Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 31 de desembre

Esdeveniments

Portada de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

***

Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916

- «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

***

Salvador Seguí

- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre) va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

Salvador Segui: Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920)

***

Cartell de l'acte

- Festa pro Umanità Nova: El 31 de desembre de 1921 se celebra al Workmen's Circle Lyceum de Nova York (Nova York, EUA) un acte en suport del periòdic anarquista italià Umanità Nova. L'acte, organitzat per «Circolo Risveglio», consistí en conferències a càrrec de Nicola Cuneo i Pere Esteve i en una festa amb ball, amenitzada amb cançons anarquistes (Addio a Lugano, Amore ribelle, Inno della rivolta, etc.).

***

Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»

- Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 és assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

Naixements

Notícia de la detenció de Joseph Ribeyre apareguda en el diari lionès Le Progrès del 20 de novembre de 1882

- Joseph Ribeyre: El 31 de desembre de 1839 neix a Fix-Villeneuve (actual Fitz e Sant Genèis, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Joseph Étienne Ribeyre. Era fill de Jean-Jacques Ribeyre i Marie Agnès Médard, agricultors propietaris de Pouzols (Vernassau de Fitz, Alvèrnia, Occitània). Es guanyava la vida treballant de teixidor artesà i era cap d'un taller establert al número 8 del carrer Chariot-d'Or de Lió (Arpitània). Estava casat i era pare de dos infants. En els anys setanta era membre del Comitè Central Republicà (CCR) de Lió. Posteriorment formà part del Comitè Blanqui i en 1880 del Partit dels Treballadors Socialistes (PTS). En 1882 s'integrà en l'anarquista Federació Revolucionària (FR), animant sobretot la secció del barri lionès de la Croix-Rousse, participant en el seu buró en diferents reunions, com ara el 28 de maig de 1882 a la Sala Éyséen per protestar contra la condemna de Louis Déjoux; el 19 de juny de 1892, on va ser designat com a membre del comitè encarregat d'organitzar una conferència de Louise Michel; el 16 d'agost de 1882 a la Sala Perle per jutjar els magistrats lionesos que havien condemnat els anarquistes Joseph Bonthoux i Claude Crestin; etc. Implicat en el procés instruït contra la «reconstrucció d'una associació internacional de treballadors» («Procés dels 66»), el 19 de gener de 1883 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Lió i sembla que des d'aquell moment abandonà les activitats polítiques. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant –sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry– que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses –Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)– i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» –en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886–, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Foto policíaca d'Émile Bocquet (14 d'abril de 1894)

- Émile Bocquet: El 31 de desembre de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista il·legalista Émile Alexandre Bocquet, conegut sota els pseudònims Leclère i Regnier. Era fill de Louis Joseph Bocquet, fuster, i de Marie Madeleine Regnier. Tenia l'ofici de son pare, fuster ebenista. El 27 de maig de 1892 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «ultratges» i el 18 d'octubre de 1893 a 10 dies de presó pel mateix càrrec. Segons informes policíacs, rarament treballava i es dedicava a freqüentar rodamons i dones de la vida, algunes de les quals prostituïa, del barri parisenc de Les Ternes i de Levallois-Perret (Illa de França, França). Amb altres companys (Bamboche, Bondon, Charrier, Dupit, Charles François, Jourdan), formà part de la banda «Le Point du Jour», que des de Levallois-Perret es dedicava a desvalisar els suburbis parisencs, alhora que intentà fabricar explosius amb la finalitat de venjar Auguste Vaillant i atemorir la burgesia. El 18 de febrer de 1894 el seu domicili, al VII Districte de París, va ser escorcollat sense resultat pel comissari de policia Chapel i no va ser empresonat. El 8 de març de 1894 la Prefectura de Policia ordenà l'escorcoll i el seu arrest, però quan els agents hi anaren al seu domicili havia partit sense deixar cap adreça. El 14 d'abril de 1894 sa amant, Blanche Désirée Gaspard, va ser detinguda per «robatori amb efracció» i ell per «complicitat» i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb un grup de macarrons i tres prostitutes, en un bordell situat al número 21 del carrer Valentin de Levallois-Perrer, a més dels anarquistes Jean Bouchet, Jules Chatillon i Joseph Gama, per oferir resistència. Passat a disposició judicial per «vagabunderia especial» (proxenetisme) i pertinença a «associació criminal», el 6 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però el 13 d'agost d'aquell any va ser posat en llibertat. Durant la instrucció del seu cas, un firaire anomenat Zecht, reconegué que l'havia empleat en una caseta de tir d'una a tres vegades a la setmana. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure les dues acusacions del seu cas. En 1895 treballava de mosso d'un negociant de vi i vivia amb sos pares al número 9 de l'Impasse Laugier del XVII Districte de París. El 14 d'abril de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El 14 de novembre de 1896 va ser cridat a files per fer el servei militar i integrat com a segon canoner en el 25 Regiment d'Artilleria. El 23 de setembre de 1899 va ser llicenciat i passat a la reserva activa. El març de 1903 vivia al número 159 del carrer Bois de Levallois-Perret i el juliol de 1909 davant el número 45 del bulevard de la Seine de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). El 15 de juny de 1911 es casà a Neuilly-sur-Seine amb la cuinera Justine Boire i amb aquest matrimoni legitima dues filles, Marie Lucie Boire, nascuda en 1897 a Saint-Chartier (Centre, França), localitat natal de la mare, i Marguerite Boire, nascuda en 1899 al V Districte de París. L'1 d'agost de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser mobilitzat i destinat el 31 d'agost d'aquell any al 12 Regiment d'Artilleria, però el 2 de desembre de 1914 van ser ajornats els seus serveis i l'1 d'octubre de 1916 passà a la reserva. Al final de sa vida treballà d'ajustador i vivia al número 45 del bulevard de la Seine de Neuilly-sur-Seine. Émile Bocquet va morir el 6 de març de 1918 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

***

Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

- Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré Séraphin Depoilly –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Augustin Depoilly, serraller, i Marie Dhier. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). El 23 de maig de 1908 es casà a Fressenneville amb Marie Euphredine Caron. Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904)

- Manuel Ureña Romero: El 31 de desembre de 1882 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista Manuel Ureña Romero. Sos pares es deien Francisco Ureña i Juana Romero. Es guanyava la vida fent baguls. Visqué a Bilbao (Biscaia, País Basc), Gijón (Astúries, Espanya) i la Corunya. Detingut en 1902 i 1904 per la seva militància llibertària, va ser qualificat per la policia com «acèrrim anarquista, espanyaportes i molt agressiu». En 1903 va fer un míting al Centre d'Estudis Socials de Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) i dies després, allà mateix, va intervenir en un acte en memòria dels «Màrtirs de Chicago». En 1920 col·laborà en el periòdic anarquista La Lucha de Ferrol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca d'Adolphe Albin (1900)

- Adolphe Albin: El 31 de desembre de 1883 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Adolphe Auguste Albin. Sos pares es deien Joseph Nicolas Albin, encarregat dels arbitris municipals, i Marie Catherine Micellis, cuinera. Es guanyava la vida com a electricista. Membre del «Groupe des Libertaires» (Grup dels Llibertaris) de Niça (Alexandre Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia, etc.), el 28 d'octubre de 1900 assistí a un banquet d'anarquistes i de socialistes italians celebrat al local d'un tal Sacchi al barri de Fabron. L'1 de novembre de 1900 va ser detingut a la Place Masséna de Niça, juntament amb altres companys (Antoine Ciarlet, Alexandre Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia), per haver entonat cançons anarquistes (La prise de possession, etc.) i haver provocat disturbis d'ordre públic; denunciat per «escàndol nocturn», aquell mateix dia la Prefectura del departament dels Alps Marítims li va obrir un expedient; jutjats el 24 de novembre de 1900 pel Tribunal de Policia, van condemnar a un franc de multa. En 1904, segons investigacions policíaques, continuava assistint a reunions llibertàries i a conferències polítiques. El 10 de setembre de 1904 marxà cap a Canes (Provença, Occitània). El 25 de novembre de 1905 es casà a Niça amb la domèstica Pauline Dalbera. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Cassini de Niça. El 2 de juliol de 1907 la seva fàbrica de malles elèctriques, al número 5 del carrer Penchienatti de Niça, es va declarar en fallida. Després d'enviudar, el 6 d'octubre de 1936 es casà a Niça amb la cosidora italiana Teresa Tirinnanzi. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Alphonse Karr. Cal no confondre'l amb l'anarquista italià Jean-Baptiste Albin, que actuava per la zona per les mateixes dates. Adolphe Albin va morir el 5 d'abril de 1948 al seu domicili de Niça (País Niçard, Occitània).

***

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic Le Petit Parisien del 10 de febrer de 1925

- Georges Lachaume: El 31 de desembre de 1885 neix a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Georges Aguste Georges Lachaume. Sos pares es deien Gibert Lachaume i Amélie Decroze. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdic Le Libertaire. Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 al VIII Districte de París (França) quan netejava la seva pistola Browning i se li disparà, perforant-li la bala el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), només es pogué certificar la defunció. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

***

Necrològica de Josefa Lapeira Gurruchaga apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1967

- Josefa Lapeira Gurruchaga: El 31 de desembre de 1887 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista Josefa Lapeira Gurruchaga. Sos pares es deien Justino Lapeira i Manuela Gurruchaga. A París (França) ajudà Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domingo, Gregorio Jover Cortés i Pedro Orobón Fernández; fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, i va vendre Le Libertaire pels carrers parisencs. Conegué l'anarquista Manuel Muñoz Díaz, que esdevingué son company i amb qui tingué dues nines i un nin, tots tres militants anarquistes. Posteriorment retornà a la Península. El juny de 1935, en l'escorcoll del seu domicili, al número 276 del carrer 16 de les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya), la policia li trobà una pistola Star i carregadors, propietat de son gendre Rafael Sansegundo García, anarquista dels Grups d'Acció Confederals. En 1938 se separà de son company. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Deportada pels ocupants nazis a l'Espanya franquista, va ser empresonada més d'un any a Barcelona. Posteriorment visqué exiliada a Àfrica (Tànger i Orà) i retornà a França. Josefa Lapeira Gurruchaga va morir el 7 de novembre de 1966 al seu domicili dels Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrada l'endemà en aquesta població.

