Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Revolución Social

- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Barbier (26 de febrer de 1894)

- Émile Barbier: El 8 de gener de 1858 neix al V Districte antic, actual II Districte, de París (França) l'anarquista Émile Alphonse Barbier. Era fill de Joseph Placide Barbier, pintor en la construcció, i de Victorine Madeleine Poisier, cosidora. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pintor en la construcció. L'octubre de 1872 vivia al número 58 del carrer Cherche Midi del VI Districte de París. A principis dels anys noranta va ser un dels fundadors el grup anarquista «La Revanche de Fourmies». Sembla que es el mateix Barbier que assistia a les reunions del Grup Anarquista del Faubourg Marceau, al carrer Pascal. El 26 d'abril de 1892 va ser fitxat com a «anarquista» en una llista de la Prefectura de Policia de París. Diversos informes de confidents de la policia assenyalen la presència d'un tal Barbier en diverses reunions anarquistes, però com que no citen el nom podria tractar-se de l'anarquista Louis Alexandre Barbier. Figura en un informe policíac de recapitulació d'anarquistes del 15 de desembre de 1893. El 26 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 10 del carrer Roger del XIV Districte de París, va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos llibres i fullets socialistes revolucionaris, correspondència i un revòlver carregat; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però durant l'interrogatori negà formar part del moviment llibertari. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de residència fixa del 31 de desembre de 1894 i també en altre del 31 de desembre de 1896. En aquesta època vivia al número 106 del carrer Château. En 1899 era membre del Grup Comunista del XIV Districte de París. Després de 1900 figurava en altres registres policíacs i aleshores vivia al número 62 del carrer Vercingétorix. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Philibert Alicante (7 de març de 1894)

- Philibert Alicante: El 8 de gener de 1861 neix a Sèvres (Illa de França, França) l'anarquista Philibert Alicante, conegut com Théodore Alicante. Sos pares es deien Alippe Alicante, calderer, que va morir pocs mesos després de néixer ell, i Marie Antoinette Druet. Va fer feina d'operari en una màquina talladora de sabates de cautxú i posteriorment es dedicà a treballar cuiros. El 19 de desembre de 1891 es casà a Gentilly (Illa de França, França) amb la jornalera parisenca Marie Scholer i amb aquest matrimoni legitimà cinc infants: François, nascut en 1880; Annette, nascuda en 1882; Louise, nascuda en 1885; Catherine, nascuda en 1887; i Lucie, nascuda en 1890. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Comète de Gentilly. El seu domicili va ser controlat per la policia el 13 de juny de 1892 i el 30 d'abril de 1893, i figurava com a «anarquista militant» en un llistat del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia de París (França). El 7 de març de 1894, en una agafada antianarquista, va ser detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» i el seu domicili del carrer Comète va ser escorcollat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París sense cap resultat; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat. El 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En 1899 assistí com a delegat del grup de Gentilly del blanquista Partit Socialista Revolucionari (PSR) al congrés que se celebra a la Sala Japy de París. El 18 de març de 1933 el seu negoci de cuiros i pells establert al número 14 del carrer Frileuse de Gentilly va ser declarat en fallida. El 29 d'abril de 1935 va fer separació de bens amb sa companya Perrichon; en aquesta època vivia al número 47 del carrer Benoît-Malon de Gentilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort d'Amilcare Molgora apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 21 de setembre de 1935

- Amilcare Molgora: El 6 de gener de 1862 neix a Pineròl (Piemont, Itàlia) l'anarquista Amilcare Molgora –també citat Molgola. Era fill d'Annibale Molgora i Luigia Bianciotti. Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (teixidor en seda, estucador, enguixador) a Torí (Piemont, Itàlia). El 2 d'agost de 1881 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a tres anys de presó per «robatori» i el 30 de gener de 1885 el Tribunal de Pineròl el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó per «complicitat en la fabricació i distribució de moneda falsa», condemna que va prescriure aquell any. El juliol de 1886 va ser detingut a Como (Llombardia, Itàlia) i repatriat a Pineròl, on la policia va perdre el seu rastre. En 1898 sembla que s'estava a Suïssa, on el juny formà part dels grups d'obrers italians que s'ajuntaren a la frontera per anar a participar en els motins revolucionaris de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1904 la policia italiana el tenia localitzat a Suïssa, on havia arribat d'una estada per Amèrica. Establert a Zúric (Zúric, Suïssa), vivia al número 312 d'Hardstrasse. En aquesta època es dedicava a sufragar i editar pamflets i manifests anarquistes i distribuir-los. El 5 de juny de 1906 va ser expulsat, juntament amb els anarquistes Luigi Ettore Freghi i Anton Honzakko, de Suïssa per «propaganda anarquista» i per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zúric. Posteriorment emigrà al Caire (Egipte). En 1926 i 1927 vivia a Heliòpolis, a l'actual barri de Tell Hisn del Caire, i estava subscrit a Il Risveglio Anarchico. En 1935 el seu fill, Luigi Molgora, envià una carta al periòdic Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on notificava la mort de son pare aquell any al Caire.

