Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de La Federación Igualadina

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de Le Bandit du Nord

- Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

***

Cartell de l'acte

- Congrés sobre «Programa Anarquista»: Entre el 9 i el 10 de febrer de 1985 se celebra a la seu dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups Anarquistes Reunits) de Carrara (Toscana, Itàlia) el Congrés Nacional «Rilettura del programma anarchico come strumento di lotta quotidiana» (Relectura del Programa Anarquista com a instrument de lluita quotidiana), organitzat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). El «Programa Anarquista» va ser un text programàtic anarcocomunista revolucionari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de caire sintetista (anarquisme sense adjectius), elaborat en 1919 per Errico Malatesta.

Naixements

Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)

- Alexandre Rigolet: El 9 de febrer de 1853 neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre Rigolet. Sos pares es deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet. Es guanyà la vida de diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872 treballava d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el servei militar en 1873 a Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una curvatura exagerada del tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». L'1 de juliol de 1879 passà a la reserva. S'establí a Rochy-Condé (Picardia, França) i posteriorment a París (França), domiciliat al número 94 del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «robatori». El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París ressenyà la seva adreça al número 48 del carrer Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència amb Auguste Vaillant, fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte; portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va ser inculpat d'«associació criminal». El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de 1896 figurava com a «anarquista perillós» i resident al número 34 del carrer Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alfred Widcoq (10 de març de 1894)

- Alfred Widcoq: El 9 de febrer de 1862 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Alfred François Adolphe Widcoq. Sos pares es deien Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de mecànic. El 5 de desembre de 1883 començà el servei militar en el 87 Regiment d'Infanteria i l'1 de juliol de 1888 passà a la reserva. Amb son germà Fulgence Widcoq, el desembre de 1887 era membre del Cercle Revolucionari de Fouquières-Fressenneville. L'abril de 1889 ja vivia a París (França), al número 9 del carrer Brunel del XVII Districte. El 27 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i vivia al número 22 del carrer Duret, però a partir del 28 de juliol de 1892 visqué al número 95 del carrer Ternes. A les eleccions legislatives del 20 d'agost de 1893 es presentà com a «candidat abstencionista» per a la I Circumscripció d'Abbeville (Picardia, França), encara que vivia a París. També el seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia de París. El 10 de març de 1894 el seu domicili del carrer Ternes, ben igual que el d'altres cinc anarquistes, va ser escorcollat i ell portat a comissaria, on aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser enviat al jutge el 2 d'abril de 1894 i posat en llibertat cinc dies després. El seu nom es troba en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al número 55 del carrer Arts de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1921 treballava de venedor ambulant a La Garenne-Colombes (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891

- Charles Dardare: El 9 de febrer de 1866 neix a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista Charles Auguste Victor. Sos pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne Marie Michelle Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia al número 17 del carrer Albert Roussel del XVII Districte de París (França). Després de participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891 entre Levallois-Perret i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb els companys anarquistes Henri Decamps i Louis Léveillé desplegaven la bandera roja que havien portar durant la concentració en una bodega al número 79 del bulevard National de Clichy (Illa de França, França), un grup de policies i de gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i s'engegà una violenta baralla i un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a comissaria, violentament apallissats i finalment tancats a la presó parisenca de La Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant l'Audiència del Sena en un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres anys de presó per «cops voluntaris i sagnants contra agents de la força pública» –Descamps va se condemnat a cinc de presó i Léveillé absolt. El cas va ser molt comentat en la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte) i aquell mateix any Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El «Cas Decamps-Dardare-Léveillé» fou l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre 1892 i 1894, quan es desencadenà per a protestar contra les condemnes que patí François Claudius Koënigstein (Ravachol), pels atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut l'advocat general Léon Bulot que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França), on Charles Dardare treballà al taller de joieria ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. Un cop lliure s'instal·là amb son pare a Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de 1915 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França).

***

Alceste Marini

- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Édouard Forès apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien de l'1 de juny de 1893

- Édouard Forès: El 9 de febrer de 1870 neix a La Maladrerie (Nontron, Dordonya, França) l'anarquista Michel Forès, més conegut com Richard Édouard Forès. Sos pares es deien Élie Forès, carreter, i Marie Hortense Mage. El 4 de maig de 1890 va ser condemnat a vuit dies de presó per haver cridat «Mort aux vaches!» (Mort a la bòfia!) durant la manifestació del Primer de Maig a París (França) i encara patí una altra condemna per «ultratges als agents». En 1891 sembla que col·laborà en el periòdic parisenc L'Anti-Patriote. Tipògraf de professió, va ser el gerent i impressor de l'únic número del full Le Forçat, publicat el 4 de juliol de 1891 a París i l'administrador del qual fou Albin Villeval –algunes fonts apunten a l'aparició d'un segon número. El juliol de 1891, en tant que gerent d'aquesta publicació, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» i pocs dies després, el 30 de juliol de 1891, va ser condemnat pel X Tribunal Correccional a 20 dies de presó per ajudar un company en una mudança clandestina i enfrontar-se a la policia. El 8 d'abril de 1892 va ser detingut a Damery (Xampanya-Ardenes, França) sota la sospita de ser un dels responsables, amb Anon i J. Michiels, del periòdic Le Déchard, publicat en aquella població i del qual sortiren dos números el febrer i el març d'aquell any. Jutjat, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «provocació de militars a desobediència cap els seus superiors». Internat com a pres de dret comú a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), en una carta de mitjans de juny dirigida al president de la República francesa, demanava l'estatut de pres polític. Posteriorment exercí de tipògraf a Angulema (Poitou-Charentes, França). Cridat en 1890 a files per a fer el servei militar, es declarà insubmís. Detingut el 8 d'abril de 1893 a Damery per la gendarmeria d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), el 31 de juny de 1893 va ser jutjat pel Consell de Guerra del VI Cos de l'Exèrcit, acantonat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) i condemnat a un any de presó. El juliol de 1899 publicà el matrimoni a Angulema amb la modista Jeanne Delbasty. Sembla que és el E. Forès que, a partir del 15 de juliol de 1901, fou un dels responsables del periòdic corporatiu parisenc Le Cri Typographique.  Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901

- Michele Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano (Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Michel Acanfora, també conegut com Michel Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna. Es guanyava la vida com a forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme antiorganitzador i es declarà partidari de la «propaganda pel fet», esdevenint, segons la policia, l'«anarquista més perillós de Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la seva condició desesperada». Per a aconseguir ressò entre els treballadors, participà en iniciatives de la secció local del Partit Socialista d'Itàlia (PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca dels anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A començaments de 1897 fundà el grup anarquista «Carlo Cafiero» (Francesco Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro Petrucci, Tommaso Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es negà a col·laborar amb els «legalistes» en la lluita contra l'assignació de residència forçada. En aquesta època va publicar el fullet Che cosa è l'Anarchia i edità el periòdic Avanti Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat dos dies durant la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor «Sepe» de Nàpols que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i 16 d'octubre de 1897, gràcies al suport econòmic enviat des de Buenos Aires (Argentina) per Conforti, va publicar els dos únics números del periòdic L'Affamato (L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia amenaça els que li donen allotjament, intensificà la seva activitat i va ser denunciat per «instigació a l'odi entre classes socials». Durant la primavera de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat contra el processament d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici. Després publicà un opuscle antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El 30 d'abril de 1898 va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig d'aquell any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del pa, en els quals van tenir una participació protagonista les dones, va ser empresonat. El 18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que no era un vulgar criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges exigint la pena màxima; quan escoltà la sentència, que el condemnava a dos anys de presó i a 18 mesos de vigilància, cridà «Visca la revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests crits va ser condemnat a tres anys més de presó. Després de tres anys empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de l'organització, tornà a la militància fundat la Lliga de Resistència dels Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de novembre i el 4 de desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per l'augment de les tarifes del treball a preu fet, la retribució única per a totes les fleques, el reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la disminució del treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels obrers. Molt castigat per una malaltia contreta a la presó de Pouzzoli (Campània, Itàlia), Michele Acanfora, amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a Nàpols (Campània, Itàlia).