***

Andrés Fuentes de Haro

- Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Sos pares es deien Juan Fuentes Navarro i Juana de Haro Navarro. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça. El 18 de febrer de 1918 es casà a Mazarrón amb Sinforosa Gilabert Navarro. Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys i un dia. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

***

Notícia de l'expulsió de Raoul Paponneau apareguda en el periòdic Le Travailleur de Lot-et-Garonne del 17 de juliol de 1926

- Raoul Paponneau: El 31 de desembre de 1893 neix a Marmanda (Aquitània, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Raoul Paponneau. Era fill de Pierre Charles Eloi Paponneau, empleat en dels Ferrocarrils del Migdia, i de Françoise Noëmi Busquet, domèstica, residents a Bordeus (Aquitània, Occitània). Electricista de professió, milità abans de la Gran Guerra en el grup anarquista de Bordeus. Instal·lat a Marmanda, a partir dels anys vint s'acostà al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC), però mantenint contactes amb el moviment llibertari. El gener de 1922 ja era secretari de la Secció Comunista de Marmande i com a tal parlà el 29 de gener, juntament amb el secretari federal del Partit, en un míting celebrat a Vilanuèva de Duràs (Aquitània, Occitània). El 20 de febrer de 1922 organitzà una conferència de Maurice Pfister (Fister), de la Unió Anarquista (UA), de gira propagandística per la regió. Membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Marmande, va ser un dels organitzadors el març de 1922 de la Secció de Layrac (Aquitània, Occitània) d'aquesta organització. Des de 1924 fou membre del comitè de redacció del periòdic comunista Le Travailleur de Lot-et-Garonne i va ser un dels signants de «Le paysan révolté». S'encarregà de la corresponsalia de la edició regional de L'Humanité. Segons la Prefectura de Policia, era un militant força influent i fou membre del Consell Federal; no obstant això, va ser marginat, per mor de les divergències amb Jean Renaud, per a les eleccions legislatives de 1924. En aquesta època vivia a Melhan (Aquitània, Occitània). Henri Thoumazeau el substituí en la secretaria de la Secció Comunista de Marmanda. El 20 de juny de 1926 va ser expulsat del PC-SFIC per la seva «actitud anticomunista». La seva repercussió política minvà un cop jubilat. Sa companya fou François Julia Bonnemaison. Raoul Paponneau va morir el 6 d'abril de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 3 de juliol de 1937

- Joan Andreu Fontcuberta: El 31 de desembre de 1903 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu Figueres i Francesca Fontcuberta Borràs. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, sense èxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels «Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Llenguadoc, Occitània). Son germà Josep Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de gener de 1986

- Pedro Garrido Muñoz: El 31 de desembre de 1906 neix a Salve de Gorbe (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Silvestre Garrido Muñoz. Sos pares es deien Mariano Garrido Sanz, llaurador, i Gertrudis Muñoz Baqueriza. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. En 1930 emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milicià durant la guerra civil, el juny de 1937 va ser detingut a Barcelona per «tinença il·lícita d'armes»; jutjat per aquest delicte el 7 de setembre de 1937 pel Tribunal Popular Núm. 1 de Barcelona, va ser absolt. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en un camp de concentració, aconseguí evadir-se'n i trobà feia il·legalment de llenyataire i d'obrer agrícola. Durant l'Ocupació va ser capturat pels alemanys, torturat i enviat a fer feina al nord de França, però aconseguí evadir-se de bell nou i arribar a «Zona Lliure». Després de la II Guerra Mundial milità a La Vaur (Llenguadoc, Occitània), on va ser tresorer de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1948 col·laborà en el setmanari tolosà CNT. En l'exili també treballà de ferroviari, afiliat a l'FNIF. A finals dels anys cinquanta s'establí a Aush (Gascunya, Occitània), on fou un dels responsables de la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat, s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de la CNT local. Sa companya fou Dorotea Alonso Bravo. Pedro Garrido Muñoz va morir el 23 d'octubre de 1985 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat el 28 d'octubre d'aquell any a Montpeller.

***

Mario Betto

- Mario Betto: El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península –aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona. Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

***

Ramon Claret Gual

- Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Miquel Isidre Claret Gual. Sos pares es deien Antoni Claret i Francesca Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a la Residència Ítaca de Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 de desembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 30 de desembre de 1888

- Reunió del CAI: El 30 de desembre de 1888 se celebra a la Sala Horel de París (França) una reunió del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En aquest acte l'anarquista Émile Pouget presentà per a l'elecció del 27 de gener de 1889 un manifest abstencionista titula «Ouvriers, ne votez pas!», abans de ser publicat en el periòdic anarquista Le ça ira i estampat en milers d'exemplars pel CAI i la Federació dels Anarquistes Parisencs. En aquesta elecció s'havia de reemplaçar el difunt diputat Antoine Auguste Hude i s'havia d'elegir, entre altres candidats, el general Georges Boulanger i el president del Consell General del Sena Édouard Jacques, resultant finalment guanyador el primer.

Naixements

Esquela d'Scipion Ferrier publicada en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 17 de juliol de 1932

- Scipion Ferrier: El 30 de desembre de 1876 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Scipion Louis Ferrier. Era fill de Jean Louis Ferrier, empleat ferroviari, i de Marie Sophie Barrot. D'antuvi treballà de ferrer. El 14 d'abril de 1896 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys a Nimes i va ser destinat al 8 Regiment d'Infanteria de Marina; entre aquesta data i el 21 de juny de 1900, va fer la campanya a la Cotxinxina Francesa (Indoxina; actualment Vietnam) i entre el 2 de febrer i el 2 de maig 1901 a Creta. L'1 de juliol de 1903 es casà a Nimes amb Elisa Sujet. En aquesta època treballava de carreter en la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), i vivia amb sa mare vídua al número 35 del carrer Bons Enfants de Nimes. Cap el 1908 es va fer empleat municipal, treballant de brigadier de peons de camins de l'Ajuntament de Nimes. El juny de 1910 va ser nomenat membre de la Magistratura del Treball en nom de la Federació de Grups Comercials i Industrials de Nimes i del Gard. En aquesta època era membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1911 va ser nomenat delegat a la Borsa del Treball de Nimes del Sindicat d'Empleats Municipals de la Confederació General del Treball (CGT). El 18 de gener de 1914, a Sent Ipolit (Llenguadoc, Occitània), presentà un informe en el VII Congrés de la Unió Departamental de Sindicats, de la qual era secretari. Poc després, aquell mateix any de 1914, era membre de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) de Nimes, de la qual era secretari Denis Fabre, que es reunia al Bar Parisien del bulevard Victor Hugo. Entre el 3 d'agost de 1914 i el 5 de gener de 1919 va fer la campanya contra alemanya en el 8 Regiment d'Infanteria Colonial a Toló (Provença, Occitània) i altres unitats i va ser llicenciat amb el grau de sergent. En els anys vint formà part del grup anarquista de Nimes i estava subscrit a Le Libertaire. Scipion Ferrier va morir el 16 de juliol de 1932 al seu domicili, al número 3 del carrer Sainte-Catherine, de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la reclusió de Frédéric Moraillon apareguda en el diari Journal de Roanne del 21 d'octubre de 1894

- Frédéric Moraillon: El 30 de desembre de 1878 neix a l'Hospici de la Caritat del II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Frédéric Moraillon. Sos pares es deien François Benoît Claude Moraillon, moliner, i Claudine Ducroux, domèstica. Per diverses condemnes correccionals va ser reclòs a l'Hospici de Roanne (Forez, Arpitània) fins a fer els 18 anys. A resultes de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot el 28 de juny de 1894, tot estat a l'Hospici de Roanne, va fer apologia d'aquest crim i va ser traslladat el 3 d'octubre de 1894 per dos anys a la colònia penitenciària agrícola de Lo Luc, a Campèstre e lo Luc (Guiena, Occitània), on va morir el 30 d'agost de 1896 a resultes dels maltractaments.

***

- Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seu òrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso », comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

Michele Centrone (1879-1936)

