Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de febrer

Esdeveniments

Portada de Rompete le file

Naixements

Foto policíaca de François Clidière (9 de març de 1894)

- François Clidière: El 2 de febrer –algunes fonts policíaques citen erròniament el 3 de febrer– de 1855 neix a Mialet (Aquitània, Occitània) l'anarquista François Clidière. Sos pares es deien Jean Clidière, serrador de bosc, i Marie Rose Montanton, modista. Es guanyava la vida treballant de sastre a París (França). El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. En aquesta època vivia al número 9 del carrer de la Barre i el seu domicili va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Meyer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'André Bizien apareguda en el diari parisenc Le Signal del 21 de juliol de 1899

- André Bizien: El 2 de febrer de 1864 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari André Julien Bizien. Sos pares es deien Félix Marie Bizien, contramestre de manobre, i Jeanne Renée Kerjean. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista al port militar de Brest. El 2 de febrer de 1885 s'allistà voluntari per cinc anys i va ser destinat a la II Companyia d'Obrers d'Artilleria de Marina de Brest. El 8 de febrer de 1887 va ser traslladat a la VI Companyia d'Obrers de l'Exèrcit i l'1 de juny de 1888 va ser nomenat brigadier i el 30 d'abril de 1889 va ser llicenciat. Durant aquest servei militar va servir a diferents indrets (Canadà, Caiena, Amèrica del Sud i Arieja). En 1892 va ser un dels animadors del nucli anarquista de Lambézellec  (actualment un barri de Brest), un dels més actius del departament de Finisterre al voltant d'Adolphe Sèvre. A principis de 1892 estava subscrit al periòdic anarquista Le Falot Cherbourgeois i durant aquell any era secretari del Comitè Socialista de Brest. En una investigació de novembre de 1893, la policia el va inscriure en un llistat d'anarquistes de Finisterre que viatjaven fora del departament. En aquesta època vivia en un pis compartit («La Maisos des Anarchistes») amb altres anarquistes (Émile Hamelin, Jean-Marie Petrequin, Régis Meunier, Adolphe Sèvre, etc.) al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec. El 3 de gener de 1894, en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat i la policia trobà números de periòdics anarquistes (Le Père Peinard i La Révolte) i una ampolla d'àcid sulfúric. En el llistat de control d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894 figurava com a «anarquista perillós». Posteriorment s'encarregà de distribuir a Brest la premsa anarquista (Le Libertaire, Les Temps Nouveaux i La Sociale). En 1896, amb Jean Demeule, organitzà les conferències (antimilitarisme, antipatriotisme, anticlericalisme, antiparlamentarisme, etc.) de François Broussouloux (L'Algérien) a Brest, a les quals assistiren centenars de persones. Animador del Sindicat del Port, esdevingué membre destacat de la Confederació General del Treball (CGT) a Brest. Participà activament en el suport del capità Alfred Dreyfus, especialment el juny de 1899, quan Brest estigué vigilada per la policia i la premsa tot esperant el seu retorn de la Guaiana Francesa, per a ser novament processat a Rennes (Bro Roazhn, Bretanya). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Parc de Brest. Detingut en una manifestació convocada el 26 de juny de 1899, el 12 de juliol va ser jutjat pel Tribunal de Policia de Brest, juntament amb els germans Charles i Paul Gosselin, i condemnat a 15 francs de multa per «crits sediciosos». A principis de segle, amb Jean Demeule, fou un dels animadors més destacats del sindicalisme revolucionari del port de Brest. El 12 de juny de 1901 es casà a Lorient (Bro-Wened, Bretanya) amb Élisa Félice Guillou i amb aquest matrimoni legitimaren sa filla, Carmen Bizien, nascuda el 9 de novembre de 1900. En aquesta època treballava de fuster al port i era militar en el servei actiu de l'exèrcit. En 1923 era cap obrer a la direcció de construccions navals a Lorient. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)

- Pierre Lapeyre: El 2 de febrer de 1865 neix a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Louis Charles Lapeyre. Sos pares es deien Josep Louis Lapeyre, baster, i Marie Garrigues. Sembla que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup anarquista «L'Autonomie Individuelle» de París (França). El 6 de juliol de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de l'avinguda Daumesnil de París. El 26 de desembre de 1893 també figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres cinc anarquistes, el seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigacions, però no van trobar res compromès. Detingut, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació d'«associació criminal», però el 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa al XII Districte de París amb Marie Joséphine Henriette Reymond. En aquesta època treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil. Al final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del carrer Saint Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).

***

Notícia orgànica de Marius Layet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 de febrer de 1905

- Marius Layet: El 2 de febrer de 1878 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Marius Joseph Victor Honoré Layet. Era fill de Joseph Lucien Layet, ferrer al port, i d'Andreline Louise Silvestre. L'1 d'abril de 1893 va entrar a treballar d'aprenent de metal·lúrgic a l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló. En 1898 va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua i en aquesta època vivia al número 2 del carrer Beaussier de Toló. El 14 de novembre de 1899 va ser integrat en el 55 Regiment d'Infanteria i el 15 de febrer de 1900 destinat al 10 Batalló d'Artilleria a Peu. En 1901 esdevingué obrer electricista i treballà especialment al taller de construccions en ferro de l'Arsenal. En els anys següents exercí de secretari del grup anarquista de Toló. Entre 1906 i 1907 va ser secretari de l'anarquista Joventut Sindicalista i membre del Buró del Sindicat d'Obrers de la Marina del port de Toló. A principis de 1905 s'encarregà de la difusió de la partitura del cant Hymne à l'anarchie, del qual el grup havia editat 10.000 exemplars. També milità en el grup local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i la policia el considerava, amb Victor Busquère i Émile Cosmao, com un dels propagandistes antimilitaristes més actius de la zona. El 28 de juliol de 1917 es casà a Toló amb la corsa Marie Baptistine Casta; aleshores treballava d'electricista al port mobilitzat a l'Arsenal i vivia al número 1 del carrer Sainte-Christine de Toló. Després de la Gran Guerra, va ser un dels organitzadors de les grans vagues de 1919 i especialment l'organitzada entre el 6 i el 8 de maig de 1920, la qual li va implicar 24 dies de suspensió de sou i feina. Sembla que posteriorment abandonà la militància. En 1935 esdevingué cap de colla i en 1938 es jubilà de l'Arsenal. Marius Layet va morir el 3 de setembre de 1964 al seu domicili, al número 8 del carrer Wateau, de Toló (Provença, Occitània).

***

Notícia sobre el "Cas Verbeke" publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'octubre de 1920

- Hermand Verbeke: El 2 de febrer de 1885 neix a La Madeleine (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Hermand Louis Verbeke –a vegades citat erròniament Verbeck. Era fill dels belgues Arthur Alphonse Verbeke, enllustrador, i Sophie Julie Hollebecke, domèstica. Es guanyava la vida treballant de carreter i milità en el moviment anarquista de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre 1897 i 1908 patí vuit condemnes per diversos delictes (vagabunderia, trencament de tanques, cops i ferides, frau, rebel·lió). En 1905 va ser naturalitzat francès. Cridat a files, el 10 d'agost de 1911 va ser condemnat pel Consell de Guerra de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a 20 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per haver colpejat un oficial del taller d'obres públiques de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria) on estava destinat durant el servei i enviat el 30 de desembre d'aquell any, sota la matrícula 39.891, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa). El 30 de maig de 1913 va ser condemnat a tres anys de presó per «rebel·lió». El 10 de setembre de 1919 el Comitè de Defensa Social (CDS), a través del grup anarquista de Roubaix, lluità perquè el seu nom figurés en la llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa estava elaborant. El 18 de maig de 1920 es va evadir amb una fràgil embarcació; després de 10 dies, mort de fam, arribà a la Guaiana Britànica, on va ser detingut i lliurat el 23 de juliol a les autoritats franceses. Després de passar per una cel·la correccional, va ser jutjat i condemnat el 2 de desembre de 1920 a una pena addicional de quatre anys de treballs forçats per «evasió». Segons el testimoni de diversos condemnats, durant la seva fugida li havia arribat l'indult. L'estiu de 1920 l'anarquista Hoche Meurant, que estava en contacte amb sa família, rellançà una campanya per aconseguir la seva amnistia. Després d'un nou intent d'evasió el 30 de gener de 1921, va ser capturat i reintegrat a la colònia penitenciària el 19 de juliol, i el 26 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a una pena addicional de quatre anys de treballs forçats per «evasió». El 2 de novembre de 1922 aconseguí evadir-se definitivament de de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), perdent-se el seu rastre.

