Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 d'abril

Esdeveniments

La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

- Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

***

Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

***

Propaganda de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 7 d'abril de 1937

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 d'abril de 1937 el doctor Félix Martí Ibáñez, destacat metge i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de la II República espanyola i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, va fer la conferència radiofònica «Salutación al poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per les emissores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i per Ràdio Barcelona.

Naixements

Foto policíaca d'Albert Mainfroy (3 de juliol de 1894)

- Albert Mainfroy: El 7 d'abril de 1852 neix a Courbevoie (Illa de França, França) el sospitós d'anarquista Albert Pierre Mainfroy. Era fill d'Alfred Mainfroy, forner i rendista, i de Joséphine Mathilde Morin, obrera de ganxet i fornera. En 1872 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però estava allistat voluntari en el Regiment de Caçadors d'Àfrica i va ser llicenciat per una malaltia del cor. Instal·lat a Versalles (Illa de França, França), entrà a treballar d'obrer a la fleca d'una tal Simon i es casà amb sa filla, Henriette Simon, amb qui tingué una filla. El 13 de novembre de 1875 va ser condemnat a tres mesos de presó a París per «abús de confiança i estafa». En 1880 es va instal·lar a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), on muntà una oficina de negocis i un comerç de vins que no reeixiren. El 21 d'abril de 1886 va ser multat amb 50 francs per un delicte de premsa. En 1892 enviudà i s'instal·là amb una amant seva anomenada Dufour, que tenia des de feia temps. Es va construir al camp una cabana amb maons de guix i amb cartró enquitranat, on visqué amb sa companya i sos sis infants, que no hi anaven a escola i, segons la policia, es dedicaven a la mendicitat i a robatoris. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia ordenà l'escorcoll de la seva cabana, al número 113 del carrer Alsace-Lorraine de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal». L'endemà es realitzà la perquisició i protestà per la seva detenció, argumentant que mai no havia estat anarquista, però sí republicà socialista independent, tot presentant un exemplar del periòdic Le Petite Sentinelle, el qual dirigia i imprimia en una de les peces de la seva mísera cabana, i on es planyia de la mort del president de la República francesa Sadi Carnot; la policia, però, considerà que el periòdic era anarquista. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser presentat davant el jutge d'instrucció Anquetil, el qual ordenà el seu tancament a la presó de Mazas, però el 9 de juliol va ser posat en llibertat provisional, després de rebre una petició en el seu favor dels habitants de Le Perreux-sur-Marne i d'un informe del comissari de policia de Joinville-le-Pont (Illa de França, França) on es deia que no tenia cap relació amb l'anarquisme. El 7 d'agost de 1894 va enviar una carta al jutge d'instrucció on protestava per la vigilància policíaca a la qual es veia subjecte. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llista de recapitulació d'anarquistes. El juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1896 es casà al X Districte de París amb la cuinera alemanya Marie Catherine Duckheim, amb qui es va divorciar el 23 de juny de 1898. El 14 de gener de 1905 es casà al XVIII Districte de París amb la brocantera Victoire Célina Dervillez. Al final de sa vida treballà de brocanter i vivia al número 140 del carrer Romainville de Montreuil (Illa de França, França). Albert Mainfroy va morir el 6 d'agost de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades –una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Marie Equi

- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el Journal Officiel de la République française del 21 de juliol de 1929

- Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini, Lucio Adali). Era fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per «deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni, Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor de Pensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali, L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio, Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador Il Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

***

Ciro Beltrandi

- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

Necrològica de José Bescós Rodrigo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- José Bescós Rodrigo: El 7 d'abril de 1901 neix a Alberuela de Laliena (actualment pertany a Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Bescós. Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad. José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc, Occitània) on vivia.

