Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (la partida de naixement cita André Stomczynski i la de defunció André Slomczynski), més conegut com André Slom. Fill d'una família de refugiats polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński, antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda tant en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank. André Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1909 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâcon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte, administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine Petitjean. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 13 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial –alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Cartell d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)

- Lucien Huart: El 9 de juliol de 1884 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Huart. Era fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França, França) Jeanne Jósephine Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare, Jérôme Huart, el 20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França). El 17 d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia aleshores al XIX Districte de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia, França), va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es guanyava la vida com a sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del departament del Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà diversos sindicats de cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i el 25 de novembre d'aquell any assistí en nom del Sindicat del Calçat del Sena al Congrés Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels tres anys») celebrat a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat per «indelicadesa», ja que com el sindicat li devia unes despeses de delegació agafà els diners de la caixa sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI Districte de París amb l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de Daniel Bal. En aquesta època vivia al número 53 del carrer de la Roquette de París. El febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any, en una assemblea general del Sindicat del Calçat de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), s'acceptà el seu reingrés en el sindicat a condició que reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi ocupés mai més un lloc de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les activitats de la Minoria Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el Congrés de l'MSR celebrat entre l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria decidí continuar fent oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA), ell s'esforçà d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la comissió administrativa provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins del si de l'UFSA la creació d'un tercer sindicat, seguint l'estratègia sindicalista revolucionària i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de juny de 1925, va ser elegit amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA. L'agost de 1926, amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el butlletí mensual La Voix du Travail, portaveu de l'AIT. Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al Congrés de la CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la independència sindical. Signà, amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel reagrupament de les nostres forces», que reclamava la creació d'una tercera CGT autènticament sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 representà l'UFSA en el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció que se celebrà a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà la creació d'aquesta tercera CGT. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament del VI Districte de Lió, on es va decidir la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida a l'AIT, i ell va presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la secretaria general interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard, Boisson i Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a l'Ajuntament del VI Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR durà dos anys a Lió i en aquest temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de desembre de 1926 sortí el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual va ser administrador. En el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15 d'agost de 1927 a Lió, va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés, celebrat entre el 2 i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per Eugène Juhel. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Libération, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment, La Voix Libertaire, La Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de proclamar la II República i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat a legalitzar, i assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències per França per parlar sobre la situació a la Península. El 7 de desembre de 1931 es va divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de reunificació entre la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri Fourcade i Paul Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat sindical. Amb una part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta època vivia a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i representà el Comitè Anarcosindicalista del Midi en el Congrés Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París. També s'integrà en el Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de crear i va ser nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat antifeixista organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles Ridel), va fer una gira de conferències amb projeccions de pel·lícules de la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns beneficis de 10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya (març de 1938) i a Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i desembre de 1938). En aquesta època col·laborà en el periòdic SIA. El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el míting de la Federació Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de París, i l'endemà assistí al congrés d'aquesta organització. Durant la tardor de 1937 dimití de la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió Anarquista (UA). Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups anarquistes de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al Congrés de l'UA. Aleshores era membre del grup anarquista «Élisée Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer Peyrolières de Tolosa i era l'animador del grup anarquista «Orobón Fernández» d'aquesta ciutat. Quan l'Ocupació i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut administrativament i tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb els germans Eugène i Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de concentració de Noé i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer número del periòdic Le Libertaire aparegut després de la guerra, hauria mort deportat a Alemanya.

***

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora –que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)– només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals –Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports–, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Fermín Tejedro Della

- Fermín Tejedor Della: El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves Sebastiá, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França).

***

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

Continua...

---