Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

Esdeveniments

Dibuix aparegut en La Huelga General

***

Premsa llibertària

- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada –trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette– se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

***

Portada del primer número de CAP

- Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf «Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats «presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

CAP (1972-1982)

Naixements

Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 3 d'agost de 1889

- Antoine Plan: L'11 de desembre de 1853 neix a Robiac (actualment Robiac e Ròca-sadola, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoine François Plan. Sos pares es deien François Plan, miner, i Émilie Hours. Es guanyava la vida com a obrer miner i a finals dels anys setanta militava en el moviment anarquista del departament de Gard, essent qualificat per la policia com «intel·ligent i actiu». En 1878 resultà ferit arran de l'esllavissament de la mina de Trélys a La Valette (Llenguadoc, Occitània) i, indemnitzat per la Companyia Hullera de Bessèja, marxà cap a París (França). A començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 19 del carrer de la Goutte d'Or. Entre 1882 i 1884 treballà com a muntador de construccions metàl·liques per a diverses empreses. El setembre de 1884 va romandre a Le Creusot (Borgonya, França) i posteriorment treballà a diverses poblacions occitanes (Marsella, Montpeller i Nimes), sempre fent propaganda anarquista. A partir d'agost de 1886 emmalaltí de càncer i va ser tractar a diversos hospitals de diverses poblacions (Montpeller, Nimes, Marsella i Lió). El març de 1887 la policia detectà la seva presència a Bessèja durant una vaga. Durant la primavera de 1888 residí al domicili de l'anarquista Pierre Chomat (Cochot) a Lió (Arpitània) i posteriorment a l'Hôtel Dieu de la ciutat. Molt malalt, retornà a Bessèja. Així i tot, continuà la seva propaganda llibertària i va ser estretament vigilat per la policia. Antoine Plan va morir de la seva afecció cancerígena el 9 de juliol de 1889 a l'Hospital Civil de La Cantonnade de Bessèja (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Notícia d'una xerrada de Léon Bonnery apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de maig de 1914

- Léon Bonnery: L'11 de desembre de 1856 neix al XII Districte Antic de París (França) l'anarquista individualista Léon Maurice Bonnery. Era fill natural de Valérie Amélie Bonnery. Patí una infància difícil, marcada per la beneficència pública. Sense instrucció reglada, aconseguí un bon nivell autodidacte. Va ser un dels creadors del grup «Les Naturiens Égalitaires» (Naturistes Igualitaris), que barrejava anarquisme i naturisme, el secretari del qual fou Henri Zisly. Fundà a Montrouge, en una petita botiga de vins que servia de lloc de reunió, al número 115 de l'avinguda d'Orléans, el grup «Universalité dels Naturiens Égalitaires». També va col·laborar en la primera sèrie del periòdic parisenc La Vie Naturelle (1907-1913) que editava Henri Zisly. A principis de la dècada dels deu, fou membre del grup «Les Réfractaires», animat per E. Armand i Jacon. El 6 de gener de 1912 participà en un míting del Comitè del Dret de Gents del Sena per protestar contra les injustícies celebrat a Montrouge. El 2 de març de 1912 parlà en una conferència contradictòria amb altres companys del Grup dels Naturistes del Grand-Montrouge celebrada a la Sala Capdeville de Montrouge. El 21 de febrer de 1915, en el seu local, a iniciativa d'E Armand, es reuniren una vintena de companys (Charles Favier, Georges Gillets, Mauricius, Émile Renaud, Heri Zisly, etc.) per a crear iniciatives contra la guerra. Fou autor de diversos fullets, com ara Le maître des dieux. Étude d'entente sociale (1906) Le naturien égalitaire (1909) i L'éternel tondu. Ma besace à travers la vie (1912). Vidu de Marie Barbe Bosalie Antoine, es casà amb Marie Lazarette Guy. Léon Bonnery el 8 de febrer de 1916 al seu domicili del número 115 de l'avinguda d'Orléans de Montrouge (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Frantz Ricken (1889)

