Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Fuerza

- Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué  de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

***

Propaganda del pícnic publicada en el periòdic de Buenos Aires La Protesta del 21 de novembre de 1917

- Pícnic pro La Protesta: El 2 de desembre de 1917 se celebra a la «Playa de los Pescadores» de l'Isla Maciel (Doc Sud, Avellaneda, Buenos Aires, Argentina) un gran pícnic familiar en suport del periòdic anarquista La Protesta. L'acte consistí en una festa amenitzada per una orquestra de 15 músics, la recitació de poemes de Susana Martres i un bufet.

***

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 2 de desembre de 1932

- Estrena d'¡Abajo las armas!: El 2 de desembre de 1932 s'estrena al Teatre Apolo de Barcelona (Catalunya) el drama antimilitarista, pacifista i llibertari en tres actes i cinc quadres ¡Abajo las armes!, escrit pel dramaturg anarquista Eduard Borràs López i per Emilio Gómez de Miguel. L'obra, interpretada per la Companyia d'Art Dramàtic i dirigida per Joaquim Torrents, comptà amb les interpretacions d'Emilia Baró i de María Callejas, entre d'altres. L'obra va ser publicada l'any següent per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins.

Naixements

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle de l'1 d'abril de 1892

- Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Eberbach (Gran Ducat de Baden, Imperi Alemany; actualment Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Guasco

- Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de «delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

- Guglielmo Bartolini: El 2 de desembre de 1889 neix a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquesta època treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del cas és que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla de Vecchio, enquadrat en la 28 Brigada «Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una «neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Vittorio Diana

- Vittorio Diana: El 2 de desembre de 1897 neix a Corpolò (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vittorio Diana, també conegut com Victor Diana. Sos pares es deien Eugenio Diana i Barberina Pozzi. En 1921 va ser imputat, amb son amic Mario Buda i altres companys, de l'assassinat d'un mariscal dels carrabiners a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la repressió, en 1922 s'instal·là amb sa mare a França i treballà de paleta estucador a Niça (País Niçard, Occitània). En aquesta època vivia en un restaurant del número 5 del carrer Scaliéro de Niça. En 1923 son germà Ermanno Diana, també anarquista, s'establí amb ells a Niça. El 29 d'abril de 1924 va ser condemnat, juntament amb Cesare Bernacchione, pel Tribunal Correccional de Niça a quatre mesos de presó amb llibertat provisional per «possessió d'arma prohibida» en uns enfrontaments durant la benedicció d'una bandera del grup feixista local, amb presència del cònsol general d'Itàlia, celebrada el 21 d'abril d'aquell any a l'església de Saint-Jaume. En aquesta època s'encarregava de la distribució a Niça de la revista anarquista italiana Pensiero e Volontà i formà part del «Comitè Mario Castagna». El 17 de setembre de 1925, amb 38 companys, entre ells Ugo Boccardi, Umberto Marzocchi i Carlo Pergoli, fou un dels creadors a Niça d'un Comitè de Defensa, que el novembre d'aquell any va ser processat per l'Audiència de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època mantingué correspondència amb Mario Buda. Durant els anys trenta va ser fitxat per la policia de Niça com a «anarquista extremadament actiu ocupat en la propaganda entre els italians de la població» i com a «element perillós, susceptible d'amagar i d'arreplegar els anarquistes de la zona i de prestar-los en tot moment ajuda i assistència». Vittorio Diana va ser assassinat per gelosia el 6 de gener de 1930 al seu domicili del barri del Vallon-Obscur de Niça (País Niçard, Occitània) de cinc trets per Silvio Ubaldi, empresari de la construcció, que vivia amb sa companya i sos quatre infants en una altre part del mateix immoble. Algunes fonts diuen, de manera totalment errònia, que l'assassí era un excarrabiner i que aquest actuà per motius polítics.

Vittorio Diana (1897-1930)

***

Notícia orgànica de Marc Frétillère apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'octubre de 1922

- Marc Frétillère: El 2 de desembre de 1903 neix a Saint-James (Bassens, Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Marc Frétillère –algunes fonts citen erròniament Frétillères o Frétiller. Sos pares es deien Pierre Frétillère, vinyataire, i Marie Louise Perrier. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una cimentera a Bordeus (Gascunya, Aquitània, Occitània) i fou responsable del seu sindicat. En els anys vint a Bordeus era secretari del Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) del departament de la Gironda i col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels responsables de la Federació del Sud-oest de la Unió Anarquista (UA) i després de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Va ser inscrit, com a «propagandista perillós», en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1922 vivia al carrer Mouneyra de Bordeus i era administrador provisional del periòdic La Révolte per Bordeus. Responsable del Grup de Defensa Social (GDS) de Bordeus, en 1926 fou un dels organitzadors de les accions contra el processament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i freqüentà la Borsa del Treball de Bordeus. El 10 de desembre de 1926 fou un dels oradors en el míting del Grup Llibertari Comunista (GLC) celebrat a l'amfiteatre del l'Athéné Municipal de Bordeus per protestar contra la petició d'extradició per part del govern espanyol dels militants anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domingo i Gregorio Jover Cortés. En 1926 vivia al número 5 del carrer de la Vérité de Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània). El 22 d'agost de 1927 es casà a Talença amb Lucie Lapeyre. A finals dels anys vint s'instal·là definitivament a Mamisan (Gascunya, Aquitània, Occitània), on fou secretari del grup anarquista d'aquesta població. Al final de sa vida fou empresari en la construcció. Marc Frétillère va morir el 31 de desembre de 1929 a Dax (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de novembre de 1984

- Florencio Moragrega Adell: El 2 de desembre de 1907 neix Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega Adell –el primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Moragrera, Moragoaga, etc.). Sos pares es deien Manuel Moragrega i Joaquina Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i empresonat a Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de 1934 encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels organitzadors de les col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer de 1937 va ser nomenat regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges (Llemosí, Occitània), on serví d'agent d'enllaç entre la zona «lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer feina a Orador de Glana (Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643 on també es trobava son cosí Manuel Tejedor Della. Capturat pels alemanys, va ser enviat a un camp de concentració, però aconseguí fugir-ne i sumar-se a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial acollí la família de son cosí Manuel Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del maquis, al seu domicili d'Aissa (Llemosí, Occitània) i treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a Perpinyà, on regentà una confiteria al número 41 del carrer Quinze Degrés, i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Encarnació Agut. Florencio Moragrega Adell va morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Amor Nuño

- Amor Nuño: El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra –anomenada d'antuvi de Producció–, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes –només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

Amor Nuño (1913-1940)

***

James C. Scott

- James C. Scott: El 2 de desembre de 1936 neix a Mount Holly (Burlington, New Jersey, EUA) l'antropòleg, filòsof i politòleg llibertari James Campbell Scott. Fill d'una família benestant d'idees esquerranes, en morir son pare, però, deixà sa família arruïnada i hagué de treballar en diverses feines manuals per a poder pagar-se l'educació. Després d'estudiar a la Moorestonwn Friends School (MFS, Escola d'Amics de Moorestonwn), escola quàquera de Moorestonwn (Burlington, New Jersey, EUA), on entrà en contacte amb grups «marginalitzats» i «dominats» (objectors de consciència, esquerrans, marginats socials, etc.), en 1953 es matriculà en ciències polítiques al Williams College, universitat privada de Williamstown (Massachussets, EUA), on es va graduar amb una tesi sobre el desenvolupament econòmic de Birmània. Després va rebre una beca del Rotary International per a estudiar a Birmània, on va ser reclutat per un estudiant activista anticomunista nord-americà per a la Central Intelligence Agency (CIA, Agència Central d'Intel·ligència). Acceptà fer informes per a la CIA i quan va finalitzar la seva beca començà a treballar a l'oficina de París (França) de la National Student Association (NSA, Associació Nacional d'Estudiants) nord-americana, fent estudis per a la CIA sobre els moviments estudiantils internacionals controlats pel moviment comunista. En 1961 començà els estudis de postgrau en ciències polítiques a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA). Realitzà un estudi, supervisat per Robert E. Lane, sobre la ideologia política a Malàisia, on analitzà entrevistes amb funcionaris públics del país. En 1967 va ser nomenat professor assistent de ciències polítiques a la Universitat de Wisconsin a Madison (Wisconsin, EUA). Com a especialista en el sud-est asiàtic durant la Guerra del Vietnam, va fer cursos sobre el conflicte bèl·lic i les revolucions pageses. En aquests anys es va implicar en el moviment estudiantil, en la solidaritat internacional i en el moviment contra la Guerra del Vietnam, fet que li va portar problemes amb els seus superiors acadèmics. En 1976, després d'obtenir la permanència acadèmica a Madison, retornà a Yale i s'instal·là amb sa companya en una petita granja a Durham (Connecticut, EUA). A principis de la dècada dels vuitanta comprà una granja més gran i es dedicà a la cria d'ovelles per la seva llana. Des de 1991 dirigí el Programa d'Estudis Agraris de Yale i en 1997 fou president de l'Association for Asian Studies (AAS, Associació d'Estudis Asiàtics). Fou membre de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS, Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències) i en 2020 va ser elegit membre de l'American Philosophical Society (APS, Societat Filosòfica Americana). Va rebre beques del Centre for Advanced Study in the Behavioral Sciences (CASBS, Centre per a l'Estudi Avançat en Ciències del Comportament), de l'Institute for Advanced Study (IAS, Institut d'Estudis Avançats), del Massachusetts Institute of Technology (MIT, Institut de Tecnologia de Massachusetts), de la National Science Foundation (NSF, Fundació Nacional per a la Ciència), de la National Endowment for the Humanities (NEH, Fons Nacional d'Humanitats) i de la Guggenheim Foundation. Els seus eixos d'investigació se centraren en l'economia política i el paper de l'Estat; les teories de les relacions de classe, la resistència, la revolució i l'anarquisme; les societats agràries i la política pagesa; i els estudis sobre el sud-est asiàtic, entre d'altres. Entre les seves obres podem destacar Political Ideology in Malaysia: Reality and the Beliefs of an Elite (1968), Comparative Political Corruption (1972), The Moral Economy of the Peasant: Rebellion and Subsistence in Southeast Asia (1976), Friends, Followers, and Factions: A Reader in Political Clientelism (1976), Weapons of the Weak: Everyday Forms of Peasant Resistance (1985), Everyday Forms of Peasant Resistance in Southeast Asia (1986), Domination and the Arts of Resistance: Hidden Transcripts (1990), Seeing Like a State: How Certain Schemes to Improve the Human Condition Have Failed (1998), The Art of Not Being Governed: An Anarchist History of Upland Southeast Asia (2009), Decoding subaltern politics. Ideology, disguise, and resistance in agrarian politics (2012), Two Cheers for Anarchism: Six Easy Pieces on Autonomy, Dignity, and Meaningful Work and Play (2012), Against the Grain: A Deep History of the Earliest States (2017), Seeing Like a State. How Certain Schemes to Improve the Human Condition Have Failed (2020), entre d'altres. James C. Scott va ser una de les figures mundials més destacades de l'antropologia anarquista, continuadora dels estudis de diversos autors (Pierre Bourdieua, Pierre Clastres, Michel Foucault, Steven Michael Lukes, etc.), si bé, el seu anarquisme no té res de doctrinari ni de dogmàtic. James C. Scott va morir el 19 de juliol de 2024 al seu domicili de Durham (Middlesex, Connecticut, EUA).

