Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau –ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

- Ernest Augendre: El 2 de març de 1856 neix a Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya, França) l'anarquista René Augendre, més conegut com Ernest Augendre. Sos pares es deien Charles Augendre, jornaler, i Simone Brodat. Des de gener de 1893 treballava de paleta per a l'empresari Guillemot, del carrer Joufrroy d'Abbans de París (França). L'1 de març de 1893 el seu domicili, al número 11 del carrer Simart, va ser escorcollat per la policia; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», protestà enèrgicament argumentant que no era anarquista. El desembre de 1893 el seu nom figurava com a anarquista militant en el registre d'anarquistes departamental de la Prefectura de Policia. També figurava en una llista d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, indicant que estava separat de sa companya i que tenia dos infants, del 20 de febrer de 1894 i en aquesta època vivia al número 6 del carrer Simart. A més a més, també estava inscrit en un llistat d'anarquistes que havien fet propaganda. L'1 de març de 1894 va ser detingut sota la inculpació d'«associació criminal» i el comissari Labat, del barri de la Goutte d'Or, escorcollà sense èxit el seu domicili, al número 6 del carrer Eugène Sue; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat el 7 de març d'aquell any. L'1 de juliol de 1894 patí un nou escorcoll al mateix domicili sense cap resultat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i en un llistat d'anarquistes del XVIII Districte. El 31 de desembre de 1896 el seu nom estava inscrit en un estat de recapitulació d'anarquistes. En 1900, segons la Prefectura de Policia, vivia al número 51 del carrer Mont-Cenis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Sos pares es deien Jean Delesderrier, joier, i Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquesta època vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 2 de març de 1882 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final –algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie Anne Élisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celedonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista «Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions «col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT «ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitateur

- Surt L'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses –el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael, Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 –l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de Le Naturien

- Surt Le Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retour à la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà un èxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat «Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

***

Full volant de l'acte

- Conferència de Goldman: L'1 de març de 1932 se celebra a la Musikersälen de Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya) la conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman «Das kind un seine feinde» (L'infant i els seus enemics). L'acte, emmarcat en una gira de conferències a Alemanya, va ser organitzat per l'Anarcho-Syndikalistischer Frauenbund (ASF, Lliga Anarcosindicalista de Dones).

Naixements

Achille Baicry

- Achille Baicry: L'1 de març de 1832 neix al VIII Districte de París (França) el socialista, i després anarquista, Achille Joseph Baicry, conegut com Le Chouette Zigue. Era fill d'Henri Baicry, ferrer, i de Marie Anne Troublet. A finals dels anys vuitanta vivia a Sedan (Ardenes, França), on treballava de mecànic. El 13 de juliol de 1887 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de presó per «injúries i difamacions públiques» i per aquesta condemna, per un decret presidencial, va ser privat definitivament de portar la medalla commemorativa que havia guanyat com a militar a la campanya de Crimea. Entre juliol i novembre de 1888 dirigí, redactà i vengué el setmanari socialista La Révolution Démocratique et Sociale. Organde des revendications socialistes et ouvrières des Ardennes. En 1888 el Cercle Social «L'Étincelle» de Charleville (Ardenes, França) demanà la gerència dels seu periòdic dies abans de les eleccions i va fer costat la candidatura de Jean-Baptiste Clément. En els seus articles reivindicava la laïcitat, afirmava que la revolució socialista era possible a través de les urnes, desconfiava dels treballadors estrangers i de les vagues, i demanava una reforma constitucional. El 3 de juliol de 1889 el Tribunal Correccional de Sedan el condemnà a tres dies de presó per «cops». Durant 35 anys vota a les eleccions, però el 26 de febrer de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a vuit dies de presó per «ultratges a un ciutadà encarregat d'un ministeri de servei públic» i per aquest motiu va ser donat de baixa de les llistes electorals. Esdevingut anarquista, i inscrit en la llista negra dels patrons, es guanyà la vida venent diaris revolucionaris (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. Entre maig de 1890 i abril de 1892 publicà a Sedan el setmanari Le Révolté Sedanais, del qual sortiren 51 números, i pel qual patí diverses condemnes, com ara el 6 de juny de 1890 (sis francs de multa per «infracció per enganxada de cartells»), el 15 de maig de 1891 (15 francs de multa per «enganxada en paper blanc»), el 27 de maig de 1891 (10 dies de presó per «ultratges a un brigadier de policia»), el 28 d'octubre de 1891 (un més de presó per «ultratges a agent»), el 15 de juny de 1892 (50 francs de multa per «publicació de premsa sense peu d'impremta»), etc. El 29 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig. El 20 de juliol de 1892 va ser condemnat a dos mesos de presó per «ultratge a agent i absència de dipòsit legal» de la citada publicació i aquest mateix dia va ser detingut per aferrar cartells injuriosos en diferents carrers de la ciutat. L'agost de 1892 publicà un nou periòdic Le Pilori Sedanais, que comptà almenys tres sèries fins el 1893. El 10 d'agost de 1892 el Tribunal Correccional de Sedan el condemnà a dos mesos de presó per «ultratge a agents». El 3 de maig de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a sis mesos de presó per «ultratge a un procurador de la República». L'estiu de 1893 va ser posat en llibertat de la presó de Mouy (Picardia, França) amb l'obligació de trobar feina i domicili ràpidament sota l'amenaça de ser internat immediatament per «vagabunderia». El 21 de novembre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Segons un llistat d'anarquistes de la policia de 1894, regentava una botiga a Givonne (Ardenes, França). El 4 de gener de 1894, per una rogatòria del Jutge d'Instrucció del Sena, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà papers, periòdics i fullets anarquistes. Vidu d'Anne Élisabeth Jeunehomme, es casà amb Sophie Robert. Al final de sa vida treballava d'obrer mecànic. Achille Baicry va morir el 28 de gener de 1894 al seu domicili, al número 44 del Faubourg du Fond de Givonne, de Sedan (Ardenes, França) i va ser enterrat l'endemà.

