Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 6 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un número de Der Areme Teufel

- Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit, Die Zukunft, Magazin für Literatur, Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam.

***

Convocatòria de les conferències publicada en el periòdic de Roubaix La Cravache del 28 de novembre de 1897

- Conferències de Faure: El 6, 9 i 14 de desembre de 1897 l'intel·lectual i propagandista anarquista Sébastien Faure fa a la Sala Dominique Rousseau de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) tres conferències sobre filosofia llibertària a benefici dels periòdics anarquistes La Cravache, de Roubaix, i Le Libertaire, de París. A l'acte, organitzat per La Cravache, van ser convidats el conseller general Eugène Motte, el fabricant Théodore Vienne i els advocats Chattelyn, Dhellemme, Ruffelet i Wibaux, a més d'altres personatges polítics i religiosos (republicans, radicals democratacristians, catòlics, etc.), per a portar la contradicció de l'exposat per Faure, però, evidentment, no es presentaren. A més d'aquestes tres conferències públiques contradictòries, Faure va una altra, també pública i contradictòria, l'11 de desembre a la Sala Dominique Rousseau titulada «L'iniquité politique et morale», i a més a més conferències privades als grups anarquistes i altres de públiques a diverses poblacions de la regió.

***

Fortalesa de Trakai (Vílnius)

- Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) –actualment Lituània– el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius. Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides.

***

Obrer bananer

- Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo –oficialment van morir «nou revoltosos comunistes»–, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta.

***

Capçalera del primer número de Lotta Anarchica

- Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més: «Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia.

***

La Casa del Poble de Palma

- Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de Sindicats Únics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar «contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» –els comunistes, però, en el seu òrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT.

***

Anagrama de l'AIT

- Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger –que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com a única garantia de guanyar la guerra– volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una «visió més àmplia de les coses i menys dogmàtic».  La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» –«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals– de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.

***

Cartell del congrés

- I Congrés d'Hermenèutica Llibertària: Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 se celebra a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Santiago de Xile (Xile) el I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest congrés va ser organitzat pel mateix alumnat de la Universidad de Santiago de Chile (USACH) i tingué com a objectiu estudiar, en un marc de discussió, anàlisi i convergència multidisciplinària, el concepte d'anarquisme, i diversos conceptes al voltant de l'anarquisme (autonomia, autogestió, acció directa, solidaritat, etc.), des de diversos punts de vista (filosòfic, científic, intel·lectual, acadèmic, pedagògic, social, vital, etc.). Va estar obert a individualitats i a grups de persones de diferents àmbits (cultural, artístic, polític, periodístic, editorial, comercial, etc.). Hi van ser ponents destacats intel·lectuals, com ara Pablo Abufom Silva, Marcela Alarcón, Juan Alegría Licuime, Daniel Barret, José Luis Barril, Nelson Bobadilla R., Felipe Cárcamo, Christian Castro Bekios, Darío Covarrubias, Ernesto Fehuerhake, Ángel Morales Figueroa, Nelson Osorio Tejada, José Palma, Adriana Palomera, Sergio Pereira Poza, Carlos Pérez Soto, Philipe Pimentel de Resende Silva, Alejandra Pinto, Jorge Rodríguez S., Marcelo Sandoval Vargas, Juan Manuel Silva, Bruno Sommer Catalán, Cristóbal Tabilo Vásquez, Felipe Tombolini, Javier Velasco Villegas, etc.; i van participar diversos col·lectius, com ara Acción Directa, Colectivo Cristiano Esperanza Libertaria, Columna Negra, Indymedia Santiago, etc.

I Congrés d'Hermenèutica Llibertària (6 i 7 de desembre de 2007)

Naixements

Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

- Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia.

***

Foto policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894)

- Nicolas Catty: El 6 de desembre de 1850 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Pierre François Nicolas Catty. Sos pares es deien François Catty i Marguerite Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville (Picardia, França) i una germana seva monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893 aparegué com a anarquista en diferents llistats de la policia de París (França), on vivia. Es guanyava la vida fent de mecànic i de serraller pel seu compte en una fàbrica de bicicletes que tenia muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de París. Tingué com a obrer l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de presó arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i decidí fer-se càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena. El 10 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la Grande-Rue de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), sota la inculpació d'«associació criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res d'interès. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell mateix dia 10 de març pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a la cel·la, on passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Després d'aquest empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes de Le Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i, rebutjat per tots els patrons als quals es va presentar, no trobà feina. Gairebé en la indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a Brussel·les (Bèlgica), però la policia d'aquest país li va comunicar que, com a membre d'«associació criminal» a França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de setembre de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el país. S'instal·là al número 27 del carrer Brunet de París, on visqué amb sa companya Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui acabà divorciant-se. El seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Nord de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va ser detingut, juntament amb 14 companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a l'assalt, al pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de febrer de 1909, després de cinc anys de temptatives, presentà a Fressenneville un «pany inviolable» de la seva invenció. Al final de sa vida habitava al número 160 del carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de França, França). Nicolas Catty va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de París (França).