***

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

- Osvaldo Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo Germán Baigorria. Entre 1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica, Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs (artesà, sembrador d'arbres, bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser traductor i assistent en programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la institució quàquera Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat rural llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes Rocalloses (Colúmbia Britànica, Canadà). També rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar projectes d'investigació sobre narratives aborígens, minories i mitjans de comunicació. Començà a exercir el periodisme en 1973 en la revista 2001 de Buenos Aires. Des de 1993 és professor titular del Taller Anual de l'Orientació Periodisme a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del Taller de Primer Any al Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de redacció en el Centre Cultural Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina). Entre el 29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI Conferència Nacional sobre Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus temes d'interès se centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els vagabunds, les microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en nombrosos diaris (Clarín, El Independiente, El Mundo, Página/12, Tiempo Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares, Ajoblanco, La Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La Lletra A, Lote, Mancilla, La Mano, Mutantia, Ñ, El Ojo Mocho, Página/30, El Periodista, El Porteño, Radar, Uno Mismo, XYZ, etc.). Ha conreat la novel·la –Llévatela, amigo, por el bien de los tres (1989 i 2015), Correrías de un infiel (2005), El ladrido del tigre (2021) i Terminal 2020 (2025)– i l'assaig –En pampa y la vía (1998), Georges Bataille y el erotismo (2002), Buda y las religiones sin Dios (2003), Anarquismo trashumante. Crónicas de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía), Sobre Sánchez (2012), Postales de la contracultura (2018) i Según. Una autobibliografía (2023). També és autor de les compilacions Prosa plebeya. Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de Néstor Perlongher, i Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher (2006); i de les antologies Con el sudor de tu frente. Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas y apostillas (2001, amb altres), El amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos & Porteños (1984-1987) (2014), Zona de cuentos (2015, amb altres) i Poesía estatal (2017). Actualment viu entre Islas de Tigre i els barris Once i Palermo de Buenos Aires.

Defuncions

Édouard Andignoux segons un gravat publicat en el setmanari parisenc Le Monde Illustré del 27 d'abril de 1872

- Édouard Andignoux: El 2 de desembre de 1883 mor a París (França) el communard i internacionalista anarquista Édouard Alphonse Sébastien Endignoux, conegut com Édouard Andignoux i Frank. Havia nascut el 20 de gener de 1844 a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sos pares, no casats, es deien Auguste Édouard Endignaux, brigadier del 12 Regiment d'Artilleria en guarnició a Tolosa, i Marie Françoise Cocat (o Coquan), cosidora; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de febrer de 1847 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre a París (França), després com a barretaire i finalment com a negociant vinater. S'oposà durament al règim bonapartista i en 1870 era secretari de la Secció de Père-Lachaise de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. El 15 de juny de 1870 va ser condemnat a 16 francs de multa per «ultratge a agents». Durant la guerra francoprussiana fou delegat del 82 Batalló de la Guàrdia Nacional. A principis de març de 1871 va ser nomenat membre del Comitè de Legió i el 15 de març del Comitè Central de la Guàrdia Nacional del XV Districte de París. El 21 d'abril de 1871 va ser cessat per haver fet imprimir paperetes de votació al seu nom amb diners de l'ajuntament destinats a les eleccions de la Comuna, en les quals obtingué 1.606 vots de 6.467. Pogué fugir després de la caiguda de la Comuna de París i refugiar-se el 24 d'agost de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on visqué sota el nom de Franck i formà part del Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). El 13 de setembre de 1872 el XVII Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia a la pena de deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna de París. Representà, amb altres companys (François Dumartheray, Charles Ostyn i Antoine Perrare), la secció ginebrina «L'Avenir» en el VI Congrés General de l'AIT (II de l'AIT bakuninista), celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra i fou membre de la comissió sobre la vaga general. En aquesta època col·laborava en diversos periòdics, com ara La Révolte. Firmà, amb altres 53 signants més, la proclama del 27 de gener de 1875 Au citoyen Garibaldi i també Les proscrits français et leurs calomniateurs, amb altres 16 signants més. Visqué miserablement, malalt de tuberculosi, ben igual que sa companya Marguerite-Antoinette Damey, una antiga cantant, i amb dos infants (Édouard i Marie Mathilde). Va ser exclòs de l'amnistia parcial de 1879 per als comunards. En 1879 vivia al número 5 del Chemin du Mail de Ginebra. Posteriorment passà a França i va ser recollit per Arthur Arnould. El desembre de 1880 va morir sa companya a París. Édouard Andignoux va morir el 2 de desembre de 1883, al domicili d'Arthur Arnauld, al número 80 del Bulevard Saint-Michel del VI Districte de París (França), acompanyat d'Arnauld i de Gustave Lefrançais, i va ser enterrat dos dies després. Sos dos infants van ser enviats a l'orfenat de Cempuis (Picardia, França), dirigit per Paul Robin; posteriorment son fill Édouard visqué amb la família Faure-Reclus i Marie Mathilde va ser adoptada per Gustave i Victorine Brocher; ambdós van morir en 1924.

Édouard Andignoux (1844-1883)

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

- Gaston Pérot: El 2 de desembre de 1902 mor a París (França). Havia nascut el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1872 al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat erròniament Perrot. Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià de la pau, i Joséphine Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. En 1893, segons informes policíacs, assistí a nombroses reunions anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels Antipatriotes» i l'estiu d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives, assistint com a esvalotador en mítings electorals. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El 4 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. El 10 de març de 1894 vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies després, el 24 de novembre, per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de 1901 es casà al XIX Districte de París amb la cartonera Pauline Marie François. El seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida treballava de fotògraf. Gaston Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del XIX Districte de París (França).

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una «processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Les Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de La Cuña

- Surt La Cuña: L'1 de desembre de 1898 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de la publicació sindicalista anarquista La Cuña. Periódico mensual órgano de los obreros carpinteros. Més tard portà el subtítol «Periódico defensor de los obreros del ramo de elaborar madera de España» i la redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona, Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i Saragossa) segons on radiqués el Comitè de la Federació d'Obrers del Ram d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els lemes: «Trabajo. Solidaridad. Federación» i «Unión es fuerza». Encara que va ser una publicació mensual, sortí de manera força irregular i tirà uns dos mil exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J. Ballbé, Tomás Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez, José Dopico, Miquel Feliu, Forta-Mondo, José García Argilaga, José García García, Eduardo G. Gilimón, F. Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial Lores, Juan Martí López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T. Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio Progreso, Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey, José Vela, J. Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim l'1 de febrer de 1913.

***

Capçalera de Le Combat Social

- Surt Le Combat Social: L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual Le Combat Social. Organe révolutionnaire des syndicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires. Reemplaçava el periòdic anarcoindividualista L'Ordre –40 números del 29 d'octubre de 1905 al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals redactors de Le Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu, Armand Beaure, Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J. Fougère, Piotr Kropotkin, André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i Armand Beaupré. Després de 35 números –l'últim fou el del 21 de març al 4 d'abril de 1909–, deixà de publicar-se per qüestions financeres; però va ser reemplaçat per L'Insurgé, que aparegué en 1910. A la capçalera portava el següent epígraf: «Destruir la ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense treva per una major i millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs dels seus drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els nostres esforços.» El grup editor va organitzar conferències amb Sébastien Faure, Ernest Girault, André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.

***

Nota de propaganda de L'Idée Libre

- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.

***

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) –a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes–, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».

***

Portada d'un número de Libre-Studio

- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció Higinio Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i José Martínez Martínez (José Figueres Martínez). El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles de Martí Alandí Pomer, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d'altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el novembre de 1938. També creà «Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

***

Un moment de l'acte organitzat per Comunidad Ibérica

- Sopar de Comunidad Ibérica: L'1 de desembre de 1963 se celebra al restaurant de l'Orfeó Català de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un «Sopar d'Amistat» amb motiu de l'aparició, el novembre de 1962, del primer número de la revista anarquista Comunidad Ibérica. A l'acte assistiren unes cent persones, membres de tots els sectors polítics de l'emigració espanyola, i hi van intervenir els membres de la redacció de la revista Progreso Alfarache Arrabal, Joaquín Cortés Olivares i Juan Rueda Ortiz, que van fer una crida a la solidaritat econòmica i moral amb els antifeixistes presos i perseguits a l'Espanya feixista. El sopar pretenia contribuir a l'acord entre tots els sectors antifeixistes de l'exili espanyol enfront de la dictadura franquista.

***

Cartell de l'exposició

- Exposició de cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12 de desembre de 2010 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) una exposició de cartells històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra exposà 51 cartells del període 1936-1939 recuperats de la Fundació Pablo Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells, van ser lliurats a la CNT tota la documentació (actes, correspondència, etc.) i les publicacions periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al moviment llibertari que tenia la citada fundació als seus arxius, fruit de les confiscacions realitzades per l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest material es trobava custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya), fins que, en 1987, per ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra, va ser lliurat a la FPI juntament amb altre documentació anomenada «Antecedents polítics». Després de la denúncia de diversos historiadors, que havien pogut constatar l'existència d'aquesta documentació a la FPI i l'inventari realitzat a l'Arxiu Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del Comitè Nacional de la CNT es reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació i per a reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren de la CNT amb anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven en el seu poder. Finalment, el juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i la FPI decidí retornar a la CNT tots els fons sol·licitats.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Bonanno: L'1 de desembre de 2013 se celebra al Teatre Verdi de La Boca de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) la conferència «Lucha insurreccional anàrquica» a càrrec del propagandista italià de l'insurreccionalisme i de l'informalisme anarquistes Alfredo Maria Bonanno. L'acte estava emmarcat en un cicle que es desenvolupà a Montevideo (Uruguai), Buenos Aires i Rosario (Santa Fe, Argentina), i havia de completar-se per Xile i Mèxic, però les autoritats de migració d'aquests països li negaren l'entrada. La conferència, a la qual assistiren més de dues-centes persones, girà al voltant de les idees sobre els grups d'afinitat, el projecte insurreccionalista i l'informalisme anarquista.

Naixements

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní La Publicitat del 28 de setembre de 1893

- Paulí Pallàs Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Sos pares es deien Pasqual Pallàs, picapedrer de Maella (Matarranya, Franja de Ponent), i Francesca Latorre. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní «Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya, Àngela Vallès Climent, a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs Latorre (1862-1893)

***

Foto antropomètrica de Marius Dalmasso (1894)

- Marius Dalmasso: L'1 de desembre de 1875 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Marius Joseph Dalmasso. Era fill de Jean Baptista Martin Dalmasso, empresari de la construcció italià, i d'Irma Louis Adéline Brunet, domèstica londinenca. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. El 8 de juny de 1894 emigrà a Lausana (Vaud, Suïssa), on visqué al número 32 del carrer Bourg i treballà de tipògraf a la impremta de Pache. A Lausana la policia el fitxà com a «anarquista perillós» i «propagandista anarquista força actiu» entre els companys tipògrafs (Émile Pierre Andreis, Marius Baptistin Sicard, Adrien Teissière, etc.) i durant les seves excursions per la zona. En un d'aquests discursos propagandístics vanaglorià l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot el 24 de juny de 1894. El 17 d'octubre de 1894 retornà a Niça en companyia de l'anarquista Marius Baptistin Sicard. En 1895 va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser prorrogada per «feblesa». En aquesta època vivia al número 36 del carrer Lamartin de Niça. El 24 d'abril de 1897 es casà a Niça amb la modista Mari Thaon. En aquesta època son pare havia mort i sa mare es trobava desapareguda. El 14 de novembre de 1898 va ser integrat en el 112 Regiment d'Infanteria, però el 20 de setembre de 1899 va ser enviat a la reserva activa. En el seus últims anys treballà de comerciant. El setembre de 1901 viatjà a Giaveno (Piemont, Itàlia), localitat de naixement de son pare. Marius Dalmasso va morir el 20 de desembre de 1901 a Còntes (País Niçard, Occitània).

***

Giorgio Nabita

- Giorgio Nabita: L'1 de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de febrer– neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita, conegut com Lapuni o Lapone i que va fer servir el pseudònim Figlio di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre el benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser abandonat nounat pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa aprengué l'ofici de sastre, freqüentà ambients catòlics i la seva primera experiència política consistí a fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria (Sicília), on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni. Amant dels llibres, aconseguí una bona educació autodidacta. Ben aviat entrà en contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria, freqüentà els joves socialistes Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la secció local del Partit Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es casà amb Concettina Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí prematurament en 1901, i dues filles: Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria Rygier– i Alba. El febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico Ferri». Per mor de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als Estats Units i el 3 d'abril de 1905 arribà a bord del Massilia al port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat treballà en una fàbrica i s'introduí en la colònia socialista i llibertària italiana. Gràcies a les seves nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de Comiso pogueren sobreviure; també va finançar una cooperativa de consum a Vittoria que s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment anarquista i envià un company a Itàlia amb periòdics i opuscles de propaganda llibertària. A començaments de 1908 trencà definitivament amb el PSI i, mitjançant un jove emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele Terranova Giudice, atià el sorgiment del grup anarquista «Senza Patria», després batejat Circolo di Studi Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris). També mantingué relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià, encapçalat per Paolo Schicchi, i amb la redacció de Proletario Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà a Vittoria, contribuint al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se Grup Llibertari «Francisco Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant el Nadal de 1909 promogué, amb Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale, la sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore. Foglio di propaganda libertaria; un altre número únic amb el mateix nom sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno i Francesc Ferrer i Guàrdia a Vittoria. L'any següent publicà Natale 1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de 1912 publicà el número únic del periòdic L'Internazionale a Michele Bakounine. Difongué diferents publicacions de propaganda, especialment antireligiosa i anticolonialista. També distribuí textos polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu líder Nannino Terranova, germà de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un prete rosso benefattore; Il figlio di nessuno; La guerra; Ai nemici del progresso; Delitto; Rapisardi, il cantore di Lucifero, è morto; etc.). Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el «Primer de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies després de ser alliberat, s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats Units. Per aquest fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «expatriació clandestina». Als EUA ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e arte, que traurà a Vittoria vuit números entre el 15 de maig i el 15 de novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i distribuïda a tota Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916 col·laborà en Riscossa. Giornale libertario, antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova York) per Gaspare Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les posicions individualistes i signà els articles que publicava en la premsa llibertària amb el pseudònim Figlio di Nessuno. També va escriure, entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie e ricordi i que restà inèdit, les seves reflexions sobre l'anarquisme de caràcter individualista, fortament influenciat per Friedrich Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a Itàlia i immediatament es reuní amb el moviment llibertari. Difongué la premsa anarquista (Il Vespro Anarchico, Il Martello, Umanità Nova, Il Libertario, L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero e Volontà, etc.) i contribuí a la creació, amb els comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada l'1 de maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes poc després, morint en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di Bartolo Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del número únic de La Fiaccola Anarchica. El setembre de 1923 patí un escorcoll, amb el consegüent segrestament de premsa, i un altre el 27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per les autoritats feixistes, però mantingué contactes clandestins amb altres anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en ocasió de les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys, com ara Giovanni Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al Front Únic Antifeixista Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill de Nannino. Durant la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb altres militants del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria (Sicília), deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es descobriren després de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom. En 2009 Pippo Gurrieri va publicar la biografia Giorgio Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria (1889-1938).

***

Notícia de Nelly Uni apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Corrier de Saône-et-Loire del 8 de març de 1913

- Nelly Uni: L'1 de desembre de 1885 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Anna Augustine Nelly Uni, també coneguda com Nelly Gauzy, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Louis Uni, conreador, i Sylvie Antoinette Ravel. El 29 de març de 1902 es casà a Nimes amb Antoine Scipion Gauzy, amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Tots dos anarquistes individualistes, visqueren al número 163 del carrer París del barri Le Petit-Ivry d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on regentaren una petita botiga, i entraren a formar part amb el grup anarquista il·legalista anomenat «Banda Bonnot». Era coneguda perquè cantava a totes hores i a tota veu cançons anarquistes. El 24 d'abril de 1912 Jules Bonnot, cap del grup, abaté al domicili de la parella el sotsdirector de la Seguretat, Jouin, que l'havia vingut a detenir. Ambdós van ser detinguts per Guichard, cap de la Seguretat, qui va apallissar Antoine Gauzy i aconsellà Nelly Uni de dedicar-se a la prostitució per a sobreviure. Processada, el seu cas va ser sobresegut. El febrer de 1913 demanà judicialment la separació de bens de son company. Nelly Uni va morir el 3 d'agost de 1965 al seu domicili de Corti (Còrsega).

***

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller. Sos pares es deien Max Toller, comerciant jueu benestant, i Ida Khon. Després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi són àmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny, és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obra és un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.

***

Notícia orgànica de Claudine Drouin apareguda en el periòdic parisenc L'Internationale Communiste del 15 de setembre de 1919

- Claudine Drouin: L'1 de desembre de 1899 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) la sindicalista revolucionària de tendència anarquista Claudine Drouin. Era filla de Léonard Drouin, calderer, i d'Eugènie Pautet. En 1911 vivia al domicili de sos pares a Montreuil (Illa de França, França). Com a militant sindicalista revolucionària de tendència llibertària del departament del Sena, en 1919 estava subscrita a Le Libertaire. El 18 de juliol de 1919, en una assemblea general de les Joventuts Sindicalistes del Sena, va ser nomenada tresorera de la nova edició, després de cinc anys de silenci, de Le Cri des Jeunes Syndicalistes. Bulletin mensuel des Jeunesses Syndicalistes de France, publicació en la qual col·laborà. El 14 de setembre de 1919, coincidint en la publicació del primer número de la nova època, presentà un informe de la situació administrativa del periòdic en el III Congrés de les Joventuts Sindicalistes del Sena i anuncià la realització d'una festa per al 20 de setembre en el seu suport. El 24 de setembre i el 2 d'octubre de 1919 envià exemplars de Le Cri des Jeunes Syndicalistes als periòdics Les Humbles i La Mêlée tot demanant la seva subscripció. En 1926 vivia al XX Districte de París i treballava de comptable. El 22 de setembre de 1940, com a directora de negoci d'alta costura, prengué part en la Societat «Clarisse», al número 69 de l'avinguda de Gobelins de París. En aquesta època vivia al número 19 del carrer de la Félicité de París. El 19 de desembre de 1940 es casà al VIII Districte de París amb l'advocat del Tribunal d'Apel·lació de París, i titular de la Creu de Guerra, Jacques Henri Georges Ritouet i aquest mateix dia assumí la gerència de la Societat «Mozart-Passy-Nouveautés». La parella passà a viure al número 97 del bulevard Haussmann del VIII Districte de París. L'1 de desembre de 1941, amb el comerciant André Fernand Josep Oudard, creà al cinquanta per cent la Societat Nova de Calceteria «Guimard», al número 74 del bulevard Malesherbes de París, per a la compra i venda d'articles de calceteria i de gèneres de punt. Claudine Drouin va morir el 25 de juny de 1977 al seu domicili, al número 97 del bulevard Haussmann, del VIII Districte de París (França).

***

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970

- Juan Paredes Rufete: L'1 de desembre de 1901 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Sos pares es deien Ginés Paredes i Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Lluità com a voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, establint-se finalment a Caors. Milità en la Federació Local de Praissac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es casà en segones núpcies amb Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre de 1969 al seu domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Agustí Dalmau Puig

- Agustí Dalmau Puig: L'1 de desembre de 1903 neix a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Agustí Florenci Lluís Dalmau Puig. Sos pares es deien Genís Dalmau, pastor, i Maria Puig. Feia de pagès al seu poble natal. Membre de la Unió de Rabassaires (UR), fou vocal segon de la direcció del Sindicat de Cooperació Agrícola. Després del triomf franquista, va ser denunciat per un propietari del poble. Jutjat, va ser condemnat a mort per pertànyer a Esquerra Republicana abans de l'aixecament feixista, per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) el juliol de 1936 i per formar part del Comitè Revolucionari de Torroella de Montgrí entre juliol de 1936 i maig de 1937. Agustí Dalmau Puig va ser afusellat el 25 d'abril de 1939 al camí de la Font de la Pólvora de Girona (Gironès, Catalunya) amb 28 persones més.

***

Necrològica d'Ángel Covelo Caride apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Ángel Covelo Caride: L'1 de desembre –el certificado de defunció cita erròniament el 31 de desembre i els llinatges Cobelo Coride– de 1911 neix a Ríos (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Ángel Covelo Caride. Sos pares, llauradors, es deien José Covelo Cabaleiro i Rosalía Caride Cabaleiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vigo, durant tota la guerra civil lluità en la flota de la II República espanyola. Amb el triomf del franquisme, acabà exiliat al Nord d'Àfrica. Milità en l'anarcosindicalisme fins el seu final. Ángel Covel Caride va morir el 28 de febrer de 1965 a l'Hospital Mustapha d'Alger (Algèria) i va ser enterrat l'endemà.

***

Francisco Sansano Navarro

- Francisco Sansano Navarro: L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. Sos pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà –amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la «Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Sainz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer Batalló de la «Columna Roja i Negra» (127 Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. El seu últim domicili va ser a Sant Cugat del Vallès  (Vallès Occidental, Catalunya). Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2003 –algunes fonts citen erròniament 2002– a la Residència Pare Butiña de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2003)

***

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres companys al front

- Alberto Lucarini Macazaga: L'1 de desembre de 1913 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga –a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i tingué quatre germans (Joaquín, Amador, Liberto i Florencio) i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. En 1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao (Biscaia), on aconseguí alguns premis, però, no atret per l'art, abandonà definitivament els estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans formà part, amb Félix Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes Blanco, d'un grup d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer de 1935 va ser detingut a Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra s'allistà en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el qual participà a finals de 1936 en l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a partir de 1937 en el «Batalló Celta», format majoritàriament per gallecs, com a suboficial. Capturat pels feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les presons del Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on coincidí amb son germà Amador Lucarini Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una reducció de pena de tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva vida, treballant al taller de son pare. Com a persona «desafecta al Règim» la seva postguerra fou molt difícil. En els anys cinquanta, amb son germà Amador creà la «Marbreria Lucarini», on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri de Bilbao. Sa companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui tingué quatre infants (Mariluz, Begoña, Concha i Ángel). Alberto Lucarini Macazaga va morir el 16 d'abril de 2003 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Vida

- Surt A Vida: El 30 de novembre de 1914 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic A Vida. Publicação mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez). Dirigida per Orlando Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i el seu consell editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin, José Oiticica, Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar José Oiticica, Fábio Luz, Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco, Astrogildo Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor Franco, Orlando Corrêa Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren Lima, João Penteado, Hermes Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho, Primitivo Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest periòdic mensual estava dedicat a l'anarquisme teòric –no manquen les crítiques al marxisme, a la religió i al militarisme– i a l'anarcosindicalisme brasiler especialment. En les seves pàgines també es debaté la posició de Piotr Kropotkin, Charles Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la Gran Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i l'educació llibertària. Es distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a Belém, passant per Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set números, l'últim el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en realitzà una publicació facsímil de reduïda edició.

***

Fortalesa de la Mola de Maó

- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

***

Cartell del míting pro Radowitzky

- Míting per Radowitzky: El 30 de novembre de 1927 se celebra a la plaça del Congreso de Buenos Aires (Argentina) un gran míting per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquest míting va ser organitzat pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes de Buenos Aires. Hi van prendre la paraula Aldo Aguzzi, Alberto S. Bianchi, Rodolfo González Pacheco, M. Ramos i Horacio Elité Roqué.

***

Capçalera de Terra Lliure

- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injust és avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.

***

Cartell de l'acte

- Acte per Zenzl Mühsam: El 30 de novembre de 1949 se celebra a la Sala Lilla d'Estocolm (Suècia) un acte per la llibertat de l'anarquista Kreszentia Elfinger (Zenzl Mühsam), companya del destacat intel·lectual i activista anarquista Erich Mühsam, aleshores deportada pel règim comunista en una granja col·lectiva a la zona d'Omsk (Sibèria, URSS; actualment Rússia). En aquest acte, organitzat per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i que portà el nom «Giv frihet åt Zensl Mühsam!» (Llibertat per Zenzl Mühsam!), comptà amb la intervenció dels anarcosindicalistes Bert Janson, que parlà sobre la situació de la deportada, i Helmult Rüdiger, que va fer cinc cèntims de la vida i l'obra d'Erich Mühsam.

***

Portada de l'últim número d'Acracia

- Surt Acracia: El 30 de novembre de 2011 surt a Valdivia (Valdivia, Los Ríos, Xile) el primer número del periòdic Acracia. Estava editat pel Grup d'Afinitat Anarquista «Acracia», de la Federació Anarquista Local de Valdivia (FALV), adherida a la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). D'antuvi quinzenal, passà posteriorment a publicar-se mensualment. Publicà textos d'autors anarquistes clàssics i de temes d'actualitat (comunicats de col·lectius, educació, efemèrides, feminisme, història llibertària, repressió, etc.). Encara que la majoria d'articles sortiren anònimament o sota pseudònims, trobem textos de Luis Brotons, Mauricio Buendía, José Luis Carretero, Rafael Cid, Tatiana Cuevas, Jorge Ferre, Carlos Lagos, Marcos Leiva Vera, Fernando López, Josefa Martín Luengo, José Martínez Fernández, Rodolfo Paz, Mauro Ponzi, Rodrigo Quesada, José Segundo Castro, Rafael Uzcategui, Ulises Verbenas, entre d'altres. En sortiren 83 números, l'últim el desembre de 2019.

Naixements

Foto policíaca de Victor Pierlay (8 de març de 1894)

- Victor Pierlay: El 30 de novembre de 1840 neix al barri de Montmartre de París (França) l'anarquista Louis Victor Pierlay –ell signava Victor Pierlay, encara que en documents oficials figura com Louis Pierlay. Era fill de Louis Désiré Gratin Pierlay, fabricant i venedor de begudes, i de François Adélaïde Désiré Leclerc. Es guanyava la vida treballant d'escultor en fusta. Figurava en un registre d'anarquistes del 26 d'abril de 1892 de la policia. Vivia en el número 2 del carrer Le Regrattier del IV Districte de París, que va ser el seu domicili oficial definitiu. El 27 d'octubre de 1892 es casà al IV Districte de París amb la cuinera Anne Marie Joubrel i amb aquest matrimoni legitimà tres infants: Luise Marie (1888), Georges Victor (1890) i Gabrielle Armande (1892). Figurava, sota el segon nom de Nestor, en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 26 de desembre de 1893. El 8 de març de 1894 el seu domicili, al número 40 del carrer de la Roquette, va ser escorcollat per la policia i va ser detingut juntament amb altres set anarquistes. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat provisional dos dies després. Victor Pierlay va morir el 23 de maig –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig– de 1897 a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Fill d'una modesta família catòlica, sos pares es deien Pietro Casadio Costa i Rosa Tozzi. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de «secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per «rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Pierre Fabre (15 de març de 1894)

- Pierre Fabre: El 30 de novembre de 1864 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Pierre Maurice Fabre –a vegades citat erròniament Favre. Sos pares, carboners, es deien Pierre Fabre i Marie Andrieux. Es guanyava la vida com a cisellador. El 9 d'agost de 1890 es casà al III Districte de París amb Élisa Guyet, plomallera i filla d'un gendarme retirat. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Chanoinesse de París amb sa mare ja vídua i que treballava de venedora al mercat central. El 19 de febrer de 1893 participà en una vetllada familiar anarquista celebrada a la Sala Dumont, al número 124 el carrer Oberkampf. El 4 de juliol de 1893, amb altres anarquistes (Bichon, Bruck, Brunet, Emmanuel Chauvière, Paul Gibier, Guilleard, Millet, Georges Renard, etc.), durant una manifestació en protesta per la mort d'un estudiant celebrada al bulevard Saint-Michel i la plaça Saint-Germain, capgirà nombrosos vehicles per a construir barricades i una armeria del carrer Rennes va ser assaltada. Segons un informe del 20 de juliol de 1893 d'un confident, a mes de treballar amb Loiselier, al número 13 de carrer Dussoubs, tenia un taller, al número 25 del carrer de l'Orillon, on treballava amb Le Petit Louis. El 15 de març de 1894 el seu domicili del número 1 del carrer Nys va ser escorcollat; detingut, va ser interrogat per Fédée, oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia Fédée, i tancat a la comissaria després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser tramés el 3 d'abril al jutge d'instrucció i el 21 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i des d'abril de 1895 vivia al número 12 del carrer Grenier-Saint-Lazare. En 1911 els informes policíacs el donaven com a desaparegut. Pierre Fabre va morir el 12 de setembre de 1953 al seu domicili de Plaisir (Illa de França, França).

Pierre Fabre (1864-1953)

***

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca La Plume del 15 de gener de 1893

- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix al X Districte de París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Sos pares, no casats, es deien Joseph Guillaume Alphonse Ibels, caixer i propietari, i Élisa Catherine Frescarode, barretaire de senyores, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de desembre de 1868. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard, La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche, Le Cri de Paris, Le Courrier Français, L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. El 16 de febrer de 1893 es casà al X Districte de París amb Ida Eugénie Delaporte, vídua de Charles Alexandre Héricourt. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Chabrol. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 al seu domicili del V Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

- Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Louis Charles Anselme Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups «naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle, Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com «Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista «Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels «Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat «Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir el 8 de març de 1944 al seu domicili, al número 86 del carrer des Martyrs, del XVIII Districte de París (França).

Henri Beylie (1870-1944)

***

Henri Roorda

- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials –publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó «Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)– i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica, àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència –com pensava Ferrer i Guàrdia–; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète, La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présenté à la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat, «neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seu últim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposició Drôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

***

Foto policíaca de Maurice Bernardon

- Maurice Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a Brussel·lès (Bèlgica) el pirotècnic anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot –també citat Bernardou o Bernandon. Estudià química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900 militava en la Joventut Anarquista de la Unió Llibertària (UL) de Saint-Gilles (Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons la policia, el 27 de juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de Saint-Gilles i per aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París (França) entrà en contacte amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i Pedro Vallina Martínez. Recomanat per Vallina, també molt interessat en la química aplicada, cap a la primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb altres químics llibertaris. També va contactar amb l'anarquista, i confident de la policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del Comitè Antimilitarista local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va introduir en la química. A Barcelona treballà en una pirotècnia i freqüentà el grup «Joventut Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES). L'octubre de 1903 va ser detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels cafès de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del cònsol de França, que el retornà a França. De bell nou a Catalunya, instruí companys en l'ús d'explosius i de la «bomba d'inversió», nou tipus de bomba més segura per a qui la col·locava, ja que explotava quan qualcú la canviava de posició. En 1904 col·laborà en L'Espagne Inquisitorial, periòdic escrit a Barcelona, però publicat a París, que dirigí la campanya internacional contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904 signà des de Barcelona el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los firmantes», en solidaritat amb els perseguits pels articles publicats en Nuestra Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona arran d'unes explosions, va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de maig de 1905, amb l'obligació d'abandonar el país i enviat amb el vapor Saboya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de 1904, la seva fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic barcelonès El Espartaco. A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte mentre el manipulava a la Cambra del Treball, però va declarar davant el jutge que «només eren focs artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de gener de 1906 va ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va ser expulsat cap a Àustria. Des d'aquest país retornà a Brussel·les i després a París, on es va lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva situació d'antic insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos anys de servei militar, va ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc de les agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del Certamen Internacional Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del país. Entre 1910 i 1914 milità en la Unió de Sindicats del departament francès de Meurthe i Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena, França). Fou secretari, amb el tipògraf François Farnier, de la Unió Departamental entre 1911 i 1912. En aquesta època col·laborà en Le Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el setmanari L'Éveil de l'Est. Organe d'émancipation et de défense sociale, publicat a Nancy. Representà els sindicats de la regió de l'Est en la manifestació del 16 de març de 1913 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant i aleshores era membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre de la Comissió Administrativa de la Unió Departamental. A partir d'aquí se'n va perdre el rastre.

***

Giuseppe Sorrentino

- Giuseppe Sorrentino: El 30 de novembre de 1883 neix a Peveragno (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Acte sobre els fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la Sala Samso de Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte públic sobre la Guerra Civil espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi van intervenir René Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne Frémont i Louis Mercier Vega (Charles Ridel), de la Unió Anarquista (UA) de París; i diversos redactors del periòdic anarquista Le Libertaire de tornada d'Espanya. En aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els feixistes francesos i els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin el seu punt de vista en el debat. 

Naixements

Notícia de la condemna d'Alexis Legrand apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 23 de febrer de 1894

- Alexis Legrand: El 29 de novembre de 1857 neix a Mantoche (Franc Comtat, França) l'anarquista Alexis Legrand. Era fill dels manobres Alexis Legrand i Jeanne Boeuf. Entre el maig de 1871 i el juliol de 1893 va ser condemnat en cinc ocasions a diversos mesos de presó per «complicitat en robatoris, cops i ferides i ultratges als agents». Després de viure set o vuit anys a Saint-Geosmes (Xampanya-Ardenes, França), on l'alcalde el va qualificar de «canalla, lladre i pillard capaç d'arribar a l'assassinat», a principis dels anys noranta treballà d'obrer picador de còdols en una pedrera de Recey-sur-Ource (Borgonya, França), però va ser acomiadat per «indisciplina». Sa companya, Maria (o Virginie) Coupet, amb qui tenia infants, regentava un petit comerç de fruites i verdures, i un cop acomiadat i sense feina es dedicà a ajudar sa companya a la venda diària a Dijon (Borgonya, França). Formà part de l'Unió Obrera (UO), una mena de mutualitat creada amb altres companys (Catineau, Massoubre, Monod, Platelier, etc.). El 14 de juliol de 1893 la policia l'acusà de repartir per Recey-sur-Ource manifests anarquistes. El 22 de juliol de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 10 dies de presó per «ultratges a agents». En aquesta època mantenia contactes amb l'anarquista François Monod a Dijon i va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives per al districte de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França). A principis de gener de 1894 va ser empresonat a Dijon sota l'acusació d'haver en 1891 atiat a la revolta els obrers de la seva feina, tot escampant manifests anarquistes incitant a la Revolució Social. Durant l'escorcoll de la policia al seu domicili, aquesta trobà 150 exemplars del manifest «Ce que sont les anarchistes» i altres pamflets («Vive la Révolution!», « Vive l'Anarchie!»), a més d'una trentena de cartells Le Père Peinard au populo. Processat, amb Bigarnet, Hinaut i Monod per «associació criminal», el 10 de febrer de 1894 el seu cas va ser sobresegut. El 21 de febrer de 1894, amb Léon Collinet i Henry-Maxime Gelin, va ser condemnat per l'Audiència de Costa d'Or per «robatoris qualificats» a 10 anys de treballs forçats i a la pèrdua de la pàtria potestat dels seus fills. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894)

