Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Justicia Humana

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

We have fed you all a thousand years

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

"Los Amigos de Durruti"

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»–  i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) –militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Naixements

Antero de Quental (ca. 1864)

- Antero de Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i d'Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que  en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix un cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

Notícia de Gaetano Didimi apareguda en el periòdic parisenc Le Cri du Peuple del 17 de febrer de 1884

- Gaetano Didimi: El 18 d'abril de 1847 neix a Treia (Marques, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'internacionalista anarquista Gaetano Didimi. Era fill de Giacomo Didimi. Es guanyava la vida treballant de venedor ambulant. Va ser un dels membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) més important de les Marques, juntament amb Espartero Bellabarba, Raffaele Castelli, Adriano Cinelli, Diomede Gabrielli, Stanislao Alberici Giannini, Benedetto Marcolini, Vincenzo Matteuzzi, Marino Mazzetti, Benedetto Scota, Augusto Tacchini, Ernesto Tacchini, Riccardo Tomassini i Vincenzo Topi, detinguts l'agost de 1874 arran de la desarticulació de la Federació de les Marques i l'Úmbria, però el judici celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) entre març i juny de 1876, tots aquests acusats van ser absolts. En 1874 havia enviat l'adhesió de la Societat Obrera de Treia a la Lliga Universal de Corporacions Obreres de Giuseppe Mazzini. Arran del judici de Bolonya, emigrà a Lió (Arpitània), on es decantà per les posicions bakuninistes. En aquesta època col·laborà en el Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'AIT. Segons algunes fonts, erròniament atribueixen la seva mort en aquestes dates a Londres (Anglaterra), executat per ser un confident policíac. En 1884 treballava de sastre a París (França) i vivia al número 7 del carrer Trois-Frères del XVIII Districte. El desembre de 1891 retornà a Itàlia i, amb Pietro Faure, va fer algunes conferències anarquistes a Milà (Llombardia, Itàlia), abans de ser detingut i traslladat a Treia, on continuà amb la propaganda llibertària. El 10 de març de 1892, aniversari de la mort de Mazzini, reivindicà la creació d'un Cercle d'Estudis Socials, a més d'imprimir un pamflet subversiu que va ser immediatament confiscat per la policia. El juliol de 1892 va ser detingut a Ancona (Marques, Itàlia) i portat a Treia, on dies després va fer la conferència pública La religione naturale ossia il razionalismo. En 1892 publicà a Treia el fullet Autorità, libertà. Studio sociale i aquest mateix any va ser jutjat per l'Audiencia de Macerata (Marques, Itàlia) per un delicte de premsa. Desocupat, l'agost de 1892 emigrà a Tunis (Protectorat Francès de Tunísia; actualment Tunísia) a la recerca de feina. Posteriorment va recórrer Europa (Florència, Niça, Mònaco, Frabriano, Roma, Budapest, Roma, Milà, Niça, Gènova, París, Bolonya, Marsella, etc.), amb esporàdiques visites a Treia. En 1895 el seu nom figura en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. Casat amb una belga, sense diners ni feina, abandonà la militància. La darrera notícia coneguda d'ell és la seva presència el juny de 1921 a Brussel·les (Bèlgica). Sembla que Gaetano Didimi va morir en 1925.

***

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892

- Gabriel Charitat: El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània) l'anarquista Gabriel Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i Françoise Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'endemà es presentà a la «Imprimerie Jurassianne», al número 24 del carrer Grottes, amb la intenció d'encarregar la impressió d'un full, però com que estava tancada, trobà una altra impremta («Schira») on va estampar 1.000 exemplars, amb un peu d'impremta inventat, del full Appel au travailleurs suisses, on es feia una crida a la insurrecció, a la crema de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la Revolució social, entre altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir la crida a Lausana (Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa), però a Friburg (Friburg, Suïssa) va ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un carnet professional a nom de Raphaël Slinger, una carta personal, un exemplar del fullet Évolution et révolution d'Élisée Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior publicació. Durant l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells revolucionaris amb la intenció de ser detingut i ser reclòs per a aprendre un ofici a la presó. La policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni suïssos. La seva detenció es va produir en plena investigació federal sobre els anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat internacionalment. Finalment, però, després d'elaborar un dossier de 150 pàgines, el procurador va concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats federals suïsses i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna. En 1889 treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la policia assenyalà que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les fàbriques i per tot arreu un petit fascicle titula Chants du peuple, amb les lletres de cançons revolucionàries (La canaille, Le chant des travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de presó per haver dirigit al procurador de la República una carta on proferia injúries contra els magistrats. En aquesta època treballava de manobra a l'empresa «Ferraton» de Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a Saint-Étienne després de menjar a l'establiment de Rouchouse, al carrer Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de Firminy. Acompanyat de sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer, Gabriel Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy (Forez, Arpitània).

***

Silvio Giovanni Manetti

- Silvio Giovanni Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquista L'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de 1949 a Venècia (Vèneto, Itàlia).

***

Necrològica de Paolo Mortellaro apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 4 de setembre de 1954

- Paolo Mortellaro: El 18 d'abril de 1876 neix a Calatafimi (actualment Calatafimi Segesta, Sicília) l'anarquista Paolo Mortellaro. S'integrà en el moviment anarquista en la seva adolescència. A finals de 1903 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on es casà amb la militant anarquista Maria Mortellaro. Participà activament en moviment llibertari italià novaiorquès, on pertanyia al «Club Avanti» de Brooklyn i estava subscrit a diferents publicacions anarquistes (Cronaca Sovversiva, Il Proletario, etc.), les quals també distribuïa. Va fer costat econòmicament el periòdic anarquista sicilià Il Proletario. En 1914 vivia al número 235 de l'avinguda Montrose de Brooklyn. Paolo Mortellaro va morir el 22 d'agost de 1954 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerat dos dies després.

