Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de març

Esdeveniments

Els canons del 18 de març, de Tardi

- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

***

Cartell del míting

- Míting aniversari de la Comuna: El 18 de març de 1872 se celebra al Saint George's Hall de Londres (Anglaterra) un gran míting de commemoració del primer aniversari de l'aixecament insurreccional que donà lloc a la Comuna de París (França). L'acte va ser organitzat per l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) marxista, grups demòcrates londinencs i refugiats communards. El míting va ser presidit per Hermann Jung, amb el suport de John Hales i Gabriel Ranvier. Parlaren en francès destacats communards exiliats, com ara Jules Andrieux, Antoine Arnaud, Louis Désiré Boursier, Zéphirin Rémy Camélinat, Frédéric Cournet, Victor Delahaye, Émile François Désiré Eudes, Léo Frankel, Jules Louis Alexandre Joffrin, Benjamin Constant Le Moussu, Prosper Olivier Lissagaray, Charles Longuet, Gabriel Ranvier, Auguste Daniel Serraillier, Albert Theisz i Édouard-Marie Vaillant; i en anglès intervingueren Martin J. Boon, Frederick Bradnick, John Hales, John Johnson, Karl Marx, McDonnell, Mitchell, George Milner i John Weston.

***

El cartell del 1874

- Manifest de 1874: El 18 de març de 1874 apareixen aferrats als carrers de Pisa (Toscana, Itàlia) un cartell manifest clandestí en record del començament de l'aixecament de la Comuna de París. El pamflet portava el text: «18 marzo della borghesia spavento, del proletariato speranza comune ad abbattere i potenti, a sollevare gli oppressi, ad eguagliare gli uomini, i rivoluzionari t'invocano, s'apprestano a combattere» (18 de març terror de la burgesia, esperança comuna del proletariat per enderrocar els poderosos, per sosllevar els oprimits, per igualar els homes, els revolucionaris t'invoquen, es preparen per a combatre).

***

La bandera roja

- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons –escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder–  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la «Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

***

La bandera negra, gravat de Falké

- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes: «Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

***

Portada del primer número de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

***

Portada del primer número d'A Gréve

- Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

***

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

- Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

***

Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti –que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina–, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

***

Ressenya del míting apareguda en El Heraldo de Madrid del 19 de març de 1931

- Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

***

Capçalera de L'Internazionale

- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

***

Especial sobre Agustín Rueda en la Soli

- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny Hoja del Lunes del 19 de març de 1979

- Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

***

Cartell de la fira dissenyat per Hugh D'Andrade

- XI Annual San Francisco Anarchist Book Fair: El 18 de març de 2006 se celebra al County Fair Building del Golden Gate Park de San Francisco (Califòrnia, EUA) l'XI Annual San Francisco Anarchist Book Fair (XI Fira Anual del Llibre Anarquista de San Francisco). La fira va ser organitzada pel Bound Together Books i hi van posar parada nombroses editorials, llibreries i grups llibertaris (IWW, Kerbloom, Slingshot, Haight Ashbury Literary Journal, Microcosm Publishing, Crimethinc, Flor y Canto, Evil Twin Productions, Times Change Press, Black Diaper Baby, International Indian Treaty Council, Black Rain Press, Just Seeds, City Lights, Manic D Press, Moonshine Books, IDP, Against Sleep and Nightmare, J.L. Hudson Seedman, Kieth Knight, Bolerium Books, Project Censored, Dispatch, Guillotine the Greedy, Venomous Butterfly, Eberhardt Press, People's Art Works, Columbia Anarchist League, Alternative Press Review, Free Mind Media, Regent Press, War Resistors League, Catholic Worker, LAGAI, Quit, Green Anarchy, Michael Smith, Fifth Estate, Bureau of Public Secrets, See Sharp Press, Peace Supplies, Tarantula Dist., Left Bank, IDA, Counterpulse, Organic Collective, Earth First, Indybay.org, Maximum Rock & Roll, Kate Sharply Library, Entarte Kunst, Balazio Gallery, Noksi Press, Zen Baby 'Zine, Cutlass Pub., Flash Publications, Free Radio Berkeley, Bibliomania, Time Tested Books, Groundwork, Bitch, 1984 Printing, AK Press, Research Publications, San Francisco Bike Messengers Association). Hi van fer parlaments Joe Biel, Bo Brown, Chaz Bufe, Mat Callahan, Ward Churchill, Diane di Prima, Katya Komisaruk, Josh Macphee, Ron Sakolsky i Michelle Tea. El cartell de la fira va ser dissenyat per Hugh D'Andrade.

Naixements

Notícia de la condemna de Frédéric Jolly apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 de desembre de 1882

- Frédéric Jolly: El 18 de març de 1859 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Frédéric-Victorin Jolly –a vegades el seu nom citat erròniament Ferdinand. Sos pares es deien Victor Joseph Jolly, perruquer, i Rose Marie Bonneton, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer torcedor de seda a Lió (Arpitània) i posteriorment de revenedor de verdures. Milità en la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual agrupava el març de 1881, setmanes abans del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França) que marcà l'escissió entre anarquistes i socialistes, la majoria d'anarquistes de la zona de l'Est. La policia reportà la seva destacada presència en una reunió publica celebrada el 22 d'octubre de 1882 a la Sala Alcazar, on va fer una crida a resistir amb les armes els escorcolls policíacs i a assassinar el president de la República francesa i el comissari de policia present a la reunió. Buscat per la policia dos dies després, aconseguí escapar-ne per poc i fugí cap a Suïssa, juntament amb Jean Célestin Renaud, i arribant el 5 de novembre a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra visqué al domicili d'Adhémar Schwitzguébel i rebé el suport econòmic de mans de Berlioz Arthaud, empleat ferroviari, que portava a Ginebra l'ajuda que els companys destinaven als refugiats polítics. El 6 de desembre de 1882 l'Audiència del Roine el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge i ofenses al president de la República»; també van ser condemnat pels mateixos fets Jean Célestin Renaud i els companys del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire Joseph Victor Adolphe Bonthoux i Antoine Marie Cyvoct, tots fugats. Poc després, el 19 de gener de 1883 va ser novament condemnat en rebel·lia, juntament amb altres companys («Procés dels 66»), pel Tribunal Correccional de Lió a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa, a 10 anys de vigilància i a cinc anys de prohibició dels drets civils per «reconstitució d'una associació internacional de treballadors». De tornada a Lió, el 29 d'octubre de 1887 va ser detingut. El Tribunal d'Apel·lació l'absolgué totalment de la sentència del 19 de gener de 1883 i per un decret del 3 d'abril de 1888 el president de la República acordà la remissió de la pena infligida per la condemna del 6 de desembre de 1882. Tanta clemència per par de l'Estat va despertar les sospites en els cercles anarquistes lionesos, sobretot perquè l'actitud seva era sospitosa, ja que el 15 de febrer de 1888, en sortir del Palau de Justícia, passejà una llarga estona amb el comissari de policia Arnaud i l'agent Colomb i s'acomiadaren donant-se la mà. En una reunió privada celebrada al número 4 de la plaça Raspail, els companys lionesos li adreçaren una vertadera requisitòria i des d'aquell moment s'allunyà dels cercles anarquistes. En 1894 va ser esborrat del llistat d'anarquistes sotmesos a vigilància policíaca. El gener de 1895, a instàncies de sa companya, amb qui estava casat i tenia dos infants, va ser internat en un psiquiàtric a Bron (Forez, Arpitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Descaves

- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix al XIV Districte de París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Alexandre Descaves. Sos pares es deien Alphonse Louis Descaves, gravador, i Marie Louise Hélène Château. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. Vídu de Élisabeth Célestine Embocheur, el 24 de novembre de 1898 es casà al X Districte de París amb a parisenca Marie Pauline Berthe Lancelot. En aquesta època vivia al número 129 del boulevard Brune. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça–, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 al seu domicili, al número 82 del carrer Michel Ange, del XVI Districte de París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Giuseppe Luppi

- Giuseppe Luppi: El 18 de març de 1875 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una única Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Eugène Pacos, quan era dels «Camelots du Roi», apareguda en el diari parisenc Excelsior del 20 de maig de 1911

- Eugène Pacos: El 18 de març de 1883 neix a Ham (Picardia, França) l'anarquista individualista Eugène Jean-Baptiste Corentin Pacos. Era fill de Corentin Pacos, restaurador, i de Blanche Marguerite Lemaire, que vivien a París (França), però van tenir l'infant al domicili dels avis materns. D'antuvi militant en la nacionalista i reialista Action Française (AF) i en la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi», mantingué una estreta amistat amb la família de Maxime Real del Sarte, fundador i cap de la citada milícia. El 24 de febrer de 1911 va ser detingut, juntament amb altres ultradretans, per haver participat en una violenta manifestació antisemita a les portes de la Comédie-Française de París. El 18 de maig de 1911 va ser detingut a Neuilly (Illa de França, França), juntament amb Henri Le Franc, també membre dels «Camelots du Roi», per haver apallissat a cops de porra un sotsbrigadier i els inspectors de de la Brigada d'Investigacions de la Policia Dupin i Grisoni, que havien impedit una manifestació l'AF i dels «Camelots du Roi». En aquesta època vivia al número 20 del carrer Trévise de París. En 1932 ja militava en el moviment llibertari i era gerent de La Revue Anarchiste. A partir de 1935 formava part de la Unió Anarquista (UA). Com a gerent de La Revue Anarchiste, va ser processat, juntament amb Fernand Fortin, per l'article humorístic d'aquest últim «Mon point de vue», publicat en el número de març de 1935 d'aquesta publicació; jutjat per aquest fet, el 5 de juliol de 1935 va ser condemnat a tres mesos de presó i Fortin a sis per «provocació al crim i la mort amb la finalitat de propaganda anarquista». En l'apel·lació la seva pena va ser commutada per vuit dies de presó amb llibertat provisional i a dos mesos fermes per a Fortin. Després de la II Guerra Mundial col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Défense de l'Homme, L'En-Dehors, L'Unique, etc.). Eugène Pacos va morir el 12 de març de 1965 a l'Hospital de Meulan, actual Meulan-en-Yvelines (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de desembre de 1909

- Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Sos pares es deien Maximien Jupin, sabater, i Célina Alexandrine Guilbert, modista. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). El 6 de desembre de 1919 es va casar al XIX Districte de París, on residia, amb Denise Soing, cadirera. L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del «Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Fustero Celma

- José Fustero Celma: El 18 de març de 1901 neix a Villafranca de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Fustero Celma, conegut com Monterde. Era fill del jutge de pau de la població. Vidrier de professió, es dedicà també a vendre fruita pels mercats. Fou president de la Unió General de Treballadors (UGT) i en 1936 era regidor de l'Ajuntament de Villafranca de Ebro. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut amb altres companys pels feixistes i portat a Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya). A punt de ser afusellat, va ser salvat per un acomodat del poble. Quan les tropes lleials ocuparen Villafranca de Ebro, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti», on va ser enllaç, i passà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya Antonina Continente i sos fills Mariano, Mercedes, Pilar i José s'instal·laren durant la guerra a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, durant la tardor de 1939, creuà amb sa família els Pirineus. Després de passar pels camps de concentració, va ser enviat a la 77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a feines a la «Línia Maginot». Sa família es va instal·lar a Vilanova de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord). Va caure pres per les tropes alemanyes, després de passar ple «Frontstalag 140» de Belfort, el 25 de gener de 1941 va ser enviat, sota la matrícula 87.014, a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel (Heidekreis, Baixa Saxònia, Alemanya). Dos dies després va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la matrícula 5.254. El 17 de febrer de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 10.864. José Fustero Celma va morir el 3 de desembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1942 sa família, sense saber res del seu destí, retornà a la Península. Des d'octubre de 2022 un carrer de Villafranca de Ebro porta el seu nom.

José Fustero Celma (1901-1941)

***

Ernesto Bonomini

- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

***

Domingo del Toro Santana

- Domingo del Toro Santana: El 18 de març de 1910 neix a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) el tipògraf anarquista Domingo del Toro Santana. Fill d'una família treballadora, son pare es deien Jerónimo del Toro Dieppa. Encara adolescent, començà a treballar a la impremta del Boletín Oficial del Estado para la Provincia de Las Palmas. Amb 14 anys participà en el seu primer míting a la plaça del Pueblo. En 1928 va fer feina al Diario Las Palmas. A partir de 1930, i fins a 1954, treballà de linotipista a la sala de màquines que imprimia el diari La Provincia. En aquests anys col·laborà en el periòdic La Voz Obrera, portaveu de la Federació Obrera de Gran Canària (FOGC). Per la publicació d'un article, el 22 de març de 1932 va ser condemnat en consell de guerra –aleshores era soldat del XI Regiment d'Infanteria– a tres anys i tres dies de presó per «insults a les forces armades». Després d'una campanya que demanà la seva llibertat, el diputat de dretes Domingo Guerra del Río presentà una demanda d'indult al Congrés dels Diputats i a l'Auditoria de Guerra, demanda que va ser desestimada, però el maig de 1934 s'aprofità d'una amnistia. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, restà amagat llargues temporades al seu domicili protegit per les seves germanes Soledad i Rita, molt religioses. Cap el 1947, amb son germà José del Toro Santana, fundà, amb una màquina Minerva, la impremta artesanal «Gráficas del Toro», al número 2 del carrer Armas del barri de Vegueta de Las Palmas. En 1949, per la pressió social, es casà amb la portuguesa María Augusto Barbosa, amb la qual vivia des de feia 13 anys i amb la qual ja tenia cinc dels vuit fills que nasqueren de la parella –alguns dels fills van ser batejats d'amagat per les seves beates ties. En 1954 abandonà la feina en La Provincia i s'embarcà en la publicació del setmanal, i després quinzenal, Guanarteme, el primer número de la qual sortí el 22 de juny de 1954 i la qual dirigí els 14 mesos que sortí al carrer; aquesta publicació es caracteritzà perquè els articles sortiren sense signar. En 1967 «Gráficas del Toro» passà a una nova seu al polígon industrial de Miller Bajo, però mantingué el local del carrer Armas que es transformà en una papereria, que va ser regentada per sa filla Nereida. Malalt amb un càncer de pulmó, Domingo del Toro Santana va morir el 7 de juliol de 1975 a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries).