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Sos pares es deien Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic.  El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya).

***

Notícia de la detenció de Marius Servient apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de novembre de 1907

- Marius Servient: El 9 de febrer de 1884 neix al barri de Bruthias de La Motte-de-Galaure (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista il·legalista Marius Émile Sylvain Servient. Era fill d'Auguste Noël Servient, agricultor, i de Clémentine Paquien, domèstica. Es guanyava la vida treballant de ferrador i forjador. A principis de segle vivia a la regió parisenca i era assidu dels locals dels periòdics anarquistes de París (L'Anarchie i Le Libertaire). En 1904 va ser cridat a files, però va ser destinat als Serveis Auxiliars per varius. El 29 de desembre de 1906 va ser condemnat pel 9 Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «cops i ferides». En 1907 vivia al carrer Chaufourniers del XIX Districte de París. El 15 de setembre de 1907 va ser detingut a Granville (Normandia, França), i el 4 de novembre de 1907 els seus còmplices André Mournaud i sa companya Alexandrine Dejean, per fabricació i distribució de moneda falsa». El 12 de març de 1908 va ser jutjat per l'Audiència de La Manche i condemnat a set anys de reclusió i 10 anys de prohibició de residència, mentre Mournaud i Dejean van ser absolts. El 27 de febrer de 1926 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Louise Cyprienne Marie Bizot. Al final de sa vida treballava d'estibador per a la Société Française de Manutention i vivia al número 46 del bulevard Fonscolombes del barri de La Villette de Marsella. Marius Servient va patir l'11 de març de 1947 una greu caiguda des del vapor Panamante a la cala; ingressat, va morir el 3 d'abril de 1947 a l'Hospital Paul Desbief del II Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Sos pares es deien Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.

***

Joan Bernis Medina

- Joan Bernis Medina: El 9 de febrer –el 6 de febrer segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Bernis Medina. Era fill de Bartomeu Bernis i Maria Medina. Es guanyava la vida fent de mecànic en la reparació de màquines d'escriure i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1930 envià un article per a ser publicat en Tierra Libre, publicació que substituïa Tierra y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època formava part de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933 signà des de la Presó Model de Barcelona un manifest contra la repressió republicana cap el moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del Comitè Agrícola de la col·lectivització de la barriada del Prat Vermell de Barcelona. Sa companya fou Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu «Faros» i al quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis Medina va morir el 6 de febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà Josep Bernis Medina també fou militant llibertari.

***

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 9 de febrer de 1906 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Sos pares es deien Manuel Albiol Guzmán i Bàrbara Balaciart Martin. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Ramon Falgàs Miralles: El 9 de febrer de 1906 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) –algunes fonts citen a la Torre del Comte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es deien Fidel Falgàs i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament revolucionari de l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936 participà en l'alliberament de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» fins a la militarització de les milícies. Posteriorment col·laborà en el procés col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda d'Aragó. Passà a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya Remeis Dolors Agut Carceller i un fill d'un any a Barcelona (Catalunya), retornà al front i s'integrà en el Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de juliol de 1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir i es refugià a Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats Casimir i Manuel Agut Carceller. Més tard formà part de la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa família que no havia vist des de la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23 d'abril de 1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de setembre de 1970

- Basilio Mingueza Mayor: El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor, conegut com El Sastre. Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María Mayor. D'infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Sastre de professió, durant els anys trenta milità en el Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri de Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà Aniceto, metal·lúrgic confederal, fou membre del grup anarquista «Hispania», que havia demanat l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942 s'instal·là a Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya Rosa Frowd Picarin, amb qui tingué dos infants, milità en la Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament l'11 de maig– de 1970 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri civil de Le Canet.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de febrer

Esdeveniments

Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

- Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Atchenko: El 8 de febrer de 1961 se celebra a la Salle des Vignerons de Lausana (Vaud, Suïssa) la conferència «L'anarchisme» de Jean-Jacques Langendorf (Atchenko). L'acte va ser organitzat pel Moviment Democràtic dels Estudiants (MDE). Langendorf va ser fundador del grup anarquista ginebrí «Ravachol» (1959-1962) i membre de l'MDE, i dies després, el 21 de febrer de 1961, participà en un atac amb còctels molotov contra el consolat d'Espanya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) pel qual va ser condemnat.

Naixements

Foto policíaca de François Soubrié (14 de març de 1894)

- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquest últim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquesta època treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Soubrié (1855-?)

***

Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

- Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Hippolyte Giroux (28 de febrer de 1894)

- Hippolyte Giroux: El 8 de febrer de 1859 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Hippolyte Giroux. Sos pares es deien Charles Giroux, manobre, i Anne Montchanin. Es guanyava la vida treballant de mecànic a la regió parisenca. Amb son germà Léon Giroux, participà en els grups anarquistes parisencs i es difícil separar les activitats d'ambdós, ja que sovint les fonts nomes citen el llinatge. El 15 d'abril de 1893 assistí, amb una cinquantena d'anarquistes, a una reunió electoral del Partit Obrer celebrada al pati interior de l'escola Vitruve de París, on es reuniren unes cinc-centes persones i on Amédée Denéchère i Gustave Leboucher defensaren les tesis anarquistes. El 6 de maig de 1893 els dos germans Giroux van ser presents a un míting a la sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, que arreplegà quatre-centes persones. El 24 de juny de 1893 assistí a un míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret celebrat a la sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen (Illa de França, França), on s'ajuntaren unes 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la París i de la regió parisenca. L'1 de juliol de 1893 els germans Giroux assistiren, juntament amb unes cinc-centes persones, a la conferència «L'inquisition bourgeoise, le pasage à tabac, la torture officielle, les réclamations sur les cruautés commises dans les prisons et dans les bagnes» celebrada a la sala Commerce i organitzada pel periòdic La Révolte. L'endemà, 2 de juliol de 1893, acudí, amb altres cinquanta anarquistes, a una vetllada amical a la sala Georget, al número 38 del carrer Aumaire, organitzada amb la finalitat de recaptar fons per a organitzar una commemoració de la mort de Ravachol. L'1 d'octubre de 1863 formà part del grup d'anarquistes que assistí al míting de la Lliga dels Antipatriotes a la sala Commerce. El 25 de novembre de 1893 va se una  de les set-centes persones que concorregueren al míting anarquista celebrat a la sala Commerce i que comptà amb Élisée Bastard i Sébastien Faure entre els oradors. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut i fixat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, i només va ser posat en llibertat un mes més tard, el 30 de març. En 1906 vivia a Rozay-en-Brie (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pio Menghi

- Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

***

Notícia de la condemna de Joseph Rebuffat publicada en el diari de Bourges Journal du Cher del 20 de maig de 1893

