Efemèrides anarquistes
efemerides | 07 Febrer, 2024 12:30
Anarcoefemèrides del 7 de febrer
Esdeveniments
Capçalera
de L'Émancipation
- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La política és l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.
***
Portada del fullet de la conferència de Juan López
- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol «Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució, és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.
***
Portada
del número únic d'Il Cavatore
- Surt Il
Cavatore:
El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el
número
únic del periòdic anarquista Il
Cavatore.
Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la
Unió Sindical Italiana
(USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al
destacat
anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de
1958. El
número, el director responsable del qual fou Carlo
Venturotti, repassà la vida de
Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio
Bacconi, C. Ferrari,
Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.
Naixements
Notícia de la detenció de Gaetano Naglia apareguda en el diari parisenc La Presse del 26 de desembre de 1889
- Gaetano Naglia: El
7 de febrer de 1851 neix
a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Gaetano Naglia, conegut com Il Moro dell'Arena.
Sos pares es deien
Medardo Naglia i Pellegrina Frignani. Sabater de professió,
milità activament a
Itàlia i formà part de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). En
1874 va ser amonestat formalment per les autoritats i l'any
següent va ser
condemnat per primera vegada a dos mesos de presó i a sis
mesos de vigilància
especial; posteriorment se li va assignar la residència per
tres anys a l'illa Favignana
i a Lampedusa (Sicília), d'on sortí el novembre
de 1878. En 1879, enfrontat a
les idees legalistes d'Andrea Costa i va fer costat els anomenats
«anarquistes
intransigents». Constantment vigilat, en 1882
s'exilià a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà a formar part de la
Secció de Propaganda, juntament amb
altres destacats anarquistes (Jacques Cretton, François
Dumartheray, Jean
Grave, Georges Herzing, Antoine Perrare, Jules Alexandre Sadier, etc.),
participant en la fundació del Grup Anarquista
Italià. L'abril de 1884 desaprovà
amb Jean Grave l'aparició del periòdic anarquista
L'Explosion, posteriorment L'Éclat,
crític amb la tasca de Le
Révolté. El
març de 1885 va ser detingut amb Jean Grave sota
l'acusació de «propaganda
activa anarquista» i interrogats pel jutge federal Berdez. El
28 d'agost de
1885 va ser novament detingut pel robatori de vuit rellotges a un
viatjant
anomenat Bussi i les autoritats el consideraven com un dels anarquistes
italians més actius de Ginebra. En 1886 formà
part del comitè que donà suport a
la candidatura d'Amilcare Cipriani i aquest any va ser expulsat del
cantó de
Ginebra. En 1887 s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà de
sabater i on, amb altres companys (Farini, Francini, etc.),
desplegà una
intensa activitat anarquista en el si de la colònia
italiana. En aquesta època
creà tres grups anarquistes a barris marsellesos
(Belle-de-Mai, Endoume i Vauvan)
i mantingué relacions amb Itàlia,
Suïssa, Espanya i Anglaterra. En 1888 era
membre del grup «Intransigenti» (Antonio Balassiui,
Vittorio Beltramini, F.
Bianchi, E. Caselli, Luigi Crucioli, Decimo Garinei, Joseph R., Luigi
Raffuzzi,
Giuseppe Stefanini i Cesare Topi) de Marsella i a finals d'aquell any
aquest
grup signà un manifest contra Amilcare Cipriani i la
«Lliga Latina». El 24 de
desembre de 1889 va ser detingut després de l'escorcoll de
casa seva, on la
policia va trobar cartutxos de dinamita i de fusell militar. Jutjat, va
ser
condemnat a un mes de presó i a una multa de 100 lires. El
23 d'abril de 1890
se li va decretar l'expulsió del país. Amb Decimo
Garinei, fundà el periòdic
marsellès L'Anarchia,
que per manca
de fons publicà només dos números (18
de març i abril de 1890), el qual dirigí
i la gerència del qual estigué a mans de Charles
Mercier i de Louis Morel, i en
el qual col·laboraren Alfredo Baccherini, Gorini,
Théodore Jean, Ugo Parini, Salvatore,
Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, entre d'altres. Aquest grup es
reunia al
Bar de la Dégustation, al número 30 Quai du Port.
En aquesta època intentà
muntar una impremta clandestina, però aquest projecte no
reeixí. L'abril de
1892 va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia)
arran d'unes explosions de
dinamita. En 1894 va ser integrat en el repertori de individus a
controlar per
la policia de fronteres. De bell nou a Ravenna, va ser un dels
organitzadors de
la Societat de Resistència de Sabaters i de Paletes. En 1898
col·laborà en la
creació d'una federació anarquista provincial.
Posteriorment s'instal·là un
temps al domicili de son fill, pintor a Sanremo, però
retornà a Marsella. En
1911 s'establí definitivament a Ravenna, on
continuà militant en el moviment
llibertari. En 1928 estava internat en un asil de pobres de Ravenna.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre el
judici de Charles Gallo aparegut en el diari
algerià La
Mahouna. Journal de l'arrondissement de Guelma
del 18 de juliol 1886
- Charles Gallo:
El 7 de febrer de
1859 neix a Le Palais
(Belle-Île-en-Mer, Ar
Mor-Bihan, Bretanya) el
militant
anarquista Charles-Auguste Galo, més conegut com Charles Gallo.
Era fill natural de la modista Marie-Joséphine Galo, qui
també era filla
natural, i que es quedà embarassada d'un sabater amb qui
convivia.
L'infant va ser
pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa.
Després visqué de la caritat
pública fins als 14 anys, que entrà a treballar
12 hores diàries per un franc
vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers
(País del Loira,
França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les
nits llegia i
assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i
estudiós, va ser convençut per un
dels seus professors dels cursos nocturns perquè es
presentés als exàmens d'admissió
de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué
la segona plaça per
ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala
cal·ligrafia– i entrà a
treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita
població. Després va
fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys
estudià química pel seu
compte i entrà a treballar en algunes fàbriques,
però sempre era acomiadat per
discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879
va ser
detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a
cinc anys de
reclusió. Segons va explicar, entrà a la
presó com «col·lectivista
revolucionari»
i sortí com «anarquista». L'octubre de
1884 va ser alliberat i entrà a fer
feina en diversos comerços de Nancy (Lorena,
França), però sempre era acomiadat
per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la
presó es
convertí al protestantisme, però això
no sembla creïble. L'abril de 1885, per
recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta
Normandia, França), on vivia
aleshores, i passà a treballar de tipògraf a
Nancy. Segons informes policíacs,
estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca
municipal, gastava
tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de
Pietr Kropotkin. Segons
alguns, freqüentà el Partit Radical,
però trencà amb ells i creà un
efímer
Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena
d'obrers (Astier,
Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.).
Rebia, del sabater parisenc Bouriant,
periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven
a la seva habitació
del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època
treballava de guardià
d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre
François Martin,
buscat per la justícia a París i en suport del
qual hauria fet una col·lecta
abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que
també estava
subscrit als periòdics Le Cri du
Peuple
i La Guerre Sociale, que parlava
anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre
de 1885 el seu
protector de Rouen envià una carta anònima al
prefecte de policia assenyalant
que Gallo cada vegada era més anarquista, però
que sabedor d'un projecte
d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà.
Galló va decidir cometre un
atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un
revòlver que li havia
deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A
París es registrà en un hotel
al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de
març de 1886, a les 3 de la tarda, va
llançar des de les galeries superiors el flascó
d'àcid en mig de Borsa de
París. L'ampolleta no esclata, però escampa una
olor nauseabunda que provoca el
pànic i seguidament va disparar tres trets de
revòlver a l'atzar que no van
ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó
parisenca de Mazas, des d'on
va escriure diversos articles per al periòdic Le
Révolté i
unes memòries («Notes pour servir à
l'instruction de mon procés»). El 26
de juny de 1886 va ser jutjat a
l'Audiència del Sena i durant el procés va
provocar incidents que van fer
ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca
la revolució
social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la
dinamita!»
El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a
declarar que sentia no
haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva
acció de «propaganda
pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a
20 anys de treballs
forçats i constret a relegació com a reincident.
Enviat primer a Avinyó
(Provença, Occitània) i al penal de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes,
França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la
colònia penitenciària de
Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març
de 1887 a l'illa Nou (Nouméa,
Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10
de setembre de 1887 va agredir
un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre,
però ell va sortir amb
dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887
va ser condemnat a
mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser
commutada per treballs
forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita,
injurià els membres de la
comissió disciplinària i el metge-major de l'illa
Nou el va fer internar a
l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida
de suport en Les
Temps Nouveaux sobre la seva situació de
«cadàver vivent». L'1 de gener de
1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907,
després de vint anys de
relegació, acumulà 29 dies de presó
por «inconveniències», 165 dies de
presó
per «insolència, rebuig d'obeir,
imputació calumniosa, amotinament i robatori»,
i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits
anarquistes, rebuig d'obeir,
insults i amenaces als metges i imputació
calumniosa». L'1 de gener de 1908 la
seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i
el 14 de desembre
de 1913 obtingué una reducció de pena de set
anys. En 1916 rebé tres noves
penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó.
Charles Gallo va morir el 23
de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la
colònia penitenciària de
l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia).
***
Henri
Gauche
- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix al IX Districte de París (França) el militant i periodista anarquista Louis Henri Auguste Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Sos pares, paperaires, es deien Alfred Édouard Athanase Gauche i Félicité Julie Augustine Laudner. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Les Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Élancourt (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1920 es casà al XIV Districte de París amb Louise Augustine Crécy. En aquesta època vivia al número 2 de carrer Cassini de París. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 al seu domicili d'Élancourt (Illa de França, França).
***
Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919
- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Era fill de la parella belga no casada formada per Alfred Béranger, torner mecànic, i Charlotte Liàgre, domèstica, residents a Tournai (Hainaut, Valònia), i que legitimaren l'infant amb el matrimoni celebrat el 4 de maig de 1874 a Tournai. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. El 10 d'abril de 1899 es casà a Roubaix amb Palmyre Versporten. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a La Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 80 de l'avinguda Jean Jaurès de La Courneuve.. Julien Béranger va morir el 14 de març de 1939 al seu domicili de La Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.
