Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de juliol

Esdeveniments

Thoreau empresonat

- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

***

Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

- Cas dels llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de l'Interior francès Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies Eugène Étienne i el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial Georges Treille reben als seus domicilis de París (França) uns paquets postals sospitosos, provinents de Toló (Provença, Occitània), que en aparença semblen llibres. Enviats al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus funcionaris descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200 grams de fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de l'obertura del llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no van ser descoberts i els investigadors policíacs, després de realitzar algunes indagacions a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra i feu del moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.

***

L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892

- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

***

Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el «Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remy de Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

***

Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 de julio de 1938

- Conferència de Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del Sindicat Únic del Ram de Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) la conferència del propagandista anarquista Ponciano Alonso Alonso (Mingo) titulada «Mosaicos de la vida que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari del Sindicat de Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims, el Sindicat de Metal·lúrgica, les Joventuts Llibertàries i el grup anarquista «Faros».

***

Capçalera de Barcelona Libertaria

- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

Barcelona Libertaria

Naixements

Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909

- Maxime Négro: El 23 de juliol de 1843 neix a Toló (Provença, Occitània) el socialista llibertari i sindicalista Maxime Bernard Négro. Sos pares es deien Charles Bernard Négro, barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb la revolucionària llibertària d'origen polonès Adèle-Pauline Mekarski (Paule Mink) amenaçada d'expulsió i així aquesta aconseguí la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la vida com a obrer mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses localitats (Sant Rafèu, Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de 1882 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on optà per posicions «possibilistes». En aquesta època vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883 representà el bronzistes parisencs en el Congrés de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) celebrat a París (França). Fou col·laborador del diari L'Aurore. Entrà a treballar en l'administració i acabà militant en les files «demòcrates republicanes». La seva última residència va ser a Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Malat, Maxime Négro va morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El fill que havia tingut amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren inscriure sota els noms Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del registre civil es va negar–, va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa de França, França) després de la II Guerra Mundial.

Paule Mink (1839-1901)

***

Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

- Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen erròniament Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy, conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). L'octubre de 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» a les zones rurals als quals enviava propaganda anarquista (llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Fauvet de Montmartre. Entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta»; acusat simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que contenia la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per l'advocat Laureau i absolt. Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de suïcidi no reeixit amb un braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de juny de 1898 penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del carrer Etex del XVIII Districte de París (França).

Pierre Daressy (1854-1898)

***

Notícia d'una de les moltes condemnes d'Eugène Borne publicada en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 28 de maig de 1891

- Eugène Borne: El 23 de juliol de 1867 neix a Villars-le-Pautel (Franc Comtat, Arpitània) el contrabandista anarquista Eugène Borne. Era fill de Jean-Baptiste Borne, paleta, i de Reine-Caroline-Augustine Chevillot. El 15 de gener de 1886 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a sis dies de presó i 16 francs de multa per «cops i ferides voluntàries». El 22 de desembre de 1887 va ser detingut per «complicitat de robatori per encobriment d'una suma de 25 francs» a un tal Glandas; aleshores vivia al carrer Venise de Dijon. En els anys noranta, sense domicili fixe, es dedicava a la fabricació i contraban de llumins, aleshores monopoli estatal, i a la distribució de fullets anarquistes, alhora que militava en el grup anarquista «Les Résolus de Dijon» de Dijon. El 21 de maig de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a dos mesos de presó per «cops i ferides». El 3 de desembre de 1892 va ser detingut a Bèze (Borgonya, França) per «contraban de llumins». El 22 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Châtillon-sur-Seine a un mes de presó per «cops i ferides i robatori de pells de conill»; aleshores vivia a Bourberain (Borgonya, França). A principis de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. El 6 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un mes de presó per «violències, insults i possessió d'arma prohibida». El 2 de gener de 1896 va ser detingut a Mirebeau-sur-Bèze (Borgonya, França), on residia, per «delicte de pesca». El 14 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a tres mesos de presó per «rebel·lió i violències» contra un empleat de contribucions indirectes que l'havia agafat fent contraban i el 3 d'abril d'aquell any a dos mesos pel mateix tribunal i el mateix delicte. El 22 de novembre de 1896 va ser detingut a Bourberain per «impagament de diverses multes per contraban». En la primavera de 1897 vivia al número 38 del carrer Jean-Jacques-Rousseau de Dijon i distribuïa periòdics i fulles anarquistes. Sa companya, Marie Borne, òrfena, començà a treballar als 12 anys i també milità en el moviment anarquista; malalta, durant la tardor de 1898 els periòdics Le Libertaire i Les Temps Nouveauxengegaren un col·lecta perquè pogués recuperar-se al seu domicili i no haver d'anar a l'hospital gestionat per monges, però finalment va morir el desembre de 1898 a Dijon. El 29 de març de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 25 francs de multa per «ultratge a un agent i trencament de tanca»; aleshores vivia a Til-Châtel (Borgonya, França). Es tornà a casar de bell nou amb Célina Joséphine Fournier, la qual l'abandonà el desembre de 1903 i amb qui es divorcià l'1 d'agost de 1904. El 12 de desembre de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 300 francs de multa per «contraban de llumins» i el 5 de juny de 1909 va ser condemnat pel mateix tribunal a sis dies de presó i 500 francs de multa per «fabricació i contraban de llumins». Eugène Borne va morir el 8 d'octubre de 1954 a l'Hospici de l'Hospital de Sainte-Reine d'Alise-Sainte-Reine (Borgonya, França) on residia.