Domingo del Toro Santana (1910-1975)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de març

Esdeveniments

L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats –les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes– i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.

***

Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del «drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.

***

Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España Democrática del 13 de març de 1940

- Aniversari de la mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es commemora al Cercle Italo-uruguaià «El Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la mort de l'editor i propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va produí el 16 de març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula oradors de més de 15 institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president d'«El Progreso». L'homenatge consistí en un funeral laic, en concerts musicals i corals i en recitats.

***

Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia». «Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.» «Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a l'antiga seu de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista de Barcelona (Catalunya) una conferència del propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu sota el títol «La CNT ante su futuro congreso nacional». La xerrada va ser organitzada per la Secretaria de Formació de la Federació Local de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V Congrés Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit en dues tendències.

Naixements

Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ernesta Forti (1848-?)

***

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida «Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el «capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de «persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats «Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup «Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Foto policíaca d'Eugène Cornu (2 de juliol de 1894)

- Eugène Cornu: El 17 de març de 1869 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Eugène Cornu. Era fill natural de la modista Élisabeth Cornu. Es guanyava la vida treballant de sabater. En 1889, en la revisió militar, va ser declarat no apte per «sinèquia anterior de l'ull dret i incisió de la còrnia»; en aquesta època vivia la número 200 del carrer Belleville del XX Districte de París. El 31 de maig de 1892 el seu domicili, al número 45 del carrer Bisson de París, estava sota vigilància de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. El 17 de novembre de 1892 la mateixa brigada vigilava la seva nova adreça, al número 3 del carrer Jarente i el desembre de 1893 el número 9 del carrer Bisson. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, en una gra agafada de la policia per evitar aldarulls en els funerals del president de la República francesa Sadi Carnot, va ser detingut preventivament al seu domicili del número 9 del carrer Bisson i aquest escorcollat sense cap resultat. L'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, processat per «associació criminal» i posat a disposició judicial. En els estats de recapitulació d'anarquistes dels anys 1894 i 1896 vivia al número 5 bis del carrer Présentation, però en el de 1901 estava desaparegut. El 15 d'abril de 1915 vivia al número 24 del Sainte Ambroise i el 29 d'agost de 1916 al número 95 del carrer Sorins de Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França). En 1915, durant la Gran Guerra, va ser integrat en el serveis auxiliars de l'exèrcit i en 1918 va ser llicenciat definitivament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus; actualment Lituània) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Sos pares es deien Guerschon Alexandrovitch i Sarah Kahn. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Sa companya fou Félicia Brauda, de qui es va divorciar. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

- Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares, jornalers, es deien Nicolas Grandidier i Marie Louise Joséphine Richoilley, i la parella tingué sis infants. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis Grandidier. Perseguit per les seves activitats anarquistes, que implicaven una condemna de quatre anys de presó i 10 anys de prohibició de residència per «desvalisament», l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. A finals de desembre de 1894, de tornada de Bèlgica, va ser detingut a Londres a casa del company Rousseau i sembla que va ser reenviat a Bèlgica. Després retornà a França on, el 3 de desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Hermine Sauval. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar. Posteriorment es casà amb Alphonsine Léopoldine Poulain, que es guanyava la vida fent i venent calces. Alfred Grandidier va morir el 16 de desembre de 1908 al port del Sena de Saint-Denis (Illa de França, França), sembla que d'accident laboral als Ateliers et Chantiers de la Loire (ACL, Tallers i Drassanes Navals del Loira) on feia feina.

***

Necrològica d'Adrián Torres López apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 24 de juny de 1954

- Adrián Torres López: El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Adrián Torres López. Sos pares es deien Trifón Torres i Juana López. Milità des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu poble i posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fuentesrobles (Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem militant a la Federació Local de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs sindicals. Durant el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La Grand Comba. Sa companya fou Miguela García. Després d'un atac de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres López va morir el 5 de juny de 1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

Ettore Torricelli

- Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de 1917)

- Josep Cuadradas Pol: El 17 de març de 1886 neix a la Vila de Gràcia, actualment Barcelona (Catalunya), l'anarquista Josep Antoni Jaume Cuadradas Pol. Sos pares es deien Josep Cuadradas i Dolors Pol. Va treballar de mecànic i d'impressor i va participar activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona. El 10 d'agost de 1914 es va casar a la Vila de Gràcia amb Eugènia Anton, amb qui tingué un infant. Emigrà a França, arribant-hi el 12 de setembre de 1917, i va ser qualificat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Després d'haver fet la verema a Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord), va ser enviat pels serveis de col·locació estrangera francesos a fer feina a les mines de carbó de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus apareguda en el diari parisenc L'Écho de París del 10 de febrer de 1912

- Alexandre Britannicus: El 17 de març de 1889 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya)– l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de «vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Léandre Guisseguére (1937)

- Léandre Guisseguére: El 17 de març de 1892 neix a Pertús (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Léandre Marius Guisseguére –citat erròniament de diferents maneres (Guisegueri, Guiseguerri, Guisseguerri, etc.). Sos pares es deien Marc Enicé Guisseguére, jornaler, i Marie Augustine Richaud. Es guanyava la vida com a empresari en la construcció, però acabà d'obrer en el sector. El 5 de juny de 1916 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Madeleine Joséphine Mesme. En 1923 va fer costat econòmicament l'edició diària de Le Libertaire. En 1926 treballava en la construcció a Thourotte (Picardia, França) i en 1927 a Pont-de-Metz (Picardia, França), on va militar en el Sindicat de la Construcció, del qual va ser delegat, i va difondre la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Germinal, Le Libertaire, etc.). En 1927 va participar en una subscripció a favor de les famílies dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1934 vivia al barri de Brunet de Toló (Provença, Occitània). Membre, amb altres destacats anarquistes (Gabriel Diné, François Dumas, Émile Gardebled, Marius Garrec, etc.), de la Federació Comunista Llibertària (FCL), en 1936 es presentà com a candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la III Circumscripció de Toló, però cap cartell es va aferrar i cap butlletí es va editar. En 1937 vivia al barri de Saint Claude de Grassa (Provença, Occitània) amb sa nova companya Joséphine Carpentier i el fill d'aquesta, el també anarquista Roland Carpentier (Roland Guisseguére). En aquesta època treballava com a cap de colla en l'empresa de construcció «Delagneau» de Grassa i, segons informes policíacs, formava part del grup local de Grassa de la FCL, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire, i en el qual militaven destacats anarquistes (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni, Félicité Girolimetti, Kanik Papazian etc.) –posteriorment aquest grup s'integrà en la Federació Anarquista (FA). També en 1937 envià cròniques a Le Libertaire. En 1943 vivia al barri de Saint Jacques de Pertús. Léandre Guisseguére va morir el 12 de desembre de 1964 a l'Hospital Chalucet de Toló (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

- Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción Felipo. Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).

***

Josep Antoni Domènech Agulló

- Josep Antoni Domènech Agulló: El 17 de març de 1896 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Sos pares, jornalers, es deien Miquel Domènech Merin i Beneta Agulló González. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants.