- Jules Martineau: El 29 de novembre de 1863 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Jules Martineau –el segon nom Louis que se cita en alguns registres policíacs no apareix en la seva partida de naixement. Sos pares es deien René Martineau, missatger, i Valérie-Marie-Olimpe Viot, empleada al Château-Gontier d'Angers. Instal·lat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), treballà de pintor en la construcció. Vivia al número 32 de la carretera de Vitry amb son germà Edmond Martineau, també anarquista. Segons la policia, treballava en poques ocasions i vivia sobretot de tripijocs, mantenint son germà, la companya d'aquest i els seus quatre infants. El 28 de juliol de 1890 un dels germans Martineau prengué la paraula en una conferència contradictòria celebrada a la Sala de l'Hermitage de París entre anarquistes, entre ells Sébastien Faure, i l'abat Théodore Garnier, on insultà l'almirall Amédée Courbet, responsable de l'expedició militar de Tonkin. Va freqüentar els grups anarquistes de Vitry i d'Evry, especialment amb Agati, un anarquista italià amb qui segons la policia havia aferrat cartells en 1892. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'endemà el comissari d'Ivry perquirí la seva habitació sense cap resultat. Portat a comissaria, el 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà d'això, va ser tancat a la presó de Mazas, però fou alliberat l'endemà. Aquest mateix dia, son germà va transmetre al jutge d'instrucció una nota, signada per 80 persones de Vitry, on s'afirmava que mai no havia estat anarquista. Finalment el seu cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1896 els germans Martineau figuraven un registre d'anarquistes de la regió parisenca i encara vivien plegats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

- Teresa Mañé Miravet: El 29 de novembre de 1865 –el certificat de defunció cita erròniament el 30 de novembre de 1874– neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú– la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Paula Antònia Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. Sos pares es deien Llorenç Mañé Cruset i Antònia Miravet Vidal. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquesta època va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana, El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres –Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la «Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'Hospital de Sant Louis de l'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morirà sola l'1 de febrer –gairebé totes les fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits en La Revista Blanca, ja fos en «Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacar La sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891), A las proletarias (1896), El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

- Domenico Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio (Imperia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es deien Ignazio Aicardi i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a França, on va ser fitxat com a anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de 1899 se li va decretar a Marsella (Provença, Occitània) l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de reclusió de Niça (País Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el mateix cotxe, portat fins a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El febrer de 1905 va ser interceptat a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa família, i en els primers dies de març retornà a Porto Maurizio via Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Noury (1913)

- Louis Noury: El 29 de novembre de 1889 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Louis Noury, també citat erròniament com a Nourry –ell signava Louis Noury i utilitzava a vegades el nom de Robert. Sos pares es deien François Anastase Noury, camioner, i Marie Chavanel, modista. Compaginava els treballs de mecànic i de venedor ambulant. El 25 de juliol de 1911 es casà al XIV Districte de París amb la parisenca Adèle Joséphine Cardebat, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sa mare, ja vídua i que treballava de revenedora, al número 10 del carrer Brosse de París. Un any més tard es va separar de sa companya i passà a viure amb la modisteta Denise Simart. Aleshores freqüentava els cercles anarquistes individualistes i il·legalistes parisencs. Amb Henri Ronne, proper a l'anarquista Célina Lambin, participà en desvalisaments a Reims (Xampanya-Ardenes, França), als domicilis d'un rendista i d'un negociant. El desembre de 1912 llogà una casa, al la carretera de París a Nanterre, on els membres de la «Banda Bonnot» Octave Garnier i René Valet van ser vists. El 9 de novembre de 1912 participà en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes Indalecio Ibáñez i Léon Lacombe, en el qual resultà mort el marit de la recaptadora. L'1 de gener de 1913 va ser detingut a París i en l'escorcoll del seu domicili i el de la seva companya es descobrí nombrosos estris de desvalisador i objectes furtats, així com armes. El 26 de març de 1914 va ser jutjat per l'Audiència de Versalles i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, ben igual que son còmplice Indalecio Ibáñez. Va ser defensat per l'advocat Le Breton. Durant el procés afirmà que era anarquista, però negà la seva participació en atracaments. El 27 d'abril de 1915 va ser enviat a la colònia penitenciària de Caiena. Louis Noury va morir el 14 de desembre de 1918 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) de la grip espanyola.

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de desembre de 1978

- Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Era fill de Émile Brunet i de Marie Lafargue. Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin, Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir el 24 de novembre 1978 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) –actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)– el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski –no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky– i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt, Volkszeitung, Vossische Zeitung, Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt, Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal, Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir –deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona– i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).

***

Germà Riera Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

- Germà Riera Condal: El 29 de novembre de 1905 –encara que es va inscriure el 16 de desembre– neix a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son pare, Pere Riera, era un jornaler d'Arbúcies i sa mare, Rosa Condal, havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió –antiga «Roja i Negra»–, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

Germà Riera Condal (1905-1990)

***

Demetrio García Pérez

- Demetrio García Pérez: El 29 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1906 neix a La Pobla de Valverde (Terol, Aragón, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Moscardón (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Sos pares es deien Vicente García i Carmen Pérez. Emigrat a Barcelona des de la infància, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes.  A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano, amb qui tingue dos infants (Vicente i Durita). Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 23 de juny de 1976 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Demetrio García Pérez (1906-1976)

***

Necrològica de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca Cenit del 21 de gener de 1992

- Manuel Edo Edo: El 29 de novembre de 1910 neix a Fanzara (Alt Millars, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Edo Edo. Sos pares es deien Manuel Edo i Generosa Edo. Emigrat a Barcelona (Catalunya), des de molt jove milità en el moviment anarquista dels barris del Poblenou i del Clot. El gener de 1937, com a membre del grup anarquista «Rebeldes», demanà l'ingrés en la Federació de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat després de la guerra civil, s'establí amb sa companya Vicenta de los Ángeles Pradas a Peliçana, on son fill morí tràgicament durant l'alliberament de la població per les tropes nord-americanes. Mantingué amb sa companya la Federació Local de Peliçana de Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en reunions, congressos, excursions per la zona, mítings commemoratius del 19 de juliol, etc., que s'organitzaren. Malalt, Manuel Edo va morir, malgrat haver patit una intervenció quirúrgica, el 21 de novembre de 1991 al seu domicili de Peliçana (Provença, Occitània); incinerat a Aurenja (Provença, Occitània), les seves cendres van ser enterrades juntament amb les restes de sa companya al cementiri de Peliçana.

***

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Sa mare, Isabel Tamayo, era mare fadrina. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb la francesa Julienne Berthe Marie Jouillie, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 20 d'abril– de 1980 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

Necrològica, amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Josep Saurina Fabregat: El 29 de novembre de 1913 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Saurina Fabregat –també citat erròniament de diferents maneres (Saurinas, Sauriñas, Sauriña, etc.). Inscrit al registre civil com a José Fabregat Cid, era el fill natural de Rosa Fabregat Cid; l'infant va ser reconegut i legitimat l'1 de juliol de 1916 pel matrimoni de sa mare amb Faustí Saurina Verdiell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra l'aixecament feixista a Tortosa. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal i a finals de 1936 va perdre un braç al front. Amb el triomf franquista passà a França, on patí les mateixes dificultats que la resta de companys agreujades per la seva discapacitat. Després de la II Guerra Mundial residí en una col·lectivitat creada per companys a Montalban (Guiena, Occitània). Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part d'una col·lectivitat d'obrers sabaters fins que hagué de tancar a causa de la competència amb les grans fàbriques del calçat. Fou membre de la Lliga de Mutilats i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Gabriela Barajas Antruejo. Josep Saurina Fabregat va morir el 10 d'agost de 1981 a Bombannes (Carcan, Aquitània, Occitània) en una gira propagandística.

***

Volga Marcos Calvo

- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. Sos pares es deien Justo Marcos i Victoria Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència «De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal, Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo, Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Sa companya fou Maria Verges Adell, pintora i escultora formada a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Catalunya), i son fill Ludovic Marcos (Ludo) també va ser militant llibertari. Volga Marcos Calvo va morir el 13 de juny de 2004 al seu domicili de Rueil-Malmaison (Illa de França, França).

Defuncions

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc Le Temps del 14 de juny de 1874

- Alexandre Ritzerfeld: El 29 de novembre de 1893 mor a París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Havia nascut el 26 de desembre de 1850 al II Districte de París (França). Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Esdeveniments

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

- Míting de Malatesta i Esteve: El 28 de novembre de 1891 se celebra al teatre Tívoli de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) un míting obrer de controvèrsia els oradors del qual van ser els destacats anarquistes Errico Malatesta i Pere Esteve. Pel novembre de 1891 Pere Esteve conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà (Llombardia, Itàlia) i entre novembre de 1891 i febrer de 1892 ambdós realitzaren una gira propagandística per la Península, gira que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes.

