Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Peuple

- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité –després s'afegirà el subtítol «Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple –223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850–, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple –33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte –el 26, 27 i 30 de gener de 1849– van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

***

Representació de la I Internacional

- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que «l'emancipació social dels treballadors és indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat –moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers–, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

***

Marx versus Bakunin

- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament –Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció «l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític, és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

***

Capçalera de L'Urlo della Canaglia

- Surt L'Urlo della Canaglia: El 2 de setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava els epígrafs «Ni Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot no vol dir tenir la llibertat» (L. Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta d'un full imprès per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i recaptar-hi fons. Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a Màntua (Llombardia, Itàlia) La Comune. Urlo della canaglia, publicació que recollia el programa anarquista de la I Internacional.

***

Picasso: Míting anarquista (1897)

- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta: «El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com «quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

***

Cartell de l'acte

- Míting a Figueres: El 2 de setembre de 1931 se celebra al Teatre Principal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) un gran míting de propaganda sindical organitzat pel Sindicat Obrer d'Oficis Diversos (SOOD) de la localitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir els propagandistes Roser Dulcet Martí, Ramon Estany, Ramon Magriñà i Jaume Segalà. El SOOD de Figueres comptava en aquell moment uns set-cents afiliats.

Naixements

Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)

- Hans Jaeger: El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» i és de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

***

Enrico Travaglio

- Enrico Travaglio: El 2 de setembre de 1876 neix a Monza (Llombardia, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio, també conegut com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Sos pares es deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna Victòria per la seva participació en la guerra de Crimea, i Giuseppina Alberti, filla d'una família benestant milanesa. Passà amb sa família la seva infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la llar i sa mare fugí amb son amant, el periodista republicà radical Cesare Crespi, primer a Escòcia i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins «George Washington», al barri italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a Sibèria després que el capità del vaixell disparés contra un veler de la tripulació i l'obligués a encobrir l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola. Volia creuar el país i visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí arribar-hi. No obstant això, trobà feina en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional que navegava pel riu xinès Iang-Tsé, on va conèixer un deixeble del geògraf anarquista Élisée Reclus, que el va introduir en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al voltants del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco, ja convertit en un anarquista convençut, sa mare havia mort i son company Cesare Crespi, després d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es decantà pel moviment llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. També amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a San Francisco (Califòrnia, EUA) La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, revista mensual més intel·lectual de teoria anarquista i literària acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números. Posteriorment intentà transformar La Protesta Umana en un suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla, però el projecte fracassà sembla que per motius econòmics. A principis de 1901 es va traslladar a Spring Valley (Illinois, EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou materialitzar el projecte, però tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a Chicago (Illinois EUA), on aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de primera categoria. En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada anteriorment i tenia tres infants, i amb qui tingué tres nines en comú. En aquesta època ajudà a compondre el periòdic anarquista Free Society. An Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe Isaak, al domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901 va ser detingut, amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary Isaak, Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred Schneider, etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon Czolgosz contra el president dels Estats Units William McKinley del dia anterior, però va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902 fundà a Chicago amb Ciancabilla la nova La Protesta Umana. Rivista mensile di scienze sociali, arte e letteratura. En aquesta publicació, eclíptica i positivista, es poden trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i sociologia, sempre relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli, Oberdan Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es traslladaren a San Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes francesos del grup «Germinal», però La Protesta Humana deixà de publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de setembre de 1904) –l'últim número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904 també fundà, amb Samuel Mintz, The Petrel. An Anarchist-Communist Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a San Francisco un «manifest anarquista» titulat 29 luglio, lloant el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un possible viatge aquell any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea d'«imitar Bresci», pensant per una banda que no li quedava més d'un any de vida i per altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de Ciancabilla, ja que a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per la policia, en 1906 les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves i des de 1911 va ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any rere anys sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels «subversius terroristes». El cert és que el gran terratrèmol de 1906 destruí el seu taller d'impremta de San Francisco i s'instal·là a Stockton (San Joaquín, Califòrnia, EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio (Gene Travaglio). A Stockton conegué sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L. Cole, a partir del 26 de maig de 1906, el periòdic bilingüe (anglès i italià) La Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp de la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland (Oregon, EUA), on treballà de supervisor al taller d'impremta del periòdic The Pacific Monthly, dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc després s'instal·là a Tacoma (Pierce, Washington, EUA), on treballà de supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i edità el periòdic Why? A Bulletin of Free Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam Hammersmark i molts wobblies, i al seu domicili residí una temporada William C. Owen. En aquesta època visità amb freqüència la colònia anarquista «Home Colony», on aprengué l'esperanto –en 1966 va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota el títol Trials of a Noble Experiment. Més tard es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on muntà una petita impremta («Olympic Press») i en 1922 edità el periòdic The Dawn. A Journal of Free Expression. A Seattle conegué en 1924 sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill, Dalny. A Seattle va fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el periòdic obrer The Record. Entre 1925 i 1926 visqué a Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment s'instal·là amb sa companya a San Francisco. En aquesta època freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty) i Beth Livermore, i altres companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John the Cook), Red Jones (Jonesie), Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb els companys que es feren comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma, Califòrnia, EUA) el periòdic The Geyserville Press. En 1939 les autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la seva fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va morir el 6 de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA); incinerat, les seves cendres s'escamparen a la mar.

***

Domenico Ludovici

- Domenico Ludovici: El 2 de setembre de 1884 neix a Cagli (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari «L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada «Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste –va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup «Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.

***

Nota necrològica publicada en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 23 de novembre de 1928

- Albert Degrigny: El 2 de setembre de 1887 neix a Issoudun (Centre, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Albert-Edmond-Désiré Degrigny, conegut com Cent Kilos per la seva obesitat. Sos pares es deien Edmond Degrigny, cafeter, i Marie Clémence Félicie Venot. Un cop vídua, sa mare explotà el cafè Baron, a la plaça Marchés d'Issoudun. Albert Degrigny, malgrat pesar més de cent quilos i midar 1,79 metres, l'abril de 1908 va ser declarat apte per a fer el servei militar, però va ser llicenciat l'abril de 1909 per otitis crònica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador a la foneria d'artilleria de l'Atelier de Construction de Bourges (ABS, Taller de Construcció de Bourges) de l'Arsenal i pertanyia al Sindicat d'Obrers Civils d'aquesta institució militar, a més de formar part del consell d'administració de la Borsa del Treball i de les Joventuts Sindicalistes. Segons informes de la policia, durant unes vacances, del 5 al 20 d'agost de 1910, viatjà a Flandes, a Bruges i Blankenberge, des d'on va escriure a l'anarquista Benoist Fernand, el qual rebia fullets revolucionaris provinents de Bèlgica. El setembre de 1910 Degrigny va ser sorprès per un vigilant quan introduïa a l'ABS 17 exemplars del setmanari anarquista L'Insurgé. Durant aquesta època presidí una sèrie de conferències del propagandista anarquista Sébastien Faure. El 19 d'octubre, en un escorcoll del seu domicili, la policia va poder trobar exemplars dels periòdics La Guerre Sociale i L'Insurgé. El 6 de novembre de 1911 es casà a Bourges amb la planxadora Jeanny Augy. En aquesta època vivia al número 2 de Cour Jolie de Bourges. El 26 de febrer de 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en un informe del 17 d'abril de 1914 considerava indispensable mantenir-lo inscrit. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà en contra de la «Unió Sagrada» en el seu sindicat i durant el conflicte bèl·lic només jugà un paper secundari a l'ABS. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de desembre de 1920, s'arrenglerà amb el sector comunista. En 1922 va ser nomenat membre suplent de la comissió administrativa del departament de Cher de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en 1923 en va se nomenat titular. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home de Bourges, en aplicació de les decisions del seu IV Congrés Mundial, el gener de 1923 dimití de les seves responsabilitats. Al final de sa vida era membre del Comitè Regional Comunista i secretari de la Cèl·lula Núm. 2 de l'ABS, i vivia al número 24 del carrer Pelvoysin de Bourges. Albert Degrigny va morir el 21 de novembre de 1928 al seu domicili de Bourges (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al Cementiri Superior de Saint-Lazare de la ciutat.

***

Notícia del judic d'Émile Dulac publicada en el diari parisenc La Gazette de France del 25 de febrrer de 1911

- Émile Dulac: El 2 de setembre de 1887 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, després socialista i finalment feixista, Georges Dulac, conegut com Georges Dulac. Era fill de Gaston Prosper Dulac, tapisser, i de Louise Marie Julia Lesenne, jornalera. Es guanyava la vida treballant d'obrer xocolater. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista de Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité i entre 1906 i 1907 en Le Cubilot, editat per André Mounier (Jean Prolo). El maig de 1907 va ser un dels signants del cartell antimilitarista «Aux Soldats». Aleshores militava en el moviment anarquista de Levallois-Perret, on vivia al número 6 de l'impàs Gravel, juntament amb els germans Alexandre Girard i Maurice Girard i Albert Jacquart. En 1908 va ser un dels animadors del Grup Abstencionista del XVII Districte de París. Freqüentà assíduament les «Xerrades Populars» d'Albert Libertad i llegia el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie. Després de la mort de Libertad, desaprovà l'orientació cientista que prengué L'Anarchie. Durant la campanya antiparlamentària de la primavera de 1910 va fer costat els anarquistes comunistes i destacà per la seva propaganda a Levallois-Perret. El 21 de maig de 1910 convocà al Cafè Jules tots els crítics amb la nova línia de les «Xerrades Populars» i reprotxà públicament a André Georges Roulot (Lorulot) d'haver desencarrilat el moviment engegat per Libertad. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de reorganització de Le Libertaire, que reorientà el setmanari exclusivament cap a l'anarquisme comunista i el sindicalisme revolucionari, esdevenint per un mes el gerent d'aquesta publicació en substitució d'Hélène Lecadieu. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut a la seu del periòdic per la publicació de tres articles antimilitaristes no signats («C'est la révolte», «Coups de feu comme à Barcelone» i «Les responsables») relatius a la gran vaga dels ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seu de Le Libertaire la policia decomissà objectes amb els quals es podien confeccionar enginys explosius. El desembre de 1910 envià una carta a Aristide Briand, president del Consell de Ministres de França, exigint el règim polític i no el de dret comú que patia per al seu empresonament. Després de diversos mesos de presó preventiva a La Santé, el 24 de febrer de 1911 va ser jutjat amb Anna Mahé, redactora de Le Libertaire, detinguda també per un article antimilitarista, per l'Audiència del Sena pel delicte de «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi, i a l'apologia d'aquests tres crims». Defensant pels advocats André Berthon i Georges Ducos de la Haille, ambdós van ser absolts. Poc després abandonà la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en la qual s'havia integrat, i passà a militar en les «Jeunes Gardes Révolutionnaires» (JGR, Joves Guàrdies Revolucionàries), llançades per La Guerre Sociale, i ben aviat esdevingué gerent d'aquesta publicació de Gustave Hervé. El 7 de juny de 1911 participà, amb altres companys anarquistes (Miguel Almereyda, Baure, René Dolié, Jean Goldschild Goldsky, Émile Méo Tissier, Perceau i Marius Truchard), en el segrest dels confidents de la policia Eugène Bled i Jean Dudragne; inculpat, passà a la clandestinitat. No va comparèixer en el judici celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1911 contra els militants de La Guerre Sociale. A partir del 18 de setembre de 1912 esdevingué gerent de La Guerre Sociale i en el número del 10 de desembre de 1912 signà la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste», entrant a formar part de la Secció de Levallois-Perret de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els partidaris de la «Unió Sagrada». Declarat exempt per al servei militar, el novembre de 1914 s'allistà i el 6 de setembre de 1915 va ser nomenat caporal. El 21 de gener de 1918 va ser ferit a causa de l'explosió d'un obús i resultà amb ferides a la cara. El 25 de juliol de 1919 va ser desmobilitzat del 119 Regiment d'Infanteria, obtenint nombroses condecoracions militars, i retornà a Levallois-Perret. El 30 de juny de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la modista Berthe Lucie Ondet i Gustave Hervé en va ser testimoni. En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 9 del carrer Raspail de Levallois-Perret. Sempre fidel a Gustave Hervé, el seguí en la seva evolució ideològica i en el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN). En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà per aquest partit per a la I Circumscripció del XX Districte de París, obtenint 2.223 vots. Durant la II Guerra Mundial continuà al costat d'Hervé en el suport al règim feixista de Vichy. En 1946, amb Lucien Leclerc, publicà el fullet hagiogràfic La Vérité sur Gustave Hervé, per a defensar l'honor del seu difunt mentor. El seu últim domicili va ser a Nantouillet (Illa de França, França). Émile Dulac va morir el 2 d'abril de 1963 a l'Hospital de l'Est Francilien de Meaux (Illa de França, França).

***

Pierre Cambouliu

- Pierre Cambouliu: El 2 de setembre de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, i després comunista, Pierre Auguste Louis François Victor Antonin Cambouliu –citat sovint Camboulin. Sos pares es deien Antonin Pierre Cambouliu, empleat en la Prefectura de París, i Marie Joséphine Loyaux. Es guanyava la vida com a jornaler. El 20 de juliol de 1908 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a 15 dies de presó i a 50 francs de multa per «ultratges i rebel·lió». En aquesta època venia pels carrers el periòdic L'Anarchie. En 1911 va ser cridat a files, però com a fill de vídua va ser llicenciat. En aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 148 del carrer Saint-Martin de París i treballava de comptable. L'1 de febrer de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «robatori, possessió d'arma, rebel·lió i ultratges als agents» i empresonat; el 4 de març de 1915 va ser traslladat a la Presó Central de Loos (Nord-Pas-de-Calais, França). Ja en llibertat, el 7 d'agost de 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i el 13 d'agost es declarà insubmís i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la guerra va caure presoner civil i després de l'armistici va ser repatriat. El 30 de desembre de 1918 va ser incorporat al 26 Batalló de Caçadors i passà per diverses companyies i destins fins la seva desmobilització. En 1920 visqué un temps a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). El 14 de novembre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la venedora Marguerite Georgette Sinault. En aquesta època treballava com a venedor i vivia amb sa mare, que treballava també de venedora al Mercat Central de París, al número 27 del Quai d'Anjou. En 1925 encara estava fitxat com a anarquista i vivia al número 19 del carrer Blancs Manteaux. El 27 d'agost de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida i atemptat als agents». Posteriorment visqué al número 10 del carrer André Sabatier de Bobigny (Illa de França, França). Durant la II Guerra Mundial es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). El 5 de desembre de 1940 va caure pres en una agafada i tancat a la Caserna des Tourellles de París. Posteriorment passà al Centre de Sojorn Vigilat d'Aincourt (Illa de França, França). El 6 de setembre de 1941 va ser traslladat al Centre de Sojorn Vigilat de Rouillé (Poitou-Charentes, França). El 22 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats nazis i va ser enviat al camp d'internament alemany de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 6 de juliol de 1942 va ser deportat sota la matrícula 46.319 a Auschwitz. Considerat «inadaptat per al treball», Pierre Cambouliu va assassinat, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia). Una sala municipal de Bobigny porta el seu nom.

***

Necrològica de Juan Torres Hernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Juan Torres Hernández: El 2 de setembre de 1895 neix a Níjar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio de San Justo Torres Hernández. Sos pares es deien Manuel Torres Murcia i Agueda Hernández Montoya. Jornaler de professió, quan tenia 18 anys abandonà la seva població natal a la recerca de feina. Després d'un temps per diverses poblacions, a finals de 1927 entrà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya), on, fins a 1939, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i Sètfonts. Posteriorment va ser enviat a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per a fer feina en una fàbrica a Fumel (Aquitània, Occitània). El juny de 1940 sa companya, María Hernández, es reuní amb ell. Després de la II Guerra Mundial la parella milità en la Federació Local de Fumel de la CNT i en el departament de Saona i Loira. En 1963 tingué un accident laboral que li va afectar els ronyons i s'hagué de retirar anticipadament. En 1966 la parella s'instal·là a Agen on s'integrà en la Federació Local de la CNT. En 1973 patí una congestió cerebral i hagué de ser hospitalitzat en tres ocasions. El juny de 1978 tingué una caiguda i quedà paralitzat de les cames i d'un dels braços. Juan Torres Hernández va morir el 3 de novembre de 1978 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològia d'Ignacio Manzano Bosquet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1979

- Ignacio Manzano Bosquet: El 2 de setembre de 1897 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ignacio Manzano Bosquet. Sos pares es deien José Manzano i Antonia Bosquet. En els anys vint emigrà a França. Instal·lat a Narbona (Llenguadoc, Occitània), milità en el moviment llibertari. En 1934 participà des de Narbona en la subscripció internacional pro-presos d'Espanya. El juliol de 1936, deixant sa companya Ana María Belzunces i sos tres infants, passà a la Península i lluità com a voluntari en una columna confederal al front d'Aragó. Contrari a la militarització de les milícies, a finals de 1936 retornà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Carpentras de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ignacio Manzano Bosquet va morir l'11 de març de 1979 a l'Hospital de Carpentras (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 de setembre de 1962

- Pablo Condón Zapater: El 2 de setembre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Condón Zapater. Sos pares es deien Francisco Condón i Agustina Zapater. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França. En l'exili treballà d'obrer agrícola. Després d'un temps a Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània), s'establí a Ribesaltes, on milità en la CNT. Sa companya fou María Cambra. Malalt, Pablo Condón Zapater va morir el 5 d'agost de 1962 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat en aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Sociale

- Surt La Rivoluzione Sociale: Pel setembre de 1872 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número, i únic conegut, del periòdic anarquista La Rivoluzione Sociale. Era l'òrgan clandestí de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'havia constituït entre el 4 i el 6 d'agost de 1892 en la Conferència de Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). Andrea Costa fou l'editor responsable i comptà amb el suport de Carlo Cafiero. Publicà sobretot documents orgànics de l'AIT. Algunes fonts citen que a finals de 1872 en sortí un altre número publicat a Florència (Toscana, Itàlia), però si així fou, no n'ha quedat cap exemplar. En 1902 Errico Malatesta publicà un periòdic amb la mateixa capçalera.

***

Portada del primer número d'El Porvenir del Obrero

- Surt El Porvenir del Obrero: L'1 de setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del periòdic mensual El Porvenir del Obrero. Dirigida primerament pel cooperativista i republicà Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat cooperativa mutualista del mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la direcció la publicació es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el 20 d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat Llibertària Agrupació Germinal». Primer aparegué mensualment i després generalment setmanal amb irregularitats. La capçalera del periòdic canviarà nombroses vegades de disseny. Constantment va polemitzar amb El Vigía i El Grano de Arena, periòdics catòlics. Va publicar 413 números fins al 4 d'octubre de 1915, quan la seva posició clarament favorable als aliats durant la Gran Guerra va provocar tensions entre els col·laboradors. La nòmina dels seus col·laboradors va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella, Séverine, Azorín, Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo, Tárrida del Mármol, Julio Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón, Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri, Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Montenegro, Teresa Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro), Vallina, Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus, Gori... Entre 1905 i 1906 va treure un Suplemento del qual es van editar almenys 14 números. Aquesta publicació va tenir una àmplia difusió, prova d'això són els comentaris que en va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación de Mèxic.

***

Capçalera de Le Flambeau

- Surt Le Flambeau: L'1 de setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el primer número del periòdic bimensual Le Flambeau. Organe des enemis de l'autorité. Un epígraf palesà la seva finalitat antisectària, que volia ser òrgan d'expressió de totes les opinions llibertàries: «Hem volgut, tot creant aquest òrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna lliure.» El gerent en va ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta a esquerra, tingué una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors Antoine Antignac, A. D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul Blandel, Louis Borne, Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte, Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri Fabre, Girardon, Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred Leboin, Lene, F. Massy, Charles i Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor Ricois, Gustave Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre d'altres. En van sortir 13 números, l'últim el 16 de març de 1902. Amb aquesta mateixa capçalera apareixeran periòdics a Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a Brest (1927-1934).

***

Capçalera del segon número de Poliche

- Surt Poliche: L'1 de setembre de 1907 surt a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el primer número del periòdic llibertari Poliche. Bimensuel de critique batailleuse. Aquesta publicació bimensual fonamentalment literària va ser dirigida per Jean-René Aubert, administrada per L.-A. Genter i Charles Limmès portà la gerència. Entre els col·laboradors figuraven Henri Dagan, Ernest Delahaye, Mécislas Golberg (Louis Stiti Aîné) i Adolphe Willette. La capçalera del número 2 va ser dissenyada pel dibuixant anarquista Adolphe Willette. Només sortiren tres números, l'últim l'1 d'octubre de 1907.

***

Capçalera de Le Cri du Soldat

- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).

***

Portada del primer número de Los Refractarios

- Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, i únic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada del primer número de Der Ziegelbrenner

- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada –escrita, editada, impresa i distribuïda– per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.

***

Capçalera de ¡Tierra!

- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.

***

Portada del primer número d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: L'1 de setembre de 1937 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic anarquista L'Espagne Antifasciste. Organe trimensuel au service de la Révolution espagnole. Va ser editat per l'anarcopacifista Aristide Lapeyre amb la finalitat de fer costat la Revolució llibertària espanyola. Nombrosos articles sortiren sense signatura i a partir del número 3 (octubre de 1937) en publicà alguns en castellà. Hi trobem articles de Jean Barrué, Paul Caubet, Jean Dupoux, Fred Durtain, Remçe Gerin, Yves Guyot, Robert Louzon, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Max Maury i Émile Mounier, entre d'altres. En sorgiren nou números, l'últim el 31 de desembre de 1937, i a començament de 1938 es va fusionar amb L'Espagne Nouvelle. Cal no confondre amb el periòdic del mateix títol publicat a Barcelona (Catalunya).