***

Guido Kopp

- Guido Kopp: El 17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps «Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de «propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg, Àustria).

Guido Kopp (1896-1971)

***

Severino Di Giovanni

- Severino Di Giovanni: El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la «carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les «expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de març

Esdeveniments

Cartell del míting

- Míting contra l'expulsió de Kropotkin: El 16 de març de 1896 se celebra a la Sala Genti del XII Districte de París (França) un gran míting en protesta per l'expulsió del destacat intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. L'acte va ser organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París i va comptar amb els parlaments de Fortuné Henry, Sébastien Faure, Bernard Lazare i Joseph Tortelier, entre d'altres. A més del tema de l'expulsió de Kropotkin, es parlà de la situació internacional (Cuba, Espanya, Itàlia, Rússia, etc.), de la Comuna de París i de la decadència de la burgesia francesa d'aleshores. L'entrada costava 50 cèntims, destinat a sufragar el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, i es recaptaren 65 francs i 65 cèntims nets.

***

Portada d'un exemplar de Zsherminal

- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal), òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.

***

Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes.

Regeneración, 262 (16 de març de 1918)

***

Portada del primer número d'Studi Sociali

- Surt Studi Sociali: El 16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista malatestiana i antifeixista en llengua italiana Studi Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista bimensual de lliure examen). La redacció la dirigia Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo i l'administració i la publicació la portava Carlo fontana, en col·laboració amb l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van col·laborar Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari), Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez, Gaston Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre d'altres. A partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi econòmica d'aquells anys l'obligarà a interrompre nombroses vegades la publicació de la revista. En 1935, en morir aquest, l'edició serà continuada per sa filla Luce Fabbri fins al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali» publicà nombrosos llibres i fullets de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es troba dipositat a la «Col·lecció Fabbri» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Escriptors –d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec –la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents–, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits –va arribar a tenir-ne uns cinc-cents–, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.

***

Cartell de l'òpera

- Estrena de l'òpera «Sacco & Vanzetti»: El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment, davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa (Florida, EUA) l'òpera Sacco & Vanzetti, escrita i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de Matthew Lata al front de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres hores i mitja de durada, composta d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres idiomes (anglès, italià i dialecte italià)– està basada en la música original que Anton Coppola va compondre per a una pel·lícula documental que son nebot Francis Ford Coppola tenia intenció de dirigir en 1995, però que finalment mai no es filmà. Anton Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit escoltà als seus pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre aquest tema que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar en 1999 gràcies al suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la direcció artística de l'espectacle. L'obra també es pogué veure i escoltar els dies 17 i 18 de març. El fet que en aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de cantants, cor gegant, músics, extres, personal de producció, etc.) i un gran muntatge escènic fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt pressupost (700.000 dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en diverses ocasions en versió reduïda. L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els dos obrers assassinats legalment per l'Estat nord-americà.

Naixements

Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

- Lucy Parsons: El 16 de març de 1853 neix a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista anarquista Lucía Eldine González, més coneguda com Lucy Parsons o Lucy Ella Parsons. Era filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen africà, i d'un indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedà òrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut republicà radical cap el 1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i començaren a militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre i els aturats en el periòdic The Socialist (1878), i participà en la fundació de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy col·laborà en el setmanari The Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels drets dels afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és acusat en el cas de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb quatre companys anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com a «Màrtirs de Chicago». Després d'aquesta tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu company, així com articles i pamflets en els periòdics anarquistes: Freedom (1890-1892), The Rebel (1895-1896), The Liberator (1905-1906), The Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment revolucionari fins el final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de 1942, en l'incendi de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).

Lucy Parsons (1853-1942)

***

Ernest Gégout (1872)

- Ernest Gégout: El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Sos pares, propietaris pagesos, es deien François Joseph Gégout i Eugénie Can. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Casat amb Louise Henriette Marguerite Garneur, de qui es va divorciar, es casà novament amb Marie Léonie Deraut. Ernest Gégout va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1936 al seu domicili del IV Districte de París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936)

***

Niccolò Converti

- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Sos pares, de família benestant, es deien Leonardo Converti i Elisabetta Aletta. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell «Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com «El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunista Lo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione, La Voce dell'Operaio, In marcia, 1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

***

Notícia de les classes de Raoul Odin a l'Escola del Propagandista Anarquista apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 d'octubre de 1925

- Raoul Odin: El 16 de març de 1874 neix al XI Districte de París (França) el pastor evangelista i després anarquista individualista, a més de poeta, dramaturg i cançonetista, Raoul Léon Alphonse. Sos pares, no casats, es deien Alphonse Michel Odin, òptic, i Marie Victorine Meillan, brodadors i modista a màquina de cosir, i el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 6 d'abril de 1876 al XIX Districte de París. Seguí la professió de son pare i esdevingué un òptic força pròsper, arribant a tenir tres botigues a París en els anys posteriors a la Gran Guerra. Baptista, sembla que va fer de missioner d'aquesta confessió a Algèria durant tres anys. El 16 d'octubre de 1887 parlà en el gran míting d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels set anarquistes de Chicago celebra a la Sala Favié de París. El 9 de juliol de 1896 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Philippine Fanny Appy, amb qui tingué un fill, Ismaël. En aquesta època era pastor evangelista. En 1913 publicà articles en Revue Française d'Optique et de Lunetterie. Posteriorment col·laborà en la premsa anarquista i anarcoindividualista, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911), Pendant la mêlée (1915-1916), Par-delà la mêlée (1916-1918), L'Insurgé (1925-1926), L'En-Dehors (1922-1939) i L'Anarchie (1926-1929). També va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i fou autor de diversos fullets, com ara Les quatre géants (1919), Propos subversifs (1925), La rhétorique du peuple (1926) i L'amour, la femme et l'enfant (1927, que va ser traduït al castellà), entre d'altres. Atret per la poesia, publicà poemes a diverses publicacions periòdiques (Revue Littéraire et Artistique, Revue Mensuelle des Lettres Françaises, etc.). En 1922 dirigí la revista Mon Théâtre. El 12 de gener de 1925 participà en una conferència contradictòria, portat l'opinió llibertària, de l'abat Viollet sobre el matrimoni al Théâtre de la Fourmi de París. En 1925 mantingué un plet amb el Sindicat General d'Oculistes Francesos. Durant la tardor de 1925 va fer cursos de dicció i d'oratòria a l'Escola del Propagandista Anarquista i en aquesta època era membre del Comitè Antiparlamentari, del qual Benoît Perrier era el secretari; del grup de cançonetistes «La Chanson de Paris», per al qual feia lletres de cançons i fins i tot les interpretava, a més de fer actuacions humorístiques; de la Societat Literària «La Flamme», per a la qual també feia d'actor i va escriure peces teatrals (Amours de moines, L'ane et les deux voleurs, La belle Impéria, Une bonne à tout faire, Les colombes, La dernière étape, En marge, Entre deux cours, Le fils de Mariette, Le passé de l'autre, Réfractaire, Les sept péchés, etc.); i del «Club des Insurgés». En 1926 col·laborà en Le Libertaire. El 28 de febrer de 1926 va fer la conferència contradictòria «La femme et l'enfant» a la Maison des Syndiqués de París, organitzada per «L'Éveil des Jeunes Libertaires». El 21 de març de 1926 va fer una conferència sobre Gaston Couté a la Sala de les Joventuts Republicanes. Durant la primavera de 1926 defensà la seva concepció anarcoindividualista en una conferència de Madeleine Colomer i de Marguerite Guepet al «Club des Insurgés». El 7 d'agost de 1926 parlà, amb altres companys (Harold Bing, Boudoux, Cané, Fels, etc.), en un gran míting antimilitarista a la sala La Bellevilloise, organitzat per la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra. El 29 d'octubre de 1926 va fer a la Sala Émile-Zola de Lió (Forez, Arpitània) la conferència «Liberté ou autorité?», organitzada pel Comitè d'Acció Llibertària (CAL). El 7 de novembre de 1916 parlà, amb Elliane Larivière i Schneider, en una reunió propagandística en favor de la «Maison Internationale de la Pensée» a la Sala des Quakers de París. En 1926 anuncià en L'En-dehors la seva intenció d'instal·lar-se a la colònia anarquista de Mastatal (Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), fundada per l'anarcoindividualista Charles Simoneau (Pedro Prat), que encara era poc més que un projecte. Després de vendre els seus béns, marxà cap a Costa Rica amb sa companya i arribà el 12 de gener de 1927 a Mastatal, on comprà una propietat de 100 hectàrees. Col·laborà en el periòdic dels colons anarquistes Le Semeur (1925-1928), editat per Miguel Palomares i Marius Theureau. En 1927 col·laborà en la revista de San José (Costa Rica) Repertorio Americano. Semanario de cultura hispánica. En aquests anys mantingué correspondència amb l'anarquista E. Armand i envià col·laboracions al periòdic L'En-dehors. Encoratjat per la vinguda de nous colons, proposà posar la terra a la seva disposició. Sis mesos després de la seva arribada havia perdut 30 quilos. En el número 112 de L'En-dehors anuncià el fracàs del seu projecte, esgotat per la rudesa de les condicions de vida. A San José muntà un basar i creà un magatzem de confecció per a sa companya. Marxà tot sol cap a Panamà, amb la intenció de sanejar els seus negocis. El gener de 1933 E. Armand li va proposar avançar-li les despeses de tornada cap a França, però declinà l'oferta. En 1935 col·laborà en la revista Iniciales. A Panamà fundà diversos comerços, tots, però, van fer fallida. Raoul Odin va morir en la misèria, sembla que cap el 1941, a Panamà. Malcolm Menzies va publicar en 2009 la novel·la històrica Mastatal on s'explica la seva etapa americana.

