Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de juliol

Esdeveniments

Barricada al carrer Thiers

- Avalot de Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una manifestació pacífica d'obrers de la fàbrica de sabatilles de Frédéric Amos en vaga –que reivindicaven un salari mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de 10 hores (no tenien cap dia de descans) i la supressió de les multes–, les forces de l'«ordre» enviades pel prefecte –dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de Lunéville i el 20è de Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del 17è de Caçadors a cavall– carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres obrers (Charles Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la fàbrica d'Amos hi treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després de l'enterrament dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la Unió de Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.

Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)

***

Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per La Actualidad del 26 de setembre de 1910

- Tercer dia de la Setmana Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments entre revoltats i forces de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i botigues van obrir en una mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, publicà un segon ban on ordenava que la gent es retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li dispararia sense previ avís; és a dir, que serien tractats com a combatents. Una hora després, Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans Jaume Carner Romeu, Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a fer-se càrrec del moviment fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat espanyol. Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre revolucionaris, que oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i forces de l'ordre es multiplicaren, però els béns patrimonials de la burgesia no van ser atacats, com tampoc no hi va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les botigues, ni violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de fàbriques o de tallers, ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la Guàrdia Civil de desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta resistència dels rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat –milícia formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien ofert al capità general per reprimir la revolta–, a les Drassanes, fou assaltada i les aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per atacar la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i de la defensa de les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i ferits de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes d'edificis religiosos (col·legis, seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a més, van ser saquejats alguns edificis abans assaltats, amb exhibició de les mòmies d'algunes monges. A les 11 hores el cos consular es reuní i exigí al general Luis de Santiago la protecció dels estrangers i dels seus béns. També al matí començaren els atacs a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16 hores tingué lloc una nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el Comitè Central de Vaga, que també resultà infructuosa i, una hora després, una nova reunió de diputats a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot tampoc no tingué resultats. A la tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de cadàvers de monges jerònimes i n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a l'Ajuntament i després fins al davant de les cases de Claudio López Bru, marquès de Comillas –empresari i terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del Riff, en els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el servei militar– i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de Güell, casat amb la filla de l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en les obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu de barricada, amb morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les paüles i un patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va haver espectaculars barricades construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris, i amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia Emiliano Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), qui reconegué la davallada del moviment i ambdós acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias, per la seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin les barricades. Fora de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint clar que el tren era l'instrument efectiu de deportació dels reservistes, marxaren cap a l'estació de les Borges i, prenent la direcció de la Floresta, van anar destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap a Lleida i que acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, suspengué les garanties constitucionals a tot l'Estat, detingué els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora Méndez i Francisco Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.

***

Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

- Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de juliol de 1920 l'anarquista Pasquale Binazzi, redactor del setmanari Il Libertario, és detingut a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota l'acusació d'haver format una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una fàbrica durant l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers van declarar la vaga general.

Naixements

Pamflet fundacional del CESPA signat per Adrien Fulliquet

- Adrien Fulliquet: El 28 de juliol de 1842 neix a Avusy (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Adrien Fulliquet. Era fill de Jean Marie Fulliquet, fuster en la construcció, i de Françoise Doncques. Es guanyava la vida treballant de gravador en rellotgeria. En 1873 era membre de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista (SPARS) de Ginebra. El 3 de maig de 1873 es casà a Ginebra amb la polidora anarquista Léonie Aline Denivelle, germana del també anarquista Otto Denivelle, membre de l'SPARS. El 31 d'agost de 1873 presidí el míting precedent al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista celebrat a Ginebra, a més de les sessions del congrés. En 1876 fou un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials i de Propaganda Anarquista (CESPA). Adrien Fulliquet va morir, d'una llarga malaltia, el 26 de desembre de 1877 al seu domicili, al número 9 del carrer Glacis-de-Rive, de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Notícia de la declaració de Léon Arsius apareguda en el periòdic de Meudon Ni Dieu, ni Maître del 2 d'abril de 1881