***

Josep Oliver Calle

- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

***

Necrològica d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Enric Grau Calafell: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas. Entrà de molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12 anys en les reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb 15 anys va ser nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina. Participà activament en els grans moviments vaguística portats a terme a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). En 1927 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1928 del Comitè Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres companys (Pedro Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de materials per a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de 1930 va ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931 va ser delegat del Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se celebrà a Barcelona. Col·laborà activament en diversos aixecaments revolucionaris, com ara el de gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934. El 24 de setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt, Rosario Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un míting a Sallent. En 1934 va ser detingut a Manresa com a membre de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. Després de l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any, representà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta població, on s'encarregà de l'organització de les milícies i de la defensa. A finals de setembre de 1936 dirigí un grup de milicians confederals de la «Columna de Defensa Costera» a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya). Posteriorment estudià a l'Escola Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes memòries («Recorrido por mi vida») que han restat inèdites. Enric Grau Calafell va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica «La Casamance» d'Aubanha (Provença, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

***

Necrològica de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978

- Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d'abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l'ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire –el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de «tallar els caps sinó d'obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d'un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d'abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l'estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l'ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d'abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l'anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l'odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l'ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l'advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l'arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s'ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

***

Cartell de l'acte

- Concert de Fabrizio De André: El 6 d'abril de 1982 se celebra al Teatro Politeama Giuseppe Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia) un concert de Fabrizio De André (Faber), organitzat pel Cercle Cultural Anarquista (CCA) de Carrara en suport de la premsa llibertària. Aquest cantautor anarquista va ser acompanyat pel grup «Tempi Duri» (Marco Bisotto, Cristiano De André, Carlo Facchini i Loby Carlo Pimazzoni) i pels músics i compositors Mark Harris, Lele Melotti, Pier Michelatti, Mauro Pagani, Claudi Pascoli, Maurizio Preti i Toni Soranno.

Naixements

Gustave Jeanneret, fotografiat per Victor Attinger, al seu jardí a Cressier (ca. 1900)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

- Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Darien retratat per Métivet

- Georges Darien: El 6 d'abril –oficialment el 7 d'abril– de 1862 neix al VII Districte de París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Fill d'una família protestant, sos pares es deien Honoré Charles Émile Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise Chatel. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa –destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis Latuile. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI Districte de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d'abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l'anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L'Agrònom. Fill d'un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s'instal·la a la colònia llibertària «L'Essai», més coneguda com a Colònia d'Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L'Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l'Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l'octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l'Audiència de les Ardenes l'absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d'Aiglemont (1906). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn –13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de «propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Naixement

Notícia de la mort de Casimir Mérignargues apareguda en el diari de Nimes Le Populaire du Midi del 27 de juny de 1912

- Casimir Mérignargues: El 5 d'abril de 1856 neix a la X Secció de Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Mérignargues. Fill d'una família protestant, sos pares des deien David Mérignargues, tallador de pedra, i Anne Bigòt, modista i germana del poeta occità Antòni Bigòt. Es guanyava la vida com son pare, de tallador de pedres de monuments funeraris i treballava al cementiri de Saint-Baudile de la població. Va fer moltes feines per son germà gran, Léopold Mérignargues, destacat escultor i ornamentista, a més de regidor municipal de Nimes. Abonat al periòdic La Révolte, Casimir Mérignargues des de 1891 era membre del Grup Comunista Anarquista (GCA) de Nimes i freqüentava regularment companys llibertaris (Henri Meck, Edmont Ruhaut, César Soulier, etc.), fet pel qual va ser fitxat en 1893, encara que no el considerava perillós. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Félix de Nimes. També fou membre de la Lliga dels Antipatriotes i el seu nom figurava en un quadern d'adreces embargat el març de 1892 al domicili de l'anarquista Léon Lepiez a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de juliol de 1894, ben igual que altres companys de Nimes, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar un Almanach du Père Peinard pour 1894 i el fullet Les jocrisses de sacristie. A principis d'agost d'aquell any tornà a patir una nova perquisició, però aquest no es pogué materialitzar perquè no hi havia ningú a casa, ja que ell havia anat al seu taller i sa companya, Eugénie Rose Amélie Besson, havia anat al rentador públic a fer la bugada. Sempre en estreta vigilància policíaca, cap el 1896 muntà l'empresa de treballs funeraris «Mérignargues & Lagont». L'11 de gener de 1897 envià una carta a la Prefectura de Policia per exigir que li fos llevada la vigilància ja que aquesta destorbava el seu negoci i la policia considerà que, malgrat considerar-se anarquista, ja no freqüentava les reunions llibertàries i demanà que fos esborrat dels registres policíacs. Casimir Mérignargues va morir el 26 de juny de 1912 al seu domicili del carrer de l'Avenir de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Baudile d'aquesta població.

