Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

Conferència cenetista en ple pistolerisme

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els àmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la «democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Beauzelly apareguda en el diari lionès Le Progrès del 7 de maig de 1905

- Édouard Beauzelly: El 8 de juliol de 1851 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Édouard-Auguste Beauzelly –el seu llinatge citat de diferents maneres (Beauzelli, Beauzelle, etc.). Era fill d'Augustin Ferdinand Beauzelly, cabareter, i d'Anne Françoise Moulin, domèstica. En els anys vuitanta treballava de drapaire a Aubenàs (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1884 el Tribunal Correccional de Alès (Llenguadoc, Occitània) el condemnat a 40 dies de presó i 30 francs de multa per un delicte de «pesca a la dinamita». L'agost de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Privas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó pel robatori d'una canonada propietat de Edouard Raphanel; amb ell també va ser condemnat Victor Richier, drapaire com ell, a vuit dies de presó. El maig de 1889 el Tribunal Correccional de Privas el condemnà a un mes de presó i 30 francs de multa per «pesca a la dinamita»; aquesta era la seva novena condemna. En els anys noranta milità en el moviment anarquista de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). El 16 de desembre de 1893, després d'un temps tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i s'establí a Alès (Llenguadoc, Occitània). El desembre 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores treballava d'obrer boter a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). La policia sospità que es dedicava a la fabricació de moneda falsa. El gener de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 50 francs de multa per un delicte de «caça». El 5 de maig de 1905 va ser detingut a Avinyó (Provença, Occitània) perquè es trobava en busca i cerca per ordre de les autoritats de Tarascó (Provença, Occitània) per un delicte de «robatori, cops i ferides». Aleshores es trobava sense domicili fixe i deia que treballava de mecànic. El 27 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes, juntament amb Pascal Vivin, a un mes de presó per «robatori». El maig de 1912 es presentà a les eleccions municipals pel seu poble natal en la llista de la Unió Republicana i Socialista, però al final, malgrat anar en primer lloc dels elegits, retirà la seva candidatura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906

- Luigi Freghi: El 8 de juliol de 1883 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista, i després socialista, Luigi Ettore Freghi. Era fill de Giuseppe Freghi i de Teresa Jaconetti. Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys entrà a formar part del moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista, patint una condemna de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En 1900 començà a fer continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona, Carpi, etc.) a la recerca de feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El novembre de 1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) i assumí la gerència del setmanari anarquista Il Grido della Folla, en substitució de Carlo Gelosa; mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la gerència del periòdic L'Operaio, dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en la qual la majoria dels gerents del periòdic milanès, fugí per eludir possibles condemnes per delictes de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb Edel Squadrani, el juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15 dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser expulsat de Suïssa, juntament amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà, aconseguí evitar la detenció, ja que la sentència encara no era ferma. Desaparegut una temporada de Milà, va ser localitzat al Principat de Mònaco, on va restar fins a principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a Itàlia, lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va instal·lar a Ragusa (Sicília), on va romandre fins al març de 1910, moment en el qual es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de venedor en una empresa local. El 17 d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del número únic d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva totalitat. L'1 de maig de 1910 publicà el número únic L'Anarchico, que s'encarregà d'editar. Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova i s'establí a Torí (Piemont, Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després s'instal·là a Vercelli (Piemont, Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat d'Emigració representant de Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de Vercelli i de Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es declarà «intervencionista», però després reprengué les posicions antibel·licistes. En 1916 s'establí a Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el Comissariat d'Emigració li van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la publicació del número únic La Spinta, però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el setmanari Corriere Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella. Durant la postguerra va ser redactor de La Campana de Borgosesia (Piemont, Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat tèxtil. El juny de 1919, juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el càrrec de secretari de la Cambra del Comerç Confederal de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919 participà a Parma en les reunions dels metal·lúrgics i assistí al Consell Nacional de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), celebrada entre el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920 entrà com a redactor del quinzenal socialista Il Lavoratore Comasco de Como (Llombardia, Itàlia). Amb l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents feines (comerciant de formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.), conservant les seves idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no com «socialista anarquista» sinó com a «socialista maximalista». Luigi Freghi va morir el 15 de maig de 1927 a Como (Llombardia, Itàlia).

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

Foto policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

- Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu «intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ginés García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de març de 1967

- Ginés García Martínez: El 8 de juliol de 1897 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés García Martínez. Sos pares es deien Ginés García i Dolores Martínez. Ferrador de professió, en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys del pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i torturat. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara secretari de la Secció de Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. A conseqüència dels «Fets de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un atemptat contra el dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que mantingué fins el final de la guerra. En 1938 publicà Los robles. Una novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la guerra civil amb un pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Saint-Fons (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando. Malalt, Ginés García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al seu domicili de Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia.

