Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de desembre

Esdeveniments

Louise Michel, fotografiada per Eugène Appert, just abans del Consell de guerra de 1871; porta vel negre en senyal de dol per Théophile Ferré, afusellat el 28 de novembre d'aquell any

- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

***

Anagrama de la futura AIT

- Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

Naixements

Romualdo Pappini

- Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato» –l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé, Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per «violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'atemptat d'Édouard Marlo apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 4 de març de 1894

- Édouard Marlo: El 16 de desembre de 1865 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Édouard Joseph Marlo. Sos pares es deien Léon Marlo, teixidor, i Augustine Florin, domèstica. Com son pare, es guanyà la vida treballant de teixidor a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1885 va ser cridat a files i dispensat de fer el servei militar per tenir un germà a l'exèrcit. El 27 d'abril de 1885 va ser condemnat a sis mesos de presó per «frau». El 12 de març de 1886 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a vuit dies de presó per «trencament de tanca» i el 27 de març del mateix any a un mes de presó i 500 francs de multa per «frau en matèria de duanes». El 12 de març de 1886 va ser condemnat a vuit dies de presó per «trencament de tanca». Entre el 29 de febrer de 1888 i l'1 de novembre de 1889 serví en el 45 Regiment d'Infanteria de Línia a Lilla. Anarquista des de 1893, a finals de febrer d'aquell any deixà sa companya i s'anà a viure amb un company. Partidari de la «propaganda pel fet», decidí matar un patró qualsevol per materialitzar les seves idees i per a tal finalitat comprà un trinxet. El 2 de març de 1894 es presentà a l'empresa que havia abandonat dues setmanes abans voluntàriament –segons altres versions hauria estat acomiadat– i davant l'establiment, sense dir cap paraula, donà un violent cop de trinxet a prop de l'orella del patró Florimond Cauchies; es desencadenà una baralla i el patró encara rebé dues ferides més al cap, però aconseguí alliberar-se i fugir cap a l'interior de la fàbrica. Detingut, declarà que la seva intenció era assassinar un propietari o un director del tissatge qualsevol i que li va tocar a Florimond Cauchies. En l'escorcoll de la casa de son company on s'allotjava i en el de la seva companya no es va trobar res que el pogués incriminar. Jutjat, el 28 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència del Nord a la pena de mort per «temptativa d'assassinat voluntària amb premedictació», però el 26 de juliol d'aquell any el Tribunal de Cassació reduí la pena a la de treballs forçats a perpetuïtat en deportació i va ser enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana francesa. El 25 d'octubre de 1896 aconseguí evadir-se, però va ser capturat dos dies després; jutjat per aquest fet, el 26 de gener de 1897 va ser condemnat a dos anys de calabós per «evasió». El 19 de febrer de 1905 el Consell Nacional Federal del Grup Socialista Revolucionari de la Cambra de Diputats francesa demanà al ministre de Justícia la gràcia al seu favor. En 1906 es beneficià d'una remissió de pena i de la supressió de l'obligació de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la detenció d'Arthur André apareguda en el diari parisenc La Croix del 4 de setembre de 1897

- Arthur André: El 16 de desembre de 1871 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Arthur André Louis André. Era fill de Jean Pierre André, llogater de vehicles, i d'Amainte Gabriel Moucheux. Es guanyava la vida venent diaris pels carrers i com a venedor ambulant. El 3 de juliol de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona (Lapurdi, Iparralde, País Basc) a un dia de presó per «vagabunderia». El 1891 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però se li donà una prorroga d'un any per «feblesa»; incorporat posteriorment, va ser integrat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit per que tenia els dits dels peus en martell. El 20 d'abril de 1892 el Tribunal Correccional del Sena el condemna a vuit mesos de presó per «robatori». A mitjans de la dècada dels noranta vivia al número 14 de la plaça del Marché Laselles d'Amiens (Picardia, França) i en aquesta època estava en contacte amb els anarquistes Alcide Dumont i Rabouille, tot dedicant-se a la venda pels carrers de periòdics anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, etc.). El 30 de gener de 1896 el Tribunal Correccional de Rouen (Alta Normandia, França) el condemna a dos mesos de presó per «cops» i l'1 de febrer d'aquell any va ser tancat a la presó de Rouen. Inscrit com a «anarquista nòmada» per la policia, circulava per diverses regions franceses. El 12 de febrer de 1897 el Tribunal Correccional de Le Havre (Alta Normandia, França) el condemnà a un mes de presó i 16 francs de multa per «ultratges i atemptat als bons costums» (venda d'imatges i fullets pornogràfics) i reclòs el 5 de març d'aquell any a la presó de Le Havre. El 4 de setembre de 1897 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a 15 dies de presó per «rebel·lió i ultratges a un agent». El 8 de maig de 1898 publicà el matrimoni amb la firaire Henriette Malmanche a Nancy (Lorena, França), però aquest matrimoni no arribà a celebrar-se. El 4 de novembre de 1898 pel Tribunal Correccional de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) el condemnà a dos mesos per «ultratge als costums» i tancat el 21 de desembre d'aquell any a la presó de la citada ciutat. El 27 d'abril de 1899 el Tribunal Correccional de Caen (Baixa Normandia, França) el condemna a un mes de presó per «cops i ferides». Inscrit en diversos registres d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades», la tardor de 1900 va ser declarat desaparegut del departament del Somme. La tardor de 1902 va ser localitzat a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on vivia al número 155 del carrer Gambetta. En 1905 figurava en les llistes de control d'anarquistes de Reims. El 27 d'abril de 1909 es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) amb la firaire Madeleine Néger. En aquesta època vivia al número 11 del carrer de la Barre de Saint-Étienne i treballava de firaire. Arthur André va morir el 30 de setembre de 1909 a l'Hospital de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 29 d'abril de 1915, en plena Gran Guerra, va ser integrat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit, que desconeixia la seva defunció, i el 18 de maig de 1915 va ser declarat insubmís.

***

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

- Amédée Dunois: El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, –després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme–, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Fill d'una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851; sos pares es deien Jacques Philippe Catonné, alt funcionari, i Anaïs Agathe Chaufournier. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret –i casat amb la filla d'un jutge– i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès –de qui serà el seu secretari personal– i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945. És autor de nombroses obres d'història –era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)–, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Una de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

***

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

- Julio Camba: El 16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia) el periodista, humorista i escriptor anarquista, i després franquista, Julio Camba Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda, compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i  sa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor. Després de fer estudis a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín (Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen 16–, en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es fes capellà, fugí de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell cap a l'Argentina. A Buenos Aires treballà amb un amic de sa família i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del periòdic La Protesta Humana i amb la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquesta època començà a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests, pamflets, etc.) i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, i La Protesta Humana. També participà activament en la vaga general de 1902. Per totes aquestes activitats, en aplicació de l'anomenada «Llei de Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de l'Argentina cap a Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva Galícia natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a Galícia, començà a col·laborar en El Diario de Pontevedra, però ràpidament s'instal·là a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions anarquistes, com ara El Porvenir del Obrero. Mesos després creà el seu propi periòdic, El Rebelde (1903-1905); aquest setmanari literari de continguts obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich Nietzsche, va ser dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les col·laboracions de Pietr Kropotkin –l'única col·lecció gairebé completa dels 51 números d'El Rebelde es conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus, Anselmo Lorenzo, Francisco Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja, José Martínez Ruiz (Azorín), José María Blázquez de Pedro, Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes d'impremta. El 23 de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista modernista Afirmación. A partir de 1905, i fins 1907, col·laborà com a cronista en el periòdic republicà El País. En 1907 va ser contractat pel periòdic España Nueva com a cronista parlamentari i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la política. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics (La Correa, El Cuento Semanal, El Intransigente, Los Lunes del Imparcial, La Voz, etc.) i en les publicacions anarquistes La Anarquía Literaria, La Revista Blanca i Tierra y Libertad. En aquest any, durant el procés per l'atemptat contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906), va ser cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista regicida Mateu Morral Roca, però sempre reconegué, durant el judici i en articles de premsa, que el coneixia escassament. També en 1907 publicà el llibre El destierro, on narra la seva etapa Argentina i la seva introducció en el pensament anarquista. En 1908 entrà a formar part com a corresponsal en la plantilla del periòdic La Correspondencia de España i va ser enviat a Constantinoble (Imperi Otomà), on cobrí el moviment dels anomenats «Joves Turcs», les eleccions i el canvi de sultà d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de redacció i El Mundo el va enviar com a corresponsal a París (França) i a Londres (Anglaterra). En 1912 començà a escriure en el diari conservador La Tribuna sota el pseudònim Diario de un Español. Retornà a Londres i també envià cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir, aprengué el francès, l'anglès i l'alemany. En 1913 començà a col·laborar per al diari monàrquic ABC, contribució que durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort. En 1916, en el context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York, EUA), per a cobrir les eleccions de 1917 en els quals guanyà el demòcrata Woodrow Wilson. Una d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista per al diari liberal El Sol. Repetí a Berlín i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia). De bell nou a ABC, cobrí la corresponsalia de Nova York i retornà a Espanya després del crack del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves idees anarquistes ja s'havien refredat força. En 1930 viatjà a Mèxic i, ben igual que el seu viatge a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia sobre aquests. Durant la Guerra Civil espanyola, que passà gairebé tota a Portugal, les seves cròniques, on expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren en l'ABC de Sevilla (Andalusia, Espanya). En 1948 es publicaren les seves Obras completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un recull de les seves publicacions. En 1947 s'instal·là de manera intermitent com a hoste de l'Hotel Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril de 1954, ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer Joan March Ordinas, per a qui havia treballat de negre. Entre 1951 i 1953 col·laborà en el periòdic franquista Arriba. També va escriure per a La Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser anomenat per alguns com el Brillant-Savarin espanyol, però també pel pòquer, joc que l'obligava a escriure més per necessitat econòmica que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme «Mariano de Cavia» del diari ABC. Publicà nombrosos llibres, molts d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las alas de Ícaro (1913), Londres (1916), Alemania, impresiones de un español (1916), Playas, ciudades y montañas (1916), Un año en otro mundo (1917), La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923), El matrimonio de Restrepo (1924), Sobre casi todo (1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer (1929), Haciendo de República (1934), La ciudad automática (1934), Esto, lo otro y lo de más allá (1945), Etc., etc. (1945), Mis páginas mejores (1956 i 2012), Ni fuh ni fah (1957), Millones al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de 1962, com a conseqüència d'una embòlia, a la Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972 i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos de Julio Camba» que es reunia al restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi periodístic que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls dels seus articles, molts d'ells inèdits, com ara Maneras de ser periodista (2013), Caricaturas y retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un corresponsal español (2014) i Galicia (2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes sota el títol «¡Oh, justo, sutil y poderoso veneno!». Los escritos de la Anarquía.

