven fora del departament. En aquesta
època vivia en un pis
compartit («La Maisos des Anarchistes») amb altres
anarquistes (Émile Hamelin,
Jean-Marie Petrequin, Régis Meunier, Adolphe
Sèvre, etc.) al carrer Keranfurust
Izella de Lambézellec. El 3 de gener de 1894, en el marc
d'una gran agafada
contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat i la
policia
trobà números de periòdics anarquistes
(Le
Père Peinard i La
Révolte) i una
ampolla d'àcid sulfúric. En el llistat de control
d'anarquistes de la policia
del 31 de desembre de 1894 figurava com a «anarquista
perillós». Posteriorment
s'encarregà de distribuir a Brest la premsa anarquista (Le Libertaire, Les
Temps
Nouveaux i La Sociale).
En 1896,
amb Jean Demeule, organitzà les conferències
(antimilitarisme, antipatriotisme,
anticlericalisme, antiparlamentarisme, etc.) de François
Broussouloux (L'Algérien)
a Brest, a les quals
assistiren centenars de persones. Animador del Sindicat del Port,
esdevingué
membre destacat de la Confederació General del Treball (CGT)
a Brest. Participà
activament en el suport del capità Alfred Dreyfus,
especialment el juny de
1899, quan Brest estigué vigilada per la policia i la premsa
tot esperant el
seu retorn de la Guaiana Francesa, per a ser novament processat a
Rennes (Bro
Roazhn, Bretanya). En aquesta època vivia al
número 6 del carrer Parc de Brest.
Detingut en una manifestació convocada el 26 de juny de
1899, el 12 de juliol
va ser jutjat pel Tribunal de Policia de Brest, juntament amb els
germans
Charles i Paul Gosselin, i condemnat a 15 francs de multa per
«crits
sediciosos». A principis de segle, amb Jean Demeule, fou un
dels animadors més
destacats del sindicalisme revolucionari del port de Brest. El 12 de
juny de
1901 es casà a Lorient (Bro-Wened, Bretanya) amb
Élisa Félice Guillou i amb
aquest matrimoni legitimaren sa filla, Carmen Bizien, nascuda el 9 de
novembre
de 1900. En aquesta època treballava de fuster al port i era
militar en el
servei actiu de l'exèrcit. En 1923 era cap obrer a la
direcció de construccions
navals a Lorient. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)
- Pierre Lapeyre: El
2 de febrer de 1865 neix
a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Pierre Louis Charles Lapeyre. Sos
pares es deien Josep Louis Lapeyre, baster, i Marie Garrigues. Sembla
que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup
anarquista
«L'Autonomie Individuelle» de París
(França). El 6 de juliol de 1892 figurava
en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de
l'avinguda Daumesnil de
París. El 26 de desembre de 1893 també figurava
en un llistat de recapitulació
d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres
cinc anarquistes, el
seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la
III
Brigada d'Investigacions, però no van trobar res
compromès. Detingut, després de
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació
d'«associació criminal»,
però el 13 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31 de desembre de 1894
figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa
al XII
Districte de París amb Marie Joséphine Henriette
Reymond. En aquesta època
treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil.
Al
final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del
carrer Saint
Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital
Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).
***
Bitllet
de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls
- Ramon Molist
Valls: El 2 de febrer de
1885 neix a
Espinelves (Les
Guilleries, Osona, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist
i Greta
Valls. S'instal·là a
Mataró (Maresme, Catalunya), on
treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats
obrers dels Tribunals
Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5
de setembre de 1923
presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en
Gèneres de Punt de la CNT per
tractar sobre el lock-out que la
patronal
mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el
manifest fundacional
del grup editor del periòdic Vida
Sindical, que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any;
aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants
cenetistes
catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau
Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte,
Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan
Peiró, Ángel Pestaña, Minguet,
Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella–, que va tenir molt de
ressò, i que alguns han interpretat com a
un precedent directe del trentisme, per mor de les
seves concomitàncies
pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930
presidí, amb altres
companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte
al
cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals,
on demanaren el
desarmament del sometent, la dissolució dels
comitès paritaris, l'amnistia dels
presos polítics i socials i el restabliment de les garanties
constitucionals. Entre
l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el
Sindicat d'Art Fabril
de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés
del Conservatori») que se celebrà a Madrid
(Espanya) i on defensà les tesis sobre
les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran
de la ruptura confederal,
milità en el sector trentistai
en
els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà
la guerra civil, formà part
del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i
del Comitè de Salut
Pública (Comitè Local Antifeixista).
Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor
d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de
Mataró. També
presidí la Junta d'Administració Municipal de la
Finca Urbana mataronina. Entre
desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta
localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè
l'anterior, Salvador
Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937
ordenà expressament
la destrucció del retaule major de la basílica de
Santa Maria de Mataró,
desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet
múltiples accions en
favor de la seva preservació, i en contra de les ordres
expresses del Servei de
Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i
del Ministeri de Justícia de
la II República, que havien intervingut en l'afer a
petició del Comitè Local de
Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats
destruïts la resta de
retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa
Maria, inclosa la
pràctica totalitat de la documentació dels arxius
de l'Obra de l'Església, de
la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser
venuda per
fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França amb sa
família i patí els camps de
concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa
filla van
anar a un refugi femení instal·lat en un convent
de monges. Després, elles
s'instal·laren a Lo Luc (Provença,
Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps,
Arpitània), on treballà de teixidor, i
posteriorment tota sa família s'establí
a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va
morir el
19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).
Ramon Molist Valls (1885-1953)
***
Fotografia
antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)
-
Francesc Anglada Perich:
El 2 de febrer –el
4 de febrer segons l'acta de naixement–
de
1886 neix a Ullà (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarquista
Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada
Juncà, agricultor, i Maria
Perich Nadal. Es
guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol
de 1907 es casà a
Castelló d'Empúries (Alt Empordà,
Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó,
masovera del cortal Avinyó de Castelló
d'Empúries, amb qui va tenir dues filles
(Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà
a França i el 12 de març de
1915 va fer la declaració de residència a
Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya
Nord). En aquesta època treballava a la
destil·leria de Juli Pons de Bages
(Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els
anarquistes de la zona, com ara
Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a
«revolucionari
anarquista». A començament de 1916 treballava a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars
per a un tal Pla.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Denis
Bassal (ca. 1921)
- Denis Bassal: El 2
febrer de 1889 neix al
barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis
Théodore Joseph
Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos
pares es
deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera.
També recollí la
professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un
dels feus del moviment
anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà
a An Oriant amb Germaine
Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920
portava una
correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le
Libertaire a les
portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni,
celebrat el 6 d'octubre
de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier,
marxà cap a
l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als
ports desarmant vaixells. Denis
Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar
(Àfrica-Occidental Francesa,
actual Senegal) on fou sepultat.
***
- Román Delgado Monteagudo: El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.
***
Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat
-
Giuseppe Fancello: El 2
de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista
Giuseppe
Fancello, també conegut per la seva transcripció
en francès Joseph Fancella.
Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu).
Fill d'una
família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era
adolescent, entrà a formar
part del moviment llibertari –segons alguns entrà
en contacte amb l'anarquisme
ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner.
Contrari a la intervenció
italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de
la declaració de
guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a
Líbia. Va ser en aquest moment
que aprengué a llegir i a escriure. Detingut
després de desertar, el 3 de
setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel
Tribuna Militar de
Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de
setembre de 1919, fugí l'any
següent clandestinament a França.
S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella
(Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna
Maria Zirolia, i son fill. Es
guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933
aconseguí la
naturalització francesa. En aquests anys milità
en l'«Athénée Libertaire» de
Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de
Provença (FAP). També
difongué la premsa llibertària i
recaptà fons en favor de les víctimes
polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en
plena agitació post electoral i
durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll,
matà a trets a
l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona
portuària de Marsella, el
feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un
escamot de
membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel
prestigiós
advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24
d'abril
de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de
Provença a 20 anys de treball
forçats, a 10 anys de residència controlada i la
nacionalitat francesa li fou
revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social
(CDS) en el seu suport, animat
per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren
16.000
francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la
presó de
Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a
Fontevraud-l'Abbaye (País del
Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es
beneficià d'una remesa de pena de
cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament
son únic fill morí.
En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a
Lió (Arpitània), retornà
a la seva població natal,on continuà participant
en el moviment anarquista a la
regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de
novembre de 1972 a
l'hospital de Cagliari (Sardenya).
Giuseppe Fancello
(1896-1972)
***
Théo
Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977
- Théo Besson:
El 2 de febrer de 1901 neix a La
Farleta
(Provença, Occitània) l'anarquista
Théodore
Victorin Marius Besson. Sos pares es deien
Dominique Julien Paul Besson,
empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La
Farleta on
havia nascut sa mare,
però sos pares vivien a Toló
(Provença, Occitània) on cresqué. De
ben jovenet
s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928
es casà a Ieras amb
Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels
anys trenta freqüentà els grups
anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat
al III Regiment Aerostàtic de
Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat
per insubordinació i revolta. En
1946 s'instal·là a Ieras. En 1973
entrà a formar part del Grup Anarquista de la
Regió de Toló, adherit a la Federació
Anarquista (FA), participant-ne en totes
les activitats. Théo Besson va morir el 21 de
març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras
(Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'octubre de 1958
- Juan Barrientos Ruiz: El 2 de febrer de 1902 neix a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.
