Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 21 de juliol

Esdeveniments

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

- Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat –encara eren «calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Souchy: El 21 de juliol de 1976 se celebra a la First Unitarian Chruch de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) la conferència «40 years of struggle. Spanish workers still resist (1936-1976)» [40 anys de lluita. Els treballadors espanyols encara resisteixen (1936-1976)] a càrrec del periodista anarquista Augustin Souchy. Aquest acte de celebració del quaranta aniversari de la Revolució espanyola fou organitzat per Philadelphia Solidarity (PS) i per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari), i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Naixements

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

- Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul Joseph Merchet. Sos pares es deien Narcisse Léandre Merchet, fuster, i Marie Élise Beuque, modista. Es guanyava la vida com a obrer boter. El 3 de desembre de 1887 s'allistà voluntari en l'exèrcit per cinc anys a l'Ajuntament de Pontarlier (Franc Comtat, Arpitània) i destinat a l'11 Regiment d'Artilleria. El 16 de febrer de 1888 va ser ferit d'una potada d'un cavall. L'11 d'abril de 1889 va ser nomenat brigadier, però el 25 de setembre de 1890 va ser degradat a artiller; el 6 de gener de 1891 va ser llicenciat. L'abril de 1891 vivia a Môtiers (Neuchâtel, Suïssa). Posteriorment visqué al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Va ser fitxat com a «anarquista» i condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». El 8 d'octubre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a 50 francs de multa per «rebel·lió i cops i ferides a agents en l'exercici de les seves funcions». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Valença a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per «propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 10 de gener de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grenoble (Delfinat, Arpitània) a sis mesos de presó per «complicitat en robatori per encobriment». El maig de 1895 Paul Merchet va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània), al barri de Séjalan de la població, on va morir el 8 de gener de 1896.

***

Édouard Couturier dibuixat per Marc Mouclier (1896)

- Édouard Couturier: El 21 de juliol de 1869 neix a Vincennes (llla de França, França) el caricaturista i artista pintor llibertari François Édouard Couturier. Era fill natural d'Édouard François Couturier, mestre-sala a París (França), i de Sophie Bohn, cuinera alemanya, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat en 1871 a Colombes (Illa de França, França). Estudià amb el pintor i il·lustrador Jean-Louis Forain, però n'acabà allunyant-se. En 1889 realitzà una important sèrie de quadres per a l'Òpera de París. Llibertari i antimilitarista convençut, col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Album des Temps Nouveaux, Almanach de la Révolution, Le Conscrit, La Feuille, Le Libertaire, Le Sifflet, Les Temps Nouveaux, etc. En aquests anys dibuixà i dissenyà nombroses postals antimilitaristes i sobre el «Cas Dreyfus». En 1896 publicà el llibre Des femmes en chemise!, recull de dibuixos sobre el món de les dones prostituïdes. En 1901 il·lustrà la portada del fullet de Charles-Albert Aux anarchists qui s'ignorent. També són seves les portades del número 15 (Jean Grave: La colonisation) i del 60 (Francis Delaisi: Contre la Loi Millerand) de les «Publications des Temps Nouveaux». També col·laborà amb dibuixos en L'Assiette au Beurre i va coordinar el número 89 («Les filles mères») de desembre de 1902. També col·laborà en altres periòdics, com ara L'Action, Le Chambard Socialiste, Le Cri de Paris, Critique, Don Juan, Le Fouet, Journal pour Tous, L'Illustré Moderne, Le Monde Nouveau, L'Omnibus de Corinthe, Paris Joyeux, Le Petit Bleu, Le Petit Sou, La Petite République, La Raison, Le Rire, La Voix du Peuple, etc. A més a més il·lustrà les cobertes de diversos llibres, com ara el d'Émile Bans Les ballades rouges, el de Paul Brulat Sous la fenêtre o el de Louis de Robert Fragiles. També són seus els àlbums Gens de maison, Les ingnorants ou le péril social i Sous les drapeaux. Va fer cartells (La Critique, Notes d'Art, Établissement Central d'Aérostation, etc.) i dibuixos per al Moulin Rouge i el Casino de París. A començament de 1902 organitzà a Bèlgica (Anvers, Brussel·les, Spa, etc.) una exposició itinerant de dibuixos. Tuberculós i en la misèria, Édouard Couturier va morir el 28 d'abril de 1903 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una congestió cerebral i va ser enterrat, acompanyat d'una gran quantitat de companys i estretament vigilats per la policia, l'1 de maig d'aquell any al cementiri de Pantin (Illa de França, França). El juny de 1904 el Consell Municipal de París li va concedir una concessió perpètua i gratuïta per a la seva tomba. Cal no confondre'l amb el pintor naturalista Léon Couturier.

