Administrar

Efemèrides anarquistes

[07/09] I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària - Méreaux - Cabruja - Cañizar - Neves - Salvador - Ocaña - Bour - Filippi - Malicet - García Viñas - Domeque - Ballester - Sanromà - Prat - Martínez González - Claramunt

efemerides | 07 Setembre, 2019 12:19

[07/09] I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària - Méreaux - Cabruja - Cañizar - Neves - Salvador - Ocaña - Bour - Filippi - Malicet - García Viñas - Domeque - Ballester - Sanromà - Prat - Martínez González - Claramunt

Anarcoefemèrides del 7 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

Anarcoefemèrides

Naixements

Émile Méreaux

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre de 1858 neix a Laon (Picardia, França) l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 a França.

***

Magí Cabruja Martra

Magí Cabruja Martra

- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra –el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas, Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per «reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seus últims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.

***

Necrològica d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de novembre de 1969

Necrològica d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de novembre de 1969

- Antonio Cañizar Agut: El 7 de setembre de 1906 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Cañizar Agut. Crescut en una família llibertària, treballà de jornaler als camps i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentant assíduament el Centre Obrer de Massalió. Intervingué en l'aixecament anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre el 16 de desembre de 1933 i el 13 de gener de 1934 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Participà activament en les dues col·lectivitats agrícoles que hi hagué a Massalió durant la Revolució espanyola. El maig de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat a una unitat d'obres i fortificacions. Entre el 7 d'abril de 1938 i gener de 1939 visqué refugiat amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se amb sa família a Dreux (Centre, França), on a més de formar part de la Federació Local de la CNT milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En morir sa companya Herminia Arrufat Tirado en 1959, també de família llibertària, el deixà amb quatre infants petits i cinc anys després morí son fill Jaime Cañizar Arrufat en accident laboral, deixant companya i dues filles. El seu domicili va ser emprat com a refugi dels companys perseguits. Antoni Cañizar Agut va morir sobtadament d'un atac cardíac el 15 d'agost de 1969 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) quan passava uns dies de vacances i va ser enterrat el 22 d'agost a Dreux.

***

Roberto das Neves

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica «Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade, òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião, òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquesta època va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentários às escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta, A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo, A Comuna, O Libertário, A Plebe, O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 d'abril de 1988

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Igualdad Ocaña Sánchez

Igualdad Ocaña Sánchez

- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista «Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Félix Bour

Félix Bour

- Félix Bour: El 7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 a París (França). Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).

***

Bruno Filippi

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de març de 1900 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Barber

Barber

- François Malicet: El 7 de setembre de 1927 mor assassinat per un lladregot el militant llibertari François Malicet. Havia nascut el 15 de maig de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular: «Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli).

***

José García Viñas fotografiat a Melilla

José García Viñas fotografiat a Melilla

- José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. Va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

***

Rafael Domeque Ibor

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: El 7 de setembre de 1941 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Havia nascut l'1 de febrer de 1897 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).

***

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

- Francesc Ballester Orovitg: El 7 de setembre de 1957 mor en el descarrilament del tren París-Nimes (França) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Havia nascut el 12 de setembre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[06/09] Cavalazzi - Durand - Pérez Feliu - Valdenebro - Arru - Concordia - Milla - Marfil - Ros - López Fidalgo - Senra - Romera - Descaves - Prevosto - Frot - Gómez Pous

efemerides | 06 Setembre, 2019 13:57

[06/09] Cavalazzi - Durand - Pérez Feliu - Valdenebro - Arru - Concordia - Milla - Marfil - Ros - López Fidalgo - Senra - Romera - Descaves - Prevosto - Frot - Gómez Pous

Anarcoefemèrides del 6 de setembre

Naixements

Antonio Cavalazzi

Antonio Cavalazzi

- Antonio Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer servir els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al segon grau de l'escola primària i després es va formar políticament escoltant conferències i llegint textos de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es decantà pel moviment llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les autoritats. En 1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni Marzetti i altres joves, creà, dins el si del Partit Republicà de Lugo, el grup Giovani Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar periòdics i opuscles revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis repressius, va ser jutjat amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota l'acusació d'haver constituït una «associació criminal», però els més joves van ser absolts per la seva curta edat.  L'any següent, arran de l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco Crispi de les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», patí arrests domiciliaris, primer a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les illes Tremiti, on, amb contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren de madurar la seva formació cultural i política. En 1900, per evitar una condemna de tres anys de presó, passà a Suïssa. Visqué un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les seves primeres tasques periodístiques, col·laborant ocasionalment en la publicació francesa Lo Scalpellino. En 1901 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la fundació d'Il Risveglio, publicació en la qual col·laborà regularment sota els pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la seva secció habitual «Brevi Note» d'Il Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern Crispi i la monarquia italiana, provocà un incident diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna; Alemanya concilià en el conflicte, amb la promesa per part de Suïssa de proclamar una llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de l'expulsió perquè la policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi Bertoni, però pocs mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902, va ser expulsat de Suïssa amb centenars de companys. S'instal·là a París (França), on exercí la seva professió de barber, militant activament n el Sindicats de Barbers, col·laborant assíduament en el periòdic Coiffeur i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt agitat. En aquesta època continuà col·laborant en Il Risveglio. Convidat pels companys nord-americans, deixà París i emigrà a Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva. Entre molts d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest periòdic una detallada crònica del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a Paterson (Nova Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector tèxtil de 1902. Substituí Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires propagandístiques arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant en Cronaca Sovversiva quan la seva seu es traslladà a Lynn (Massachusetts, EUA). Traduí del francès a l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio non esiste! Dodici prove della inesistenza di Dio. Per mor de la influència de Galleani, passà de «sindicalista anarquista» a «anarquista antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20 mesos ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on morí el juliol de 1915 després de tres mesos d'agonia.