***

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez: L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època –entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes– que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow –a qui va conèixer personalment– i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i amb ànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir– i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta època quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal, El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad –apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria, La Alarma, La Anarquía, Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo, El País, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia –oficialment «meningomielitis aguda»– i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Pierre Quiroule

- Pierre Quiroule: L'1 de març de 1867 neix a Vilafòrt (Llenguadoc, Occitània) el periodista, escriptor, dramaturg, pensador utopista i propagandista anarquista Joachim Falconnet –en la matrícula militar figura com a segon nom Alexis, però no en el certificat de naixement–, també conegut com Joaquín Alejo Falconnet i, sobretot, com Pierre Quiroule –el seu pseudònim prové del refrany francès Pierre qui roule n'amasse pas mousse (Pedra que roda no amuntega molsa). Era fill del lionès Mathieu Falconnet, primer empleat de l'oficina del cap de la secció de la companyia ferroviària estatal, i de Marie Laroche. Després de viure a Lió (Arpitània), cap el 1871 sos pares emigraren a l'Argentina amb sos fills (Joachim, Jean Joseph i Claude). Son germà petit Jean Joseph es dedicà a l'enginyeria industrial, mentre ell es decantà per la filosofia, el periodisme i la literatura. Ben aviat començà a llegir els clàssics del moviment anarquista (Mikhaïl Bakunin, Piotr Kropotkin i Élisée Reclus) i entrà a formar part dels grups anarcocomunistes de Buenos Aires (Argentina). Cap el 1890 començà a col·laborar en el periòdic anarquista El Perseguido i en 1893 fundà el setmanari en llengua francesa d'inspiració kropotkiana La Liberté, en el qual col·laborà C. Moreau, Émile Piette, J. Roux, Alex Sadier i Auguste Vaillant, entre d'altres. En aquesta publicació defensà l'anarquisme individualista, comunista i antiorganitzador, enfrontat als anarquistes organitzadors seguidors d'Errico Malatesta, alhora que reivindicava l'acció directa violenta («propaganda pel fet»). En aquesta època conegué Andrea Brasseur, que esdevingué sa companya i amb qui tindrà dues filles, Marcela i Eva. El seu grup d'amics estava format per intel·lectuals, literats i estudiosos de les ciències, com ara l'escriptor i periodista Paul Groussac, el qual, durant la seva gestió com a director de la Biblioteca Nacional de la República Argentina, li donà feina com a tipògraf de la impremta de la biblioteca, treball en el qual romandrà molts d'anys. Cap el 1906 començà a col·laborar amb La Protesta, òrgan oficiós de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i en la seva redacció va fer una gran amistat amb Bautista Fuello, administrador, redactor i encarregat de la llibreria d'aquesta publicació, i que serà l'impressor de la gran majoria dels seus llibres. Entre 1907 i 1912 col·laborà com a corresponsal d'Argentina de Les Temps Nouveaux, publicant cròniques sobre el moviment obrer d'aquest país. En aquests anys també col·laborà en altes publicacions anarquistes, com ara La Mêlée, La Revista Blanca o Sembrando Ideas. En 1909 va escriure la seva primera utopia llibertària Sobre la ruta de la anarquía. Novela libertaria, que fou publicada en 1911 per Fuello. En 1914 l'editorial de La Protesta publicà la seva nova narració utòpica La ciudad anarquista americana. Obra de construción revolucionaria con el plano de la ciudad libertaria. En aquests anys dictà conferències i classes en nombrosos ateneus populars («El Porvenir», «Via Libre», «Liga de Educacion Racionalista», etc.) i nombroses obres de teatre que va escriure –El fusilamiento de Francisco Herrero o sea la infamia negra (1910), El gran crimen europeo (1917), La institución sacrosanta. Drama (1922), etc.– van ser representades per l'agrupació teatral «Arte y Natura». També es dedicà a investigacions geogràfiques, geològiques i astronòmiques, com ara Una nueva hipótesis sobre la formación del Universo (1917). Publicà nombrosos fullets de divulgació i de filosofia llibertàries que  van ser editat per diferents grups anarquistes «específics o d'afinitat» («Los Comunistas», «Espartaco», «Agrupación Anarquista Regeneración y Sociedad de Resistencia Porteros y Ordenanzas del Estado», «Ateneo Libertario del Sur», «El Combate» de Paraguai, etc.), com El malestar social. ¿Cómo ponerle fin? (1918), Justicia social. Trabaje el que quiera comer (1919), Orientación social para alcanzar la suma máxima de bienestar y libertad individuales (1920), Para meditar al obrero y obrera huelguista (1920), La teoría social constructiva del campesinado argentino (1921), A mi hermano el obrero del campo (1921?), ¡Unificación! (1921), Entre obreros. Tesis social (1921), etc. En 1923 publicà Un Espartaco negro. Tragedia de la «Teach», on desenvolupa la seva teoria de la «minoria consciente», necessària, segons ell, per al triomf revolucionari; pensava que tasques creadores de la revolució les realitzarien un petit grup d'esperits escollits, revolucionaris més capacitats per adonar amb una solució provisional als problemes plantejats amb la transformació social, idea no compartida per destacats militants anarquistes (Emilio López Arango, Diego Abad de Santillán, etc.) que no veien la necessitat d'una «avantguarda directriu» en les accions revolucionàries, que deixés per al poble una actitud passiva. En 1924, quan es complien 10 anys de la publicació de La ciudad anarquista americana, presentà En la soñada tierra del Ideal, obra amb la qual completa el seu tríptic d'utopies, i on parla del paper que han de jugar els sindicats en el procés revolucionari. El seu interès pels temes de l'emancipació de la dona i el amor lliure es van palesar en l'edició en 1925 del fullet Ella y el. Preludiando al libre amar. En 1925 morí sa companya i això implicà un canvi important en sa vida; deixà la seva casa del carrer Canalejas, al barri de San José de Flores, de Buenos Aires i decidí fer un viatge per la província argentina de Misiones. S'instal·là tot sol en una caseta de fustes davant del riu Paranà per a observar el comportament de la Natura; en Un filósofo en Posadas (1931) es possible detectar les seves experiències viscudes allà i el resum de les seves preocupacions ecologistes d'aleshores. De bell nou a Buenos Aires, abandonà la militància llibertària i col·laborà com a corrector en el diari La Nación. En aquesta nova època es dedicà a la novel·lística i a la publicació de fulletons de suspens i d'aventures, com ara El extraño drama del ferrocarril del norte (1930), La voz del vacío (1930), La maldición del monje sin nombre al hogar ancestral de Lord Byron (1930), Los jinetes del desierto (1934) o El diario del muerto (1934). A més de les obres citades podem destacar Problemas actuales. Sistemas sociales y filosofía anarquista (1922), Los culpables. Controversia filosófica en un salón burgués a la hora del té (1923), La nueva ilusión mental. Huésped, fantasma y espíritu tangible (1926) i Ocio filosófico. El alma y el cuerpo (punto de vista antibergsoniano) siguiendo otras varias reflexiones respecto a la materia-espíritu (1927), entre d'altres. Pierre Quiroule va morir el 30 de novembre de 1938 a la seva casa del barri de San José de Flores de Buenos Aires (Argentina). En 1940 l'Editorial Tor publicà una col·lecció de novel·les policíaques seves sota el títol «Magazine Sexton Blake».