- Joseph Rebuffat: El 8 de febrer de 1867 neix a Torvas (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Charles Rebuffat. Era fill de Jacques Marius Pierre Rebuffat, conreador, i de Cécile Thérèse Barbarroux. Es guanyava la vida treballant de paleta a Marsella (Provença, Occitània). Començà a militar cap el 1888 a Marsella, prenent part en totes les reunions. En aquesta època vivia al número 10 del bulevard Barbier de Marsella. El 17 de maig de 1893 el Tribunal Correccional de Marsella el condemnà a tres dies de presó per haver xiulat i escridassat el general Alfred Dodds, inspector de les tropes de Marina, a la plaça de la Prefectura de Marsella. El novembre de 1893 figurava en un llistat d'«agitadors anarquistes» i estava fitxat com «reputat perillós a vigilar de ben a prop». L'agost de 1897 va ser buscat sense èxit per Toló (Provença, Occitània). Organitzador de reunions polítiques, en 1904 prengué part en el desenvolupament de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). Entre 1909 i 1912, el seu domicili, al número 6 del bulevard Pardigon, figurava en el llistat d'anarquistes sotmesos a estreta vigilància per part de la policia. En 1938 treballava d'empleat i vivia al número 17 del bulevard Pardigon. Joseph Rebuffat va morir el 25 d'octubre de 1938 a la Clínica Bouchard de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914

- Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).

***

Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)

- Rosario Dulcet: El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta.

***

Locals de Régéneration, al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

- Albert Gros: El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e Chaptuèlh (Alvèrnia, Occitania) l'anarquista neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del moviment neomaltusià i eugenèsic, col·laborà amb Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la Régénération Humaine» (Lliga de la Regeneració Humana), creada pel segon l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros, la ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva pròpia organització «Génération Consciente» i Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí la revista parisenca Le Malthusien. Revue néo-malthusienne et eugéniste, de la qual encara es publicà un altre número el gener de 1920, i que era continuació de Régéneration (1896-1908). En 1921 vivia al número 51 del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents ocasions per «propaganda anticoncepcional». Sa companya fou Blanche Emilienne Deffrenne. Albert Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de França, França).

Albert Gros (1881-1933)

***

Notícia de la persecució de Jules Méline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 15 d'agost de 1909

- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per «vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne», «Mastication», «Nourriture», «Physique (culture physique)», «Santé» i «Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Martha Nevelstein

- Martha Nevelstein: El 8 de febrer de 1888 neix a Anvers (Anvers, Flandes) l'anarcofeminista Martha Marianna Nevelsteen, més coneguda com Martha Nevelstein –així signava ella– o Marta Nevelstein. Era filla de Josephus Aloysius Nevelsteen (Aloïs Nevelsteen), obrer forner socialista i director de la cooperativa «De Vrije Bakkers» (Els Forners Lliures) d'Anvers, i d'Anna Catharina van Soom. Gràcies a una campanya d'immigració engegada pel govern argentí a Bèlgica, la família s'establí a Buenos Aires (Argentina), on son pare treballà d'obrer pintor i s'integrà en el moviment anarquista. En 1906 Martha Nevelstein estava subscrita a La Protesta i en 1907, per mediació dels redactors d'aquest periòdic anarquista, conegué el poeta, escriptor i periodista llibertari Alejandro José Maudet (Alejandro Sux), que esdevingué son company. En aquest mateix any de 1907 va ser una de les fundadores del Centro Anarquista Femení (CAF) de Buenos Aires, juntament amb altres 19 anarcofeministes, entre elles Virginia Bolten, Teresa G. Caporaletti, Maria Collazo, Violeta García, Elisa Leotar, María Reyes i Juana Rouco Buela. El CAF es reunia al local del Sindicat de Constructors de Carros, al número 972 del carrer Montes de Oca. El 22 de setembre de 1907 va ser nomenada membre de la comissió (secretària) del CAF en una reunió celebrada al local del periòdic anarquista La Protesta, al número 837 del carrer Libertad de Buenos Aires. L'1 de desembre de 1907 participà en una reunió del CAF, al local del Sindicat de Constructors de Carros, on es parlà del paper que havia de tenir el CAF en la vaga general prevista per al 27 de desembre d'aquell any. El 3 de desembre de 1907 signà des de La Plata (Buenos Aires, Argentina) el manifest «La misión del Centro Anarquista-Femenino». El 12 de gener de 1908 participà en una conferència pública en suport de la vaga general convocada per l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i el 23 de febrer de 1908 va fer una conferència amb Federico A. Gutiérrez en una vetllada teatral a benefici de La Protesta celebrada en la Casa Suiza, al número 354 del carrer Rodríguez Peña. També participà en els actes organitzats per al Primer de Maig. En 1908 intentà publicar el seu llibre Cartas a una amiga de Martha Nevelstein, però sembla que finalment no es portà a la impremta. Amb Alejandro Sux s'establí a Mendoza (Mendoza, Argentina), on en 1908 tindrà sa primera filla, Poema Cecilia Maudet, que morí amb cinc anys. Acompanyà Alejandro Sux en el seu exili a Montevideo (Uruguai), on la parella es casà, amb el dramaturg espanyol Luis Bayón Herrera i l'escriptor anarquista Ernesto Herrera com a testimonis. A Montevideo col·laborà, amb María Collazo, en la redacció de La Nueva Senda (1909-1910) i participà en les activitats del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). En 1909 Alejandro Sux li va dedicar el seu llibre Bohemia revolucionaria, en el qual el personatge de Lelia Marchenky està inspirat en ella. En 1910, quan el primer Centenari de la República Argentina, Alejandro Sux va ser deportat en aplicació de la Llei de Defensa Social i la família acabà establint-se a París (França), on van néixer dos fills, Ariel Alejandro Maudet (1911) i Aurelio Alois Maudet (1920), i on va fer amistat amb el poeta Rubén Darío. A París mantingué correspondència amb Juana Rouco Buela i en 1914, quan aquesta es trobava deportada i malalta a Montevideo, la parella va oferir el seu domicili parisenc. Cap el 1925 Alejandro Sux fugí amb la seva amant Adrianne Gabrielle André cap a Mèxic i ella retornà amb sos dos fills a l'Argentina. Sembla que en aquesta nova etapa argentina no formà part del moviment anarquista. Martha Nevelstein va morir en 1963 en una residència geriàtrica de Morón (Buenos Aires, Argentina).

Martha Nevelstein (1888-1963)

***

Notícia d'una de les múltiples detencions d'Henri Delecourt apareguda en el diari parisenc La Presse del 21 de febrer de 1923

