Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 14 de març

Esdeveniments

Capçalera de l'Ariete Anarquista

- Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el «Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

***

Capçalera del primer número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione. Periodico socialista anarchico. Va ser editat per Errico Malatesta, que havia retornat a Itàlia clandestinament, i Adelmo Smorti va ser l'administrador i Ciro Bersaglia el gerent. Formaren part del comitè de redacció Luigi Fabbri, Benedetto Faccetti, Vivaldo Lacchini, Errico Malatesta, Emidio Recchioni i Eugenio Vitali. En seran col·laboradors Felicioli, Pietro Gori, Felice Vezzani, entre d'altres. D'aquest periòdic, fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En sortiren 18 números, l'últim el 12 de maig de 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

***

L'atemptat contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons el setmanari milanès La Domenica del Corriere del 23 de març de 1912

- Atemptat contra Víctor Manuel III: El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó de Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se «anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de març de 1937)

- Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat «Batalló de la Mort». Aquesta «força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime «Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El «Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

Batalló de la Mort

***

Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]

- Conferència de P. Fàbregas: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) l'economista i anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de la Generalitat de Catalunya, pronuncià la conferència Los factores económicos de la revolución española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), era l'octava d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest acte va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona. En la seva intervenció el ponent defensà les col·lectivitzacions industrials i agràries i la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any en castellà (Los factores económicos de la revolución espanyola. Conferencia pronunciada en el Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937) i en català (Els factors econòmics de la revolució; amb altres textos i amb un pròleg de Gonçal de Reparaz Ruiz).

Conferència de P. Fàbregas (14 de març de 1937)

***

Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)

***

Propaganda de la conferència de Lapeyre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se celebra, a la Sala Aragó de l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), organitzada per la Libre Pensée, una conferència de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre sota el títol «Où en sont nos libertés?» (On són les nostres llibertats?).

Naixements

Foto antropomètrica de Constant Magnani (ca. 1894)

- Costante Magnani: El 14 de març de 1854 neix a Cremona (Llombardia, Itàlia) –algunes fonts citen Pica d'Olma (?)– l'anarquista Costante Magnani, també conegut per Constant Magnani. Sos pares es deien Giovanni Magnani i Angela Mantoini. Desertor de l'exèrcit, passà a finals dels anys vuitanta a França, establint-se a París, on treballava en el seu ofici de sabater. Es relaciona amb els anarquistes Paolo Chiericotti (Ricotti) i Annette Soubrier –fou testimoni del seu matrimoni en 1885 a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. Per les seves activitats anarquistes, el 5 de juliol de 1887 va ser detingut, juntament amb Paolo Chiericotti, al seu domicili, al número 22 del carrer Norvins. Membre del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», el 31 de març de 1892 va ser detingut, en una gran agafada antianarquista, al seu domicili, al número 106 del carrer Lepic, i se li va decretar l'expulsió de França i enviat a Itàlia, on es trobaven des de 1891 sa companya i sos infants. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de Rémy Tourtet apareguda en el diari marsellès La Jeune République del 22 de febrer de 1878

- Rémy Tourtet: El 14 de març de 1856 neix a Sant Romieg (Provença, Occitània) l'anarquista Rémy Tourtet. Era fill de François Joseph Tourtet, cotxer, i de Marie Joséphine Rolland. Es guanyava la vida treballant com son pare, de cotxer de fiacre. El 3 de desembre de 1877 acompanyà amb el seu fiacre els duelistes Clovis Hugues, escriptor socialista, i Joseph Daime (Désiré Mordant), periodista bonapartista de L'Aiglon des Bouches-du-Rhône, a un bosc desert als afores de Marsella, lloc on es realitzà el combat a espasa i en el qual resultà mor Joseph Daime; com que va ser present en aquest duel engegat per una qüestió d'honor, fou testimoni en el judici contra Clovis Hugues que se celebrà el 21 de febrer de 1878 a l'Audiència de les Boques del Roine. En 1886 vivia al número 40 del carrer Vincent del barri de Mazargues de Marsella (Provença, Occitània). Molt lligat a l'anarquista Gaston Mazade, acompanyà Toussaint Bordat el juny de 1886 en una gira propagandística per Provença. En 1892 estava inscrit en el llistat d'anarquistes qualificat com «anarquista perillós». Arran de la repressió desencadenada entre 1893 i 1894, abandonà la militància i l'1 de desembre de 1896 va ser esborrat dels llistat de control d'anarquistes de la Prefectura de Policia. Rémy Tourtet va morir el 9 de febrer de 1927 a l'Hospital de Sainte-Marguerite del IX Districte de Marsella (Provença, Occitània). Cal no confondre'l amb el conreador Rémy Tourtet, nascut el 21 d'octubre de 1856 també a Sant Romieg.

***

Raphael Friedeberg (1912)

- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Dureau apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 29 de juliol de 1908

- Sylvain Dureau: El 14 d'abril de 1877 neix a Trouy (Centre, França) l'anarquista Sylvain Albert Dureau. Era fill de Josep Dureau, carreter, i de Louise Mallet. Es guanyava la vida treballant de xofer d'automòbil i de mecànic a París (França). El 14 de novembre de 1898 va ser cridat a files i llicenciat el 27 de setembre de 1899. El 28 de juliol de 1908 va ser detingut, juntament amb altres companys (Louise Duprat, Ernest Girard i Ernest Jacquart), per apallissar el 16 de juliol anterior el comissari de policia Kien al restaurant corporatiu «La Solidarité», al carrer Guersant de París, quan aquest volgué arrabassar uns cartells antimilitaristes i anarquistes que engalanaven el local. En aquesta època vivia al carrer Camille-Desmoulins de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1909, durant l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes i xofers de Levallois-Perret (Illa de França, França), membres del Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT) de París, havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, formà part del Comitè de Defensa Social (CDS). El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi», editat pel CDS, que reivindicava justícia per al «Cas Aernoult-Rousset» i feia una crida a la deserció dels soldats; aquestes 16 persones van ser processades i entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 jutjades per l'Audiència del Sena per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però totes van ser absoltes. Posteriorment s'adherí a la Federació Revolucionària Comunista (FRC), la qual el juliol de 1912 passà a anomenar-se Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquests anys milità en el Grup Anarquista del V i del XIII Districte de París i vivia al número 6 del carrer Wurtz del XIII Districte de París. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb altre company de la FCA, quan manava un automòbil que recorria els carrers parisencs portant grans cartells de convocatòria del míting de la FCA en favor del dret d'asil d'aquell mateix dia; aquest míting feia costat els anarquistes processats en el «Cas Bonnot» que havien albergat membres de la banda. Jules Barday, Lucien Belin i Léon Jahane, militants de la FCA, també van ser detinguts quan feien el mateix pels carrers parisencs. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a files i el 25 de maig de 1915 enviat a un taller militar a Bourges (Centre, França); l'1 de juliol de 1917 va ser destinat al I Regiment d'Artilleria i el 24 de febrer de 1917 va ser llicenciat. En 1919 era membre del CDS i assistia a les seves reunions. En 1921 també era membre de la Federació Anarquista (FA) i aleshores vivia al número 201 del carret Tolbiac del XIII Districte de París. El 5 de novembre de 1932 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Fourmatgeat. Aleshores treballava de gerent i vivia al número 4 de l'avinguda de la Porta de Pantin. En 1935 la policia el donà per desaparegut de la població d'Antony (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923

- François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 28 d'agost de 1910

- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per «violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la «Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàries Cris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Félix Monteagudo Colás