***

Charles Reinert (1912)

- Charles Reinert: El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) l'anarcoindividualista Charles Reinert. Sos pares es deien André Reinert i Arséline Augustine Lignot. Es guanyava la vida com a obrer a foneries i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil. El 8 de juny de 1896 es casà amb Lucie Eugénie Chenut. Anarquista individualista seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906 començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que aquest periòdic no havia de ser només un òrgan de discussió entre els anarquistes convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom i ser un instrument d'educació dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari. També criticà els conferenciants que es desplaçaven arreu de França, i especialment Maurice Vandamme (Mauricius) que s'enfrontava amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els prejudicis religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on vivia, col·laborà en el periòdic La Cravache. En 1908 deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy (Lorena, França), on freqüentà els quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i antialcohòlics i tots fusters de professió. Una temporada visqué a Liverdun (Lorena, França), on, segon la policia, albergà el juliol de 1911 Édouard Carouy, membre de la «Banda Bonnot». Amb els germans Bill elaborà una falsa quartada per a exculpar Eugène Diudonné, amic comú, acusant d'assassinat en el procés seguit contra la «Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut, afirmaren haver estat amb Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa de l'assalt d'Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale», i d'Alfred Peemans, el seu guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que freqüentava els Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig de 1912 la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de l'impàs de la Madeleine) de Nancy i empresonada a París (França), recloent sos dos infants a l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el més jove dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies després el fuster Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per Joséphine Bellot d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la «Banda Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i el 28 de febrer de 1913 condemnat a un any de presó per «encobriment de criminals»; sa companya Lucie Chenut, alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926 col·laborà en L'Idée Libre. Posteriorment s'establí a Domont (Illa de França, França). Charles Reinert va morir el 23 de gener de 1949 al XV Districte de París (França).

***

Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de «La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.

***

Notícia sobre la detenció de Georges Reimeringer apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 10 de juny de 1920

- Georges Reimeringer: El 16 de març –algunes fonts citen erròniament el 18 de març– de 1886 neix al X Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Georges Eugène Reimeringer. Sos pares es deien François Joseph Reimeringer, mecànic, i Virginie Adolphine Besse. Ajustador mecànic de professió, visqué a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i milità en activament en les vagues del sector metal·lúrgic. El 8 de febrer de 1916 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Loouse Robert. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 10 del carrer Saules de París. L'octubre de 1919 era membre, amb altres companys (Julia Bertrand, Bidault, Caillaux, Chenet, Content, Haussard, Hutin, Le Meilleur, Mariette, Rhillon, Rimbault, Sirolle, Sauron, etc.), del Buró de Propaganda Antiparlamentària. En 1919 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista (FA) de París. Entre 1919 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. Molt amic de l'anarquista Pierre Le Meillour, participà sobretot en la lluita sindicalista. El 9 de juny de 1920 va ser detingut amb altres companys (Couturier, Kreutz, Lévêque i Mathieu) per manifestar-se a favor de l'anarquista Émile Cottin, aleshores empresonat per l'atemptat contra el president de Consell de Ministres frances Georges Clemenceau del 19 de febrer de 1919. Acusat d'haver estat amb Kreutz l'autor d'un cartell de suport a Cottin i als mariners amotinats al Mar Negre, va ser condemnat a un any de presó per «incitació al crim, al pillatge i a la desobediència»; els altres sis militants detinguts alhora van ser condemnats a penes entre quatre i sis mesos de presó. En aquesta època treballava en una fàbrica de magnetos a Saint-Ouen (Illa de França, França). El 19 de febrer de 1921 prengué la paraula en un gran míting organitzat pel Grup Anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París, celebrat a la Sala Garrigues de París, on es parlà de la situació actual, de la revolució, de la dictadura i de l'amnistia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat per la Unió Anarquista (UA) al III Congrés d'aquesta organització celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), però en la segona jornada abandonà la sala amb Le Meilleur en senyal de protesta. En les eleccions legislatives de 1924 figurà com a candidat de la llista llibertària, amb Le Meilleur i altres companys, per al departament de Sena i Oise. En aquesta època treballava de matricer a Carrière-sur-Seine (Illa de França, França). El maig de 1924, en substitució de Séverin Férandel, s'encarregà de l'administració de La Revue Anarchiste. En 1935 vivia a la zona d'Houilles (Illa de França, França) i era secretari de la secció d'Houilles-Carrières-Motesson de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), a més de militar en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939 vivia a la carretera entre Argenteuil i Carrières-sur-Seine i treballava a l'empresa «Bardet» de París. Georges Reimeringer va morir el 22 d'octubre de 1977 a Montfort-l'Amaury (Illa de França, França).