- Henri Delecourt: El 8 de febrer de 1889 neix a La Madeleine (Nor-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista Henri Georges Delecourt. Era fill de Fortuné Delecourt, d'antuvi mosso de magatzem i després serraller, i de Julie Alexandrine Latour, rodetera. Es guanyà la vida primer de serraller com son pare, després d'obrer en la construcció i finalment de representant. Començà a militar a la seva regió natal i posteriorment es traslladà a París (França), on milità en la Federació Anarquista (FA). En 1909 treballava de jornaler a Brussel·les (Bèlgica). En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar perquè havia perdut l'ull esquerre. El 27 de gener de 1911 va ser condemnat pel X Tribunal de París a tres mesos de presó per «interdicció». El 30 d'agost de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la paperera Louise Marthe Alice Caffiot i en aquesta època encara treballava de serraller i vivia al número 7 del carrer de l'Aude. Durant la Gran Guerra va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i passà per diverses unitats. El 2 de setembre de 1919 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «possessió d'arma prohibida». El maig de 1920 va ser detingut amb altres companys (Albert Doucet, Jean Laporte, Gabriel Lattès, Kléber Nadaud i Marcel Petelot) per «apologia de l'acció d'Émile Cottin», anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, i per «provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat», per haver aferrat els cartells «Aux grévistes», en suport de la vaga de ferroviaris, fet pel qual va ser condemnat el 19 d'agost de 1920 pel X Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 fracs de multa. En 1920 va ser un dels delegats de la Unió Anarquista (UA) en el Comitè de Defensa Social (CDS). En aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. Durant la primavera de 1921, arran de la publicació el 7 de maig de 1921 en Le Libertaire d'un manifest fent una crida a la insubmissió per part de la Lliga de Refractaris i del Grup del XIII Districte de París de l'UA, va ser processat; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 13 mesos de presó, i l'agost de 1921 va ser condemnat a un any suplementari per haver signat un mes abans un manifest contra la guerra. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser posat en llibertat a finals de febrer de 1922. Entre 1922 i 1925 col·laborà en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA que se celebrà a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França), però no va poder assistir al IV Congrés de l'UA celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París ja que es trobava empresonat per haver estat condemnat el 8 de gener de 1923 pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «complicitat d'apologia de l'assassinat», encara que envià una carta als congressistes. El 16 de febrer de 1923 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «complicitat d'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista». El 26 de juny de 1923 novament va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 mesos de presó per «apologia del crim amb la finalitat de propaganda anarquista». El gener de 1924, a resultes dels enfrontaments mortals entre comunistes i anarquistes, dimití, juntament amb Louis Lecoin, del «Comitè Nicolau-Mateu» (anarquistes condemnats a mort a Espanya), on representaven l'UA. En el V Congrés de l'UA, celebrat entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 a París, presentà l'informe financer de l'organització i esdevingué un dels dos administradors delegats del diari Le Libertaire, ocupant el càrrec entre desembre de 1924 i desembre de 1925, moment en el qual va ser substituït per Pierre-Louis Beauchet (Pierre Mualdès). Formà part de la Comissió d'Iniciativa, creada en el Congrés de l'UA celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1926 a Pantin (Illa de França, França) i va ser reelegit en les seves funcions en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 12 i el 14 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França). El 2 de desembre de 1926 es divorcià de Louise Caffiot davant el Tribunal Civil del Sena. En 1927 era membre del sector minoritari de l'UA. Entre març de 1927 i febrer de 1929 visqué a l'antic departament de Sena i Oise. Després d'una curta a Louviers (Normandia, França), on va fer mals negocis en una fàbrica de confecció, el gener de 1930 s'establí al bulevard Pyrénées de Gagny (Illa de França, França), alhora que treballava a París com a agent de publicitat i després de representant de bateries per automòbils. El 28 de juny de 1930 es casà a Cagny amb l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer (Lily Ferrer), filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Després esdevingué assistent d'un company que havia aconseguit èxit financer. També participà en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i en el Comitè de Suport a Nestor Makhno. Henri Delecourt va morir el 28 de gener de 1964 a Mantes-la-Jolie (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1967

- Josep Viladomiu Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles –el segon llinatge també citat Vinyoles– conegut com Xic Rei. Sos pares es deien Pere Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè Viñolas. Nascut en una família benestant –era membre de la poderosa família Viladomiu, propietària de dues fàbriques tèxtils de Gironella–, tingué una educació exquisida a l'escola i a acadèmies privades, que li dotà d'una extensa cultura, però mancat de l'ambició paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a l'empresa familiar. En la dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme gràcies a dos sabaters i reforçà el seu pensament en la lectura de Tierra y Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes Joaquim Penina Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu Gironellenc i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat esdevingué un dels militants més importants de la seva comarca i durant les vagues va exercir la seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de diversos manifests publicats en El Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup àcrata «Amor y Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó, Manuel Lladó Cortina, Francesc Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista celebrada en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica. Etzegallada en un acte, peça dramàtica sobre la pagesia berguedana que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar en l'organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on defensà la línia «pura» i «puritana» (no a l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans d'agost de 1931 presidí un míting en record de son amic Joaquim Penina Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a la seva memòria en un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de l'Ateneu Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En 1935 col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari de Gironella, destacant la seva acció a evitar actuacions arbitràries i comportaments violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester Borràs, Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.), que actuà al front d'Aragó, on fou responsable dels serveis d'Intendència amb Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de Columnes Anarquistes celebrat a València (València, País Valencià), es pronuncià contra la militarització de les milícies i el març de 1937 assistí, amb Ramon Casals Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna «Terra i Llibertat», on s'acordà acceptar la militarització, però ell abandonà la columna per a ocupar-se d'una cooperativa a Manresa, població on també fou secretari particular de Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part del Comitè Comarcal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, participà en la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la Federació Local de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a tal fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat el maig de 1945 a París (França). També fou delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Fins octubre de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947 s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una fàbrica de gasosa a Acs, que només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat s'establí a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels militants anarquistes Joan Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i Juan Pintado Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de setembre de 1967 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) es considerà son «fill espiritual».

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de L'Émancipation

- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La política és l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

***

Cartell de l'acte

- Conferències de Goldman: El 7 de febrer de 1928 se celebra a l'Hiygeia Hall de Toronto (Ontario, Canadà) la lectura de les conferències de la militant anarcofeminista Emma Goldman «The Revolt of Modern Youth» (La revolta de la joventut moderna) i «Companionate marriage» (Matrimoni de companys). L'acte, l'últim de gira propagandística de Goldman abans de tornar a Europa, va ser presentat pel jutge Benjamin Barr Lindsey i en ell l'activista anarquista parlà sobre la unió lliure de les parelles, el matrimoni i el divorci sense traves i el control de la natalitat, tots temes molt candents aleshores. Es van recaptar uns 100 dòlars que van ser enviats als miners en vaga d'Ohio i Pensilvània.

***

Portada del fullet de la conferència de Juan López

- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol «Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució, és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

***

Portada del número únic d'Il Cavatore

- Surt Il Cavatore: El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Il Cavatore. Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la Unió Sindical Italiana (USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al destacat anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de 1958. El número, el director responsable del qual fou Carlo Venturotti, repassà la vida de Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio Bacconi, C. Ferrari, Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.

Naixements

Notícia de la detenció de Gaetano Naglia apareguda en el diari parisenc La Presse del 26 de desembre de 1889