***

Alzir Hella

- Alzir Hella: El 30 de desembre de 1881 neix a Vieux-Condé (Nord-Pas-de-Calais, França) el tipògraf, corrector, traductor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i socialista, Alzire Léonce Guillaume Hella –Alzire és nom de dona, per això el va canviar a Alzir–, conegut com Le Bossu. Sos pares, que residien a Roisin (Honnelles, Hainaut, Valònia), es deien Guillaume Josep Hella, empleat de duanes, i Hortènse Léonie Sarot, domèstica, i tingué una germana major Marie Hella. Sa mare va anar a tenir son fill a casa de sos pares a Vieux-Condé. De petita talla, patia d'una deformació de la columna vertebral causada per una tuberculosi òssia, d'aquí el malnom de Le Bossu (El Geperut). Quan tenia 14 anys va morir son pare i hagué d'interrompre els seus estudis becats a l'escola secundària de Péruwelz (Hainaut, Valònia). D'antuvi entrà a fer feina a la impremta «Delmée» de Péruwelz, on aprengué l'ofici de tipògraf. Quan tenia 16 abandonà Péruwelz per a rodar món. Després d'un temps viatjant d'ací d'allà per Alemanya i Europa central vivint de la seva feina de tipògraf i treballant d'ajudant químic en refineries del Nord, s'instal·là als Vosges i després a París (França), on estudià les tardes a la Universitat per aprofundir en el seus coneixements en la llengua alemanya. Va ser multat en diferents ocasions i patí penes de presó per «violència», per propaganda anarquista i per infraccions a la policia ferroviària. En aquesta època va fer una estreta amistat amb el cançonetista anarquista Gaston Couté. L'octubre de 1905 signà un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT) que feia una crida a la insurrecció contra la mobilització, fet pel qual va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 7 de setembre de 1906 va ser tancat a Saint-Dié-des-Vosges per «ultratges a la gendarmeria i possessió d'armes prohibides»; jutjat, va ser condemnat a 21 dies de presó. El 16 d'abril de 1908 va ser condemnat a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a dos anys de presó per «provocació i injúries a l'exèrcit» a resultes de l'article «Aux conscrits» publicat l'octubre de 1907 en L'Action Syndicale de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant la seva reclusió a la presó de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França), el periòdic Le Libertaire, denuncià que estava sotmès al règim de dret comú i obligat a restar a la seva cel·la, ja que es negava a portar una caputxa durant el passeig pel pati carcerari. L'octubre de 1909 el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie (l'anarchie) anunciava que estava en tractament a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París. Fins a 1911 col·laborà regularment com a tipògraf en L'Anarchie i també com a col·laborador amb articles que signava amb son nom. Entre desembre de 1910 i gener de 1911 en va ser gerent en substitució d'André Miquel, però va tenir diferències amb André Georges Roulot (Lorulot), el seu director, i acabà allunyant-se'n. El desembre de 1910 publicà un petit anunci en L'Anarchie on oferia els seus serveis com a traductor d'alemany al francès. L'agost de 1911 escrivia en La Vie Anarchiste. Molt proper a nombrosos antics col·laboradors de L'Anarchie, va estar força vigilat per la policia quan esclatà el cas de la «Banda Bonnot» i sota la sospita d'haver albergat membres d'aquest grup. A principis de febrer de 1912, en una reunió del grup organitzador de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), defensà fermament l'il·legalisme de la «Banda Bonnot». A partir de 1913 formà part de la redacció de Le Libertaire. A finals del mes de febrer de 1913 reprotxà des de les pàgines de Le Libertaire que Lorulot realitzes conferències sobre la «Banda Bonnot» cobrant. L'1 d'agost de 1912 s'adherí al Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la Confederació General del Treball (CGT), d'inspiració sindicalista revolucionària i oposat a la reformista Federació del Llibre; n'esdevingué un militant força actiu, formà part en diverses ocasions del Comitè Sindical (1914-1916, 1919-1922, 1924-1928 i 1932-1934) i entre 1925 i 1928 en fou secretari; representà aquest sindicat en diversos Congressos Federals (Lilla, 1921; agost de 1924; Tolosa, agost de 1929; Estrasburg, 1934) i entre 1935 i 1939 fou membre del Comitè Federal. Entre 1913 i 1931 col·laborà en La Revue Européenne, la qual va presentar als lectors francesos escriptors en llengua alemanya com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke o Stefan Zweig. En 1914 era membre del grup de Moulins (Borbonès, Occitània) de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR), el secretari de la qual era Émile Vignes. Durant la Gran Guerra participà activament en el moviment pacifista al voltant de Romain Rolland. El gener de 1915 va ser declarat exempt del servei militar i no fou mobilitzat durant la guerra. Entre 1916 i 1917 col·laborà en el periòdic anarquista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Entre 1921 i 1923, quan treballava com a tipògraf en L'Humanité i col·laborava en la columna «Lettres allemandes», s'acostà als comunistes, fet pel qual va ser atacat des de les pàgines de Le Libertaire, i acabà afiliant-se a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), que finalment abandonà, adherint-se a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Entre 1922 i 1926 fou conseller de la Magistratura del Treball del departament del Sena, a la Secció de Productes Químics, i entre 1936 i 1938 a la Secció de Productes Químics i de l'Alimentació i entre 1937 i 1938 vicepresident d'aquesta última secció. A partir de 1926 compaginà amb la seva activitat professional i militant una important tasca de traductor de l'alemany al francès. Tot sol, o en col·laboració amb Louis Marie Jean-Baptiste Angé (Olivier Bournac i Comfort), traduí gairebé tota l'obra d'Stefan Zweig, de qui va esdevenir amic i agent literari, a més de mantenir una estreta correspondència, la qual va ser requisada per la Gestapo durant l'Ocupació. També traduí l'obra de diferents autors, com ara Chalom Ash, Max Brod, Albert Daudistel, Knut Hamsun, Wilhem Hauff, Ernest Theodor Amadeus Hoffman, Friedrich Hölderlin, Gottfried Keller, Andreas Latzko, Alfons Petzold, Erich Marie Remarque, Jean-Paul Richter, Rainer Maria Rilke, Arthur Schnitzler, Theodor Storm, Ernst Toller, Fritz von Unruh, Evgenij Varga, Armin Theophil Wegner, etc. En 1950 va ser condecorat amb la Legió d'Honor francesa. Alzir Hella va morir a conseqüència d'una embòlia el 14 de juliol de 1953 a l'Hospital Broussais-la-Charité de París (França); després d'un sepeli provisional el 17 de juliol al cementiri de Montrouge (Illa de França, França), va ser definitivament enterrat el 28 de novembre de 1953 al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). Son marmessor testamentari va ser l'anarquista Marcel Body, a qui llegà els seus drets de traductor i els seus arxius, a condició que tingués cura de sa companya Rosalia Magdalena Sarkies Marthérus. En 2018 Anna-Élise Delatte va publicar la biografia Alzir Hella, la voix française de Stefan Zweig.

Alzir Hella (1881-1953)

***

Giovanni Domaschi

- Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Sos pares es deien Silvino Domaschi i Giuditta Gelmini. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi –qui morirà a la garjola–, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per «activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi. Des de 1990 existeix a Verona una «Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

I Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli

- Marcello Bianconi: El 30 de desembre de 1898 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Sos pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i es posà a treballar en una fàbrica. De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a «comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo» del barri genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on entrà en contacte amb militants del grup anarquista lionès «Sacco i Vanzetti», destacant, segons la policia, «per la violència de les seves accions i per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva permanència a França mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió. Un cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lieja, on continuà la seva incansable activitat propagandística i es relacionà amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a França, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya, d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i després en la Divisió «Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la repressió estalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos. Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre. Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a Mèxic. El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya. El març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a Colònia i després a Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia italiana, que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del Govern de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant comunistallibertari. Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb son fill Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels membres destacats dels grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria, Itàlia) i milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del grup anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova. Gran organitzador, promogué la constitució del Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos. A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), polemitzà amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de novembre de 1949. Militant actiu de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra. Marcello Bianconi va morir el 13 de setembre de 1959 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Necrològica de Ricard Brangolí Escarré apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 novembre de 1966

- Ricard Brangolí Escarré: El 30 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ricard Brangolí Escarré –els llinatges sovint citats de diferents maneres (Branguli, Escardó, Escarió, etc.). Sos pares es deien Ramon Brangolí i Josepa Escarré. Militant de la Secció d'Autobusos del Sindicat de Transports i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en les vagues d'autobusos i de tramvies. El març de 1932 s'entrevistà amb Santiago Casares Quiroga, ministre de la Governació de la II República espanyola, per a denunciar la deportació de quatre companys del seu sindicat a bord del vaixell-presó Buenos Aires. El 9 de maig de 1933, quan exercia de comptador del seu sindicat, va ser detingut durant la vaga general revolucionària convocada per la CNT. El 19 d'octubre de 1934 va ser jutjat en rebel·lia per «sabotatge» pel Tribunal d'Urgència com a membre, juntament amb altres companys (Juan Cardón Martínez, Ramón Casaubón Maldonado, Félix Julián Gurrucharri Mendívil, Ramon Roig Vernet, Pedro Sánchez Álvarez, Ángel Sobrino González i Pablo Villafáfila Pérez), del comitè de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) encarregat de la destrucció de vehicles públics. El 9 de juliol de 1935 va ser jutjat per l'Audiència Provincial per incendi. Durant la Revolució participà, amb Joaquim Bassons Viñas i altres, en la col·lectivització del sector dels transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial entrà a formar par de la Federació Local d'Orleans de la CNT. En 1961 va morir sa companya Marguerite Mathieu (Margot). Ricard Brangolí Escarré va morir el 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'1 de setembre– de 1966 a l'Hospital Regional d'Orleans (Centre, França).

***

Nisse Lätt (1936)

- Nisse Lätt: El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

Nisse Lätt (1907-1988)