Antonio Cavalazzi (1877-1915)

***

Jules Durand

Jules Durand

- Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral, Boulevard Durand sobre el personatge.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" del 5 de maig de 1921

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat –vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

***

Notícia de la detenció d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el diari valencià "Las Provincias" de l'11 de novembre de 1934

Notícia de la detenció d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el diari valencià Las Provincias de l'11 de novembre de 1934

- Eugenio Valdenebro García: El 6 de setembre de 1905 neix a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Valdenebro García. Sos pares es deien Antolín Valdenebro i Basilisa García. Emigrà a Catalunya amb sa companya Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juny de 1932, amb Julián Gil, va fer una subscripció de suport al periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona quan aquest va ser perseguit per les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934 va ser detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va ser tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi milità a les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant l'ocupació nazi va ser detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de les quals l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra Mundial milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys cinquanta, a Drancy (Illa de França, França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un grup anarquista integrat per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso González, Juan Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás Marcellán Martínez, fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració del monument a la memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats) morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de Père-Lachaise gràcies a una subscripció de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs. Durant els anys setanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste i fou un dels corresponsals i distribuïdors a França del periòdic mexicà Tierra y Libertad. El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el 2 de desembre de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc), mentre passava una temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat a Pau (Aquitània, Occitània) i les seves cendres dipositades el 13 de desembre de 1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).

Eugenio Valdenebro García (1905-1991)

***

André Arru (dreta) amb un company txec (1942)

André Arru (dreta) amb un company txec (1942)

- André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Saulière, més conegut com André Arru. En 1914 sa mare es va instal·lar a París per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar Jean-René als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra. Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 a Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Germinal Concordia

Germinal Concordia

- Germinal Concordia: El 6 de setembre de 1913 neix a Mombaruzzo (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Germinale Concordia, més conegut com Germinal Concordia i que va fer servir diversos pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo Lenin). Sos pares es deien Giuseppe Concordia i Tesbite Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau, son pare el va obligar a interrompre la seva educació reglada, però ell la continuà de manera autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare, s'establí a la zona de la Lomellina (Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina a fabrica Caser de Pavia (Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a passar a la clandestinitat per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra d'Errico Malatesta i de Karl Marx, mantingué correspondència amb el filòsof Benedetto Croce. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà, amb altres companys (Armando Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi Racagni, etc.) en la lluita clandestina d'alliberament sota el nom de Michele, destacant com a organitzador de grups partisans. Les formacions per ell organitzades, febles i en constant conflicte amb els grups comunistes, acabaren integrant-se amb el grup anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo. Entre setembre i novembre de 1943 participà, amb els germans Brioschi, en la batalla de San Martino. Amb el socialista Corrado Bonfantini mantingué contactes secrets amb jerarques feixistes, com ara el prefecte de la Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) Alberto Bettini, el prefecte de Milà Mario Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli, que volien distanciar-se dels líders de la República Social Italiana. La finalitat d'aquests contactes, fortament criticats pel Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia (CLNAI, Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia), era afavorir una insurrecció socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant així una major possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de companys presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les files enemigues i l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos van ser alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda «Banda Koch» a Milà. Participà activament en la Lliga dels Consells Revolucionaris, la qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione, i en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda. També fou un dels principals organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària «Bruzzi-Malatesta» que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i altres indrets alpins, i de la qual va ser un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser detingut i tancat, juntament amb  a Antonio Pietropaolo, a la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un dels organitzadors de la revolta dels presos que s'hi produí. Després de la caiguda del nazifeixisme participà activament en la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés Interregional Comunista Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945 assistí a Carrara (Toscana, Itàlia) al congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), on defensà les tesis reformistes. En aquesta època col·laborà en Il Comunista Libertario. Mentrestant, dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL) s'accentuà la divisió entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista que proposava transformar el moviment llibertari en un vertader partit polític per a participar en els processos electorals i esdevenir la tercera força entre la reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo Andreoni, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera. En 1946 publicà L'ora libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale. Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista Nacional Italià (PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit polític el qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries (Ordine Nuovo, Controcorrente, Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi, etc.), coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del Partit Comunista Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests anys, fou el principal animador de la revista La Comune i, entre els anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi Moderni. En els anys successius va crear l'editorial Italpress, especialitzada en difondre la dissidència política que es donava als països comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva activitat teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys seixanta i setanta. El 4 d'abril de 1975 redactà un balanç històric sobre les seves experiències en la lluita partisana sota el títol Saggio relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal Concordia va morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Germinal Concordia (1913-1980)

***

Benito Milla

Benito Milla

- Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1916 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquesta època va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales, Deslinde, Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància, «Monte Ávila Editores», així com «Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

Benito Milla Navarro (1916-1987)

***

Antonio Marfil Aranda

Antonio Marfil Aranda

- Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre «La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna, Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta, Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" aparegut el 8 de setembre de 1932

Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera aparegut el 8 de setembre de 1932

- Joaquim Ros: El 6 de setembre de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Ros. Militant del Sindicat Ferroviari de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava als Ferrocarrils Catalans. El 6 de setembre de 1932 va morir electrocutat en accident laboral al barri de La Bordeta de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Martorell.