- Gaetano Naglia: El 7 de febrer de 1851 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Naglia, conegut com Il Moro dell'Arena. Sos pares es deien Medardo Naglia i Pellegrina Frignani. Sabater de professió, milità activament a Itàlia i formà part de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 va ser amonestat formalment per les autoritats i l'any següent va ser condemnat per primera vegada a dos mesos de presó i a sis mesos de vigilància especial; posteriorment se li va assignar la residència per tres anys a l'illa Favignana i a Lampedusa (Sicília), d'on sortí el novembre de 1878. En 1879, enfrontat a les idees legalistes d'Andrea Costa i va fer costat els anomenats «anarquistes intransigents». Constantment vigilat, en 1882 s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a formar part de la Secció de Propaganda, juntament amb altres destacats anarquistes (Jacques Cretton, François Dumartheray, Jean Grave, Georges Herzing, Antoine Perrare, Jules Alexandre Sadier, etc.), participant en la fundació del Grup Anarquista Italià. L'abril de 1884 desaprovà amb Jean Grave l'aparició del periòdic anarquista L'Explosion, posteriorment L'Éclat, crític amb la tasca de Le Révolté. El març de 1885 va ser detingut amb Jean Grave sota l'acusació de «propaganda activa anarquista» i interrogats pel jutge federal Berdez. El 28 d'agost de 1885 va ser novament detingut pel robatori de vuit rellotges a un viatjant anomenat Bussi i les autoritats el consideraven com un dels anarquistes italians més actius de Ginebra. En 1886 formà part del comitè que donà suport a la candidatura d'Amilcare Cipriani i aquest any va ser expulsat del cantó de Ginebra. En 1887 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de sabater i on, amb altres companys (Farini, Francini, etc.), desplegà una intensa activitat anarquista en el si de la colònia italiana. En aquesta època creà tres grups anarquistes a barris marsellesos (Belle-de-Mai, Endoume i Vauvan) i mantingué relacions amb Itàlia, Suïssa, Espanya i Anglaterra. En 1888 era membre del grup «Intransigenti» (Antonio Balassiui, Vittorio Beltramini, F. Bianchi, E. Caselli, Luigi Crucioli, Decimo Garinei, Joseph R., Luigi Raffuzzi, Giuseppe Stefanini i Cesare Topi) de Marsella i a finals d'aquell any aquest grup signà un manifest contra Amilcare Cipriani i la «Lliga Latina». El 24 de desembre de 1889 va ser detingut després de l'escorcoll de casa seva, on la policia va trobar cartutxos de dinamita i de fusell militar. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a una multa de 100 lires. El 23 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió del país. Amb Decimo Garinei, fundà el periòdic marsellès L'Anarchia, que per manca de fons publicà només dos números (18 de març i abril de 1890), el qual dirigí i la gerència del qual estigué a mans de Charles Mercier i de Louis Morel, i en el qual col·laboraren Alfredo Baccherini, Gorini, Théodore Jean, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, entre d'altres. Aquest grup es reunia al Bar de la Dégustation, al número 30 Quai du Port. En aquesta època intentà muntar una impremta clandestina, però aquest projecte no reeixí. L'abril de 1892 va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) arran d'unes explosions de dinamita. En 1894 va ser integrat en el repertori de individus a controlar per la policia de fronteres. De bell nou a Ravenna, va ser un dels organitzadors de la Societat de Resistència de Sabaters i de Paletes. En 1898 col·laborà en la creació d'una federació anarquista provincial. Posteriorment s'instal·là un temps al domicili de son fill, pintor a Sanremo, però retornà a Marsella. En 1911 s'establí definitivament a Ravenna, on continuà militant en el moviment llibertari. En 1928 estava internat en un asil de pobres de Ravenna. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià La Mahouna.  Journal de l'arrondissement de Guelma del 18 de juliol 1886

- Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles-Auguste Galo, més conegut com Charles Gallo. Era fill natural de la modista Marie-Joséphine Galo, qui també era filla natural, i que es quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va ser pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa. Després visqué de la caritat pública fins als 14 anys, que entrà a treballar 12 hores diàries per un franc vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers (País del Loira, França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les nits llegia i assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i estudiós, va ser convençut per un dels seus professors dels cursos nocturns perquè es presentés als exàmens d'admissió de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué la segona plaça per ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala cal·ligrafia– i entrà a treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita població. Després va fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys estudià química pel seu compte i entrà a treballar en algunes fàbriques, però sempre era acomiadat per discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Segons va explicar, entrà a la presó com «col·lectivista revolucionari» i sortí com «anarquista». L'octubre de 1884 va ser alliberat i entrà a fer feina en diversos comerços de Nancy (Lorena, França), però sempre era acomiadat per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la presó es convertí al protestantisme, però això no sembla creïble. L'abril de 1885, per recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta Normandia, França), on vivia aleshores, i passà a treballar de tipògraf a Nancy. Segons informes policíacs, estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca municipal, gastava tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de Pietr Kropotkin. Segons alguns, freqüentà el Partit Radical, però trencà amb ells i creà un efímer Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena d'obrers (Astier, Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.). Rebia, del sabater parisenc Bouriant, periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven a la seva habitació del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època treballava de guardià d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre François Martin, buscat per la justícia a París i en suport del qual hauria fet una col·lecta abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que també estava subscrit als periòdics Le Cri du Peuple i La Guerre Sociale, que parlava anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre de 1885 el seu protector de Rouen envià una carta anònima al prefecte de policia assenyalant que Gallo cada vegada era més anarquista, però que sabedor d'un projecte d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà. Galló va decidir cometre un atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un revòlver que li havia deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A París es registrà en un hotel al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó parisenca de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté i unes memòries («Notes pour servir à l'instruction de mon procés»). El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat primer a Avinyó (Provença, Occitània) i al penal de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887 a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita, injurià els membres de la comissió disciplinària i el metge-major de l'illa Nou el va fer internar a l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». L'1 de gener de 1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907, després de vint anys de relegació, acumulà 29 dies de presó por «inconveniències», 165 dies de presó per «insolència, rebuig d'obeir, imputació calumniosa, amotinament i robatori», i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits anarquistes, rebuig d'obeir, insults i amenaces als metges i imputació calumniosa». L'1 de gener de 1908 la seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i el 14 de desembre de 1913 obtingué una reducció de pena de set anys. En 1916 rebé tres noves penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó. Charles Gallo va morir el 23 de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la colònia penitenciària de l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia). 

***

Henri Gauche

- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix al IX Districte de París (França) el militant i periodista anarquista Louis Henri Auguste Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Sos pares, paperaires, es deien Alfred Édouard Athanase Gauche i Félicité Julie Augustine Laudner. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Les Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Élancourt (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1920 es casà al XIV Districte de París amb Louise Augustine Crécy. En aquesta època vivia al número 2 de carrer Cassini de París. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 al seu domicili d'Élancourt (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919

- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Era fill de la parella belga no casada formada per Alfred Béranger, torner mecànic, i Charlotte Liàgre, domèstica, residents a Tournai (Hainaut, Valònia), i que legitimaren l'infant amb el matrimoni celebrat el 4 de maig de 1874 a Tournai. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. El 10 d'abril de 1899 es casà a Roubaix amb Palmyre Versporten. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a La Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertairede juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 80 de l'avinguda Jean Jaurès de La Courneuve. Julien Béranger va morir el 14 de març de 1939 al seu domicili de La Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

***

Notícia del processament d'Edmond Lapeyre apareguda en el diari bordelès La Gironde del 7 de març de 1900

- Edmond Lapeyre: El 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1876 neix a la I Secció de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista il·legalista Edmond François Lapeyre. Sos pares es deien Henri Pierre Lapeyre, mariner, i Louisa Laban, domèstica. Es guanyà la vida treballant de serraller electricista i després de comerciant de cafè. En 1893 el seu nom ja figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. Entre 1897 i 1898 formà part del grup de desvalisadors anarquistes anomenat «Banda de Bacalan», creada pels germans Bernard i Vincent Desmons, i que actuava al barri dels Chartons de Bordeus. Detingut i processat, el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a un any de presó per diversos robatoris perpetrats durant la nit del 4 al 5 de març d'aquell any als magatzems del comerciant draper Lopez, al número 82 del passeig Victor Hugo; durant la nit del 20 al 21 de març al domicili d'un tal Plazenet, al carrer Poyenne; i durant la nit del 10 a l'11 d'abril al domicili d'un tal Vignaud, a la plaça Saint Martial. Aquests robatoris els va efectuar amb la seva companya Jeanne Villeneuve, cosidora sabatera llibertària que havia conegut en una reunió anarquista, i amb Joseph Rolland, que va ser condemnat a un any de presó. En aquesta època vivia amb sa companya al número 111 del carrer Ornano. En 1903 va ser condemnat novament per un intent de robatori efectuat amb Pierre Dutou durant la nit del 30 al 31 de desembre de 1901 als magatzems de Bonysset, a la plaça Barbès d'Agen (Aquitània, Occitània). Dutou va ser detingut, jutjat i condemnat el 26 de maig de 1902 a 10 anys de treballs forçats en colònia penitenciària; el novembre de 1902, a l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), abans de partir cap a Nova Caledònia, es va decidir a «cantar» i incriminà diversos anarquistes (Edmond Lapeyre, Louise Pouchieux, Camille Rambeau i Thomas Sarrieu). A resultes d'aquestes declaracions, el 13 de novembre de 1902 va ser detingut. El 5 d'agost de 1903 va ser condemnat per l'Audiència d'Òlt i Garona a vuit anys de treballs forçats. Intentà evadir-se sense èxit de la presó d'Agen. El 23 de desembre de 1903 va ser embarcat a bord del vaixell La Loire cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Edmond Lapeyre va morir el 12 d'agost de 1910 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Necrològica de Victor Pédro apareguda en el periòdic parisenc L'Ére Nouvelle del 18 de setembre de 1920

- Victor Pédro: El 7 de febrer –gairebé tots els documents oficials citen erròniament el 15 de febrer– de 1880 neix a Saint-Gerand (Bro-Gwened, Bretanya; actualment Saint-Gérand-Croixanvec) l'anarquista i sindicalista revolucionari Victor Marie Pédro. Era fill d'Yves Marie Pédro, fuster, i de Guillemette Le Goff, tavernera. Es guanyà la vida treballant d'obrer agrícola a Normandia i posteriorment de terrelloner a París (França). En 1900 vivia al número 8 del carrer de la Charronnerie de Saint-Denis (Illa de França, França). El 16 de novembre de 1901 començà a fer el servei militar en el 153 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 18 de setembre de 1904. El març de 1910, durant el «Cas Aernoult-Rousset», va ser un dels 16 signants (René de Marmande, Girard, Goldsky, Matha, Thuillier, etc.) del cartell «À bas Biribi», pel qual tots van ser processats, jutjats i absolts el juliol d'aquell any. Militant sindicalista revolucionari partidari de l'acció directe i, segons la policia, sospitós de pertànyer a l'«Organisation de Combat», en 1911 va ser estretament vigilat per la policia que elaborà sobre ell nombrosos informes. El 3 de març de 1911 va ser nomenat secretari de la Cambra Sindical dels Terrelloners, Pouaters i Miners del Sena, adherida a la Confederació General del Treball (CGT), i en la primavera de 1912 va ser reemplaçat per l'anarquista Émile Hubert. El 21 d'abril de 1911 va ser detingut a París per «entrebancar la llibertat laboral». El 15 de juny de 1911 va ser declarat insubmís per no presentar-se a les cridades militars. El 4 de novembre de 1911 va ser detingut per repartir uns pamflets de convocatòria d'un míting a uns terrelloners que treballaven a les vies del tren. El 23 de desembre de 1911 va ser un dels oradors, amb altres companys (Bodechon, René de Marmande, Sébastien Faure, Jacquemin, François Marie, Péricat, Quillard, Thuillier, Yvetot, etc.), d'un gran míting de suport al terrelloner anarquista Émile Rousset, que havia estat condemnat a treballs forçats. Esdevingué delegat de Propaganda del Sud-est i de Normandia de la Federació del Construcció de la CGT i també fou membre de la Comissió de Control de la Unió de Sindicats Obrers del Sena de la CGT. En 1912 representà el Sindicat de Terrelloners en Comitè de Defensa Social (CDS). El 26 d'abril de 1912 va ser processat, amb altres companys (Bricheteau, Le Roch, François Mancolin, Morni i Toussaint), per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 era secretari del Sindicat d'Obres Públiques de Calvados. El 21 de juliol de 1914 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «ultratges a magistrat» arran d'unes paraules expressades el 13 de març anterior en un míting antimilitarista a Saint-Denis. Entre el 4 d'agost de 1914 i el 6 de juny de 1916 va fer la campanya militar contra Alemanya en diverses unitats d'infanteria. El 27 de juliol de 1915 es casà, a través d'Émile Escabasse, empleat ferroviari proveït d'una procuració especial, a Caen (Normandia, França) amb la modista Angéle Séraphine Ethiard i amb aquest matrimoni legitimà dues filles, Jeanne Yvonne Pédro, nascuda en 1906, i Marguerite Pédro, en 1912. En aquesta època estava destinat en la 26 Companyia del 167 Regiment d'Infanteria i vivia al número 8 del carrer Gaillon de Caen. El 30 de març de 1918 va ser destinat al Dipòsit Metal·lúrgic de l'Exèrcit de París; el 4 d'abril de 1918 a les fàbriques Schneider a Le Creusot (Borgonya, França) i dos dies després a les fàbriques de la Societat de Materials Colorants Poirier de Saint-Denis, encara que el 7 d'abril de 1918 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El novembre de 1918 va ser un dels signants, en nom de la Societat de Materials Colorants, d'un homenatge al president nord-americà Woodrow Wilson pel seu suport a la victòria aliada en la Gran guerra. El febrer de 1919 vivia al número 100 del carrer de París de Clichy. Tuberculós, Victor Pédro va morir el 16 de setembre de 1920 al seu domicili, al número 6 del carrer Martre, de Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Es va crear un grup de solidaritat («Les Amis de Pédro») per ajudar sa companya i ses dues filles, el secretari del qual va ser Jean Frago.

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix al II Districte de París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Alexandre Louvet. Sos pares es deien Louis Louvet, empleat de comerç, i Marguerite Marie Charles, telefonista. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El 9 de juny de 1923 es casà al XIX Districte de París amb Charlotte Louise Bernard, de qui es va divorciar. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. El 21 d'agost de 1954 es casà al VII Districte de París amb Fernande Constance Vaugeois. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Joaquim Reboll apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 11 de setembre de 1990

- Joaquim Reboll:  El 7 de febrer de 1908 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Reboll. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en un maquis que actuava al departament de Les Landes (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là com a obrer agrícola a Besiers, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica. Després de la seva jubilació, malgrat els seus minsos ingressos, participà en el suport financer del moviment llibertari fins a la seva mort. Joaquim Reboll va morir el 7 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1990 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1985

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

***

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1988

- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Domènec Campà Claverol (1939)

- Domènec Campà Claverol: El 7 de febrer de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Campà Claverol. Es guanyà la vida treballant de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lluità contra el feixisme com a milicià de la «Columna Ortiz», sobretot a Azaila (Terol, Aragó, Espanya) i fou comissari del Batalló 864 de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Pavelló 25). El 13 de juliol de 1939 pogué embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del Méxique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Va rebre el suport del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). L'11 de febrer de 1941 va ser nacionalitzat mexicà. Son germà fou el pedagog llibertari Joan Campà Claverol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joan Campà Claverol (1914-1991)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer, i únic, número de L'Armée Nationale

- Surt L'Armée Nationale: El 6 de febrer de 1892 surt a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) el primer, i únic, número del periòdic anarquista antimilitarista L'Armée Nationale. Organe du proletariat libertaire. Portava els epígrafs «La patriotisme es le dernier refugi dels coquins!» (El patriotisme és l'últim refugi dels covards), d'August Spies, i «Qu'est-ce que l'armée? Una multitude d'affamés servant de chiens de garde aux affameurs!» (Què és l'exèrcit? Una multitud d'afamats fent de gossos de guarda dels causants de la fam!). Aquesta publicació va ser editada i impresa pel tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils, que entre abril de 1891 i desembre de 1892 publicà estampà el setmanari L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs. Els articles L'Armée Nationale, sense signar, tingueren una orientació essencialment antimilitarista. Comptà amb el suport d'A. Reniers.