***

Notícia de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari parisenc La Liberté del 12 de maig de 1912

- Joseph Petitdemange: El 18 d'abril de 1883 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Petitdemange, també conegut com Albert Rochet. Sos pares es deien Julien Petitdemange, cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic i mecànic. El juny de 1901 s'allistà per cinc anys en la tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Un cop lliure en 1906, s'instal·là a París. El 29 de setembre de 1909 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la policia ferroviària. A principis de la dècada vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) el condemnà en rebel·lia per infracció a la policia ferroviària a 15 dies de presó. El març de 1911 passà a residir a Lió (Arpitània), on treballà en diferents tallers mecànics, sobretot al de l'empresa d'automoció de Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquesta època, sota el nom d'Albert Rochet, vivia al número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió entrà en relació amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911 s'associà amb aquest per a l'explotació d'un taller de reparació de bicicletes al número 3 bis de la carretera de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de robatoris perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell s'integrà. A Lió no freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El 10 de maig de 1912 l'Audiència del Roine el condemna a un any de presó per complicitat en robatori i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda Bonnot». Cap el maig de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella (Provença, Occitània), on participà en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons informes policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es reunia al número 48 del carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer d'Aubagne i treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A mitjans de maig de 1913 participà en una xerrada («Les intellectuels et le peuple») de Charles Hotz (Édouard Rothen) organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en una secció d'aviació de Troyes (Xampanya, França). El 24 de juny de 1916 es casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat, Aquitània) amb Juliette Marguerite Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir el 27 de maig de 1971 al seu domicili, al número 6 del carrer Duméril, del XIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de Lens L'Action Syndicale del 17 de maig 1908

- Albert Sauvanet: El 18 d'abril de 1887 neix a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) –va ser registrat erròniament amb el llinatge Sauvannet– l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet, més conegut com Albert Sauvanet. Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie Clairet. Orfe de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys començà a treballar de mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a la fàbrica de tubs metàl·lics de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) i dos anys després va sortir com a ferrador i forjador. El gener de 1907 s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais, França). Visqué primer a Billy-Montigny i després a Rovroy (Nord-Pas-de-Calais, França), militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat Jove», encapçalat per l'anarquista Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys (Jules Cormeray, Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del diputat socialista Émile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat per un grup de seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els quatre anarquistes van ser lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de maó a la templa dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb un fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els anarquistes. Els gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès. Finalment, hores després, arribà un metge, però ja no va poder fer res. Albert Sauvanet va morir el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia a l'hospital, va ser portat a la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies després va ser enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i amb discursos de Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest mateix dia 6 de maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del Poble de Lens, on assistiren unes 1.500 persones. L'Action Syndicaliste edità quatre postals en el seu record: una del «diputat-obrer» Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una quarta del seu funeral.

Alexander Granach (1920)

- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels «Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró –que en febrer havia signat el «Manifest d'Intel·ligència Republicana»– i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Cartell del míting

- Míting del Front Popular: El 17 d'abril de 1938 se celebra al Cinema Odeón del barri d'Harmonia de Palomar (actual barri de Sant Andreu) de Barcelona (Catalunya) un gran míting de Front Popular de Catalunya. En aquesta acte de commemoració del setè aniversari de la proclamació de la II República espanyola, presidit pel comunista Miquel Valdès Valdès, que substituí Marià Martínez Cuenca, van parlar Maria Dolors Bargalló Serra, en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Francesc Isgleas Piarnau, representant la Confederació Nacional del Treball (CNT); i Rafael Vidiella Franc, delegat del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). També havia d'assistir i parlar Joan Cornudella Barberà, en representació d'Estat Català (EC), però finalment no hi va comparèixer. Aquest mateix dia s'organitzaren una dotzena de mítings per tot Catalunya.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 30 de març de 1957

- Representació d'Israël: El 17 d'abril de 1957 es representà al Bohemian National Hall de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA) el drama social en tres actes Israël, del dramaturg francès Henry Bernstein. L'obra, representada en llengua italiana per primer cop als Estats Units, va ser posada en escena per la Filodrammatica «Pietro Gori», dirigida per Salvatore Pernicone.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de març de 1977

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting van intervenir Frederica Montseny Mañé; Fernando Carballo Blanco; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari del Comitè Nacional de la CNT; i Soriano i Félix Navarro, representants de la CNT Francesa, entre altres oradors. Francisco Ibáñez Gorostidi (Paco Ibáñez), Jehan Jonas, Carles Andreu Sancho, Frances Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta), Josep Pérez, Georges Moustaki, Marie-Thérèse Orain, el Trío Sortilegio Español, el grup Ramon Mons, el grup tunisià de Hedi Hela i el Cuarteto Cedrón també hi participaren en un recital posterior organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'acte assistiren més de 4.000 persones. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical històrica a ser-ho.

Naixements

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també conegut com A. Matthey. Sos pares es deien Nicolas Edmond Arnauld, un professor liberal de llengües estrangeres i del col·legi de la població, i Amélié Henriette Fontaine. Va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès –que va ser publicada en 1950– i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey –nom de sa dona– i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur Arnould va morir el 23 de novembre de 1895 –algunes fonts cieten erròniament altres dates– a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? –més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest últim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

- Giovanni Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone (Marques, Itàlia) el metge i poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera època del periòdic anarquista de Fano (Marques, Itàlia) In Marcia, relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de la província de Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers problemes amb la justícia per «violació de la llei d'impremta». També trobem articles seus en La Montagna (1887) i La Rivendicazione (1886-1888), on signà Refrattario. Estudià medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb destacats membres del socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on patí tres mesos de presó per «resistència i ultratges als agents de la Seguretat Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on desenvolupà la seva activitat de metge i de col·laborador en publicacions científiques, mèdiques i higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI Congrés Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano (Marques, Itàlia) i en aquesta època intensificà les seves relacions amb exponents destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions llibertàries i també col·laborà amb poesies, que van ser recollides en diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesia All'atomo, que va ser publicada el gener de 1897 en el primer número de La Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al regicidi», però gràcies a la defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per «instigació al crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va proposar residència obligada i el Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de les seves reflexions teòriques principals, que pretenia assentar les bases del «materialisme-fisiològic» des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni explotats», va ser publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara més les seves activitats polítiques, participant en manifestacions i promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de diferents números únics en els quals signava amb pseudònims. Després de 1906 la seva implicació política va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en 1908 publicà l'edició ampliada d'All'atomo. Nuovi versi. En 1924 encara estava subscrit a Pensiero e Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades d'octubre de 1922 a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets dels seus companys, i ell es negà a falsificar el certificat de defunció i per aquest motiu va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí escorcolls a casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li la llei que permetia la separació del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves notes personals mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els seus últims anys els dedicà a l'estudi de la numismàtica i de l'arqueologia, col·laborant en revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant llibres, com ara Quinario d'Oro di Alessandro Severo (1933) i Elementi di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut Italià de Numismàtica i per a la Società Italiana per il Progresso delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons «Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus documents anarquistes.