***

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche de l'1 de desembre de 1921)

- Giuseppe Russo: L'1 de març de 1873 neix en un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe Russo, també conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar a bord del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria notificat a cap municipi, però en altres ocasions declarà haver nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria, Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó de Diamond i de Hammond (Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado, Pennsilvània, Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior (Montana, EUA), entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador i va viure a Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine, etc.). En 1911 formava part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Los Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya contra la repressió desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana Tràgica». En 1913 col·laborà econòmicament des de Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la construcció d'un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat per la Universitat Popular de Luigi Molinari. Col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, fent servir els pseudònims L'Unico i Augustus Antonio Leon. En 1913 l'anarquista Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York, EUA), l'acusà de ser un agent provocador i un espia i la polèmica que es desencadenà en la premsa llibertària nord-americana durà anys. Després d'una estada als EUA de 25 anys, en 1921 va ser expulsat del país. En 1922 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i va ser condemnat a set mesos i quinze dies de presó per «ultratges i amenaces als agents de la força pública». Considera un «irreductible enemic del regim feixista», va ser inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1926 va ser detingut per «activitat antifeixista», juntament amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a l'illa de Lipari. En acabar la pena retornà a Torí i s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto, Carlo Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario Neggia, Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar expatriacions il·legals del país, en reclutar milicians per lluitar a Espanya i en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser detingut de bell nou per «activitat antifeixista i propaganda anarquista» i condemnat a confinament durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat en quatre ocasions per negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la condemna va ser novament detingut i només aconseguí la llibertat en 1943 amb la caiguda del règim feixista. Durant l'època de la resistència, distribuí a les fàbriques de la regió el periòdic clandestí torinès Era Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial va ser el promotor del «Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la intenció de publicar l'obra completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en 1957.

Giuseppe Russo (1873-1957)

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: L'1 de març de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Sos pares es deien Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells Étienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de 1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

Errico Malatesta

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia –un invàlid de guerra i un tramviaire– i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones –de 700 convocades– de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 –segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Naixements

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de  la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

- Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Leandro Arpinati

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 neix a Poissy (Illa de França, França) l'anarquista Serge Peincedé. Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy.

***

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Miguel Mañas Santiago: El 29 de febrer de 1904 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.

***

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Josep Rojo Pegueroles: El 29 de febrer de 1904 neix Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès. Josep Rojo Pegueroles va morir el 6 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

- Consuelo Zabala Martínez: El 29 de febrer de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Consuelo Zabala Martínez. Nascuda al madrileny carrer de Tribulete, va créixer al castís barri de Lavapiés. Sa mare, Consuelo Martínez, era muy religiosa i son pare, Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936 estudiava batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el dramaturg Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i va fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de Chamartín d'aquesta organització. També va col·laborar en el periòdic Frente Libertario. En la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la madrilenya «Unión Radio» que van tenir molt ressò (Labor a realitzar de los ateneos libertarios, Méjico nación hermana i Sacrifiquémonos por los niños). Després del triomf franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment per aquelles conferències radiades i per haver ocupat el càrrec de secretària de les Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre de 1938. Empresonada a la massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i encausada inicialment en el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com «Las Trece Rosas», ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes perquè va negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny de 1940 va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda a la rebel·lió» i alliberada a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat amb els presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat Intercontinental (SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un jove anarquista condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta manera, va conèixer qui seria son company de tota la vida, Ángel Urzáiz Simón –la pena de mort li va ser commutada després de tres anys de presó. Ambdós van treballar en el moviment anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i empresonat a finals de 1947. Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a complir al penal valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va instal·lar amb els seus dos fills, José Ángel i Paco, a València (País Valencià) per estar més a prop de son company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en 1959. Van donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França quan aquest va sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels comunistes. Després de la mort de Franco va participar en la reorganització confederal i després de l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i ella va patir problemes de salut durant els seus últims anys. Va prologar el llibre de María A. García-Maroto La mujer en la prensa anarquista. España (1900-1939) (1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de març de 2004 al seu domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Tristan Cabral