- Félix Monteagudo Colás: El 14 de març de 1885 neix a La Almunia de Doña Godina (Saragossa, Aragó, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Félix Florentino Monteagudo Colás –el segon llinatge a vegades citat erròniament de diferents maneres (Cobos, Soler, etc.)–, i que en premsa va fer servir el pseudònim de David Copperfield. Sos pares es deien Cecilio Monteagudo García, secretari del jutjat de La Almunia, i Joaquina Colás Lidón. Forner de professió, fou un dels organitzadors de la vaga general de 1904 a Saragossa i parlà, amb altres, en el míting central d'aquesta que se celebrà el 9 d'agost. En 1908 col·laborava des de Madrid (Espanya) en els periòdics anarquistes Liberación i Tierra y Libertad. En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica», va ser detingut. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la barcelonina Societat de Forners «La Espiga» en el «Congrés de Belles Arts» de Barcelona, fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1910, des de Saragossa, envià diners a Tierra y Libertad per al periòdic i per als presos. En aquest any mantingué una polèmica amb Adolfo Bueso García. El 10 de març de 1911 va ser condemnat per un consell de guerra a dos anys i quatre mesos de presó correccional per «injúries a l'exèrcit» per un article publicat en Tierra y Libertad arran de la «Setmana Tràgica» –el judici s'havia de celebrar el 29 d'agost de 1910, però no es va realitzar perquè es trobava «desaparegut». Durant 1912 restà pres a Barcelona (Catalunya). Milità en la Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. El 23 de gener de 1916 va ser detingut, amb altres companys (José Coral, Luis Pérez, Josep Puyolar, Martí Ricart, Guillem Riera i Patricio Torres), per «incitació a la vaga», després d'un míting de forners al seu local del carrer Guàrdia de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 representà els forners en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»), on es mostrà contrari a l'organització acordada per considerar-la centralista. El juliol de 1918 parlà en un míting organitzat per la Societat de Forners «La Espiga». En aquest any fou orador en diversos mítings i el setembre va fer al Centre Obrer de Barcelona la conferència «La misión de la mujer en la sociedad». A finals de 1918 va ser un dels oradors, amb Rosario Dulcet Martí, Ricard Fornells Francesch, Àngel Pallejà Vall, Joan Peiró Belis, Camil Piñón Oriola, Libertad Ródenas Domínguez i Josep Viadiu Valls, de la campanya de propaganda engegada després del Congrés de Sants per a explicar-ne els acords arreu de Catalunya. El desembre de 1918 havia de fer la conferència «Las nuevas orientaciones de la organización obrera» a Barcelona, però va ser suspesa per malaltia. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 representà els forners en el II Congrés Confederal de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. També va fer de mestre racionalista a l'escola de l'Ateneu de Sants, dirigida per Joan Roigé Rodó. Segons alguns era contrari a la militància d'intel·lectuals («no obrers») en la CNT i expulsà Federico Urales dels locals sindicals. A finals de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona sota l'acusació d'haver participat en els atemptats contra els patrons de fleca i de gastronomia Antoni Figueras i Josep Salvo, respectivament, però una setmana després va ser posat en llibertat sense càrrecs. En aquesta època figurava en el «Fitxer Lasarte» dels grups terroristes de la patronal com a «sindicalista perillós». En 1922 va fer mítings a Madrid en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores empresonat. El 2 de setembre de 1922 va fer la conferència «Orientaciones sindicalies» al Cercle Republicà Federal de Madrid, organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics i el Grup Sindicalista de l'Alimentació. El 3 de novembre de 1922, organitzada per la Secció de Perruquers i Barbers del Sindicat d'Higiene i Neteja, va fer la conferència contradictòria «El sindicalismo como único criterio de emancipación de la clase trabajadora», on la pugna va ser portada per Juan Ortega des de posicions purament anarquistes. El 30 de novembre parlà, en representació del Grup Sindicalista d'Arts Blanques, en un míting al Teatre Barbieri de Madrid, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, on també intervingueren Juan Gámez i Ángel Pestaña Núñez. El 7 de febrer de 1923 va fer la conferència «Historia de la Pedagogía» a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Aquest mateix any va ser orador amb Joan Peiró Belis i altres en un míting de protesta per l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat. El juny de 1923 va fer mítings, amb Artur Parera Mallí, Joan Peiró Belis, Camil Piñón Oriola i altres, a Madrid i Saragossa per explicar la vaga del sector del transport que es portava a terme a Barcelona i sobre el pistolerisme. En 1923 va ser detingut, juntament amb Manuel Buenacasa Tomeo, i assistí al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Lleida (Segrià, Catalunya). L'estiu de 1923 parlà en un acte dels forner i el setembre fou orador amb Ángel Pestaña Núñez i altres. El 20 de setembre de 1923 va ser detingut a Madrid i va ser posat el llibertat el 6 de desembre. A finals de gener de 1924 va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Manuel Buenacasa Tomeo i altres, quan exercia el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera. Entre 1925 i 1926 col·laborà en el setmanari El Productor. El novembre de 1933 va fer la conferència «Tácticas de la CNT» al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona. A principis de febrer de 1936 va ser empresonar per a complir sis anys de presó per penes que havia anant acumulant. Després de la guerra civil restà a la Península. En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Barcelona i condemnat a 30 anys de reclusió major. Un cop lliure a la dècada dels quaranta, molt malalt, va ser acollit per l'anarcosindicalista Josep Codina Riba, però morí poc després.

***

Necrològica de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1969

- Florenci Puig Simon: El 14 de març de 1895 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors Simon. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment visqué a Vilalièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Carcassona de la CNT. Florenci Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Émile Cottin

- Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistes Émile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i «trencador de vagues», sense èxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema: «L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de març

Esdeveniments

L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News

- Atemptat contra Alexandre II: El 13 de març –1 de març segon el calendari julià rus de l'època– de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) –la palabra volia significa en rus tant «llibertat» com «voluntat»–, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).

***

Capçalera de Nè Dio nè Padrone

- Surt Nè Dio nè Padrone: El 13 de març de 1910 surt a Pisa (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Nè Dio nè Padrone. Portava l'epígraf «Chi è povero è schiavo. Chi è governato è opresso» (Qui és pobre és esclau. Qui governa és opressor). Aquesta publicació s'edità per commemorar l'aniversari de la Comuna de París de 1871 i la mort de Giuseppe Mazzini, esdevinguda tres dies abans. L'editor responsable fou Egidio Sivieri i va ser imprès a la Tipografia Cooperativa «Germinal» de Pisa. Portà textos de Mikhail Bakunin i de Vincenzo Morello.

***

Revolta de les subsistències

- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.

***

Capçalera de L'Idée Anarchiste

- Surt L'Idée Anarchiste: El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars –dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat–, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.

***

Capçalera del primer número de Prometeo

- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de març de 1955

- Festival «Iberia»: El 13 de març de 1955 se celebra al Cine Espoir de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un festival dominical organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte consistí en la representació de la comèdia teatral ¿Quién me compra un lío?, a càrrec el grup teatral «Iberia», i de l'actuació del duo de cant hispanoamericà «Los Sotos».

Naixements

Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

- Maximilien Luce: El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós «Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

***

Foto policíaca de Paul Dupit (2 de juliol de 1894)

- Paul Dupit: El 13 de març de 1874 neix al XVII Districte de París (França) el sospitós d'anarquista Paul Léon Dupit. Sos pares es deien François Dupit, negociant, i Marie Clémentine Aimée Petier. Vivia a casa dels pares, al número 10 del carrer Poncelet, ja que sos pares havien estat agraciats amb una petita herència. En morir els pares, treballà com a mosso de magatzem, al número 5 del carrer Auber, i, segons la policia, vivia a les costelles dels altres. El 5 de setembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «robatori», però sortí en llibertat provisional. A partir de juliol de 1893 visqué al número 45 de l'avinguda Ternes, però a partir de juliol de 1894 es trobava sense domicili fixe. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un manament d'escorcoll i de detenció de son germà Henri Dupit per pertinença a «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, en el marc d'una gran agafada antianarquista, la policia es personà al domicili de son germà, al número 2 del carrer Vivienne, i trobà Paul ocupant l'habitació que son germà Henri havia deixat després d'haver partit el vespre abans cap a Sèvres (Illa de França, França). La policia trobà en l'escorcoll diversos papers, una clau falsa i una quinzena de cartutxos de revòlver. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i ni tant sols saber que era això de «l'anarquia». L'endemà, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon com a «anarquista». En una nota de juliol de 1894 la Prefectura de Policia indicà que Paul Dupit no estava controlat pels serveis de seguretat i que no figurava com a anarquista, ben al contrari que son germà Henri Dupit –implicat aquell any en el cas del grup anarquistes de desvalisadors al voltant d'Émile Spannagel i la seva «Banda del Point du Jour». Denunciat per «vagabunderia» i per «associació criminal», Paul Dupit va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, però el 6 de juliol d'aquell any va ser posat llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 4 de novembre de 1895 vivia al número 96 de l'avinguda Villiers i treballava de comptable. El 28 de novembre de 1895, per mor dels seus antecedents judicials, va ser enrolat en el II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. El 24 de setembre de 1897 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El 27 d'octubre de 1898 va ser llicenciat de l'exèrcit. El 8 de novembre de 1899 vivia al número 97 del carrer Sainte-Catherine de Bordeus (Aquitània, Occitània). El 19 d'abril de 1899 s'instal·là a Saint-Louis (Senegal, Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal), com a empleat de l'empresa Delmas de Bordeus. El 20 de gener de 1906 es casà al XIV Districte de París amb Marie Marguerite Maisondieu. En aquesta època treballava de negociant i vivia al número 46 del carrer Saint-Lazare de París. El 8 d'agost de 1914 va ser llicenciat per «acuïtat visual insuficient» en la revisió mèdica militar de Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal). Entre 1915 i 1916 fou representant de la companyia de tabacs «La Régie» per a l'Àfrica Occidental Francesa. El 20 de juliol de 1917 tingué una llicència militar de tres mesos a Bordeus i l'1 de novembre de 1920 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mammolo Zamboni

