Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de febrer

Esdeveniments

Seguici fúnebre de Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)

- Aldarulls per la mort de Miquel Cabotà: La nit del 26 de febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides de bala fetes per la guàrdia civil durant la Revolta de les subsistències a Palma (Mallorca, Illes Balears) del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel Cabotà Serra, fet que va convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma i molts regidors es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que finalment les autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme l'enterrament, s'organitzà una manifestació d'unes 5.000 persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i el republicà Francesc Villalonga Pérez, on van participar totes les forces sindicals mallorquines. L'única corporació de Palma que condemnà obertament els fets i secundà el governador, que finalment dimití el 28 de febrer, fou la Cambra de Comerç.

***

Capçalera del primer número d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Antonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de «conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.

***

Capçalera de Redención

- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19 de febrer de 1937

- Conferència d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a l'Ateneu Cultural Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la conferència «El Frente de la Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a càrrec d'Isidoro Estrada Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la «Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.

***

Cartell de l'acte

- La Nuit de la Désertion: El 26 de febrer de 1993 se celebra a la Salle Ambroise Croisat de Saint-Martin-d'Hères (Delfinat, Arpitània) «La Nuit de la Désertion» (La Nit de la Deserció). Aquest acte antimilitarista va ser organitzat pel grup anarquista «Jules Vallès» de la Federació Anarquista (FA) i consistí en un debat de l'escriptor llibertari André Bösiger, membre del grup antimilitarista «On arrète tout»; una actuació teatral per part del grup Arts Mélés amb textos de diversos autors (René de Obaldia, Jacques Prévert, Boris Vian, etc.); i un concert de rock a càrrec de la banda Désert Culturel.

Naixements

Notícia sobre Alphonse Ailloud apareguda en el periòdic Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 24 de novembre de 1879

- Alphonse Ailloud: El 26 de febrer de 1828 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) el cooperativista, sindicalista i internacionalista llibertari Jean Alphonse Ailloud –també citat erròniament Ailloux. Era fill d'Ennemond Ailloud, sastre, i d'Anne Décaux. Es guanyava la vida treballant com son pare, de sastre. Durant els anys seixanta i setanta va fer costat el moviment cooperatiu, fou un destacat sindicalista en el moviment obrer de Viena del Delfinat i membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1867 era membre del Consell de Vigilància i secretari de la Societat de Beauregard de Viena del Delfinat, que prengué el relleu de la Societat de Treballadors Units (STU), cooperativa agrícola i industrial. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Archevêché de Viena del Delfinat. Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 representà la Secció de Viena del Delfinat en el II Congrés de l'AIT celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa), tot participant en la comissió encarregada de la qüestió del crèdit, de les mutualitats i de les societats obreres, i fent un informe estadístics de la seva secció local. En 1869 va ser un dels fundadors del Cercle de Treballadors Progressius (CTP), societat de suport mutu que s'encarregava de diverses funcions (oficina de col·locació, caixa de socors mutus, centre d'estudis, biblioteca, etc.), que esdevingué un centre obrer important. El 13 de març de 1870 assistí a l'assemblea general de la Federació de l'AIT de Lió (Arpitània). Processat dos mesos després per la seva afiliació internacionalista, el seu vas va ser finalment sobresegut. Després de la proclamació de la III República francesa el 4 de setembre de 1870, esdevingué comissari de policia a Viena del Delfinat. En 1872 el CTP patí una escissió entre republicans burgesos, que fundaren el Cercle Democràtic (CD), i socialistes, encapçalats per ell i per Pierre Martin (Le Bossu). En 1878 el CTP envià un delegat al Congrés Nacional Obrer celebrat a Lió i l'agost de 1879 organitzà una conferència de Jules Guesde a Viena del Delfinat. El novembre de 1879 va ser delegat al Congrés Obrer («Immortal Congrés»), celebrat a Marsella (Provença, Occitània), on reivindicà el col·lectivisme En 1880 representà 14 grups obrers de Viena del Delfinat al Congrés de Le Havre  (Alta Normandia, França). En retornar, el CTP va ser anomenat Centre d'Estudis Socials (CES) i el 9 d'octubre de 1880, en una reunió celebrada al Théâtre de Viena del Delfinat, el CES decidí designar els candidats a les eleccions segons les orientacions del Congrés de Le Havre i els elements anarquistes se separaren del CES i crearen el grup «Les Indignés», amb Pierre Martin. Decebut de l'experiència electoral, el 27 de setembre de 1882 fundà a Viena del Delfinat el Grup Independent de Propaganda Revolucionària «Les Ratapels», del qual va ser secretari i que s'integrà en la Federació Anarquista (FA), i col·laborà en L'Étendard Révolutionnaire, on es declarà partidari de la supressió de la «propietat individual», de la revolució, de l'anarquisme i de l'abstencionisme, però contrari a la «propaganda pel fet». En els anys següents, malgrat la seva avançada edat, va ser considerat com l'ànima de la lluita obrera de Viena del Delfinat. En 1883 organitzà un banquet per celebrar l'aniversari del 18 de març de 1871 (Comuna de París), que arreplegà una trentena d'anarquistes i de socialistes col·lectivistes. A principis de 1887 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia de Viena de Delfinat, encara que aquesta el considerava «sense influència actual» en el moviment obrer, i encara vivia al número 1 del carrer Archevêché. Alphonse Ailloud va morir el 9 d'abril de 1889 a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

Achille Le Roy

- Achille Le Roy: El 26 de febrer de 1841 neix a Chambourcy (Illa de França, França) el communard i militant socialista i sindicalista llibertari Alexandre Achille Leroy, més conegut com Achille Le Roy i L'Académicide. Sos pares es deien Simon Joseph Leroy, jornaler, i Victoire Hermenin. Es guanyà la vida treballant d'impressor tipogràfic. Participà, segons algunes fonts, en la Comuna de París, enquadrat com a tinent –algunes fonts diuen que només com simple fuseller–, en el 248 Batalló de la Guàrdia Nacional en la defensa contra les tropes de Versalles del Pateau de Châtillon a prop del Fort de Vanves. En aquesta època es considerava saintsimonià. Durant la repressió de la Comuna segons alguns va ser deportat a Nova Caledònia, però el més provable es que s'exiliés a Europa (Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i Suïssa). També, segons algunes fonts, hauria participat en les campanyes de Giuseppe Garibaldi. Sindicalista llibertari, el 10 de maig de 1876 publicà De la commandite obligatoire et autres qüestions typographiques, obra que tenia en venda al seu domicili, al número 4 del carrer Cujas, on parla de qüestions professionals i reivindica la jornada de vuit hores, la paga setmanal, la il·luminació convenient, la higiene i salubritat als tallers, etc. Col·laborà en diverses publicacions parisenques (Almanach de la Question Sociale, Le Citoyen Français, Le Citoyen de Paris, Le Cri de Révolte, Le Progrés, La Question Sociale, La Revanche Sociale, Le Vengeur, etc.), de províncies i estrangeres, com ara el periòdic socialista ginebrí Le Précurseur. Posteriorment milità en el Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i fundà la «Librairie Socialiste Internacionale», al carrer Bobillot, i posteriorment al carrer Barrault, del XIII Districte de París, que edità nombrosos llibres, com ara el d'Étienne Bellot Poètes et chansonniers socialistes o el de Louise Michel L'Ère nouvelle. Pensée dernière. Souvenirs de Calédonie (chant des captifs). També fou autor de nombrosos fullets revolucionaris, alguns en vers, com ara Les amours d'un superieur de seminaire (sd), La Commune ressuscitée (sd), L'ideal libertaire (sd), Les réformes sociales urgentes (1879, que conté el seu Chant des Prolétaires), Un monument a Blanqui (1881), La Revanche du Prolétariat (1885, quarta edició), La liberté de l'amour (1887), La Commune de l'Avenir. Amour & Pensée Libres (ca. 1891), Fusillé deux fois. Épisode de la Semaine sanglante (1891, amb Olivier Souêtre), Le droit au bonheur. Droit au repòs (1908), etc. En 1885 publicà la seva versió de la cançó Le Drapeau Rouge, en La Revanche du Prolétariat. A principis de la dècada dels noranta, era habitual de les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Horel de París, i de les del grup «Les Libertaires du XVIII arrondissement», on distribuïa el periòdic L'Attaque i fullets anarquistes. Entre el 16 i el 23 d'agost de 1891 fou delegat al Congrés Internacional Obrer Socialista de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època vivia i tenia la seva impremta al número 37 del carrer Gracieuse de París. En 1893 el seu nom i adreça va ser trobat en un quadern de l'anarquista Albert Cusset a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) decomissat per la policia en un escorcoll. El juny de 1893 presentà, amb Maxime Lisbonne i Marius Tournadre, una candidatura humorística a l'Acadèmia Francesa, on els tres «academicides» dipositaren una marmita, com la que va fer servir Ravachol, que contenia les seves targetes de visita. Entre les visites als 37 membres de l'Acadèmia Francesa, es trobaven el duc de Broglie, Maxime Du Camp, Alexandre Dumas, Leconte de Lisle, Alfred Mézières, Léon Say i Jules Simon. Va anar a visitar l'historiador Ernest Lavisse a la Sorbona, vestit amb un uniforme de general bolivià llogat al vestuari del Théâtre du Châtelet, emparat amb dos-mil estudiants del Barri Llatí en manifestació tot cantant La Carmagnole i cridant «Vive Le Roy», manifestació que va ser dispersada per la policia a la plaça del Panthéon. Aquest episodi va ser explicat amb profusió per la premsa i fins i tot donà lloc a una petita peça teatral. El 18 de març de 1894 participà a un gran míting revolucionari per celebrat l'aniversari de la Comuna celebrat a la Sala Éden de Grenelle, on llegí durant el dinar celebrat a la Casa de Poble, fragments dels seus fullets i el 27 de maig d'aquell any assistí, al costat de Paule Minck i altres anarquistes, a l'aniversari de la «Setmana Sagnant» al cementiri de Père Lachaise, que va ser durament reprimit per les autoritats. El novembre de 1898 signà, com a «editor socialista», una petició de suport a Alfred Dreyfus. A principis de segle fou membre del Grup Feminista Mixt del XIII Districte de París i d'un grup de poetes i cançonetistes revolucionaris que escrivien i adaptaven cançons i d'aquesta època són les seves cançons Ni dieu ni maître, Gare à la bombe i Marmite infernale. Cap el 1908, amb Jean Oberlé i altres, fundà el Grup Internacional Literari i Filosòfic, que celebrava les seves reunions al bar Châtel, al número 4 del carrer Château-d'Eau. En els anys vint vivia al número 10 del carrer Pot de Fer, al barri Mouffetard del V Districte de París, i venia fullets durant els mítings i reunions polítiques. Va ser el primer gerent del setmanari La Bataille, òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT), el primer número del qual aparegué el 4 de maig de 1922, i després va ser substituït per Georges Courtinat. En el número del 31 de març de 1924 del periòdic Le Libertaire s'informava que havia estat atacat per un escamot de l'organització paramilitar reialista «Camelots du Roi», que li havien furtat la cartera amb 150 francs, tot obrint una subscripció popular al seu favor; la societat de cançonetistes revolucionaris «La Muse Rouge» també organitzà una festa en el seu suport. El 7 de març de 1925 «La Muse Plébéienne» organitzà a la Maison des Syndicats de París una festa de solidaritat per ajudar-lo econòmicament. El 24 de març de 1927 patí un accident d'autobús i Le Libertaire, en el seu número de l'1 de juliol, va fer una crida als testimonis amb la finalitat que pogués obtenir una compensació de la Societat de Transports de París. L'octubre de 1927, ben igual que altres antics comunards (Henri Fourcade, Antoine Gay, etc.), acceptà de participar a les festes del desè aniversari de la Revolució russa, però el seu estat de salut el van impedir assistir a la inauguració de les cerimònies amb la segona delegació que havia partir de França l'octubre i, des de Berlín, dirigí un missatge fraternal als delegats, que va ser publicat el 28 d'octubre de 1927 en el periòdic L'Humanité. S'instal·là a Moscou, a la Residència dels Veterans de la Revolució «Ilitch Lénine» de Moscou, «adoptat pel govern soviètic» com antic communard, segons un article seu publicat el 16 de març de 1928 en L'Humanité. Ferit en una explosió durant el rodatge a Ucraïna de la pel·lícula sobre la Comuna La Nouvelle Baylone, de Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg, morí mesos més tard, el novembre de 1929, a Moscou (URSS; actualment Rússia).