Nicolas Catty (1850-1921)

***

Notícia orgànica de Baptiste Martenot publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 9 de juiol de 1904

- Jean-Baptiste Martenot: El 6 de desembre de 1858 neix a Beaune (Borgonya, França) el poeta i cançonetista anarquista Jean-Baptiste Martenot, que signà a vegades Bautiste Martenot. Sos pares es deien Claude Martenot, sabater, i Claudine Guyonnet. Va romandre internat a l'abadia cistercenca de Cîteaux, a Saint-Nicolas-lès-Cîteaux (Borgonya, França), fins als 18 anys. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic i era constantment acomiadat de la feina per les seves idees anarquistes violentes. A Dijon (Borgonya, França) va ser condemnat en diverses ocasions i es dedicava a recitar poemes i cantar tonades anarquistes als clients dels cabarets que freqüentava. El 29 de març de 1891, després d'intentar provocar una vaga a la fàbrica de Dijon on treballava, retornà a Beaune. En 1892 la policia de Dijon el va inscriure en un llistat d'anarquistes de la ciutat. A Montalban (Guiena, Occitània) es dedicà a difondre la premsa anarquista (Le Père Peinard i La Révolte) i va ser fitxat com a «anarquista perillós». En les eleccions legislatives celebrades entre el 20 d'agost i el 3 de setembre de 1893, un tal Martenot, obrer mecànic, s'integrà en «Les Indépendants d'Agen» (Aquitània, Occitània) i publicà nombrosos manifests anarquistes. Candidat «formal» anarquista, recomanà l'abstenció i es dedicà a combatre la candidatura del «republicà radical» Philippe Dauzon, diputat del districte d'Agen, que tenia el suport del periòdic La Dépêche de Toulouse, seguint-lo en les seves reunions i criticant el seu programa «radical» (llibertat d'associació i reforma dels imposts), tot exposant les seves pròpies idees anarquistes. En aquestes accions solia anar acompanyat d'altres anarquistes (Chavinier, Costes, Murat, etc.) i vivia amb una dona que venia pels carrers cançons contra el diputat Dauzon. Un mes abans d'aquestes eleccions deixà Agen i marxà cap a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 14 de novembre de 1893 envià una cançó seva (La dynamite) al periòdic lionès L'Insurgé, però no va ser publicada per mor la seva violència. En 1894 s'instal·la a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Entre 1896 i 1901 col·laborà amb poemes i cançons en el periòdic Le Libertaire, signant a vegades Bautiste Martenot. Va ser gerent del periòdic Quotidien. Organe de revendication ouvrière, el redactor del qual fou Sébastien Faure, i que va ser publicat entre el 26 de maig de 1901 i el 15 de març de 1902 a Lió. Pel seu càrrec en aquesta publicació, va ser condemnat per l'Audiència del Roine a tres mesos de presó per un delicte de premsa. El diari La Tribune Cettoise del 6 de setembre de 1902 li va publicar el poema Aux decadents, que havia estat publicat l'any anterior en Le Libertaire. Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), l'octubre de 1902, en el marc de la gran vaga general de Ginebra, es va decretar la seva expulsió i va ser posat a la frontera francesa. A finals d'abril de 1903 va ser detingut a Lió. En 1904 era membre del grup anarquista «Germinal» de Lió i el gener d'aquell any signà, amb altres companys, un manifest de solidaritat per protestar contra les detencions d'Anne Couturier i Henri Fabre. El juliol de 1904 organitzà cursos de castellà pel Grup d'Art Social de Lió al cafè Bordat de la ciutat. A causa de la diversitat geogràfica citada i del fet que aparegui a les fonts citat també com Baptiste Martenot, Bautiste Martenot o simplement Martenot, fa que es pugui pensar que es tracti de persones diferents. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 1969 el grup musical Les Quatre Barbus enregistraren la seva cançó La dynamite en el seu àlbum Chansons anarchistes i en 1996 també el grup belga anarcopunk René Binamé en el seu disc 71.86.21.36.

***

Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)

- Charles-Nicolas Piéri: El 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre– de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri –el seu llinatge també citat com Pierry. Era fill natural de la jornalera Marie Zélima Hartemann i va ser reconegut el 8 de maig de 1871 per son pare Charles Marie Piéri, i finalment legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de maig de 1873 a Bar-le-Duc. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la «Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Remi Cocogne apareguda en el diari d'Alger La Dépêche Algérienne del 8 de juny de 1913