- Mammolo Zamboni: El 13 de març de 1882 neix a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després feixista, Mammolo Zamboni, que va fer servir el pseudònim Anteo. Sos pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons econòmiques va interrompre els seus estudis en quart de primària, però va aconseguir una important cultura autodidacta. Tipògraf de professió, ja de molt jove s'integrà en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una carta en el diari L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia) en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a residència forçada. Participà activament en la propaganda llibertària a la seva zona i rebia i difonia la premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat Obrera, on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia socialista. Participà en mítings i debats públics sobre diversos temes, com ara les condicions laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, contra l'assignació de residència, etc. Membre del Comitè de Propaganda dels Tipògrafs, formà part de la secretaria de la Cambra del Treball en el seu període constituent. S'integrà en la redacció del setmanari anarquista bolonyès Il Popolino, que sortí el gener de 1903 i on signà sota el pseudònim Anteo, però que deixà de publicar-se després del seu tercer número. En 1901 va ser fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni, amb qui acabà casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos fills Assunto i Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no batejà cap dels fills. Cap el 1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer Fondazza de Bolonya, la «Impremta Zamboni», que també funcionà com a editorial. Durant la Gran Guerra fou partidari de la no intervenció i es retirà de la política activa. Durant la postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito Mussolini, Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per qüestions econòmiques, al moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva oposició a la guerra, freqüentà assíduament els ambients feixistes locals i donà suport el moviment feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint l'impressor oficial de la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou accionista i soci fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En 1923 edità el periòdic humorístic Il Canto della Mosca. En aquesta època es definia com «anarquista i feixista». El 31 d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació arran de l'atemptat fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), la responsabilitat del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat per la multitud i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser processat per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola Tabarroni, sa cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico. Després d'una investigació llarga i contradictòria, Viola i Assunto van ser posats en llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal Especial per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini, condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, i Lodovico va ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista Roberto Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs presentat al Tribunal Especial per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a través de Leandro Arpinati, un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo Zamboni i de la seva família i la manca de proves amb la qual va ser condemnat. Alhora, va tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son fill Assunto, exiliat a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la família a canvi de la seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo Zamboni va ser indultat a través d'un decret reial i posat en llibertat el 24 de novembre de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també aconseguí la gràcia. Després d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva incontestable innocència, fins i tot la més problemàtica del fill, després de la II Guerra Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31 ottobre 1926-31 ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e della sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida d'Anteo, reobrint novament el tema. En aquesta època se separa de Viola Tabarroni. Acostant de bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys quaranta fundà la «Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA), nom inspirat en la seva nova companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de publicacions i a la difusió d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi, Nikolai Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus, Oscar Wilde, etc.). Entre els seus escrits podem destacar Il canzoniere sociale (sd), L'occhio nell'alcova. Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire (1946), Del metodo anarchico (1948), Construire l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti (1951). També va traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore, etc.). Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11 d'agost de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser incinerat. La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Mammolo Zamboni (1882-1952)

***

Necrològica de Vincenzo Venchierutti apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 12 de gener de 1963

- Vincenzo Venchierutti: El 13 de març de 1887 neix a Udine (Friül) l'anarquista Vincenzo Venchierutti, conegut com Venchi. Emigrà als Estats Units i s'establí a Filadèlfia (Filadèlfia, Pennsilvània, EUA), on milità en el moviment anarquista italià. En 1916, des de Filadèlfia, estava subscrit al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. Posteriorment s'establí a Needham (Norfolk, Massachusetts, EUA) i finalment a Miami. Sa companya fou la costurera anarquista Gabriella Antolini Pomilia (Ella Antolini). Vincenzo Venchierutti va morir sobtadament el 29 de desembre de 1962 a Miami (Miami-Dade, Florida, EUA). Deixà entre els seus papers una carta de comiat, escrita l'octubre de 1961, on reafirmava el seu ateisme i la confiança en l'humanisme.

***

Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982

- Joan Jové Vallès: El 13 de març de 1897 neix a Les Oluges (Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Sos pares es deien Ramon Jové i Manuela Vallès. Pagès a Cervera (Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau Puig Alegre (Espartaco Puig), Pablo Rodríguez Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de Catalunya. Participà activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del Centre Cultural Llibertari en els moments més durs de la repressió i en 1923 col·laborà en La Revista Blanca. En 1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera Martín, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles Racionalistes (FRER), institució que presidí. En 1934 acceptà la proposició d'un empresari, simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un taller de foneria on es podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució jugà un paper important en les col·lectivitzacions agràries a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí amb sa companya Rita Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal, Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la CNT. Joan Jové Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània).

***

Requisitòria de Manuel Miguélez González publicada en Gazeta de Madrid del 15 de maig de 1934

- Manuel Miguélez González: El 13 de març de 1900 neix a Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Miguélez González, conegut com Francés. Sos pares es deien Francisco Miguélez i Celestina González. En 1915 vivia a Vega de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya) i va ser condemnat per un delicte de pesca fluvial. Miner de professió, vivia a Fabero (Lleó, Castella, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser buscat per les autoritats per la seva participació com a membre del Comitè Revolucionari pels fets insurgents de l'11 de desembre de 1933 a Fabero i passà a la clandestinitat. En 1936, des de la presó de Lleó, col·laborà en Tierra y Libertad. Va ser agraciat per l'amnistia del 21 de febrer de 1936. Durant la guerra civil, va ser capità de les milícies de La Pola de Gordón i comandà el Batalló Confederal 206. Assistí com a delegat delegat, amb Felipe Cañón, de les milícies de La Pola de Gordón al Ple Comarcal de Lleó celebrat el 18 de novembre de 1936 a Villamanín (Lleó, Castella), el qual presidí. Patí un greu accident al coll de Villamanín a Cármenes quan l'automòbil en el qual viatjava es va despenyar, sinistre que el deixà invàlid. Patí durament l'exili, agreujat pel seu estatut de mutilat de guerra, passant la major part de sa vida hospitalitzat, i milità en la CNT i en la Lliga de Mutilats de Bordeus, població on residia. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou l'anarcosindicalista Gumersinda Carbajal, que patí presó i desterrament en 1933 i 1934. Manuel Miguélez González va morir el 3 d'abril de 1956 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

José Ramón Arana

- José Ramón Arana: El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i comunista, José Ruiz Borau, més conegut sota el pseudònim de José Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran de la mort per tuberculosi de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara, s'instal·là amb sa família a Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta José Luis Borau– muntà un taller-acadèmia de tall i confecció, però el projecte no reeixí i sa família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet hagué de posar-se a treballar en diferents feines (impremtes, comerços, tallers, oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món de la tauromàquia. En els anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria «Can Girona» –a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions SA)–, al Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui tindrà cinc infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus llibertaris i es creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926 col·laborà amb versos en la revista Pluma Aragonesa. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on entrà a fer feina com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident provincial de la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquesta època fou fundador i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936, quan el cop militar feixista, es refugià amb sa família a Monegrillo. Durant els primers moments de la guerra fou milicià en la «Columna Durruti», però després, amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la reorganització d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El 8 de desembre de 1936, quan ja s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser nomenat en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i, més tard, d'Hisenda en el Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat «Consell d'Aragó»), institució de la qual arribà a ser vicepresident. També ocupà nombrosos càrrecs en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives Regionals del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT d'Aragó, caixer del Banc d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat interventor d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En aquesta època entaulà relació amb l'escriptora i periodista María Dolores Arana Ilarduya (Marixa), de qui posteriorment prengué el llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de la primera, que sortí amb el seu nom real, i de les dues que signà amb el pseudònim de Pedro Abarca. Un viatge a la Unió Soviètica entre abril i maig de 1937 en representació del Consell d'Aragó per a les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer llibre, Apuntes de un viaje a la URSS (1938; anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de Lleida UHP). De tornada d'aquest viatge, s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu Comitè Regional d'Aragó. En aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de contes, El tío Candela. Cuentos de la Segunda Guerra de Independencia (1938); i una obra de teatre, El viejo, la vieja y el olmo (1938). També col·laborà en periòdics comunistes (UHP, Vanguardia, etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó, l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del Comissariat de la 44 Divisió de l'Exèrcit republicà i a partir de 1938 començà a participar en missions especials del Ministeri de Defensa a França, essent nomenat cap del Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant Sebastià), que a partir d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es trobava a França i va ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on aconseguí fugir. A França tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills amb María Dolores Arana Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista quàquera Margaret Palmer, embarcà des de Marsella amb La Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo, amb sa nova companya, abandonant la seva esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes morí quan encara no tenia dos anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya). Després d'una breu estada a l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico), marxà cap a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on publicà el seu llibre de poemes Ancla (1941). Després d'un intent d'establir-se a  Cuba, el 14 d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel Andújar, arribà a Veracruz (Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i Federico Arana. A la Ciutat de Mèxic (Mèxic) començà a publicar obres poètiques, com ara A tu sombra lejana (1942) i creà col·leccions (Cuadernos del Destierro) i revistes, com ara Aragón. Gaceta mensual de los aragoneses en México (1943-1945), Ruedo Ibérico (1944), Las Españas. Revista literaria (1946-1956) –fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i que serà una de les més importants de l'exili republicà–, Crisol (1953-1960) o Diálogo de las Españas (1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció «La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà l'assaig Politiquería y política. Es guanyà la vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser novel·lada per Simón Otaola en la seva obra La librería de Arana. Historia y fantasía (1952), i més tard treballà en l'editorial González Porto. A començament de la dècada dels cinquanta entaulà una nova relació amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de música i regentava una pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de desembre de 1960 i tingué un altre fill (Miguel Veturián)  –Elvira Godàs no conegué l'existència de sa família espanyola fins 16 anys després. En 1950 publicà el seu recull de contes El cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951 s'edità el drama rural de fort contingut social Veturián. En 1968 se li va diagnosticar un càncer i, després de 13 dies internat al Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els tràmits per tornar a Espanya. A finals de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972 retornà a la Península i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de les obres citades, és autor de Fantasmas (1949), Por un Movimiento de Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el nom col·lectiu de Las Españas), Esta hora de España. Contestación a una encuesta de «Ibérica» (1957), Antonio Machado y Pablo Casals (1957), Romance del ciego Viroque (1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones españolas (1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos los cuentos (1980, pòstuma) i Poesías (2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can Girona. Por el desván de los recuerdos, primera part d'unes memòries novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la dictadura de Primo de Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no tingueren continuació a causa de la seva mort. José Ramón Arana va morir, a conseqüència del càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la clínica Quirón de Saragossa (Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya), al costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009 a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.