***

Necrològica de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de gener de 1976

- Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de José Vilas Camarasa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 d'octubre de 1989

- José Vilas Camarasa: El 16 de març de 1900 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Vilas Camarasa. Sos pares es deien Juan Antonio Vilas i María Camarasa. Durant els anys de la guerra civil fou regidor municipal per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ossó de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 va ser nomenat president e la CNT. Lluità als fronts i treballà en la Col·lectivitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Pilar Moret. José Vilas Camarasa va morir l'1 d'octubre de 1989 al seu domicili de Les Varennes de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) a conseqüència d'un atac cardíac.

***

Proudhon Carbó Garriga

- Proudhon Carbó Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó Carbó i Lluïsa Garriga Morquecho, i son padrí Joaquim Garriga Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle» nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes «Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries, Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari, Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com ara Aspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contes àrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.

Proudhon Carbó Garriga (1904-1996)

Lluís Maruny Curto: «Proudhon Carbó i família», en Revista de Girona, 247 (març - abril 2008). pp. 36-41

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 15 de març de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. A partir del número 6, d'abril de 1885, portarà el subtítol «Òrgan Comunista-Anarquista». El redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsable Égide Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic estava il·lustrat amb petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim del 10 al 17 de maig de 1885. Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la mateixa capçalera.

***

Portada del primer número de Mother Earth

- Surt Mother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett, Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per «deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.

***

Portada del primer número d'Un Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Un Enemic del Poble: Pel març de 1917 –«III de l'Era del Crim», en referència a la Gran Guerra– surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista, pacifista i d'avantguarda estètica Un Enemic del Poble. Full de subversió espiritual. La redacció la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit –creador del projecte i redactor en cap–, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i García. Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan va entrar a treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de la coneguda obra d'Henrik Ibsen –al·legat a favor de l'individu enfront de la majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem articles referents al pacifisme –posició totalment contrària a la Guerra Europea–, al progressisme social, a l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser portaveu d'un pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la línia de l'anarquisme de Salvat-Papasseit –anarquisme de referents literaris com els de Friedrich Nietzsche, però també amb citacions de Maksim Gorki, de Karl Liebknecht, de Romain Rolland, de Piotr Kropotkin– lligat amb un cert tarannà cristià tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max Stirner, i, en el fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van col·laborar Dídac Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas, Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume Brossa, Francesc Pujols i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles, Torres-García, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Xavier Nogués. També recollí traduccions d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917), Joaquim Torres i García publicà l'influent «Art-Evolució (A manera de manifest)» –declaració artística que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la vida, la diversitat de l'expressió plàstica segons el moment, alhora que reivindicava que hom no ha de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la divisa de l'individualisme, el «presentisme» (viure el present) i l'internacionalisme. En la publicació trobem no solament els escrits teòrics de Salvat-Papasseit (com és ara el nietzschià «Sóc jo que parlo als joves») sinó també els primers poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de Foc» i «54045»). En sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En 1976 i en 1994 es publicaren edicions facsímils.

***

Capçalera del primer númer de Les Glaneurs

- Surt Les Glaneurs: Pel març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic Les Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els Espigoladors. Recull eclèctic mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant la Gran Guerra, patirà nombrosos atacs de la censura. L'administració i la gerencia la portà Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé Coatmeur, Ernest Dalget, Charles Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry La Bonne, Pierre Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot, Georges Manova, Jean Morr, Eugène Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre d'altres. Publicà almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren 19 números, l'últim el setembre de 1918.

***

Capçalera de La Mêlée

- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó –Domela Nieuwnhuis, sa vie, son œuvre, d'André Lorulot– i diverses obres per lliuraments d'autors com Émile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.

***

Capçalera de La Jeunesse Anarchiste

- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol «Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.

***

Portada del primer número de Die Internationale

- Surt Die Internationale: Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista Die Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation. Aquesta publicació, òrgan de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT), de caire antiautoritària i creada a Berlín el desembre de 1922, tingué com a principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre d'altres, Pierre Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i Agnes Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els esdeveniments polítics mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta revista, que tingué un prestigi internacional, es publicà fins al 1926. Entre 1927 i 1935 la capçalera es reprengué com a òrgan de l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift für die revolutionäre Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen Neuaufbau» (Revista del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la reconstrucció socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En 1979 l'editorial berlinesa Topos publicà una edició facsímil de la primera època (1924-1926). Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la col·lecció completa (1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).

***

Capçalera de Plus Loin

- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.

***

Portada d'Elevación

- Surt Elevación: Pel març de 1929 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista anarquista Elevación. Publicación ecléctica mensual. De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la literatura i la sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de Camillo Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere, Luís Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta publicació estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas –Juan Raggio era l'administrador d'aquesta editorial anarcoindividualista–, i en les seves pàgines es reprodueixen els catàlegs i els anuncis d'aquestes editorials. L'últim número conegut és el 3-4, publicat el desembre de 1929.

***

Portada de l'últim número de La Grande Réforme

- Surt La Grande Réforme: Pel març de 1946 surt a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic La Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe des «Amis d'Eugène Humbert». Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (LRH), era la continuació de la primera època del periòdic del mateix títol publicat per Eugène Humbert a París (França) entre 1931 i 1939. Editat per la seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles d'Aimé Bailly, Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes, Gabriel Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni, Jean Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques Prévert, Paul Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32 números, l'últim el març de 1949 i es deixà de publicar per manca de mitjans econòmics. Es finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

 ***

- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire (GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària  (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i «Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion, État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.

***

Capçalera de L'Agitazione del Sud

- Surt L'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

***

Cartell de l'acte

- Acte solidari amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra, a la sala Wagram de París (França), sota el títol «Debout pour la Hongrie indomptée» (Dempeus per l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la Revolució hongaresa d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble d'Hongria a mans de les autoritats comunistes i de l'exèrcit soviètic. Aquest acte, que coincidí amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15 de març de 1848, esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne, de la Federació de l'Educació Nacional, que actuà com a president; l'escriptor Albert Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch; Jacques van Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea; György Szabó, del Comitè Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs Nagy, del Cercle Petőfi de Budapest.

***

Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar

- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup «Primer de Maig».

***

Portada de segon número d'El Escaparate Libertario

- Surt El Escaparata Libertario: Pel març de 1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Escaparate Libertario. Editat pel Sindicat de Comerç de la Federació Local de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se centrà gairebé exclusivament en les lluites sindicals, especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres números, l'últim el maig de 1977.