- Tristan Cabral: El 29 de febrer –oficialment l'1 de març– de 1944 neix a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'escriptor, poeta, traductor, professor i militant marxista llibertari i antimilitarista Yann Max Houssin, conegut com Tristan Cabral –detestava el seu nom oficial. Va ser fill il·legítim de R. Heinz, metge militar alemany durant l'Ocupació, i de Juliette Delavis, casada en un matrimoni de conveniència familiar i sense amor amb André Claude Houssin, aleshores presoner a Alemanya, el qual, en acabar la II Guerra Mundial, retornà a França i legitimà l'infant. Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Henri IV de Bergerac (Aquitània, Occitània), estudià quatre anys a la Facultat de Teologia Protestant a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i, després d'abandonar la carrera pastoral –acabà declarant-se ateu, encara que admirador de Jesús de Natzaret–, va fer estudis de filosofia, amb Gilles Deleuze, entre d'altres. Ensenyà filosofia durant una trentena d'anys al Liceu Alphonse-Daudet de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Militant trotskista, durant els fets de «Maig del 68» va fer costat l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i va ser detingut. Després es dedicà fins a 1971 a viatjar (Turquia, Iran, Iraq, Palestina, Amèrica Central, Perú, Bolívia, Kurdistan, Irlanda del Nord, etc.), on, a més d'aprendre idiomes, entrà en contacte i participà amb tots els moviments revolucionaris que hi trobà. En 1974 es publicà el llibre Ouvrez le feu! (1964-1972), recull de poemes d'un tal Tristan Cabral, jove poeta suïcidat en 1972, amb un prefaci de Yan Houssin, que posteriorment se sabrà que aquest darrer era el veritable autor. Prengué el nom de Tristan Cabral en homenatge al polític independentista de Guinea i de Cap Verd Amílcar Cabral (Abel Djassi) i de Tristan, de la llegenda literària medieval de Tristany i Isolda. Ben actiu en els moviments de protesta, en els anys setanta formà part del Comitè Anti-Militarista (CAM), en suport dels Comitès de Soldats (CS), fet pel qual va ser condemnat a mig any de presó i tancat uns mesos a partir de desembre de 1975 a la presó parisenca de La Santé. Com a insubmís al servei militar, va ser suspès un temps de l'ensenyança. Fou íntim amic dels poetes anarquistes André Chenet i André Laude. En les eleccions municipals de 1995 va ser candidat en la llista encapçalada per l'empresari taurí Bernard Domb (Simon Casas). Va ser membre del Centre Ascaso Durruti (CAD) de Montpeller. En 2004, després d'un intent de suïcidi, va ser internat un temps en psiquiatria i en 2010 publicà el seu llibre H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) sobre aquesta experiència. En 2005 s'integrà, amb altres poetes, en el moviment «Insurrection Poétique». Va traduir diversos autors, com ara Nazim Hikmet, Octavio Paz, Yannis Ritsos, Georg Trakl, etc. Trobem poemes i textos seus en diferents publicacions periòdiques (Faire-part, Le Fou Parle, Hors Jeu, Poésie 1 - Vagabondage, La Voix des Autres, etc.). Entre les seves obres poètiques podem destacar Ouvrez le feu! (1964-1972) (1974 i 1979), Du pain et des pierres (1977), Demain, quand je serai petit (1979), Et sois cet océan! (1981 i 1983), La lumière et l'exil. Anthologie des poètes du Sud de 1914 à nos jours (1985, editor), Le passeur de silence. Poèmes (1981-1985) (1986), Sonnets (1989, amb altres), États d'urgence (1990), Le quatuor de Prague (1968-1990) (1990), Les Paris imaginaires (1990), Chasseurs d'Aube (1991), Le passeur d'Istanbul. Poèmes (1992), Le Désert-Dieu (1996), L'enfant d'eau. Journal d'un égaré (1940-1950) (1997), Mourir à Vukovar. Petit carnet de Bosnie (1997), La messe en mort (1999), L'enfant de guerre (999-1999) (2002), Al Marjasem Ella Gloriam (2006), La belle et la fête (2008), Le cimetière de Sion. De Yad Vashem à Chatila-Gaza (2010), H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) (2010), Les chants de la sansouïre (2011, amb Michel Falguières), Dernier tango à Salta. Quand deux femmes s'aimaient dans l'Argentine de Videla (2012 i 2016), Dernier tango à Salta (2013), Juliette ou le chemin des immortelles (2013), Si vaste d'être seul (2013), Requiem en Barcelona (2014), La petite route (mes années buissonnières) (2015) i Poèmes à diré (2019); també és autor dels assaigs Manifestes pour la sixième République (1987, amb Jack Oriac) i Le désert-Dieu. Journal de Jérusalem sous l'Intifada (1996). Sa companya fou Fabienne Claude Viala. Molt malalt, Tristan Cabral va morir el 22 de juny de 2020 al Centre Hospitalari Universitari Bellevue de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on portava hospitalitzat cinc anys. La ballarina i editora d'art Sarah Houssin-Dreyfuss és sa filla.

Defuncions

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès Cultura Proletaria del 20 de març de 1948

- Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 29 de febrer de 1952 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Havia nascut el 6 de juny de 1898 al III Districte de Lió (Arpitània). Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28 de febrer de 1921)

***

Portada del primer número d'O Anarquista

- Surt O Anarquista: El 28 de febrer de 1926 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic bimensual O Anarquista (L'Anarquista). Era l'òrgan d'expressió de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Estava dirigit, i majoritàriament redactat, per Fracisco Nobrega Do Quintal (Francisco Quintal) i editat per Fernando de Almeida Marques (F. Almeida Marques). Hi trobem articles de Mauro Bajatierra Morán, Adriano Botelho, Silva Campos, André Colomer, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Séverin Férandel, Agustín Gibanel, Emma Goldman, Jean Grave, Arnaldo Simôes Januário, Gérard de Lazace-Duthiers, Louise Michel, Artemis Minerva, José Agostinho Neves, Roberto das Neves, Benoît Perrier, Ángel Pestaña Núñez, Francisco Pi y Arsuaga, Pinto Quartim, Francisco Valadas Ramos, Emidio Santana, R. Santos, Miquelina Sardinha, Alexandre Schapiro, Lev Tolstoi, Hugo Trene i Charo Zindi, entre d'altres. En sortiren almenys nou números, l'últim el 8 d'agost de 1926.

***

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

Logotip de "The Angry Brigade"

- Atemptats a París: El 28 de febrer  de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista «The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Antonius Marie Cyvoct, conegut com Antoine Cyvoct. Sos pares, teixidors, es deien Paul Cyvoct i François Véronique Blanchard. Es guanyava la vida com a comercial llibreter. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnairei la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia –en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir el 5 d'abril de 1930, en la misèria, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alexi Durieux (24 de gener de 1894)

- Alexis Durieux: El 28 de febrer de 1874 neix a Stains (Illa de França, França) l'anarquista Alexis-Albéricq Durieux. Sos pares es deien Antoine Désiré Durieux i Zélia Cauvin, jornalers. Es guanyava la vida com a vidrier. El 26 d'abril de 1892 i el 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotà que la seva adreça era al número 17 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), i el desembre de 1893 vivia al número 8 de la carretera d'Aubervilliers. El 26 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 24 de gener de 1894 va ser detingut i fitxat per «robatori» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 28 de març de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes de Saint-Denis de la policia i el 31 de desembre de 1896 en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca. Entre el 12 de setembre de 1985 i el 22 de setembre de 1986 va fer el servei militar al III Batalló de Caçadors i passà a la reserva l'1 de novembre de 1898. El 18 de febrer de 1899 es casà al XV Districte de París amb la parisenca Alphonsine Luçon; en aquesta època vivia al número 11 del carrer Lakanal de París. El 22 d'abril de 1904 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «atemptat al pudor» i tancat a la presó parisenca de Fresnes i el 16 de novembre de 1904 el mateix tribunal a un mes de presó per «ultratge públic al pudor». El 22 d'octubre de 1909 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Blois (Centre, França) a 200 francs de multa per «possessió d'arma prohibida i embriagament públic». El 13 de gener de 1910 el Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) el condemnà a un mes de presó per «vagabunderia i ús de certificat fals». El 3 de juny de 1912 el Tribunal d'Apel·lació d'Orleans (Centre, França) el sentencià a dos mesos de presó per «mendicitat grupal». Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però al front va contreure disenteria. Entre el 31 de gener i el 13 de juny de 1918 va ser destinat a la foneria de «Victor Bidault et Cia» a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 23 d'octubre de 1918 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Étampes (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 16 francs de multa per «ultratges públics al pudor» L'1 d'octubre de 1922 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Henri Laussinotte