***

Cartell de l'acampada

- Trobada anarcofeminista: Entre l'1 i el 2 de setembre de 1979 se celebra al càmping d'Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) una trobada anarcofeminista amb la finalitat d'intercanviar informació i idees sobre aquest moviment. L'acampada, en cap de setmana, estava organitzada pel Col·lectiu Anarcofeminista «Serpent» de Groningen (Groningen, Països Baixos).

Naixements

Carlo Cafiero

- Carlo Cafiero: L'1 de setembre de 1846 neix a Barletta (Pulla, Itàlia) el destacat propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Sos pares es deien Ferdinando Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant, propietària de terres i que treia força ingressos del comerç de grans. Son germà Pietrantonio Cafiero fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola Straniero i després al prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia), on fou condeixeble d'Emilio Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després d'abandonar el seminari sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es matriculà a la Facultat de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia). Un cop graduat, amb la mort de son pare heretà una considerable fortuna i es traslladà a Florència, aleshores capital del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera diplomàtica. A Florència freqüentà els ambients democràtics i republicans i conegué Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero, i el pintor Telemaco Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i entrà com a agregat en l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient polític i diplomàtic, en 1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per altres interessos (ocultisme, etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món. En 1870 passà una temporada a França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i després marxà cap a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe amb les classes obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich Engels, qui li va encarregar l'organització l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la Comuna de París, Engels el comissionà per anar a Itàlia i coordinar les activitats de la Internacional alhora que contrarestar la influència del republicanisme de Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment obrer italià. A principis de maig de 1871 sortí de Londres i d'antuvi s'introduí en els cercles democràtics de Florència i conegué Luigi Castellazzo, president de la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una posició de defensa de la Comuna de París. Després d'una breu estada a Barletta, es traslladà a Nàpols per establir relacions directes amb la secció de la Internacional que operava en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es trobava en crisi arran de l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores desautoritzat i expulsat. Intentà posar remei a la situació tornant a connectar els antics membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat a Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per decret la secció de la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la seva casa escorcolla i els seus documents i la seva correspondència segrestada. Alliberat pocs dies després, mentre se li instruïa el procés, participà, encapçalant l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII Congrés de la Societat Obrera Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre de 1871, i en el curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar l'assemblea de manera turbulenta. En aquesta època col·laborà en el periòdic napolità La Campana, un dels òrgans internacionalistes més importants, i traduí a l'italià Il Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte epistolar amb Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de setembre de 1871, que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el Consell Federal de l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la secció napolitana, influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a deteriorar-se. D'antuvi neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es decantà cap el costat de les posicions de Bakunin i, després d'una reunió amb aquest a Suïssa, abraçà completament les seves idees. En una llarga carta (12-19 de juny de 1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el Consell General de Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a Itàlia s'intentà durant mesos de portar a terme un congrés que arreplegués totes les forces esquerranes, des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues d'Obrers), al Cercle del Lliure Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les seccions de l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe Garibaldi, coincidí amb la conferència fundacional de la Federació Italiana de l'AIT, que se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), conferència que presidí Cafiero i de la qual va ser secretari Andrea Costa. La Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de resolucions polítiques i organitzatives, entre les quals la més important fou la proclamació de la ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la pràctica, significava la secessió de la Secció Italiana de l'AIT. Després assistí com a observador al Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el curs del qual es decidí l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume, alhora que es condemnà els dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més intransigents de l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a Zuric (Zuric, Suïssa), per després participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el Congrés Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es constituí l'anomenada «Internacional Antiautoritària». En aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli, Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de l'Aliança de la Democràcia Socialista, organització secreta promoguda per Bakunin entre els amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares tendències conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li encarregà una investigació sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi, sospitós de ser un confident de la policia, i interrogà aquest i els seus acusadors a Torí (Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que implicà la seva expulsió de la Federació Italiana. En ocasió del II Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia), però que finalment tingué lloc entre el 15  i el 16 de març de 1873 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut, interrogat, però finalment eximit de tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona meitat de 1873 es traslladà a Suïssa, on mantingué estretes relacions amb Bakunin, ajudant-lo econòmicament en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada «La Baronata», a prop de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que havia de servir per a refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions conspiradores arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús dels fons posats a disposició de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el primer malbaratava, van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre això passava, també va finançar la preparació del motí d'agost de 1874 a diverses zones italianes (Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb Bakunin i el fracàs del citat aixecament, van fer que es distanciés un temps del moviment actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià de Sant Petersburg (Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que havia conegut a Suïssa, sembla que perquè adquirís la ciutadania italiana i així poder esquivar les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li impedien sortir del país. Retornà a Suïssa, on realitzà algunes vendes dels seus actius, i el 1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant d'ací d'allà, establint contacte amb el grup editor del periòdic Le Plebe a Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets revolucionaris de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc. Després de tantes ajudes econòmiques, la seva situació econòmica es ressent i hagué de treballar com a fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià, sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de correspondència sobre la situació italiana, destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876 publicà en La Plebe el seu assaig «Il socialismo italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les sentències absolutòries en els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874, s'engegà una nova etapa de represa de la Federació Italiana, amb la preparació i realització de congressos regionals i del Congrés Nacional de Florència-Tosi, que es va realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment obrer un caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada «propaganda pel fet», és a dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat d'atreure, independentment del seu èxit, l'atenció de l'opinió pública sobre el programa de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta línia cap l'imminent congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la formulació d'un nou programa, en substitució del federalista-col·lectivista bakuninià –Bakunin havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués en l'aspecte econòmic, formula que amb el temps fou definida com «comunista», i que es podria resumir en allò d'«a cadascú segons les seves necessitats» en comptes d'«a cadascú segons el seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un dels seus defensors. Mentrestant, durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la primavera una insurrecció general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre Caserta i Campobasso, zona d'unes característiques geogràfiques peculiars i amb una gran tradició de revoltes pageses durant l'època del bandolerisme. El moviment insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània, Itàlia), on Cafiero havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest indret, a començaments d'abril de 1877, començaren a comparèixer, de tota la península italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del projecte insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la intenció d'intervenir en el moment oportú. No obstant això, un intercanvi fortuït de trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren ferits i un d'ells morí posteriorment, obligà els conspiradors acantonats a San Lupo a prendre el camí de les muntanyes. La formació revolucionària, durant una ràpida incursió, envaí dues localitats de Campània, Letino i Gallo, on realitzaren algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors automàtics de les màquines dels grans per a aplicar les taxes, distribució dels diners trobats a les arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne d'Itàlia i aclamació d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que, assetjats per forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una violenta tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els membres de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb altres caps de la insurgència, com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a les presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i, posteriorment, a la de Benevento. Durant el seu empresonament es dedicà a la traducció del francès i a l'elaboració d'un resum didàctic del primer llibre d'Il Capital, de Karl Marx. L'agost de 1878 se celebrà a Benevento (Campània, Itàlia) el judici pels «Fets del Matese» i fou defensat per jove advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que acabà com a una acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i altres amnistiats. Un cop lliure marxà cap a França i s'instal·là a prop de Versalles, a Les Molières (Illa de França). En 1879 sortí publicat en la «Biblioteca Socialista», de l'editor Bignami, el seu resum d'Il Capital, del qual envià dues còpies a Karl Marx amb una carta datada el 23 de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra de reconeixement de la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada, després d'una dramàtica fugida de Sibèria, pogué retornar a Suïssa, mentre ell participà en el moviment anarquista francès, ja que la situació a Itàlia, després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior repressió contra l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes gairebé fora de la llei. El 18 de novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió parisenca, en el curs de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb Malatesta, de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic Le Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i després a Berna (Berna, Suïssa), per establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa). Gràcies a la venda de «La Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda vitalícia amb una companyia d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels períodes més intensos des del punt de vista polític, on creà un nucli internacionalista format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto Marzoli i Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va escriure el seu assaig Rivoluzione, publicat entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de França, França), que per la seva originalitat fou el seu escrit teòric més important. Entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el Congrés de la Federació del Jura, celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en diferents ocasions. Posteriorment participà en el Congrés de la Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino, Suïssa), on es mostrà contrari a la participació en les eleccions polítiques i administratives, però es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en el moviment pel sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare Cipriani, va ser delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de l'ajornament de la manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881, s'anuncià la retirada de les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna Kuliscioff, amb la finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després de trobar-ne un exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que finalment no arribà a bon port. En aquesta època llegí i traduí el llibre d'Aleksandr Herzen De l'autre rive. Mentrestant a Itàlia es reforçava la tendència favorable a la participació en les eleccions polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la seva carta «Agli amici di Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les tàctiques insurreccionalistes. Contra Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic napolità Il Grido del Popolo, dirigit per Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un dels majors exponents de la tendència revolucionària i tots tres participaren en la preparació del Congrés Internacional de Londres, encara que ell només signà la convocatòria per a Itàlia i no assistí a la reunió. També signà, juntament amb Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una circular fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el periòdic L'Insurrezione, però que finalment no va veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament «insurreccionalistes», però reivindica una insurrecció esporàdica i espontània, contraposada a una revolució organitzada o a una organització de la revolució. El 4 de setembre de 1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino, Suïssa), juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos hostes seus. Alliberat poc després, sortí de Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquesta època començà a patir trastorns mentals que influïren força en el seu comportament. Durant la primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a sorpresa de tothom, anuncia la seva adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb Enrico Bignami i Osvaldo Gnocchi-Viani, editors de La Plebe, i envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director de La Favilla, de Màntua (Llombardia, Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels socialistes havia decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i per mantenir un contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el 6 d'abril de 1882, mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va ser detingut i empresonat; a la presó patí el seu primer intent de suïcidi tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de tots els càrrecs, va ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però, a causa de les seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i sense recursos buscant allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte, es va fer novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les ulleres. Va ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a la seva casa de Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes breus vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les passà a Locarno, alternant períodes de calma amb altres d'agitació i de depressió, restant políticament inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de novembre de 1882 publicà en La Plebe una carta polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx. Amb motiu de les eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta per a Corato, Florència, Torí i altres circumscripcions; per a l'ocasió va escriure un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també candidat-protesta, per al periòdic milanès Tito Vezio; envià una carta d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio Emilia, i després de les eleccions s'adreçà a Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí de sobte amb tren des de Suïssa i entrà a Itàlia; a l'estació de Florència prengué un carruatge que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on prengué allotjament. Poc després sortí, com a posés, i fou trobat nu en una pedrera de les muntanyes del voltant completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio (Vèneto, Itàlia), el diagnòstic clínic confirmà la seva follia. Durant la seva llarga malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions politicoreligioses, fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves inclinacions místiques. Durant la seva reclusió, va ser visitat per companys florentins, com ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que viatjà a Itàlia, s'esforçà per aconseguir el seu alliberament del manicomi. Primerament, el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de comunicació i en els procediments burocràtics, Olimpiada aconseguí la seva custòdia. Passà alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i d'alguns amics. L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta, rebut per son germà i amb una gran festa a tot el poble. Però després d'un temps, necessità novament hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera Inferiore, retornant Olimpiada novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de 1892 al manicomi de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa d'una tuberculosi intestinal.