***

Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

- Ramon Molist Valls: El 2 de febrer de 1885 neix a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist i Greta Valls. S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentistai en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va morir el 19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).

Ramon Molist Valls (1885-1953)

***

Fotografia antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)

- Francesc Anglada Perich: El 2 de febrer –el 4 de febrer segons l'acta de naixement– de 1886 neix a Ullà (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada Juncà, agricultor, i Maria Perich Nadal. Es guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol de 1907 es casà a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó, masovera del cortal Avinyó de Castelló d'Empúries, amb qui va tenir dues filles (Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà a França i el 12 de març de 1915 va fer la declaració de residència a Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època treballava a la destil·leria de Juli Pons de Bages (Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els anarquistes de la zona, com ara Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a «revolucionari anarquista». A començament de 1916 treballava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars per a un tal Pla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Denis Bassal (ca. 1921)

- Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix al barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Théodore Joseph Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos pares es deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera. També recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà a An Oriant amb Germaine Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni, celebrat el 6 d'octubre de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier, marxà cap a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

Denis Bassal (1889-1948)

***

- Román Delgado Monteagudo: El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

***

Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat

- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu). Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari –segons alguns entrà en contacte amb l'anarquisme ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner. Contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la declaració de guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a Líbia. Va ser en aquest moment que aprengué a llegir i a escriure. Detingut després de desertar, el 3 de setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel Tribuna Militar de Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919, fugí l'any següent clandestinament a França. S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna Maria Zirolia, i son fill. Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren 16.000 francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a Lió (Arpitània), retornà a la seva població natal,on continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

Giuseppe Fancello (1896-1972)

***

Théo Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977

- Théo Besson: El 2 de febrer de 1901 neix a La Farleta (Provença, Occitània) l'anarquista Théodore Victorin Marius Besson. Sos pares es deien Dominique Julien Paul Besson, empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La Farleta on havia nascut sa mare, però sos pares vivien a Toló (Provença, Occitània) on cresqué. De ben jovenet s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928 es casà a Ieras amb Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels anys trenta freqüentà els grups anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat al III Regiment Aerostàtic de Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat per insubordinació i revolta. En 1946 s'instal·là a Ieras. En 1973 entrà a formar part del Grup Anarquista de la Regió de Toló, adherit a la Federació Anarquista (FA), participant-ne en totes les activitats. Théo Besson va morir el 21 de març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'octubre de 1958

- Juan Barrientos Ruiz: El 2 de febrer de 1902 neix a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Joan Serarols Pons

- Joan Serarols Pons: El 2 de febrer de 1910 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serarols Pons –també citat erròniament Serrarols. Era fill de Josep Serarols i de Rosa Pons Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera tèxtil, s'instal·là a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915 sa germana Teresa Serarols Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i milità en la Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet culturalment, en 1934 va ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on treballà a la pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan Serarols Pons va morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen (Altra Àustria, Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el nin va morir. El 6 de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine, al número 22 del carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Joan Serarols Pons (1910-1941)

***

Necrològica de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de novembre de 1984

- Joana Florensa Vicent: El 2 de febrer de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa Vicent, coneguda com Juanita Florencia. Sos pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou Narcís Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Cuende Castroviejo

- Félix Cuende Castroviejo: El 2 de febrer de 1912 neix a Estella (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Sos pares es deien Félix Cuende García, traginer, i Francisca Castroviejo Sierra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència «col·laboracionista». En aquesta època ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França).

***

Dona cenetista

- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Baldrich Forné

- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Sos pares, pagesos de pagesos de cal Salas, es deien Josep Baldrich Vila i Francesca Forné Miquel; era el fill major i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà –unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. El 6 de febrer de 1998 renuncià a la nacionalitat espanyola per l'andorrana. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la «II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Pensamento Social

- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més deures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência «Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia «Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O que é a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista, òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català –polèmica amb Le Revolté de Ginebra– a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una tercera època entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

***

Capçalera del primer número de La Révolution

- Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada per Émile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann, É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

***

Premsa llibertària

- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera de Le Combat

- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

***

Capçalera de L'Espagne Nouvelle

- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis», «Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets –un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular –dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 –en aquest últim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

Naixements

Michel Zévaco

- Michel Zévaco: L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Sos pares es deien Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité, òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 24 de juny de 1923

- Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquesta època fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels «Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Notícia de la detenció de Joseph Unger apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme de l'11 de setembre de 1911

- Joseph Unger: L'1 de febrer de 1885 neix a Lespinoy (Pas-de-Calais, França) l'anarquista Joseph Eugène Onésime Unger, també conegut com Joseph Émile Unger. Era fill natural de la jornalera Eude Florine Alphonsine Hanse i l'infant va ser legitimat amb el seu matrimoni amb Eugène Charles Unger, celebrat el 13 d'octubre de 1885 a Lespinoy. El 28 d'agost de 1909 es casà amb Angeline Deguisne. Ajustador a la Companyia de Ferrocarrils del Nord, va ser acomiadat durant una vaga de ferroviaris. Quan treballava als ferrocarrils conegué l'anarquista Barthélémy Baraille. Posteriorment va fer de firaire a París (França), on vivia al número 285 del carrer Clichy. Durant la tardor de 1909 s'establí a Amiens (Picardia, França) i va ser inscrit per la policia en les llistes d'anarquistes del departament del Somme. En 1911 vivia al número 5 de la plaça Louis-Dewailly d'Amiens. L'11 de setembre de 1911 va ser condemnat Pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó sense llibertat provisional per «ultratge de paraula i violències» arran d'una manifestació contra l'encariment de la vida celebrada dos dies abans. En 1912 vivia al número 6 del carrer Saint-Leu d'Amiens. El 30 de març de 1912 va ser detingut a Amiens per a ser interrogat sobre la seva amistat amb l'anarquista Barthélémy Baraille, membre de la «Banda Bonnot». Joseph Unger va morir el 6 de setembre de 1963 a Anet (Centre, França).

***

Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

- Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita, Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron, Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh, William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe, Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine, Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres, La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira, Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix, L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal, Images de Paris, Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925), La flèche d'amour (1925), L'amant trop aimé (1925), Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925), Le stylet en langue de carpe (1926), Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'ai échappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931), Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.

***

- Laurentino Tejerina Marcos: L'1 de febrer de 1893 neix a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el tinent Ramón Franco Bahamonde, a qui prestà obres revolucionàries. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a la mestra Rosina García, amb qui tingué quatre infants, i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà en La Revista Blanca i en Solidaridad Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i altres companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral, però va ser alliberat per manca de proves. El 7 de gener de 1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per propaganda il·legal. Després de ser posat en llibertat en 1926, s'establí un temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb Julián Floristán Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a «Villa Marthe», en una petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz (Lapurdi, País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. A França milità en diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín (Lleó, Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena, Astúries, Espanya) –d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. El febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat secretari del Front Popular. Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. Sa companya, Rosina García, va morir l'octubre de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la Jurisdicción companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina, és militant anarcofeminista.

Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944)

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- José Domeque Nadal: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es guanyava la vida treballant de carter. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble natal. A mitjans de 1932 col·laborà econòmicament amb una subscripció a favor dels presos. El 14 de desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució llibertària que s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt, però restà a disposició governativa. El juliol de 1936 aconseguí evadir-se. En aquesta època, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser afusellat pels feixistes. El juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se, especialment, de menar el funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època era membre de la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. José Domeque Nadal va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Noach Menachem

- Noach Menachem: L'1 de febrer –el 13 de febrer segons altres fonts– de 1897 neix a Łódź (Tsarat de Polònia, Imperi Rus; actualment pertany al voivodat de Łódź, Polònia) l'anarquista Noach Menachem –el llinatge també citat de diferents maneres (Menac, Manachem, etc.). Fill d'una família jueva nombrosa, sos pares es deien Manes Iossif Menachem i Riwka Brot Flatto (Rebeka). Estudià a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1922 es casà amb Zosia Rozental (Sofia) i on nasqué sa primera filla Penina (Nana). En 1924 s'instal·là a Lió (Arpitània), on es guanyà la vida de negociant. A Lió tingué dos fills més, Michel i Alexandre. Entre 1936 i 1939 col·laborà en Le Libertaire. Durant la Revolució espanyola participà, amb altres companys (Éliane Auboire, Rémy Dugne, Antoine Fonfraid, François Minet, Joseph Taitz, etc.) en la reunió d'anarquistes de la regió celebrada als boscos de Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb la finalitat d'organitzar l'ajuda als llibertaris espanyols. Posteriorment passà a Espanya i lluità com a milicià en les columnes anarquistes, on va ser amic personal de Buenaventura Durruti Domínguez. Retornà d'Espanya totalment desanimat i s'establí a Lió. Noach Menachem va morir el 14 d'octubre de 1940 al seu domicili, al número 39 del carrer Centrale, del II Districte de Lió (Arpitània).

Marià Cardona Rosell

- Marià Cardona Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer servir el pseudònim Lysis. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava francès, anglès i esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de 1936 entrà a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en el Comitè Nacional de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio Martínez Prieto, en les negociacions amb el president de la II República espanyola, el socialista Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una representació confederal en el seu Govern. Representà la CNT en la Comissió Executiva del Servei Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de 1937 va fer, al Cine Coliseum de Barcelona, la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución», que va ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937 representà l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple Regional de Tècnics de la CNT. En 1937 representà el Comitè Nacional i el Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València que constituí la Federació Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar part de les ponències d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball (UGT), tancant la reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional Econòmic Ampliat de València, on defensà els avantatges d'un banc sindical, redactà la ponència sobre salari familiar i formà part de la ponència sobre planificació de la indústria, i per la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB) intervingué en el punt de mútues i assegurances. També en 1938 va ser nomenat secretari del Consell Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de Regionals del Moviment Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on exposà les seves tasques realitzades vers la creació del Banc Sindical Ibèric, i l'agost al Ple de Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio Martínez Prieto i Diego Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional d'Economia Mixt amb representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà a Mèxic, arribant, amb sa companya María Pagán Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique el 27 de juliol de 1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les col·lectivitzacions el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup Regional del Centre confederal, formà part de la ponència contra la Delegació del Moviment Llibertari i el 18 d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan García Oliver, que pretenia el suport de la CNT al govern de la II República en l'exili, presidit per Juan Negrín López. En 1947 militava en l'«Agrupació de la CNT», favorable a la línia seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment sobre les col·lectivitats agràries i sobre el Consell Nacional d'Economia, en CNT, Cenit, España Libre, Horizontes i Solidaridad Obrera, i en 1937 publicà «Tres certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha, que va ser editat l'any següent en francès amb el títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en 1966 a Mèxic.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

***

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Cardona: El 31 de gener de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución» de l'intel·lectual anarcosindicalista Marià Cardona Rosell (Lysis), aleshores secretari general del Consell Econòmic Confederal. L'acte, el cinquè d'un cicle de conferències sobre diversos aspectes, va ser organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presentat per Jacinto Toryho, secretari de les citades oficines i director de Solidaridad Obrera. Cardona parlà sobre el procés de les col·lectivitzacions, el Consell Nacional d'Economia, la banca privada, els xecs al descobert, la inflació, els jornals, la desocupació obrera, la reducció dels sous alts, la professionalització de les feines i altres temes de caire econòmic. L'acte acabà amb els himnes A las barricades i Hijos del Pueblo. Aquesta conferència va ser retransmesa per les emissores ECN1 (Ràdio CNT-FAI) i les de la Generalitat (Ràdio Barcelona i Ràdio Associació) i va ser publicada en fullet aquell mateix any.

Conferència de Cardona (31 de gener de 1937)

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari barcelní Solidaridad Obrera del 29 de gener de 1937

- Miting de l'Escola de Militants: El 31 de gener de 1937 se celebra a la Casa CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) un míting de l'Escola de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. La finalitat de l'acte era posar a prova l'aptitud de l'alumnat del grup d'oradors i oradores. L'acte, presidit per J. R. Giner, de la Secció d'Actors del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la CNT i alumne de l'escola, comptà amb la presentació de Manuel Buenacasa Tomeo i les intervencions de l'alumna Natividad Mulé i dels alumnes Arturo Mestres, Juan Bautista Sáez, Sebastián Sánchez, Benigno Sanz i Francisco Vidal.

Naixements

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc La Croix del 9 d'octubre de 1890

- Sylvain Brault: El 31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània, Occitània) l'anarquista Silvain Brault, conegut com Sylvain Brault. Sos pares es deien Jean Brault, conreador, i Silvine Hugo. Després d'estudiar jardineria a Tours (Centre, França) i a Angers (País del Loira, França), treballà d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses (Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le Havre) i belgues (Brussel·les i Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a Tarare (Alvèrnia, Occitània), on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup anarquista local, difongué la premsa anarquista de la regió i establí relacions amb el destacat propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de 1890, durant una vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per un Tribunal Correccional i, considerant-lo «líder» de la vaga, condemnat a tres mesos de presó per «provocació a l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren nombrosos periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22 d'abril de 1892, preventiva a la manifestació de l'1 de maig, s'ordenà la seva detenció. El 14 de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de presó per «ultratges». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Clarenson

- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Alexandre Gabriel Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Sos pares es deien Jean André Clarenson, carrosser, i Eustelle Fragnaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.