Achille Le Roy (1841-1929)

***

Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Armando García García: El 26 de febrer de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Armando García García. Sos pares es deien Juan García i Tomasa García. Metal·lúrgic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). En la guerra civil, quan Astúries va caure a mans feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on treballà en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El 2 de desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França), demanà a l'ambaixada mexicana poder emigrar a Mèxic, sol·licitud que li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània), on treballà de manobre i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt, Armando García García va morir el 3 de setembre de 1960 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Manuel Calafell Galí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Manuel Calafell Galí: El 26 de febrer de 1898 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Calafell Galí –els seus llinatges a vegades citat erròniament com Calafet i Galy–, conegut com Cala. Sos pares es deien Pere Calafell i Elionor Galí. S'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint va ser delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Posteriorment s'establí a Vic (Osona, Catalunya), on organitzà la CNT i fou membre del seu comitè local, desenvolupant una intensa campanya de mítings a la comarca (Vic, Tona, Centelles, etc.), alguns al costat de Joan Peiró Belis. En 1930 encapçala la comissió que organitzà l'Associació Obrera de Vic i treballà en la seva comissió de cultura. Va ser delegat a la Conferència Regional de Catalunya celebrada entre maig i juny de 1931. Entre 1931 i 1933 dirigí el setmanari Sembrar, òrgan de la CNT d'Osona i el Ripollès, on va publicar molts editorials i cròniques. També envià col·laboracions a Solidaridad Obrera. En 1933 abandonà la direcció del setmanari quan ell s'integrà en els Sindicats d'Oposició de la CNT de tendència trentista. El març de 1936, quan els Sindicats d'Oposició confederals de la comarca d'Osona es reintegraren a la CNT, en retornà. Arran del cop militar feixista, l'octubre de 1936 va ser nomenat conseller municipal de Vic en representació de la CNT, encapçalant el Comitè de Proveïments. Establí una «Cuina Col·lectiva», abastí les cases de beneficència, organitzà col·lectes per al front i per als hospitals de sang, regular els preus, planificà, controlà i incrementà i millorà la producció, creant una Granja Avícola Municipal, aprofitant els horts i els ramats dels convents, gestionant exitosament la Granja de l'Escorial. El 9 de setembre de 1936 creà, per coordinar la comarca (Centelles, L'Esquirol, Manlleu i Roda), el Comitè Comarcal de Proveïments. Aquest 1936 representà la comarca d'Osona en el Consell Provincial de Proveïments. Quan el sector de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va ser apartat de l'Ajuntament de Vic arran dels «Fets de Maig» de 1937, en quedà com a cap de la CNT dins del consistori i el 19 de gener de 1938 entrà a formar part de la Comissió de Govern. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. L'octubre de 1941 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista el va condemnar «a la pèrdua total de béns, a la inhabilitació absoluta perpètua i l'estranyament perpetu del territori espanyol». Posteriorment passà a treballar en una fàbrica de pastes a Lesinhan de las Corbièras, on després de la II Guerra Mundial va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat secretari. Sa companya fou Nativitat Palau. Sempre confederal, Manuel Calafell Galí va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat aquell mateix dia al cementiri d'aquesta localitat.

***

Florentino Galván Trías amb 18 anys

- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).

***

Convocatòria d'una conferència de Lilly Ferrer publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de gener de 1925

- Lily Ferrer: El 26 de febrer de 1906 neix a Walincourt (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment Walincourt-Selvigny, Alts de França, França) l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer, coneguda com Lily Ferrer. Era filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Nasqué a casa del gravador escultor Eile Julien Laurent, pare de la criatura i de dos germans més: Émile Francisco (1907) i Francisco Émile (1909), i tots tres portaren el llinatge Ferrer. El 24 de juliol de 1909 Trinidad reconegué Émilie i Émile Francisco al XX Districte de París (França). El 18 d'octubre de 1924 presidí un homenatge al seu avi celebrat a las Sociétés Savantes de París, organitzat pels grups «L'Éssai» i «Littré» –tres  dies abans havia publicat en Le Libertaire el llarg assaig «Francisco Ferrer. La vie, la mort d'un précurseur». Militant de la Unió Anarquista (UA), entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 intervingué en el Congrés de l'UA celebrat a París i va ser nomenada membre de la Comissió d'Iniciativa de l'UA, al costat de Carouet, Dulud, Gady, Guillot, Kiouane, Le Brasseur, Le Meillour, Morinière, Mualdes, Petroli i Sarnin. També assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), on va ser destituïda del Comitè d'Iniciativa. En aquesta època col·laborava, sobretot amb articles feministes, en Le Libertaire, publicació en la qual realitzà tasques orgàniques, i era membre del Grup Femení de l'UA, per al qual va fer xerrades. Posteriorment milità en la Unió Anarquista Comunista (UAC). Mare d'una filla, el 28 de juny de 1930 es casà a Gagny (Illa de França, França) amb l'anarquista Henri Georges Delecourt, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà a Catalunya i participà com a miliciana sanitària al front d'Aragó, però a finals d'agost de 1936 retornà a Barcelona, on exercí tasques auxiliars d'infermeria en una guarderia infantil. Lily Ferrer, que durant tota sa vida es dedicà a difondre el pensament de son avi, va morir en data indeterminada a l'Hospital Psiquiàtric de Clermont de l'Oise (Nord-Pas-de-Calais, França).

Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921

- Ramón Llavería Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'obrer metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893. Militant del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o sis pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria d'Alexandre, al carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres companys. També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes Francisco Vizcaíno Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven, així com dos infants (Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés) que jugaven al carrer en aquell moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre trets, va morir aquell mateix dia al dispensari.

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Charleroi, Valònia). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Necrològica d'Éliska Coqüus apareguda en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne del 25 de març de 1935

- Éliska Coqüus: El 26 de febrer de 1935 mor a Canes (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Attigny (Ardenes, França). Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta, Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25 de febrer de 1894)

***

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres I sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme a Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí –com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti– en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Naixements

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Aalst (Flandes) –algunes fonts citen erròniament Jambes (Valònia, Bèlgica)– el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Sos pares es deien Jean Dave, president del Tribunal de Comptes belga, i Marie Dierche. Va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb la jove francesa Marie Archambault, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 28 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1922 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Foto policíaca de François Louis Durey (2 de juliol de 1894)

- François Louis Durey: El 25 de febrer de 1851 neix al barri d'Ainay del II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Louis Durey, conegut com Paul François Durey o Léonce Durey. Era fill de Jean Louis Durey, mecànic, i de Julie Gérard. Lluità en la guerra francoprussiana enquadrat en un batalló de franctiradors i va ser ferit quan va anar a recollir el seu capità greument malferit que s'havia amagat en un bosc. En 1871 va ser un dels bombers voluntaris que sufocaren els primers incendis de la Comuna de París. El 25 de novembre de 1874 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per «malversació d'una suma de diners en perjudici del seu patró» –algunes fonts citen que aquesta condemna respon en realitat a fets derivats de la Comuna de París. El 15 de gener de 1882 va ser una de les dues-centes persones que entrà a formar part de la Federació Socialista Obrera de la Costa d'Or, atiant les Cambres Sindicals a federar-s'hi. El 10 de novembre de 1882 publicà en el periòdic La Tenaille, en nom del Grup d'Estudis Socials de Dijon (Borgonya, França), un comunicat de solidaritat amb els militants detinguts a resultes dels aldarulls de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot reclamant la seva llibertat immediata. El 26 de novembre de 1882 assessorà, juntament amb sa mare, una conferència privada de la Fraternitat Societat d'Obrers Reunits, on l'anarquista François Monod també hi era present. El 6 d'abril de 1883 va ser condemnat a Dijon a 15 dies de presó i a 50 francs de multa per haver-se inscrit en les llistes electorals, quan es trobava privat dels drets polítics a resultes de sa condemna de París. El febrer de 1887 vivia amb sa mare al número 10 del carrer Quentin de Dijon i es trobava sense feina; segons la policia, s'hi absentava durant sis o vuit dies sense saber-se el motiu. Posteriorment residí al domicili de sa mare, al número 3 del bulevard Sévigné de Dijon i formava part del grup anarquista «Les Résolus». El 14 de juliol de 1889 es trobava a París. Quan el procés dels còmplices de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) davant l'Audiència del Loira, participà en una conferència de Sébastien Faure sobre «el dret al robatori i a l'assassinat», mantenint una posició intermèdia. El 24 de novembre de 1891 reemplaça Sébastien Faure, aleshores malalt, en una conferència al Prado de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 30 de novembre de 1891 participà en el boicot llibertari d'un discurs del diputat Paul Lafargue fet en una reunió pública a la Borsa del Treball de Roanne (Forez, Arpitània), organitzada per la Cambra Sindical de Teixidors, que acabà en disturbis i amb l'expulsió dels anarquistes. El 24 de desembre de 1891 assistí a una reunió publica de Sébastien Faure a la Sala Rivoire de Lió. El 3 de gener de 1892 era present en una sessió de la Joventut Anarquista al cafè Marcellin de Lió i l'11 de gener d'aquell any participà en una reunió amb Sébastien Faure i altres militants lionesos amb la finalitat d'organitzar un grup especial destinat a la formació d'oradors, especialitzats sobretot en portar la contradicció als oradors socialistes. Va ser un dels signants del cartell de convocatòria del Congrés Regional Anarquista celebrat el 17 de gener de 1892 a la Sala Folies-Gauloises de Lió, on assistiren un centenar de militants de la zona, i hi prengué la paraula en el debat referent a la manifestació del Primer de Maig, on defensà la no participació dels anarquistes en aquesta perquè aquesta estava organitzada pels socialistes; en la vetllada familiar d'aquella jornada, celebrada a la sala de la cerveseria Corompt, s'encarregà de recaptar-hi l'entrada. El 23 de gener de 1892 manifestà als companys que tenia la intenció de fer un dejuni més o menys perllongat, amb la intenció que es fessin apostes, i així els diners recaptats dedicar-los a la propaganda, però sembla que aquesta peregrina idea no reeixí. El 26 de gener de 1892 assistí, juntament amb Fortuné Henry i altres companys, a una reunió de la Joventut Antipatriota celebrada al cafè Marcellin per concretar temes sobre una futura manifestació a Saint-Genis-Laval (Forez, Arpitània) en ocasió del sorteig del recluta anarquista Claude Odin. El 29 de gener de 1892 sembla que parlà, amb Hippolyte Ramé, en una reunió del grup de «La Libre Pensée». El 6 de febrer de 1892 va fer, amb Fortuné Henry, la conferència «La crisi économique et ses péconséquences» a la Sala Théâtre de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i ambdós s'allotjaren al domicili d'obrer vidrier en vaga Serindas. El 17 de febrer de 1892 substituí Sébastien Faure, que havia partit la nit anterior a París per mor que havia estat condemnat a 18 mesos de presó i a 1.000 francs de multa, en la conferència «Le socialisme Chrétien» i en aquesta xerrada manifestà la seva opinió, i la de Faure, en contra de la participació d'anarquistes en la manifestació del Primer de Maig. Quan els atemptats de Ravachol a París, manifestà que aquests haurien d'haver estat destinats a «persones de relleu i alts funcionaris». En aquesta època envià 30 francs a l'anarquista Dumas de Saint-Étienne per a la impressió d'un manifest abstencionista. El 3 d'abril de 1892 abandonà Lió i el 25 d'abril següent el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes lionesos denunciats per «pertinença a associació criminal». Entre el 13 de març i el 24 d'abril de 1892, en substitució de Jules Deloux, que havia estat condemnat a dos anys de presó, fou gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard i com a tal el 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat» arran de publicar les articles «Le 1er mai» i «Les crimes des proprios»; acceptà tota la responsabilitat dels articles i declarà li era indiferent si era condemnat o absolt i que el seu únic interès era palesar als jurats «les belleses de l'anarquia»; interposà un recurs, que va ser rebutjat el 25 d'agost. El 8 de setembre de 1892 va ser detingut a Dijon i tancat a comissaria. El 28 de setembre de 1892 va demanar per escrit al director de la presó ser traslladat al sector de presos polítics de la penitenciaria parisenca de Sainte-Pélagie i  l'1 d'octubre la Direcció d'Afers Criminals i de Gràcies del Ministeri de Justícia accedí a la seva demanda. El 9 de març de 1892 envià des de Sainte-Pélagie una carta a Sébastien Faure, empresonat a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), demanant notícies seves. L'abril de 1893 emmalaltí de grip per mor d'una epidèmia que es desencadenà a Sainte-Pélagie. El 13 de maig de 1893, després de purgar la meitat de la pena, va ser posat en llibertat condicional. Passà a viure al número 30 del carrer Pâquerettes d'Alfortville (Illa de França, França), domicili de l'expert geòmetra Léon Goupy, que havia conegut a Sainte-Pélagie, i després al número 32 del carrer Station de la mateixa població. En aquesta època freqüentà el propagandista anarquista Pierre Paul Désiré Martinet (Pol Martinet). El 2 de juliol de 1894 va ser detingut en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». Delineant i arquitecte de formació, es dedicà a dissenyar edificis i arribà a tenir una situació econòmica folgada. El seu últim domicili va ser al número 63 del carrer Déterville d'Alfortville. Després d'una llarga malaltia, François Louis Durey va morir el 22 d'abril de 1896 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Louis Durey (1851-1896)

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Sos pares es deien Gilbert Charveron, sastre, i Laurence Georges. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Emérand Léonard (27 de febrer de 1894)

- Emérand Léonard: El 25 de febrer de 1864 neix a Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França) l'anarquista Émerand Louis Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé Léonard. Sos pares es deien Emérand Léonard, miner, i Marie Louise Cécile Leroy. Es guanyà la vida  de diferents maneres (miner, empleat del gas, xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a Angers (País del Loira, França) amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de juliol de 1898 a Angers. Es va establir a París (França). El 27 de febrer de 1894 va ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal». El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 96 del carrer Martre de París. El 26 d'octubre de 1901 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la jornalera Marie Joséphine Avé. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Saulger de Saint-Denis. Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al Dipòsit de Mendicitat de la Presó Departamental de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nicola Quintavalle

- Nicola Quintavalle: El 25 de febrer de 1865 neix a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Francesco Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli o Niccòlo. Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista «Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).

Notícia del suïcidi d'Ernest Nodot publicada en el diari parisenc L'Événement del 19 de març de 1897

- Ernest Nodot: El 25 de febrer de 1867 neix a Saint-Blin (Lorena, França) l'anarquista Ernest Marie Félicien Nodot. Sos pares, manobres, es deien Hippolyte Nodot i Anne Dumay. Es guanyava la vida treballant primer de passant d'un procurador, després de tipògraf i finalment de terrelloner. Milità en el moviment anarquista d'Épinal (Lorena, França) i va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a una pena de presó per les seves activitats anarquistes. Es dedicava a menjar a restaurants i albergs sense després pagar el servei i per això va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el 16 de gener de 1894 per l'Audiència de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a un mes de presó i 16 francs de multa, el 27 de desembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó i el 13 de desembre de 1895 per l'Audiència de Dijon (Borgonya, França) a 15 dies de presó. Ernest Nodot es va suïcidar el 15 de març de 1897 llançant-se a les vies del tren Épinal-Chaumont a l'indret anomenat La Barrière de Mont de Rouceux (Lorena, França; actualment Neufchâteau).

***

Notícia de la creació del grup «Les Déshérités» publicada en el periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1892

- Émile Roger: El 25 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1871 neix a Nouzon (Ardenes, França; actualment Nouzonville, Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Émile Roger. Sos pares es deien Philippe Roger, ferreter, i Euphrasie Radelet. Es guanyava la vida treballant d'obrer esmolador i polidor. El desembre de 1891 va ser acomiadat de la fàbrica metal·lúrgica de la família Soret, a La Cachette de Nouzon, per haver protestat contra la disminució del salari imposat a set obrers esmoladors. Aquest acomiadament grupal donà lloc, el 4 de setembre de 1892, a la creació del grup anarcocomunista «Les Déshérités», que es reunia al seu domicili, al número 5 del carrer de la Tour de La Forge de Nouzon. A principis de desembre de 1892 va ser denunciat, juntament amb altres 16 anarquistes, d'haver aferrat pels carrers de Nouzon els cartells Dinamite et Panama, editats pel grup londinenc «L'Avant-Garde», però aquest cas va ser sobresegut per manca de proves. Arran dels aldarulls del Primer de Maig de 1893 a Nouzon, el 9 de maig d'aquell any es va iniciar un procediment penal per «rebel·lió i associació il·lícita» contra 23 obrers, entre ells Julien Copine i Émile Roger, de «Les Déshérités». El 4 de juny de 1893 participà en una manifestació antimilitarista durant el consell de revisió militar a Charleville (Ardenes, França), durant la qual els reclutes entonaren cants revolucionaris i cridaren «Visca Ravachol!». La seva integració el 14 de novembre de 1893 en el 8 Regiment d'Artilleria a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) per a fer el servei militar va fer que les activitats de «Les Déshérités» es ressentissin. L'1 de gener de 1894, el seu domicili, on només es trobava sa companya, va ser escorcollat per la policia. El 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat. Entre abril i juny de 1896 visqué a París (França). El setembre de 1896 retornà al seu poble natal i fundà el nou grup «Les Libertaires de Nouzon» (Julien Copine, Ernest Dumoulin, Jules Faynot, Henri Gualbert, Auguste Marchal, Camille Nabucet, etc.), que es reunia al seu domicili el primer i l'últim diumenge de cada mes. En aquesta època venia pels carrers de Nouzon Le Père Peinard. El febrer de 1897 albergà l'anarquista Auguste Philippe, que havia vingut de Reims (Xampanya-Ardenes, França) per a fer una conferència. Durant la nit del 25 al 26 de setembre de 1897 es van aferrar a diversos indrets públics el cartell Germinal; jutjat per aquest fet, el 8 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a un mes de presó sota l'acusació d'«incitació al crim, al pillatge i a l'incendi amb la finalitat de propaganda anarquista». En 1898 exercia el càrrec de dipositari de Le Libertaire, que tenia cinc subscriptors a Nouzon. A principis de maig de 1898, quan venia periòdics anarquistes pels carrers, els gendarmes van voler controlar els periòdics que transportava al seu sarró per comprovar si portava el manifest À l'Armée; rebutjant entrar en un cafè, va estendre els periòdics al carrer i la policia obrí els obrí un per un; aquest dia va ser aturat en tres ocasions pels gendarmes. En 1904 s'instal·là pel seu compte com a polidor particular al servei de venedors de bicicletes i ciclistes; al seu taller, amb l'ajuda de sos fills i de dos obrers, niquelava pales i molls en un bany de la seva invenció, mentre sa companya Aline Dorigny s'encarregava de fer els lliuraments amb un remolc tirat per dos cans per l'avall de la Semoy. El 3 de desembre de 1905 publicà el número únic del full L'Affamé Ardennais. En aquesta època militava en «La Libre Pensée», de la qual era el secretari local. Es presentà com a «candidat llibertari» a les eleccions legislatives del 6 de maig de 1906 pel districte de Mézières (Ardenes, França) i obtingué 95 vots. El 2 de juny de 1906 partí per qüestions de feina a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1908 era corresponsal i venedor de La Guerre Sociale i de Le Libertaire, que tenien 27 subscriptors a Nouzon i venia un centenar d'exemplars. Per a les eleccions legislatives d'abril de 1910, va ser «candidat llibertari» en el marc de la campana antiparlamentària i el Comitè Antiparlamentari de Nouzon es transformà, l'endemà de les eleccions, en el «Grup d'Educació Revolucionària». En aquesta època vivia al carrer Lafayette. El 13 de setembre de 1911, durant la manifestació per reclamar la llibertat de Théophile Sauvage, empresonat per les seves activitats en el moviment contra l'encariment de la vida, va estar en primera línia enfrontat als dragons i carrabiners. El juliol de 1912 participà en la creació del Grup Comunista-Anarquista (GCA) de Charleville i en una reunió d'aquest grup, celebrada el 15 de setembre de 1912, criticà durament el Partit Socialista i blasmà contra els seus representants a Charleville. El març de 1913 vivia al carrer de Lorraine de Nouzon. Malgrat estar inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 3 d'agost de 1914, engegada la Gran Guerra, acceptà la crida a files abans que els gendarmes vinguessin a casa seva, però el 2 de febrer de 1915 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Tingué set infants amb Aline Dorigny, cap d'ells batejat, i donà a tots un padrí o una padrina espirituals, com ara Jean-Baptiste Clément per a son fill René o Louise Michel per a una de ses filles. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Karel Toman fotografiat per Otto Dítě (1918)

- Karel Toman: El 25 de febrer de 1877 neix a Kokovice (Klobuky, Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) el poeta, periodista, traductor i intel·lectual anarquista Antonín z Padovy Bernášek, conegut com Karel Toman. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien František Bernášek i Rosalie Horová, i tingué un germanastre, Josef, fill del primer matrimoni de son pare amb Maria Platilová, i quatre germans (František, Maria Černoá, Aloise i Jaromíra). Va fer els estudis secundaris a Slaný (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) i posteriorment, en 1896, es graduà a Příbram (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa), d'on sortí amb un excel·lent coneixement de la llengua i la cultura gregues. En aquest mateix any de 1896 començà els estudis de dret a la Facultat de Dret de la Universitat Carolina de Praga (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa). Sense acabar els estudis universitaris, va anar ocupant diversos càrrecs oficials. A Praga s'integrà l'anomenat «Anarchističtí Buřiči» (Anarquistes Amotinats), grup d'escriptors txecs de tendència anarquista i anarcoindividualista, molt influenciats pel pensament de Friedrich Nietzsche, els escriptors russos, el vitalisme, l'anarquisme europeu (Jean Grave, Piotr Kropotkin, Charles Malato, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Lev Tolstoi, Victor Dave, etc.) i l'antimilitarisme, al voltant de la revista cultural avantguardista llibertària Nový Kult (Nou Culte), de l'escriptor anarquista Stanislav Kostka Neumann. A partir de 1899 va fer molta amistat amb l'ocultista Emanuelem Haunerem, director d'una col·lecció de publicacions de filosofia, mística i ocultisme molt prestigiosa aleshores. En 1902 formà part del «Kruhu Spisovatelů» (Cercle d'Escriptors) i en 1903 de l'Associació Literària Lliure «Syrinx». En aquesta època treballà en diverses feines, com ara aprenent de comptabilitat, mecanògraf, treballador en periòdics anarquistes, al Museu d'Arts i Oficis, redactant un diccionari educatiu, etc. Bandejat de sa família, després d'un temps a Viena (Imperi Austrohongarès; actualment Àustria) entre 1903 i 1904, viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Països Baixos, Regne Unit) de manera bohèmia, vivint de fer lliçons de francès i de txec i en diverses feines –a Londres treballà amb l'anarquista Felix Quintan en una fàbrica de barrets–, tot freqüentant els cercles anarquistes –gràcies al filòsof llibertari František Sedlák, va romandre un temps a la Whiteway Colony (Cotswolds Hills, Stroud, Gloucestershire, Anglaterra) d'anarquistes tolstoians, de la qual quedà decebut, i també passà uns dies al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França)–, i va escriure reportatges dels seus viatges que publicà en revistes llibertàries txeques. També va fer traduccions i articles de crítica literària que publicà en diverses revistes (Lípa, Lumír, Niva, etc.). Entre 1911 i 1917 treballà de copista a l'Arxiu Estatal. El 15 de febrer de 1915 es casà amb Anna Wagenknecht, amb qui va tenir dos infants, Jaromír i Prokop. Durant la Gran Guerra treballà de redactor en el diari Národní Listy. El maig de 1917 signà un manifest d'intel·lectuals, artistes i escriptors txecs que demanaven l'establiment d'una república txecoslovaca separa de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1919 i 1925 ocupà un càrrec a la Biblioteca de l'Assemblea Nacional de la República Txecoslovaca i col·laborà en el diari Lidové Noviny. En 1923 va tenir el seu primer infart i entre 1924 i 1925 viatjà a la Provença per curar-se el reumatisme. Malalt del cor, en 1925 es va jubilar. En 1928 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. En els anys trenta s'acostà al nacionalisme txec, va fer amistat amb el poeta comunista Josef Hora i mostrà fins i tot simpatia per l'URSS. El 7 de novembre de 1938 participà en la celebració anual de la Revolució d'Octubre a l'ambaixada de l'URSS a Praga. Va sobreviure a l'Ocupació retirat de la vida pública. Com a traductor, traslladà al txec diversos escriptors francesos (Colette, Anatole France, Guy de Maupassant, Charles-Louis Philippe, Claude Tillier, etc.). Entre 1943 i 1945 presidí la Secció Literària de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. El gener de 1946 va ser nomenat Artista Nacional. Entre els seus poemaris podem destacar Pohádky krve (1898), Torzo života (1902), Melancholická pout (1906), Sluneční hodiny (1913), Verše rodinné a jiné (1918), Měsíce (1918), Hlas ticha (1923) i Stoletý kalendář (1926). Molts dels seus poemes han estat musicats per diferents artistes. Karel Toman va morir el 12 de juny de 1946 a Praga (Txecoslovàquia) i va ser enterrat amb honor d'Estat el 21 de juny a la Tomba Slavín, panteó on descansen les grans personalitats nacionals, del cementiri de Vyšehrad de la ciutat. Des de 1947 un carrer del barri de Břevnov de Praga, on visqué al final de sa vida, porta el seu nom.

Karel Toman (1877-1946)

***

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Sos pares es deien Tommaso Micelli i Gaetana Zecca. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste

- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

***

Capçalera de Le Père Peinard

- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 –del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

***

Cartell de la conferència

- Conferència de Kropotkin: El 24 de febrer de 1896 el científic anarquista Piotr Kropotkin fa la conferència «What man can obtain from the land» (Allò que podem obtenir de la terra) al Working Lands Institute (Institut de Terres de Conreu) de Londres (Anglaterra). La conferència científica tractà diversos temes (superpoblació, superproducció, agricultura a diversos països, agricultura intensiva, jardineria industrial, etc.).

***

Portada del primer número d'Sprawa Robotnicza

- Surt Sprawa Robotnicza: El 24 de febrer de 1912 surt a Cracòvia (Imperi Austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) el primer número del periòdic anarquista en llengua polonesa Sprawa Robotnicza. Organ Syndykalistów-Rewolucyjnych (La Causa dels Treballadors. Òrgan dels sindicalistes revolucionaris). Editada pel químic i bioquímic anarquista i lliurepensador Augustyn Wróblewski, sortí d'antuvi setmanalment i després mensualment, amb un tiratge de 1.000 exemplars. Criticà durament el parlamentarisme, el militarisme i la propietat, així com l'Església i l'Estat, tot reivindicant el sindicalisme revolucionari. Hi van col·laborar destacats intel·lectuals, com ara Berłold Berman, Kazimierz Czechowski, Arnold Gahlberg, Stanisław Łańcucki, Tadeusz Seweryn, Tadeusz Śmiech o Jan Wiktor. Mantingué un estret contacte amb el moviment i la premsa anarquistes d'Europa, com ara Luigi Bertoni, Raphael Friedeberg, Pierre Ramus o Józef Zieliński. Patí nombrosos atacs de la censura estatal, que segrestà sis números i detingué Wróblewski en diferents ocasions. Es coneixen 12 números, l'últim el del 21 de maig de 1913. Perseguit per les autoritats, l'estiu de 1913 Wróblewski s'exilià a París (França) i el periòdic deixà de publicar-se.

***

Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

- Escola llibertària de Campinas: El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli –secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)– i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

***

La barricada tanca el carrer però obre el camí

- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans –saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques–, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

***

Los Solidarios, per Rai Ferrer

- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, que és detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

***

Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

- Atemptat contra Luis Pardeiro: El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes –el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna–, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol: «Ull per ull, dent per dent.»

Atemptat contra Luis Pardeiro (24 de febrer de 1932)

***

Convocatòria del míting publicada en Spanish Revolution del 25 de febrer de 1938

- Míting per la Revolució espanyola: El 24 de febrer de 1938 se celebra a l'Ateneo Hispano de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), local de les Societats Hispanes Confederades (SHC), el míting «Come and Her Direct Message From Spain» (Vina i escolta el missatge directe des d'Espanya) en suport de la Revolució espanyola. En aquest acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, hi van intervenir F. Brand, corresponsal d'Spanish Press; Douglas Clark, membre del «Batalló de la Mort» i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), recent arribat d'Espanya; Maximiliano Olay, director de l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa de la CNT als EUA; Jack Shannon, representant de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món); i Joseph Zack Kornfeder, escriptor comunista dissident acostat aleshores a l'anarquisme.

***

Cartell de l'acte

- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de 1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy (Savoia, Arpitània) un recital de cançons anarquistes de set hores de duració sota el títol «Chansons anarchistes. 7 heures Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia aconseguí fons per a editar obres d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi. També va haver parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista «1er de Mai» havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de Malatesta (Écrits choisis, I) i decidí fer aquest recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits choisis, II (desembre de 1981), Écrits choisis, III (febrer de 1982) i Pour ou contre les élections. La polémique entre Errico Malatesta et Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).

***

Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga,  en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Degernier (8 de març de 1894)

- Édouard Degernier: El 24 de febrer de 1849 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el sastre fitxat com a anarquista Édouard Degernier –també citat erròniament Dejernier. Sos pares es deien Jean-Jacques Degernier i Benoîte Lefevre. El 10 de maig de 1873 es casà al IX Districte de París (França) amb la modista Marie Jeanne Mees, la qual va morir el 18 d'abril de 1878 amb 23 anys. Des d'octubre de 1891 tenia com a companya la cuinera Péronne Pellaz. Segons la policia era assidu del restaurant regentat per l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey, freqüentat per sastres i per anarquistes. El 5 de març de 1894, després de comprar el restaurant a Louis Duprat, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), a través de Louise Pioger (Quitrime), per 5.000 francs, muntà un comerç de venda de vins amb sa companya. El 6 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada al local de Duprat i el seu domicili, al número 29 del carrer Trois Frères va ser escorcollat sense cap resultat. Fitxat el 8 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat tres dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892

- Auguste Faugoux: El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Sos pares es deien Auguste-Alexis Faugoux, calderer, i Victoire-Augustine Gourdon. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

Necrològica de Jean-Baptiste Bayon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 14 de desembre de 1923

- Jean-Baptiste Bayon: El 24 de febrer de 1863 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Jean-Baptista Bayon. Era fill de Philibert Bayon, forjador, i de Françoise Elise Cubizol, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, treballant de forjador i era conegut al seu poble com «Le Père de l'Anarchie». Sa companya fou Anaïs Jeanne Duplain, de qui va enviudar. Malalt durant gairebé un any, Jean-Baptiste Bayon va morir en la misèria el 15 de novembre de 1923 al seu domicili, al número 9 del carrer Thomas, de Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània), deixant una companya invàlida.

Mauricius

- Mauricius: El 24 de febrer de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Frédéric Justin Vandamme, més conegut com Mauricius. Sos pares, paperaires, es deien Frédéric Joseph Vandamme i Pauline Louvet. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. En aquests anys tingué com a companya l'anarquista Rirette Maîtrejean. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. El 23 d'abril de 1949 es casà al IX Districte de París amb Benoîte Lagrange. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité, Les profiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907), L'apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922), L'outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a la Clínica Maussins-Nollet de París (França).

***

Angiolino Bartolommei

- Angiolino Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per «vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

Angiolino Bartolommei (1894-1960)

***

Antonio Pietropaolo

- Antonio Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per «associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Sergio Gago Rivero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Sergio Gago Rivero: El 24 de febrer de 1900 neix a San Martín de Valderaduey (Zamora, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Madrid (Espanya)– l'anarcosindicalista Sergio Gago Rivero –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Riviero. Sos pares es deien Claudio Gago Andrés, jornaler, i Antolina Rivero Gimeno. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià en un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Miramàs (Provença, Occitània), on participà en l'organització de la Federació Local de la CNT. Sergio Gago Rivero va morir l'11 de febrer de 1968 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Antonio Espinosa Rodríguez

- Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 –el certificat de defunció cita erròniament 1908– neix a La Oliva (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio María de San Mateo Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Era fill de Francisco Espinosa Espinosa, propietari, i de María Rodríguez Gutiérrez. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la «Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir l'11 de desembre de 1994 a Puerto del Rosario (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. L'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

***

D'esquerra a dreta: Bartolomé Flores Cano, Alonso Asensio Sáez, Joana Morales i Juana Alonso Torres

- Alonso Asensio Sáez: El 24 de febrer de 1909 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Alonso María Asensio Sáez. Era fill d'Agustín Asensio Gallardo, jornaler, i de Luisa Sáez Cano. Emigrà a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i milità en les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» als fronts de Conca i Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Sa companya, Juana Morales, va tenir la seva filla Louise a la maternitat de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Amb sa companya i sos tres infants acabà al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord), amb sons cosins, els anarcosindicalistes Juana María Alonso Torres i Bartolomé Flores Cano. Posteriorment treballà d'obrer al departament de l'Avairon. Posteriorment s'instal·là definitivament amb sa família a Lo Martigue. Alonso Asensio Sáez va morir el 30 de novembre de 1991 a Lo Martigue (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia: «És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- Surt A Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro –que després fundaria A Bandeira Vermelha– i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

- «Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la «gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la «gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals –principalment la vaga revolucionària– com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els «anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiu últim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la «gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover: El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, maçó i destacat militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire –el segon llinatge a vegades citat Perayre–, conegut com Pellico o Pellicu. Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia Peraire Balart. Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i escriptor) des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat Fraternal d'Oficials Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom pel de Societat Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que s'adherí a la Federació Local de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició «cooperativista» del seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va col·laborar en la direcció del setmanari obrer La Federación (1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan d'expressió de la Internacional barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión de la Alianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid (Espanya). L'octubre de 1872 assistí al congrés constitutiu de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat secretari. També l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga del sector tipogràfic per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys setanta, durant la repressió dels internacionalistes en els primers anys de la Restauració borbònica, viatjà durant quatre anys per Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units) treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en l'acabada de crear tipografia «L'Acadèmia», que jugà un paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i el setembre de 1881 en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, formant part de la seva Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta Comissió Federal fou la que desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el cas de «La Mano Negra». Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la Societat Tipogràfica el 1881, de la Comissió Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va redactar La Crónica de los Trabajajores (1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va participar en la formació en 1883 de la  Unió d'Obrers Tipògrafs. Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc Tomàs Oliver, etc. Col·laborà regularment en La Revista Social (1881-1885) i després en El Productor (1887-1893), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-1889). Fou un dels fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric i la qual dirigí, signant els seus articles P. El maig de 1888 fou un dels organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir la creació de la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC). Un cop dissolta la FTRE en 1888, passà a militar en l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en la nova Societat d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou secretari del jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890 participà activament en l'organització de la primera vaga del Primer de Maig per les vuit hores. En aquesta època va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. El 29 de març de 1891 participà en un míting unitari amb els marxistes al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de novembre de 1891 presidí un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga, Teresa Claramunt Creus, Errico Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració del quart aniversari dels «Màrtirs de Chicago», que se celebrà al Teatre Gayarre de la barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos Aires (Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger & Cia», representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger & Wirth», li va oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no s'engegà fins 1905 i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina dirigí altres revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, i La Noografía (1899-1901). S'integrà en el cercle d'intel·lectuals anarquistes promogut per Fortunato Serantoni i encara que no va participar personalment en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees organitzatives va ser acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'«espontaneïsme» –per això va ser criticat pels individualistes– i en els quals combat l'autoritarisme, el «funcionarisme» i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de l'antiga FRE. El maig de 1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de paletes. Fou un dels impulsors del congrés fundacional de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Cap el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves idees, interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint correspondència amb els companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans col·laborà en nombroses publicacions, com ara Cultura Obrera, La Cuña, El Despertar, Futuro, Liberación, La Llumanera, La Questione Sociale, Tierra y Libertad, La Protesta, La Sierra, En Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo (sd), En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909), Germen individualista (1912), Colección de escritos literario-sociales (1916) i Análisis de la cuestión de la vida (1926, pòstum).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Sos pares es deien Joseph André Kaision, filador, i Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys (Ernest Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i Philogéne Ségard), com a «anarquistes perillosos» que organitzaven la manifestació del «Primer de Maig» a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer Bertillon». François Kaision va morir l'1 de febrer de 1906 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

André Schneider  (1907)

- André Schneider: El 23 de febrer de 1866 neix a Hayange (Lorena, França) l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Andre Schneider. Sos pares es deien Jean Schneider, ferroviari, i Anne Taite. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. Segons la policia, que el considerava com a «anarquista perillós», per a fer costat la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, havia realitzat sabotatges. En 1910, durant algunes setmanes, va ser membre de la secció del XIII Districte de París (França) del Partit Revolucionari promogut per Miguel Almereyda. També va ser membre d'una «organització de combat», creada per llibertaris i socialistes insurreccionalistes, promoguda per La Guerre Sociale. Arran de la seva fundació el 13 de novembre de 1910, va ser el primer secretari de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 126 del carrer de Choisy, al XIII Districte de París. Instal·lat a Bezons (Illa de França, França), el 2 d'abril de 1911 passà la secretaria de l'FRC a Auguste Dauthuille. Fervent defensor del sabotatge i de l'acció directa, el maig de 1911 es va veure implicat en un cas de «complot contra la policia», juntament amb els anarquistes Eugène Moucheboeuf i Paul Trouillier, on, segons les autoritats, preparaven atemptats contra diverses edificis públics (Prefectura, comissaries, seus de sindicats grocs, etc.). En aquesta època també formava part del grup de defensa «Les Bakounistes». El 4 de juny de 1911 representà el grup anarquista de Bezons en el Congrés Regional de l'FRC, on va proposar, davant la possibilitat d'eventuals aixecaments revolucionaris, la creació de «dipòsits d'explosius», coneguts únicament pel «comitè de direcció i per militants segurs»; amb el suport de Paul Trouillier, va expulsar un «pertorbador individualista» del congrés. En aquesta època treballava en una fàbrica de porcellanes al carrer d'Aboukir de París. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat per un tribunal correccional a 18 mesos de presó per haver incitat son fill Maurice Schneider de 12 anys a furtar plomes estilogràfiques de luxe en un gran magatzem del carrer Rivoli de París on estava empleat; son amic Eugène Moucheboeuf, a qui n'havia donat una, va ser condemnat a sis mesos per «encobriment», i un tal Dubois a vuit mesos. La policia l'acusava d'haver comprat, amb diners sortits de robatoris i de la falsificació de moneda, una finca a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), coneguda com «Le Maroc», on diàriament diversos anarquistes l'usaven com a camp de tir i de perfeccionament en l'ús d'armes de foc. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de l'FCA, va ser nomenat membre de la comissió, formada per sis membres (François Cuisse, Albert Goldschild, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i ell), encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913; a resultes d'aquest congrés, entrà a formar part de la comissió encarregada de crear definitivament la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquests anys també fou membre del «Foyer Populaire» de Belleville i del «Club Anarquista Comunista» que es reunia al carrer Clignancourt i del qual Albert Goldschild era secretari. Va ser l'autor d'un informe sobre l'organització anarquista a França que s'havia de presentar al Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar entre el 28 d'agost i el 5 de setembre de 1914 al Devonshire Hall de Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra, amb altres companys de l'FCAR, va ser destinat a feines al campament atrinxerat de París, on mantingueren activitats revolucionàries clandestines i, com a membres de «Les Amis du Libertaire», recaptaren diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època vivia al número 10 de l'avinguda de la Glacière a Argenteuil (Illa de França, França). El juliol de 1916, durant l'enterrament d'Hélène Lecadieu, pronuncià el discurs fúnebre que havia de fer Pierre Martin aleshores malalt. El 14 de novembre de 1917 va ser nomenat gerent de l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, en aquell moment mancada de fons, i especialment encarregat de vetllar pel material. En acabar la guerra va ser un dels refundadors de l'organització anarquista, que va prendre el nom de Federació Anarquista (FA). En 1919 redactà durant una temporada la secció «Billet de la glèbe», crònica pagesa apareguda en Le Libertaire. També aquest any ajudà Sébastien Faure en el desenvolupament de la impremta cooperativa obrera «La Fraternelle», que havia fundat amb un capital de 120.000 francs al número 55 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París. Divorciat l'11 de juliol de 1904 de Marie Hélène Thiriet, el 27 de març de 1919 es casà al X Districte de París amb la domèstica Eugénie Amantine Laurent. En aquesta època treballava de conreador i vivia al número 50 del carrer Château Landon de París. El 17 de febrer de 1928 va ser detingut a París, juntament amb sa companya, sota l'acusació d'haver estafat per valor d'un milió de francs grans quantitats de queviures (sucre, conserves, barrals de vi, bacallà sec, etc.) que havien demanat a majoristes i que després no havien pagat, per a posteriorment revendre en una botiga muntada a Joigny (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Louis Pélaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pélaud: El 23 de febrer de 1870 neix a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pélaud. Sos pares es deien François Isidore Pélaud, sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. En les revisions militars de 1891 i 1892 va ser declarat exempt per «defecte de talla» i posteriorment per «bronquitis crònica». El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Petit Paradis. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Jules Verne de Saint-Étienne. Louis Pélaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Capçalera de Le Néo-Naturien, editat per Henry Le Fèvre

- Henry Le Fèvre: El 23 de febrer de 1894 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista naturista Henri Louis Lefèvre, més conegut com Henry Le Fèvre. Era fill d'Alphonse Eugène Pascal Lefèvre, ensostrador, i d'Émilie Marie Desirée Solleret, jornalera. Es guanya la vida treballant d'adober. En 1914 va ser cridat a files però va ser declarat exempt per «bronquitis en evolució» i posteriorment per «emfisema». El 3 de novembre de 1914 es casà a Courbevoie amb la bugadera Ernestine Caroline Laslier. En aquesta època vivia al número 69 del bulevard Mission-Marchand de Courbevoie. Abans de l'esclat de la Gran Guerra freqüentava els cabarets de Montmartre, on es relacionà amb Piotr Kropotkin i el pintor Maurice Utrillo. Per les seves activitats antimilitaristes es va exiliar un temps a Bèlgica, on entrà en contracte amb els cercles anarquistes alemanys. No obstant el seu antimilitarisme, durant la Gran Guerra va ser integrant en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i en diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya. El 28 de maig de 1920 va ser llicenciat definitivament de les seves obligacions militars i se li concedí una pensió per la seva «tuberculosi evolutiva». Vegetaria i naturista, i molt amic de l'anarquista Henri Zisly, entre desembre de 1921 i gener de 1929 edità Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Entre 1926 i 1927 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquests anys també formà part del «Club del Lliure Examen» de Châtillon-sur-Thouet, prop de Parthenay (Poitou-Charentes, França), que formava part de la Federació del Lliure Examen encapçalada per Louis Rimbault, dedicant-se també a la distribució de la premsa anarquista (L'Idée Libre, Le Libertaire, La Mêlée, etc). També va col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. Sempre anarquista, al final de sa vida deixà de militar, però sempre es va negar a votar, tot rebutjant la televisió i els suposats beneficis de la civilització moderna. Durant uns anys va ser apicultor a la Dordonya. En 1974 passà a viure a Saint-Martin-de-Sanzay (Poitou-Charentes, França). Henry Le Fèvre va morir el 2 d'octubre de 1991 a Argenton-Château (Poitou-Charentes, França).

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per «instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de «materials idonis per a la confecció de màquines explosives» –sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada «Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

- Émile Bauchet: El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deia Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclau. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió. Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 al seu domicili de Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Juan Andreo García: El 23 de febrer de 1902 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Diego Florencio Andreo García. Sos pares es deien Pedro Andreo Miras, jornaler, i Juana García Pintor. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt crònic, el final de sa vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1980 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i contra la seva voluntat, i la de sos campanys, va ser enterrat religiosament per sa família.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Révolté [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol «Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina «Price Band».

***

Capçalera de Catalunya

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà –que no tenien res d'anarcosindicalistes– i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut noves èpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Naixements

Joseph Favre

- Joseph Favre: El 22 de febrer de 1844 –algunes fonts citen erròniament 1849– neix a Les Prasses (Vex, Valais, Suïssa) el xef de cuina i periodista gastronòmic i militant anarquista, i després socialista, Jean Joseph Favre. Sos pares es deien Barthélémy Favre i Madeleine Quinodoz –sembla que era fill il·legítim del capellà catòlic Victor Leblanc. Orfe molt jove, amb només estudis primaris, als 14 anys va ser enviat pel seu tutor, un advocat, a treballar d'aprenent en un restaurant i, amb el temps, esdevingué un reconegut xef de cuina, treballant entre 1866 i 1870 a nombrosos hotels de prestigi de diverses ciutats europees (Sion, Ginebra, París, Londres, Wiesbaden, Hamburg, etc.). Durant la guerra francoprussiana es va allistar en el cos expedicionari de Giuseppe Garibaldi i en acabar la contesa retornà a Suïssa. A més de la seva feina, assistí d'oient lliure a classes a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), fent amistat amb destacats anarquistes (Arthur Arnould, Gustave Courbet, Jules Guesde, Élisée Reclus, etc.). En 1872 residia a Martigny (Valais, Suïssa), on fundà el novembre d'aquell any una secció de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 3 d'abril de 1873 va ser jutjat pel Tribunal de Martigny-Bourg sota l'acusació de «pertorbador de l'ordre i de la pau pública». Fins a 1879 treballà de cuiner a Suïssa (Lausana, Clarens, Friburg, Lugano, Basilea, Bex, etc.). En 1874 formà part de la Secció de Vevey (Vaud, Suïssa) de la Federació del Jura de l'AIT, de la qual va ser secretari, amb destacats companys (James Guillaume, Enrico Imperatori, Giuseppe Nabruzzi, Élisée Reclus, Samuel Rossier, Charles Perron, etc.) i vivia a Clarens (Vaud, Suïssa), on era xef de cuina a la pensió Ketterer. En 1875 era secretari de la Unió Obrera (UO) de Vevey. En 1875 s'establí a Lugano (Ticino, Suïssa) i treballà a l'Hôtel du Parc, on va conèixer Mikhail Bakunin, i en un sopar amb companys (Arthur Arnould, Mikhail Bakunin, Jules Guesde, Errico Malatesta, Benoît Malon i Élisée Reclus) creà l'anomenat i apreciat «Pouding Salvator» (de la muntanya Salvator, que domina el llac de Ceresio), també conegut com «Púding anarquista». Poc després, l'agost de 1875, fundà, amb Ludovico Nabruzzi i Tito Zanardelli, el periòdic L'Agitatore, del que sortiren cinc números, amb una posició acostada al pensament socialista de Benoît Malon, i a finals de l'any va publicar en L'Almanaco del proletario pel 1876, contra l'insurreccionalisme anarquista. Més tard fou membre de la Secció de Ceresio (Tesino, Suïssa), que trencà amb l'anarquista Federació del Jura. En aquesta època col·laborà en el periòdic radical local Il Giovine Ticino. Dirigí, amb Benoît Malon, una carta al míting internacionalista celebrat el 18 de març de 1876 a Lausana, on criticà la posició abstencionista i insurreccional bakuninista. El juny de 1876 edità l'obra de Malon Historia critique de l'économie politique. Entre el 17 i el 18 de febrer de 1877 assistí en representació de la Secció de Ceresio al II Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia (FAI) de l'AIT celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia), on participà activament, intervenint en diverses ocasions a favor de la participació a les eleccions parlamentàries. En 1877 fundà a Ginebra el periòdic La Science Alimentaire. En 1878, amb Benoît Malon i César De Paepe, fundà la revista Le Socialisme Progressif. Entre 1879 i 1880 s'estigué a Basilea i mantingué correspondència amb Johann Philipp Becker. En 1879 creà la Unió Internacional per al Progrés de l'Art Culinari, que encara avui dia existeix amb una vuitantena de seccions arreu del món. De bell nou a França, esdevingué una celebritat mundial de la gastronomia, i en 1895 publicà a París el monumental Dictionnaire universal de cuisine et d'hygiène alimentaire en quatre volums (6.000 receptes), reeditat en 1978 i en 2010, encara que sense els comentaris de l'autor, sota el títol Dictionnaire universal de cuisine pratique. El 27 de maig de 1884 es casà amb Joséphine Alexandrine Delacour. Joseph Favre va morir el 17 de febrer de 1903, víctima d'una hemorràgia cerebral, al seu domicili de Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França). El 24 de juny de 1977 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal de Les Prasses de Vex. Actualment, cada dos anys, se celebra a Martigny el «Gran Prix Joseph Favre» de gastronomia. En 2020 el metge Albert Mudry publicà la biografia Joseph Favre, cuisinier et erudit.

Jesse Brandani

- Jesse Brandani: El 22 de febrer –el certificat de defunció cita el 23 de febrer– de 1851 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Jesse Brandani –també citat Iesse Brandani. Sos pares es deien Ernesto Brandani i Marianna Magnani –el certificat de defunció cita Giuseppina Conti. Es crià a Pontedera (Toscana, Itàlia), on sa família es va traslladar poc després del seu naixement, i on son pare va instal·lar una fàbrica de cintes. Quan tenia 15 anys va fugir de casa i son pare el va amenaçar amb tancar-lo en un correccional. Quan tenia 17 anys s'enrolà en les tropes garibaldines. Posteriorment va fer estudis a Florència (Toscana, Itàlia) i es titulà com a enginyer mecànic. Entre els anys setanta i vuitanta desplegà una intensa activitat «conspiradora» i de difusió del pensament socialista i internacionalista a la zona de Pisa (Toscana, Itàlia). A finals de 1870 va ser deportat un any a l'illa de Lipari. En 1891 es va casar –va tenir nombrosos infants– i son pare li obrí una fàbrica de cintes a Empoli (Toscana, Itàlia) i en 1873 una segona a Liorna (Toscana, Itàlia), però ambdues van fer fallida. En 1874 va ser novament confinat, aquesta vegada dos anys a l'illa de Lampedusa. A principis de 1878, instal·lat de bell nou a Pontedera, sempre dins del marc de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), decidí canviar d'estratègia política i es dedicà a la distribució pels cafès entre els desocupats pisans de dos fullets manuscrits: La questione sociale i L'organizzacione socialista, on intenta abordar noves qüestions teòriques per intentar fugir de la via conspiradora de la Federació Italiana de l'AIT, fomentant la formació de seccions autònomes de fraternitat i solidaritat i en l'organització de l'AIT en molts de grups, seccions i cercles, més en la línia «evolucionista». Per la difusió d'aquests dos fullets, va ser denunciat, jutjat i condemnat a 14 mesos de presó; un cop acabada la condemna, va ser sotmès a vigilància contínua i, finalment, enviat al confinament. En 1883 va ser novament condemnat a quatre anys de confinament i a dos anys de vigilància especial. Un cop lliure, en 1886 va ser repudiat per son pare. En 1888 publicà Discorso apologetico diretto alla pubblica opinione, dedicato alla Prefettura di Pisa. En 1888 va instal·lar una petita impremta a Pontedera sota el nom «Tipografia della Zangara», on publicà alguns números del periòdic satíric i anticlerical La Zangara, habitualment segrestat per les autoritats. En els anys vuitanta continuà catalogat com a «anarquista perillós», però en aquesta època començà a allunyar-se de les idees llibertàries anteriors. En 1890 publicà el fullet Memoria al ministro dell'Interno, on declarava que ja no era un «perillós subversiu». En aquells anys emigrà a l'estranger, vivint com a un vagabund amb ardits i subterfugis (tocant la guitarra, fent d'humorista, etc.), sota el nom de Trovatore. Entre 1890 i 1901 recorregué 140.000 quilòmetres al voltant dels cinc continents (Alemanya, Algèria, Argentina, Austràlia, Còrsega, Egipte, Espanya, EUA, França, Grècia, Índia, Indoxina, Japó, Lapònia, Malta, Marroc, Nova Zelanda, Palestina, Portugal, Regne Unit, Suïssa, Tunísia, Xina, etc.). Quan la sentència a la qual havia estat condemnat l'any 1890 va prescriure, en 1901 retornà a Itàlia, on va fer una gira de conferències a diverses ciutats, que li van portar a altres condemnes i expulsions, fins a l'estiu de 1903, quan acabà instal·lant-se a França, però passant els estius a les platges belgues (Knokke, De Panne, etc.). Cap el 1901 publicà Le tour de monde par le troubadour Jesse Brandani. 1890-1900 140.000 kilomètres en dix ans. En un informe del prefecte de policia de Pisa de juliol de 1902 dirigit al Ministeri de l'Interior informava que en els anys anteriors havia patit condemnes per diversos motius (robatori, extorsió, manifestacions sedicioses, violacions a amonestacions i a vigilàncies, ús d'armes prohibides, difamació, etc.) i que estava sotmès a vigilància especial. En 1906 publicà Relazione di viaggio da Roma al Polo Nord (1902-1903-1904-1905). Commedia umana Jesse Brandani i en 1907 Discorso fatto dal globe-trotter ex garibaldino Iesse Brandani il 14 luglio 1907 nella grande corte del Palazzo degli Invalidi a Parigi per il centenario di Garibaldi. En 1908 publicà En route corse New York-Paris in automobile. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà intervencionista i, malgrat les nombroses declaracions i cartes al ministre de l'Interior on afirmava ser un súbdit fidel dedicat a la pàtria i a l'ordre nacional, les autoritats el continuaren vigilant assíduament fins a la resta de sa vida. En 1914 publicà Conferenza popolare tenuta dal signor Brandani Jesse (globe-trotter) nella sala dell'Unione Italiana a Parigi il 4 ottobre 1914. En 1915 intentà, sense èxit per mor de la seva salut, allistar-se a l'exèrcit francès. En 1917 va fer una breu estada a Itàlia, on, ja vidu, es tornà a casar per segona vegada. En 1918 el troben fent una gira de contacontes arreu e França amb cançons patriòtiques i de lloança a la victòria aliada.En 1929 va ser esborrat del registre de subversius. Vidu de Conception Chellé, es casà amb Françoise Regini. Jesse Brandani va morir el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 de maig– de 1938 a l'Hospital de Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). 

Jesse Brandani (1851-1938)

***

Notícia de l'absolució de Claude Corget apareguda en el diari parisenc La Petite République del 28 de juliol de 1883

- Claude Corget: El 22 de febrer de 1852 neix a Beaulieu (Riorges, Forez, Arpitània) l'anarquista Claude Corget –el llinatge també citat erròniament Claude Gorget o Corgeret. Era fill de Pierre Corget, vinyataire, i de Claudine Gouttebaron, domèstica. Es guanyava la vida treballant de jardiner a Roanne (Forez, Arpitània). El març de 1883 la policia el buscava per detenir-lo per haver rebut a Roanne un paquet d'exemplars del fullet antimilitarista À l'Armée, sembla que publicat en 1880 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), expedit per Émile Pouget des de París (França), però havia fugit de la ciutat després de ser interrogat. Jutjat en rebel·lia, el 23 de juny de 1883 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a dos anys de presó i a 300 francs de multa –en aquest mateix judici van ser jutjats Henri Enfroy, Marie Lacrois (Bouillet), Eugène Mareuil, Marie Martinet, Louise Michel, Jacques Moreau (Gareau), Émile Pouget i Léon Thiéry per «pillatge» de fleques durant la manifestació del 9 de març anterior dels desocupats de París. Detingut posteriorment, en la revisió del seu judici a l'Audiència del Sena, el 27 de juliol de 1883, en va ser absolt. Casat amb Marguerite Chabry, tingué al menys un fill, Claude Corget. Al final de sa vida treballà de xofer i vivia al número 13 del Quai du Bassin de Roanne. Claude Corget va morir l'11 de febrer de 1900 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895

- Domenico Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre «evolucionistes» i «revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua, és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a «vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

***

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora –en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per –Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). També és conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Juan Gallego Crespo, sa companya Eustaquia Santisteban Molina i dos infants de la parella (Úbeda, 1914)

- Juan Gallego Crespo: El 22 de febrer de 1886 neix a Torreperogil (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo. Sos pares es deien Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar part del moviment llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de medicina i cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya) a Tierra y Libertad. Durant la dècada dels deu es desplaçà per Andalusia (Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb José Sánchez Rosa, a Úbeda, a Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), amb la intenció de fundar una escola racionalista, però hagué de fugir acusat de repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911 va ser detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill (Julio Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en unió lliure i amb qui tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia, Helios, Justo, Palmira i Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan Palomino Olaya en suport dels presos polítics i participà en la fundació, amb Francisco González Sola i José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de Sevilla. En 1913 s'establí a Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de Francisco González Sola, participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer conferències, formant part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent mítings. En 1915 va fer una gira propagandística arreu de Còrdova i, com a vocal de la Lliga Antigermanòfila de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En 1916 representà els sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i projectà, sense èxit, treure un periòdic (Tiempos Nuevos) a Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción Solidaria, a més de fer conferències. El maig de 1918 representà el Sindicat d'Oficis Diversos en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira de Propaganda Nacional, amb Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva Jiménez, per Andalusia occidental, a més de fixar la seva residència a la zona del llevant peninsular i assistint al Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En representació de la Confederació Regional de Llevant i d'alguns sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa (Alt Palància, País Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de 1919 va ser jutjat en consell de guerra a València per «injúries a un institut armat». El maig de 1920 intervingué en el gran míting madrileny pro presos. El 31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a València, juntament amb 16 companys, per «injúries a l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania empresonat. El juny de 1922 assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en representació de la CNT, a Bilbao (Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb socialistes i comunistes. Seguidor de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935 col·laborà molt en La Revista Blanca. En 1925 participà des de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927 assistí a la clandestina conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930 participà, com a membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting a favor d'aquesta al Centre de la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres madrilenyes. L'abril de 1931 va ser proposat per el periòdic barcelonès El Luchador, juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat per a participar en la gira propagandística arreu de la Península que havia de fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de Madrid de la CNT del qual va ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de Madrid, en un gran míting que se celebrà a la Plaça de Toros de València i aquella mateixa nit va fer la conferència «El sindicalismo, como instrumento de lucha» al local de La Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència que repetí dos dies després al Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell mateix mes participà a Madrid en el míting de clausura de la Conferència de la FAI. L'11 d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra Morán, Eduardo Barriobero Herrán, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en memòria de Francesc Ferrer Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos Bejarano Merino, Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal, Teodoro Mora Pariente i Pablo María Yusti, en un míting d'afirmació sindical al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29 de novembre de 1931, en nom de l'ADS, participà en un míting en homenatge de Francesc Pi i Margall organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les relacions entre federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca –aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009 pel seu nét Rafael Enrique González Gallego. Durant els anys republicans participà activament en mítings, com ara en 1932, on representà el Comitè Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en un acte a Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de 1932 va fer la conferència «Las pasiones humanas» al Sindicat Únic de Gas, Aigua i Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats de l'Ateneu de Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil va fer mítings i conferències, com ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al Teatre Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936, l'organitzat pel Comitè Regional del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres poblacions (València, Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.). Prestà el seus serveis a Institut del Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el Serveis Mòbils d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de Madrid, València i Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També fou vocal de la CNT en el Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció Sanitaria del Centro, editat en el llibre de diversos autors De julio a julio. Un año de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el número extraordinari de Fragua Social del 19 de juliol de 1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels comitès del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de la Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el 25 de juliol d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera en la Comissió Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí al Ple de Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional encapçalat per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), durament criticat per la delegació catalana. El desembre de 1938 va anar, amb Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de la CNT, a Menorca en missió orgànica per a organitzar el Congrés Regional del Treball de Balears. També fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT i ocupà la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a París i aquest any s'establí a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). Durant l'Ocupació, aconseguí embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord del vapor Nyassa cap a Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i Palmira. En 1945, després de la ruptura interna confederal, encapçalà la Delegació de la CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i també en 1947, des de l'«Agrupació de CNT» mexicana, es mostrà partidari de les posicions «col·laboracionistes». L'11 d'octubre de 1955 fou un dels signants de la carta dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la no acceptació de l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El novembre de 1956 va fer una conferència a Mèxic. En 1966 col·laborà en la premsa de l'«Agrupació de Militants de la CNT». Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions, com ara Acción Libertaria, Boletín de l'Agrupació de Militante de CNT, ¡Desperdad!, España Libre, España Nueva, Estudios Sociales, Fragua Social, Fructidor, Generación Consciente, Liberación, El Luchador, Luz y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El Porvenir del Obrero, Proa, Prometeo, Redención, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Vanguardia de Peones, La Voz del Campesino, La Voz Libertaria, etc. Al final de sa vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan Gallego Crespo va morir el 14 d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de Baz (Mèxic, Mèxic).

Juan Gallego Crespo (1886-1974)

***

Giuseppe Peretti

- Giuseppe Peretti: El 22 de febrer de 1887 neix a Bellinzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Peretti. Sos pares es deien Pietro Peretti i Maria Ghiringhelli. D'antuvi ferroviari, després passà a ser cap del Departament de Pintura dels Ferrocarrils Federals Suïssos (FFS) de Bellinzona. En 1903 ja portava una intensa activitat propagandística anarquista i sindical. En aquesta època conegué Benito Mussolini, aleshores per Suïssa. En 1912 ja estava fitxat com a «anarquista». Subscrit al quinzenal anarquista Il Risveglio Socialista de Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué personalment Luigi Bertoni i fou un dels organitzadors de les seves gires propagandístiques. En 1914 signà en suport de la vaga de paletes i de treballadors no qualificats de Ginebra. En 1918 fou un dels animadors del «Comitè Promotor d'Agitació Pro Luigi Bertoni i companys», aleshores empresonat des de feia temps a Zuric (Zuric, Suïssa). Una manifestació fixada pel 3 de novembre de 1918 a Bellinzona d'aquest comitè va ser suspesa pel Consell Estatal suís per mesures profilàctiques (grip espanyola). En aquesta època era assidu de la Casa del Poble de Bellinzona. El setembre de 1922 ajudà Errico Malatesta a passar a Suïssa per a participar en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa), convocat per celebrat el cinquantè aniversari de la Internacional antiautoritària. Amb l'arribada del feixisme, destacà com a enllaç amb el moviment anarquista italià, creant amb altres militants a Bellinzona una xarxa d'evasió. Destacat alpinista, ajudà nombrosos antifeixistes a sortir d'Itàlia, ja fos travessant les muntanyes a peu o amb documentació falsa amb tren. Els exiliats (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.) van ser acollits als domicilis d'Antonio Gagliardi i de Giuseppe Bonaria i sa companya Antonieta Griffith, després aquests eren enviats a Luigi Bertoni i Carlo Frigerio a Ginebra, o a altres companys de Zuric, i d'allà cap a França. En aquests anys tingué un estret contacte amb Camillo Berneri. En 1927, amb documentació falsa, Bianca Sbriccoli, companya de Luigi Fabbri, pogué passar la frontera sota el nom de Maria Lepori, fent-se passar per la dona de Giuseppe Peretti –aquest mateix sistema va ser emprar en repetides ocasions per passar antifeixistes a Suïssa. Entre 1926 i 1928 portà periòdicament a Milà (Llombardia, Itàlia) fons per a ser distribuïts entre les famílies de les víctimes polítiques. Pietro Costa era el cap de la xarxa anarquista de Milà. Aquestes anades i tornades seves van ser interceptades per la policia italiana i el 26 de gener de 1929 va ser detingut per primer cop a Milà després d'entrevistar-se amb Pietro Costa, però va ser posat en llibertar immediatament per manca de proves. Després marxà cap a París (França), juntament amb Giuseppe Bonaria, per fer contactes amb el moviment anarquista francès. Durant la nit de l'11 de maig de 1929 va ser detingut amb Pietro Costa a la frontera de Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia) amb possessió de més de dues mil lires en valors nacionals i estrangers, a més de passaports falsos. En els interrogatoris, que duraren més de 10 dies, va negar tots els càrrecs, justificant els seus freqüents viatges (Como, Lucino, Milà, etc.) per raons personals; acarat amb Pietro Costa a Roma, hagué d'admetre que va portar diners a Itàlia a nom d'Antonio Gagliardi primer i després a nom de la seva vídua Rosalia Fagandini per ajudar les famílies dels presos. Processat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, juntament amb altres companys (Romeo Asara, Gino Bibbi, Umberto Biscardo, Guglielmo Cimoso, Pietro Costa, Domenico Guadagnini, Angelo Rognoni i Ermenegilda Villa), sota l'acusació de «reconstitució del Partit Anarquista» –en realitat la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, de propaganda anarquista i de suport al «Socors Roig» –en realitat el «Comitè Pro Víctimes Polítiques». Aquest afer va desencadenar una gran campanya al seu favor a Suïssa engegada pel periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico i es creà un comitè al seu favor a Ticino. El 26 de maig de 1929 es va fer el primer míting a la Plaça del Teatre de Bellinzona, amb una presència de 500 persones, on van prendre la paraula els socialistes Giuseppe Biaggio i Pietro Pellegrini i l'anarquista Luigi Bertoni, i el 9 de juny de 1929 una segona concentració, convocada dels Joves Socialistes i el Grup Anarquista, amb la participació d'unes 1.500 persones. El 30 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit per Guido Cristini, a dos anys de reclusió i a tres de vigilància especial. Pressionat per la campanya de suport, el conseller federal Giuseppe Motta, ministre d'Assumptes Exteriors de la Confederació Helvètica, intervingué davant les autoritats italianes. El 10 de març de 1930 Giuseppe Peretti presentà personalment una sol·licitud d'indult i el 5 de juny d'aquell any obtingué una remissió condicional de la pena que li quedava, sortint el 8 de juny de la presó de Finale Ligure (Ligúria, Itàlia), després de purgar un any i 26 dies de reclusió. De bell nou a Suïssa, continuà militant activament en el moviment anarquista de Bellinzona. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindical Il Ferroviari, sobretot amb articles contra la religió i anticlericals. Mantingué estret contacte amb els seus amics anarquistes suïssos i a l'estranger (Giovanna Berneri, Ugo Fedeli, Tommasso Serra, Randolfo Vella, etc.). En 1933 es casà amb Antonieta Griffith, vídua de Giuseppe Bonaria. Giuseppe Peretti va morir el 18 de setembre de 1966 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i va ser incinerat a Lugano (Ticino), amb una intervenció de Carlo Vanza.

***

Convocatòria d'una conferència d'Henri Beugnot apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de febrer de 1915

- Henri Beugnot: El 22 de febrer de 1894 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Henri Beugnot. Era fill d'Hippolyte Alfred Beugnot, gerent d'immoble, i de Marie Émilie Pillaud. Es guanyava la vida treballant de mestre públic. En 1914 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «anquilosi del genoll esquerre», estatuts que mantingué en les posteriors revisions militars. En aquesta època vivia al número 4 del bulevard Bourdon de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Com a membre del grup anarcoindividualista «Ghilde "Les Forgerons"» (Guilda "Els Forjadors"), que tenia el seu local al número 17 del carrer Édouard-Manet del XIII Districte de París, llegí poesies al seu local i va fer conferències, com ara «La volonté chez la femme», el 21 de febrer de 1915, i «L'hyno-magnétisme dans la pédagogie, la philosophie et les arts», l'11 d'abril d'aquell any. El 27 de desembre de 1917 es casà al IV Districte de París amb la pelletera parisenca Rachel Landès. En aquesta època vivia amb sa mare al número 26 del carrer Halles del I Districte de París. Henri Beugnot va morir el 25 de juny de 1981 a Montfermeil (Illa de França, França).

Continua...

---