***

Nota sobre la mort de Dante Lorenzi publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 28 de març de 1959

- Dante Lorenzi: El 17 d'abril de 1889 neix a Itàlia l'anarquista Dante Lorenzi. Emigrat als Estats Units i en 1915 militava en el grup anarquista de Gallatin (Pennsilvània, EUA). Mantingué correspondència amb Luce Fabbri. Dante Lorenzi va morir el 24 de febrer de 1959 a l'Hospital de Monongahela (Greene, Pennsilvània, EUA) i deixà una important quantitat de diners, gestionada per son germà Sam Ferrari i Italo Giannini, per a la difusió de les idees anarquistes; gràcies aquesta donació («Fons Dante Lorenzi»), el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste pogué reaparèixer el novembre de 1960, amb un nou equip editorial de joves anarquistes. També es van veure beneficiats amb el «Fons Dante Lorenzi» la Colònia «Maria Luisa Berneri» d'Itàlia i Freedom Press de Londres (Anglaterra).

***

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports –s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», amb Ángel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense èxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT, Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Fernando Quero García

- Fernando Quero García: El 17 d'abril de 1904 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Quero García. Sos pares es deien Antonio Quero Campillo i Mariana García Sánchez. Tingué quatre germans (Gabriel, Antonio, Francisco i Jesús) i tres germanes (María, Ginesa i Francisca). Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer lampista, començar a treballar a la Companyia de Gas i Electricitat de Catalunya i s'afilià a la Secció de Lampistes del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta formà part dels Comitès de Defensa del seu barri. Després de participar en la resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Defensa Confederal i, com a membre del Sindicat «Luz y Fuerza», membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment retrobà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) sa companya i sa filla. El 12 d'agost de 1942, arran de la denúncia de José García Pardo, agent del consolat franquista responsable de la detenció de dos centenars de refugiats a la zona tolosana, va ser arrestat i internat al camp de concentració de Vernet, on el 27 de maig de 1944 va ser traslladat, amb altres 180 presoners, a la caserna Mortier de París (França) amb la finalitat de ser deportat a Alemanya o les illes anglonormandes. El juny de 1945 va ser alliberat i va ser repatriat a França. A Tolosa fou un dels fundadors, el 13 d'octubre de 1945, de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i un dels signants dels seus estatuts. Sa companya fou María Martínex Cánovas. Fernando Quero García va morir el 8 de juliol de 1988 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez López

- Manuel Gómez López: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez López. Era fill de José Gómez Martínez i d'Isabel López Parra, i nasqué amb una germana bessona, Ana Maria Gómez López. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Gómez López va morir a resultes d'un atac de cor el 7 de juliol de 1987 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen Figueroa Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals –Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró de Vigo.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1897

- Conferència de Faure: El 16 d'abril de 1897, Divendres Sant, se celebra a la Sala Franklin de Le Havre (Alta Normandia, França) la conferència pública i contradictòria «Dieu, c'est l'erreur!» (Déu, és l'error!) a càrrec del propagandista anarquista Sébastien Faure. Tots els eclesiàstics i autoritats van ser convidats a l'acte. A aquesta conferència, que resultà un èxit de públic, hi assistiren més de dos-mil persones i els representants del món eclesiàstic guardaren silenci. Aquesta conferència esdevingué un clàssic de les xerrades de Faure i la llegí en nombroses ocasions. En el seu fullet Réponse aux paroles d'une croyante (1903), Sébastien Faure ens diu: «He dit: Déu, és l'error, i jo no hi crec; Déu és el malson i la hipocresia, i jo el combat; Déu, és la religió i no només aquesta no consola sinó que n'afligeix; no només no aporta a la humanitat tranquil·litat ni joia, sinó que ha escrit les pàgines més doloroses i més sagnants de la història, vet aquí perquè lluito contra la religió.»

***

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic –el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a García Calvo: El 16 d'abril de 2013 se celebra al Saló d'Actes de l'Ateneu de Madrid (Espanya) un homenatge al filòsof anarquista Agustín García Calvo sota el títol «De viva voz. En recuerdo de Agustín García Calvo». L'acte, encapçalat per Carlos París Amador, president de l'Ateneu de Madrid, comptà amb les intervencions d'Ester Bellver Martín, actriu, dramaturga i alumna de García Calvo; d'Isabel Escudero Ríos, poetessa i companya de l'homenatjat; del cantautor Amancio Prada Prada; del grup teatral «A Contratiempo»; i de membres de la Tertúlia Política de l'Ateneu de Madrid que animà García Calvo.

Naixements

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée –el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

Paul Paillette (1844-1920)

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels –se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Gustave-Henri Jossot