***

Luciano Visentin

- Luciano Visentin: El 31 de gener de 1898 neix a Mestre (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Luciano Visentin, conegut com Ciano Baccalà, per la seva extrema primesa. Sos pares es deien Gaetano i Lucia. Es guanyava la vida fent de sabater. El gener de 1917, en la revisió militar, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat el manifest «Viva il Socialismo. Viva la Pace». Enrolat a files, el juliol de 1917 va ser acusat de «deserció»; jutjat, el 10 de desembre de 1917 va ser absolt per «malaltia mental» i va ser internat a les illes penitenciàries de Lipari, Ustica i Pantelleria. L'abril de 1919 va ser posat en llibertat. En 1921 va ser un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Mestre. El 6 de desembre de 1922 va ser detingut per l'assassinat l'agost d'aquell any del jove feixista Antonio Cattapan; jutjat, va ser declarat innocent i el maig de 1924 pogué sortir de la presó. Fugí clandestinament d'Itàlia cap a Àustria per por de les represàlies feixistes, juntament amb Giovanni Gheller i Felice Giaccone, però va ser tancat durant cinc mesos a Salzburg per haver estat trobat sense passaport i enviat de bell nou a Itàlia. L'agost de 1926 passà clandestinament a França, però a causa de l'empitjorament de la seva tuberculosi, l'octubre retornà a Itàlia. Detingut després de passar la frontera a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), va ser traslladat a Mestre, on va ser sotmès a vigilància constant i inscrit en un registre de «persones perilloses a detenir en cas de greus alteracions de l'ordre públic». El desembre de 1926 va ser amonestat per dos anys per la Prefectura de Policia de Venècia (Vèneto, Itàlia). El maig de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per haver transgredit l'amonestació. Un cop lliure, va ser sotmès a llibertat vigilada. El 22 de gener de 1928, tan bon punt va reprendre la seva feina de sabater, va ser detingut juntament amb altres dos joves (Ernesto Benvenuti i Gino Fantinato) sota l'acusació d'haver aferrat dibuixos amb la falç i el martell en l'aniversari de la mort de Vladímir Lenin. El 7 de setembre de 1928 va ser absolt pel Tribunal, però restà empresonat i el 12 d'octubre de 1928 se li va notificar la condemna a cinc anys de confinament i enviat a l'illa de Ponça. El novembre de 1932 va ser alliberat per la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme. De bell nou a Mestre, el 8 de juny de 1934 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar a França. El gener de 1937 va ser detingut de bell nou juntament amb el sabater comunista Leone Moressa, qui li havia donat feina a la seva botiga, sota l'acusació de «propaganda mesquina subversiva i antinacional». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Tremiti, a Ponça i a altres localitats de les zones de Potenza, Matera i Cosenza. Amb la salut molt malmenada, el maig de 1939 va escriure una carta des de Ponça al Ministri de l'Interior demanant ser traslladat a un municipi continental perquè el clima humit insular empitjorava la seva malaltia, tot declarant que reconeixia el feixisme com a «un gran moviment espiritual de la Itàlia proletària». A Lauria (Basilicata), un dels pobles del seu confinament, conegué Teresa Mazza, amb qui acabà casant-se. De bell nou a Tremiti, el juny de 1941 va escriure una nova carta al Ministeri de l'Interior demanant la llibertat del confinament o almenys ser enviat al continent. Traslladat a Lauria, població de sa companya, acabà de fer cinc anys de confinament. Un cop lliure, el 4 de febrer de 1942 tornà malalt amb sa companya a Mestre. Després de la II Guerra Mundial, promogué a la seva sabateria de Mestre la formació del grup «Romeo Semenzato», en memòria del jove company dels «Arditi del Popolo» assassinat per un feixista l'agost de 1921 en una manifestació a Dolo (Vèneto, Itàlia). En aquests anys organitzà trobades i reunions públiques. El seu anticomunisme extrem acabà per allunyar-lo del moviment. En 1969 Luciano Visentin es va traslladar a Martellago (Vèneto, Itàlia), població on va morir el 24 d'agost de 1984. Deixà inèdit un text autobiogràfic sota el títol Una povera vita. En 2005 Piero Bruello va publicar la biografia L'anarchico delle Barche. Notizie su Luciano Visentin, calzolaio (1898-1984).

***

Aristide Lapeyre

- Aristide Lapeyre: El 31 de gener de 1899 neix a Péléret (Monguilhem, Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Justin Lapeyre, conegut com Aristide Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre, masover a Péléret, i Marie Dulhoste, domèstica. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). El 3 de maig de 1928 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Alice Savergue. En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de «complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant «passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa «desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?, Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934), Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Odette Irène Estrade.

***

Fitxa de la policia francesa de Joan Serret Bruguera (1928)

- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 –fonts policíaques franceses citen el 15 de febrer de 1898– neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). El 18 de juliol de 1928 va ser detingut a Narbona (Llenguadoc, Occitània) per «vagabunderia» i «atemtat contra la seguretat de l'Estat» després d'assistir amb altres companys (Miguel Aguilar, Juan, Alfonso, Narcís Aparicio, Gregorio Dauro, Andrés Maeso, Josep Nadal, Ramon Pontí, Fidel Rayo, Pilar Torres, Vicente Torres i José Villalba) a una reunió, celebrada entre el 14 i el 17 de juliol, per preparar el moviment revolucionari contra el govern espanyol. Posat en llibertat, el 31 d'agost de 1928 es va decretar la seva expulsió de França, però ja havia passat a Catalunya. Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones.

***

Notícia orgànica de Raymond Gérard apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 14 de juny de 1930

- Raymond Gérard: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista Raymond Maurice Gérard. Era fill de Pierre Frédéric Gérard, cellerer, i de Mathilde Lucie Blaise, modista. En 1923 vivia al número 40 del carrer Saint-Sauveur del II Districte de París (França). El 10 de maig de 1924 va ser destinat a fer el servei militar al 508 Regiment de Carros de Combat i el 24 d'octubre d'aquell any al Centre d'Estudis de Carros de Combat; posteriorment passà per diverses unitats militars. En 1926 era membre de la Joventut Anarquista Autònoma de Reims. L'agost de 1927 va ser un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Jornalers i Treballadors a Domicili de Reims i de la regió, adherit a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual va ser nomenat secretari. A partir de 1929 visqué al número 14 del carrer Jean Pussot de Reims. En 1930 portava la corresponsalia de Reims a la secció «La voix de province» en Le Libertaire i era membre del grup anarquista «Terre et Liberté» de Reims. Va ser el promotor d'una reunió de totes les tendències anarquistes celebrades el 14 de juny de 1930 al Café de la Petite Poste de Reims. A mitjan dels anys trenta participà en el moviment dels albergs de joventut. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Marne. Durant la II Guerra Mundial, per una fractura a la cama dreta i miopia, va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit. En 1946 va rebre una carta del vell militant anarquista Charles Dhooghe on li explicava que s'havia integrat al Centre Sindicalista de Propaganda del Govern de Vichy, gràcies a la qual cosa pogué salvar la vida d'una vintena de militants, entre ells Victor Grimbert, mentre servia alhora a la Resistència. En 1950 encara pertanyia al Comité de Liaison des Auberges de Jeunesse (CLAJ, Comitè d'Enllaç dels Albergs de Joventut), el qual, arran del congrés departamental celebrat el 29 de gener de 1950 a Reims, havia decidit per unanimitat que els refugiats polítics recomanats per un sindicat autònom o confederat, o que tinguessin el carnet de la Confederació Nacional del Treball (CNT) o de Força Obrera (FO), poguessin ser recollits en els albergs de joventut del departament del Marne. En aquesta època sembla que militava en la XIV Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 31 de gener de 1953 es casà a Reims amb Eugénie Julie Husson, de qui enviudà. Raymond Gérard va morir el 14 de juliol de 1982 al seu domicili, al número 1 del bulevard Docteur Roux, de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Ramón Martínez Sarrión

- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 al seu domicili de Morhange (Lorena, França).

***

- Marcel Michelet: El 31 de gener de 1912 neix a Saint-Barthélémy-d'Anjou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Marcel Baptiste Michelet. Sos pares es deien Henri Jean Baptiste Michelet, pissarrer, i Léonie Marie Chanteloup, cosidora. Son germà gran Henri Michelet (Zoulou) també va ser un destacat anarquista i sa germana Marie Michelet fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais. Marcel Michelet es guanyava la vida ben igual que els altres membres de sa família, treballant d'obrer pissarrenc a Trélazé (País del Loira, França). El 4 de maig de 1935 es casà a Angers (País del Loira, França) amb Jeanne Félicité Marie Caradeux. En els anys trenta fou membre del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé, adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), del qual va ser tresorer en 1939 –son germà ja ho havia estat amb anterioritat. Va ser fitxat per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. Marcel Michelet va morir el 27 de setembre de 2000 a Saint-Barthélémy-d'Anjou (País del Loira, França).

***

Necrològica d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de novembre de 1975

- Andrés Alonso Pérez: El 31 de gener de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos pares es deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En 1922 emigrà a Barcelona (Catalunya) i ja milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948 passà clandestinament a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la CNT local, de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés Alonso Pérez va morir el 24 de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Carmen Asensio, i fills.

***

Sortida de la "Columna Roja i Negra"

- Mariano Cruellas Marañá: El 31 de gener de 1914 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Cruellas Marañá. Fill d'una família de petits propietaris pagesos, sos pares es deien Juan Cruellas Canales i María Marañá Navarro. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna Roja i Negra» al front d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa companya Salvadora Serveto Calavera, també de Fraga i amb qui tingué una filla, Liria Cruellas Serveto. Milità en la CNT de l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí a Caracas, on també milità en l'anarcosindicalisme confederal. A la capital veneçolana esdevingué un petit patró amb assalariats i per aquest motiu en els anys seixanta va ser exclòs de la CNT. El 13 de gener de 1982 recuperà la nacionalitat espanyola. Salvadora Serveto va morir el novembre de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) durant un viatge familiar. Mariano Cruellas Marañá va morir el 23 d'agost de 1996 a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 31 de gener de 1869 mor a San Salvador (El Salvador) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Havia nascut el 23 de març de 1813 a Montfòrt (Gascunya, Occitània). Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

Cartell dels actes

- Anarquistes per l'Anarquia!: El 30 de gener de 1894 se celebra al Co-operative Hall de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra) la primera de les dues lectures que sobre el títol «Anarchist on Anarchy!» (Anarquistes per l'Anarquia!) organitzà el grup Leicester Anarchist-Communist (LAC, Anarcocomunistes de Leicester). Aquesta primera conferència, «The Labour Movement and Government» (El moviment obrer i el govern), va ser llegida per Charles Wilfred Mowbray, de l'Amalgamated Society of Tailors (Societat Amalgamada de Sastres), i la segona, prevista per al 5 de febrer, va ser llegida per Piotr Kropotkin, que parlà sobre «What Anarchis is» (Allò que és l'anarquisme).

***

Portada del primer número de Cultura

- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de gener de 1921

- Míting de l'UA: El 30 de gener de 1921 se celebra a la Gran Sala de la Unió de Sindicats, al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles del X Districte de París (França), el gran míting «À tous les révolutionnaires» (A tots els revolucionaris), convocat per la Unió Anarquista (UA). L'acte tingué com a finalitat demostrar la possibilitat d'organització de la societat l'endemà del triomf de la Revolució i estava dirigida contra totes les dictadures, inclosa la «dictadura del proletariat». Hi van prendre la paraula destacats anarquistes, com ara Sébastien Faure, Jules Sellenet (Francis Boudoux), Henri Sirolle i Paul Véber.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1925

- Conferència d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des Sports de Bordeus (Aquitània, França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una conferència d'Antoine Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La xerrada, que portà com a títol «Le rôle de la CGT de la rue Lafayette. Le rôle de la Confédération Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer Lafayette. El paper de la Confederació Unitària. L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar de les diferències entre la Confederació General del Treball (CGT) i la seva excisió, la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i el paper que havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura.

***

Un exemplar de Liberté

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

***

Cartell per la llibertat dels detinguts

- Detenció de la Conferència Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar Lafuente del barri de la Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia deté un grup de 58 llibertaris arribats de totes parts de la Península i algunes d'Itàlia que pretenien reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Segons fonts policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos domicilis dels detinguts es van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes, propaganda i documentació orgànica. Tres dels detinguts, un portuguès i dos italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores després. De la resta de detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la Via Laietana, foren posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren més de sis mesos tancats acusats de tinença d'explosius.

Naixements

Gustave Lefrançais

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Fill d'una una família antibonapartista, sos pares es deien Philippe Lefrançois, cap de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée Risson. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública –amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres– i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Cesare Cova: El 30 de gener de 1854 neix a la província de Màntua (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Cesare Cova. Era fill de Giuseppe Cova. Es guanyava la vida treballant de sastre. El febrer de 1877 assistí com a delegat de la societat «I Figli del Lavoro» al Congrés de la Federació del Nord d'Itàlia de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1880 era el responsable de la citada societat i intentà convèncer Carlo Monticelli de constituir la Federació del Nord d'Itàlia per reforçar el socialisme a Itàlia. En 1882 era el director del diari milanès Tito Vezio, del qual en 1883 Monticelli esdevingué director i ell administrador i responsable de la redacció. Aquesta publicació va patir nombroses persecucions i el 19 de març de 1883 Cova i Monticelli van ser jutjats per l'Audiència de Milà i condemnats a 28 mesos de presó i a multa. Cova s'exilià a França i visqué Puteaux (Illa de França, França) on regentà una sastreria al número 91 del carrer Voltaire. A París va ser membre del Cercle Anarquista Italià, format per una vintena de militants (Lombardi, Martin, Ponzone, Zavoli, etc.). Casat amb Maddalena Tosi, tingué tres infants Vizio Cova, Nemo Cova i Vera Cova. L'agost de 1884 s'adherí al grup que acabava de fundar Georges Roussel. El febrer de 1886 denuncià al procurador de la República que sa filla Vera Cova, nascuda en 1884, havia estat batejada sense el permís de sos pares per una dona religiosa, fet que va tenir un gran ressò a la premsa. Cap el juliol de 1890 se li va decretar l'expulsió de França. A principis de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on participà en l'organització de l'anarquista «Autonomie Club», tot freqüentant el grup il·legalista «L'Anonimato», el responsable del qual era Luigi Parmeggiani, amb qui hauria participat en diverses expropiacions com a informador. En 1894 figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En 1895 obrí un comerç de venda de vins i d'embotits, però, després d'intentar estafar un vinater, va ser condemnat a un any i mig de treballs forçats. En aquesta època vivia al número 11 Arch Church Terrace del barri de Shepherd's Bush de Londres, amb tenia refugiat l'anarquista Armand Lapie. En els anys següents continuà fitxat per la policia com a «lladre anarquista». Propietari de dues cases, albergà companys de passatge, entre ells Errico Malatesta. En 1911 vivia a Londres amb Annette Soubrier, exesposa de Pierre Chiericotti (Ricotti), sembla que ja casats, amb la filla Ida Chierotti i dues filles i un fill que havia tingut amb ella (Neva, Hera i Leo Cesare). En 1911 va ser denunciat per l'anarquista Emidio Recchioni per un escrit que havia publicat contra aquest en el qual l'acusava de mantenir una suposada relació amb sa filla Vera Cova i va ser condemnat a un mes de presó per «calumnia». Quan esclatà la Gran Guerra, el comissari del Consolat d'Itàlia a Londres exigí la seva estreta vigilància per «propaganda derrotista», però sense demanar la seva expulsió del Regne Unit. A finals dels anys vint era membre, amb Emilio Ceraglioni i Agostino Coja, d'un grup antifeixista italià de Glasgow (Strathclyde, Escòcia). Cesare Cova va morir en 1931 al barri de Finsbury  de Londres (Anglaterra).

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov –transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse –cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa –especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Notícia de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915

- Élie Dixneuf: El 30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les «Universitats Populars» i destacà com a propagandista de l'antimilitarisme. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer Perrault de Nantes (País del Loira, França) i el gener d'aquell any va ser detingut i acusat de robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. A començament de segle milità a Nancy (Lorena, França) i vivia al número 7 del carrer de Laval de Saint-Nicolas-de-Port (Lorena, França). En 1899 era administrador delegat de la Societat Cooperativa Anònima d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy, especialitzada en pintura de la construcció i en decoració, i que tenia la seu social al número 13 de la plaça Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué de Marsella (Provença, Occitània). A més a més, en aquesta època era representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El novembre de 1901 va fer una crida en Le Libertaire per agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera de 1902 va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al soldats) i aquest mateix any col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París (França) i estava fitxat com a «anarquista individualista» per la policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files, però es declarà insubmís i es va proveir de documentació falsa. El 13 d'octubre de 1915, denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de París amb un carnet d'identitat fals a nom de Bourget, individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a la presó parisenca de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres dies per anar a l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a la presó. El 20 de desembre de 1915 es va ordenar la seva detenció per «insubmissió i ús de documentació falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell de Guerra en rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs forçats, a la degradació militar, a 3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Raffaelli

- Giuseppe Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di Cerreto (Montignoso, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien Romualdo Raffaelli i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana, Itàlia), quan encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista, esdevenint un fervent propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei militar durant la Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes (anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després hagueren de fugir a les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant una topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant militar d'artilleria, de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser composta a Viareggio (Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la infància, on s'havia refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la persecució dels escamots feixistes, passà a França. A les poblacions provençals de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i d'Antíbol, on visqué entre 1928 i agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta, pedrapiquer, pagès, electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la policia per possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure implicat en el robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va ser fitxat per la Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de relleu la seva «pèssima conducta moral i política», la seva «intensa activitat antinacional i antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto Meschi. Inscrit en la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la policia ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre de «terroristes amb capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la «Columna Italiana», de majoria anarquista, en la mateixa brigada de Libero Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24 d'octubre de 1936 va ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front d'Aragó, i va ser hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat el 24 de febrer de 1937 a París (França) per continuar les cures. El 26 de febrer de 1937 retornà a Niça, sense documentació i ferit, i després s'establí oficialment a Antíbol (Provença, Occitània). Després de la rendició de França a les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a Antíbol pel govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe Pétain i l'endemà internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre de 1942 el cap del camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo «simpatitzant comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a Itàlia i interrogat per la Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15 de febrer de 1943 se li va assignar confinament per cinc anys per «combatent antifranquista a Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, arran de la caiguda de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i participà en la resistència. Durant la postguerra creà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso i prengué part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà el setembre de 1945 a Carrara. Participà activament en la FAI i representà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso en els congressos de Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona (Marques, Itàlia) de desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa (Toscana, Itàlia), de desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de desembre de 1962. Arran del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla que s'acostà a les posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El 19 de desembre de 1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels dissidents i on van ser invitats els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del Congrés de Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI. Giuseppe Raffaelli va morir el 2 de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Raffaelli (1892-1984)

***

Signatura de Pierre Belot (1920)

- Pierre Belot: El 30 de gener de 1894 neix a Coursan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Élie Clément Louis Belot. Era fill dels conreadors Louis Belot i Marie Douarche. Es guanyava la vida com sos pares, de conreador a Coursan. El 28 d'abril de 1920 es casà a Coursan amb Marguerite Jeanne Siau. En les eleccions legislatives de 1928, va ser candidat «abstencionista» per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) en la circumscripció de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània), però finalment no mantingué la candidatura. El 10 de juliol de 1929 el Tribunal Correccional Departamental d'Aude el condemnà a 25 francs de multa condicional per apallissar sa companya. El setembre de 1941 vivia a Salas d'Aude (Llenguadoc, Occitània). El 27 de gener de 1942 es divorcià davant el Tribunal Civil de Narbona (Llenguadoc, Occitània) de Siau. El 31 de març de 1947 es casà a Marcilhan (Llenguadoc, Occitània) amb Pierrette Joséphine Robert, de qui es va divorciar el 8 de març de 1961. Pierre Belot va morir el 27 de desembre de 1972 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

César Fauxbras (1935)

- César Fauxbras: El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i militant anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide Sterckeman, més conegut com César Fauxbras. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest Sterckeman, empleat d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2 d'abril de 1914, amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique, amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser destinat a les bases d'Àfrica del Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí el grau de segon contramestre. En aquest destí recollí els testimonis dels mariners que havien participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril de 1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant a Le Havre (Alta Normandia, França). Posteriorment s'instal·là a la regió parisenca. El 5 de juny de 1924 es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte de París. Entre el desembre de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge d'automòbils. En 1927 nasqué sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert comptable. L'estiu de 1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat, Provença, Occitània) amb la idea de muntar una llibreria, però el projecte no reeixí. Entre l'1 de juny de 1932 i el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un proveïdor de marbre. Sempre amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure, de manera molt humil, a Vincennes (Illa de França, França). Sota el pseudònim de César Fauxbras, en 1932 publicà el llibre Jean le Gouin. Journal d’un simple matelot de la Grande Guerre i en 1935 Mer Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean Fréville) va fer una crítica per al periòdic L'Humanité del 10 de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande à brûler. Journal d’un chômeur, obra que va ser presentada als Premis Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat –aquest llibre va ser reeditat en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats pel «Club du Faubourg» a la Sala Poissonnière del Faubourg-Poissonière de París. En 1936 cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant de la Confederació General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide ou les banqueroutes frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista, col·laborà en diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le Merle Blanc, L'Oeuve, etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà regularment en el periòdic SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on destacà una sèrie d'articles contra el lapinisme (de lapin, conill en francès; terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements, i per un dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser processat i condemnat, amb Aurèle Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10 mesos de presó i 3.000 francs de multa per «propaganda contra la natalitat». En 1939 va ser mobilitzat, però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva militància llibertària, l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511 Batalló Regional amb seu a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de les tropes alemanyes a Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i març de 1941 a l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa Àustria, Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran Guerra. Durant l'Ocupació no va publicar cap llibre i només després de la II Guerra Mundial donà permís per publicar els seus llibres. A més les obres citades, podem destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la guerre sur l'incontinence oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le fétiche de mon oncle Archie. Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer, 1940). César Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de París (França). Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de son nét Anthony Freestone, algunes obres seves, com ara La débâcle. Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au mois de mai le soldat réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig (2011) i Le Théâtre de l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten obres inèdites, com Le corsaire boiteux i Pourquoi la Marine a trahi. En 2011 Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory of War in France (1914-45). Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.

César Fauxbras (1899-1968)

***

Necrològica d'Emilio José González Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

- Emilio José González Martínez: El 30 de gener de 1901 –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de 1900– neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio José González Martínez, conegut com Julio González. Sos pares es deien Froilán González García i Sabrina Martínez Martínez. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal de Lleó de la CNT. El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés Regional i en 1933 fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó, Castella, Espanya). Va ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El setembre de 1937 era vicesecretari del Comitè Provincial de Lleó de Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a França, fou conegut com Julio González. Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre el 17 i el 23 d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), però renuncià al seu càrrec i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant l'últim període de sa vida ocupà el càrrec de tresorer del Comitè Interdepartamental de la CNT dels Alts Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio José González Martínez va morir el 23 de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Pietro Ranieri

- Pietro Ranieri: El 30 de gener de 1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia) –altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri, també citat com Pietro Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys emigrà amb sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que s'instal·là al barri popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es refugià amb sa família a la República de San Marino i després a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina per motius polítics –segons altres, després d'una baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França, França)–, va ser expulsat del país i passà clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense documentació, però ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la Península, retornà a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i després en la «Columna Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres anarquistes italians.

Pietro Ranieri (1902-1936)

***

Mariano Baglioni

- Mariano Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el 30 de novembre– de 1904 neix a Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911 s'instal·là amb sa família a Fabriano (Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no acabà l'escola primària i començà a treballar a la barberia dels republicans Gisleno Carelli, Amleto Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva consciència política es va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i anarquistes. En 1926 marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell any un empresari luxemburguès de la construcció el va contractar just perquè pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb passaport en regla, emigrà a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on va obrir una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930 es casà amb Elvira Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de Gualdo Tadino, i la parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg desenvolupà una intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels feixistes locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a «simpatitzant comunista». El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves activitats polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre de 1936, amb altres companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola, Libertario Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel Partit Comunista i a París (França) prengué un tren especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà a la frontera. L'11 de novembre de 1936 s'enrolà en la formació «Guido Picelli», enquadrada en el «Batalló Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de 1936 al front de Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos, però va combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes que actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element anarcoide». L'11 de març de 1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella, Espanya) i un cop guarit retornà al seu destí, combatent fins a finals d'agost de 1938. Quan el «Batalló Garibaldi» es va retirar del front, marxà cap a França i el 8 de febrer de 1939 va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup llibertari «Libertà o Morte». Requerit per la justícia luxemburguesa, va ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats polítiques. Quan l'evacuació de la població a resultes de l'entrada de les tropes alemanyes al país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i s'establí amb sa família a Charolles (Borgonya, França). Després de l'armistici francoalemany, el juliol de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va reprendre el seu ofici de barber, però sense deixar de banda les seves activitats antifeixistes. El 22 d'agost de 1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera italiana i lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut el 30 d'agost de 1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys una petició on es penedia de les seves activitats polítiques passades i demanava clemència, però el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta demanda. El 14 de setembre de 1940 va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva militància comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va afirmar haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver lluitat en un batalló italià fins al final de la guerra. El 14 d'octubre de 1940 va ser condemnat a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà immediatament a Fabriano. Participà activament en la guerrilla d'alliberament a les muntanyes de l'Úmbria i les Marques, i animà una ràdio clandestina a través de la qual, en estreta relació amb les forces aliades, indicava els llocs idonis a bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en altres missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg).

Mariano Baglioni (1904-1969)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Les Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

Capçalera de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de gener de 1927

- Vetllada per Le Libertaire: El 29 de gener de 1927 se celebra a la Sala «Utilité Sociale» de París (França) una gran vetllada artística a benefici del periòdic anarquista Le Libertaire. L'acte es va dividir en dues sessions, una primera musical, amb cantants lírics i de cabaret (Bicot, Coladant, Félix Gibert, Max Henriot, Michel Herbert, Henri Heros, Aimée Morin, Dona Munroe, Jane Musetty, Rachel, Éliane Thumerelle, Roger Toziny, etc.), i una segona, amb la interpretació de l'obra teatral de Max Maurey La recommandation pel Groupe Théâtral.

***

Cartell publicitari de Vida realitzat per Vicent Ballester Marco

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

Portada del disc de Chumbawamba i Noam Chomsky

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Naixements

Capçalera de L'Avant-Garde

- François Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener– de 1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Dumartheray –algunes fonts citen un segon nom Constant, però aquest no apareix a cap document oficial, i en la partida de naixement figura erròniament com Dumarterey. Sos pares es deien Jacques Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean en la partida de naixement– i Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina «L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra –en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària –amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. El 10 d'octubre de 1918 es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie Magne. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000

- Victor Minne: El 29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes) l'ebenista i propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888 emigrà a França en 1888 i en 1893 en va ser expulsat per la seva militància llibertària. El 12 de setembre de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) per haver aferrat cartells anarquistes i aquest mateix dia havia participat en l'ocupació de la redacció del periòdic Journal du XXè Siècle. En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser publicat anònimament, Révélations sur la prétendue folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser detingut repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère Victoria, reine des poires d'Angleterre et impératrice des roupies de singes; després d'escorcollar el seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest text. Jutjat per l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies després de la mort Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits contra aquesta reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la princesse Louise, fille du roi dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca d'Amédée Pauwels (1891)

- Amédée Pauwels: El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquista Élisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós, Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

Notícia d'una de les moltes detencions de Léon Chuillot apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 16 de juny de 1893

- Léon Chuillot: El 29 de gener de 1868 neix a Revin (Ardenes, França) l'anarquista Leon Gustave Chuillot. Era fill de Jean Chuillot, manobre a les obres ferroviàries de les Ardenes i després fuster, i de Marie Jeanne Victoire Nanquette, modista, i tingué dos germans majors, Victor Jean-Baptiste Arthur Chuillot, militant socialista, i Henri Vital Chuillot, militant anarquista. Léon Chuillot es guanyava la vida d'emmotllador de maons. Entre el 13 de novembre de 1889 i el 19 de setembre de 1892 va fer el servei militar en diverses unitats, entre elles la 2 Companyia de Fusellers de Disciplina a Biskra (Biskra, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 14 de juny de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi (Ardenes, França) a cinc francs de multa per «embriaguesa pública» i el 14 de juny de 1893 pel mateix tribunal a 15 dies de presó i 16 francs de multa per «ultratges i insults cap a la gendarmeria». El 21 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a dos mesos de presó per «robatori». El 21 de novembre de 1893, ben igual que una desena d'altres militants anarquistes de Revin, mentre purgava la pena a la presó de Rocroi, el domicili on vivia sa mare va ser escorcollat per la policia. En 1894 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de la zona d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època treballava als boscos transportant arbres juntament amb el company Charles. El 24 de setembre de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a un mes de presó i cinc francs de multa per «infracció a la policia ferroviària, insults als agents, trencament de tanca i embriaguesa». El 9 de maig de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a sis dies de presó per «robatori» i el 6 de febrer de 1906 pel mateix tribuna a 15 dies de presó, 100 francs de multa per «entrebancs a la llibertat de subhasta i danys a la propietat immobiliària dels altres». El 5 de març de 1907 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Rocroi a un mes de presó per «robatori» i el 16 de desembre de 1907 el mateix tribuna el condemnà a un mes de presó per «ultratges a la gendarmeria». El 5 de maig i el 10 de novembre de 1908 patí dues noves condemnes per «ultratges als agents i embriaguesa». Léon Chuillot va morir el 22 d'octubre de 1909 a l'Hospital de Charleville (Ardenes, França) acompanyat de son germà Henri Vital Chuillot.

***

Foto antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de Niça (1897)

- Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del «Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius «L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per «escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Émile Hureau publicada en el diari parisenc Journal des Débats Politiques et Littéraires de l'11 de març de 1915

- Émile Hureau: El 29 de gener de 1877 neix a Puy-la-Laude (Fontenay-sur-Loing, Centre, França) l'anarquista individualista, ocultista i espiritista Émile Hureau. Sos pares es deien Émile Alexandre Hureau, perruquer, i Eugénie Buge. Cresqué a Montargis (Centre, França), on vivien sos pares. A principis de segle tenia per companya Maria Verneren i es dedicava a guarir mitjançant el magnetisme i a altres ciències ocultes (espiritisme, telepatia, etc.). Abans de la Gran Guerra col·laborà en el setmanari L'Anarchie i en la primera sèrie de L'Idée Libre, periòdic fundat per André Lorulot, qui pensava que era un «militant de gran vàlua». En 1898 vivia amb sos pares al número 102 del carrer Saint-Lazare del IX Districte de París (França) i es trobava sense feina. El 15 de novembre de 1898 va ser cridat a files i integrat en el 150 Regiment d'Infanteria i el 24 d'abril de 1899 passà a la VI Secció de Comissionats i Obrers militars de l'Administració (COA). El 25 de setembre de 1901 va passar a la reserva militar activa amb el certificat de bona conducta. El desembre de 1912 signà, amb altres companys (Charles Albert, Henri Bataille, J. Couture, Paul Delasalle, Lucien Descaves, André Girard i J. Guérin), una protesta contra la condemna a mort a Grècia de l'advocat laboralista Constantin Zacchos. El 13 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en la III Secció de la COA, però el 13 d'octubre d'aquell any va ser donat de baixa per «depressió melancòlica amb obsessions hipocondríaques». En 1915 edità els pamflets antimilitaristes J'acusse, On nous ment! i On nous trompe, que repartí pels carrers i que donà lloc a la seva detenció el 9 de març de 1915, juntament amb sa companya, i «mèdium», Madeleine Émile Jund (Lucie Donnadieu) –també van ser detinguts en aquells dies André Lorulot i Henri Zisly–; jutjat amb sa companya, el 23 de juliol de 1915 el III Consell de Guerra els condemnà a tres anys de presó i 1.000 francs de multa per «complicitat de difamació cap a l'exèrcit, provocacions de militars a la deserció i publicació d'informacions concernents a les operacions militars susceptibles d'afavorir l'enemic i d'exercir una influència enutjosa en l'esperit de l'exèrcit i de la població» –la defensa ressaltà les seves «idees filosòfiques, cosmològiques i psíquiques» i la seva «jesuïtofòbia, i la premsa el qualificà d'«il·luminat, espiritista i practicant de les ciències ocultes». En aquest judici també van ser condemnats els anarquistes Léon Prouvost (un any i 1.000 francs de multa) i Ernest Charles Donnadieu, el marit de Lucie Jung (set mesos de presó). Malgrat que en dues ocasions, l'abril i el juny de 1917, la inspecció de salut militar, vist el seu estat mental, el classificà en el servei auxiliar, el 6 d'agost de 1917 va ser enviat a la II Secció Metropolitana d'Exclosos, mentre que sa companya encara purgà tres mesos de presó. El 17 d'octubre de 1917 la inspecció de salut militar li va diagnosticar una «psicoastènia». El 12 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i es va retirar al número 32 del carrer Gay-Lussac del V Districte de París. Després de la guerra col·laborà en «Les Publications Mensuelles» de L'Idée Libre (1919-1926), dirigides per André Lorulot, i en el periòdic Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), l'administrador del qual fou Auguste Gorion i el director Manuel Devaldès, en substitució d'André Lorulot. En 1921 era un actiu propagandista de la llengua Ido, col·laborava en L'Avant-Garde, de Lieja (Valònia), i vivia sense recursos, primer, al número 105 del bulevard Ney del XVIII Districte i, finalment, al número 11 del carrer Descartes del V Districte de París, que va ser el seu últim domicili. Va ser autor de nombrosos obres, com ara L'ascension de la science (traduït en 1922 a l'esperanto com L'acenso di cienco a Estocolm); De la télépathie. Étude sur la transmission de la pensée; La faillite de la politique; Les jésuites, la classe ouvrière et la révolution; À l'oeuvre contre le catholicisme!; Le problème de la langue International, sa solution; Le secret de l'univers devant la science officielle, etc. El 2 de juliol de 1921 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «robatori i encobriment». En sortir de la presó, Émile Hureau es va suïcidar el 18 de novembre de 1921 llançant-se al riu Sena al barri de Saint-Thomas-d'Aquin del VII Districte de París (França) i el seu cos va ser recuperat el 7 de gener de 1922. El certificat de defunció cita com a professió «autor científic». Segons l'anarquista Georges Vidal, en una nota necrològica publicada en la revista marsellesa Fortunio de l'1 de juny de 1922, Émile Hureau era un «filòsof defensor de les teories de Clémence Roger», la filòsofa, científica eugenista, feminista, lliurepensadora i maçona, traductora de Charles Darwin. El seu fullet De la télépathie. Étude sur la transmission de la pensée encara s'edita actualment.

***

Notícia del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair de l'1 de juny de 1920

- Édouard Mouche: El 29 de gener de 1878 neix al XI Districte de París (França) el lampista anarquista i antimilitarista Édouard Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a domicili, i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al XX Districte de París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part del Grup Llibertari per la Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant, sobretot, de Louis Loréal i del qual va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918 el periòdic La Gerbe, que no aparegué a resultes de la prohibició per part del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar, i participà en diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du Peuple. En 1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de París de la Federació de Joves Anarquistes (FJA). A començaments de 1920 va ser detingut per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis Lóreal i René Péache, i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de juny de 1920 va ser jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte juntament amb sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre d'aquell any. A finals de gener de 1920, arran de la reconstitució del grup La Gerbe, al voltant de Léon Louis, Morthel Oupiter i René Péache, dimití del seu càrrec de tresorer. En 1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de París de l'FJA. El 20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va ser escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921, arran de la detenció de René Barril, reemplaçà aquest en la gerència del número 5 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA animat, entre d'altres, per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923 era membre del «Foyer Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i del Comitè d'Iniciativa i de Propaganda de la Unió Anarquista (UA). En 1929 s'instal·là a Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest mateix any era membre de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i corresponsal local de La Voix Libertaire. A començaments de la dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i sembla que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el tenia fitxat com a membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940 es casà a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment emigrà a Algèria. Édouard Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).

***

Orlando Bolgioni

- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.

***

Foto policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)

- Vincenzo Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen 1895– neix a Cocconato (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero i més conegut com John the Cook. Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA). Més tard, abans de la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot com a membre del «International Grup», format per militants de diverses llengües (italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que estigué actiu fins a la dècada dels trenta. També formà part dels grups anarquistes italians «Libre Pensiero» i «Volontà». En 1917 va ser detingut quan feia un míting antibel·lista al carrer sota l'acusació de «vagància» i el 3 de març d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup «Volontà», per passar moneda falsa; tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a un any de presó. El juliol de 1926 publicà el número únic de La Scolta. Publicazione anarchica di difesa e avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de 1932 dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione. Mensile libertario del West, que era una mena d'edició de la Costa Oeste de L'Adunata dei Refrattari. El 28 d'agost de 1927 publicà el número únic de Golgota, sobre l'execució dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà conferències d'Armando Borghi. El 2 de desembre de 1929 va ser detingut amb un company després d'intentar interrompre una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia, EUA). En 1932 L'Emancipazione va ser substituït per Man! The Measure of All Things, periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any, el consolat italià a San Francisco declarà que era «un dels anarquistes més perillosos del districte». Amb Domenico Sallitto (Dominick) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man!. Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per agents federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island (San Francisco, Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre d'expulsió sota l'acusació de «ser autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions democràtiques». El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a la Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel «Ferrero-Sallitto Defense Conference» (Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest mateix any s'edità el fullet Fight against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya de protesta engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini.  Per evitar la seva expulsió i la més que probable execució a la Itàlia feixista, trencà la llibertat sota fiança i fugí a Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després treballà de cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen l'11 de febrer– de 1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA). Paul Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Vincenzo Ferrero (1885-1985)

***

Notícia de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 18 de juny de 1907

- Georgette Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant Félix Manereck, paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la vida de costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà a Épernay amb el venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de 1906 la parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès, Occitània) per «ultratges i rebel·lió vers els agents»; quan van ser detinguts ambdós cridaren: «Visca l'anarquia! Fora la República!» i «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. Jutjats pel Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va ser condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i son company a un mes amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren a Épernay on ella hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella, segons informes policíacs, partí després cap a Verdun (Lorena, França) i Luxemburg. El maig de 1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i Vitry-le-François). El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense bitllet al tren. Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son company, pel departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar paraigües i a treballs de pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la data i el lloc de defunció.

***

Jean Duval

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

Continua...

---