Naixements

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 –algunes fonts citen 1853– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane, «filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amic íntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de «servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi, íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 –moltes biografies citen erròniament 1890–, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Charles Chaumentin (1892)

- Charles Chaumentin: El 28 de novembre de 1857 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Charles Ferdinand Chaumentin, conegut com Chaumartin. Sos pares es deien Charles Philippe Chaumentin, xofer, i Henriette Charlotte Pierredon. Casat amb dos infants, treballava d'obrer metal·lúrgic a la fàbrica Claparède de Saint-Denis (Illa de França, França) i militava en el grup anarquista d'aquesta població, on, segons la policia, hauria instal·lat, a la seu del grup, al número 15 de carrer del Pont, un petit taller de fabricació de bombes. Del seu domicili de Saint-Denis va ser d'on l'11 de març de 1892 va partir François Claudius Koënigstein (Ravachol, Léon Léger) per cometre l'atemptat contra el magistrat Edmond Benoît. Charles Chaumentin va ser detingut el 17 de març arran d'un escorcoll on la policia va trobar diversos productes químics, casquets de bala de fusell de caça i sis petits obusos. Durant aquest escorcoll, sa companya Clotilde es va oposar amb totes les seves forces a la seva detenció. El 26 d'abril de 1892 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb Ravachol i va ser absolt, mentre que Ravachol i Charles Achille Simon (Biscuit) van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. La seva absolució deixà clar que durant els interrogatoris havia carregat les culpes als altres processats i aquest fet va ser durament denunciat pels anarquistes, entre ells Sébastien Faure, que el tractà de «delator i traïdor». De fet, Chaumentin havia estat denunciat per una delatora, S. d'A. (X2), que freqüentava el seu domicili, cinc dies després de l'atemptat i la policia coneixia tots els detalls de l'afer. Probablement és el mateix Chaumartin sobre el qual la Prefectura del Loira informà l'octubre de 1882 que una capsa de dinamita, dirigida al seu nom, restava abandonada a l'estació de Neuville-sur-Saône. Segons la policia, Chaumartin, que havia fet el servei militar en un regiment d'artilleria i havia treballat a l'Arsenal de Lió (Arpitània), hauria estat l'autor de diverses notes de correspondència aparegudes en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire, on es denunciava diversos petits caps de l'Arsenal. Posteriorment va anar a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on va formar part del grup «Les Outlaws» i treballà com a obrer metal·lúrgic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels «Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a «associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquesta època col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Notícia sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el diari La lanterne de l'1 d'octubre de 1897

- Mary Huchet: El 28 de novembre de 1871 neix al XVII Districte de París (França) la feminista, atea, sindicalista i propagandista anarquista Marie Louise Huchet, més coneguda com Mary Huchet. Sos pares es deien Gérasime Huchet, sastre, i Irma Celestine Lefèvre, modista. Es guanyava la vida com a plomallera. El maig de 1896, quan era secretària del Sindicat de Flors i de Plomes, va ser encarregada en una reunió de solidaritat amb les obreres diamantistes de Pantin (Illa de França, França), de remetre-les una part dels 23,50 francs recaptats aquell dia, l'altra part va ser destinada als obrers porcellaners de Llemotges (Llemosí, Occitània). Entre gener de 1897 i març de 1899 participà com a oradora en 26 conferències a la regió parisenca sobre temes d'allò més diversos. En aquests mítings intervingué amb altres companys i companyes (Maximilienne Biais, Eliska Bruguière, Alice Canovas, Louise Réville, Rolande, Astié de Valseyre, etc.). També col·laborà en Le Libertaire. El 4 de febrer de 1897, en una reunió organitzada a la Sala del Commerce, al número 91 del bulevard del Tempre de París, sobre el tema «Les crimes du diable», juntament amb Albert Létrillard i Paul Raubineau, denuncià la vida regalada dels capellans; en aquest sentit també intervingueren destacats militants (Léon Barrier, Ernest Girault, Sadrin, Francis Prost i Tortelier). El 8 de febrer de 1897, després que la Prefectura de Policia no autoritzés una reunió que s'havia de celebrar a la Sala del Commerce, la vintena d'anarquistes presents (Gravelle, Lucas, E. Murmain, Francis Prost, Raubineau, Georges Renard, Sadrin, etc.), encapçalats per ella, es congregaren en una taverna, a la Sala Turpin. En aquesta reunió reivindicà l'amor lliure, criticà la institució matrimonial i va fer costat les prostitutes, «víctimes de l'estat social actual». A començament de febrer de 1897, participà en una festa familiar organitzada per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme i per la Societat del Baptisme Civil, que se celebrà a la Sala de la Ligue Fraternelle, al número 17 del carrer Daint-Isaure, i on, després de l'al·locució d'Albert Létrillard, cantà cançons de Paul Paillette i Jehan Rictus. El 15 de febrer de 1897 participà en un míting, al qual assistiren unes dues-centes persones, sobre «Les crimes modernes: Cuba, Montjuich, Madagascar, Arménie et sur le comunisme et l'individualisme», celebrat a la Sala de l'Eden, al número 49 del carrer de Bretagne. El 27 de febrer de 1897 participà en un míting «eclèctic» sobre diversos temes (Orient, els crims de la religió, les tortures de Montjuïc, Cuba, Armènia, l'Església, la Pàtria, la Religió, la Justícia, etc.) celebrat a la Sala del Commerce, on assistiren unes tres-centes persones i on hi hagué alguns incidents. L'11 de març de 1897 participà en uns aldarulls amb els parroquians de mossèn Étourneau que tingueren lloc a l'església de Saint-Ambroise i en els quals resultà detinguda, juntament amb altres anarquistes (Carré, Ebner, Gardin, Ernest Girault i Lebrun). Després de cinc dies de presó preventiva, el 16 de març de 1897, els inculpats van ser portats davant el IX Tribunal Correccional del Sena: Ebner, Carré, Gardin i Lebrun van ser condemnats a 15 dies de presó i ella a vuit –en aquest judici ella es declarà «socialista cristiana humanitària»–; Albert Létrillard, redactor de L'Intransigeant, va ser condemnat a una multa de 50 francs per haver protestat per la detenció de Mary Huchet. El 19 de març de 1897 se celebrà a la Sala del Commerce una conferència, que reuní unes dues-centes persones, per protestar contra les detencions i en la qual intervingueren Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Albert Létrillard, Francis Prost, Raubineau i Georges Renard, i on es denuncià que ella encara romandria empresonada uns dies més. El 16 d'abril de 1897, en un banquet anual organitzat per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme en ocasió del Divendres Sant, on assistiren Sébastien Faure, Marie Huchet, Achille Leroy, Albert Létrillard, Ténière, Sidonie Vaillant i una trentena de convidats, menjaren porc. El 29 de maig de 1897, a la Sala del Commerce, la Lliga Antireligiosa i «Les Libertaires de Paris» organitzaren una reunió, on assistiren 250 persones, que acabà amb aldarulls. El juny de 1897, amb Eliska Bruguière, creà un grup de dones llibertàries al si del grup «Internationale Scientifique» que es reunia a la Sala Rosnoblet, al número 281 del Faubourg Saint-Denis. El 26 de juny de 1897, en un míting organitzat pels anarquistes en suport dels exiliats espanyols, en el qual assistiren un centenar de persones, defensà els companys anarquistes expatriats arran del «Procés de Montjuïc». L'11 de setembre de 1897 intervingué, amb altres companys (G. Brunet, Georges Étiévant, Ernest Girault, Albert Létrillard, Charles Malato, Sadrin i Tortelier), en un míting sobre les víctimes de la «Inquisició espanyola» a la Sala Baumann de Saint-Ouen (Illa de França, França) organitzat pels grups revolucionaris de Saint-Ouen i «Les Libertaires de Paris», on assistiren unes setanta persones; en aquest acte exposà les teories anarquistes, atià els treballadors a fer la «propaganda pel fet» als tallers, va fer una crida per a la fundació d'una biblioteca llibertària a Saint-Ouen i exposà que, amb Louise Coutant, exsecretària del Sindicat de Bugaderes i d'Infermeres de la Borsa del Treball, havia creat un grup de dones obert a totes les obreres. El 28 de setembre de 1897 va fer a la Casa del Poble la conferència «Le Droit des femmes à la révolution, l'exploitation du travail, les salaires dérisoires», on també intervingueren Louise Coutant i Ernest Girault i on es llegí un carta de Louise Michel. L'octubre de 1897 ajudà el «naturià» Louis Martin a empaperar el seu Pavillon Sans Dieu, al número 96 del carrer Lepic de París. Després d'un intent de suïcidi el 10 de desembre de 1897 de Louise Coutant, a començament de gener de 1898 encara estava hospitalitzada per una operació i sembla que aquest problemes de salut posaren fi a l'intent de creació del grup de dones de la «Internationale Scientifique». En les eleccions generals de maig de 1898, amb Louise Coutant, defensà la candidatura de Paule Minck, tot reivindicant els drets de les dones a la seva igualtat total. El 2 de juliol de 1898, en un reunió a la Casa del Poble, al número 47 del carrer de Ramay, on es tractaren diversos temes (Dreyfus i Zola, la vaga general i l'empresonament de Georges Étiévant, i on assistiren unes 120 persones, s'oposà a Louise Réville sobre la distinció entre Georges Étiévant i el també condemnat Carara, essent per a Marie Huchet tots dos revolucionaris; també digué que calia ocupar-se menys de l'«Afer Dreyfus» i dedicar-se més a la propaganda vertaderament anarquista. El 25 de setembre i el 2 d'octubre de 1898 intervingué en la conferència «L'union libre. L'amour libre et l'immoralité dans le mariage», celebrada a la Sala Delapierre, al número 168 del carrer de Charenton, on també prengueren la paraula Alice Canova, Eugénie Collot, Francis Prost i Sadrin. El 25 d'octubre de 1898, en sortir d'una reunió celebrada a la Sala Prat, al número 220 del carrer Saint-Denis, recorregué amb una centena de participants, amb Albert Joseph (Libertad) al front, els bulevards al crit de «Visca la llibertat, visca Zola!»; després de la intervenció policíaca, va ser detinguda al bulevard Magenta amb Georges Renard. El novembre de 1898 participà en un míting, amb Maximilienne Biais, Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Louise Réville i Rolande, sobre el militarisme celebrat a la Sala Delapierre. El 26 de març de 1899 participà, amb Maximilienne Biais, Briand, G. Brunet, Alice Canovas, Henri Dhorr, Émilie Janvion, Jaurès, Astié de Valseyre, en una conferència privada sobre els drets de la dona, l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, celebrada a la Sala Delapierre, i on van ser convidats els grups anticlericals. En 1899 participà en les reunions del grup «Les Iconoclastes» al voltant d'Émile Janvion. L'octubre de 1899 llançà una crida en el periòdic L'Aurore amb la finalitat de crear sindicats de dones, especialment en el sector de les obreres sucreres. Mary Huchet va morir el 5 d'abril de 1958 a l'Hospital de Nanterre (Illa de França, França).

***

Necrològica de Gregorio Jiménez Zapatero apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de febrer de 1970

- Gregorio Jiménez Zapatero: El 28 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament 1872– neix a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Jiménez Zapatero. Sos pares es deien Gil Jiménez i María Carmen Zapatero. Fill únic, sa mare morí de sobrepart i de còlera. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar al camp i com a llenyataire. Posteriorment aprengué l'ofici d'espardenyer. Cap el 1890 regentava una petita cantina obrera. En aquesta època fundà la Societat de Resistència al Capital «Defensa del Trabajo» i, Juan Gil Álvarez, Hilario Cruz i Bonifacio Pérez, una societat de socors mutus de tendència llibertària. En 1892 i 1894 va ser declarat curt de talla per al servei militar actiu. Es casà amb Gregoria Álvarez, filla d'un militant republicà federal, amb qui tingué tres nins (Dionisio, Alejandro i Leonardo), els quals participaren en grup anarquista que son pare fundà a Cervera del Río Alhama, i una nina (Juanita). En 1910 aquest grup envià com a delegat Juan Gil al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya) –altres fonts el citen a ell com la persona que hi va anar. Cap el 1920 acompanyà amb el seu ase Teresa Claramunt i Nicasio Domingo en una gira propagandística anarquista per la regió. En 1923, després d'una vaga de set setmanes a la fàbrica d'espardenyes, fundà, amb Juan Gil, Mateo Moreno i altres, un taller col·lectiu d'espardenyeria que durà fins el cop militar feixista de juliol de 1936 –el seu director, Juan Gil, fou afusellat pels aixecats. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i, amb Benito Berdonces i altres, avituallà els companys refugiats a la muntanya que fugien de la repressió desencadenada després del fracàs de la revolta. El juliol de 1936, després de l'ocupació del seu poble per les tropes franquistes, participà en el proveïment de la guerrilla, de la qual formaven part sos fills Dionisio i Alejandro. L'1 d'octubre de 1936 Alejandro va ser capturat pels feixistes i afusellat l'endemà. L'abril de 1937, els franquistes, incapaços de capturar sos fills, el detingueren amb sa companya i durant els 104 dies que restaren a la seu de la Guàrdia Civil, partiren pallisses i simulacres d'afusellament. Durant el franquisme va ser detingut, amb sa companya, nombroses vegades acusat d'haver albergat militants buscats. Gregorio Jiménez Zapatero va morir el 16 d'agost de 1969 a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) i el seu enterrament esdevingué una gran manifestació popular antifranquista.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Delescaut apareguda en el diari de Lilla L'Écho du Nord del 2 de maig de 1911

- Alexandre Delescaut: El 28 de novembre de 1887 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Alexandre Delescaut. Era fill d'Alexandre Delescaut, xofer i després jornaler, i de Marie Joseph Gosselin, modista i després domèstica. Es guanyà la vida primer de tipògraf, després de venedor ambulant i finalment de fotògraf. El 29 d'octubre de 1902, quan treballava amb una màquina mandrinadora als antics tallers Cail (Societat de Construccions Mecàniques) de Denain, patí un greu accident laboral que li deixà la cama esquerra trencada i la dreta fracturada. Cridat a files en 1907, va ser declarat exempt. El 10 de gener de 1908 va ser detingut juntament amb Alfred Caillard i Henri Collard. El 27 de febrer de 1909 es casà a Denain amb la domèstica Alexandrine Fontaine. Treballà d'obrer tipogràfic a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), on sa companya regentà un cafè on es reunien els militants anarquistes de la localitat. El 30 d'abril de 1911, durant una visita a Roubaix d'Eugène Motte, ministre de Comerç, i altres personalitats, va ser detingut, juntament amb altres set companys (Julien Béranger, Émile Bougher, Ferdinand Deux, Archimède Duchesne, Alfred Flament, Joseph Orgaert i Émile Strasel), després de cridat «Fora la República! Fora la bòfia! Fora el Biribi!» i el 17 de maig d'aquell any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitarista amb ordre de detenció. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Ternaux d'Épinal. A principis de 1913 s'instal·là a Épinal (Lorena, França), on treballà de venedor ambulant de quincalleria, merceria i caramels. Ben aviat es relacionà amb anarquistes i revolucionaris locals (Auboin, Bahé, Lucien Cousin, Victor Loquier, etc.) i col·laborà en el setmanari anarquista La Vrille (1901-1914) de Loquier. El maig de 1914 s'establí a Pouxeux (Lorena, França), però en 1916 retornà a Épinal, on obrí un taller de fotografia. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i integrat en els Serveis Auxiliars del 149 Regiment d'Infanteria d'Épinal i l'1 d'octubre de 1917 va ser destinat al Taller de Càrrega de l'exèrcit a Lió (Arpitània), on treballà de manobre. El 13 de març de 1918 el coronel comandant del Parc d'Artilleria de Lió ordenà el seu trasllat novament a Lió perquè el trobava «sospitós». Posteriorment va ser estretament vigilat a Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 26 de novembre– de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada «1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino, òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde, òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill –que acabà enfollint–, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre, España Nueva, Fragua Social, Juventud Rebelde, El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno, La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta població. És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higuera Pérez

- Francisco Higuera Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higuera Pérez –algunes fonts citen erròniament Higueras–, conegut com El Siete. Sos pares es deien Juan Higuera i María Pérez. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higuera Pérez va morir per problemes respiratoris l'1 de gener de 1989 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya)..

***

Manuel Luis Antonio

- Manuel Luis Antonio: El 28 de novembre de 1906 neix a Minas de Rio Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Luis Antonio, també conegut com Manuel Luis Blanco o Luis Blanco Manuel. Sos pares es deien José Luis i María Antonio. Cap al 1923 emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ingressà en els grups anarquistes, activitat que s'incrementà a partir de la instauració de la II República espanyola. Durant els anys republicans va fer de mestre a l'Ateneu «El Progrés» de Badalona. Arran de l'aixecament feixista, el juliol de 1936 representà la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè de Milícies i de Salvació Pública de Barcelona. A partir d'agost de 1937 exercí de regidor d'Agricultura de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantingué en la remodelació municipal que es produí l'octubre d'aquell any. En aquest mateix 1937 col·laborà en el periòdic confederal Siderometarlurgia. El 28 de febrer de 1938 fou mobilitzat i marxà a lluitar al front d'Aragó. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Durant l'ocupació nazi organitzà la CNT del departament de Costa d'Or i en 1947 assistí com a delegat de diverses localitats (Chatillon, Montbard, Gevrolles, Sombernon, Frolois i Dijon) al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En el Congrés de 1949 va ser elegit secretari del primer Secretariat Intercontinental (SI), càrrec que exercí entre 1950 i 1951. Llenyataire durant els anys bèl·lics i la postguerra, en 1950 es passà a l'ofici de paleta, feina que mantindrà la resta de sa vida. A Dijon s'encarregà de lluitar per la reunificació confederal i fou un dels promotors del Congrés de Llemotges de 1960. Va ser assidu de plens i de congressos de l'MLE en l'Exili, on sempre combaté el sectarisme. Sa companya fou Encarnación López Ramón. Manuel Luis Antonio va morir el 17 de novembre de 1971 a conseqüència d'un atac de cor a l'Hospital General de Dijon (Borgonya, França).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Sos pares es deien José Zapata Valencia i Consuelo Zapata Albala. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment en Cenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

Continua...

---