Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de gener

Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897

- Acte contra la «Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat «Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Faure: L'11 de gener de 1910 se celebra al Teatre Chave de Marsella (Provença, Occitània) una conferència pública i contradictòria del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol «Les 2 écoles - Les 2 scrutins» (Les dues escoles, els dos escrutinis), en referència als debats que aleshores es donaven a França sobre les escoles religiosa i laica i sobre els sistemes de representació parlamentària nominal i proporcional. L'acte va ser a benefici de «La Ruche», l'escola llibertària que dirigia Sébastien Faure.

Naixements

Giovanni Rossi

- Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nascut en una família liberal, sos pares es deien Tito Rossi, advocat, i Carolina Baldi, filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquesta època col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de «colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la «Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale. Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques –director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros– i pedagògiques –professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari– institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

Giovanni Rossi (1856-1943)

***

Notícia sobre la condemna d'Alfred Léger apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 26 de juny de 1895

- Alfred Léger: L'11 de gener de 1875 neix a Anizy-le-Château (Picardia, França; actualment Anizy-le-Grand) l'anarquista Alfred Georges Jules Léger. Sos pares es deien Louis Frédéric Léger, conreador, i Aline Amélie Marie Sénéchal. Impressor de professió, vivia al número 91 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). Es va veure implicat en el cas dels desvalisadors anarquistes encapçalat per Émile Spannagel. Aquesta banda va ser acusada de 23 robatoris entre finals d'agost i finals de novembre de 1894 a diversos xalets de la regió parisenca, especialment a Courbevoie. El 25 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a tres anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència, mentre que Spannagel va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat; Charles Piéri a 20 anys de treballs forçats; Victor Marceau i Nazaire Pourcher a 15 anys de treballs forçats; Balthazar Ackermann, Alfred Boitel, Georges Chergny, Henri Dupuis, Joseph Lamouroux, Alfred Spannagel i Victor Spannagel a diverses penes de presó; la resta dels acusats van ser absolts. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del llibre d'Alice Canova En regardant la vie (1900)

- Alice Canova: L'11 de gener de 1883 neix al XI Districte de París (França) la poetessa i periodista anarquista i propagandista de l'educació llibertària Alice Jeanne Canova. Era filla de Jean Baptiste Louis Canova, llauner, i de Marie Reignier. Entre 1896 i 1898 llançà un projecte de revista d'educació llibertària i racional de la infància, L'Enfance Nouvelle, en la qual tenien projectat col·laborar destacats intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Manuel Devaldès, Louis Lumet, Charles Malato, Louise Michel, etc.), que sembla no reeixí. En 1897 publicà cròniques en la revista parisenca Mascarille. Revue littéraire, artístiques et théâtrale i aquest mateix any participa en una enquesta sobre l'individualisme apareguda en la revista Matines. Revue de littérature et d'art, on exposà les seves opinions llibertàries sobre el tema. En 1898 formà part de la redacció del setmanari anarquista parisenc Le Droit de Vivre, d'Ernest Girault i de Constant Martin. També en 1898 col·laborà en el setmanari d'Albin Villeval La Misère. Organe de combat révolutionnaire hebdomadaire i en Le Libertaire. El 2 d'octubre de 1898 participà, amb altres companys (Maximilienne Biais, Brunet, Buteaud, Albert Diris, Louis Grandidier, Mary Huchet, Leboucher, Paule Mink, Paul Paillette, Francis Prost, Louise Reville, Rolande, Tortelier, Villeval, etc.), en un conferència pública contradictòria sobre diversos temes (amor lliure, unió lliure i immoralitat del matrimoni) celebrada a la Sala Leroy, al número 214 del carrer Saint-Maur de París. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Sainte-Eugénie de París. En 1899 col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre. Révolutionnaire, sociològiques, artístiques, scientifique, d'Ernest Girault i Francis Prost, que s'enfrontava al periòdic Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, aliat amb els republicans defensors d'Alfred Dreyfus. El 26 de març participà, amb altres companys (Maximilienne Biais, Bertrand, Briand, Brunet, Henri Dhorr, Faure-Sadrin, Mary Huchet, Émile Janvion, Jaurès, Astier de Valseyre, etc.), en una conferència privada sobre diversos temes (els drets de la dona, la «paparra» clerical i l'Exèrcit contra la Nació) a la Sala Delapierre, al número 168 del carrer de Charenton de París. El 22 de juliol de 1899 va ser una de les oradores, juntament amb Maximilienne Biais, Phélipeaux, Renaud i Louise Réville, d'una conferència sobre pedagogia anarquista, organitzada pel Grup de Propaganda d'Educació Llibertària (GPEL), celebrada al número 37 del carrer de l'Ouest, a benefici de la creació del periòdic La Jeunesse Nouvelle i d'una biblioteca llibertària del XIV Districte de París. El 29 de juliol de 1899 parlà, juntament amb Manuel Devaldès, en l'acte «L'Éducation cléricale et l'éducation libertaire», organitzat pel GPEL i també a benefici de La Jeunesse Nouvelle, celebrat a la Sala Marchet, al número 49 del bulevard Saint-Germain de París. El 30 d'octubre de 1898 participà, amb altres oradors i cançonetistes, en una conferència sobre la qüestió social i la llibertat de l'amor a la Sala Delapierre de París, organitzada per la Biblioteca de Treballadors Llibertaris del XII Districte. En 1900 formava part del grup «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion, que es reunia al Café des Artistes del carrer Lepic de París. El 12 de febrer de 1900, promoguda per Paule Mink, va fer la conferència «Le sentimentalisme populaire» per a la Lliga Anticlerical del V Districte de París. En 1900 col·laborà amb poemes en el diari L'Éclaireur de l'Ain d'Oyonnax (Roine-Alps, França). A finals de 1900 publicà el llibret En regardant la vie, recull articles i poemes seus sobre diversos temes (l'educació, la pàtria, la religió, la revolució, la vaga, etc.) amb un prefaci de Manuel Devaldès. En 1901 col·laborà en el periòdic de Vienne (Delfinat, Occitània) de Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité. El 22 d'agost de 1901 la propagandista anarcofeminista Léonie Fournival (Rolande) anuncià en una reunió del grup «Les Naturiens» que volia portar-se Alice Canova a un retir d'un mes al bosc per guarir-se de certes malalties nervioses. El 4 de setembre de 1901 va fer la xerrada «Nature et progrés», organitzada pel grup «Les Naturiens». En 1901 va fer conferències per al Cercle d'Estudis Socials (CES), que es reunia en un cafè del número 15 del carrer Durantin de Montmartre, on també es reunia el grup «Les Naturiens», i que editava el periòdic anarquista Bulletin de l'Harmonie. Entre 1901 i 1902 col·laborà en La Critique. Revue illustrée des arts et de la littérature. En 1902 trobem textos seus en la revista llibertària infantil Jean-Pierre. Entre 1904 i 1905 col·laborà amb poemes i relats en el setmanari La Tribune Internationale, de Ferdinand Rollin. En 1905 va escriure per a la revista parisenca La Pensée. Revue de littérature, d'art i de sociologie i per a Le Libertaire. El febrer de 1905 signà, amb altres escriptors i artistes francesos, un manifest de protesta contra la detenció de Maksim Gorki promogut per L'Humanité. Col·laborà en el periòdic mensual d'Eugène Humbert Génération Consciente (1908-1914). A principis d'agost de 1927 s'adherí al «Comitè Sacco-Vanzetti» i signà diversos manifest en el seu suport. L'abril de 1932, en una enquesta popular en la qual es demanava on s'havia de col·locar una estàtua del polític Aristide Briand, acabat de morir, contesta que s'havia d'erigir sota l'Arc del Triomf de París. Alice Canova va morir el 27 de maig de 1934 al seu domicili, al número 80 bis del carrer de l'Ouest, del XIV Districte de París (França).

***

Jules Rivet (ca. 1934)

- Jules Rivet: L'11 de gener de 1884 neix a Colombrette (Vercoiran, Alvèrnia, Occitània) el mestre, periodista i anarquista individualista i francmaçó Victorin Jules Jean Rivet, que va fer servir el pseudònim Jean Michel. Era fill de Jean Ferdinand Hippolyte Rivet, benestant propietari de terres en conreu, i de Marie Suzanne Brulat. Orfe de mare ben aviat, va ser criat per una àvia i una tia. Va fer de mestre a Ròchabruna (Provença, Occitània), on, després de la Llei de Separació de les Esglésies i de l'Estat de 1905, segons algunes fonts, provocà un escàndol en entrar amb un company dins l'església d'aquesta població, parlant i fumant com si d'un lloc públic es tractés. El 9 d'octubre de 1905 va ser incorporat el 52 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, però va ser enviat a tasques d'oficina fins al 28 de setembre de 1907 que va ser llicenciat i l'octubre de 1908 passat a la reserva. El 30 de setembre de 1911 es casà a Servas (Alvèrnia, Occitània) amb la mestra Henriette Bécheras. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser cridat a files i integrat l'endemà al seu regiment. El 9 d'agost de 1916 va ser donat de baixà per «neuropatia, anèmia i mal estat general» i el 27 de novembre de 1916 va ser destinat al Servei Auxiliar i enviat el 24 de desembre de 1916 al XIV Esquadró del Tren de l'Exèrcit. El 7 d'abril de 1917 va ser donat de baixa temporal per «astènia nerviosa força marcada, trastorns psicastènics, neuràlgies, tuberculosi fibrosa de l'àpex dret i estat general mediocre no imputable al servei». Finalment va ser llicenciat definitivament amb una proposta de pensió per invalidesa per tuberculosi pulmonar, anèmia i altres alteracions. En 1916 havia estat cofundador del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, del qual va ser secretari de redacció en el període d'entreguerres i del qual portà la rúbrica «Lettres ou pas lettres». En 1919 dirigí alguns comunicats al periòdic La Vague. El 27 de juny de 1920 participà en el Congrés Federal de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i col·laborà en el setmanari regional socialista i sindicalista Le Sud-Est, on, entre el 23 d'octubre i el 25 de desembre de 1920, publicà el fulletó «Le fiancé du bolchevick ou Le couteau sanglant», paròdia dels clixés anticomunistes de la dreta. En aquesta època col·laborà en diferents publicacions anarquistes, anarcoindividualistes i pacifistes, com ara La Caserne, L'Insurgé, Le Libertaire, La Muse Rouge, L'Ordre Naturel, La Patrie Humaine, Les Pieds dans le plat, Les Primaires, Le Raffut, Rectitude, La Revue Anarchiste, La Vache Enragée, etc., però també en la premsa generalista (La Bonne Guerre, L'Éclaireur de l'Ain, Floréal, La France de Bordeaux et du Sud-Ouest, Le Journal Amusant, Le Quotidien, etc.). El 17 de desembre de 1929 s'inicià en la maçoneria en la «Loge France et Colonies» del Gran Orient de França. A principis de la dècada dels trenta, va ser gerent de Bataclan i de Le Loup Blanc, i portà la rúbrica «Pointes rouges» en L'Humanité. L'1 de novembre de 1935 publicà en Le Libertaire les seves respostes a l'enquesta «Contre la guerre! Contre l'Union Sacrée!», on es mostrà solidari amb el poble d'Abissínia i contra l'ocupació italiana. Durant la Revolució espanyola col·laborà en el periòdic SIA. A finals dels anys trenta col·laborà en diferents publicacions, com ara Ce Soir, Excelsior, La Flèche de Paris, La Lumière, Messidor, Der Republikaner, Spectateur, etc. Durant l'Ocupació alemanya, va escriure per al periòdic col·laboracionista Le Petit Parisien. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà, sota el pseudònim Jean Michel, en el periòdic anarquista CQFD, de Louis Louvet. També col·laborà en L'Oeuvre. Entre les seves obres podem destacar Chronique de la cour du roi Pétaud (1921, amb Fernand Pignatel), La jeune fille et son piano (1922), La recrue du 606e (1924), Le bel eunuque (1926), À l'ombre des crocodiles en fleurs (1928), La vierge déshabillée (1929), La dame aux bas bleus (1929), La chienne (1932), Édouard Herriot, ou le Discrédit lyonnais (1933), La course aux plaisirs (1934), Paule Calou (1936) i Tu seras écrivan... Manuel pour adolescents prodiges (1939). El seu últim domicili va ser al número 136 del carrer Ordener de París. Jules Rivet va morir el 25 de gener de 1946 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de França, França).

Jules Rivet (1884-1946)

***

Detenció de Liabeauf

- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies –l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules Gabriel Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Sos pares es deien Jules Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy, costurera. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per «provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appel à la classe 20» publicat en Le Libertairedel 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca. Gabriel Journé va morir el 18 d'abril de 1960 a Leugny (Borgonya, France).

***

Necrològica de Juan Perea Doña apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de febrer de 1973

- Juan Perea Doña: L'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França).

***

Necrològica de Juan Timoneda Celma apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de novembre de 1983

- Juan Timoneda Celma: L'11 de gener de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terol (Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Timoneda Celma. Sos pares es deien Ildefonso Timoneda i María Celma. Milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertària de Gràcia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se a Ieras. Juan Timoneda Celma va morir el 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de setembre– de 1983 al seu domicili d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Fontaura (1986)

- Fontaura: L'11 de gener de 1902 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'escriptor, periodista, mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i anarcosindicalista Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura, encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel C. Alarcón, Argos, Marcolan, Evelio G. Fontaura, etc.). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya (Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la seva infància patí diverses malalties que malmenaren l'economia familiar. Estudià amb els escolapis, cosa que el decantà per l'anticlericalisme i l'ateisme, i ben aviat s'interessà per la literatura. Sa família s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys establí contacte amb l'anarquisme i entrà a treballar en un taller, on aprengué l'ofici d'ajustador mecànic. A Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista i conegué Avelino Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme del qual el va influí força. En 1917 contactà amb anarcoindividualistes barcelonins que el van introduí en les idees d'André Lorulot i E. Armand a les quals restarà fidel, encara que això no li va impedir col·laborar amb l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19 anys, fugint del servei militar, passà a França, on patí tota mena de penalitats. A Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses feines (peó agrícola, miner, etc.) i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar sovint a canviar de residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A Lió (Arpitània), on treballà d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) i participà des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres exiliats peninsulars, en diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a París (França), on tractà coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano Orobón Fernández, etc.) i començà a escriure. Retornà clandestinament a Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després passà al País Valencià (València, Elx, Elda), on formà el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) treballà de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i dirigí la revista La Voz del Pueblo. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera i en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro. Folleto de Cultura Racionalista, a més d'encapçalar «Ediciones Faro». Més tard, fundà i dirigí Proa, Al Margen i Vida i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció de Solidaridad Obrera, la qual dirigí quan Liberto Callejas estava malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front d'Aragó. Amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies que no fou identificat pogué salvar la vida. Després de patir cinc anys de presó, durant els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada (Andalusia, Espanya), on va fer contactes amb la resistència antifranquista. Un any i mig més tard, retornà a Badalona i s'integrà en la FAI i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad Obrera. Fugint de la pressió policíaca, creuà els Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys fou secretari de Cultura del Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la societat dels esperantistes llibertaris, així com el seu butlletí Libera Ligilo. En aquesta època realitzà nombroses conferències, col·laborà en la premsa llibertària i ocupà càrrecs orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres companys. Amb Francisco Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local d'Oullins (Roine-Alps, França) i milità en el «Grupo Lealtad». En 1973 ocupà la secretaria de Propaganda del Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a París i a Perpinyà. En 1975 defensà la unificació de totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de divisió confederal, s'allunyà de la primera línia militant. En els anys vuitanta s'establí a Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la Península. Col·laborà amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en el butlletí consagrat als Anarchistes espagnols dans la tourmente (1989). Trobem col·laboracions seves en infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción Social Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín Interior de la FIJL, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, ¡Despertad!, Despertar, Esfuerzo, España Nueva, Espoir, Ética, Fragua Social, Frente Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes, L'Internazionale, IRL, El Luchador, Más Lejos, Mi Tierra, Mujeres Libres, La Noche, Nueva Senda, El Productor, La Razón, Reconstruir, Ruta, El Sembrador, Sistema Comunal, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, L'Unique, etc. És autor de ¿Cómo es posible vivir actualmente en anarquía? (1934), La escuela del trabajo (1950), Hacia una vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La juventud ante la incógnita del futuro (1972), Anarquismo para anarquistas (1973), Anarquismo individualista en la sociedad de consumo (1975), Poesía y anarquismo (1977), Felipe Alaiz, anarquista heterodoxo (1978), La estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe Alaiz (1990), etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño. Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990 al seu domicili de Vénissieux (Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a Lió (Arpitània). Deixà textos inèdits, com ara Una tarde en el parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca va ser llegat al Centre Llibertari «Isaac Puente» de Vitòria (Àlaba, País Basc), que posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid.

Fontaura (1902-1990)

***

Dominick Sallitto

- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

***

Necrològica d'Armodio Argüelles González apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 de juliol de 1968

- Armodio Argüelles González: L'11 de gener de 1904 neix a Mieres (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Armodio Argüelles González –el seu nom també citat Harmodio. Sos pares es deien Celedonio Argüelles i Filomena González. Treballador a les mines asturianes i d'altres zones, milità des de molt jove en la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sama (Langreo, Astúries, Espanya). En 1932 treballava de miner a Guardo (Palència, Castella, Espanya) i l'octubre d'aquell any va ser denunciat, amb altres miners, per la Guàrdia Civil per desobeir l'alcalde d'aquesta població; durant el procés no es va presentar a les requisitòries. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i s'hagué d'exiliar un temps als Països Baixos. A Holanda va tenir, amb altres companys, un problema amb el moviment llibertari per qüestions del repartiment de l'ajuda econòmica per als exiliats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Verdun de Garona (Guiena, Occitània), formà part de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Malalt de silicosi, visqué amb una petita pensió d'invalidesa. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A finals dels anys seixanta passà a viure amb una de ses germanes a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Amor Rodríguez. Armodio Argüelles González va morir el 14 d'abril de 1968 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de gener

Esdeveniments

Erich Muhsam

- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

***

Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títol Social reconstruction in Spain.

Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

Naixements

Ranieri Martini (1878)

- Ranieri Martini: El 10 de gener de 1852 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el garibaldí i anarquista internacionalista Ranieri Paolo Martini, conegut com Neri Martini. Sos pares es deien Giuseppe Martini i Rosa Sarti. D'antuvi republicà, amb 14 anys lluità amb Giuseppe Garibaldi en la Tercera Guerra de la Independència Italiana i destacat en la Batalla de Bezzecca (Ledo, Trentino) el 21 de juliol de 1866. Es guanyà la vida com a pintor i professor d'esgrima. Posteriorment fou secretari de l'Associazione dei Reduci delle Patrie Battaglie (ARPB, Associació dels Veterans de les Batalles de la Pàtria). A mitjans dels anys setanta va fer seus els ideals internacionalistes de Mikhail Bakunin i s'integrà en la Secció Local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), veient-se obligat a dimitir de l'ARPB, considerada moderada i patriòtica. Aquest trencament amb les posicions de Giuseppe Mazzini i els «patriotes» sobre l'irredemptisme italià, que implicà tota la Federació Toscana de l'AIT, acabà en un enfrontament obert. Entre el 6 i el 8 de setembre de 1877 fou delegat al IV Congrés de l'AIT (bakuninista) celebrat a Verviers (Lieja, Valònia) i al Congrés Socialista Universal de Gand (Flandes). L'11 de setembre de 1877 va ser detingut, juntament amb Oreste Falleri, per haver boicotejat amb altres internacionalistes, al crits de «Visca Costa! Visca Bakunin! Visca la Revolució Social!», una manifestació de membres de l'ARPB; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó i a un any de vigilància especial per «manifestació sediciosa». En solidaritat amb els dos detinguts es publicà una petició signada per 86 internacionalistes demanant ser processats pels mateixos motius. Anomenat secretari de la Federació Pisana de l'AIT, durant tot el 1878, amb altres membres de la Secció Local de l'AIT, es dedicà a preparar un projecte d'insurrecció i a organitzar el IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que es va celebrar l'11 d'abril a Pisa. En 1878, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia perpetrat el 17 de novembre i d'una bomba que esclatà a la Prefectura de Policia de Pisa, va ser detingut; jutjat amb son company Oreste Falleri i altres internacionalistes (Anna Kuliscioff, Florido Matteucchi, Luisa Minguzzi, Francesco Natta, Francesco Pezzi, etc.) a Florència (Toscana, Itàlia) per «conspiració» i altres delictes, va ser absolt, després de passar mesos empresonat preventivament, de tots els càrrecs. En aquesta època col·laborà en L'Agitatore di Siena. Sempre inclòs en les llistes de subversius i anarquistes més perillosos de la província de Pisa, acabà acostant-se a les posicions mantingudes per Andrea Costa i defensà el «socialisme evolutiu». En 1883, amb Francesco Natta i Francesco Pezzi, formà part de la comissió organitzativa de la Conferència Socialista de Pisa, que se celebrà el juliol, i durant la tardor de 1884 s'integrà en la junta directiva d'una petita organització local seguidora d'Andrea Costa. A finals dels anys noranta abandonà les activitats polítiques. Al final de sa vida presidí la Fratellanza Garibaldina de Pisa. Ranieri Martini va morir el 21 de juny de 1915 a Pisa (Toscana, Itàlia).

Ranieri Martini (1852-1915)

Foto policíaca d'Auguste Garnier (2 de març de 1894)

- Auguste Garnier: El 10 de gener de 1860 neix a Perrigny-sur-l'Ognon (Borgonya, França) l'anarquista Auguste Garnier, conegut com Fourot o Picard. Sos pares es deien Jean Garnier, manobre, i Jeanne Fourot. Establert a París (França), treballà de jornaler. Segons la seva fitxa policíaca d'abril de 1892, vivia al número 1 del carrer Deparcieux del XIV Districte de París. El 14 d'abril de 1894 estava inscrit en un llistat d'anarquistes i vivia al número 46 del carrer Liancourt amb sa companya Henriette Roumignière i dos infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut al citat domicili, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i recobrà la llibertat deu dies després. El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes ressenyat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia i en aquesta època seguia vivint al carrer Liancourt, però a finals d'any ja vivia al número 73 del carrer Daguerre. El 31 de desembre de 1896 figurava en els registres policíacs com «perillós». Vidu, el 16 d'abril de 1910 es casà al XIV Districte de París amb Joséphine Félice Marie Lecerff, vídua de Léon Louis André François Verard, i amb aquest matrimoni reconegueren sa filla comuna Augustine Garnier, nascuda en 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Pernin (2 de juliol de 1894)

- François Pernin: El 10 de gener de 1860 neix a Le Creusot (Borgonya, França) l'anarquista Francis Pernin –el certificat de naixement cita com a llinatge Perrin–, més conegut com François Pernin. Era fill de François Pernin, ferrer, i de Vivande Deliaud, i tingué un germà major, Jean Pernin, que va ser communard i militant blanquista, i un altre seguidor del general Georges Boulanger. Es guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer. El 22 de febrer de 1886 es casà a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la jornalera belga Clémence Abeele, de qui es va divorciar el 19 de juny de 1893. El 19 de febrer de 1891, en un sorteig militar a Saint-Denis (Illa de França, França), on assistí amb set companys anarquistes, cridà fortament «Fora la pàtria! Visca l'anarquia!» en passar els conscrits, a més de distribuir fullets anarquistes. El 23 de mar de 1891 va ser processat amb altres companys (Michel Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor Ferrière, Charles Galau i Arthur Voyez) i tots van ser absolts, a excepció de Decamps que va ser condemnat a 15 dies de presó. El 22 d'abril de 1892, ben igual que nombrosos anarquistes de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a Saint-Ouen davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig. Inculpat per «associació criminal», l'11 de maig de 1892 va ser posat en llibertat. En 1894 treballava d'obrer ferrer i vivia amb Marie Wolck, qui tenia dos infants, al número 55 del carrer Arago de Saint-Ouen. Molt lligat a l'anarquista Gustave Mathieu, freqüentava els companys anarquistes de Saint-Ouen, de Saint-Denis i de Clichy. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia ordenà la seva detenció i l'escorcoll del seu domicili; l'1 de juliol, el cap de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia es presentà a la seva habitació que ocupava al carrer Arago, però la perquisició resultà infructuosa. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després portat a la presó parisenca de Mazas. Durant els interrogatoris negà haver format mai part de cap grup anarquista i no haver preconitzat mai la violència. El 5 de juliol diversos regidors municipals i habitants de Saint-Ouen –son germà Jean Pernin n'era l'alcalde socialista de la població– dirigiren al jutge d'instrucció una petició, tot argumentant que Pernin no era anarquista. El 19 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 29 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Pernin (1860-?)

***

Honoré Bonnefoy

- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 –l'11 de gener de 1861 al I Districte de París segons el certificat de defunció– neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet, Edme, Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. El seu últim domicili va ser al número 271 del carrer Créqui de Lió. Honeré Bonnefoy va morir el 2 d'abril de 1930 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

***

Fotot policíaca de Jean-Baptiste Brosselin (2 de juliol de 1894)

- Jean-Baptiste Brosselin: El 10 de gener de 1862 neix a Nolay (Borgonya, França) l'anarquista Jean-Baptista Brosselin. Era fill d'André Brosselin, alberguista, i de Marie Lanaud. Es guanyà la vida treballant de fuster ebenista a París (França). En 1882 va ser cridat a files, però va ser dispensat de fer el servei per fill major de vídua, estatuts que va perdre el 21 de juliol de 1886 amb el matrimoni de sa mare, i va ser incorporat el 27 de setembre de 1886 en el 10 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins el 10 de juliol de 1887. L'abril de 1892 va ser inscrit en un llistat d'adreces d'anarquistes de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia de París, que el considerava un «anarquista militant violent». El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre d'anarquistes. En 1894 vivia amb la modista alsaciana Marie Guichard, amb qui tenia un infant de 15 mesos. En aquesta època freqüentava l'anarquista Georges Brunet i segons la policia expressava opinions anarquistes violentes. L'1 de juliol de 1894 el seu domicilia, al número 9 del carrer Aubervilliers, va ser escorcollat, però la policia només va trobar una circular de la Secció del Sena de la Federació Nacional de Cambres Sindicals i Grups Corporatius d'Obres de la Construcció i un exemplar del diari Le Petit Républicain, on parlava d'un judici a uns anarquistes. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville, que ordenà el seu tancament a la presó parisenca de Mazas sota la sospita de pertànyer a «associació criminal». Durant la instrucció afirmà que era socialista i que no freqüentava reunions anarquistes. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Meyer. El 28 de desembre de 1901 es casà al XVIII Districte de París amb sa companya Marie Guichard. Aleshores continuava treballant de fuster i vivia al número 36 del bulevard Barbès del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Émile Carré apareguda en el diari de Reims L'Indépendent Rénois del 12 de setembre de 1912

- Émile Carré: El 10 de gener de 1879 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista André Joseph Carré, conegut com Émile Carré. Sos pares es deien Marie Joseph Carré, sabater, i Marie Rivollet, domèstica. Es guanyava la vida fent de manobre jornaler. El 15 de març de 1897 va ser condemnat a París a 15 dies de presó per «entrebancar el lliure exercici d'un culte». En 1899 treballava d'electricista. El 15 de novembre de 1900 va ser incorporat en el 26 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 19 de setembre de 1903 va ser llicenciat. El 17 de setembre de 1904 es casà al X Districte de París amb la florista Cécile Henriette Dandrimont. En aquesta època vivia amb sos pares al número 15 del carrer de Mouzaïa de París. El juny de 1912, amb una quarantena d'anarquistes comunistes i sindicalistes revolucionaries, creà, impulsat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), el Comitè «L'Entr'aide», caixa de resistència i solidaritat amb els militants empresonats i les seves famílies. També en aquesta època era l'administrador del «Grup d'Amics de Le Libertaire». El 6 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó com a gerent de Le Libertaire per un delicte de «provocació a l'assassinat, al robatori i al pillatge», arran d'un article sobre la «Banda Bonnot publicat en Le Libertaire del 9 de març; en l'apel·lació, celebrada el 10 de setembre de 1912, la pena va ser reduïda a tres mesos de presó i a 1.000 francs de multa. El 30 d'octubre de 1912 es lliurà a la presó parisenca de La Santé, però denuncià que li havien aplicat el règim de dret comú en comptes del règim dels penats polítics. El 3 de desembre de 1912 se li va concedir el règim polític i el 18 de gener de 1913 va ser agraciat per una amnistia per delictes polítics. Quan esclatà la Gran Guera, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». El gener de 1916 va ser mobilitzat en la Secció d'Infermers Militars de l'Hospital Vuillemin de Clamart (Illa de França, França), on va romandre fins el 10 de febrer de 1919. Vidu, el 2 d'agost de 1919 es casà a Saint-Mandé (Illa de França, França) amb la modista Yvonne Marcelle Baujard, vídua de Louis Marie Émile Lainé. En aquesta època treballava d'empleat de comerç i vivia al número 37 del carrer de la République de Saint-Mandé. El 22 d'octubre de 1921 es va divorciar. En 1939 col·laborava regularment en Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i Pascual Domingo

- Casiano Edo Martín: El 10 de gener –l'11 de gener segons el Registro Civl reconstituïdo en 1959– de 1890 neix a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. Era fill de Joaquín Edo Ibáñez i de María Ildefonsa Martín Redón. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas, Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. També formà part de la «Sociedad Hispanos Unidos» de Detroit. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Woodmere de Detroit.

Casiano Edo Martín (1890-1973)

***

Pietro Mosso

- Pietro Mosso: El 10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia) l'enginyer, lògic, historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat també com Pietro Mossi, i que va fer servir el pseudònim Carlo Pietri. Sos pares es deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran Guerra. Enginyer mecànic de carrera, s'especialitzà en la investigació experimental de la lluita contra els gasos bèl·lics i col·laborà amb la Societat per a l'Increment de les Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a Torí i a Roma. També treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia teorètica a la càtedra de Lògica de la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia), portada pel professor i amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de novembre de 1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo Pietri, en L'Ordine Nuovo, el setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor e i Consigli di produttori», on defensà d'una manera teoricopràctica el taylorisme, «vertadera ciència de la vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt de vista anarquista. En 1920 formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic «Comitè d'Acció» que durant l'ocupació de les fàbriques jugà un paper central de coordinació i d'orientació, juntament amb altres anarquistes, com ara Nonio De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest Comitè també participaren socialistes, alguns dels quals després fundarien el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliatti. A més de col·laborar en L'Ordine Nuovo, trobem articles seus en diferents publicacions anarquistes, com Umanità Nova i Volontà. En 1923 publicà l'important treball Principii di Logica del Potenziamento. Durant els anys del feixisme es retirà de tota activitat política i no obstant això va ser contínuament vigilat per les autoritats. En 1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el seu nom i adreça aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri, secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i 1941 publicà Appunti per la storia di Cerreto d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941 i 1944 per Storia di Piovà, Cerreto e Castelvero del Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit Feixista Republicà (PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions de la zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà). Pietro Mosso va morir el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant, depenent d'Asti (Piemont, Itàlia), com a conseqüència del metrallament aeri del seu cotxe, quan tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el sacerdot Molas dei Becchi per demanar la llibertat d'un religiós salesià pres com a ostatge pels alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a la seva memòria.

***

Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de maig de 1971

- Juan Fernández González: El 10 de gener de 1894 neix a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Ramón Nicanor Fernández González, conegut com Juanillo. Era fill de Juan Manuel Fernández Carrascosa i d'Isabel Angustias González Valenzuela. Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord). Juan Fernández González va morir l'11 de març de 1971 en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

***

Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director

- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs  directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Martín Roldán (El Baena)

- Juan Martín Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán, conegut com El Baena. Jornaler de professió, destacà com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest any participà en un míting al corral de «Los Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el poble, però, per evitar el seu processament, decidí viure al camp, però dos mesos més tard va ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat al Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de 1936 va ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan Martín Roldán va ser assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Deixà sa companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill, Julio, de tres anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor inaugurà una plaça del poble amb el seu nom.

Juan Martín Roldán (1902-1936)

***

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]

- Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a  Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Jean Baptiste Aigon. Primogènit d'una família de tres infants, sos pares es deien Joseph François Aigon i Lucie Marie Bartistine Dho. Cap el 1919 es traslladà des de La Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat a la companyia naviliera «Messageries Maritimes», a Marsella amb sa família. Va fer feina amb son pare, que segons la policia també era anarquista, a les drassanes navals del carrer de Lyon de Marsella i vivia amb ell sa mare i sos dos germans al número 22 del carrer Ferrari. A començament dels anys vint, fou un dels militants més actius del grup «Joventut Anarquista» (JA), que es reunia al bar «Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921 treballa d'obrer forjador a la caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels «Guardians de la Pau» quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb Alphonse Léon Boissin i Édouard Clément Arestein, cartells signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats «Contre la guerre, contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat, amb Édouard Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era condemnat a dos mesos. Durant la primavera de 1923 començà a fer el servei militar al 24 Batalló de Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Anys després es guanyà la vida com a empleat municipal. Sa companya fou Joséphine Stassart. Charles Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

Charles Aigon (1903-1954)

***

Necrològica de José García Ortega publicada en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills.

***

Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979

- Joan Ferrer García: El 10 de gener de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer García. Sos pares es deien Josep Ferrer Folch, jornaler, i Tomasa García Folch. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de setembre de 1932 va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia la mili a Maó (Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona (Catalunya) amb la seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i partint cap el front d'Aragó, on lluità durant tota la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant l'Ocupació, participà en la reconstrucció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va ser responsable en diferents ocasions de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En morir el dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció moral i econòmica de la CNT a la Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista Ferrer García va morir el 23  de setembre de 1979 al seu domicili de Cité de Bezance de Romagnat (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Domingo Macías Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1989

- Domingo Macías Muñoz: El 10 de gener –oficialment el 12 de gener– de 1914 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz –el certificat de defunció cita erròniament el primer llinatge com Macía. Era fill de José Macías Tacón, pagès, i de Ana Muñoz Gavina. Pogué anar molt poc a l'escola i amb set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de concentració, fet que va agreujar el seu problema de descalcificació de la columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un ciutadà francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una família de companys a Rochefort (Poitou-Charentes, França) i milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 mor a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), població on residia.

***

Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra –alguns fons citen erròniament Serra–, conegut com Boti. Sos pares es deien Dionisio Boticario Bañu, fuster, i Justina Sierra Díaz Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França –Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou María Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

***

Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

***

Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació –tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932–, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

***

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa Brazo y Cerebro del 9 de gener de 1932

- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de gener de 1932 es representa, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», al Saló Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra s'havia estrenat amb gran èxit el 24 de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la qual es feren una centena de representacions.

Naixement

Portada del llibre de Charles Cival

- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Julien Marius Henri Cival, més conegut com Charles Cival, també citat Sival. Sos pares es deien Apollinaire Cival, joier, i Anne Suzanne Feneron. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les condemnes de Constant Chiotti apareguda en el diari de Provins Le Briard de l'11 de gener de 1899

- Constant Chiotti: El 9 de gener de 1877 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Constant Victor Chiotti. Fill d'italians, sos pares es deien Costante Chiotti, jornaler, i Margherita Peyracchia. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 19 de gener de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 16 francs de multa per «possessió d'arma prohibida» i el 16 de març d'aquell any a 15 dies de presó per «vagabunderia i possessió d'arma prohibida» pel mateix tribunal. El 9 d'abril de 1895 es va decretar la seva expulsió de França per «anarquista». El 27 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça (País Niçard, Occitània) a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A Itàlia sembla que patí diverses condemnes. En 1897, absent del país i fill únic de vídua, es va prorrogar la seva incorporació a l'exèrcit. El 7 d'octubre de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Melun (Illa de França, França) a 16 francs de multa per «caçar sense permís» i el setembre de 1898 va ser detingut a Melun, on vivia amb el sabater Perrot. Després de patir diverses expulsions del país i nou condemnes, 4 de gener de 1899 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Melun a quatre mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». El 26 de gener de 1899 va ser portat amb un furgó cel·lular a la frontera amb Itàlia. De bell nou a França, el 14 de novembre de 1899 va ser incorporat en el 55 Regiment d'Infanteria i el 23 de setembre de 1900 passà a la reserva militar. El 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 18 de gener de 1916 va ser declarat desertor i el 8 de febrer de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra», pena que va ser finalment suspesa. El 2 de març de 1916 va ser incorporat en el 341 Regiment d'Infanteria i el 29 d'octubre de 1917 desertà. Detingut per la gendarmeria, va ser novament enviat a la seva unitat el 26 d'agost de 1918. L'1 de febrer de 1919 va ser condemnat en consell de guerra a quatre anys de treballs pública per «deserció a l'interior en temps de guerra». Constant Chiotti, soldat del 141 Regiment d'Infanteria, va morir el 14 de març de 1919 a l'Hospital Militar Complementari Núm. 83 del barri de La Rose de Marsella (Provença, Occitània).

***

Adrien Briollet

- Adrien Briollet: El 9 de gener de 1880 neix a Virty-le-François (Xampanya-Ardenes, França) el periodista i militant anarquista, antimilitarista i sindicalista Adrien Jules Briollet, conegut com Dino. Sos pares es deien Jules César Briollet, escultor, i Jeanne Gabrielle Félicité Pestre. D'antuvi treballà, com son pare, d'escultor en marbre, però després fou agent d'assegurances, esdevenint director regional d'assegurances a Le Havre (Alta Normandia, França). Com a anarquista va ser partidari de l'acció directa en cas de mobilització i va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena-Inferior. Llegia tots els periòdics anarquistes (L'Anarchie, Le Libertaire, etc.) i, encara que partidari del sindicalisme llibertari, es relacionà amb els cercles anarcoindividualistes. Quan va fer el servei militar en un regiment d'enginyers, va ser degradat del seu grau de suboficial. A principis de segle organitzà, amb Charles Reinert, les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) d'Albert Libertad i col·laborà en el seu periòdic L'Anarchie (1905-1914). El 14 d'abril de 1903 es casà a Le Havre amb Alice Berthe Laplanche, amb qui tingué un infant i de qui acabà divorciant-se. Durant la tardor de 1906 ou un dels fundadors del grup organitzador de les «Causeries Populaires», que arreplegaven militants de les Joventuts Sindicalistes a la Borsa del Treball de Le Havre; aleshores vivia al número 37 del carrer Voltaire de la ciutat. L'agost de 1908 era corresponsal de Les Causeries Populaires de la Federació Anarquista del Sena i del Sena-Inferior i pertanyia al Grup Llibertari de Le Havre. Responsable de la Borsa del Treball, en el III Congrés Regional, celebrat 21 de novembre de 1909, on destacà per les seves propostes al voltant de l'educació obrera i per la seva oposició a l'escissió entre «reformistes» i «revolucionaris», va ser nomenat secretari general permanent de la Unió de Sindicats de Le Havre i de la Regió (USH) –aquesta organització arreplegava 20 sindicats, 16 seccions i més de 12.000 afiliats. Participà en la creació de la impremta de l'USH a Le Havre i l'abril de 1910 va ser nomenat secretari del consell d'administració d'aquesta tipogràfica cooperativa que publicava el seu òrgan d'expressió sindical Vérités (1906-1914), en el qual col·laborà amb nombrosos articles i que dirigí. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Jean Bart de Le Havre. Amb Cornille Geeroms (G. Rome) i Paul Meunier, entre 1910 i 1911 fou el principal organitzador de la campanya de defensa de l'anarquista Jules Durand, condemnat a mort a resultes de la vaga de carboners. Amb el socialista revolucionari Ernest Genet, va escriure la peça teatral L'Affaire Durand, que va ser representada el juny de 1911 al «Théâtre du Peuple» de la Casa del Poble de Le Havre amb molta polèmica. En 1911 va fer les permanències del Grup Comunista Anarquista de Le Havre a la Casa del Poble. Assistí al XII Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT), celebrat entre el 16 i el 21 de setembre de 1912 a Le Havre. En maig de 1913 participà activament en la campanya de propaganda anarquista antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya, distribuint el fullet Contre les armaments, contre la loi de 3 ans, contre tout militarisme, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juliol de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, fugint d'una possible detenció com a antimilitarista destacat, s'instal·là a París (França), on la policia tenia més dificultats per trobar-lo. A la capital francesa abandonà la militància anarquista activa i engegà una carrera de periodista, col·laborant amb articles socials, sindicals i corporatius, en nombrosos periòdics parisencs, com ara L'Atelier, Le Bonnet Rouge, Le Combat Social, L'Ère nouvelle, Le Matin, L'Oeuvre, Le Peuple, etc. En 1919 era membre de la Comissió de Propaganda de la Federació Internacional d'Arts, Lletres i Ciències. El 30 de juliol de 1935 va ser condecorat amb el grau d'Oficial de l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor francesa i era membre de la 17 Secció de la Federació del Sena de la Federació Nacional de Combatents Republicans (FNCR). El 19 de novembre de 1935 es casà al XVII Districte de París amb Eugénie Célina Louise Mutel, vídua d'Adolphe Arthur Lecozic, mort al front durant la Gran Guerra. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Davy de París. Sempre pacifista, en 1938 va fer costat l'Acord de Munic, fet que va portar les crítiques de molts companys. Com un dels fundadors del Syndicat National des Journalistes (SNJ, Sindicat Nacional de Periodistes), fou membre del seu consell d'administració i s'encarregà dels seus arxius i de la seva biblioteca. També fou secretari general del Sindicat de de Periodistes del Moviment Social i president de la seva mutualitat, a més de vicepresident de la comissió del carnet professional de periodistes. Després d'una curta malaltia, Adrien Briollet va morir l'11 d'octubre de 1943 al seu domicili, al número 2 del carrer Faubourg Boissonnière, del X Districte de París (França) i va ser incinerat dos dies després, amb una important representació de la premsa parisenca, al cementiri de Père Lachaise, on reposen les seves cendres al columbari.

Adrien Briollet (1880-1943)

***

Necrològica de Pere Salvó Daví apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de març de 1968

- Pere Salvó Daví: El 9 de gener de 1883 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Salvó Daví, conegut com L'Avi. Sos pares es deien Ramon Salvó i Clara Daví. Començà a militar en el moviment llibertari del seu poble natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en diferents ocasions de refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser detingut, juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà Ollé i Jaume Valls Daví, per agressió a una parella de la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Sant Llorenç Savall durant la jornada de celebració de les eleccions municipals; tancats a la presó de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), van ser posats en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any. Milicià durant la guerra civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular interí de Sant Llorenç de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Foto de Jeanne Giorgis publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 5 de gener de 1912

- Victorine-Jeanne Giorgis: El 9 de gener de 1886 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Victorine-Jeanne Giorgis, coneguda com Jeanne Belardi, Jeanne Bélardie i Jeanne Georgis, i també Botelli i Madame Leblanc. Era filla natural reconeguda dels italians torinesos Pier Paolo Giorgis, empleat i pintaire, i Maria Pomeris, cosidora de botines, i la nina va ser reconeguda, juntament amb son germà gran Frédéric Giorgis, nascut en 1885, amb el matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1887 al VI Districte de Lió. Es guanyava la vida treballant com sa mare, cosint sabates a màquina. Milità en el moviment anarquista, juntament amb tres germans seus. Es casà amb l'anarquista il·legalista italià Brutus Belardi (Brutus Bélardie), amb qui tingué una filla en 1907, Jeanne Belardi. En 1909 son marit va ser detingut, processat i condemnat el desembre d'aquell any per fabricació i emissió de moneda falsa; ella també va ser implicada en el cas, però va ser absolta en el judici. En 1911 vivia a la seu del setmanari anarcoindividualista L'Anarchie a Romainville (Illa de França, França). En aquesta època era companya de l'anarquista Édouard Carouy, amb qui venia articles de merceria i de calceteria pels mercats. S'integrà en el grup «L'Idée Libre», fundat durant la primavera de 1911 per l'anarquista André Georges Roulot (André Lorulot), que es reunia al número 23 del carrer Paris d'Eaubonne (Illa de França, Franç), i del qual van ser membres Manuel Devaldès, Abel Faure, Albert Laisant, Maurice Vandamme (Mauricius), Han Ryner, etc. A finals d'agost de 1911 s'instal·là amb Carouy a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França). El 30 de desembre de 1911 va ser detinguda, juntament amb el garatgista Georges Dettweiller i sa companya, durant la investigació de «Cas Bonnot», però va ser posada en llibertat 15 dies després sense càrrecs. En 1912 esdevingué companya d'André Lorulot. El març de 1915 va ser detinguda, juntament amb Lorulot i Léon Prouvost, sota l'acusació de «propaganda anarquista germanòfila», però finalment ella no va ser processada. En 1938 vivia amb Lorulot a Villa des Fleurs a Herblay (Illa de França, França). El 24 de juny de 1953 es casaren a Herblay. Victorine-Jeanne Giorgis va morir el 17 de novembre de 1981 a Pontoise (Illa de França, França) i va ser incinerada al cementiri parisenc de Père-Lachaise, reposant les seves cendres amb les de son company Lorulot, mort en 1963.

***

Mario Lami

- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta –que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri– i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó –morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses– i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1930 al seu domicili de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Raffaele Virgulti

- Raffaele Virgulti: El 9 de gener de 1894 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Raffaele Virgulti. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure amb el suport i l'estímul dels seus companys llibertaris. Després de lluitar en la Gran Guerra, hagué d'abandonar la feina de pagès a causa de les nombroses ferides i va viure un llarg període desocupat fins que va obtenir, com a mutilat de guerra, un feina de peó al ferrocarril. D'antuvi acostat al Partit Socialista d'Itàlia (PSI), en els remoguts anys vint s'incorporà a l'anarcosindicalista Cambra del Treball Sindicalista i al moviment anarquista. Contribuí econòmicament en el Comitè Pro Víctimes Polítiques i estava subscrit a la premsa llibertària, especialment en Sorgiamo!. Durant la vaga unitària nacional del 2 d'agost de 1922, en una «expedició punitiva» d'un escamot feixista, un dels seus joves militants, l'estudiant Andrea Tabanelli, resultà mort d'un tret, gairebé amb tota seguretat accidentalment pels seus propis companys. No obstant això, aquest feixistes culparen d'aquesta mort els anarquistes d'Imola Diego Guadagnini i el seu cosí Enrico Guadagnini. Feixistes de tota la ciutat vingueren a centenars a venjar-se i atuparen amb extrema violència tots els «subversius» que trobaren als carrers de la ciutat. Raffaele Virgulti va ser brutalment apallissat a cops de bastó i de garrots de ferro a la plaça Vittorio Emanuele (avui Matteotti) i, després d'una nit d'angoixa, va morir el 3 d'agost de 1922 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté

- Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Pascal Proix. Sos pares es deien Zéphir Jules Auguste Proix, industrial, i Agathe Hortense Clotilde Prudhomme. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Jeanne Berthe Marie Le Nohaïc (Nono), sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 a la Residència de Jubilats «Le Bois Rosier» de Vatan (Centre, França). El pintor Jean-Paul Proix (1926-2022) era fill seu.

***

Pedro Pujalte García

- Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pedro Pujalte García (1901-1974)

***

Notícia orgànica de Marguerite Bary apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936

- Marguerite Bary: El 9 de gener de 1902 neix a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França) l'anarquista Marguerite Pauline Bary –a vegades el seu llinatge citat erròniament Barri–, coneguda com Margot. Era fill de Georges Édouard Bary, mecànic, i de Marie Albertine Branchu, passamanera. A començaments de la dècada dels vint milità en la Unió Anarquista (UA). Entre octubre de 1921 i el 25 de desembre de 1922 visqué amb son company, l'anarquista Antonio Rubio (André Bloquelle o Paradis), al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París, compartint habitatge amb la parella d'anarquistes Germaine Berton i Armand Gohory (Armand). Aquestes parelles discutiren i es trencaren, la primera el 25 de desembre i la segona el 31 de desembre. El 20 gener de 1923 Marguerite Bary demanà un passaport per marxà cap a Espanya, però dos dies després li va ser rebutjat per la Prefectura de Policia. El 22 de gener de 1923 Germaine Berton assassinà als locals de la Ligue d'Action française (LAF, Lliga d'Acció Francesa) Maurice Plateau, secretari general de l'organització ultradretana «Camelots du Roi». Arran d'aquest atemptat, va ser investigada de valent per la policia sota l'acusació de complicitat i l'1 de febrer de 1923 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). El govern francès demanà a l'espanyol la seva extradició. Sembla que retornà a França després que el cas de Berton fos sobresegut el 24 de desembre de 1923. En 1924 vivia al número 35 del carrer Gallieni de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista italià Carlo Gregorio Bianchi (Charles Grégoire Bianchi). En aquesta època treballava d'empleada d'oficina a la fàbrica Vaucanson, on Bianchi feia feina d'obrer torner matricer, i militava en l'UA i en la Joventut Anarquista Autònoma (JAA), fundada el setembre de 1926 per Louis Louvet i Simone Willissek (Simone Larcher). Entre 1925 i 1926 col·laborà en el periòdic parisenc L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organde de la Fédération des Jeunesses Anarchistes i en 1926 va fer costat econòmic a Le Libertaire. El 29 de setembre de 1928 es casà a Romainville (Illa de França, França) amb Carlo Bianchi i en aquesta època seguia treballant d'empleada i la parella vivia al número 5 del carrer Jasson de Romainville. En 1932 vivia a Levallois-Perret (Illa de França, França). L'estiu de 1936, com a membre del Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents Antifeixistes del Front, s'ocupava de coordinar els «padrinatges» (enviament de correspondència i paquets) dels milicians de la «Columna Durruti», especialment els de la «Columna Sébastien Faure», que lluitaven contra el feixisme a Espanya. Després d'un temps a Montrouge (Illa de França, França), des de, com a mínim, març de 1939 vivia al número 5 del carrer Delambre del XIV Districte de París. En 1950 la seva adreça encara es trobava en la llista de domicilis anarquistes a vigilar per la policia. Ja gran, es retirà a la Residència «La Rocheville» de Menton. Marguerite Bary va morir el 17 de febrer de 1990 a l'Hospital de Menton (País Mentonasc, Occitània).

***

- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche. Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937

- Oscar Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i Paola Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a treballar i s'establí a La Sanha (Provença, Occitània), on treballà d'obrer a la construcció i d'operari en una drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló (Provença, Occitània), amb Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres anarquistes, al procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat falsa identitat i passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a Ieras (Provença, Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934 destacà per les seves activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació de detenció i també va ser inscrit en la llista de recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va ser detingut per les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia feixista en la II Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. El 15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha, però se li va decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2 de novembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia) negà haver militat en el moviment anarquista, però va se amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a Buti (Toscana, Itàlia), on va se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Revolución Social

- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Barbier (26 de febrer de 1894)

- Émile Barbier: El 8 de gener de 1858 neix al V Districte antic, actual II Districte, de París (França) l'anarquista Émile Alphonse Barbier. Era fill de Joseph Placide Barbier, pintor en la construcció, i de Victorine Madeleine Poisier, cosidora. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pintor en la construcció. L'octubre de 1872 vivia al número 58 del carrer Cherche Midi del VI Districte de París. A principis dels anys noranta va ser un dels fundadors el grup anarquista «La Revanche de Fourmies». Sembla que es el mateix Barbier que assistia a les reunions del Grup Anarquista del Faubourg Marceau, al carrer Pascal. El 26 d'abril de 1892 va ser fitxat com a «anarquista» en una llista de la Prefectura de Policia de París. Diversos informes de confidents de la policia assenyalen la presència d'un tal Barbier en diverses reunions anarquistes, però com que no citen el nom podria tractar-se de l'anarquista Louis Alexandre Barbier. Figura en un informe policíac de recapitulació d'anarquistes del 15 de desembre de 1893. El 26 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 10 del carrer Roger del XIV Districte de París, va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos llibres i fullets socialistes revolucionaris, correspondència i un revòlver carregat; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però durant l'interrogatori negà formar part del moviment llibertari. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de residència fixa del 31 de desembre de 1894 i també en altre del 31 de desembre de 1896. En aquesta època vivia al número 106 del carrer Château. En 1899 era membre del Grup Comunista del XIV Districte de París. Després de 1900 figurava en altres registres policíacs i aleshores vivia al número 62 del carrer Vercingétorix. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Philibert Alicante (7 de març de 1894)

- Philibert Alicante: El 8 de gener de 1861 neix a Sèvres (Illa de França, França) l'anarquista Philibert Alicante, conegut com Théodore Alicante. Sos pares es deien Alippe Alicante, calderer, que va morir pocs mesos després de néixer ell, i Marie Antoinette Druet. Va fer feina d'operari en una màquina talladora de sabates de cautxú i posteriorment es dedicà a treballar cuiros. El 19 de desembre de 1891 es casà a Gentilly (Illa de França, França) amb la jornalera parisenca Marie Scholer i amb aquest matrimoni legitimà cinc infants: François, nascut en 1880; Annette, nascuda en 1882; Louise, nascuda en 1885; Catherine, nascuda en 1887; i Lucie, nascuda en 1890. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Comète de Gentilly. El seu domicili va ser controlat per la policia el 13 de juny de 1892 i el 30 d'abril de 1893, i figurava com a «anarquista militant» en un llistat del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia de París (França). El 7 de març de 1894, en una agafada antianarquista, va ser detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» i el seu domicili del carrer Comète va ser escorcollat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París sense cap resultat; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat. El 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En 1899 assistí com a delegat del grup de Gentilly del blanquista Partit Socialista Revolucionari (PSR) al congrés que se celebra a la Sala Japy de París. El 18 de març de 1933 el seu negoci de cuiros i pells establert al número 14 del carrer Frileuse de Gentilly va ser declarat en fallida. El 29 d'abril de 1935 va fer separació de bens amb sa companya Perrichon; en aquesta època vivia al número 47 del carrer Benoît-Malon de Gentilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort d'Amilcare Molgora apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 21 de setembre de 1935

- Amilcare Molgora: El 6 de gener de 1862 neix a Pineròl (Piemont, Itàlia) l'anarquista Amilcare Molgora –també citat Molgola. Era fill d'Annibale Molgora i Luigia Bianciotti. Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (teixidor en seda, estucador, enguixador) a Torí (Piemont, Itàlia). El 2 d'agost de 1881 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a tres anys de presó per «robatori» i el 30 de gener de 1885 el Tribunal de Pineròl el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó per «complicitat en la fabricació i distribució de moneda falsa», condemna que va prescriure aquell any. El juliol de 1886 va ser detingut a Como (Llombardia, Itàlia) i repatriat a Pineròl, on la policia va perdre el seu rastre. En 1898 sembla que s'estava a Suïssa, on el juny formà part dels grups d'obrers italians que s'ajuntaren a la frontera per anar a participar en els motins revolucionaris de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1904 la policia italiana el tenia localitzat a Suïssa, on havia arribat d'una estada per Amèrica. Establert a Zúric (Zúric, Suïssa), vivia al número 312 d'Hardstrasse. En aquesta època es dedicava a sufragar i editar pamflets i manifests anarquistes i distribuir-los. El 5 de juny de 1906 va ser expulsat, juntament amb els anarquistes Luigi Ettore Freghi i Anton Honzakko, de Suïssa per «propaganda anarquista» i per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zúric. Posteriorment emigrà al Caire (Egipte). En 1926 i 1927 vivia a Heliòpolis, a l'actual barri de Tell Hisn del Caire, i estava subscrit a Il Risveglio Anarchico. En 1935 el seu fill, Luigi Molgora, envià una carta al periòdic Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on notificava la mort de son pare aquell any al Caire.

***

Louis Lumet dibuixat per Bertin

- Louis Lumet: El 8 de gener de 1870 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, poeta, escriptor, francmaçó i propagandista anarquista Louis Joseph Lumet. Fill d'una família que s'havia implicat en els fets revolucionaris de 1848, sos pares es deien Jean Baptiste Lumet, vinyataire, i Louise Dérouet, i dirigien una fàbrica de pelleteria. Després de fer estudis amb els Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús d'Issoudun, marxà cap a París, on es guanyà la vida treballant d'empleat d'assegurances. En la dècada dels noranta vivia amb sos pares al número 10 del carrer Nicolo del XVI Districte de París. El 8 de maig de 1891 va ser declarat exempt per a fer el servei militar per «feblesa de constitució», aquesta exempció va ser renovada el 23 de maig de 1892, i en les posteriors (1894, 1901, 1907), fins que finalment va ser alliberat de les obligacions militars en 1916 per «feblesa general». Entre novembre de 1891 i febrer de 1894 col·laborà en la revista anarquitzant L'Art Social, de Gabriel Delasalle (Gabriel de la Salle). Interessat en diverses disciplines (literatura, història, sociologia, teatre, arts decoratives, ciència, etc.), a més de la Revolució Social, debutà literàriament, molt influït pel moviment simbolista, en temps del cas Dreyfus, juntament amb Stéphane-Georges Lepelletier de Bouhélier (Saint-Georges de Bouhélier) i Eugène Montfort, i fou amic d'Albert Fleury i de Charles-Louis Philippe. Participà en el cenacle literari de la Montagne-Sainte-Geneviève de París, juntament amb Émile Janvion i altres. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara La Grève Générale (1893-1895 i 1899-1900), L'Effort (1896-1902) i Le Libre (1897-1898). L'abril de 1895 creà a París la revista d'inspiració llibertària, en defensa de l'art social i de les idees naturistes, L'Enclos. Arts; dits et faits, pour le mieux (1895-1899), juntament amb Fernand Pelloutier, Charles-Louis Philippe, Jacques-Gabriel Prod'homme i altres amics (Jean Baffier, Léon Frapié,  René Ghil, Lucien Jean, Albert Lantoine, Hugues Lapaire, Léon Riotor, etc.), publicació que dirigí, administrà i en la qual col·laborà, i de la qual es desmarcà el maig de 1897. Entre 1895 i 1901 col·laborà en Le Libertaire i Le Supplément Littéraire des Temps Nouveaux publicà textos seus. En 1896 vivia al número 7 del carrer de l'Annonciation del barri parisenc de Passy. Va ser admès en la «Chevalerie du Travail», una mena de francmaçoneria sindical. Entre 1897 i 1901 col·laborà en La Revue Naturiste –en el número 3, de maig de 1897, publicà l'article «Pour les femmes contre le feminisme», on criticava el parlamentarisme de les feministes. Durant la primavera de 1897 fundà el «Théâtre Civique», dins del marc de l'anomenat «Teatre Social», que representava obres dramàtiques revolucionàries als barris obrers, a més de fer cursos de teatre i d'espectacles. També participà en societats per divulgar al gran públic l'obra dels artistes d'aleshores. En 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple, diari dirigit per Sébastien Faure, destinat a adherit els llibertaris a la causa d'Alfred Dreyfus. En març de 1899 fou un dels fundadors de la Societat de les Universitats Populars, la qual el 9 d'octubre d'aquell any s'instal·là al Faubourg de Saint-Antoine i serà l'origen de la creació de gairebé 120 universitats populars en els anys següents. L'hivern de 1900 va fer costat el «Grup de Solidaritat Internacional i d'Ajuda als Detinguts». L'abril de 1901 signà, amb altres escriptors francesos, un manifest en suport de la Rússia revolucionària engegat per escriptors russos. També l'abril de 1901 cofundà, amb Édouard Massieux, el grup «L'Art pour tous», lligat a la Federació de les Universitats Populars (FUP), que, a més d'organitzar visites guiades als museus, publicà entre 1903 i 1905 una revista mensual del mateix títol i de la qual fou editor científic. El febrer de 1903 s'adherí al grup dels «Chansonniers Socialistes». En el número del 27 de juny de 1903 el diari parisenc L'Intransigeant l'acusà de nacionalista i de «socialista reaccionari». En aquesta època, ja declaradament francmaçó, es decantà pel socialisme d'Alfred Léon Gérault-Richard i col·laborà en el diari republicà La Petite République, on en 1904 va publicar en lliuraments «Les cahiers d'un congréganiste» i una mena d'autobiografia, «Le chaos», que després va ser editada en llibre. Cap el 1906 va ser nomenat inspector general d'ensenyament de dibuix a la Direcció de Belles-Arts i aquest mateix any va fer, amb Albert Keim, una sèrie de biografies (Balzac, Beethoven, Berlioz, Dickens, Diderot, Edison, Hugo, Lamartine, Musset, Pasteur, Shakespeare, Tolstoi, Wagner, Washington, etc.) sota el títol Les grans hommes. El 20 de juliol de 1907 testimonià davant el I Tribunal del Sena en el judici sobre l'autoria de la música de L'Internationale, mostrant-se partidari de Pierre Degeyter i no de son germà Adolphe Degeyter. Desmarcat totalment de la causa social i del moviment obrer, en 1914 s'arrenglerà en la «Unió Sagrada». Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le XIXe Siècle, L'Almanach Socialiste Illustré, Les Arts Français, Le Chambard Socialiste, Comoedia, Coopération des idées, L'Éclaireur de l'Ain, La France Libre, La Grande Revue, L'Indépendant du Cher, La Lanterne, Lutèce, L'Homme Libre, Messidor, Le Mouvement Socialiste, Paris-Journal, La Plume, La Presse, Le Rappel, La Revue de Paris, etc. A més de les citades obres, publicà Le Meilleur mire, rythmes, poème du livre «Etre» (1893), Contre ce temps (1896), La vie d'un (1897), Conversation avec Idéa (1897), La fièvre (1898), Le chaos (1901), Le Théâtre Civique (1900), L'Art pour tous (1904), Napoléon I. Empereur des Français (1908), Le dessin par les grands maîtres (1912, amb Yvanhoé Rambosson), Pasteur. Sa vie, son œuvre (1914 i 1922), Les écoles en 1792 et en 1914-1917 (1917, traduït al castellà aquell mateix any), La Défense Nationale. Un an de guerre (1915), La France héroïque et ses alliés (1914-1916) (1919, amb Gustave Geffroy i Léopold-Lacour), Georges Clemenceau. Sa vie, son oeuvre (1919, amb Gustave Geffroy), Les enfants de la patrie en 1792-1795 et les pupilles de la nation (1914-1918) (1919), entre d'altres. Abans de morir, dirigí els serveis de propaganda de l'Exposició d'Arts Decoratives i Industrials Modernes que se celebrà entre abril i octubre de 1925 a París, però, greument malalt, Louis Lumet va morir el 5 de desembre de 1923 al seu domicili, al número 6 del carrer Froidevaux, del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat a la seva població natal d'Issoudun, amb exèquies a l'església de Saint-Cyr d'aquesta població. Dies abans de morir, el 26 de novembre de 1923, s'havia casat al XIV Districte de París amb Augustine Claire Eugénie Pigot. Amic de l'escultor Jean Baffier, a qui defensà tota sa vida malgrat el seu reaccionarisme i el seu antisemitisme, donà dos obres d'aquest al Museu d'Issoudun i al Museu de Nevers (Borgonya, França).

Louis Lumet (1870-1923)

***

Notícia d'Emmanuel Gouffreteau apareguda en el diari de La Rochelle L'Écho Rochelais del 7 de novembre de 1894

- Emmanuel Gouffreteau: El 8 de gener de 1877 neix a Gémozac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Emmanuel Gouffreteau. Sos pares es deien Eutrope Gouffretau, conreador, i Marie Salomé. Es guanyava la vida treballant de fuster en la construcció a Marsella (Provença, Occitània). El 25 de maig de 1912 es casà a Marsella amb Marie Noëli Constant. En aquesta època vivia al número 71 del bulevard Chemin de Fer. Quan la Gran Guerra va ser llicenciat després d'haver estat gasejat al front i a partir d'aquest moment tingué problemes per problemes de salut per exercir la seva professió. Freqüentà les reunions del grup anarquista marsellès de la Unió Anarquista (UA) i feia propaganda llibertària i comunista al seu barri. En 1922 vivia al número 118 del bulevard de la Blancarde del IV Districte de Marsella. Emmanuel Gouffreteau va morir el 12 d'abril de 1927 al seu domicili, al bulevard Grotte Rolland, de Marsella (Provença, Occitània).

Joseph Ferrand

- Joseph Ferrand: El 8 de gener de 1880 –altres fonts indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella (Provença, Occitània), on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París (França) començà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van permetre el desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François Vaillant. Processat a Amiens (Picardia, França) amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de treballs forçats. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària –entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 va ser relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre. Joseph Ferrand va morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en data desconeguda.

***

Miguel Almereyda

- Miguel Almereyda: El 8 de gener de 1883 –el registre de defunció cita erròniament el 5 de gener– neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Sos pares, no casats, es deien Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista. Algunes fonts diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 s'instal·là a París (França) i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i treballà com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Georges Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, creà aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però de mica en mica s'allunyà del moviment anarquista. El març de 1913 deixà, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que mantingué un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels «Camelots du Roi» i d'altres grups dretans, es va comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la Gran Guerra, reivindicà el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

Foto policíaca d'Alberto Di Giacomo

- Alberto Di Giacomo: El 8 de gener de 1886 neix a Magione (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Alberto Di Giacomo, conegut com Il Moro o Il Moretto. Era fill d'Andrea Di Giacomo i de Polina Bini. De ben jovent passà a viure al barri de Trionfale de Roma (Itàlia) i treballava als forns de Valle Aurelia de la ciutat. Estava fitxat per la policia com a «anarquista perillós, capaç de cometre atemptats». Entre 1911 i 1920 va ser un dels principals membres de la fracció més radical de la Lliga dels Obrers de Bòvila. En 1921 s'integrà en els «Arditi del Popolo» i a finals de juliol d'aquell any entrà a formar part, com a un dels màxims exponents del «Batalló Trionfale», de la direcció romana d'aquesta organització. En 1923 va ser detingut per insultar i apallissar feixistes. El setembre de 1926 va ser novament detingut sota l'acusació de planificar un atemptat contra el règim feixista. En 1927 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A partir de 1929 visqué al carrer Tunisi del barri de Triomfale, on freqüentava l'anarquista Errico Malatesta. El juny de 1931 se li va assignar confinament per tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari per «activitats anarquistes i pertinença al Socors Roig». El novembre de 1932, amb motiu del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma», va ser amnistiat del període de confinament que li restava. De bell nou a Roma, s'integrà immediatament en la resistència al règim i novament va ser amonestat formalment el maig de 1933. Un informe policíac de 1934 l'assenyala com un dels anarquistes més «perillosos» de Roma i que cal mantenir estretament vigilat. El juny de 1935 va rebre una nova amonestació i el juny de 1940, amb l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, se li va assignar de bell nou confinament per tres anys a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, pogué retornar a Roma, integrant-se en un grup de «Giustizia e Libertà» de la resistència antifeixista. El 19 de desembre de 1943 va ser detingut en una gran agafada. El 4 de gener de 1944 va ser enviat secretament a la presó de Regina Coeli i l'endemà deportat, juntament amb altres tres-cents companys, amb el tren núm. 16 cap a Alemanya, arribant el 13 de gener de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Posteriorment va ser traslladat al camp d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria) i finalment novament enviat a Mauthausen. Alberto Di Giacomo va ser assassinat el 15 de setembre de 1944 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). El 13 de gener de 2014 l'Ajuntament de Roma va col·locar una stolpersteine, al número 27 del carrer Laterizi, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Alberto Di Giacomo (1886-1944)

***

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi o Antonio Ansaldi. Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dos últims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11 de juny de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).

***

Manuel Rojas Sepúlveda

- Manuel Rojas Sepúlveda: El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

***

Necrològica de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic tolosà CNT del 22 de febrer de 1953

- José Gamaza Parra: El 8 de gener de 1902 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. Sos pares es deien Luis Gamaza i Manuela Parra. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional de Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en les milícies confederals. En 1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, coneguda com  «Brigada La Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre al front de Madrid (Espanya). A partir de juliol de 1938 passà a lluitar a la batalla de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Més tard va ser integrat en la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer agrícola i després com a terrelloner en diverses obres de pantans. En aquests anys formà part de la CNT en l'exili. Sa companya fou Francisca Pérez. José Gamaza Parra va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital General de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Manuel Valeri Niubó i Santdiumenge –el certificat de naixement cita Sandumenge com a segon llinatge–, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo, Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Sos pares es deien Francesc Niubó Coll, carter, i Josepa Santdiumenge Armengol. Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia, El Día Gráfico, L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front, La Humanidad, ¡Ja... ja!, Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es casà civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró –el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per «incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es presentà com a voluntari al front d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu motoritzat són errònies– i fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre «la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació «Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com ara La sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lícula Erasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al seu poble natal, on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Débâcle

- Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

***

Capçalera d'El Eco de Ravachol

- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol –que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)– i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número i últim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

***

Capçalera de Probuda

- Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari Probuda (El Despertament), subtitulat «Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars. Entre 1919 i 1920 reaparegué com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

***

Portada del primer número d'Espoir

- Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Espoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, Félix Álvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc. «Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

Naixements

Foto policíaca d'Hippolyte Baben (9 de març de 1894)

- Hippolyte Baben: El 7 de gener de 1845 neix a Sent Sarnin de Rance (Roergue, Occitània) l'anarquista Hippolyte Antoine Baben. Sos pares es deien Auguste Baben, serraller, i Victoire Alrieg. Serraller ferrer com son pare, es va instal·lar a París (França). El març de 1894 va ser fitxat com a anarquista. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 11 del carrer Popincourt de l'XI Districte de París, on vivia tot sol, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Aquell mateix dia vuit domicilis d'anarquistes més van ser escorcollats. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 16 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El desembre de 1894 el seu nom figurava, com a «militant anarquista», en un registre nominal d'anarquista de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Julien Xixonet apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 21 de julioil de 1919