***

Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per «associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el «Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per «persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva «indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà «Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

- May Picqueray: El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler, i Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb François Félix Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan (Provença, Occitània). Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Crida de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 d'octubre de 1928

- Julien Clot: El 8 de juliol de 1900 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Julien Clot. Sos pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine Boutet. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Quan esclatà la Gran Guerra no va ser mobilitzat perquè en la revisió mèdica va ser qualificat de «feble». El setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes, però aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a principis de 1924 formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo» de Marsella. L'abril de 1924 participà en diverses reunions a Marsella amb destacats anarquistes (Germaine Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.). El setembre de 1924 organitzà un congrés de la Federació Anarquista del Migdia (FAM), que se celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló (Provença, Occitània), per a preparar el Congrés Nacional de la Unió Anarquista (UA). Més tard presidí el «Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella. En 1927 col·laborà en Le Libertaire, especialment amb articles sobre el plataformisme. El març de 1927 va participar com a contradictor en una gira propagandística organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de Marsella amb l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12 d'octubre de 1927, atacà els comunistes, especialment César Matton, pel que feia la situació a l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en particular. El 22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i esclerosi peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista i participà en nombroses conferències. Es va presentar com a candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a les eleccions legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de febrer de 1929 presidí la conferència «Développement de l'individualisme anarchiste» d'E. Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu, ni Maître»; i el 16 de març de 1930 la de Sébastien Faure «Comme je conçois la société future». L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer campanya per Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les activitats del Comitè de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans amenaçats de mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques Laurent, en una reunió pública i contradictòria per parlar de les maniobres contra el moviment anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16 d'octubre de 1930 presidí un míting de protesta contra la demanda d'extradició del govern espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931 la conferència de Sébastien Faure «Est-ce la guerre? Les moyens d'y remédier». Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del «Comitè Pro Cociancich i Fornasari», que recollí una bona suma de diners per a la defensa dels anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota l'acusació d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es casà a Marsella amb Anaïs Maria Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es reunia tots els vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la número 8 del carrer Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos italians exiliats a Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació Anarquista Italiana (FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció Americana de la Federació Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser llicenciat per greus i crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser diagnosticat com a «no recuperable» per alienació mental per la sanitat militar. Julien Clot va morir el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença, Occitània). L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.

***

Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Maria Moles Morles: El 8 de juliol de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen erròniament altres llinatges. Sos pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista Josep Vidal Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son company a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Caen. Maria Moles Morles va morir el 14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrada tres dies després.

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

***

Necrològica de Félix Acosta Mercado apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'octubre de 1991

- Félix Acosta Mercado: El 8 de juliol de 1919 neix a Vélez-Málaga (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Acosta Mercado, conegut com Malagueño. Era fill de Félix Acosta i de Remedios Mercado. Militant de les Joventuts Llibertàries, en 1937 va ser detingut per les tropes franquistes després de la caiguda de Màlaga per repartir propaganda de les Joventuts Llibertàries, però va ser posat en llibertat a causa de la seva minoria d'edat. En 1939 va ser novament detingut; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó. El 30 de setembre de 1949 se li va concedir la llibertat condicional i s'integrà en la lluita clandestina. Es casà amb Elvira Sancho Pozo, amb qui tingué tres infants (Félix, María i Petra). En 1964, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), treballà en la construcció fins a la seva jubilació i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A partir de 1976 va fer constants viatges a Màlaga, tot freqüentant el Sindicat de Jubilats de la Federació Local de CNT. Félix Acosta Mercado va morir el 23 de setembre de 1991 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després en aquesta ciutat.

***

Ido Petris, esperant a prendre la paraula, al centenari de la Casa del Poble de Prato Carnico (26 d'octubre de 2013)

- Ido Petris: El 8 de juliol de 1931 neix a Pradumbli (Prato Carnico, Càrnia, Friül) l'anarquista Ido Petris. Era fill d'una família llibertària de llarga tradició que havia participat en la construcció de la Casa del Poble de Prato Carnico, l'edifici més espectacular de la població, inaugurada el 2 de febrer de 1913. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el desenvolupament del moviment anarquista a la zona. En 1972 va ser un dels organitzadors del grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül) i fou un dels iniciadors de les mobilitzacions per a denunciar el terrorisme de «La Strage di Stato» (La Massacre d'Estat). Participà, amb altres companys de la construcció, en l'habilitació del local de la llibreria «Utopia 3» de Trieste en 1978. Durant els anys vuitanta va escriure diverses obres sobre la història social de la Val Pesarina friülesa. El seu testimoni va ser recollit per al llibre «Compagno tante cose vorrei dirti...» Il funerale di Giovanni Casali, anarchico, Prato Carnico 1933 (1983), de Claudio Venza, Marco Puppini i Daniella Gagliani. En 1997 participà en la Fira de l'Autogestió. En 2001 la Casa del Poble de Prato Carnico es va vendre a l'Ajuntament de la població per a construir una biblioteca, un arxiu i una casa d'hostes. El 26 d'octubre de 2013, després d'una profunda reestructuració de la Casa del Poble, com a antic president de la cooperativa de gestió d'aquesta fins al 2004, va fer un discurs pel centenari de la seva fundació. Amb sa companya Elda tingué una filla, Cinzia. Ido Petris va morir el 30 de març de 2020 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

Continua...

---