***
Joan
Serarols Pons
- Joan Serarols Pons:
El 2 de febrer de 1910
neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serarols
Pons –també
citat erròniament Serrarols. Era fill de
Josep Serarols i de Rosa Pons
Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera
tèxtil, s'instal·là a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915
sa germana Teresa Serarols
Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i
milità en la
Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet
culturalment, en 1934 va
ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes
de l'Escola d'Arts
i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Capturat
pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a
l'Stalag VII-A de
Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser
deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on treballà a la
pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser
traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan
Serarols Pons va
morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen
(Altra Àustria,
Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb
Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada
i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el
nin va morir. El 6
de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine,
al número 22 del
carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la
seva memòria.
Joan Serarols Pons (1910-1941)
***
Necrològica
de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de novembre de 1984
- Joana Florensa Vicent:
El 2 de febrer de
1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa
Vicent,
coneguda com Juanita Florencia. Sos
pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent.
Milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista, s'exilià a França, on
continuà militant en la CNT i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou
Narcís
Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre
–algunes fonts citen
erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la
Clínica Pasteur de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Félix Cuende Castroviejo
- Félix Cuende Castroviejo: El 2 de febrer de 1912 neix a Estella (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Sos pares es deien Félix Cuende García, traginer, i Francisca Castroviejo Sierra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència «col·laboracionista». En aquesta època ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França).
***
Dona cenetista
- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Joaquim
Baldrich Forné
- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Sos pares, pagesos de pagesos de cal Salas, es deien Josep Baldrich Vila i Francesca Forné Miquel; era el fill major i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà –unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. El 6 de febrer de 1998 renuncià a la nacionalitat espanyola per l'andorrana. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la «II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.
***
Necrològica
de Francisco Bonilla Castillo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de maig de 1986
***
Anagrama
de la Confederació Unitària de Base (CUB)
- Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista «Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i «Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la «Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.
---
efemerides | 01 Febrer, 2024 12:57
Anarcoefemèrides
de l'1 de febrer
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'O Pensamento Social
- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872
surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari
internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres
sem direitos, não mais direitos sem deveres
(El Pensament Social. No més deures sense drets, no
més
drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de
l'Associação de Resistência
«Fraternidade
Operária» (FO, Associació de
Resistencia
«Fraternitat Obrera»), adscrita a
l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i
sorgí arran dels
estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit
per José
Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la
redacció José Correia
Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i
José
Tedeschi i en l'administració
figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el
propietari nominal. Antero
Quental publicà el fullet O que
é a
Internacional per a costejar les primeres despeses de la
publicació de O Pensamento Social.
Trobem articles de Jaime
Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto
Fuschini, Tomás González
Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph
Proudhon i Antero
de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la
influència bakuninista
i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel
socialisme
marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4
d'octubre de 1873.
***
Capçalera d'El Productor
- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista, òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català –polèmica amb Le Revolté de Ginebra– a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una tercera època entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).
***
Capçalera
del primer número de La Révolution
- Surt La Révolution: L'1 de febrer de
1909 surt a París (França)
el primer número del diari La
Révolution. Quotidien de lutte sociale.
Aquesta publicació fou fundada i animada per
Émile Pouget. Va tenir com a
gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de
30.000 exemplars
dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul
Ader, Charles
Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste
Berthon,
Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide
Briand, Fritz Brupbacher, Amédée
Catonné (Amédée Dunois),
Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri
Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean
Duchene, Henri
Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri
Fuss-Amoré, Henri
Gauche (René Chaughi), Paul Guille,
André Girard, Victor Griffuelhes,
James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy),
Léon Jouhaux,
Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir),
Henri
Leyret,
Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse
Merrheim, Pierre
Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile
Pouget, Protat, Pierre Quillard,
Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph
Roumanille, Séverine,
Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch,
Alexandre Zevaes, etc. Com a
il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice
Girard, Grandjouan,
Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo).
Publicà fulletons de G.
Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,
É. LeRoy, Marius Rety,
J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles,
etc. En sortiren
56 números, l'últim el 28 de març de
1909.
***
Premsa
llibertària
- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.
***
Capçalera
de Le Combat
- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).
***
Capçalera
de L'Espagne
Nouvelle
- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de
1937 surt a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic L'Espagne
Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation
Ouvrière. Aquest
setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol
i de periodicitat: «Bulletin
d’information paraissant tous les lundis»,
«Organe pour la défense des
militants, des conquêtes et des principes de la
révolution espagnole
(bimensuel)», «Organes réunis pour la
défense des militants des conquêtes et
des principes de la révolution sociale
ibérique» i «Organe de
défense des
militants, des conquêtes et des principes
révolutionnaires en Espagne». Sortí
per substituir la desapareguda L'Espagne
Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent)
d'aquesta
publicació fou sempre André Prudhommeaux i
l'administrador P. Jolibois. Membres
del comitè de redacció van ser Jean Dautry,
Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé,
entre d'altres. Publicà articles d'altres
periòdics, com ara Pan, La
Révolution Prolétarienne, Solidaridad
Obrera, Spain and the World
o Tierra y Libertad. De la primera
sèrie
en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de
1937. Després, el 12 d'abril de
1937, sortí un número-cartell fora de
numeració que anunciava la nova sèrie, el
primer número de la qual sortí el 19 d'abril de
1937. A començaments de 1938
aquesta publicació es va fusionar amb Le
Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne
Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van
col·laborar
Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri,
Félicien Challaye, Édouard
Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem
Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn,
José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric
Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul
Lapeyre,
René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De
Malander, Martin, Hoche
Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre
Piller (Gaston Leval),
André Prudhommeaux, Joan
Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker,
Lucía Sánchez-Saornil,
Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan),
etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de
qualitat, per la
seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats
aspectes de la
Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les
seva pàgines publicà
diversos articles i notícies sobre les maniobres
estalinistes que es
realitzaren al front d'Aragó i altres indrets –un
article
acabava amb
l'eslògan «Per vèncer Franco, cal
vèncer Stalin». Simpatitzà amb les
posicions
del grup català «Los Amigos de Durruti»,
alhora que engegaren diatribes molt
dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de
col·laboracionista i oportunista per la
participació ministerial de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El periòdic fou força crític
amb el «Decret-llei
Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de
1938 pel qual es reforçava el
control policíac, s'agreujava la legislació sobre
els estrangers i penava els
ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació
irregular –dedicà
en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al
citat decret-llei. L'últim
número, triple 67-69 en format revista sota el
títol L'Espagne
Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939
–en
aquest
últim número es publicaren dos articles de Jaume
Balius, secretari de «Los
Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup
dissident. Publicà el
fulletó L'anarchisme et
l'insurrection
des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus,
que restà
incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva
publicació s'alternà
amb Terre Libre.
Naixements
Michel Zévaco
- Michel Zévaco: L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Sos pares es deien Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité, òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.
***
Notícia
sobre Amélie Planteline apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 24 de juny de 1923
- Amélie
Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de
París (França)
l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A
començament dels anys vint fou membre
de la secció minoritària sindicalista
revolucionària del Sindicat d'Empleats
del Sena de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) i membre de la
Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de
1923 va ser nomenada
membre de la comissió executiva de la Unió dels
Sindicats Unitaris del Sena. En
aquesta època col·laborà en L'Égalité
(1923-1924), òrgan de la Unió
Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la
secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del
21 de juny de 1923,
però no va ser elegida acusada de comunista. En aquesta
època fou membre dels
Comitès d'Acció i prengué la paraula
en nombrosos actes organitzats per aquesta
organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923
assistí com a delegada
del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional
(Extraordinari) de la
CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i
tingué un paper molt destacat
en la Conferència Femenina que se celebrà el dia
abans d'inaugurar-se el citat congrés.
Després d'aquest congrés, abandonà la
CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels
Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels
«Amics de La Bataille Syndicaliste».
Entre 1924 i
1926 treballà com a secretària
mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la
Construcció del Sena. Durant la Conferència de
Saint-Ouen (Illa de França,
França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida
membre de l'executiva (tresorera)
de l'UFSA. Membre del «Comitè de
l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i
col·laborà
en el butlletí mensual de la Confederació General
del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) La Voix du
Travail
(1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la
gerència. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Jules
Erlebach
- Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.
***
Notícia
de la detenció de Joseph Unger apareguda en el diari
d'Amiens Le
Progrés de la Somme de l'11 de setembre de 1911
- Joseph Unger: L'1
de febrer de 1885 neix a Lespinoy (Pas-de-Calais, França)
l'anarquista Joseph
Eugène Onésime Unger, també conegut
com Joseph
Émile Unger. Era fill natural de la jornalera Eude
Florine Alphonsine Hanse
i l'infant va ser legitimat amb el seu matrimoni amb Eugène
Charles Unger,
celebrat el 13 d'octubre de 1885 a Lespinoy. El 28 d'agost de 1909 es
casà amb
Angeline Deguisne. Ajustador a la Companyia de Ferrocarrils del Nord,
va ser
acomiadat durant una vaga de ferroviaris. Quan treballava als
ferrocarrils
conegué l'anarquista Barthélémy
Baraille. Posteriorment va fer de firaire a
París (França), on vivia al número 285
del carrer Clichy. Durant la tardor de
1909 s'establí a Amiens (Picardia, França) i va
ser inscrit per la policia en
les llistes d'anarquistes del departament del Somme. En 1911 vivia al
número 5
de la plaça Louis-Dewailly d'Amiens. L'11 de setembre de
1911 va ser condemnat
Pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó
sense llibertat provisional
per «ultratge de paraula i violències»
arran d'una manifestació contra
l'encariment de la vida celebrada dos dies abans. En 1912 vivia al
número 6 del
carrer Saint-Leu d'Amiens. El 30 de març de 1912 va ser
detingut a Amiens per a
ser interrogat sobre la seva amistat amb l'anarquista
Barthélémy Baraille,
membre de la «Banda Bonnot». Joseph Unger va morir
el 6 de setembre de 1963 a
Anet (Centre, França).