- Julien Xixonet: El 7 de gener de 1859 neix a Taurinyà (Cantó de Prada, Conflent, Catalunya Nord; actualment pertany al Cantó de Canigó) l'anarquista Julien Joseph Louis Xixonet, també conegut com Jules Josep François Xixonnet. Sos pares es deien Joseph Xixonet, sabater, i Elisabeth Marty (Martí). Va militar a Prada, Besiers, Narbona i Lió. Entre 1879 i 1881 va ser declarat «no apte» per a fer el servei militar per «manca de talla», però l'11 de maig de 1882 va ser considerat apte i integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Després del famós «Procés dels 66» anarquistes de gener de 1883 a Lió (Arpitània), sembla que marxà cap a Algèria. En 1886 ja s'havia establer a Alger (Algèria) i es va presentar com a candidat abstencionista a les eleccions departamental del Consell General d'Alger del 19 de setembre de 1886 i va aferrar un manifest als carrers algerians reivindicant l'autogestió i la fi de tot poder, encara que oficialment no hi va concórrer ja que el seu nom no figura en el llistat de candidats. En els anys noranta formava part del grup anarquista del barri de Mustapha d'Alger, juntament amb altres companys (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich, Étienne Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine, Alphonse Lauze, Claude Leagay, Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Félix Pelegrin. Henri Rabotin, Joseph Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine Souche, etc.). A Alger treballava en el seu ofici de sastre a domicili i vivia al número 30 del carrer Rovigo. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres militants (Marius Camboulives, Jean Faure, Parik, Ernest Reissner, Paul Rieger), patí l'escorcoll de casa seva i, a més de nombrosos escrits anarquistes, entre ells papers amb anotacions sobre la fabricació d'explosius, la policia va trobar objectes que podrien utilitzar-se per a manufacturar bombes. No obstant això, després de ser interrogat, va ser alliberat. El 30 d'abril de 1892, com a prevenció de la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig, va ser detingut a Alger amb altres companys (Henri Auriol, Gustave Baillac, Marius Camboulives, Jean Faure, Victor Hayard, Baptiste Huet, Étienne Lemine, Édouard Morlay, Félix Pellegrin, Alexandre Rousset i Pierre Sarcelle) sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat», però finalment el seu cas va ser sobresegut. La policia el qualificà de «violent de paraules». Participà en la publicació del periòdic anarquista algerià La Marmita Sociale, del qual només va sortir un número el 15 de gener de 1893. A finals d'agost de 1893 va ser detingut amb Charles Noton després d'aferrar cartells al carrer Michelet. Estava molt lligat al grup de sabaters anarquistes d'Alger, entre ells el mallorquí Antoni Coll, Guastapaglia, Joan Llobera i Pascal Santoro. El novembre de 1893 la policia pensà que havia retornat a la metròpoli, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però en realitat estava treballant a la colònia anarquista de Tarzout, a prop de Ténès (Chlef, Algèria), promoguda per l'enginyer arquitecte anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus i amic d'André Reclus, on feien feina nombrosos àcrates. El 6 de gener de 1894, en un escorcoll d'aquesta granja, la policia va trobar a les seves dependències diverses notes en castellà i els fullets Précis du mouvement anarchiste i L'anarchie en cour d'assisses, de Sébastien Faure. Després d'aquest escorcoll, amb diversos empleats de la granja «falansteri» de Paul Régnier (Benouar ben Atoufi, Émile Boisson, Jean Cheitanov, Antonio López Rodrigo, Jean Baptiste Lortal i Laurent Tracol), marxaren cap a la granja d'André Reclus portant una bandera roja, i dos d'ells armats amb garrots, per a intentar oposar-se a un nou escorcoll. Quan els gendarmes els van detenir, André Reclus cridà «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser processat. De passada, la policia realitzà un escorcoll en una altra granja on es trobava Léonce Cotinaud i on es va requisar un gran volum de correspondència. Els detinguts van ser acusats de «menyspreu al magistrat» i traslladats primer a Ténès i després empresonats a Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria). Julien Xixonet va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Correccional el 21 de juny de 1894 a un mes de presó. Membre del Sindicat de Sastres, el novembre de 1894 fou un dels principals animadors de la vaga de sastres d'Alger, que sembla que fou la primera vaga es va donar a la capital algeriana. Posteriorment visqué a Cavaignac (actual Abou El Hassan, Chlef, Algèria). Julien Xixonet va morir d'un atac de cor sobtat durant la nit del 15 al 16 de juliol de 1919 a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef, Algèria) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Julien Xixonet (1859-1919)

***

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

- Jeanne Adnet: El 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) l'anarquista Marie Alphonsine Adnet, més coneguda com Jeanne Adnet i també com Jeanne Quesnel, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Victor Adnet, empleat als ferrocarrils, i Louise Elisabeth Anaud. Costurera de professió, el 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i acusada d'«associació criminal». En aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, fonedor de coure i socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare, al número 16 del carrer Victor Hugo de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Les dues germanes es reunien amb un grup de joves anarquistes (Louis Bouchez, Charles Chafouis, Cornuault Le Rouquin, Henri Desforge, Armand Godard, Romain Labeyrie, Étienne Large, Georges Mocquet, Gaston Perrot) al domicili d'un venedor de vins al carrer Abbesses del XVIII Districte de París. En 1895 era la companya d'Armand Godard, amb qui havia estat detinguda el juliol d'aquell any a Brussel·les (Bèlgica) a resultes d'un desvalisament al domicili d'un fabricant de bicicletes. Embarassada, va ser admesa en una maternitat, mentre son company va ser condemnat l'agost de 1895 a 15 mesos de presó. Clotilde Adnet va ser condemnada el 25 d'abril de 1897 per l'Audiència de Brabant (Flandes) a sis anys de presó per emissió de moneda falsa i ella la visitava a la presó de Petits-Carmes de Brussel·les. Sentia vertadera devoció per sa germana Clotilde i decidí propiciar la seva evasió. El 23 de maig de 1897, en una de les visites a la presó, les germanes aconseguiren canviar-se entre elles les vestimentes i Clotilde pogué sortir de la presó i Jeanne entrar-hi. Una guardiana s'adonà que els colors dels cabells no eren els mateixos i donà l'alarma. Després de nombrosos interrogatoris, el juliol de 1897 va ser posada en llibertat i el seu cas d'evasió finalment va ser sobresegut. El juny de 1898 les dues germanes van ser rebudes a París per la periodista llibertària Caroline Rémy (Séverine), qui va aconsellar a l'evadida que es refugiés al Regne Unit. Séverine publicà un article sobre Clotilde Adnet arran d'aquesta entrevista. Jeanne retrobà sa germana Clotilde en el seu exili de Londres (Anglaterra) i l'11 de juliol de 1897 va escriure a Max Nettlau per a sol·licitar-li ajuda per a aconseguir un advocat per a sa germana en el procés d'extradició cap a Bèlgica que s'havia engegat. Jeanne Adnet va morir el 26 de desembre de 1942 a Bagnolet (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica sobre Maurice Manuel apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 15 de març de 1893

- Maurice Manuel: El 7 de gener de 1872 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Manuel, conegut com Perrier. De pare desconegut, era fill d'Honorine Manuel, vídua de Perrier. Vivia amb sa mare al número 8 del carrer Saint-Mathieu de Marsella. Posteriorment visqué al número 27 del carrer Glandeves i, a partir de 1893 al número 3 del carrer Fortia de Marsella. Sense professió definida, va treballar en diferents feines (comissionat, venedor ambulant de periòdics i fullets revolucionaris, licorista, impressor, etc.). A principis de la dècada dels noranta era membre, amb altres companys (Julius Boisson. Ernest Lavisse, Venance Lesbros, Marius Raphaël, etc.), del grup anarquista «Jeunes» i albergava als seu domicili l'anarquista rus David Tapuzzo. L'agost de 1891 va ser tancat a la presó Chave de Marsella amb els anarquistes David Tapuzzo i François Traverso, sota l'acusació d'«amenaces de mort» contra el director del periòdic Le Radical, qui havia publicat un article injuriós vers els anarquistes; jutjat, el seu cas va ser sobresegut. En 1892 va fer el servei militar en el Serveis Auxiliars pel seu «estrabisme força pronunciat». També va ser membre del grup anarquista «Les Rénovateurs» (Lontant, Marquet, Roche, Traverso, etc.) i a principis de 1893 va ser responsable de la difusió d'un recull de cançons revolucionàries en forma de pamflets editades per aquest grup. En aquesta època era membre de la redacció de la segona sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur (gener i febrer de 1893), periòdic que imprimia al seu domicili, i participava en totes les reunions anarquistes. El març de 1893 vivia bar Flory, al número 69 de l'Allée des Capucines de Marsella, i rebia La Révolte. El novembre de 1893, després de l'atemptat contra el domicili del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al número 11 del carrer Armény de Marsella, va ser detingut per haver-lo aprovat; interrogat el 17 de novembre, declarà que no canviava d'opinió i va ser immediatament empresonat, però, el seu cas va ser finalment sobresegut. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren periòdics, fullets i correspondència fent una crida a l'abstenció. Segons la policia, el desembre de 1893 va fer una gira pels departaments occitans del Gard i de l'Erau. Llançà una subscripció des de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en suport dels anarquistes detinguts arran de l'atemptat del 15 de novembre de 1893 que arreplegà 140 francs. El gener de 1894 el seu domicili va se novament escorcollat. En 1894 figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes elaborat per la Prefectura de Policia de les Boques-del-Roine dirigit al Ministeri de l'Interior a resultes d'una investigació a nivell estatal. Aleshores vivia al número 3 del carrer Sainte-Marthe de Marsella i era fadrí. L'estiu de 1894 treballava de representants de vins a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània) arran de l'assassinat el 24 de juny de 1894 del president de la República francesa Sadi Carnot. En 1895 era gerent de l'edició del Migdia del periòdic antisemita La Libre Parole du Midi. Les juifs hors de France. El 21 de juny de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó, 200 francs de multa i 200 francs de danys i perjudicis per «difamació i injúries mitjançant la premsa». En 1896 purgà, primer a Ais-de-Provença (Provença, Occitània) i després a Draguignan (Provença, Occitània), una pena de tres mesos de presó per «delicte de premsa». En 1896 sembla que va acompanyar Sébastien Faure en una gira propagandística. També sembla que va renegar del seu antisemitisme ja que, en ple «Cas Dreyfus», entre març i abril de 1898, assistí, segons la policia, a les conferències de l'anarquista Lucien Weil (Henri Dhorr). El 19 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de les Boques-del-Roine a tres anys de presó per «agressió seguida de robatori». Manuel Maurice va morir el 10 de desembre de 1911 a Méaudre (Delfinat, Arpitània).

Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica –Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria– i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat –actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

Henri Chassin

- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, sos pares es deien Théodore Chassin, cotxer, i Henriette Marguerite Levistre, bugadera. El 10 de juny de 1911 es casà al XX Districte de París amb la modista parisenca Marie Valérie Chopin. En aquesta època treballava de comptable i vivia amb sa mare vídua al número 49 del carrer Ramponeau de París. Després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat –juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry– i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels «Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Vidu, el 18 de febrer de 1936 es casà al IX Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Yvonne Rose Jeanne Détraz. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

Henri Chassin (1887-1964)

***

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista amb Ángel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT, Diario de Aragón, Estudios, Hojas Médicas, Independencia, Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Georgette Ryner

- Georgette Ryner: El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Anna Baptistine Ner, més coneguda com Georgette Ryner. Era filla del filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner), aleshores professor del Col·legi de Nogent-le-Rotrou, i d'Anna Aimée Ferrary. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire; La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà al XVII Districte de París amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la mort (1924), Dans la ronde éternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Qui êtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

***

Ludovic Massé

- Ludovic Massé: El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Oleta, Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Sforza Clément Denis Massé. Sos pares es deien Sylvain Massé, mestre d'escola, i Françoise Py. Mestre com son pare, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. El 12 de maig de 1930 es casa a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) amb Louise Thérèse Élisabeth Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura –serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Vidu, el 14 d'octubre de 1964 es casà a Perpinyà amb Marie Thérèse Emilienne Roulié. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra Ludovic Massé que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a la Residència Saint Roch de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.

Continua...

---