Naixements

Foto policíaca de François Auguste Gueulle (7 de març de 1894)

- François Gueulle: El 15 de març de 1822 neix a Beauvais (Picardia, França) l'anarquista François Auguste Gueulle, conegut com Saint Denis. Era fill natural de Joachim Guelle i de pare desconegut. Es guanyava la vida fent maletes i baguls. El 19 de desembre de 1857 es casà a París amb Augustine Claire Gilson. A partir d'abril de 1892 visqué al número 39 del carrer Vilin del XX Districte de París. El 4 de març de 1893 assistí a una reunió per tractar els temes d'actualitat, sota el títol «La misère et les conséquences. Supression des bureaux de placement. Legs grans financiers du Panama», organitzada pels anarquistes del XX Districte, celebrada a la Sala du Commerce, on es reuniren unes cinc-centes persones. El 2 de juliol de 1893, amb una cinquantena de companys, participà en vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. L'1 d'octubre de 1893 assistí al míting organitzat per la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala du Commerce. El 25 de novembre de 1893 assistí al míting anarquista celebrat a la Sala du Commerce que arreplegà set-cents anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava com a «militant» en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 anarquistes, i el seu domicili, al número 29 del carrer Vilin, escorcollat pel comissari Tirache del barri de Père Lachaise. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», però va ser posat en llibertat dos dies després. El 18 de març de 1894 el seu dossier va ser lliurat al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figura en els registres de recapitulació d'anarquistes de 1894 i de 1896. François Gueulle va morir el 25 de novembre de 1900 al seu domicili del número 15 del passatge Julien Lacroix del XX Districte de París (França).

*** 

Élisée Reclus fotografiat per Nadar

- Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie.

***

Foto policíaca d'Hippolyte Jacquet (7 de juliol de 1894)

- Hippolyte Jacquet: El 15 de març de 1845 neix a l'Antic VI Districte –actual III Districte– de París (França) l'anarquista Hippolyte Édouard Jacquet. Sos pares, artesans en cinturons, es deien Édouard Jacquet, antic alcalde de Les Lilas (Illa de França, França), i Henriette Césarine Lecoutre. Es guanyava la vida treballant d'albarder. La tardor de 1891 es pronuncià contra l'organització d'un congrés internacional llibertari a París. El 26 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 50 del carrer Rebeval. En aquesta època formava part del grup anarquista del X Districte de París, que es reunia en una taberna del número 94 del Faubourg du Temple. El 21 de maig de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandre, sobre la necessitat de engegar propaganda antipatriòtica de maner oral i escrita. El 10 de juny de 1893 assistí a una reunió a la taverna «A la caise d'épargne» a Les Lilas, on intentà demostrar la inutilitat del sufragi universal i la necessitat de la Revolució Social per a millorar la vida dels treballadors. El 24 de juny de 1893 participà en un míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrada a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo. El 2 de juliol de 1893, amb cinquanta companys, assistí a una vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquesta època vivia al número 5 del carrer Corbeau. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i la policia descobrí en l'escorcoll de casa seva un puny americà. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i també en el de 1896. El gener de 1896 buscà allotjament per un company anarquista tafileter italià que acabava d'arribar a París provenint de Lió (Forez, Arpitània) i per al qual els companys Joseph Capette i Georges Lotz li buscaven feina. En 1901 la policia el donà per desaparegut a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de març

Esdeveniments

Capçalera de l'Ariete Anarquista

- Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el «Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

***

Capçalera del primer número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione. Periodico socialista anarchico. Va ser editat per Errico Malatesta, que havia retornat a Itàlia clandestinament, i Adelmo Smorti va ser l'administrador i Ciro Bersaglia el gerent. Formaren part del comitè de redacció Luigi Fabbri, Benedetto Faccetti, Vivaldo Lacchini, Errico Malatesta, Emidio Recchioni i Eugenio Vitali. En seran col·laboradors Felicioli, Pietro Gori, Felice Vezzani, entre d'altres. D'aquest periòdic, fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En sortiren 18 números, l'últim el 12 de maig de 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

***

L'atemptat contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons el setmanari milanès La Domenica del Corriere del 23 de març de 1912

- Atemptat contra Víctor Manuel III: El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó de Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se «anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de març de 1937)

- Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat «Batalló de la Mort». Aquesta «força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime «Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El «Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

Batalló de la Mort

***

Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]

- Conferència de P. Fàbregas: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) l'economista i anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de la Generalitat de Catalunya, pronuncià la conferència Los factores económicos de la revolución española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), era l'octava d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest acte va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona. En la seva intervenció el ponent defensà les col·lectivitzacions industrials i agràries i la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any en castellà (Los factores económicos de la revolución espanyola. Conferencia pronunciada en el Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937) i en català (Els factors econòmics de la revolució; amb altres textos i amb un pròleg de Gonçal de Reparaz Ruiz).

Conferència de P. Fàbregas (14 de març de 1937)

***

Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)

***

Propaganda de la conferència de Lapeyre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se celebra, a la Sala Aragó de l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), organitzada per la Libre Pensée, una conferència de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre sota el títol «Où en sont nos libertés?» (On són les nostres llibertats?).

Naixements

Foto antropomètrica de Constant Magnani (ca. 1894)

- Costante Magnani: El 14 de març de 1854 neix a Cremona (Llombardia, Itàlia) –algunes fonts citen Pica d'Olma (?)– l'anarquista Costante Magnani, també conegut per Constant Magnani. Sos pares es deien Giovanni Magnani i Angela Mantoini. Desertor de l'exèrcit, passà a finals dels anys vuitanta a França, establint-se a París, on treballava en el seu ofici de sabater. Es relaciona amb els anarquistes Paolo Chiericotti (Ricotti) i Annette Soubrier –fou testimoni del seu matrimoni en 1885 a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. Per les seves activitats anarquistes, el 5 de juliol de 1887 va ser detingut, juntament amb Paolo Chiericotti, al seu domicili, al número 22 del carrer Norvins. Membre del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», el 31 de març de 1892 va ser detingut, en una gran agafada antianarquista, al seu domicili, al número 106 del carrer Lepic, i se li va decretar l'expulsió de França i enviat a Itàlia, on es trobaven des de 1891 sa companya i sos infants. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Raphael Friedeberg (1912)

- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Dureau apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 29 de juliol de 1908

- Sylvain Dureau: El 14 d'abril de 1877 neix a Trouy (Centre, França) l'anarquista Sylvain Albert Dureau. Era fill de Josep Dureau, carreter, i de Louise Mallet. Es guanyava la vida treballant de xofer d'automòbil i de mecànic a París (França). El 14 de novembre de 1898 va ser cridat a files i llicenciat el 27 de setembre de 1899. El 28 de juliol de 1908 va ser detingut, juntament amb altres companys (Louise Duprat, Ernest Girard i Ernest Jacquart), per apallissar el 16 de juliol anterior el comissari de policia Kien al restaurant corporatiu «La Solidarité», al carrer Guersant de París, quan aquest volgué arrabassar uns cartells antimilitaristes i anarquistes que engalanaven el local. En aquesta època vivia al carrer Camille-Desmoulins de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1909, durant l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes i xofers de Levallois-Perret (Illa de França, França), membres del Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT) de París, havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, formà part del Comitè de Defensa Social (CDS). El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi», editat pel CDS, que reivindicava justícia per al «Cas Aernoult-Rousset» i feia una crida a la deserció dels soldats; aquestes 16 persones van ser processades i entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 jutjades per l'Audiència del Sena per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però totes van ser absoltes. Posteriorment s'adherí a la Federació Revolucionària Comunista (FRC), la qual el juliol de 1912 passà a anomenar-se Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquests anys milità en el Grup Anarquista del V i del XIII Districte de París i vivia al número 6 del carrer Wurtz del XIII Districte de París. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb altre company de la FCA, quan manava un automòbil que recorria els carrers parisencs portant grans cartells de convocatòria del míting de la FCA en favor del dret d'asil d'aquell mateix dia; aquest míting feia costat els anarquistes processats en el «Cas Bonnot» que havien albergat membres de la banda. Jules Barday, Lucien Belin i Léon Jahane, militants de la FCA, també van ser detinguts quan feien el mateix pels carrers parisencs. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a files i el 25 de maig de 1915 enviat a un taller militar a Bourges (Centre, França); l'1 de juliol de 1917 va ser destinat al I Regiment d'Artilleria i el 24 de febrer de 1917 va ser llicenciat. En 1919 era membre del CDS i assistia a les seves reunions. En 1921 també era membre de la Federació Anarquista (FA) i aleshores vivia al número 201 del carret Tolbiac del XIII Districte de París. El 5 de novembre de 1932 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Fourmatgeat. Aleshores treballava de gerent i vivia al número 4 de l'avinguda de la Porta de Pantin. En 1935 la policia el donà per desaparegut de la població d'Antony (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923