- Léon Arsius: El 28 de juliol de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Léon Arsius. Era fill d'Étienne Victor Arsius, fabricant de llimes, i d'Angéline Alphonsine Cadouin, modista; parella no casada, la mare reconegué l'infant el 6 de març de 1863 davant el X Districte de París i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 29 de juny de 1881 al XX Districte de París. Es guanyava la vida treballant de jornaler. L'abril de 1881 va ser un dels signants d'una carta de suport a la declaració del periòdic Ni Dieu, ni Maître a propòsit de l'execució del tsar Alexandre II de Rússia i va ser un dels signats del manifest de protesta per la repressió desencadenada al cementiri de Père-Lachaise que es publicà el 26 de maig de 1885 en el diari L'Intransigeant. En 1886 es dedicà a distribuir fullets anarquistes que anunciava en el periòdic parisenc Le Cri du Peuple. Entre el 25 de juny i el 12 d'agost de 1892 va ser gerent del periòdic anarquista parisenc La Révolte en substitució d'Émile Habert i va ser reemplaçat per Ritzerfeld. Els diaris apuntaren erròniament que el nom de Léon Arsius era un pseudònim d'Émile Habert. El 17 de novembre de 1921 es casà al I Districte de París amb la venedora ambulant de pa Marie-Louise Bellisson. Aleshores vivia al número 14 del carrer Berger del I Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. Léon Arsius va morir el 4 de gener de 1924 al seu domicili del I Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