***
Renée
Dunan fotografiada per Henri Martinie
- Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita, Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron, Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh, William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe, Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine, Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres, La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira, Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix, L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal, Images de Paris, Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925), La flèche d'amour (1925), L'amant trop aimé (1925), Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925), Le stylet en langue de carpe (1926), Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'ai échappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931), Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.
***
- Laurentino Tejerina Marcos:
L'1 de febrer de 1893 neix a
Villamartín de Don Sancho (Lleó, Castella,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut
com Peñaubiña.
Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que
l'obligà a deixar
la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a
treballar com a dinamiter a les
mines de Santa Lucía de Gordón (La Pola de
Gordón, Lleó, Castella, Espanya).
Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en els
moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915 va
fer amistat amb Buenaventura
Durruti, que després es perllongarien epistolarment
(1917-1919). Es negà a anar
al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló
disciplinari africà durant
tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el tinent
Ramón Franco Bahamonde,
a qui prestà obres revolucionàries. De bell nou a
Lleó, fou empresonat en
diverses vegades. S'uní sentimentalment a la mestra Rosina
García, amb qui
tingué quatre infants, i adquirí de manera
autodidacta coneixements
d'arquitectura i de construcció que li ajudaren
força i li donaren un cert
prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a
Lleó. Entre 1919 i
1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT, fet
que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les
presons
d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà
en La Revista Blanca i en Solidaridad
Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i
altres
companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando
González Regueral, però va ser alliberat per
manca de proves. El 7 de gener de
1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per
propaganda il·legal. Després de ser posat en
llibertat en 1926, s'establí un
temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb
Julián Floristán
Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel
qual li
demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer.
Fugint de la
possibilitat de la presó, passà amb
Floristán a França, aprofitant que estava
en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i
l'enviaren
al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada
d'un
segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a
«Villa Marthe», en una
petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz
(Lapurdi,
País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín
Castillo. En
aquesta època es declarà vegetarià i
anarconaturista. A França milità en
diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i fou
detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que
a França
tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana
i retornà a la
Península. A Lleó engegà una enorme
activitat militant i orgànica. El desembre
de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou
processat per una vaga a
Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i
per la
qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en
diverses ocasions
secretari de la Federació Local de la CNT de
Lleó. Amb l'aixecament feixista,
el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la
Jurisdicción (Onzonilla, Lleó,
Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de
l'enemistat de la
família sa companya, fugí cap al Nord, deixant
amb pena pel camí sa filla
Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la
resistència, fou
nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de
Villamanín (Lleó,
Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de
Caçadors 206 («Batalló
Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que
rebé una menció especial
per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena,
Astúries, Espanya) –d'aquí ve
el seu malnom Peñaubiña. El
febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de
Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat
secretari del Front Popular.
Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es
mostrà partidari de
restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una
breu estada a Buiza
(La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a
casa del seu vell company
Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de
Rosina, Ángela. Malalt
de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les
seqüeles de la guerra, i
amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre
anys en un clot excavat en una
habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls
policíacs i de l'odi
dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat
amb taxi pel seu fill
Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel
García. Després d'11 dies
hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els
seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a
Viloria de
la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella,
Espanya) i fou enterrat al mateix
clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945
son fill Antonio
Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar
el cos
de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota
tortura d'algun
dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van
ser
portades en una caixa al cementiri, però el
capellà d'Onzonilla es negà a
sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat
en una sagristia en runes
que després fou incorporada al cementiri. Sa companya,
Rosina García, va morir l'octubre
de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la
Jurisdicción
companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els
companys de
patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,
és militant anarcofeminista.
Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944)
***
Rafael
Domeque Ibor
- Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).
***
Necrològica
de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de desembre de 1977
- José Domeque Nadal:
L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea
de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista José Domeque Nadal. Sos pares es
deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es
guanyava la vida treballant de carter. En
els anys trenta milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble
natal. A mitjans de 1932
col·laborà econòmicament amb una
subscripció a favor dels presos. El 14 de
desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució
llibertària que
s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt,
però restà a
disposició governativa. El juliol de 1936
aconseguí evadir-se. En aquesta
època, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser
afusellat pels feixistes. El
juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de
Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà
en la construcció del pantà de
Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se,
especialment, de menar el
funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època
era membre de la
Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània)
de la CNT. José Domeque Nadal
va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània).
***
Marià
Cardona Rosell
- Marià Cardona
Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon
llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer
servir el pseudònim Lysis.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava
francès, anglès i
esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de
1936 entrà
a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en
el Comitè Nacional
de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio
Martínez Prieto, en
les negociacions amb el president de la II República
espanyola, el socialista
Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una
representació confederal
en el seu Govern. Representà la CNT en la
Comissió Executiva del Servei
Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de
1937 va fer, al Cine Coliseum de
Barcelona, la conferència «Aspectos
económicos de nuestra revolución», que
va
ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937
representà
l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple
Regional de Tècnics de la CNT. En
1937 representà el Comitè Nacional i el
Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament
del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València
que constituí la Federació
Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar
part de les ponències
d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball
(UGT), tancant la
reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional
Econòmic Ampliat de València,
on defensà els avantatges d'un banc sindical,
redactà la ponència sobre salari
familiar i formà part de la ponència sobre
planificació de la indústria, i per
la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB)
intervingué en el punt
de mútues i assegurances. També en 1938 va ser
nomenat secretari del Consell
Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de
Regionals del Moviment
Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on
exposà les seves tasques
realitzades vers la creació del Banc Sindical
Ibèric, i l'agost al Ple de
Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio
Martínez Prieto i Diego
Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional
d'Economia Mixt amb
representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i des d'allà a
Mèxic, arribant, amb sa companya María
Pagán
Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz
(Veracruz, Mèxic)
a bord del Mexique el 27 de juliol
de
1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les
col·lectivitzacions
el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup
Regional del Centre confederal,
formà part de la ponència contra la
Delegació del Moviment Llibertari i el 18
d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan
García Oliver, que pretenia el
suport de la CNT al govern de la II República en l'exili,
presidit per Juan
Negrín López. En 1947 militava en
l'«Agrupació de la CNT», favorable a la
línia
seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment
sobre les
col·lectivitats agràries i sobre el Consell
Nacional d'Economia, en CNT, Cenit,
España Libre, Horizontes i Solidaridad
Obrera, i en 1937 publicà «Tres
certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha,
que
va ser editat l'any següent en francès amb el
títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en
Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en 1966 a
Mèxic.
***
Necrològica
d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
setembre de 1983
- Ignacio Garciandía Echavarría: L'1 de febrer de 1901 neix a Arraia (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Ignacio Garciandía Echavarría –algunes fonts citèn erròniament el segon llinatge com Echevarría. Sos pares es deien Juan Garciandía i María Echavarría. Des que començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista, pogué passar-se a zona republicana el 2 d'agost de 1936. Durant la guerra civil lluità al front del nord enrolat en el Batalló «Bakunin». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Gurs, de Sètfonts i, des de 1941, de Noé. Durant l'ocupació alemanya formà part de la Resistència i l'estiu de 1944 participà en els combats per a l'alliberament de Montalban. Instal·lat en aquesta ciutat, milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Stepha Rawiez. Ignacio Garciandía Echavarría va morir el 10 de juliol de 1983 al seu domicili de Montalban (Gueina, Occitània) i va ser incinerat tres dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 31 Gener, 2024 12:15
Anarcoefemèrides
del 31 de gener
Esdeveniments
D'esquerra
a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio
Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb
llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut
(Nàpols, juny de 1866)
- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.
***
Capçalera de Solidaridad Obrera
- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Portada
del fullet de la conferència (1937)
- Conferència de
Cardona: El 31 de gener de 1937 se celebra al Cinema
Coliseum de Barcelona
(Catalunya) la conferència «Aspectos
económicos de nuestra revolución» de
l'intel·lectual
anarcosindicalista Marià Cardona Rosell (Lysis),
aleshores secretari
general del Consell Econòmic Confederal. L'acte, el
cinquè d'un cicle de
conferències sobre diversos aspectes, va ser organitzat per
les Oficines de
Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presentat per Jacinto
Toryho, secretari de
les citades oficines i director de Solidaridad Obrera.
Cardona parlà
sobre el procés de les col·lectivitzacions, el
Consell Nacional d'Economia, la
banca privada, els xecs al descobert, la inflació, els
jornals, la desocupació
obrera, la reducció dels sous alts, la
professionalització de les feines i
altres temes de caire econòmic. L'acte acabà amb
els himnes A las barricades
i Hijos del Pueblo. Aquesta conferència
va ser retransmesa per les
emissores ECN1 (Ràdio CNT-FAI) i les de la Generalitat
(Ràdio Barcelona i Ràdio
Associació) i va ser publicada en fullet aquell mateix any.