José Ramón Arana (1905-1973)

***

Gabriel Aspas Argilés

- Gabriel Aspas Argilés: El 13 de març de 1912 neix a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers. Gabriel Aspas Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Necrològica de Josep Guiraud Pujol apareguda en la revista barcelonina Polémica de maig de 1988

- Josep Guiraud Pujol: El 13 de març de 1912 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Josep Guiraud Pujol, conegut com Pollença, Pollensa o J. Pollensa (aquest últim pseudònim el va fer servir en la premsa). Era fill d'Alexandre Guiraud i d'Isabel Pujol. Fill d'una família benestant progressista, s'establí a Barcelona (Catalunya) per estudiar periodisme a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment llibertari i s'afilià a la Secció de Periodisme del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Posteriorment, durant uns mesos, fou corresponsal de guerra en a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front d'Aragó. Va ser nomenat secretari de la Conselleria d'Economia i del departament de Proveïments de la Generalitat de Catalunya. Col·laborà regularment en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat director al final de la guerra. En 1939, quan el triomf era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, on va romandre tota la II Guerra Mundial. Durant la postguerra participà en reorganització de la CNT de l'exili i, arran de l'escissió de 1945, defensà les posicions de la tendència «col·laboracionista». Instal·lat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), ajudà nombrosos companys a passar a la Península i ell mateix hi va realitzar nombroses missions orgàniques clandestines. Amb sa companya, Dolors Antonieta Calderer, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili de la tendència «reformista». Entre 1957 i 1961 defensà la unitat d'acció amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Confederal, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, España Libre, Espoir, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Josep Guiraud Pujol va morir el 17 d'abril de 1988 al seu domicili d'Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Francisco Gómez Núñez

- Francisco Gómez Núñez: El 13 de març de 1912 neix a Viveiro (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista, i després comunista, Francisco Gómez Núñez, conegut com Penabad i Trotsky. Era fill de Francisco Gómez Fernández i de Dolores Núñez Pérez. Mariner de professió, durant els anys republicans milità en el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Viveiro de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 era vocal del Sindicat Pesquer de Celeiro (Viveiro, Lugo, Galícia) de la CNT. Va ser un dels que intentà la resistència contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i el 20 de juliol hagué de fugir a la Corunya (La Corunya, Galícia) i després, un cop fracassà la resistència, cap a les muntanyes, amb el ferrer anarquista José Neira Fernández (O Nera), qui va organitzar el primer grup guerriller gallec. Va ser jutjat en rebel·lia per les autoritats franquistes a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1942 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Cap el 1945, després de la mort de José Neira Fernández, s'integrà en la III Agrupació Guerrillera, lluitant en una partida comandada per Ramón Rodríguez Valera (Curuxás) que operà a la Terra de Melide (La Corunya, Galícia) i a A Ulloa (Lugo, Galícia), i posteriorment en la IV Agrupació Guerrillera, en el grup de Leonardo Gómez Pérez (Trancas). En 1946 tingué un enfrontament a Palas de Rei (Lugo, Galícia), on no resultà ferit, i va ser acusat per les autoritats franquistes d'un atracament el juny d'aquell any a Moeche (La Corunya, Galícia). Necessitats d'evacuació, durant la nit del 13 de desembre de 1946 formà part del grup de 22 guerrillers que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo, Galícia) a bord del pesquer Santa Teresa, 18 dels quals desembarcaren el 20 de desembre a Baiona (Lapurdi, País Basc); l'endemà van ser traslladats per les autoritats franceses al camp de concentració de Merignac (Bordeus, Aquitània, Occitània). A l'exili visqué a Lió (Arpitània) i a Grenoble (Delfinat, Arpitània). El 30 de març de 1957 es casà a Lió amb Isabel Valle Madroñal. Francisco Gómez Núñez va morir el 9 d'agost de 1995 a Tullins (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Viveiro.

Francisco Gómez Núñez (1912-1995)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de març

Esdeveniments

Capçalera de Cultura Proletaria

- Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklyn (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.

Naixements

Notícia de la detenció de Jacques Peillon, i altres companys, apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 20 de novembre de 1882

- Jacques Peillon: El 12 de març –algunes fonts citen erròniament el 12 de maig– de 1845 neix a Saint-Genis-Laval (Lió, Arpitània) l'anarquista Jacques Peillon. Era fill de Pierre Peillon, conreador, i de Marie Dumand. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic a Lió i visqué, fins a la seva mort, al número 34 del carrer Sébastien Gryphe del VII Districte de Lió. A principis de la dècada dels vuitanta, fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la regió i la qual, per l'abril de 1881, s'escindí entre socialistes i anarquistes. L'agost de 1881, durant la campanya electoral, fou el signant de dos cartells que van ser aferrats pels carrers de Lió on es feia una crida a l'abstenció. En aquesta època defensa l'abstenció en diferents reunions polítiques, moltes de les quals presidí, i on apel·là a la violència, i col·laborà com a redactor en el setmanari anarquista lionès L'Étendard Révolutionnaire. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) de l'agost anterior i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre anterior a Lió. El 8 de gener de 1883 va ser jutjat, dins de la I Categoria («afiliat a una associació internacional la finalitat de la qual es suspendre el treball, abolir el dret de la propietat, la família, la pàtria, la religió i haver comès també un atemptat contra la pau pública»), pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat «Procés dels 66». Durant els seus interrogatoris el desembre de 1882, havia declarat haver estat el tresorer de la subscripció, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, que arreplegà 31,50 francs, destinada a comprar un «revòlver d'honor» a Pierre Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març de 1882 havia disparat contra el seu patró Bréchard a Roanne (Forez, Arpitània); també confessà el nom de la persona que va comprar el revòlver, fet pel qual alguns companys l'acusaren de delator i confident de la policia i demanaren la seva expulsió de la FRRE. Durant el judici declarà que no havia format part de cap associació internacional, però va dir: «Vaig ser anarquista ahir, ho soc avui i ho seré demà, sigui quina sigui la vostra decisió». El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de prohibició dels drets civils. Sa companya fou Claudine Jumeaux. Jacques Peillon va morir el 21 de gener de 1891 a l'Hospital de la Creux-Rousse del IV Districte de Lió (Arpitània).

Una escena del «Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov

- Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per «utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut «il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Laurent Audier apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 5 de setembre de 1885

- Laurent Audier: El 12 de març de 1859 neix a La Destroça (Puegpin, Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista Eugène Laurent Audier. Era fill de Nicolas Audier i de Lucie Joséphine Lect. Es guanyava la vida treballant d'obrer vidrier. En 1895 era secretari d'un comitè electoral de la 17 Secció de Marsella (Provença, Occitània) en suport de la candidatura d'Alexandre Lantheaume a les eleccions municipals complementàries per reemplaçar un regidor municipal dimissionari. Després d'un temps a Barcelona (Catalunya), cap el 1901 retornà a Marsella. Entre 1909 i 1914 treballà a la vidrieria Werminck a La Madrague de Montredon de Marsella, on milità en el Sindicat del Vidre. Entre 1909 i 1913 col·laborà en el periòdic La Voix des Verriers, òrgan de la Federació Nacional de Treballadors del Vidre (FNTV). Entre el 15 i el 19 de juny de 1909 assistí al XIII Congrés de l'FNTV celebrat a Le Tréport (Normandia, França). L'agost de 1910 participà, amb altres companys de la Secció Federal del Sudest de l'FNTV (Lechien, F. Marlin, Sigoird, Joseph Sigward, Varrennes, etc.), en un congrés internacional de sindicats vidries convocat a París per la federació. Vivia, amb sa companya Marie Léonie Antoinette Belleudy i sos tres infants, a Grotte Rolland de Marsella. El febrer de 1912 va ser fitxat per la policia com a «assidu treballar i bon enraonador», a més de «ardent propagandista de les idees revolucionàries i antimilitaristes» i un dels membres més actius del grup anarquista fundat per Gaëtane Antonsanti a La Madrague (Fouque, Mino, Nutti, Oddo, Pequinot, Rodier, Trotta, etc.). En 1927 era síndic del consell sindical del «Comitè del Sou de les Escoles Laiques i Amics de la Instrucció Pública» de la zona de La Madrague de Montredon. Laurent Audier va morir el 5 de gener de 1940 al seu domicili, al número 2 del bulevard Petit Nice de la Madrague de Montredon, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Bonnard apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 24 de gener de 1894

- Alexandre Bonnard: El 12 de març de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Alexandre Joseph Bonnard, conegut com Brière i Le Père Peinard. Sos pares, no casats, es deien Jean Baptiste Édouard Bonnard, adober i cotxer, i Jeanne Marque Arsène Petit, modista i cosidora, i el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 21 de març de 1867 al V Districte de París. Es va criar als hospicis parisencs. Es guanyava la vida com a obrer sabater. Fitxat com a anarquista, en 1888 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per diferents delictes a tres anys de presó i a 10 anys de residència obligada. A partir de novembre de 1892 va ser contractat i albergat pel sabater anarquista Alphonse Ochart al XIII Districte de París. El 22 de gener de 1894 ambdós van ser detinguts al domicili comú, al 38 del carrer de l'Espérance; escorcollat aquest, es van trobar periòdics anarquistes (Le Père Peinard, Le Prolétaire, La Révolte) i fullets revolucionaris. A començaments de segle figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Establert a Picardia, en els anys trenta venia pels carrers el setmanari comunista llibertari Germinal. Alexandre Bonnard va morir el 29 de desembre de 1940 a Bailleval (Picardia, França).

***

Notícia de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 2 de maig de 1892

- Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Sos pares es deien Louis Seyssel, fabricant de tul, i Louise Matheron, teixidora. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser dels últims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). El 13 de juliol de 1899 es casà al I Districte de Lió amb l'empleada Marie Marthe Doutre. En aquesta època treballava d'empleat de comerç i vivia amb sa mare, ja vídua i llibretera d'ofici, al número 8 del carrer Merciere. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Le Bourbasquet (2 de juliol de 1894)

- François Le Bourbasquet: El 12 de març de 1869 neix a Gournay (Saint-Avé, Bro Gwened, Bretanya) l'anarquista François Marie Le Bourbasquet. Sos pares, guardabarreres ferroviaris a Gournay, es deien Jean Marie Le Bourbasquet i Marie Catterine Loisel. Es guanyava la vida com a mosso en una perruqueria. El 29 de març de 1888 assistí a una reunió convocada per la Cambra Sindical de Carregadors i la Lliga contra les Oficines de Contractació celebrada a la Borsa del Treball de París (França), a la qual assistirien unes cinc-centes persones, de les quals un centenar eren dones, per demanar la supressió de les oficines de contractació. En sortir-ne, un grup d'uns tres-cents dels assistents es manifestaren, al crit de «Mort als explotadors!» i cantant cançons revolucionàries, pels carrers del Mercat Central d'Abastaments i algunes oficines de col·locació resultaren destruïdes. Va ser detingut, juntament amb un cuiner anomenat Carrat, sota l'acusació d'haver trencat el rètol d'una d'aquests oficines de contractació situada al número 123 del carrer Saint-Honoré; gràcies a les gestions de Joffrin, vicepresident del Consell Municipal, va ser posat en llibertat l'endemà. En 1889 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt en la revisió mèdica. Encara que considerat com a no militant, figurava en un llistat d'anarquistes de la policia i l'abril de 1892 vivia al número 56 del carrer Reims. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran agafada, juntament amb altres 153 anarquistes, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció Pasques demanà informacions sobre la seva persona a la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota sobre la mort d'Alvina Chambon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de febrer de 1923

- Alvina Chambon: El 12 de març de 1886 neix a Lo Brinhon (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Marie Sophie Alvina Chambon. Sos pares es deien Jean François Regis Chambon, conreador, i Sophie Faure, Domestica. Milità activament en el moviment anarquista parisenc. Estava casada amb Jean Chapuy. Alvina Chambon va morir el 15 de febrer de 1923 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Necrològica de Gregorio Benet Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1968

- Gregorio Benet Martínez: El 12 de març de 1887 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Gregorio Benet Martínez. Sos pares es deien Ramón Benet Martínez i María Martínez Galdón. Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya Maria Cros. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Sa companya fou María Cros. Gregorio Benet Martínez patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Bernardo Aladrén Monterde

- Bernardo Aladrén Monterde: El 12 de març de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Bernardo Aladrén Monterde. Quan tenia set anys sa mare, Tomasa Monterde Vidal, va morir de tuberculosi pulmonar i dos anys després, com que son pare Felipe Aladrén Soro va ser empresonat, fou ingressat a instàncies de l'àvia paterna a l'Hospici Provincial («Hogar Pignatelli»), on va romandre fins a fer els 15 anys. En sortir de l'hospici treballà de tipògraf, professió que havia aprés a l'internat. Començà a militar en la Joventut Rebel, organització juvenil del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, de la qual va ser president entre 1915 i 1918. El març de 1920 s'afilià al Cercle Republicà Autonòmic de Saragossa, però mesos després es donà de baixa. Aquell mateix any participà en la creació el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va presidir fins el 1923. Posteriorment s'afilià en l'Agrupació Socialista (AS) de Saragossa del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la qual va representar en el Congrés Extraordinari de 1927 i en el XII Congrés de 1928, com a delegat de l'AS de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), d'aquest partit polític. Entre 1927 i 1932 fou vocal del Comitè Nacional del PSOE. En 1927 assistí com a delegat de diverses societats obreres saragossanes al Congrés Extraordinari de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1929 va ser nomenat president de la Federació Gràfica de l'UGT i en 1930 president de la Federació Local d'aquest sindicat socialista i de l'AS saragossana. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament republicà de Jaca de desembre de 1930. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va ser elegit regidor municipal de Saragossa. Responsable de la minoria socialista, presidí la Comissió de Foment i fou segon tinent d'alcalde. Quan el maig de 1931 es creà la Federació Provincial de l'UGT, en va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1936. Entre 1931 i 1932 va ser vocal del Comitè Nacional de l'UGT en representació d'Aragó. En 1932 fou vocal del Jurat Mixt d'Arts Gràfiques i president del Jurat Mixt de Treball Rural. En les eleccions generals de 1931 va ser candidat provincial del PSOE, però no resultà elegit. El febrer de 1933 participà, en representació de l'AS saragossana, en el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Aragoneses Socialistes. En 1934 presidí l'AS de Saragossa i entre abril i maig d'aquell any restà empresonat com a membre del Comitè de Vaga, que s'havia convocat l'abril a Saragossa per la CNT i l'UGT. A finals de novembre de 1934 va ser novament detingut per la seva participació en el moviment revolucionari. Arran del triomf del Front Popular, el 21 de febrer de 1936 tornà al seu càrrec de regidor, participant en la constitució de la nova Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Saragossa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en les reunions entre anarquistes, que demanaven armes al poble, i socialistes, que es negaven a donar-les. Dies després, quan l'aixecament triomfà, va ser detingut per un escamot de falangistes. Bernardo Aladrén Monterde, sense judici, va ser assassinat el 9 d'agost de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) d'un tret al cap i llançat en una fossa comuna del cementiri saragossà de Torrero. Deixà vídua, Asunción Maza Lalaguna. El febrer de 1941 encara va ser jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Saragossa. En 2002 es creà la «Fundació Bernardo Aladrén», lligada a l'UGT d'Aragó. En 2007 Cándido Marquesán Millán publicà el llibre La vida dura de un socialista zaragozano: Bernardo Aladrén.

***

Foto antropomètrica de Joan Bertran Lagrifa (4 de juny de 1914)

- Joan Bertran Lagrifa: El 12 de març de 1893 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Baptista Benet Bertran Lagrifa. Sos pares es deien Teodor Bertran González, fuster, i Anna Lagrifa Bas. El 4 de maig de 1910 emigrà al Rosselló (Catalunya Nord) i treballà successivament com a obrer de fleca a les poblacions rosselloneses del Voló (16 mesos), Sureda (un any), Bages (sis mesos) i Perpinyà (des de l'1 de juny de 1914). Cap el 1918 canvià de professió i esdevingué xofer d'automòbil al servei de son germà Jaume Bertran Lagrifa, negociant de vins. Vivia al número 32 del carrer Grande la Réale de Perpinyà i era membre del Centre Espanyol, presidit per son germà. Segons un informe policíac del 31 de juliol de 1919, va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista, propagandista, bolxevic, violent» i que aprofitava la seva situació de xofer per a introduir i distribuir fullets anarquistes pertot arreu, juntament amb els companys Pedro Ferrer López, Recadero Gandol Pinsach i José Miguel Albareda. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ugo Bonacini

- Ugo Bonacini: El 12 de març de 1893 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família, segons la policia, de «tendència extremista». Sos pares es deien Augusto Bonacini i Massimilla Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per «pertorbació dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos sense permís». Era membre de la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de Mòdena i del grup anarquista local. En 1912 emigrà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), però a començament de 1914 retornà a Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a Sospèl (Provença, Occitània), en les obres de la línia fèrria Niça-Cuneo. Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de Subsistència de Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les autoritats militars informaren que estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a terme «activa propaganda revolucionària» dins de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues i manifestacions i formà part de l'oficina de col·locació de la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època també col·laborà en el periòdic quinzenal La Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista. Amb Vittorio Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva del Fascio Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa activitat propagandística a Mòdena i a la seva regió. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del robatori d'unes metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de Mòdena per a defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres, després de la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena; jutjat, va ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia, continuà «professant les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941. Després de la II Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta retornà al seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de 1968 a Cavezzo (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13 de desembre de 1921

- Claudius Gillot: El 12 de març de 1896 neix a Givry (Borgonya, França) el sindicalista comunista i després anarquista Claudius Gillot. Sos pares es deien Claude Gillot, vinyater a Barizey (Borgonya, França), i François Dupuis, jornalera. Es guanya la vida fent de botoner i el 9 de maig de 1918 es casà a Méru (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Antin Angèle Heinerance. Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de Méru. En aquesta època estava afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en 1922 el prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la secció comunista. No obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le Travailleru du Nord-Est el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista de Méru, creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el volgué jutjar per «atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat», però no es va presentar. Claudius Gillot va morir el 28 de setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França).

***

Necrològica de Francesc Giné Ribera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 d'octubre de 1989

- Francesc Giné Ribera: El 12 de març de 1897 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Giné Ribera. Sos pares es deien Francesc Giné i Magdalena Ribera. Milità des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la guerra civil, com a encarregat de vendes, fou membre del comitè d'empresa del taller metal·lúrgic col·lectivitzat on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT de l'exili a la regió parisenca. En 1956 s'arrenglerà amb els «ortodoxes». Cap el 1983 retornà a Terrassa. Francesc Giné Ribera va morir el 30 d'agost de 1989 al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat l'endemà.

***

Notícia de l'acomiadament de Roméo Tailler apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de juliol de 1936

- Roméo Tailler: El 12 de març de 1901 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Roméo Camille Tailler. Sos pares es deien Clément Honoré Tailler, controlador d'autobusos, i Julie Marie Joséphine Planet, tendera. Es guanyava la vida com a impressor tipogràfic. L'1 de juny de 1922 es casà al V Districte de París amb la gelatera Marie Théodora Jossaume, de qui es va divorciar el 21 de gener de 1929. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Étienne du Mont, treballava a la impremta «L'Union» i formava part de les Joventuts Sindicalistes. En 1925 participà en una subscripció de suport econòmic al periòdic Le Libertaire. Entre 1926 i 1927 fou el gerent del butlletí Veglia, òrgan dels anarquistes italians exiliats a França dirigit per Virgilia d'Andrea. Es va presentar com a llibertari a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció (Combat i La Villette) del XIX Districte de París. El 7 de maig de 1932 es casà al V Districte de París amb la barretaire de senyores Charlote Élise Marie Daligault. En aquesta època vivia al número 7 del carrer de Lanneau. Col·laborà en la cooperativa obrera «La Fraternelle», fundada per Sébastien Faure, i fou el que va compondre tipogràficament gran part de L'Encyclopédie anarchiste finalitzada en 1934. A mitjans dels anys trenta fou membre de la comissió de control del grup «L'Entr'aide», amb R. Cirou, Hodet, Roger Gouttière, Y. Pottier i Edouard Tournoud, entre d'altres. En 1936, juntament amb Georges Novion, va ser acomiadat per les seves activitats sindicals de la impremta del periòdic L'Émancipation de Saint-Denis (Illa de França, França) i en 1938 treballava a la rotativa de Le Peuple. En aquests anys va fer costat Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys cinquanta era tresorer del grup «Les Amis de Sébastien Faure» i vivia al número 29 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París. En els seus últims anys visqué a Palaiseau (Illa de França, França). Roméo Tailler va morir el 5 de juliol de 1976 a Suresnes (Illa de França, França).

***

Necrològica de Gregorio Arnal Barón publicada en el periòdic tolosà Espoir del 6 de febrer de 1977

- Gregorio Arnal Barón: El 12 de març de 1903 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Arnal Barón. Sos pares es deien Pedro Arnal i Matilde Barón. Emigrà a Catalunya a la recerca de feina, on treballà de ferrer i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Antonia Cereza, de Binaced (Osca, Aragó, Espanya), amb qui tingué set infants. Durant la Revolució, fou un dels responsables de la col·lectivitat de Binaced i la dirigí durant l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. També fou membre, amb Joaquim Feixas Costa i Artur Forner Serra, del Comitè Revolucionari de Casserres (Berguedà, Catalunya) i d'Avià (Berguedà, Catalunya). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya i cinc infants a França. Durant un bombardeig de l'aviació alemanya a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) una filla morí i els altres infants resultaren greument ferits. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà de ferrer en diverses obres de pantans i de mines i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari un temps. Patí dos accidents de treball importants, en un dels quals va perdre un ull i en l'altre els cincs dits d'una mà. Malalt, Gregorio Arnal Barón va morir el 15 d'abril de 1976 al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Ausat (Llenguadoc, Occitània)– i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---

Esdeveniments

Efectes de l'atemptat de Ravachol

- Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili –número 136 del bulevard de Saint Germain– del president del Tribunal de l'Audiència Edmond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

 ***

Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

***

Capçalera del primer número de Combate

- Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern –juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març– fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article «excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

***

Solidaridad Gastronómica, òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

Naixements

Retrat de Clément Duval aparegut en el periòdic parisenc Le Voleur del 3 de febrer de 1887

- Clément Duval: L'11 de març –algunes fonts citen erròniament el 12 de març– de 1850 neix a Cérans-Foulletourte (País del Loira, França) l'anarquista il·legalista Clément Louis Duval, conegut com Le Père Duval. Sos pares es deien Clément Duval, cafeter, i Magdeleine Duaire. Quan tenia 10 anys començà a treballar de serraller. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882 al XVII Districte de París (França), partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori de joies i dargnet en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, va ferir amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«En nom de la llibertat!», mentre un dels policies el capturà «en nom de la llei». Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 24 d'octubre de 1886 va escriure al diari Le Révolté una carta, que va ser publicada el 12 de novembre, on justificava les seves accions. L'11 de gener de 1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a mort l'endemà; el febrer d'aquell any la pena li va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana Francesa el 24 d'abril de 1887 a bord del vaixell L'Orne provenint de Toló (Provença, Occitània) i va ser enviat a la penitenciaria de les Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa); hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). En 1890 es realitzaren diverses col·lectes amb la finalitat que sa companya Louise pogués reunir-se amb ell i l'estiu d'aquell any, a punt d'embarcar-se a Le Havre (Alta Normandia, França), renuncià en l'últim moment i de bell nou a París lliurà els 450 francs de la recaptació al Cercle Anarquista Internacional, diners que van ser lliurats a Paul Reclus amb la finalitat de comprar una premsa d'impressió. El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York (Nova York, EUA), va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan (Puerto Rico). Va redactar unes memòries que van ser publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià novaiorquès Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani –algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors–, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», defensà aquesta anarquistes il·legalistes i criticà el moviment anarquista que restà al marge. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa), va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

Clément Duval (1850-1935)

***

Notícia de la defunció de Dominique Valéry apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 4 de novembre de 1913

- Dominique Valéry: L'11 de març –el certificat de defunció cita el 23 de març– de 1858 neix a Poretto (Brando, Còrsega) l'anarquista Dominique Valèry. Era fill natural de Marie Felicie Valéry. En els anys noranta treballava al taller de guarniments de l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) i estava fitxat com a «anarquista perillós». En 1894 vivia al número 3 del carrer Marchands de Toló. Posteriorment passà a residir a diversos carrers (Riaux, Denfert-Rochereau i al número 18 del National) i a partir d'abril de 1900 al número 57 del carrer National. El 29 d'agost de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i se li trobà correspondència amb anarquistes de França i de l'estranger. Posat sota vigilància, deixà de freqüentar les reunions anarquistes. En 1903 el comissari especial de Toló sol·licità que fos esborrat de les llistes d'anarquistes després de distingir-se durant l'auxili del naufragi del paquebot Le Liban, el 7 de juny de 1903, i l'octubre de 1903 en va ser esborrat. Posteriorment treballà de carter a Correus, professió en la qual es va jubilar. Vidu d'Assomption Tomasi, el seu últim domicili va ser al barri de La Palasse de Toló. Dominique Valéry va ser trobat mort a causa d'una congestió cerebral el 30 d'octubre de 1913, després de ser buscat durant dies, a Le Broussan (Evenós, Provença, Occitània).

