Administrar

Efemèrides anarquistes

[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Domènech - Setti - Borillo - Pérez Montes - Basa - Rosemont - Sacchetti - Colombo - Benito - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - Llorens - De Bläsus - Gally - Amat - Aparisi

efemerides | 02 Octubre, 2019 12:17

[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Domènech - Setti - Borillo - Pérez Montes - Basa - Rosemont - Sacchetti - Colombo - Benito - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - Llorens - De Bläsus - Gally - Amat - Aparisi

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "La Libre Fédération"

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector «bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós «Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Anarcoefemèrides

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

- Louis Laurent: El 2 d'octubre de 1883 neix a París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Laurent. Es guanyava la vida com a agent de canvi. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris --amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres-- que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de sollidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 10 d'abril de 1972 a París (França).

***

Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]

Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]

- Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech i Joaquima Navarro. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu, Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de juny de 1980

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo i Carmen Mezquita. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

José Pérez Montes

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 --alguns autors citen 1917-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc --assistí al Ple Regional de Barakaldo-- per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1980

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Francisco Basa Vallès --a vegades el primer llinatge citat Bassa. Sos pares es deien Sebastià Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat a Ais (Provença, Occitània), on després de tres mesos i dues operacions, va morir el juliol de 1980, essent enterrat el 26 de juliol de 1980 a Gardana (Provença, Occitània).

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter, Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information, International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc. És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

***

Giorgio Sacchetti

Giorgio Sacchetti

- Giorgio Saccchetti: El 2 d'octubre de 1951 neix a Castelfranco di Sopra (Castelfranco Piandiscò, Toscana, Itàlia) l'historiador del moviment anarquista Giorgio Sacchetti. En 1983 es va graduar en ciències polítiques a la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia) amb la tesi sobre el moviment anarquista Sovversivi in Toscana (1900-1919) i en 2002 es va doctorar a Teramo (Abruços, Itàlia) amb l'estudi Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacalinelle miniere del Valdarno Superiore (1915-1958). Ha estat professor associaciat universitari d'història contemporània i a partir de 2006 la seva activitat didàctica i d'investigació es desenvolupà a les universitats de Trieste, Pàdua i Rio de Janeiro. Membre de diversos comitès científics italians i estrangers, entre 1994 i 2004 dirigí de la Rivista Storica dell'Anarchismo. Ha estat becat per la Fundació «Luigi Salvatorelli» i ha col·laborat amb l'Escola Francesa de Roma. Des de 2014 és professor de la Universitat de Pàdua. És membre de la Societat Italiana per l'Estudi de la Història Contemporània i soci fundador de la Societat Italina d'Història del Treball i de la Societat Històrica Aretina. Actualment és redactor de l'espanyola Germinal. Revista de estudios libertarios i de la revista francesa Dissidences. Ha publicat assaigs i monografies sobre diversos camps d'investigació, especialment sobre la història social i política dels segles XIX i XX, la història dels moviments obrer i subversiu, el sindicalisme revolucionari, l'antifeixisme i l'anarquisme. Ha estat redactor del Dizionario biografico degli anarchici italiani i del Dizionario del Futurismo i a col·laborat en nombroses publicacions acadèmiques i llibertàries (A, Ammentu, Annali Aretini, Atti e memorie della Accademia Petrarca di lettere, arti e scienze, Diacronie, Germinal, Giornale di Storia Contemporanea, Bollettino del Museo del Risorgimento, Dissidences, Il Mestiere di Storico, Notizie di Storia, Officina della Storia, Pagine Altotiberine, Quaderni Risorgimentali, Revista Ameríndia, S-Nodi Pubblici e Privati nella Storia Contemporanea, Storia e Futuro, Studi Emigrazione, Toscana Novecento, Zapruder, etc.). Entre les seves obres podem destacar Presenze ebraiche nell'Aretino dalla fine del XVIII al XX secolo (1990, amb altres), Otello Gaggi Vittima del fascismo e dello stalinismo (1992 i 2015), Il Sindacato Ferrovieri Italiani dalle origini al fascismo (1907-1925) (1994, amb altres), Camicie nere in Valdarno. Cronache inedite del 23 marzo 1921 (Guerra sociale e guerra civile) (1996), Il minatore deputato. Priamo Bigiandi (1900-1961) (1998), Presenze anarchiche nell'aretino dal XIX al XX secolo (1999), L'imboscata. Foiano della Chiana (1921). Un episodio di guerriglia sociale (2000), Ugo Fedeli. Congressi e convegni della Federazione Anarchica Italiana. Atti e documenti (1944-1995) (2001), Sovversivi agli atti. Gli anarchici nelle carte del Ministero dell'interno. Schedatura e controllo poliziesco nell'Italia del Novecento (2002), Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacali nelle miniere del Valdarno superiore (1915-1958) (2002), Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986) (2005), Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957) (2008, amb altres), Macchinista ferroviere. Il giornalismo sindacale di categoria in Italia durante la guerra europea (1914-1918) (2008), Sovversivi e squadristi (1921). Alle origini della guerra civile in provincia di Arezzo (2010), Un libertario in Europa. Camillo Berneri: fra totalitarismi e democrazia. Atti del convegno di studi storici, Arezzo, 5 maggio 2007 (2010, amb altres), Elementi libertari nel Risorgimento livornese e toscano. Atti del convegno di studi di Livorno, 26 marzo 2010 in memoria di Luigi Di Lembo (2012, amb altres), Lavoro, democrazia, autogestione. Correnti libertarie nel sindacalismo italiano (1944-1969) (2012), Renicci 1943. Internati anarchici. Storie di vita dal Campo 97 (2013), L'anarchismo italiano nella crisi di fine secolo. Atti del convegno di studi storici (Carrara, 29 ottobre 2011) (2013, amb altres), Carte di gabinetto. Gli anarchici italiani nelle fonti di polizia (1921-1991) (2015), Vite di partito. Traiettorie esistenziali nel PCI togliattiano. Priamo Bigiandi (1900-1961) (2016), Eretiche. Il Novecento di Maria Luisa Berneri e Giovanna Caleffi (2017), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Carlo Colombo