- Henri Laussinotte: El 28 de febrer de 1879 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Henri Laussinotte. Sos pares es deien François Laussinotte i Eudoxie Lacoste. Es guanyava la vida com a torner de marfil, especialitzar en fer jocs d'escacs. Col·laborà en Le Libertaire i L'Anarchie. Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1907 a París va ser detingut i acusat d'haver ferit d'un tret de revòlver l'agent Eugène Stenfort. El seu domicili, al número 12 del camí dels Graviers de Romainville (Illa de França, França), va ser escorcollat, trobant-se escrits, documents llibertaris i antimilitaristes, i un carnet al seu nom de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA); per contra, al seu taller, al número 67 del carrer Chemin-Vert, res no es trobà de compromès. Tancat a la presó parisenca de La Santé, es desencadenà una campanya en el seu suport encapçalada per un grup de destacats anarquistes, com ara Miguel Almereyda, Georges Durupt, Émile Vincent Méo (Émile Tissier) i Eugène Merle. Jutjat per l'Audiència del Sena per «temptativa d'homicidi voluntari», va ser absolt el 20 de desembre de 1907 per manca de proves. Durant la primavera de 1908, formà part, amb Lucien Belin, Georges Durupt, Gaston Delpech i Henriette Roussel, del grup que intentà rellançar l'AIA, aleshores disgregada. Aquest mateix any de 1908 va fer conferències al Grup d'Acció Revolucionària del IV Districte de París, que es reunia a la Casa del Poble del carrer Charlemagne. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. El 10 de desembre de 1909, acabat de sortir de la presó de Meaux (Illa de França, França), participà en una reunió del grup «Les Révoltés», d'Henry Combes i Georges Durupt, amb la finalitat d'organitzar la campanya antiparlamentària de l'any següent. El 10 de juny de 1910 va ser absolt per l'Audiència de Sena i Marne d'un delicte de «distribució de moneda falsa». El 10 de setembre de 1910 va fer a la Sala Henri Duval, al número 48 del carrer Rébeval del XIX Districte de París, la xerrada «Action révolutionnaire». El novembre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt, formà part del Grup Anarquista de Montmartre. En aquesta època vivia al número 69 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París. Llicenciat de l'exèrcit per malalt o ferit, el maig de 1915 mantingué aquesta situació en una nova revisió. El 10 de juny de 1915 va ser detingut després de proferir «insults a l'exèrcit» quan viatjava en un tramvia cap a Bagnolet; jutjat per aquests fets en consell de guerra el 31 d'agost de 1915, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Aleshores la policia el tenia fitxat com «anarquista falsificador de moneda» i vivia al número 214 del carrer Saint Maur del X Districte de París. Milità en el Sindicat de Serradura i Marqueteria de la Confederació General del Treball (CGT). Henri Laussinotte va morir el 8 de gener de 1924 al seu domicili del número 11 del carrer Buisson Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Una de les postals de Jean Labat

- Jean Labat: El 28 de febrer de 1882 neix a Porciuvas (Porciuvas e Bocoa. Aquitània, Occitània) l'anarquista naturista Jean Labat-Cazenave, conegut com Grandjean, Jean Godec i Jésus-Christ. Sos pares es deien Jean Labat-Cazenave, conreador, i Catherine Lafenêtre, domèstica. Es guanyà la vida de fotògraf i va se una de les figures més destacades del moviment llibertari naturista i vegà i de les comunitats anarquistes rurals. A partir de 1911 participà en l'experiència de colònia anarconaturista-vegana de Bascon, a prop de Châteua-Thierry (Picardia, França), encapçalada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska, i on participaren nombrosos anarquistes (Alfred Bidet, Robert Collino, Charles Fouyer, Georges Navel, Hélène Patou, Louis Radix, Louis Rimbault, etc.). Durant una etapa visqué en una cabana al bosc, a tres-cents metres de la colònia. Retornà un temps a París (França) amb sa companya Radoyka Ilitch (Radoïka Hitche), d'origen serbocroata, i amb qui tingué un infant en 1930. A París participà activament en el moviment anarquista, assistint a reunions i venent pels carrers Le Libertaire i altres publicacions llibertàries. Membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA), l'1 de juliol de 1913 va ser detingut en una gran agafada a París. El 15 de novembre de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a cinc mesos de presó com a gerent del periòdic parisenc Le Réveil Anarchiste Ouvrier per «provocació de militars a la desobediència» i Egène Jacquemin, com a autor d'un article antimilitarista, a 18 mesos de presó. En 1937 retornar tot sol a Bascon. Jean Labat va ser assassinat en una baralla el 23 de juny de 1938 a Bascon (Picardia, França) per Dragolioub Ilitch, germà de sa companya i seguidor de la filosofia anarconaturista, que el va enterrar al jardí al costat de sa cabana. L'editorial Johano publicà una col·lecció de targetes postals amb ell com a protagonista.

Jean Labat (1882-1938)

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Sos pares es deien Jean Louis Gomichon, mecànic, i Claire Bruneau, modista. El 14 de febrer de 1907 es casà a Montbard (Borgonya, França) amb Antoinette Églantine Mamé. Treballà de manobre i de serraller, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte d'aquesta ciutat. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Notícia de la mort d'Henri Chapey apareguda en el diari parisenc Paris-Presse - L'Intransigeant del 24 de setembre de 1952

- Henri Chapey: El 28 de febrer de 1886 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Henri Chapey. Era fill dels taverners Jean Chapey i de Marie Justine Augustine Couppey. En 1902 va ser fitxat com a «anarquista individualista» per la policia, que remarcà la seva intel·ligència, facilitat de paraula i instrucció superior. Entre novembre de 1903 i gener de 1904 residí a Valònia (Lieja i Ougrée) i la policia belga sospità que posteriorment havia participat en un atemptat contra el cap de la Seguretat durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 a Lieja. A finals de febrer de 1904 s'estava a París, on amb altres companys (Jacques Ferdinand Borderie, Paul Maxime Découée, etc.), es presentà a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Joseph Albert (Libertad), que havia calumniat Decouée. Des de febrer de 1904 la policia va perdre el seu rastre i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 31 de maig de 1904 un confident policíac el trobà en una manifestació a Père Lachaise amb altres anarquistes (Libertad, Georges Renard, Pedro Vallina Marínez, etc.). El juny de 1904 assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes» del XVIII Districte de París, animat per Libertad. En aquesta època treballava de mecànic d'automòbils. El 16 de febrer de 1907 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit i va ser destinat al IV Regiment de Caçadors d'Àfrica. El 18 de desembre de 1907 va ser integrat en el 25 Batalló d'Infermers de la Divisió d'Ocupació de Tunísia i l'11 d'agost de 1908 va ser llicenciat per «epilèpsia constatada». El maig de 1910 la policia el trobà vivint al número 45 del carrer Pelleport del XX Districte de París. Entre 1911 i 1913 col·laborà amb articles teòrics en Le Libertaire. El maig de 1911 engegà el Comitè Intersindical de Propaganda i d'Acció de Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França) i aleshores era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Força influenciat per l'anarquista Émile Janvion, es declarà antisemita, contrari als francmaçons i hostil a Sébastien Faure («l'adormidor d'anarquistes»). L'1 de novembre de 1911 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). El febrer de 1913 va veure morir l'anarquista Émile Auguste Maurin (Élie Murmain), que considerava un pare i al qual dedicà una necrològica en Le Libertaire i l'octubre d'aquell any s'encarregà de vendre la important biblioteca anarquista del finat a benefici de la vídua. En 1914 va ser membre del Consell Sindical del Sindicat de Correctors. Aleshores vivia al número 60 del carrer Victor Hugo de Bagnolet (Illa de França, França). Quan la Gran Guerra, el 23 de febrer de 1915 va ser integrat en el 9 Regiment de Cuirassers i, després de passar per l'Escola de Cavalleria, va ser destinat el 24 de gener de 1916 al 8 Regiment de Dragons. Entre del 25 de febrer de 1917 i el 17 de juny de 1917 restà integrat en el 13 Regiment d'Autometralladores i resultà ferit en una caiguda. El 2 d'abril de 1919 va ser llicenciat. Segons algunes fonts durant la guerra hauria fet propaganda de la Conferència de Zimmerwald i hauria estat condemnat el 12 de gener de 1916 a 30 dies de presó. El 17 de gener de 1920 es casà a Neully-sur-Seine (Illa de França, França) amb Zélia Aurore Milet, amb qui tingué una filla. En aquesta època treballava d'agent comercial i seguia vivint al seu domicili de Bagnolet amb sa mare ja vídua. En 1923 publicà Élie Murmain (Émile Maurin), una petita biografia del seu pare espiritual amb un pròleg de Robert Louzon. En el període d'entreguerres fou membre del Consell Sindical del Sindicat de Correctors i entre 1933 i 1940 en va ser secretari adjunt. En 1939 va fer costat econòmic Le Cri du Peuple. Durant l'Ocupació s'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on s'encarregava de recollir les cotitzacions sindicals i ajudava els correctors en dificultats. Al final de sa vida era cap del Servei de Correcció de Paris-Presse - L'Intransigeant, on treballava des de la fundació d'aquest diari el 1948, i vivia al número 64 del Faubourg Saint-Martin del X Districte de París (França). Henri Chapey va morir sobtadament el 22 de setembre de 1952, vuit dies abans de jubilar-se, a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) i va ser enterrat a Saint-Laurent-de-Cognac (Poitou-Charantes, França).

***

Necrològica d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de juliol de 1955

- Angelo Girelli: El 28 de febrer de 1886 neix a Cortona (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Angelo Girelli. Va ser criat pel pagès Romualdo Bellini a Farneta di Cortona (Toscana, Itàlia). En 1897 s'instal·là a Sasso d'Ombrone (Toscana, Itàlia) i posteriorment visqué a les poblacions toscanes de Cinigiano i de Montalcino. En 1910 s'establí a Piombino (Toscana, Itàlia), on va treballar als Alts Forns i s'integrà en la Cambra del Treball Sindicalista (CTS), adherint-se al grup anarquista local i a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Com a conseller de la Comissió de la CTS, juntament amb altres companys (Primo Fastame, Pilade Jacometti, Paris Pampana i Domenico Rossi), entre el 8 d'abril i el 18 de maig de 1919, intervingué, en nom dels obrers dels Alts Forns, en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball. El gener de 1921, en el IV Congrés de la CTS, va ser reelegit com a membre de la seva comissió executiva, juntament amb Paris Abati, Otello Cocchi, Pietro Favilli, Ruffo Giorgi, Giovanni Mancini,  Dante Muzzi, Lampisio Pineschi, Eligio Pozzi, Alpinolo Righini, Luigi Taddei, Tillo Ticciati i Albino Zazzeri. Després de la destrucció de la CTS el juny de 1922 per escamots feixistes, emigrà clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Egizzio Cennini, Albino Zazzeri, etc.). L'octubre de 1932 desaparegué sobtadament de Marsella –sembla que va anar clandestinament a Alger (Algèria)–, fet que va alarmar el consolat italià, que el tenia constantment vigilat, tement que volgués tornar a Itàlia per a realitzar un atemptat i el 12 de novembre d'aquell any el denuncià al Ministeri de l'Interior com a «militant actiu del partit anarquista». El 24 de novembre de 1932 el cap de la policia feixista demanà al prefecte d'Arezzo (Toscana, Itàlia) informacions urgents sobre els exiliats i ell va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. De bell nou a Marsella, el 27 de novembre de 1932 parlà, amb Ludovico Rossi, en una conferència de l'exanarquista Gino Bagni sobre el règim soviètic. A finals de 1932 fundà, amb Luca Bregliano i Renato Gialluca, el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» en defensa de Pietro Cocianchich i Dante Fornasari», anarquistes acusats d'un atemptat amb explosius el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits en aquest cau feixista. Força actiu, el 9 de gener de 1933 participà en la inauguració de la Universitat Popular de Marsella i el 29 de gener d'aquell any assistí a la conferència d'Emilio Lussu sobre la revolució italiana. El 10 d'octubre de 1933 va ser fitxat per la policia i a partir de la primavera de 1934 formà part de la Federació Anarquista del Sud-Est de França, organització integrada pel «Gruppo Aurora» (Edoardo Angeli, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); el «Gruppo Comunista-Anarchico» (Edoardo Angeli, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); pel «Gruppo della "Belle de Mai"» encapçalat per Giulio Bacconi; pel «Gruppo "Sacco e Vanzetti"», el secretari del qual fou Leonildo Biasci; i pel Grup Anarquista de Toló (Provença, Occitània), representat per Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trenti sobre «Crepuscolo del diritto e dello stato borghese» i el Primer de Maig de 1936 participà en la manifestació organitzada pel Front Popular, en el grup dels anarquistes, juntament amb destacats companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Cesare Fietta, Ludovico Rossi, Emilio Strafelini, Lazzaro Turroni, etc.). Membre de la Secció de Marsella «Comitè Nacional de Defensa de les Víctimes Polítiques», el novembre de 1936 intervingué en la conferència de Luigi Campolonghi a la Borsa del Treball de Marsella. El 13 de novembre de 1938 participà en la marxa, organitzada per comunistes i anarquistes, per protestar contra el consentiment de Benito Mussolini a l'ocupació de Txecoslovàquia per part de l'Alemanya nazi. En acabar la II Guerra Mundial restà a França, on milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'un càncer de gola, Angelo Girelli va morir el 8 de juny de 1955 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix al llogaret de Piñeiro de Santa María de Serantes (Laxe, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Era fill «natural» de Juana Fandiño García, que tingué encara un altre fill (Jesús Feliciano Fandiño) sense casar-se. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes –en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel  Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa –col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires– i entre els grups de llengua castellana –nombrosos articles en La Antorcha–, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Necrològica de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'agost de 1966

- Francesc Garrofé Capdevila: El 28 de febrer de 1892 neix a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Garrofé Capdevila. Sos pares es deien Antoni Garrofé Mirets i Dolors Capdevila Serra. Mai no va poder anar a escola, abandonà molt jove el seu poble natal i s'integrà ràpidament en el moviment llibertari. En 1923 emigrà a Cuba i restà a l'Havana fins el juny de 1926, data en la qual s'embarcà cap a França. Milità en el moviment anarquista francès fins la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931, moment en el qual retornà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt durant vuit anys, Francesc Garrofé Capdevila va morir l'1 d'abril de 1966 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

Capçalera del primer número de Le Déchard

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent. Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà un Chant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel «bon doctor Guillotin».

***

Capçalera del San Francisco Chronicle

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistes és «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta «doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates, «inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

Nota sobre l'acte publicada en la revista de Buenos Aires Caras y Caretas del 5 de març de 1910

- Míting contra la tortura carcerària: El 27 de febrer de 1910 se celebra al Parque de los Patricios de Buenos Aires (Argentina) un míting anarquista contra el empleats de la Presó d'Encausats de Buenos Aires acusats de tortura carcerària. A aquest acte, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), s'adheriren diversos sindicats (blanquers, carreters, fogoners, forners, fusters, mossos, pintors, portuaris, sabaters, talabarders, vidriers, obrers del vímet, etc.) i grups («Centro Nueva Era», etc.), i intervingueren destacats militants, com ara Carlos Balsán, Salvador Caputo, Rodolfo González Pacheco, Alberto Manresa Herrero, Francisco Sarache, Antonio Zamboni, entre d'altres.

Míting contra la tortura carcerària (27 de febrer de 1910)

***

Els processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua –aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejean és absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

Notícia de l'atemptat publicat a La Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

Portada del fullet d'aquesta conferència

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

Foto policíaca d'Stuart Christie

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894)

- Victor Dequet: El 27 de febrer de 1844 neix a Pierrepont (Baixa Normandia, França) l'anarquista Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat erròniament Deguet. Sos pares es deien Joseph Clovis Dequet, sabater, i Hortense Hugot. Soldat en el 43 Regiment d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de bala al colze esquerre i el braç li va quedar anquilosat; després de set anys i mig a l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió. En 1882 ja vivia a París (França) i treballava de mecànic. En 1888 assistí a les reunions celebrades a la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines de col·locació i també assistí a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte. El 20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del bulevard de la Villette de París i treballava de mecànic. Els seus domicilis sempre van estar vigilats per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia, que el considerava «militant anarquista», i des d'abril de 1892 vivia al número 42 del carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al número 120 del bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de l'atemptat de Désiré Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de París del dia anterior, va ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat sense cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor Dequet va morir l'11 de març de 1895 al seu domicili, al número 32 del carrer l'Orillon, de l'XI Districte de París (França).

***

Notícia del nomenament de Louis Coriol apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de setembre de 1906

- Louis Coriol: El 27 de febrer de 1858 neix a l'antic X Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Louis Coriol. Sos pares es deien François Coriol, pintor de persianes, i Julie Françoise Bernard. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. En 1886 vivia al número 43 del carrer Thermopyles de París. En 1904 va ser acomiadat de la seva feina a la Companyia de Tramvies de Tunis (Tunísia) i, sense recursos i malalt, va demanar en una carta enviada a Georges Yvetot, secretari de la Borsa del Treball, suport econòmic per a ser repatriat. El setembre de 1906, en substitució de V. Casse, va ser nomenat secretari de la Secció del X Districte de París de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Va ser un dels 21 signants del cartell «Aux soldats», editat pel Grup Lliure de Propaganda Antimilitarista, agrupació dissident de l'AIA, que va ser aferrat durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907 als carrers de París, i on es feia una crida als soldats a desobeir i a no reprimir la manifestació del «Primer de Maig». Dels 12 signants del manifest processats (Louis-Alexandre Aulagnier, Camille Binet, Louis Coriol, Charles-Gaston Delpech, François Grauvogel, Raoul Lelong, Eugène Moucheboeuf, Lucien Prieur, Firmin Salles, Henri Turpin, Auguste Vallet i André Veber), va ser l'únic que, després d'un temps tancat a la infermeria de la presó parisenca de Fresnes, va ser posat en llibertat provisional per mor del seu delicat estat de salut. Jutjat tot el grup entre el 24 i el 25 de juny de 1907 per l'Audiència del Sena per un delicte de «provocació a la desobediència de militars», finalment tots van ser absolts. Sembla que estava subscrit a la revista L'Avenir Social de Madeleine Vernet. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà a Amsterdam (Països Baixos). Era vidu de Rose Veroile. El seu últim domicili fou al número 19 del carrer Faubourg du Temple. Greument malalt del cor, Louis Coriol va morir el 2 d'octubre de 1907 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

- Gustave Mathieu: El 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Nasqué al Familisteri, creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on sos pares (Eugène Joseph Mathieu i Marie Anne Eugénie Leroux) treballaven i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 al seu domicili de Guisa (Picardia, França).

Gustave Mathieu (1866-1947)

"Sans Patrie"

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)

- Georges Brunet: El 27 de febrer de 1868 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La Terreur des bouts de bois, Bouget des dames, Gournot, Le Petit Menuisier). Era fill natural de la costurera Marie Madelaine Brunet. Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta organització que se celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié de París, juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici declarà: «Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet això per principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de presó. Sembla que es el mateix Brunet que el desembre de 1887 era secretari de la XVIII Secció de la Cambra Sindical dels Manobres. En aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista de La Goutte d'Or que es reunia a la Sala Brioude, al carrer Myrha. En 1888 va ser cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «mala dentició». El 20 de març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista que se celebrà a la sala Favié. En aquesta època freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI), el lloc més important de trobada de militants de l'època fundat en 1888 i que es reunia a la Sala Horel. També era secretari-tresorer del grup «Lliga de Desertors», que ajudava els insubmisos i desertors. A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El 15 de juny de 1889, juntament amb una quarantena de companys (Baudoin, Cabot, Courtois, Lucient Laurens, Leboucher, Riemer, Tresse, etc.), participà en la primera reunió del grup «La Joventut Anarquista de París», celebrada al número 2 del carrer Écluses Saint-Martin, on es va distribuir el manifest «Appel aux jeunes gens» (Crida a la joventut). Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una campanya portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional Anarquista de París, on s'oposà a les teories il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El gener de 1890 en una reunió del grup «Els Anarquistes de Montmartre» va fer costat Tennevin en el suport que les dones es poguessin reunir elles sense homes presents, proposició que va ser combatuda per Weil. Quan els debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de 1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la participació. El juny d'aquell any preconitzà, segons un informe policíac, «formar part de les cambres sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi propaganda». El 23 d'agost de 1890 va fer una conferència amb Massey al Circ de Saint-Quentin (Picardia, França) davant unes cinc-centes persones. En 1891 participà, amb Leboucher i Martinent, en l'organització de sopars-conferències. Duran el Primer de Maig de 1891 va ser víctima de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i patí una condemna. El 30 de maig de 1891 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens a sis mesos de presó per «provocació a atropament i ultratges als agents» i el 22 de juny d'aquell any tancat a la presó correccional de Laon. En 1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra el Primer de Maig i cosignà la declaració afirmant que «el Primer de Maig, engegat pels polítics, ha esdevingut revolucionari i de tendències anarquistes». A començament de 1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de conferències amb bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes, Vendôme, Rennes). L'estiu de 1893 participà en el projecte de creació del diari anarquista Le Réveil International. Durant la tardor de 1893, segons informes policíacs, intentà reconstituir l'antic grup «La Sentinelle de Montmartre» o fundar un nou grup. L'1 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Louis-Blanc va ser escorcollat. En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre ferroviari de vigilància especial de fronteres. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i ell detingut. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i es declarà partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot dient que mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat per Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al número 25 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Durant la primavera de 1897 tenia llogada una botiga, al número 15 del carrer Ravignan, on se celebraven les reunions anarquistes de la Biblioteca Social del XVIII Districte. Segons un informe policíac del 26 d'agost de 1897, formava part del grup anarquista de Montmartre «Les Tapageurs», creat per oposar-se a la Biblioteca Social del XVIII Districte organitzada per Pouget, acusat pels anarcoindividualistes d'haver-se aburgesat com Sébastien Faure. En ple «Cas Dreyfus», el 5 de març de 1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i Joindy, en un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de París per denunciar els escàndols militars i els crims del militarisme. L'abril de 1898 vivia al número 8 del carrer Panama del XVIII Districte de París. L'octubre de 1898 era secretari del Comitè Central de la Vaga de la Construcció de París, desencadenat per iniciativa dels terrelloners. Sa companya fou Jeanne Ballenghien. Georges Brunet va morir el 9 d'abril de 1908 al seu domicili, al número 20 del carrer Laghouat, del XVIII Districte de París (França).

Georges Brunet (1868-1908)

***

Foto de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)

- Friedrich Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler, Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el «Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu òrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter –entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquesta època va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion, òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Esquela de la defunció de Rosa Maggio apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 27 de febrer de 1926

- Rosa Maggio: El 27 de febrer de 1880 neix a Rivalta Bormida (Piemont, Itàlia) l'anarquista Rosa Maggio, també coneguda com Rose Maggio o Rose Maggi. Sos pares es deien Angelo Maggio i Caterina Limberti. Son company fou l'anarquista Giulio Baistrocchi, a qui se li va decretar l'expulsió de França per una ordre ministerial del 3 de setembre de 1900 que li va ser notificada el 29 de gener de 1902. Ella va ser fitxada en 1902 i vivia al carrer Pénitents Bleus del I Districte de Marsella. Treballava de jornalera a la companyia «Maurel et Prom», però va ser acomiadada per ser una de les principals instigadores de la vaga de triadores de goma de setembre de 1900. Posteriorment va fer feina de jornalera a la fàbrica de lones «E. Cauvin-Yvose», els patrons de la qual se sentien satisfets d'ella però pensaven que tenia un caràcter violent i sabien que tenia idees subversives. Mantingué estretes relacions amb anarquistes marsellesos, especialment amb Joseph Trotebas, que vivia al bulevard Roux del IV Districte de Marsella i mantenia correspondència amb Baistrocchi a Itàlia. Estava fitxada en el registre de la Seguretat General francesa. Rosa Maggio va morir el 25 de febrer de 1926 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

Gino Paolo Fabbri

- Gino Paolo Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco Fabbri i Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis elementals. Quan tenia 16 anys el jutge d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de reclusió per furt. Emigrà a Savona (Ligúria, Itàlia), on començà a militar en el Partit Socialista Italià (PSI), però ràpidament es passà al grup anarquista local, on començà a destacar com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa activitat militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de gener de 1904 va ser denunciat per «per injúries i cops»; el 18 de setembre d'aquell any va ser imputat per «violència, resistència, ultratge i danys» en ocasió d'una vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30 dies de reclusió per «ultratge», condemna que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser denunciat per «instigació al delicte i per provocació a la desobediència de soldats» i per haver participat en la publicació i difusió a Savona del número únic del periòdic Verso la Rivoluzione Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per «crits sediciosos en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a la presó de Savona. El 15 de juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant 1911 el consolat d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes seus, com ara la seva participació en un míting antigovernamental contra la carestia de la vida, en un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels tramvies. En 1912 es va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el moviment anarquista de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb Aurelio Paganelli, Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la revista Studi Sociali. El 16 d'agost de 1918 va ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un míting celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí dràsticament la seva frenètica activitat política, dedicant-se principalment al comerç de teles i d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930 les investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que militava de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març de 1934 la Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de la seva província, ja que «durant els últims trenta anys residia amb sa família a Montevideo, portant una vida retirada i, encara que conservant les idees antifeixistes, no semblava portar a terme cap activitat política». El setembre de 1941 encara vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè Democràtic Italià de Solidaritat amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el Registre de Fronteres de la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Les últimes notícies sobre ell daten de 1950 i són notícies informatives entre les comissaries de Savona i de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a Itàlia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Monanni

- Giuseppe Monanni: El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Continua...

---