- François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 28 d'agost de 1910

- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per «violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la «Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàries Cris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Félix Monteagudo Colás

- Félix Monteagudo Colás: El 14 de març de 1885 neix a La Almunia de Doña Godina (Saragossa, Aragó, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Félix Florentino Monteagudo Colás –el segon llinatge a vegades citat erròniament de diferents maneres (Cobos, Soler, etc.)–, i que en premsa va fer servir el pseudònim de David Copperfield. Sos pares es deien Cecilio Monteagudo García, secretari del jutjat de La Almunia, i Joaquina Colás Lidón. Forner de professió, fou un dels organitzadors de la vaga general de 1904 a Saragossa i parlà, amb altres, en el míting central d'aquesta que se celebrà el 9 d'agost. En 1908 col·laborava des de Madrid (Espanya) en els periòdics anarquistes Liberación i Tierra y Libertad. En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica», va ser detingut. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la barcelonina Societat de Forners «La Espiga» en el «Congrés de Belles Arts» de Barcelona, fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1910, des de Saragossa, envià diners a Tierra y Libertad per al periòdic i per als presos. En aquest any mantingué una polèmica amb Adolfo Bueso García. El 10 de març de 1911 va ser condemnat per un consell de guerra a dos anys i quatre mesos de presó correccional per «injúries a l'exèrcit» per un article publicat en Tierra y Libertad arran de la «Setmana Tràgica» –el judici s'havia de celebrar el 29 d'agost de 1910, però no es va realitzar perquè es trobava «desaparegut». Durant 1912 restà pres a Barcelona (Catalunya). Milità en la Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. El 23 de gener de 1916 va ser detingut, amb altres companys (José Coral, Luis Pérez, Josep Puyolar, Martí Ricart, Guillem Riera i Patricio Torres), per «incitació a la vaga», després d'un míting de forners al seu local del carrer Guàrdia de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 representà els forners en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»), on es mostrà contrari a l'organització acordada per considerar-la centralista. El juliol de 1918 parlà en un míting organitzat per la Societat de Forners «La Espiga». En aquest any fou orador en diversos mítings i el setembre va fer al Centre Obrer de Barcelona la conferència «La misión de la mujer en la sociedad». A finals de 1918 va ser un dels oradors, amb Rosario Dulcet Martí, Ricard Fornells Francesch, Àngel Pallejà Vall, Joan Peiró Belis, Camil Piñón Oriola, Libertad Ródenas Domínguez i Josep Viadiu Valls, de la campanya de propaganda engegada després del Congrés de Sants per a explicar-ne els acords arreu de Catalunya. El desembre de 1918 havia de fer la conferència «Las nuevas orientaciones de la organización obrera» a Barcelona, però va ser suspesa per malaltia. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 representà els forners en el II Congrés Confederal de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. També va fer de mestre racionalista a l'escola de l'Ateneu de Sants, dirigida per Joan Roigé Rodó. Segons alguns era contrari a la militància d'intel·lectuals («no obrers») en la CNT i expulsà Federico Urales dels locals sindicals. A finals de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona sota l'acusació d'haver participat en els atemptats contra els patrons de fleca i de gastronomia Antoni Figueras i Josep Salvo, respectivament, però una setmana després va ser posat en llibertat sense càrrecs. En aquesta època figurava en el «Fitxer Lasarte» dels grups terroristes de la patronal com a «sindicalista perillós». En 1922 va fer mítings a Madrid en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores empresonat. El 2 de setembre de 1922 va fer la conferència «Orientaciones sindicalies» al Cercle Republicà Federal de Madrid, organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics i el Grup Sindicalista de l'Alimentació. El 3 de novembre de 1922, organitzada per la Secció de Perruquers i Barbers del Sindicat d'Higiene i Neteja, va fer la conferència contradictòria «El sindicalismo como único criterio de emancipación de la clase trabajadora», on la pugna va ser portada per Juan Ortega des de posicions purament anarquistes. El 30 de novembre parlà, en representació del Grup Sindicalista d'Arts Blanques, en un míting al Teatre Barbieri de Madrid, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, on també intervingueren Juan Gámez i Ángel Pestaña Núñez. El 7 de febrer de 1923 va fer la conferència «Historia de la Pedagogía» a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Aquest mateix any va ser orador amb Joan Peiró Belis i altres en un míting de protesta per l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat. El juny de 1923 va fer mítings, amb Artur Parera Mallí, Joan Peiró Belis, Camil Piñón Oriola i altres, a Madrid i Saragossa per explicar la vaga del sector del transport que es portava a terme a Barcelona i sobre el pistolerisme. En 1923 va ser detingut, juntament amb Manuel Buenacasa Tomeo, i assistí al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Lleida (Segrià, Catalunya). L'estiu de 1923 parlà en un acte dels forner i el setembre fou orador amb Ángel Pestaña Núñez i altres. El 20 de setembre de 1923 va ser detingut a Madrid i va ser posat el llibertat el 6 de desembre. A finals de gener de 1924 va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Manuel Buenacasa Tomeo i altres, quan exercia el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera. Entre 1925 i 1926 col·laborà en el setmanari El Productor. El novembre de 1933 va fer la conferència «Tácticas de la CNT» al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona. A principis de febrer de 1936 va ser empresonar per a complir sis anys de presó per penes que havia anant acumulant. Després de la guerra civil restà a la Península. En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Barcelona i condemnat a 30 anys de reclusió major. Un cop lliure a la dècada dels quaranta, molt malalt, va ser acollit per l'anarcosindicalista Josep Codina Riba, però morí poc després.

***

Necrològica de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1969

- Florenci Puig Simon: El 14 de març de 1895 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors Simon. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment visqué a Vilalièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Carcassona de la CNT. Florenci Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Émile Cottin

- Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistes Émile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i «trencador de vagues», sense èxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema: «L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

***

Horacio Badaraco

- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de «traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco –transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera –sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.

Horacio Badaraco (1901-1946)

Continua...

---