- Gustave-Henri Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya, França) el dibuixant, caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i individualista llibertari Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul Karîm Jossot. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de la companyia d'assegurances «Le Phénix», i Marie Jeanne Agnès Hébert. Quan tenia tres anys sa mare morí i son pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens. D'estar internat en un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'amenaçar amb calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon. Posteriorment va fer el servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya, França) i va ser llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una companyia d'assegurances a París (França), però va ser acomiadat de la feina després d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar els primers dibuixos en la premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no fou un dibuixant compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb Marie-Jeanne Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es casà en morir son pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de la dècada dels noranta es traslladà a París, on es va veure influenciat per artistes com Émile Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens, entre d'altres, i va viatjar a Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada «Escola de Pont-Aven». En aquesta època, gràcies a la situació política i els casos de corrupció (boulangisme, escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de París el centre de la caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà influenciat per l'orientalisme, l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres tendències. Cap a 1892 començà a publicar els seus primers dibuixos humorístics en la premsa d'àmbit nacional, com ara L'Art Décoratif, La Butte, La Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve, L'Estampe et l'Affiche, L'Estampe Originale, Jugend i L'Ymagier. En 1894 presentà al Saló dels Independents caricatures en aquarel·la, que van atreure l'atenció de Léon Maillard, director de la prestigiosa revista simbolista La Plume, on començà a col·laborar. A partir d'aquí va exposar en diferent indrets, com ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de la Societat Nacional de Belles Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el Saló dels Independents (1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en l'«estètica de la deformació» i els colors vius el seu camí per al compromís polític i subversiu. En 1894 publicà l'obra il·lustrada Artistes et bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces de trognes i Pochetées. En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla única, fet que el va abatre profundament i el decantà encara més pel dibuix i la misantropia. Per contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa companya per Còrsega, Suïssa i Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual s'enamorà dels seus deserts i de la seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en exclusivitat com a cartellista publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després obrí el seu propi taller. En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i il·lustrà el poema Les rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del setmanari satíric anarquista de crítica política i social L'Assiette au Beurre, que publicà el seu primer número el 4 d'abril de 1901, autèntica revolució en la premsa de la seva època, tant pel seu contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat i de la societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura, govern, colonialisme, capitalisme, religió, escola, família, costums, vivisecció, repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels dibuixants més prestigiosos de l'època. En 1901 publicà Femelles! També trobem dibuixos seus en la publicació anticlerical Le Diable, la revista satírica Le Rire i en les anarquistes L'Almanach de la Révolution i Les Temps Nouveaux, entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el portà a rebutjar l'etiqueta d'«anarquista». En 1903 participà en el llançament del periòdic L'Action. Quotidienne, anticléricale, républicaine et socialiste. Organe de la libre-pensée militante, en el qual col·laborà. A partir de 1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre novembre de 1904 i abril de 1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa, Gabès, Tunis i Hammamet) i en tornar publicà la seva novel·la il·lustrada Viande de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran exposició al Rudolfinum Museum de Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia), organitzada pel «Club Slavia», que també la portà a Àustria i a Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En 1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor i passà l'hivern a Bou Saâda (M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a París i exposà al Saló dels Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes. Després d'una forta depressió, accentuada per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte bèl·lic, el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i s'instal·là definitivament amb sa companya a Tunísia i deixà la caricatura, passant a pintar els paisatges, la població indígena i escenes de la vida quotidiana del lloc a l'estil orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules Grandjouan), o moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En aquest any de 1912 exposà al Saló Tunisià. Després d'haver estudiat l'ocultisme, la teosofia i l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el febrer de 1913 rebutjà el catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot («L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet en àrab Mi conversió i vestint a la manera indígena i palesant la seva figura de «renegat» de la cultura occidental. Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà de dibuixar i de pintar. En aquesta època el seu pensament individualista llibertari es va veure influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i Laurent Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En 1923, atret pel sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en 1927 publicà Le Sentier d'Allah, on relata les seves experiències d'iniciació. Defensà en els periòdics nord-africans el matrimoni interracial i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En aquesta època va ser amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que també s'havia passat a la religió musulmana. No obstant això, acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al seu patrònim musulmà i abandonà les vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis el llibre de dibuixos Le Foetus récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els anys quaranta trobem col·laboracions seves en Le Libertaire. Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista anarquista Maintenant i en 1947 en El Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els seus últims anys van ser molt difícils des del punt de vista econòmic. En 1951, en unes memòries que han restat inèdites (Goutte à goutte), proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa companya, Gustave-Henri Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la metròpoli, el 7 d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i fou enterrat civilment al «Cementiri dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis, Tunísia). Entre l'1 de març i el 18 de juny de 2011 es realitzà una exposició retrospectiva en la Biblioteca Forney de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en periòdics tunisians entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013 s'estrenà el documental Jossot, de Gustave à Abdul Karim, de Marc Faye.

Gustave-Henri Jossot (1866-1951)

***

Notícia sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 9 d'agost de 1919

- Casimir Albenque: El 16 d'abril de 1880 neix a Vilanòva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Sos pares es deien Pierre-Adolphe Albenque, conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió, amb Maxime Olivier, fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta) de fusteria de colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França), promogut per Sébastien Faure. Aquest taller tingué com a aprenents Ernest Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans Lucien i Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les aules de l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges, armaris, pissarres, etc.) i es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis habitacions. Hi col·laborà en Le Bulletin de «La Ruche». El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat de Fusters de París (França). En 1935 residia al número 30 del carrer de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Casimir Albenque va morir el 14 de gener de 1965 a Provins (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

- Barthélémy Baraille: El 16 d'abril de 1882 neix a Tetiu (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Barthélémy Baraille. Sos pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i Jeanne Salles. S'allistà per cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de 1907 passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta. En 1907 entrà a treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a Lo Poi (Aquitània, Occitània) amb la també anarquista Célestine Hontarrède. Obrer de tracció mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França), esdevingué membre del consell d'administració i delegat de la Borsa del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910, després de la vaga de ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132 companys del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser acomiadat abans, el 13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a Rambouillet (Illa de França, França) i ell, contractat per una empresa de publicitat, es dedicà a aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà a treballar com a luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via secundària i de tramvia a Berck (Nord-Pas-de-Calais, França). S'instal·là amb sa companya, contractada de guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de la mateixa companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de fusta al barri de Le Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la rúbrica «Trois mots aux amis». El març de 1912 albergà una setmana l'anarquista il·legalista André Soudy (Bonvallet), membre de la «Banda Bonnot». A conseqüència de la delació d'un confident, Soudy va ser interceptat el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck. Se li va decomissar correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville Suzanne. Baraille va ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va ser inculpat i fou alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser detingut el mateix dia de la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres mesos després del seu alliberament, va ser novament detingut per la distribució d'un pamflet de la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a Sablé-sur-Sarthe (País del Loira, França). Amb la prohibició de residència al Pas-de-Calais, el març de 1915 marxà cap a Nantes i entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb Jean Crémet formà part d'un petit grup de propaganda pacifista. Després de la Conferència de Zimmerwald de setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La Montagne (País del Loira, França), una secció local del Comitè per la Represa de Relacions Internacionals (CRRI), que en 1919 es transformà en secció el Comitè de la III Internacional. En aquesta època distribuí, a més del manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La Vague, etc.) i fullets. En aquesta època s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la integració de l'SFIO a la III Internacional i restà militant comunista fins a la resta dels seus dies. El maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets prohibits per la censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de l'exèrcit rus a França, i tancat a la presó militar de Nantes. El periòdic comunista L'Humanité s'encarregà de la seva defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat Henry Torrès, del Comitè de la III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la Federació Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies després. Des de 1920 i fins a 1939 participà activament en el moviment comunista del departament del Loira Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1936 presidí la secció de Nantes dels «Amic de l'URSS». També va ser candidat comunista en tots els grans escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928, 1932 i 1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant comunista «perillós», va ser detingut i reclòs al camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat regidor municipal de Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França), població on residia. Després de la II Guerra Mundial restà com a un dels militants més destacats del moviment comunista de la zona. Barthélémy Baraille va morir el 31 de desembre de 1970 al domicili de sa filla de Le Pellerin (País del Loira, França).