- Frantz Ricken: L'11 de desembre de 1858 neix a Clèveris (Düsseldorf, Prússia; actualment Alemanya) l'anarquista Jean-François Ricken, més conegut com Frantz Ricken o John Frank Ricken. Algunes fonts policíaques l'identificaven amb l'anarquista il·legalista Placide Schouppe. Es guanyava la vida com a fabricant d'instruments de cirurgia. En 1885 freqüentà el cercle anarquista al voltant del periòdic de Brussel·les Ni Dieu ni Maître i, per aquest fet, va ser expulsat del país i s'instal·là a París (França). L'1 de maig de 1892 va ser interceptat creuant la frontera en direcció cap a les ciutat flamenques de Brussel·les o d'Anvers. Amb altres membres destacats del moviment llibertari (Binger, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Charles Malato i Lucien Weil), signà un article, aparegut en el número 2 del periòdic londinec Le Tosin (7 de gener de 1893), on s'acusava l'anarquista Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. A començament de 1894 ja s'havia refugiat a Londres, on vivia al carrer Cleveland amb sa companya, una anglesa, en estret contacte amb l'anarquista Théodule Meunier, buscat per la policia per diversos atemptats a França. Alertat per la policia francesa, el 4 d'abril de 1894, va ser detingut juntament amb Théodule Meunier pel detectiu William Melville d'Scotland Yard a l'Estació Victòria de Londres. Empresonat, poc després va ser posat en llibertat condicional després de pagar dues multes de 100 lliures. El seu nom va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Segons informes policíacs, parlava perfectament l'alemany, l'anglès, el francès i el neerlandès. Sembla que retornà a França, perquè el 13 de juliol de 1894 les autoritats franceses li van decretar l'expulsió del país i es va refugiar de bell nou a Londres (Anglaterra), on visqué al número 26 del carrer Warren. La policia britànica sospità que, amb l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq (Jules Marie Legoff), es dedicava a la venda de títols robats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frantz Ricken (1858-?)

***

Informe policíac sobre la defunció d'Émile Pellissier

- Émile Pellissier: L'11 de desembre de 1863 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Émile Jules Pellissier –sovint citat erròniament Pelissier. Era fill de Jean Pellissier, torner mecànic, i d'Ambroisine Sabin-Prunier, modista. Després de ser sortejat per l'exèrcit, en 1884 s'allistà en la dotació de la flota, on va romandre fins a 1888. Fins a finals de 1889 visqué al número 27 del carrer Juge de París i fins a finals de 1890 al número 3 del Passage des Entrepreneurs, d'on va ser engegat per deutes de lloguer. En 1891 era lector de Le Père Peinard i de La Révolte. En aquesta època treballava amb Thirion, fabricant de bombes pneumàtiques. El gener de 1892 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs. En aquesta època era lector de Le Parti Ouvrier i de La Lanterne, però no estava fitxat com a anarquista. El març de 1892 va ser fitxat com a «militant anarquista» del XV Districte de París i la policia el qualificà de «peresós, borratxo i barallós». Era amic dels anarquistes Hemery Dufoug i Albert Sureau (Wilhelm). També milità en el Grup Internacional, creat en els XIII i XIV Districtes. El gener de 1895 vivia al número 65 del carrer Convention, on era objecte de vigilància policíaca. A finals de maig de 1895 va ser detingut durant una baralla esdevinguda en un conferència («L'histoire de l'enseignament avant, pendant et après la Révolution») de Paul Lerolle, regidor municipal parisenc, però va ser alliberat aquella mateixa tarda. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Lacordaire. Entre el 14 i el 24 de maig treballà en una empresa de fabricació de municions d'artilleria, però va ser acomiadat per «inexactituds i respostes inadequades» a un cap de taller. Encara que era assidu a les reunions anarquistes, declarà a la policia que era blanquista i que estava inscrit en les llistes electorals del XV Districte. L'estiu de 1895 treballava a l'arsenal de Puteaux (Illa de França, França) i estava allotjat al domicili de sa germana, al carrer Théâtre, on continuava vigilat diàriament per la policia. Entre octubre de 1896 i setembre de 1898 canvià constantment de domicili, sobretot dins del XV Districte de París. El setembre de 1898 vivia al carrer de París de Saint-Denis, on treballava en una fàbrica de tricicles a vapor. L'octubre de 1898 Émile Pellissier va ser admès a tractament de la seva pneumònia a l'Hospici de Saint-Denis (Illa de França, França), on va morir el 17 de novembre de 1898.