- Remi Cocogne: El 6 de desembre de 1876 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Remi André Cocogne –el primer nombre també citat erròniament René. Era fill de Remi Cocogne, serraller, i de Marie Billion, cosidora i modista. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. Començà molt jove a militar en el moviment llibertari. Entre el 16 i el 17 d'agost de 1890 va ser delegat de Grenoble al Congrés Anarquista celebrat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es van reunir una vintena de delegats francesos i suïssos (Pierre Chomat, Octave Jahn, Zograffoz, etc.), i on es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries (FIRP), que no tingué cap activitat posterior. Segons un informe policíac, amb un altre delegat de Grenoble, litògraf, ambdós eren «dissidents del grup blanquista». El 16 de novembre de 1897 s'incorporà al 75 Regiment d'Infanteria de Grenoble per a fer el servei militar i el 20 de setembre de 1899 va ser destinat com a «soldat obrer armer». El 27 de març de 1900 va ser llicenciat per esdevenir «fill major de vídua». El novembre de 1901 s'establí a París (França), on visqué al número 31 del carrer Juge del XV Districte de París. L'octubre de 1902 vivia al número 3 del carrer de l'Avre del XV Districte i el febrer de 1903 al XIX Districte, al número 59 del carrer Flandre. El 16 d'agost de 1904 es casà al XIX Districte amb la parisenca Louise Charlotte Marguerite Kock. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic i vivia al número 102 del carrer Aubervilliers. El setembre de 1905 vivia al número 29 del carrer Mathis del XIX Districte. En 1913 era secretari del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París, adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913 el seu domicili, al número 44 del carrer Curial del XIX Districte de París, on vivia des de gener de 1911, en el marc d'una gran acció contra el moviment antimilitarista a resultes de l'agitació a les casernes el mes anterior, va ser escorcollat per la policia, la qual trobà fullets antimilitaristes i correspondència amb soldat. El novembre de 1911 participà en una subscripció econòmica organitzada per Le Libertaire en suport de la Revolució mexicana. El novembre de 1913 entrà a formar part, amb altres companys de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i de Les Temps Nouveaux (Lucien Belin, Pierre Martin, André Schneider, Ernest Togny, Albert Vigneau, etc.), d'una comissió per a l'adquisició i legalització d'uns terrenys a Belleville per a la creació d'un local i d'una impremta de propaganda. El desembre de 1913 el seu grup del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte es va adherir a la Unió Regional Parisenca (URP) de la FCAR, que havia estat creada el 31 d'agost d'aquell any. Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 7 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat el 16 de setembre de 1914 al 105 Regiment d'Infanteria Territorial de Grenoble. El 2 d'octubre de 1915 va ser destinat a les fàbriques de la «Societé des Chantiers du Temple» de Cherbourg (Baixa Normandia, França). L'1 de juliol de 1917 va ser integrat en el 25 Regiment d'Infanteria. L'11 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i en 10 de novembre de 1925 va ser lliurat de les seves responsabilitats militars. Remi Cocogne va morir el 3 de maig de 1957 al seu domicili, 191 de l'avinguda Choisy, d'Orly (Illa de França, França).

***

George Ballard (ca. 1917)

- George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquesta època s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.

George Ballard (1888-1917)

***

Necrològica de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Salvador Reina Barriga: El 6 de desembre de 1893 neix a Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Setenil de las Bodegas (Cadis, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Reina Barriga. Sos pares es deien Cristóbal Reina i María Josefa Barriga. En 1922 treballava d'electricista i era membre del grup anarquista «Voluntad». Posteriorment entrà a treballar als ferrocarrils. El setembre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser detingut i tancat 15 dies. Un cop lliure s'establí a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), on, amb Ordoñez i altres companys, publicà el periòdic Orientació, del qual fou administrador. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i reclòs al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant l'hivern de 1941 participà en el Ple Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a la cel·la número 67 i en el qual participaren, entre d'altres, Miguel Cebrián Escarpán, Rafael Cuesta Pastor, Cristóbal Palacín Rodríguez, Antonio Ramos Palomares, Diego Rangel Valenzuela, Antonio Rivas, Carlos Soriano i Carlos Zimmerman; en el curs d'aquest ple s'adoptaren acords destinats a reorganitzar el sindicat i a incrementar la lluita clandestina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en 1978 milità en la Federació Local d'Utrera de la CNT i col·laborà en el periòdic La Verdad del Campesino (1978) i en la revista barcelonina Ideas-Orto. Salvador Reina Barriga va morir el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1985 a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Serafín Bueno Marín: El 6 de desembre de 1901 neix a Morés (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marín. Sos pares es deien Manuel Bueno i Segunda Marín. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya). Militant del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el març de 1931 formà part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la Comissió Pro-Cultura d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè Pro-Presos. El novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del Cotxe i de l'Automòbil de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al Comitè Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la ciutat a mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i posteriorment passar a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació, sembla que per actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944 va ser deportat pels alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i posteriorment enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser alliberat el 2 de maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es va instal·lar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT en l'exili. Durant una temporada administrà el setmanari CNT. Més tard s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat administrador de la seva Federació Local de la CNT i encarregat del Servei de Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on el febrer de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident), Juan Legaz (secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio Sánchez i Antonio Velasco (vocals). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En els seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Esteve del Monestir. Sa companya fou Carmen Prats. Serafín Bueno Marín va morir el 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1990 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a conseqüència d'una desgraciada caiguda al seu domicili de Sant Esteve del Monestir, i fou incinerat dos dies després a Canet (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---