***

Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

- Maurice Lapique: L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena, França) l'obrer sabater anarquista Anselme Maurice Lapique. Sos pares es deien Josep Lapique, draper, i Josephine Jouvency. Antic seguidor del general Georges Boulanger, esdevingué anarquista i, segons la policia, era «molt perillós» i portava la corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat de la seva esposa, vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda modista cosidora a màquina i que participava també en les reunions anarquistes. Fou responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a la tardor de 1890, quan fou reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup anarquista «Guerre aux Préjugés» i del qual va ser membre ell i sa companya. Posteriorment participà del grup «Liberté», nou nom de l'anterior grup, i durant la primavera de 1891 va fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou periòdic, L'Indépendant, que començà a publicar-se a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser considerat per la policia com un element que podia «esdevenir perillós». En 1894 residia al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A començament dels anys noranta, venia pels carrers de Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals, entre elles Les Corbeaux, i va fer una conferència a la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898 participà en la subscripció popular per a l'adquisició d'una medalla per homenatjar l'escriptor Émile Zola  i desembre d'aquell any signà una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel Marie-Georges Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va ser detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de cridar «A bas la calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de l'elevació de l'hòstia; en sortir de l'edifici religiós es produí un tumult entre els seus seguidors i diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical que donà a la detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del sastre François Krier, ambdós contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena mínima, per «interrupció del culte religiós»; Gaulin també va ser condemnada a la mateixa multa i Krier absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Villanneau (2 de juliol de 1894)

- Henri Villanneau: L'11 de març de 1859 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Fernand Villanneau, conegut com Belhomme. Sos pares es deien Pierre Alfred Villanneau, barber i després empleat, i Marie Louise Radegonde Philomène Lagrange. El 2 de juny de 1881 es casà al VII Districte de París (França) amb l'empleada de telègrafs, i després representant comercial, Adélaïde Jeanne Marcenac. En aquesta època treballava d'empleat d'assegurances i vivia amb l'àvia materna, Thérèse Benon, al número 49 de l'avinguda de La Bourdonnaye de París. El 7 de juny de 1889 va ser detingut davant la Cambra de Notaris, a la plaça Châtelet de París, armat amb un revòlver en actitud sospitosa. En aquesta època treballava de passant de notari i vivia al número 5 del carrer de la Tombe-Issoire; interrogat pel comissari Véron de la comissaria de policia de les Halles, confessà que tenia intenció d'assassinar el notari Révillon, secretari de la Cambra de Notaris, perquè aquest havia parlat malament d'ell al seu patró i aquest l'havia acomiadat de la feina. El 19 de febrer de 1892 es divorcià al III Tribunal Civil del Sena de sa companya Marcenac i en aquesta època vivia al número 24 del carrer Frileuse de Gentilly (Illa de França, França). L'abril de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida» després d'haver intentat assassinar l'hostatgera de la seva excompanya, al número 120 bis del carrer Ginous, després que aquesta es negués a la donar-li la correspondència de Marcenac. Malalt i sense feina, el 7 de novembre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó després de ser denunciat pel notari parisenc Georges Chevillard per «xantatge». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu últim domicili va ser al número 74 del carrer de l'Ouest de París i tornava a viure amb Adélaïde Marcenac. Henri Villanneau va morir el 8 de març de 1901 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

- Virginia Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya, Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia Tabarroni, coneguda com Danda. Sos pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos anys de presó i d'una llarga i contradictòria instrucció judicial, va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, per complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot. Després de la duríssima presó de Trani (Pulla, Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de gràcia reial, gràcies a la intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del procés. Virginia Tabarroni va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Virginia Tabarroni (1888-1977)

***

Giovanni Barberis

- Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

***

Aportació solidària de Miguel Foz Bel apareguda en Solidaridad Obrera de l'exili del 3 de desembre de 1959

- Miguel Foz Bel: L'11 de març de 1898 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Foz Bel –el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Fol, Foix, Fox, etc.). Militant, amb son germà Joaquín Foz Bel, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es mostrà força actiu en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment durant la construcció del pantà del riu de Pena. Durant la II República espanyola destacà en la forta Federació Local de Vall-de-roures de la CNT. En 1931 presidí un míting amb José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i altres. Participà en l'aixecament llibertari aragonès del 8 de desembre de 1933 a la zona de Vall-de-roures. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari i four regidor municipal. Durant la guerra civil fou milicià i lluità a la batalla de Villalba de los Arcos; més tard formà part de la col·lectivitat agrària local que l'estiu de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. En 1940 sa companya Pilar Gil fou repatriada a l'Espanya franquista pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a Barcelona (Catalunya), aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a França amb son fill José que havia desertat de l'exèrcit franquista al Marroc –José Foz Gil (Tario), arribà a ser secretari de la Federació Local de Ganges, però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys. Després de la II Guerra Mundial milità amb sa companya en la Federació Local de la CNT de Ganges (Llenguadoc, Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili. Durant els anys seixanta fou secretari de la Federació Local de Beseit en l'exili. Poeta aficionat, col·laborà en la premsa confederal (Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). Miguel Foz Bel va morir el 24 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 27 de juliol– de 1982 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya Pilar Gil, que havia nascut en 1903 a Beseit, morí el 9 d'agost de 1973 a Montpeller.

***

- Constantina Alcoceba Chicharro: L'11 de març de 1899 neix a Vildé (Sòria, Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fonts afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

***

Maurice Laisant venent Le Libertaire en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix al XVI Districte de París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i de Marie Jeanne Charton i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. L'11 de desembre de 1937 es casà a Brest (Bretanya) amb Renée Louise Marie Martin, de qui es va divorciar el 5 de febrer de 1947. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984 , sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. El seu últim domicili va ser a Asnières (Illa de França, França). Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991 al XV Districte de París (França).

***

Antonio Arcal Palacio

- Antonio Arcal Palacio: L'11 de març de 1917 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Arcal Palacio. Era fill de Paulino Arcal i de Balbina Palacio, i tingué un germà, Leonardo Arcal Palacio, que també va ser militant llibertari. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Bujaraloz i de Villamayor de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya), on vivia i treballava de barber. Participà activament en l'aixecament revolucionari de 1934, fet pel qual va ser amenaçat de mort i hagué de fugir de la seva població. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa. Quan el cop militar de juliol de 1936 sembla que va ser capturat pels feixistes i assassinat. Cal no confondre'l amb Antonio Arcal Giménez, també de Bujaraloz, que aconseguí passar a França al final de la guerra.

***

Manuel Vázquez Gómez

- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i «passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap on és enterrat.

***

Guillem Torrens Sastre

- Guillem Torrens Sastre: L'11 de març de 1918 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Guillem Torrens Sastre. Sos pares es deien Guillem Torrens Tomàs, paleta, i Joana Aina Sastre Bonet. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sembla que a Girona (Gironès, Catalunya), el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al servei de l'Exèrcit francès. Duran la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser enviat a l'Stalag XVII-A. El 4 d'abril de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El maig de 1945, amb l'alliberament del camp per part de les tropes aliades, va ser repatriat a França. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Rosny-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou Marie Marguerite Rougerie. Guillem Torrens Sastre va morir el 31 de juliol de 1987 a l'Hospital Manhès de Fleury-Mérogis (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Rosny-sous-Bois– i va ser enterrat a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya). El 16 desembre de 2018 l'artista Gunter Demnig va col·locar a la plaça de la Pescateria de Palma una pedra «Stolperstein» en el seu record.