***

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Morinière: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Sos pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i Rose Legault. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà la seva última residència, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Étienne Morinière va morir el 12 d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 16 d'abril de 1893 neix a Canals (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Manuel Bruna Artigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- Manuel Bruna Artigas: El 16 d'abril de 1895 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Bruna Artigas. Era fill d'Evarist Bruna i d'Anna Artigas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 s'hagué d'exiliar a França i va ser processat en rebel·lia per les autoritats franquistes. Instal·lat a Bordeus (Aquitània, Occitània), es guanyà la vida treballant de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Maria Monter Marquès. Malalt d'artritis reumatoide, Manuel Bruna Artigas va morir l'11 de novembre de 1977 a Merinhac (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules (Plana Baixa, País Valencià), durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la Plana Baixa. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei  Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Naixements

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Danesi publicada en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 20 de novembre de 1882

- Alfonso Danesi: El 15 d'abril de 1834 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Alfonso Danesi, també conegut com Alphonse Danesi, i que va fer servir el pseudònim de Dannato. Sos pares es deien Pietro Danesi i L. Brunori. Tipògraf de professió, també va fer feines de comptable. Després de lluitar en les files de Giuseppe Garibaldi, durant els anys setanta milità activament en el moviment anarquista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), treballà de tipògraf en La Voce del Popolo i fou un dels màxims representants locals de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. Instal·lat a Ginebra (Ginebra Suïssa), entre 1873 i 1875 col·laborà en el periòdic anarquista ginebrí Il Proletario, dirigit pel confident de la policia Carlo Terzaghi, amb qui va trencar el 15 d'agost de 1875 amb la publicació d'un manifest en la premsa socialista italiana, també signat per Cesare Cesari, Lodovico Cattani i Gaetano Dimini, on es denunciaven públicament les seves maniobres d'espionatge i de delació –«terzaghiare» es va convertir en els cercles anarquistes en sinònim d'«espiar». En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Arturo Ceretti. Entre el 14 i el 15 de març de 1879 va imprimí a la seva impremta ginebrina («Tipografia Italiana» o «Tipografia dell'Internazionale») i aferrà als carrers de Ginebra el pasquí de color vermell Italia, 14 marzo 1879, on s'amenaçava la burgesia i la monarquia, i de mort el rei Humbert I d'Itàlia si complia l'ordre d'execució de l'anarquista Giovanni Passannante, fet pel qual va ser expulsat el 29 d'abril de 1879 de Suïssa, juntament amb els companys Sebastiano Casadio (Cavina), Francesco Ginnasi (Grimasi), Errico Malatesta, Luigi Mercatelli (Alfonsine) i Vito Solieri) –aquesta expulsió amb tota probabilitat es deu a Carlo Terzaghi. De bell nou a Itàlia, entre el 27 de setembre i el 7 d'octubre de 1879 va ser processat pel Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres 24 companys de l'AIT (Alfeo Amati, Giovanni Arlotti, Pellegrino Bagli, Ferdinando Bigi, Pompeo Brunelli, Secondo Capellini, Filippo Cecchini, Alceste Cipriani, Domenico Crancolini, Alceste Faggioli, Pompeo Fantini, Sesto Fortuzzi, Gallo Galli, Vittorio Grazia, Alfonso Leonesi, Girolamo Lotti, Giovanni Maroncelli, Giuseppe Pedrizzi, Pilade Rossi, Enrico Squadrami, Attilio Tosi, Vittorio Valbonesi, Ferdinando VAlduccì, Caio Zauli) per «associació criminal», però finalment tots van ser absolts. A començament dels anys vuitanta, el trobem a Lió (Arpitània), on refugiava companys i servia com a enllaç i bústia de nombrosos militants italians buscats a Itàlia. A resultes d'una gran agafada d'anarquistes, el 8 de novembre de 1882 se li va notificar, al seu domicili del número 14 del carrer Stella de Lió, la seva expulsió de França, mesura que es va fer efectiva vuit dies després, i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica). En aquest país trobà el suport de l'advocat anarquista belga Georges Lorand, que li va ajudar econòmicament i li donà feina d'impressor en el seu periòdic La Réforma, on també hi col·laborà. En aquesta època es dedicà a la distribució d'exemplars de la premsa anarquista francòfona (Ni Dieu ni Maître, La Liberté, La Réforme, etc.) entre els estudiants de Brussel·les i mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Jacques Gross, Pietr Kropotkin, Errico Malatesta, Johann Most, Élisée Reclus, etc.). Esdevingué una mena d'intermediari entre els moviments anarquistes belga i italià. També desemmascarà Tito Zanardelli, sospitós d'haver traït Amilcare Cipriani. En 1885 es va casar i en 1890 emigrà a Bucarest (Romania). En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes a vigilar establerta per la policia de fronteres francesa. En 1895 retornà definitivament a Brussel·les, on ja no milità en el moviment anarquista, dedicant-se a prendre cursos a la «Université Nouvelle» dissident. Després d'una llarga malaltia, Alfonso Danesi va morir el 30 de maig de 1900 al domicili de Georges Lorand a Brussel·les (Bèlgica).