***

Louis Lumet dibuixat per Bertin

- Louis Lumet: El 8 de gener de 1870 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, poeta, escriptor, francmaçó i propagandista anarquista Louis Joseph Lumet. Fill d'una família que s'havia implicat en els fets revolucionaris de 1848, sos pares es deien Jean Baptiste Lumet, vinyataire, i Louise Dérouet, i dirigien una fàbrica de pelleteria. Després de fer estudis amb els Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús d'Issoudun, marxà cap a París, on es guanyà la vida treballant d'empleat d'assegurances. En la dècada dels noranta vivia amb sos pares al número 10 del carrer Nicolo del XVI Districte de París. El 8 de maig de 1891 va ser declarat exempt per a fer el servei militar per «feblesa de constitució», aquesta exempció va ser renovada el 23 de maig de 1892, i en les posteriors (1894, 1901, 1907), fins que finalment va ser alliberat de les obligacions militars en 1916 per «feblesa general». Entre novembre de 1891 i febrer de 1894 col·laborà en la revista anarquitzant L'Art Social, de Gabriel Delasalle (Gabriel de la Salle). Interessat en diverses disciplines (literatura, història, sociologia, teatre, arts decoratives, ciència, etc.), a més de la Revolució Social, debutà literàriament, molt influït pel moviment simbolista, en temps del cas Dreyfus, juntament amb Stéphane-Georges Lepelletier de Bouhélier (Saint-Georges de Bouhélier) i Eugène Montfort, i fou amic d'Albert Fleury i de Charles-Louis Philippe. Participà en el cenacle literari de la Montagne-Sainte-Geneviève de París, juntament amb Émile Janvion i altres. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara La Grève Générale (1893-1895 i 1899-1900), L'Effort (1896-1902) i Le Libre (1897-1898). L'abril de 1895 creà a París la revista d'inspiració llibertària, en defensa de l'art social i de les idees naturistes, L'Enclos. Arts; dits et faits, pour le mieux (1895-1899), juntament amb Fernand Pelloutier, Charles-Louis Philippe, Jacques-Gabriel Prod'homme i altres amics (Jean Baffier, Léon Frapié,  René Ghil, Lucien Jean, Albert Lantoine, Hugues Lapaire, Léon Riotor, etc.), publicació que dirigí, administrà i en la qual col·laborà, i de la qual es desmarcà el maig de 1897. Entre 1895 i 1901 col·laborà en Le Libertaire i Le Supplément Littéraire des Temps Nouveaux publicà textos seus. En 1896 vivia al número 7 del carrer de l'Annonciation del barri parisenc de Passy. Va ser admès en la «Chevalerie du Travail», una mena de francmaçoneria sindical. Entre 1897 i 1901 col·laborà en La Revue Naturiste –en el número 3, de maig de 1897, publicà l'article «Pour les femmes contre le feminisme», on criticava el parlamentarisme de les feministes. Durant la primavera de 1897 fundà el «Théâtre Civique», dins del marc de l'anomenat «Teatre Social», que representava obres dramàtiques revolucionàries als barris obrers, a més de fer cursos de teatre i d'espectacles. També participà en societats per divulgar al gran públic l'obra dels artistes d'aleshores. En 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple, diari dirigit per Sébastien Faure, destinat a adherit els llibertaris a la causa d'Alfred Dreyfus. En març de 1899 fou un dels fundadors de la Societat de les Universitats Populars, la qual el 9 d'octubre d'aquell any s'instal·là al Faubourg de Saint-Antoine i serà l'origen de la creació de gairebé 120 universitats populars en els anys següents. L'hivern de 1900 va fer costat el «Grup de Solidaritat Internacional i d'Ajuda als Detinguts». L'abril de 1901 signà, amb altres escriptors francesos, un manifest en suport de la Rússia revolucionària engegat per escriptors russos. També l'abril de 1901 cofundà, amb Édouard Massieux, el grup «L'Art pour tous», lligat a la Federació de les Universitats Populars (FUP), que, a més d'organitzar visites guiades als museus, publicà entre 1903 i 1905 una revista mensual del mateix títol i de la qual fou editor científic. El febrer de 1903 s'adherí al grup dels «Chansonniers Socialistes». En el número del 27 de juny de 1903 el diari parisenc L'Intransigeant l'acusà de nacionalista i de «socialista reaccionari». En aquesta època, ja declaradament francmaçó, es decantà pel socialisme d'Alfred Léon Gérault-Richard i col·laborà en el diari republicà La Petite République, on en 1904 va publicar en lliuraments «Les cahiers d'un congréganiste» i una mena d'autobiografia, «Le chaos», que després va ser editada en llibre. Cap el 1906 va ser nomenat inspector general d'ensenyament de dibuix a la Direcció de Belles-Arts i aquest mateix any va fer, amb Albert Keim, una sèrie de biografies (Balzac, Beethoven, Berlioz, Dickens, Diderot, Edison, Hugo, Lamartine, Musset, Pasteur, Shakespeare, Tolstoi, Wagner, Washington, etc.) sota el títol Les grans hommes. El 20 de juliol de 1907 testimonià davant el I Tribunal del Sena en el judici sobre l'autoria de la música de L'Internationale, mostrant-se partidari de Pierre Degeyter i no de son germà Adolphe Degeyter. Desmarcat totalment de la causa social i del moviment obrer, en 1914 s'arrenglerà en la «Unió Sagrada». Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le XIXe Siècle, L'Almanach Socialiste Illustré, Les Arts Français, Le Chambard Socialiste, Comoedia, Coopération des idées, L'Éclaireur de l'Ain, La France Libre, La Grande Revue, L'Indépendant du Cher, La Lanterne, Lutèce, L'Homme Libre, Messidor, Le Mouvement Socialiste, Paris-Journal, La Plume, La Presse, Le Rappel, La Revue de Paris, etc. A més de les citades obres, publicà Le Meilleur mire, rythmes, poème du livre «Etre» (1893), Contre ce temps (1896), La vie d'un (1897), Conversation avec Idéa (1897), La fièvre (1898), Le chaos (1901), Le Théâtre Civique (1900), L'Art pour tous (1904), Napoléon I. Empereur des Français (1908), Le dessin par les grands maîtres (1912, amb Yvanhoé Rambosson), Pasteur. Sa vie, son œuvre (1914 i 1922), Les écoles en 1792 et en 1914-1917 (1917, traduït al castellà aquell mateix any), La Défense Nationale. Un an de guerre (1915), La France héroïque et ses alliés (1914-1916) (1919, amb Gustave Geffroy i Léopold-Lacour), Georges Clemenceau. Sa vie, son oeuvre (1919, amb Gustave Geffroy), Les enfants de la patrie en 1792-1795 et les pupilles de la nation (1914-1918) (1919), entre d'altres. Abans de morir, dirigí els serveis de propaganda de l'Exposició d'Arts Decoratives i Industrials Modernes que se celebrà entre abril i octubre de 1925 a París, però, greument malalt, Louis Lumet va morir el 5 de desembre de 1923 al seu domicili, al número 6 del carrer Froidevaux, del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat a la seva població natal d'Issoudun, amb exèquies a l'església de Saint-Cyr d'aquesta població. Dies abans de morir, el 26 de novembre de 1923, s'havia casat al XIV Districte de París amb Augustine Claire Eugénie Pigot. Amic de l'escultor Jean Baffier, a qui defensà tota sa vida malgrat el seu reaccionarisme i el seu antisemitisme, donà dos obres d'aquest al Museu d'Issoudun i al Museu de Nevers (Borgonya, França).

Louis Lumet (1870-1923)

***

Notícia d'Emmanuel Gouffreteau apareguda en el diari de La Rochelle L'Écho Rochelais del 7 de novembre de 1894

- Emmanuel Gouffreteau: El 8 de gener de 1877 neix a Gémozac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Emmanuel Gouffreteau. Sos pares es deien Eutrope Gouffretau, conreador, i Marie Salomé. Es guanyava la vida treballant de fuster en la construcció a Marsella (Provença, Occitània). El 25 de maig de 1912 es casà a Marsella amb Marie Noëli Constant. En aquesta època vivia al número 71 del bulevard Chemin de Fer. Quan la Gran Guerra va ser llicenciat després d'haver estat gasejat al front i a partir d'aquest moment tingué problemes per problemes de salut per exercir la seva professió. Freqüentà les reunions del grup anarquista marsellès de la Unió Anarquista (UA) i feia propaganda llibertària i comunista al seu barri. En 1922 vivia al número 118 del bulevard de la Blancarde del IV Districte de Marsella. Emmanuel Gouffreteau va morir el 12 d'abril de 1927 al seu domicili, al bulevard Grotte Rolland, de Marsella (Provença, Occitània).

Joseph Ferrand

- Joseph Ferrand: El 8 de gener de 1880 –altres fonts indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella (Provença, Occitània), on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París (França) començà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van permetre el desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François Vaillant. Processat a Amiens (Picardia, França) amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de treballs forçats. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària –entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 va ser relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre. Joseph Ferrand va morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en data desconeguda.

***

Miguel Almereyda

- Miguel Almereyda: El 8 de gener de 1883 –el registre de defunció cita erròniament el 5 de gener– neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Sos pares, no casats, es deien Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista. Algunes fonts diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 s'instal·là a París (França) i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i treballà com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Georges Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, creà aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però de mica en mica s'allunyà del moviment anarquista. El març de 1913 deixà, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que mantingué un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels «Camelots du Roi» i d'altres grups dretans, es va comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la Gran Guerra, reivindicà el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

Foto policíaca d'Alberto Di Giacomo

- Alberto Di Giacomo: El 8 de gener de 1886 neix a Magione (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Alberto Di Giacomo, conegut com Il Moro o Il Moretto. Era fill d'Andrea Di Giacomo i de Polina Bini. De ben jovent passà a viure al barri de Trionfale de Roma (Itàlia) i treballava als forns de Valle Aurelia de la ciutat. Estava fitxat per la policia com a «anarquista perillós, capaç de cometre atemptats». Entre 1911 i 1920 va ser un dels principals membres de la fracció més radical de la Lliga dels Obrers de Bòvila. En 1921 s'integrà en els «Arditi del Popolo» i a finals de juliol d'aquell any entrà a formar part, com a un dels màxims exponents del «Batalló Trionfale», de la direcció romana d'aquesta organització. En 1923 va ser detingut per insultar i apallissar feixistes. El setembre de 1926 va ser novament detingut sota l'acusació de planificar un atemptat contra el règim feixista. En 1927 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A partir de 1929 visqué al carrer Tunisi del barri de Triomfale, on freqüentava l'anarquista Errico Malatesta. El juny de 1931 se li va assignar confinament per tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari per «activitats anarquistes i pertinença al Socors Roig». El novembre de 1932, amb motiu del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma», va ser amnistiat del període de confinament que li restava. De bell nou a Roma, s'integrà immediatament en la resistència al règim i novament va ser amonestat formalment el maig de 1933. Un informe policíac de 1934 l'assenyala com un dels anarquistes més «perillosos» de Roma i que cal mantenir estretament vigilat. El juny de 1935 va rebre una nova amonestació i el juny de 1940, amb l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, se li va assignar de bell nou confinament per tres anys a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, pogué retornar a Roma, integrant-se en un grup de «Giustizia e Libertà» de la resistència antifeixista. El 19 de desembre de 1943 va ser detingut en una gran agafada. El 4 de gener de 1944 va ser enviat secretament a la presó de Regina Coeli i l'endemà deportat, juntament amb altres tres-cents companys, amb el tren núm. 16 cap a Alemanya, arribant el 13 de gener de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Posteriorment va ser traslladat al camp d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria) i finalment novament enviat a Mauthausen. Alberto Di Giacomo va ser assassinat el 15 de setembre de 1944 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). El 13 de gener de 2014 l'Ajuntament de Roma va col·locar una stolpersteine, al número 27 del carrer Laterizi, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Alberto Di Giacomo (1886-1944)

***

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi o Antonio Ansaldi. Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dos últims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11 de juny de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).