Carlo Cafiero (1846-1892)

***

Foto policíaca de Roche Broggio (22 de març de 1894)

- Roche Broggio: L'1 de setembre de 1854 neix a Seppiana (Piemont, Itàlia) l'anarquista Roche Bernard Broggio –el primer nom a vegades Roch o Roque. Sos pares es deien Charles-Joseph Broggio i Louise Posseda. Amb 22 anys, després de fer el servei militar a Itàlia, emigrà buscant feina a França. Durant uns sis anys treballà d'ajudant de carboner a Blyes (Roine-Alps, França) i després, durant uns vuit anys, visqué al número 32 del carrer de Crimée de Lió (Arpitània). En 1889 arribà a París (França) i visqué amb son germà al número 201 del carrer Fourneaux. Obrer terrelloner, fou un dels principals animadors de la vaga de 1889 del seu sector. Donà asil Auguste Vaillant, abans de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa de 1893. El 21 de març de 1894 la Prefectura de Policia aixecà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom per «associació criminal» i l'endemà el seu domicili del carrer Fourneaux va ser escorcollat trobant-se correspondència, exemplars de la premsa anarquista (L'Almanach de la Question Sociale, La Question Sociale) i el fullet Essai sur le socialisme scientifique. En el seu interrogatori es declarà anarquista i el 24 de març d'aquell any va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 3 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després es va decretar la seva expulsió del país i la seva inscripció en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Roche Broggio (1854-?)

***

Teresa Fabbrini

- Teresa Fabbrini: L'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències: «Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari «Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

***

Notícia de l'accident de Joanny Chetoux publicada en el diari lionès Le Progrès del 25 de juny de 1917

- Joanny Chetoux: L'1 de setembre de 1879 neix a Saint-Laurent-sur-Saône (Roine-Alps, França) l'anarquista Joanny Chetoux. Era fill de Joseph Chetoux, ebenista, i de Jeanne Mari Loisy, fabricant de cadires de boga. Es guanyava la vida treballant de fabricant de graneres. De jove va anar a treballar a Lió (Arpitània), on entrà en contacte amb les idees anarquistes. De bell nou al seu poble, esdevingué propagandista anarquista. El 15 de novembre de 1900 va ser cridat a files i integrat en el 44 Regiment d'Infanteria i el 21 de setembre de 1901 va ser llicenciat. El febrer de 1905 vivia al número 4 del carrer Marais de Lió i el febrer de 1906 al número 24 del carrer Lamartine de Mâcon (Borgonya, França). En 1907 va ser fitxat per la policia com a «antimilitarista perillós» i l'octubre d'aquell any vivia a Saint-Laurent-sur-Saône. El gener de 1911 viva a l'Impasse de la Baille de Mâcon i el 2 d'octubre d'aquell any es casà a Mâcon amb Marie-Louise Girard, amb qui va tenir dos infants. L'octubre de 1913 al carrer Belle Dumont de Saint-Laurent-sur-Saône. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser enviat al 55 Regiment Territorial d'Infanteria. Empleat de metal·lúrgic per l'exèrcit a la fàbrica Mériot, va ser enviat a fer feina a la fàbrica Audemar de Dole (Borgonya, França), on el 20 de juny de 1917 patí un accident de feina que li deixa la mà esquerra malmenada. L'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 47 Regiment d'Artilleria de Campanya. El 21 de novembre de 1918 va ser traslladat al 29 Regiment d'Infanteria i el 4 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Joanny Chetoux va morir el 6 de setembre de 1952 a Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França).

***

Tomba de Filippo Pintabona al Mount Feake Cemetery de Waltham

- Filippo Pintabona: L'1 de setembre de 1881 neix a Itàlia l'anarquista Filippo Pintabona, més conegut com Philip Pintabona. A principis de segle emigrà als EUA. D'antuvi visqué a Wakefield (Middlesex, Massachusetts, EUA), després a Waltham (Middlesex, Massachusetts, EUA) i als anys vint a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA), on habità al número 86 de l'avinguda Underwood de West Newton. Es guanyà la vida com a mestre i contractista d'obres i milità en el moviment anarquista italià de Massachusetts. Estava subscrit al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. Es casà amb Francesca Orifici (Frances Orifice) (1886-1975), amb qui tingué cinc fills (Philip, Carl, Bresci, Dante i Henry) i cinc filles (Viotet, Grace, Louise, Ada i Loretta), encara que no tots aquests infants suraren. El 26 d'octubre de 1932 va ser detingut, juntament amb sa companya, després d'haver agredit el policia Henry Loughlin durant una manifestació de desocupats davant l'Ajuntament de Newton. Filippo Pintabona va morir el 24 de juny de 1954 a Waltham (Middlesex, Massachusetts, EUA) i va ser enterrat al Mount Feake Cemetery d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

Manifestació durant la "Dictablana" (Barcelona, 1930)

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Naixements

Emili Guanyabens Jané

- Emili Guanyabens Jané: El 31 d’agost de 1860 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, poeta, periodista, traductor i militant lliurepensador, espiritista, catalanista, sindicalista i anarquista Emili Guanyabens i Jané –el seu primer llinatge també citat Guanyabéns, Guañabens i Guanyavents. Era fill dels cosins mataronins Nicolau Guanyabens Clausell i Rosa Jané Guanyavens, i ell es canvià el primer llinatge un cop adult pel de Guanyavents. Es guanyava la vida treballant de tipògraf i formà part de l'anarquista Societat Tipogràfica, juntament amb altres destacats intel·lectuals (Eudald Canibell Masbernat, Cels Gomis Mestres, Josep Lluís Pellicer, etc.). L'octubre de 1880 participà en el I Congrés Catalanista. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en 1881 prengué part en el congrés constitutiu de la bakuninista Federació Regional del Treball d'Espanya (FRTE), celebrat al Teatre Circ de Barcelona. Formà part de la junta directiva de l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1881 col·laborà en el Diari Català i Lo Velògraf. A mitjan 1882 formà part del grup sindicalista anarcocol·lectivista que s’escindí de la Societat Tipogràfica per fundar «La Solidària». En aquesta època fou membre del cercle lliurepensador «La Luz» i  col·laborà en el seu òrgan d'expressió La Luz, del filantrop i lliurepensador Rossend Arús Arderiu. En aquests anys participà en el moviment espiritista i teosòfic, assistint a tertúlies d'aquesta temàtica, com ara la del Cafè Pelayo, i a sessions de mèdiums. En 1885 assistí al I Certamen Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1886 començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Tramontana, del qual va ser membre del consell de redacció fins al 1889. En 1888 col·laborà en La Veu del Centre Català i en aquest anys va guanyà el premi de poesia «Flor Natural». Entre 1892 i 1893 formà part del grup editor de la revista L’Avenç. A partir de 1892, arran de l'ona atemptats anarquistes, s'allunya del moviment llibertari. En 1897 va escriure la lletra de l'himne Els segadors, que guanyà el concurs de 1899 convocat per la Unió Catalanista, i que va ser musicat per Francesc Alió Brea. En 1906 assistí a un homenatge al dramaturg Henrik Ibsen. En 1914 col·laborà en el llibre col·lectiu d'homenatge al pintor Santiago Rusiñol Prats Jardins d'Espanya. Com a poeta de la Renaixença i del modernisme literari català, va estar influenciat pel simbolisme i pels parnassians francesos, tot seguint l'estil de Joan Maragall Gorina, publicant els seus poemes en L'Avenç i participant en els Jocs Florals. Alguns dels seus cants i himnes (La bandera, Cant del poeta, Crit a la pàtria, El nostre cant, Primavera eterna, etc.) van ser musicats i interpretats pel moviment orfeonista. Com a corrector de proves treballà a les impremtes de L'Avenç i de «La Academia» i posteriorment va ser revisor general de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels principals col·laboradors de Pompeu Fabra Poch i s'encarregà de l'edició actualitzada de les obres completes d'Ignasi Iglésias Pujadas i de Narcís oller de Moragas. A més de les publicacions citades, col·laborà en moltes altres, com ara Catalònia, Germanor, Joventut, Pèl i Ploma, La Revista, etc. Entre els seus poemaris podem destacar Alades (1897), Voliaines (1903) i Trasplantades. Poesies franceses contemporànies (1910, traduccions). Vidu de Dolors Gendrau Porta, es casà amb Francisca Gendrau Pernal, germanastra de l'anterior, vídua amb tres fills, i no va tenir descendència amb cap de les dues dones. Emili Guanyabens Jané va morir el 27 de juny de 1941 al seu domicili, al número 139 del carrer Muntaner, de Barcelona (Catalunya), poc després de ser acomiadat sense cap explicació de l'Institut d'Estudis Catalans per les autoritats franquistes. En 2019 Joaquim Delclòs Urgell publicà la biografia Dos poetes per a un himne: Els segadors. Volum I. Emili Guanyabens.

Emili Guanyabens Jané (1860-1941)

***

Notícia de la condemna de Reine Piel apareguda en el diari parisenc Le Matin del 5 de juiol de 1922

- Reine Piel: El 31 d'agost de 1861 neix a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França) l'anarquista i militant neomaltusiana Reine Piel, coneguda com Ramou o Ramon. Sos pares es deien François Piel, manobre, i Françoise Develay. Va rebre una bona educació a l'escola de monges de Saint-Joseph de Cluny de Le Creusot (Borgonya, França), on sos pares s'havien instal·lat quan ella tenia dos anys. En sortir de l'escola amb 14 anys, ajudà sa mare, que havia que surar sis infants, i son pare, obrer en una fàbrica. En 1881 s'establí a París (França), on treballà de minyona. Cap el 1884 retornà al domicili dels pares al carrer Nevers de Le Creusot. El 28 de novembre de 1885 es casà a Le Creusot amb el serraller Claude Louis Percherancier. En 1891 la parella s'establí a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1896 i 1898 son company va ser regidor municipal a Dijon (Borgonya, França). En 1904 se separà de son marit i esdevingué companya del propagandista anarquista François Monod, quan aquest s'establí a Besançon després de retornar de purgar cinc anys de deportació. En aquesta època treballava comprant i venent draps vells. A partir de 1905 començà a fer propaganda neomaltusiana juntament amb son company i ambdós redactaren el fullet Le mal social, que van presentar en una gira de conferències. Sota el nom de Ramou, va fer xerrades on tractava del paper jugat per la dona en la societat i col·laborà en els números únics de La Misère i La Grève que son company Monod va publicar en 1907 a Besançon i que venien en suport de vaguistes. Després de la mort de Monod l'agost de 1907, visqué tota sola i, segons el veïnat vivia al dia de les plantes i bolets que arreplegava i de predir el futur amb les cartes. En 1908 allotjà la feminista llibertària Gabrielle Petit de gira propagandística a Besançon en suport de les obreres de la seda aleshores en vaga. En 1910 va ser empresonada dos dies per deutes. Es guanyà la vida de drapaire, vivia al número 21 del carrer Capitole de Besançon i practicava avortaments clandestins de franc. El 4 de juliol de 1922 va ser condemnada per l'Audiència del Doubs a dos anys de presó a resultes de la mort de la  jove Charlotte Degret, de família benestant, que havia avortat –el tinent Leherpeux, pare de família amb tres infants que havia deixat embarassada la difunta, va ser absolt. En 1930 va ser novament condemnada a dos anys de presó per «practiques avortistes» pel Tribunal Correccional de Besançon i va ser tancada a la presó d'Haguenau (Alsàcia, França), on en el registre d'entrada es declarà «sense religió». El cadàver de Reine Piel va ser trobat el 18 de febrer de 1938 dins el riu La Cuisance de Souvans (Franc Comtat, Arpitània) i sembla que el cos portava al voltant d'un mes dins l'aigua.