***

Foto policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)

- Jean Cahuzac: El 23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Sos pares es deien Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquesta època vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Foto antropomètrica policíaca de Fulvio Algeri

- Fulvio Algeri: El 23 de juliol de 1873 neix a Reggio Emilia (Emilia-Romanya, Itàlia) l'anarquista Fulvio Algeri. Sos pares es deien Domenico Algeri i Lucia Bottazzi. Fugint de la vigilància policíaca, passà a França. Instal·lat a Niça (País Niçard, Occitània), treballà de pintor en la construcció i visqué que número 16 del carrer Victor. En arribar, es posà en relació amb els anarquistes italians residents a Niça. El 4 de gener de 1899, a resultes d'un informe del delegat de Seguretat Pública del Consolat General d'Itàlia a Niça, que el considerava una anarquista a vigilar, fou fitxat per la policia de Niça. Per les seves idees llibertàries, va ser acomiadat de la feina pel seu patró Antoine Orengo. El 6 de maig de 1899, amb son germà Alessandro Algeri, també anarquista, abandonà Niça i retornà a Reggio Emilia, on encara es trobava en 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Apolinario Barrera

- Apolinario Barrera: El 23 de juliol de 1877 neix a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera, conegut com El Indio Barrera. Suboficial artiller de la Marina de Guerra argentina, a començament del segle XX abandonà la carrera naval i s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902 va ser un dels fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup editor del periòdic anarquista La Protesta, durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars, col·laborant també amb articles. En 1910, quan la repressió del Centenari Argentí (centè aniversari de la «Revolución de Mayo»), edità números clandestins de La Protesta i del periòdic La Batalla, però va ser detingut i deportat a la colònia penitenciària d'Ushuaia, a la Terra del Foc. Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí i Rodolfo González Pacheco fundà en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi, però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista pedagògica de Buenos Aires La Escuela Popular, òrgan de la Lliga de l'Educació Racionalista. El novembre de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat Sindical que volgué unificar la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista del V Congrés, amb la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina (CORA). En 1913, com a administrador de La Protesta, va ser condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro Antillí, sota l'acusació d'«apologia del delicte», per haver publicat el 14 de novembre de 1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky; l'apel·lació en la seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia argentina i fallà en contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915 assistí com a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés Internacional Pro Pau que se celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat per la Confederació Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915 també participà en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916 dirigí una campanya en La Protesta de boicot decretat per la FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral. El grup dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys després edità el periòdic anarquista La Antorcha, l'acusaren d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo, però va tenir el suport de la FORA i del grup editor de La Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un intent d'evasió de Simón Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment van ser detinguts a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet, purgà un any de presó a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el desembre de 1919 assumí de bell nou l'administració de La Protesta. El març de 1920, durant les grans batudes policíaques seguides arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local de La Protesta va ser violat per la policia i ell novament detingut, restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en l'administració de La Protesta, sostingué posicions anarcocomunistes i contràries a la unificació de les dues tendències de la FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical Argentina (USA), d'orientació sindicalista, i també contra la tendència anarquista de La Antocha. Arran d'aquests conflictes, que afectaren el grup editor de La Protesta, en 1925 abandonà d'administració d'aquest periòdic, ingressant com a intendent de l'edifici del diari Crítica, esdevenint l'home de confiança de la parella llibertària formada per Natalio Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta publicació. A principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la distribució d'aquest diari i resultà, en circumstàncies molt poc clares, mort d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl Pinto i ferit un altre, essent acusat novament per La Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet apuntaren que l'actuació de Barrera consistí a treure el cadàver al carrer per a no comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre repartidor. Apolinario Barrera va morir el 29 de novembre de 1944 mor a Buenos Aires (Argentina).

***

Notícia orgànica d'Arthur Baron apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 17 de maig de 1905

- Arthur Baron: El 23 de juliol de 1883 neix al I Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Arthur Joseph Baron. Era fill natural de la cosidora Marie Louise Charreau i de l'enquadernador Arthur Celestin Baron, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 27 d'abril de 1886 al I Cantó de Nantes. Militava en el grup llibertari de Lorient (Bro-Wened, Bretanya) i en la Joventut Sindicalista. El març de 1904 s'allistà voluntari a Lorient en la Marina i el març de 1905 va ser destinat a la Defens Mòbil de Cherbourg (Baixa Normandia, França). En un informe del 24 de juny de 1905 del Comissari Especial de Lorient s'assenyalava que era ben conegut per les seves opinions anarquistes i la seva «mala reputació». Durant la tardor de 1905, quan treballava de fogoner auxiliar a Cherbourg, rebia paquets del setmanari anarquista Le Libertaire. El febrer de 1906 passà a viure a Haudeng (Hainaut, Valònia; actualment La Louvière, Hainaut, Valònia), al carrer Leopold II. El seu nom va ser interceptat el novembre de 1908 en un quadern trobat en l'escorcoll del grup anarquista «La Jeunesse Libre» de Toló (Provença, Occitània). El 22 de maig de 1916 es casà a Lambézellec (actualment un barri de Brest, Bro Leon, Bretanya) amb Marie Louise Alexandrine Canvin, de qui enviudà. Posteriorment es casà amb Anna Marie Paulet. Al final de sa vida treballà de firaire i visqué al número 26 del carrer Vauban de Concarneau. Arthur Baron va morir el 16 de març de 1960 a Concarneau (Cornualla, Bretanya).

***

Luigi Meta

- Luigi Meta: El 23 de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos pseudònims (Libero Martello, Lume, Lima, etc.). Sos pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de Pratola Peligna, fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local gràcies al suport de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per primera vegada als Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a Steubenville (Ohio, EUA), on treballà i dirigí un periòdic local, Il Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser cridat a files a causa de la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva propaganda anarquista, especialment en el si de la secció de Partit Socialista Italià (PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli (Abruços, Itàlia), les úniques associacions en les quals s'arreplegaven en aquells anys els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els carrabiners el qualificaren de «maximalista» –seguidor del corrent oposat al «reformisme» dins del PSI– i «el més facinerós i intransigent dels socialistes» de la Vall Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el trobà en possessió del número únic de Guerra e Pace d'Ancona (Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual s'anunciava la represa regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919 col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione Socialista Abruzzese. En aquest període, va fer costat la proposta llançada per Luigi Fabbri de crear un Front Únic Revolucionari (FUR), que arreplegués militants de tots els sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes, antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània, sindicalistes, anarquistes, insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni Rojo», segons la policia, reuní un important nombre d'activistes que incitaven amb la seva propaganda la rebel·lió de la població i fins al 1922 destacà per la seva capacitat d'organització. En aquesta època es relacionà amb anarquistes i grups llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup anarquista «Pisacane» de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup «Umanità Nova» de Paterno di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat del grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou l'organitzador d'un grup anarquista de Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de recaptar fons per als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos polítics. El 23 d'octubre de 1921 presidí i participà activament en el II Congrés de la FAA, que se celebrà als locals de la Secció Republicana de Sulmona. Amb Quirino Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola, Francesco De Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres, sostingué la proposta d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera Casa del Poble als Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests anys es guanyà la vida com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922, amb el començament de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups anarquistes locals, fundà i dirigí, col·laborant sobretot amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP), últim front de resistència organitzat contra la violència desenfrenada dels escamots feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna la vaga convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923 la LP va ser dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i no podent aspirar a cap càrrec públic per antifeixista, es dedicà als negocis com a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a l'engròs i al detall i exercint de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà amb sa família a Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el «Registre de les persones a detenir en determinades contingències», entre el 31 de juliol i el 2 de setembre de 1929 va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de la convocatòria d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9 de novembre de 1930 va ser reclòs preventivament, després d'escorcollar el seu domicili sense resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació. En 1932, a causa de la desocupació en massa, es van convocar nombroses manifestacions de protesta en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico, Popoli, Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i condemnes de confinament. La investigació policíaca d'aquests motins espontanis el posaren en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la seva «cèl·lula anarcocomunista», com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat contínuament per la seva activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a Pratola Peligna, on la pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11 d'agost de 1937, eludint la seva condició de «vigilat especial», prengué el tren cap a Roma i després a Torí, aconseguint passar la frontera francesa. A París formà part de l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home); freqüentà la seu de l'Avanti!, dirigit per Pietro Nenni; participà en l'organització i en la realització de manifestacions de protesta contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia e Libertà» i mostrà la seva solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939 retornà als EUA i s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa de son germà Tarquinio –conegut com Ercolino, i després com Lino, quan aconseguí la ciutadania nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable. Immediatament es posà a col·laborar en diferents publicacions anarquistes i antifeixistes, com ara La Controcorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata dei Refrattari (Nova York) i Il Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova York, EUA), aquest últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella, referent local del Comitè Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles amb diferents pseudònims (Libero Martello, Lume, Lima, etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes, com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani i altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini Society local, associació republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo Tresca, i on intentà contrarestar l'acció dels comunistes. També com Tresca, s'oposà als seguidors de les tendències de la Internacional Comunista que agitaven les banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des de les pàgines de La Controcorrente, denuncià la penetració feixista en els organitzacions obreres italoamericanes. Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22 de gener de 1943 a Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als «sense Déu» del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial, el carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal esdevingué carrer Luigi Meta. En 2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo» publicà el llibre d'Edoardo Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un libertario abruzzese.