***

Roc Llop i Convalia

- Roc Llop Convalia: El 30 de desembre de 1908 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1909– neix a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el mestre, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Roc Llop i Convalia, que va fer servir el pseudònim Solsticio. Sos pares es deien Vicent Llop i Rosa Convalia. Va estudiar al col·legi del poble i des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista i del món de la poesia. Estudià magisteri a l'Escola Normal i per pagar-se els estudis universitaris, treballà de cambrer a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan «Fets d'Octubre» de 1934 feia de mestre a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya); per la seva participació en aquesta revolució, va ser detingut i tancat en un vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i al Fortí de Tarragona. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser posat en llibertat provisional i, com que va perdre el lloc de feina, hagué d'abandonar l'ensenyament i es va fer representant d'objectes ortopèdics viatjant arreu de la Península, a més de realitzar cures naturals d'hèrnies. Quan era a prop de la frontera amb Portugal, hagué de tornar a Catalunya per a ser jutjat l'1 de juny de 1935 en consell de guerra a la Comandància Militar de Tarragona i va ser condemnat a sis mesos i un dia de presó, acabant la condemna a la presó de Reus (Baix Camp, Catalunya), on ensenyà a llegir i a escriure altres presos. Un cop lliure retornà a Barcelona i trobà feina de mestre a la Colònia Escolar de l'Arrabassada de Tarragona. Durant la Revolució participà en la reorganització del sistema d'ensenyament català –va escriure infinitat d'assaigs i articles sobre et tema–, fou inspector d'Ensenyament i ocupà càrrecs de responsabilitat, al costat de Joan Puig Elías, com a delegat provincial de Tarragona de la CNT al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), i delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i del Baix Ebre. En 1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions Liberals de Tarragona de la CNT. També fou milicià de la Cultura en un Batalló de Sanitat. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i al camp de Judes de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions de l'est de França, a Morhange (Lorena, França), on la CTE va ser allotjada en l'antiga fàbrica de maons desafectada SIMAC, ocupant-se de la infermeria d'un batalló del V Cos de l'Exèrcit i de la biblioteca del «Foyer du Soldat». L'estiu de 1940 va ser fet presoner pels alemanys a la zona de Gérardmer (Lorena, França) i va ser internat, d'antuvi, a Colmar (Alsàcia, França) i Belfort (Franc Comtat, França), i posteriorment a l'Stalag XIB a Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), d'on el 13 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va arribar el 27 de gener, i el 16 de febrer de 1941 al camp auxiliar de Gusen. En aquest camp, en petits bocins de paper de sacs, pogué escriure poemes sobre la deportació. En condicions infrahumanes pogué resistir fins a l'alliberació del camp per les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de París de la CNT, encarregant-se de la llibreria dels locals confederals (el del carrer Sainte-Marthe i el del carrer Vignoles) i de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual fou secretari, i dirigí el seu Boletín de los deportados españoles, i en 1946 la primera sèrie de la revista Hispania. Fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i dirigí Terra Lliure, portaveu d'aquesta regional. Administrà Cenit, a més d'altres publicacions de l'exili entre 1945 i 1997. Fou un dels animadors de les reunions de premsa celebrades a la Mutualité i dels mítings commemoratius de la Revolució espanyola. En 1951 fou membre del Comitè Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), fundat per David Rousset, i, amb Jaume Borrell i César Zayuelas Moreno, fou un dels delegats espanyols en la Comissió de Grècia. En el Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), celebra entre el 21 i el 23 de setembre de 1961, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Consell Nacional de la FEDID i director de la segona sèrie d'Hispania. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i secretari del Servei d'Invàlids Confederals (SIC). Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Umbral, etc. En 1965 guanyà la «Flor Natural» als «Jocs Florals de la Llengua Catalana» de París i en 1974 l'accèssit «Víctor Català» als Jocs Florals d'Amsterdam amb el recull en prosa Contes negres de les vores del Danubi, on relata la seva experiència al camp d'extermini de Gusen. En 1981 prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez (Veguita) Con Andalucía en el alma. És autor de Poemes de llum i tenebra (1967), Requisitòria. Jo també sóc jutge, botxí! Maleït siguis! (1975), Mission ratée de l'homme sur la terre (1979) i Tríptic de l'amor i proses (1986, on s'inclou Contes negres de les vores del Danubi). En 1991 donà el seu fons personal a l'Arxiu Històric de Tarragona. Sa companya fou Maria del Carme Miró Puntes. Roc Llop Convalia va morir el 15 d'agost de 1997 a l'Hospital de Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998). En 2008, en commemoració del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Miravet organitzà una sèrie d'actes en el seu record i aquest mateix any s'edità l'estudi biogràfic Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, a càrrec de Josep Maria Sàez Pujol i Emigdi Subirats Sebastià. En 2012 s'edità una edició dels Contes negres de les vores del Danubi a cura d'Emigdi Subirats.

Roc Llop Convalia (1909-1997)

***

Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

- Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de «Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Les Réfractaires [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud

- Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual –després passarà a mensual– Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama: «Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914.

***

Cartell propagandístic d'Ideas del dibuixant J. Cadena

- Surt Ideas: El 29 de desembre de 1936 surt a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ideas. Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del número 3 (14 de gener de 1937) el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6 (4 de febrer de 1937) Periódico anarquista. Contrari a la participació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la política i defensor de les tàctiques i principis clàssics anarquistes, es convertí en «portaveu» de l'oposició a les línies oficials confederals i fugia totalment de les crítiques i polèmiques personals. Se'n van publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937. L'administrador en serà Senén Félix i van ser-ne col·laboradors, molts d'ells marginats de l'oficialista Solidaridad Obrera, Josep Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos, Evelio G. Fontaura, Ramón Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres.

Ideas (1936-1937)

***

Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942)

- Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòries Testimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització «Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.

Naixements

Notícia sobre l'accident mortal d'Alfred Platel apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 25 de març de 1924

- Alfred Platel: El 29 de desembre de 1876 neix a Saint-Pierre-de-Mésage (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Alfred Symphorien Platel –algunes fonts citen erròniament Platelle. Sos pares es deien Jean Baptiste Platel, conreador, i Anne Félicité Lup, domèstica. El 15 d'abril de 1906 es casà a Laffrey (Delfinat, Arpitània) amb Camille Adrienne Hélène Melmoux, amb qui tingué dos infants. Entre el 22 de març de 1915 i l'1 de febrer de 1919 serví a l'exèrcit en diverses unitats militars Conductor de tramvia de la Companyia Ferroviària del Delfinat, a començament de la dècada dels vint fou un dels animadors del grup de Vizille (Delfinat, Arpitània) de la Unió Anarquista (UA). Vivia a Le Péage de Vizille (Delfinat, Arpitània). Alfred Platel va morir el 24 de març de 1924 a Vaulnaveys-le-Haut (Delfinat, Arpitània) en un accident quan el tramvia de mercaderies que conduïa de Vizille cap a Grenoble es quedà sense frens en una pendent i abans del descarrilament saltà del vagó morint del cop.

***

Notícia del prometatge entre Alphonse Ribouchon i Marie Ravalec apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 19 de setembre de 1911

- Alphonse Ribouchon: El 29 de desembre de 1883 neix a Keriadoù (Ploemeur, Bretanya; actualment és un barri d'An Oriant, Bro Gwened, Bretanya) l'anarquista Alphonse-Marie Ribouchon. Sos pares es deien Joseph-Auguste Ribouchon (Augustin), mestre d'aixa, i Jeanne-Marie Boullard, modista. Treballà de mestre d'aixa en ferro a l'Arsenal d'An Oriant (drassanes de vaixells de guerra). El 17 de setembre de 1902 s'allistà voluntari de mariner per cinc anys al III Dipòsit d'Equipatges de la Flota i, després de passar per diferents vaixells, el 26 de febrer de 1905 passà a la disponibilitat activa en l'exèrcit. A principis de la dècada dels deu milità, amb altres companys (Derrien, Ihuel, Inkermann, Le Levé, Mormeau, Trevennec, etc.), en el Comitè de Defensa Social (CDS) d'An Oriant, el secretari del qual era Jean-Michel Le Moing. El 30 de setembre de 1911 es casà a An Orient amb la brodadora Marie Victoire Ravalec. En 1926 s'encarregà de la distribució a An Oriant del periòdic anarcoindividualista L'en dehors, publicat a Orleans (Centre, França) per E. Armand. En aquesta època vivia al número 68 del carrer Paul Guieysse d'An Oriant. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de Morbihan, qualificat com «anarquista partidari de l'acció directe», i vivia al número 3 del carrer Victor Massé d'An Oriant. Alphonse Ribouchon va morir el 12 de gener de 1948 a Savonnières (Centre, França).

***

Notícia orgànica de Georges Girardin publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1935

- Georges Girardin: El 29 de desembre de 1896 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Georges Girardin. Era fill de Jean François Girardin, jornaler i domèstic, i de Marguerite Eugéne Lombal, modista i domèstica, i son germà Jean Girardin (Bouboule) també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida treballant de lampista. El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en el IX Regiment d'Enginyers. El 17 de juliol de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos mesos de presó per «embriaguesa manifesta i pública» i a tres anys de presó per «ultratges cap a un superior durant el servei, rebel·lió i trencament d'un objecte», però va ser amnistiat i enviat el 7 de gener de 1919 a un Batalló d'Àfrica i després passà per diversos batallons africans. Es va presentar com a «llibertari comunista» a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la II Circumscripció de París. Durant la primavera de 1930 va ser autoritzar a visitar a la presó parisenca de La Santé l'anarquista Jean Ribeyron, pres polític de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). A principis de 1931 era tresorer Comitè d'Acció contra la Presó de Cherche-Midi i per l'Amnistia Militar, el secretari del qual era Pierre Perrin (Odéon). En 1931 participà en el fullet de la conferència Jaurès, amb Ernest Girault i Georges Pioch. En 1935 era secretari del Grup Anarquista del V i XIII Districtes de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 79 del carrer Cardinal Lemoine del V Districte de París i figurava en el llistat de domicilis d'anarquistes a verificat per la policia. Entre 1936 i 1937 va ser gerent de Le Libertaire, càrrec que hagué d'abandonar quan el 22 de març de 1937 va ser jutjat per «provocació directa als crims i delictes de consciència» per mor d'un article seu titulat «Par tous les moyens, il faut fermer la gueule à ces chiens fascistes», publicat en el número especial del 21 de març de 1937 de Le Libertaire sobre la massacre de Clichy, quan set persones resultaren mortes i tres-centes de ferides a resultes d'un enfrontament a trets entre membres del Partit Social Francès (PSF) del coronel Francois de La Rocque i un grup de manifestants. L'agost de 1936, en plena guerra d'Espanya, partí cap a Barcelona (Catalunya), on representà l'UA en el Comitè Anarquista Unitari Francès (CAUF) i on el 20 d'agost d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Francès de la Caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin») de Barcelona, on s'arreplegaven i rebien instrucció els voluntaris estrangers que s'havien d'integrar en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va tenir problemes amb Jean Dupoux, de la Confederació General del Treballs - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i també membre del citat comitè, ja que Girardin no estava ben vist en aquesta organització. El 3 d'octubre de 1936, veien que la vida a Barcelona resultava complicada, marxà cap el front integrat en un comboi de reforç per al Grup Internacional de la «Columna Durruti». Acollit de mala manera al front pels militants de la CGT-SR, es va publicar una carta on el tractaven d'«indesitjable» en el número del 20 de novembre de 1936 de Le Combat Syndicaliste. Exclòs o per voluntat pròpia, abandonà la «Columna Durruti» i retornà a França. El 12 de setembre de 1939 es casà al V Districte de París amb la parisenca Hélène Pean, divorciada d'Henri Mathias. En aquesta època vivia al número 56 del carrer Mouffetard del V Districte de París. Desocupat en 1939, el desembre d'aquell any va ser mobilitzat. Després de la II Guerra Mundial, va ser director tècnic del periòdic parisenc L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle (1946), dirigit per Manuel Devaldès i amb Jean Serru de gerent, i que volia agrupar totes les tendències esquerranes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusians, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.). En 1947 publicà les utopies Vingt-quatre heures dans le Monde Nouveau. Comment on vit dans la «Cité Intégration», cité sans proletariat, amb un prefaci de L. Bremondy, i Vers un monde nouveau immediat. Comment organiser une vie indépendante sans prolétariat. En 1950 figurava en un llistat d'anarquistes els domicilis dels quals havien de ser vigilats per la policia amb l'anotació de «buscat». Georges Girardin va morir el 8 de juny de 1969 al seu domicili, al número 7 de l'avinguda de la République, d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció d'Augustin Répon apareguda en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 22 de gener de 1914

- Augustin Répon: El 29 de desembre de 1897 neix a Milhau (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Augustin Claudius Répon. Era fill de Gustave Ambroise Répon, pastor, i d'Angélina Claire Chambourdon. Establert a Nimes (Llenguadoc, Occitània), en 1912 vivia al número 7 del carrer Bons-Enfants i era aprenent de mecànic. El 16 d'agost de 1912 va ser detingut, juntament amb Fortuné Ben-Affar, al barri de la Joliette de Marsella (Provença, Occitània), sota l'acusació d'haver comès un robatori de 30 francs i dues bicicletes a Nimes, amb la intenció de fugir del domicili familiar. El 21 de gener de 1914 va ser detingut a Nimes sota l'acusació de robatori i l'11 de març de 1914 va ser jutjat davant el Tribunal Correccional de Nimes com a membre d'una banda de joves desvalisadors de magatzems (Alfred André, Benjamin Monnier i Maurice Mazel) i el 15 de març condemnat pel Tribunal Correccional a ser internat en un reformatori. Reclòs a la Colònia Penitenciària de Mettray (Centre, França), el 8 de novembre de 1915 aconseguí fugir-ne, juntament amb dos companys (Louis Jacquetin i René Marquet), i, després d'un petit robatori on aconseguiren diners i roba, van ser detinguts dos dies després a Montrichard (Centre, França); jutjat per aquest fet el 18 de desembre de 1915 a l'Audiència de Tours, va ser declarat culpable de «robatori qualificat», però com a menor d'edat va ser condemnat a reclusió en colònia penitenciària fins a la majoria d'edat. Un cop lliure, visqué al número 13 bis del carrer Rangueuil i al número 16 del carrer Bachalas de Nimes. A principis dels anys vint, milità en el grup anarquista de Nimes i estava subscrit a Le Libertaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció. L'abril de 1922 va ser processat, amb altres companys (Louis Lafont, Robert Petrole, Marcel Valladier i Félix Zemmour), per l'agressió a un tal Léon Compan. En 1935 figurava en un llista d'anarquistes del departament del Gard com a «militant a vigilar». En 1936 era responsable del «Comité Espagne Libre» (CEL, Comitè Espanya Lliure). El 24 de març de 1937 comprà en una armeria 50 cartutxos del calibre 6,35 i 50 cartutxos del calibre 7,65, munició que sembla envià a Espanya. Entre 1937 i 1939 va ser delegat de la Unió Anarquista (UA) i el novembre de 1937 un dels fundadors de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1938 era delegat de SIA del Gard, grup creat el 19 de gener d'aquell any, integrat per una desena de membres, i del qual també fou secretari i tresorer. El 3 de març de 1939 organitzà a Nimes la conferència de Maurice Doutreau «Malheur aux vaincus», en suport als refugiats espanyols. En 1939 no va ser mobilitzat i figurava en una llistat d'«anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». El 9 de desembre de 1939 signà en nom de SIA una crida, firmada també per diverses organitzacions (Lliga dels Drets de l'Home, Lliga de Dones per la Pau de Nimes i Sant Geli, Sindicat Nacional d'Ensenyants), on es demanava la llibertat d'un grup d'espanyols i italians detinguts el 30 d'octubre de 1939 a Nimes. El 4 d'abril de 1940 va ser internat administrativament per una ordre de detenció del prefecte del Gard on se li assenyalava com a «anarquista perillós» de «moralitat dubtosa» i condemnat en tres ocasions. L'estiu de 1940 va ser traslladat al camp de Chibron (Sinha, Provença, Occitània), d'on pogué evadir-se setmanes després. El març de 1942 va ser reclòs al camp d'«indesitjables» de Chabanet (Privàs, Vivarès, Occitània). Sembla que és el mateix Répon que en 1945 militava en la Federació Anarquista (FA) del departament de la Droma. Augustin Répon va morir el 15 de desembre de 1987 a Milhau (Llenguadoc, Occitània).

Foto policíaca de Giuseppe Merello

- Giuseppe Merello: El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Natale Passeri

- Natale Passeri: El 29 de desembre de 1898 neix a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino, Úmbria, Itàlia) l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut com Natal Passeri. Sos pares es deien Luigi Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va fer d'obrer per a acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia com a subversiu de «tendència socialista», cap el 1923 s'exilià a França. S'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i després en diverses localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), Audun-le-Tiche (Lorena), Hayange (Lorena) i Belfort (Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb Magdalena Gustineani (Il Perugino), amb qui tingué quatre infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen represàlies, va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el març de 1929. Amb sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que va fer fallida ràpidament. Després s'instal·là a Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballà d'obrer i després de cap de colla a la fàbrica siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser detingut a Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint cartutxos de dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però en l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va ser absolt. Entre 1936 i 1939 estigué afiliat a la Federació del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment s'establí a Jarny, on fou propietari del «Café du Cinema», lloc, segons les autoritats, de «reunions comunistes». Un informe policíac afirmà que estigué afiliat al Partit Comunista Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la guerra». En plena ocupació alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut per distribuir pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11 de juliol i internat administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va romandre 15 dies. En 1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit del 19 al 20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va ser detingut per les autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada d'Écrouves (Lorena). El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de trànsit alemany Royallieu, a Compiègne (Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a ostatge. El 6 de juliol de 1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en el comboi d'ostatges conegut com dels «4.500» i arribà dos dies després, essent enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit i malalt de tifus, va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia), després d'una selecció de persones aptes i no aptes per al treball.

***

Joan Serramitjanas Ribas

- Joan Serramitjana Ribas: El 29 de desembre de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1899– neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i militant anarcosindicalista Joan Àngel Miquel Serramitjana Ribas –els seus llinatges també citats sovint erròniament com Serramitjanas Rivas. Sos pares es deien Francesc Serramitjana Juanola, hostaler, i Emília Ribas Bartés. D'esquerres i catalanista, en 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya), població on residia. El 10 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II Comitè Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà durant tres mesos. També fou responsable de la col·lectivització de la fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva vida. Amb el triomf feixista tingué oportunitat de passar a França, però cregué les promeses franquistes que deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena i va restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb nou processats més. Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a Girona (Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats. Deixà esposa, Rosa Capdevila Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat).

René Frémont (1936)

- René Frémont: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de desembre– de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. Sos pares es deien Victor Frémont, manobre, i Berthe Marie Longuet. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament  com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.

***

Martí Gallart Melian

- Martí Gallart Melian: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre– de 1902 neix a Taradell (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Malián. Sos pares es deien Gil Gallart Bosés i Narcisa Melian Badia. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Melian va morir el 19 d'agost –algunes fonts citen erròniament 20 d'agost– de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Martí Gallart Melian (1902-1979)

***

Foto policíaca de Rodolfo Gunscher

- Rodolfo Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste (Friül) l'anarquista Rodolfo Gunscher, conegut com Rudi i que va fer servir els pseudònims Rodolfo Gunsar, Bixio Sorbi i Jean Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia Zupancich. Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920 buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però en 1921 va ser exclòs per «indisciplina». Aleshores passà al moviment llibertari i fou un dels distribuïdors dels periòdics Fede! i Libero Accordo. Formà part del grup anarquista (Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto Tommasini, etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un temps treballà com a mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti, organitzà una secció local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí que molts grups de joves comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925, després d'una breu estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on, animat per Ludovico Blokar –que més tard es descobrirà que era un confident de la policia feixista– intentà formar el grup d'acció revolucionari «Fiamme Libere» de Trieste. El novembre de 1925 fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a confinament, purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i Lipari. El 26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes a Trieste, passà per diversos països europeus (Iugoslàvia, Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al cantó de Ticino (Suïssa). A Lugano, gràcies al republicà Randolfo Pacciardi, treballà com a ajudant de cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes Assunto Zamboni, sobre el qual les autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra Benito Mussolini, Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també treballà com a traductor per a una agència de turisme. L'octubre de 1932 desemmascarà un agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i organitzà manifestacions contra el periòdic italià Giornale del Popolo que es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de gener de 1933, amb Randolfo Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un atemptat contra el ministre de Gràcia i Justícia de la Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la «indignació» i denúncia del Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS). A mitjans de febrer de 1933 s'establí a Marsella i més tard a París (França), on va fer feina en una vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans Gilioli, als quals estava força lligat, en les activitats conspiradores de l'exili, mostrant-se partidari de col·laborar amb les altres forces antifeixistes, com ara Giustizia e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser expulsat de França sota la sospita de preparar un atemptat contra el cònsol italià de París. El 6 d'abril de 1935, sota el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale, juntament amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a Ginebra, fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean Herlay, s'establí a París on participà en diverses reunions organitzades pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb Angiolo Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres, formà part del Comitè Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i s'enrolà com a milicià metrallador en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de diferents combats al front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19 d'agost de 1936. Després de la dissolució de la Secció Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi, comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat capità de tres centúries que actuaren al Vallès Oriental (Catalunya). La seva malaltia respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de pneumònia l'1 de març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Rodolfo Gunscher (1902-1938)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de desembre

Esdeveniments

Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

- Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro– es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri» –estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys–, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres «ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

Naixements

Notícia de la detenció de Jean Houchard apareguda en el diari parisenc La Lanterne de 20 d'octubre de 1886