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida «Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el «capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de «persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats «Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup «Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Félix Benito Martínez

Félix Benito Martínez

- Félix Benito Martínez: El 2 d'octubre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Benito Martínez. Havia nascut el 12 d'agost de 1910 a Sartaguda (Navarra). Jornaler de professió, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa Moreno, amb qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Apressat pels feixistes, va ser obligat a formar part del «Tercio Legión General Sanjurjo». Félix Benito Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre –algunes fonts citen el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà major Francisco Benito Martínez, i molts altres companys, a Saragossa (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.

***

Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.

Càndid Ros Llimona (1911-1942)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/10] «Freedom» - «Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Carrera - Ferrer - Sanjuán - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Esteban Gracia - Aguéli - Álvarez Portela - Catello - Ayora - Sequeira

efemerides | 01 Octubre, 2019 20:22

[01/10] «Freedom» - «Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Carrera - Ferrer - Sanjuán - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Esteban Gracia - Aguéli - Álvarez Portela - Catello - Ayora - Sequeira

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer númer de "Freedom"

Portada del primer númer de Freedom

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol «Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada d'un exemplar de "Ciencia Social"

Portada d'un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

- «Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema «Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Pàgina del periòdic "Crítica" dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1917, a l'hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera del primer número de "L'Éveil des Jeunes Libertaires"

Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Capçalera d'"Afirmación"

Capçalera d'Afirmación

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett: «No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera del primer número de "Cultura Ferroviaria"

Capçalera del primer número de Cultura Ferroviaria

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria. Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de "Frente Libertario"

Capçalera de Frente Libertario

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fernand Pelloutier

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier: L'1 d'octubre de 1867 neix al XVII Districte de París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos, La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França).

***

Antonio Carrera

Antonio Carrera

- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.

***

Àngel Ferrer Jordà

Àngel Ferrer Jordà

- Àngel Ferrer Jordà: L'1 d'octubre de 1895 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Sos pares es deien Bernardo Ferrer i Roser Jordà Domenech. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de professió, el gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i s'instal·là a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco Jordà. Malalt durant molts d'anys, Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània).

***

Mariano Sanjuán Chuchí

Mariano Sanjuán Chuchí

- Mariano Sanjuán Cuchí: L'1 d'octubre de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Cueto–, sovint catalanitzat com Marià Sanjuan Chuchí, i conegut com El Canero. Sos pares es deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia 22 anys, després d'haver fet el servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay), emigrà a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer feina de peó a la foneria «Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com a esmaltador. Ràpidament s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de Rivera. Va ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va ser nomenat comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932 es casà a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech Pérez. Va ser reclòs al vaixell-presó Argentina pels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT, fou nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va ser nomenat alcalde segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en representació de la CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des d'aquesta data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la signatura dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant pel seu suport al procés col·lectivitzador. Fou membre del Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores» quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), població on havia nascut sa companya, militant en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de Bedarius i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán Cuchí va morir el 5 d'abril de 1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans porta en el seu nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil.