Conferència de
Cardona (31 de gener de 1937)
***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari
barcelní Solidaridad
Obrera del 29 de gener de 1937
- Miting de l'Escola
de Militants: El 31 de gener de 1937 se celebra a la Casa
CNT-FAI de Barcelona
(Catalunya) un míting de l'Escola de Militants de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Catalunya. La
finalitat de l'acte era posar a prova l'aptitud de l'alumnat del grup
d'oradors
i oradores. L'acte, presidit per J. R. Giner, de la Secció
d'Actors del Sindicat
Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la CNT i
alumne de l'escola, comptà amb la
presentació de Manuel Buenacasa Tomeo i les intervencions de
l'alumna Natividad
Mulé i dels alumnes Arturo Mestres, Juan Bautista
Sáez, Sebastián Sánchez,
Benigno Sanz i Francisco Vidal.
Naixements
August Reinsdorf
- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
***
Notícia
de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 9 d'octubre de 1890
- Sylvain Brault: El
31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània,
Occitània) l'anarquista Silvain Brault, conegut com
Sylvain Brault.
Sos pares es deien Jean Brault, conreador, i Silvine Hugo.
Després d'estudiar jardineria a Tours
(Centre, França) i a Angers
(País del Loira, França), treballà
d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses
(Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le
Havre) i belgues (Brussel·les i
Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a
Tarare (Alvèrnia, Occitània),
on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup
anarquista local,
difongué la premsa anarquista de la regió i
establí relacions amb el destacat
propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de
1890, durant una
vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per
un Tribunal
Correccional i, considerant-lo «líder»
de la vaga, condemnat a tres mesos de
presó per «provocació a
l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de
policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren
nombrosos
periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22
d'abril de 1892,
preventiva a la manifestació de l'1 de maig,
s'ordenà la seva detenció. El 14
de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de
presó per «ultratges».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jules Clarenson
- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Alexandre Gabriel Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Sos pares es deien Jean André Clarenson, carrosser, i Eustelle Fragnaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.
***
Luciano
Visentin
- Luciano Visentin: El 31 de gener de 1898 neix a Mestre (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Luciano Visentin, conegut com Ciano Baccalà, per la seva extrema primesa. Sos pares es deien Gaetano i Lucia. Es guanyava la vida fent de sabater. El gener de 1917, en la revisió militar, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat el manifest «Viva il Socialismo. Viva la Pace». Enrolat a files, el juliol de 1917 va ser acusat de «deserció»; jutjat, el 10 de desembre de 1917 va ser absolt per «malaltia mental» i va ser internat a les illes penitenciàries de Lipari, Ustica i Pantelleria. L'abril de 1919 va ser posat en llibertat. En 1921 va ser un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Mestre. El 6 de desembre de 1922 va ser detingut per l'assassinat l'agost d'aquell any del jove feixista Antonio Cattapan; jutjat, va ser declarat innocent i el maig de 1924 pogué sortir de la presó. Fugí clandestinament d'Itàlia cap a Àustria per por de les represàlies feixistes, juntament amb Giovanni Gheller i Felice Giaccone, però va ser tancat durant cinc mesos a Salzburg per haver estat trobat sense passaport i enviat de bell nou a Itàlia. L'agost de 1926 passà clandestinament a França, però a causa de l'empitjorament de la seva tuberculosi, l'octubre retornà a Itàlia. Detingut després de passar la frontera a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), va ser traslladat a Mestre, on va ser sotmès a vigilància constant i inscrit en un registre de «persones perilloses a detenir en cas de greus alteracions de l'ordre públic». El desembre de 1926 va ser amonestat per dos anys per la Prefectura de Policia de Venècia (Vèneto, Itàlia). El maig de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per haver transgredit l'amonestació. Un cop lliure, va ser sotmès a llibertat vigilada. El 22 de gener de 1928, tan bon punt va reprendre la seva feina de sabater, va ser detingut juntament amb altres dos joves (Ernesto Benvenuti i Gino Fantinato) sota l'acusació d'haver aferrat dibuixos amb la falç i el martell en l'aniversari de la mort de Vladímir Lenin. El 7 de setembre de 1928 va ser absolt pel Tribunal, però restà empresonat i el 12 d'octubre de 1928 se li va notificar la condemna a cinc anys de confinament i enviat a l'illa de Ponça. El novembre de 1932 va ser alliberat per la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme. De bell nou a Mestre, el 8 de juny de 1934 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar a França. El gener de 1937 va ser detingut de bell nou juntament amb el sabater comunista Leone Moressa, qui li havia donat feina a la seva botiga, sota l'acusació de «propaganda mesquina subversiva i antinacional». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Tremiti, a Ponça i a altres localitats de les zones de Potenza, Matera i Cosenza. Amb la salut molt malmenada, el maig de 1939 va escriure una carta des de Ponça al Ministri de l'Interior demanant ser traslladat a un municipi continental perquè el clima humit insular empitjorava la seva malaltia, tot declarant que reconeixia el feixisme com a «un gran moviment espiritual de la Itàlia proletària». A Lauria (Basilicata), un dels pobles del seu confinament, conegué Teresa Mazza, amb qui acabà casant-se. De bell nou a Tremiti, el juny de 1941 va escriure una nova carta al Ministeri de l'Interior demanant la llibertat del confinament o almenys ser enviat al continent. Traslladat a Lauria, població de sa companya, acabà de fer cinc anys de confinament. Un cop lliure, el 4 de febrer de 1942 tornà malalt amb sa companya a Mestre. Després de la II Guerra Mundial, promogué a la seva sabateria de Mestre la formació del grup «Romeo Semenzato», en memòria del jove company dels «Arditi del Popolo» assassinat per un feixista l'agost de 1921 en una manifestació a Dolo (Vèneto, Itàlia). En aquests anys organitzà trobades i reunions públiques. El seu anticomunisme extrem acabà per allunyar-lo del moviment. En 1969 Luciano Visentin es va traslladar a Martellago (Vèneto, Itàlia), població on va morir el 24 d'agost de 1984. Deixà inèdit un text autobiogràfic sota el títol Una povera vita. En 2005 Piero Bruello va publicar la biografia L'anarchico delle Barche. Notizie su Luciano Visentin, calzolaio (1898-1984).
***
Aristide Lapeyre
- Aristide Lapeyre: El 31 de gener de 1899 neix a Péléret (Monguilhem, Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Justin Lapeyre, conegut com Aristide Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre, masover a Péléret, i Marie Dulhoste, domèstica. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). El 3 de maig de 1928 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Alice Savergue. En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de «complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant «passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa «desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?, Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934), Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Odette Irène Estrade.
***
Cartoixa
de Montalegre
- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones.
***
Ramón
Martínez Sarrión
- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 al seu domicili de Morhange (Lorena, França).
***
- Marcel Michelet:
El 31 de gener de 1912 neix a
Saint-Barthélémy-d'Anjou (País del
Loira, França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Marcel Baptiste Michelet. Sos
pares
es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup,
cosidora. Son germà
gran Henri Michelet (Zoulou) també va ser
un destacat anarquista i sa
germana Marie Michelet fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.
Marcel
Michelet es guanyava la vida ben igual que els altres membres de sa
família, treballant
d'obrer pissarrenc a Trélazé (País del
Loira, França). En els anys trenta fou
membre del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de
Trélazé, adscrit a la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (SGTSR), del qual
va ser tresorer en 1939 –son germà ja ho havia
estat amb anterioritat. Va ser
fitxat per les autoritats en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del
departament de Maine i Loira. Marcel Michelet va morir el 27 de
setembre de
2000 a Saint-Barthélémy-d'Anjou (País
del Loira, França).
***
Necrològica
d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de novembre de 1975
- Andrés Alonso Pérez: El 31 de gener de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos pares es deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En 1922 emigrà a Barcelona (Catalunya) i ja milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948 passà clandestinament a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la CNT local, de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés Alonso Pérez va morir el 24 de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Carmen Asensio, i fills.
***
Sortida
de la "Columna Roja i Negra"
- Mariano Cruellas Marañá: El 31 de gener de 1914 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Cruellas Marañá. Fill d'una família de petits propietaris pagesos, sos pares es deien Juan Cruellas Canales i María Marañá Navarro. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna Roja i Negra» al front d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa companya Salvadora Serveto Calavera, també de Fraga i amb qui tingué una filla, Liria Cruellas Serveto. Milità en la CNT de l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí a Caracas, on també milità en l'anarcosindicalisme confederal. A la capital veneçolana esdevingué un petit patró amb assalariats i per aquest motiu en els anys seixanta va ser exclòs de la CNT. El 13 de gener de 1982 recuperà la nacionalitat espanyola. Salvadora Serveto va morir el novembre de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) durant un viatge familiar. Mariano Cruellas Marañá va morir el 23 d'agost de 1996 a Caracas (Veneçuela).
Defuncions
Anselme Bellegarrigue
- Anselme Bellegarrigue: El 31 de gener de 1869 mor a San Salvador (El Salvador) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Havia nascut el 23 de març de 1813 a Montfòrt (Gascunya, Occitània). Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.
***
Notícia
de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus
apareguda en el diari parisenc L'Écho de
París del 10 de febrer de 1912
- Alexandre Britannicus: El 31 de gener de 1912 mor a Étampes (Illa de França, França) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Havia nascut el 17 de març de 1889 a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de «vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).
---
efemerides | 30 Gener, 2024 13:01
Anarcoefemèrides
del 30 de gener
Esdeveniments
Portada del primer número de Cultura
- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
29 de gener de 1925
- Conferència
d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des
Sports de Bordeus (Aquitània,
França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una
conferència d'Antoine
Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La
xerrada, que portà
com a títol «Le rôle de la CGT de la rue
Lafayette. Le rôle de la Confédération
Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer
Lafayette. El
paper de la Confederació Unitària.
L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar
de les diferències entre la Confederació General
del Treball (CGT) i la seva
excisió, la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), i el paper que
havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura.
***
Un exemplar de Liberté
- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.
***
Cartell
per la llibertat dels detinguts
- Detenció de la
Conferència
Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar
Lafuente del barri de la
Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia
deté un grup de 58
llibertaris arribats de totes parts de la Península i
algunes d'Itàlia que
pretenien reconstituir la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Segons fonts
policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos
domicilis dels detinguts es
van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes,
propaganda i documentació orgànica. Tres dels
detinguts, un portuguès i dos
italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores
després. De la resta de
detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la
Via Laietana, foren
posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren
més de sis mesos
tancats acusats de tinença d'explosius.
Naixements
Gustave Lefrançais
-
Gustave
Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers
(País del
Loira, França) el
revolucionari membre
de la Internacional i communard
Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave
Lefrançais.
Fill d'una una
família antibonapartista, sos pares es deien Philippe
Lefrançois, cap
de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée
Risson. Va entrar
com a adjunt a l'Escola
Normal de Mestres
de Versalles, on va destacar per les seves idees
revolucionàries, laiques i
socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement»
els pensionats i alumnes
seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»;
però va ser ràpidament
acomiadat. Després de substituir un col·lega a
l'escola de Dourdan, va
treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la
Revolució de
1848, a la qual s'adherirà mitjançant
l'Associació de Mestres Socialistes. El
programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser
detingut.
El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a dos anys de
residència vigilada a Dijon per
«possessió d'armes de guerra». El 27 de
març de
1851 les autoritats li van notificar la prohibició
d'ensenyar. Arran del cop
d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de
1851, va exiliar-se a
Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph
Déjacque amb qui fundarà el
restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a
França en 1853 i va realitzar
diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon
Imperi. En aquest anys
es va adherir a la maçoneria de ritu escocès,
però la va abandonar tot d'una
per «fada i religiosa». A partir de 1868 va
esdevenir un dels oradors més
populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la
propietat
col·lectiva, la supressió de
l'herència, les unions lliures, el divorci i
altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar
multes i penes de
presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va
organitzar el Comitè de Vigilància
del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè
Central Republicà de
París. Durant el setge de París, va ser detingut
arran de la insurrecció del 31
d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat
quatre
mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt
el 24 de febrer de
1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó
del Consell de la Comuna en
representació del quart districte parisenc. El 29 de
març va inscriure's en la
Comissió Executiva, però el 3 d'abril
passarà a la Comissió de Treball i de
Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances.
Va votar contra el
Comitè de Salvació Pública
–amb
Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay,
Longuet, Vermorel i altres– i va signar el
«Manifest de la
Minoria» contra
aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a
les barricades de
la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió
va aconseguir fugir de les
tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en
rebel·lia en Consell de
Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la
secció de
la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la
bakuninista
Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els
postulats de
Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a
Neuchâtel
el seu Étude sur le mouvement
communaliste à Paris en 1871, molt lloat per
Kropotkin i que és un dels
testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la
presidència del congrés
internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va
col·laborar en La
Révolucion Sociale,
òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa
va realitzar diverses feines per
guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses
periòdics anarquistes.
En aquests anys va col·laborar estretament amb
Élisée Reclus en la realització
de la Géographie Universelle.
Arran
de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant
activament en l'agitació
política, però sempre al marge dels partits i
denunciant «La enganyifa del
sufragi universal». No obstant això, va acceptar
ser candidat a les eleccions
legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i
antiboulangista». Sempre
llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista.
Entre les seves obres podem destacar Aux
Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa
nécessité… (1870), République et révolution. De
l’attitude à
prendre par le prolétariat français en
présence des partis politiques
(1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes?
(1887), La Commune et la révolution
(1896), Souvenirs d'un
révolutionnaire (1902,
pòstum), L’idée
libertaire dans la
Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres.
Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand.
Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu
domicili del XIV Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Eugène Pottier
li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale,
quan la va publicar en 1887.
***
Paraskiev
Stoianov
- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov –transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse –cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa –especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.
Paraskiev Stoianov (1871-1940)
***
Notícia
de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915
- Élie Dixneuf:
El
30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del
Loira, França)
l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles
Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien
Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie
Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les
«Universitats
Populars» i destacà com a propagandista de
l'antimilitarisme. Es guanyava la
vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer
Perrault de Nantes
(País del Loira, França) i el gener d'aquell any
va ser detingut i acusat de
robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va
ser sobresegut i
posat en llibertat. A començament de segle milità
a Nancy (Lorena, França) i
vivia al número 7 del carrer de Laval de
Saint-Nicolas-de-Port (Lorena,
França). En 1899 era administrador delegat de la Societat
Cooperativa Anònima
d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy,
especialitzada en pintura de la
construcció i en decoració, i que tenia la seu
social al número 13 de la plaça
Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué de Marsella (Provença,
Occitània). A més a més, en aquesta
època era
representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El
novembre de 1901 va
fer una crida en Le Libertaire per
agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera
de 1902
va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un
dels
signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al
soldats) i aquest mateix any
col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux.
En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt
del XVIII Districte
de París (França) i estava fitxat com a
«anarquista individualista» per la
policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files,
però es declarà
insubmís i es va proveir de documentació falsa.
El 13 d'octubre de 1915,
denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de
París amb un
carnet d'identitat fals a nom de Bourget,
individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a
la presó parisenca
de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres
dies per anar a
l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a
la presó. El 20 de desembre
de 1915 es va ordenar la seva detenció per
«insubmissió i ús de
documentació
falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell
de Guerra en
rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs
forçats, a la degradació militar, a
3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de
residència. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Giuseppe
Raffaelli
- Giuseppe
Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di
Cerreto (Montignoso, Toscana,
Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien
Romualdo Raffaelli
i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana,
Itàlia), quan
encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista,
esdevenint un fervent
propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei
militar durant la
Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi
del Popolo» de
Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes
(anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després
hagueren de fugir a
les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant
una
topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista
Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant
militar d'artilleria,
de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli
dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser
composta a Viareggio
(Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la
infància, on s'havia
refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la
persecució dels escamots feixistes, passà a
França. A les poblacions provençals
de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i
d'Antíbol, on visqué entre 1928 i
agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta,
pedrapiquer, pagès,
electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la
policia per
possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure
implicat en el
robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló
(Provença, Occitània) per
robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va
ser fitxat per la
Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de
relleu la seva
«pèssima conducta moral i
política», la seva «intensa activitat
antinacional i
antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto
Meschi. Inscrit en
la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la
policia
ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre
de «terroristes amb
capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost
de 1936, arran de
l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona
(Catalunya) i s'enrolà en la
«Columna Italiana», de majoria anarquista, en la
mateixa brigada de Libero
Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24
d'octubre de 1936 va
ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front
d'Aragó, i va ser
hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat
el 24 de
febrer de 1937 a París (França) per continuar les
cures. El 26 de febrer de
1937 retornà a Niça, sense
documentació i ferit, i després
s'establí
oficialment a Antíbol (Provença,
Occitània). Després de la rendició de
França a
les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a
Antíbol pel
govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe
Pétain i l'endemà
internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre
de 1942 el cap del
camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo
«simpatitzant
comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a
Itàlia i interrogat per la
Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15
de febrer de 1943 se
li va assignar confinament per cinc anys per «combatent
antifranquista a
Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943,
arran de la caiguda
de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i
participà en la resistència. Durant
la postguerra creà el Grup Anarquista
«Né Dio, né padrone» de
Montignoso i prengué
part en el congrés constitutiu de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que
se celebrà el setembre de 1945 a Carrara.
Participà activament en la FAI i representà
el Grup Anarquista «Né Dio, né
padrone» de Montignoso en els congressos de
Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona
(Marques, Itàlia) de
desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa
(Toscana, Itàlia), de
desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de
desembre de 1962. Arran
del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla
que s'acostà a les
posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa
Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El
19 de desembre de
1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels
dissidents i on van ser invitats
els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del
Congrés de
Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI.
Giuseppe Raffaelli va morir el 2
de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).
Giuseppe Raffaelli (1892-1984)
***
César
Fauxbras (1935)
- César Fauxbras:
El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais,
França; actualment
pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i
militant
anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide
Sterckeman, més
conegut com César Fauxbras.