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats –entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet –Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Notícia de la condemna de Melchior Roux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 5 de maig de 1908

- Melchior Roux: El 31 d'agost de 1867 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Joseph Melchior Roux, conegut com Melchior. Era fill natural de la jornalera i bugadera del Sarre Barbe Gier i l'infant es legitimà amb el matrimoni d'aquesta amb el capeller Joseph Melchior Roux celebrat el 25 de juliol de 1868 a l'XI Districte de París. Bilingüe francès i alemany, quan tenia sis anys començà a treballar i aprengué a llegir, a escriure i a comptar amb antics membres internacionalistes. Acabà treballant de polidor de metalls. El 5 de març de 1883 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un any de presó per «cops i ferides».  En 1887 vivia amb sos pares al número 4 de Cité Lesage-Bullourde de l'XI Districte de París. Cridat a files, va ser integrat el 24 de novembre de 1888 en el II Batalló d'Àfrica d'Algèria i l'1 de maig de 1889 va ser enviat al disciplinari V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af»). El 21 d'octubre de 1889 va ser nomenat caporal. El 6 d'agost de 1890 va ser donat de baixa per la Comissió Especial de Baixa Militar de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) per «retinitis crònica» i finalment llicenciat el 13 de setembre d'aquell any. El 27 de juliol de 1895 es casà a l'XI Districte de París amb l'envernissadora anarquista Maria Anna Gaudin i en aquesta època vivia al número 8 del carrer Basfroi. En 1898 s'instal·là a Corbeil (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor a la fàbrica Decauville i ben aviat desencadenà una vaga. Posteriorment obrí a Le Coudray-Montceaux (Illa de França, França), a pocs quilòmetres de Corbeil, una parada de venda de vi, que esdevingué lloc habitual de reunió dels anarquistes dels voltants. De bell nou a Corbeil, obrí amb sa companya una merceria al número 32 del carrer Petites-Bondes. En aquesta època organitzà reunions anarquistes i en 1904 col·laborà en Le Libertaire. En 1906 va fer costat la vaga de la Impremta Crété i en 1907 de la Papereria d'Essonne. Quan Sébastien Faure i Georges Roussel anaven a Corbeil a fer xerrades s'allotjaven al seu domicili. Distribuïa el periòdic Terre et Liberté, que s'imprimia clandestinament a Brussel·les (Bèlgica), i mantenia correspondència amb destacats anarquistes (Émile Janvion, Madeleine Vernet, etc.). El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes François-Joseph Kühn (Le Suisse de Vevey) i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó detonant i sis detonadors. Kuhn i Roussel van ser posats en llibertat, però ell va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat el 4 de maig de 1908 per l'XI Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat a un any de presó per «possessió de material explosiu», mentre que Roussel va ser condemnat a 15 dies de presó per «ús d'armes prohibides». Quan esclatà la Gran Guerra vivia a Étréchy (Illa de França, França) i el Consell de Revisió del Sena del 28 de novembre de 1914 l'integrà en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit; el desembre de 1918 va ser alliberat totalment de les seves obligacions militars. Melchior Roux va morir el 29 de novembre de 1955 al seu domicili de Vélizy-Villacoublay (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Domenico Aratari

- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut com Adario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa –el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo,  l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.

***

Col·laboració de Félix Gandillet en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'agost de 1937

- Félix Gandillet: El 31 d'agost de 1898 neix a Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Émile Gandillet. Era fill de Marie Joseph Gandillet, fuster, i d'Andrée Suzanne Georges Fournier. Es guanyà la vida treballant primer d'ajustador mecànic i després de terrelloner. En 1916 vivia, amb sos pares, al número 10 del carrer Montée des Forts de Caluire-et-Cuire. El 26 de desembre de 1916 signà a Lió (Arpitània) per tres anys en l'exèrcit i va ser destinat al 5 Dipòsit d'Equipatges de la Flota de la Marina. El 26 de desembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 27 de novembre de 1920 es casà a La Mulatière (Forez, Arpitània) amb Victorine Labaume i en aquesta època treballava de mecànic i continuava vivint al carrer Montée des Forts de Caluire-et-Cuire. En 1935 era secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i membre del Buró Federal de la Comissió Administrativa de la Construcció. En aquesta època col·laborà en periòdic Le Travailleur du Bâtiment, òrgan de la Federació de la Construcció, del qual va ser un dels seus administradors. En 1936 també fou secretari del Buró del SUB de Carrières-sur-Seine. Aleshores treballava de terrelloner a l'obra de l'Exposició Universal de París. Entre 1937 i 1952 col·laborà en Le Libertaire. El 24 d'abril de 1937 parlà, en nom del SUB, juntament amb Alex Lucas, secretari del SUB, i Jules Sellenet (Francis Boudoux), secretari de Propaganda del CGT-SR, un gran míting sobre el sindicalisme revolucionari i la Revolució espanyola celebrat a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). En 1937 era el portaveu del «Comitè d'Ajuda del Cas Brilliard-Souterrain-Sartrouville». En 1939, abans de la II Guerra Mundial, vivia al número 77 de la Grande Rue i després de la guerra al número 40 bis de la carretera Argenteuil-Carrières-sur-Seine. El 13 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Sena i Oise, i aleshores es trobava desocupat. Secretari del grup local de la Unió Anarquista (UA), es dedicà sobretot a activitats sindicalistes. Va ser fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós i sindicalista extremadament perillós i força actiu». Després de la II Guerra Mundial formà part del grup anarquista local de Carrières-sur-Seine de la Federació Anarquista (FA). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) participà en 1950 en la vaga de vuit setmana de l'obra de Saclay (Illa de França, França) i en 1951 fou delegat del Comitè de Vaga de la CNT-CGT de l'obra HBM de Chatou (Illa de França, França). En 1952 estava afiliat al Sindicat de Terrelloners del Sena de la CGT. El 28 de maig de 1960 es casà a La Tronche (Delfinat, Arpitània) amb Madeleine Albertine Burkler. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Domingo de la Cruz: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la Cruz. Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se li va decretar l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou Cañalda, Joan Manent Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso Rosquillas Magrinyà i els germans Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja que havia desaparegut de Perpinyà el gener anterior (Rosselló, Catalunya Nord). En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué fugir a Tours (Centre, França). Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta –l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Necrològica de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de desembre de 1981

- Ramón Sanz Almudébar: El 31 d'agost de 1909 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Sanz Almudébar. Sos pares es deien Manuel Sanz i Manuela Almudébar. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Durant la Revolució espanyola fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la col·lectivitat d'Abiego i fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on va caure presoner al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca (Aragó, Espanya) i després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on fou condemnat a 12 anys de reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó, Espanya) i a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a França, on treballà a les mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la feina patí un greu accident que el va disminuir considerablement. A començament dels anys setanta, fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan Torner, de la secció de Montalban (Guiena, Occitània) de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena. Ramón Sanz Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània). 

***

Vicente Monclús Guallar

- Vicente Monclús Guallar: El 31 d'agost de 1912 –algunes fonts citen eròniament el 23 de gener de 1911– neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Vicente Monclús Guallar. Era fill de Miguel Monclús Lucena, llaurador, i de Vicenta Guallar Santamaría. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada «Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 d'agost

Esdeveniments

Capçalera d'un número de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 30 d'agost de 1890 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie. Journal quotidien. D'antuvi diari, acabà setmanari. Va ser editat i dirigit per Pierre Paul Désiré Martinet (Pol Martinet). En van ser directors gerents Charles Baudelot, Eliska Coqüus, J. Couchot i Charles Galau (Charles Baudin). Els articles es publicaren sense signar. En sortiren, amb una interrupció entre novembre de 1890 i juliol de 1891, 18 números, l'últim el 24 d'agost de 1891.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 28 d'agost de 1936

- Míting de les Joventuts Llibertàries: El 30 d'agost de 1936 se celebra al Saló Kursaal de Manresa (Bages, Catalunya) un gran míting d'«orientació juvenil cultural» de les Joventuts Llibertàries. Van ser oradors el mestre racionalista conferal José Alberola Navarro; Rafael Alarcón, de la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Manresa; Diego Franco Cazorla (Amador Franco), de les Joventuts Llibertàries de Barcelona; i Félix Martí Ibáñez, de la Universitat Popular. L'acte va ser radiat per l'emissora local de la població.