- Émile Maurin: El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el propagandista anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Émile Auguste Maurin, també conegut per Élie Murmain i L'Aveugle. Sos pares es deien Louis Auguste Maurin, venedor ambulant, i Angele Marie Taglioretti, modista italiana i socialista, que va ser empresonada per «crits sediciosos». Sota la influencia de sa mare, s'adherí molt jove a un grup carbonari, però ben aviat, gràcies a les activitats de la Federació del Jura, entrà en contactes amb les idees anarquistes. En 1881 era membre del «Club Internacional» (Blanc, Charles Cival, Étienne Desnier, Henry, Justin Mazade, Raffaele Moncada i Joseph Toche), i, arran d'un míting celebrat al Grand Bosquet, va ser jutjat i condemnat a 16 francs de multa per insults a un gendarme. En 1882 el «Club Internacional» intentà crear una Federació Anarquista de la Regió Marsellesa i s'adherí al «Manifest revolucionari socialista dels grups anarquistes de París». El maig de 1882 va ser detingut a Roma (Itàlia); jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida», un cop lliure, tornà a Marsella. Fou membre del «Cercle Esquiros», amb Émery i Alexandre Tressaud, entre d'altres. A resultes de les manifestacions de miners d'agost de 1881 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba d'octubre de 1882 a Lió (Arpitània), va ser implicat en el «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i on el 19 de gener va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició d'exercici dels drets civils. Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el gener de 1884 va ser declarat insubmís. Hi retornà de l'exili en 1886. Després de l'amnistia de 1889, va ser llicenciat de l'exèrcit per cataractes a l'ull esquerre i s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on amb el pseudònim Murmain, i malgrat es seus problemes de vista, treballà de fotògraf ambulant, professió que li serví per fer propaganda de les idees anarquistes. En 1890 ajudà els anarquistes empresonats a Genoble, on va conèixer Pierre Martin, a qui va deixar llibres. En 1891 va ser condemnat per l'Audiència de Grenoble a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». En aquesta època començà a perdre a perdre la vista de valent i en 1892 marxà cap a París per a guarir la seva ceguesa preocupant a l'Hospital Quinze-Vingts; malgrat tot, esdevingué cec i gràcies a sa companya Eugénie Bourquin pogué readaptar-se a l'ús de la màquina d'escriure i es va fer dactilògraf. El 2 de juliol de 1893 participà en una reunió anarquista celebrada a la Sala Commerce, on es va reivindicar la destrucció de la propietat. El març de 1893 en una reunió celebrada a la Sala Georget a la qual assistí, es va fer una crida als anarquistes a practicar la propaganda pel fet. El 6 d'agost de 1893, en una reunió del Grup Anarquista del XIII Districte de París, preconitzà actes individuals, glorificant anarquistes il·legalistes (Duval, Pini, Ravachol, etc.). L'1 d'octubre de 1893 en una reunió celebrada de la «Lliga dels Antipatriotes» va fer apologia de l'il·legalisme i el 22 d'octubre a Puteaux (Illa de França, França) reivindicà l'ús de la dinamita. El 25 de desembre de 1893 en una reunió a la Sala Commerce lloà l'atemptat de Léon Léauthier. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, va ser escorcollat, on la policia trobà manuscrits de caire anarquista. Interrogat, es declarà anarquista i partidari de la violència, i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. A principis de setembre de 1895 retornà breument a Marsella amb sa companya on participà en diverses reunions i on prengué la paraula, juntament amb destacats anarquistes, com ara Octave Jahn i Augustin Marcellin, i després passà a Grenoble. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista de Mécislas Golberg Sur le Trimard, de la qual eren responsables Émile Dodot i Octave Veret. En 1897 va fer conferències per al Grup d'Estudis Econòmics i Socials. L'octubre de 1897 participà en el Congrés del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). El 23 de juliol de 1898 participà amb Henri Dagan i Antatole de Mouzies en la conferència «L'antisémitiesme consideré comme mal social», organitzada pels grups republicans socialistes d'Aubervilliers (Illa de França, França). Entre 1899 i 1900 va fer conferències per a la Biblioteca d'Educació Llibertària i per al grup anarquista «Les Égaux» del XVII Districte de París. A principis de segle col·laborà en L'Éducation Libertaire i Le Libertaire. En 1901 va fer conferències per a la Universitat Popular «L'Idée» de Puteaux. Entre desembre de 1903 i gener de 1904 va escriure per L'Oeuvre Nouvelle l'article «L'évolution de l'anarchisme». En 1906, en plena agitació sindicalista revolucionària, retornà a Grenoble, on entrà en relació amb Eugène David i Louis Sorrel, destacats llibertaris de la Borsa del Treball. En 1906 va fer xerrades per al Grup Llibertari «Quatre-Chemins» d'Aubervilliers. Durant la primavera de 1907 fundà una Universitat Popular amb el suport de la Unió de Sindicats, la qual esdevingué un important centre de propaganda anarquista. En aquesta època col·laborà en la revista Les Cahiers de l'Université Populaire (1906-1907), el redactor principal de la qual fou Henri Dagan. Participà activament en totes les lluites socials de l'època i a finals de 1907 va ser considerat per les autoritats un dels elements antimilitaristes més perillosos. Segons La Guerre Socialie, en aquests anys s'allunyà de l'anarquisme i s'adherí a la Federació dels Alps del Partit Socialista, col·laborant en el seu òrgan d'expressió Le Socialiste Alpin de Sisteron (Provença, Occitània). Cap el 1910 retornà a París, on formà part de la redacció de La Vie Ouvrière. En dues ocasions (Jean Dudragne i Adolf Reichmann), a causa de la seva integritat, fou membre d'un «jurat d'honor» per resoldre militants acusats de ser delators. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de reorganització de Le Libertaire, que reorientà el setmanari des del punt de vista exclusivament anarquista comunista i sindicalista revolucionari. Émile Maurin va morir el 21 de febrer de 1913 al seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, del I Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise; Henri Chapey i Pierre Martin pronunciaren emotius discursos i es va llançar una subscripció popular en suport de la seva companya. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin), amb un prefaci de Robert Louzon.