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Descendent d'una família de rabins, sos pares es deien Mordechai Rubinstein (Marcus) i Shiffra Kahana. Emigrà a França, visqué al número 76 del carrer Sedaine de París i estudià filologia a La Sorbona. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 publicà a Cracòvia el llibre Das Eigentum in der vergangenheit, gegenwart und zuhunft, un assaig sobre la propietat i la seva història en polèmica amb el diputat alemany al Reichstag Eugen Richter. Sa companya fou Chinke Guttmann, amb qui tingué tres infants (Anna, David i Paula). Salomon Rubinstein va morir en 1924 a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille Le Gran Écho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914

- Camille Denayer: El 5 d'abril de 1880 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Camille François Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i Louise Justine Verbeke. Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector tèxtil a Roubaix i fou un dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la Gran Guerra. El 31 d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora tèxtil Marie Joseph Baty, amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou candidat abstencionista per la VII Circumscripció de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) a les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va morir el 24 de novembre de 1946 a l'Hospital de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée), agricultor, i Marie Dagut (Valentine), i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on ell es va criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta. És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte de resiliència. En els últims anys de sa vida retornà a Pontdaurat. És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970 a «Les Plantes», a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Marie Françoise Casanova i son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Antonio Perxés Costa

- Antonio Perxés Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de professió, a partir de 1924 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1929 retornà a Madrid. Participà en els fets revolucionaris de desembre de 1930, en la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en l'aixecament anarquista a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes ferroviaris a Andalusia en 1932, i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931, abandonà el sindicat, però posteriorment va seguir militant en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de desembre de 1931 va fer un míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El febrer de 1932 fou delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932 parlà a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Juntament amb Natividad Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García, Valentín Losmozos i Julián Martínez, creà la Federació Ferroviària Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al Partit Sindicalista (PS), a començament de 1936 organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya) la candidatura d'Ángel Pestaña Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en l'assalt de la Caserna de la Montaña a Madrid enrolat en les milícies confederals i lluità amb aquestes a les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro. Col·laborà en l'organització del IX Batalló de Milícies, conegut com «El Pestaña». El novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser nomenat delegat suplent de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la Delegació d'Evacuació de la Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la reintegració en la CNT, però aquesta li va ser denegada. A començament de 1937, després de la remodelació, va ser nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de 1937, com a president de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí un gran míting al Monumental Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal, Ángel Pestaña Núñez i José Sánchez Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938 presidí l'homenatge a Ángel Pestaña Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra traïció per robatori de joies i monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais per valor de més de dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya d'Antonio Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial d'evasió de capitals i un dels implicats en el robatori, a José García Pradas de CNT i aquest les retornà al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la dimissió del seu càrrec de conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de 1938 va ser condemnat per «apropiació indeguda» a 30 anys de presó i a 10 d'inhabilitació per a càrrec públic, membre que Antonio Márquez Rubio va ser condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid durant el franquisme, en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Perxés Costa (1899-?)

***

Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

***

El grup que fugí a França el 5 de juliol de 1938. De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido, Martín Terrer Andrés, Emilio Máñez Zaragoza, Salvador Vicente Pino, Alfonso Domínguez Navasal, Joaquín Ascaso Budría, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez

- Emilio Máñez Zaragoza: El 5 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Máñez Zaragoza. Es guanyava la vida treballant de fuster i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va fer el servei militar a l'Àfrica colonial com a caporal tirador. En 1936 formà part del grup anarquista «Nosotros», motor del Comitè de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Quan el cop militar feixista, el 18 de juliol de 1936, al domicili d'Antonio Ortiz Ramírez, muntà una metralladora que havia estat recuperada pels companys. Després lluità al front d'Aragó en la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Durant la primavera de 1938 fou tinent adjunt de l'Estat Major de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Ortiz Ramírez. En 1938 formà part del grup anarquista «Entereza» de Barcelona. El 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Martín Terrer Andrés), passà a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II Buró de la Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i després a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Nevers (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1977

- Vicente Soto Royo: El 5 d'abril de 1903 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.

***

Libertario Tassi

- Libertario Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França. Després d'anar i venir, s'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili també es mostrà força actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local del Socors Roig i del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb força novament les seves activitats llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto aparegué en el butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), definit com «anarquista perillós a detenir i portar a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi arribà. Després d'un breu període d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà al Batalló «Garibaldi». Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou destí, va ser enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna. El maig de 1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia del II Batalló. Després dels fets de «Maig de 1937», va ser enviat de permís a França, però, vista la situació de perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans l'expiració de la llicència. El setembre de 1937 marxà definitivament de la Península i retornà, sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on retrobà sa família; malgrat tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació nazi de Luxemburg la seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va ser detingut a Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser extradit a Itàlia. Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia), intentà minimitzar les seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l cregueren i va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la deportació emmalaltí, però continuà amb les seves activitats polítiques. El juliol de 1943 va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda antifeixista i va ser tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). L'agost de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), on s'encarregà del manteniment del magatzem; malgrat això, en aquest període la seva salut empitjorà força. El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el 21 d'abril de 1966 a Roma (Itàlia).

Libertario Tassi (1904-1966)

***

Necrològica de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de març de 1984

- Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Simón Estallo Aso

- Simón Estallo Aso: El 5 d'abril de 1913 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, sos pares es deien Miguel Molina i Maria Vivo. Pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiena, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín, Boletín Interno CIR, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto, Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Sa companya fou Violeta Tejerina. Miguel Molina Vivo va morir el 23 de febrer de 2014 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). 

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revista Libertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom, Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista «Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista «Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Defuncions

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 5 d'abril de 1904 mor a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Havia nascut el 30 de juny de 1856 a Laversine (Picardia, França). Era fill de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que «la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar «que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) –que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco–, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) –en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec–, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el «Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommaso a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot: El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquista Émile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade –qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gest és bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893–, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les «sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (4 d'abril de 1894)

***

L'atemptat de Sipido segons Le Petit Journal. Supplément Illustré del 22 d'abril de 1900

- Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat era òbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de L'Assiette au Beurre [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa «accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres», «tallar el bacallà» o «controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autèntic àlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també «Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (4 d'abril de 1979)

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Foto policíaca de Louis Lelarge (2 de juliol de 1894)

- Louis Lelarge: El 4 d'abril de 1848 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Louis Eugène Lelarge. Sos pares, obrers en una fàbrica de raspalls ambdós, es deien Pierre Joseph Alexis Lelarge i Louise Catherine Chouland. Es guanyava la vida, sembla, com a empleat en un comerç de pelleteria. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2 de l'avinguda de la Défense de Courbevoie (Illa de França, França), va ser escorcollat sense resultat pel comissari Labussière. Detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial inculpat pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto políciaca de Marie Bertout (26 de febrer de 1894)

- Marie Bertout: El 4 d'abril de 1852 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Marie Ismérie Bertout. Sos pares es deien Victor Joseph Bertout, carter, i Marie Louise Moraux. El 28 de maig de 1872 es casà a Reims amb Liévin Désiré Joseph Dernoncourt, representant comercial, de qui va enviudar. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França), on es guanyà la vida com a comerciant de vins i tendera. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 6 bis del carrer Solférino d'Aubervilliers va ser escorcollat per la policia. Detinguda, va ser fitxada l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març d'aquell any va ser posada en llibertat. Tal vegada no tingué res a veure amb el moviment llibertari. Marie Bertout va morir el 28 de novembre de 1930 al seu domicili del X Districte de París (França).

Notícia del suïcidi de Louis Diétrich apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 31 de maig de 1902

- Louis Diétrich: El 4 d'abril de 1860 neix a Ribeauvillé (Alsàcia, França) l'anarquista Louis Diétrich. Sos pares es deien François Diétrich, filador de cotó, i Catherine Préty. Membre de la Legió Estrangera, va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà (Algèria) a dos mesos de presó per «robatori qualificat en prejudici d'un habitant». Un cop civil, treballà en una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger (Algèria), després en una cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al carrer Bad Azoun. A partir de la dècada dels noranta freqüentà els cercles anarquistes algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes d'Alger-Mustapha», integrat per una vintena de membres. En 1890 participà en la subscripció de suport del periòdic algerí Le Cri Social. Organe oficial des travailleurs socialistes-révolutionnnaires d'Algérie En 1892 participà en la subscripció de suport financer per al periòdic algerí Le Libertaire, el gerent del qual fou Jean Faure. En 1893 la policia controlà que distribuïa pamflets anarquistes i periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le Père Peinard i La Révolte, en quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897 residia amb sa companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de 1898 va ser detingut durant una manifestació i inculpat per «incitació a l'assassinat per paraula» i per «possessió d'arma prohibida», però el seu cas va ser sobresegut i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899 partí cap a Tunis (Tunísia), però retornà a Alger l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly al barri algerià de Mustapha. Amb la companya Catalina Marie Jeanne malalta a l'hospital, Louis Diétrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al seu domicili del barri de Mustapha d'Alger (Algèria; actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al I Districte de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice Edmond De Vlaeminck, més conegut com Maurice de Vlaminck –el 16 de novembre de 1878 es canvià el llinatge oficialment al de Devlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare, Edmond Julien De Vlaeminck, tocava el violí i sa mare, Joséphine Caroline Grillet, el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares i ídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme –«La cage aux fauves», la «gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i s'uní amb Berthe Lucienne Combes, amb qui es casà el 8 d'abril de 1928 a Rueil-la-Gadelière i amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Naixements

Paul Robin (1893)

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània) el pedagog, l'internacionalista llibertari, francmaçó i neomaltusià Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer servir els pseudònims Bripon i Vindex. Era fill d'una família catòlica i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean Placide Robin, director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment director de comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche Martin; son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La família va viure a Brest, Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i novament a Brest. Va créixer al barri burges del centre de la ciutat, però va poder veure la misèria obrera del barri de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria. Estudià a l'Institut de Brest i en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de París (França), on seguí les classes de Louis Pasteur i es llicencià en ciències matemàtiques i de ciències físiques. En aquests anys esdevingué positivista, darwinista i ateu, tot admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i 1865 va fer de professor de secundària, primer de física a l'Institut de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i després al de Brest, però entrà en conflicte amb l'administració, rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials, que l'impedien introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant l'educació popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una llicència de tres anys per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer perquè visqués un temps a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans d'embarcar cap a Nova Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica, però a Lieja (Valònia) assistí al I Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja (Valònia), que se celebrà entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans canviaren totalment. En aquest congrés establí contactes, a més de pedagogs progresistes, amb intel·lectuals socialistes i militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey. Motivat per tot aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866 publicà un Méthode de lecture. L'abril de 1867 participà en el II Congrés Internacional d'Estudiants, on defensà el seu projecte d'innovació pedagògica. En aquesta època fundà el periòdic d'educació popular Le Soir. L'octubre de 1867 s'adherí a la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar a Brussel·les (Bèlgica) amb Alna Louise Émélie Delesalle, filla d'un militant internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals moriren a curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones més, una carta dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu programa, acceptaven, per interès a la unitat, la decisió del Consell General de l'AIT de Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la Internacional. En 1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que acabà en forts enfrontaments, va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), entaulà amistat amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de 1869 va ser admès com a membre de la secció ginebrina d'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquesta època col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT, el qual dirigí un temps. En aquesta època col·laborà en Revue de Philosophie Positive. El setembre de 1869 assistí, com a delegat de la secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea, Suïssa) de l'AIT, on votà per la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres de la comissió encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral. El 3 de gener de 1870 dimití d'aquesta comissió i, després d'abandonar Ginebra, s'establí a París, on s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) d'Eugène Varlin, que federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870 la policia imperial va detenir els membres més destacats de l'AIT francesa, redactà i signà, amb altres membres del Consell Federal de París, una dura protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta de la qual se'ls acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El 12 de juny de 1870 va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI Tribunal de Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la Internacional parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar l'acusació de «pertinença a associació secreta», però va ser condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per formar part de l'AIT, «organització no autoritzada», de París. Després de passar per la presó parisenca de Sainte Pélagie, el 28 d'agost de 1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais (Picardia, França) i va ser alliberat el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II Imperi francès. En sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15 dies a Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos infants. Por passar-se en el temps de permanència al país, va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no pogué arribar a París, aleshores assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de 1870 els internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública amb la intenció de crear un Comitè de Vigilància i de Defensa Nacional («Comuna») a la ciutat, però les autoritats militars van detenir els militants que encapçalaren la proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va exiliar a Londres, on arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels militants de Brest. Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de 1870 per «participació en complot amb la finalitat de capgirar l'autoritat» i condemnats durament, però donada la feblesa de les acusacions, finalment el govern acabà per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul Robin va ser acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell General de l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la Conferència de Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia d'assistir a la conferència que es discutís la «qüestió suïssa» (la dissidència bakuninista de la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper d'acusat. Finalment, va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut, s'instal·là amb sa família a la zona rural londinenca, a  Woolwich (Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la Internacional «autoritària», el seu paper en la Internacional es va anar diluint, malgrat mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del Jura bakuninista i el vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits en la seva assistència al congrés «antiautoritari» de Saint-Imier (Berna, Suïssa), en la seva correspondència –molt important amb la de Piotr Kropotkin, que esdevingué un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la col·laboració, sota el pseudònim Bripon, en diferents publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur exili londinenc, que va durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les classes que donava, es va veure apartat de la lluita política i, de mica en mica, desencisat, es va allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final de sa vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879 retornà a França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament primari del ministre Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació primària a Blois (Centre, França) –Robin havia col·laborat abans amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia. A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels mestres i superiors, demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el va ajudar constantment, entre 1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost («Orfenat Prévost»), a Cempuis (Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del Consell General del Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants entre quatre i 16 anys, les teories de l'educació integral que havia anat pensant entre 1869 i 1870. Aquesta educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i oprimits l'accés a l'educació («educació popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament l'individu en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic, intel·lectual, moral, etc.), a més, i molt important, d'exercir la coeducació dels sexes, aspecte molt innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats. També lluità contra la discriminació establerta socialment entre «treballadors manuals» i «intel·lectuals», així com la separació educativa per edats, educant tots els infants plegats, reivindicat així l'«educació integral». Molt influenciat per la idea del «falansteri», l'educació en aquest centre era comunitària, on participaven direcció, mestres, empleats, infants i familiars. Els seus mètodes educatius, força revolucionaris en el seu temps, van fer que el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de «antipatriotisme», fos destituït, malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave Mirbeau, etc.), de la direcció de l'«Orfenat Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard Drumont. La seva obra pedagògica serví d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Julien Husson, Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896 fundà la Lliga per la Regeneració Humana (LRH), que introduí a França les idees del neomaltusianisme que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre els mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta «prudència genèsica» era un mitjà d'emancipació de les classes menys afavorides i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per l'alliberament de la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o no la seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i fomentà una agència d'«unions lliures», entre altres iniciatives. En el seu neomaltusianisme també desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament regeneracionista tant en voga aleshores. En aquests anys, a més d'editar el periòdic Régéneration, publicà nombrosos fullets de propaganda neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes, socialistes, feministes i francmaçons. Com a maçó, fou membre de la Gran Lògia Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899 visità els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de lluita gairebé solitària, trobà Eugène Humbert qui s'encarregà de l'organització material de l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908 a la propaganda, organitzant conferències públiques per tot arreu amb destacats oradors i oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien Faure, Marie Huot, Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre Robin i Humbert que implicà una escissió, fundat el segon el seu propi grup, «Génération Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat de forces i estafat per alguns antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot sol i amargat, gairebé cec i malalt de pròstata, decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912, aniversari de la seva revocació de l'«Orfenat Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va morir l'endemà, 1 de setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París (França), després que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant reanimar-lo. Deixà el seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de setembre d'aquell any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Paul Robin (1837-1912)

***

Averardo Gianneschi

- Averardo Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts citen el 3 d'agost de 1859– neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi, conegut com Bobo. Sembla que a Pisa va pertànyer a la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa, com ara el març de 1872 a una multa per «escàndol nocturn», el gener de 1878 a tres mesos de presó per «possessió d'armes», l'agost de 1878 a vigilància especial per «cops», el setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada de manifest sediciós» i el setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb premeditació». Segons la policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner Orsini, qui havia ferit a ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat condemnat a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i obrí una cantina, al número 53 del carrer Villefranche, que va servir de lloc de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la militància i de lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada per la ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava permanentment aquesta taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça de l'acusació d'haver-se fet passar per diputat italià; el «Cercle Mazzini» es congratulà de la sentència. A començament de 1894 va ser qualificat en un llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a «molt perillós». El maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del comissari especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir com a confident al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la finalitat de donar informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi va trobar una voluminosa correspondència política i dos segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i es va comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i al comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de Niça amb el comissari especial, defensà que no era anarquista i donà els noms de quatre militants italians, dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat tenir ordre d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França. De bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió d'Assignació de Residència Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era anarquista, però no li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897 regentava el restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera». A partir de febrer de 1898 va promoure una subscripció per a la família de l'estudiant universitari pisà que acabava de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia participat en una insurrecció republicana i que va ser detingut per la policia, però que finalment aconseguí fugir. El 16 de novembre de 1906 gestionà la incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust.  El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Notícia d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 18 de desembre de 1936

- Henri Guérin: El 3 d'abril de 1896 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin, conegut com Le Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges Guérin, empleat de comerç, i Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una papereria. Mobilitzat, el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per «insuficiència muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23 de setembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En 1923 vivia al número 31 del carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili que mantingué en els anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son germà Jules George Guérin, també anarquista, va ser un  fundadors en 1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content, Lucien Haussard, Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée Anarchiste, que volia arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de 1924 fou el responsable de l'anarquista «Grup Teatral i Artístic», que assajaven dilluns i dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del carrer Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939 col·laborà activament el Le Libertaire, portant la secció «Notes et glanes». En 1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic» de Le Libertaire, amb el qual va fer moltíssimes actuacions en festes i actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup «Propagande per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA), especialment amb el cançonetista Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté. L'abril de 1936 participà en una gira de propaganda antiparlamentària organitzada per Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al Congrés de Pasqua de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al Congrés Nacional de l'UA celebrat a París i va ser confirmat en el càrrec de membre de la seva comissió administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de 1939, ell o son germà, col·laborà en l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial, en 1940 passà a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on va ser corrector de Le Petit Journal. S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el sector sindicalista de la xarxa de resistència «Libération-Sud», a la qual proporcionà tres fullets, redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al Primer de Maig de 1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la Confederació General del Treball (CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent René Amarger a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves activitats resistents, l'estiu de 1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la categoria de «Nacht und Nebel» (Nit i Boira), que implicava l'eliminació física. Henri Guérin va morir el 8 de maig de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament  el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1899-1965)

***

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.

***

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per «expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a «terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat «capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

Continua...

---