***

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Joseph Oger. Sos pares, conreadors, es deien Julien Joseph Oger i Aimée Mouazé. El 27 d'abril de 1903 es casà a Bailleul (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Josephine Victorineaux. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 al seu domicili de Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Notícia d'una conferència de Cesare Stami publicada en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de novembre de 1916

- Cesare Stami: El 15 d'abril –algunes fonts citen el 25 d'abril– de 1894 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista individualista Cesare Stami, conegut com Busetto, i que va fer servir diversos pseudònims (Cesare Protesta, etc.). De pares desconeguts, estudià fins al tercer de primària i després treballà de mosso. Fins a fer el servei militar, va ser membre del Cercle Socialista de Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), població on residia, i de la Lliga de Resistència, participant en manifestacions i vagues. El 15 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal de Ferrara a 25 dies de presó per «atemptat contra la llibertat laboral». Durant el seu servei militar realitzat a Pàdua (Vèneto, Itàlia), segons la policia, va freqüentar «els pitjors subversius» i es va fotografiar, juntament amb altres soldats i joves antimilitaristes, en un acte on es trencaren armes i es trepitjaren els quepis, tot onejant la bandera roja; per aquest fet, va ser enviat a una companyia disciplinària a Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) i el novembre de 1907 va ser llicenciat. L'abril de 1908 publicà en el periòdic milanès La Protesta Umana una carta força violenta contra les companyies disciplinàries i el militarisme. En 1909 s'instal·là a Occhiobello (Vèneto, Itàlia), on engegà una vida errant. El gener de 1910 assumí la gerència del setmanari anarcoindividualista La Rivolta, en substitució d'Armando Luraghi, on col·laborà amb breus contribucions. Perseguit per diversos articles antimilitaristes i per l'escrit de Paolo Valera Casa Savoia, a finals de juny de 1910 retornà a Pontelagoscura, però l'agost retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va signar com a gerent l'últim numero de la revista anarquista Sciarpa Nera, guanyant-se un nou processament. L'octubre de 1910, fugint de dues condemnes per delictes de premsa, passà a Marsella (Provença, Occitània). Després d'una breu estada a París (França), retornà a Marsella, on treballà de manobre. El setembre de 1911, en una mena de duel provocat arran d'una polèmica anarquista sorgida entre Bendinelli, Mugnai i Nerucci, per una part, i Cancellieri, Sardini i Stami, per altra part, amb intervenció de pistoles i ganivets, Cancellieri i Stami abandonaren Marsella. El desembre de 1911, després d'haver passat a Itàlia, tornà a Pontelagoscuro. En 1912 treballà com a cap dels mossos a la sucrera de Bondeno (Emília-Romanya, Itàlia), però la seva reivindicació del sabotatge li va costar una denúncia i, després d'algunes cartes de protesta de Giovanni Gavilli al periòdic anarcoindividualista Gli Scamiciati, acomiadat de la feina. El juliol de 1914, fugint de la repressió engegada arran de la «Setmana Roja», es va refugiar a París. De bell nou a Itàlia a finals d'any, passà de Pontelagoscuro a Bondeno i a Avezzno en diverses ocasions. A principis de 1915 passà a Vallorbe (Vaud, Suïssa) i després a París, on va fer feina de mosso de paleta. L'1 de maig de 1915 publicà l'únic número del periòdic Il Demolitore. A finals d'agost de 1916, fugint del reclutament militar, decidí emigrar de França, on deixà a París sa companya Rosa Bertolini, cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb l'anarquista Mario Maroncelli. A Nova York s'integrà en els cercles il·legalistes al voltant de Luigi Galleani, però també amb grups sindicalistes, i col·laborà en Cronaca Sovversiva, prenent la paraula en nombrosos mítings. El 30 de setembre de 1916 participà en la Gran Concentració Internacional per a les víctimes de la reacció als Estats Units celebrada a Nova York. El 15 d'octubre de 1916 va fer la conferència «Gli anarchici e lo sciopero generale» i en 25 d'octubre participà en altra manifestació de protesta convocada per la Federació Anarquista Internacional (FAI). L'11 de novembre de 1916 va fer la conferència «La guerra e le sue conseguenze» al Circolo di Studi Sociali de Bridgeport (Fairfield, Connecticut, EUA). El 29 de novembre de 1916 va fer la conferència «La schiavitù della donna di fronte all'attuale legge sociale» als locals novaiorquesos del Grup Bresci. En aquesta època col·laborà amb pseudònims en el periòdic L'Uomo Nuovo. Segons informes del Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació), participà en estafes a assegurances a Nova York. Col·laborà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i fins i tot ideà amb altres companys un pla per alliberar-los de la presó. En 1922 va ser un dels creadors de L'Adunata dei Refrattari, on col·laborà sota el pseudònim Cesare Protesta, i en 1923 fundà i dirigí el periòdic novaiorquès La Rivolta degli Angeli. Giornale degli anormali (1923-1926) –després de la seva desaparició va ser dirigit per Angiolina Algeri. Va escriure el llibre Odio i politicanti. A partir de 1924 va desaparèixer el seu rastre i fins i tot es va plantejar la hipòtesi de la seva mort. El cert es que es va unir a un grup expropiador que va fer atracaments a diverses poblacions d'Ohio, Pennsilvània i Virginia de l'Oest, així com a un banc de Detroit  (Wayne, Michigan, EUA). Segons algunes fonts, va morir, juntament amb altres membres de la seva banda, el maig de 1924 tirotejat per la policia en un atracament d'un tren a Pennsilvània que transportava or. En un informe del cònsol italià a Nova York del 16 de març de 1934, que encara el buscava, es comentava que «en els cercles anarquistes ningú no es recorda d'ell».

***

Notícia de l'escorcoll d'Henri Einfalt apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de maig de 1918