***

Jean Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic (Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana]

- Jean Cariat: El 16 de desembre de 1889 neix a Saint-Michel (L'Auriera, Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Jean Cariat. Sos pares es deien André Cariat, conreador, i Émile Desbrugères. Establert a París (França), treballà d'obrer en una cimentera. Entre 1910 i 1912 va fer ser servei militar i patí dos mesos de presó per possessió de fullets antimilitaristes. En 1913 s'afilià al Sindicat d'Obrers de Cimentera de la Confederació General del Treball (CGT). El 12 de juliol de 1913 es casà al IV Districte de París, amb Catherine Roulhac. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Hôtel de Ville de París. El 22 d'abril de 1914 nasqué son fill Marcel Cariat. A finals de juliol de 1914 marxà amb sa companya i son fill pretesament per visitar l'Exposició Nacional de Berna (Berna, Suïssa), però en realitat era per fugir de la lleva arran de l'esclat de la Gran Guerra. Visqué una temporada a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on no trobà feina i, en situació miserable, va ser condemnat a una multa de cinc francs per «furt de productes agrícoles». S'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà d'obra en obra. En aquesta època participà activament amb el grup editor de Le Réveil Anarchiste. El 7 de juny de 1919 nasqué son segon fill Raymonde Cariat. El 22 de gener de 1921 va fer una xerrada sobre la història de les cooperatives en l'assemblea general de la Societat Cooperativa de la Confecció que se celebrà a les Sales de Reunions Obreres de Ginebra. En 1922 creà amb l'anarcosindicalista Lucien Tronchet i alguns anarquistes italians el Sindicat Internacional Autònom de Paletes i Manobres, de caire sindicalista revolucionari, que presidí alguns anys fins a la seva dissolució en 1931. Segons la llei sobre assegurança per a l'atur obligatòria, aquest sindicat es va veure obligat a fusionar-se amb la «Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació d'Obrers de la Fusta i de la Construcció). Nombroses vegades, grups de militants es presentaven a les obres per fer agitació o per engegar els obrers que treballaven el Primer de Maig. En 1926 es va construir una petita casa de fusta a les rodalies de Ginebra. El guarda rural de la zona declarà que treballava regularment i que sa companya venia joguines a les festes. En 1928 estava subscrit al butlletí Le Trait d'Union Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de França. Després de la mort de Luigi Bertoni en 1947, es dedicà a portar els comptes del grup editor de Le Réveil Anarchiste i s'ocupà especialment de les subscripcions de Le Libertaire a Suïssa. També participà en les activitats del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i es mantingué sindicat fins els seus últims dies. Jean Cariat va morir el 4 d'agost de 1974 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao «El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Necrològica de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de gener de 1994

- Valentina Beivide Solana: El 16 de desembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1893– neix a Liaño (Villaescusa, Cantàbria, Espanya) l'anarquista, naturista i esperantista Valentina Beivide Solana –també citada Beibide–, coneguda com Sara. Sos pares es deien Ricardo Beivide i Visitación Solana. Quan era molt jove emigrà a França i a París entrà en contacte amb el moviment llibertari i conegué son company Pedro. La parella s'establí a Cuers (Provença, Occitània), on Pedro animà el grup esperantista local dins del quall ella col·laborà activament. També participà en les activitats del grup vegetarià llibertari de Niça (País Niçard, Occitània), especialment com a cuinera. Posteriorment formà part del grup de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) fundat en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per participar en la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornaren a Cuers i el seu domicili acollí nombrosos refugiats als quals ajudaren, amb el suport del grup de Lo Pònt de Soliers, per aconseguir ajuda material i documents. Després de la mort de Pedro, continuà militant fins que un atac li va paralitzar les cames i es va veure obligada a retirar-se a una llar d'ancians de Cuers. Valentina Beibide va morir centenària el 18 de desembre de 1993 a la Residènica «L'Ensoleillado» de Cuers (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la Facultat de Medicina de Marsella.

***

Necrològica de Francisco Álvarez Carranza apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- Francisco Álvarez Carranza: El 16 de desembre de 1895 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Álvarez Carranza. Sos pares es deien Ramón Álvarez i Carmen Carranza. Milità en la Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el novembre d'aquell any s'integrà en el «Batallón España Libre», la Columna Confederal encapçalada per Cipriano Mera Sanz, i després en la «Comuna España Libre». Exiliat a França, va se un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Montluçon. Sa companya fou Manuela Rivera. Francisco Álvarez Carranza va morir el 6 de novembre de 1977 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Revue Libertaire

- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) –que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició–, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números –l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894– a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon, Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir: «L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art –vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

***

Capçalera del primer número de L'Effort

- Surt L'Effort: Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer i únic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

***

Portada d'un número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

***

Capçalera d'Anarchiste

- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste [Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de «propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

***

Capçalera de Le Combat Syndicaliste

- Surt Le Combat Syndicaliste: Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com a òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

***

Portada d'un número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action –més tard portarà el subtítol «Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

***

Portada de Lotte Sociali [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

***

Portada d'Il Comunista Libertario

- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

***

Capçalera de l'últim número de Le Rebelle

- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle». Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

***

Capçalera de Germen

- Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, els últims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juliol de 1947.

***

Convocatòria de la gala publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'1 de desembre de 1950

- Gala de solidaritat amb Charles d'Avray: El 15 de desembre de 1950 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) una gran gala de solidaritat a benefici de l'ancià cançonetista anarquista Charles d'Avray organitzada pel periòdic Le Libertaire. L'acte va ser presentat per Betty Berany i Gaston Gassy i comptà al piano amb els compositors L. Henriett i S. Manfrino. A més del mateix homenatjat, van intervenir amb actuacions o parlaments la flor i nata del music-hall del moment: Claude Armor, Léo Campion, Jacques Cathy, Celmas, Pierre Dac, Raymonde Delcambre, Louis Denalair, Sandra Dolza, Lionel Franck, Gaston Gassy, Jacques Grello, Marcel Herbert, Janine Jacques, Germaine Kerjean, Jean Lumière, Roberte Marna, Catherine Michard, Léo Noël, Noël-Noël, Jean Marsac, Aurèle Patorni, René Paul, Robert Rocca, La Sagraro i Tania, entre d'altres.

***

Capçalera d'Atalaya

- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión, òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), només Atalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la «reunificació».

Atalaya (1957-1958)

***

Portada d'un número d'IRL

- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon. Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

***

Joan Mir i Mir

- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

Joan Mir i Mir (1871-1930)

Naixements

Foto policíaca de François Pourry (3 de juliol de 1894)

- François Pourry: El 15 de desembre de 1836 neix a Ars-sur-Moselle (Lorena, França) l'anarquista François Nicolas Pourry. Era fill dels vinyataires Jacques Pourry i Catherine Guernied. Es guanyava la vida com a obrer ajustador. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1890 que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser detingut, amb els anarquistes Ernest Bourgeois, François Kaision, Anselme Monneret i Philogène Sécard, aquell mateix dia sota la inculpació d'«anarquista perillós» i d'«incitació a la multitud i al pillatge». Un total de 180 persones van ser detingudes aquell dia a la regió parisenca. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

John R. Coryell

- John R. Coryell: El 15 de desembre de 1851 neix a Nova York (Nova York, EUA) –algunes fonts citen Bucks County (Pennsilvània, EUA) i que es traslladà molt infant a Nova York– el periodista, escriptor i propagandista anarquista i eugenèsic John Russel Coryell, que va fer servir nombrosos pseudònims literaris (Nicolas Carter, Bertha M. Clay, Tyman Currio, Lillian R. Drayton, Julia Edwards, Geraldine Fleming, Margaret Grant, Barbara Howard, Harry Dubois Milman, Milton Quarterly, Lucy May Russell, etc.). Estudià a col·legis públics i al City College de Nova York. Durant la seva joventut visqué amb son pare, Miers Coryell, arquitecte naval i vicecònsol dels Estats Units, a les ciutats xineses de Canton i de Shanghai. Després d'una estada al Japó, retornà a Nova York i en 1875 s'establí a Califòrnia (EUA), on esdevingué periodista a diverses ciutats (San Francisco, Sacramento i Santa Bàrbara). A Califòrnia col·laborà amb l'escriptor Ambrose Bierce. De bell nou a Nova York, en 1885 publicà en el setmanari New York Weekly la novel·la de fulletó The American Marquis; or, Detective for Vengeance. A Story of a Masked Bride and a Husband's Quest. Per encàrrec del seu cosí Ormond Gerald Smith, president de l'editorial de literatura popular «Street & Smith», que li va suggerir d'inventar un detectiu privat com a heroi literari, creà el personatge Nick Carter, la primera aventura del qual va aparèixer el 18 de setembre de 1886 al New York Weekly Va escriure les seves sis primeres històries –The Old Detective's Pupil (1887), A Wall Street Haul (1887), Fighting Against Millions (1888), The Crime of a Contess (1888), A Titled Counterfeiter (1888) i A Woman's Head (1888)– i un cop abandonà el seu heroi, deixà que altres escriptors (Frederick van Rensselaer Dey, Michael Avallone, Michael Collins, Johnston McCulley, Martin Cruz Smith, etc.) continuessin la sèrie sota el nom literari Nick Carter. Amic d'Emma Goldman, assistia a les reunions anarquistes que se celebraven a casa seva i en 1906 ajudà a l'edició de la revista The Open Road. Entre 1906 i 1913 col·laborà, sobretot amb articles reivindicant l'amor lliure, en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i la seva editorial li va publicar el fullet Sex union and parenthood; and What is seduction?. El 6 de gener de 1906 va ser detingut, amb Emma Goldman i Alexander Berkman, en un míting organitzat pel Club «Mother Earth» i posteriorment van ser alliberats després de pagar 1.000 dòlars de fiança Coryell i Berkman i 2.000 Emma Goldman. També va fer classes a «Ferrer School» (Escola Moderna) i va fer mítings per la llibertat d'expressió amb destacats anarquistes, com ara Max Baginski, Alexander Berkman, Emma Goldman, Harry Kelly, etc. Entre 1907 i 1908 edità a Nova York i col·laborà en la revista mensual anarquista i reivindicadora de l'eutanàsia The Wide Way i entre 1907 i 1910 col·laborà en la publicació eugenèsica anarquista American Journal of Eugenics. En 1908 publicà Making of Revolution. An Address Made. Cap el 1910 s'instal·là en una granja a Mount Vernon (Maine, EUA). Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Physical Culture, Metropolitan Magazine, Midnight, St. Nicolas Magazine, etc. La resta de la seva producció literària –més de mil llibres– està formada per novel·les policíaques, juvenils i sentimentals, sovint trufades d'humor, entre les quals podem destacar How Sin Hop Went Ashore (1882), The Largest Pet in the World (1883), The Midget Sheep (1883), Snow-Shoes and No Shoes (1883), A Submarine Fire-Eater (1883), Pigmy Trees and Miniature Landscapes (1884, amb James Carter Beard), The Spider and the Tuning Fork (1884), Swordsmen of the Deep (1884), The Romance of the Menagerie (1884, amb James Carter Beard), Baby Deb «P'ays» for the Christmas Goose (1885), Cased in Armor (1885), Honey Hunters (1885), The Rajah's Paper Cutter (1885), The King of the Frozen North (1886), Savage and Cowardly (1886), St. Nicholas Dog Stories. A Clever Little Yellow Dog (1886), Wild Hunters (1886), A Scheming Old Santa Claus (1886), The Strange Doings of the Kiwi (1887), Elephants at Work (1887), Lassoing a Sea-Lion (1889), Sweet Memories (1889), Jokers of the Menagerie (1889), Wolves of the Sea (1890), A Rat's Cheveux de Frise (1890), Sallie Drew's Vocation (1914), The Hound of Marat (1915), A Modern Gulliver's Travels (1915), Talking Talbot (1915), The Blue Rose (1916), The Bundle of Bonds (1916), The Gilded Eros (1917), Dorothy Meade's Problem (1917), The Blotted Combinaison (1918), Stenographer of Wife? (1922), The Dragon's Eye (1922), The Girl is in the Main Thing (1923), What Chance Has a Mere Husband Against a Poodle? (1923), The Girl Who Found Her Own Soul (1923) i A Factory Girl's Romance (1924). Es casà amb Abby Hedge, que també assistia a les reunions amb Emma Goldmand, amb qui tingué quatre infants: Harold, que morí en edat temprana; Roland, que esdevingué osteòpata; i Hubert i Russell, que seguiren l'ofici d'escriptor de son pare. John R. Coryell va morir el 15 de juliol de 1924 a la seva casa d'estiueig de Readfield (Maine, EUA) d'una angina de pit.

John R. Coryell (1851-1924)

***

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

- Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Sos pares es deien Louis Guérineau, fuster de carcasses francmaçó, i Marie Anne Élisabeth Villevieille. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup «La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per «violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de «Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin), «La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Pot à Colle, òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Les Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per «participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquesta època fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat», «Bois», «Charpentier», «Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la «Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seu òrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fou íntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

Notícia de la mort d'Isidore Pouget publicada en el diari L'Écho d'Alger del 5 de juliol de 1933

- Isidore Pouget: El 15 de desembre de 1863 neix a Lo Pont de Salars (Llenguadoc, Occitània) el científic anarquista Laurent Isidore Stanislas Pouget. Sos pares es deien Jean Joseph Louis Pouget, notari de Salles-la-Sources, i Clémentine Boissonnade, i son germà fou el conegut revolucionari anarquista Émile Pouget. A començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta (Llenguadoc, Occitània). Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes (Bretanya), on participà activament en la campanya a favor del capità Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar. Sa companya fou Anna Morlay. Isidore Pouget va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1933 al seu domicili de Salles-la-Sources (Guiena, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Victor Henri Dupont (ca. 1894)

- Victor Henri Dupont: El 15 de desembre de 1865 –algunes fonts citen erròniament 1859– neix a Deuil (actualment Deuil-la-Barre, Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista Victor Henri Dupont –algunes fonts policíaques citen erròniament Henry Victor Louis–, conegut com Souvarine. Sos pares es deien Henri Élisée Joseph Dupont, pedraire, i Louise Désirée Rousselle, modista. Impressor de professió, formà part del sector dissident de l'anarquisme majoritari, mostrant-se hostil al sindicalisme i a la vaga general, tot afermant l'individualisme, l'antiorganització, l'il·legalisme i la propaganda pel fet. A finals dels anys vuitanta era un dels oradors, amb Octave Jahn, Eugène Joutant (Rozier) i Ferdinand Niquet, de la Lliga dels Antipatriotes de París (França). Insubmís al servei militar, ben igual que els seus companys, sembla que va ser en aquesta època que marxà cap a Anglaterra per primera vegada. Entre maig de 1890 i gener de 1891 col·laborà en el periòdic anarcoindividualista londinenc L'International (Guillaume Bordes, Jean Molas, Luigi Parmeggiani, etc.) –aquesta publicació, segons un informe policíac, per fugir de la prohibició de circulació a França, aparegué sota els títols d'altres periòdics existents (Le Courrier de Londres et de l'Europe, L'Industrie Française à Londres, La Tribune Libre, etc.). De bell nou a França, visqué al número 29 del bulevard Clichy de París. El novembre de 1891 manifestà la intenció de publicar un petit periòdic antimilitarista titulat Le Troubade. Journal des insoumis et des révoltés, però no sabem si finalment aparegué. Segurament col·laborà en els tres números del periòdic Le Faubourg (1891) i en 1892 era l'impressor del periòdic mural La Chronique Sociale, redactat per Paul Martinet. Arran d'una sèrie de reunions públiques celebrades durant l'estiu i la tardor de 1892 a diferents poblacions (Épernay, Lilla, Roubaix, Saint-Quentin, etc.) on va ser orador i on va fer una crida a la supressió dels patrons, a la crema de les fàbriques i a que els conscrits disparessin sobre els oficials, va ser jutjat el 19 de novembre de 1892 per l'Audiència de l'Aisne i condemnat a dos anys de presó i 500 francs de multa per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a la desobediència de militars» per les declaracions fetes el 27 d'agost de 1892 a la Salle du Cirque de Saint-Quentin –en aquesta mateixa sessió Fortuné Henry també va ser condemnat–; en la revisió d'aquest judici, celebrada el 10 de febrer de 1893, l'Audiència de l'Aisne confirmà la pena de dos anys, però reduí la multa a 100 francs. En una conferència seva, titulada «Socialisme et anarchie», celebrada l'11 de setembre de 1892 a Damery (Xampanya-Ardenes, França) organitzada per Alphonse Anon, desenrotllà les idees exposades en Le Père Peinard, fent una crida a la violència i l'assassinat –en aquesta època era redactor d'aquest periòdic anarquista. El 18 de gener de 1893 va ser detingut a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) quan havia de participar en una reunió pública; alliberat un cop el procurador li va notificar les condemnes, a les quals va fer apel·lació, continuà fent propaganda a la regió i poc després va ser condemnat a sis mesos de presó per una carta injuriosa dirigida als jutges. El 10 de febrer de 1893 la pena de dos anys va ser confirmada en l'apel·lació i aquest mateix febrer dirigí unes paraules especialment violentes en una reunió a Lilla i el 16 de febrer a Armentières, abans de passar l'endemà a Bèlgica. El 7 de març de 1893 va se detingut a Brussel·les per «infracció del decret d'expulsió» que patia des del 24 de febrer anterior. Aleshores es refugià a Londres (Anglaterra), i vivia al número 29 d'Alfred Place, Bedford Square. Entre maig i juny de 1893 publicà a Londres una nova sèrie de L'International, però aquesta publicació va ser denunciada per Louis Matha en La Révolte dient que hi col·laborava el confident Auguste Coulon (Pyatt). En 1894 la policia sospità que es dirigia cap a la frontera espanyola fent-se passar per fotògraf ambulant. A principis de 1896 sembla que vivia, amb Constant Martin, a Fitzroy Street de Londres. De bell nou a París, a partir d'abril de 1896 portà la gerència del diari anarcoindividualista La Renaissance, fundat i principalment animat per Paul Martinet. Segons algunes fonts, s'hauria llicenciat en ciències, història i geografia per la Universitat de París i hauria marxat cap a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Syndikalist

- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater –més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres– coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.

Naixements

Sam Mainwaring, al centre, amb altres companys

- Sam Mainwaring: El 14 de desembre de 1841 neix a Penrhiwtyn (Neath, Neath Port Talbot, Gal·les) el socialista, i després anarquista i anarcosindicalista, Samuel Mainwaring, més conegut com Sam Mainwaring. Fill d'una família unitària gal·lesa, es formà com a enginyer i en 1868 es casà amb la filla d'un agent de duanes de Cardiff (Glamorgan, Gal·les). Després d'una estada als Estats Units retornà a la seva terra, treballà d'enginyer de maquinària al barri Marylebone de Londres i formà part de l'Amalgamated Engineering Union (AEU, Unió d'Enginyeria Amalgamada), sindicat d'obrers tècnics (maquinistes, muntadors, torners, caldereres, mecànics, etc.), on destacant com a orador. Durant la dècada dels setanta s'integrà en la socialista Labor Emancipation League (LEL, Lliga d'Emancipació Laboral) de l'East London i va ser un dels primers membres de la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). Decebut de l'SDF, considerat massa «intel·lectualoide», nacionalista i personalista cap a la figura del seu fundador Henry Hyndman, en 1885 hi va ver una escissió a la qual se sumà, juntament amb altres destacats militats, com ara Ernest Belfort Bax, Eleanor Marx i el seu amic William Morris, que prengué el nom de Socialist League (SL, Lliga Socialista). En aquesta època treballava amb el sindicalista Tom Mann i ambdós s'exerciren mútua influència. Amb el temps, evolucionà cap el socialisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Em 1886 va ser detingut amb Jack Williams i multat amb 20 lliures.  En 1887 era membre del grup editor de la revista Freedom i participà en una gira de conferències de l'SL al sud de Gal·les amb Francis Platt (Frank Kitz). En 1891 s'instal·là a Swansea (Swansea, Gal·les), on s'ocupà de dos nebots seus, Ellen i Sam, abandonats per son germà –Sam Mainwaring Jr. esdevingué un destacat organitzador anarcosindicalista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Comença a militar en la Swansea Socialist Society (SSS, Societat Socialista de Swansea), relacionant-se amb Moncure Douglas (James Tochatti), director del periòdic anarquista Liberty, exmembre de l'SL de Hammersmith (West London, Londres), i el seu cercle (Louisa Sarah Bevington, William Morris, etc.). Entre 1896 i 1897 publicà per lliuraments en Freedom les seves memòries sobre el seu amic William Morris. En 1900, juntament amb Emma Goldman, Harry Kelly i Tom Mann, participà activament en l'agitació i en els mítings contra la II Guerra Bòer. Entre setembre de 1903 i març de 1904 publicà, juntament amb Fernando Tarrida del Mármol, dos números del periòdic londinenc The General Strike, molt crític amb el burocràcia sindical oficialista i absolutament partidari de la vaga general i de les tàctiques del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT) francesa i de l'anarcosindicalisme, terme al qual se li atribueix la seva encunyació, sense oblidar el seu antiparlamentarisme. En 1904 va ser un dels oradors, juntament amb Frank Kitz, Errico Malatesta, Charles Mowbray i Rudof Rocker, entre d'altres, en un míting de suport a la vaga general organitzat pels anarquistes jueus del periòdic Arbeter Fraint i el Sindicat de Forners jueus del barri londinenc de Whitechapel, on assistiren més de cinc-mil persones. Posteriorment s'establí a Londres, on va romandre fins el seu final. Va ser un gran amic de Max Nettlau. Sam Mainwaring, en una reunió celebrada a l'aire lliure al parc Hampstead Heath de Londres (Anglaterra) el 29 de setembre de 1907, es va desmaiar i després morí.

***

L'última foto de Cesare Crespi

- Cesare Crespi: El 14 de desembre de 1857 neix a Uboldo (Llombardia, Itàlia) el periodista, escriptor, dramaturg i poeta anarquista Cesare Crespi. Era fill de Tommaso Crespi i d'Ermellina Perelli. D'antuvi periodista republicà federal, fugí amb la seva amant Giuseppina Alberti, esposa de Giovanni Travaglio, enginyer de renom. Després d'un temps a Escòcia, en 1884 emigrà Nova York (Nova York, EUA). En 1885 el fill de Giuseppina Alberti, Enrico Travaglio, es reuní amb sa mare, sa germana petita Nina Travaglio i son amant a Staten Island (Nova York, EUA). Treballà a diversos indrets de Nova Anglaterra, tot freqüentant els cercles anarquistes. En aquesta època conegué Gaetano Bresci. En 1890 es va establir amb sa família a San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA). En aquesta època col·laborà amb Il Messaggero. Amb son «fill» Enrico Travaglio, també anarquista, fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. Col·laborà amb Enrico Travaglio en el consell de redacció de la revista La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, publicada a partir de l'1 de març de 1900 a San Francisco, publicació de teoria anarquista i de literatura  acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla. Posteriorment dirigí les seves pròpies revistes, com ara Era Democratica; Libertas!, òrgan de les Associacions Italoamericanes Antifeixistes «Libertas» de Los Angeles (Los Angeles, Califòrnia, EUA), i Rivendicazione de San Francisco. També col·laborà en La Voce del Popolo, periòdic de la colònia italiana de San Francisco. Va ser el creador del Circolo Popolare Educativo, que tenia per model la «Società per il progresso degli operai italiani in Londra» («Club Mazzini Garibaldi»). El policia nord-americana el considerà «el líder dels anarquistes de Califòrnia». La seva obra literària, dramàtica i poètica, està marcada pels seus ideals anarquistes. Entre els seus llibres podem destacar San Francisco e la sua catàstrofe (1907), Tempra italiana. Dramma in quattro atti (1912), Per la libertà! (Dalle mie conversazioni col conte Carlo Di Rudio, complice di Felice Orsini) (1913), Il tallone di ferro (1939), Fascismo, masnadieri antichi e moderni (1943) i In attesta della pace (ca. 1946), entre d'altres. Cesare Crespi va morir el 26 de novembre de 1948 a San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA).

***

Notícia de la mort de François Baudin apareguda en el diari lionès Le Progrès del 9 d'octubre de 1917

- François Baudin: El 14 de desembre de 1861 neix a la finca Petit Berlie de Villars-les-Dombes (La Domba, Arpitània) l'anarquista François Baudin. Era fill d'Antoine Baudin, conreador, i de Jeannette Geoffray. Es guanyà la vida treballant de sabater. Cap el 1879 abandonà el seu poble i es dedicà a recórrer França. En 1881 va ser cridat a files, però es va ajornar la seva incorporació. El 21 de desembre de 1883 va ser incorporat al 4 Regiment de Caçadors, però el 27 de desembre de 1884 va ser declarat desertor i es refugià a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) residí al número 13 del carrer Cautance. En els anys vuitanta va ser membre del grup anarquista internacional ginebrí, que es reunia al domicili de Moïse Ardaine (Maurice Ardaine), al número 38 del carrer Montbrillant. Arran de l'amnistia del 19 de juliol de 1889 retornà a França. El 19 d'agost de 1889 es presentà per fer la submissió davant el comandant de la regió militar de Bourg (Aquitània, Occitània) i va ser enviat a la reserva, acomplint els seus períodes d'exercicis militars fins a l'alliberament definitiu de les seves obligacions militars l'1 d'octubre de 1907. L'abril de 1890 retornà a Ginebra, on continuà freqüentant les reunions anarquistes. Entre 1892 i 1893 visqué a Lió (Arpitània), en 1894 a Préty (Borgonya, França), en 1896 a Bourg, en 1899 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i en 1902 a Toló (Provença, Occitània). Vidu de Louise Joséphine Imbert, François Baudin va morir sobtadament d'una embòlia el 6 d'octubre de 1917 al seu domicili, al carrer Paradis, de Villars-les-Dombes (La Domba, Arpitània).

Notícia sobre la detenció de François Huau publicada en el diari parisenc La Liberté del 12 de desembre de 1907

- François Huau: El 14 de desembre de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista François Antoine Huau. Sos pares es deien Hippolyte Marius Huau, pedraire, i Marguerite Clain. Des de molt jove va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el febrer de 1879 a Marsella per robatori a dos mesos de presó, l'agost d'aquell mateix any a Marsella per vagabunderia a un mes, el març de 1880 a un anys de presó a Marsella per robatori; el 15 de maig de 1882 a Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 mesos de presó per robatori, o el desembre de 1884 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) a un any de presó per «atemptat al pudor». Durant sa  vida treballà en diferents oficis (calderer, paleta, etc.). Entre el 27 de desembre de 1887 i el 5 de novembre de 1890 va fer el servei militar en un batalló disciplinari («Bat' d'Af»), en el II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, servint en Àfrica, Tonkin (Indoxina francesa) i Algèria. El febrer de 1902 es va veure implicat, amb Auguste Berrier i Pascal Mazan, en un cas de fabricació de moneda falsa, però en el judici va ser absolt. En 1903 vivia, amb Pascal Mazan, al carrer Juramy de Marsella. En 1904 col·laborà en el periòdic marsellès L'Action Antimilitariste. L'11 de juny de 1905 presidí el Congrés Regional Antimilitarista. Com a secretari de la Secció de Marsella-Saint-Louis de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), assistí com a delegat al Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà el juliol de 1905 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Segons la policia, entre 1905 i 1908 freqüentà les reunions del Grup Central Llibertari, al seu del qual es trobava al Bar Frédéric, al número 11 del carrer Aubagne. El 1906 vivia al número 58 del carrer Plumier de Marsella. El desembre de 1907 va ser novament detingut per fabricació i emissió de moneda falsa, aquesta vegada amb els germans Auguste i Charles Berrier, sa germana Fanny i una tia seva; jutjat el juny de 1908, va ser condemnat per l'Audiència de les Boques del Roine a 100 francs de multa, a cinc anys de treballs forçats a la Guaiana Francesa i a 10 anys de prohibició de residència. Empresonat el 24 de juliol de 1908 a l'espera de transport, embarcà el 23 de desembre de 1908 cap a la Guaiana a bord del vaixell La Loire. El desembre de 1915 va ser alliberat, però es va veure obligat a viure a la Guaiana Francesa. François Huau va morir el 22 de novembre de 1920 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Victor Spagnoli

- Victor Spagnoli: El 14 de desembre de 1863 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Victor Spagnoli. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 18 de març de 1892 va ser condemnat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) a 20 dies de presó. Fugint, passà a Marsella (Provença, Occitània). L'11 de juny de 1893 va ser jutjat a Niça (País Niçard, Occitània) amb altres companys anarquistes italians (Ernesto Bartoli, Pietro Bassini, Pietro Garascalli i Cesara Spadetti) per «associació criminal, robatori i temptatives de robatori nocturn amb efracció i claus falses». En el marc d'unes agafades i escorcolls engegats a Niça contra l'anarquista Albert Zibelin, el 4 de gener de 1894 Spagnoli va ser detingut a Marsella i processat per «associació criminal». El 17 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

- Thomas Cantwell: El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de les èpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Alfredo Gori

- Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Sos pares es deien Pasquale Gori i Maddalena Macelloni. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc Le Matin del 28 de gener de 1913

- Charles Keller: El 14 de desembre de 1889 neix al XI Districte de París (França) el propagandista anarquista Charles-Jean Keller. Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista, i Augustine Juliette Ziégler, armillera. Obrer miraller de professió, vivia la número 7 del carrer Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup «Les amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912, i de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del bulevard Magenta. El maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le Libertaire i a resultes de la publicació de l'article «La mort d'un home», de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser processat amb Bonafous. Abandonà la gerència de Le Libertaire, però l'octubre de 1912 entrà a formar part del seu consell de redacció, amb Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie, Édouard Boudot, Georges Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot. La fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el cas ja que segons aquesta es feia apologia del criminal però no del crim; no obstant això, el Tribunal Suprem anul·là aquesta sentència i envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant durant una gira de conferències en suport d'Émile Rousset– davant l'Audiència del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913, Keller, que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder beneficiar de la llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va comparèixer novament davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre, França); defensat per Le Breton i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès durant la lleva de 1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i va ser declarat exempt de servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest del Setze» en la segona publicació en el Bulletin des Temps Nouveaux. Després de la Gran Guerra, col·laborà en L'Émancipateur, òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb Blanche Albertine Millet. Charles Keller va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Sébastopol de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Francesco Barbieri

- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada –sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica–, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser «indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la «Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi –a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a–, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 –la companya de Barbieri ho va anotar–, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.

Francesco Barbieri (1895-1937)

***

Necrològica d'Eduardo Silva Olivero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- Eduardo Silva Olivero: El 14 de desembre de 1899 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Silva Olivero. Sos pares es deien Ronaldo Silva i Mercedes Olivero. Milità des de l'adolescència en al Confederació Nacional del Treball (CNT) de Constantina. Després del cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí embarcar-se clandestinament en un vaixell anglès amb destinació a Orà (Algèria) i dos dies després embarcà cap a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Briva la Galharda de la CNT. Sa companya fou María Natividad Vallejo. Eduardo Silva Olivero va morir el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1975 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Germán Millán Vives (1955)

- Germán Millán Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Germán Millán Vives –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rives. Sos pares es deien Pablo Millán i Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a la Secció de Paletes del Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme patí persecucions i va ser empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió, s'instal·là a Granada (Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un cop lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la «llista negra» de la patronal no pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a Barcelona com a autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc companys, perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125 pessetes per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la construcció del Palau Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava reclòs a la Presó Model de Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als camarades anarquistes», juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les criteris ideològics que portaren a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 6 d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per la Secció Segona de l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i l'endemà va ser condemnat a tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al pagament d'una indemnització igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només va ser multat amb 125 pessetes per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina Mercant, en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on visqué i treballà en diversos països (Cuba, Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona. Durant la Revolució va ser nomenat delegat tècnic de la Junta del Sindicat de la Construcció, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella (Provença, Occitània). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 tornà a emigrar a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la seva jubilació, va ser admès a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. En 1974 sos germans, residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la Península, però rebutjà l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís viu. Germán Millán Vives va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili d'Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

Germán Millán Vives (1900-1976)

***

Refutació de Charles Salembier sobre un manifest apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 10 d'octubre de 1925

- Charles Salembier: El 14 de desembre de 1900 neix al XIX Districte de París (França) l'anarcosindicalista Charles Auguste Salembier. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Salembier, fonedor, i Félicie Marguerite Lacoste, paperaire. Torner metal·lúrgic de professió, en 1919 estava afiliat al Sindicat d'Obrers i Obreres Metal·lúrgics del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1920 va difondre La Vie Ouvrière i s'afilià a les Joventuts Sindicalistes del Sena, de la qual va ser secretari entre 1921 i 1923. En aquesta època vivia al XVIII Districte de París. En 1921, amb la minoria de la CGT, entrà a formar part dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), embrió de la futura Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la comissió executiva provisional de la Federació Unitària del Metall, el juny de 1922 assistí, com a delegat de les Joventuts Sindicalistes, al congrés constitutiu de la CGTU a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 25 de desembre de 1922, amb Pierre Besnard i Albert Lemoine, assistí, com a veu consultiva, al congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el gener de 1923 a la reunió de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'agost de 1923, en desacord amb les posicions de la CGTU, retornà a la CGT, mentre que altres companys dissidents crearen, en 1926, la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1924 va ser nomenat secretari de la Unió d'Obrers Mecànics del Sena i membre de la comissió executiva de la Federació Confederal del Metall. En 1925 renuncià a tots els seus càrrecs sindicals, encara que restant en la CGT. El 20 d'octubre de 1928 es casà a Brunoy (Illa de França, França) amb Gisele Hollo, amb qui va tenir cinc infants i amb qui es va separar en 1948. Cap el 1929, participà, amb Victor Labonne i Jules Massot, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica; aquesta organització, formada per una seixantena de membres, tenia com a finalitat la solidaritat entre els membres, es reunia un cop per mes i feia un banquet fraternal anual al bulevard de Belleville. El 3 de juny de 1939 s'adherí al Cercle Sindicalista «Lutte de Classe» i en 1940 participà uns mesos en el Sindicat del Metall Reconstituït. Durant l'Ocupació, aïllat, no tingué cap contacte amb Victor Labonne i altres membres de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, la qual es reunia aleshores al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al carrer de Meaux del XIX Districte de París, i de la qual Victor Labonne era el responsable. Després de la II Guerra Mundial, reprengué els contactes amb els antics companys de la CGT-SR amb la finalitat de crear la Federació Sindicalista Francesa (FSF), que esdevingué la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Entre 1948 i 1955 fou secretari del Sindicat Industrial dels Metalls del Sena de la CNT i secretari de la Federació Industrial dels Metalls (FIM). En aquesta època, assistí als diferents comitès confederals nacionals com a responsable de la FIM o com a membre de la comissió administrativa confederal o de l'oficina confederal, i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En el congrés extraordinari de la CNTF de novembre de 1949, va ser nomenat membre de la comissió administrativa confederal, de la qual formà part fins al congrés de Lió (Arpitània) de juny de 1952. En el congrés de Bordeus (Aquitània, Occitània) de novembre de 1950, havia estat elegit membre de l'oficina confederal encarregada de les relacions internacionals. En el congrés confederal nacional de gener de 1953, va ser nomenat membre de la delegació de la CNTF al VIII Congrés de l'AIT, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 23 de juliol d'aquell any a Puteaux (Illa de França, França). El 4 de juliol de 1953 es casà al XIV Districte de París amb Marie Françoise Lefranc. Sa darrera participació orgànica en la CNT fou el 5 de febrer de 1955 en el congrés confederal nacional, on representà la FIM. Aquest any renuncià a tots els seus càrrecs i abandonà l'organització sindical, «cansat de lluites personals, causa de la decadència de la CNT». Charles Salembier va morir el 14 de maig de 1977 a l'Hospital Laennec de París (França). El seu important arxiu va ser recollit per Jean Maitron i actualment es troba dipositat al Centre de Recerques sobre la Història dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), més conegut com Centre d'Història del Sindicalisme (CHS), de París.

***

Herbert Anckar

- Herbert Anckar: El 14 de desembre de 1904 neix a Brastad (Lysekil, Bohuslän, Götaland, Suècia) l'anarcosindicalista Herbert Yngve Ankar. Sos pares es deien Albin Marinus Alexandersson Ankar i Alida Elisabeth Andersdotter. La zona on nasqué és el centre de la industria sueca de la pedra i treballà de pedraire. En 1921 s'afilià a la Federació Local de Tuntorp de la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i participà activament de diverses vagues de pedraires durant 1926. El juliol de 1925 entrà a formar part del Club de Joves Socialista de Hjälmedal, del qual va ser nomenat secretari. L'octubre de 1929 abandonà la Federació Local de Tuntorp i s'uní a la Federació Local de Brastad, adherida a la Syndikalistiska Arbetarefederationen (SAF, Federació Obrera Sindicalista), que va ser una escissió anarcosindicalista de la SAC, que funcionà entre 1928 i 1938, i que acusà aquesta de centralisme i burocràcia. En la Federació Local de Brastad exercí la funció de tresorer, a més d'altres càrrecs orgànics. En 1934 entrà a formar part de la Federació Local de Göteborg (Västra Götaland, Suècia) de la SAF i va ser nomenat director del setmanari Arbetare-Kuriren (El Missatger Obrer) de Göteborg, on va treballar fins el tancament del periòdic en 1942. En 1937 es casà amb Magda Teresia Karlsson, vídua de l'anarcosindicalista Per Jönsson Welinder, i amb qui tingué dues filles, més el fill que aquesta tingué amb Welinder. Quan la reunificació de la SAC i la SAF en 1938, continuà com a membre de la Federació Local de Göteborg de la nova SAC i en 1943 passà a militar en la Federació Local d'Estocolm (Suècia). Entre 1943 i 1950 treballà en el periòdic Arbetaren (El Treballador) exercint diferents funcions (reporter, redactor nocturn i secretari de redacció) i entre 1950 i 1955 en fou l'editor responsable. En 1951 va ser condemnat a dos mesos de presó per un delicte de premsa. La tardor de 1955, després de la dimissió de Axel Lindberg, va ser nomenat secretari d'Organització de la SAC, càrrec que exercí fins a 1968. Durant la seva gestió al front de la SAC, l'afiliació al sindicat va créixer força. Trobem textos seus en diferents publicacions sindicalistes, com ara Arbetaren, Arbetarekalendern, Arbetare-Kuriren, Brand, Byggnadsindustriarbetaren, Litteratur och Samhälle, Revelj, Syndikalismen i Zenit. Entre les seves obres podem citar Vem tar våra pengar? (1941), Mörkläggarna gnuggar ögonen (1944), Syndikalistiska efterkrigsproblem (1944), Syndikalismens idévärld (1945), Syndikalismen och samhället (1955 i 1960), Vår inställning till Sovjet (1959), Kommer högkonjunkturen att bestå? (1960), Morgondagens arbetsmarknad (1967). Malalt, Herbert Anckar va morir el 13 d'octubre de 1968 al seu domicili d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al Skogskyrkogården (Cementiri del Bosc) de la ciutat.

***

Necrològica de Luis de la Rosa Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 d'abril de 1984

- Luis de la Rosa Sanz: El 14 de desembre de 1909 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis de la Rosa Sanz. Sos pares es deien Blas de la Rosa i Adelaida Sanz. Al seu poble natal treballà d'obrer de fleca i sempre fou dels primers a participar en els moviments vaguístics convocats per la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va passar en diverses ocasions pel Penal d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 1933 va ser exclòs de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per haver fer costat les posicions de Miguel García dins del Sindicat de la Construcció de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del poble i passar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), on s'incorporà als grups de defensa. Fou delegat de centúria de la «Columna Ascaso» a les muntanyes d'El Burgo (Màlaga, Andalusia, Espanya) i posteriorment lluità al front de Madrid (Espanya). Va ser ferit a la batalla del Jarama. A partir de març de 1938 combaté a Aragó i acabà la guerra com a capità d'Intendència habilitat –s'encarregava entre altres funcions, amb Cristóbal Torres Gil, d'efectuar el lliurament de les pagues a l'oficialitat i la tropa– de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la retirada de Catalunya. A França va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència a la zona de Gascunya. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer de fàbrica i formà part de la Federació Local d'Eusa. En 1945, amb la escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència «col·laboracionista» o «reformista», i va fer costat el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT encapçalat per Pedro Rey. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal d'aquesta tendència en el II Ple Regional d'Andalusia de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Mata (Carmela). Luis de la Rosa Sanz va morir el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1984 al seu domicili d'Eusa (Gascunya, Occitània) i al seu enterrament assistí un representant de la Resistència francesa. Son germà, Desiderio de la Rosa Sanz, també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de desembre

Esdeveniments

Cartell de la conferència

- Conferència de Rassinier: El 13 de desembre de 1956 se celebra a la Sala del Sénéchal de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la conferència pública i contradictòria «Le Parlement aux mains des banques» (El Parlament a mans dels bancs) portada a terme per l'escriptor Paul Rassinier i organitzada pel Grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Aquesta conferència, dedicada a la política del primer ministre francès Pierre Mendès France, havia estat publicada l'octubre de 1955 en un número especial de la revista anarquista Contre-Courant.

Naixements

Foto policíaca d'Étienne Chevalier (11 de març de 1894)

- Étienne Chevalier: El 13 de desembre de 1857 neix a Gémozac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Étienne Achille Fleury Chevalier. Sos pares, residents a Lo Pòrt (Aquitània, Occitània), es deien Marie Jacques Henri Athanasi Chevalier, ferroviari, i Mathilde Fleury, i l'infant nasqué al domicili dels avis paterns. Es guanyava la vida treballant de ferrer. Com son germà va morir a l'exèrcit, va ser dispensat de fer el servei militar. En 1877 viva a Barzan (Poitou-Charantes, França). L'agost de 1880 vivia al número 63 del carrer Saint-Éloi de Tours (Centre, França). Presidí una reunió a la Borsa del Treball durant la vaga de terrelloners de 1888. El novembre de 1889 vivia al número 32 de Cours Ragot de Saint-Denis (Illa de França, França). Segons informes d'un confident policíac, feia feina al taller de l'anarquista Charles Chaumartin, al número 15 del carrer Port de Saint-Denis, on segons la policia es fabricaven bombes i es guarda dinamita. També, segons la policia, coneixia François Claudius Koënigstein (Ravachol), i altres anarquistes, i estava al corrent de les seves intencions. L'abril de 1892 assistí regularment a les reunions del grup «L'Internationale» del III Districte de París, que es realitzaven els diumenges a la tarda a la Sala Horel, al carrer Au Maire. El 26 d'abril de 1892 figurava en una llista d'anarquistes de la policia i vivia al número 23 del carrer Port de Saint-Denis. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 66 del carrer Compoise de Saint-Denis, alhora que altres quatre anarquistes, i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 30 de març la Prefectura de Policia envià el seu expedient al jutge d'instrucció Henri Meyer i va ser alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre de 1894 figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes i aleshores encara viva al número 66 del carrer Compoise de Saint-Denis. L'11 d'abril de 1896 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El 31 de desembre de 1896 vivia al número 10 del carrer Ernest-Renan i en 1901 al número 16 del carrer Charronnerie de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Jean Hautstont apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 21 de gener de 1905

- Jean Hautstont: El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les (Bèlgica) el music anarquista Jean Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine, albergà nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el francès Pichancourt, el qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel i, segons informes policíacs, «es privava de menjar per donar els diners» al seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En aquesta època, ben igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier anarquista, estigué en relacions amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus quan aquest fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les. També, amb son germà Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el periòdic brussel·lès La Lutte pour l'Art, editat per un grup de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre 1895 i 1904 edità amb son germà Charles a Brussel·les la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al maig de 1895 treballà com a contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i després va fer diverses gires artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El 30 d'abril de 1898 el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe policíac cita que residia a París. El gener de 1905 estrenà el drama líric en un acte Lidia, amb lletra d'Alexandra David-Néel (Alexandra Myrial), que publicà l'any següent; i després compongué el drama líric Résurrection, basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de París li publicà el llibret Notation musicale autonome, basée sur la classification des sons d'après le nombre de leurs vibrations et l'état actuel du développement physiologique de l'organe de l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la notation diatonique et répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art contemporain; aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema de notació diatònica a l'ús, basat sobre la classificació dels sons d'acord amb la seva vibració i en conjunció amb el desenvolupament fisiològic de l'oïda humana i pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un notable èxit i el llibre fou traduït l'any següent al xinès. En 1909 havia obtingut el passaport amb la finalitat de fer una gira artística per Rússia. En 1913 publicà Solfège i en 1920 compongué l'himne nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre de la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Josep Climent Hors (Perpinyà, 27 de gener de 1913)

- Josep Climent Hors: El 13 de desembre de 1872 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista Josep Climent Hors. Sos pares es deien Miquel Climent i Nicolaua Hors. Antic agent de policia a Barcelona (Catalunya), va ser destituït a conseqüència de les reformes que portà a terme el ministre de la Governació Juan de la Cierva y Peñafiel i esdevingué anarquista. L'1 de juny de 1896 es casà a Barcelona amb Dolores Navarro, amb qui tingué dos infants. Per la seva participació en els fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 va ser condemnat a sis anys de presó, però l'agost d'aquell any va fugir cap a les Illes Canàries. El 28 d'agost de 1912 es va refugiar a França i el setembre d'aquell any s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a les veremes i visqué a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El gener de 1913 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a anarquista «no perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Egidio Girelli apareguda en el diari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 3 de febrer de 1968

- Egidio Girelli: El 13 de desembre de 1878 neix a Lazise (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Egidio Girelli. Emigrà als Estats Units. Arran de la lectura del periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva esdevingué anarquista. Amb Luigi Nimini es mostrà força actiu a Providence (Providence, Rhode Island, EUA), especialment durant la vaga tèxtil de 1912 a Lawrence (Essex, Massachusetts, EUA) i en les accions contra les condemnes a mort de Giuseppe Caruso i Arturo Giovanetti. Casat amb Paolina Marina Belfi, tingué dues filles (Corinne i Inez) i tres fills (Alexander, Emilio i Paul). Egidio Girelli va morir el 17 de gener de 1968 a Providence (Providence, Rhode Island, EUA) i va ser incinerat al cementiri de Swan Point d'aquesta població.

***

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertària és de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el «catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)], A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va morir el 27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Jules Le Gall

- Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Louis Le Gall. Sos pares es deien Louis Eugène Le Gall, ajustador, i Amélina Anne Charpentier. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux  i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia «Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble –antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El 4 d'abril de 1925 es casà a Brest amb l'anarquista Marie Anne Pauline Louboutin. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques –els arxius de la lògia «Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny –l'acta de naixement cita en nota marginal el 14 de juny– de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.

***

Portada del fullet de Deniau-Morat

- Deniau-Morat: El 13 de desembre de 1882 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista, i després socialista, Eugène Deniau, més conegut com Deniau-Morat. Sos pares es deien Antoine Deniau, hostaler, i Eugénie Simon. Es guanyà la vida fent de comptable. En 1903 edità el pamflet antimilitarista Pourquoi nous sommes antimilitaristes i publicà en el número del 24 d'octubre de 1903 del setmanari Les Temps Nouveaux l'article «Organisation et autonomie individuelle», que va ser reproduït en el número del 15 de març de 1904 del periòdic L'Ouvrier Syndiqué. El 10 de juny de 1905 es casà al XI Districte de París amb la modista parisenca Rachel Georgette van Gool, de qui es va divorciar el 17 de novembre de 1910. El 30 de setembre de 1905 participà, amb Marcel Sembat, Miguel Almereyda i Victor Méric, en la reunió «Pourquoi les casernes?», a la Sala des Tableaux, al número 102 del carrer d'Avron de París, organitzada per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 14 d'octubre de 1905 va fer la conferència «L'homme libre davant la conscription» a la Universitat Popular «Zola», al número 44 del carrer Planchat de París. Durant quatre anys col·laborà en el setmanari Le Libertaire. El 31 de març de 1907, diumenge de Pasqua, participà, amb E. Armand, Émilie Lamothe, Charles Malato, Jean Goldsky i André Lorulot, en la conferència contradictòria «Dans l'attente des messies», a la Sala du Progrès Social, al número 92 del carrer Clignancourt de París. En aquest mateix any de 1907 intentà, sembla que sense èxit, un projecte de vida comunista llibertària i buscà un terreny en un radi de 50 quilòmetre al voltant de París. En 1908 s'integrà en el Grup Internacional Anarquista (GIA), fundat per Georges Roussel a París, i fou redactor i gerent del seu periòdic Terre et Liberté, que només publicà dos números. En 1909 participà en una enquesta, amb altres sindicalistes revolucionaris (Georges Sorel, Robert Louzon, Georges Deherme, Jean Grave, A. Morel, Isidore Bonin, Michel Darguenat, Paul Ader, Raoul Lenoir, Émile Janvion, Émile Guillaumin, Bernard, Georges Guy-Grand) sobre la monarquia que es va publicar sota el títol La monarchie et la classe ouvrière. El 2 d'abril de 1912 es casà al XIV Districte de París amb l'empleada de correus Berthe Louise Boué. L'octubre de 1912 s'afilià a la socialista Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) del departament d'Indre i Loira (Centre, França) i defensà el seu canvi ideològic en un amarg article publicat en el setmanari La Guerre Sociale del 18 de desembre de 1912. A partir del 3 de setembre de 1913 publicà en diferents números de La Guerre Sociale un crític article titulat «Les dogmes anarchistes», que també va ser publicat aquell mateix any en el diari socialista La Sentinelle, de La  Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Abans de la Gran Guerra vivia al número 14 del carrer Furtado-Heine del XIV Districte parisenc. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la I Guerra Mundial va ser mobilitzat i el març de 1916 estava destinat a la Secció IV d'Infermers Sanitaris establerta a Le Mans (País del Loira, França). Durant el curs de les hostilitats, destacà per la seva actitud pacifista i revolucionària. Es va instal·lar a Vernou-sur-Brenne (Centre, França), on sa segona esposa administrava una oficina de correus, i fundà la secció local de l'SFIO, assegurant-se la secretaria provisional en 1920. Cap el febrer de 1920 entrà a formar part de la comissió administrativa de la Federació Socialista d'Indre i Loira i col·laborà en Le Réveil d'Indre-et-Loire, òrgan socialista departamental, on signà articles afins al sector «reconstructor», és a dir, partidaris amb reserves a l'adhesió de l'SFIO a la Internacional Comunista. Entre el 25 i el 30 de desembre de 1920 fou delegat de la Federació Socialista d'Indre i Loira per al Congrés de Tours (Centre, França) i signà i defensà la moció «reconstructora» de Jean Longuet. En 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la Federació d'Indre i Loira de l'SFIO i en 1922 fou delegat al Congrés Nacional d'aquest partit socialista. El març de 1923 abandonà l'SFIO i esdevingué secretari de la Federació d'Indre i Loira del Partit Comunista Unitari (PCU), al voltant de Ludovic-Oscar Frossard. El setembre de 1926 es reedità el seu fullet Pourquoi nous sommes antimilitaristes, amb portada de Maximilien Luce. Durant un temps col·laborà en La Bonne Guerre (1919-1936), de Jean Sartori, però després abandonà l'escena política. El 4 de setembre de 1940 es casà a Savigné-sur-Lathan (Centre, França) amb Marguerite Jeanne Ernestine Enjourant. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista (PS). Deniau-Morat va morir el 31 d'octubre de 1946 a Cormery (Centre, França).

***

Notícia sobre el procés de François Kuhn apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 6 de maig de 1908

- François Kuhn: El 13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de professió, procedia d'una família de Laufenbourg (Argòvia, Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari, el 23 de març de 1907 participà en la vaga general esdevinguda al cantó de Vaud promoguda per la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa). Dos dies després, a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí fugir i passà a França, on llogà una petita mansarda al número 4 del carrer Bachelet del barri de Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per «fets de vaga», injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48 persones més, entre elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de presó. Des de París va escriure a La Voix del Peuple, òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per denunciar els motius de la seva condemna. Un any més tard, formà part del Grup Internacional (francesos, suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel, que editava a Brussel·les el periòdic anarquista Terre et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb Melchior Roux i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó Bickford (metxa de seguretat per a ús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de la Santé de París, dies desprès va ser alliberat amb Roussel per manca  de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a Marsella (Provença, Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la frontera suïssa, on fou lliurat a la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la condemna de 1907. La Unió Obrera (UO) li adreçà el seu suport i la Secció de Ginebra va fer una col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un article sobre ell, però l'any següent es va perdre tot contacte amb la seva persona.

***

Jean Goldsky a la presó

- Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Fill d'una família jueva nombrosa de vuit infants, sos pares es deien Mathilde Jacob i Gustave Isidore, fabricant de brodats en tul i vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les «Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. El 18 de juliol de 1912 es casà al IV Districte de París amb la parisenca Judith Marthe Bernheim, empleada als ferrocarrils estatals i militant socialista, de qui es va divorciar el 24 de juliol de 1919. En aquesta època, malgrat tenir el «Carnet B» dels antimilitaristes, estava fent el servei militar en el III Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la «Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenat La Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de «complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. El 28 d'abril de 1920 es casà a Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França) amb Jeanne Germaine, de qui acabà divorciant-se. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquesta època fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. El 23 d'octubre de 1934 es casà al XX Districte de París amb l'escriptora Charlotte Marie Louise Charpentier, de qui es va divorciar el 26 de gener de 1944. El 4 de novembre de 1950 es casà al IX Districte de París amb Suzanne Odler. Durant els seus últims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté. És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou «L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb la seva companya d'aleshores Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969 a Lo Mont de Marçan (Aquitània, Occitània). Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Lucía Sánchez Saornil

- Lucía Sánchez Saornil: El 13 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio Sánchez Rodríguez, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba, i sa mare, Gabriela Saornil Serrano, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista –trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, Manantial–, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants –secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero–, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant els últims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir d'un càncer de pulmó el 2 de juny de 1970 al seu domicili de València (País Valencià) i va ser enterrat al cementiri de la ciutat. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

Notícia de la candidatura de Jean Roux apareguda en el diari parisenc Le Radical del 28 d'abril de 1924

- Jean Roux: El 13 de desembre de 1896 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista Jean Roux. Era fill de Léonard Roux, jornaler, i de Catherine Barage. Es guanyava la vida treballant d'obrer torner porcellaner. El 10 d'abril de 1915 va ser cridat a files i destinat al 20 Regiment d'Infanteria. Després de passar per diverses unitats militars d'Infanteria, i ser ferit en combat el 9 de juny de 1918 a Guise (Picardia, França) per un obús al deltoides del braç esquerre, el 7 de maig de 1919 va ser desmobilitzat. En 1921 era membre del comitè local de la Federació Obrera de la Ceràmica (FOC). El 9 de maig de 1921 va fer una crida en una reunió del comitè de la FOC demanant que els sindicats no responguessin a l'ordre de mobilització militar, tot reivindicant la vaga general en cas que el reclutament es declarés. El desembre de 1923 vivia al carrer Rochechouart i a partir de juliol de 1924 al carrer Paul-Savigny de Llemotges, que serà el seu domicili definitiu. Amb altres companys de Llemotges (Jean Gady, Armand Masbatin, Jean Peyroux i Jules Robert), es presentà candidat antiparlamentari llibertari a les eleccions legislatives franceses de maig de 1924. Com a secretari adjunt del Sindicat General de la Ceràmica (SGC), el 19 d'agost de 1925 n'esdevingué secretari, tot reemplaçant François Masbatin, i el maig de 1930 va ser substituït per Edmond Thuillier. Secretari del Sindicat Autònim de Ceramistes (SAC), entre el juliol i l'agost de 1926 va ser un dels organitzadors d'una vaga en la qual participaren uns quatre-mil obres de la indústria ceràmica desocupats o boicotejats per la patronal. Amb Louis Chabeaudie, René Darsouze, André Lansade i altres, va ser membre del comitè de redacció del periòdic de Llemotges La Voix Libertaire (1929-1939). El 27 de juliol de 1932 es casà a Llemotges al l'obrera sabatera Marie Champsat, vídua de Charles Gilquin, de la qual enviudà el 22 d'agost de 1932. En 1935 figurava en un llista d'anarquistes del departament de l'Alta Viena. Tuberculós, Jean Roux va morir el 29 de desembre de 1936 a l'Hospital Municipal de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Necrològia de José Radigales Marsol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de desembre de 1985

- José Radigales Marsol: El 13 de desembre de 1906 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Radigales Marsol. Fill d'una família pagesa nombrosa, sos pares es deien José Radigales i Vicenta Marsol. Barber de professió, milità, amb son germà Ramón Radigales Marsol i sa germana Nieves Radigales Marsol, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1936 i 1938 fou responsable de la barberia «Única» col·lectivitzada d'Esplucs. Quan l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser detingut i torturat en el comandament de la 27 Divisió («Karl Marx») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys cinquanta fou un dels animadors de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), on havia arribat en 1939, amb sa germana Nieves, i on va viure durant la II Guerra Mundial. El seu últim domicili va ser a L'Agraulet (Gascunya, Occitània). José Radigales Marsol va morir el 29 d'octubre de 1985 a l'Hospital de Condòm (Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Gondrin (Gascunya, Occitània), on ja descansava sa companya María Raluy.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) –al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre– de París (França), organitzat pel «Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquest últim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de «Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser capturats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935

- Alfred Mourgue: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 neix a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup «La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.

Foto policíaca de Paul Boulnois (6 de març de 1894)

- Paul Boulnois: El 12 de desembre de 1873 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Paul Cyprien Boulnois. Sos pares es deien Louis Cyprien Boulnois, mecànic, i Augustine Héloïse Dugendre, brunyidora. En 1890 militava en la Federació de la Joventut Socialista Revolucionària. El 29 de juliol de 1890 assistí a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista de París, al número 121 del carrer Oberkampf, i l'endemà s'ajuntà amb altres companys al bar dels carrers Turbio i Réaumur, on decidiren reunir-se regularment a la Sala Horel per a fer propaganda antielectoral. El 17 de setembre de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Nicaise, al número 1 del carrer Petits Carreaux, per a reconstruir la Lliga dels Antipatriotes amb ocasió de la visita de mariners russos a París. Aquests mateix any de 1893, segons informes de la policia, assistí a nombroses reunions, com ara el 21 d'octubre a la Sala Chaboche, al número 92 del bulevard Ménilmontant, organitzada per la Lliga dels Antipatriotes; el 3 de desembre a una assemblea del Grup Anarquista de Montmartre a casa de Duprat, al número 11 del carrer Ramsey; el 10 de desembre a una reunió del Grup Antipatriota del XX Districte, al número 70 del carrer d'Angulème; i el 16 de desembre a la Sala Chaboche a una reunió del grup anarquista «La Joventut Antipatriota del XX Districte». El desembre de 1893 freqüentà especialment els anarquistes Paul Bernard i Sébastien Faure. El 26 de desembre de 1894 va ser inscrit per la policia en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en 1894 en una altra d'«anarquistes perillosos». En 1894, després d'un aprenentatge de tipografia, entrà a treballar com a empleat comercial a l'empresa Dugendre, regentada per sa mare, al número 19 del carrer Pont aux Choux de París, ocupada en la fabricació d'agulles i de pènduls per a rellotges. El 3 de març de 1894 el prefecte de Policia ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal» i tres dies després el comissari de policia del barri dels Archives de París es presentà al seu domicili i de sa mare, al número 32 del carrer Saintonge; a la seva habitació es van trobar tres volums de Física i Química, nombrosos quaderns amb anotacions sobre física i química, un esborrany d'una entrevista a l'anarquista Constant Martin, l'imprès EgoArchie, un exemplar del fullet La catéchisme des miséreux, una fórmula química escrita a mà i un puny americà. Durant l'interrogatori es declarà anarquista; tancat, el 7 de març de 1894, després de ser fitxat el dia abans en el registre antropomètric al laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, fins el 18 de maig d'aquell any quan va ser alliberat. El 30 de juny de 1894 la prefectura de Policia ordenà un nou escorcoll i detenció, i l'endemà el comissari de la barriada dels Enfants-Rouges es presentà al seu domicili sense trobar-hi res de compromès i sense poder-lo detenir, ja que havia partit la vigília a casa d'uns oncles a Vincennes (Illa de França, França). El comissari es desplaçà a Vincennes i el va detenir amb possessió d'un ganivet. Tancat preventivament, el 5 de juliol de 1894 va ser reclòs a Mazas i alliberat cinc dies després. El 6 de juny de 1895 la seva inculpació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. L'octubre de 1895, segons un informe d'un confident, havia declarat que no volia saber res d'anarquisme, afirmació de la qual dubtava la policia. El 4 d'octubre de 1905 va ser admès a la Societat Astronòmica de França. En 1906 va fer costat el moviment de les Universitats Populars i estava subscrit a Les Cahiers de l'Université Populaire. El 3 de juny de 1908 es casa al XVIII Districte de París amb Marie Euphrosine Josephe Létévé, de qui acabà divorciant-se. Continuà treballant de fabricant d'agulles de rellotge i en 1934 fou un dels fundadors-propietaris de la fàbrica de mecànica de rellotges «La Mécanique Horlogère», establerta al número 35 del carrer Oberkampf de París. Presidí la Unió de Federacions Regionals d'Artesans i en 1936 era delegat de la Federació Nacional de Sindicats d'Artistes Artesans d'Art i d'Indústries d'Oficis d'Art i membre de la Comissió de Finances del Consell Nacional d'Economia. Paul Boulnois va morir el 22 d'abril de 1957 al seu domicili del III Districte de París (França). El seu negoci va ser heretat per Andrée Bourgeois (Andrée Langlois).

***

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams,  Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

Eusebi Carbó

- Eusebi Carbó Carbó: El 12 de desembre de 1881 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1883– neix a Vila-romà de Sant Joan de Palamós, actualment Palamós (Baix Empordà, Catalunya), el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Francesc Carbó Carbó –signava Eusebi C. Carbó. Sos pares es deien Joan Carbó Ribot, peó ferroviari, i Maria Rosa Carbó Andreu. Fill d'una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia –va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades– i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del «Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX, Mario Negro, Gustavo, Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo, Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres, Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Eusebi Carbó Carbó (1881-1958)

***

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

Claude-Henri Sellier

- Claude-Henri Sellier: El 12 de desembre de 1895 neix al XII Districte de París (França) el poeta llibertari i pacifista Adrien Henri Sellier, més conegut com Claude-Henri Sellier. Era fill de Louis Adrien Sellier, empleat del gas, i de Marie Anne Meyer, tapissera i bordadora. Es guanyà la vida treballant de cap de comptabilitat i visqué a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al número 21 del carrer du Port. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 131 Regiment d'Infanteria i l'1 de setembre de 1915 va ser nomenat caporal. El 23 de juny de 1916 va ser fet presoner a Verdun pels alemanys i internat al camp de Parchim (Mecklenburg, Gran Ducat de Mecklenburg-Schwerin, Imperi Alemay; actualment Mecklenburg-Pomerània Occidental, Alemanya) i no va ser repatriat fins el 23 de gener de 1919. Se li va concedir una pensió d'invalidesa per «reducció definitiva i incurable de la visió de l'ull dret a la percepció lluminosa». El 20 de gener de 1921 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la taquimecanògrafa René Marguerite Duron i en aquesta època seguia vivint al domicili de Nogent-sur-Marne amb sa mare ja vídua. A començament dels anys trenta fou secretari general del «Comitè per el Reconeixement Legal de l'Objecció de Consciència a França», al qual es va adherir, entre altres formacions, el «Centre de Defensa dels Objectors de Consciència», creat en 1933. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries i pacifistes, com ara Liberté, La Mère Éducatrice, Les Nouvelles Pacifistes, Volonté de Paix, entre d'altres. Després de viure al número 15 del carrer Eugène Sue del XVIII Districte de París, a partir de 1937 passà a viure al número 13 del carrer de l'Aqueduc del X Districte de París, que serà la seva residència definitiva. En 1938 publicà, editat per l'organització quàquera «Société des Amis», l'opuscle Projet ayant pour base un referendum d'un mode particulier, en vue d'abolir la guerre internationale i 1945 el fullet La paix viable. En els anys cinquanta fundà a París, amb Jean Gauchon, Louis Lecoin i Émile Veran, el Comitè de Suport als Objectors, en el qual també participà sa companya Renée Duron i sa filla Claudine Sellier. Claude-Henri Sellier va morir el 21 de gener de 1965 a l'Hospital Fernand-Widal del X Districte de París (França) i fou enterrat al panteó familiar al cementiri de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Emili Llorens Caballer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Caballer: El 12 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Caballer, conegut per València. Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay, corredor de grans, i Maria Isabel Caballer Marí. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens Caballer va morir el 2 d'octubre de 1969 al seu domicili d'Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

Continua...

---