***

Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari "El Eco de Santiago" del 24 de desembre de 1924

Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari El Eco de Santiago del 24 de desembre de 1924

- Nicasio López Fidalgo: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Nicasio López Fidalgo. Havia nascut a Ferrol (la Corunya, Galícia). El 3 de setembre de 1921 va ser tancat a la presó de Ferrol acusat, amb Celestino Cordero Gómez, Antonio Orosa Fraguela i José Salido Beceiro (en rebel·lia), d'haver atemptat, en el marc d'una vaga de treballadors portuaris, el 15 de juliol de 1921 contra Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, vicecònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, que va morir aquella mateixa nit. Jutjat a partir del 15 de desembre de 1924, va ser condemnat el 23 de desembre a cadena perpètua, al pagament de les despeses i a abonar una indemnització de 20.000 pessetes als hereus de la víctima. Internat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), en 1931 va ser alliberat gràcies a l'amnistia que seguí a la proclamació de la II República espanyola. Després va militar en el Sindicat de la Indústria Naval de Ferrol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat al Ple de Regionals que se celebrà l'agost de 1932 a Ferrol. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 col·laborà en la edició del periòdic Brazo y Cerebro (1935-1936) de la Corunya, òrgan de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. Es resistí als carrers al cop militar feixista de juliol de 1936, però s'hagué d'amagar amb Manuel Ardao Iglesias, altre membre del Sindicat de la Indústria Naval. Tots dos van ser detinguts per una delació. Nicasio López Fidalgo va ser afusellat sense cap judici, juntament amb Manuel Ardao Iglesias, el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

Notícia sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el periòdic murcià "El Liberal" del 31 d'octubre de 1936

Notícia sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el periòdic murcià El Liberal del 31 d'octubre de 1936

- Modesto Senra Martínez: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Modesto Senra Martínez. Havia nascut cap el 1882 –altres fonts citen cap el 1899– a Cariño (La Corunya, Galicia). Fuster de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Cariño. Apressat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Modesto Senra Martínez va ser afusellat el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). Casat, deixà cinc orfes.

***

Julia Romera Yañez

Julia Romera Yañez

- Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Julia Romera Yañez. Havia nascut en 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, el 15 d'octubre de 1918 va morir amb 30 anys Francisco Romera Rodríguez, pare de Julia, a conseqüència d'una pneumònia gripal; sa mare es deia Matilde Yañez. En 1921, davant la pèrdua de feina d'alguns membres de la família, aquesta va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava d'obrera teixidora a les «Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va responsabilitzar del periòdic Aurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els «auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts de Barcelona (Catalunya) –el certificat de defunció diu que va morir al seu domicili– i fou enterrada al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Actualment existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva.

***

Lucien Descaves

Lucien Descaves

- Lucien Descaves: El 6 de setembre de 1949 mor a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. Havia nascut el 18 de març de 1861 a París (França). El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Francesco Prevosto

Francesco Prevosto

- Francesco Prevosto: El 6 de setembre de 1960 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Havia nascut el 19 de setembre de 1892 a Santhià (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles «subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per «violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[05/09] «Federación de Trabajadores» - Assassinat de Bravo Portillo - Míting per Sacco i Vanzetti - Scajola - Cavallazzi - Neri - Samitier - Radigales - Cage - Gómez Pous - Borrell - Primert - Comellas - Puig Elías - Pernette - Gómez - Hiraldo

efemerides | 05 Setembre, 2019 13:49

[05/09] «Federación de Trabajadores» - Assassinat de Bravo Portillo - Míting per Sacco i Vanzetti - Scajola - Cavallazzi - Neri - Samitier - Radigales - Cage - Gómez Pous - Borrell - Primert - Comellas - Puig Elías - Pernette - Gómez - Hiraldo

Anarcoefemèrides del 5 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "Federación de Trabajadores"

Portada del primer número de Federación de Trabajadores

- Surt Federación de Trabajadores: El 5 de setembre de 1885 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic Federación de Trabajadores. Semanario Anárquico-Colectivista. Fou el portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Uruguaiana (FTRU). El responsable editorial va ser el sabater anarquista català Sacaries Rabassa (Zacarías Rabassa), membre de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) que havia emigrat a l'Uruguai en els anys vuitanta. Mantenia una estreta col·laboració amb els moviments anarcocol·lectivistes ibèric, italià i francès i va reproduir articles de les seves publicacions (Bandera Social, Los Desheredados, L'Alarme, etc.). Distribuí a l'Uruguai el setmanari anarcocol·lectivista madrileny Bandera Social. Tractà temes sindicals del seu país i de l'estranger i aspectes «doctrinals». Publicà per lliuraments una traducció del text de Piotr Kropotkin «A los jóvenes». Els articles, generalment, es publicaren sense signar. En sortiren 13 números, l'últim el 21 de novembre de 1885. Posteriorment Zacarías Rabassa es passà a l'anarquisme comunista a Buenos Aires (Argentina).