***

Manuel Rojas Sepúlveda

- Manuel Rojas Sepúlveda: El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

***

Necrològica de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic tolosà CNT del 22 de febrer de 1953

- José Gamaza Parra: El 8 de gener de 1902 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. Sos pares es deien Luis Gamaza i Manuela Parra. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional de Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en les milícies confederals. En 1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, coneguda com  «Brigada La Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre al front de Madrid (Espanya). A partir de juliol de 1938 passà a lluitar a la batalla de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Més tard va ser integrat en la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer agrícola i després com a terrelloner en diverses obres de pantans. En aquests anys formà part de la CNT en l'exili. Sa companya fou Francisca Pérez. José Gamaza Parra va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital General de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Manuel Valeri Niubó i Santdiumenge –el certificat de naixement cita Sandumenge com a segon llinatge–, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo, Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Sos pares es deien Francesc Niubó Coll, carter, i Josepa Santdiumenge Armengol. Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia, El Día Gráfico, L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front, La Humanidad, ¡Ja... ja!, Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es casà civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró –el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per «incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es presentà com a voluntari al front d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu motoritzat són errònies– i fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre «la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació «Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com ara La sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lícula Erasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al seu poble natal, on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Débâcle

- Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

***

Capçalera d'El Eco de Ravachol

- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol –que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)– i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número i últim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

***

Capçalera de Probuda

- Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari Probuda (El Despertament), subtitulat «Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars. Entre 1919 i 1920 reaparegué com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

***

Portada del primer número d'Espoir

- Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Espoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, Félix Álvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc. «Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

Naixements

Foto policíaca d'Hippolyte Baben (9 de març de 1894)

- Hippolyte Baben: El 7 de gener de 1845 neix a Sent Sarnin de Rance (Roergue, Occitània) l'anarquista Hippolyte Antoine Baben. Sos pares es deien Auguste Baben, serraller, i Victoire Alrieg. Serraller ferrer com son pare, es va instal·lar a París (França). El març de 1894 va ser fitxat com a anarquista. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 11 del carrer Popincourt de l'XI Districte de París, on vivia tot sol, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Aquell mateix dia vuit domicilis d'anarquistes més van ser escorcollats. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 16 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El desembre de 1894 el seu nom figurava, com a «militant anarquista», en un registre nominal d'anarquista de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Julien Xixonet apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 21 de julioil de 1919

- Julien Xixonet: El 7 de gener de 1859 neix a Taurinyà (Cantó de Prada, Conflent, Catalunya Nord; actualment pertany al Cantó de Canigó) l'anarquista Julien Joseph Louis Xixonet, també conegut com Jules Josep François Xixonnet. Sos pares es deien Joseph Xixonet, sabater, i Elisabeth Marty (Martí). Va militar a Prada, Besiers, Narbona i Lió. Entre 1879 i 1881 va ser declarat «no apte» per a fer el servei militar per «manca de talla», però l'11 de maig de 1882 va ser considerat apte i integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Després del famós «Procés dels 66» anarquistes de gener de 1883 a Lió (Arpitània), sembla que marxà cap a Algèria. En 1886 ja s'havia establer a Alger (Algèria) i es va presentar com a candidat abstencionista a les eleccions departamental del Consell General d'Alger del 19 de setembre de 1886 i va aferrar un manifest als carrers algerians reivindicant l'autogestió i la fi de tot poder, encara que oficialment no hi va concórrer ja que el seu nom no figura en el llistat de candidats. En els anys noranta formava part del grup anarquista del barri de Mustapha d'Alger, juntament amb altres companys (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich, Étienne Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine, Alphonse Lauze, Claude Leagay, Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Félix Pelegrin. Henri Rabotin, Joseph Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine Souche, etc.). A Alger treballava en el seu ofici de sastre a domicili i vivia al número 30 del carrer Rovigo. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres militants (Marius Camboulives, Jean Faure, Parik, Ernest Reissner, Paul Rieger), patí l'escorcoll de casa seva i, a més de nombrosos escrits anarquistes, entre ells papers amb anotacions sobre la fabricació d'explosius, la policia va trobar objectes que podrien utilitzar-se per a manufacturar bombes. No obstant això, després de ser interrogat, va ser alliberat. El 30 d'abril de 1892, com a prevenció de la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig, va ser detingut a Alger amb altres companys (Henri Auriol, Gustave Baillac, Marius Camboulives, Jean Faure, Victor Hayard, Baptiste Huet, Étienne Lemine, Édouard Morlay, Félix Pellegrin, Alexandre Rousset i Pierre Sarcelle) sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat», però finalment el seu cas va ser sobresegut. La policia el qualificà de «violent de paraules». Participà en la publicació del periòdic anarquista algerià La Marmita Sociale, del qual només va sortir un número el 15 de gener de 1893. A finals d'agost de 1893 va ser detingut amb Charles Noton després d'aferrar cartells al carrer Michelet. Estava molt lligat al grup de sabaters anarquistes d'Alger, entre ells el mallorquí Antoni Coll, Guastapaglia, Joan Llobera i Pascal Santoro. El novembre de 1893 la policia pensà que havia retornat a la metròpoli, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però en realitat estava treballant a la colònia anarquista de Tarzout, a prop de Ténès (Chlef, Algèria), promoguda per l'enginyer arquitecte anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus i amic d'André Reclus, on feien feina nombrosos àcrates. El 6 de gener de 1894, en un escorcoll d'aquesta granja, la policia va trobar a les seves dependències diverses notes en castellà i els fullets Précis du mouvement anarchiste i L'anarchie en cour d'assisses, de Sébastien Faure. Després d'aquest escorcoll, amb diversos empleats de la granja «falansteri» de Paul Régnier (Benouar ben Atoufi, Émile Boisson, Jean Cheitanov, Antonio López Rodrigo, Jean Baptiste Lortal i Laurent Tracol), marxaren cap a la granja d'André Reclus portant una bandera roja, i dos d'ells armats amb garrots, per a intentar oposar-se a un nou escorcoll. Quan els gendarmes els van detenir, André Reclus cridà «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser processat. De passada, la policia realitzà un escorcoll en una altra granja on es trobava Léonce Cotinaud i on es va requisar un gran volum de correspondència. Els detinguts van ser acusats de «menyspreu al magistrat» i traslladats primer a Ténès i després empresonats a Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria). Julien Xixonet va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Correccional el 21 de juny de 1894 a un mes de presó. Membre del Sindicat de Sastres, el novembre de 1894 fou un dels principals animadors de la vaga de sastres d'Alger, que sembla que fou la primera vaga es va donar a la capital algeriana. Posteriorment visqué a Cavaignac (actual Abou El Hassan, Chlef, Algèria). Julien Xixonet va morir d'un atac de cor sobtat durant la nit del 15 al 16 de juliol de 1919 a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef, Algèria) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Julien Xixonet (1859-1919)