Fill
d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest
Sterckeman, empleat
d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2
d'abril de 1914,
amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique,
amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i
durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton
que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser
destinat a les bases d'Àfrica del
Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí
el grau de segon
contramestre. En aquest destí recollí els
testimonis dels mariners que havien
participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després
de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril
de
1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant
a Le Havre (Alta Normandia,
França). Posteriorment s'instal·là a
la regió parisenca. El 5 de juny de 1924
es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte
de París. Entre el desembre
de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge
d'automòbils. En 1927 nasqué
sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert
comptable. L'estiu de
1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat,
Provença, Occitània) amb la idea de
muntar una llibreria, però el projecte no reeixí.
Entre l'1 de juny de 1932 i
el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un
proveïdor de marbre. Sempre
amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure,
de manera molt humil, a
Vincennes (Illa de França, França). Sota
el pseudònim de César
Fauxbras, en 1932 publicà el
llibre Jean le Gouin. Journal
d’un simple matelot de la Grande
Guerre i en
1935 Mer
Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean
Fréville) va fer una crítica per
al periòdic L'Humanité del 10
de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande
à brûler. Journal d’un chômeur,
obra que va ser presentada als Premis
Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat
–aquest llibre va ser reeditat
en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats
pel «Club du
Faubourg» a la Sala Poissonnière del
Faubourg-Poissonière de París. En 1936
cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant
de la Confederació
General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide
ou les banqueroutes
frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista,
col·laborà en
diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le
Merle Blanc, L'Oeuve,
etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà
regularment en el periòdic SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on
destacà una sèrie
d'articles contra el lapinisme (de lapin,
conill en francès;
terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements,
i per un
dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser
processat i condemnat, amb Aurèle
Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10
mesos de presó i 3.000
francs de multa per «propaganda contra la
natalitat». En 1939 va ser mobilitzat,
però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva
militància llibertària,
l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511
Batalló Regional amb seu a
Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de
les tropes alemanyes a
Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i
març de 1941 a
l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa
Àustria,
Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran
Guerra. Durant
l'Ocupació no va publicar cap llibre i només
després de la II Guerra Mundial
donà permís per publicar els seus llibres. A
més les obres citades, podem
destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la
guerre sur l'incontinence
oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le
fétiche de mon oncle Archie.
Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer,
1940). César
Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de
París (França).
Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de
son nét Anthony Freestone,
algunes obres seves, com ara La
débâcle.
Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au
mois de mai le soldat
réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig
(2011) i Le Théâtre de
l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten
obres inèdites,
com Le corsaire boiteux i Pourquoi la
Marine a trahi. En 2011
Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory
of War in France (1914-45).
Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.
***
Necrològica
d'Emilio José González Martínez
apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963
- Emilio José
González
Martínez: El 30 de gener de 1901
–algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de
1900– neix a
Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio José González
Martínez,
conegut com Julio González.
Sos pares es deien Froilán González
García i Sabrina
Martínez Martínez.
Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal
de Lleó de la CNT.
El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés
Regional i en 1933
fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó,
Castella, Espanya). Va
ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la
insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El
setembre de 1937 era vicesecretari
del Comitè Provincial de Lleó de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a
França, fou conegut com Julio
González.
Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i de la
CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre
el 17 i el 23
d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
però renuncià al seu càrrec
i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant
l'últim període de sa vida ocupà
el càrrec de tresorer del Comitè
Interdepartamental de la CNT dels Alts
Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones
núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio
José González Martínez va morir el 23
de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Pietro
Ranieri
- Pietro Ranieri: El
30 de gener de 1902 neix a
Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)
–altres citen 1899 a Ancona
(Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri,
també citat com Pietro
Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan
tenia dos anys
emigrà amb sa família a Ancona (Marques,
Itàlia), que s'instal·là al barri
popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les
Joventuts
Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà
activament en els
disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey
(Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es
refugià amb sa família
a la República de San Marino i després a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia), per
retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup
d'«Arditi del
Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà
una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost
de 1922. Quan
Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
d'allà
embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en
la construcció, l'octubre de
1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina
per motius polítics
–segons altres, després d'una baralla amb
feixistes italians a
Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser expulsat del país i
passà
clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense
documentació, però
ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria
del Front Popular a la Península, retornà a
Catalunya. A Barcelona entrà a
formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres
companys, com
ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i després en la
«Columna Durruti». Destinat al front
d'Aragó,
Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres
anarquistes
italians.
***
Mariano
Baglioni
- Mariano
Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el
30 de novembre– de 1904 neix a
Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista
Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911
s'instal·là amb sa família a Fabriano
(Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no
acabà l'escola primària i
començà a treballar a la barberia dels
republicans Gisleno Carelli, Amleto
Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva
consciència política es
va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i
anarquistes. En 1926
marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria,
Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell
any un empresari luxemburguès de la construcció
el va contractar just perquè
pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb
passaport en regla, emigrà
a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), on va obrir
una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930
es casà amb Elvira
Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de
Gualdo Tadino, i la
parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg
desenvolupà una
intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels
feixistes
locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a
«simpatitzant comunista».
El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre
policíac de fronteres i
el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves
activitats
polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre
de 1936, amb altres
companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola,
Libertario
Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel
Partit Comunista i
a París (França) prengué un tren
especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i
d'allà a la frontera. L'11 de novembre de
1936 s'enrolà en la formació «Guido
Picelli», enquadrada en el «Batalló
Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de
1936 al front de
Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos,
però va
combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes
que
actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element
anarcoide». L'11 de març de
1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella,
Espanya) i un cop
guarit retornà al seu destí, combatent fins a
finals d'agost de 1938. Quan el
«Batalló Garibaldi» es va retirar del
front, marxà cap a França i el 8 de febrer
de 1939 va ser reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on formà part del
grup llibertari «Libertà o Morte».
Requerit per la justícia luxemburguesa, va
ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats
polítiques. Quan
l'evacuació de la població a resultes de
l'entrada de les tropes alemanyes al
país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i
s'establí amb sa família a
Charolles (Borgonya, França). Després de
l'armistici francoalemany, el juliol
de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va
reprendre el seu ofici de barber,
però sense deixar de banda les seves activitats
antifeixistes. El 22 d'agost de
1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera
italiana i
lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut
el 30 d'agost de
1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys
una petició on es
penedia de les seves activitats polítiques passades i
demanava clemència, però
el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta
demanda. El 14 de setembre de 1940
va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva
militància
comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va
afirmar
haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver
lluitat
en un batalló italià fins al final de la guerra.
El 14 d'octubre de 1940 va ser
condemnat a cinc anys de deportació a la colònia
penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà
immediatament a
Fabriano. Participà activament en la guerrilla
d'alliberament a les muntanyes
de l'Úmbria i les Marques, i animà una
ràdio clandestina a través de la qual,
en estreta relació amb les forces aliades, indicava els
llocs idonis a
bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en
altres
missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a
Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg).
***
Necrològica
de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987
- Francesc Roda Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Sos pares es deien Francesc Roda i Maria Subías. Militava en el Sindicat Únic de la Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local entre 1931 i 1936. L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Durant la guerra civil formà part de la col·lectivitat de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després marxà cap el front, on fou xofer d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat en camps de concentració. Després passà a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la «Línia Maginot» del nord de França. Durant la primavera de 1940, va ser detingut pels ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la matrícula 3317, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), restant fins a l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors de la Federació Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys. Ocupà diversos càrrecs orgànics, com ara membre de la Comissió de Relacions de la Zona Nord, i fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la CNT celebrat en 1983 a Barcelona. En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Sa companya fou Francesca Allué. Francesc Roda Subías va morir el 14 de gener de 1987 a l'Hospital de Cochin de París (França) i fou enterrat dos dies després al cementiri municipal de Thiais (Illa de França, França), població on residia.
***
Virgilio
Bertola i Agostina Mazzarese en les II Trobades Llibertàries
celebrades entre el 30 i el 31 de juliol de 1988 a La Roquebrussanne
(Foto de Bruno Nappi)
- Virgilio
Bertola: El 30 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 30 de juny– de 1907
neix a Sarzana (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Virgilio
Bertola, també conegut com Virgile
Bertola. Sos pares es deien Natale Bertola i Emilia Pastine.
De ben jovenet
començà a militar en els grups anarquistes de la
zona de Carrara (Toscana,
Itàlia). Per la seva participació en les lluites
contra els escamots feixistes,
juntament amb altres companys (Ugo Boccardi, Orlando Luciani, Pietro
Montaresi,
etc.), es va veure obligat a emigrar a França, d'on en 1933
va ser expulsat. Es
va traslladar a Tunísia després de ser empresonat
per infracció de l'ordre
d'expulsió. El 25 de juliol de 1936 marxà cap a
Espanya per lluitar contra el
feixisme. Combaté en la «Columna
Durruti» al front d'Aragó i després,
enquadrat
en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, al de Madrid
fins l'abril de 1937. De bell nou va ser destinat al front
d'Aragó, resultant el
novembre de 1937 ferit per una granada al braç esquerre i al
crani en la presa del
cementiri d'Osca. Després d'un temps a l'Hospital General de
Barcelona, a finals
de 1938 retornà a França, on encara
restà convalescent. Després tornà a
Tunísia,
on, amb altres exiliats italians, creà un grup anarquista i
combaté en la
Resistència francesa. L'abril de 1951 es casà a
Bizerta (Bizerta, Tunísia) amb Agostina
Mazzarese. En 1957 retornà definitivament a
França. A Toló (Provença,
Occitània),
continuà la seva militància
llibertària i formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), relacionant-se amb el
«Groupe Région
Toulonnaise» (GRT, Grup Regió de Toló)
de la Federació Anarquista (FA). Virgilio
Bertola va morir el 5 de juny de 1993 a Toló
(Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de novembre de 1966
- Josep Comellas Cuadrench: El 30 de gener de 1907 neix a Avià (Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Ramon Pere Comellas Cuadrench. Sos pares es deien Ramon Comellas Serra, teixidor, i Ramona Cuadrench Soler. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal. A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França).
---
efemerides | 29 Gener, 2024 12:18
Anarcoefemèrides
del 29 de gener
Esdeveniments
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Míting per la «Mano
Negra»: El 29 de gener de
1903 té lloc a
l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París
(França) un míting organitzat pel grup anarquista
dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI),
amb el
suport propagandístic de Les Temps Nouveaux
i de Jean Grave, per
protestar contra la permanència a la presó dels
imputats en l'afer de la «Mano
Negra»
d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del
Col·legi
de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de
París, germà d'Élie i
d'Élisée
Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette
Meyer; Georges Yvetot,
secretari de la Federació de les Borses de Treball de
França i de les Colònies;
Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de
París; Francis de
Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una
carta d'Anatole France, que
reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia
arreu
d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de
Montjuïc.
L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles
i estrangeres, fou
clos votant per aclamació una moció en
què s'incitava el govern espanyol a
revisar el procés. En aquest míting es
recollí una certa quantitat de diners
destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el
romanent fou
enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano
Negra»
per afrontar
materialment la seva sortida de la presó.
***
Capçalera
de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
28 de gener de 1927
- Vetllada per Le
Libertaire:
El 29 de gener de 1927 se celebra a la Sala
«Utilité Sociale»
de París (França) una gran vetllada
artística a benefici del periòdic
anarquista Le Libertaire. L'acte es va dividir en
dues sessions, una primera
musical, amb cantants lírics i de cabaret (Bicot, Coladant,
Félix Gibert, Max
Henriot, Michel Herbert, Henri Heros, Aimée Morin, Dona
Munroe, Jane Musetty,
Rachel, Éliane Thumerelle, Roger Toziny, etc.), i una
segona, amb la
interpretació de l'obra teatral de Max Maurey La
recommandation pel
Groupe Théâtral.
***
Cartell
publicitari de Vida
realitzat per Vicent Ballester Marco
- Surt Vida: El 29 de
gener de 1938 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación
Regional de Campesinos de
Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la
Indústria Gràfica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. En sortiren 42 números,
l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A
València ja s'havien
publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.
***
Portada del disc de Chumbawamba
i Noam Chomsky
- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.
Naixements
Capçalera de L'Avant-Garde
- François
Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 27 de gener– de
1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la
Internacional i
anarcocomunista François Dumartheray –algunes
fonts citen un segon nom Constant,
però aquest no apareix a cap document oficial, i en la
partida de naixement
figura erròniament com Dumarterey. Sos
pares es deien Jacques
Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean
en la partida de
naixement– i Marie Rubelin, pagesos empobrits i
només pogué aconseguí una
educació molt rudimentària. Es guanyà
la vida com a representant de comerç i
lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de
la Llibertat a
Ginebra. En aquests anys participà en
experiències icarianes a Lió. El maig de
1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió
Federal de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
però el setembre d'aquell
any fou amnistiat amb la proclamació de la
República a Lió. Perseguit arran del
fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra
(Suïssa), on treballà en un hospital
com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i
Antoine
Perrare, de la Secció ginebrina
«L'Avenir», format per un grup de refugiats
d'influència cabetiana gairebé tots de
Lió, al IV Congrés general de la
Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de
setembre de 1873 a
Ginebra –en aquest congrés proposà, amb
Perrare, que només poguessin ser membres
de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876
publicà –amb Pierre
Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré,
Charles Alerini i Jean-Louis Pindy–
el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action
politique, el
primer text que parlarà de «comunisme
anarquista»; aquest text es va distribuir
el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29
d'octubre
de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII
Congrés
de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la
constitució d'una
federació francesa antiautoritària –amb
Charles Alerini, Paul Brousse, Jules
Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu
primer congrés a La
Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i
també s'encarregarà
del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde.
Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin
i Jules Montels va redactar una moció per al II
Congrés de la Classe Obrera de
Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet,
delegat del Sindicat de
Mecànics de Lió, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de
1879, amb Piotr
Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el
periòdic Le Révolté,
propagandista del «comunisme llibertari», el qual
serà adoptat per la Federació
del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9
i el 10 d'octubre de 1880.
Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França
i restarà a Ginebra. Se
subscriví a Le Réveil Anarchiste
des del seu començament i envià suport
econòmic sota el pseudònim del Vieux
Savoyard. El 10 d'octubre de 1918
es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie
Magne. Al finals dels seus
dies s'allunya de l'activitat política, però
mantingué contacte amb destacats
militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François
Dumartheray va morir
a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra,
Suissa) i a la seva
incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre
molts altres, Pietro
Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre.
Aquest discurs va ser
publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.
Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000
- Victor Minne: El
29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes)
l'ebenista i
propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888
emigrà a
França en 1888 i en
1893 en va ser expulsat per la seva militància
llibertària. El 12 de setembre
de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica)
per haver aferrat cartells
anarquistes i aquest mateix dia havia participat en
l'ocupació de la redacció
del periòdic Journal du
XXè Siècle.
En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser
publicat
anònimament, Révélations
sur la prétendue
folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser
detingut
repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère
Victoria, reine des poires
d'Angleterre et impératrice des roupies de singes;
després d'escorcollar el
seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest
text. Jutjat per
l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies
després de la mort
Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits
contra aquesta
reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la
princesse Louise, fille du roi
dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fitxa policíaca
d'Amédée Pauwels (1891)
- Amédée
Pauwels:
El 29 de gener de 1864 neix a
Bèlgica l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Blanquer
de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui
arrossegarà a la fàbrica de
sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França),
on compartirà
habitació amb l'anarquista
Élisée-Joseph Bastard. Després va
instal·lar-se a
Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes
eren força actius.
Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser
expulsat
del territori, però va retornar a França per
cometre atemptats. El 15 de març
de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i
que tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos
atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies
després de
l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes
policíaques del 17 de febrer, també
li són atribuïdes. Totes les bombes que va
col·locar, fins i tot la que acabà
amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós,
Émile Henry.
***
Foto
antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de
Niça (1897)
- Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del «Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius «L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per «escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània).
***
Notícia
de la detenció d'Émile Hureau publicada en el
diari parisenc Journal
des Débats Politiques et Littéraires
de l'11 de març de 1915
- Émile Hureau:
El
29 de gener de 1877 neix a Puy-la-Laude (Fontenay-sur-Loing, Centre,
França)
l'anarquista individualista, ocultista i espiritista Émile
Hureau. Sos pares es
deien Émile Alexandre Hureau, perruquer, i
Eugénie Buge. Cresqué a Montargis
(Centre, França), on vivien sos pares. A principis de segle
tenia per companya
Maria Verneren i es dedicava a guarir mitjançant el
magnetisme i a altres
ciències ocultes (espiritisme, telepatia, etc.). Abans de la
Gran Guerra
col·laborà en el setmanari L'Anarchie
i en la primera sèrie de L'Idée
Libre, periòdic fundat per André
Lorulot, qui pensava que era un «militant
de gran vàlua». En 1898 vivia amb sos pares al
número 102 del carrer Saint-Lazare
del IX Districte de París (França) i es trobava
sense feina. El 15 de novembre
de 1898 va ser cridat a files i integrat en el 150 Regiment
d'Infanteria i el
24 d'abril de 1899 passà a la VI Secció de
Comissionats i Obrers militars de
l'Administració (COA). El 25 de setembre de 1901 va passar a
la reserva militar
activa amb el certificat de bona conducta. El desembre de 1912
signà, amb
altres companys (Charles Albert, Henri Bataille, J. Couture, Paul
Delasalle,
Lucien Descaves, André Girard i J. Guérin), una
protesta contra la condemna a
mort a Grècia de l'advocat laboralista Constantin Zacchos.
El 13 d'agost de
1914 va ser mobilitzat en la III Secció de la COA,
però el 13 d'octubre
d'aquell any va ser donat de baixa per «depressió
melancòlica amb obsessions
hipocondríaques». En 1915 edità els
pamflets antimilitaristes J'acusse, On
nous ment! i On nous trompe, que
repartí pels carrers i que donà
lloc a la seva detenció el 9 de març de 1915,
juntament amb sa companya, i «mèdium»,
Madeleine Émile Jund (Lucie Donnadieu)
–també van ser detinguts en
aquells dies André Lorulot i Henri Zisly–; jutjat
amb sa
companya, el 23 de
juliol de 1915 el III Consell de Guerra els condemnà a tres
anys
de presó i
1.000 francs de multa per «complicitat de
difamació cap a
l'exèrcit,
provocacions de militars a la deserció i
publicació
d'informacions concernents a
les operacions militars susceptibles d'afavorir l'enemic i d'exercir
una
influència enutjosa en l'esperit de l'exèrcit i
de la
població» –la defensa
ressaltà
les seves «idees filosòfiques,
cosmològiques i
psíquiques» i la seva
«jesuïtofòbia,
i la premsa el qualificà d'«il·luminat,
espiritista
i practicant de les
ciències ocultes». En aquest judici
també van ser
condemnats els anarquistes Léon
Prouvost (un any i 1.000 francs de multa) i Ernest Charles Donnadieu,
el marit
de Lucie Jung (set mesos de presó). Malgrat que en dues
ocasions, l'abril i el
juny de 1917, la inspecció de salut militar, vist el seu
estat
mental, el
classificà en el servei auxiliar, el 6 d'agost de 1917 va
ser
enviat a la II
Secció Metropolitana d'Exclosos, mentre que sa companya
encara
purgà tres mesos
de presó. El 17 d'octubre de 1917 la inspecció de
salut
militar li va
diagnosticar una «psicoastènia». El 12
de febrer de
1919 va ser desmobilitzat i
es va retirar al número 32 del carrer Gay-Lussac del V
Districte
de París.
Després de la guerra col·laborà en
«Les
Publications Mensuelles» de L'Idée
Libre (1919-1926), dirigides per André Lorulot, i
en el periòdic Le
Réveil de l'Esclave (1920-1925), l'administrador
del qual fou Auguste
Gorion i el director Manuel Devaldès, en
substitució d'André Lorulot. En 1921
era un actiu propagandista de la llengua Ido, col·laborava
en L'Avant-Garde,
de Lieja (Valònia), i vivia sense recursos, primer, al
número 105 del bulevard
Ney del XVIII Districte i, finalment, al número 11 del
carrer Descartes del V
Districte de París, que va ser el seu últim
domicili. Va ser autor de nombrosos
obres, com ara L'ascension de la science
(traduït en 1922 a l'esperanto
com L'acenso di cienco a Estocolm); De la
télépathie. Étude sur la
transmission de la pensée; La faillite
de la politique; Les jésuites,
la classe ouvrière et la révolution; À
l'oeuvre contre le catholicisme!;
Le problème de la langue International, sa solution;
Le secret de l'univers
devant la science officielle, etc. El 2 de juliol de 1921 va
ser condemnat
a quatre mesos de presó per «robatori i
encobriment». En sortir de la presó,
Émile
Hureau es va suïcidar el 18 de novembre de 1921
llançant-se al riu Sena al
barri de Saint-Thomas-d'Aquin del VII Districte de París
(França) i el seu cos
va ser recuperat el 7 de gener de 1922. El certificat de
defunció cita com a
professió «autor científic».
Segons l'anarquista Georges Vidal, en una nota
necrològica publicada en la revista marsellesa Fortunio
de l'1 de juny
de 1922, Émile Hureau era un «filòsof
defensor de les teories de Clémence
Roger», la filòsofa, científica
eugenista, feminista, lliurepensadora i maçona,
traductora de Charles Darwin. El seu fullet De la
télépathie. Étude sur la
transmission de la pensée encara s'edita
actualment.
***
Notícia
del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
de l'1 de juny de 1920
- Édouard Mouche:
El 29 de gener de 1878 neix al XI
Districte de París (França) el lampista
anarquista i antimilitarista Édouard
Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a
domicili,
i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al
XX Districte de
París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part
del Grup Llibertari per la
Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant,
sobretot, de Louis Loréal i del qual
va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918
el
periòdic La Gerbe, que no
aparegué a resultes de la prohibició per part
del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar,
i participà en
diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du
Peuple. En
1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de
París de la
Federació de Joves Anarquistes (FJA). A
començaments de 1920 va ser detingut
per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis
Lóreal i René Péache,
i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de
juny de 1920 va ser
jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte
juntament amb
sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500
francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre
d'aquell any. A finals de gener
de 1920, arran de la reconstitució del grup La
Gerbe, al voltant de Léon
Louis, Morthel Oupiter i René Péache,
dimití del seu càrrec de tresorer. En
1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de
París de l'FJA. El
20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va
ser
escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921,
arran de
la detenció de René Barril,
reemplaçà aquest en la gerència del
número 5 del
periòdic La Jeunesse Anarchiste,
òrgan de l'FJA animat, entre d'altres,
per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923
era membre del «Foyer
Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i
del Comitè
d'Iniciativa i de Propaganda de la Unió Anarquista (UA). En
1929 s'instal·là a
Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest
mateix any era membre de
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i
corresponsal local de La Voix Libertaire.
A començaments de la
dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França) i sembla
que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el
tenia fitxat com a
membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940
es casà
a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment
emigrà a Algèria. Édouard
Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).
***
Orlando
Bolgioni
- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.
***
Foto
policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)
- Vincenzo
Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts
citen 1895– neix a Cocconato (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero,
anglicitzat Vincent Ferrero i
més conegut com John the Cook.
Sos mares es deien
Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova
York (Nova York, EUA)
i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de
la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA). En aquesta
ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot
com a membre del
«International Grup», format per militants de
diverses llengües (italians,
espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué actiu fins
a la dècada dels trenta. També formà
part dels grups anarquistes italians
«Libre Pensiero» i
«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un míting
antibel·lista al carrer sota l'acusació de
«vagància» i el 3 de març
d'aquell
any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup
«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.
Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el número
únic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel
«Ferrero-Sallitto Defense Conference»
(Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto),
encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment
Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores
del Vestit),
l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per
les Llibertats
Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San
Francisco,
Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren
recollir els 2.000
dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de
nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone
Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman,
Arthur
Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton
Sinclair,
Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener
de 1936
van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva
deportació,
però un habeas corpus
l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya
de protesta
engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto,
però a ell se li va
decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la
dictadura de Benito
Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i
la més que probable execució a la
Itàlia feixista, trencà la llibertat sota
fiança i fugí a Windsor (Ontario,
Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de la
fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne,
Michigant) i després treballà de
cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco
sense despertar les
sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb
destacats
anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe
Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca,
Errico
Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene
Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John
Vattuone, etc.
Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de
1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA).
Paul Avrich recollí el seu testimoni
en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism
in America
(1995).
***
Notícia
de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el
diari de Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 18 de
juny de 1907
- Georgette
Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant
Félix Manereck,
paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la
vida de
costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà a
Épernay amb el
venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de
1906 la
parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès,
Occitània) per «ultratges i
rebel·lió vers els agents»; quan van
ser detinguts ambdós cridaren: «Visca
l'anarquia! Fora la República!» i «Mort
aux vaches!» –literalment «Mort a les
vaques!», és una expressió
antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia,
militars, etc.); etimològicament prové de Wache
(guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula
que estava escrita
a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX.
Jutjats pel
Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va
ser
condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i
son company a un mes
amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren a
Épernay on ella
hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella,
segons informes
policíacs, partí després cap a Verdun
(Lorena, França) i Luxemburg. El maig de
1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i
Vitry-le-François).
El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya,
França)
condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense
bitllet al tren.
Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son
company, pel
departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar
paraigües i a treballs de
pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb
Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la
data i el lloc de defunció.
***
Jean
Duval
- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.
***
Giovanni
Dettori
- Giovanni
Dettori: El 29 de gener de 1899 neix a Orgosolo (Sardenya)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Sos pares es deien Salvatore
Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou
simpatitzant
socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella
formada
per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En
1917 va
ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la
Gran Guerra. En 1921
va ser condemnat a 15 dies de presó per
«ultratges» i en 1922 emigrà
clandestinament a Marsella (Provença, Occitània),
on freqüentà el destacat
anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a
Gassin (Provença, Occitània),
on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una
explosió d'un cartutx de
dinamita a la feina, va perdre una mà. També va
treballar a les drassanes
navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons
la família, en aquesta època
s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants
anarquista
italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual
evasió. El
novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia,
sense deixar de tenir relacions
amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el
definí com a «anarquista
convençut i irreductible». Fou membre del grup
anarquista italià format per
Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio
Valenza i
altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb
Emilio
Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat
italià i
a la seu del periòdic feixista Unione,
esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de
1929 a
Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser
aquí on va perdre la mà. En
aquesta època, segons la policia, també hauria
intervingut en intent d'evasió
de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu,
Francesco Fausto Nitti
i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de
1931 va ser detingut a
Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser
condemnat a un mes i mig de presó
per «possessió injustificada d'arma».
Davant el dubte que la seva repatriació
respongués a motius polítics, el 20 d'agost de
1931 se li va decretar el
confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny
de 1933 va ser
detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150
confinats contra
una ordenança de la direcció de la
colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos
d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en
l'apel·lació, però,
segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i
continuà freqüentant
«elements hostils al règim feixista». El
2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro
(Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per
anar a reunir-se
amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934
obtingué aquest document i el
26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la
colònia francesa. A Tunísia
treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de
la vaga dels
pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va
estendre a altres
sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les
setmanes següents. El
juliol de 1936 participà en una manifestació
antifeixista, juntament amb altres
companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni,
etc.), on
va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de
classe», se li va decretar
l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936
marxà de Tunísia cap a
Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario
Giudice, Vincenzo
Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936
arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà
passà a la Península per a lluitar contra
el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna
Durruti» –altres fonts
citen XIII Brigada Internacional
«Dombrowski»–, va ser ferit en diverses
ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15
de gener de 1937
al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou
l'anarquista Giuseppina
Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els
quals
s'allistaren tots tres en les forces armades de França
Lliure durant la II
Guerra Mundial.
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |