Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 3 de maig

Esdeveniments

Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista

- Trobada campestre anarquista: El 3 de maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada llibertària campestre de companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador Max Nettlau i del destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un míting de controvèrsia on es discutiren problemes educatius. També se celebrà una Festa Literària en la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia Llozas, Josep Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña, Llibertat Puig i Rosa Traveset, entre d'altres. A més es representà, a càrrec d'Armonia Segarra i de Placer Artigas, del quadre artístic «Alegría Cultural», l'entremès Solico en el mundo. Els actes es van veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la participació de la militància llibertària va ser molt nombrosa.

Trobada campestre anarquista (3 de maig de 1931)

***

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

- Esclaten els Fets de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a Barcelona (Catalunya), en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la història amb el nom de Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el Manco), exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre Públic –amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'Interior–, intentà amb tres camionetes de forces de guàrdies d'assalt apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va ser confiscat al trust nord-americà American Telegraph & Telephon, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions en el control de les comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la CNT –tots els transports públics i tramvies van deixar de funcionar–, la lluita de barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va arribar a Barcelona el president de la Generalitat Lluís Companys, que al matí havia anat a Benidorn a entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A les 8 del vespre, Companys va convocar una reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar fins a la matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat. També al vespre va tenir lloc una reunió comuna dels Comitès regionals de la CNT, de la FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè executiu del POUM; els representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar fins al final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van estar-hi d'acord i van decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va estendre per altres localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000 guàrdies d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió estalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)

- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité «els petits grupuscles esquerrans» i afegeix: «Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta «Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos de motylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació –de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)– a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt –en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenir únicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits: «Mori la repressió!», «Allibereu els companys!», «Gaullisme-dictadura», «CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.

Naixements

William T. Holmes fotografiat per Maub a Chicago

- William T. Holmes: El 3 de maig de 1851 neix a Yorkshire (Anglaterra) l'anarquista William T. Holmes. Sos pares es deien William Holmes i Rebecca Taylor. Quan encara era un infant emigrà amb sa família als Estats Units. D'antuvi fou membre del Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista del Treball) i amic d'Albert Parsons. En 1883, amb la feminista anarquista Elisabeth Mary Hunt (Lizzie) i la parella formada per Albert Parsons i Lucy Parsons, s'afilià a l'American Group de Chicago (Illinois, EUA) de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), coneguda també com «Internacional Anarquista» o «Internacional Negra», creada en 1881 i que tenia com a finalitat ressuscitar l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta en 1876, i de la qual va se nomenat, el juny de 1884, el seu secretari, al costat del tresorer Samuel Fielden. El 7 de febrer de 1883 es casà a Chicago amb Blache Eugenia Beecher, que morí l'any següent, però amb qui va tenir temps de tenir un fill, Edward Arthur Holmes. El 25 de novembre de 1884, juntament amb Albert Parsons, participà en una gran manifestació que recorregué els carrers dels barris aristocràtics, on fou la primera vegada que s'arborà la bandera negra a Chicago, i que s'aturà per a protestar davant de la residència d'Elihu B Washburne, exministre plenipotenciari dels EUA a França que havia denigrat la Comuna de París. El novembre de 1895 es casà a Chicago amb Elisabeth Mary Hunt, a partir d'ara Lizzie Holmes, que tenia dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank) del seu anterior matrimoni amb Hiram J. Swank, i la parella s'establí a Geneva (Kane, Illinois, EUA). Quan la campanya per a la defensa dels inculpats i condemnats a mort per la «Tragèdia d'Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago, organitzà una gira de conferències i mítings en el seu suport arreu de l'Oest Mitjà i l'Oest dels EUA. En 1887, juntament amb Joseph Labadie, amb qui establí amistat, visità els presos d'Haymarket a la presó de Chicago. Després de l'execució l'11 de novembre de 1887 dels «Màrtirs de Chicago» (George Engel, Adolph Fischer, Albert Parsons i August Spies), continuà amb sa companya participant activament en el moviment anarquista de Chicago. En 1892 publicà, amb altres, el fullet The Whyt I am's. An Economic Symposium i en 1893 fou, amb sa companya, l'organitzador del Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. Cap el 1895 s'establí a La Veta (Colorado, EUA) i aquest any publicà The Historical, Philosophical and Economical Bases of Anarchy. Després s'instal·là a Denver (Colorado, EUA), on en 1897 publicà Labor Exchange Guide. Amb sa companya va redactar un informe sobre els «Màrtirs de Chicago» que s'havia de presentar entre el 19 i el 22 de setembre de 1900 al Congrés Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a París (França), congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va publicar en el número 24 del Supplément Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el títol «Histoire du martyrologe de Chicago». També en 1900 redactà l'informe «A Short History of the Movement in America», que es va publicar per lliuraments en Les Temps Nouveaux de Jean Grave –aquest text va sortir traduït al castellà entre 1923 i 1924 per lliuraments en el suplement setmanal del periòdic La Protesta de Buenos Aires (Argentina) i en fullet en 1938 publicat per «Ediciones Nuevo Mundo» de Barcelona (Catalunya) sota el títol Historia del movimiento anarquista en los Estados Unidos hasta 1900. Edità el periòdic The Industrial Advocate, on col·laborà sa companya. Lizzie Holmes va morir en 1926. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara The Alarm, Beacon, Discontent, The Detroit Sentinel, Firebrand, Freedom, Free Society, Labor Enquirer, Liberty, Mother Earth, The Rebel,  Solidarity, etc. William T. Holmes va morir el 13 de setembre de 1928 a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) va ser enterrat amb sa companya al cementiri de Fairview d'aquesta població.

William T. Holmes (1851-1928)

Lizzie Holmes (1850-1926)

***

Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)

- Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tartària, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el «Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Léopold Bossy apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 de febrer de 1894

- Léopold Bossy: El 3 de maig de 1860 neix a Senaç (Provença, Occitània) l'anarquista Léopold Bossy –en l'acta de naixement cita com a nom Léopol. Era fill de Louis Bossy, conreador, i d'Augustine Mille. D'antuvi es guanyà la vida treballant d'ajustador mecànic a la Companyia Marítima de Marsella (Provença, Occitània) i visqué al número 25 del bulevard Battala. L'1 de març de 1881 s'enrolà voluntari per a fer el servei militar en els Equipatges de la Flota de Toló (Provença, Occitània), on va romandre fins el 19 de gener de 1886. Sembla que després passà un temps a Amèrica. A principis dels anys noranta tingué com a company Marie Saut. El 26 d'octubre de 1893 assistí a una reunió celebrada al bar Isnard, a la plaça Saint-Michel de Marsella, juntament amb altres setanta anarquistes, amb la finalitat d'organitzar un míting de protesta contra l'aliança francorussa aprofitant la recepció dels oficials de l'esquadra russa i de la visita de l'almirall Theodor Avellan l'endemà. Durant la nit del 15 de novembre de 1893 es va produí una explosió davant la residència del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al carrer Arméry del VI Districte de Marsella; aquesta explosió no ferí ningú i ocasionà desperfectes materials poc importants. El 17 de novembre de 1893 la policia procedí a l'escorcoll de 58 domicilis, detenint totes les persones que tenien fitxades com a anarquistes. A finals de novembre d'aquell any, la policia descobrí nous explosius al soterrani de l'anarquista Émile Charreyron, qui confessà que els explosius pertanyien a Léopold Bossy. Detingut, juntament amb Charreyron i Valentine Léonie Hélène Mandon, que sembla que era la seva amant, però no la seva esposa com es digué a la premsa, va ser empresonat preventivament fins al judici. El desembre de 1893 l'anarquista Alphonse Lauze engegà una subscripció al bar de la Croix de Malte amb la finalitat de treure diners per finançar la defensa dels inculpats en l'atemptat del carrer d'Arméry, recaptant una suma de 140 francs. El 2 de gener de 1894 la policia escorcollà 42 nous domicilis d'anarquistes marsellesos, entre ells Jacques Boisson, Julius Boisson i Sébastien Faure, i 14 anarquistes estrangers van ser expulsats del país. El 31 de gener de 1894 Bossy, Charreyron i Mandon van ser jutjats pel IV Tribunal Correccional de Marsella; l'endemà, Bossy va ser condemnat a cinc anys de presó, cinc anys de residència obligada i 50 francs de multa per «possessió de materials explosius»; Charreyron a sis mesos i Mandon a tres mesos de presó. A principis de segle figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 12 d'octubre de 1905 va ser declarat insubmís per les autoritats militars perquè no es presentà als exercicis militars de la reserva. El 25 de maig de 1915 es casà al IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) amb la xarcutera Louise Joséphine Léontine Colomiés, vídua de Félix Pierre Gasnier. Aleshores treballava de mecànic i vivia al número 21 del carrer Hauts-Pavés de Nantes. Al final de sa vida treballà de xarcuter. Léopold Bossy va morir el 13 de juliol de 1920 al seu domicili, al quai de l'Île Gloriette, del IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya).

***

Victor Coissac

- Victor Coissac: El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí, Occitània) el mestre i escriptor anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els pseudònims Marcel Illidé i Ambroise Fournier. Havia nascut en una família modesta, catòlica i nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a París (França) per que aprengués l'ofici de sastre, però, atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica. Després d'acabar els estudis universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre, França), on exercí la docència. S'integrà en el moviment sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències de cooperatives obreres i d'educació popular. El febrer de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a més de fomentar el teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire (1908-1913) i Revue d'Éducation. Petites chroniques d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art (1912-1913). Després de veure com els partits socialistes i els sindicats eren incapaços de suprimir la injustícia social, es decantà cap a una forma de revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera comunitària; aquesta organització futura va ser batejada com «L'Intégrale» (La Integral) i va ser descrita detalladament en la seva obra La réalisation du bonheur par l'établissement fraduel et pacifique du régime communiste, ou la Rénovation sociale accomplie sans à coups ni violence (1916). Fundà i dirigí l'editorial «L'Intégrale» (1916-1922) i publicà el Bulletin de l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de France. En 1917 aquesta associació, ja legalitzada, tingué força èxit entre la militància i entre els cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922, adquirí una finca agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la «camaraderia amorosa». Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre Pensée Intégrale. Però l'agricultura no reeixí i la impremta i l'edició de llibres no fou suficient per a finançar el projecte; només el projecte pogué subsistir gràcies al suport d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns, «L'Intégrale» deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya, Occitània), on dirigí a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions «L'Idéale». Publicà nombrosos llibres, com ara L'art de faire fortune. Exposé des moyens d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle confère (sd), Les entretiens de maître Barthélemy. Dialogues éducatifs sur les principales questions que soulève la libre-pensée et sur les questions sociales (sd i 1938), L'Être vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des phénomènes qu'elle présente, par le système pluraliste (sd), La réalisation du bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie. Explication scientifique d'ensemble sur les causes de tous les phénomènes naturels et nouvelles théories sur l'attraction universelle, la lumière, la chaleur, l'électricité et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison. Étude critique sur les religions, les sytèmes philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de Dieu (1913 i 1932), La Nature et ses secrets (1913), Les erreurs de la science contemporaine. Exposé et discussion des hypothèses erronées ayant actuellement cours dans les milieux scientifiques. Théorie des ondulations de la lumière et de l'éther, théorie de la fin du monde par le froid, théorie de la dégradation de l'énergie, théorie cinétique des gaz et des mouvements browniens, théorie de la dissolution de la matière, théorie physique de la musique, théorie de la dissociation de la matière, théorie physique de la musique, théorie géologique des plissements du sol, théorie mécanique de la puissance vive, théorie d'Einstein, etc. (1914), L'évolution des mondes. La conquête de l'espace (1916), La morale sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de base à une morale rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer l'homme à faire le bien (1916 i 1938), Le mariage, le ménage et l'éducation des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille (1923), Histoire impartiale de la Troisième République véridique et par conséquent «non conforme aux programmes» (1925), La conquête de l'espace. Étude sur la possibilité des communications avec les différentes planètes du système solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais non impossibles (ca. 1928), L'évolution des mondes. Exposé des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste processus qu'elles déterminent (ca. 1928), Contes, nouvelles et récits et poésies philosophiques et sociales. Résumé du système pluraliste (1929),  L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la lune (1935) i L'éducation sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres. Victor Coissat va morir el 7 de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya, Occitània), al costat de sa companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista», i del seu fill Georges, nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la communauté de l'Intégrale.

Victor Coissat (1867-1941)

***

Notícia de la detenció d'un dels germans Stanchi apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 21 de juliol de 1938

- Attilio Stanchi: El 3 de maig de 1894 neix a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Attilio Stanchi. Obrer metal·lúrgic de professió, milità abans de la Gran Guerra amb son germans Carlo Stanchi i Dante Stanchi en el grup anarquista del suburbi industrial de Sestri Ponente de Gènova i en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Durant la guerra va ser enviat a una companyia disciplinària del «Batalló San Marco». Durant la post guerra milità amb sos germans Carlo, Dante i Roberto Stanchi en el grup anarquista «Germinal» de Sestri Ponente, participant en vagues i en l'organització del moviment anarquista lígur. A partir de setembre de 1920 s'integrà en el moviment d'ocupació de fàbriques. Després d'haver participat en 1921 en el moviment de defensa dels locals de la Cambra del Treball de Sestri Ponente atacats pels feixistes, el setembre de 1922 passà amb sos germans a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En 1923 retornà amb son germà Carlo a Itàlia. El 29 de març de 1928 tingué un fill, Walter Stanchi, que va ser resistent antifeixista enquadrat en la Divisió «Langhe» i morí en acció bèl·líca el 13 de març de 1944. Durant la primavera de 1931, a resultes de la intercepció d'un enviament clandestí de propaganda per la policia provinent de Marella, Attilio va ser detingut amb son germà Carlo i ambdós van ser deportats a l'illa de Lipari. Després de la II Guerra Mundial milità amb sos germans Carlo i Dante en la Federació Comunista Llibertària (FCL) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Attilio Stanchi va morir el 5 de març de 1967.

***

Émile Ith

- Émile Ith: El 3 de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster ebenista, psicòleg, antimilitarista i anarquista Émile Ith. Fill d'una família modesta originària del cantó suís de Turgòvia, visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Aprengué l'ofici d'ebenista a Vevey (Vaud, Suïssa). Durant els anys vint i trenta milità en la Fédération Ouvrière du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció). Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un tribunal militar a tres mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir de la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou condemnat a sis mesos de presó, a l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels drets cívics i polítics i al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB destinés un subsidi setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929 col·laborà en el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille (1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del llibre Hommes sans visage (1942, 1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys (Francis Lebet, Émile Luscher, Charles Meillasson, Louis Tronchet, Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a pagar la taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a cadascun i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny de 1947 publicà «La Suisse et le servei civil» en el número 6 de la revista de René Bovard Suisse Contemporaine i del qual s'edità una separata. En aquesta època col·laborà en el periòdic pacifista L'Essor. En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de consciència Garry Davis i on s'exigia una legislació que garantís aquest dret. Mantingué estrets contactes amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI), Pierre Ceresole. Émile Ith va morir en 1965 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Lorenzo Ruipérez Sánchez

- Lorenzo Ruipérez Sánchez: El 3 de maig de 1904 –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre de 1901– neix a Balsapintada (Fuente Álamo, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Sos pares es deien Antonio Ruipérez i Rosario Sánchez. Fill d'obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on es reuní amb son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les fàbriques metal·lúrgiques «Grammont» de Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s'instal·là a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on el maig de 1925 s'afilià al Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups anarquistes de militants espanyols –n'hi havia sis grups anarquistes espanyols a la regió de Lió aleshores–, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso Abadía en aquell moment radicat a la capital arpitana. Més tard participà en el grup artístic anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el qual animava els mítings i les excursions dels grups anarquistes citats. Cap el 1927 conegué Thérèse Paquin, que esdevingué sa companya i amb qui tingué tres infants. A partir de 1928 entrà a treballar a la fàbrica «Fil-Dynamo», de la qual va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. Després es passà al sector tèxtil i treballà com a obrer tintorer a la fàbrica tèxtil «Bertrand», on acabà jugant un paper important durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General del Treball (CGT) de França, al Château des Halles, a prop de Lió, i on van ser acollits i escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va ser detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al camp de concentració de Vernet i després enviat al Quarter Colonial de Bordeus (Aquitània, Occitània) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO) fins a l'agost de 1944. Després de la II Guerra Mundial retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1962 va fer una conferència a Lió. Lorenzo Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de 1980 al VII Districte de Lió (Arpitània), quan ocupava el càrrec de secretari de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Roine-Alps, i per exprés desig seu el seu cos va ser donat a l'Institut Medicolegal de Lió.

Lorenzo Ruipérez Sánchez (1904-1980)

***

Emilio Pedrero Mardones

- Emilio Pedrero Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangista Ángel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família «amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

***

Josep Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958, juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casas és el primer per la dreta) i alguns familiars

- Josep Prat Closa: El 3 de maig de 1912 neix a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Sos pares es deien Josep Prat Prat, llaurador, i Maria Closa Rovira. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per «rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Gumersind Dilmé Amagat

- Gumersind Dilmé Amagat: El 3 de maig de 1915 neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarcosindicalista Gumersind Albert Salomó Dilmé Amagat. Sos pares es deien Carles Dilmé Visi, llaurador, i Clara Amagat Brusi. Milità des de la seva adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència com a membre de la XI Brigada de Guerrillers, que actuà al departament llenguadocià d'Erau, participant en actes de sabotatge a Agde i Viàs. El 1 de maig de 1944 va ser detingut i el 2 de juliol d'aquell any va entrar al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i tres dies després va ser deportat, sota la matrícula 77.949, al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on va romandre fins el 30 d'abril de 1945, quan va ser alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França, va ser guardonat amb diverses condecoracions (Legió d'Honor, Medalla Militar, Medalla de la Resistència i Medalla de la Deportació). Va ser membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i de l'Amical d'Antics Guerrillers Espanyols a França de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). A l'exili es guanyà la vida treballant de mecànic. Sa companya fou Carme Queralt. Gumersind Dilmé Amagat va morir el 24 de gener de 1991 a la Policlínica du Parc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia, i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Lardenne d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 de maig

Esdeveniments

Teatre Goya (Barcelona)

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda –el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any– sota el títol «19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperit àcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar els ànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».

***

La tribuna del míting

- Míting per l'«Espanya Lliure»: El 2 de maig de 1965 se celebra al Palladium de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) un míting del Comitè per l'Espanya Lliure per a denunciar la violació dels humans a l'Espanya franquista. L'acte va estar presidit per Ludger Pinet, president de la Lliga dels Drets de l'Home, i van intervenir el pacifista anarquista Charles-Auguste Bontemps; l'advocat Yves Deschezelles; Aristide Lapeyre, de la Federació Anarquista (FA); Morvan Lebesque, de Le Canard Enchaîné i Ramón Liarte Viu, de la Confederació Nacional del Treball (CNT); també es va llegir un missatge de Denis Forestier, del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Ensenyants), que no va poder assistir. Al final del míting es van enviar dos telegrames al Govern francès a fi i efecte que intervingués favorablement per l'alliberament dels tres estudiants anarquistes Guy Battoux, Bernard Ferri i Alain Pecunia, aleshores detinguts per les autoritats franquistes. També s'envià un telegrama al prefecte de l'Erau per a evitar l'expulsió de dos ciutadans espanyols de Balaruc amenaçats d'expulsió. Al míting, al qual assistiren unes dues-mil persones, hi van participar o van fer costat diverses organitzacions, com ara Federació Obrers Laics (FOL), «Forum de Montpellier», «Libré Pensée», SNI, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF), Unió Racionalista, etc.

***

"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)

- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes «Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista «Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

Naixements

Necrològica de Marie-Louise Fischer apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste de setembre de 1945

- Marie-Louise Fischer: El 2 de maig de 1862 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Marie-Louise Fischer, també coneguda com Louise Borgeaud. Vídua d'un tal Borgeaud, es guanyava la vida treballant de bugadera i surà tres infants tota sola. Assídua dels cercles llibertaris francesos, el 5 d'octubre de 1894 se li va decretar l'expulsió «preventiva» de França en cas que ser localitzada. Posteriorment formà part del grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste de Ginebra. Durant la II Guerra Mundial sembla que visqué a la zona rural de l'Alta Savoia (Arpitània), on acollí i albergà diversos companys antifeixistes perseguits. Marie Louise Borgeaud va morir l'estiu de 1945.

***

Foto antropomètrica de Mariano Alcaraz Torrijo (11 de desembre de 1916)

- Mariano Alcaraz Torrijo: El 2 de maig de 1869 neix a Fuensalida (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista Mariano Alcaraz Torrijo –el primer llinatge citat a vegades com Alcaray. Sos pares es deien Juan Alcaraz i Ignacia Torrijo. Sabater de professió, cap el 1913 emigrà a França des de Barcelona (Catalunya). Durant la tardor de 1916 treballava de sabater a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a l'anarquista Basilio Corbacho Vázquez. L'11 de desembre de 1916 va ser fitxat per la Comissaria Central de Perpinyà com a «revolucionari d'idees anarquistes». Estava casat amb Rosa Gómez. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de la policia argentina de Leonardo Zino (1902)

- Leonardo Zino: El 2 de maig de 1870 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) –algunes fonts citen el 2 de maig de 1871 a Gènova (Ligúria, Itàlia)– el mestre, poeta, comediògraf i periodista anarquista Leonardo Zino, més conegut com Spartaco Zeo i també citat com Leonardo Zini. Era fill de Pietro Zino i de Nicoletta Pessano. En 1890 s'adherí, juntament amb altres companys (Giuseppe Cava, Giuseppe Ferro, Angelo Moneta, Pio Rossi, etc.), al «Fascio Operaio» de Savona, en la tendència anarquista. El 31 de maig de 1891 va ser detingut, arran d'un revolta popular de tres dies a Savona, i acusat de «propaganda anarquista» i d'haver-se enfrontat a la policia i a l'exèrcit; jutjat, va ser absolt per manca de proves. El 8 de maig de 1894 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Savona a sis mesos de presó per «apologia al crim i incitació a l'odi entre classes socials». I poc dies després, el 17 de maig de 1894, va ser novament condemnat pel Tribunal de Savona a quatre mesos de presó i 200 lires de multa per l'edició del seu llibre de poesies Nuovi Orizzonti. Versi sociali, publicat l'any anterior, considerat per les autoritats que incitava a la revolta social. El 12 de novembre de 1894 va ser sentenciat a quatre mesos de residència obligatòria a la colònia penitenciària de les illes Tremiti. Sense purgar cap d'aquesta condemnes i fugint d'aquesta repressió, en 1896 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'integrà en el cercle editor del periòdic anarquista El Rebelde (1898-1903), dirigit per Manuel Reguera, on va polemitzar amb el grup del periòdic L'Avvenire. Periodico comunista-anarchico sobre la qüestió, palpitant aleshores, d'«organització-antiorganització» en el moviment anarquista, tema sobre el qual s'acostaren les dues tendències arran del Congrés de la Federació Obrera Argentina (FOA) celebrat entre el 19 i el 21 d'abril de 1902 a Buenos Aires. A partir de 1899 col·laborà en el periòdic L'Avvenire. En 1900 col·laborà en L'Almanaco Illustrato de «La Questione Sociale» per l'anno 1901 i el 14 d'octubre de 1900 estrenà a Buenos Aires l'obra Tempeste, que havia escrit amb Andrea Costa, que es va posar novament en escena el 8 de setembre de 1901 en una «Festa Llibertària» a benefici de la l'Escola Llibertària «Nueva Humanidad» celebrada al Saló Vorwärts. En 1901 sortí el text Seminatori d'odio, que havia publicat en lliuraments en L'Avvenire, i va traduir a l'italià el llibre de Fernand Pelloutier L'organizzazione corporativa e l'anarchia, amb un prefaci de Pietro Gori. Destacat orador, el 6 de juliol de 1902 llegí la conferència «La religión en el pasado y en el presente», mentre Arturo Montesano Delchi dissertà sobre el tema «Naturaleza», en una vetllada organitzada pel grup anarquista «Defensores de Nuevas Ideas». L'agost de 1902 pronuncià el discurs d'obertura d'una «Festa Llibertària» celebrada a Buenos Aires, on es realitzaren actuacions dramàtiques de textos de Pietro Gori i Palmiro de Lidia, a més d'una coral i de diversos discursos. El 10 d'agost de 1902 va fer una conferència per al grup anarquista «La Antorcha». A finals d'octubre de 1902 llegí la conferència «¿Por qué somos anarquistas?» al local de «I Cavalieri dell'Ideale», on també parlaren Julio Camba Andréu i Oreste Ristori. El 2 de novembre de 1902 pronuncià la conferència «La cuestión social», amb Julio Camba Andréu i Faustino de Diego, en un cicle de conferències organitzada pel «Grupo Defensor de Nuevas Ideas». El 9 de novembre d 1902 participà en un míting, juntament amb altres oradors (Félix Basterra Zubiaurre, Orsini Bertani, Julio Camba Andréu, Oreste Ristori i Francesc Ros), en homenatge als «Màrtirs de Chicago» organitzat pel grup anarquista «La Emancipación Humana» al Teatre Doria de Buenos Aires. En 1902, arran d'una vaga d'estibadors a la qual s'afegiren altres obrers dels ports litorals i de mercats, el govern argentí envià tropes i esquirols; en aquest ambient, el 20 de novembre de 1902 l'anarquista FOA organitzà una vaga general i les autoritats argentines van respondre amb la «Llei de Residència», amb la qual es podia expulsar del país als estrangers considerats «indesitjables» sense cap judici, sumant a aquesta mesura governamental la proclamació de l'estat de setge a les províncies argentines de Buenos Aires i Santa Fe. En 1902 col·laborà en el periòdic anarquista La Rivolta, publicat a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) i també en Nuova Civiltà. En 1902 també publicà el poemari Lazzaro. Versi rivoluzionari, amb un prefaci d'Arturo Montesano Delchi. Inclòs a finals de 1902 en la primera llista de deportats de la «Llei de Residència», fugí cap a Montevideo (Uruguai), però el gener de 1903 retornà a Buenos Aires un cop cessat l'estat de setge. Aquest mateix gener de 1903, aprofitant una amnistia del govern italià, retornà a Savona, on reprengué les seves activitats polítiques, però no en el moviment anarquista sinó en el socialista. L'1 de març de 1905 es casà amb Caterina Nuccia Moneta –un fill i una filla que tingué amb ella, Leonida i Nerina Gigliola, van morir amb pocs anys. L'abril de 1905, poc temps després del seu casament, la parella obrí una llibreria i papereria («Libreria e Cartoleria Moderna»). En 1906 el periòdic L'Agitatore de Bahía Blanca criticà durament la seva deriva socialista. En els anys vint s'afilià a l'acabat de crear Partit Comunista Italià (PCI) i va ser membre del Comitè Executiu Regional de Ligúria del partit. En 1922 publicà el poemari Humanitas. Liriche rosse, editat pel periòdic comunista Avanti!. Patí la repressió feixista i el 27 de setembre de 1922 un quiosc que diaris que regentava a la plaça Giulio II de Savona va ser cremada per un escamot feixista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 1930 Luigi Galleani va publicar una ressenya biogràfica seva en el llibre Figure e figuri. Medaglioni.

***

Tomba d'Ariovisto Pezzotti a Ancona

- Ariovisto Pezzotti: El 2 de maig de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Ariovisto Pezzotti. Sos pares es deien Mariano Pezzotti i Ginevra Zaninelli. Orfebre de professió, entre els anys 1880 i 1890 va ser un dels propagandistes anarquistes més destacats d'Ancona, juntament amb Diomede Gabrielli, Vincenzo Matteuzzi, Aldemaro Rumori i Augusto Tacchini. Entre 1890 i 1892 va ser denunciat en diferents ocasions per «apologia del crim en premsa», però sempre obtingué l'absolució. Membre del «Cercle 11 Novembre», fou gerent del setmanari L'Art. 248, dirigit per Emidio Recchioni i publicat entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894, i del número únic Il Commercio (12 de febrer de 1894). Entre el 7 i el 9 de gener de 1894 participà activament en les manifestacions de suport dels «Fasci Siciliani» i el 16 de febrer d'aquell any el Tribunal d'Ancona el condemna a nou mesos i 18 dies de presó per «crits sediciosos i instigació al crim» –amb ell van ser processats altres companys (Eugenio Ansevini, Ariodante Bertini, Umberto Borromei, Giovanni Cesanelli, Gaspare Fabretti, Angelo Fulgenzi, Antonio Mazzacampagna, Napoleone Pellegrini, Romolo Pellegrini, Emilio Santarelli, Vitaliano Sbernini i Angonio Schiavoni). Entre maig i juliol de 1894 va ser condemnat dues vegades més per delictes de premsa, però en rebel·lia, ja que passà a Fiume (Imperi Austrohongarès; actualment Rijeka, Croàcia). Després viatjà a Budapest i finalment a Bucarest. Durant la seva estada als Balcans treballà en diferents feines (obrer en una hisenda vinícola, ajudant d'orfebreria, cambrer). Durant la tardor de 1897 marxà cap a Istanbul (Imperi Otomà; actualment Turquia), però va ser interceptat per la policia austríaca i el va deportar a Itàlia. Purgà la primera de les seves condemnes a la presó d'Ancona i l'agost de 1898 va ser alliberat. Marxà cap a Fiume i després a Bulgària i a Romania, d'on va ser expulsat uns mesos després. A Ancona patí quatre mesos més de presó, a compte de les condemnes de 1894, i després se li va assignar la residència durant tres anys. L'1 de febrer de 1899 arribà deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre vuit mesos, i després va ser traslladat a l'illa de Pantelleria. El 14 de març de 1900 pogué retornar a Ancona en llibertat condicional. No obstant estar constantment vigilat per les autoritats, pogué col·laborar en el periòdic L'Agitazione. Fou un dels fundadors de la Cambra del Treball local, jugant un paper important com a representant dels anarquistes, juntament amb Adriano Nisi i Alfredo Sorica, en preparar l'assemblea fundacional el 4 de juliol de 1900 i entre 1901 i 1902 com a membre de les dues primeres comissions executives d'aquesta Cambra del Treball. A principis de segle patí dues noves condemnes. El 27 de gener de 1901 va ser també detingut en una taverna, juntament amb son germà Estevane Pezzotti i altres companys (Alberico Angelozzi, Federico Frassinetti, Alfredo Lazzari i Enrico Moresi), sota l'acusació d'haver preparat un complot per assassinar Gonnella, el president del Tribunal de Gènova, però el cas va ser finalment sobresegut. Durant la primera dècada del segle, va ser present a totes les manifestacions i conferències anarquistes que es realitzaren a Ancona, i va ser promotor de la societat humanitària i filantròpica «Secretariat del Poble» i, més tard, de la reconstrucció del cercle llibertari «Studi Sociali» (Estudis Socials). En 1913 era el representant de la també societat filantròpica Comitato di Soccorso Fraterno (CSF, Comitè de Socors Fratern) d'Ancona. Participà en els disturbis de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914 i el desembre d'aquell any testimonià a favor d'Errico Malatesta i de la resta d'imputats en l'anomenat «Procés de l'Aquila». Després de la Gran Guerra, els informes policíacs sobre ell minven, tot i que continuà militant en el moviment anarquista. En 1922 era membre del Comitè Local de Víctimes Polítiques i en 1926 secretari del Patronat Nacional, on continuà treballant durant els anys trenta. Durant el feixisme reduí al mínim la seva activitat política, però continuà vigilat per la policia. Ariovisto Pezzotti va morir el 20 de desembre de 1946 a Ancona (Marques, Itàlia) i va ser enterrat, amb un funeral de primera classe pagat per l'Ajuntament d'Ancona, al cementiri de Tavernelle de la ciutat. Des de 1962 un carrer d'Ancona porta el seu nom, destacant les qualitats de «benefactor i filantrop» i «apòstol de la caritat».

***

Notícia sobre l'assassinat de Léon Arcos apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 6 de setembre de 1905

- Léon Arcos: El 2 de maig de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista León Édouard Arcos, també citat erròniament com Argos, i que va fer servir el pseudònim de Jean Casairoli o Casseroli. Sos pares es deien Alexandre Jacques Arcos, empleat comptable, i Thérèse Louise Augustina Mourey. Sos germans Henri i Louis també van ser anarquistes militants. L'1 de febrer de 1898, en ple «Cas Dreyfus», Léon Arcos participà en una baralla que es donà a la Brasserie Marseillaise, al carrer Saint Basile de Marsella, durant un acte privat organitzat per la Lliga Antisemita, on intervingueren una cinquantena d'anarquistes (Maurice Chaumel, Marius Escartegigue, Sébastien Faure, Fenaglia, Théodore Jean, etc.) amb la intenció de sabotejar l'acte i que acabà amb la intervenció de la policia i la seva detenció juntament amb els anarquistes Maurice Chaumel i Fenaglia. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a 15 dies per «cops i ferides» i el 16 de desembre d'aquell any va ser novament sentenciat pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 dies de presó per «ultratge» a un capellà catòlic. L'abril de 1898 el Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença el condemnà a sis mesos e presó per «complicitat en robatori per encobriment». Poc després, el 31 d'agost d'aquell any, el Tribunal Correccional de Marsella l'envià un mes a presó per «possessió d'arma prohibida». El 14 de març de 1900 el Tribunal Correccional de Marsella el sentencià a tres mesos de presó per «insults i ultratges» a dos agents. El 16 de gener de 1901 es declarà insubmís, però el febrer d'aquell any va ser esborrat del llistat d'insubmisos perquè es trobava detingut a la Presó Central de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una pena de 13 mesos de presó per «robatori» –havia agredit el 10 de juliol de 1900 el mariner Émile Simon al Lazaret de Marsella per robar-li juntament amb dos còmplices– pronunciada pel Tribunal Correccional de Marsella el 8 d'agost de 1900. En sortir de la presó, el 10 d'agost de 1901, va ser escortat per gendarmes i incorporat al V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af», batalló disciplinari africà). Al seu batalló de Batna (Tunísia; actualment Algèria), el 25 de febrer de 1902 va ser condemnat pel Consell de Guerra de la Divisió d'Ocupació de Tunísia a dos anys de presó per «pillatge de mercaderies amb violència». El 22 de març de 1904 aquest mateix consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort i a un any de presó per «insults i agressió» a un sergent durant el servei i per «trencament» de pena de presó. El 23 de gener de 1904 havia desertat. S'establí a Gènova, sota la falsa identitat de Jean Casairoli, nascut a Bastia (Còrsega), i es guanyava la vida com a acròbata. El 24 d'agost de 1905 Léon Arcos va ser assassinat de quatre trets de revòlver a la plaça de l'Acquasola de Gènova (Ligúria, Itàlia) pel mariner Marius Gerdanne. Aquest estava en ordre de busca i cerca a Canes (Provença, Occitània) per un crim i s'havia refugiat a Itàlia amb sa companya Thérèse Aquin, la qual, maltractada, l'abandonà, juntant-se amb Léon Arcos, que va ser assassinat per Gerdanne per gelosia, fugint aquest sense deixar rastre.

Mécislas Charrier durant el seu procés

- Mécislas Charrier: El 2 de maig de 1895 neix al V Districte de París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Mécislas Jacques Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella (Provença, Occitània) i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a la seva antiga companya li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als batallons disciplinaris d'Àfrica («Bat' d'Af»), va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, durant la nit del 24 al 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices (Bertrand i Thomas) més que havia conegut a la presó de Grenoble, en l'atracament a un vagó de primera classe del tren ràpid núm. 5 París-Marsella, entre Dijon i Lió, per a desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i el jove tinent i estudiant de l'escola Politècnica Carabelli que es va resistir va morir d'un tret al pit. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort l'inspector Curnier en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant el tribunal el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi», essent condemnat a mort l'endemà. El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 3 d'agost– de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat al pati de la presó de La Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

Mécislas Charrier (1895-1922)

***

Magí Marimon Vidal

- Magí Marimon Vidal: El 2 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril o l'1 de maig– de 1897 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Magí Francesc Ambrosi Marimon Vidal, conegut com El Fusteret. Sos pares, tradicionalistes i carlistes, es deien Pau Marimon Ferrer, jornaler, i Càndida Vidal Fabregat. Fuster de professió, va créixer en l'ambient tradicionalista de sa família i s'afilià al sindicat catòlic «Unión Profesional de Oficios Varios» (UPOV). El 19 de setembre de 1914 participà en un enfrontament entre militants confederals i membres de l'UPOV que volien sabotejar un míting de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) al local de les Societats Obreres d'Igualada; en aquesta baralla resultà ferit de bala l'obrer anarcosindicalista Joan Fabregat Llosas i ell al cap d'una garrotada; detingut, va ser posat en llibertat a les 72 hores. El 12 d'agost de 1920, a resultes d'una batussa el dia anterior a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on havien resultat morts el cenetista Joan Figuerola i el membre del sometent Pere Portas Teus, va ser detingut després que la policia l'escorcollés a la taverna Mitja Gorda de l'Hospitalet de Llobregat i trobés segells de cotització, un carnet i una nominació de sergent dels requetès al seu nom. Posteriorment, i no sabem ben bé quines circumstàncies portaren aquest canvi, capgirà la seva manera de pensar totalment i s'integrà en els grups d'acció anarquistes, enfrontant-se als seus antics companys i als pistolers del «Sindicat Lliure». La policia sospità de la seva participació, amb Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher o Shum) i Ferran Sánchez Rojas (El Negre de Gràcia), en la temptativa d'assassinat del dirigent carlista Salvador Anglada Llongueras, assessor del governador de Barcelona Severiano Martínez Anido. També, segons la policia, va ser qui va lliurar els diners a Vicente Barrientos, José Martín Cobos, Salvador Sansenech i Cap de Turi, per a finançar l'assassinat el 9 d'abril de 1921 a Barcelona d'Emili Puig Casanovas, encarregat del forn de vidre de «Rubert Hermanos» del barri barceloní de les Corts i membre del sometent, i també qui va organitzar l'atemptat mortal l'1 de juny d'aquell any de Ramon Gironès Vallespir, encarregat del forn de vidre de la fàbrica Tarrida i membre del Cercle Tradicionalista. Sota l'acusació de pertinença al grup anarquista del carrer Toledo, el 20 d'octubre de 1921 va ser detingut al seu domicili, al número 11 de la plaça d'Osca de Barcelona, juntament amb Darius Panadès Sisart i Joan Enseñat Rico (El Mallorquí), i salvatgement torturat amb corrents elèctriques als testicles i canells, restant posteriorment 44 dies vomitant sang incomunicat a la Presó Model de Barcelona. Acusat per la policia de ser un dels militants que recaptaven les cotitzacions de la CNT i de ser membre dels grups d'acció sindicalistes, també va ser inculpat de possessió d'explosius. Durant aquesta detenció, l'1 d'abril de 1922, va morir son primer fill acabat de néixer. A finals de juny de 1922 va ser absolt de l'acusació de «possessió d'explosius», però restà tancat sota l'acusació de possessió de sis bombes «Orsini», amb complicitat amb Desideri Trilla Mariné, cas del qual finalment va ser absolt el 24 d'octubre de 1922. Segons algunes fonts, per altres delictes, va ser condemnat a vuit anys de presó. Exiliat a França, la policia sospità que havia participat en l'assassinat l'1 de març de 1926 a Barcelona del pistoler Enrique del Cacho. En 1930 col·laborà en Solidaridad Obrera. Entre 1930 i 1936 visqué amb sa companya Antònia Mas Giménez al número 7 del carrer Negrell del barri de la Mare de Déu del Port de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra sembla que formà part d'una milícia i segons alguns fou xofer de Lluis Companys Jover. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1939 va ser enviat a la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a La Condomine i el febrer de 1940 a Gorze (Lorena, França). El juliol de 1940, quan l'avançada de les tropes alemanyes, passà a Lió (Arpitània) i després aconseguí arribar a La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1940 va ser internat i després enrolat en la 544 CTE per a treballar de fuster a les poblacions occitanes de Pàmies i Fogats e Barrinòu. El juny de 1941 tornà a La Ròca d'Òlmes, on treballà a la fusteria de mobles de Carlos i Elisa Guijarro. L'estiu de 1943 es trobava a la zona de Biàrritz (Lapurdi, País Basc), sembla que enviat a treballar forcat a les obres del «Mur de l'Atlàntic» per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. El juny de 1944 sembla que se n'evadí i que retornà a La Ròca d'Òlmes, on residí la resta de sa vida. En 1946 s'integrà en activitats clandestines antifranquistes amb grups anarquistes. Restà a l'exili i finalment pogué retrobar-se amb sa companya i sa filla. Magí Marimon Vidal va morir el 2 d'abril de 1953 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Magí Marimon Vidal (1897-1953)

Josep Robusté Parés, sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra

- Josep Robusté Parés: El 2 de maig –algunes fonts citen erròniament l'1 de maig– de 1900 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut com Xel i que va fer servir el pseudònim José Redena Mallet. Sos pares es deien Joan Robusté i Josepa Parés. Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i a l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó, Espanya) per les seves activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el servei militar a Melilla, però va fugir i es va refugiar a París (França), on treballà de comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant la nit del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente Barriendos, Josep Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren a mà armada la sala de jocs del Cafè du Balcon de Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània) amb la finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest atracament resultà mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors. Detinguts a la frontera de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i condemnats el 5 de maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per l'Audiència d'Erau a diferents penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs forçats, va ser deportat a la Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea Equatorial)–, on va romandre sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat vicesecretari del Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època milità en diversos grups anarquistes i es relacionà força amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí com a membre del Comitè Regional de Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la Conferència Regional de Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931. També fou delegat al Ple Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any intervingué en un míting pro presos. En 1931 fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel Pérez Fernández i Ángel Pestaña Núñez, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30 d'agost d'aquell any participà en un míting a Barcelona. El novembre de 1931 substituí Felipe Alaiz de Pablo en la direcció de Solidaridad Obrera. En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los presidios de Francia» (10 de setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona), «Método y tácticas de la CNT» (octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana francesa» (29 d'octubre, al Sindicat Fabril). També participà en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou orador en un míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona, juntament amb Joan García Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències «La mujer y el amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i «Consideraciones sobre el liderismo» al Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència «Necesidad de la cultura en la clase obrera» a Vilafranca del Penedès. Replicà els oradors en un míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de 1931, amb Felipe Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i parlà al míting de cloenda. Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura Libertaria. Dirigí Solidaridad Obrera en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril d'aquell any assistí per Solidaridad Obrera al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig de 1932, membre dirigia Solidaridad Obrera, va ser detingut. El maig de 1932 va fer la conferència «Reminiscencias de moral burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant Adrià del Besòs i el juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a Granollers. El juliol de 1932 va ver conferències a Igualada («De parts endins. Els militants i els sindicats») i a Vilanova i la Geltrú («L'organització confederal i llur ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en les Jornades Sindicals de Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant tot el 1932 va fer mítings i conferències arreu de Catalunya i la Península (Badalona, Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa, Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal, Montblanc, Sabadell, Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En 1933 va fer mítings i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa Coloma de Cervelló, Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa, Mataró, Alcoi, etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo. Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi confederal defensà la conciliació entre les faccions, però finalment el maig de 1933 signà amb una cinquantena de sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel Pestaña Núñez. Ingressà a l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a l'Editorial Espasa. El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats d'Oposició i posteriorment defensà el sindicalisme rebutjant la presència anarquista, polemitzant el novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), de la qual es donà de baixa el març de 1934, i acabà militant en el Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè Nacional del PS i a partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell executiu de Barcelona, dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana. També col·laborà en El Sindicalista. Entre 1936 i 1937 col·laborà en Hora Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la guerra civil fou comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i va ser ferit a Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el Ple Regional de la Federació Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es discutí la crisi economia de Mañana. Presidí la Cooperativa «Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En 1938 va ser nomenat sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra i col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos del conflicte bèl·lic fou cap de la Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de Guerra. Amb el triomf franquista passà a França i el juliol de 1939 pogué embarcar amb la seva companya Ana Ventura Colomer (Anita) a bord del Mexique cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), on rebé el suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947 estava afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a l'«Agrupació de la CNT». En 1966 retornà a Barcelona i va fer costat l'estratègia cincpuntista. Segons alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà part del Sindicat Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran, refundà el Partit Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista del Pueblo Extremeño (PSPE). En aquesta època col·laborà en Historia y Vida. Josep Robusté Parés va morir el 2 de gener de 1981 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas (Veneçuela). Son germà Alberto Robusté Parés també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.

Josep Robusté Parés (1900-1981)

***

Joaquim Lino Balagué

- Joaquim Lino Balagué: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Lino Balagué –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Balaguer. Sos pares es deien Pere Lino i Rosa Balagué. En 1932 era tresorer de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz (Extremadura, Espanya) i a finals de 1937 al de València (País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on, amb el company Àngel Ferrer Jordà, constituí una important biblioteca. En 1961, a causa de la guerra civil, retornà a França. Després s'instal·là a Aubervilliaers (Illa de França, França) i milità a la zona de París. Amb Luis Andrés Edo defensà en aquests anys l'Aliança Sindical amb la Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa Travesset Agell (1909-1982). Joaquim Lino Balagué va morir el 8 de juny de 1985 a l'Hospital Ballanger-la-Pépinière de Villepinte (Illa de França, França) i deixà escrites unes memòries que abracen des dels anys 1938 a 1950.

***

Necrològica de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 d'octubre de 1986

- Cinta Blanch Blanch: El 2 de maig de 1905 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Blanch, coneguda com Cinta Blanch. Sos pares es deien Joan Blanch Villaubí i Maria Cinta Blanch Espinach. Amb son company Agustí Pons Vergé, son germà Joan Blanc i altres companys, fou un dels pilars de la col·lectivitat agrícola d'Aldover durant la Revolució espanyola. A l'exili s'establí a La Gajea (Mondonville, Llenguadoc, Occitània). Jacinta Blanch Blanch va morir el 20 de maig –algunes fonts citen erròniament 24 de maig– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Travailleur

- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus, Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

***

Portada de l'últim número de L'Autonomie Individuelle

- Surt L'Autonomie Individuelle: Pel maig de 1887 surt a París (França) el primer número de la publicació anarcoindividualista L'Autonomie Individuelle. Revue mensuelle des idées an-archiques. Es pot considerar la primera revista de la tendència individualista anarquista francesa, encara que en 1882 havien sortit dos números de la revista L'Individu Libre, però que no tingué cap influència. Els principals redactors de L'Autonomie Individuelle van ser André Carteron, Georges Deherme, Jean-Baptiste Louiche i Charles Schaeffer. Hi van col·laborar Colline, Alain Gouzien, C. Henry, Joris-Karl Huysmans, Julendré, Némo, Paul Paillette, Patrick, Lucien Pemjean, Jean Richepin, A. Rougé, Henri Riocreux, Aurélien Scholl, Alexandre Tennevin i Émile Zola, entre d'altres. En el primer número Lucien Pemjean publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Tingué una forta polèmica amb Jean Grave i la seva publicació Révolté; L'Autonomie Individuelle defensava que el comunisme era l'antítesi de l'anarquia i que, contràriament, l'individualisme n'era el seu corol·lari, la seva quintaessència. En sortiren nou números, l'últim el març de 1887. Georges Deherme i Charles Scaeffer fundaran posteriorment la revista La Coopération des Idées i el moviment de les «Universitats Populars».

***

Un exemplar de L'International

- Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

***

Capçalera de Le Pot à Colle

- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols: «Organe corporatif mensuel», «Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6, «Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada  els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

***

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs «Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada per Émile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

***

Capçalera de Ribelliamoci!

- Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer i únic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

***

Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana]

- Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seu òrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol «Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» –a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

***

Un moment del míting al Teatre Iris

- Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

***

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm, Spartakus, Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment –amb una prohibició entre març i juny de 1925– fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

***

Capçalera de Le Réveil de l'Esclave

- Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies –a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

***

Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva

- Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

***

Capçalera de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire: L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic La Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

El Libertario (1931-1933)

***

Portada del primer número de Tierra Libre

- Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

***

Diversos exemplars de Mujeres Libres

- Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos –escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones– i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de «projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

Mujeres Libres (1936-1938)

***

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

- Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el «Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista «Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

***

Portada de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

***

Càrrega de flics contra estudiants

- París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

***

Portada del número pilot de Ruta

- Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

Naixements

Foto policíaca de Lucie Bécu (22 de febrer de 1894)

- Lucien Bécu: L'1 de maig de 1867 neix a La Comté (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Lucien Justin Joseph Bécu. Era fill natural de Justine Mortellet i el legitimà amb el matrimoni, celebrat el 9 de novembre de 1872 a Divion (Nord-Pas-de-Calais, França), amb Henri François Joseph Bécu, miner a Bruay-la-Buissière (Nord-Pas-de-Calais, França). S'establí a París (França), on treballà de cambrer a cafès i milità en la «Société des Égaux Révolutionnaires Antipropriétaires» (Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris). El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un «desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Paul Laumesfelt, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. L'11 de juny de 1887, en sortir, juntament amb Charles Malato i Louis Voguera, d'una reunió organitzada pel grup «L'Égalité Sociale», amb el suport de La Révolution Cosmpolite, a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), van ser agredits per un grup de reaccionaris i per repel·lir l'atac va disparar uns trets amb el seu revòlver; detinguts, Bécu i Malato van ser posats en llibertat provisional poc després, però no així Voguera per ser italià. La premsa donà una versió tergiversada del cas, versió que Bécu i Malato desmentiren en un article publicat el 17 de juny de 1887 al diari parisenc Le Cri du Peuple. Jutjat per aquests fets, el 9 de setembre de 1887 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal d'Apel·lació de París a un mes de presó, mentre que son company Luigi Voghera va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. A començament de març de 1888 va ser detingut després d'haver estat arrestat a casa del company Louis Duprat, al carrer Raincy. Segons informes policíacs, hauria participat, amb altres companys (Bidault, Brunet, Cahuzac, Cardeilhac, Despin, Lucas, Marchaldier, Quinque, Sourisseau, etc.), a començament d'abril de 1888, en l'aferrada d'uns cartells on es feia una falsa convocatòria de l'obertura d'una oficina de col·locació el 7 d'abril a la plaça de la Concorde de París i a la qual assistiren entre 400 i 500 desocupats, i també d'uns cartells signats pels Ministeri de Marina on es convocaven treballadors de la marina sense feina. La policia sospità que l'octubre de 1888 havia estat enviat pels companys de l'alimentació parisenca (Léopold Espagnac, Edouard Soudey, etc.) a la conca hullera de Verviers (Valònia) per a procurar-se d'explosius per a preparar una ona d'atemptats contra les oficines de col·locació que s'engegà al mes següent, però no va poder ser localitzat perquè havia tornat a Bèlgica. El 12 de novembre de 1888 va ser incorporat com a soldat al 110 Regiment de Línia establert a Dunkerque (Flandes del Sud), on va romandre fins el 24 de setembre de 1891. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 111 del carrer Montmartre de París amb Jeanne Montaron, que treballava fent feines a les cases, i amb qui acabà casant-se i tenint almenys dos infants. L'abril de 1892 era membre del «Cercle Anarquista Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel del carrer Aumaire. El seu nom figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia el 26 de desembre de 1893. Quan les gran agafades d'anarquistes de l'1 de gener de 1894, l'escorcoll de casa seva va ser infructuós. El 22 de febrer de 1894 el seu domicili del carrer Montmartre va ser escorcollat de bell nou pel comissari de policia de la barriada i dos agents; detingut, juntament amb altres companys (Élisée Bastard, Lucien-Pierre Lagasse, Charles Meyer i Henri-Léon Guérin), sota l'acusació d'haver posat una bomba, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 5 de març de 1894 va ser novament detingut per «associació criminal» i el 28 de març, per requeriment del jutge d'instrucció Meyer, el seu correu va ser segrestat per l'administració de correus i portat a la policia. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1894. En els anys posteriors visqué a diferents adreces. Un informe policíac de 1900 afirmava que només freqüentava les reunions anarquistes de manera intermitent. El 18 de març de 1905 la Comissió Especial militar el va llicenciar per «emmagriment». Lucien Bécu va morir el 30 de desembre de 1911 al seu domicili del número 8 del carrer Biscornet del XII Districte de París (França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell de l'acte

- Gran Reunió Pública de CNT: El 30 d'abril de 1948 se celebra a la Sala «L'Étoilé», al carrer Froideavaux del XIV Districte de París (França), una Gran Reunió Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'objectiu d'aquest acte va ser saber l'opinió dels sindicats confederals sobre la política del moment. Hi van intervenir Pierre Jacquelin, secretari general de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), i Eugène Juhel, director de Le Combat Syndicaliste.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Naixements

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, sos pares es deien Charles Keller, gravador de roleus, i Catherine Élise Baumgartner (Élisabeth). Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar –juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres– una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Sa companya fou Fanny Mathilde Roederer. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

- Marie Ferré: El 30 d'abril de 1845 neix al I Districte de París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Françoise Marie Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré, cotxer, i Marie Rouvière. Es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als «Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. Marie Ferré va morir el 24 de febrer de 1882 a causa de problemes cardíacs al IX Districte de París (França). El seu enterrament dos dies després al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el «Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

Marie Ferré (1852-1882)

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article –un estudi sobre Joseph Déjacque– en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra –la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans–, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Antonio Raccagna

- Antonio Raccagna: El 30 d'abril de 1868 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Raccagna –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Raccagni–, conegut com Gnazi i Gobb de Sobbiana. Sos pares es deien Giuseppe Raccagna i Giovanna Bertini. No va fer ni els primers cursos de primària. Es guanyava la vida fent i venent pasta alimentària i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista, participant en tots els actes convocats que aquest. Segons els informes policíacs, era de «caràcter prepotent, d'ínfima educació i d'intel·ligència limitada». Els veïns el consideraven un dels responsables de l'enderrocament i de la retirada de la creu de l'església de San Petronio, fet que va tenir lloc durant la nit del 31 de març de 1890. En 1892 era membre del Circolo di Studi Sociali (CSC, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, on participaven republicans, socialistes i anarquistes, però finalment el va abandonà juntament amb una desena d'altres anarquistes intransigents en solidaritat amb Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat del CSC per haver intentat contrarestar la línia reformista del metge socialista Umberto Brunelli i radicalitzar-lo. El 31 de maig de 1894 va prendre part en la manifestació de solidaritat amb els Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) i contra l'estat de setge a Sicília que es va celebrar pels carrers i les places de Castel Bologneses i que acabà amb un discurs d'Umberto Brunelli i amb crits subversius («Visca Sicília!», «Visca la Revolució Social», etc.). Per aquest fet va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Raffaele Cavallazzi, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i el 18 d'agost de 1894 condemnat a tres mesos de presó i a 50 lires de multa per «crits sediciosos» i «apologia de fets delictius». El gener de 1895 se li va proposar l'assignació de residència forçada, segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial no va acceptar la sol·licitud. L'abril de 1896 va ser jutjat novament, però Tribunal de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) va sobreseure el cas per manca de proves. L'abril de 1897 partí cap a Grècia per a combatre com a voluntari en la guerra grecoturca juntament amb altres companys de Castel Bolognese, l'anarquista Giovanni Capra i els socialistes Paolo Dall'Oppio, Paolo Lanzoni, Ugo Silvestrini i Giovanni Tosi. Enrolats amb els «Camises Roges» de Ricciotti Garibaldi, van ser enquadrats en el I Batalló sota el comandament de l'oficial garibaldí Luciano Mereu. El 17 de maig de 1897 van participar en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia), al terme de la qual moriren Giovanni Capra i Ugo Silvestrini, i Paolo Dall'Oppio resultà greument ferit en una cama. El 3 de juny, després del desastrós resultat de la campanya, retornà a Castel Bolognese. Fou un dels signants de la protesta contra el procés per «associació criminal» a Ancona (Marques, Itàlia) d'Errico Malatesta i altres companys publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898. També signà altra protesta per un altre procés contra els anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa» publicada en L'Agitazione de juliol de 1900. El setembre de 1900, en el clima repressió desencadenat arran del regicidi de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia Humbert I perpetrat el 29 de juliol anterior, va ser denunciat per «associació criminal» com a un dels membres del grup socialista-anarquista de Castel Bolognese dissolt per les autoritats. Amb ordre de busca i cerca, es convertí en fugitiu i el desembre de 1900 el Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el va absoldre del delicte d'«associació sediciosa». El 17 de febrer de 1903 fou un dels promotors d'una reunió pública anticlerical. En els anys posteriors, tot i mantenir les seves idees llibertàries, assistir a reunions anarquistes i freqüentar els companys, no va ser denunciat per les autoritats que el consideraren poc perillós. Quan esclatà la Gran Guerra, fou partidari de l'intervencionisme. El febrer de 1923 es va inscriure al Partit Nacional Feixista (PNF) de Castel Bolognese, però va ser vigilat uns quants anys ja que les autoritats sospitaven que no havia abandonat les seves idees anarquistes. El gener de 1928 va ser esborrat dels registres de subversius. El setembre d'aquell any es va traslladar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i posteriorment a Riolo dei Bagni, on va gestionar un forn durant anys. Antonio Raccagna va morir el 13 d'abril de 1939 a Riolo dei Bagni (actual Riolo Terme; Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Maurice Moucheboeuf (12 d'agost de 1909)

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Eugène-Maurice Moucheboeuf –també va fer servir els noms Maurice Raoul. Sos pares es deien Jean Arthur Moucheboeuf, quincaller, i Anne Louise Félicité Galot. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. En la seva última etapa vital treballà de magatzemer i vivia al número 89 del carrer d'Angulème de París. Maurice Moucheboeuf va morir el 12 de març de 1925 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Raphaël Auzias davant la seva obra La Pêche Mirauleuse (Mazargues, juliol de 1935)

- Raphaël Auzias: El 30 d'abril de 1886 neix al barri de Mazargues de Marsella (Provença, Occitània) l'artista pintor anarquista Raphaël Marius Joseph Auzias. Sos pares es deien François Edmond Auzias, pintor, i Joséphine Julie Benoît, modista. Estudià a l'Escola de Belles-Arts de Marsella i en 1905 guanyà el primer premi de la II Secció de la Classe Pràctica d'Aplicació i de Modelisme Artístic i Industrial, i en 1906 un accèssit de composició decorativa en la Secció d'Arts Decoratives. S'establí a París (França), on, ben igual que son pare, es guanyava la vida com a pintor decorador. A començament de la dècada dels deu vivia al número 129 del carrer de l'Ouest de París i estava inscrit en el «Carnet B» del anarquistes antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el III Regiment d'Artilleria Colonial de Marsella. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la policia. En aquests anys ja havia retornat a Marsella. L'agost de 1926 exposà a l'«Escola Courbet» de Marsella. A partir de 1928 edità i dirigí el periòdic mensual marsellès Pages d'Art, que tenia com a finalitat desenvolupar el moviment artístic a la regió i organitzar manifestacions artístiques en suport dels artistes joves; també compta amb una galeria del mateix nom, al carrer Saint-Saëns de Marsella, per a fer exposicions i en la qual es feien classes de pintura («Acadèmia Auzias») i a la qual assistí Max Papart. El maig de 1928 participà amb obra en l'exposició col·lectiva (III Saló de la Unió d'Artistes de Provença) celebrada a l'Òpera Municipal de Marsella. En 1932 va promoure la fundació «Les Amis du Peintre». El juliol de 1935 enllestí, als jardins del Cercle Saint-Pierre de Mazargues, una gran composició mural anomenada Le Pêche Mirauleuse. El juny de 1936 mostrà obra, juntament amb altres artistes (Alfred-Lop, Edmond Astruc, Eugène Dufour, Lucien Eller, Joseph Frégier, Étienne Galland, Amédée Gibert, Jean Lair i Ray Marbain), a la Galeria Jouvène, al número 39 del carrer Paradis de Marsella, en una exposició organitzada per Pages d'Art. L'octubre de 1936, als salons d'un nou local de Pages d'Art, organitzà una exposició de pintura i d'escultura («Exposition de professionals des Beaux-Arts») en el marc de la Fira de Marsella. El juny de 1938 Pages d'Art organitzà una important exposició col·lectiva a la Rive-Neuve de Marsella sobre el tema monogràfic «Le Vieux-Port». Al Museu de Belles Arts de Marsella es conserva obra pictòrica seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Miguel Correia: El 30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la seva època. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora, A Batalha, Germinal, A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diari O Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Necrològica de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964

- Lorenzo Martín Herrero: El 30 d'abril de 1897 neix a Castromonte (Valladolid, Castella, Espanya) el naturista, anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Martín Herrero. Sos pares es deien Ciriaco Martín, que va morir abans que ell nasqués, i Benita Herrero. Defensor del naturisme i del vegetarianisme, de jove es guanyà la vida com a fuster. En els anys vint milità en grups anarquistes de Bilbao i de Madrid. Va ser processat amb 34 companys pel Jutjat Especial del Districte de l'Hospicio de Madrid per una intent revolucionari fracassat preparat per a setembre de 1928, però va poder acollir-se a l'amnistia del 5 de febrer de 1930. A començament de la dècada dels trenta retornà Valladolid, on ajudà Eusebi Carbó Carbó a l'Escola Racionalista en tasques organitzatives, a la reorganització de la Federació Local de Sindicats Únics d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la creació de les Joventuts Llibertàries i a la constitució dels Grups de Defensa Confederals. Ferroviari de professió posteriorment, fou un dels fundadors de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Va ser molt amic de Pedro Orobón Fernández i Pedro Herrera Camarero, aleshores a Valladolid. El maig de 1931 va ser nomenat president del Sindicat Metal·lúrgic de Valladolid i l'agost d'aquell any comptador de la Junta Provisional de la Subsecció Ferroviària de la Federació Nacional d'Indústria de Valladolid. Durant els anys de la II República espanyola va fer nombrosos mítings, ajudà a la creació de sindicats a nombroses poblacions castellanes (Arroyo, Medina del Campo, Medina de Rioseco, Palència, Peñafiel, Pollos, Quintanilla, etc.) i col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i quan aquesta va ser vençuda, es va amagar en un pou de casa de sa mare i després al domicili d'un amic fins el final de la guerra. Posteriorment pogué arribar a Madrid i mesos després creuà la frontera pel Bidasoa a la zona d'Irún. Capturat per la gendarmeria en arribar a França, va ser empresonat en negar-se a enrolar-se en la Legió Estrangera per les seves idees antimilitaristes. Més tard va ser enviat al camp de concentració de Gurs, d'on va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, va ser enviat a An Oriant (Bretanya). Cap el 1943 participà en la reorganització de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1946 va ser encarregat per la Regional del Centre en l'exili de la CNT per a totes les qüestions referents a Valladolid. Més tard es va traslladar a fer feina i a militar a la regió parisenca, vivint a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Rosalía Álvarez, amb qui tingué dos infants (Prometeo i Pentalfa). Lorenzo Martín Herrero va morir el 24 de desembre de 1963 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França), després d'haver patit un accident laboral a l'Arc de Triomf de l'Étoile, i va ser enterrat el 2 de gener de 1964.

***

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 de desembre de 1953

- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número d'O Movimento Operário

- Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.

***

Gustav Noske, amb capell bolet, dirigint la repressió

- Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari –30.000 membres dels Freikorps– dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 29 d'abril de 1927 se celebra a la Casa del Poble de Buenos Aires (Argentina) un míting en suport dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als Estats Units. L'acte, organitzat pel Comitè d'Agitació Pro Llibertat de Sacco i Vanzetti, comptà amb els parlaments d'Aldo Aguzzi, Rodolfo González Pacheco, Miguel Ramos i Horacio Elite Roqué, entre d'altres. Aquest Comitè d'Agitació publicà, entre maig de 1926 i setembre de 1927, set números del butlletí Agitación, un dels diversos òrgans de la campanya per l'alliberament dels dos militants anarquistes italoamericans.

***

Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956

- Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.

***

Cartell de l'acte

- Anarchica Toscana: El 29 d'abril de 2011 se celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana, Itàlia) una conferència i un espectacle musical, dins del marc de les celebracions del centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el nom d'«Anarchica Toscana». La conferència portà com a títol «Origini e tradizione del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine secolo e il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco Bertolucci, director de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora universitària. L'esdeveniment acabà amb un espectacle musical a càrrec de la banda popular de carrer florentina «I Fiati Sprecati», que tocà música balcànica i cançons socials en homenatge al Primer de Maig.

Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)

Naixements

Foto policíaca de Paul Rabouin (23 d'abril de 1892)

- Paul Rabouin: El 29 d'abril de 1860 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Paul Pierre Augustin Rabouin. Era fill de François Donatien Rabouin, taberner, i de Victorine Pierrette Varry, tendera. Es casà amb Valérie Augustine Proudhomme, de qui enviudà amb un infant. Es guanyava la vida fent de cavallerís a la Companyia de Tramvies de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) i de jornaler. Vivia al número 15 del carrer Épinettes de Choisy-le-Roi, on a començament de la dècada dels noranta rebia la premsa anarquista i amb sos germans Pierre Émile i Victor, i sa germana Émile, animava un grup de joves. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, com molts altres companys, entre ells son germà Victor, abans de la manifestació del Primer de Maig; en l'escorcoll de casa seva es va trobar una col·lecció voluminosa de cançonetes i de romanços. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut en una altra batuda. En aquesta època vivia en el número 26 del carrer Saint-Louis de Choisy-le-Roi. El 17 d'agost de 1899 es casà al IX Districte de París amb l'infermera Henriette Queyrie. En aquesta època treballava de cambrer en un restaurant i vivia al número 70 del carrer La Boétie de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Michel Sala apareguda en el diari parisenc Le Petit Moniteur Universel del 13 de desembre de 1882

- Michel Sala: El 29 d'abril de 1864 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Michel François Sala. Era fill de François Sala, teixidor anarquista, i de Marie Blanc, jornalera. Es guanyava la vida treballant de mosso en una botiga a Viena del Delfinat. Fills d'una família anarquista, era el major de dos germans, tots membres de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE). Va ser delegat, amb Eugène Fages i Louis Genet, com a membre del grup anarquista «Les Indignés» de Viena del Delfinat, a una reunió anarquista internacional celebrada entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), convocada per la Federació del Jura, que refermava la necessitat de la propaganda pel fet. Durant la primavera de 1882, ben igual que altres companys (Ebersoldt, Jourdy, Martin, Monnet, Zuida, etc.), participà en la subscripció popular per regalar un «revòlver d'honor» a l'anarquista Pierre Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne (Forez, Arpitània) contra el seu patró Bréchard i que fugí cap a Suïssa. Entre l'1 de setembre i el 30 de novembre de 1882 va estar contractat en una tenda lionesa on arribava la seva correspondència. En aquesta època la policia reportà que diàriament visitava el cafè explotat per l'anarquista Bordat, situat al carrer Moncey. A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) durant l'agost de 1882 i dels atemptats amb explosius de Lió (Arpitània) d'octubre d'aquell any, va ser detingut el 8 de desembre de 1882, juntament amb Joseph Bruyère (Émile Clavel), sota la identitat d'Alain Léger. Es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», el qual s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió. Dies després, el 19 de gener, va ser condemnat a un mes de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars per projectar un atemptat contra un jutge d'instrucció lionès. En 1884 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però si li va concedir una pròrroga. En 1887 figurava, ben igual que son pare, en una llista d'anarquistes de Viena del Delfinat. A finals dels anys noranta militava en el grup anarquista «Les Cerises», que comptava amb una vintena de membre. Divorciat de Florentine Monet, al final de sa vida treballava de manobre i viva al número 45 de la Grand-Rue de la Guillotière de Lió. Michel Sala va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Jules Lelong apareguda en el diari parisenc La Liberté del 3 de maig de 1907

- Jules Lelong: El 29 d'abril de 1877 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Jules Pierre Joseph Lelong. Era fill d'Adrien Joseph Ghislain Lelong, empleat de comerç, i de Marie Célestine Emélie Mirguet, bugadera. El 5 de setembre de 1899 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb la parisenca Augustine Louise Poutrieux. En aquesta època vivia al número 147 del carrer de la Chapelle de Saint-Ouen i treballava d'empleat de comerç. Vidu, el 27 de febrer de 1904 es casà a Saint-Ouen amb la planxadora parisenca Marie Amélie Delplanke. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Voltaire de Saint-Ouen i encara treballava d'empleat de comerç. A principis de segle treballava d'impressor i era secretari general del Sindicat de Minervistes. El 2 de maig de 1907, després d'estar amagat uns dies a la Borsa del Treball, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat pels carrers de París durant la nit del 22 al 23 d'abril el cartell antimilitarista «Aux soldats», signat per l'«Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista», on s'incitava els soldats a la desobediència, i tancat a la presó parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al número 80 del carrer de la Chapelle de Saint-Ouen. El 24 de juny de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb altres 11 companys antimilitaristes i tots van ser absolts dos dies després. En 1909 formà part del Comitè de Defensa Social (CDS) de París. Durant els anys deu fou membre del grup anarquista del XVIII Districte de París i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 29 del carrer Villa Biron de Saint-Ouen i treballava d'impressor. Durant la Gran Guerra, en la primavera de 1916, va ser mobilitzat en la 23 Secció d'Infermers Militars. El gener de 1918 era membre del Sindicat d'Impressors Tipogràfics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marguerite Greyval

- Marguerite Greyval: El 29 d'abril de 1878 neix al XVII Districte de París (França) l'artista dramàtica i editora llibertària Marguerite Gabrielle Jeanne Marie Glandard, coneguda com Marguerite Greyval o Marg Greyval. Sos pares es deien Alexandre Louis Glandard, empleat comercial, i Marie Aline Pareaux. Actriu en diversos escenaris parisencs (Déjazet, L'Européen, Théâtre des Mathurins, etc.), va pertànyer a l'elenc oficial del Théâtre Antoine de París. Treballà especialment amb el director teatral Firmin Tonnerre (Firmin Gémier), amb qui creà Poil de carotte, i amb Ida Rubinstein. Destacà com a declamadora a cabarets i per a la «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. Dirigí l'«Édition Greyval», al 75 del passatge Brady del X Districte de París, on publicà obres socials, musicals i poètiques de gran qualitat. Interpretà nombrosos cançonetistes i lletristes anarquistes, entre ells Marius Brubach, Gaston Couté –d'aquest va enregistrar en 1928 el seu Le discurs du traineux–, René-Paul Groffe, François-Henri Jolivet, Jean-Paul Monteil Xavier Privas i Jehan Rictus. Col·laborà activament amb la societat de producció cooperativa «Le Cinéma du Peuple», amb el «Théâtre du Peuple», amb «La Chanson du Peuple», amb «La Chanson de París», amb «L'Avenir Social», amb el «Groupe de Propagande par la Chanson» i amb l'agrupació artística de Montmartre «La Vache Enragée», entre altres propostes culturals i polítiques. Participà en nombroses actes a benefici de Le Libertaire, de La Patrie Humaine, de la Unió Anarquista (UA) i d'altres actes anarquistes (solidaritat amb els presos, etc.), sindicalistes, antimilitaristes i socialistes. El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Jean-Baptiste Dumas del XVII Districte de París. Marguerite Greyval va morir el 22 de febrer de 1933 d'una pneumònia a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i va ser enterrada al cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França), després d'haver tingut exèquies religioses el 25 de febrer a l'església de Saint-Jacques-du-Haut-Pas. En 2015 Alain Renault publicà la biografia Une diseuse de Gaston Couté: Marguerite Greyval (Patrimoine du spectacle).

Marguerite Greyval (1878-1933)

***

El jove Magí Marcé Segarra quan treballava de manyà

- Magí Marcé Segarra: El 29 d'abril de 1880 neix a Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Magí Pere Marcé Segarra –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Marcet–, que va fer servir el pseudònim Magín Vidal Ribas. Sos pares es deien Magí Marcé Mestres, jornaler, i Teresa Segarra Lluís. Estudià amb els clergues de les Escoles Pies i a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú, mentre feia d'ajudant de filador de son avi. Amb 12 entrà a fer feina d'aprenent de manyà a Cal Minaire, petit taller metal·lúrgic de Sabadell propietat de la família Balsach i posteriorment va fer feina a Cal Francesc i als Tallers Desveus. Aviat començà a militar en el moviment llibertari, i tingué com a companys de lluita destacats militants, com ara Teresa Claramunt Creus, Francesc Layret Foix, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc. Amb només 13 anys, va ser detingut per la seva suposada complicitat en l'atemptat del 23 de setembre de 1893 a la Gran Via de Barcelona contra el seguici del general Arsenio Martínez Campos. En 1901 es casà amb Àngela Tomàs, amb qui tingué dues filles, Solidaritat i Benvinguda, i un fill, Benvingut. En aquests anys col·laborà regularment en el quinzenal anarquista El Trabajo (1897-1912), portaveu de la Federació Obrera de Sabadell (FOS). Participà activament en la vaga general de 1902. En 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. El 15 de juliol de 1907 va ser detingut després de l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII i va romandre en presó incomunicada fins el maig de 1908 sota l'acusació de convinença amb l'anarquista Joan Rull Queraltó i per possessió d'un petit torn que la policia assegurava s'emprava per fabricar bombes. Poc abans dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, s'afilià de manera efímera a l'Agrupació Socialista de Sabadell (ASS) i tingué un paper destacats en aquests fets en aquesta població. Fugint de la repressió s'exilià a París (França), on, amb col·laboració de Rossend Vidal Bosch i Antoni Fabra Ribas, va escriure uns articles sota el títol «La revolt ouvrière a Espagne» publicats en el diari L'Humanité, que van ser traduïts al castellà en 1910 per Luis Simarro Lacabra i publicats sota el títol El proceso Ferrer y la opinión europea. A París va romandre dos anys. En tornar a Sabadell, abandonà la militància socialista i retornà al moviment llibertari, moment en el qual es creava la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre juliol i el desembre de 1910 participà activament en les anomenades «Vague de Seydoux», participant en diversos mítings. En un d'aquests mítings es va comprometre a abandonar el seu ofici de manyà si no s'aconseguia la jornada de nou hores, promesa que va complir poc després. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la Unió Metal·lúrgica de Sabadell en el congrés de constitució de la CNT celebrat a Barcelona. Jugà un paper important en les campanyes per la llibertat de diversos obrers empresonats amb el suport de la Lliga dels Dret de l'Home. En 1911 col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de la vaga general revolucionària del 18 de setembre de 1911 convocada per la CNT en protesta de la guerra del Marroc, va ser detingut. També participà en la vaga intersectorial de juliol de 1913, fet pel qual va ser detingut i acusat d'atiar la rebel·lió. A començament de 1916 va ser detingut en un míting per l'augment salarial a Madrid (Espanya) i el desembre d'aquell any va ser empresonat després de la seva participació en una vaga general convocada per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests temps es dedicà a la venda ambulant a domicili de cafè, però acabà traspassant el negoci a son nebot del Cafè Líric i arrendant el cafè «El Diluvio», que posteriorment prengué el nom d'«El Trolley», a la cruïlla de la carretera de Barcelona i la de Rubí, lloc de trobada destacat de l'esquerra local i que esdevingué refugi durant la vaga revolucionària de 1917. Per mor d'aquests fets, va ser jutjat en rebel·lia, però el 30 de novembre de 1917 va ser amnistiat. En aquest local, que regentà durant molts d'anys, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) llogà una part de l'immoble des de la seva creació. Forma part del Círcol Republicà Federal (CRF), secció sabadellenca del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), en la candidatura de la Coalició d'Esquerres Republicanes (CER) a les eleccions d'abril de 1931 i participà en l'alcaldia. L'1 de febrer de 1934, en representació del CRF, va ser nomenat alcalde per unanimitat del consistori, del qual formà part, a més del PRDF, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i un representant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i un per primera vegada una dona, Fidela Renom Soler, del CRF, assolia una regidoria municipal. Poc mesos després, aquest consistori va ser suspès per l'autoritat militar a conseqüència dels «Fets d'Octubre» de 1934. En aquests anys mantingué una gran enemistat amb Josep Moix Regàs. Amb el triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer de 1936, retornà a l'alcaldia, però per motius de salut abandonà el càrrec l'abril d'aquell any i va ser substituït per Joan Miralles Orrit. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. A finals de 1940 retornà a Catalunya gràcies a l'aval de l'alcalde franquista Josep Maria Marcet Coll, que argumentà que durant la guerra havia acollit i protegir a casa seva persones perseguides per mor de les seves creences; jutjat en consell de guerra, el seu cas va ser sobresegut. Després d'un temps vivint a Barcelona, s'instal·là definitivament a Sabadell. Amb problemes cardíacs, Magí Marcé Segarra va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1967 al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. A partir del 22 de desembre de 1993 una plaça del barri de Can Feu de Sabadell porta el seu nom.

Magí Marcé Segarra (1880-1967)

***

Arnold Bontemps (ca. 1936)

- Arnold Bontemps: El 29 d'abril de 1884 neix al XX Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després polític socialista i francmaçó, Arnaldo Egidio Vincenzo Bontempi, més conegut com Arnold Bontemps. Sos pares, d'origen italià, es deien Louis Napoléon Egidio Marie Bontempi, empleat d'ideologia garibaldina, i Mérope Innocenta Maria Ortori, modista. D'antuvi es guanyà la vida de diferents maneres, com ara de torner o de corredor en llibreria. Instal·lat a Alger (Algèria), entre 1902 i 1904 col·laborà en els periòdics parisencs Le Libertaire, Le Réveil de l'Esclave i L'Homme Libre. Entre el 29 de setembre i el 4 d'octubre de 1903 va fer una gira de conferències per la zona de Marsella (Provença, Occitània) amb l'anarquista Francis Prost. El 5 de febrer de 1904 el seu nom figura en el Control General d'Anarquistes Residents a Algèria. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Bad-Azoun d'Alger. Va ser membre del Grup de Propaganda Llibertari (GPL), que es reunia a la Universitat Popular (Casa del Poble). El 28 de febrer de 1904 va fer la conferència contradictòria «Socialisme et Anarchie», organitzada pel GPL. També fou l'administrador responsable del periòdic anarquista d'Alger Le Réveil de l'Esclave. Journal libertaire syndicaliste, que publicà dos números el juny de 1904, i en el qual va col·laborar. El juny de 1904 va fer una xerrada per al Sindicat de Sastres d'Alger, parlà en una reunió sobre la vaga del Sindicat de Treballadors del Suro i prengué la paraula en una conferència del regidor municipal Célestin Aprosio del grup «Le Prolétaire» sobre el socialisme i el comunisme celebrada a la Borsa del Treball. L'estiu de 1904 s'instal·là a la metròpoli –el juny de 1908 va ser esborrat dels registres policíacs algerians. L'agost de 1904 va ser detingut a París sota l'acusació de «cops i ferides» i el setembre d'aquell any, després d'una estada a Barcelona (Catalunya), va ser detingut en una batuda policíaca a Saint-Denis (Illa de França, França). L'octubre de 1904 participà en diversos mítings antimilitaristes organitzats per la Joventut Sindicalista de París. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, juntament amb altres 27 membres (Jean Bousquet, Amilcare Cipriani, Roger-Alexandre Gibot, Gustave Hervé, Eugène Bonaventure Vigo, Georges Yvetot, etc.) de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), pel cas del «Cartell Roig» («Aux Conscrits»), el qual feia una crida als conscrits a la insurrecció en cas de mobilització, a un any de presó i a 100 francs de multa. Purgà la pena a la presó parisenca de La Santé i el juny de 1906 va ser posat en llibertat provisional, juntament amb una desena d'altres condemnats, i amnistiat un mes més tard. El 22 d'abril de 1917 fundà, amb Georges Clairet, el setmanari il·lustrat anticlerical d'extrema esquerra Le Bloc. En aquests anys treballà de periodista a París en diversos periòdics (Le Bonnet Rouge, Bonsoir, Le Cri Sportif, Le Drapeau Rouge, Floréal, Marianne, Notre Temps, París-Soir, Le Petit Journal, Le Peuple, Le Populaire, Le Progrès de Bel-Abbès, Le Progrès Civique, Le Quinzaine, Le Quotidien, La Revue Républicaine, Le Soir, La Vie Socialiste, etc.) i va ser un dels primers cronistes esportius de la premsa parisenca. El 27 de febrer de 1923 es casà al XVII Districte de París amb la parisenca Marie Élise Salomé Madeleine Bilger. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Paradis de París. Decantat cap el socialisme, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 22 d'abril de 1928 es presentà a les eleccions per la Federació Socialista del departament d'Alier per la circumscripció de Lapalisse (Alvèrnia, Occitània), però no va passar a la segona volta. Patí una campanya xenòfoba a causa dels seus orígens italians. El 20 d'octubre de 1929 fou candidat a les eleccions al Senat i l'1 de maig de 1932 a les legislatives. Seguidor del corrent neosocialista de Pierre Renaudel, en 1933 abandonà l'SFIO i participà en la creació del Partit Socialista de França (PSF), del qual va ser membre del seu Consell Central, i en 1935 de la Unió Socialista Republicana (USR). En els anys trenta fou membre del Sindicat de la Premsa Esportiva i president de la seva Comissió de Festes. Durant els anys del Front Popular participà en la Sotssecretaria d'Estat d'Esports i de Lleure de Léo Lagrange, especialment en el desenvolupament de l'esport i del turisme popular. En 1938 va ser elegit inspector d'esports i de lleure. L'1 de març de 1942 va ser cessat pel govern feixista de Vichy. Durant l'Ocupació formà part de la xarxa resistent «France au Combat». Després de la guerra, a més de rebre diverses condecoracions (Legió d'Honor, Creu de Guerra, Medalla de la Resistència), va ser reintegrat com a inspector d'educació física i d'esports. L'1 de setembre de 1944 va ser nomenat provisionalment inspector general de tercera classe, però abandonà les funcions dos mesos després. En 1948 va ser tasques per al Ministeri de l'Educació Nacional encapçalat per Yvon Delbos. En 1945 participà en la fundació de la societat «Les Éditeurs de France-Documents» i dirigí els serveis polítics del diari La Dépêche de Paris. Francmaçó, va pertànyer a la maçònica Associació Fraternal de Periodistes (AFP) i a la Lògia «La Fidélité», a més de col·laborar en la publicació maçònica Vendémiaire. Va ser autor de diversos fullets, com ara Le football (1933, amb Marcel Banide) i Le catch as catch can (1939, amb Albert Arnaud i Félix Miquet) i va fer el prefaci del llibre d'Irène Popard Gymnastique harmonique et rythmique (1945). Arnold Bontemps va morir el 21 d'agost de 1953 al seu domicili, al número 20 del carrer Laugier, del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat, després d'un servei religiós, el 25 d'agost al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)

- Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la «Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole, Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballar és prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la «Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéale ou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert de Jong

- Albert de Jong: El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Albert de Jong (1891-1970)

***

Séverin Férandel

- Séverin Férandel: El 29 d'abril de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i sindicalista Séverin Férandel. Sos pares es deien Louis Célestin Férandel, mecànic de bicicletes, i Marie Rosalie Grac. Va començar a militar de molt jove en el moviment anarquista de la regió occitana d'Alès i va participar en les gires de conferències del minaire Émile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels centres miners. El 9 de març de 1918 es va casar a Seta (Llenguadoc, Occitània) amb Marie Chaubert. A començaments dels anys vint va col·laborar en el periòdic de Montpeller Le Fouet, fundat per Vaillant, i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la detenció dels principals col·laboradors arran d'una manifestació contra la guerra a Besiers. Com que coneixia a la perfecció l'anglès, l'alemany i el castellà, farà feina en una agència de viatges d'intèrpret abans d'instal·lar-se a París en 1922 per seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André Colomer sota l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922 assistirà al Congrés de Sant-Etiève, que donarà lloc a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervindrà en el III Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés de la UA a París entre el 12 i el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente administrador delegat de Le Libertaire i participarà en el grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim. En 1924 va esdevenir responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes», fundades el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V. Gozzoli, A. Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr, Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va portar la gerència de la revista trilingüe (francès, italià, castellà) La Revue Internationale Anarchiste. En 1925 substituirà André Colomer en la gerència dels últims números de La Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber –que esdevindrà més tard companya de Francisco Ascaso–, portarà la gerència de la Librairie Sociale Internationale –rue des Prairies, 72, de París; creada amb diners del grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili llibertari internacional– fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser substituït per Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926, serà elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de 1927 va participar com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la Plataforma Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, que va ser el congrés de l'escissió, va ser elegit responsable de la Federació del Midi de la nova organització: la Unió Anarquista Comunista Revolucionària, de la qual serà un ardent defensor. En aquest any també serà un dels responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de la revista bimensual anarquista en italià publicada a París La Lotta Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di Difesa Anarchica; i de la publicació Primo Maggio. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure, així com als periòdics Le Semeur contre tous les tyrans i Terre Libre. Participarà també com a tresorer, juntament amb Louis Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti i en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar el dret d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, empresonats a França per «complot contra el Rei d'Espanya» i en perill d'extradició cap a l'Argentina –uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven refugiats a França amenaçats d'expulsió. En 1929 s'instal·larà a Mèxic, on serà conegut com a Severino Ferrandel, i s'adherirà al Sindicat del Calçat. El 4 de febrer de 1931 es va casar a la Ciutat de Mèxic amb la mexicana Carmen Guerreo, amb qui va tenir dos infants. Per aquesta època va haver de cessar la militància pel perill d'expulsió, però la va reprendre arran de la Guerra Civil espanyola i després amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys 40 participarà en la secció de la ciutat de Mèxic de l'Aliança Garibaldi d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari d'Acción Democrática Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes estrangers, i participarà en el Congrés Antifeixista de Mèxic –els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1942–, juntament amb Joan García Oliver, on s'enfrontaran els nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili mexicà. També col·laborà amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad. Séverin Férandel va morir a Mèxic en 1978.

Séverin Férandel (1896-1978)

***

Necrològica de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1978

- Manuel Figueroa Lires: El 29 d'abril –el certificat de defunció cita l'1 de maig– de 1901 neix a Noia (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Figueroa Lires. Sos pares es deien Francisco Figueroa i Cecilia Lires. Fins els 19 anys treballà de pescador a Noia i després marxà cap a la Corunya, on conegué sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui tindrà quatre infants. A la Corunya començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i pesquers i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster, Irlanda) i retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes. En aquesta ciutat constituí un comitè clandestí que evacuà per mar nombrosos militats de la zona. Després embarcà amb sa companya i altres 21 militants llibertaris a bord d'un vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya). Immediatament retornà amb sa família a la Península i restà a Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració, per després passar a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada a realitzar treballs de fortificació a la «Línia Maginot», fet que aprofità per ajudar a la Resistència antinazi. Fet presoner pels alemanys, va ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i després al de Gusen (Alta Àustria, Àustria). El maig de 1945, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, retornà a França i treballà a les mines hulleres de La Grand Comba, on s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí dels camps de concentració, i on milità en la seva Federació Local de la CNT. Malalt amb greus complicacions cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima d'un infart de miocardi, i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 de novembre de 1994

- Patricio Guijarro Mateo: El 29 d'abril de 1907 neix a Alcuneza (Sigüenza, Guadalajara, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Oviedo (Astúries, Espanya)– l'anarcosindicalista Patricio Guijarro Mateo. Amb sos pares, Pablo Guijarro Alcón, jornaler, i Eustaquia Mateo Izquierdo, emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les, on treballà de soldador, i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller. Patricio Guijarro Mateo va morir el 24 de juliol de 1994 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Víctor Pamplona Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1970

- Víctor Pamplona Rodríguez: El 29 d'abril de 1910 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Pamplona Rodríguez. Sos pares es deien Eugenio Pamplona i Eusebia Rodríguez. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí passar al Nord d'Àfrica i s'instal·là a Casablanca (Marroc). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Casablanca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment va ser repatriat amb sa companya Luisa Sanchiz i dos fills a França i s'instal·là a Pou, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Víctor Pamplona Rodríguez va morir el 29 de maig de 1970 a la Residència «Les Hespérides» de Pau (Aquitània, Occitània).

Continua...

---