***

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

- Jeanne Adnet: El 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) l'anarquista Marie Alphonsine Adnet, més coneguda com Jeanne Adnet i també com Jeanne Quesnel, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Victor Adnet, empleat als ferrocarrils, i Louise Elisabeth Anaud. Costurera de professió, el 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i acusada d'«associació criminal». En aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, fonedor de coure i socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare, al número 16 del carrer Victor Hugo de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Les dues germanes es reunien amb un grup de joves anarquistes (Louis Bouchez, Charles Chafouis, Cornuault Le Rouquin, Henri Desforge, Armand Godard, Romain Labeyrie, Étienne Large, Georges Mocquet, Gaston Perrot) al domicili d'un venedor de vins al carrer Abbesses del XVIII Districte de París. En 1895 era la companya d'Armand Godard, amb qui havia estat detinguda el juliol d'aquell any a Brussel·les (Bèlgica) a resultes d'un desvalisament al domicili d'un fabricant de bicicletes. Embarassada, va ser admesa en una maternitat, mentre son company va ser condemnat l'agost de 1895 a 15 mesos de presó. Clotilde Adnet va ser condemnada el 25 d'abril de 1897 per l'Audiència de Brabant (Flandes) a sis anys de presó per emissió de moneda falsa i ella la visitava a la presó de Petits-Carmes de Brussel·les. Sentia vertadera devoció per sa germana Clotilde i decidí propiciar la seva evasió. El 23 de maig de 1897, en una de les visites a la presó, les germanes aconseguiren canviar-se entre elles les vestimentes i Clotilde pogué sortir de la presó i Jeanne entrar-hi. Una guardiana s'adonà que els colors dels cabells no eren els mateixos i donà l'alarma. Després de nombrosos interrogatoris, el juliol de 1897 va ser posada en llibertat i el seu cas d'evasió finalment va ser sobresegut. El juny de 1898 les dues germanes van ser rebudes a París per la periodista llibertària Caroline Rémy (Séverine), qui va aconsellar a l'evadida que es refugiés al Regne Unit. Séverine publicà un article sobre Clotilde Adnet arran d'aquesta entrevista. Jeanne retrobà sa germana Clotilde en el seu exili de Londres (Anglaterra) i l'11 de juliol de 1897 va escriure a Max Nettlau per a sol·licitar-li ajuda per a aconseguir un advocat per a sa germana en el procés d'extradició cap a Bèlgica que s'havia engegat. Jeanne Adnet va morir el 26 de desembre de 1942 a Bagnolet (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica sobre Maurice Manuel apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 15 de març de 1893

- Maurice Manuel: El 7 de gener de 1872 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Manuel, conegut com Perrier. De pare desconegut, era fill d'Honorine Manuel, vídua de Perrier. Vivia amb sa mare al número 8 del carrer Saint-Mathieu de Marsella. Posteriorment visqué al número 27 del carrer Glandeves i, a partir de 1893 al número 3 del carrer Fortia de Marsella. Sense professió definida, va treballar en diferents feines (comissionat, venedor ambulant de periòdics i fullets revolucionaris, licorista, impressor, etc.). A principis de la dècada dels noranta era membre, amb altres companys (Julius Boisson. Ernest Lavisse, Venance Lesbros, Marius Raphaël, etc.), del grup anarquista «Jeunes» i albergava als seu domicili l'anarquista rus David Tapuzzo. L'agost de 1891 va ser tancat a la presó Chave de Marsella amb els anarquistes David Tapuzzo i François Traverso, sota l'acusació d'«amenaces de mort» contra el director del periòdic Le Radical, qui havia publicat un article injuriós vers els anarquistes; jutjat, el seu cas va ser sobresegut. En 1892 va fer el servei militar en el Serveis Auxiliars pel seu «estrabisme força pronunciat». També va ser membre del grup anarquista «Les Rénovateurs» (Lontant, Marquet, Roche, Traverso, etc.) i a principis de 1893 va ser responsable de la difusió d'un recull de cançons revolucionàries en forma de pamflets editades per aquest grup. En aquesta època era membre de la redacció de la segona sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur (gener i febrer de 1893), periòdic que imprimia al seu domicili, i participava en totes les reunions anarquistes. El març de 1893 vivia bar Flory, al número 69 de l'Allée des Capucines de Marsella, i rebia La Révolte. El novembre de 1893, després de l'atemptat contra el domicili del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al número 11 del carrer Armény de Marsella, va ser detingut per haver-lo aprovat; interrogat el 17 de novembre, declarà que no canviava d'opinió i va ser immediatament empresonat, però, el seu cas va ser finalment sobresegut. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren periòdics, fullets i correspondència fent una crida a l'abstenció. Segons la policia, el desembre de 1893 va fer una gira pels departaments occitans del Gard i de l'Erau. Llançà una subscripció des de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en suport dels anarquistes detinguts arran de l'atemptat del 15 de novembre de 1893 que arreplegà 140 francs. El gener de 1894 el seu domicili va se novament escorcollat. En 1894 figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes elaborat per la Prefectura de Policia de les Boques-del-Roine dirigit al Ministeri de l'Interior a resultes d'una investigació a nivell estatal. Aleshores vivia al número 3 del carrer Sainte-Marthe de Marsella i era fadrí. L'estiu de 1894 treballava de representants de vins a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània) arran de l'assassinat el 24 de juny de 1894 del president de la República francesa Sadi Carnot. En 1895 era gerent de l'edició del Migdia del periòdic antisemita La Libre Parole du Midi. Les juifs hors de France. El 21 de juny de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó, 200 francs de multa i 200 francs de danys i perjudicis per «difamació i injúries mitjançant la premsa». En 1896 purgà, primer a Ais-de-Provença (Provença, Occitània) i després a Draguignan (Provença, Occitània), una pena de tres mesos de presó per «delicte de premsa». En 1896 sembla que va acompanyar Sébastien Faure en una gira propagandística. També sembla que va renegar del seu antisemitisme ja que, en ple «Cas Dreyfus», entre març i abril de 1898, assistí, segons la policia, a les conferències de l'anarquista Lucien Weil (Henri Dhorr). El 19 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de les Boques-del-Roine a tres anys de presó per «agressió seguida de robatori». Manuel Maurice va morir el 10 de desembre de 1911 a Méaudre (Delfinat, Arpitània).

Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica –Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria– i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat –actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

Henri Chassin

- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, sos pares es deien Théodore Chassin, cotxer, i Henriette Marguerite Levistre, bugadera. El 10 de juny de 1911 es casà al XX Districte de París amb la modista parisenca Marie Valérie Chopin. En aquesta època treballava de comptable i vivia amb sa mare vídua al número 49 del carrer Ramponeau de París. Després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat –juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry– i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels «Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Vidu, el 18 de febrer de 1936 es casà al IX Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Yvonne Rose Jeanne Détraz. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

Henri Chassin (1887-1964)

***

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista amb Ángel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT, Diario de Aragón, Estudios, Hojas Médicas, Independencia, Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Georgette Ryner

- Georgette Ryner: El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Anna Baptistine Ner, més coneguda com Georgette Ryner. Era filla del filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner), aleshores professor del Col·legi de Nogent-le-Rotrou, i d'Anna Aimée Ferrary. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire; La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà al XVII Districte de París amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la mort (1924), Dans la ronde éternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Qui êtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

***

Ludovic Massé

- Ludovic Massé: El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Oleta, Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Sforza Clément Denis Massé. Sos pares es deien Sylvain Massé, mestre d'escola, i Françoise Py. Mestre com son pare, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. El 12 de maig de 1930 es casa a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) amb Louise Thérèse Élisabeth Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura –serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Vidu, el 14 d'octubre de 1964 es casà a Perpinyà amb Marie Thérèse Emilienne Roulié. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra Ludovic Massé que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a la Residència Saint Roch de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número d'El Descamisado

- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria «Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

***

Capçalera de Rabotnitcheska Misal

- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, també òrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

***

Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago

- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista. Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la seva última etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García –càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924–, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, els últims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

Solidaridad Obrera (1923-1927)

Naixements

Cels Gomis i Mestre

- Cels Gomis Mestre: El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres erròniament. Sos pares es deien Josep Gomis Galtés i Josepa Mestre Figuerola. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries –durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar–, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900), Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar: «Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

***

Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup «Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki  que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

***

Foto policíaca de Jean Baptiste Collet (2 de juliol de 1894)

- Jean Baptiste Collet: El 6 de gener de 1850 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Jean Baptiste Collet, conegut com Édouard Collet. Sos pares es deien Ferdinand Collet, fuster, i Louise Bathole, bugadera. Es guanyava la vida treballant de cisellador a Levallois-Perret (Illa de França, França). El 15 de març de 1873 es casà a Levallois-Perret amb la bugadera Thérèse Joséphine Constance Giard i amb aquest matrimoni legitimà el fill de la parella, Émile Alfred Giard, nascut el 9 de març de 1869 al XVI Districte de París (França). En aquesta època vivia al número 83 del carrer Bois de Levallois-Perret. A principis de la dècada dels noranta va ser controlat, juntament amb son fill, com a militant anarquista i figurava en les llistes de 1892 i 1893 de la policia. En aquests anys vivia al carrer Vallier de Levallois-Perret. Amic del cisellador anarquista Charles Dardare, el tenia treballant al seu taller, al número 86 del carrer Bois. El 22 d'abril de 1892, en una gran operació contra el moviment anarquista preventiva a la manifestació del Primer de Maig, el seu domicili, al número 101 del carrer Bois de Levallois-Perret, va ser escorcollat sense cap resultat. Interrogat per la policia, declarà que era anarcocomunista però que des de feia dos anys no militava per qüestions de salut i familiars –en aquella època ja tenia quatre infants. Segons un informe d'un confident policíac del 17 d'octubre de 1893, participà en la confecció de banderes roges i negres que van ser desplegades en les manifestacions antipatriòtiques anarquistes organitzades en ocasió de l'arribada de mariners russos a París. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 48 del carrer Vallier de Levallois-Perret va ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat aquell dia a disposició judicial. El 31 d'octubre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Sébastien Faure

- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Sébastien Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Era fill d'una família tradicionalista i conservadora; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús; sa mare es deia Catherine Seigneur. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure –homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l'any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)– una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

Notícia d'una de les moltes condemnes d'Alfred Antignac publicades en el diari de Gaillac Le Républicain de Gaillac del 16 de juliol de 1893

- Alfred Antignac: El 6 de gener de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Alfred Georges Antignac –el llinatge sovint citat erròniament Autignac. Era fill de Jean Louis Antignac, miraller, i de Mari Henriette Attarge. Va ser expulsat d'Espanya per «anarquista». Entre 1890 i 1896 patí 17 penes de presó per diferents delictes, gairebé totes per mendicitat i/o vagabunderia. Després d'una pròrroga d'incorporació a files, l'1 d'abril de 1897 va ser destinat al 69 Regiment d'Infanteria i el 14 de març de 1900 passà a la reserva activa. El 7 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bordeus (Aquitània, Occitània) a tres mesos de presó per «robatori» i el 29 de març de 1905 pel Tribunal de Châteaudun (Centre, França) a un mes de presó per «vagabunderia». El 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 17 Regiment Territorial d'Infanteria i enviat al front. El 26 de setembre de 1914, ferit, va caure presoner dels alemanys i va ser internat en diversos centres de reclusió alemanys fins el 4 d'octubre de 1918, data en la qual va ser repatriat. L'1 d'abril de 1919 va ser desmobilitzat i es va retirar a Tamariguières (Macilhargues, Llenguadoc, Occitània). El gener de 1920 vivia al número 19 del carrer Puits-Neuf d'Ais de Provença (Provença, Occitània). El 19 de maig de 1923 se li va concedir una pensió temporal per problemes gastrointestinals derivats del seu servei a l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Hettig (16 de març de 1894)

- Eugène Hettig: El 6 de gener de 1877 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Eugène Hettig –el seu nom citat erròniament de diverses maneres (Hettich, Hettisch, etc.). Sos pares es deien Joseph Hettig, ebenista, i Catherine Lentz. Es guanyava la vida amb diverses professions (ebenista, cotxer, envernissador, etc.). Entre novembre i desembre de 1893 visqué en un pis moblat llogat per un grup d'anarquistes (Nicolas Kieffer, Henri Smogglie i Guillaume Springer) al número 11-13 del carrer Vignoles del XX Districte de París, grup que segons la policia hauria estat en contacte amb l'anarquista Jean Merigeau, detingut arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i el seu domicili, al número 29 del carrer d'Avron, on vivia amb sos pares, va ser escorcollat sense èxit; aquest mateix dia va ser fitxat com a anarquista i durant l'interrogatori negà ser anarquista, repudià les teories d'aquest moviment i negà conèixer-ne militants, especialment Jean Merigeau. El juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut, però des d'aleshores va ser sotmès a vigilància regular. A començament de setembre de 1894 va ser interpel·lat per la policia por «escàndols i insults a la via pública», però va ser alliberat hores després. El 9 de gener de 1895 passà la visita mèdica militar del reclutament, però va ser rebutjat per «varius». En 1896 son germà, antic empleat del ferrocarril que treballava en un taller d'ebenisteria, havia estat denunciat per esposa d'un obrer que treballava al mateix taller, sota l'acusació de tenir les mateixes idees anarquistes que son germà i d'haver viatjat de franc en les línies de transport públic de circumval·lació gràcies a una gorra reglamentària de la companyia de ferrocarrils que encara conservava il·legalment. Malalt, a començament de juny de 1896 Eugène Hettig va ser admès a l'Hospital de Saint Antoine, on va romandre fins el 4 de juliol. El 18 de setembre de 1897 va ser novament admès a l'Hospital Tenon, on restà fins l'octubre. Durant aquesta estada hospitalària sembla que va ser denunciat per un altre malalt per haver fet «apologia de l'anarquia» i haver qualificat de «màrtirs» els anarquistes Émile Henry i Auguste Vaillant. El 20 de juny de 1898 hi va ser novament admès. Eugène Hettig va morir l'1 d'agost de 1898 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Llum de la Selva

- Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetarià crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum o L'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de «Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic «Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva «Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el «Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de gener

Esdeveniments

Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936

- Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting –el primer havia estat el 22 de desembre de 1935– organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 1 de gener de 1937

- Vetllada cinematogràfica: El 5 de gener de 1937 se celebra a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Suresnes (Illa de França, França) una vetllada cinematogràfica organitzada pels grups llibertaris de Suresnes-Puteaux. L'acte consistí en la projecció del reportatge La prise de Somosierra per les Colonnes Durruti, amb comentaris dels germans Lapeyre, seguit d'un míting sobre els esdeveniments de la Revolució i la guerra espanyoles. La recaptació va ser destinada als companys de la Península.

Naixements

Paul Rousseau (Le Père Rousseau)

- Paul Rousseau: El 5 de gener de 1840 neix a Neuville-aux-Bois (Centre, França) l'anarquista Paul Augustin Désiré Rousseau, conegut com Le Père Rousseau. Sos pares es deien Jean Baptiste Augustin Rousseau, ganiveter, i Joséphine Gouëffon –l'escultor Jules Désiré Rousseau era germà seu. D'antuvi treballà d'ajustador mecànic i portà una fàbrica d'utillatge i de maquinària a Orleans (Centre, França), on vivia sa mare ja vídua. Posteriorment s'instal·là a París, on regentà una taverna i es dedicà al negoci de vins. El 19 de gener de 1882 es casà al I Districte de París amb la modista Sophie Marie Bavoux. En aquesta època vivia al número 131 del carrer Saint-Martin de París, on tenia la taverna, i on en els anys vuitanta es reunien diversos grups anarquistes («Les Insoumis». «La Secte des Pieds-Plats», etc.) i sindicats (barbers, cambrers, empleats, sabaters, sastres, terrelloners, etc.), però sobretot el grup de fusters anarquistes parisencs (Bertrand, Bricout, Brunet, Cardeillac, Dupret, Dussud, Franchet, Francis, Gatineau, Gros, Guérineau, Jamin, Leveillé, Matteigne, Meunier, Montant, Noiret, Tortelier, Villaret, etc.), adherit a la Cambra Sindical. En aquesta taverna els anarquistes Émile Digeon i Émile Pouget redactaren el fullet À l'armée i els grups dels desocupats prepararen la manifestació del 9 de març de 1883, que esdevingué cèlebre, i arran de la qual Louise Michel i Émile Pouget van ser processats. Durant la tardor de 1884 participà en la creació del periòdic comunista anarquista Terre et Liberté d'Antoine Rieffel. L'anarquista Clément Duval l'enviava la seva correspondència i demandes de suport des de la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Cap el 1894 el confident Allmayer el va denunciar a les autoritats penitenciàries argumentant de manera inventada que la correspondència entre ells era xifrada. Sembla que deixà la seva activitat a principis de segle i un cop vidu vivia al número 18 del carrer Nansouty del XIV Districte de París, que va ser el seu últim domicili. El 17 d'abril de 1915 va ser testimoni, amb Maximilien Luce i Hippolyte Petitjean, del matrimoni entre Émile Pouget i Augustine Jarmaux al II Districte de París. Paul Rousseau va morir el 30 de juny de 1923 al seu domicili del XIV Districte de París (França).

Paul Rousseau (1840-1923)

***

Manuel González Prada (1905)

- Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada –alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique– i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura –va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinal i El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos –González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos– per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja –tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme– el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit –molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensament és el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seus últims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

***

Notícia d'una de les condemnes de Pierre Laroche apareguda en el diari parisenc Le XX Siècle del 24 de novembre de 1901

- Pierre Laroche: El 5 de gener de 1851 neix a Sent Prist de la Sostrana (Llemosí, Occitània) l'anarquista Pierre Laroche. Sos pares es deien Louis Laroche, teuler belga, i Henriette Matigot. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 28 de gener de 1873 es declarà insubmís; detingut el 5 de febrer d'aquell any, el juliol de 1873 va ser reconegut novament com a insubmís. Instal·lat a Basilea (Basilea, Suïssa), treballà de mecànic, i posteriorment s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on va fer feina d'obrer laminador. El 14 de maig de 1889 va ser condemnat pel Tribunal de Lausana a 100 dies de presó per «estafa, mendicitat habitual i amenaces» per haver exigit sota intimidació diners a diverses persones i per haver «pervertit» cinc obrers de l'arenera de Romanel-sur-Lausanne (Vaud, Suïssa) que es declararen en vaga. El 19 de febrer de 1894, segons informes policíacs, assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Basilea, a la qual assistiren unes 250 persones. Expulsat del cantó suís de Ginebra, va ser detingut el juny de 1894 a Basilea i empresonat per «intrigues anarquistes» i «cartes amenaçadores», i el 24 de juliol de 1894 va ser expulsat de Suïssa. De bell nou a França, el 22 de novembre de 1901 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, 200 francs de multa i cinc de prohibició de residència per «amenaces» contra la comtessa de Curel, a qui havia demanat diners amb intimidació. El 15 d'abril de 1904, procedint d'Alemanya, va ser detingut a Dunkerque (Flandes del Sud) després d'haver intentant organitzar una vaga a la fàbrica Walker, aferrant un manifest en el qual desenvolupava les seves idees anarquistes. El 27 d'abril de 1907 va ser detingut a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) per «amenaces». El febrer de 1911 la policia el localitzà pel departament de Meurthe i Mosel·la, on malalt havia estat ingressat en un hospital, i retornava a la seva població natal per hospitalitzar-se. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Agostino Buschini apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

- Agostino Buschini: El 5 de gener de 1872 neix a Veruno (Piemont, Itàlia) l'anarquista Agostino Buschini. Era fill de Gaudenzio Buschini i d'Anastasia Aganzini. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 28 de maig de 1906 va ser detingut a Vevey (Vaud, Suïssa), juntament amb altres companys (Vincenzo Benzoni, Torquato Malagola, Casimiro Tavella i Antonio Tassinari), en una assemblea pública, que acabà en un enfrontament amb la policia, per protestar contra la detenció de Casimiro Tavella per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració el 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps. Tots els detinguts van ser expulsats de la Confederació Helvètica el 5 de juny de 1906. Sembla que retornà a Meina (Piemont, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

^***

Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

- Léon Léauthier: El 5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina «el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà: «Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Nelly Roussel (1907)

- Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix al XII Districte de París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora, francmaçona i militant neomaltusiana i anarcofeminista Nelly Marie Victoire Roussel. Filla d'una família burgesa catòlica, sos pares es deien Evrard Léon Roussel, empresari de la construcció, i Louise Marie Clémence Nel. Influïda pel pensament del cristianisme social, com bé deixà palès en els seus poemes de la dècada dels noranta, va perdre la fe atreta pel lliurepensament. El 4 de juny de 1898 es casà amb l'escultor funerari i socialista lliurepensador parisenc Henri Godet, amb qui tingué tres infants, dels quals dos reeixiren (Mireille i Marcel). En 1901 va fer la seva primera exposició feminista i va ser una de les primeres dones a declarar-se a favor de la contracepció. Amb Madeleine Pelletir lluità per l'educació sexuals de les joves. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. El 28 de gener de 1906 va fer la conferència L'Éternelle sacrifiée, celebrada a la Universitat Popular de Lilla (Nor-Pas-de-Calais, França). Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb «l'escena simbòlica» dramàtica Par la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Quan esclatà la Gran Guerra formà part de la Unió Fraternal de Dones i de la Lliga de Dones contra la Guerra. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice, La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration, Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église. Comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir. Discours choisis (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats. Recueil d'articles et de discurs (1911-1922) (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 107 bis de l'avinguda Soult del XII Districte de París. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al Sanatori de Buzenval de Rueil-Malmaison (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

Nelly Roussel (1879-1922)

***

Simone Piccinini

- Simone Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, sense èxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de gener de 1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Miquel Ballester Milà (1919)

- Miquel Ballester Milà: El 5 de gener de 1891 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista Miquel Joan Ballester Milà. Sos pares es deien Joan Ballester Ill, jornaler, i Isabel Milà Casals. Barber de professió, el 20 de gener de 1919 emigrà a França. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), vuit dies després, intentà organitzar una vaga entre els barbers i per aquest motiu va ser fitxat per la policia, on es feia referència al seu «caràcter barroer» i al seus «sentiments revolucionaris» i era considerat un «anarquista molt perillós». El 4 de març de 1919 marxà cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a Vilanova i la Geltrú treballà de pescador. Sa companya fou Maria Sanabra Pallarès, amb qui tingué tres fills (Napoleó, Josep i Eduard) i una filla (Marcel·la). Miquel Ballester Milà va morir el 9 de gener de 1943 d'urèmia al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

Miquel Ballester Milà (1891-1943)

***

Necrològica de Louis Chauvet a pareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de febrer de 1953

- Louis Chauvet: El 5 de gener de 1892 neix al X Districte de París (França) l'esperantista, pacifista, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Chauvet. Era fill natural de la serventa Louise Chauvet i en el part va tenir bessonada –son germà bessó petit es deia Marcel Chauvet. Exempt de la quinta de 1912, en 1915 va ser incorporat en un regiment d'infanteria, del qual va ser llicenciat el 18 d'agost de 1919. L'11 d'agost de 1914 es casà al XII Districte de París amb Marie Pouzol, obrera en una fàbrica de sacs. Milità en els moviments cooperativista i esperantista. Tipògraf de professió, s'afilià al Sindicat General de la Impremta Tipogràfica de la Confederació General del Treball (CGT). En el període d'entreguerres, treballà a la impremta de l'escola «La Ruche», de Sébastien Faure, i fou cap de taller de la cooperativa d'impremta «La Fraternelle», també atiada per Sébastien Faure, i en de la qual tenia una acció. Posteriorment fou cap de correcció del Journal Officiel i el 13 d'abril de 1931 s'afilià al Sindicat de Correctors. Després de la II Guerra Mundial vivia al número 14 del carrer Rottembourg de París. Encara que no era membre de la Federació Anarquista (FA), freqüentà el local i els seus membres. Es considerava «fill espiritual» de Sébastien Faure i fou membre del grup «Les Amis de Sébastien Faure», destacant sobretot, amb son amic Pierre Lentente, en la reedició de les seves obres; en 1948 n'era el tresorer. Durant la tardor de 1952, amb Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la «Salle des Sociétés Savantes» de París. Louis Chauvet va morir el 2 de febrer de 1953 a l'Hospital Rothschild de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

***

Dionisio Castillo Gómez

- Dionisio Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a Almedina (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio Castillo Gómez, conegut com Manuel i Macario. Sos pares es deien Francisco Castillo i Lázara Gómez. Durant les eleccions del 25 d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de l'escrutini d'Almedina, trencà una urna després de constatar que hi havia més paperetes que votants i els presents impediren que llancés per la finestra el president de la comissió. En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el president de la junta encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del poble. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de Salamanca (Castella, Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys després, va ser alliberat. A mitjans de 1954 entrà en contacte amb la resistència antifranquista, organitzà un comitè de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i posà el seu domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent d'enllaç i participant sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de Villamanrique. Al seu domicili es realitzaren diverses reunions d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la propaganda enviada des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi. Una nit de juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i membres de la Falange, però aconseguí fugir i marxà a les muntanyes, integrant-se en el grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), responsable d'una de les unitats de la V Agrupació Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la rendició i la col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de la V Agrupació Guerrillera del Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les autoritats franquistes delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb altres quatre companys –Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), Eduardo Carmona Martínez (Porrones), José Patón Moya (Tuertecillo) i Arcángel Alamo Romero (Palizas)– i l'endemà altres dos –Antonio Esteban Garvi i Lister. El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya), juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete, i fou condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes, a excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que fou executat dos dies després, va ser commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre de 1959, després d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat condicional a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dionisio Castillo Gómez (1898-?)

***

Santos Emilio Benito Artola

- Santos Emilio Benito Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien Leandro Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) pels feixistes.

***

Armand Rolland

- Armand Rolland: El 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 26 de gener– de 1906 neix al VI Cantó de Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand Pierre Rolland, més conegut com Armand. Sos pares es deien Guillaume Marie Rolland, serraller, i Jeanne Victorine Biraud, modista. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el «Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). El 7 de febrer de 1946 es casà a Orleans amb Marcelle Lucie Combefort, de qui es va divorciar a Orleans menys d'un any després, el 21 de gener de 1947. Al final de la seva existència visqué a Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França). Armand Rolland va morir l'1 de desembre de 1981 a l'Hospital d'Orleans (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament una casa de jubilats de Châteauneuf-sur-Loire.

***

Necrològica de Juan Romera Quesada apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de març de 1979

- Juan Romera Quesada: El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera Quesada. Sos pares es deien Ginés Romera i Isabela Quesada. Quan era molt jove emigrà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i s'afilià al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de Barbers de la CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el cop militar feixista i després lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de reunir-se amb sa família, s'establí amb aquesta a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Josefa León. Juan Romera Quesada va morir el 19 de desembre de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Antonio Bonilla Albadalejo (1977)

- Antonio Bonilla Albadalejo: El 5 de gener de 1910 neix a Benínar (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Sos pares es deien Antonio Bonilla i Agustina Albadalejo. Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats –conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat. Antonio Bonilla Albadalejo va morir l'1 de gener de 1981 a la Residència Sanitària del SOE («Seguro Obligatoria de Enfermedad») de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.

Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)

***

Necrològica d'Emilia Molina Porcel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1994

- Emilia Molina Porcel: El 5 de gener de 1915 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Emilia Molina Porcel. Sos pares es deien Jacobo Molina i Rosa Porcel. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser companya de Sabas Pérez, que va ser milicià en la «Columna Durruti». En 1937 era secretària adjunta del Grup Femení de Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la mort de son company, en el exili es casà amb Joseph Louis Lebosse, qui també va morir. Instal·lada a Toló (Provença, França), formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de la mort del dictador Francisco Franco, mantingué un suport especial als joves anarquistes que crearen la comunitat rural «Los Arenalejos», entre Alozaina i Tolox (Màlaga, Andalusia, Espanya). En 1986 abandonà Toló i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). En els seus últims anys visqué a Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) i es dedicà a fer costat el joves amb dificultats. Emilia Molina Porcel va morir el 27 d'octubre de 1994 a l'Hospital de La Sanha (Provença, Occitània) i va ser incinerada dos dies després a Cuer (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de gener

Esdeveniments

Un exemplar de Freiheit

- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897), órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) i órgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

***

Capçalera del primer número de La Débacle Sociale

- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

***

Propaganda del cicle de conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 4 i el 14 de gener de 1927 la propagandista anarcofeminista Emma Goldman fa a l'Hygeia Hall de Toronto (Ontàrio, Canadà) un cicle de quatre conferències sobre literatura russa. El 4 de gener parlà sobre Lev Tolstoy, el 6 de gener sobre Anton Txékhov, l'11 de gener sobre Maksim Gorki i el 14 de gener sobre Leonid Andréiev.

Naixements

Maurice Mac-Nab segons Fernand Frau per a la revista Les Hommes d'Aujourd'hui

- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant Jean Valérien Maurice Mac Nab (Maurice Mac-Nab). Fill d'una família d'origen escocesa, sos pares es deien Édouard Mac Nab, propietari, i Louise-Marie Béatrix Penfenterio de Chefontaines, i en el part seu nasqué un germà bessó, Donald-Édouard-Alexandre Mac Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'Hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab».

***

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898).
Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille.
Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

- Matthias Malaschitz: El 4 de gener de 1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria) l'anarcopacifista Mátyás Malaschitz, més conegut com Matthias Malaschitz –el llinatge a vegades citat Malasic. Sos pares es deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de professió, en 1885 vivia a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria). Entre 1897 i 1899 col·laborà en el periòdic de Budapest Ohne Staat. Organ der idealistischen Anarchisten i en la seva versió hongaresa Allam Nelkül. Közlöny a Krisztus szellemebén, editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt. Expulsat en 1898 de Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre de 1898, demanat per la policia austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats alemanyes a diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els anarquistes germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i agost de 1901 residí a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del periòdic Der Weckruf (1904-1907), edició en llengua alemanya de Le Réveil, on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick, Max Nacht, Siegfried Nacht (Arnold Roller), Robert Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no violent, edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre objecció de consciència, i de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta relació amb el cercle anarquista de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la primavera de 1903 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de França. El febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria i va ser reemplaçat per Ernst Frick i Robert Scheidegger al front de Der Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a la seva ciutat natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria). La seva vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment amb l'anarquista Rainer Trindler.

Matthias Malaschitz (1871-1904)

***

Article de Giovanni Gibello publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 2 de maig de 1908

- Giovanni Gibello: El 4 de gener de 1875 neix a Strona (Piemont, Itàlia) l'anarquista Stobia Alfonso Giovanni Gibello. Era fill d'Agostino Gibello i de Caterina Sola Radice. Es guanyava la vida treballant de teixidor. En acabar els estudis primaris, començà a fer feina en una fàbrica tèxtil local. Fugint de la misèria, en 1897 emigrà als Estats Units. S'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA) i, gràcies a la influència de Carlo Tresca i altres anarquistes italians emigrants, entrà a formar part del moviment anarquista. Participà activament en totes les iniciatives llibertàries, especialment en la difusió de la premsa àcrata entre els emigrants italians. En 1906 visqué un temps a Haledon (Nova Jersey, EUA). El juliol de 1907 tornà a Itàlia, on va ser estretament vigilat per la policia, la qual temia que aquesta repatriació tingués com a objectiu atemptar contra la vida del rei Victor Manuel III d'Itàlia. Mesos després, retornà als EUA, instal·lant-se novament a Paterson. En 1908 col·laborà en el periòdic anarquista de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva, al qual estava subscrit des de feia molts d'anys. A principis de 1908 visqué un temps a Totowa (Nova Jersey). Sembla que a partir d'aquest moment abandonà la lluita política, però en 1917 encara estava subscrit a Cronaca Sovversiva i en 1930 va ser inclòs en els registres de vigilància fronterera de la policia feixista italiana amb l'ordre de «vigilar-lo i escorcollar-lo». En 1937 un telegrama del consolat italià de Nova York (Nova York, EUA) dirigit a les autoritats feixistes italianes informava que vivia a Haledon, que continuava amb les idees anarquistes, però que la seva militància era molt reduïda per mor del seu delicat estat de salut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Émile Menu apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'octubre de 1938

- Émile Menu: El 4 de gener de 1880 neix a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émile Joseph Menu, conegut com Pierre. Sos pares es deien Marie-Louis Menu, miner, i Henriette Buquet. Miner com son pare, va ser uns dels pioners del sindicalisme miner. Milità en la Federació del Subsòl de la Confederació General del Treball (CGT). Fundà a la seva població natal un Grup d'Estudis Socials (GES) i muntà una petita impremta on s'editaren fullets, manifests i cartells. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre, des de la seva creació l'agost de 1906, de l'anomenat «Jove Sindicat», enfrontat al «Vell Sindicat» dels miners. Fou membre del consell d'administració de la «Impremta Comunista» de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on s'imprimia L'Action Syndicale, òrgan de la Federació Sindical dels Obrers Miners (FSOM) de la CGT del Pas-de-Calais. En 1906, arran de la catàstrofe minera de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França), abandonà la mina i s'establí a París (França), on treballà de pouater en la construcció del metro. Sembla que és el «P. Menu» que durant la primavera de 1907 s'adherí, amb altres companys (Angèle, J.B. Colbaërt, Rachalet), al projecte de colònia llibertària animada per Eugène Deniau (Deniau-Morat). El 25 de novembre de 1911 es casà al XVIII Districte de París amb Claire Plateau, amb qui tingué com a mínim un fill (Émile-Henry Menu, conegut com Émile, també miner anarquista i anarcosindicalista). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el setembre de 1914 va caure presoner i enviat a Alemanya com a treballador forçat a les mines. Acabada la guerra, en 1918, després d'uns mesos a París, retornà a Harnes on reprengué la feina a la mina i la seva militància. En 1922 s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari de la secció local. En 1924 es va reintegrar en la CGT. En aquesta època vivia al número 11 del carrer Bellegarde i era secretari del grup d'Harnes-Hénin-Liétard de la Unió Anarquista (UA). El març de 1925 participà en la subscripció econòmica per a llançar l'edició diària del periòdic Le Libertaire promoguda per l'UA. En aquests anys col·laborà en Germinal(1919-1933), de Georges Bastien. En 1937 era membre de la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Émile Menu va morir el 22 d'octubre de 1938 a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Paolo Luppi

- Paolo Luppi: El 4 de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Paolo Luppi. Sos pares es deien Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de cadiraire. Membre del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla Secchia, després d'una breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), començà a realitzar propaganda entre els treballadors de la zona i s'adherí al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario (FR) de Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de bracers i de bovers, que paralitzà aquesta localitat entre març i agost de 1912. Aquest conflicte social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de l'Associació Agrària local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova «resistència» a les demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de les tres Cambres del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser enrolat en l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i retornà al seu poble natal. El juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina com a fuster, però a finals de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa mare. El setembre de 1924 va ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del Sindicat Feixista de Novi di Mòdena, però després de tres mesos de presó preventiva va ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar contínuament vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les autoritats impediren la seva eventual expatriació a França. Encara que va mantenir les seves idees, deixà de prendre part en activitats polítiques. Paolo Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Son fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un destacat membre de la resistència antifeixista comunista.

***

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

- Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix al barri de Saint-André de Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Sos pares es deien Mathieu-Augustin Cauvin, perruquer, i Béatrix-Marie Guichard, domèstica. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per Édouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu òrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusiana Rénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per «ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). El 5 de març de 1918 es casà al VI Districte de Lió amb la mestra Clarisse Jeanne Miech, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1937 a Lió. En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. El 4 de gener de 1938 es casà a Marsella amb Anne Marie Olive Lechère. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinéma éducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1951 a l'Hospital Mont Salomon de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).  

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

Libertad Ródenas

- Libertad Ródenas: El 4 de gener de 1891 –moltes fonts citen erròniament altres dates– neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas Domínguez –en alguns llocs apareix erròniament com Rodríguez. Son pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad Ródenas va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seu òrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria –Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig». Libertad Ródenas va morir el 19 de gener de 1970 a Mèxic.

***

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

- Albert Cané: El 4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia, França) el pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul Cané. Sos pares es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador mecànic, i Marguerite Amblard. Quan tenia 13 anys marxà cap a París (França) on entrà a treballar d'electricista i en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc. Posteriorment treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts Sindicalistes i al Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la Gran Guerra participà activament en totes les campanyes revolucionàries. En 1912, amb Benoît Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot, fou un dels animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran manifestació que tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà les restes mortals d'Albert Aernoult, assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei militar en la Marina i sobretot serví en el cuirassat France. En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup revolucionari que va difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que va fundar en 1916 a bord del France una important biblioteca de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat en 1917 per un consell de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell llicenciat. De bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats pacifistes i animà, amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, del qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una campanya a favor de Louis Badina i André Marty. En aquesta època també milità en el CDS de Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual fou secretari. Arran d'unes afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta Normandia, França) a favor de Louis-Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser detingut, tancat a la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a sis mesos de reclusió. A causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que s'afegí a l'anterior. En 1921 va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de gener de 1921 a Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya, França), on es declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya). Arran d'un conflicte financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren reemborsar-li 25 francs per dia pels seus desplaçaments–, es va veure obligat a dimitir el 8 de setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de novembre de 1921 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a pagar les despeses del judici per «intrigues anarquistes» i per haver «aconsellat l'acció directa» arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer Ordener de París a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Participà activament en la campanya contra l'extradició de Lluís Nicolau Fort, un dels militants anarquistes que assassinà el president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i posteriorment s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927 membre del Consell d'Administració de la seva Unió Regional Parisenca. Entre 1925 i 1938 col·laborà en Le Libertaire. L'abril de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la revista del doctor Marc Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia al número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Denant. Més tard participà en les campanyes de suport als militants espanyols Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés, i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la seva empresa d'instal·lacions elèctriques que havia muntat va fer fallida. En 1932 abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes declaracions publicades en Le Libertaire del 21 i del 28 de febrer de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar tancat en la seva torre d'ivori», i retornà a la CGT. En substitució de Gaston Roland, a partir de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquesta època fou un dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil per als anarquistes italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al número 42 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en un llistat de la policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari del Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena per al Pla de Treball de la CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del Departament del Sena de la CGT i s'encarregà de les qüestions elèctriques i de la sonorització dels actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En aquests anys col·laborà en el diari Le Peuple, òrgan de la CGT.  El 19 de gener de 1936, en representació del Sindicat de la Construcció, assistí al Congrés de Fusió dels Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a la Sala de la Mutualité de París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud, Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels Comitès per a l'Estatut dels Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i s'entrevistà per a tal objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de juny de 1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a la Sala Lancry de París, on intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure, Ferrucci, Klotz, Suzanne Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René Ringeas i Georges Pioch. El 27 de maig de 1936 participà, en nom del Comitè del Dret d'Asil de la CGT, en el gran míting unitari per l'amnistia, la derogació de les «Lois Scélérates» («Lleis Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala Wagram de París. En el Congrés de la Unió de Sindicats de la Regió Parisenca, celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva Comissió Executiva. Segons alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic d'armes per als combatents antifeixistes i formà part del Comitè del Dret d'Asil de la CGT encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de documentació falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al president del Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior Roger Salengro per denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits polítics antifeixistes a França i el desembre de 1937 dirigí una carta al ministre de l'Interior, publicada en Le Libertaire del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les persecucions dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou un dels animadors dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de Classe». En 1939 col·laborà en el periòdic Sindicats. Després de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al denúncia del «Pacte Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939), formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher, Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de Solidaritat de Sindicats de la Regió Parisenca que redactà un manifest per a la unitat sindical, que implicava l'exclusió dels elements estalinistes, i participà, el 26 de novembre de 1939, com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució d'una nova Unió de Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva secretaria administrativa. En aquesta època també fou secretari del Sindicat General de les Indústries Elèctriques. Per les seves actuacions va ser reclòs per les autoritats del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista André Toller. Un cop lliure, albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos companys buscats per les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí, en nom de la CGT, el primer míting celebrat a París per l'Aliança Sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), on intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo, Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova). El 10 de desembre de 1944 facilità una sala per al primer míting públic després de l'Ocupació organitzat per Ce qu'il faut dire que arreplegà els anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual hi assistiren unes cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps, Simonne Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la policia. El 1953 va fer el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire, racontées par deux mutins authentique, on es recollien els testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa companya fou Jeanne Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton (Provença, Occitània).

***

Angiolo Bignami

- Angiolo Bignami: El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Bignami, també citat Angelo. Son pare es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment anarquista durant els anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es traslladà a Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant comercial d'un negoci d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923 aconseguí el passaport i s'exilià a França. S'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on les autoritats consulars informaven de les seves activitats antifeixistes i subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres i en els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de repatriació. Quan l'esclat de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936 arribà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Italiana «Rosselli», enquadrada en la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la militarització de les milícies, passà a la companyia de metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament bèl·lic va ser greument ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre d'aquell any –algunes fonts diuen que va morir el 8 d'abril de 1937 a la batalla de Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a La Sanha (Provença, Occitània), però podria tratar-se d'altre persona fent servir la seva documentació.

***

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de juny de 1974

- Joan Rofes Llorens: El 4 de gener de 1899 –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer de 1899– neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens –també citat erròniament Llorenç. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí –abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir el 28 de gener de 1974 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

Continua...

---