***

Notícia de l'absolució de Victor Aubouin apareguda en el diari de Nancy L'Est Républicain del 8 d'abril de 1921

- Victor Aubouin: L'11 de desembre de 1878 neix a Saintes (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Victor Aubouin. Era fill de Victor Aubouin, sastre, i de Marthe Gazesse. Es guanyava la vida treballant de firaire. En 1912 s'establí a Épinal (Lorena, França), on va fer feina en la seva professió. Va ser amic íntim del perruquer anarquista Victor Loquier, principal animador del periòdic llibertari La Vrille publicat entre 1901 i 1914 a Épinal. El 16 de març de 1915 es casà al IX Districte de París (França) amb la firaire Rosalie Marie Pestel. Després de la Gran Guerra continuà militant en el moviment anarquista. En 1921 un informe policíac assenyalà que es dedicava a distribuir fullets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Com a president del Sindicat de Firaires, organitzà entre 1921 i 1922 nombroses reunions sindicals. L'abril de 1921 va ser absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Nancy (Lorena, França) per «entrebancar la llibertat de subhastes», després d'haver demanat als companys firaires de no fer dites en l'adjudicació de places de les fires. Va ser l'organitzador del Congrés de la Federació de Sindicats de Firaires de França que se celebrà entre el 17 i el 20 de maig de 1922 a Épinal, on va ser elegit secretari general de la citada federació. Victor Aubouin va morir el 3 de desembre de 1961 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna d'André Mournaud apareguda en el diari de Chartres Le Dépêche d'Eure-et-Loir del 24 de gener de 1913