Mariano Sanjuán Cuchí (1905-1987)

***

Antonio Moreno Ronchas

Antonio Moreno Ronchas

- Antonio Moreno Ronchas: L'1 d'octubre de 1910 neix a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquesta època va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 a Morcens (Aquitània, Occitània) i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

Aguigui Mouna (1981)

Aguigui Mouna (1981)

- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica,  i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per «excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un «caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell, «l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a «no-candidat», tot reivindicant la seva «Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).

***

Amadeo Casares Colomer

Amadeo Casares Coloner

- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Sos pares es deien José Casares i Rosa Colomer. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat en aquesta població.

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

Inés Ajuria de la Torres

Inés Ajuria de la Torres

- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.

Inés Ajuria de la Torre (1920-2007)

***

Plácida Aranda Yus

- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos Yagüe, Josep Peirats Valls i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Son germà Pablo Aranda Yus també fou militant llibertari.

Plácida Aranda Yus

***

Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de setembre de 1994

Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).

***

Alberte de Esteban Gracia

Alberte de Esteban Gracia

- Alberte de Esteban Gracia: L'1 d'octubre de 1949 neix a Ribadeo (Lugo, Galícia) el professor i militant anarquista i anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia, conegut com Alberte o Roxo. Fill d'anarquistes aragonesos, va estudiar nàutica a la Corunya (la Corunya, Galícia) i navegà arreu del món com a oficial de màquines quatre mesos a l'any entre 1968 i 1980. En 1971 conegué la militant anarquista Rosa Bassave Roibal, amb qui es casà civilment l'any següent. En 1973, encara que anarquista, s'uní a la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec) i fou membre d'un escamot que col·laborava en tasques de propaganda amb el front militar. En 1976 va estar un mes pres i entre aquest any i 1978 fou membre dels comitès central i executiu d'aquest partit, fins a la seva expulsió en 1978. Mentre compaginava aquesta faceta nacionalista, passà temporades a Londres (Anglaterra), París (França) i Barcelona (Catalunya), fins que s'establí a Santiago de Compostel·la, on estudià entre 1974 i 1978 la carrera d'història. En 1979 s'integrà en la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). En 1980 abandonà la marina i treballà amb sa companya i Martín Blanco García en la Societat Cooperativa «Reprografia 1846». En 1981 fou un dels promotors de la revista anarquista Arco da Vella. Pensamento libertario galego. En 1983 participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostel·la, de la qual va ser secretari de Premsa en diverses ocasions. Durant tres anys fou actor en la cooperativa teatral «Antroido» i des de 1984 va fer classes de llengua i literatura gallegues a diversos instituts de Galícia (Lugo, Pontevedra, A Guarda, A Estrada i Padrón). En 1989 va ser nomenat secretari general de la CNT de Santiago de Compostel·la. Va ser delegat als congressos confederals de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya), i assistí a reunions del sector de l'ensenyament. Entre 1993 i 1996 participà en ambaixades de solidaritat amb Amèrica Llatina. En aquests anys participà activament en l'Ateneu Llibertari de Santiago de Compostel·la. Assistí a la reunió llibertària gallega que se celebrà el novembre de 2000 a Santiago de Compostel·la. En 2001 va fer nombroses conferències i mítings a diverses poblacions gallegues (Padrón, Muros, la Corunya, Ribadeo, Vigo, Ferrol, Moaña, etc.) i peninsulars (Vitòria, Madrid, etc.). Membre de l'Associació Gallega de la Llengua, el juliol de 2009 signà el «Manifest per l'hegemonia social del gallec». Entre el 18 i el 22 de febrer de 2014 participà en les XII Jornades Llibertàries de Ferrol (la Corunya, Galícia). Traductor al gallec d'Ángel Cappelletti (A ideoloxía anarquista) i de Félix Rodrigo Mora (O atraso político do nacionalismo autonomista galego), trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Anarquista, Arco da Vella, CNT, A Nosa Terra, Oustrasvozes, A Protesta, etc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Bovshover - Sbriccoli - Pradier - Lecoin - Gumà - Ainoza - Cano - Muñiz - Manzini - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Tuñón - Li Shizeng - Fatsini - Collino - Moragrera - Ballesteros - Dichiara - Abad - Martínez Pérez - Sans

efemerides | 30 Setembre, 2019 13:03

[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Bovshover - Sbriccoli - Pradier - Lecoin - Gumà - Ainoza - Cano - Muñiz - Manzini - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Tuñón - Li Shizeng - Fatsini - Collino - Moragrera - Ballesteros - Dichiara - Abad - Martínez Pérez - Sans

Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de «rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Anarcoefemèrides

Naixements

Joseph Bovshover

Joseph Bovshover

- Joseph Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus; actualment Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més conegut en la seva versió anglesa com Joseph Bovshover, i que va fer servir els pseudònims M. Turbov i Basil Dahl. Fill d'una família jueva ortodoxa benestant, després d'estudiar en escoles religioses, son pare volia que fos rabí, però això no anava amb la seva personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat treballà d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar part del moviment anarquista. Començà a escriure poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits. Després va treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany, però sempre visqué en la més extrema de les pobreses. Els seus primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el pseudònim M. Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung, Der Nayer Gayst, Fraye Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les fàbriques de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària alemanya i decantant-se per influències de poetes nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no només de Nova York, sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé l'anglès i va traduir la seva poesia en aquesta llengua, publicant-la en periòdics en anglès, aconseguint així una cert fama en els cercles no jueus. També va escriure directament en anglès sota el pseudònim Basil Dahl, col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de treball va desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de feina en una botiga de roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci crític per a la posada en escena; la seva primera representació es realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses representacions. A partir de 1898 començà a partir problemes mentals i en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes més estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull poètic seu sota el títol Poetishe Verke. En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves obres sota el títol Gezamelte Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren ningú de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es va fer pública. Després de la seva mort, va ser inclòs en el panteó dels grans escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una traducció en anglès dels seus poemes sota el títol To the toilers and other verses. En 1918, en plena Revolució russa, una selecció dels seus poemes titulada Geklibene lider va ser publicada a Petrograd (República Soviètica de Rússia) i en 1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes han estat musicats.

Joseph Bovshover (1873-1915)

***

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

- Bianca Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Bianca Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli, i que va fer servir el pseudònim de Rosa Salvadè. Cosina del destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere ad una donna sull'anarchia, recull de correspondència política que li havia enviat a Bianca; i dos anys després la parella es casà civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero. Participà en totes les activitats culturals anarquistes de son company organitzà i s'encarregà de la distribució i de les subscripcions de la publicació La Scuola Laica. Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella abandonà la Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i després a França –ella passà la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa Salvadè–, on la parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a Montevideo el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el número 64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir. Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a Montevideo (Uruguai).

Bianca Sbriccoli (1880-1972)

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Louis Lecoin

Louis Lecoin

- Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

- Salvador Gumà Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1901 neix a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon Gumà, serraller i manyà, i Josepa Clavell, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat «Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 23 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Necrològica de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de març de 1962

Necrològica de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de març de 1962

- José Ainoza Vilas: El 30 de setembre de 1907 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Belas. Sos pares es deien Manuel Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no pogué fer estudis i restà analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. En 1932 col·laborà econòmicament en el suport de Solidaridad Obrera. En 1933 restà empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resistència i s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader de la col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938, quan la caiguda d'Aragó, aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a Catalunya. Detingut pel Govern republicà, restà empresonat –tal vegada perquè no es va voler integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp de concentració fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i treballà de pintor en la construcció. Sa companya fou Andresa Begué, amb qui tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el 12 de febrer de 1962 a Bordeus (Aquitània, Occitània) en un accident laboral en l'empresa «Chantiers de la Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son germà Francisco Ainoza Vilas també va ser militant llibertari.

***

Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 9 de gener de 1972

Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972

- Julia Cano Sáez: El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a València amb sos pares, José Cano Espada i Eusebia Sáez. Començà a llegir la col·lecció llibertària «La Novela Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del militant anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió del seu company del camp de concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre d'alliberament. Durant el franquisme, restà amb son company a la Península i s'integrà en la lluita clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per les autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants (Pilar i Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la clandestinitat, va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre de 1947 va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota l'acusació de ser enllaç de Manuel Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 10 de novembre de 1971 a València (València, País Valencià).

***

Román Muñiz Díez

Román Muñiz Díez

- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).

Román Muñiz Díez (1914-1994)

***

Ennio Manzini

Ennio Manzini

- Ennio Manzini: El 30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada «Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. Ennio Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 7 de gener de 1892 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista amb Ángel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT, Diario de Aragón, Estudios, Hojas Médicas, Independencia, Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la «Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios, La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una «causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[29/09] Heywood - Borla - Dubois - Nesi - Abós - Aurelio Fernández - Campuzano - Fabert - Espada - Vogel - Angeli - Viver - Bermejo - Armesto - Monter - Szabó - Gómez Rojas - Manzini - Santandrea - Federn - Crespi - Plaza - Ros - Villar - Huertas - Laisant - Barduzal - Carruth

efemerides | 29 Setembre, 2019 13:25

[29/09] Heywood - Borla - Dubois - Nesi - Abós - Aurelio Fernández - Campuzano - Fabert - Espada - Vogel - Angeli - Viver - Bermejo - Armesto - Monter - Szabó - Gómez Rojas - Manzini - Santandrea - Federn - Crespi - Plaza - Ros - Villar - Huertas - Laisant - Barduzal - Carruth

Anarcoefemèrides del 29 de setembre

Naixements

Ezra H. Heywood

Ezra H. Heywood

- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes «obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

***

Foto policíaca de Jean Borla (1894)

Foto policíaca de Jean Borla (1894)

- Jean Borla: El 29 de setembre de 1847 neix a Cirié (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Michele Borla, també conegut com Jean Michel Borla. Sos pares es deien Giovanni Borla i Marianna Rechia. Emigrat a França, treballà d'obrer en una armeria de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 28 de juny de 1875 va ser condemnat a Lió (Arpitània) a vuit dies de presó per «ultratge a agents». A partir de 1877 treballà com a ajustador a la fàbrica de canons nord-americana Hotchkiss de Saint-Denis (Illa de França, França), que s'havia inaugurat dos anys abans. En aquesta època vivia sense casar-se amb la bugadera Elisa-Blanche Royer, amb qui havia tingut un infant. Entre 1891 i 1892 estigué relacionat amb el moviment anarquista, però després cessà de freqüentar-lo i en 1894 sembla que abandonà la política. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes aixecat el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia i vuit dies després s'ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció per «associació criminal». El 2 de març de 1894 el comissari de policia de Sant-Denis Nord es presentà al seu domicili i taller, al número 5 del carrer Strasbourg de Saint-Denis; en aquest escorcoll es trobaren exemplars de premsa anarquista (L'Birichin, Il Proletario, La Riscossa) i el fullet La société future, obreta que havia estat distribuïda a la porta de la fàbrica. Reconegué que llegia Le Père Peinard a la fàbrica Hotchkiss. Empresonat l'endemà a la presó parisenca de Mazas, va ser posat en llibertat provisional el 6 de març d'aquell any. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

- Alcide Dubois: El 29 de setembre de 1856 neix a Les Bois (Jura, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca–  i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per «instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat –més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió «preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. Alcide Dubois va morir el 8 de setembre de 1912 a Saint-Imier (Berna, Suïssa).

***

Rodomonte Nesi (ca. 1937)

Rodomonte Nesi (ca. 1937)

- Rodomonte Nesi: El 29 de setembre de 1888 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Rodomonte Andrea Nesi –el seu nom a vegades citat com Lodomonte–, conegut sota diversos pseudònims (Fortunato, Lillo, Lillo il Cieco, Lillo il Ceo). Sos pares es deien Andrea Fortunato Nesi i Marina Eva Viola. Pescador de professió, vivia al barri Il Gigante de Liorna i havia estat denunciat per delictes comuns. En 1915 va ser cridat a files i el 17 de juny de 1916 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a quatre anys de presó per insubordinació contra els oficials. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del president italià Francesco Saverio Nitti, cap a finals d'any retornà a Liorna i va ser detingut i empresonat en diverses ocasions pels seus enfrontament amb els escamots feixistes. Borni de l'ull esquerre, el 14 de maig de 1925 va perdre dos dits de la mà dreta. En 1926 entrà a formar part del grup anarquista «Fiorentina», juntament amb Gino Magnozzi i Pietro Signorini. El 29 de novembre de 1932 intentà, amb obrers Manrico Ciorini i Gino Silvino, expatriar-se il·legalment amagant-se durant la càrrega del vapor espanyol Luchana, però van ser descoberts i detinguts. El 13 d'octubre de 1933 aconseguí, juntament amb altres companys (Marcello Berni, Arrigo Catani, Virgilio Fabbrucchi, Egidio Gioli, Gino Martelloni, Narciso Menicagli, Oreste Umberto Pratesi, Federico Turiddu Scarpellini, Dino Turini, etc.), fugir clandestinament d'Itàlia a bord d'un vaixell i arribar l'endemà a Bastia (Còrsega) i poques setmanes després va ser inscrit en el Bolletino dell Ricerche com «anarquista expatriat clandestinament amb propòsits criminals» amb l'ordre de detenció. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), el 20 de maig de 1934 participà, amb altres companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani, etc.), en una reunió anarquista. Posteriorment, amb el comunista Cesare Massini (Silverio), difongué pamflets i periòdics antifeixistes entre els mariners italians que arribaven al port marsellès. A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió, però restà il·legalment França. El 15 de maig de 1935 va ser detingut, jutjat pel Tribunal de Marsella per «vulneració del decret d'expulsió» i condemnat a 15 dies de presó. Més tard, l'octubre de 1936, creuà els Pirineus i es va incorporar a la Península a les «Brigades Internacionals». Sergent de la I Companyia de la «Brigada Garibaldi» de la XII Brigada Internacional a Albacete (Castella, Espanya), combaté, sota les ordres de Guido Picelli, a diversos indrets (Cerro de los Ángeles, Casa de Campo, Pardo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majahonda, Arganda, Guadalajara,, Jarama, etc.) del front de Madrid i de Guadalajara. Rodomonte Nesi va caure el 13 d'abril de 1937 a Morata de Tajuña (Madrid, Castella, Espanya), durant la «Batalla del Jarama», a resultes de l'explosió d'un projectil d'artilleria que el ferí mortalment a diverses parts del cos –també moriren l'antifeixista abissini Joseph Ahmed Din i Erasmo Ferrari. Mesos després de la seva mort, les autoritats feixistes el van incloure en el registre de «terroristes residents a l'estranger» i el 7 d'octubre de 1937 la Prefectura de Liorna anotava que encara no s'havia comprovat si realment havia mort en la guerra d'Espanya i si els seus pares rebien ajuda del Socors Roig.

Rodomonte Nesi (1888-1937)

***

Miguel Abós Serena (ca. 1921)

Miguel Abós Serena (ca. 1921)

- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

Miguel Abós Serena (1889-1940)

***

Fitxa policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez

Fitxa policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez

- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT,  i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).

 Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Miguel Campuzano García

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García: El 29 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).

***

Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]

Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]

- Berthe Fabert: El 29 de setembre de 1895 neix a la zona d'Esbly i de Meaux (Illa de França, França) la militant anarquista i anarcosindicalista Berthe Suzanne Fabert, també coneguda com Berthe Fabert-Guillot. Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser substituïda per Nicolas Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies de París (França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i de la tresoreria de la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i que va ser prohibit des del seu primer número arran de la publicació d'un article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols. Després de la marxa cap a Mèxic de Férandel, es lligà sentimentalment al militant anarquista espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a França, i s'instal·la amb ell a Lió (Arpitània). Després de l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren fins el 1931, any que la parella es traslladà a Catalunya arran de la proclamació de la II República espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936 durant la resposta armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya), conegué a la capital catalana l'objector de consciència francès Eugène Léon Guillot (Jacques Salies), qui esdevingué son nou company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella retornà a França. El 15 de març de 1939, arran d'un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia: aleshores viva amb sa germana al número 170 del carrer de París de Vincennes (Illa de França, França) i la policia la qualificà com a «secretària de relacions internacionals a Barcelona». En aquesta època s'encarregà de procurar documentació falsa als refugiats espanyols, com ara José García Tella i família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb son company sota falsa identitat a causa de la insubmissió d'Eugène Guillot i perquè estaven buscats per la policia. Després de l'Alliberament, milità a París i fou una de les animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». La parella vivia al número 9 de la plaça Émile Landrin de París, on ella treballava de conserge. Quan arribà a la jubilació, les autoritats cessaren de perseguir-la i la parella s'establí a Esbly (Illa de França, França), alhora que regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978, després de la mort de son company, es retirà en una llar de jubilats fins la seva mort a finals de 1983.

Berthe Fabert (1895-1983)

***

Necrològica de Miguel Espada Bernardo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de març de 1962

Necrològica de Miguel Espada Bernardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de març de 1962

- Miguel Espada Bernardo: El 29 de setembre de 1897 neix a Les Parres de Castellot (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Espada Bernardo, conegut com El Viejo. Sos pares es deien Francisco Espada i Florentina Bernardo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya) i de Barcelona (Catalunya), després de la guerra civil s'exilià. S'establí a Trelhissac, on treballà de guixaire i milità en la Federació Local de la CNT de Perigús (Poitou-Charentes, França). Sa companya fou Carmen Cortés. Miguel Espada Bernardo va morir el 6 de febrer de 1962 al seu domicili de Les Jalots (Trelhissac, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Trelhissac.

***

El soldat Bruno Vogel (1917)

El soldat Bruno Vogel (1917)

- Bruno Vogel: El 29 de setembre de 1898 neix a Leipzig (Regne de Saxònia, Imperi Alemany) l'escriptor, propagandista pacifista i dels drets homosexuals i anarquista Bruno Vogel. Son pare, Emil Bruno Vogel, no era son pare biològic, però el crià a Bohèmia com si ho fos, i sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va presentar voluntari per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de l'Imperi Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en 1917 a Flandes. Després del conflicte bèl·lic retornà a Leipzig. En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i altres, el grup de reivindicació homosexual «Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir d'aquest moment col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Glossen o l'anarcosindicalista Besinnung und Aufbruch, un dels òrgans d'expressió de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre 1925 i 1931 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Syndikalist. En 1925 publicà el llibre Es lebe der Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per blasfèmia i indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000 exemplars de l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell mateix any es va ver una segona edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats pogueren capturar 8.000, que van ser destruïts. El judici va acabar el març de 1929 amb una condemna de l'editorial i la prohibició de diversos capítols de l'obra. Els pares l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat, l'engegaren de casa i s'instal·là a Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb Kurt Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup Revolucionari Pacifista), que lluità fortament contra la reintroducció del servei militar obligatori a Alemanya. En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), però l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929 una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista i de temàtica homosexual, que ha esdevingut amb el temps un clàssic en el seu gènere i ha tingut diverses reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè Executiu del Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè Científic Humanitari), primera organització de defensa dels drets dels homosexuals i transsexuals creada al món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto Böhlmann, cap a Àustria per estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de traductor en l'editorial de Karl Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i l'adveniment del nazisme, abandonà aquest país fins arribar a Noruega l'octubre de 1933, passant per Suïssa i París (França). En fugir havia amagat les seves obres inèdites a les golfes de casa seva, però anys després va saber que sa família, amb por, havia destruït tota la seva producció. El gener de 1934 s'establí en una cabana a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt difícils del que podia treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega visqué com a professor d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics noruecs, com ara Arbeiderbladet. Otto Böhlmann emigrà a Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport, hagué de restar a Noruega, on entaulà una nova relació amb Gudmund Sørem. El gener de 1937, amb el suport econòmic d'amics i documentació donada pel canceller Halvdan Koht, pogué viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica, on s'instal·là a Ciutat del Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer de 1942 i novembre de 1944 treballà per a l'exèrcit sud-africà. En 1946 col·laborà per qüestions econòmiques en la revista gai suïssa Der Kreis. A Sud-àfrica descobrí la bisexualitat i tingué un fill amb una nativa africana. Formà part de la West African Students Union (WASU, Unió d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar sense problemes amb la població negra, cosa que li va porta més d'un ensurt. En 1952, fugint del règim racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va instal·lar a Londres (Anglaterra), on participà activament en el moviment antiapartheid. En 1986 Wolfgang U. Schütte publicà una antologia dels seus articles sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und Skizzen aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva producció llibertària. Bruno Vogel va morir el 5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres (Anglaterra) i el seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de Camden. L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango i Slegs vir Blankes, va ser publicades anònimament en Internet.

Bruno Vogel (1898-1987)

***

Edoardo Angeli als anys trenta

Edoardo Angeli als anys trenta

- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquesta època el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.

Edoardo Angeli (1903-1985)

***

Necrològica de Ramona Viver Tudó apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 de febrer de 1993

Necrològica de Ramona Viver Tudó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de febrer de 1993

- Ramona Viver Tudó: El 29 de setembre de 1908 neix a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Sos pares es deien Marino Viver i Carmen Tudó. Quan tenia quatre anys sa família s'establí a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 quedà vídua de guerra –son company, enquadrat en la «Columna Roja i Negra», fou abatut al front de Terol– amb un fill de sis anys. A partir de 1940 es dedicà, amb una germana, a vendre i distribuir carbó a Barcelona. Més tard explotà pel seu compte una mina de carbó abandonada als Pirineus catalans. En aquesta mina, durant els anys quaranta, camuflà opositors clandestins al franquisme i insubmisos al servei militar espanyol. El 17 de desembre de 1947 va ser detinguda per la Brigada Políticosocial acusada de mantenir a casa seva, en una carboneria del carrer Bruc de Barcelona, el Comitè Regional i la Federació Local de la CNT clandestins. Jutjada, va ser condemnada a tres anys de presó que purgà a la presó madrilenya de Las Ventas. Hagué de deixar sos fills (un nin d'un any i mig, una nina de tres i el major de 14 anys) amb sa família. Un cop lliure, el setembre de 1952 passà en difícils condicions a França amb sos dos fills menors. En l'exili milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa de Llenguadoc, juntament amb son nou company Joaquín Raluy Sanmartín. Ramona Viver Tudó va morir el 29 de desembre de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada civilment dos dies després al cementiri de Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Dutheil - «João Black» - Balboni - Bueno - Urvanovitch - López Abellán - López Espinosa - Jiménez Sánchez - Merino - Prades - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Gillot - Neves - Campio Carpio

efemerides | 28 Setembre, 2019 09:45

[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Dutheil - «João Black» - Balboni - Bueno - Urvanovitch - López Abellán - López Espinosa - Jiménez Sánchez - Merino - Prades - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Gillot - Neves - Campio Carpio

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa --o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos--, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Un dels cartells del Congrés

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel «Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

"Actes du colloque Han Ryner" (2003)

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Anarcoefemèrides

Naixements

Obra de Prouvost

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, l'11 d'agost a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L’espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l’Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L’Internationale noire (1922), entre altres.

***

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest «On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard, La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí «individualista» i «egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI Districte de París amb Marie Lachaussée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

João Salustiano Monteiro ("João Black")

João Salustiano Monteiro (João Black)

- João Black: El 28 de setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal, Portugal) el tipògraf, periodista, bibliotecari, poeta popular i fadista anarquista i anarcosindicalista João Salustiano Monteiro, conegut com João Black. De nin quedà orfe de pare i restà amb un oncle que li donava mala vida. Després de fer el segon any al Liceu Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i periodista i des de molt jove treballà al periòdic O Puritano d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de l'escriptor i periodista Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O Século. Posteriorment fou alumne de la societat «A Voz do Operário», entrà en la seva impremta i dirigí el seu òrgan d'expressió del mateix nom. En A Voz do Operário publicà entre 1905 i 1920 una columna amb fados sota el títol «A carteira de um operário». Entre el 14 i el 17 de març de 1914 assistí al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém, Centre, Portugal), que donà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de la qual va ser nomenat secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V Congrés Nacional del Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè Nacional i en 1917 va ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925 col·laborà, sobretot amb poesies, en el periòdic O Arsenalista. Quan en 1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A Batalha, hi va sovint col·laborar entusiàsticament. En 1920 va participar en el grup esperantista Novaj Horistoj de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados (Fado anarquista, Fado das Águias, Un fado só para ti, Mãe, A mina oração, Porque te vendes de negro, etc.), caracteritzats pel seu compromís llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del Negro). Cantava els seus fados a casas de fado, sindicats, societats recreatives, tabernes de Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van ser censurades per l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació de Portugal d'António Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el pamflet-poema Jornada luminosa, per a celebrat el 50 aniversari d'A Voz do Operário. El seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector anglès que li va pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de Azevedo. Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom. João Black està considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio Janota, Aldredo Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho, José Carlos Rates, Avelino de Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado social i de la «música de intervenção» (cançó protesta) de Portugal. João Salustiano Monteiro va morir el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 29 de desembre de 1934

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per «homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per «subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní "La Vanguardia" del 27 de gener de 1932

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932

- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família --va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i  Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo --sota el nom de Miguel Solano García-- amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch publicada en el periòdic "L'Humanité" del 30 de gener de 1927

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitch: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Eugène Pierre Urvanovitch –el seu llinatge també citat Urvanowitz i altres variants–, també conegut com Gégène. Obrer serrador –son pare també ja ho havia estat–, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitch va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 11 de juny de 1985

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de gener de 1984

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 28 de setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

- Bernat Merino Peris: El 28 de setembre de 1912 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Sos pares es deien Bernat Merino i Benvinguda Peris. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquesta època defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT «col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva.

Bernat Merino Peris (1912-1988)

***

Alfredo Prades Ribera

Alfredo Prades Ribera

- Alfredo Prades Ribera: El 28 de setembre de 1915 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)l'anarcosindicalista Alfredo Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó. Llaurador d'ofici, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució va pertànyer a les dues col·lectivitats que hi hagué a Massalió i fou voluntari a la «Columna Durruti». L'agost de 1937 assistí a l'Escola Preparatòria d'Oficials, d'on va sortir amb el grau de tinent i s'integrà en el II Batalló de la III Companyia de la 120 Brigada Mixta de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti»). El setembre de 1938 formava part del Batalló Disciplinari de Combat del XI Cos de l'Exèrcit com a caporal, d'on va ascendir a sergent. Ferit en combat, va ser traslladat a un hospital de Barcelona (Catalunya), on va ser apressat per les tropes franquistes en 1939 en ocupar la ciutat i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra a Saragossa (Aragó, Espanya), el 27 de desembre de 1939 va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «adhesió a la rebel·lió». Purgà la pena a les presons de Saragossa, Barcelona i Burgos. Un cop lliure es casà i s'establí a Zestoa (Guipúscoa, País Basc). Alfredo Prades Ribera va morir el 28 d'agost de 1986 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc).

***

Tuli Kupferberg

Tuli Kupferberg

- Tuli Kupferberg: El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972), Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.

***

Piero Ciampi

Piero Ciampi

- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últim àlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos, L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gaetano Agostino Fontana

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 28 de setembre de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Havia nascut el 2 d'agost de 1871 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS