Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

Conferència cenetista en ple pistolerisme

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els àmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la «democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Beauzelly apareguda en el diari lionès Le Progrès del 7 de maig de 1905

- Édouard Beauzelly: El 8 de juliol de 1851 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Édouard-Auguste Beauzelly –el seu llinatge citat de diferents maneres (Beauzelli, Beauzelle, etc.). Era fill d'Augustin Ferdinand Beauzelly, cabareter, i d'Anne Françoise Moulin, domèstica. En els anys vuitanta treballava de drapaire a Aubenàs (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1884 el Tribunal Correccional de Alès (Llenguadoc, Occitània) el condemnat a 40 dies de presó i 30 francs de multa per un delicte de «pesca a la dinamita». L'agost de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Privas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó pel robatori d'una canonada propietat de Edouard Raphanel; amb ell també va ser condemnat Victor Richier, drapaire com ell, a vuit dies de presó. El maig de 1889 el Tribunal Correccional de Privas el condemnà a un mes de presó i 30 francs de multa per «pesca a la dinamita»; aquesta era la seva novena condemna. En els anys noranta milità en el moviment anarquista de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). El 16 de desembre de 1893, després d'un temps tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i s'establí a Alès (Llenguadoc, Occitània). El desembre 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores treballava d'obrer boter a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). La policia sospità que es dedicava a la fabricació de moneda falsa. El gener de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 50 francs de multa per un delicte de «caça». El 5 de maig de 1905 va ser detingut a Avinyó (Provença, Occitània) perquè es trobava en busca i cerca per ordre de les autoritats de Tarascó (Provença, Occitània) per un delicte de «robatori, cops i ferides». Aleshores es trobava sense domicili fixe i deia que treballava de mecànic. El 27 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes, juntament amb Pascal Vivin, a un mes de presó per «robatori». El maig de 1912 es presentà a les eleccions municipals pel seu poble natal en la llista de la Unió Republicana i Socialista, però al final, malgrat anar en primer lloc dels elegits, retirà la seva candidatura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Francesco Camandona (1892)

- Francesco Camandona: El 8 de juliol de 1861 neix a Carmagnola (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Camandona, també conegut com François Camandona. Era fill de Giussepe Camandona i de Francesca Perlo. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. En els anys vuitanta visqué a Chambéry (Savoia, Arpitània) i a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània), on conegué la mestra Charlotte Scholastique Varcin, que esdevingué sa companya. El 15 d'octubre de 1891 es casà amb sa companya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i aleshores vivia al número 17 del carrer Coutance de la ciutat. El 27 de gener de 1892 la parella tingué un fill, François Camandona, a Èx-los-Bens. Aleshores vivia a la Maison Donzel de l'avinguda de Tresserve d'Èx-los-Bens. En 1894 es traslladà de bell nou a Ginebra, on es relacionà amb el grup anarquista encapçalat per Paolo Schicchi, participant, amb altres companys (Giulio Brondini, Domenico Fatigati, etc.), regularment en les reunions del grup celebrades al Café Montférino. A finals de 1894 figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats de la Prefectura de Policia. Francesco Camandona va morir el 9 de maig de 1897 al seu domicili, a la Maison Morand de la Route du Grand Port, d'Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906

- Luigi Freghi: El 8 de juliol de 1883 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista, i després socialista, Luigi Ettore Freghi. Era fill de Giuseppe Freghi i de Teresa Jaconetti. Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys entrà a formar part del moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista, patint una condemna de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En 1900 començà a fer continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona, Carpi, etc.) a la recerca de feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El novembre de 1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) i assumí la gerència del setmanari anarquista Il Grido della Folla, en substitució de Carlo Gelosa; mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la gerència del periòdic L'Operaio, dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en la qual la majoria dels gerents del periòdic milanès, fugí per eludir possibles condemnes per delictes de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb Edel Squadrani, el juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15 dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser expulsat de Suïssa, juntament amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà, aconseguí evitar la detenció, ja que la sentència encara no era ferma. Desaparegut una temporada de Milà, va ser localitzat al Principat de Mònaco, on va restar fins a principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a Itàlia, lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va instal·lar a Ragusa (Sicília), on va romandre fins al març de 1910, moment en el qual es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de venedor en una empresa local. El 17 d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del número únic d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva totalitat. L'1 de maig de 1910 publicà el número únic L'Anarchico, que s'encarregà d'editar. Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova i s'establí a Torí (Piemont, Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després s'instal·là a Vercelli (Piemont, Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat d'Emigració representant de Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de Vercelli i de Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es declarà «intervencionista», però després reprengué les posicions antibel·licistes. En 1916 s'establí a Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el Comissariat d'Emigració li van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la publicació del número únic La Spinta, però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el setmanari Corriere Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella. Durant la postguerra va ser redactor de La Campana de Borgosesia (Piemont, Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat tèxtil. El juny de 1919, juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el càrrec de secretari de la Cambra del Comerç Confederal de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919 participà a Parma en les reunions dels metal·lúrgics i assistí al Consell Nacional de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), celebrada entre el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920 entrà com a redactor del quinzenal socialista Il Lavoratore Comasco de Como (Llombardia, Itàlia). Amb l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents feines (comerciant de formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.), conservant les seves idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no com «socialista anarquista» sinó com a «socialista maximalista». Luigi Freghi va morir el 15 de maig de 1927 a Como (Llombardia, Itàlia).

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

Foto antropomètrica de Francesco Nerva (12 de juliol de 1909)

- Francesco Nerva: El 8 de juliol de 1888 neix a Cavaglià (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Giacomo Giuseppe Nerva. Era fill de Giuseppe Nerva i de Maria Rodda. Es guanyava la vida treballant de xofer d'automòbil diplomat. Instal·lat a Suïssa, va ser fitxat com a «anarquista». S'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Lausana (Vaud, Suïssa) amb son pare fins al 2 de juny de 1908. Sembla que, durant la tardor de 1907, s'havia exiliat un temps a Londres (Anglaterra). El 7 de juny de 1908 un jutge de Montreux (Vevey, Suïssa) decretà la seva detenció. El 12 de juliol de 1909 va ser condemnat pel Tribunal de Vevey (Vaud, Suïssa) a quatre mesos de presó per «robatori» i tancat a la presó d'aquesta població. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

- Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu «intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ginés García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de març de 1967

- Ginés García Martínez: El 8 de juliol de 1897 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés García Martínez. Sos pares es deien Ginés García i Dolores Martínez. Ferrador de professió, en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys del pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i torturat. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara secretari de la Secció de Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. A conseqüència dels «Fets de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un atemptat contra el dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que mantingué fins el final de la guerra. En 1938 publicà Los robles. Una novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la guerra civil amb un pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Saint-Fons (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando. Malalt, Ginés García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al seu domicili de Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia.

***

Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per «associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el «Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per «persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva «indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà «Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

- May Picqueray: El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler, i Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb François Félix Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan (Provença, Occitània). Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Crida de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 d'octubre de 1928

- Julien Clot: El 8 de juliol de 1900 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Julien Clot. Sos pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine Boutet. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Quan esclatà la Gran Guerra no va ser mobilitzat perquè en la revisió mèdica va ser qualificat de «feble». El setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes, però aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a principis de 1924 formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo» de Marsella. L'abril de 1924 participà en diverses reunions a Marsella amb destacats anarquistes (Germaine Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.). El setembre de 1924 organitzà un congrés de la Federació Anarquista del Migdia (FAM), que se celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló (Provença, Occitània), per a preparar el Congrés Nacional de la Unió Anarquista (UA). Més tard presidí el «Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella. En 1927 col·laborà en Le Libertaire, especialment amb articles sobre el plataformisme. El març de 1927 va participar com a contradictor en una gira propagandística organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de Marsella amb l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12 d'octubre de 1927, atacà els comunistes, especialment César Matton, pel que feia la situació a l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en particular. El 22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i esclerosi peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista i participà en nombroses conferències. Es va presentar com a candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a les eleccions legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de febrer de 1929 presidí la conferència «Développement de l'individualisme anarchiste» d'E. Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu, ni Maître»; i el 16 de març de 1930 la de Sébastien Faure «Comme je conçois la société future». L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer campanya per Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les activitats del Comitè de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans amenaçats de mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques Laurent, en una reunió pública i contradictòria per parlar de les maniobres contra el moviment anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16 d'octubre de 1930 presidí un míting de protesta contra la demanda d'extradició del govern espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931 la conferència de Sébastien Faure «Est-ce la guerre? Les moyens d'y remédier». Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del «Comitè Pro Cociancich i Fornasari», que recollí una bona suma de diners per a la defensa dels anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota l'acusació d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es casà a Marsella amb Anaïs Maria Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es reunia tots els vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la número 8 del carrer Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos italians exiliats a Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació Anarquista Italiana (FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció Americana de la Federació Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser llicenciat per greus i crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser diagnosticat com a «no recuperable» per alienació mental per la sanitat militar. Julien Clot va morir el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença, Occitània). L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.