***

El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

- Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari --el més jove d'Espanya. En aquesta època ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines de Solidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 5 de setembre de 1926 se celebren a Tucumán (Tucumán, Argentina) dos mítings de protesta per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, condemnats a mort als Estats Units. Els actes van estar organitzats per l'Agrupació Llibertària d'Obrers Gastronòmics i la Federació Obrera Local de Tucumán de l'anarcosindicalista Federació Regional Obrera Argentina (FORA). El primer míting es realitzà al matí a la plaça Independència i el segon a la tarda a la plaça Lamadrid de Tucumán.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc "L'Anarchie" del 15 de març de 1906

Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc L'Anarchie del 15 de març de 1906

- Honoré Scajola: El 5 de setembre de 1864 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Joseph Honoré Bertin Scajola. Sos pares, emigrants italians, es deien Joseph Pierre Étienne Scajola, paleta, i Marguerite Louise Martino. Es guanyava la vida com a obrer al port de Toló i vivia a l'Impasse Olivier del barri del Temple d'aquesta ciutat. Participà activament en les reunions obertes del Sindicat de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló. Segons el llistat requisat el 7 d'octubre de 1905 en un escorcoll del domicili de l'anarquista Victor Busquère era membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El gener de 1906 fou un dels 31 signataris de la Secció de Toló de l'AIA del cartell Conscrits, on es feia una crida als soldats a deposar les armes, fet pel qual va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista antimilitarista. El març de 1906 fou tresorer del grup abstencionista que s'acabava de crear. Juntament amb la família Augery, Ernest Girault, Jean Goldsky, Émilie Lamotte, André Lorulot, Félix Malterre, Victorine Triboulet i altres, fou un dels fundadors, l'octubre de 1906, de la colònia comunista-anarquista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i de la Impremta Anarquista allà establerta on s'editava el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia es dedicà especialment a les feines a la granja. En 1906 col·laborà en La Révolte d'Alger (Algèria), on es mostrà partidari de l'amor lliure, i entre 1912 i 1913 en Le Temps Nouveaux. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

- Arnaldo Cavallazzi: El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors. A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909 a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills. Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors. El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu, cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut, juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit, facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de 1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de 1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945 pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El 4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs, fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.

Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)

***

Emma Neri

Emma Neri

- Emma Neri: El 5 de setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) la mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil --Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

Emma Neri (1897-1978)

Nello Garavini (1899-1985)

***

Necrològica de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981

Necrològica de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Tomás Samitier Uruen: El 5 de setembre de 1900 neix a Riglos (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Samitier Uruen. Amb 10 anys ja treballava de pastor i quan en tenia 14 entrà a fer feina en una fàbrica de carbur a La Peña (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya). En 1925 treballava al ferrocarril, ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Traslladat a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) com a guardabarrera, l'octubre de 1935 va ser detingut amb altres companys i tancat, amb Julio Benesenes, Emilio Fonts i Manuel Segura a la presó de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 li agafà a Zuera i s'enrolà com a milicià al front. Mentrestant, sa sogra, Dolores de la Torre García, i sos germans Pedro i Maximiliana van ser afusellats pels franquistes. Sa companya, Teresa Arroyos de la Torre, va ser detinguda i empresonada a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i no pogué reunir-se amb ella fins el 1938. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya a França, on patí els camps de concentració. Després treballà en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on en 1946 entrà en contacte amb la CNT, responsabilitzant-se de les relacions de la tendència «ortodoxa» d'aquesta organització. Cap el 1950 es traslladà a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i finalment s'establí a Millau (Roergue, Occitània), sempre militant en la CNT. Formà part de la Regional Núm. 3 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). L'estiu de 1977, amb la salut ja molt malmenada, retornà a la Península i l'any següent s'instal·là a Zuera. Son fill, Floreal Samitier Arroyos, també fou un destacat militant anarcosindicalista. Tomás Samitier Uruen va morir el 17 de juliol de 1980 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i fou enterrant l'endemà, en el primer enterrament civil d'aquesta localitat que es realitzà després del franquisme.

***

Ramón Radigales Marsol

Ramón Radigales Marsol

- Ramón Radigales Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Era fill d'una família camperola nombrosa. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a Sent Sever (Aquitània, Occitània).

*** 

John Cage

John Cage

- John Cage: El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes «cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Raimunda Gómez Pous (2007)

Raimunda Gómez Pous (2007)

- Raimunda Gómez Pous: El 5 de setembre de 1924 neix a la Pobla de Claramunt (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous, coneguda com Mundeta. Sos pares es deien Fulgencio Gómez Mora i Teresa Pous. Filla d'una família llibertària, quan esclata la guerra civil vivia amb sa família a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan la població va caure a mans franquistes, son pare i sa germana major (Carmen Gómez Pous), destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passaren a zona republicana i sa mare va ser empresonada com a represàlia, veient-se Raimunda obligada a cuidar ella sola sa germana petita. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la Península, però en 1941 creuà a peu clandestinament la frontera i es va reunir amb sa família a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la Resistència i contribuí a la reconstitució de les Joventuts Llibertàries en l'exili. Amb son company, l'anarcosindicalista Jerónimo Mary, amb qui tingué una filla (Placer Marey Gómez), s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en l'Ateneu Llibertari d'aquesta població. Raimunda Gómez Pous va morir el 6 de setembre de 2008 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

- Federico Borrell García: El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba (Comtat, País Valencià). Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

***

Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de setembre de 1965 mor a Le Raincy (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Havia nascut el 5 de desembre de 1892 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée», «Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature, Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de novembre de 1966

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Josep Comellas Cuadrench: El 5 de setembre de 1966 mor a Savenay (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Comellas Cuadrench. Havia nascut el 30 de gener de 1907 a Avià (Berguedà, Catalunya) --algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Comellas i Ramona Cuadrench. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre --algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre-- de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal

***

Joan Puig i Elías

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías: El 5 de setembre de 1972 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Havia nascut el 30 de juliol de 1898 a Sallent (Bages, Catalunya). Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el «Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