- André Mournaud: L'11 de desembre de 1882 neix al V Districte de París (França) l'antimilitarista, anarquista individualista i posteriorment anarcocomunista André Victor Mournaud. Sos pares es deien Toussaint Eugène Mournaud, paleta, i Marie Suzanne Parot, confeccionista. Es guanyava la vida com a obrer impressor i pintor colorista. El 23 de març de 1907 va fer la xerrada «L'antisyndicalisme» a la Sala Jules de París organitzada per la Joventut Lliure. El maig de 1907 freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i participà en la campanya abstencionista impulsada per aquest setmanari anarcoindividualista, així com en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El novembre de 1907 va ser detingut, juntament amb sa companya Alexandrine Dejean i Marius Servient, per «complicitat en fabricació de moneda falsa». El 12 de març de 1908 l'Audiència de la Manche el va absoldre a ell i a sa companya, mentre Servient va ser condemnat a set anys de presó. En questa època vivia a la carretera d'Ormesson a París. En 1910 es declarà anarquista comunista i l'octubre d'aquell any fou un dels signats, amb altres destacats anarquistes (Henri Cachet, Henry Combes, René Dolié, Émile Dulac, Georges Durupt, Fautré, Fournier, Victor Godonèche, Albert Goldschild, Léon Israël, Anna Mahé, Eugène Martin, Pierre Martin, Armand Matha, Pierre Ruff i Paul Trouillier), d'una crida de suport a cinc individualistes processats arran de l'enfrontament a trets del carrer Chevalier-de-la-Barre, on s'havien encarat dues fraccions rivals de l'individualisme anarquista; en aquesta crida, publicada el 9 d'octubre de 1910 en Le Libertaire, es qualificava l'anarquista Georges Paraf-Javal de «xarlatà» i de «confident». El novembre de 1910 va ser un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i l'octubre de 1911 del Club Anarquista Comunista, del qual va ser un dels signants (Wasso Chrocheli, Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild i Pierre Ruff) del seu manifest i del qual va ser secretari en 1913 i va fer un bon nombre de conferències. En aquesta època col·laborà amb el «Foyer Populaire» de Belleville. Entre 1912 i 1913 va prendre la paraula en diversos mítings de la FRC i de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia al número 9 del carrer Pache del XI Districte de París. També va ser membre del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA) el juny de 1912 i que arreplegava militants comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El 21 de febrer de 1912 va parlar en el míting «Contre l'agression italianne en Tripolitaine», organitzat per la Unió d'Italians Residents a París, celebrat a la Sala de les «Sociétés Savantes» amb la presidència d'Amilcare Cipriani, i on parlaren destacats anarquistes (Ezio Baralalini, Armando Borghi, Francis Delaisi, Oreste Donati, Jouhaux, Lhermitte, Jean Longuet, Pierre Martin, Tissier, etc.). L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Édouard Boudot i Pierre Martin, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). El 12 de novembre de 1912, amb Édouard Boudot, va ser un dels oradors representant l'FCA en el míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que ferem), celebrat a la Sala de les «Sociétés Savantes» de París. En 1912 va col·laborar amb el Grup d'Estudis Socials (GES). El 15 de desembre de 1912 va ser detingut a Amiens (Picardia, França) per mor d'un discurs, organitzat pel grup anarquista local en el marc de la vaga general de 24 hores contra la guerra, on es reivindicava el sabotatge de la mobilització. El 22 de gener de 1913 va ser jutjat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Amiens i condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa, pena que va ser confirmada el 29 de gener pel mateix tribunal en l'apel·lació. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913, quan tingué lloc el Congrés Nacional Anarquista a París, on es va fundar la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA), es trobava empresonat amb Édouard Boudot i no va poder participar en els debats, però ambdós van enviar cartes que va ser llegides pels delegats on es protestava fermament contra la presència d'individualistes en aquest congrés. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Édouard Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin i François Parmeland, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia contra la situació dels detinguts polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per a l'XI Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser exonerat el 31 de desembre de 1915 per una coxàlgia de la cama dreta. André Mournaud va morir el 24 de febrer de 1969 mor a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Joseph Ishill

- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Mateo Latorre Cinto: L'11 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre de 1890– neix a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament com Pinto–, conegut com El de Ayerbe. Sos pares es deien José Latorre Abad i María Cinto Sarasa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francisca Teller. Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. 

***

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

- Joan Benet Cherta: L'11 de desembre de 1904 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Sos pares es deien Maties Benet i Josepa Maria Cherta. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on treballà d'empleat en l'ajuntament i milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Hilària Matheu. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir l'1 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Pedro Moya Paredes

- Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per «bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Pedro Moya Paredes (1912-2011)

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià –ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys –Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde–, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt –nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc–; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'abril de 1993

- Isidro Montero Martín: L'11 de desembre de 1923 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Sos pares es deien Manuel Montero Grima i Ignacia Martín Billari. Visqué al barri de Las Delicias de Saragossa i treballà en la construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de paleta i milità en el clandestí Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió, passà a França, on formà part de la Federació Local de París de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica i participant en la majoria de congressos i de plens confederals. Durant els últims anys del franquisme realitzà nombrosos viatges a la Península per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina. El seu últim domicili va ser a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França). Malalt, Isidro Montero Martín va morir el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a l'Hospital de Créteil (Illa de França, França). Deixà companya, María López Vílchez, i fills.

Continua...

---