- Henri Einfalt: El 15 d'abril de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Henri Auguste Célestin Einfalt. Sos pares es deien Pierre Charles Célestin Einfalt, sastre, i Gertrude Catherine Koepgen, modista. A finals de 1910 signà una protesta, promoguda pel periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, en suport dels perseguits al Japó pel «Cas Kotoku». Antic professor a l'Escola Francesa de Brussel·les (Bèlgica), l'abril de 1913 s'instal·là a Nancy (Lorena, França), al número 8 del carrer de l'Oratoire, i treballà de representant de comerç d'una companyia de màquines forestals. L'agost de 1913, a resultes d'un control d'identitat i d'una vigilància que patí amb el company Georges Schmickrath, denuncià la feta a la Lliga dels Drets de l'Home. També visqué una temporada al Chemin des Tonneaux de Bobigny (Illa de França, França). El gener de 1914 era membre del grup anarquista de Nancy (Balzer, Gustave Bernardon, Coffigny, Evrard, Goret, Ingert, Lucien Navel, Offerle, Ome, Georges Schimickrath, Soria, etc.), que es reunia a la Borsa del Treball, adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Aquest grup, sempre vigilat per la policia, investigava les millors formes de sabotejar una eventual mobilització tallant les comunicacions (vies fèrries, línies telegràfiques, etc.). President de la Secció de Nancy del Sindicat de Llogaters de Georges Cochon, el 15 de gener de 1914, quan feia la mudança del domicili que ocupava al número 8 del carrer de l'Oratoire sense haver pagar el lloguer, va ser detingut amb sa companya, la belga Jeanne Wollesse, per resistència a l'autoritat i per ultratges; jutjats per aquest fet el 22 de gener d'aquell any pel Tribunal Correccional de Nancy, ell va se condemnat a 20 dies i ella a 10 dies de presó, amb llibertat provisional. L'11 de febrer de 1914 deixà Nancy, juntament amb sa companya i un infant d'aquesta, i s'instal·là a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche» a Rambouillet (Illa de França, França), on va ser contractat com a ensenyant. Col·laborà en la segona sèrie de Le Bulletin de «La Ruche», del qual sortiren 10 números entre el 10 de març i el 25 de juliol de 1914. L'agost de 1916 signà, amb altres (Baril, Boudoux, Broutchoux, Decouzon, Faure, Mauricius, Péricat, etc.), un manifest del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) defensant els maximalistes socialistes russos i els anarquistes dels seus detractors, sobretot comunistes i socialistes i la seva premsa (L'Humanité i Le Populaire). A partir de gener de 1917 s'encarregà de recollir les aportacions solidàries amb els presos anarquistes promoguda pel periòdic anarquista Ce qu'il faut diré. Quan el febrer de 1917 «La Ruche» va tancar, cosignà, amb Sébastien Faure, una declaració favorable a la Revolució d'Octubre («La Révolution russe et les sindicats»), apareguda en Ce qu'il faut dire durant la tardor de 1917. En 1918 col·laborà en el periòdic seguidor de les tesis antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald La Plèbe. A finals de maig de 1918 el seu domicili de Bobigny va ser escorcollat per la policia sense cap resultat; en aquesta època treballava de cobrador per a una entitat bancària. En 1920 treballava en explotacions forestals a Bobigny i vivia al número 8 del carrer de l'Internationale. El juny de 1920 es va fer membre de la Societat Vegetariana de França (SVF). El 14 de desembre de 1921 se li va adjudicar el servei de reconstitució forestal de diverses poblacions del departament del Somme. El 31 d'octubre de 1924 es casà a Les Lilas (Illa de França, França) amb Claire Adrienne Laurent de Faget, de qui es va divorciar. El 4 de març de 1935 es casà al XVIII Districte de París amb la venedora Marie Berthe Grosjean. En aquesta època treballava de viatjant comercial i vivia al número 7 del carrer Labat de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix al Faubourg de Planissoles de Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Sos pares es deien Baptiste Jourdan, carreter, i Émilie Laguerre, tendera. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». El 6 de novembre de 1923 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marguerite Portet. Pierre Jourdan va morir el 30 de març de 1955 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-1955)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli –que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a vegades Montes– havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Naixements

Nota sobre el matrimoni d'Étienne Deville aparaguda en el diari de Roanne Jounal de Roanne del 4 de juliol de 1874

- Étienne Deville: El 14 d'abril de 1849 neix a Cours-la-Ville (Roine-Alps, Arpitània; actualment pertany a Cours) l'anarquista Étienne Deville. Era fill natural de la domèstica i teixidora Antoinette Deville. Analfabet, es guanyà la vida com sa mare, treballant de teixidor a Roanne (Forez, Arpitània). El 27 de juny de 1874 es casà a Roanne amb la teixidora Louise Marie Magdinier. En aquesta època vivia a la carretera de Clermont de Roanne. El desembre de 1893 va ser inscrit en els registres d'anarquistes de Roanne. Étienne Deville va morir el 23 de febrer de 1926 al seu domicili, al número 26 del carrer de la Loire, de Roanne (Forez, Arpitània). Son fill Antoine Deville (1875-1953) també va ser un destacat teixidor anarquista.

***

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu Serra, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Foto policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)

- Fulgence Widcoq: El 14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Fulgence Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i d'Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la domèstica Joséphine Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la parella: Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any anterior, i Édouard Victor Anatole Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava dispensat del servei militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era membre del Cercle Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava de portar-ne la correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de Picardia i de París (França) i de les subscripcions als periòdics anarquistes. Aleshores regentava una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27 d'abril de 1892 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de serraller i vivia al número 253 del bulevard Péreire de París. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i vivia al número 46 del carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el seu dossier va ser posat a disposició judicial el 31 de març de 1894. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Vidu, es casà amb Marie Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al número 26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Louis Fauvel (2 de juliol de 1894)

- Louis Fauvel: El 14 d'abril de 1867 neix a Écouché (actualment Écouché-les-Vallées, Normandia, França) l'anarquista Louis Gustave Fauvel, conegut com Nez Fleuri. Era fill pòstum de Louis Léon Fauvel i d'Adamine Isaïre Lecoq, jornalers, i es dona la casualitat que son pare va morir el dia abans del naixement de son fill. Es guanyà la vida treballant en diferents feines (firaire, escombrador, sabater, etc.) i vivia maritalment amb un infant. El 22 de juny de 1882 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional de París (França) a romandre en un correccional fins a l'edat de 20 anys per «abús de confiança i estafa». Titular d'un carnet de firaire, durant molt de temps va vendre a les fires de la regió parisenca i tenia un expositor giratori, juntament amb sa companya Eugénie Bitche, obrera en perles. Quan treballà de firaire visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i a Gentilly (Illa de França, França), on milità en el moviment anarquista i es negà a pagar el lloguer dels domicilis argumentant la seva qualitat d'anarquista. En aquesta època llegia Le Père Peinard i rebia anarquistes parisencs, amb els quals passava les nits cantant cançons revolucionàries. En 1887 va ser cridat a files, però va ser dispensat perquè tenia un germà a l'exèrcit; posteriorment, entre 1888 i 1890, va ser integrat en el 104 Regiment d'Infanteria a Argentan (Normandia, França). El novembre de 1890 es presentà com a candidat abstencionista a Montmartre per a les eleccions legislatives. En aquesta època treballava de sabater i era conegut al seu barri com Nez Fleuri. Entre 1892 i 1894 el seu nom figurava en els llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París. En 1894 treballava d'escombrador per a l'Ajuntament de París. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juny de 1894 el comissari de policia del barri del Jardin-des-Plantes es presentà al seu domicili, al número 58 del carrer Daubenton del V Districte de París, però la perquisició va ser infructuosa. Detingut, va ser interrogat a la comissaria i l'endemà va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però el jutge d'instrucció Franqueville el posà en llibertat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. El 16 d'abril de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per «ultratges a agent» i el 27 d'agost de 1910 pel IX Tribunal Correccional del Sena a 100 francs de multa pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Émile Equinet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 d'agost de 1901

- Émile Equinet: El 14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile Equinet, conegut com Le Petit Bossu. Era fill d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia, després d'un temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els anarquistes de Reims, els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre publicacions anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897 retornà al domicili de sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta població amb altres dos anarquistes per a fer les veremes a Épernay (Xampanya-Ardenes, França). El 9 de març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix i retornà el 29 de març. L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que hi anava a peu cap a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son germà, antic agent de policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça (País Niçard, Occitània). L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis i de Propaganda Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França), que es reunia a la taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al número 32 del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la número 1 del carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es casà a Niça amb la domèstica italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava de venedor ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Sos pares es deien Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino. Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de París (França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Necrològica de Léon Rouget apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de febrer de 1925

- Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i  va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia.

***

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 25 de juny de 1908

- Guido Ciarrocca: El 14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna Chiarelli. Es guanyava la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a França a la recerca de feina. S'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer, a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella, juntament amb Felice Chilassi, la conferència «Il Socialismo». El febrer de 1908 va engegar una gira propagandística, sobre el tema únic «La Revolució Social», arreu de la zona organitzada pel Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla que va anar acompanyat de Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista. També va participar activament en les conferències organitzades per la Unió de Sindicats Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic. El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos anarquistes de Toló (Provença, Occitània), va ser detingut sen se bitllet en un vagó de segona classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets anarquistes italians i dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia francesa com a «perillós anarquista», el juliol de 1908 va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a França, el consolat italià el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a Nàpols (Campània, Itàlia), juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració contra la carestia de la vida. Retornà clandestinament a Marsella, però va ser repatriat obligatòriament. Instal·lat a Florència (Toscana, Itàlia), esdevingué secretari de l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant una intensa activitat propagandística sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del francès a l'italià el fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola de París. Va ser un dels organitzadors del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc a la Federació Anarquista Florentina (FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de L'Aquila, publicà articles en diferents periòdics locals i organitzà nombroses conferències. Per la seva intensa activitat propagandística patí nombroses detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà en el diari La Lombardia. En 1913 fou responsable d'una Lliga Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà força actiu a les poblacions veïnes. En 1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università Popolare. En aquesta època s'integrà en el cercle de Benito Mussolini, aleshores director d'Avanti!. El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina (Sicília)37 La Sicilia Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins març de 1915. Quan esclatà la Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la guerra, es va enrolar i va ser enviat al front. En acabar la guerra retornà a Milà. En 1919, figura destacada del sansepolcrismo, s'adherí vivament al pensament de Benito Mussolini i en 1921 esdevingué el primer director de la Federació dels «Faci di Combattimento» de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional Feixista (PNF), essent-ne nomenat secretari polític a Milà. En 1927 publicà en la editorial feixista milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la qual era conseller, el llibre La redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica sindicale. Va crear la seva pròpia editorial a Milà sota el títol «Edizioni Vittoria». El 1929 va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a la caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota vigilància sospitós d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido Ciarroca va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts en els anys cinquanta encara seria viu.

***

Glòria Prades Nuño

- Glòria Prades Nuño: El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià) l'anarcosindicalista Glòria Prades Nuño. Era la filla major d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel Prades, militava en el republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a València (València, País Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en un «col·legi de senyoretes» aprengué les coses que s'estilaven (brodar, música, cultura general, etc.). Els propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son futur company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la fàbrica de joguines on treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de la patronal («pacte de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En arribar a Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la revolta de dones contra la pujada del preu del carbó («Revolta de Subsistències») de Barcelona i l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un centenar de dones a l'estació de França per a impedir la sortida d'un tren de reclutes amb destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant els anys vint va fer costat, contràriament a l'opinió del seu company, els grups d'acció confederals, on hi participava son germà Miquel Prades Nuño, del Sindicat del Transport de la CNT, exercint diverses tasques (observació, informació, enllaç, aixopluc, etc.). A partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el conseller Martí Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez. Des del seu lloc de cap de la centraleta de telèfons exercí un paper fonamental durant la resposta al cop militar feixista de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Robusté Parés i Enrique Rueda López (Rodín), s'entrevistà amb el president de la Generalitat Lluís Companys Jover i mantingué un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo Medrano Rivas, tot de cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels telèfons, sempre mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons Prades, va servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure ferida a l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig, però, així i tot, presidí la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord del Districte V de Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser vicepresidenta del Comitè Català d'Ajuda a Euskadi, presidí el Comitè Regional del PS i fou secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest partit. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on aconseguí reunir-se amb sos tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia suïcidat en 1936. S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el seu domicili es convertí en refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón. Glòria Prades Nuño va morir el gener de 1972.

***

Germinal Lelièvre i sa companya

- Germinal Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a La Fonderie (Allemond, Delfinat, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André Lelièvre. Sos pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago), obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère (País del Loira, França). Milità activament en el moviment anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i, després, en el Comitè de Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del «sindicalisme antiestatal». En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives per la I Circumscripció d'Angers (País del Loira, França) i obtingué quatre vot. En 1928 també va ser novament candidat llibertari. A finals dels anys vint, amb la gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la CGTU, es passà al Sindicat Intercorporatiu autònom que s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers de Trélazé i col·laborà en Le Libertaire. En els anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat erròniament com «dirigent de la cèl·lula comunista de Trélazé». Entre finals de 1927 i gener de 1929 fou secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del qual era Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas Lazarévitch per a fer una gira propagandística antibolxevic per la regió en nom de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup Llibertari d'Angers. En aquesta època també era candidat abstencionista. També va col·laborar regularment en Le Combat Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest periòdic un article reivindicant el dret a l'avortament)  i en Le Flambeau. En 1932 era secretari del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO). Com a lliurepensadors, atacà regularment les esglésies i el conservadorisme. Després de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la Unió Anarquista (UA), arran de les crítiques d'aquesta organització a la CGT-SR, cap a finals de 1936 s'afilià a la Federació Anarquista Francesa (FAF), el secretari a Trélazé de la qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Germinal Lelièvre va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

Continua...

---