Joan Puig Elías (1898-1972)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[04/09] «La Révolution Cosmopolite» - «La Revancha» - Atemptat contra Portas - Brocher - Delaw - Chauvin - Gauzy - Simonetti - Daura - Zamora - Illich - Duria - Pou - Tortosa - Heredia - Corominas - Ottesen-Jensen - Simenon - Cerrito - Matteucci - Blanco

efemerides | 04 Setembre, 2019 13:30

[04/09] «La Révolution Cosmopolite» - «La Revancha» - Atemptat contra Portas - Brocher - Delaw - Chauvin - Gauzy - Simonetti - Daura - Zamora - Illich - Duria - Pou - Tortosa - Heredia - Ottesen-Jensen - Simenon - Cerrito - Matteucci - Blanco

Anarcoefemèrides del 4 de setembre

Esdeveniments

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt La Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre de 1886 surt a París (França) el primer número de La Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire sociaiste indépendant. En van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon Schiroky). D'aquesta publicació sortiren quatre números, l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886, i un cinquè número, primer i únic d'una nova sèrie en format revista, en 1887, abans de ser denunciada per «incitació a l'assassinat i al pillatge».

***

Capçalera del primer número de "La Revancha"

Capçalera del primer número de La Revancha

- Surt La Revancha: El 4 de setembre de 1893 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de La Revancha. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular, trobem textos d'A. Barceló, Paul Bernard, Joan Colom, Adrián del Valle Costa (Palmiro de Lidia), Pietr Kropotkin i Joan Montseny Carret. Obrí una subscripció a favor de la família de l'anarquista Paulí Pallàs Latorre, afusellat l'octubre d'aquell any. Es coneixen tres números, l'últim el 14 d'octubre de 1893.

***

Narciso Portas Ascanio ("El Botxí de Montjuïc")

Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc)

- Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril --altres autors citen com a segon llinatge Nogués-- havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou --juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres-- i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).

Anarcoefemèrides

Naixements

Victorine Brocher amb 79 anys

Victorine Brocher amb 79 anys

- Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a «petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per als communards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

George Delaw i el seu ca Jap

George Delaw i el seu ca Jap

- George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur, Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré, La Vie Drôle, Sourire, Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du «Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència a París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

***

Foto policíaca d'Émile Chauvin (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Émile Chauvin (1 de març de 1894)

- Émile Chauvin: El 4 de setembre de 1875 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Émile Guillaume Chauvin. Sos pares es deien Henri Joseph Chauvin, empleat de comerç, i Rekte Émilie Schermer.  Es guanyava la via com a empleat. L'estiu de 1893 viva al número 161 del carrer de Charenton, seu on amb altres companys (Bellot, Denéchere, Houchet, Renard, etc.), va editar, entre maig i juny de 1893, el periòdic parisenc La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant. Posteriorment visqué a casa de sos pares, al número 7 del carrer Camille Desmoulins. Aquest últim domicili va ser escorcollat per la policia a finals de febrer de 1894 i ell va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat l'1 de març d'aquell any com a anarquista. El març de 1896 es va refugiar a Anglaterra. El 18 de mai de 1899 es casà en el IV Districte de París amb Marie Chastang. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

- Antoine Gauzy: El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió. Antoine Gauzy va morir el 12 de juny de 1963 a Viry-Châtillon (Illa de França, França).

***

Maria Simonetti

Maria Simonetti

- Maria Simonetti: El 4 de setembre de 1896 neix a Castellier d'Istria (Trieste; actual Kaštelir-Labinci, comtat d'Ístria, Croàcia) l'anarquista Maria Simonetti, que va fer servir el pseudònim Maria Carmi Melato. Sos pares es deien Giovanni Simonetti i Elena Ulianich. Segons la fitxa biogràfica de la Prefectura de Policia de Trieste, disposava d'«una cultura superior als estudis realitzats» i tenia un «caràcter irascible» i «una intel·ligència vivaç». Era la més activa de les germanes Simonetti, implicades totes de manera distinta en el moviment llibertari: Giuditta, que va estar present en la guerra civil espanyola; Elena (Etta), també coneguda pel nom del seu company Crosilla; i Eugenia (Lina), que l'agost de 1930 acompanyà Michele Schirru, que provinent dels Estats Units residia a París (França) abans d'anar a Roma (Itàlia) per atemptar contra Benito Mussolini. Maria Simonetti va estar molt implicada en les lluites socials durant la Gran Guerra a Trieste, especialment a les drassanes navals de San Marco, la major indústria local. Participà en l'incendi d'aquestes drassanes pels obrers en resposta a l'incendi de la Cambra del Treball provocat l'1 de març de 1921 per escamots feixistes. Uns dies més tard va ser detinguda i en el procés posterior, que jutjà 15 obrers, que foren tots absolts, va ser exonerada per un enginyer alemany a qui li havia salvat la vida durant els disturbis a les drassanes. El novembre de 1921 va ser denunciada per «ultratges a la seguretat pública». Segons la policia, formava part del «Fascio Femminile Comunista» (Fascio de Dones Comunistes), ocupant càrrecs de confiança, i on desenvolupava una intensa propaganda, especialment amb les dones, promovent «nombroses manifestacions extremistes». En 1925, amb un passaport fals, passà a França i s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 12 de desembre de 1927 va ser detinguda a Versalles (Illa de França, França), amb sa germana Eugenia i tres companys (Riccardo Colombelli, Carlo Pietro Colombo i Senatore Ferlettig), sota l'acusació de formar part d'un grup subversiu dedicat al robatori de caixes fortes. A finals d'agost de 1928 va ser detinguda a Rueil (Illa de França, França), a instàncies del procurador reial de Lieja (Valònia), sota l'acusació de complicitat en l'atemptat comès el 13 d'agost d'aquell any en aquella ciutat a Senofonte Cestari, exanarquista i confident policíac, i posada a disposició de la policia de Versalles. El Govern belga demanà la seva extradició al seu homòleg francès, però aquesta extradició va ser finalment rebutjada l'octubre de 1928 gràcies a les gestions dels advocats Henry Torrès i Gérard Rosenthal. Aquell mateix mes va ser alliberada i, segons un informe confidencial, els anarquistes italians residents a París ho celebraren amb una festa en la qual ella «exhortà els companys a perseverar en la lluita i estar a punt per a venjar els companys morts per la causa». Entrà a fer feina com a empleada a les oficines del periòdic Rinascita Socialista, publicat per Filippo Turati, Claudio Treves i Pietro Nenni, i segons un informe confidencial, esdevingué amant de l'anarquista il·legalista Sante Pollastro. A París formà part del «Comitè Pro Víctimes Polítiques» (Angelo Damonti, Mario Mantovani, etc.). En 1930 emigrà als Estats Units on col·laborà activament amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari. Segons informacions policials, fou, amb Raffaele Schiavina, director d'aquest periòdic, un dels instigadors i organitzadors de l'atemptat frustrat de l'anarquista Michele Schirru contra Benito Mussolini. En aquesta època fou companya de Memo, anarquista italià d'aquest grup que combatrà les tropes franquistes a Espanya. A finals de 1938 la policia feixista la controlà a West New York (Hudson, Nova Jersey, EUA), sempre compromesa en el moviment llibertari. En 1940 va rebre de l'anarquista Umberto Tommasini, internat al camp de concentració francès de Vernet juntament amb una centena de companys llibertaris, la sol·licitud d'ajuda econòmica per a la supervivència de molts de companys, italians i espanyols. Malgrat les diferències polítiques, el grup de L'Adunata dei Refrattari, envià a través d'ella una important suma de diners a Tommasini que utilitzà per ajudar els interns. Durant la postguerra viatja en diverses ocasions a Itàlia per fer costat el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Daura Florenza apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de setembre de 1984