Émile Maurin (1862-1913)

***

Foto policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)

- Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Ernest Jean Pausader –a vegades citat erròniament Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-Jean Posada. Sos pares es deien Pierre Pépin Pausader, sabater, i Rosalie Kinappe, obrera sabatera belga; la parella, no casada, legitimà l'infant amb el matrimoni celebrat el 30 de setembre de 1871 al III Districte de París. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato  i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquesta època milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-Jean Posada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergà Émile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 18 de febrer de 1904 es casà al XVII Districte de París amb Marie Radégonde Leontine Quintard. En aquesta època vivia al 18 del carrer Boursault de París. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà en L'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir el 4 d'octubre de 1937 al seu domicili de l'avinguda Choisy de París (França).

Jean Pausader (1866-1937)

***

Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

- Eugène Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) l'anarquista Eugène Rossignol. Era fill natural de la cosidora Marie Rossignol i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Militant de la «Lliga dels Antipatriotes», l'11 de gener de 1890 va ser declarat insubmís i es refugià a Bèlgica, on a finals de la dècada va ser inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En 1893 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 viva a Londres (Anglaterra). Segons informes policíacs, des de gener de 1898 era propietari del principal hotel de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), l'únic amb capacitat suficient per celebrar banquets. El 3 de maig de 1898 es presentà davant el consolat francès de Mons (Hainaut, Valònia) per a demanar beneficiar-se de l'amnistia del 27 d'abril d'aquell any. El 30 de desembre de 1915 va ser declarat insubmís, però el 15 de novembre de 1918 va ser alliberat de tota obligació militar. Malalt de tuberculosi a Lagny-sur-Marne, marxà cap a Oostende (Flandes Occidental, Flandes), on sembla que va morir a finals de 1899 o principis de 1900.

***

Émile Masson

- Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Désiré Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Sos pares es deien Émile Pierre Marie Masson, segon mestre mecànic, i Marie Jeanne Désirée Carré. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). El 26 d'agost de 1902 es casà a Dunkerque (Flandes del Sud) amb Élisabeth Mary Gilpin. Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. El seu últim domicili va ser al número 14 del carrer Leperdit de Pontivy (Bro-Gwened, Bretanya). Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 al XII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquesta època londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Sol·licitud de refugiat polític de Juan Mariño López per emigrar a Mèxic (11 d'abril de 1939)

- Juan Mariño López: El 28 de juliol de 1896 neix a Lugo (Lugo, Galícia) el professor i agent infiltrat en el cercles anarquistes Juan Mariño López, conegut com Moreno o Morini. Era fill de Juan Mariño Gómez, pintor, i de Josefa López Fernández. Mestre d'ensenyament primari, des del 23 d'agost de 1920 exercí a Ribasaltas (Monforte de Lemos, Lugo, Galícia). Des del 3 de gener de 1932 dirigí el setmanari de Monforte de Lemos Ágora. Semanario de izquierda. El 24 de juliol de 1933 guanyà una oposició coma mestre d'Escoles Espanyoles a l'estranger. El 3 de novembre de 1933 va ser nomenat mestre de Classes Espanyoles de Marsella (Provença, Occitània), depenent de la Junta de Relacions Culturals del Ministeri d'Assumptes Exteriors de la II República Espanyola. El 7 de desembre de 1933, amb passaport diplomàtic, arribà a Marsella i s'instal·là al número 133 del carrer Rabelais, al barri de Saint-Henri del XVI Districte. S'integrà, sota el nom de Moreno o Morini, en els cercles anarquistes marsellesos. En 1935 se li va adjudicar la plaça de mestre en propietat de l'Escola Graduada Unitària Núm. 3 de la Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), però el nomenament va quedar en suspès. El juny de 1935 se li va adjudicar plaça a l'Escola Mixta de Son Espanyolet de Palma (Mallorca, Illes Balears), però sembla que també el nomenament va quedar suspès. En 1936 va ser nomenat director de l'Institut de Lisboa (Portugal), però aquest nomenament es va ajornar. El setembre de 1937 va ser nomenat pel Consolat d'Espanya professor d'espanyol a Marsella, depenent del Ministeri d'Estat (antic Ministeri d'Assumptes Exteriors) de la II República espanyola. En aquesta època va fer classes de a l'escola masculina del carrer Peyssonnel del II Distrite i a l'escola de l'Estaque Plage del XVI Districte. Segons un informe de la policia francesa de març de 1938, els cercles anarquistes espanyols de Marsella l'acusaven de traïdor i d'espia del Govern espanyol. Va ser nomenat pel Consol General d'Espanya cap del contraespionatge polític. Va dirigí la Secció de Marsella de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en va ser responsable del seu òrgan d'expressió Tierra y Libertad. L'abril de 1939, no podent retornar a l'Espanya franquista, sol·licità poder emigrar a Mèxic. En aquesta època vivia al número 29 del bulevard Genêts de la Grotte Rolland de Marsella. Posteriorment milità en el Grup Departamental de les Boques del Roine del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i en 1946 assistí, com a delegat de les seccions de Marsella i Istre (Provença, Occitània), al II Congrés del PSOE en l'exili. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Les Garrigues, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Sos pares es deien Esteve Serra Gallofré, llaurador, i Maria Vives Saltó. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Notícia sobre Marcel Gaiour apareguda en el diari comunista de Niça Le Patriote de Nice et du Sud-Est del 27 d'agost de 1952