Guillem Torrens Sastre (1918-1987)

***

Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

- Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) –el certificat de defunció cita Atenes (Grècia)– el filòsof i psicoanalista Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Sos pares es deien César Castoriadis i Sophie Papachela. Es va criar a Atenes (Grècia), d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 –influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie–, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida, és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Estava casat amb Zoé Christophides. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a l'Hospital Laënec de París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

***

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: L'11 de març de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica «Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 d'abril de 2011 al seu domicili de Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

***

Sebastião Alba

- Sebastião Alba: L'11 de març de 1940 neix a Cividade (Braga, Nord, Portugal) escriptor i poeta llibertari Dinis Albano Carneiro Gonçalves, conegut com Sebastião Alba. Sos pares es deien Albano Moaz dos Santos Gonçalves, mestre, i Adelaide Sebastiana Peixoto de Oliveira Carneiro, domèstica. Després de viure de petit amb sa família a Torre de Dona Chama (Mirandela, Nord, Portugal), en 1949 s'instal·là amb pares i germans a Tete (Tete, Moçambic, Àfrica Oriental Portuguesa; actualment Moçambic). A finals de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Quelimane (Zambezia, Moçambic). Al país africà estudià periodisme, va fer classes a diverses escoles i es relacionà amb la intel·lectualitat local. En 1965 va publicar Poesies, obra inspirada en la seva pròpia biografia. De formació marxista-leninista, acabà acostant-se al pensament llibertari. Considerat desertor per l'exèrcit portuguès, va ser empresonat dos anys i mig en aïllament, sense judici i sota tortura. Posteriorment es relacionà amb el Frente de Libertação de Moçambique (FRELiMO, Front d'Alliberament de Moçambic), fet pel qual va ser detingut. Casat amb una moçambiquesa, quan Moçambic aconseguí la independència en 1975 es naturalitzà d'aquest país i fins i tot va assumir càrrecs polítics amb el nou règim. En 1983, desencantat per la situació política moçambiquesa, retornà a Portugal amb sa companya i ses dues filles, residint en diverses poblacions (Braga, Torre de Dona Chama, Miratejo, Lisboa, etc.). En 1997 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Domingos da Silva Teixeira»). Entre les seves obres podem citar O ritmo do presságio (1974 i 1981), A noite dividida (1982 i 1996), Uma pedra ao lado da evidência (2000), Albas (2003, pòstum) i Ventos de minha alma (2008, pòstum). Problemes personals de tota casta (divorci dels pares, mort dels pares, son divorci, etc.), el decantaren per tabac i la beguda sense fre. Després de diverses temptatives de desintoxicació, va caure en la marginalitat, passant per presons i hospitals psiquiàtrics, fins acabar vivint i dormint als carrers de Braga. Sebastião Alba va morir el 14 d'octubre de 2000 a Braga (Nord, Portugal), atropellat en una carretera per un conductor que fugí; el seu cos trigà tres dies a ser reconegut i va ser enterrat al cementiri de Torre de Dona Chama, d'on eren sos pares.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de març

Esdeveniments

Capçalera de Le Bulletin de 'La Ruche'

- Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número de Le Bulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

***

Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

- IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

***

Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a La Campana de Gràcia

- Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

***

Cartell de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

- Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

***

Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

- Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

***

Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

- «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el «Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

Naixements

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918

- André Bahonneau: El 10 de març de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Sos pares es deien André Bahonneau, obrer de pedrera, i Françoise Cocu. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Notícia orgànica d'Auguste Frasson apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 5 de desembre de 1890

- Auguste Frasson: El 10 de març de 1858 neix a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després socialista revolucionari, Auguste Frasson. Era fill de Jean-Baptiste Frasson, conreador, i d'Étiennette Cartier. Es guanyava la vida treballant de cardador tèxtil. En els anys vuitanta milità activament en el moviment anarquista del departament del Gard. El 6 de juny de 1889 coorganitzà amb el mecànic anarquista Émile Berthezenne una conferència de Sébastien Faure a Lo Vigan a resultes de la qual ambdós van ser condemnats l'1 de juliol següent a cinc francs de multa per «infracció a la Llei del 30 de juny de 1881 sobre reunions públiques». El 30 de juny de 1889 presidí, amb Eugène Planche i Louis Poujol, la conferència de Sébastien Faure «Réformes ou révolution sociale: stérilité des reformes, fatalité de la révolution» a Lo Vigan. El desembre de 1890, com a responsable del Grup d'Estudis Socials (GES), de caire anarquista, demanà a la redacció de La Révolte l'adquisició d'un exemplar en gran format de Le Procès de Lyon. En aquesta època vivia al carrer Pougadon de Lo Vigan. En 1891 era secretari de la Cambra Sindical d'Obrers Cardadors de Lo Vigan i d'Aulaç (Llenguadoc, Occitània), la qual prengué com a òrgan d'expressió oficial el diari socialista parisenc L'Égalité, aleshores dirigit per Michel Zévaco i amb una línia anarquitzant. El 6 de maig de 1893 va ser un fundadors al Café du Midi de Lo Vigan d'un nou Grup d'Estudis Socials (GES), format per «socialistes revolucionaris» (Jean Arcaïs, Alexandre Belais, Georges Cambon, Romain Chaix, Ricard Claude, Lucien Cramp, Benjamin Fayssat, Marius Ferrières, François Montessuy, Léon Morel, Alphonse Nouguier,  Léon Pelon, Auguste Porte, Louis Poujol, Eugène Planche, Ernest Sagat, Gustave Soulier, Émile Thérin i Gédéon Ubac) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control; aquest GES s'adherí al marxista Partit Obrer (PO). En 1894 es casà a Alès (Llenguadoc, Occitània) amb la filadora Anna Marie Nadoulet. En 1906 era cap dels conserges de l'Ajuntament de Lo Vigan. Auguste Frasson va morir el 15 de febrer de 1924 al barri des Arènes de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània).

***

Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

- Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural de Julie Ismérie Soufflet, obrera treballadora de la llana. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. El 31 de març de 1879 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit a Reims i va ser destinat al 84 Regiment d'Infanteria. L'1 de juliol de 1880 va ser nomenat caporal. El 24 de setembre de 1883 va ser llicenciat. De tornada a Reims, formà part del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta població. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims amb la reparadora de tapisseria Victoire Soufflet. En aquesta època vivia al número 46 del Faubourg de Cérès de Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». Aquest mateix mes la policia escorcollà el seu domicili i va trobar un crida abstencionista, una crida antimilitarista dirigida als soldats i correspondència (Gabriel Cabot, Jean Grave, Louise Michel, Émile Pouget, etc.). A principis de 1893 abandonà Reims per trobar sa companya a París. El desembre de 1893 vivia número 16 del carrer Lévis del XVII Districte, el maig de 1894 al número 37 del carrer Tanger del XIX Districte i el maig de 1896 al número 5 del carrer Flandre del mateix districte de París. L'1 d'abril de 1904 enviudà de Victoire Soufflet. L'11 de març de 1922 es casà a Reims amb la jornalera Eugénie Irma Blondel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Antoinette Cazal (28 de febrer de 1894)

- Antoinette Cazal: El 10 de març de 1862 neix a La Maréthie (Lo Falgós, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Toinette Cazard, més coneguda com Antoinette Cazal –alguns informes policíacs i premsa citen com a segon nom Blanche i de llinatge Cazals–, i també coneguda sota els pseudònims de Trognette i Trognon. Sos pares es deien Antoine Cazard, domèstic a Rochemonteil de Lo Falgós, i Catherine Bergeron. Conegué l'anarquista il·legalista Julien Léon Ortiz (Léon Ortiz) a la cerveseria Pompadour, al carrer Turbigo de París (França), on treballava de cambrera, i esdevingué el seu company. Posteriorment treballà de modista. Malalta de tuberculosi, son company tingué cura d'ella abnegadament al seu domicili, al número 65 del carrer Lepic. El juliol de 1892, encalçat per la policia, Léon Ortiz es refugià a Londres (Anglaterra) i ella passà a viure amb sa família a l'Alvèrnia. En 1893, arran d'una baralla amb son company Léon Ortiz, que tenia una nova amant anomenada Augustine Curry, el va denunciar a la policia acusant-lo de diversos atracaments i atemptats, però la confessió de l'anarquista Émile Henry desmuntà tota la seva història i el 28 de febrer de 1894 va ser detinguda a Aubervilliers (Illa de França, França) per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia de París. Aquell mateix dia va ser fitxada com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de sis dies tancada a comissaria, va ser inculpada en l'anomenat «Procés dels Trenta» i traslladada a la presó de Saint-Lazare fins a l'obertura del judici el 6 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena de París. Durant el judici la parella s'enfrontà davant el jutge d'instrucció i ella negà formar part de la banda d'expropiadors de la qual formava part son company. Va ser absolta, mentre que Léon Ortiz va ser condemnat a 15 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1894 es casà al XI Districte de París amb Léon Ortiz –en aquest matrimoni canvia el seu llinatge Cazard per Cazal–, abans que aquest marxés cap a l'illa de Ré i de la seva deportació a la Guaiana Francesa, tot amb la intenció de poder marxar amb ell. Sense recursos, però, no pogué traslladar-se a la Guaiana i restà vivint amb sa sogra, al número 23 del carrer Roussel. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar de la policia de fronteres. El 31 de desembre de 1894 continuava vivint al número 23 del carrer Roussel i figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. En la recapitulació del 31 de desembre de 1896 no se sabia on vivia i en el de 1901 tenia la residència al número 16 del carrer Guilhem. El seu últim domicili va ser al número 28 del carrer Parmentier. Antoinette Cazal va morir l'11 d'abril de 1902 al seu domicili de l'XI Districte de París (França).

Antoinette Cazal (1862-1902)

Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

- Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Market Harborough, Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Edward Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» –propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»– i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fou íntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquesta època es relaciona amb «La Coterie» –selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època– i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws (1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon –que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927–, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut –en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França– la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 16 de març de 1965 –algunes fonts citen erròniament el 17 de març. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

Continua...

---