Naixements

Francesco Pezzi durant el procés de Florència (1879)

- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Foto policíaca de Louis Cluzel (2 de juliol de 1894)

- Louis Cluzel: El 30 d'agost de 1863 neix a Lo Borg d'Argentau (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Louis Mathieu Fiacre Cluzel. Sos pares es deien Jean Louis Cluzel, sastre, i Marie Benoîte Granger, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre a París (França). El 24 de gener de 1892 assistí, amb una seixantena de persones, a la reunió setmanal del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que se celebrava a la Sala Horel, al carrer Aumaire de París, on es va parlar de les activitats que s'havien de portar contra la lleva. El CAI venia a ser com el grup de coordinació dels anarquistes parisencs. Posteriorment assistí novament aquell any a diverses reunions del CAI (14 i 28 de febrer, 6 de març, 9 de novembre, etc.). El seu nom figura en un llistat d'anarquistes redactat per la policia del 26 d'abril de 1892. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Écoles –abans havia viscut al número 38 del carrer Fontarabie. Sembla que va ser secretari de la «Lliga dels Antipatriotes». El 6 de gener de 1893 assistí, amb unes tres-centes persones, a un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple de París. El 3 de juny d'aquell any, al mateix lloc, assistí a un míting de protesta, amb altres cinc-centes persones, contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. El 5 de juliol de 1893, amb sa companya, era present en el míting anarquista celebrat a la Sala Commerce arran de la clausura de la Borsa del Treball. El seu nom figura en el registre de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època continuava vivint al carrer Écoles. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, sense èxit, pel comissari Bélouino; detingut, l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava en el llista de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 26 de novembre de 1897 es casà a Lo Borg d'Argentau amb la teixidora Jeanne Marie Philomène Moutot. Posteriorment, el 27 de maig de 1921 es casà a Lo Borg d'Argentau amb Marie Jeanne Pouly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Christiaan Cornelissen fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn

- Christiaan Cornelissen: El 30 d'agost de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Sos pares es deien Johannes Cornelissen i Mechelina van Wijk. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste –va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Élisabeth Rupertus (Lilian). Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 al seu domicili de Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Annette Soubrier (25 de març de 1894)

- Annette Soubrier: El 30 d'agost de 1865 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Annette Soubrier –a vegades mal citada com Soubrié–, també coneguda com Annette Chiericotti, pel llinatge de son company. Sos pares, brocanters, es deien Géraud Soubrier, que després va fer de cap de cambrers en un restaurant, i Antoinette Vincent. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i juntament amb sa germana major Thérèse Soubrier van ser surades pel pare i sa tia Marianne Vincent, marmanyera, vídua des de la Comuna i tornada a casar amb el fuster llibertari Jean Baptiste Lenfant. En 1870 son pare es casà amb Marguerite Truels, amb qui tingué quatre infants. Annette Soubrier es guanyà la vida fent de bricallaire i de costurera. El 21 de febrer de 1885 es casà al XVIII Districte de París amb l'anarquista Pierre Paul Jacques Chiericotti (Ricotti), amb qui va tenir entre 1888 i 1890 tres infants (Jean-Baptiste, Ida i Louis Edmond) que moriren tots als pocs mesos de néixer. La parella visqué al carrer Ruisseau de París. A començament dels anys noranta el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Després d'haver tingut una altra filla el 18 de gener de 1892, que bateja Ida, com la seva anterior filla, acompanyà Paul Chiericotti a l'exili a Londres (Anglaterra), després que aquests fos expulsat el 2 d'abril de 1892, però no el seguí quan aquest retornà clandestinament a França, sota el nom de Paul Laurent, per a integrar-se en les activitats de la banda de desvalisadors encapçalada per l'anarquista il·legalista Léon Ortiz («Banda Ortiz»). De tota manera, l'octubre de 1893 era a París vivint, amb son company, Victorine Bellotti i son fill Louis i Marie Milanaccio, al número 1 del bulevard Brune, lloc on es guardava el botí de la «Banda Ortiz». El 18 de març de 1894 va ser detinguda en arribar de Londres a l'estació del Nord, juntament amb son company que l'esperava, i ambdós van ser portats al seu domicili per escorcollar-lo. També van ser detinguts François Liegeois i un tal Selle, acusats d'«encobriment». Amb son company, va ser implicada per les autoritats en l'anomenat «Procés dels Trenta», que jutjà destacats anarquistes barrejats amb desvalisadors il·legalistes, i que se celebrà entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 a l'Audiència del Sena. Ella va ser absolta, però son company va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), on en 1901 es va veure agraciat i se li assignà la residència a la Guaiana Francesa. Després del judici, ella s'exilià a Londres. En 1911 vivia, sembla que ja casada, amb l'anarquista Cesare Cova, amb la seva filla Ida i dues filles i un fill que havia tingut amb Cova: Neva Chiericotti, nascuda en 1898; Hera Chiericotti, nascuda en 1901; i Leo Cesar Chiericotti, nascut en 1906. Annette Soubrier va morir entre abril i juny de 1951 a Hemel Hempstead (Hertfordshire, Anglaterra).

Annette Soubrier (1865-1951)

***

Ramón Acín a Madrid (circa 1910)

- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Arsenio Acín Aquilué. Sos pares es deien Santos Acín Mulier i María Aquilué Royán. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós «Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936 és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

***

Fotografia policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de 1918)

- José Alcaraz Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos pares es deien Santiago Alcaraz i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a França, procedent la Granja de Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc, Occitània). Entre agost i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de juliol de 1918 s'instal·là a Canet de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant» i de «caràcter sorneguer». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Convocatòria de una conferència de Gustave Arvant publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 25 de setembre de 1924

- Gustave Arvant: El 30 d'agost de 1892 neix al barri de Douzies de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gustave Georges Arvant. Era fill de Jean-Baptista Arvant, jornaler, i d'Euphrasie Cérésia, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer ajustador i torner. Com a fill de vídua no va fer el servei militar, però el 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat al Regiment de Bombers. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, l'1 d'octubre de 1915 va ser integrat en l'exèrcit i l'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 1 Regiment d'Artilleria de Campanya, però finalment serví al Taller de Construcció de Bourges (Centre, França) fins al 16 de maig de 1918, que va ser destinat al 97 Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1916 es casà al V Districte de París (França) amb la domèstica Nelly Laurent, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia a Bourges amb sa mare ja vídua. El 2 d'agost de 1918 va ser declarat desertor i el 10 de juliol de 1919 va ser condemnat a dos anys de presó, amb suspensió de la pena, i va ser esborrat dels controls de desertors; però el 29 d'abril de 1921 va ser amnistiat. Després de la guerra s'arrenglerà en la tendència anarquista de la Confederació General del Treball (CGT). En els anys vint era secretari del Sindicat de Llogaters de Maubeuge i, segons alguns, coquetejà amb el moviment comunista, però va ser exclòs de la Federació Unitària de Metal·lúrgics per «anarcosindicalista». En 1922 va participà econòmicament en la campanya de suport econòmic a l'anarquista Émile Cottin. L'estiu de 1922, amb Paul Rabaut i altres, creà el Grup Anarquista de Maubeuge, adherit a la Unió Anarquista (UA). Aleshores vivia al número 1 de la plaça Minières del barri de Sous-le-Bois de Maubeuge. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat al III Congrés de l'UA celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1924 vivia al número 38 del carrer Céramique del barri de Sous-le-Bois de Maubeuge i era un dels animadors de l'UA de la regió. Aleshores col·laborà en el aleshores diari Le Libertaire, el qual va fer costat econòmicament. L'1 de novembre de 1924 participà en el Congrés Regional de la Federació del Nord i del Pas-de-Calais celebrat a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França), del qual va fer una ressenya que va ser publicada en Le Libertaire del 5 de novembre. Al seu domicili del carrer Céramique se celebraven les reunions del grup de Maubeuge. Va ser el responsable del Grup d'Educació Social (GES) de Maubeuge, adherit a l'UA, i la primera conferència va ser el 30 de març de 1924 a la Sala de Festes de Sous-le-Bois a càrrec de Hoche Meurant sota el títol «La verité sur ce que son et ce que veulent les anarchistes». El 26 de setembre de 1924 ell va fer la xerrada «Les anarchistes et les sindicats» per al GES a la Sala de Festes de Sous-le-Bois. El GES també va fer una conferència sobre L'Unique et sa propiété de Max Stirner. Posteriorment les reunions i actes del GES se celebraren al seu domicili, com ara la conferència d'E. Armand «L'initiation individualiste anarchistes» (21 de novembre de 1924) o la xerrada de Gustave Hervé «La conquête de l'Armée» (28 de novembre de 1924). En els anys trenta era membre del grup «Les Amis de L'En-Dehors». En 1932 estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i aleshores vivia al carrer Ermont de Saint-Denis (Illa de França-França), on treballava de representant comercial. El seu últim domicili va ser al número 19 de la plaça Jean-Jaurès de Saint-Denis, on vivia amb sa companya i sa mare. Gustave Arvant va morir el 12 de novembre de 1935 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França).

***

Notícia de l'empresonament de Marius Michel apareguda en el dairi parisenc L'Éveil des Peuples del 9 d'abril de 1933

- Marius Michel: El 30 d'agost de 1895 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista antimilitarista Marius Jean Michel. Era fill d'Antoine Michel, fabricant de sederia, i Marie Louise Vanier. Estudià a l'escola La Martinière de Lió i després treballà a la petita empresa familiar. Vivia amb sos pares al número 1 del Cours Vitton del VI Districte de Lió. En 1914 va ser cridat a files, però no es va incorporà per «feblesa estomacal». El 15 de febrer de 1915 va ser integrat en el 17 Regiment d'Infanteria i el 9 de desembre de 1917 destinat al 1 Grup d'Aviació. El 27 de febrer de 1919 va ser nomenat caporal furrier i el 15 de setembre de 1919 va ser desmobilitzat. Sembla que amb un company publicà Les Glaneurs, full mensual antimilitarista aparegut entre el març de 1917 i el setembre de 1918. Segons algunes fonts, desertà després de l'armistici i va ser jutjat i condemnat el 9 de juliol de 1919 a tres mesos de presó, però aquesta deserció i aquesta condemna no figura en la seva fitxa militar. El 24 de novembre de 1914 s'havia casat al VI Districte de Lió amb l'empleada lionesa de pares italians Charlotte Louise Ernestina Marguerite Gatti. En aquesta època continuava vivint amb sos pares al número 1 del Cours Vitton de Lió. Cap a 1921 s'establí en una granja de sa companya a Bleury (Poilly-sur-Tholon, Borgonya, França) i esdevingué conreador. El 2 de febrer de 1929 es va divorciar de Charlotte Gattí davant el Tribunal d'Apel·lació de Lió i un any després, el 15 de febrer de 1930 es casà a Poilly-sur-Tholon amb Leontine Lecoeur. Membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG), va ser el gerent de l'edició francesa del seu òrgan d'expressió, el butlletí trimestral Le Résistant à la Guerre. En els anys trenta va fer costat el Moviment d'Objectors de Consciència (MOC) i col·laborà en el periòdic anarquista de son amic Alphonse Barbé Le Semeur, el qual defensava els objectors de consciència. També va pertànyer a la coordinadora «Cartel de la Paix de l'Yonne», que agrupava una quinzena d'associacions i de la qual va ser tresorer. A partir de 1933, i fins el seu control per part comunista, fou secretari del «Comitè de Lluita contra la Guerra de Poilly-sur-Tholon», adherit a l'antimilitarista «Comitè d'Amsterdam contra la Guerra». En 1933, en dues ocasions, retornà la seva cartilla de mobilització al Ministeri de la Guerra, fet pel qual va ser empresonat en dues ocasions per vuit dies a la presó militar del 4 Regiment d'Infanteria d'Auxerre (Borgonya, França), on decidí fer vaga de fam –aquest extrem tampoc no figura en la seva fitxa militar. En la revisió militar del 9 de febrer de 1940 va ser exclòs del servei per «astènia, mal estat general, taquicàrdia, dispnea d'esforç i buf sistòlic». El febrer de 1940 el seu domicili va ser escorcollat i durant la nit del 13 al 14 de juny de 19409 va ser detingut per distribuir fullets i reclòs a partir del 19 d'agost dins del camp d'internament de Vernet. Després de passar per altres tres camps de reclusió i emmalaltir, va ser posat en llibertat 17 mesos després. Marius Michel va morir el 4 de novembre de 1975 a l'Hospital de Joigny (Borgonya, França) i va ser enterrat a Poilly-sur-Tholon.