***

Capçalera de Le Journal du Peuple

- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, i òrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.

***

Premsa llibertària

- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.

***

Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).

***

Capçalera del primer número de ¡¡Campo!!

- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista ¡¡Campo!! Órgano del Comité Regional de Relaciones de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3 de juliol del 1937) portà com a subtítot «Órgano de la Federación Regional de Campesinos de Cataluña. CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) va ser acordada en un Ple l'organització agrària confederal celebrat a Barcelona. Fou dirigida per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar Leon de Alba, Herminio Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego, J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer, F. Peraes, J. Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i tingué dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és especialment interessant per investigar el procés col·lectivitzador de la Revolució espanyola. En sortiren 44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

¡¡Campo!! (1937-1938)

Naixements

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

- Olivier Georget: El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que «no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

***

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia, La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti, I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori, Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate, Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana, La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les seves Memorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola «Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Alice Télot (Jacques Fréhel)

- Jacques Fréhel: El 6 de febrer de 1861 neix a Saint-Servan (Bretanya; actualment pertany a Saint-Malo, Bretanya) l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Sos pares es deien Jules Alexandre Télot i Honorine Elisa Ponée. Vídua de Jules Martin, l'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde, Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 al seu domicili del IV Districte de París (França) a causa d'una congestió pulmonar.

***

John Henry Mackay

- John Henry Mackay: El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, –quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy–, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

***

Notícia sobre el judici de Victor Willems apareguda en el diari de Laval La Mayenne del 14 d'agost de 1898

- Victor Willems: El 6 de febrer de 1866 neix a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Victor Willems. Era el germà petit de l'escultor anarquista Henri Willens. Es guanyava la vida treballant d'ebenista escultor ornamentista, milità en el moviment anarquista de Saint-Josse-Ten-Noode. En 1886 una condemna per «rebel·lió a l'autoritat». El 8 de maig de 1895 va ser condemnat, novament per «rebel·lió a l'autoritat», a vuit dies de presó per haver intentat rescatar son germà Louis Willems dels gendarmes qui, durant el judici celebrat el 5 d'abril de 1895 contra son germà Henri Willems, havia acollit el veredicte al crit de «Visca l'anarquia!». La policia, que el considerava un «anarquista bellugadís i perillós», sospitava que tenia muntada una impremta clandestina al seu domicili, al número 106 del carrer Louvain de Saint-Josse-Ten-Noode, on es fabricava moneda falsa. L'11 d'agost de 1898 Victor Willems durant l'escorcoll de casa seva disparà contra els tres gendarmes que havien acompanyat el comissari de policia Mommaerts ferint-ne un al coll; d'antuvi aconseguí fugir-ne, però va ser capturat pels vianants i lliurat a la policia. Al seu domicili restaren alguns companys seus que disparen contra la policia, ferint-ne el comissari i alguns gendarmes; son germà Théodore Willems va ser detingut, però tres obrers ornamentistes pogueren fugir-ne. Després de tres dies de judici, l'1 de febrer de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a 15 anys de treballs forçats i la prohibició d'exercir els seus drets civils, militars i polítics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luigi Bertoni

- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

***

Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927)

- Charles Desplanques: El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Aristide Desplanques. Sos pares, destiladors, es dien Pierre Charles Jean Baptiste Desplanques i Marie Joséphine Désirée Lebis. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. El 28 de maig de 1904 es casà al III Districte de París amb la barretera Fernande Philomène Corbin i en aquesta època vivia al carrer Corbean de París. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat –ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció– com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde, Le Combat Social, L'Emancipateur, Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). La darrera època de sa vida la passà a Cherbourg (Baixa Normandia, França), on treballava de llibreter. Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França).

***

Necrològica de Maria Macià Trilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 novembre de 1966

- Maria Macià Trilla: El 6 de febrer de 1882 neix a l'Espunyola (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Macià Trilla. Sos pares es deien Ramon Macià Torrescasana i Maria Trilla Cardona. En 1906 es casà amb l'anarcosindicalista Valentí Cadena Cots, amb qui tingué dos infants. Milità amb son company en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gironella (Berguedà, Catalunya). En els anys trenta el seu domicili de Gironella sovint va servir de refugi dels companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la zona de Masament (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT de l'exili. Maria Macià Trilla va morir el 15 de juliol de 1966 al seu domicili de Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia d'una de les condemnes d'Henri Arcos apareguda en el diari de Vichy Vichy-Journal del 30 de juliol de 1911

- Henri Arcos: El 6 de febrer de 1883 neix al I Districte de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista Henri Louis Marius Arcos, conegut com Le Frisé. Era fill de Jacques Alexandre Arcos, comptable, i de Thérèse Louise Augustine Mourey, i tingué dos germans, Léon i Louis, ambdós anarquistes. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. El 20 de març de 1901 el Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) el condemna a tres anys de presó pel robatori, amb un còmplice, d'una cadena d'or del coll d'una senyora. El 24 de desembre de 1901 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a un mes de presó per «cops, ferides i degradació de monuments». Cridat a files en 1904 no ni va concórrer i el 8 de febrer de 1905 va ser declarat insubmís, presentant-se però el 22 de maig voluntàriament al 15 Cos de l'Exèrcit de l'Estat Major. Jutjat en consell de guerra, el 20 de juny de 1905 va ser condemnat a 15 dies de presó per «insubmissió». El 26 de juny de 1905 va ser incorporat al 4 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya de Tunísia fins al 16 de maig de 1907. Posteriorment treballà d'ajustador a l'almàssera Verminck, al bulevard de la Corderie de Marsella. A partir de 1910 visqué al número 216 del carrer d'Endoume de Marsella. A principis de juliol de 1911 passà de Marsella a Vichy  (Alvèrnia, Occitània) per motius de feina, restant un mes, i on va ser condemnat a 15 dies de presó per haver arrabassat dues peces dentals d'un cop de puny del cuiner Claudius Cornillon. Més tard marxà cap a París per fer feina de xofer d'automòbils. Sembla que formà part del grup anarcoindividualista «Éducation Libre» i en les conferències de Sébastien Faure celebrades el 7 de febrer i el 23 de desembre de 1911 portà la contradicció, defensant les tesis individualistes contra l'organització anarquista i sindicalista. Va ser membre de l'individualista Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista, creat a finals de 1912. També fou membre de la Joventut Anarquista i del Comitè de Defensa Social (CDS). En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Quan esclatà la Gran Guerra, el 5 d'agost de 1914 va ser destinat al 14 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 9 de març de 1917 va ser llicenciat per mor d'una amputació del braç esquerre que havia patit a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) però fora de servei. De bell nou a Marsella, se li va concedir una pensió. En 1920 va ser detingut sota l'acusació d'encobriment de robatori de cuiro a Nimes. El 26 d'abril de 1922 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a un mes de presó i 300 francs de multa per «possessió d'estupefaents». El 15 de juny de 1923 el Tribunal Correccional de Marsella el condemnat a 15 dies de presó i una multa de 200 francs per «infracció a la llei d'apostes mútues». En 1939 vivia a Bastia (Còrsega). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

- Lanciotto Corsi: El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els «anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per «activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per «delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per «expatriació clandestina a França» i «violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878

- Atemptat de Zasulic: El 5 de febrer de 1878 –24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Què és l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Centre, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de «provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article «Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Naixements

Johann Most (1872)

- Johann Most: El 5 de febrer de 1846 neix a Augsbourg (Suàbia, Regne de Baviera; actualment Alemanya) el militant i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann Joseph Most, conegut com Hans Most o John Most. Era fill natural d'una institutriu d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10 anys sa mare, una germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de còlera. Rebel ja d'infant, rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la «pedagogia de la pallissa». En 1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava contra un professor francès especialment odiat pels seus severs càstigs, fet que en provocà la seva expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la governació del districte d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la vida impossible, a ell i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un flegmó a la part esquerra de la cara, procés que degenerà en un càncer que implicà en 1859 la necessitat d'una intervenció quirúrgica d'ablació d'una part de la mandíbula per part del doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del fadrinatge d'obrer enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba fins al capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en poble, treballant a 50 ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria, Suïssa, Itàlia, etc.). En 1866, durant la guerra francoprussiana, treballà d'enquadernador al cantó suís de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els escrits de Ferdinand Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció Obrera, de la qual va ser nomenat secretari. El novembre de 1867 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), on s'afilià a la societat obrera «Harmonia» i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva desfiguració al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868 s'establí a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès). D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué ràpidament un dels principals activistes de la lluita social. El 13 de desembre de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una manifestació obrera davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En aquesta època el govern austríac promulgà unes lleis antisocialistes especialment dures. El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva militància; jutjat el 4 de juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de presó, que purgà a la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular després de la seva passada per les garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat gràcies a una amnistia i engegà una gira de conferències per Àustria, per mor de la qual el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i retornà a Alemanya, després que un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a l'estació. Establert a Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment Alemanya), edità el periòdic Chemnitzer Freie Presse i engegà una vaga, per la qual va ser detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de Chemnitz. Aquest mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per un discurs i reclòs a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el seu empresonament per escriure Kapital und Arbeit, una explicació i interpretació d'El Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la interpretació que en donà no gustà en absolut a Marx i als seus deixebles, exceptuant el filòsof revolucionari Eugen Dühring, que el defensà vigorosament. El 26 de desembre de 1873 es casà amb Klara Hansh i la parella s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on treballà en el periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara que força desil·lusionat del parlamentarisme –el defineix com «el més pur teatre de guinyol, els fils del qual poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les eleccions federals alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del Sozialdemokratische Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer d'Alemanya) per al Reichstag per la circumscripció de Chemnitz, però per un discurs de celebració públic de l'aniversari de la Comuna de París celebrat el 18 de març de 1874, va ser destituït i tancat 26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment que aprofità per aprofundir en els seus estudis i escriure. D'aquesta època és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniss-Tagebuch (1876), on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure, s'oposà als líders socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i col·laborà en el periòdic socialista Berliner Freie Presse, on intentà publicar textos del seu admirat Dühring, però Liebknecht, seguint instruccions d'Engels, s'oposà categòricament i aquest últim publicà el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878, en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans de l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important repressió contra els cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat d'expressió, fet pel qual decidí, després d'una estada a França fins finals de 1878, exiliar-se a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la capital anglesa publicà a partir del 3 de gener de 1879 el periòdic en llengua alemanya Freiheit, que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi Alemany i on critica el reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà diverses vegades a París i a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar en un míting. En 1880 se separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí dos anys després. Aquest mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en rebel·lia a dos anys de presó per un article seu i va fer una gira propagandística a Suïssa. En 1881, en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt influenciat per les idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en contacte amb destacats pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico Malatesta. El juny de 1881 després d'aplaudir des de les pàgines de Freiheit l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per les autoritats britàniques a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la presó londinenca de Coldbath Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i encoratjat per les notícies de les lluites socials i laborals nord-americanes, decidí instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el convidaven reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882 s'embarcà a Liverpool cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i va ser acollit triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va fer una gira de conferències per les principals ciutats industrials nord-americanes (Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la creació de noves agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit a Nova York, amb la intenció d'unificar les forces socialistes, socialistes revolucionàries i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat «Congrés de Pittsburg», amb altres companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador), també coneguda com la «Internacional Anarquista» la «Internacional Negra», que reivindicava la igualtat econòmica, l'organització cooperativa de la producció i el federalisme. Després dels «Fets de Haymarket Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la premsa l'acusà de ser-ne responsable i engegà una campanya contra el que anomenà l'«enemic públic núm. 1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va ser detingut a Nova York després d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a un any de presó per «incitació a la rebel·lió». Publicà, primer per lliuraments en Freiheit, el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft (Ciència de la guerra revolucionària), una mena de guia per al bon ús d'explosius. L'anarquista Alexandre Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de 1892 contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va solidaritzar amb aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que segons ell accentuava la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les mans. Fundà el grup de teatre «Free Stage» i va escriure nombroses peces dramàtiques, actuant ell mateix en algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre 1899 i 1901 Freiheit patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la seva salut deteriorada, es llançà a fer una gira de conferències, que va implicar el seu final. Johann Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA), on va tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter von Chemnitz und Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den Berliner Gerichten. Eine Studie über deutsch-preußische Rechtszustände (1875), Revolutionäre Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend Gebrauches und Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle, Knallquecksilber, Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s Proletarier-Liederbuch (1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniß-Tagebuch (1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag, gehalten vor Berliner Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die Socialdemokratie. Ein Mahnwort an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und Arbeit. Ein populärer Auszug aus Das Kapital von Karl Marx (1876), Zur Geschichte der Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die socialen Bewegungen im alten Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika contra Freiheit (1880), Discussion über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt von Paul Grottkau und Joh. Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda der That (1885), Acht Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die Hölle von Blackwells Island (1887), Die Gottespest (1887), Stammt der Mensch vom Affen ab? (1887), Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die Freie Gesellschaft. Eine Abhandlung über Principien und Taktik der kommunistischen Anarchisten (1887), Die Eigenthumsbestie (1887), Zwischen Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat (1887), Vive la Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der Narrenthurm (1888), Der Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus (1889), Unsere Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social Monster. A Paper on Communism and Anarchism (1890), Die historische Entwickelung des Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik der Gottes-Idee (1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes (1903), entre d'altres.

Johann Most (1846-1906)

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia, «perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino i òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut íntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto & Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del «Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la «Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat «còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi  se suïcidà el 7 de juliol –algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

- Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Sos pares es deien François David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança «Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents  de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisabetta Maniago (Elisa Maniago), amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la «Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi cardíaca al seu domicili del número 166 del bulevard de Charonne del XX Districte de París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Sos pares van ser Carlo Bibbi, empresari del llenyam benestant, i Gioconda Paglini, i era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- José Martínez Pérez: El 5 de febrer de 1900 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Salvador Tomás Martínez Pérez. Sos pares es deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i Francisca Pérez Matosas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), patí les típiques cordes de presos que recorrien la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània) i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya fou Manuela Gracia. Va patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per a cobrar la seva pensió; desnonat per la medicina a l'hospital, José Martínez Pérez va morir el 16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Continua...

---