- Jean Houchard: El 28 de decembre –el 29 de desembre segons el registre civil reconstituït– de 1845 neix al II Districte antic de París (França) l'anarquista Jean Houchard. Joier de professió, en 1885 vivia al número 162 de l'avinguda Clichy de París i era membre de la Comissió de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics, participant en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» (Boiry, Caron, Duprat, Duval, Ferré, Graillat, Grenotté, Lapierre, Molas, Vinot, etc.) del XVII Districte de París. Va ser un dels organitzadors de la gran conferència i vetllada familiar que se celebrà el 18 de març de 1885 a la Sala Lévis de París. En aquesta època també formava part del grup anarquista «Les Déshérités de Clichy» i, curiosament, acabava de rebre una herència que li reportava 1.600 francs de renda anual. L'11 d'octubre de 1886 va ser detingut amb altres companys (Clemente Duval, Gustave Didier, Nazaire Grenotté, Michel i Pinson) sota l'acusació d'haver participat sis dies abans en el robatori i incendi del domicili de la pintora Madeleine Lemaire al carrer Monceau; entre l'11 i el 12 gener de 1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena pel delicte d'«encobriment» i va ser absolt. Durant la tardor de 1887 s'integrà en l'efímer grup anarquista «Le Tigre», els fundadors del qual (Gustave Didier i Diamisis) van ser denunciats com a confidents. Posteriorment s'instal·là al número 26 del carrer Valliers de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1894 estava en estret contacte amb la família de l'anarquista Louis Galau. El desembre de 1894 va ser detingut en el marc del cas del grup de desvalisadors encapçalat per Émile Spannagel. Durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar nombrosos periòdics (L'Égalité, Le Père Peinard, La Révolte) i fullets anarquistes. Durant el judici d'aquest grup celebrat el 25 de juny de 1895 va ser un dels nou absolts, mentre Charles Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de treballs forçats. A començament de segle vivia al número 77 del carrer Chevalier de Levallois-Perret. En 1902 va ser un dels signants, amb Élisa Bertin, Caron, C. Delorme, Édouard Fourmont, Francis Prost i Ramondou, d'un text de protesta contra l'enterrament religiós l'11 de juliol d'aquell any  de l'anarquista Jeanne Rousset, publicat en Le Libertaire i Les Temps Nouveaux del 19 de juliol de 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Henri Chuillot apareguda en el diari de Châlos-sur-Marne Journal du département de la Marne del 13 de novembre de 1891

- Henri Chuillot: El 28 de desembre de 1864 neix a Revin (Ardenes, França) l'anarquista Henri Vital Chuillot. Era fill de Jean Chuillot, manobre a les obres ferroviàries de les Ardenes i després fuster, i de Marie Jeanne Victoire Nanquette, modista, i tingué un germà major, Victor Jean-Baptiste Arthur Chuillot, militant socialista, i un germà petit, Léon Gustave Chuillot, militant anarquista. Henri Chuillot es guanyava la vida d'emmotllador de maons. Començà a treballar a l'establiment Morel de Saint-Nicolas, llogaret de Revin, i cap el 1878 deixà la feina. En 1884 va ser cridat a files, però va ser destinat als Serveis Auxiliars per «varicocele». Entre 1884 i 1887 treballà a la fàbrica Faure de Revin i després va ser contractar com a operari especialitzat en la fabricació de nuclis de foneria en l'empresa Brichet. El 19 de febrer de 1887 es casà a Revin amb Hortense Servotte, amb qui va tenir tres infants (Gaston Jean, Georges i Pierre). El 23 d'agost de 1888 vivia al número 3 del carrer Vieux Cimetière i el 9 de setembre de 1888 al número 6 de l'avinguda del Petit-Bois de Charleville (Ardenes, França). Treballà dos anys a l'empresa «Deville & Paillette», on va ser un dels principals animadors d'una vaga. En 1890 treballà tres mesos com emmotllador a la fàbrica Pestre a Donchery (Ardenes, França) i un dia descontent amb la paga rebuda, fugí amb tren sense pagar la casera. De bell nou a Revin, continuà amb la seva propaganda revolucionària, tot participant en la fundació de la cambra sindical local. Entre l'1 de juny de 1890 i el 12 de juliol de 1891 treballa en l'empresa Poncelet de Revin. Esdevingué anarquista després de llegir Le Père Peinard i La Révolte i de freqüentar l'emmotllador llibertari Marc Druard. Malgrat això, participà en les eleccions municipals de Revin i fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Revin, acostat a la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes (FTSA). Durant l'hivern de 1890 i 1891, abans del començament de la vaga en l'empresa Faure, participà amb altres companys (Druard, Milon, Nanquette, etc.) en les reunions celebrades a l'empresa Albaret on es recol·lectaren fons. El 25 de maig de 1891 es reuní amb Eugène Bigel, Clovis Bourgeois, Cordier i nombrosos obrers al cafè Caramiaux de Revin, on es parlà dels obrers acomiadats arran de la vaga en la fàbrica Faure i del possible ús de dinamita. El juny de 1891 es produïren a Charleville i a Revin una sèrie d'atemptats amb dinamita. El 26 de juliol de 1891, després d'una crida publicada el 28 de juny en Le Père Peinard, participà en una reunió d'una vintena de persones, celebrada en un alberg de la plaça Baty de Fumay (Ardenes, França), on es preparà la creació d'un grup anarquista on ell va ser nomenat responsable de la correspondència i de l'organització. Aquest grup tingué intenció de fer venir Sébastien Faure a les Ardenes. Arran d'aquesta reunió va ser detingut, juntament a altres companys (Bourgeois, Druard, Durbecq i Martin-Coupaye). Sospitós de ser un dels instigadors dels atemptats del mes anterior a Charleville i Revin, reconegué durant els interrogatoris ser anarquista i que els atemptats tenia com a finalitat atemorir els patrons a fi i efecte que no minvessin els salaris. L'11 de novembre de 1891 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a set anys de treballs forçats, 10 anys de prohibició de residència i a pagar les despeses del judici per «complicitat de destrucció d'edificis habitats amb l'ajuda de dinamita», però el 13 de desembre d'aquell any aquesta pena va ser commutada per la de set anys de reclusió. Tancat a la presó de Melun (Illa de França, França), no va ser deportat a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) com els seus companys Bigel i Bourgeois, perquè no havia participat directament en els atemptats amb dinamita. El 4 de març de 1897 va ser posat en llibertat condicional i declarat exclòs de l'exèrcit. Passà a viure al número 17 de la Grande Rue de Charleville. A partir de 1910 passà a regentar amb sa companya l'hotel restaurant «Hôtel de l'Épargne», situat al número 3 del carrer de l'Épargne de Charleville. Henri Chuillot va morir l'11 d'octubre de 1911 al seu domicili del carrer de l'Épargne de Charleville (Ardenes, França).

***

Félix Vallotton (ca. 1897)

- Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre «Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche, Le Rire, Le Cri de París, L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français, L'Estampe Originale, L'Image, Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine –de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Les Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la «Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en «missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 i C'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la «Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

Félix Vallotton (1865-1925)

***

- Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Alexandre Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Léon Bonneff (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Foto antropomètrica d'Inocencio Bernard Expósito (1917)

- Inocencio Bernard Expósito: El 28 de desembre de 1890 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Inocencio Bernard Expósito. Jornaler de professió, el 21 de setembre de 1915 es casà a Urrea de Gaén amb Dolores Sobradiel, amb qui tingué un infant. L'abril de 1917 emigrà amb sa família a França. Treballà a la destil·leria de Joseph Fabre a Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de participar en una vaga per un augment de salari el 7 d'octubre de 1917, va ser detingut, fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «revolucionari que professa les idees anarquistes» i portat a la frontera francoespanyola. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Rubio García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- Mariano Rubio García: El 28 de desembre de 1892 neix en alguna localitat d'Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Rubio García. Insubmís al servei militar, en 1910 emigrà a l'Argentina. Milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) de Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) i a la província de Río Negro, on era en 1928. Posteriorment visqué a Quilmes (Buenos Aires, Argentina), on treballà d'obrer rajoler. Detingut per la seva militància, va ser expulsat del país. De bell nou a Almeria i sense feina, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà als camps i a partir de 1935 en la construcció de carreteres a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Amb altres companys (Melcior Besa Sanromà, Agustí Mandil Valls, Joan Serra Monrabà, etc.), reactivaren la Confederació Nacional del Treball (CNT) local, de la qual va ser nomenat president. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entre el 25 d'agost de 1936 i el 10 de gener de 1937 fou membre del Comitè Revolucionari local, on exercí de regidor. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons alguns, durant l'Ocupació va ser detingut i enviat amb una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar de llenyataire a Lapurdi (País Basc). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. S'instal·là a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT. Mariano Rubio García va morir el 10 d'agost de 1971 a Ieras (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Henri Ferré apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921

- Henri Ferré: El 28 de desembre de 1898 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Henri Ferré. Era fill d'Alphonse Honoré Ferre, carnisser i després fuster en ferro en la construcció, i de Victorine Adèle Vannier, cuinera. Es guanyà la vida treballant com son pare de fuster en ferro en la construcció i de terrelloner. Milità en el XIV Districte de París. El febrer de 1921 era secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena i el març d'aquell any n'exercia les funcions de tresorer. Com a anarquista, formà part del a minoria revolucionària de la Confederació General del Treball (CGT). Durant el Congrés de Dijon (Borgonya, França) de la CGT, celebrat entre el 16 i el 18 de maig de 1921, la minoria revolucionària es va fer amb el control de la Federació de la Construcció de la CGT. Formà part de la Comissió Executiva Provisional de caire revolucionària que assessorà Paul Chanvin, secretari de la Federació Nacional de la Construcció de la CGT, fins al Congrés Confederal de juny de 1921 celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 18 de setembre de 1921 va ser detingut al seu domicili sota la inculpació d'haver participat en una acció antimilitarista de les Joventuts Sindicalistes i d'haver estat condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per signar un manifest. Després de l'escissió confederal de desembre de 1921, es passà a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), enquadrat en la tendència encapçalada per Pierre Besnard. El març de 1922 cosignà la crida de 33 militants en suport de la publicació de La Bataille Syndicaliste, que seria l'òrgan d'aquesta tendència, aleshores controlada per la direcció de la CGTU, i de la qual en va ser membre del comitè de redacció. El 18 de juny de 1922 va ser un dels animadors de l'assemblea de les Joventuts Sindicalistes del Sena, afiliades a la CGTU. Posteriorment participà en l'assemblea de les Joventuts Sindicalistes de París, del Centre i de l'Est, celebrada a la Borsa del Treball de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), preludi del I Congrés Confederal de la CGTU. Aquesta assemblea es declarà sindicalista revolucionària federalista i ell va ser nomenat representant de les Joventuts Sindicalistes al congrés confederal. Entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 se celebrà el Congrés Confederal de la CGTU, on representà les Joventuts Sindicalistes i el Sindicat de la Construcció de Verdun (Lorena, França), votant les mocions de Pierre Besnard. Després de la votació del contraprojecte d'estatuts presentat per la tendència encapçalada per Gaston Monmousseau, presentà, juntament amb Louis Barthès, un esborrany d'addició als estatuts demanant que les Joventuts Sindicalistes tinguessin un vot assessor en la comissió executiva i en el Comitè Confederal Nacional de la CGTU. Un cop el Congrés de Saint-Étienne posés la tendència de Pierre Besnard en minoria en la CGTU, Henri Ferré formà part de la comissió executiva del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS), que estructurà la minoria anarcosindicalista a partir de juliol de 1922. El desembre de 1922 va ser delegat al Congrés de la Unió de Sindicats del Sena de la CGTU i es mantingué fidel a Pierre Besnard, mostrant-se partidari de l'adhesió matisada del sindicat a la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb Pierre Besnard, A. Couture i Albert Lemoine, participà, en representació de les Joventuts Sindicalistes del Sena, en el congrés de fundació d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat entre el 25 de desembre de 1922 i el 3 de gener de 1923 a Berlín. En els enfrontaments de tendències dins de la CGTU es mostrà força violent contra els comunistes i els sindicalistes bolxevics. El 10 de gener de 1923 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Unió Departamental del Sena del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), únic anarcosindicalista juntament amb Bacot, del Sindicat de Terrelloners de la CGTU. El febrer d'aquell any va declarar que per frustrar les maniobres comunistes estava disposat a usar la violència. L'1 de juny de 1923, quan la Comissió Sindical de Comunistes de la Construcció es va reunir a la seu del Partit Comunista, va interrompre violentament la sessió amb el company Salvator. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 va ser delegat al Congrés de la Federació de la Construcció de la CGTU celebrat a París, on els prosèlits comunistes van ser batuts per una gran majoria sindicalista revolucionària i on ell va ser nomenat suplent de la comissió executiva federal. El setembre de 1923 participà en una enquesta sobre el moviment obrer del periòdic socialista parisenc La France Libre. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Construcció de diverses poblacions (Fismes, Mantes i Saint-Brieuc) i del Sindicat de Muntadors de Calefacció del Sena, al Congrés Confederal de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França). En aquesta època vivia al número 120 del bulevard de La Villete del XIX Districte de París. Durant el congres de la Unió Departamental del Sena, celebrat entre el 20 i el 31 de desembre de 1923, arribà a les mans amb els comunistes. Sembla que el novembre de 1924, quan la majoria de la Federació de la Construcció trencà amb la CGTU, es passà al sindicalisme autònom. El 22 de novembre de 1924 es casà al XIX Districte de París amb la lionesa Fernande Alphonsine Bertotto i l'actor dramàtic anarquista Salvator Schiff (Salvator) en va ser testimoni. El seu últim domicili va ser al número 7 del carrer Crocé-Spinelli del XIV Districte de París. Henri Ferré va morir el 26 de maig de 1953 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

***

Necrològica d'Inocencio Granada Gracia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de març de 1989

- Inocencio Granada Gracia: El 28 de desembre de 1901 neix a Salinas de Jaca (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Inocencio Granada Gracia. Sos pares es deien Valentín Granada i Presentación Gracia. En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ceràmica «Escofet» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1938 formava part del grup «Rebelión» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. A Florença (Gascunya, Occitània) trobà feina i pogué reunir-se amb sa companya Ana Alarcón i sos germans. Participà en la reorganització clandestina de la CNT. En 1948 s'establí a Castèlgelós (Aquitània, Occitània), on va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1956 s'instal·là a Niça, on continuà militant en la CNT i ocupant càrrecs orgànics. Inocencio Granada Gracia va morir el 16 de febrer de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània).

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós: El 28 de desembre de 1902 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Sos pares es deien Antonio Alvarado Sáenz, comerciant, i Carmen Quirós Sordo. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua –Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera– i dues nines –Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre–; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 21 de juliol de 1951

- Carmen Zaragoza Pérez: El 28 de desembre 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza Pérez –el primer llinatge a vegades citat Sargoza. Sos pares es deien Vicente Zaragoza i Carmen Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del destacat militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà força activa als tallers de Sant Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina conegué l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a viure a un pis del carrer Diputació de Barcelona.  Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detinguda pels nazis durant l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a França esdevingué companya de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo Casterar e Verdusan. Carmen Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a Mounouat (Lo Casterar e Verdusan, Gascunya, Aquitània, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Evaristo Fabra Veneigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1965

- Evaristo Fabra Veneigas: El 28 de desembre de 1907 neix a El Campillo (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Sos pares es deien Evaristo Fabra i Manuela Veneigas. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia Cabello i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 al seu domicili de Graisseçac (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Protesta

- Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

***

Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

Naixements

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque: El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque –en cap registre oficial el llinatge va acceptuat. Sos pares es deien Pierre Josep Nicolas Déjacque i Rosalie Simon. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al seu domicili del número 123 del Faubourg de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Gentilly; actualment pertany a Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1865 a causa d'una paràlisi general.

***

Necrològica de Jean-François de Lassasie apareguda en el diari parisenc Le Radical del 17 de març de 1911

- Jean-François de Lassasie: El 27 de desembre de 1830 neix a l'Île Saint-Louis de París (actualment IV Districte de París, França) l'anarquista internacionalista Jean-François de Lassasie –el llinatge citat de diferents maneres De Lassassie, Lassassie, Lassasie. D'origen belga, era fill d'Adrien Jacob Delassasie i de Rosalie Mestdag. Es guanyava la vida treballant de perruquer i d'intèrpret. Proscrit durant el Segon Imperi Francès, en la dècada dels seixanta s'exilià Anglaterra. El 2 de maig de 1865 va ser admès al Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va romandre fins a 1868. El setembre de 1865 participà en la Conferència de Londres de l'AIT i el 16 de juliol de 1866 participà en la celebració de l'aixecament parisenc de juny de 1848 celebrada a Londres. El 4 d'agost de 1868 envià una carta a Karl Marx i a Friedrich Engels on anunciava la seva dimissió de la Secció Francesa de l'AIT de Londres. Va ser membre de la Workmen's Peace Association (WPA, Associació Pacifista de Treballadors), fundada en 1870, i que tenia, a més d'ell, set membres del Consell General de l'AIT en les seves files (William Randal Cremer, Benjamin Lucraft, Thomas Mottershead, J. D. Nieass, J. Osborne, Dixon Stainsby i William Worley). Durant la repressió de la Comuna de París de 1871, ajudà els comunards exiliats. En els anys setanta vivia al número 37 de Charlotte Street, on tenia la seva perruqueria. L'octubre de 1877 va ser l'organitzador d'una vetllada a Londres, amb concert i tómbola (obres d'art, joieria, rellotgeria i objectes diversos), a benefici dels communards deportats a Nova Caledònia, a més de ser membre de la comissió permanent que actuava a favor dels proscrits. El 26 d'agost de 1878 acudí com a delegat anglès a un míting per la pau celebrat al Théâtre du Château-d'Eau de París, organitzada per l'Associació Anglesa d'Obres per la Pau. En aquests anys era membre de l'International Communist Club (ICC, Club Internacional Comunista), es declarava obertament anarquista i manifestà que l'emancipació de la dona era una qüestió primordial. El 5 d'agost de 1882 parlà, en nom de la WPA i amb altres oradors (Auguste Desmoulins, Charles Lemonnier, Ch.-M. Limousin, Ch. Penet, Pozzoli, etc.), en un míting organitzat per la Societat dels Treballadors Amics de la Pau a la Sala Pétrelle de París. El 23 de febrer de 1885 assistí, com a delegat de l'Associació Obrera Anglesa, a un míting celebrat a la Sala Tivoli-Vauxhall de París, on assistiren anarquistes, col·lectivistes, comunistes i radicals moderats, i l'endemà, 24 de febrer de 1885, visità el Familisteri de Guise (Picardia, França) acompanyat de William Dixon Stainsby, també exmembre del Consell General de l'AIT i afiliat de la WPA. El 17 d'agost de 1886 va morir sa companya Caroline Freestone Tremeer. A finals de 1887 la policia francesa interceptà un viatge seu a Lió (Arpitània) i una visita als grups anarquistes suïssos de diferents poblacions (Berna, Friburg, Ginebra, Lausana, Zúric), abans de retornar a Londres; segons la policia, la seva missió va consistir a demanar als companys francesos i suïssos l'enviament d'informes al Comitè Federatiu londinenc i de desenvolupar la propaganda pel fet –la policia sospitava que estava en contacte amb el químic Guillaume Mursch, al qual hauria remès una sumà de diners durant la seva estada a Lió i amb qui va marxà el 5 de juny cap a Ginebra, i ambdós, sempre segons la policia, estarien en conxorxa amb els anarquistes Marquetti i Antonio Ricci, sospitosos d'haver participat en els atemptats de principis de 1887 a la regió lionesa; el fet, però, és que sempre es va declarar pacifista. En 1896 s'encarregà d'acollir els delegats arribats de França per assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres. Al voltants del canvi de segle, un cop amnistiat, retornà a França. El 4 de juny de 1906 assistí a un banquet organitzat per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), al Salon des Familles de París, per celebrar la victòria dels socialistes. Jean-François de Lassasie va morir el 14 de març de 1911 a l'asil «Maison des Petits-Ménages» d'Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) on residia. A les seves exèquies, celebrades el 17 de març al cementiri d'Issy-les-Moulineaux, assistí sa filla i nombrosos companys de tota la família socialista (Zéphyrin Camélinat, Émery, Albert Goullé, Camille Langevin, Loumoir, Repiquet, etc.).

***

Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

- Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. En aquesta data va ser trobat un infant a la porta de l'Hospici Civil de Mézières i se li va posar el nom de Jean Leonard; molt posteriorment, el 17 d'agost de 1863, la jornalera Joséphine Bouyer reconegué ser la mare de l'infant i se li va posar el nom oficial de Jean Leonard Bouyer. Més tard, son pare, no sabem si biològic o oficial, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida «delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla –unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica– i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme –aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà– dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio, Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla– només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per «intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor –fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat–, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Foto policíaca de Jean Auguste Breton (24 de gener de 1894)

- Jean Auguste Breton: El 27 de desembre de 1865 –algunes fonts policíaques citen erròniament 1863– neix a Concriers (Centre, França) l'anarquista Jean Auguste Breton –també citat erròniament com Ernest Jean Breton. Sos pares, vinyaters, es deien Fermin Breton i Eulalie Mestivier. Va fer el servei militar en el 89 Regiment de Línia al departament de Loiret. Posteriorment es traslladà a París (França), on treballà d'obrer en la construcció i visqué al número 26 del carrer Écoles del V Districte, on fou veí d'habitació del perruquer anarquista Victor Loquier, amb qui després mantingué correspondència a Épinal (Lorena, França). Més tard mantingué relació diària amb l'anarquista Louis Cluzel, que ocupava la cambra deixada per Victor Loquier. El 24 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia descobrí fullets anarquistes, correspondència i retrats emmarcats de destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Louise Michel, Ravachol i Élisée Reclus). El març de 1894 va escriure a Victor Loquier per a prevenir-lo d'aquesta acció policíaca. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminial». L'1 de juliol el comissari del barri de la Sorbona de París es presentà al seu domicili del carrer Écoles i en l'escorcoll va trobar un revòlver, una llanterna sorda, un tirador i diversos papers. Detingut, va ser portat a comissaria i durant l'interrogatori reconegué la seva condició d'anarquista, però que no s'ocupava de tasques propagandístiques ni acudia a reunions i que era contrari a la «propaganda per l'acció». El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i tres dies després el jutge d'instrucció expedí una comissió rogatòria al jutge d'instrucció d'Épinal per a efectuar un escorcoll a casa de Victor Loquier en aquesta població i el 9 de juliol el seu domicili, al número 25 del carrer Rualménil, va ser escorcollat sense cap resultat, ja que Loquier tenia per costum destruir la correspondència un cop llegida. El 19 de juliol de 1894 Jean Auguste Breton va ser alliberar pel jutge d'instrucció Franqueville. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació per «associació criminal». El 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes i també el seu nom figurava en una llista d'anarquistes que abraçava els anys 1900 i 1912. En aquesta època vivia al número 16 del passeig d'Orléans de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

- Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss, Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

***

Foto policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894)

- Gaston Lothier: El 27 de desembre de 1866 neix a Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Lothier, conegut com Gaston Lothier. Sos pares es deien Jean-Baptiste Lothier, sabater, i Magdeleine Ollivier. Es traslladà a París (França), on treballava de fuster i vivia al número 8 del bulevard de Denain. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, amb altres companys (Hannedouche, Ernest Lassalas, Jean Pausader, Segard, Wagner), en una gran batuda arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats francesa, i fitxat com a anarquista. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut quan acompanyava el fuster Lucien Terrier al seu domicili del carrer Broca, en el moment en el qual aquest escorcollat. Quan l'estat francès demanà al Regne Unit l'extradició de l'anarquista Théodule Meunier, acusat d'haver posat el 25 d'abril de 1892 una bomba al restaurant Véry de París, va declarar l'11 de maig de 1894 a Londres (Anglaterra), juntament amb tres ebenistes membres del mateix sindicat (Herni Combes, Joseph Nestour i Victor Maurice), que el dia de l'atemptat, aquests companys, juntament amb Théodule Meunier, havien estat sopant en un restaurant del carrer Meslay de París; declaració que va ser reafirmada el 27 de juliol de 1894 en el judici celebrat a l'Audiència del Sena de París contra Théodule Meunier. Posteriorment va retornar a la seva població natal. Gaston Lothier va morir el 17 de novembre de 1898 al seu domicili de Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània).

***

Étienne Requet

- Étienne Requet: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de setembre– de 1870 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Requet, conegut sota diversos pseudònims (Alphonse Gingers, Georges Jungers, Louis Perrault). Era fill natural de Marie Flavie Requet, jornalera. Es guanyava la vida com a retocador de fotografies i sembla que ja militava en els anys noranta a la Borgonya. Entre maig de 1890 i desembre de 1891 visqué, sota el nom de Louis Perrault, al número 5 del carrer Panoyaux de París. En 1892 s'embarcà a Marsella (Provença, Occitània) cap a Algèria i s'establí, sota el nom de Georges Jungers, a Bona, l'actual Annaba (Annaba, Algèria). Hauria estat enviat per organitzar, fent conxorxa amb un infermer, l'evasió de l'hospital militar del company Brulé, condemnat a 10 anys de treballs forçats per haver llançat el seu equip militar al cap d'un capità. El 27 de maig de 1892 va ser detingut portant un revòlver i un certificat de naixement i diversos papers a nom de Vignon destinats a Brulé; durant els interrogatoris va dir que havia nascut el 15 de novembre de 1872 a Monderage (?, Vosges, França), que era un antic alumne de Belles Arts i redactor del diari L'Impartial i que vivia al número 21 del carrer Moreau de París, dades que semblen falses. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat el 3 de novembre de 1892 pel Tribunal Correccional de Bona a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida i ús de documentació falsa». En acomplir la pena, com estava declarat insubmís, va ser lliurat a les autoritats militars. El 3 de maig de 1893 aconseguí la llibertat i marxà cap a París. El 13 de desembre de 1893 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes parisencs aixecat per la policia. El 29 de novembre de 1899 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per haver fabricat, amb el planterista anarquista Michel Antoine, aleshores en rebel·lia, bitllets de 100 francs falsos i condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de residència i a 100 francs de multa; en l'escorcoll de casa seva, al número 5 del carrer Michel Bizot de París, es trobaren material de gravat i fotogràfic per a la fabricació del bitllets falsos. Étienne Requet va morir el 8 d'agost de 1906 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc Las Circunstancias del 12 d'agost de 1928

- Cristóbal Gamero Crespo: El 27 de desembre de 1895 neix a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.

***

Necrològia de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1962

- Manuel Moruno Durán: El 27 de desembre de 1897 neix a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Socrate Franchi

- Socrate Franchi: El 27 de desembre de 1900 neix a Prata (Toscana, Itàlia) –segons el certificat de defunció a Massa Marittima (Toscana, Itàlia)– l'anarquista Socrate Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini, Franchitti, Mozzo, Occe, Romagnolo, Saliera, Speranza, Trueba, etc.). Sos pares es deien Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons el certificat de defunció Periccinoli. En 1910 es traslladà amb sos pares a Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el tercer curs d'ensenyament primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment anarquista, destacant en la faceta propagandística, i treballà en la construcció i en la indústria siderúrgica. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà força actiu a Piombino, on residí amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti. El 20 de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions personals i amenaces lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26 de maig d'aquell any va ser detingut per «possessió de bombes i revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca de proves. A començament de 1923 emigrà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer a preu fet en la construcció. En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb la família de sa companya Ines Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, va ser detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El maig de 1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco Delfino, d'un atemptat a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió. El 22 de maig d'aquell any la Divisió de la Policia Política informà a la Divisió d'Afers Confidencials que el considerava com a «individu realment perillós» i una de les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de juliol de 1930, Giovanni Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a Lió, informa al Ministeri de l'Interior que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció encapçalada per d'Amadeo Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu violent» i «perillós per a l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis persones armades amb pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe Negri, president de la feixista associació local d'excombatents a Lió; l'acció responia a les represàlies per l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot feixista contra dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen a Saint-Priest el periòdic brussel·lès Prometeo. La policia francesa sospità que els autors d'aquesta acció havien estat Bruno Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio) i Carlo Mazzucchelli (Tre). En aquesta època va estar en estret contacte amb els grups anarquistes clandestins «Barriera de Milano» i «Barriera de Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio Bernasconi, Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci, Michele Guasco, Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de desembre de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un tríptic signat «Gli anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el règim soviètic que deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i l'endemà intervingué en una reunió del Cercle «Sacco i Vanzetti» en la qual representants de diverses tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior d'Itàlia informà als prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes exiliats a França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser inclòs en el registre de «subversius» del Bolletino delle Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb Gusmano Mariani, Giovanni Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar Genévein convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!, i segons informes policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes després, va ser detingut per «possessió d'un revòlver automàtic», torturat per la policia francesa, jutjat i condemnat a un any de presó. Expulsat de França en 1932, retornà il·legalment, establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista Narciso Portanti. A principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava disposat a tornar clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri, anarquista que acabava de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino Di Giovanni, Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una sensacional acció contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va ser detingut a París per incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya en plena revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele Centrone, Guglielmo Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona s'enrolà en la «Columna Italiana Rosselli» de la «Columna Ascaso», de majoria anarquista, encapçalada pel republicà Mario Angeloni, i va combatre a les batalles de Monte Pelado i Almudèver al front d'Aragó. A la Península va fer servir el pseudònim Speranza. A principis de gener de 1937 retornà a París, on l'abril començà a fer servir el nom Franchitti. En aquesta època la policia feixista va controlar la correspondència que enviava a sa família. El febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a Villeurbanne i la primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre, probablement perquè havia estat internat al camp de concentració d'Argelers. Passà tota la II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una formació partisana que actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté fins al 1944, aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant la postguerra va fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima) per a trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate Franchi va morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població.

Socrate Franchi (1900-1955)

***

- Juan Monforte Galbe: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Andorra (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat erròniament Galve o Gálvez. Sos pares es deien Manuel Monforte i Hilaria Galbe. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Sa companya fou Marcelina Galve. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 al seu domicili de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

Andrés López Ayesa

- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre –el 28 de desembre segons el certificat de defunició– de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Era fill de Juan López i de Teodora Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Sa companya fou Adela Fernández. Andrés López Ayesa va morir el 3 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991

- Juan Cor Buisán: El 27 de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Cor Buisán. Sos pares es deien Tomás Cor i Presentación Buisán. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Sa companya fou María del Carmen Castillo. Juan Cor Buisán va morir el 21 de maig de 1991 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---