- Marcel Gaiour: El 28 de juliol de 1903 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Samuel Gaiour, més conegut com Marcel Gaiour. Era fill de Nathan Gaiour, comerciant, i de Rachel Driguez. En els anys vint vivia al número 79 del carrer Saint-Savournin de Marsella. En 1922 treballava d'electricista amb son pare i en aquesta any va ser fitxat per la policia després de freqüentar les reunions de la Unión Anarquista (UA) i de les Joventuts Anarquistes. El 15 de maig de 1923 va ser integrat en el 2 Esquadró de Tren d'Equipatges per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 29 d'abril de 1925. En els anys trenta el seu nom figurava en un llista d'anarquistes residents al departament de les Boques del Roine. El 5 de setembre de 1939 va ser mobilitzat i integrat en Dipòsit del Tren. El 21 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Rambervillers (Lorena, França) i va romandre tancat a l'Stalag XVII-A de Kaisersteinbruch (Bruckneudorf, Neusiedl am See, Burgenland, Àustria) fins el 8 d'abril de 1944, data en la qual va ser desmobilitzat a Rodés (Llenguadoc, Occitània), retirant-se a Seta (Llenguadoc, Occitània). A principis dels anys cinquanta regentava un cafè, al número 89 del carrer Saint-Savournin de Marsella. Durant la nit del 24 al 25 d'agost de 1952 va ser testimoni de l'agressió que patí el seu amic Elia Alidor, turc conegut com René le Juif, ferit greument de quatre ganivetades. Marcel Gaiour va morir el 3 de setembre de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Buenaventura San Agustín Serrat

- Buenaventura San Agustín Serrat: El 28 de juliol de 1906 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Buenaventura San Agustín Serrat –el segon llinatge citat erròniament Serra–, conegut com El Lleida. Pintor de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà a Tàrrega (Urgell, Catalunya) i en 1925 a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Amant del futbol, jugà en diversos equips, com ara el «Viladecans». El 24 de desembre de 1932 es casà amb Rosalia Vila Adrián, amb que tingué dos infants, Ramona i Francesc. Durant la guerra civil lluità als fronts i va ser ferit; un cop restablert, va ser destinat al camp de concentració dels Omells de na Gaia (Urgell, Catalunya), controlat pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on vigilà presoners del bàndol franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on fugí i retornà amb sa família a Cornellà de Llobregat. Delatat, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Buenaventura San Agustín Serrat va ser afusellat, juntament amb altres cenetistes (Joaquín Bruno Gascón, José Horta Ros, etc.), el 29 d'abril de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

Continua...

---