***

Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Maria Moles Morles: El 8 de juliol de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen erròniament altres llinatges. Sos pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista Josep Vidal Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son company a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Caen. Maria Moles Morles va morir el 14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrada tres dies després.

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de juliol

Esdeveniments

Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons La Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873

- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

Revolució del Petroli

***

Portada d'un número de La Internacional

- Surt La Internacional: El 7 de juliol de 1878 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari anarquista La Internacional. Semanario consagrado exclusivamente a la propaganda teórico-práctica del socialismo para la defensa de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria, emancipación de la muger y organización agrícola-industrial de la República, cuyo lema es «Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido y serà nuestro pendón la Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels primers números deixà molt clar els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social, l'abolició de tots els governs i la revolució social.» Molt influenciada pel socialisme de Charles Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista Francisco Zalacosta, membre de «La Social», secció de l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou el responsable d'aquesta publicació. Hi col·laboraren Joaquín Flores, Jesús León García, Evaristo Meza, José Muñúzuri, Pedro Ordóñez, Plotino Rhodakanaty, José Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo Velatti i Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic rebé les crítiques del periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la «revolució social» perseguia la supressió del treball. Publicà en tots els números el «Programa Internacionalista» en 12 punts: 1) República Social Universal. Una i indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3) Administració Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la delimitació i amollonament dels terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans; 6) Reemplaçament de l'Exèrcit per falanges industrials; 7) Emancipació de rehabilitació i educació integral de la dona; 8) Neutralització de la potència explotadora del capital sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat; 10) Abolició del salari i mentrestant intentar mitjançant la vaga d'apujar els jornals industrials i agrícoles; 11) Organització dels Falansteri Societari i formació de bancs territorials per a la reglamentació del treball i l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al mercat de tots els països del món. Alguns petits textos es publicaren en nàhuatl. En sortiren, com a mínim, 14 números –a partir del número 8 fou l'òrgan de «La Social»–, l'últim conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis Històrics del Moviment Obrer Mexicà n'edità una edició facsímil dels números conservats.

***

Premsa anarquista

- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

***

Portada d'un número de Le Réveil

- Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

***

Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

- Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava «urbanització ecologista» i «exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

Naixements

Vera Figner (1883)

- Vera Figner: El 7 de juliol –25 de juny segons el calendari julià rus de l'època– de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» –de l'anglès Free, lliure–, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) –amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres–, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el «Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud (Memòries d'una revolucionària), que tingué un gran èxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka (Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la «Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

***

Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Joseph Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-Marie Legoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com ara Émile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 10 de gener de 1910

- Céline Ducommun: El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise Desconche. Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâcon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâcon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira.

***

Signatura de Gabriel Fayon (1900)

- Gabriel Fayon: El 7 de juliol de 1879 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Gabriel Fayon. Era fill d'Henri Auguste Fayon, fuster, i de Pauline Amélie Biron, bugadera. Es guanyà la vida com son pare, treballant de fuster de cotxes. En 1899 vivia al número 38 del carrer de Nanterre d'Asnières (actualment Asnières-sur-Seine, Illa de França, França). Cridat a files en 1899, s'ajornà al seva incorporació al servei militar per «feblesa». El 19 de maig de 1900 es casà a Asnières amb la modista Marie Louise Juliette Massy, amb qui tingué tres infants i de qui enviudà. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Traversière d'Asnières. En 1902 va ser integrat per «feblesa» en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Sembla que es el mateix Fayon que l'hivern de 1909 va fer una crida en Les Temps Nouveaux per formar una colònia comunista agrícola i que aleshores vivia al número 13 del carrer Mortinat d'Asnières. En la dècada dels deu visqué al número 71 del carrer Marcelin Berthelot de Colombes (Illa de França, França) i era membre de grup anarquista d'Asnières. El 21 de març de 1915 va ser mobilitzat i va ser llicenciat el 2 de febrer de 1919; per les seves aptituds militars se li va concedir la Creu de Guerra. El maig de 1929 vivia al número 6 del carrer Mésanges de Taverny (Illa de França, França). Gabriel Fayon va morir el 5 de novembre de 1971 al seu domicili de Les Iris, a l'avinguda Vivards, de Cavalaira de Mar (Provença, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

- Casimiro Tavella: El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria Vecchietti. Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat i absolt per un delicte d'«incitació a la vaga» al seu poble natal. Aquest mateix any emigrà i a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya) va ser acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de «lesa majestat» en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser condemnat a quatre mesos per «rebel·lió i instigació a la vaga» del sector de la construcció. Es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i després a Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany), on va tornar a ser condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons. En 1904 el trobem a Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey (Vaud, Suïssa) una assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que acabà amb un enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns militants. El 21 de juny de 1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva expulsió de Suïssa, juntament amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de maig (Vincenzo Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De bell nou a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste (Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès; actualment Friül) i a altres ciutats europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat de Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran Guerra es trobava a París (França), on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va ser detingut a Lió (Arpitània) i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935 participà en reunions dels Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig Internacional de Lió. En aquesta època vivia a Décines (Lió, Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica de productes químics, i era considerat «el principal representant de l'anarquisme local». En 1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara feia informes sobre la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Buenacasa

- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Buenacasa Tomeo, però sempre va fer servir el nom de Manuel. Sos pares es deien Antonio Buenacasa Navarro, jornaler, i Silveria Tomeo Montañes En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda –altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc– ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants –on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.– i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia –congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera –on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo–, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

***

Notícia de la detenció de Charles Vial apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 20 de setembre de 1905

- Charles Vial: El 7 de juliol de 1889 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista Charles Victor Vial. Era fill de Léon Vial, sabater, i de Joséphine Schwob. Es guanyà la vida treballant de fuster. En 1905 vivia al número 170 del bulevard de la Villette del XIX Districte d París (França) amb l'obra fabril Augustine Perruche, però aquesta finalment marxà. El 19 de setembre de 1905 agredí no greument amb un ganivet Agustine Perruche i son nou company Marc Bonnabel a Dijon (Borgonya, França) i va ser detingut; per aquest fet el 6 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 50 francs de multa per «cops i ferides». El 16 de gener de 1909 es casà a Bezons (Illa de França, França) amb la jornalera Denise Marmoin. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Kléber de La Garenne (Colombes, Illa de França, França). El 4 d'octubre de 1910 va ser cridat a files i incorporat en la 3 Secció de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars), on va romandre fins el 25 de setembre de 1912. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i integrat en la 3 Secció de COA i el 9 de juliol de 1916 en el 22 Regiment d'Artilleria de Campanya. El 30 d'octubre de 1917 va ser destinat al 81 Regiment d'Artilleria Pesada. Després de passar per diverses unitats, el 15 de juliol de 1919 va ser llicenciat. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Maurice Berteaux de Bezons. Membre del grup anarquista de Bezons, el 20 de novembre de 1920 va ser fitxat en un llistat departamental d'anarquistes i en el qual figurava en 1923. L'octubre de 1927 vivia al número 12 del carrer Docteur Roux de Colombes. El juliol de 1935 declarà en fallida la seva fusteria del número 429 del carrer de Nanterre de Colombes. En aquesta època continuava vivint al carrer Docteur Roux. Charles Vial va morir el 31 de març de 1952 al seu domicili, al número 9 del carrer de la Paix, de Colombes (Illa de França, França).

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

***

Necrològica de Fermín Aliacar Garralaga apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Fermín Aliacar Garralaga: El 7 de juliol de 1909 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Fermín Aliacar Garralaga. Sos padres es deien Leoncio Aliacar i Teresa Garralaga. Treballador del camp, de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i sempre intentà fugir de la feina pagesa. Quan la proclamació de la II República espanyola, intervingué en la confiscació de les terres comunals furtades pels cacics. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, després de l'afusellament del germà major Ignacio, hagué de fugir amb sos altres tres germans (Bernabé, Félix i Germán) i s'uní amb les primeres tropes que trobà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sos tres germans, on patí els camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser denunciat com a comunista i va ser requisat pel Servei de Treball Obligatori (STO) per a treballar a Alemanya en dues ocasions –la segona fugida d'un tren bombardejat pels aliats tingué èxit, però resultà ferit. Després de la II Guerra Mundial s'independitzà laboralment i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Nuviola Abas. Malalt, patí tres operacions, però de l'última no pogué recuperar-se. Fermín Aliacar Garralaga va morir el 2 de maig de 1970 a la seva granja de Rochefort a Savardun (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

- Francisco Arruego Dubon: El 7 de juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Sos pares es deien Pedro Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego Duvon va morir de càncer l'1 de maig de 1973 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de juliol

Esdeveniments

Full volant de l'acte

- Míting revolucionari: El 6 de juliol de 1889 se celebra a la Sala Valentino de Nimes (Llenguadoc, Occitània) un gran míting revolucionari anarquista sota el títol «Les élections législatives, la révolution prochaine» (Les eleccions legislatives, la revolució propera). L'acte va ser organitzat per l'anarquista Jean-Pierre Geay, que havia estat candidat abstencionista a les eleccions municipals del 6 de maig de 1888, i prengueren la paraula destacats llibertaris com ara Isidore Brunet, Sébastien Faure, Octave Jahn, Alphonse Montant (Monat), Tricot i Spartacus Verdier, entre altres oradors delegats de grups anarquistes occitans. En aquest míting, que s'obrí a crits de «Fora el govern! Visca l'anarquia!», s'exhortà a l'auditori, format per unes 700 persones, un centenar de les quals van ser dones, a no votar i a desertar del exèrcits i definiren els candidats electorals com a «xarlatans a la recerca de carteres». L'endemà, a la mateixa sala, se celebrà una gran vetllada familiar amb xerrada, poesies, cants i danses, tot amenitzat per una orquestra.

Naixements

Notícia del processament de Louis Bouisson apareguda en el periòdic de Reims L'Indépendant Rémois del 8 d'agost de 1884

- Louis Bouisson: El 6 de juliol de 1848 neix a Capestanh (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Louis Bouisson, també conegut com Ulysse Bouisson i citat sovint erròniament Buisson. Era fill de Paul Bouisson, sotsoficial del 3 Esquadró del Tren d'Equipatges Militars i cavaller de la Legió d'Honor, i de Catherine Maurel. En 1869 vivia a Marsella (Provença, Occitània), on segons ell treballava de periodista i representant comercial, però segons els informes policíacs era assidu dels cercles delictius. Freqüentà el «Cercle de l'Indépendance», on feia propaganda de l'anarquisme. En 1879 abandonà Marsella i s'establí a París, on milità en el Grup Anarquista del VI Districte (Alfred Durand, Raoux, Victorine Rouchy, Émile Violard, etc.). Vivia al carrer Beaune del VII Districte de París i era responsable de correspondència del grup anarquista «Les Incendiaires». El gener de 1880 el seu nom figurava en un llistat de subscriptors de col·lectivitats revolucionàries publicat en el periòdic L'Égalité. Sembla que també participà en el periòdic La Révolució Sociale (1880-1881). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí com a delegat al Congrés Anarquista celebrat a Londres (Anglaterra) organitzat per l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París i pel Grup dels Proletaris Comunistes-Anarquistes de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on intervingué a favor del moviment antiorganitzatiu i de la violència revolucionària, fins al punt que alguns pensaren que es tractava d'un agent provocador. En tornar a París a finals de juliol d'aquell any, participà amb altres delegats (Paul Muller, Victorine Rouchy, Serraux, Georges Ulrich, etc.) en una reunió de l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París, que acabà amb durs enfrontaments dialèctics. De bell nou a Marsella a principis de 1884, amb Charles Godard, va ser gerent del periòdic anarquista L'Affamé i els articles es realitzaven al seu domicili, al número 69 del carrer de la Darse. Va muntar la cantina «Café de la Mascotte» al Port Vell de Marsella, que segons la premsa era en realitat un bordell que regentava amb sa companya, fet que sembla no corresponia a la realitat. Quan l'epidèmia marsellesa de còlera de l'estiu de 1884, amb altres anarquistes, es dedicà a l'agitació, tot fent una crida als treballadors sense feina a manifestar-se davant de l'Ajuntament de Marsella el 20 de juliol, concentració que arreplegà més de dues-mil persones i que va ser dissolta per la policia, la qual el detingué amb cinc persones més. Quan va ser lliurat al jutge d'instrucció, va ser posat en quarantena al Pharo, ja que semblava que tenia còlera, però el realitat el seu estat es devia als maltractaments patits a la presó. El 2 d'agost son pare va morir i les autoritats judicials li negaren un permís de sis hores perquè pogués assistir al seu funeral i enterrament. El 8 d'agost de 1884 va ser jutjat, juntament amb els cinc companys (Barthélemy Canepa, Jean Fernando, Nicolas Fournier, Auguste Georgerin i Aubin Roussin), davant el IV Tribunal Correccional i va ser condemnat a sis mesos de presó per «infracció de la Llei de 1884 sobre atropaments. Hospitalitzat a l'Hospici de la Conception de Marsella, el 18 d'agost de 1884 demanà al Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) la seva llibertat provisional per motius de salut i el 21 d'agost va ser posat en llibertat. Godard va ser condemnat en rebel·lia a 400 francs de multa per vuit contravencions de la Llei de Premsa. El novembre de 1890 sembla que havia abandonat el moviment anarquista i es deia que havia esdevingut banquer a Barcelona (Catalunya), encara que sembla que s'havia establert a Besiers (Llenguadoc, Occitània). El 24 d'abril de 1894 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb la modista Joséphine Claire Bousquet, de qui va enviudar el 4 de juliol de 1917. El 6 de novembre de 1924 es casà al IX Districte de París amb la lionesa Marie Valançaut. En aquests època vivia al número 27 del carrer Taitbout i deia que treballava d'«advocat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894

- Joseph Hinaut: El 6 de juliol de 1863 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França) l'anarquista Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet. Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine Benoît. Després de treballar de capeller com son pare i de fer el servei militar en un regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la secció de tracció mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM) de l'estació de Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels companys de portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta època va fer propaganda anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser destinat als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on continuà amb activitats propagandístiques, venent Le Père Peinard i La Révolte entre els companys. Estretament vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes policíacs, va exposar teories violentes en una reunió anarquista a Roanne (Forez, Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a Clarmont d'Alvèrnia, parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per por, li va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de mesos. L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats «À bas la Chambre!» (Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la feina i, deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya, França), on milità en el grup anarquista local. En aquesta època es guanyà la vida recorrent les localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que feia propaganda anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat anarquista a les eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont d'Alvèrnia. Vivia al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893 esdevingué gerent del setmanari anarcocomunista de Dijon La Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa companya, Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889, participà activament en les seves activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista «Les Résolus», que es reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes al vespre. En aquesta època mantingué relacions amb Sébastien Faure, a qui albergava al seu domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph Tortelier. El 23 de febrer de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les autoritats com a «injúries a l'exèrcit i incitació als militars a la desobediència». El 24 de maig de 1894 va fer una apel·lació, però no es va presentar al judici, ja que havia fugit, i la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra sota identitat falsa treballant en diversos oficis. En aquesta estada suïssa, mantingué relacions amb els grups anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la presó de Saint-Antoine de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista perillós», se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica. En arribar a França va ser detingut pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial d'Annemasse (Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys de presó de l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de 1894 va ser traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a la penitenciaria d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896 albergà al seu domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent de gira propagandística. El seu últim domicili va ser al número 212 del carrer Faubourg Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va morir el 27 d'abril de 1902 a l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894)

- Odilon Chaumelin: El 6 de juliol de 1870 neix al VI Districte de París (França) el periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste François Chaumelin. Era fill natural de Léonide Thérèse Joséphine Gérard, propietària de llibreria belga i filla d'un professor de zootècnia, i de Léon Marius Ernest Gaston Chaumelin, enginyer civil que serà cap d'explotació de la Companyia Universal del Canal Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del Ministeri de Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita Geneviève Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879 al V Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de 1889 s'allistà voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a Mans (País del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22 d'abril de 1892 serví a Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors d'Àfrica, en la IV Companyia de Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors. Acabà la seva etapa militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li va ser rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat quatre dies després. En aquests anys canvià sovint de domicili a París i a Argenteuil (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1898 treballava de vigilant en el sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el 22 de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del ferrocarril a La Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya, França). El 9 d'abril de 1904 treballava en la línia ferroviària de Xi'an (Shaanxi, Xina). Odilon Chaumelin va morir l'1 d'agost de 1904 a Xina.

***

Foto antropomètrica de Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

Giovanni Baracchi (1871-1936)

***

Notícia sobre el processament d'Albert Jacquart apareguda en el periòdic La Libre Parole del 28 d'octubre de 1909

- Albert Jacquart: El 6 de juliol de 1880 neix a Bassevelle (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Ernest Albert Jacquart. Era fill de Charles Achille Jacquart, carreter, i de Marie Eugénie Nolin. Es guanyava la vida treballant de xofer i d'obrer de l'automòbil i militava en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT). El 16 de novembre de 1901 va ser cridat a files i integrat en el 89 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a sapador l'11 de juny de 1902. El maig de 1907 va ser un dels cent signants del cartell antimilitarista «Aux soldats» (Als soldats), però no va ser denunciat. El 15 de juliol de 1908 esclatà una gran baralla amb la policia al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al número 33 del carrer Guersant del XVII Districte de París, després d'haver aferrat en una vitrina un cartel contra el primer ministre francès Georges Clemenceau; inculpat amb Maurice Girard, va ser defensat pel Comitè de Defensa Social (CDS), per la Lliga dels Drets de l'Home i per diverses personalitats (René de Marmande, Anatole France, etc.). Jutjat, el 19 d'agost de 1908 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «cops i ferides al comissari de policia Kien de la caserna de Ternes». El 21 d'octubre d'aquell any el IX Tribunal Correccional d'Apel·lació reduí la pena a tres mesos de presó. A principis de gener de 1909 el CDS engegà la campanya «Un crim judicial» en suport dels acusats, que rebé el suport de nombrosos signats (Grégoire Banghart, Antoine Chassaing, Julien Churin, Henri Clergeot, François Coupat, Albert Dureau, Jules Grandjouan, Eugène Guillot, Laisné, René de Marmande, Eugène Peronnet i Aimé Ravard), i dies després, aquests mateixos, signaren el cartell «Aux magistrats indignes», que va ser publicat en el número del 30 de gener de 1909 de Les Temps Nouveaux. El 20 de gener de 1909 el CDS organitzà, amb el suport del Sindicat de Cotxer i Xofers, la primera manifestació amb automòbil de França, en la qual desfilaren 25 cotxes des de les Tuileries a la plaça de la República; els manifestants exhibiren pancartes («Affaire Girard-Jacquart, une infamie judiciaire», «Deux innocents condamnés») i tot llançant pamflets. El 3 de febrer de 1909, després de palesar-se les acusacions enganyoses de la policia, ambdós van ser posats en llibertat. Durant la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i participà en la seva campanya. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi» (Fora el Biribi»), imprès pel CDS per reclamar justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset». Els 16 signants van ser jutjats el 4 de juliol de 1910, però tots van ser absolts. L'agost de 1911 treballava d'obrer carrosser a l'empresa «Passerat & Radiguet», al número 127 del carrer Michel-Bizot del XII Districte de París. En aquesta època vivia, amb els germans anarquistes Alexandre Girard i Maurice Girard, al número 6 del carrer Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), i militava en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 12 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 27 de gener de 1915 va ser destinat al Servei d'Automòbils del 13 Regiment d'Artilleria, passant el 9 de desembre de 1916 al 20 Esquadró del Tren. El 17 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i passà a viure al número 78 del carrer Armand Silvestre de Courbevoie (Illa de França, França). El setembre de 1921 vivia al número 12 del carrer Fontenelles de Nanterre (Illa de França, França). Al final de sa vida treballà de fuster i visqué al número 22 bis del carrer Rosiers de Nanterre. Sa companya fou Catherine Chartagnat. Albert Jacquart va morir el 7 de gener de 1916 a l'Hospital Psiquiàtric de Ville-Évrard (Maison-Blanche) de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Notícia del cessament d'André Branet apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 28 d'octubre de 1925

- André Branet: El 6 de juliol de 1887 neix al II Districte de París (França) el sindicalista anarquista, i després socialista, André Léon Branet. Era fill dels fabricants i venedors de begudes Léon Galatoire Brunet i Augustine Geneviève Granger. Es guanyà la vida treballant de mosso de restaurant i després com sos pares de fabricant i venedor de begudes. En 1908 vivia al número 11 del carrer de La Sourdière del I Districte de París. Cridat a files per a fer el servei militar, el 6 d'octubre de 1908 va ser integrat en el 136 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins el 25 de setembre de 1910. S'establí al número 6 del carrer Montgolfier del III Districte de París i en aquesta època va ser fitxat com «sindicalista anarquista» que freqüentava assíduament les reunions celebrades a la «Maison Commune», al número 49 del carrer de Bretagne del III Districte. En 1911 s'estigué tres mesos a Londres (Anglaterra). Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 29 de març de 1915 va ser donat de baixa per «trastorns mentals resultats d'una commoció cerebral per esclat d'obús» i el 13 de setembre d'aquell any va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per aquests problemes mentals. Establert al número 16 del carrer Bourdonnais del I Districte de París, que serà el seu domicili definitiu, va ser qualificat per la Prefectura de Policia com a «perillós». En 1919 era el secretari del Grup Socialista de l'Alimentació, va fer costat la candidatura socialista a les eleccions municipals d'aquell any i col·laborà en L'Humanité. L'estiu de 1919 era el secretari del Sindicat de Fabricants i Venedors de Begudes i Restauradors del departament del Sena i del Sindicat d'Empleats d'Hotels, Cafès i Restaurants del departament del Sena, i portà a terme una gran activitat vaguística. L'octubre de 1925 va ser rellevat com a representant del Sindicat d'Empleats de la Indústria Hotelera. En 1944 era delegat social de «L'Amicale» de cuiners i s'encarregava de les reivindicacions higièniques dels treballadors d'hoteleria. Fadrí, André Branet va morir el 2 de març de 1965 a l'Hospital Georges Clemenceau de Champcueil (Illa de França, França).

***

Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911

- Albert Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de comerç, i Mathilde Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. En aquesta època vivia al carrer Grange aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1911 portà a terme la xerrada contradictòria «L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada d'organitzar el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 2 del carrer Palestine de París. Durant la Gran Guerra el desembre de 1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a Anglaterra. De bell nou a França, participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, de la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà a partir de setembre de 1940 en la Resistència («França Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. En aquesta època s'afilià un temps al Partit Comunista Francès (PCF). Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

- Augusto Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien Ferdinando Bianchini i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la «Ferriera de Valdarno» (Ferreria de Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles subversius de la localitat. Era membre del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la Unió Anarquista de Valdarno (UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del Comitè de Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921 va ser fitxat per la Direcció General de la Seguretat Pública, juntament amb altres companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello Manzecchi), com a «element perillosíssim». Detingut per la seva participació en els enfrontaments armats del 23 de març de 1921, restà empresonat del 24 de març al 28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va negar haver disparat des de la finestra –en el pas d'accés intern de la seva casa s'havia format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual es van apostar subversius armats no identificats. No obstant això, durant el judici, defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va ser absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot feixista. En 1922 emigrà clandestinament a França i s'instal·la a Roanne (Roine-Alps, França), on treballà de mecànic i participà activament en les activitats de l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre de Frontera», en retornà a Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat durant tres anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i 1943, provinents de la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes especialment. El 15 d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats polítiques després de la II Guerra Mundial i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Augusto Bianchini (1894- ?)

***

Necrològica de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Josep Andreu Fontcuberta: El 6 de juliol de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Notícia orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de febrer de 1949

- Gaston Rauzier: El 6 de juliol de 1900 neix a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Gaston Joseph Rauzier. Sos pares es deien Gaston Salomon Rauzier, cafeter, i Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola i milità en el període d'entreguerres a Sant Gèli (Provença, Occitània), on vivia amb sa mare al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La Calotte, Le Libertaire, etc.) i presidí freqüentment reunions publiques anarquistes. En 1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El 2 de febrer de 1940 s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria Núm. 159 de Toló (Provença, Occitània). Sembla que posteriorment milità en el Partit Comunista Francès (PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Tomasz Pilarski

- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson, Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el «líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer), òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de «desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

Tomasz Pilarski (1902-1977)

***

Miquel Paronella Furquet

- Miquel Paronella Furquet: El 6 de juliol de 1905 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills.

***

Jesús Guillén Bertolín, Mariano Aguayo Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez i Pedro Moñino Zaragoza en cadira de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín

- Marina Monllor Rodríguez: El 6 de juliol de 1928 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge també citat Montllor. Filla d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia Rossend Monllor, mecànic afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys, sa mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés a l'escola regularment. Son pare es tornà a casar amb una vídua que portava quatre infants. En plena guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de Madrid on vivien, sa família s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb un comboi d'infants on sa madrastra feia de cuinera, instal·lant-se en una colònia infantil a prop de París. Quan l'Ocupació alemanya de França, son pare pogué sortir del camp de concentració d'Argelers i amb sa família passà a viure a Bordeus (Aquitània, Occitània), on van estar-se els pares, els quatre fills i les quatre filles en una habitació d'hotel. Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de feina. A la capital francesa conegué en les Joventuts Llibertàries el fotògraf anarcosindicalista Mariano Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Rubén i Minerva. Treballà de costurera i milità en la CNT, a més de formar part durant cinc anys del grup teatral «Mosaicos Españoles», muntant pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson, aprengué de manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del moviment llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però també va fer servir la fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces, batejos, etc.). En els anys noranta, després que son company hagués patit un atac d'hemiplegia en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de tenir-ne cura, alhora que havia de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va morir en 1994. Un cop vídua, al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà trobades de memòria històrica amb companys llibertaris. En 2018 participà com a oradora a París en els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats per l'«Associació 24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per Rafael Maestre Marín en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento Libertario Español (2021). Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de 2024 a la Residència de la Tercera Edat «Baptiste Pams» d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), on residia.

Mariano Aguayo Morán (1922-1994)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tres últims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de Fructidor

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes,  En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra. Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) –367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final–, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de «rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) –encara que no es tancà fins al 1970– l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Naixements

Necrològica de Charles Colomb apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'agost de 1928

- Charles Colomb: El 5 de juliol de 1854 neix a Vilandraut (Aquitània, Occitània) l'anarquista Charles Alphonse Colomb. Era fill natural de la modista Marie Colomb. Es guanyava la vida com a obrer vidrier. El gener de 1901 figurava en el registre oficial d'anarquistes. Després de la Gran Guerra milità en el grup anarquista d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà a Givors (Roine-Alps, Arpitània) fins 1922, moment en el qual retornà a Alèst. El febrer de 1923 s'instal·là a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). En la misèria, cec i sense poder treballar, Charles Colomb es va suïcidar el 15 de juliol de 1928 al seu domicili, al número 70 de la carrera de Vienne, del VII Districte de Lió (Arpitània).

***

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896

- Georges Guillemard: El 5 de juliol de 1860 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Era fill natural de la florista Louise Alexandrine Émilie Feuchère, però el 20 d'octubre de 1868 es va casar al III Districte de París amb Jean François Guillemard i aquest reconegué l'infant. Gravador de professió, destacà com a propagandista llibertari i naturista a la regió parisenca. Col·laborà en La Nouvelle Humanité. Georges Guillemard va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) d'una hipertròfia al cor i fou enterrat civilment dos dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Les Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Signatura d'Étienne Pinsonnaux (1889)

- Étienne Pinsonnaux: El 5 de juliol de 1862 neix a Cercelles-les-Serrigny (Serrigny, Borgonya, França; actualment Ladoix-Serrigny) l'anarquista i sindicalista Étienne Pinsonnaux. Era fill de Pierre Pinsonnaux, teuler i manobre, i de Rosalie Pernet. D'antuvi treballà de vinyataire. El 5 de desembre de 1883 va ser cridat a fer el servei militar i va ser incorporat en el 106 Regiment d'Infanteria. El 14 de febrer de 1887 va ser llicenciat definitivament per «tuberculosi pulmonar general». El 7 de setembre de 1889 es casà a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) amb la planxadora Marie Grapin. En aquesta època treballava de manobre i vivia amb sos pares a Chalon-sur-Saône. El 17 de gener de 1891 nasqué son fill Étienne Stéphane Pinsonnaux. A principis de segle treballà d'enguixador i militava en el moviment anarquista i sindicalista local. En 1923 intentà, ell i/o son fill, crear un grup anarquista a Chalon-sur-Saône i animà una campanya contra la dictadura i la repressió a la Unió Soviètica, tot reivindicant la «vertadera revolució». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 5 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 7 de juny– de 1862 neix a Arquian (Borgonya, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, conegut com Alex. Sos pares es deien Joseph Florent Sadier, jornaler, i Julie Lion. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Nota sobre la defunció d'Émilien Roque publicada en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 7 de maig de 1916

- Émilien Roque: El 5 de juliol de 1865 neix a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Émilien Roque. Era fill de Jean Roque, conreador, i de Catherine Solèole. Es guanyava la vida com son pare, conreant vinyes i treballant de jornaler. En 1885 va ser cridat a files, però no es va incorporar perquè havia de mantenir sa família. Militant anarquista de Sent Laurenç de Gosa a principis de segle, l'estiu de 1911 va ser processant per «entrebancar el dret del treball» durant una vaga de vinyataires, de la qual era el president del comitè de vaga, amb Jules Rey de vicepresident. Pocs mesos després, el novembre de 1911, va ser nomenat regidor municipal de Sent Laurenç de Gosa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. Émilien Roque va morir el 6 de maig de 1916 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del nomenament de Louis Daubisse apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de desembre de 1908

- Louis Daubisse: El 5 de juliol de 1877 neix a Perigús (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Louis Daubisse. Era fill de Léonard Daubisse, fuster, i de Marguerite Queyroi, modista. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. En 1897 va ser declarat exempt de fer el servei militar per cicatrius de cremades al tòrax. El maig de 1899 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El febrer de 1904 es casà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) amb Berthe Cécile Favre, nascuda en aquesta població. El 18 de juliol de 1908 parlà en l'assemblea de propaganda, pública i contradictòria, sota el títol «L'utilité des sindicats», celebrada al jardí de la Casa del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), i on també va parlar Charles Hubacher, president del Sindicat de Metal·lúrgics de Ginebra. El desembre de 1908 va ser renovat en el càrrec de president de la Societat Tipogràfica de Ginebra, secció de la Federació dels Tipògrafs de la Suïssa Romanda, el vicepresident de la qual fou Ernest Frossard i el secretari Pierre Aragno. Segons un informe policíac del 18 de novembre de 1909, estava considerat com amic de destacats anarquistes (Pierre Monatte, Émile Pouget, Georges Yvetot) i ben conegut a Ginebra, on a més de presidit el sindicat dels tipògrafs i animava el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1910 col·laborà en el periòdic La Voix du Peuple, òrgan de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda. De bell nou a França, el 18 de març de 1910 parlà, amb altres companys (A. Brulot i el doctor Reichman), en la gran assemblea popular per a commemorar l'aniversari de la Comuna de París organitzada pel Grup Revolucionari de les Escoles (GRE), del qual era secretari, a la Sala Prolétarienne del carrer Mouffetard de París. El maig de 1910 s'instal·là al número 31 del carrer Jean-de-Beauvais del V Districte de París (França). El 26 de maig de 1910 assistí a una reunió del GRE, que es reunia al número 12 del carrer Flatters del V Districte, on incità els companys a afiliar-se als sindicats per fer «educació revolucionària». Segons un informe policíac de l'endemà, en aquesta reunió declarà que els actes terroristes a França estaven tan justificats com a Rússia i que en 1894, l'època del terrorisme anarquista, la burgesia era menys «arrogant» que aleshores. Posteriorment fou membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 3 de març de 1915 va se declarat apte en la revisió militar i el 25 de juny de 1915 va ser destinat com a caporal al 84 Regiment d'Infanteria. El 3 de novembre de 1917, després de passar per altres tres regiments d'infanteria i 12 mesos al front, se li va sol·licitar ser llicenciat de l'exèrcit per «tuberculosi pulmonar» i altres moltes complicacions mèdiques, resolució que es va fer efectiva el 28 de juny de 1918. En 1921 vivia amb sa companya Berthe Cécile Favre al número 7 del carrer Henri-Regnault del XIV Districte de París. El cos de Louis Daubisse va ser trobar el 5 de febrer de 1921 sota les aigües del pont d'Iéna del VII Districte de París (França) i segons l'informe mèdic havia mort sobre el 15 de gener de 1921.

***

Notícia orgànica d'Émile Coulais apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1907

- Émile Coulais: El 5 de juliol de 1880 neix a Parthenay (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i antimilitarista Émile Ernest Coulais. Era fill d'Émile Coulais, fuster, i d'Augustine Marie Jouneau, domèstica. Es guanyava la vida treballant de venedor de begudes a París (França) i fou secretari del Sindicat de Cambrers de Begudes i Restauradors. L'11 de juny de 1904, amb Louis Pauthier, organitzà un míting de suport als desocupats celebrat a la Borsa del Treball de París, on Louise Michel, que no va poder finalment assistir-hi, havia de ser l'oradora principal; en aquest acte, va fer una crida a l'acció directa i a la militància sindical. En aquesta època vivia al número 137 del carrer Oberkampf. L'octubre de 1905 va ser un dels 31 signants de l'«Appel aux conscrits» (Crida als conscrits), també coneguda com «Cartell roig», editat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Jutjat entre el 26 i el 31 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena per aquest fet juntament amb 27 dels signants, va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, i tancat a la presó de Clairvaux de Ville-sous-la-Ferté (Alsàcia), d'on sortí en llibertat a finals de juny de 1906. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i la tardor de 1907 s'encarregà de la rúbrica «Le mouvement ouvrier». El setembre de 1907 era el portaveu del Comitè Nacional Provisional de l'AIA i engegà una campanya contra la guerra al Marroc. El 29 de setembre de 1907 va ser un dels oradors, juntament amb altres destacats anarquistes (Gustave Hervé, Charles Malato, Eugène Merle, Pierre Monatte, etc.), del gran míting antimilitarista que se celebrà a la Sala Scherrer de París per protestar contra la sortida de reclutes cap al Marroc. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser declarat exempt per a fer el servei militar per coixesa, estatut que mantingué durant la Gran Guerra. El 29 de setembre de 1914 es casà al XI Districte de París amb domèstica Maximilienne Clémence Conet. En aquesta època seguia vivint al número 137 del carrer Oberkampf i treballava de xofer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de març de 1970

- André Lansade: El 5 de juliol de 1884 neix a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac, Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més conegut com André Lansade. Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien) i Pétronille Émile Élisabeth Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i Léo). Després de fer el servei militar, a principis dels anys 1900, s'instal·là a Llemotges (Llemosí, Occitània), on començà a treballar d'obrer de sastreria i a freqüentar els militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin, Régis Meunier, Pouyand, etc.).  Entre 1908 i 1913 fou secretari del grup llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler i col·laborà en el periòdic llemosí Le Combat Social (1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de 1909 es casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui tingué dos infants (Roger i Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT) i també fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions legislatives, protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a votar el candidat socialista. En aquesta època participà activament en les campanyes antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord), quan els casos d'Albert Aernoult i d'Émile Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del setmanari llemosí L'Insurgé, imprès a la Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). En 1914 esdevingué sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup llibertari. Entre 1920 i 1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la Confecció, intentà contrarestar la influència de la Federació de la Confecció, el secretari de la qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de Léon Jouhaux. En 1926 entrà a formar part del grup «Amis de Sébastien Faure» i en 1928 fou un dels fundadors de La Voix Libertaire (1928-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Limoges. Després de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué administrador de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), càrrec que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre 1932 i 1933 col·laborà en el periòdic esperantista i pacifista Le Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el seu nom va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com a «militant considerat com a perillós per a l'ordre públic» i es va proposar la seva inscripció en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1943, en plena Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i va ser ficat un calabós amb una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí, Occitània), on trobà nombrosos llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari de Llemotges i el seu domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquesta època treballà d'empleat de comerç. En 1949 morí sa companya. André Lansade va morir el 9 de febrer de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Louyat d'aquesta ciutat.

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Léon Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Era fill de Jules Alfred Gobron i de Marie Rose Marchal i tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache, Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie, Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938), Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Sa companya fou Marguerite Schmidt. Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 al seu domicili de Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França).

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Josep Subirats Lleixà

- Josep Subirats Lleixà: El 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900 neix al Mas de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixà, conegut com Pepito. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats Barber, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Manuel i Raimon, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Barcelona. Milità activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del departament del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la «Columna Durruti». En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb sa companya Josepa Albir (Pepita) i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa. Josep Subirats Lleixà va morir el 16 de novembre de 1964 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquesta època es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

***

Umberto Panzacchi

- Umberto Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de juliol segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la pavimentació i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923 passà a França i a París participà en nombroses manifestacions contra el règim de Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la «Brigada Internacional Garibaldi» i prengué part en diferents accions militars al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat físicament, el febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on restà fins el juliol de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser repatriat com a «invàlid» a França. Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). Sa companya fou Ermengarda Ferrari.

 ***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

***

Cartell de la fira

- IV Fira de l'Autogestió: Entre el 4 i el 5 de juliol de 2015 se celebra a «La Parole Errante» de Montreuil (Illa de França, França) la IV Fira de l'Autogestió. Aquest esdeveniment va ser organitzat per més de vuitanta iniciatives autogestionàries (col·lectius, associacions, grups d'emprenedors i emprenedores, cooperatives de producció, sindicats, organitzacions polítiques, etc.) de tot arreu amb la finalitat de crear canals per lluitar contra el sistema capitalista i l'Estat. També s'analitzaren exemples històrics d'autogestió, com ara cooperatives, recuperació d'empreses, Comuna de París, Revolució espanyola, Maig del 68, Primavera de Praga, Polònia, Argentina, etc. La fira comptà amb estants, fòrums, debats, tallers, concerts, teatre, cinema, biblioteca, ludoteca, menjador, bar, etc.