Luigi Meta (1883-1943)

***

Necrològica de Vicente Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1971

- Vicente Sánchez García: El 23 de juliol de 1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García. Sos pares es deien Vicente Sánchez i Manuela García. Quan era molt jove emigrà a França a la recerca de feina i s'establí a Aigüesmortes, on començà a militar en el moviment llibertari. Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945, després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josefa Valero. Vicente Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970 al seu domicili d'Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

- Elias Matias: El 23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de 1888 neix a Évora (Évora, Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias, conegut com Marti. Fill d'una família pagesa, amb set anys començà els estudis primaris, però quan tenia 10 anys els hagué de deixar per ajudar econòmicament sa família. D'antuvi va fer feina al camp i amb 11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment, entre 1903 i 1907, va fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906 començà la seva militància política i a partir de 1907 col·laborà amb republicans (Armando Álvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos, Edmundo de Oliveira, etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo Cutileiro assistí a conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima, Bernardino Machado, etc.) a Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco, estava a punt de ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi de Carles I de Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador del «Grupo Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i 1911 edità a Évora el periòdic Avante!, que esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista d'Évora (José Sebastião Cebola, Francisco Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques Leitão, Possidóno Mesquita, António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos, Celestino Vale, etc.), adherit en 1911 a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federació Anarquista de la Regió Sud). Participà activament en l'aixecament revolucionari del 5 d'octubre de 1910 que portà la implantació de la I República portuguesa. Portà, sota el pseudònim Marti, la corresponsalia dels periòdics O Sindicalista i A Aurora (1911-1912). L'1 de gener de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals d'Évora. Durant els primers anys de la I República portuguesa creà associacions rurals a l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i 1925) i organitzà vagues entre els treballadors agrícoles de la regió. Destacà especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments vaguístics de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre del grup revolucionari «Luz e Acção», de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora, Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Participà activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa, deixant de militar en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del calçat d'Ébora. El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut periòdic A Batalha i en 1981 en A Ideia. Després de la Revolució dels Clavells tornà a instal·lar-se a Évora. En 1985 publicà el llibre de memòries O Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a 1ª república, amb un pròleg de João Freire, i el juliol d'aquell any participà en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el seu testimoni. Elias Matias va morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo, Portugal). El Núcleo de Estudos Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris) d'Évora porta el seu nom.

Elias Matias (1888-1990)

Continua...

---