***

Esquela d'Albert Goudoux publicada en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de juny de 1936

- Albert Goudoux: El 21 de juliol de 1876 neix a Labouillant (Aix-en-Othe, Xampanya-Ardenes, França; actualment pertany a Aix-Villemaur-Pâlis) l'anarquista Albert Marius Goudoux. Era fill d'Auguste Goudoux, calceter, i de Célestine Vigreux. Es guanyava la vida treballant de picapedrer a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En els anys noranta freqüentava les reunions anarquistes i venia pels carrers periòdics anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, etc.). El 10 de desembre de 1898, amb Ernest Pannetier i Paul Olanié, organitzà una reunió a la Salle du Cirque de Troyes on Ernest Girault parlà sobre l'«Afer Dreyfus» davant dues-centes persones. El 8 de juliol de 1899 es casà a Troyes amb l'empleada en calceteria Marie Louise Petit, amb qui tingué dos infants. En aquesta època continuava treballant de picapedrer i vivia al número 41 del carrer Jaillant-Deschaînets de Troyes. A principis de segle treballà en el seu ofici de picador de pedres amb un empresari de monuments funeraris de Troyes. En 1903 marxà cap el departament del Yonne i treballà a la zona d'Orleans (Centre, França), on la policia no el pogué localitzar i va ser inscrit en el registre d'anarquistes «nòmades i/o desapareguts». L'estiu de 1906 va fer un període militar de 28 dies a Toul (Lorena, França). En 1910, segons la policia, passà de Troyes a París (França). El 18 de setembre de 1918 enviudà de Marie Louise Petit. L'1 de juliol de 1922 es casà a Troyes amb la domèstica Marie Jan. En aquesta època vivia amb sa mare al Chemin des Champs de la Loge de Troyes. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Cité de Troyes. Albert Goudoux va morir el 19 de juny de 1936 a l'Hôtel-Dieu de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Fitxa de Mario Fantechi del Bolletino delle Ricerche del Ministeri de l'Interior italià (1927)

- Mario Fantechi: El 21 de juliol de 1899 neix a Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Fantechi –també citat Fantecchi–, i conegut sota el pseudònim de Muscolo. Sos pares es deien Giacinto Fantechi i Cherubina Poggioli. Es guanyava la vida de jornaler agrícola. Lluità en la Gran Guerra. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) s'integrà en el moviment anarquista. El juny de 1923 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió il·legal d'arma de foc». El març de 1927 va ser advertit formalment per les seves activitats subversives i l'octubre d'aquest mateix any passà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on freqüentà Paris Mario Giambellotti. El 20 de maig de 1931 deixà Lió amb Giambelloti i s'establí a Bèrra (Provença, Occitània), però quan es va decretar la seva expulsió es traslladà a Bastia (Còrsega) i treballà un de pagès a Lucciana (Còrsega). En 1933 el seu nom va ser fitxat per la policia com a «anarquista perillós» i el seu nom es va anotar els registres de vigilància fronterera i en els butlletins de recerca. El 5 d'octubre de 1936 creuà la frontera d'Espanya i s'integrà en la III Companyia del «Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional i combaté en diferents fronts de la zona centre peninsular (Cerro de los Ángeles, Ciutat Universitària de Madrid, Puerta de Hierro, Pozuelo de Alarcón, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Guadalajara, Morata de Tajuña, etc.). Després va ser integrat en la «Brigada Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. Posteriorment, el 16 de juny de 1937, va ser greument ferit a l'abdomen durant la batalla d'Osca, al front d'Aragó. Després de passar per un hospital de campanya suís i per l'Hospital de Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), el 29 de juliol de 1937 retornà a França per continuar la seva curació. Quan esclatà la II Guerra Mundial reprengué les seves activitats antifeixistes i entrà a formar part de la Resistència francesa enquadrat en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Es casà a Lió amb Giovanna Amatulli. Acabada la guerra, el juny de 1945, retornà a la Toscana. Posteriorment visqué amb Adina Biagiotti a Sesto Fiorentino. Segons alguns, al final de sa vida milità en el Partit Comunista Itàlia (PCI). Mario Fantechi va morir el 13 de febrer de 1980 a Florència (Toscana, Itàlia).

Mario Fantechi (1899-1980)

***

Peter Puccio

- Peter Puccio: El 21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília) l'anarquista Pietro Puccio, més conegut per Peter Puccio. En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units, establint-se d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de barber i posteriorment s'instal·là a l'Estat de Michigan. Després de la Gran Guerra patí la repressió (detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes, que culminà en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquesta època conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida. Col·laborà amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una estreta relació amb els anarquistes residents al Canadà, especialment amb Attilio Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan, EUA).

Peter Puccio (1902-1986)

***

Notícia orgànica de Louis Lieugme apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de juny de 1932

- Louis Lieugme: El 21 de juliol de 1903 neix a Ambérieu-en-Bugey (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Louis Victor Lieugme. Sos pares es deien Isidore Lieugme, empleat als ferrocarrils, i Marguerite Joséphine Eugénie Orset. Es guanyava la vida treballant de tallador i vivia al número 6 del carrer d'Avignon de Lió (Arpitània). Son germà menor, René Lieugme, també va ser militant anarquista. En 1924 col·laborà en el periòdic anarquista Le Cri des Jeunes. En 1932 era secretari del grup llibertari «Libre Examen», amb Jules Chavat de tresorer. En 10 de desembre de 1932 es casà a Lió amb Andrée Lucienne Gross, de qui enviudà, i el 23 de juny de 1934 a Villeurbanne amb l'obrera Marie Aline Clotilde Duchamp. Louis Lieugme va morir el 23 de febrer de 1960 al seu domicili, al número 64 del carrer Anatole France, de Villeurbanne (Forez, Arpitània).

Necrològica de Jaime Nieto Izquierdo apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de gener de 1955

- Jaime Nieto Izquierdo: El 21 de juliol de 1904 neix a Cabezarados (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Jaime Nieto Izquierdo. Sos pares es deien Francisco Nieto Medina i Isabel Izquierdo Garrido. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Exiliat a França, es guanyà la vida com a guixaire. Fou delegat de Carpentràs (Provença, Occitània) i de L'Illa de Veniça (Provença, Occitània) al Congrés de la CNT de 1947. Sa companya fou Antonia María Serafina Manzano Bosquet, amb qui tingué tres infants. Malalt, Jaime Nieto Izquierdo va morir el 24 de desembre de 1954 al seu domicili de Carpentràs (Provença, Occitània).

***

- Andreu Borràs Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Colomer. Sos pares es deien Andreu Borràs Rambla, llaurador, i Josepa Colomé Ninon. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la policia en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista negra de la patronal de la fàbrica «Rubí-Industrial» on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies passà a ser comissari polític d'una bateria d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava embarcar, però aconseguí fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat durant un temps al domicili de la mare del company Emili Travé de València, pogué arribar a Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on trobà feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí fugir sota els trets de la Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo. Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell mateix 1939 passà a França. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan l'ocupació alemanya, pogué fugir de la detenció i arribà a Occitània, primer a Fumel, on treballà amb un cossí seu, i després a Tolosa de Llenguadoc, on fou detingut per la policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base submarina alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà al departament de les Landes, on treballà de llenyataire i s'integrà en la Resistència. Membre del «Batallón Libertad», format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945 participà en els enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea atlàntica, especialment a zona de Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer costat la reorganització de la CNT en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va caure mort al carrer víctima d'un atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios i Germinal.

***

Carlos Cruz Zanni

- Carlos Cruz Zanni: El 21 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 23 de juliol– de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni, conegut com Carlitos. Sos pares es deien Manuel Cruz i Francisca Zanni. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en la 112 Companyia de Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la guerrilla que actuava als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el 23 de març d'aquell any va capturat a Montmélian (Roine-Alps, França) per la Milícia de Joseph Darlan i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França) i després deportat, sota la matrícula 31.946, al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), d'on va ser alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la deportació fou un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Cachan (Illa de França, França) i treballà de magatzemer. Carlos Cruz Zanni va morir el 19 de març de 1973 a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell any a Cachan (Illa de França, França).

Defuncions

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

- Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a París (França) el propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Havia nascut el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 a Laon (Picardia, França). Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups abstencionistes dels XI i XX Districte de París. En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». L'agost de 1887 projectà un robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite i en aquesta època vivia al número 3 del carrer Lémon. Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry, i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El seu últim domicili va seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa companya fou Louise Victorine Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 al seu domicili del XX Districte de París (França).

Émile Méreaux (1858-1922)

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

José Pardo Babarro

- José Pardo Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front bèl·lic l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ourense (Ourense, Galícia). Sos pares es deien Leodegario Pardo Fidalgo, propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, i Contemplación Babarro Álvarez. Estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic –no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara– i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

Continua...

---