Naixements

Nota sobre la defunció d'Étienne Léglise apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 6 de maig de 1890

- Étienne Léglise: El 4 de juliol de 1846 neix a Salas (Aquitània, Occitània) l'anarquista Étienne Léglise. Era fill de Jean Léglise, obrer, i de Veronique Patanchon. Treballava de comptable a l'Oficina d'Estadística del Moviment de la Companyia Ferroviària del Migdia de Bordeus (Aquitània, Occitània). Militant anarquista, entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 fou delegat del grup anarquista de Bordeus a la Trobada Anarquista Internacional que se celebrà, a iniciativa d'Élisée Reclus, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on defensà la independència dels grups anarquistes de qualsevol «partit revolucionari» i reivindicà el robatori dins de les administracions con a un acte revolucionari. En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Toussaint Bordat. En 1887 presidia el grup anarquista «Le Forçat du Travail» de Bordeus i entre 1895 i 1897 va ser un dels redactors del periòdic del mateix nom. Sa companya fou Élisabeth Raymond. Étienne Léglise va morir el 6 de maig de 1890 al seu domicili, al número 29 del carrer Forestier, de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

- Marie-Eugène Bresson: El 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juliol– de 1863 neix a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) l'advocat anarquista i després socialista llibertari Marie-Eugène Bresson. Sos pares es deien Jean Baptiste Victor Bresson, forner republicà, i Marie Maigrot. El 3 de novembre de 1883, quan estudiava dret, s'allistà condicionalment un any per a fer el servei militar a l'Ajuntament de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser destinat al 23 Regiment d'Artilleria; va ser llicenciat el 12 de novembre de 1884. Fou el membre intel·lectual del grup anarquista de Chaumont. L'abril de 1892, arran de la detenció del propagandista anarquista Raoul Rodach que havia de fer una conferència a Chaumont, va ser importunat per la policia ja que defensà Rodach com a advocat. El gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut per la policia, ben igual que tots els anarquistes de la població. En l'escorcoll del seu domicili es van trobar exemplars dels periòdics La Révolte i Le Chambard Socialiste i el fullet Sloughine le nihiliste, d'Hugues Le Roux. Després de ser acusat de ser un dels redactors del periòdic La Révolte i un dels col·laboradors de Le Père Peinard, i de tenir estretes relacions amb els anarquistes de Troyes (Xampanya, França), i d'haver rebutjar assumir la defensa davant l'Audiència de l'Aube, va ser, després d'interrogat, traslladat a París (França) amb el socialista llibertari Auguste Serre (Le Sergent). No considerat perillós, va ser alliberat i pogué tornar a Chaumont, on el desembre de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes obligats a residència fixa, juntament amb Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre. Després de dos anys d'inactivitat, en 1896 reprengué la propaganda anarquista, destacant com a orador i reclutador de militants. Gràcies a les seves gestions, l'abril de 1896 Sébastian Faure i Armand Matha hi anaren a Chaumont a fer tres conferències sobre «doctrina anarquista». Considerat «massa burgès» per mor de sa professió segons els obrers guanters Antoine Exbrayat, Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre, de la fàbrica de guanteria Tréfousse de Chaumont, no va ser inclòs en la llista socialista obrera elaborada pel Comitè Electoral Obrer per a les eleccions municipals. No obstant això, estava considerat com un dels promotors de la Borsa del Treball, assistint a totes les reunions i conferències que s'hi realitzaven, com ara la del 28 de juny de 1896, on Eugène Guérard, secretari del Sindicat General d'Empleats del Ferrocarril, i Jean Colly, regidor municipal de París, ponderaren l'acció sindical i ell va ser expulsat de la sala per la policia a causa de la violència de les seves paraules. Cap el 1900 sembla que encapçalava el grup socialista que, amb el seu Cercle d'Estudis Socials (CES), feia propaganda per a les properes eleccions municipals. El 8 d'abril de 1900, amb Adrien Fuzelier, regidor de districte del cantó de Doulevant-le-Château (Xampanya-Ardenes, França), participà en una reunió amb una dotzena d'assistents celebrada al Cercle d'Estudis de la Borsa del Treball per a frenar l'actitud del Partit Obrer cap a les eleccions. Quan en la llista radical («Llista de Defensa Republicana») va ser acceptada la incorporació del Partit Obrer, va ser inscrit com a candidat socialista revolucionari amb els companys Antoine Exbrayat i Simon Humblot. Les seves idees radicals espantaren els electors en la primera volta electoral i només els socialistes moderats n'arribaren a la segona. No obstant això, va ser elegit amb sos dos companys en la segona volta. Ell obtingué 1.305 vots sobre 1.630 votants, i fou el segon elegit. La premsa parlà d'èxit del «Partit Llibertari», dels seguidors del «partit de Sébastien Faure». Encoratjat pel seu èxit, es presentà candidat a les eleccions legislatives de 1902 per al Districte de Wassy (Xampanya-Ardenes, França) contra Albin Rozet, propietari d'una de les foneries més importants de la zona. A finals de 1901 encetà la seva campanya a Roches-sur-Rognon (actualment Roches-Bettaincourt, Xampanya-Ardenes, França), on sabé atreure l'amistat dels obrers metal·lúrgics, però topà de ple amb la influència del patró que anihilà la propaganda socialista acomiadant dos dels obrers que militaven al seu favor. El Partit Obrer ja no el designà com a candidat i en les eleccions municipals de 1904 no va poder entendre's amb els radicals-socialistes i després d'aquest afer deixà la vida política, dedicant-se a escriure articles doctrinals en els periòdics socialistes de la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Sos pares es deien Étienne Noël Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray, també militant anarquista. L'octubre de 1883 participà en una col·lecta organitzada per Le Drapeau Noir de Lió en suport dels detinguts polítics. La policia l'acusà de ser l'autor d'un article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la Joventut Anarquista, que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de rellotger. En aquesta època estava subscrit a Le Révolté. El març de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses en una investigació contra el moviment anarquista, però tal vegada ja havia retornat a Lió. A començament de 1885 començà a fer feina d'aprenent de pintor i de guixaire amb un tal Rauzy. En aquesta època participà activament en el moviment llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24 d'agost de 1885 demanà permís per a la venda ambulant d'impresos i esdevingué corresponsal i dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions públiques. Durant la nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater anarquista André Montfouilloux organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una vetllada de germanor que acabà amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat «Procés dels 66» de Lió, que havia sortit de la presó el gener anterior sense recursos. La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8 de febrer de 1887 contra el Palau de Justícia de Lió, on set policies resultaren ferits, però l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours Lafayette de Lió, no donà cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents diaris demanava els companys que no enviessin escrits a la seva adreça ja que aquests eren sistemàticament requisats per la policia. Arran l'informe d'un confident anomenat Lhoste, ambdós organitzadors van estar denunciats per no haver demanat autorització per a muntar la loteria i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de Lió condemnat Montfouilloux a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per infracció a la Llei de Loteries. Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca l'anarquia!» i el tribunal el castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de presó per «ultratges als magistrats durant l'audiència»; aquesta condemna, però, va ser reduïda en l'apel·lació del 28 de març d'aquell any a un any de reclusió. El 26 d'abril de 1890, en una reunió preparatòria a les manifestacions del «Primer de Maig» celebrada pel Consell Local de Lió de la Federació Nacional de Sindicats, destacà per les seves declaracions violentes. L'agost d'aquell any organitzà una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i creà un grup corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió i dels barris adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època també treballà de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire. El 14 de març de 1891 rebaté violentament els oradors blanquistes convidats pels Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en ocasió del vintè aniversari de la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar celebrada a la cerveseria Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un cicle de conferències de Sébastien Faure, un dels germans Monfray interpretà Le 14 juillet du vagabond. Malgrat que en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri lionès de la Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de participar en les reunions anarquistes. No obstant això, la policia escorcollà el seu domicili i trobà fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22 d'abril de 1892, un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la celebració del «Primer de Maig», va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquesta època vivia al número 87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa mare vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al XIV Cos de l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser llicenciat per «bronquitis tuberculosa». El seu últim domicili va ser al número 257 del Cours Lafayette de Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri de La Croix-Rousse d'aquesta ciutat.

***

Notícia de la mort d'Emil Schubert apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève de l'11 de novembre de 1944

- Emil Schubert: El 4 de juliol de 1867 neix a Lichtenstein (Zwickau, Regne de Saxònia, Confederació Alemanya del Nord; actualment Alemanya) l'anarquista Emil Friedrich Schubert –també citat Émile Frédéric Schubert. Es guanyava la vida treballant de pelleter. En 1892 es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on vivia al número 15 del Quai du Seujet de la ciutat. A Ginebra treballà per al pelleter Neubert-Jourdil & Cie, al número 60 del carrer Rhône, i formà part del grup anarquista encapçalat per August Thaute. El 12 d'agost de 1892 entrà a formar part del Comitè de Vigilància de la Societat Alemanya, que es reunia al número 5 del carrer Guillaume Tell, i que estava format per altres anarquistes (Beaudel, Kastrien, Sebad, etc.). La policia el tenia fitxat com a «violent». En 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França i sembla que aleshores vivia a Lausana (Vaud, Suïssa). Ja en el nou segle, fou propietari de la pelleteria «Maison à la Sibérie», al número 11 del carrer Céard, i també membre de la societat coral «Edelweiss» de Ginebra. Emil Schubert va morir el 9 de desembre de 1944 al seu domicili, al número 11 del carrer Prince, de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia del processament de Marius Débard apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 10 de juliol de 1894

- Marius Débard: El 4 de juliol de 1874 neix a Trapayac (Mariac, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Séraphin Débard, més conegut com Marius Débard. Era fill natural de Rosalie Débard. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de juny de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis dies de presó per «robatori i vagagunderia». Va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives de 1893 per a la VII Circumscripció de Lió (Arpitània), participant amb altres anarquistes (Marius Blain, Alphonse Comberousse, Daniel Condom, Maurice Pierre Condom, Pierre Desgranges, Hippolyte Dumortier, Claude Joly, Louis Polo i François Vitre) en una gran campanya abstencionista a la zona. Arran dels atemptats del carrer Bons-Enfants i del restaurant Boudillon Duval a París (França), el 20 de novembre de 1893 la policia ordenà l'escorcoll del domicili de 102 anarquistes, entre ells el seu, sense cap resultat. A principis de 1894, mentre l'anarquista Sante Geronimo Caserio s'estava recuperant a l'hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània), va rebre la seva visita que es trobava en aquesta població des de feia algunes setmanes amb un conegut italià. A finals del gener de 1894 abandonà el Migdia i retornà a Lió. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili va ser novament perquirit sense èxit. A finals de març d'aquell any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en companyia de l'anarquista Henri Victor Paris, però ambdós van ser detinguts per vagabunderia i portats a la frontera, retornant a Lió. El 9 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a 15 dies de presó per «rebel·lió i ultratge a agents». El 6 de juliol de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i aquesta vegada la policia trobà fullets i cançons anarquistes, així com un alfabet xifrat per a correspondència codificada. Després de l'atemptat de Caserio el 24 de juny de 1894 contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, Débard va ser detingut i el 27 de setembre de 1894 condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a un any de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «vagabunderia». En sortir de presidi, marxà a peu cap a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). L'11 de febrer de 1895 no es va presentar al seu sorteig militar, però el 21 de novembre de 1895 va ser declarat no apte per «gibositat» i llicenciat. El 27 de juny de 1901 el Tribunal Correccional de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i 5 francs de multa per «rebel·lió a agents i embriaguesa» i el 22 d'octubre de 1914 aquest mateix tribunal el condemnà a 15 dies de presó i 500 francs de multa per «frau en la fabricació de llumins». Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per al servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Sos pares es deien Augusto Rafanelli i Elettra Gaetani. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 –alguns autors citen erròniament 1928–, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

- Elena Melli: El 4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Elena Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava d'obrera a la fàbrica industrial «Ansaldo», al barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), i freqüentava la mestra Liguria Ramussi i altres subversius, alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada del seu marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma Ramacciotti, en aquesta època, segons la policia, estava unida a l'anarquista Emilio Grassini. L'1 de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista fanàtica» i activa propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano Ligure, i es va informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la necessitat que fos allunyada d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard, va ser internada a Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza (Calàbria, Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant amb el soldat d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de propaganda antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano (Calàbria, Itàlia). En acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i posteriorment s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi, Giuseppe Mariani, Aldo Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista il·legalista. El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els atemptats contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals costà la vida de Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de participar en aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company, Giuseppe Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va declarar innocent, tot reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de juliol de 1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego i Guido Villa van ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure, reprengué les seves relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la preparació d'un atemptat contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la finalitat de protestar contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres membres destacats del moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què l'explosiu estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de la persiana on s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de 1921, al terrible atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves conegudes relacions amb Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va impedir que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala del Tribunal de Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la forçaren a abandonar immediatament la sala. Després de la repressió desencadenada arran de l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i la de la seva filla Gemma Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926, amb l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a Roma (Itàlia) gairebé en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va ser detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura suscità les protestes de Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la revocació de la mesura a la Comissió d'Apel·lació, argumentant que ja no s'ocupava de política, que la seva filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de 1928 va ser posada en llibertat condicional i amb amonestació. Després de la mort de son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà a Roma sota constant vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts anarquistes d'arreu del món (Argentina, Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i mantingué correspondència, que va ser sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes (Secondo Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò, Umberto Ceccotti, Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio, Osvaldo Maraviglia, Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.). També mantingué correspondència amb sa germana Amalia Melli, lluitadora anarquista que des de França va convèncer l'advocat Mario Trozzi que assumís la defensa d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que patí en un interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937, quan tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser internada coercitivament en una clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta manera una de les primeres víctimes que patí l'ús i l'abús del manicomi con a mesura de repressió política. Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana Amalia per a aconseguir la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica romana i es pogué reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1942 passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana, Itàlia) i després retornà a La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada. Després de la caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la Federació Anarquista Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de sa vida. Elena Melli va morir el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de novembre de 1964

- Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti, Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per «activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

- Filippo Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia) l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Sos pares es deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra obtingué la titulació de comptable, però s'estimà més exercir la professió d'intermediari comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients maçònics i mafiosos, dels quals es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial, per a finançar activitats anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació de destacats companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en el moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys després participà en les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota Sicília, especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i altres militants de diverses formacions polítiques. Amb l'anarquista Giovanni Allegra, comprà un petit veler que utilitzà per a expatriar clandestinament companys perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a Tunísia i el 12 de setembre d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània), encarregat pels companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi de cara a la preparació d'un complot insurreccional. A l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo Schicchi, projectà un desembarcament a Sicília que seria l'espurna d'un moviment insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos ajornaments, a causa entre d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la detenció de Giovanni Allegra. Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que finalment serà afusellat per les tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls del pla insurreccional, i, no obstant la «defecció i l'obstruccionisme» d'Antonio Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà portar-lo a terme. Amb el suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria local, embarcà clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del desembarcament, els tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril de 1931 Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de vigilància especial. A diferència de Salvatore Renda, que demanà la gràcia oferint els seus serveis al règim, purgà completament la seva pena, però, en comptes de ser excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de Ponça i després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats bèl·liques, va ser alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat confinat. Juntament amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué immediatament, malgrat les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi que havia contret al confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies a les medicines enviades pels companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes. Entre el 3 i el 4 de setembre de 1944 participà en el I Congrés Anarquista Sicilià que se celebrà a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al Congrés dels Anarquistes d'Itàlia Meridional celebrat a Nàpols (Campània, Itàlia) i promogut pel grup napolità de l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de la desconfiança dels anarquistes napolitans, a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i especulacions contra els companys, hagué de romandre uns tres mesos a Nàpols treballant de maleter al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la reorganització del moviment llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions públiques, i a la província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà Maniscalco, que culminaren en el congrés de 14 de març de 1946 que donà lloc a la fundació de la Federació Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero». Posteriorment participà en les trobades anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al congrés del 23 d'abril de 1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo Masini per la Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de Masini, com va explicar en el número únic del periòdic que dirigí Germinal. Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a Palerm, contribuí significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica que dividí l'anarquisme italià, arran de la secessió encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va provocar la lenta però inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa, van fer que s'allunyés progressivament de la militància activa. En 1955 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de 1957, però va ser novament internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano va morir el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília) arran d'una crisi asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930.

Filippo Gramignano (1894-1964)

Continua...

---