***

José Ledo Limia (1967)

- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.

***

- Stefano Romiti: El 30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo. Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A començament de 1917 entrà a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20 de març de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I Regiment de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En aquesta època passà de les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué el fullet Soldato fratello i permeté la fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer de 1919 va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de novembre de 1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat totalment el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La Spezia (Ligúria, Itàlia), que feia la línia Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina organitzà l'expatriació per tren de molts companys perseguits a França. En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del clandestí Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el juliol de 1924 una delació el va descobrir; després de donar una «lliçó» al confident, desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de la feina. Refugiat a Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina a la «Societat Italiana Ernesto Breda per a Construccions Mecàniques» de Sesto San Giovanni. A començament de 1925 retornà a Florència i va ser detingut en diverses ocasions per anarquista. El 25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de juny arribà amb documentació falsa a La Chapelette (Marsella, Provença, Occitània), on es refugiaven la major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet d'identitat francès, aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de carenar. Durant un breu període de temps treballà de ferrer a Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931 romangué a París (França), on va fer feina a les fàbriques Citroën i Renault i freqüentà la redacció de L'Endehors d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i treballà embarcat com a carboner per a una companyia de navegació amb el vaixell La Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres. El 8 setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos dies després s'integrà en la Divisió «Karl Marx» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a la bateria de Libero Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va obligar a retornar a Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el convenceren de no tornar a la Península. En 1939 freqüentà destacats anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan la invasió alemanya de França es mantingué en la clandestinitat, però el novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les drassanes de Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943 aconseguí fugir-ne i pogué retornar a Marsella, on s'integrà en la Resistència francesa. El dia del desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer marsellès de La Canebière. Després de la II Guerra Mundial, quedà a França fins el novembre de 1948, que retornà a Florència i es va reintegrar en els Ferrocarrils Estatals, encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de l'SFI, sense polemitzar, continuà militant entre el sector «antiorganitzador» fins a començament dels anys vuitanta que s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva autobiografia sota el títol Memorie di Stefano Romiti detto «Bimbo», reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18 de maig de 1992 a Florència (Toscana, Itàlia).

Stefano Romiti (1900-1992)

***

Germán Arrué Calvo (José Ortega)

- Germán Arrué Calvo: El 30 d'agost de 1917 neix a Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Germán Arrué Calvo, conegut com Tiroi, José Ortega i El Mejicano. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Germán Arrue, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Rosalía Calvo. En 1936 formava part de les Joventuts Llibertàries i quan el cop militar feixista de juliol d'aquell any es trobava a la zona de Terol (Aragó, Espanya) fent feina amb altres companys de Benaguasil a la collita del blat. Mobilitzat en el V Regiment d'Artilleria Lleugera, s'encarregà del transport de municions amb camions a diversos fronts (Terol, Lleida i Ebre). El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en un polvorí. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes, encara que es trobava a la Zona Lliure, s'integrà en la Legió Estrangera; traslladat al Nord d'Àfrica, va ser enviat a combatre a Tunísia. Després de l'armistici, ben igual que nombrosos altres exiliats espanyols, desertà de la Legió Estrangera i s'integrà en l'exèrcit de la França Lliure. En 1943, quan es creà la II Divisió Blindada (II DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque, sota el nom de José Ortega, entrà a formar part de la IX Companyia del III Regiment (La Nueve), formada gairebé pràcticament per republicans espanyols, molts d'ells llibertaris. Rebutjà qualsevol grau militar i restà com a simple soldat en el semieruga Teruel. El 24 d'agost, amb els companys de La Nueve formà part dels primers vehicles (Ebro, Guadalajara, Teruel, etc.) de la II BD que penetraren al París insurgent i arribaren els primers a l'Ajuntament parisenc. Després d'haver participat en l'anihilació dels nuclis de resistència alemanys i en la desfilada pels Camps Elisis el 26 d'agost amb el general Charles de Gaulle, continuà amb La Nueva en diverses accions bèl·liques, com ara la presa d'Estrasburg (Alsàcia) el setembre de 1944, l'alliberament del camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) o la presa del «Niu de les Àguiles» d'Adolf Hitler a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya), amb diversos companys llibertaris (Martín Bernal, Daniel Hernández, Manuel Lozano, Federico Moreno i Fermín Pujol). Després de rebutjar continuar amb accions de guerra amb el general Leclerc a la Indoxina, va ser desmobilitzat, refusant prendre la nacionalitat francesa. Després de treballar de perruquer a París, es casà amb Claire Marie Jeanne Dupont, que havia conegut després de la II Guerra Mundial, i s'instal·là a Lió (Arpitània), on, després de treballar uns mesos en una fàbrica de maons, esdevingué conductor de camions. Més tard, per qüestions burocràtiques, es nacionalitzà francès. Un cop jubilat s'instal·là a casa d'un dels fills a Mehaine (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc). Germán Arrué Calvo va morir el 3 de juliol de 2007 al Centre Hospitalari de Donapaleu (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc); una part de les seves cendres van ser dipositades al cementiri de Benaguasil i una altra van ser escapades en una terra que va conrear. El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La Nueve, 24 août 1944. Ces Républicains espagnols qui ont libéré Paris (2011).

Germán Arrué Calvo (1917-2007)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 d'agost

Esdeveniments

Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato

- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat, «suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.

Naixements

Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)

- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).

***

Portada dedicada a Paul Curien del periòdic parisenc Le Grelot del 15 de novembre de 1883

- Paul Curien: El 29 d'agost de 1866 neix a Haguenau (Alsàcia, França) l'anarquista Paul Marie Curien. Era fill de Martin Eugène Curien, capità tresorer del I Regiment de Cuirassers i cavaller de la Legió d'Honor, i d'Héloïse Séraphien Joséphe Soudan. Son pare morí amb 28 anys i sa mare, amb dos infants petits, es casà en segones núpcies amb el negociant en grans i farines Bertaux de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser enviat al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França), d'on va ser destituït per indisciplina. Tramés pensionat a Lilla amb son germà, donà mala vida als seus professors. Quan tenia 15 anys entrà a fer feina al negoci de teles d'un tal Lheureux i després com a ajudant del confeccionista Boutry van Isselsteyn, però abandonà aquestes feines. Posteriorment entrà d'aprenent amb dos carnissers i amb un forner, però per mor de les seves idees anarquistes va ser acomiadat. Sense bones relacions amb son padrastre, fugí de casa seva per tercera vegada. Es dedicà a la vagabunderia i a la mendicitat, arribant fins a París (França), i a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) s'intentà suïcidar. De bell nou a Lilla, entrà a fer feina amb el forner Boeuf-Pesez i s'afilià a la societat obrera «Les Amis du Progrès». En aquesta època llegia als companys els periòdics anarquistes (Le Forçat, La Lutte, etc.) i tenia com a heroïna Louise Michel. El 15 de novembre de 1883 marxà cap a París amb la intenció d'assassinar Jules Ferry, president del Consell de Ministres de França. Portava 35 francs d'unes factures que acabava de cobrar per al seu patró Boeuf-Pesez i un revòlver que havia robat al fill d'aquest. L'endemà, 16 de novembre, es presentà a l'oficina del primer ministre i demanà per Jules Ferry; l'uixer li va requerir alguna carta de presentació i ell va respondre que era el delegat d'un grup obrer de Lilla. Va ser conduït a l'interior de l'edifici i quan pensava que havia arribar a la porta del despatx de Ferry es precipità revòlver en mà, però dos uixers s'interposaren i després d'una breu baralla el desarmaren. Un cop emmanillat cridà «Visca l'anarquia! Visca la Social! Visca la Comuna!» als empleats que arribaven. Escorcollat, si li trobaren una trentena de cartutxos i durant l'interrogatori afirmà que un grup anarquista del departament del Nord havia votat la condemna a mort de Ferry i ell havia vingut a París a acomplir la sentència. La policia escorcollà la seva habitació a Lilla i decomissà nombrosos periòdics anarquistes (La Forçat, La Révolution Sociale, Le Travailleur, La Voix du Peuple, etc.). El 3 de gener de 1884 l'VIII Tribunal Correccional del Sena el va condemnar, amb la circumstància atenuant de la seva joventut, a tres mesos de presó i en sentir la condemna cridà «Visca la Revolució Social!». Un cop purgà la pena, retornà a Lilla, on continuà destacant per la violència del seu llenguatge en les reunions anarquistes. La Prefectura de Policia del Nord arribà a un acord amb sa família per a trobar-li una plaça dins l'administració del canal de Panamà. Marxà cap a Amèrica, però ocupà el lloc de feina durant poc temps. A finals de març de 1885, en assabentar-se d'una revolta a Colón (Colón, Panamà), s'uní als insurgents. Ferit de dues bales a la cuixa, va ser traslladat a l'Hospital de Panamà on va morir pocs dies després.

***

Suport de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en el diari parisenc Le Soir del 4 de maig de 1907

- Edme Grangé: El 29 d'agost de 1868 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Edme Philogène Édouard Grangé –a vegades citat erròniament Granger. Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean Baptiste Édouard Grangé i Angélique Octavie Véret. Es guanyava la vida com a cisellador. Després de diversos aplaçaments per a fer la mili, el 15 de novembre de 1890 es declarà insubmís al servei militar i, arran de no presentar-se al regiment de Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat, fugí cap a Bèlgica. El 16 de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar insubmís. Sota el llinatge Jules, havia retornat clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa companya i sos dos infants, instal·lant-se al domicili matern, al número 40 del carrer Rigoles de París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de cisellador al taller de Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer de 1891, denunciat anònimament dies abans per un veí («Un patriote»), pogué escapar dels dos gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que havien anat a detenir-lo al taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas al carrer Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir; finalment, va ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer Couronnes, a la qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de 1891 a l'Audiència del Sena, declarà que havia esdevingut anarquista llegint Denis Diderot, blasmà contra els exèrcits i cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «temptativa d'homicidi voluntari» –del delicte de «rebel·lió» va ser absolt–, i va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. Després de la condemna, sa companya abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per un company, mentre que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va enviar salutacions al periòdic La Révolte des de les mines de níquel de l'île des Pins de Nova Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup anarquista del XV Districte de París organitzà una vetllada familiar en benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar una campanya en el seu suport. En aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars al seu benefici. A començament de l'estiu de 1902 Les Temps Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de gràcia, però que no podia retornar a França perquè tenia prohibida la residència. En aquesta època s'estava a Nouméa (Nova Caledònia). A començament de 1907 Jean Grave intentà rellançar la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule Meunier. En 1907 la Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi pogués retornar, gestions que van ser rebutjades per l'administració penitenciària sota el pretext de «mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Les Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar d'una malaltia i que no tenia ni diners ni feina i per això obria una subscripció al seu favor que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es va beneficiar d'una reducció de pena i de l'obligació de residència i pogué retornar a la metròpoli. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per «endocarditis». El 9 de maig de 1920 es casà al XX Districte de París amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any anterior d'Henri Théodore Kramer. En aquesta època treballava en el seu ofici de cisellador i vivia al número 14 del carrer Picardie de París. Edme Grangé va morir l'11 d'octubre de 1923 al seu domicili, al número 115 del carrer Oberkampf, de l'XI Districte de París (França).

***

Gabriel Giroud

- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònim G. Hardy i C. Lyon –del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert, Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question, Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.

***

Foto policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894)

- Louis Boucher: El 29 d'agost de 1875 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Louis René Boucher –citat en algunes fonts erròniament com Bouchez. Era fill de Ferdinand Joseph Boucher, fuster escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i ornamentista. El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys (Clotilde Adnet, Jeanne Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), a una reunió de barri, al número 30 del carrer Aboukir de París, per tractar el tema de com respondre a les «Festes Francorusses» que es preparaven, i on mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3 d'octubre de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala Warin, al número 31 del carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893, segons un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis Boucher, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però la patrona els hi negà l'entrada i n'organitzaren un míting just davant. El 22 de novembre de 1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres anarquistes, un gran sopar després d'haver robat volateria a les botigues d'aviram del costat del parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de 1894 va ser detingut, fitxat el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a «associació criminal»; després de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge d'instrucció Henri Meyer que era membre d'una associació secreta que tenia diners per a comprar dinamita, però aquest no el va creure i el cas per «associació criminal» va ser finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de 1894 notificava que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40 de l'avinguda de Saint-Ouen. Restà empresonat en espera de judici i el 20 de març de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel Noël Hervy, Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència pel robatori d'un pollastre i tres sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós d'anarquista». Entre el 10 i el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre ells son germà Léon Alphonse Boucher, per l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i ell va ser absolt, mentre que son germà va ser condemnat a cinc anys de presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa vida vivia al número 22 del carrer Poteau de París. Louis Boucher va morir el 13 d'agost de 1923 a Les Bâtes (Limay, Illa de França, França).

***

Notícia orgànica d'Ernest Granier apareguda en el setmanari de Lunel Le Fanal de l'1 de març de 1908

- Ernest Granier: El 29 d'agost de 1887 neix a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i lliurepensador Ernest Barthélemy Granier. Era fill de Jean Granier, conreador, i de Cécile Teissier. Es guanyava la vida treballant de viticultor. A principis de 1908 era secretari de «La Libre Pensée» d'Aigüesmortes i organitzà una conferència de Sébastien Faure a la localitat. El 8 d'octubre de 1908 va ser incorporat al 39 Regiment d'Artilleria per a fer el servei militar i el 22 de setembre de 1910 va ser nomenat canoner, passant a la reserva l'1 d'octubre de 1910. El 26 d'octubre de 1912 es casà civilment amb l'anarquista Rosa Jeanne Bout. El 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. L'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 2 Regiment d'Artilleria de Muntanya; el 19 d'octubre de 1917 al 119 Regiment d'Artilleria Lleugera; el 6 de gener de 1918 al 1 Regiment d'Artilleria de Muntanya; i l'1 de maig de 1918 al 13 Regiment d'Artilleria de Muntanya. El 18 de maig de 1918 va ser desmobilitzat. Membre del Grup Anarquista d'Aigüesmortes, en 1923 figurava en un registre d'anarquistes de la policia, però on s'especificava que no militava gaire. Sembla que és el mateix Ernest Granier que en 1932 treballava de conreador a Laurenç (Llenguadoc, Occitània) i va ser condemnat el 8 de novembre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a 25 francs de multa per agressió al propietari Mas per una «qüestió de dones». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida campestre a Chelles-sur-Marne (1925).
Madeleine Hennuin amb son company André Colomer (al centre amb corbatí), Georges Vidal (a l'esquerra amb barret) i Sébastien Faure (amb capell de palla), entre d'altres

- Madeleine Hennuin: El 29 d'agost de 1891 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i feminista Madeleine Henriette Adeline Hennuin, més coneguda com Madeleine Colomer i que va fer servir el pseudònim Hauteclaire. Era filla de Clément Jules Auguste Hennuin, fabricant de tul, i de Marie Louise Virginie Dupuis, domèstica. El 3 de febrer de 1914 es casà al V Districte de París (França) amb l'anarquista Jean Eloi André Colomer. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Descartes del V Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, acompanya son company a l'exili després aquest es declarés insubmís, i la parella s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on el 18 de setembre de 1914 tingué una filla, Tristane Marguerite Colomer. Quan Itàlia entrà en la guerra, André Colomer va ser extradit a França, però finalment va ser llicenciat el mateix dia de l'armistici. El 3 de març de 1919 morí sa filla. A principis dels anys vint, sota el pseudònim Hauteclaire, col·laborà en Le Libertaire. Cap el 1922 allotjà al seu domicili Georgette Ango (Mimosa), a la qual introduí en el pensament anarquista. El 23 de novembre de 1923 va fer la conferència sobre Oscar Wilde «La génie est un désir et une volonté» als local de Famille Nouvelle per al Grup Anarquista del XII Districte de París. Durant la tardor de 1923, en ple «Cas Philippe Daudet», s'encarregà d'anar a Ais de Provença (Provença, Occitània) per a recuperar manuscrits inèdits que Daudet havia confiat a l'anarquista Georges Vidal. Detinguda el desembre de 1923 en arribar amb tren a París, els manuscrits van ser decomissats per la policia, però va ser posada en llibertat amb còpies dels documents segrestats. Participà activament en la campanya per l'amnistia de Jeanne Morant, a la qual va visitar a la presó de Rennes (Bretanya) a finals de 1923. En 1924 era membre de la redacció del diari Le Libertaire. Entre els anys 1925 i 1926 participà en les activitat del «Club des Insurgés» (Club dels Insurgents). El 16 de març de 1926 fou una de les oradores, amb la feminista anarquista Marguerite Guepet, de la conferència contradictòria «Le rôle de la femme dans la Société de demain: pour ou contra la panmasculinisme, la panféminisme est il souhaitable?» (El paper de la dona en la societat del demà: a favor o en contra del panmasculinisme, és desitjable el panfeminisme?). En 1927 militava en la Unió Anarquista Comunista (UAC) i en aquesta època vivia al número 19 del carrer Piver de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Fugint de la repressió, cap el 1929 marxà amb son company a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia), on André Colomer morí en 1931. De bell nou a França, s'instal·là al número 128 del carrer Charenton de París. A principis dels anys trenta estava fitxada per la policia com a «anarquista comunista». Després de la mort de son company, va perdre el cap; denunciada pels veïns pel seu comportament alienat, el 10 d'abril de 1934 va ser internada a la infermeria especial de la presó preventiva de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de Louise Lahaye publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juliol de 1927

- Louise Lahaye: El 29 d'agost de 1897 neix a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista Louise Lahaye, també coneguda com Louise Maurice, pel llinatge de son company. Era filla dels fruiters Victor Louis Lahaye i Rosalie Eugénie Laurent. Es guanyava la vida com a obrera i en els anys vint va ser fitxada com a anarquista. El 7 de juny de 1924 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb l'anarquista Louis André Maurice. En el número del 29 de juliol de 1927 de Le Libertaire es publicà un avís dels companys marsellesos on s'avisava que es dedicava a calumniar els companys dels quals rebia solidaritat. En els anys trenta vivia al número 24 del carrer Jouye Rouve del XX Districte de París (França) i figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca de verificació domiciliària de la policia. Després de la II Guerra Mundial vivia al carrer Loos del XI Districte de París i la seva llar figurava en el llistat de domicilis a vigilar per part de la policia. Louise Lahaye va morir el 19 de març de 1979 a Bry-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Costa Vilà publicada en el periòdic tolosà Espoir del 31 d'octubre de 1971

- Josep Costa Vilà: El 29 d'agost de 1899 neix a Vilamaniscle (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Vicenç Costa Vilà –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Padern. Sos pares, llibertaries, es deien Martí Costa Padern, llaurador, i Teresa Vilà Soler. En 1926 comença a treballa de ferroviari a l'estació duanera internacional de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i posteriorment va ser destinat a l'estació de Barcelona (Catalunya) de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA). Establert a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre de les milícies que es ferroviaris crearen i participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, amb els pares tancats pels feixistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), passà a França. S'establí a Mont-real (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. En 1963 una paràlisi li afectà la meitat del cos deixant-lo malmenat fins a la seva mort. Josep Costa Vilà va morir el 26 de març de 1971 a la clínica Delteil de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio Sin Paván apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de febrer de 1992

- Antonio Sin Paván: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio José Sin Paván –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Payán. Sos pares es deien Antonio Sin i Manuela Paván. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Paván va morir el 26 de novembre de 1991 al seu domicili de «Saint Gilles» de Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).

Ramón Liarte Viu

- Ramón Liarte Viu: El 29 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, llaurador, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Mâcon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Jeanne Garandel (Jeanne Pantais)

- Jeanne Garandel: El 29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya) l'anarquista Jeanne Marie Garandel, més coneguda com Jeanne Pantais, pel llinatge de son company, o Jeannette. Sos pares es deien Jean Garandel i Maria Virginie Le Guilloux. Amb quatre anys sobrevisqué a una meningitis gràcies a la intervenció de l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Trélazé (País del Loira, França) i quatre anys més tard començà a treballar de criada. Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg laic de joventut mixt «Floréal», fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del Loira, França), centre de nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936 col·laborà, amb poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es casà a Angers (País del Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis Pantais, que havia lluitat a la guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son company nombrosos militants espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França), als quals se subministrava documentació falsa, i francesos refugiats a la regió. La parella també participà, ella fent la guaita, en el robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després era redistribuïda als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial participà amb son company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la Federació Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i André Rivry, el congrés de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la parella s'oposà a la tendència encapçalada per Georges Fontenis i el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB). Després de la victòria d'aquesta tendència i que la FA esdevingués Federació Comunista Llibertària (FCL), la parella participà en la construcció d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés celebrat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin Intérieur de la FA, del qual son company era responsable. També fou membre de «La Libre Pensée», on ocupà càrrecs orgànics, i prengué part en les gires propagandístiques organitzades pels germans Lapeyre, en les quals participà activament en avortaments clandestins i en la difusió dels mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la paperassa administrativa del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto, alguns cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de setembre de 2014 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

Jeanne Garandel (1919-2014)

Continua...

---