***
Notícia del processament d'Edmond Lapeyre apareguda en el diari bordelès La Gironde del 7 de març de 1900
- Edmond Lapeyre:
El 7 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1876
neix a
la I Secció de Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista il·legalista Edmond François
Lapeyre. Sos pares es deien Henri
Pierre Lapeyre, mariner, i
Louisa Laban, domèstica. Es guanyà la vida
treballant de serraller electricista
i després de comerciant de cafè. En 1893 el seu
nom ja figurava en un llistat
d'anarquistes de la policia. Entre 1897 i 1898 formà part
del grup de desvalisadors
anarquistes anomenat «Banda de Bacalan», creada
pels germans Bernard i Vincent
Desmons, i que actuava al barri dels Chartons de Bordeus. Detingut i
processat,
el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de la
Gironda a un any de
presó per diversos robatoris perpetrats durant la nit del 4
al 5 de març
d'aquell any als magatzems del comerciant draper Lopez, al
número 82 del
passeig Victor Hugo; durant la nit del 20 al 21 de març al
domicili d'un tal
Plazenet, al carrer Poyenne; i durant la nit del 10 a l'11 d'abril al
domicili
d'un tal Vignaud, a la plaça Saint Martial. Aquests
robatoris els va efectuar
amb la seva companya Jeanne Villeneuve, cosidora sabatera
llibertària que havia
conegut en una reunió anarquista, i amb Joseph Rolland, que
va ser condemnat a
un any de presó. En aquesta època vivia amb sa
companya al número 111 del carrer
Ornano. En 1903 va ser condemnat novament per un intent de robatori
efectuat
amb Pierre Dutou durant la nit del 30 al 31 de desembre de 1901 als
magatzems de
Bonysset, a la plaça Barbès d'Agen
(Aquitània, Occitània). Dutou va ser
detingut, jutjat i condemnat el 26 de maig de 1902 a 10 anys de
treballs
forçats en colònia penitenciària; el
novembre de 1902, a l'Illa de Ré
(Poitou-Charentes, França), abans de partir cap a Nova
Caledònia, es va decidir
a «cantar» i incriminà diversos
anarquistes (Edmond Lapeyre, Louise Pouchieux, Camille
Rambeau i Thomas Sarrieu). A resultes d'aquestes declaracions, el 13 de
novembre de 1902 va ser detingut. El 5 d'agost de 1903 va ser condemnat
per
l'Audiència d'Òlt i Garona a vuit anys de
treballs forçats. Intentà evadir-se sense
èxit de la presó d'Agen. El 23 de desembre de
1903 va ser embarcat a bord del
vaixell La Loire cap a la
colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa. Edmond Lapeyre va
morir el 12 d'agost de
1910 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).
Louis
Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]
- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix al II Districte de París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Alexandre Louvet. Sos pares es deien Louis Louvet, empleat de comerç, i Marguerite Marie Charles, telefonista. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El 9 de juny de 1923 es casà al XIX Districte de París amb Charlotte Louise Bernard, de qui es va divorciar. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. El 21 d'agost de 1954 es casà al VII Districte de París amb Fernande Constance Vaugeois. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).
***
Necrològica
de Joaquim Reboll apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 11 de
setembre de 1990
- Joaquim Reboll: El 7 de febrer de
1908 neix a Onda (Plana Baixa,
País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim
Reboll.
En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on fou internat en diversos camps
de concentració. Durant
l'Ocupació participà en la Resistència
enquadrat en un maquis que actuava al
departament de Les Landes (Aquitània, Occitània).
Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là com a obrer
agrícola a Besiers, on milità en la
Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant
càrrecs de
responsabilitat orgànica. Després de la seva
jubilació, malgrat els seus minsos
ingressos, participà en el suport financer del moviment
llibertari fins a la
seva mort. Joaquim Reboll va morir el 7 de
juny –algunes
fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1990 a
l'Hospital de Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 de febrer de 1985
***
Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)
- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).
Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)
Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)
***
Necrològica
d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembre de 1988
- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).
***
Domènec
Campà Claverol (1939)
- Domènec Campà Claverol: El 7 de febrer de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Campà Claverol. Es guanyà la vida treballant de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lluità contra el feixisme com a milicià de la «Columna Ortiz», sobretot a Azaila (Terol, Aragó, Espanya) i fou comissari del Batalló 864 de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Pavelló 25). El 13 de juliol de 1939 pogué embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del Méxique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Va rebre el suport del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). L'11 de febrer de 1941 va ser nacionalitzat mexicà. Son germà fou el pedagog llibertari Joan Campà Claverol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Joan Campà Claverol (1914-1991)
***
Foto
policíaca d'Idilio de León
- Idilio de León: El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu «La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.
---
efemerides | 06 Febrer, 2024 13:03
Anarcoefemèrides del 6 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer, i únic, número de L'Armée Nationale
- Surt L'Armée
Nationale:
El 6 de febrer de 1892 surt a Saint-Gilles (Brussel·les,
Bèlgica) el primer, i únic, número del
periòdic anarquista antimilitarista L'Armée
Nationale. Organe du proletariat libertaire.
Portava els epígrafs «La patriotisme es le dernier
refugi dels coquins!» (El
patriotisme és l'últim refugi dels covards),
d'August Spies, i «Qu'est-ce que
l'armée? Una multitude d'affamés servant de
chiens de garde aux affameurs!» (Què
és l'exèrcit? Una multitud d'afamats fent de
gossos de guarda dels causants de
la fam!). Aquesta publicació va ser editada i impresa pel
tipògraf anarquista
Alexandre Joseph Longfils, que entre abril de 1891 i desembre de 1892
publicà
estampà el setmanari L'Homme
Libre. Organe de
combat pour l'émancipation des travailleurs. Els
articles L'Armée
Nationale, sense signar, tingueren una
orientació essencialment antimilitarista. Comptà
amb el suport d'A. Reniers.
***
Capçalera de Le Journal du Peuple
- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, i òrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.
***
Premsa llibertària
- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.
***
Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste
- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).
***
Capçalera
del primer número de ¡¡Campo!!
- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista ¡¡Campo!!
Órgano del Comité Regional de Relaciones
de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3
de juliol del 1937) portà
com a subtítot «Órgano de la
Federación Regional de Campesinos de Cataluña.
CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) va ser acordada
en un Ple l'organització agrària confederal
celebrat a Barcelona. Fou dirigida
per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar
Leon de Alba, Herminio
Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego,
J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer,
F. Peraes, J.
Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i
tingué
dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és
especialment interessant per
investigar el procés col·lectivitzador de la
Revolució espanyola. En sortiren
44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.
¡¡Campo!! (1937-1938)
Naixements
Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912
- Olivier Georget:
El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé
(País del Loira, França) l'anarquista i
sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia
Pierre
Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a
treballar com a
aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i
dos anys després passà a
treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà,
amb Ludovic Menar i
Louis Monternault, la Société des Compteurs
d'Ardoises (SCA, Societat dels
Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les
malalties i la
jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un
sindicat de pissarrers i 1880
fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André
Bahonneau i Louis Monternault,
de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers
d'Angers-Trélazé. Vigilat
per la policia per les seves idees llibertàries i per la
seva activitat
sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense
resultats,
llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave,
Charles Malato,
etc.) i premsa llibertària (La
Révolte,
etc.). En 1895 un informe policíac anotà que
«no reconeix cap govern i detesta els
burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a
Trélazé. Fou un
dels principals promotors de les vagues d'aquella època
(1891, 1893, 1897, 1903
i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista
perillós» de la
Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en
una organització semblant a
Renazé (País del Loira, França), la
Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de
Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a
començaments de 1904 creà un sindicat
pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació
Nacional dels Pissarrers des de
la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense
família, en 1907 passà a
treballar a la conca pissarrera del País Segréen,
a Renazé, on amb Pierre Gémin
escampà el moviment sindical en aquesta regió. El
març de 1910, en el Congrés
d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de
la Federació
Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i
Pedreres de França, més
coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del
Subsòl (FNTS), de Confederació
General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la
unió de les
federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan
esclatà la Gran Guerra abandonà
Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS
al número 33 del carrer de la
Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble
de la Casa dels Sindicats de
la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats
al front i en 1917 aconseguí
que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines
de ferro
i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva
assimilació com a obrers miners.
Aleshores ell també passà a treballar a les mines
de carbó. En 1919 abandonà
tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a
Rablay-sur-Layon
(País del Loira, França). Olivier Georget va
morir el 18 d'octubre de 1927 a
l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on
havia estat enviat d'urgències.
***
Adamo Mancini
- Adamo Mancini:
El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet.
Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco
Mancini i Eva Berti. Després
de fer els estudis primaris, freqüentà un temps
l'Escola Tècnica i esdevingué
sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), seguí els passos
polítics d'Andrea Costa i el novembre
de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista
d'Imola, del qual
esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881
presentà la sol·licitud,
amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el
periòdic Avanti!, i com
al seu gerent responsable
va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi
universal,
en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya
(PSRR), celebrat
el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les
eleccions
municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions
toparen amb la línia
possibilista política d'Andre Costa, qui jurà
fidelitat a la monarquia com a
diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini
abandonà el partit.
Contràriament a son germà Antonio,
reprengué les tesis llibertàries i aquell
mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i
Giuseppe Benati, la Secció
de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va
ser detingut per
aferrat un manifest de lloança a la Comuna de
París. L'1 de febrer de 1885 el
diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació
parlamentària per a denunciar la
seva detenció sense judici. Després de 16 mesos
de presó preventiva, el juny de
1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia)
i condemnat a 22 mesos de
presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la,
va ser novament empresonat 11
mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola.
Reprengué l'activitat política
i participà en la fundació del Cercle Socialista
Revolucionari «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887
començà a col·laborar en el
full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) La Rivendicazione.
Sembla que després de fer un viatge a França en
1888, reprengué amb força la seva
militància anarquista i començà a
publicar
una llarga sèrie de números únics, que
arribaran a la quarantena cap el 1920.
Alguns títols de la primera sèrie, publicada
entre maig de 1890 i juny de 1894,
són La Canaglia, La Ciurmaglia, La
Poveraglia,
La Marmaglia, La
Gentaglia, I Pezzenti,
I Ribelli, I
Miserabili, I Malfattori,
Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La
Rivendicazione, Non Votate,
Il Ribelle, La
Libera Parola, etc. El desembre de
1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés
Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en
representació dels
anarquistes d'Imola. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament
detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després
emprengué un llarg viatge que
el portà a diverses ciutats europees (Marsella,
París, Londres, Brussel·les i
Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost
i el 17
de desembre de 1893 edità el periòdic La
Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de
1894, retornà a
la presó, aquesta vegada amb sa companya, la
també militant anarquista Palmira
Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de
residència forçada,
pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario,
Nàpols, Ponça i Pantelleria. En
aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la
seva ciutat natal el
va nomenar membre del consistori, però ell
rebutjà l'elecció per coherència. El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional.
Retornà a Imola amb sa
companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada
sobretot en la crítica a
l'administració local socialista, rebutjant totes les seves
ofertes, des d'un
lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de
secretari de
l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de
1899 edità una
segona sèrie de números únics (Imola…
Nostra…, Il Patatrac di Imola
Nostra!…, La Coda del
Patratac di Imola Nostra!…, Imola…
Nuova, Imola Vecchia, La
Baraonda, La Resurrezione, Imola
Ride!…, La Plebaglia),
caracteritzats per la seves crítiques a
l'administració local i contra els socialistes
d'Il Momento. A
començament del nou
segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista
i fou corresponsal
d'Il Grido della Folla (1902),
publicant Alberghetti Risorto
(1903)
i Lo Zigo Zago di Imola Nostra
(1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i
condemnat a
quatre mesos de presó. Col·laborà i
difongué una sèrie de fulls de tirada
estatal, com ara La Protesta Umana,
La Rivolta i L'Agitatore.
El juliol de 1912 assistí com a observador al
Congrés
Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i
en 1913 publicà Imola Nostra.
En 1914 sortiren les seves
Memorie di un anarchico i el seu
fullet Dall'internazionalismo di Andrea
Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan
esclatà la Gran Guerra
s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis
intervencionistes d'Alceste De
Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la
postguerra
continuà amb la seva militància, editant
l'última de les seves publicacions, Imola
«Nostra» (1920) i col·laborant
a
partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo
Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Un
carrer a Imola porta el seu nom.
***
Alice Télot (Jacques Fréhel)
- Jacques Fréhel:
El 6 de febrer de 1861 neix a
Saint-Servan (Bretanya; actualment pertany a Saint-Malo, Bretanya)
l'escriptora
anarquista Alice Télot, més coneguda sota el
pseudònim literari de Jacques
Fréhel. Sos pares es deien Jules Alexandre
Télot i
Honorine Elisa Ponée. Vídua de Jules Martin,
l'abril de 1899 conegué
l'escriptor
anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner)
amb qui engegà un relació amorosa
gairebé clandestina, ja que ella treballava
en la protecció de la infància i en la
beneficència privada. Ambdós treballaren
entre finals de 1900 i començaments de la dècada
de 1910 com a negres per a un
escriptor fulletonista. És
autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com
ara Dorine (1890), Bretonne
(1891), Déçue
(1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903,
Premi Jules
Favre) i La guirlande sauvage
(1911).
Entre les seves obres destaca Le
précurseur (1905), reeditat pòstumament
(1979 i 1989); aquesta novel·la
filosòfica, al voltant d'una història d'amor,
descriu una mena de falansteri
femení basat en els principis de l'estoïcisme,
l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà
en diferents publicacions periòdiques (Boulevard
Montmartre, Le Figaro
Illustré, La Fronde,
Le Livre, Les
Loups, La Nouvelle Revue,
Nouvelle Revue Internationale
Européenne, La Revue
Hebdomadaire, Le
Rythme, L'Union Agricole de
Quimperlé,
L'Union de la Haute-Marne, etc.).
Els
seus protagonistes gairebé sempre són dones. En
1958 Han Ryner publicà La sillage
parfumé,
recull de records
sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que
ella havia cremat. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de
1918 al seu
domicili del IV Districte de París (França) a
causa d'una congestió
pulmonar.
***
John Henry Mackay
- John Henry Mackay: El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, –quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy–, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.
***
Notícia
sobre el judici de Victor Willems apareguda en el diari de
Laval La Mayenne
del 14 d'agost de 1898
- Victor Willems: El
6 de febrer de 1866 neix a Saint-Josse-Ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Victor
Willems. Era el germà petit de
l'escultor anarquista Henri Willens. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista
escultor ornamentista, milità en el moviment anarquista de
Saint-Josse-Ten-Noode.
En 1886 una condemna per «rebel·lió a
l'autoritat». El 8 de maig de 1895 va ser
condemnat, novament per «rebel·lió a
l'autoritat», a vuit dies de presó per
haver intentat rescatar son germà Louis Willems dels
gendarmes qui, durant el
judici celebrat el 5 d'abril de 1895 contra son germà Henri
Willems, havia
acollit el veredicte al crit de «Visca
l'anarquia!». La policia, que el
considerava un «anarquista bellugadís i
perillós», sospitava que tenia muntada
una impremta clandestina al seu domicili, al número 106 del
carrer Louvain de Saint-Josse-Ten-Noode,
on es fabricava moneda falsa. L'11 d'agost de 1898 Victor Willems
durant
l'escorcoll de casa seva disparà contra els tres gendarmes
que havien
acompanyat el comissari de policia Mommaerts ferint-ne un al coll;
d'antuvi
aconseguí fugir-ne, però va ser capturat pels
vianants i lliurat a la policia.
Al seu domicili restaren alguns companys seus que disparen contra la
policia,
ferint-ne el comissari i alguns gendarmes; son germà
Théodore Willems va ser
detingut, però tres obrers ornamentistes pogueren fugir-ne.
Després de tres
dies de judici, l'1 de febrer de 1899 va ser condemnat per
l'Audiència de
Brabant a 15 anys de treballs forçats i la
prohibició d'exercir els seus drets
civils, militars i polítics. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Luigi Bertoni
- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927)
- Charles Desplanques: El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Aristide Desplanques. Sos pares, destiladors, es dien Pierre Charles Jean Baptiste Desplanques i Marie Joséphine Désirée Lebis. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. El 28 de maig de 1904 es casà al III Districte de París amb la barretera Fernande Philomène Corbin i en aquesta època vivia al carrer Corbean de París. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat –ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció– com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde, Le Combat Social, L'Emancipateur, Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). La darrera època de sa vida la passà a Cherbourg (Baixa Normandia, França), on treballava de llibreter. Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França).
***
Necrològica
de Maria Macià Trilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 novembre de 1966
- Maria Macià
Trilla:
El 6
de febrer de 1882 neix a l'Espunyola (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Maria Macià
Trilla. Sos
pares es deien Ramon Macià Torrescasana i Maria Trilla
Cardona. En 1906
es casà
amb l'anarcosindicalista Valentí Cadena Cots, amb qui
tingué dos
infants. Milità
amb son company en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Gironella (Berguedà,
Catalunya). En els anys trenta el seu domicili de Gironella sovint va
servir de
refugi dels companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i s'establí a la zona de Masament
(Llenguadoc, Occitània), on
milità en
la CNT de l'exili. Maria Macià Trilla va morir el 15 de
juliol de 1966
al seu domicili de Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc,
Occitània).
- Lanciotto Corsi: El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els «anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per «activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per «delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per «expatriació clandestina a França» i «violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia).
***
- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. Sos pares es deien Gregorio Aransáez i Francisca Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la «Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris. Saturnino Aransáez Aranzáez va morir el 12 d'agost de 1959 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc).
---
efemerides | 05 Febrer, 2024 12:11
Anarcoefemèrides
del 5 de febrer
Esdeveniments
L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878
- Atemptat de Zasulic: El 5 de febrer de 1878 –24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.
Vera
Zasulic (1849-1919)
***
Cartell del míting
de Kropotkin
- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Què és l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.
***
La
seu d'El Hijo de El
Ahuizote amb el provocador cartell
- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.
***
Capçalera
de La Lueur
[CIRA]
- Surt La Lueur: El 5 de
febrer de 1924 surt a Tours (Centre, França) el primer
número del periòdic
multicopiat La
Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror.
Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan
d'expressió de la Federació
Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista
(UA). Portava
l'epígraf «Ni Déu ni patró.
Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta
publicació van ser els germans Marcel i
Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós
van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de
«provocació
al crim i a l'assassinat» arran de l'article
«Cottin», aparegut en el número
tres d'aquesta publicació, on defensava Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges
Clémenceau, president
del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En
sortiren
cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.
Naixements
Johann Most (1872)
- Johann Most: El 5
de febrer de 1846 neix a Augsbourg (Suàbia,
Regne de Baviera; actualment Alemanya) el militant i propagandista
anarquista i
sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann
Joseph
Most, conegut com Hans Most o John Most.
Era fill natural d'una institutriu
d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10
anys sa mare, una
germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de
còlera. Rebel ja d'infant,
rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la
«pedagogia de la pallissa». En
1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava
contra un professor
francès especialment odiat pels seus severs
càstigs, fet que en provocà la seva
expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la
governació del districte
d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la
vida impossible, a ell
i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un
flegmó a la part esquerra de
la cara, procés que degenerà en un
càncer que implicà en 1859 la necessitat
d'una intervenció quirúrgica d'ablació
d'una part de la mandíbula per part del
doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del
fadrinatge d'obrer
enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba
fins al
capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en
poble, treballant a 50
ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria,
Suïssa, Itàlia, etc.). En
1866, durant la guerra francoprussiana, treballà
d'enquadernador al cantó suís
de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle
(Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent
capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els
escrits de Ferdinand
Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció
Obrera, de la qual va
ser nomenat secretari. El novembre de 1867
s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa),
on s'afilià a la societat obrera
«Harmonia» i a l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva
desfiguració
al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868
s'establí
a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès).
D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué
ràpidament un dels principals activistes de la lluita
social. El 13 de desembre
de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una
manifestació obrera
davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En
aquesta
època el govern austríac promulgà unes
lleis antisocialistes especialment dures.
El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva
militància; jutjat el 4 de
juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de
presó, que purgà a
la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular
després de la seva passada per les
garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat
gràcies a
una amnistia i engegà una gira de conferències
per Àustria, per mor de la qual
el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i
retornà a Alemanya, després que
un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a
l'estació. Establert a
Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment
Alemanya), edità el
periòdic Chemnitzer Freie Presse i
engegà una vaga, per la qual va ser
detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de
Chemnitz. Aquest
mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per
un discurs i reclòs
a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el
seu empresonament per
escriure Kapital und Arbeit, una
explicació i interpretació d'El
Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la
interpretació que
en donà no gustà en absolut a Marx i als seus
deixebles, exceptuant el filòsof
revolucionari Eugen Dühring, que el defensà
vigorosament. El 26 de desembre de
1873 es casà amb Klara Hansh i la parella
s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de
Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on
treballà en el
periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara
que força desil·lusionat del
parlamentarisme –el defineix com «el més
pur teatre de guinyol, els fils del qual
poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les
eleccions federals
alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del
Sozialdemokratische
Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer
d'Alemanya) per al Reichstag
per la circumscripció de Chemnitz, però per un
discurs de celebració públic de l'aniversari
de la Comuna de París celebrat el 18 de març de
1874, va ser destituït i tancat
26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment
que aprofità per aprofundir
en els seus estudis i escriure. D'aquesta època
és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch
i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus
meinem Gefängniss-Tagebuch (1876),
on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure,
s'oposà als líders
socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i
col·laborà en el periòdic
socialista Berliner Freie Presse, on
intentà publicar textos del seu
admirat Dühring, però Liebknecht, seguint
instruccions d'Engels, s'oposà
categòricament i aquest últim publicà
el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878,
en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans
de
l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important
repressió contra els
cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat
d'expressió, fet
pel qual decidí, després d'una estada a
França fins finals de 1878, exiliar-se
a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la
capital anglesa
publicà a partir del 3 de gener de 1879 el
periòdic en llengua alemanya Freiheit,
que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi
Alemany i on critica el
reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà
diverses vegades a París i a Brussel·les
(Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar
en un míting. En 1880 se
separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí
dos anys després. Aquest
mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en
rebel·lia a dos anys de
presó per un article seu i va fer una gira
propagandística a Suïssa. En 1881,
en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt
influenciat per les
idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en
contacte amb destacats
pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico
Malatesta. El
juny de 1881 després d'aplaudir des de les
pàgines de Freiheit
l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per
les autoritats britàniques
a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la
presó londinenca de Coldbath
Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i
encoratjat
per les notícies de les lluites socials i laborals
nord-americanes, decidí
instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el
convidaven
reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882
s'embarcà a Liverpool
cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i
va ser acollit
triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va
fer una
gira de conferències per les principals ciutats industrials
nord-americanes
(Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la
creació de noves
agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit
a Nova York,
amb la intenció d'unificar les forces socialistes,
socialistes revolucionàries
i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat
«Congrés de Pittsburg», amb altres
companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la
International
Working People's Association (IWPA, Associació Internacional
del Poble
Treballador), també coneguda com la «Internacional
Anarquista» la
«Internacional Negra», que reivindicava la igualtat
econòmica, l'organització
cooperativa de la producció i el federalisme.
Després dels «Fets de Haymarket
Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la
premsa l'acusà de ser-ne
responsable i engegà una campanya contra el que
anomenà l'«enemic públic
núm.
1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va
ser detingut a Nova York després
d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a
un any de presó
per «incitació a la
rebel·lió». Publicà, primer
per lliuraments en Freiheit,
el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft
(Ciència de la guerra
revolucionària), una mena de guia per al bon ús
d'explosius. L'anarquista Alexandre
Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de
1892
contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va
solidaritzar amb
aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que
segons ell accentuava
la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les
mans. Fundà el grup de teatre
«Free Stage» i va escriure nombroses peces
dramàtiques, actuant ell mateix en
algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre
1899 i 1901 Freiheit
patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la
seva salut deteriorada, es
llançà a fer una gira de conferències,
que va implicar el seu final. Johann
Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati
(Ohio, EUA), on va
tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos
traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen
über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter
von Chemnitz und
Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den
Berliner Gerichten. Eine
Studie über deutsch-preußische
Rechtszustände (1875), Revolutionäre
Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend
Gebrauches und
Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle,
Knallquecksilber,
Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s
Proletarier-Liederbuch
(1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter
aus meinem Gefängniß-Tagebuch
(1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag,
gehalten vor Berliner
Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die
Socialdemokratie. Ein Mahnwort
an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und
Arbeit. Ein populärer
Auszug aus Das Kapital von Karl Marx
(1876), Zur Geschichte der
Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die
socialen Bewegungen im alten
Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika
contra Freiheit (1880), Discussion
über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt
von Paul Grottkau und Joh.
Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda
der That (1885), Acht
Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die
Hölle von Blackwells Island
(1887), Die Gottespest (1887), Stammt der
Mensch vom Affen ab? (1887),
Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die
Freie
Gesellschaft. Eine Abhandlung über
Principien und Taktik der
kommunistischen Anarchisten (1887), Die
Eigenthumsbestie (1887), Zwischen
Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat
(1887), Vive la
Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der
Narrenthurm (1888), Der
Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus
(1889), Unsere
Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social
Monster. A Paper on
Communism and Anarchism (1890), Die historische
Entwickelung des
Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik
der Gottes-Idee
(1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes
(1903), entre
d'altres.
Johann Most
(1846-1906)
***
Notícia
sobre l'organització de la gira propagandística
de
Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva
del 9 d'agost de 1913
- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia, «perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino i òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut íntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto & Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del «Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la «Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat «còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol –algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.
***
Foto
policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)
- Armand David: El
5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França)
l'anarquista Armand Auguste
Théophile David. Sos pares es deien François
David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer
Saint Nicolas de Choisy-le-Roi
(Illes de França, França) i treballava a la
fàbrica de faiança
«Boulanger»
d'aquesta població. La seva companya era una costurera
anomenada Rollin, la
qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de
Choisy-le-Roi. Era amic del
ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març
de 1894 el comissari Rougeon de
Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada
d'anarquistes sota
l'acusació d'«associació
criminal». Detingut, va ser enviat a la presó
parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894
i 1896
figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer
de 1898
va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Manuel
Devaldès
- Manuel Devaldès: El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).
***
Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935
- Jesús Tobes
Cibrián:
El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista
Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges
citats com Torbes i Cirbián.
Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat
d'haver
estafat l'assegurança d'accidents
de la
feina. Després de la guerra civil s'exilià a
França i durant els anys quaranta
s'establí a Nantes (País del Loira,
França), on milità en la Regional del Nord
de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de
juliol de 1960 a França.
***
Luigi
Ballarin
- Luigi Ballarin: El
5 de febrer de
1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó,
anarquista i resistent antifeixista
Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi.
Fill
d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i
Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia
amb sa família quan son pare
es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb
son germà petit Giuseppe,
s'enfonsà en el món de la
delinqüència i arran de dues condemnes per robatori
de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910
al reformatori de
Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué
l'ofici de mecànic i realitzà el
servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri.
Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il
Toscanino, per la seva afició a fumar
cigars toscanos, i
esdevingué
anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va
ser empresonat per les
autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per
haver cantat en una fonda
cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i,
després de l'assassinat
l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans
d'un
escamot feixista, decidí exiliar-se a França.
S'establí a Saint-Priest
(Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la
fàbrica Berliet i on conegué sa
futura companya Elisabetta Maniago (Elisa
Maniago), amb qui arribarà a tenir set
infants. Força
actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco
i
Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió.
Després d'una
sèrie d'atemptats –contra el cònsol
d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la
Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser
declarat sospitós
d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va
ser detingut per
la policia de Lió i tancat a la presó de Saint
Paul de la capital arpitana. Un
cop lliure el gener de 1928, fugí cap a
Brussel·les (Bèlgica) i després es
retrobà amb sa família a Seraing (Lieja,
Valònia). Per guanyar-se la vida
treballà a les mines de ferro de la regió i
visqué amb sa companya i sos infants
a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg),
conegut com a lloc de
reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de
1929, després
d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es
casà amb
Elisa. Arran d'un
atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino
D'Ascanio contra el canceller
de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la
pistola amb la qual
realitzà l'atemptat i se li va decretar
l'expulsió l'agost i el novembre de
1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg
i, amb
Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de
Saint-Priest. El març
de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de
Viena del Delfinat.
Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny
(Illa de França, França), on van
ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu
domicili.
El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a
Lió. De bell nou
a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En
aquesta època freqüentà les
reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala
Tagliaferri,
del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una
nova pena
de dues setmanes de presó, però
aconseguí un ajornament de la seva expulsió.
L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució
espanyola i s'integrà en la
Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo
Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi.
Després dels fets de «Maig de 1937»
retornà a França. Entrà a treballar
d'obrer
de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de
Noisy-le-Sec (Illa de França,
França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet
de treballador que havia de
segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver
atupat un individu que
el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà
enmig, decidí retornar a
Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la
frontera, va ser tancat a la
presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat
a tres mesos
d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser
internat a Ancona
(Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un
bombardeig,
aconseguí fugir i reunir-se amb sa família.
Ajudà presoners anglesos i
americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a
més d'amagar soldats britànics
al seu domicili; per tot això se li va expedí un
certificat d'honor signat pel
Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània.
El maig de 1944
s'integrà en un grup partisà de la
«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de
la Llibertat i participà en la Resistència a la
zona d'Adria, especialment en
accions per impedir el carregament de les collites de grans amb
destinació a
Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi,
formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont,
Itàlia). Detingut pels nazis,
va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya).
Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els
companys. El camp fou alliberat
la primavera de 1945 i retornà a Adria, on
s'encarregà de la distribució de
queviures a la població i on se li va demanar que
acceptés el càrrec d'alcalde
de la població, cosa que refusà, decidint
retornar a França. A començament de
1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió
tres dels seus infants
proveïts amb documentació francesa,
passà clandestinament la frontera ja que
ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera,
va ser
atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i
l'abandonà enmig de
la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor,
pogué arribar
a París després de recuperar-se. L'abril de 1947
va fer venir sa companya i la
resta de la família, allotjant-se en una casa del XX
Districte parisenc. El 5
de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret
d'expulsió
de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre
la seva
participació en la Resistència i els seus lligams
francesos. En els últims anys
de sa vida col·laborà en Le
Libertaire.
Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi
cardíaca al seu domicili del número 166 del
bulevard de Charonne del XX Districte de París
(França), després d'haver confiat la
responsabilitat de sa família al company
Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).
***
Gino
Bibbi
- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.
***
Necrològica
de José Martínez Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
de l'11 de febrer de 1965
- José
Martínez Pérez: El 5 de
febrer de
1900 neix a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José
Salvador Tomás Martínez Pérez. Sos
pares es
deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i
Francisca
Pérez Matosas. Militant de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), patí les típiques cordes de
presos que recorrien la
Península. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on treballà de
jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan
(Gascunya, Aquitània, Occitània)
i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya
fou Manuela Gracia. Va
patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya,
Aquitània,
Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per
a cobrar la seva
pensió; desnonat per la medicina a l'hospital,
José Martínez Pérez va morir el
16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya,
Aquitània,
Occitània).
***
Carnet
del SIA de Marceau Lefebvre
- Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i Léonie Ceenaeme. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen Victoria –amb qui tingué un fill, Max–, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 04 Febrer, 2024 10:41
Anarcoefemèrides del 4 de febrer
Esdeveniments
Capçalera d'Ilota
- Surt Ilota: El 4 de febrer de
1883 surt a
Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la
publicació anarquista Ilota.
Portava l'epígraf d'Élisée
Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri
sono in ginocchio. Leviamoci!»
(Els grans són grans perquè la resta
està de genolls. Aixequem-nos!). De
periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent
fou
Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup
«socialista anarquista
revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una
«aliança tàctica» el
sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del
moviment anarquista
amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia
(PSRI), d'Andrea
Costa; proposició que comptarà amb el suport
d'Errico Malatesta i que atiarà un
debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani,
Niccolò Converti,
Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser
interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el
qual va ser acusat
d'haver distribuït un manifest subversió durant la
celebració del dotzè aniversari
de la proclamació de la Comuna de París. En
sortiren 17 números, l'últim el 20
de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la
detenció el 2 de juny de
Manzini durant una manifestació per celebrar el primer
aniversari de la mort de
Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que
simplement consistí a
col·locar una corona de flors commemorativa amb la
inscripció: «I Socialisti
Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a
Giuseppe
Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a
10 lires de multa.
***
El
año de los tiros, obra d'Antonio Ponce
- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes –la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda– i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses –diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons–, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres –no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones –natius, com eren denominats per «La Companyia»–, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts –mai no es va saber el nombre exacte– i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.
***
Capçalera
de Le Cravacheur
- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista Le Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.
***
Cartell
de l'acte
- Míting
antifranquista: El 4 de febrer de 1969 se celebra a
l'Escola Nacional Superior
de Belles Arts («Beaux-Arts») de París
(França) un míting antifranquista de protesta
per la instauració, el 24 de gener d'aquell any, de l'estat
d'excepció a tot
l'Estat espanyol per un període de tres mesos i per a
denunciar la complicitat
de govern francès de Charles De Gaulle en el lliurament de
militants
antifeixistes a les autoritats espanyoles. La proclamació de
l'estat d'excepció
va respondre a l'estat d'agitació dels sectors estudiantils
i obrers en aquella
època i era la primera vegada que es prenia aquesta
decisió des del final de la
guerra civil. També en el míting es
protestà per la prohibició, per pressions
de l'Estat franquista, de la representació al Teatre
Nacional Popular de París
de l'obra teatral La passion du general Franco,
del dramaturg llibertari Armand Gatti.
Naixements
Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894)
- Joseph Robin: El 4 de febrer de 1854 neix
a
Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França)
l'anarquista Joseph Hyppolite Yves
Robin. Sos pares es deien Hyppolite Robin, postilló, i Marie
Louérat. Va ser
sortejat a quintes a Bourgneuf-en-Retz, però va ser declarat
exempt per un
problema de varius i enquadrat en els serveis auxiliars de
l'exèrcit.
Instal·lat a París (França),
treballava d'obrer terrelloner per a l'empresa
Hillion i freqüentà les reunions anarquistes del
raval del Temple i del barri
de Grenelle, i, segons la policia, tenia una gran influència
sobre els obrers
terrelloners del barri. En una carta anònima datada el 5 de
juliol de 1889, va
ser denunciat al seu patró com un dels animadors de la
Cambra Sindical i de la
vaga de 1888. L'1 d'agost de 1891 va ser detingut per primera vegada
per
intentar fer fora els obrers que treballaven al pont d'Iena,
però finalment va
ser amollat. En aquesta època vivia al número 48
del carrer Lacépède de París.
El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà
l'escorcoll de casa seva
i portar-lo a la seva presència per
«associació criminal». En aquell moment
estava
inscrit en una llista d'anarquistes perillosos. El 2 de març
el comissari de
policia Necker es presentà al seu domicili, al
número 37 del carrer de
Frémicourt, i la policia va trobar diversos exemplars de
premsa anarquista (L'Almanach du
Père Peinard, Le
Père Peinard, La
Révolte, La Revue
Libertaire) i altres documents compromesos. Detingut, va ser
reclòs
preventivament i el 3 de març tancat a la presó
parisenca de Mazas. Durant el
seu interrogatori declarà que no era anarquista i que tenia
periòdics
anarquistes perquè li agradava llegir de tot. El 24 d'abril
de 1894 va ser
posat en llibertat provisional i el 22 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Meyer va sobreseure el seu cas per «associació
criminal». Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883
-Victor Berlioz-Arthaud:
El 4 de febrer
de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista
Victor Berlioz-Arthaud. Treballava
de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de
Lió. El 2 d'octubre de 1882 va
ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i
Correspondència de la
Federació Revolucionària de la Regió
de l'Est (FRRE), que agrupava la major
part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà
Trenta i Crestin, que dimitiren,
al cap del periòdic L'Étendard
Révolutionnaire. Poc després,
gràcies a la seva professió, va ser
comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de
novembre i portar les
recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien
refugiat per fugir de
la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos.
També aprofitava
els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra
propaganda
clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut,
juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes
manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) d'agost
d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a
Lió.
Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant
el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat
d'«afiliació a societat
internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any,
a sis mesos de
presó, 50 francs de multa i a cinc anys de
privació dels drets civils. El 19 de
juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul.
Habitual de reunions
polítiques, després del seu alliberament
deixà de participar-hi, encara que va
assistir al banquet organitzat per la Comissió de
Repartiment de Socors a les
Famílies dels Detinguts Polítics que es va
celebrar el 18 de març de 1884, en
ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al
restaurant Rivoire. Estava
casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc
de
la seva defunció.
***
Paul-Napoléon
Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)
- Paul-Napoléon
Roinard: El
4 de
febrer de
1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia,
França) el poeta simbolista i
llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Sos pares es deien
Napoléon Prudent Roinard i Eugénie Hortense
Peret.
Després d'uns
estudis força negligents a
l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va
instal·lar a París, on
va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i
Belles Arts, encara
que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta
maleït. A la capital
francesa freqüentà, a més de la
bohèmia artística, els cercles llibertaris. En
1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole),
va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies,
recull de versos
militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va
acabar
retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el
grup «La Butte», que
tindrà certa importància en la literatura
llibertària. Pel maig de 1891 va
crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,
òrgan dels
anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses
publicacions, com ara La
Plume, La Revue Libertaire, La
Mouette o La Phalange,
i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais
d'Art Libre.
Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort,
una adaptació sinestèsica
–també conegut com «teatre
odorífer»– i «obra d'art
total» a l'estil wagnerià
del Càntics dels Càntics que
va resultar escandalosa. En 1894 va
organitzar l'exposició pictòrica
«Retrats del proper segle», a Le Barc de
Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes,
novel·listes,
pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs,
crítics, actors, etc.,
de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant
catàleg aquell
mateix any (Portraits du prochain siècle)
que contenia les biografies
dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la
repressió contra el moviment anarquista arran del
«Procés dels Trenta», tement
per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos
anys, on va viure a
Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar
articles en
revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran
sacerdot en
Athalie. En tornar a París va intentar
representar sense èxit la seva
peça simbolista Les Miroirs. En 1912,
després de la mort de Léon Dierx,
quan el món literari va votar el nomenament del
Príncep dels Poetes, que va
guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener
de 1913
la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un
número a la seva persona,
on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de
Gourmont, G. Kahn,
Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul
Fort, Apollinaire,
etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara
Mallarmé, Verlaine,
Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions
citades, va
col·laborar en L'Humanité Nouvelle,
Génération Consciente, La
Caravane, Le Réveil de l'Esclave,
La Revue Anarchiste, Le
Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans
asile
(1883), Nos plaïes (1886), Six
étages (1890), Cantique des
Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie
(1893), La
mort du rêve (1902), La mort du
rêve (1902), Causerie sur P.
Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur
l'avenue sans fin
(1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq
phases, huit stades, sept
gloses et en vers (1908), La poésie
symboliste (1908, amb altres), Le
donneur d'illusions (1920), La légende
rouge (1921), La poésie
pure (1924), Le perpétuel renouveau
(1927), Chercheurs
d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui
pensent et
contre-partie du «Donneur d'illusions»
(1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul
Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu
domicili de
Courbevoie (Illa de França,
França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise amb la
presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de
Courbevoie porta el seu
nom.
Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)
***
Notícia
de la detenció de François Garinaud apareguda en
el diari de Reims L'Indépendent
Rémois del 26 de juny de 1903
- François
Garinaud: El 4 de febrer de 1865 neix a
Saint-Paul-en-Jarez (Forez, Arpitània)
l'anarquista François Garinaud, també citat Garinand.
Sos pares es deien Louis Garinaud, obrer fonedor, i Marie Prunier,
domèstica.
Es guanyava la vida com a obrer emmotllador. En 1892 vivia al
número 4 del
carrer Victor Hugo de Saint-Chamond (Forez, Arpitània) i era
membre del grup
anarquista «Les Amis de Ravachol» d'aquesta
població; també portava la
corresponsalia de Le Père Peinard.
En
1893 vivia la número 26 de la Place de la Liberté
i creà una biblioteca per al
seu grup. L'1 i el 2 de maig de 1893 va ser detingut, juntament amb els
companys David i Pierre Panel, després d'haver entonat cants
revolucionaris (Les anti-patriotes, Le Père Duchesne) i d'haver
desplegat una bandera roja, fets pels
quals el 15 de maig d'aquell any va ser condemnat a sis dies de
presó. Es va
presentà per la I Circumscripció de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a les
eleccions legislatives d'agost de 1893. El 21 de novembre de 1893, ben
igual
que nombrosos companys de la regió, el seu domicili va ser
escorcollat. En
aquesta època tenia llogat un local, al carrer Plaisance de
Saint-Chamond, on
el seu grup es reunia tots els diumenges i també fou
l'organitzador de reunions
amb Sébastien Faure en aquesta població. El 3 de
gener de 1894 va ser detingut
a Saint-Chamond, juntament amb el fonedor Jacques Cóte i el
tintorer Jean-Maurice
Neyret, sota l'acusació d'haver distribuït fullets
anarquistes (Le conseil de révision,
de Lev Tolstoi,
i Riches et pauvres) a militars a
Saint-Chamond i a Izeaux (Delfinat, Arpitània). Escorcollat,
la policia va
trobar dues cartes de Sébastien Faure i d'A. Dumas i dos
talons d'ordre de
pagament de 10 i 15 francs a nom de Philippe Sanlaville sobre la venda
del
periòdic L'Insurgé
del qual era corresponsal.
En 1897 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de
Lió (Forez,
Arpitània), població on residia amb sa germana,
al número 26 del Quai Claude
Bernard. En aquesta època treballava de venedor de
carbó. El 25 de juny de
1903, quan era secretari de la Borsa del Treball de Saint-Chamond, va
ser
detingut sota l'acusació d'haver-se emportat 600 francs de
la caixa dels obrers
desocupats. El novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut per les
autoritats del departament del Loira i va ser inscrit en un registre
d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. A mitjans de la
primera dècada del
segle buscava feina a peu pel departament del Marne. Desconeixem la
data i el
lloc de la seva defunció.
***
Bill
Haywood
- Bill Haywood: El 4 de febrer de 1869 neix a
Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista
nord-americà William
Dudley Haywood, més conegut com Big Bill.
Son pare, un genet del Pony
Express, va morir de pneumònia quan Bill només
tenia tres anys. Quan tenia nou
anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va
tallar
l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va
començar a
treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket
(manifestacions,
altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar
profundament. Va
dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En
1901 es va
afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit
Socialista
Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als
mètodes de l'IWW, com ara
el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran
orador i un gran
promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el
capitalisme.
En 1905 va participar en la fundació de la Industrial
Workers of the World
(IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear
una unió de tots
els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la
mort de
l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol.
Durant els últims anys
de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen
mantenir una fluida
correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants
de l'IWW condemnats
per la seva oposició a l'«esforç de
guerra» i acusats d'espionatge i de
sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de
presó i a una multa de 30.000
dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la
seva alliberació, va
aconseguir un breu període de llibertat en 1921,
però quan el Tribunal Suprem
va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per
fugir, de molts anys de presó o
de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica,
on va assessorar el nou govern
bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en
una explotació hullera a
Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del
«paradís dels treballadors»,
morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia).
Les seves cendres es van
dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic
John
Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou,
prop de la tomba de
Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del
monument
als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva
autobiografia Bill
Haywood's Book va ser publicada en 1929.
***
Nota
necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 5 de juliol de 1939
- Caroline
Amblard: El 4 de febrer de 1872 neix a Marsella
(Provença,
Occitània) l'actriu,
dramaturga i militant anarquista i anarcosindicalista Caroline Clara
Vallier,
més coneguda com Caroline Amblard.
Sos pares
es deien Étienne Vallier, jornaler, i Clara Marie Roman,
domèstica. Es guanyava
la vida com a obrera d'impremta i vivia al número 41 del
carrer Bons-Enfants de
Marsella. En 1905 era presidenta del Sindicat d'Obreres d'Impremta
(Cambra
Sindical d'Obreres d'Impremta i Similars). Entre 1905 i 1912
col·laborà, fins i
tot amb cançons i poemes, en L'Ouvrier
Syndiqué, òrgan de la Unió
de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) de les
Boques del Roine. En 1906 va dimitir del seu càrrec en el
consell
d'administració de l'UCSO de les Boques del Roine. En 1906
es casà amb el
muntador Lucien Paul Amblard i en aquesta època tenia dues
filles. En 1909 col·laborà
en el periòdic mensual anarcosindicalista L'Ouvrier
Conscient, portaveu de Grup Intersindical (GI). El maig de
1909 assistí a
les Xerrades Populars marselleses, que se celebraven al
número 9 del Quai de la
Fraternité. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 va ser
delegada del Sindicat
d'Obreres d'Impremta de Marsella al XVII Congrés Nacional
Corporatiu –XI Congrés
de la Confederació General del Treball (CGT)– i IV
Conferència de Borses del
Treball celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
intervenir per demanar
que el seu sindicat pogués confederar-se
aïlladament, ja que la Federació del
Llibre i la Federació Tipogràfica i Litografia
rebutjaven estatutàriament
l'adhesió de dones; aquesta demanda va ser votada
unànimement. Durant els anys
següents va ser força activa com a
secretària del seu sindicat. En un informe
policíac del 27 de gener de 1912 s'informava que era una de
les propagandistes
més actives de les idees antimilitaristes i
revolucionàries de la Borsa del
Treball. A més d'aquesta tasca sindicalista, va ser sobretot
reconeguda com a
la principal animadora (actriu i organitzadora) del grup
«Théâtre Social» de
Marsella, del qual també formà part son company.
El 26 de desembre de 1909
estrenà a la Borsa del Treball la seva obra antireligiosa en
un acte Leurs vices, le vrai Noël.
El 16
d'octubre de 1911 va fer una actuació del
«Théâtre Social» a la Borsa
del
Treball en benefici de la Caixa Central del Sou del Soldat. El 20
d'abril de
1912 representà la peça en un acte À
travers l'émancipation ouvrière. El 10
de març de 1913 va ser condemnada a
una multa per no haver fet cas del decret de la Prefectura de Policia
que
prohibia representar peces teatrals antimilitaristes. Va ser
intèrpret de
l'obra Le chemin de Biribi, de
marcat
caràcter antimilitarista i antipatrioter. A més
de representar gairebé tots els
papers femenins de la companyia teatral, s'encarregà de
l'enllaç amb el consell
d'administració de la Borsa del Treball, la qual
patrocinà oficialment el grup
a partir del gener de 1913. Així i tot, alguns responsables
de la Borsa del
Treball posaren en dubte la utilitat del
«Théâtre Social» i l'acusaren
en
treure'n profit, i ella es va defensar violentament, fins el punt de
arribar a
les mans amb Fernand Pons. El «Théâtre
Social» continuà amb les seves
activitats fins a l'esclat de la Gran Guerra en 1914. Durant el
conflicte
bèl·lic s'integrà en el sector
minoritari de la CGT. El novembre de 1917
presidí un míting sindical contra la l'encariment
de la vida que arreplegà unes
tres-mil persones. L'1 de maig de 1918 participa en un
míting de les minories
de la Unió Departamental de les Boques del Rone, juntament
amb Ismaël Audoye i César
Matton, on es mostrà partidària de la vaga, i dos
dies després participà en una
reunió on denuncià la política
confederal, defensant una posició propera a la
d'Albert Bourderon. En 1919 col·laborà en L'Internationale.
En 1922 era portaveu del Sindicat Unitari de la Impremta de la Borsa
del
Treball. Divorciada de Lucien Paul Amblard, el 2 de febrer de 1929 es
casà a Marsella amb
Marceau Lucien
Desmoutiez. El seu últim domicili va ser al
número 19 del carrer d'Isly del
barri marsellès de Menpenti. Caroline Amblard va morir el 4
de juliol de 1939 al seu domicili de
Marsella (Provença, Occitània).
***
François
Salsou detingut (2 d'agost de 1900)
- François Salsou:
El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
«naturianista» partidari de la
«propaganda per l'acció»
Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que
esdevingué carreter i d'una empleada domèstica
que treballava a jornada, el
maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí,
sa mare hagué de criar tota
sola ses tres germanes i son germà petit i ell
aportà a la llar el sou íntegre
de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el
certificat d'estudis primaris
del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània)
amb bones qualificacions,
hagué de deixar l'escola, però el seu
interès per la lectura sempre es mantingué
i descobrí el moviment anarquista als 15 anys
després de llegir Pierre-Joseph
Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un
temps a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió
(Arpitània), s'instal·là a
París, on va
fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de
França,
França) per «vagabunderia» i el 24
d'octubre de 1894 va ser condemnat pel
tribunal de Fontainebleau (Illa de França,
França), en virtut de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), a tres
mesos de presó per propaganda anarquista.
Arribà a la conclusió que només amb
actes resolutius es podrien canviar les
injustícies del món i decidí,
després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar
qualque membre de la família Rothschild, matar Jean
Casimir-Perier, president
del Consell de Ministres francès a qui considerava
responsable de les «Lois
Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb
una pistola, esperà quatre hores Jean
Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la
seva ruta a peu. El
17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de
presó per «cops
i ferides» arran d'una discussió
política. Uns dies després de l'atemptat de
Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900,
a l'avinguda
Malakoff de París, va intentar sense èxit
assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar
al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a
França per assistir a
l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i
marxava amb carruatge
cap a Versalles (Illa de França, França).
Després d'aconseguir saltar a l'estrep
del landó oficial, brandí un revòlver
que apunta sobre el pit del xa, però no
arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i
detingut, va poder
cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del
linxament de la gentada. La
policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia,
França) el cançonetista
anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París
immediatament després de
l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al
crim». Valette havia posat en
relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un
dels membres destacats
del moviment «naturianista» de Montmartre, les
idees del qual ambdós
compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament
l'acció de Salsou i
fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del
prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció
judicial durà dos mesos i
demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya,
Augustine Coadet, res no
sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per
André Lagasse,
l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol)
i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a
treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la
presó de Fresnes (Illa de
França, França) a la ciutadella de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes,
França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la
colònia penitenciària de la
Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes
de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies
després, el 19 de juliol
de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa),
segons la versió oficial,
«de diarrees i de febre». El seu cos va ser
llançat als taurons davant metges i
carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i
periodistes
atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.
***
Antoinette
Durand (1898)
- Antoinette
Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite
Durand i
Amélie André. Jornalera de professió,
durant els anys noranta fou una
anarquista força activa a Marsella (Provença,
Occitània), participant en totes
les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser
condemnada pel Tribunal
Correccional de Marsella a tres dies de presó per
«apologia de fets criminals»,
ja que durant una manifestació contra l'arribada de
l'escriptor antisemita
Édouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la
cançó anarquista Le
fusil Lebel. Visqué al número 36 del
carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard
Bouès de Marsella. Fadrina,
el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare
desconegut, que morí el
14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Salvador
Planas i Virella
- Salvador Planas i Virella:
El 4 de febrer de
1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la
«propaganda
per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric
Josep Planas i Virella –o
Virelles,
segons alguns autors
erròniament. Sos pares es deien Pere Planas Rosell,
llaurador, i
Francisca Virella Yll. Fill d'una humil família
nombrosa, fou el sisè
de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista
i d'El
Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de
tipògraf i fou membre de la
Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la
qual fou elegit tresorer. Per
eludir el servei militar, en 1901 emigrà a
Amèrica. La seva intenció era
instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic,
però els diners només el portaren a
l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i
tipògraf a diversos
tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana.
El 24 de novembre
de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i
després de despatxat va
ser detingut i interrogat per la policia. Després, per
sobreviure, va treballar
en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina
i esdevingué assidu en
reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i
1905, la
inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i
l'exèrcit i la policia
practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava
més la crispació i
on tota acció militant s'exposava a una repressió
ferotge. En aquest marc, la
premsa anarquista, especialment La Protesta,
cridava als actes de
violència individual per lluitar contra el poder establert.
La policia i
l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a
dispersar les
manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels
obrers morts en la
manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb
una vella pistola –Smith
& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres,
fabricada en 1871–, quan el president
de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un
cupè tirat per
cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern– i a
l'alçada
de la plaça de San
Martín, disparà tres vegades contra el jerarca,
que resultà il·lès ja que
l'arma era defectuosa. Després intentà
suïcidar-se, però l'arma tampoc no
funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat mental per part
del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per
temptativa d'homicidi i
tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a
la
impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat
número 334 i
condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis
–o
també citat
Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra
l'expresident
José
Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns
més, de la
Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un
túnel, i la seva pista es
perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar
el fullet, editat
pel Centre Anarquista, Informe in voce ante
la Cámara de lo Criminal
en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.
Salvador Planas i Virella (1882-?)
***
- Armand Guerra: El 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut com Armand Guerra. Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol. En 2021 Francesc J. Hernàndez publicà la biografia José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària.
---
efemerides | 03 Febrer, 2024 07:39
Anarcoefemèrides del 3 de febrer
Esdeveniments
Portada de l'edició
de 1848
- Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat: Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.
***
Portada
del primer número de Le Défi
- Surt Le Défi: El 3 de febrer de
1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le Défi.
Organe anarchiste (El Desafiu.
Òrgan anarquista). Portava l'epígraf
«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser
continuador de L'Émeute (El
Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor
Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884
va haver de comparèixer
davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els
dos primers números;
G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven
signatura. Obrí subscripcions
per a les famílies dels detinguts polítics i per
a la propaganda. Només en
sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de
1884 i a partir del 24 de
febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste
(L'Hidra Anarquista).
***
Grup
d'anarquistes jueus a Londres (1912).
D'esquerra a dreta: Ernst
Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler;
assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel
- Inauguració del
Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer
de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el
Worker's
Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca,
impremta i escola dels
anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí
del grup editor del
periòdic Arbeter
Fraint i de
Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren
ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga
església
metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva
llibertària
estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració
assistí Piotr
Kropotkin.
***
Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles
- Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).
***
Full de convocatòria de la conferència
***
Ben Reitman
- Es publica The
second oldest profession: El 3 de febrer de
1931 l'editorial The Vanguard
Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge
anarquista Benjamin
Lewis Reitman The
second oldest profession. A study of the prostitute's
«business manager» (La segona professió
més antiga. Un estudi sobre el
«director de negocis» de prostitutes), primer
estudi sociològic sobre els
proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de
prostitutes i de rodamóns. Després es va unir
sentimentalment amb l'agitadora
anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees
anarquistes i la
llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de
Goldman, treballà a
Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments
il·legals, lluitant
contra les malalties venèries i reivindicant la lliure
distribució de mitjans
per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen
del
proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia,
política,
etc.), determina les característiques del macarró
mitjà: home entre 20 i 30
anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell
pàl·lida, addicte a les drogues,
malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or,
nivell d'educació
alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata.
El doctor Ben
Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una
desfilada del
Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi,
basat en casos i històries
verídiques, fou força elogiat pels
sociòlegs, encara que alguns li van criticar
la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia
amb l'edició del
llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987
l'editorial
novaiorquesa Garland en tragué una nova edició.
Naixements
Notícia de la
condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 5 de gener de 1894
- Jean-François
Malicet: El 3 de febrer
–algunes fonts citen
erròniament el 15 de maig–
de 1843 neix a Nouzon
(Ardenes, França) el militant llibertari
Jean-François
Malicet. Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste Malicet, clavetaire,
i Marie François Hardy, obrera del ferro. Membre del grup
anarquista «Les
déshérités» (Els
desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer
amistat amb Fortuné Henry, germà
d'Émile Henry, arran d'una conferència que va
fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a
vuit
dies de presó, per «injuries»
a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos
dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar
correspondència
compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903
Malicet va participar a l'assaig de
colònia comunista
llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont,
però per mor d'una diferència amb un
altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de
professió i aleshores anarquista,
va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:
«Et du boyau du dernier
prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels
budells del darrer capellà,
penjarem el darrer poli). François
Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per
un
lladregot.
***
Henri Basset
- Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix al raval de Saint Jean de Vilanòva de Berg (Alvèrnia, Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Sos pares es deien Philippe Basset, gerdarme, i Marie Rey, treballadora domèstica al poble. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula –molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important. El 29 de juny de 1910 es casà a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) amb Péonie Vernet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)
- Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà amb Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettio år av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).
Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)
***
Notícia
del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 15 de juliol de 1910
***
Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)
- Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines «Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.
***
Blas
Lara Cáceres amb sa companya Consuelo Medina i son fill
Floreal (Berkeley, 1920)
-
Blas Lara
Cáceres: El 3 de
febrer de 1878 neix a Ayo el Chico (Ayotlán,
Jalisco, Mèxic)
l'anarquista
i sindicalista Blas Lara Cáceres, que va fer servir el
pseudònim Mariano
Gómez Gutiérrez. Sos pares, pagesos
sense terra, es deien
Basilio Lara i
Teresina (Tirza) Cáceres. Obrer pedraire
en la construcció, va ser un
dels fundadors de la Unió de Pedrers i Paletes de
Guadalajara (Jalisco Mèxic) i
va distribuir en aquesta ciutat el setmanari socialista Aurora
Social,
de Roque Estrada Reynoso. En 1902 decidí marxar cap als
Estats Units; creuà la
frontera per El Paso (El Paso, Texas, EUA) i viatjà amb tren
fins San Francisco
(San Francisco, Califòrnia, EUA). Finalment trobà
feina estable de serrador a
la indústria forestal, en la Union Lumber Company, de Fort
Bragg (Mendocino,
Califòrnia, EUA). A partir de 1905 fou membre de la Lliga
Socialista de Fort
Bragg. En 1905 hagué de retornà per tenir cura de
sa germana greument malalta i
va ser en aquest moment que va entrar en contacte amb les idees
magonistes. Gràcies
a les relacions amb Lázaro Gutiérrez Lara,
s'integrà en el Partit Liberal
Mexicà (PLM), fundat el juliol de 1906 per Ricardo Flores
Magón. De bell nou a
Fort Bragg, intentà crear un sindicat a la feina,
però va ser acomiadat. En
1908, a San Francisco, encapçalà el
Comitè de Defensa de Presos Polítics de Chicago.
En aquests anys col·laborà en Libertad
y Trabajo i The Socialist.
Conegué Virginia Vincent, que esdevingué sa
companya, però que sobtadament morí
en 1910 per insuficiència cardíaca. El juliol de
1911 es traslladà a Los
Ángeles (Los Ángeles, Califòrnia, EUA)
on s'integrà
en la redacció de la quarta època de
Regeneración. Aquest mateix any,
realitzà gires propagandístiques de
promoció
de grups «Regeneración» per Texas.
L'octubre de 1911 publicà en Regeneración
l'article «Una carta para un leader», on
manifestà la seva indignació per
l'adhesió al maderisme de Ramón Morales, l'home
qui li va introduir en la
«lluita de classes». El juny de 1912
participà activament en les mobilitzacions
de protesta contra les sentències de presó a
Enrique i Ricardo Flores Magón,
Anselmo L. Figueroa i Librado Ribera. El juliol de 1912, amb William
Owen i
Trinidad Villarreal, realitzà diversos esforços
per obtenir la revocació de la
sentència dels presos de la Junta Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà
(JOPLM), apel·lat la resolució quan la
sol·licitud va ser denegada, intentant
pressionar les autoritats nord-americanes a través del
senador per Califòrnia
John Nola, etc. Mentre purgaven la condemna a la penitenciaria de
l'illa de
McNeil (Pierce, Washington, EUA), els membres de la JOPLM delegaren la
representació de Regeneración
a Blas Lara Cáceres, Francisca J. Mendoza
i Rafael Romero Palacios. Arran de desavinences sorgides entre Lara i
Romero
Palacios, on el primer acusava el segon que voler controlar Regeneración,
i del suport dels presos de la JOPLM a Lara, Palacios va ser expulsat
del PLM,
quedant Lara i Teodoro Gaitán al front del
periòdic. Després del trencament
entre els magonistes, primer amb Romero Palacios, i després
amb el grup de Rómulo
S. Carmona i Juan Francisco Moncaleano, treballà durament,
amb altres companys
(Antonio P. Araujo, Teodoro Gaitán, William C. Owen, etc.),
en l'edició i la impressió
de Regeneración. En sortir de la
presó els membres de la JOPLM, tornà a
les seves tasques d'organitzador i propagandista, fomentant la
creació de grups
«Regeneración» a la zona de Los
Ángeles (Irwindale, El Puente, etc.) i
participant com a orador en diversos mítings. A mitjans de
1914, realitzà una
«gira d'agitació» per Arizona i
desenvolupà una intensa campanya per
l'alliberament de José Guerra, Jesús M. Rangel i
els anomenats «Màrtirs de
Texas». En 1915 fou un dels 36 membres de l'anomenada
«Comuna d'Edendale» de
Los Ángeles, formada amb destacats membres del magonisme. A
finals de 1916, per
desavinences amb Enrique Flores Magón, s'allunyà
del grup editor de Regeneración.
El 30 de desembre de 1916, actuà en el paper de Ramón
en l'estrena d'una
adaptació de Juan Olmos del drama de Ricardo Flores
Magón Tierra y Libertad,
al TMA Hall de Los Ángeles. Quan la separació
dels germans Flores Magón,
prengué partit per Ricardo. El març de 1918
participà en la campanya de defensa
de Raúl Palma. En 1920, quan ja no es publicava Regeneración,
retornà a
Califòrnia i s'establí a Berkeley, on es va casar
amb Consuelo Medina i on va
surar quatre infants (Floreal, Harmonia, Voltairine i Tolstoi).
Després del
fracàs de la revolució llibertària
magonista i de l'assassinat de Ricardo
Flores Magón, continuà militant a
Califòrnia, participant en reunions,
assemblees i excursions campestres organitzades pel moviment anarquista
i
participà en les activitats de la Federació
Anarquista Mexicana (FAM) i en el seu
òrgan oficial Regeneración.
En 1924, amb Gabriel A. Rubio, encapçalà el
Comitè Pro Alliberament dels Presos de Texas, que
lluità per la llibertat dels
sentenciats pels fets de Carrizo Spirng (Dimmit, Texas, EUA) de
setembre de
1913. En 1954, sota el pseudònim de Mariano
Gómez Gutiérrez, publicà les
seves memòries amb el títol La vida que
yo viví. Novela histórico-liberal de
la Revolución Mexicana. Després d'haver
patit una intervenció quirúrgica
important, Blas Lara Cáceres va morir el 12 de desembre de
1966 a Berkeley
(Alameda, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de
Richmond (Contra
Costa, Califòrnia, EUA). En 2017 les seves
memòries van ser reeditades en 2017
per l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de
Mèxic.
***
L'«arsenal»
trobat al domicili de Cándido Castañeira Docal en
una
foto publicada en la revista madrilenya Mundo Gráfico
del 5 de juliol de 1933
- Cándido
Castañeira Docal: El 3 de febrer de
1887 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Cándido Castañeira Docal
–els seus llinatges sovint citats com Castaneyra
i Durán. Sos pares es
deien Cándido
Castañeira i Josefa Docal. Milità en el Sindicat
del Transport Marítim de
Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
fou assidu del Centre
de Cultura del carrer del Mar de la Barceloneta, barri on vivia. El
juliol de
1933 va ser detingut sota l'acusació de
«possessió d'explosius» (24 bombes de
mà) i empresonat. Des de la presó
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Jutjat pel delicte anterior va ser absolt,
però
en la revisió de l'1 de març de 1935, va ser
condemnat a 18 mesos i un dia de
presó menor; no obstant això, va ser posat en
llibertat, ja que portava 20
mesos empresonat preventivament. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on participà en l'organització
i el desenvolupament de diverses
federacions confederals a l'Illa de França (Lieusaint,
Combs-la-Ville,
Cramayel), a les quals representà en plens. En 1945
assistí a París com a
delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
en l'Exili. Sa
companya fou Ximena Candal. Després de patir una
intervenció quirúrgica
d'apendicitis, Cándido Castañeira Docal va morir
el 10 d'abril de 1959 a
l'Hospital de Châteaudun (Centre, França).
Cándido Castañeira
Docal (1887-1959)
***
Notícia
orgànica de Joachim Puech apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
15 d'octubre de 1926
- Joachim Puech:
El 3 de febrer de 1893 neix a Lesinhan (Bigorra,
Gascunya,
Occitània) l'anarquista Joachim
Joseph Puech. Sos pares es deien José Puech, conreador
espanyol, i Joséphine Cantier. Es guanyava la
vida com a obrer muntador
a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Lluità als
fornts de la Gran Guerra i aconseguí la Creu de Guerra. En
1926 era responsable
de la Federació
Llibertària i va ser candidat llibertari abstencionista de
la Unió Anarquista
(UA) de la II Circumscripció de Besiers per a les eleccions
legislatives de
1928, sense obtenir cap vot. En els anys vint vivia al
número 22 del carrer
Solférino de Besiers. Entre 1927 i 1928 fou el responsable
legal de la publicació
anarquista en castellà Prismas.
Revista
mensual de arte, literatura y ciencia,
publicada a Besiers,
editada,
gràcies als diners obtinguts d'una herència, per
l'exiliat anarquista català Joan
Reverter Nolla. En 1929 era secretari de la Unió de Grups
Anarquistes de
Llengua Espanyola de la regió. Sa companya fou Marie-Louise
Bardet. Joachim Puech va morir el 6
de
gener de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)
- Jacques Reclus: El 3 de febrer de 1894 neix al XVII Districte de París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Alphonse René Reclus. Renebot d'Élisée Reclus, era fill de Paul André Reclus, enginyer també llibertari, i de Marguerite Catherine Wapler. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos i ànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Les Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys –durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte «Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín, on el 5 d'agost de 1947 es casà a l'Ambaixada de França amb Shu-Y-Huang (Marceline Rohan), de qui es va separar el 8 de maig de 1951. Hi va ensenyar a Pequín fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant sa seva filla Magali a Xina amb una tia seva –la família només es retrobarà en 1979. A França, Shu-Y-Huang, amb qui es va tornar a casar el 18 de gener de 1982 a Antony (Illa de França, França), va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. El seu últim domicili fou a Antony (Illa de França, França). És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d’une vie fugitive. Mémoires d’un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 4 de maig –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1984 a l'Hospital Cochin de París (França).
***
- Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Sos pares es deien Alfred Patou, xofer, i Hélène Denis, domèstica. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. El 26 de març de 1921 es casà amb Théodore Louis Goedgebuer. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb Henri Léger Charrodeau. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille. És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).
***
Notícia
de la detenció de Francesc Marfà Garriga
apareguda en el diari barceloní La Publicidad de
l'1 d'agost de 1921
- Francesc Marfà Garriga: El 3 de febrer de 1905 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Marfà Garriga. Sos pares es deien Josep Marfà i Maria Garriga. Perruquer de professió, milità en el Sindicat de Barbers de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Acusat de diversos càrrecs, a finals de juliol de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil. El març de 1932 signa un manifest de protesta contra les amenaces proferides pels pistolers del Sindicat Lliure en contra dels obrers confederals. A començaments de 1937 fou delegat del Sindicat de Barbers en la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Badalona i membre de la seva comissió de Propaganda i d'Administració Pro Milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on exercí de secretari i de tresorer de la Federació Local de la CNT. La darrera part de sa vida la passà al barri de Vallières de Fondettes (Centre, França). Sa companya fou Maria Massanas. Francesc Marfà Garriga va morir el 28 de novembre de 1969 a l'Hospital de Tours (Centre, França) i va ser enterrat al cementiri de Fondettes.
Francesc Marfà Garriga (1905-1969)
***
Manuel
Huet Piera (1938)
- Manuel Huet Piera:
El 3 de febrer de 1907 neix a
Aiora (Vall de
Cofrents, País Valencià) l'anarquista,
anarcosindicalista i
resistent antifranquista
Manuel Julià Huet Piera –algunes fonts citen
erròniament
el segon llinatge com Riera–,
conegut com El Murciano. Fill d'una
família burgesa, sos pares es deien Manuel
Huet i Maria Piera. Va fer de taxista i de mecànic a
Barcelona (Catalunya) i
residí al Poblenou, on milità en el seu Ateneu
Cultural i en el Sindicat del
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Membre de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), a finals de juny de 1935 va ser
detingut, amb altres
companys, acusat de ser el xofer i principal organitzador d'un grup
d'atracadors anarquista. Durant els primers mesos de la guerra civil
formà part
dels anomenats «Nanos d'Eroles», grup encarregat de
la vigilància a la rereguarda
catalana a les ordres de Dionís Eroles Batlle, responsable
d'Ordre Públic i de
la policia en nom de la CNT en la Junta de Seguretat Interior i en la
Direcció
dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya.
Les detencions
arbitràries i excessos d'aquests «Nanos»
van motivar la protesta de la
Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona.
Després va fer la
guerra civil d'aviador en el Departament d'Aviació del
Comitè Central dels
Consells d'Obrers i Soldats, bombardejant posicions enemigues al front
d'Aragó,
i acabà la contesa amb el grau de capità del VII
Batalló de Transports de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El gener de 1937 entrà en la FAI
de Barcelona enquadrat en el grup «Fructidor»,
format per militants del
Sindicat de Transport i d'Alimentació de la CNT, i
posteriorment en el grup
«Los Iconoclastas». El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet,
participà en l'evacuació de ferits i de part del
Tresor Artístic Nacional
espanyol cap a França. Visqué amb José
Vidal Coma (Vidalet) a Perpinyà,
Bordeus, París i Besiers. Després creà
el grup «Antena Marítima» que
s'uní a la
xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco
Ponzán Vidal,
encarregant-se de la sortida per mar de companys compromesos des de la
seva
base naval a Seta (Llenguadoc, Occitània). El setembre de
1940 fou detingut,
però va ser alliberat pels seus coneixements de
mecànica naval. Embarcat, pogué
viatjà a diversos indrets (Anglaterra, Lisboa, Casablanca,
Barcelona, València,
etc.) aprofitant l'avinentesa per traslladar perseguits pels nazis per
a la
xarxa Ponzán i per a realitzar missions
orgàniques confederals. El març de
1943, quan fou descobert, s'amagà a Viena fins el maig de
1944 quan de bell nou
retornà a París i participà en els
combats –lluita contra els alemanys davant
l'Assemblea Nacional de França– per l'alliberament
de la capital. En aquests
anys participà tant en la Resistència francesa
(xarxa «Pat O'Leary») com en
diversos grups d'acció confederals. Amb François
Gérard Vogel (El Rubio),
a les ordres de Français Robert Terres (El Padre),
muntà una important
subxarxa d'evasió a la frontera. En l'exili
francès milità en la Federació
Local de la CNT de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on va fer costats
els
grups d'acció guerrillers llibertaris que s'internaven a
Catalunya. La seva última
residència fou a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Manuel Huet Riera va
morir el 24 d'octubre de 1983 –algunes fonts citen
erròniament 1984– a la
Residència Sanitària de Lleida
(Segrià, Catalunya), després d'haver patit un
accident de circulació, i va ser enterrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |