Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

Cartell dels actes

- Anarquistes per l'Anarquia!: El 30 de gener de 1894 se celebra al Co-operative Hall de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra) la primera de les dues lectures que sobre el títol «Anarchist on Anarchy!» (Anarquistes per l'Anarquia!) organitzà el grup Leicester Anarchist-Communist (LAC, Anarcocomunistes de Leicester). Aquesta primera conferència, «The Labour Movement and Government» (El moviment obrer i el govern), va ser llegida per Charles Wilfred Mowbray, de l'Amalgamated Society of Tailors (Societat Amalgamada de Sastres), i la segona, prevista per al 5 de febrer, va ser llegida per Piotr Kropotkin, que parlà sobre «What Anarchis is» (Allò que és l'anarquisme).

***

Portada del primer número de Cultura

- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de gener de 1921

- Míting de l'UA: El 30 de gener de 1921 se celebra a la Gran Sala de la Unió de Sindicats, al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles del X Districte de París (França), el gran míting «À tous les révolutionnaires» (A tots els revolucionaris), convocat per la Unió Anarquista (UA). L'acte tingué com a finalitat demostrar la possibilitat d'organització de la societat l'endemà del triomf de la Revolució i estava dirigida contra totes les dictadures, inclosa la «dictadura del proletariat». Hi van prendre la paraula destacats anarquistes, com ara Sébastien Faure, Jules Sellenet (Francis Boudoux), Henri Sirolle i Paul Véber.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1925

- Conferència d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des Sports de Bordeus (Aquitània, França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una conferència d'Antoine Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La xerrada, que portà com a títol «Le rôle de la CGT de la rue Lafayette. Le rôle de la Confédération Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer Lafayette. El paper de la Confederació Unitària. L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar de les diferències entre la Confederació General del Treball (CGT) i la seva excisió, la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i el paper que havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura.

***

Un exemplar de Liberté

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

***

Cartell per la llibertat dels detinguts

- Detenció de la Conferència Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar Lafuente del barri de la Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia deté un grup de 58 llibertaris arribats de totes parts de la Península i algunes d'Itàlia que pretenien reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Segons fonts policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos domicilis dels detinguts es van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes, propaganda i documentació orgànica. Tres dels detinguts, un portuguès i dos italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores després. De la resta de detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la Via Laietana, foren posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren més de sis mesos tancats acusats de tinença d'explosius.

Naixements

Gustave Lefrançais

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Fill d'una una família antibonapartista, sos pares es deien Philippe Lefrançois, cap de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée Risson. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública –amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres– i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Cesare Cova: El 30 de gener de 1854 neix a la província de Màntua (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Cesare Cova. Era fill de Giuseppe Cova. Es guanyava la vida treballant de sastre. El febrer de 1877 assistí com a delegat de la societat «I Figli del Lavoro» al Congrés de la Federació del Nord d'Itàlia de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1880 era el responsable de la citada societat i intentà convèncer Carlo Monticelli de constituir la Federació del Nord d'Itàlia per reforçar el socialisme a Itàlia. En 1882 era el director del diari milanès Tito Vezio, del qual en 1883 Monticelli esdevingué director i ell administrador i responsable de la redacció. Aquesta publicació va patir nombroses persecucions i el 19 de març de 1883 Cova i Monticelli van ser jutjats per l'Audiència de Milà i condemnats a 28 mesos de presó i a multa. Cova s'exilià a França i visqué Puteaux (Illa de França, França) on regentà una sastreria al número 91 del carrer Voltaire. A París va ser membre del Cercle Anarquista Italià, format per una vintena de militants (Lombardi, Martin, Ponzone, Zavoli, etc.). Casat amb Maddalena Tosi, tingué tres infants Vizio Cova, Nemo Cova i Vera Cova. L'agost de 1884 s'adherí al grup que acabava de fundar Georges Roussel. El febrer de 1886 denuncià al procurador de la República que sa filla Vera Cova, nascuda en 1884, havia estat batejada sense el permís de sos pares per una dona religiosa, fet que va tenir un gran ressò a la premsa. Cap el juliol de 1890 se li va decretar l'expulsió de França. A principis de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on participà en l'organització de l'anarquista «Autonomie Club», tot freqüentant el grup il·legalista «L'Anonimato», el responsable del qual era Luigi Parmeggiani, amb qui hauria participat en diverses expropiacions com a informador. En 1894 figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En 1895 obrí un comerç de venda de vins i d'embotits, però, després d'intentar estafar un vinater, va ser condemnat a un any i mig de treballs forçats. En aquesta època vivia al número 11 Arch Church Terrace del barri de Shepherd's Bush de Londres, amb tenia refugiat l'anarquista Armand Lapie. En els anys següents continuà fitxat per la policia com a «lladre anarquista». Propietari de dues cases, albergà companys de passatge, entre ells Errico Malatesta. En 1911 vivia a Londres amb Annette Soubrier, exesposa de Pierre Chiericotti (Ricotti), sembla que ja casats, amb la filla Ida Chierotti i dues filles i un fill que havia tingut amb ella (Neva, Hera i Leo Cesare). En 1911 va ser denunciat per l'anarquista Emidio Recchioni per un escrit que havia publicat contra aquest en el qual l'acusava de mantenir una suposada relació amb sa filla Vera Cova i va ser condemnat a un mes de presó per «calumnia». Quan esclatà la Gran Guerra, el comissari del Consolat d'Itàlia a Londres exigí la seva estreta vigilància per «propaganda derrotista», però sense demanar la seva expulsió del Regne Unit. A finals dels anys vint era membre, amb Emilio Ceraglioni i Agostino Coja, d'un grup antifeixista italià de Glasgow (Strathclyde, Escòcia). Cesare Cova va morir en 1931 al barri de Finsbury  de Londres (Anglaterra).

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov –transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse –cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa –especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Notícia de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915

- Élie Dixneuf: El 30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les «Universitats Populars» i destacà com a propagandista de l'antimilitarisme. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer Perrault de Nantes (País del Loira, França) i el gener d'aquell any va ser detingut i acusat de robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. A començament de segle milità a Nancy (Lorena, França) i vivia al número 7 del carrer de Laval de Saint-Nicolas-de-Port (Lorena, França). En 1899 era administrador delegat de la Societat Cooperativa Anònima d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy, especialitzada en pintura de la construcció i en decoració, i que tenia la seu social al número 13 de la plaça Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué de Marsella (Provença, Occitània). A més a més, en aquesta època era representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El novembre de 1901 va fer una crida en Le Libertaire per agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera de 1902 va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al soldats) i aquest mateix any col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París (França) i estava fitxat com a «anarquista individualista» per la policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files, però es declarà insubmís i es va proveir de documentació falsa. El 13 d'octubre de 1915, denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de París amb un carnet d'identitat fals a nom de Bourget, individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a la presó parisenca de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres dies per anar a l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a la presó. El 20 de desembre de 1915 es va ordenar la seva detenció per «insubmissió i ús de documentació falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell de Guerra en rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs forçats, a la degradació militar, a 3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Raffaelli

- Giuseppe Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di Cerreto (Montignoso, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien Romualdo Raffaelli i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana, Itàlia), quan encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista, esdevenint un fervent propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei militar durant la Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes (anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després hagueren de fugir a les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant una topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant militar d'artilleria, de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser composta a Viareggio (Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la infància, on s'havia refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la persecució dels escamots feixistes, passà a França. A les poblacions provençals de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i d'Antíbol, on visqué entre 1928 i agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta, pedrapiquer, pagès, electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la policia per possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure implicat en el robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va ser fitxat per la Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de relleu la seva «pèssima conducta moral i política», la seva «intensa activitat antinacional i antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto Meschi. Inscrit en la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la policia ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre de «terroristes amb capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la «Columna Italiana», de majoria anarquista, en la mateixa brigada de Libero Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24 d'octubre de 1936 va ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front d'Aragó, i va ser hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat el 24 de febrer de 1937 a París (França) per continuar les cures. El 26 de febrer de 1937 retornà a Niça, sense documentació i ferit, i després s'establí oficialment a Antíbol (Provença, Occitània). Després de la rendició de França a les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a Antíbol pel govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe Pétain i l'endemà internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre de 1942 el cap del camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo «simpatitzant comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a Itàlia i interrogat per la Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15 de febrer de 1943 se li va assignar confinament per cinc anys per «combatent antifranquista a Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, arran de la caiguda de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i participà en la resistència. Durant la postguerra creà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso i prengué part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà el setembre de 1945 a Carrara. Participà activament en la FAI i representà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso en els congressos de Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona (Marques, Itàlia) de desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa (Toscana, Itàlia), de desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de desembre de 1962. Arran del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla que s'acostà a les posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El 19 de desembre de 1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels dissidents i on van ser invitats els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del Congrés de Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI. Giuseppe Raffaelli va morir el 2 de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Raffaelli (1892-1984)

***

Signatura de Pierre Belot (1920)

- Pierre Belot: El 30 de gener de 1894 neix a Coursan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Élie Clément Louis Belot. Era fill dels conreadors Louis Belot i Marie Douarche. Es guanyava la vida com sos pares, de conreador a Coursan. El 28 d'abril de 1920 es casà a Coursan amb Marguerite Jeanne Siau. En les eleccions legislatives de 1928, va ser candidat «abstencionista» per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) en la circumscripció de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània), però finalment no mantingué la candidatura. El 10 de juliol de 1929 el Tribunal Correccional Departamental d'Aude el condemnà a 25 francs de multa condicional per apallissar sa companya. El setembre de 1941 vivia a Salas d'Aude (Llenguadoc, Occitània). El 27 de gener de 1942 es divorcià davant el Tribunal Civil de Narbona (Llenguadoc, Occitània) de Siau. El 31 de març de 1947 es casà a Marcilhan (Llenguadoc, Occitània) amb Pierrette Joséphine Robert, de qui es va divorciar el 8 de març de 1961. Pierre Belot va morir el 27 de desembre de 1972 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

César Fauxbras (1935)

- César Fauxbras: El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i militant anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide Sterckeman, més conegut com César Fauxbras. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest Sterckeman, empleat d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2 d'abril de 1914, amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique, amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser destinat a les bases d'Àfrica del Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí el grau de segon contramestre. En aquest destí recollí els testimonis dels mariners que havien participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril de 1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant a Le Havre (Alta Normandia, França). Posteriorment s'instal·là a la regió parisenca. El 5 de juny de 1924 es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte de París. Entre el desembre de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge d'automòbils. En 1927 nasqué sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert comptable. L'estiu de 1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat, Provença, Occitània) amb la idea de muntar una llibreria, però el projecte no reeixí. Entre l'1 de juny de 1932 i el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un proveïdor de marbre. Sempre amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure, de manera molt humil, a Vincennes (Illa de França, França). Sota el pseudònim de César Fauxbras, en 1932 publicà el llibre Jean le Gouin. Journal d’un simple matelot de la Grande Guerre i en 1935 Mer Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean Fréville) va fer una crítica per al periòdic L'Humanité del 10 de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande à brûler. Journal d’un chômeur, obra que va ser presentada als Premis Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat –aquest llibre va ser reeditat en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats pel «Club du Faubourg» a la Sala Poissonnière del Faubourg-Poissonière de París. En 1936 cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant de la Confederació General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide ou les banqueroutes frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista, col·laborà en diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le Merle Blanc, L'Oeuve, etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà regularment en el periòdic SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on destacà una sèrie d'articles contra el lapinisme (de lapin, conill en francès; terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements, i per un dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser processat i condemnat, amb Aurèle Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10 mesos de presó i 3.000 francs de multa per «propaganda contra la natalitat». En 1939 va ser mobilitzat, però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva militància llibertària, l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511 Batalló Regional amb seu a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de les tropes alemanyes a Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i març de 1941 a l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa Àustria, Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran Guerra. Durant l'Ocupació no va publicar cap llibre i només després de la II Guerra Mundial donà permís per publicar els seus llibres. A més les obres citades, podem destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la guerre sur l'incontinence oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le fétiche de mon oncle Archie. Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer, 1940). César Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de París (França). Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de son nét Anthony Freestone, algunes obres seves, com ara La débâcle. Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au mois de mai le soldat réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig (2011) i Le Théâtre de l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten obres inèdites, com Le corsaire boiteux i Pourquoi la Marine a trahi. En 2011 Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory of War in France (1914-45). Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.

César Fauxbras (1899-1968)

***

Necrològica d'Emilio José González Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

- Emilio José González Martínez: El 30 de gener de 1901 –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de 1900– neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio José González Martínez, conegut com Julio González. Sos pares es deien Froilán González García i Sabrina Martínez Martínez. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal de Lleó de la CNT. El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés Regional i en 1933 fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó, Castella, Espanya). Va ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El setembre de 1937 era vicesecretari del Comitè Provincial de Lleó de Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a França, fou conegut com Julio González. Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre el 17 i el 23 d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), però renuncià al seu càrrec i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant l'últim període de sa vida ocupà el càrrec de tresorer del Comitè Interdepartamental de la CNT dels Alts Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio José González Martínez va morir el 23 de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Pietro Ranieri

- Pietro Ranieri: El 30 de gener de 1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia) –altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri, també citat com Pietro Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys emigrà amb sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que s'instal·là al barri popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es refugià amb sa família a la República de San Marino i després a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina per motius polítics –segons altres, després d'una baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França, França)–, va ser expulsat del país i passà clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense documentació, però ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la Península, retornà a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i després en la «Columna Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres anarquistes italians.

Pietro Ranieri (1902-1936)

***

Mariano Baglioni

- Mariano Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el 30 de novembre– de 1904 neix a Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911 s'instal·là amb sa família a Fabriano (Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no acabà l'escola primària i començà a treballar a la barberia dels republicans Gisleno Carelli, Amleto Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva consciència política es va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i anarquistes. En 1926 marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell any un empresari luxemburguès de la construcció el va contractar just perquè pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb passaport en regla, emigrà a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on va obrir una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930 es casà amb Elvira Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de Gualdo Tadino, i la parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg desenvolupà una intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels feixistes locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a «simpatitzant comunista». El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves activitats polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre de 1936, amb altres companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola, Libertario Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel Partit Comunista i a París (França) prengué un tren especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà a la frontera. L'11 de novembre de 1936 s'enrolà en la formació «Guido Picelli», enquadrada en el «Batalló Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de 1936 al front de Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos, però va combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes que actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element anarcoide». L'11 de març de 1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella, Espanya) i un cop guarit retornà al seu destí, combatent fins a finals d'agost de 1938. Quan el «Batalló Garibaldi» es va retirar del front, marxà cap a França i el 8 de febrer de 1939 va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup llibertari «Libertà o Morte». Requerit per la justícia luxemburguesa, va ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats polítiques. Quan l'evacuació de la població a resultes de l'entrada de les tropes alemanyes al país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i s'establí amb sa família a Charolles (Borgonya, França). Després de l'armistici francoalemany, el juliol de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va reprendre el seu ofici de barber, però sense deixar de banda les seves activitats antifeixistes. El 22 d'agost de 1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera italiana i lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut el 30 d'agost de 1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys una petició on es penedia de les seves activitats polítiques passades i demanava clemència, però el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta demanda. El 14 de setembre de 1940 va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva militància comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va afirmar haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver lluitat en un batalló italià fins al final de la guerra. El 14 d'octubre de 1940 va ser condemnat a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà immediatament a Fabriano. Participà activament en la guerrilla d'alliberament a les muntanyes de l'Úmbria i les Marques, i animà una ràdio clandestina a través de la qual, en estreta relació amb les forces aliades, indicava els llocs idonis a bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en altres missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg).

Mariano Baglioni (1904-1969)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Les Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

Capçalera de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de gener de 1927

- Vetllada per Le Libertaire: El 29 de gener de 1927 se celebra a la Sala «Utilité Sociale» de París (França) una gran vetllada artística a benefici del periòdic anarquista Le Libertaire. L'acte es va dividir en dues sessions, una primera musical, amb cantants lírics i de cabaret (Bicot, Coladant, Félix Gibert, Max Henriot, Michel Herbert, Henri Heros, Aimée Morin, Dona Munroe, Jane Musetty, Rachel, Éliane Thumerelle, Roger Toziny, etc.), i una segona, amb la interpretació de l'obra teatral de Max Maurey La recommandation pel Groupe Théâtral.

***

Cartell publicitari de Vida realitzat per Vicent Ballester Marco

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

Portada del disc de Chumbawamba i Noam Chomsky

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Naixements

Capçalera de L'Avant-Garde

- François Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener– de 1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Dumartheray –algunes fonts citen un segon nom Constant, però aquest no apareix a cap document oficial, i en la partida de naixement figura erròniament com Dumarterey. Sos pares es deien Jacques Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean en la partida de naixement– i Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina «L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra –en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària –amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. El 10 d'octubre de 1918 es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie Magne. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000

- Victor Minne: El 29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes) l'ebenista i propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888 emigrà a França en 1888 i en 1893 en va ser expulsat per la seva militància llibertària. El 12 de setembre de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) per haver aferrat cartells anarquistes i aquest mateix dia havia participat en l'ocupació de la redacció del periòdic Journal du XXè Siècle. En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser publicat anònimament, Révélations sur la prétendue folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser detingut repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère Victoria, reine des poires d'Angleterre et impératrice des roupies de singes; després d'escorcollar el seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest text. Jutjat per l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies després de la mort Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits contra aquesta reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la princesse Louise, fille du roi dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca d'Amédée Pauwels (1891)

- Amédée Pauwels: El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquista Élisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós, Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

Notícia d'una de les moltes detencions de Léon Chuillot apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 16 de juny de 1893

- Léon Chuillot: El 29 de gener de 1868 neix a Revin (Ardenes, França) l'anarquista Leon Gustave Chuillot. Era fill de Jean Chuillot, manobre a les obres ferroviàries de les Ardenes i després fuster, i de Marie Jeanne Victoire Nanquette, modista, i tingué dos germans majors, Victor Jean-Baptiste Arthur Chuillot, militant socialista, i Henri Vital Chuillot, militant anarquista. Léon Chuillot es guanyava la vida d'emmotllador de maons. Entre el 13 de novembre de 1889 i el 19 de setembre de 1892 va fer el servei militar en diverses unitats, entre elles la 2 Companyia de Fusellers de Disciplina a Biskra (Biskra, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 14 de juny de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi (Ardenes, França) a cinc francs de multa per «embriaguesa pública» i el 14 de juny de 1893 pel mateix tribunal a 15 dies de presó i 16 francs de multa per «ultratges i insults cap a la gendarmeria». El 21 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a dos mesos de presó per «robatori». El 21 de novembre de 1893, ben igual que una desena d'altres militants anarquistes de Revin, mentre purgava la pena a la presó de Rocroi, el domicili on vivia sa mare va ser escorcollat per la policia. En 1894 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de la zona d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època treballava als boscos transportant arbres juntament amb el company Charles. El 24 de setembre de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a un mes de presó i cinc francs de multa per «infracció a la policia ferroviària, insults als agents, trencament de tanca i embriaguesa». El 9 de maig de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a sis dies de presó per «robatori» i el 6 de febrer de 1906 pel mateix tribuna a 15 dies de presó, 100 francs de multa per «entrebancs a la llibertat de subhasta i danys a la propietat immobiliària dels altres». El 5 de març de 1907 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a un mes de presó per «robatori» i el 16 de desembre de 1907 el mateix tribuna el condemnà a un mes de presó per «ultratges a la gendarmeria». El 5 de maig i el 10 de novembre de 1908 patí dues noves condemnes per «ultratges als agents i embriaguesa». Léon Chuillot va morir el 22 d'octubre de 1909 a l'Hospital de Charleville (Ardenes, França) acompanyat de son germà Henri Vital Chuillot.

***

Foto antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de Niça (1897)

- Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del «Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius «L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per «escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Émile Hureau publicada en el diari parisenc Journal des Débats Politiques et Littéraires de l'11 de març de 1915

- Émile Hureau: El 29 de gener de 1877 neix a Puy-la-Laude (Fontenay-sur-Loing, Centre, França) l'anarquista individualista, ocultista i espiritista Émile Hureau. Sos pares es deien Émile Alexandre Hureau, perruquer, i Eugénie Buge. Cresqué a Montargis (Centre, França), on vivien sos pares. A principis de segle tenia per companya Maria Verneren i es dedicava a guarir mitjançant el magnetisme i a altres ciències ocultes (espiritisme, telepatia, etc.). Abans de la Gran Guerra col·laborà en el setmanari L'Anarchie i en la primera sèrie de L'Idée Libre, periòdic fundat per André Lorulot, qui pensava que era un «militant de gran vàlua». En 1898 vivia amb sos pares al número 102 del carrer Saint-Lazare del IX Districte de París (França) i es trobava sense feina. El 15 de novembre de 1898 va ser cridat a files i integrat en el 150 Regiment d'Infanteria i el 24 d'abril de 1899 passà a la VI Secció de Comissionats i Obrers militars de l'Administració (COA). El 25 de setembre de 1901 va passar a la reserva militar activa amb el certificat de bona conducta. El desembre de 1912 signà, amb altres companys (Charles Albert, Henri Bataille, J. Couture, Paul Delasalle, Lucien Descaves, André Girard i J. Guérin), una protesta contra la condemna a mort a Grècia de l'advocat laboralista Constantin Zacchos. El 13 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en la III Secció de la COA, però el 13 d'octubre d'aquell any va ser donat de baixa per «depressió melancòlica amb obsessions hipocondríaques». En 1915 edità els pamflets antimilitaristes J'acusse, On nous ment! i On nous trompe, que repartí pels carrers i que donà lloc a la seva detenció el 9 de març de 1915, juntament amb sa companya, i «mèdium», Madeleine Émile Jund (Lucie Donnadieu) –també van ser detinguts en aquells dies André Lorulot i Henri Zisly–; jutjat amb sa companya, el 23 de juliol de 1915 el III Consell de Guerra els condemnà a tres anys de presó i 1.000 francs de multa per «complicitat de difamació cap a l'exèrcit, provocacions de militars a la deserció i publicació d'informacions concernents a les operacions militars susceptibles d'afavorir l'enemic i d'exercir una influència enutjosa en l'esperit de l'exèrcit i de la població» –la defensa ressaltà les seves «idees filosòfiques, cosmològiques i psíquiques» i la seva «jesuïtofòbia, i la premsa el qualificà d'«il·luminat, espiritista i practicant de les ciències ocultes». En aquest judici també van ser condemnats els anarquistes Léon Prouvost (un any i 1.000 francs de multa) i Ernest Charles Donnadieu, el marit de Lucie Jung (set mesos de presó). Malgrat que en dues ocasions, l'abril i el juny de 1917, la inspecció de salut militar, vist el seu estat mental, el classificà en el servei auxiliar, el 6 d'agost de 1917 va ser enviat a la II Secció Metropolitana d'Exclosos, mentre que sa companya encara purgà tres mesos de presó. El 17 d'octubre de 1917 la inspecció de salut militar li va diagnosticar una «psicoastènia». El 12 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i es va retirar al número 32 del carrer Gay-Lussac del V Districte de París. Després de la guerra col·laborà en «Les Publications Mensuelles» de L'Idée Libre (1919-1926), dirigides per André Lorulot, i en el periòdic Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), l'administrador del qual fou Auguste Gorion i el director Manuel Devaldès, en substitució d'André Lorulot. En 1921 era un actiu propagandista de la llengua Ido, col·laborava en L'Avant-Garde, de Lieja (Valònia), i vivia sense recursos, primer, al número 105 del bulevard Ney del XVIII Districte i, finalment, al número 11 del carrer Descartes del V Districte de París, que va ser el seu últim domicili. Va ser autor de nombrosos obres, com ara L'ascension de la science (traduït en 1922 a l'esperanto com L'acenso di cienco a Estocolm); De la télépathie. Étude sur la transmission de la pensée; La faillite de la politique; Les jésuites, la classe ouvrière et la révolution; À l'oeuvre contre le catholicisme!; Le problème de la langue International, sa solution; Le secret de l'univers devant la science officielle, etc. El 2 de juliol de 1921 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «robatori i encobriment». En sortir de la presó, Émile Hureau es va suïcidar el 18 de novembre de 1921 llançant-se al riu Sena al barri de Saint-Thomas-d'Aquin del VII Districte de París (França) i el seu cos va ser recuperat el 7 de gener de 1922. El certificat de defunció cita com a professió «autor científic». Segons l'anarquista Georges Vidal, en una nota necrològica publicada en la revista marsellesa Fortunio de l'1 de juny de 1922, Émile Hureau era un «filòsof defensor de les teories de Clémence Roger», la filòsofa, científica eugenista, feminista, lliurepensadora i maçona, traductora de Charles Darwin. El seu fullet De la télépathie. Étude sur la transmission de la pensée encara s'edita actualment.

***

Notícia del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair de l'1 de juny de 1920

- Édouard Mouche: El 29 de gener de 1878 neix al XI Districte de París (França) el lampista anarquista i antimilitarista Édouard Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a domicili, i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al XX Districte de París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part del Grup Llibertari per la Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant, sobretot, de Louis Loréal i del qual va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918 el periòdic La Gerbe, que no aparegué a resultes de la prohibició per part del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar, i participà en diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du Peuple. En 1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de París de la Federació de Joves Anarquistes (FJA). A començaments de 1920 va ser detingut per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis Lóreal i René Péache, i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de juny de 1920 va ser jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte juntament amb sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre d'aquell any. A finals de gener de 1920, arran de la reconstitució del grup La Gerbe, al voltant de Léon Louis, Morthel Oupiter i René Péache, dimití del seu càrrec de tresorer. En 1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de París de l'FJA. El 20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va ser escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921, arran de la detenció de René Barril, reemplaçà aquest en la gerència del número 5 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA animat, entre d'altres, per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923 era membre del «Foyer Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i del Comitè d'Iniciativa i de Propaganda de la Unió Anarquista (UA). En 1929 s'instal·là a Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest mateix any era membre de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i corresponsal local de La Voix Libertaire. A començaments de la dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i sembla que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el tenia fitxat com a membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940 es casà a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment emigrà a Algèria. Édouard Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).

***

Orlando Bolgioni

- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.

***

Foto policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)

- Vincenzo Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen 1895– neix a Cocconato (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero i més conegut com John the Cook. Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA). Més tard, abans de la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot com a membre del «International Grup», format per militants de diverses llengües (italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que estigué actiu fins a la dècada dels trenta. També formà part dels grups anarquistes italians «Libre Pensiero» i «Volontà». En 1917 va ser detingut quan feia un míting antibel·lista al carrer sota l'acusació de «vagància» i el 3 de març d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup «Volontà», per passar moneda falsa; tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a un any de presó. El juliol de 1926 publicà el número únic de La Scolta. Publicazione anarchica di difesa e avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de 1932 dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione. Mensile libertario del West, que era una mena d'edició de la Costa Oeste de L'Adunata dei Refrattari. El 28 d'agost de 1927 publicà el número únic de Golgota, sobre l'execució dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà conferències d'Armando Borghi. El 2 de desembre de 1929 va ser detingut amb un company després d'intentar interrompre una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia, EUA). En 1932 L'Emancipazione va ser substituït per Man! The Measure of All Things, periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any, el consolat italià a San Francisco declarà que era «un dels anarquistes més perillosos del districte». Amb Domenico Sallitto (Dominick) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man!. Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per agents federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island (San Francisco, Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre d'expulsió sota l'acusació de «ser autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions democràtiques». El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a la Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel «Ferrero-Sallitto Defense Conference» (Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest mateix any s'edità el fullet Fight against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya de protesta engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini.  Per evitar la seva expulsió i la més que probable execució a la Itàlia feixista, trencà la llibertat sota fiança i fugí a Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després treballà de cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen l'11 de febrer– de 1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA). Paul Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Vincenzo Ferrero (1885-1985)

***

Notícia de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 18 de juny de 1907

- Georgette Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant Félix Manereck, paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la vida de costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà a Épernay amb el venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de 1906 la parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès, Occitània) per «ultratges i rebel·lió vers els agents»; quan van ser detinguts ambdós cridaren: «Visca l'anarquia! Fora la República!» i «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. Jutjats pel Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va ser condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i son company a un mes amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren a Épernay on ella hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella, segons informes policíacs, partí després cap a Verdun (Lorena, França) i Luxemburg. El maig de 1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i Vitry-le-François). El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense bitllet al tren. Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son company, pel departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar paraigües i a treballs de pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la data i el lloc de defunció.

***

Jean Duval

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual: «L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia, és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

Alphonse Anon

- Alphonse Anon: El 28 de gener de 1856 neix a Corbeny (Picardia, França) l'anarquista Alphonse Anon –el segon nom Adolphe citat en alguns registres policíacs, no apareix a l'acta de naixement. Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre, i d'Élise Élisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant de jardiner i de vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel Tribunal de Laon (Picardia, França) a sis dies de presó i a 50 francs de multa per «possessió il·legal d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó per «complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup socialista local. En 1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista revolucionari La Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any també visqué a Venteuil i a Châtillon-sur-Marne, on va distribuir Le Père Peinard i La Révolte. En 1889 treballava de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on milità en el moviment anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery amb l'obrera teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres infants, que portaren els noms de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent del setmanari publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser detingut per «pertinença a una societat criminal», però el seu cas va ser sobresegut. El 25 d'abril de 1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va ser detingut preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. L'11 de setembre de 1892 organitzà a Damery la conferència «Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de presó per «incitació a la violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892, segons informes policíacs, els anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè aquesta havia rebut un diners per fer reaparèixer Le Déchard i aquest els havia disposats per al seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del grup de fusters revolucionaris de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de «socialista revolucionari no perillós». Posteriorment s'integrà a les files comunistes i va ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França), població on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i, més tard, candidat a delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné, periòdic comunista de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut el 24 el juny de 1930 a Lilla sota l'acusació de «provocació de militars a la desobediència»; malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser condemnat a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse Anon va morir el 18 d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França) i, després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894)

- Louis Boutel: El 28 de gener –les fonts periodístiques citen erròniament el 25 de gener– de 1859 neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Joseph Armand Boutel. Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette Asme, i ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es guanyava la vida treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 93 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat, ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al moviment anarquista. Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'agressió d'Émile Berry apareguda en el diari de Nancy L'Est Républicain del 19 d'octubre de 1896

- Émile Berry: El 28 de gener de 1868 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista Émile Gabriel Berry. Era fill d'Alexandre Pierre Berry, empleat, i de Louise Clémence Boudon, modista. Es guanyava la vida treballant primer de tipògraf i després d'adobacossis. En 1888 vivia al número 70 del carrer d'Alésia de París del XIV Districte de París i treballava de tipògraf i aquest any va ser cridat a files, però va ser dispensat ja que tenia un germà a l'exèrcit. Entre el 4 de novembre i el 21 de desembre va fer un període d'exercicis militars de dos mesos al Regiment d'Infanteria Alençon (Normandia, França). El 12 de setembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «cops voluntaris» i el 13 de novembre de 1895 pel mateix tribunal a vuit dies de presó pel mateix delicte. En 1896 vivia al carrer número 16 del carrer Clodion del XV Districte de París i treballava d'adobacossis. El 18 d'octubre de 1896 va ser agredit a la cara en una baralla a la sortida d'una taverna quan defensava el seu amic Édouard Bader. El 9 de novembre de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sainte-Menehould (Xampanya-Ardenes, França) a tres setmanes de presó per «robatori» al domicili d'un jutge, però per aquest delicte va ser rehabilitat. A principis de segle, figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El març de 1904 vivia al número 23 bis del carrer Croix-Nivert del XV Districte de París i l'agost de 14 al número 29 del carrer Bargue del mateix districte. Entre el 31 de març de 1916 i l'1 d'octubre de 1917 va fer la campanya militar contra Alemanya en diverses unitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958

- Ángel Adrián Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Adrián Trenas, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i Rafaela Trenas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran amic de Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lant-se a Lavardac, on milità en la CNT local. Al final de sa vida va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir el 9 de juny de 1958 al seu domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfredo Bonsignori

- Alfredo Bonsignori: El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista, després comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe Bonsignori i Italia Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove s'acostà al marxisme de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G. Massei. En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nin que anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal. El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana, Itàlia) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra. Reclòs a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat candidat  de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina. Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Itàlia), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de Milà (Llombardia, Itàlia), passà clandestinament a França i s'establí a Lió, on treballà d'ebenista. A França desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector esquerrà del PCdI, anomenat «obrerista» (anarquista comunista), esdevenint secretari del grup «Giustizia e Libertà» i membre del Socors Roig Internacional (SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta». En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la «línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes». En 1928 se li va decretar l'expulsió de França per «indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les seves activitats subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a Sibèria. En 1931 participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una trobada anarquista. Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo. En 1933 va ser inclòs en el llistat de terroristes residents a l'estranger i finalment acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per «tendència esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els comunistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del país. Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el «paradís soviètic». El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» –segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista–, en la defensa de la Revolució espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a França –segons altres fonts era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un gerent d'una empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Lió, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Lió una petició de «repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi». Uns anys després retornà a Lió amb la seva companya i son fill. A França va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a França. Després d'una breu malaltia, Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió (Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

- Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup «Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

***

Notícia de la condemna de Rémy Boudou apareguda en el diari parisenc Le Matin del 25 de maig de 1932

- Rémy Boudou: El 28 de gener de 1899 neix al barri de Le Notic de Cameret-sur-Mer (Cornualla, Bretanya) l'anarquista i lluitador antifeixista Rémy Boudou, també citat com Rémy Boudoux. Era fill de Marie Édouard Victorin Boudou, segon mestre armer de la flota, i de Marie Alexandrine Tanniou, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'empleat supernumerari de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). Formà part del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 7 del carrer Bonnevide. El 19 d'abril de 1918 va ser integrat en el 103 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser destinat diverses unitats militars fins el 15 d'abril de 1921, que passà a la reserva activa. El 14 d'abril de 1923 es casà a Groslay (Illa de França, França) amb Lucienne Léontine Delcloy i el gener de 1927 ja tenia dos infants. El 24 de maig de 1932 va ser condemnat, juntament amb son company André Faivre, pel XIII Tribunal Correccional del Sena a 15 dies de presó per «cops i ferides voluntàries» i 500 francs de multa, comeses el 30 d'abril de 1932 contra Henri Bonnet en una baralla contra membres de les Joventuts Patriòtiques a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). En aquesta època treballava de torner i continuava vivint al número 7 del carrer Bonnevide de Saint-Denis. En 1936 marxà cap a Espanya per lluitar contra el feixisme i s'integrà en la «Columna Durruti». Rémy Boudou, que segons alguns va prendre el nom de José Segura a Espanya, va morir en acció de guerra el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres milicians anarquistes estrangers. Les autoritats franceses el donaren oficialment per mort el 28 de novembre de 1938.

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la «Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista «específic». S'ocupà secretament de la «preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions –Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball, òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a «desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

Necrològica de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Josep Agulló Lluch: El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es deien Antoni Agulló i Salvadora Lluch. Des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Arran d'una acció, se li hagué d'amputar un braç. No apte per a treballar, amb el suport dels companys organitzà una escola racionalista a Cocentaina. Durant els anys bèl·lics col·laborà en el periòdic alacantí Liberación. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué embarcar-se a Alacant (Alacantí, País Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la CNT. Posteriorment va ser repatriat amb sa companya a França. L'agost de 1979, després de 41 anys d'exili, visità Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou Joaquina Rodrigo. Josep Agulló Lluch va morir, després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al seu domicili de Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després.

***

Necrològica de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Felip Vilella Torrelles: El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova de Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Benavent de Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria Torrelles Baneres. Durant la Revolució formà part del Comitè Revolucionari del seu poble natal. Amb el triomf franquista s'exilià a França, deixant sa companya i sos infants a Catalunya. En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus béns, expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà de manobre i milità en la Federació Local de Chastelnòu del Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia. Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital de Montelaimar (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de novembre de 1983

- Mariano Roca Sanjuán: El 28 de gener de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Utrillas (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el segon llinatge també citat San Juan. Era fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán Momada. Fou, amb altres companys (José Alcaine, José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en la lluita contra el caciquisme de la família Baselga Ramírez, empresaris miners d'aquesta població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari local i participà activament en la defensa de la població dels atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado Martínez. Posteriorment formà part del procés de col·lectivització de la localitat. Finalment lluità als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del Batalló de Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili. En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Miguela García Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Ramos Castillo 

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons –com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)–, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

Capçalera de The Firebrand

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família –s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary–, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

***

Facsímil de la policia del primer número de Le Pygmée

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, no és llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Naixements

Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881

- Georges Hémery-Dufoug: El 27 de gener de 1849 neix al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París (França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug –el llinatge compost també citat Émery i Dufour. Sos pares es deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i tingué dos germans, Louis Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant d'ebenista al barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i cabarets. En 1871 era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà a lluitar contra la Comuna de París, fet pel qual va ser enviat als batallons disciplinaris africans. En 1873 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte de París. El 28 de novembre de 1874 es casà al IX Districte de París amb la modista parisenca Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos infants, Henri Charles i Charles Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre, fundà el Grup Anarquista del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle, Miche, Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al número 101 del carrer Théâtre. El 26 de març de 1882, amb altres companys (E. Gautier, Maria i Arsène Crié), va ser un dels oradors del míting organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez, Arpitània) celebrat al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de 1882 va ser detingut, juntament amb altres companys (Arsène Crié, Jean Grave i Émile Vaillat), en el marc de la investigació sobre l'anarquista «Banda Negra» de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els quatre van ser posats en llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un dels oradors del míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de París per protestar contra l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, explicà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. En 1883 era membre del grup anarquista «Les Misérables», escissió del Grup Anarquista del XV Districte que feien costat la revolució violenta i que el novembre de 1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista del XV Districte. El 25 de gener de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador en la reunió celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup «La Sentinelle Révolutionnaire du XVIIIème», per protestar contra el «Procés dels 66». El maig de 1884 va ser candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de París. El novembre de 1884, quan el «Cas Druelle» –l'anarquista E. Druelle (Sabin) va ser acusat de ser confident de la policia–, representà els grups anarquistes en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony Graillat i Constant Martin, que desemmascarà el delator –es dona el cas que Durelle vigilà especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885 s'encarregà, amb Arcougeon i Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en una reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du XVème», va fer una proclama a l'ús de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup publicà un cartell on es convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el llibre La France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix), figura com a unes de les personalitats més destacades del moviment anarquista. En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV Districte de París i, amb Evariste Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques durant la campanya contra les oficines de contractació, alhora que militava en el grup «L'Avant-garde du XVème». El 25 de juliol de 1888 portà la contradicció, amb Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En aquesta època destacà en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de membre de la Comissió Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a candidat a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia assistent a abandonar la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista «Le Réveil du XVème». El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns, havia esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir el 20 d'abril de 1906 al seu domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte de París (França).

***

Foto antropomètrica d'Henri Aguillon (1897)

- Henri Aguillon: El 27 de gener de 1873 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Henri Joseph Aguillon. Era fill de Jean Baptiste Louis Augustin Aguillon, paleta, i de Catherine Dubois, domèstica, i tenia un germà gran, Dominique Jules Auguste Aguillon, també militant anarquista. Es guanyava la vida treballant de jornaler. En 1893 vivia al número 85 del carrer Tilsit de Marsella. El 13 de novembre de 1894 va ser cridat a files per a fer el servei militar i va ser integrat en el 27 Batalló de Caçadors a Peu acantonat a Villefranche i el 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat i passà a la reserva activa. El 19 de juny de 1897 va ser detingut i acusat de «possessió d'arma prohibida i d'ultratges als agents»; jutjat per aquest fet, el 6 de juliol de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 20 dies de presó i 16 francs de multa per aquest delicte. El 10 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat i retornà al domicili on vivia amb sos pares, al número 54 del carrer Château-Payan de Marsella. Segons la policia, encara que es reunia amb anarquistes i freqüentava les seves reunions, no era perillós i no feia propaganda entre el veïnatge. A principis de segle vivia al número 6 del carrer Melchion de Marsella. Henri Aguillon va morir el 16 de maig de 1908 a Marsella (Provença, Occitània).

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Second Casteu

- Second Casteu: El 27 de gener de 1876 neix al barri de Carras de Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià Second Casteu –en la partida de naixement només figura un únic nom, però en la partida de defunció figura el nom de Second Émile–, conegut com Second François Casteu –el primer nom també citat a vegades Segond. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu –Séraphin Casteu, segons la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi, italiana. Sa mare va enviudar amb tres infants i els va educar en la fe catòlica. D'adolescent, però, Second Casteu abandonà tota creença religiosa. Esdevingué obrer tipogràfic i milità en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint anys va entrar a fer el servei militar, però passats 19 dies desertà i s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa), on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior matrimoni i amb qui entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari parisenc Le Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905 milità activament en el Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària. En 1906 fou un dels promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg, òrgan de la Federació Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908 vivia amb sa família al número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En 1909 aconseguí reagrupar els sindicats de la construcció en una federació romanda que s'adherí a la FUOSR. Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la República francesa Armand Fallières, que havia rebutjat la gràcia a l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf, guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les pàgines de La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser reclòs 20 dies en un calabós i, després de 15 anys de residència i una esposa suïssa, expulsat de la Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell any. Després d'un temps a Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a París (França), amb la intenció de ser contractat en el periòdic La Guerre Sociale. El novembre de 1910 s'establí a Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta de La Dépêche, i milità en la Borsa del Treball, col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Union Syndicale. Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat pel propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i distribuïa fullets amb el seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on posava la seva adreça amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes anticonceptius. En la primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont Boron de Niça i, segons la policia, era un «excel·lent obrer tipogràfic», a més de corresponsal de La Guerra Social a Niça. En aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES), adherit al Comitè de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa família al número 119 del carrer Didot de París. El novembre de 1913 s'establí amb sa companya i sos infants a «La Ruche», l'escola infantil i colònia llibertària que Sébastien Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França, França). El 25 de gener de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais (Picardia, França) i, després d'haver minat la seva salut per a no anar al front, restà tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de 1915 es casà a Antíbol (Provença, Occitània) amb l'anarquista Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918 esdevingué civil i s'establí amb sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquesta època col·laborà el setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal, setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més de deu anys, venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual assumí la gerència el setembre de 1927 per a la seva edició del departament d'Oise. Cap el novembre de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a l'efímer Partit Comunista de Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920 participà amb Georges Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9 de febrer de 1921 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules pronunciades el 12 de maig de 1920 en una reunió pública al teatre d'aquesta població i va ser condemnat en absència a dos anys de presó. Una campanya es va desencadenar al seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però va ser novament processat per «ultratges a gendarmes». El 13 d'abril de 1921 la pena va ser confirmada, però obtingué la llibertat provisional amb una multa de 500 francs. El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus mobles venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de l'Oise». El desembre de 1921, arran de l'escissió confederal, optà per la militància dins la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), dins de la tendència de Pierre Besnard, i esdevingué secretari de la Unió Departamental Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922 participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el funcionariat sindical» publicada en el número 3 de La Revue Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per Sébastien Faure en la qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 representà la Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Entre març i juliol de 1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal Nacional i votà contra la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una polèmica sobre Rússia en el diari L'Humanité. L'abril de 1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de Germaine Berton i la policia el va interrogar, però no es va poder establir cap lligam entre ell i l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 assistí al IV Congrés de l'UA que se celebrà a París. En aquesta època era el portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el congrés de l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es feren amb control de l'organització i ell va rebutjar formar part de la nova comissió executiva. En 1926 participà en la subscripció econòmica popular «Pour que vive Le Libertaire» en suport del periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb les llàgrimes als ulls en un judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència controlada. En aquesta època es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser denunciat per l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar 7.503,20 francs de multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els 1.000 francs per danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va fer vaga de fam per obtenir el règim de pres polític a la penitenciaria d'Amiens (Picardia, França) i finalment va ser alliberat. Continuà amb les seves activitats en Germinal fins la desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928 era tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en absència pel Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el metge de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul Rimetz, exregidor municipal d'aquesta població, a dos mesos de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa; posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de revisió, se li van afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat novament, però va ser alliberat després de 10 dies d'empresonament i set de detenció de constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais d'Eugénie Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a Milly-sur-Thérain (Picardia, França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos després, el 18 de maig de 1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Second Casteu (1876-1935)

***

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922

- Eustaquio Teruel Sánchez: El 27 de gener de 1892 neix a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.

***

Julián Grimal Díez

- Julián Grimal Díez: El 27 de gener –el 28 de gener oficialment– de 1894 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Sos pares es deien Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez Visus. Peó en la construcció, en 1923 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de novembre de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8 de desembre d'aquell any, va ser detingut a Osca per «possessió d'explosius» i el febrer de 1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento María Bernués Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i Aurora), a set mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va ser condemnat per «insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana, però sa companya Sacramento María Bernués Estallo, embarassada, va ser assassinada el 23 d'agost de 1936 a Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Judes de Sètfonts. Posteriorment s'establí a Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta. Julián Grimal Díez va morir l'11 de març de 1965 a resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània, Occitània). Alguna vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son fill Julián Grimal Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.

Julián Grimal Díez (1894-1965)

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de gener– de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Sos pares es deien Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela Puigmartí Farel. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Ángel Santamaría Legaría

- Ángel Santamaría Legaría: El 27 de gener de 1898 neix a Moreda (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Santamaría Legaría. Sos pares es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa Legaría Gambra. Jornaler, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de desembre de 1933 a Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat, el procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou condemnat per un Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a Logronyo a 13 anys, quatre mesos i un dia de presó, més 250.000 pessetes d'indemnització com a autor de l'incendi de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys de presó per tinença d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de Sant Miquel dels Reis i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ángel Santamaría Legaría va ser afusellat per les tropes franquistes, juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou enterrat al cementiri de Berriozar.

Ángel Santamaría Legaría (1898-1936)

***

Necrològica de José Foj Puertas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984

- José Foj Puertas: El 27 de gener de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Foj Puertas, conegut com Ballovaro. Sos pares es deien Valero Foj i Isabel Puertas. Militant anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar, passà a França. Més tard va ser detingut, juntament amb son germà Ramón Foj Puertas, també militant anarquista, pels fets revolucionaris de desembre de 1933; jutjat amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente Bardají San Juan, Tomás Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano Guillén, Antonio Millera Millera, Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25 de març de 1934 va ser condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra la forma de govern en qualitat d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou president del Comitè Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Les autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'afilià al CNT alacantina. José Foj Puertas va morir el 13 de febrer de 1984 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Necrològica de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Maria Sanromà Mateu: El 27 de gener de 1904 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

Notícia del míting de les Arenes publicada en el diari parisenc L'Univers del 28 de gener de 1902

- Míting a les Arenes: El 26 de gener de 1902 se celebra un míting anarquista a la Plaça de Toros de les Arenes de Barcelona (Catalunya) organitzat per la Federació Obrera. Aquest míting s'emmarcava en la campanya i en la vaga general per reivindicar les vuit hores de feina. A l'acte, presidit per Leopoldo Bonafulla, van intervenir Mariano Castellote Targa; Teresa Claramunt Creus; Joan Company; Pere Guasch; Ramon Homedes Carbó; Tomàs Pujol, en representació de la Societat de Carreters; Estanislau Mas, en nom de l'Art Fabril de Sant Martí de Provençals; Andreu Montesinos; i Jaume Munté. Les intervencions van ser «dures», cridant a la insubmissió a les autoritats, demanant l'abolició del capital i dels exèrcits, i fent una crida a la Revolució Social. Al míting assistiren unes deu-mil persones i tingué repercussions a la premsa estrangera. Dies després, el Jutjat de les Drassanes de Barcelona obrí una investigació oficial per aclarir si la intervenció de Teresa Claramunt Creus era constitutiva de delicte.

*** 

Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 28 de gener de 1936

- Míting anarquista a l'Olympia: El 26 de gener de 1936 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació anarquista organitzat pel setmanari Tierra y Libertad. Hi intervingueren José Martínez, en representació de les Joventuts Llibertàries de Madrid; Manuel Pérez Fernández, membre de la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona; i els destacat militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Frederica Montseny Mañé i Joan García Oliver. Durant el míting s'exposà l'orientació que havia de seguir el moviment anarquista aleshores, s'aconsellà l'abstenció en les properes eleccions que s'havien de celebrar el mes següent, s'atacà el capitalisme i s'assenyalà el programa a seguir per arribar a la revolució llibertària.

***

Portada del número únic de Vertice

- Surt Vertice: El 26 de gener de 1947 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic Vertice. Giornale individualista anarchico. Aquesta publicació anarcoindividualista de caire filosòfic va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi trobem textos de Giulio Colesanti, Enzo Martucci i Renzo Novatore.

Naixements

Notícia sobre Victor Fages durant el «Procés dels 66» apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 9 de gener de 1883

- Victor Fages: El 26 de gener de 1847 neix a Clarmont d'Erau (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Victor Fages –el seu llinatge citat de diverses maneres (Fage, Farges, etc.). Era fill de Jean Barthélemy Fages, fabricant de polaines, i de Marie Laget. Militar de carrera en el 67 Regiment d'Infanteria de Línia, va ser greument ferit durant la guerra francoprussiana de 1870-1871 i quedà esguerrat i amb una pensió estatal des del 20 d'agost de 1872. Després de viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), s'establí a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), on treballà en la indústria drapera. En 1880 era un dels principals animadors, juntament amb Pierre Martin (Le Bossu), del grup anarquista «Les indignés» i va ser membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part d'anarquistes de l'Est de França. Amb Louis Genet i Michel Sala, va ser delegat pel grup «Les Indignés» a la reunió anarquista internacional celebrada entre el 13 i el 14 de d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), sota la iniciativa de la Federació del Jura, que refermava la necessitat de la propaganda pel fet i on ell afirmà que havia fet proves reeixides d'explosions amb nitroglicerina a Viena del Delfinat i que la vaga general revolucionària s'intentaria en aquesta població; aquestes iniciatives no engrescaren els obrers reunits. Va ser el cap d'una coral de Ginebra. Considerat per la policia com a un anarquista perillós, va ser estretament vigilat. Va ser l'atiador d'una subscripció popular, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, per a comprar un «revòlver d'honor» per regalar a l'anarquista Pierre Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne (Forez, Arpitània) contra el seu patró Bréchard i que fugí cap a Suïssa. A resultes de les violentes manifestacions d'agost de 1882 dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i de família –fet que implicava deixar de percebre la seva pensió d'invalidesa–, pena que va ser confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió i tancat a la presó lionesa de Saint-Joseph. A principis de 1887 vivia al número 125 del carrer Serpaize de Viena del Delfinat i figurava en un llistat d'anarquistes de la policia amb la qualificació de «perillós». En 1889 va tenir un fill que anomenà Spies, en homenatge a August Spies, un dels «Màrtirs de Chicago», i el desembre organitzà una festa en el seu honor. En 1890 va ser processat per «incitació al crim, al pillatge i a l'incendi», però no va ser condemnat. Vidu de Marie Antoinette Antoulin, es casà amb Marie Joséphine Thouverey. Victor Fages va morir el 21 de gener de 1900 al seu domicili, al número 19 del carrer Drapière, de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

Gérard Lacaze-Duthiers

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Étienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França).

Gérard Lacaze-Duthiers (1876-1958)

***

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia–, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Kees Van Dongen (ca. 1902)

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Miguel Giménez Igualada

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

Miguel Giménez Igualada (1888-1973)

***

Arduilio D'Angina

- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari parisenc Gil Blas del 10 de febrer de 1913

- Raymond Fosset: El 26 de gener de 1895 neix a Harfleur (Normandia, França) l'anarquista Raymond Hippolyte Fosset. Sos pares es deien Hyppolite Émile Fosset i Blanche Auger. Es guanyava la vida com a obrer fuster a París (França). Durant la dècada dels anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del grup editor de L'Anarchie. El 8 de febrer de 1913, durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents de la Brigada Mòbil al bulevard de la Chapelle de París; escorcollat a la comissaria de policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat preventivament. En aquesta època vivia al número 90 del carrer Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie, on també rebia la correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le Havre (Alta Normandia, França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat insubmís. No obstant això, va ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Marxà als fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe 1915 Sena 3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a la «Batalla dels munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya, França), la seva defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost de 1917. L'última època de sa vida la passà a Romainville (Illa de França, França) amb sa companya Marguerite Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de 1921 a Malakoff (Illa de França, França). En 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.

***

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà –el padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es deien Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine Ducoint; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

Continua...

---