Necrològica de Josep Daura Florenza apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de setembre de 1984

- Josep Daura Florenza: El 4 de setembre de 1901 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Daura Florenza. Sos pares es deien Antonio Daura i Rosa Florenza. A principis de gener de 1937 representà Ascó en el Congrés Regional de Camperols de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en l'elaboració del dictamen sobre harmonització del valor dels productes agrícoles en relació amb el cost de la seva producció. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'Ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, d'obrer agrícola i de picapedrer, alhora que militava en la CNT de l'exili. Sa companya fou Amparo Arnez. Josep Daura Florenza va morir el 8 de juliol --algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol-- de 1984 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Francisco Zamora Vélez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de desembre de 1972

Necrològica de Francisco Zamora Vélez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de desembre de 1972

- Francisco Zamora Vélez: El 4 de setembre de 1920 neix a Tallante (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Zamora Vélez. Sos pares es deien Leandro Zamora i Antonia Vélez. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) on començà a militar de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil fou milicià en la «Columna Durruti» i participà en combats al front d'Aragó i en la defensa de Madrid (Espanya). En 1939 amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'establí a Dinha (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de Sisteron (Provença, Occitània) de la CNT i en la Libre Pensée. Francisco Zamora Vélez va morir el 14 de juliol de 1972 a Dinha (Provença, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Sisteron. Sa companya fou Odile Marie Avenas.

***

Ivan Illich

Ivan Illich

- Ivan Illich: El 4 de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família de propietaris rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant els últims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebuda únicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antonio Duria

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 4 de setembre de 1937 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Havia nascut el 13 de novembre de 1904 a Foggia (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de «comunista», era «perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

***

Bernat Pou Riera

Bernat Pou Riera

- Bernat Pou Riera: El 4 de setembre de 1956 mor a París (França) el destacat anarquista i anarcosindicalista Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Havia nascut en 1896 a Mancor de la Vall (Mallorca, Illes Balears). En 1903, quant només tenia set anys, sa família el va enviar a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on aquest tenia un magatzem de vins. En aquesta ciutat estudià en un col·legi paül i amb 16 anys entrà a treballar de cambrer, començant la seva militància sindicalista. Cap el 1916 va ser expulsat de França i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins treballava al Registre de Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc amb l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic de Joan García Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó Carbó. En 1922 s'uní sentimentalment amb la tortosina Elòdia Subirats, amb qui tingué dos infants (Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar a França i a Bèlgica fugint de la repressió. A França formà part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928 envià diners a la recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la dècada dels anys vint i trenta estiuejava al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i el juliol d'aquell any assistí a la Conferència Regional confederal, participant l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època formà part de la comissió encarregada del periòdic Solidaridad Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari (Àngel Samblancat, etc.) en el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre Sancho, etc.). Afiliat al Sindicat de la Construcció, a conseqüència de les vagues d'aquest sector a Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes següent arran del fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan Fermín Galán Rodríguez. El novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador Obón, per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet on s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als Comitès Confederals on protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els sindicalistes a engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín Galán Rodríguez. En els anys republicans participà en activitats del grup republicà federal encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la Revolució espanyola treballà en l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la ràdio confederal barcelonina i dirigint el Boletín de Informació CNT-FAI. També ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys milità en la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda del Departament d'Instrucció Pública i Sanitat de la II República espanyola. Acompanya l'hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola, així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Bèlgica, ja que tenia prohibida l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp de concentració de Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys envaïren Bèlgica, passà a França amb documentació falsa i s'instal·là al departament d'Òlt (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la gestió de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Lió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al subsecretariat d'Europa Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri Bouyé, participà en la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el juliol d'aquest mateix any organitzà una gran exposició de cartells de la Revolució espanyola a la Sala Lancry de París. El febrer de 1949 representà el Brasil en la II Conferència Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en una reunió a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys quaranta realitzà nombrosos mítings i conferències arreu de França (Dijon, Carcassona, Castres, Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier, Séchilienne, Lió, etc.). En 1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es mantingué partidari del sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El 10 de maig de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un gran míting anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève. Sa companya durant l'exili fou la historiador llibertària Renée Lamberet, a qui ajudà molt en la seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme. Traduí nombrosos textos i fullets del francès al castellà. Trobem articles seus en multitud de publicacions llibertàries, com ara Acción, Boletín de Información CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, Fructidor, Guerra di Classe, A Plebe, El Productor, La Rambla de Catalunya, Syndikalismen, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Universo, etc. És autor d'Un año de conspiración (Antes de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas Magrinyà), Realizaciones (1938), Del algodón a la retama (1938, amb altres) i Sangre de tribus (1939). Bernat Pou Riera va morir el 4 de setembre de 1956 a París (França) i fou enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb paraules de Frederica Montsey i Henri Bouyé.

Bernat Pou Riera (1896-1956)

***

Francesc Tortosa Albert

Francesc Tortosa Albert

- Francesc Tortosa Albert: El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Vernet - Simoncelli - Aradas - Piera - Bassoli - Moscadelli - Pallarès - Lusvardi - Saroglia - Crosnier - Jung - Mato - De Ligt - Yáñez - Redondo - Coletti - Lobo - García Wiedemann

efemerides | 03 Setembre, 2019 12:46

[03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Vernet - Simoncelli - Aradas - Piera - Bassoli - Moscadelli - Pallarès - Lusvardi - Saroglia - Crosnier - Jung - Mato - De Ligt - Yáñez - Redondo - Coletti - Lobo - García Wiedemann

Anarcoefemèrides del 3 de setembre

Esdeveniments

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General --comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions-- continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

***

CNT-UGT

CNT-UGT

- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

***

Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc "La Croix" de l'1 de juliol de 1924

Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924

- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a França, Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

Mario Castagna (1901-1962)

***

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

- Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Madeleine Vernet

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet: El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu'on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917), L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Vincenzo Simoncelli

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de 1914)

Foto policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de 1914)

- Climent Aradas Farró: El 3 de setembre de 1890 –algunes fonts citen 1891– neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarquista Climent Llorenç Aradas Farró. Sos pares es deien Francesc Aradas i Lluïsa Farró. Paleta de professió, l'agost de 1912, fugint de la seva incorporació a files, passà a França. Va fer la seva declaració d'estrangeria el 29 d'agost de 1912 a Tesà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava quatre mesos per al constructor Léon Marty. Posteriorment emigrà a Algèria, però el 16 d'abril de 1913 retornà a la metròpoli via Marsella (Provença, Occitània) procedent d'Orà. Treballà durant sis mesos per a Bazies, empresari de la construcció. La policia l'acusà d'estafar en el joc, juntament amb Josep Gispert i Pedro Marzo, alguns compatriotes. A començament de 1914 vivia a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava per un tal Joan Roig. L'abril de 1914 va ser fitxat com «anarquista militant molt perillós, capaç de cometre un atemptat» i segons la policia formava part d'un «comitè secret» encapçalat per Emmanuel Serra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Simó Piera

Simó Piera

- Simó Piera i Pagès: El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona (Catalunya).

***

Giovanni Bassoli

Giovanni Bassoli

- Giovanni Bassoli: El 3 de setembre de 1893 neix a San Giacomo Roncole (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Bassoli, conegut com Giuvanin. Sos pares es deien Celso i Angela. En 1896 amb sa família es traslladà a Cividale (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a anarquista per les autoritats, es guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser denunciat a les instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a causa d'un article «violent i atiador de la revolta» aparegut en el setmanari de la Cambra del Treball Sindicalista La Bandiera Operaia. Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El març de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia, Itàlia) el definia com a un dels principals membres del Comitè Central de la Unió Sindical Italiana (USI) i relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va fer una subscripció a favor del diari anarquista Umanità Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale per un escamot feixista comandat per Negrelli, home de confiança del jerarca Alberto Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops de peu al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte, però des d'una granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la seva ajuda armades de forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat, intentà arribar a casa pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare, però va caure inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30 d'abril de 1923, Giovanni Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) a conseqüència de les greus ferides patides. El dia del funeral els feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i amics, i ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més tard, quan el transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un esquadró de carrabiners a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops de sabre. Deixà vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que morí amb tres anys. En 1927 sa família emigrà a Màntua (Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946 s'inaugurà una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record.

Giovanni Bassoli (1893-1923)

***

Fioravante Moscadelli

Fioravante Moscadelli

- Fioravante Moscadelli: El 3 de setembre de 1893 neix a Empoli (Toscana, Itàlia) el sabater anarquista Fioravante Moscadelli. Son pare es deia Giovanni Moscadelli. Durant el Bienni Roig (1919-1920) s'acostà al moviment anarquista freqüentant els cercles subversius de la seva ciutat. Amb l'arribada del feixisme s'emigrà, primer a Alemanya i després a França, on continuà la seva militància política i per aquest motiu va ser inscrit en el registre de fronteres de la policia amb l'odre de detenció. Va estar constantment controlat per les autoritats fins a finals de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 28 d'abril de 1966

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966

- Isidre Pallarès Mestre: El 3 de setembre de 1894 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Sos pares es deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a agricultor i barber. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i president del Sindicat de Treballadors del Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou regidor municipal, encarregat de la presidència de la Comissió de Guerra i de les confiscacions de les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu d'Edificació. El gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en substitució d'un regidor que havia estat destinat al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En acabar la II Guerra Mundial, després d'un temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon (Roergue, Occitània), s'establí a Millau, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé. Després d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8 de març de 1966 a Millau (Roergue, Occitània).

***

Alfredo Lusvardi

Alfredo Lusvardi

- Alfredo Lusvardi: El 3 de setembre de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer i paleta anarquista Alfredo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Era membre d'una família nombrosa de germans anarquistes: Medardo (1897), Filippo (1899), Aldebrando (1902) i Bruno (1904). S'adherí al Circolo Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup també militava Vittorio Ascari i Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnat per l'assassinat, el 21 de gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Alfredo i Filippo van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que tingué lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos feixistes, van ser alliberat per manca de proves. En 1924 la Comissaria de Policia de Mòdena el va definir com a «anarquista perillós i capaç d'accions», mentre que la Prefectura de Policia anotà que «durant l'agitació bolxevic en aquesta província desenvolupà molta activitat, però amb l'arribada del feixisme decidí no actuar i el juliol de 1922, amb un passaport en regla, es traslladà a França».  D'antuvi s'establí a Amiens (Picardia, França), després a Nancy (Lorena, França) i finalment a París, on trobà feina de paleta. A París es casà amb la francesa Françoise Budros. Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. En 1934 una nota de la Prefectura de Policia de Mòdena informava que continuava militant en el moviment llibertari i antifeixista, mentre que un informe confidencial informava a la policia política que havia expressat «intencions d'atemptar contra les autoritats diplomàtiques consulars italianes i contra els dirigents feixistes de París». Detingut per la policia francesa, el novembre de 1940 va ser lliurat a les autoritats alemanyes, juntament amb son germà Filippo. Després de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i 17 mesos en un camp de concentració nazi, ambdós van ser lliurats a les autoritats italianes. L'abril de 1942 la Comissió Provincial els va condemnar a dos anys de confinament a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Gràcies a una reducció de la pena en un terç de la condemna, va ser alliberat i l'agost de 1943 arribà a Mòdena. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Bruno s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la resistència als quals afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia) i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Battista Saroglia

Battista Saroglia

- Battista Saroglia: El 3 de setembre de 1904 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i resistent antifeixista, Battista Carlo Giuseppe Saroglia. Sos pares es deien Giacinto Saraglia i Angela Gaitanavi. Es guanyava la vida fent de mecànic i obrer matricer. Encalçat pels escamots feixistes, el 20 de setembre de 1929, sota el nom fals de Nino Marengo, emigrà a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on mantingué contactes amb els companys anarquistes torinesos, amb Luigi Bertoni de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i amb Giulio Bacconi de Marsella (Provença, Occitània). A Lió es mostrà força actiu dins de la petita comunitat d'exiliats llibertaris torinesos, de la qual formaven part Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Umberto Rossi, els germans Cesare i Tito Salvatori, i Gemisto Vallesi, a la qual s'afegiren més tard Luigi Ravenni i Marino Ripoli. Formà part, amb altres companys (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori i Gemisto Vallesti) del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, molt relacionat amb el grup ginebrí de Luigi Bertoni. Un dels seus germans petits, Giovanni Saroglia, obrer mecànic, també es va refugiar a la zona de Lió i a començament de la dècada dels trenta figurava en la llista de militants buscats per les autoritats feixistes. En 1934, quan ja tenia la nacionalitat francesa, Battista Saroglia intentà entrar amb passaport francès a Itàlia amb sa companya, Angiolina Chiavazza, també fitxada com a anarquista per la policia italiana, expatriada i també amb nacionalitat francesa, però les autoritats feixistes li van denegar l'entrada a la frontera de Moncenisio (Piemont, Itàlia). En 1937 el trobem com a voluntari de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya). Com a sergent de Metralladores de la IX Batalló de la XIV Brigada Mixta combaté a la Casa de Campo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Argante i Guadalajara, on fou delegat de Secció; també a Aragó i a la batalla de l'Ebre, on fou comissari del Servei Sanitari, com a responsable del Sector de Transportes d'Ambulàncies, de la XII Brigada «Garibaldi». El novembre de 1938 retornà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en un grup del maquis, com a comandant del Batalló «Henri-Barbusse» (150 partisans) dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant el 27 d'agost de 1944 en la insurrecció de Villeurbanne, que fou alliberada el 2 de setembre, i, amb una unitat del maquis d'Aiguebelette, en l'alliberament de Lió. Durant la postguerra destacà com a sindicalista i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Fou president del Comitè d'Assistència dels Italians (Co.as.it; actual Comitè dels Italians a l'Estranger de la Circumscripció Consular de Lió - Com.it.es), encarregat de defensar els drets dels immigrants italians, i creà a Lió l'associació «Garibaldini», que presidí. Battista Saroglia va morir el 8 d'agost de 1991 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània).

***

Alain Crosnier (1991)

Alain Crosnier (1991)

- Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix a París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Crosnier. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT) –feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Hermann Jung

Retrat de Hermann Jung

- Hermann Jung: El 3  de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 28 de gener de 1934

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de gener de 1934

- Félix Mato Payueta: El 3 de setembre de 1936 és assassinat a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Havia nascut el 18 de maig de 1903 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Apressat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra.

***

Bartholomeus de Ligt

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa.

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Havia nascut el 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– a Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS