Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 3 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Affamé Ardennais

- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

***

Portada i contraportada del primer número de Nu

- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Clauman (6 de març de 1894)

- Nicolas Clauman: El 3 de desembre de 1855 neix a Grenelle, actualment pertany al XV Districte de París (França), l'anarquista Nicolas Clauman –algunes fonts citen erròniament Chauman. Sos pares es deien Jean Clauman i Madeleine Eymon. Pouater de professió, l'abril de 1892 formava part del grup anarquista «L'Avenir» de Saint-Ouen (Illa de França, França), integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). El 22 d'abril de 1892 va ser detingut al seu domicili, al número 18 del carrer Anselme de Saint-Ouen, ben igual que altres 66 companys a París i a la regió parisenca, de manera preventiva davant la commemoració del «Primer de Maig». Durant el seu interrogatori assegurà que feia més de dos anys que ja no militava en cap grup anarquista. En l'escorcoll de casa seva es van trobar dos florets esmolats, una pistola de cavalleria i una comanda de dinamita datada el 9 de juny de 1884, que feia servir per a la seva feina de pouater. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquella època viva al número 23 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen. El 6 de març de 1894 va ser detingut i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser posat en llibertat el mateix dia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François, fuster ebenista, i Suzanne Neu (o Neut). Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Pierre François (1855-?)

***

Agnes Inglis a l'Abbot Academy (4 de març de 1891) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan]

- Agnes Inglis: El 3 de desembre de 1870 neix a Detroit (Wayne, Michigan, EUA) l'arxivera anarquista Angnes Ann Inglis. Sos pares, escocesos benestants, conservadors i religiosos presbiterians, es deien Richard Inglis, metge, i Agnes Lambie, i era la més petita de set germans. Després de fer estudis a la Clay Grammar School i a la Capitol High School de Detroit, va ser educada a l'Abbot Academy d'Andover (Massachusetts, EUA), exclusiva acadèmia preparatòria femenina. Son pare morí en 1874 i sa germana de càncer poc després. Després de la mort de sa mare en 1899, viatjà a l'estranger i posteriorment estudià història i literatura a la Universitat de Michigan. Abandonà els estudis abans de graduar-se i va fer de treballadora social a la Hull House de Chicago (Illinois, EUA), una mena d'institució de reformes socials que pretenia portar la cultura als estaments més desfavorits de la societat, a la Franklin Street Settlement House de Detroit, i a la Young Women's Christian Association (YWCA, Associació Cristiana de Dones Joves) d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Mentre feia feina en aquestes institucions, se n'adonà de les condicions socials de les persones immigrats als Estats Units, acostant-se de mica en mica al moviment anarquista. En 1915 va fer amistat amb Emma Goldman i John Beverley Robinson, i posteriorment amb Alexander Berkman i Judson Grenell. Organitzà conferències d'Emma Goldman i d'altres anarquistes, a més de fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Amb la incorporació dels EUA a la Gran Guerra radicalitzà les seves posicions, lliurant-se al moviment llibertari i destinant una part important dels diners de sa família al suport legal dels insubmisos al conflicte bèl·lic i dels perseguits polítics, especialment durant l'anomenat «Temor Roig» (1919-1920), sorgit arran de la Revolució bolxevic. Al final, sa família li va destinar un subsidi fixe temorosa que «dilapidés» la fortuna familiar en causes «radicals». Amiga de l'anarquista Joseph Labadie, en 1924 descobrí que el fons arxivístic sobre els moviments radicals que aquest havia donat en 1911 a la Universitat de Michigan estava completament abandonat al caos, sense catalogar i past dels lepismes. De manera voluntària i a temps complet, es dedicar a organitzar i a catalogar de manera acurada i molt personal aquest fons que passà a ser conegut com «Col·lecció Labadie», un dels arxius més importants del moviment anarquista del segle XIX. Gràcies al seu impuls i al de Joseph Labadie, aquests fons es van incrementar unes vint vegades amb les donacions d'importants anarquistes i radicals, com ara Roger Baldwin, John Francis Bray, Voltairine de Cleyre, Elizabeth Gurley Flynn o Ralph Chaplin. També ajuda Henry David en els seus estudis sobre la «Tragèdia de Haymarket» o James J. Martin en el seu llibre Men Against the State. The Expositors of Individualist Anarchism in America (1827–1908). Agnes Inglis va morir el 29 de gener de 1952 a Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) –algunes fonts citen el 30 de gener de 1952 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA)– i va ser incinerada l'1 de febrer al cementiri d'Elmwood de Detroit. Deixà inèdites una mena de memòries (Reflections. Notes for a Book). En 1979 Dione Miles publicà la biografia Agnes Inglis. Librarian, Activist, Humanitarian.

Agnes Inglis (1870-1952)

***

Fotografia policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)

- Joseph Cornuault: El 3 de desembre de 1876 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Louis Emmanuel Cornuault. Sos pares es deien Joseph Cornuault, pintor de cotxes, i Marie Quartier, modista. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció a París (França). El gener de 1894 va ser detingut i fitxat per la policia com a anarquista. En el moment de la detenció portava la cançó anarquista Prise de possession. Son patró, un tal Waguer, en va donar bones referències, reprotxant-li, emperò, les seves males companyies. En aquesta època vivia amb sa mare al número 11 del carrer Véron de París. El 17 de setembre de 1904 es casà al XVIII Districte de París amb Françoise Mournier. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lidio Ettorre

- Lidio Ettorre: El 3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços, Itàlia) l'anarquista Lidio Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es guanyava la vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment anarquista. En 1912 començà a col·laborar en la revista llibertària Volontà, d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia de Teramo (Abruços, Itàlia), on residia, envià a la Direcció General de la Seguretat Pública un informe on notificava la seva militància anarquista, la propaganda abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment llibertari d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del grup anarquista «Francisco Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en el grup anticlerical local, en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització dels obrers agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels creadors de la Casa del Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà Pietro Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en les vagues de la «Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914, fou orador en multituds de mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En 1915 va ser enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer una crida als soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel, va ser traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il Libertario, publicació en la qual col·laborava, una carta dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i, inculpat de «complot insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en estricta vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del «Fascio Revolucionari» de Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra estigué en contacte amb el grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquesta època es relacionà amb Pia Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el 1919 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué un dels dirigents de la Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de Giulianova. En aquesta època col·laborà en Avanti! Amb Attilio Conti i altres, parlà en un míting de solidaritat amb la Rússia soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919 a Giulianova. En les eleccions de 1919 participà en mítings electorals. En 1920, sota el seu impuls, el Grup de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit, votà una moció a favor de l'antiparlamentarisme. Després participà en la creació d'una coordinadora tendent a la creació d'un Front Únic Revolucionari (FUR) que reunís anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga Proletària. Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la vida, contra l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia soviètica, i va fer costat la Revolució Russa. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova i en Falce e Martello i parlà en nombrosos mítings en favor dels presos polítics. Entre l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova l'assemblea en solidaritat amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament dels presos polítics. L'agost d'aquell any promogué una mobilització a Giulianova contra els assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el míting contra els assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes polítiques que se celebrà a Caramanico Terme (Abruços, Itàlia). El 10 de setembre de 1920 organitzà el míting de propaganda anarquista de Guglielmo Boldrini organitzat a Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies després una mobilització popular anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920 organitzà un congrés provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del Cercle Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar la socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i empresonat un mes fins el novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia de la correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El setembre de 1921, amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo Pisacane» de Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia), fundà el periòdic L'Annunciatore. Organo degli anarchici d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a finals de 1921 retornà definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els mítings per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se celebraren a Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922. Patí nombroses condemnes per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota l'acusació d'haver participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922 encapçalà una campanya a favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions antianarquistes en la Unió Soviètica. Contribuí a la creació del grup anarquista «La Luce». Fou l'organitzador, amb Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors del IV Congrés de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA), adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a Castellammare Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller d'ebenisteria, al Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes. Després d'uns mesos d'exili a París (França) retornà a Itàlia i va ser objecte de nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del règim, en 1930 el seu document d'identitat portava l'epígraf «perillós políticament i inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies». En 1942 va ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs «derrotista» i amb la caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus contactes i, amb altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo Leone i Alessandro Pica), fundà el moviment polític «Italia Libera». Després de la II Guerra Mundial continuà amb les seves idees polítiques i va escriure les seves memòries sota el títol Memorie di un perseguitato politico antifascista, que resten inèdites. Lidio Ettorre va morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia).

***

Caricatura de Juan González González

- Juan González González: El 3 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González –citat en ocasions erròniament com González Debodt. Sos pares es deien Juan González i Elena González. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Malalt de càncer de pulmó, Juan González González va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Antoni Pena Romia

- Antoni Pena Romia: El 3 de desembre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Romia –a vegades citat erròniament Perna i Rumia. Sos pares es deien Antoni Pena Ybars, pagès, i Maria Romia Monclús. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «Juventud Ácrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència «L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des Sciences Économiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Francisco Moliné Viñas: El 3 de desembre de 1905 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Moliné Viñas, també conegut com Paco Moliné. Sos pares es deien Bernardo Moliné i María Viñas. Era el fill major d'una família nombrosa de 10 infants i des de molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc, arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat ocupada per una columna confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local d'Aisinas (Aquitània, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe. Francisco Moliné Viñas va morir el 25 de març de 1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas, població on residia.

***

José Rodríguez Portugal

- José Rodríguez Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea, Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Sos pares es deien Camilo Rodríguez Rodríguez i Dorotea Portugal Hernández. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a la Residència Sanitària d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de San Francisco d'aquesta ciutat.

***

Germinal García Campos (anys seixanta)

- Germinal García Campos: El 3 de desembre de 1924 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Germinal García Campos. Sos pares es deien Antonio García Dávila, jornalero, i Donata Campos Rodríguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on una dona de ciutadania britànica s'ocupava dels joves refugiats. Després s'embarcà com a polissó al vaixell mercant danès Kitty Skov, que feia la travessia entre França i Amèrica. Un cop descobert, aconseguir seguir el viatge cap a Nova York (Nova York, EUA), on gràcies al seu domini de la llengua francesa va poder restar-hi un temps fent-se passar per súbdit francès. Poc després retornà a França, on començà a militar en el moviment llibertari de París (França) i en la lluita antifranquista. El 4 de juliol de 1955 es casà a París amb María Josefa París Cambil. Durant els anys cinquanta i seixanta fou un membre força actiu de les Joventuts Llibertàries –va ser nomenat secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de París– i de la Federació Local parisenca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1960, abans de la visita d'Estat a França del primer ministre soviètic Nikita Khrusxov, va ser deportat temporalment, amb altres companys, a Còrsega. El seu domicili parisenc sempre va està obert per als companys que arribaven fugits de l'Espanya franquista i en diverses ocasions Francesc Sabaté Llopart (El Quico) va fer servir el seu pis del número 12 del carrer Lancry; en 1964 l'activista llibertari Stuart Christie passà algunes nits en aquest pis. També participà en les activitats del grup de resistència antifranquista Defensa Interior (DI). El seu último domicili va ser a Reuil-Malmaison (Illa de França, França).Germinal García Campos va morir el 12 de maig de 2011 a la Clínica Val d'Or de Saint-Cloud (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després.

Germinal García Campos (1925-2011)

***

Gemma Failla

- Gemma Failla: El 3 de desembre –el certificat de defunció cita el 10 de desembre– de 1951 neix Siracusa (Sicília), juntament amb sa germana bessona Aurora Failla, l'anarquista Elvira Gemma Failla. Era filla del destacat militant anarquista Alfonso Failla i d'Eufemia Pastorella. Nasqué casualment a Siracusa, però sa família vivia a Carrara (Toscana, Itàlia), ciutat on es crià i on començà a militar en el moviment llibertari, especialment en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Posteriorment, seguint son company Domenico Pucciarelli (Mimmo Pucciarelli), anarquista i insubmís a l'exèrcit, s'instal·là definitivament al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània), on milità activament en el moviment anarquista local. Es va vincular al grup editor del periòdic anarquista Informations et Réflexions Libertaires (IRL), fou membre de la Coordinadora Llibertàira i assídua de la llibreria llibertària La Gryffe. En 1979, amb son company i Jean-Marc Bonnard i Alain Thévenet, creà l'Atelier de Création Libertaire de Lió. També participà activament en les lluites feministes i homosexuals. Gemma Failla va morir el 16 de novembre de 2021 al I Districte de Lió (Arpitània) i va ser incinerada 10 dies després al cementiri de la Guillotière de la ciutat. Un edifici okupat de la Croix-Rousse porta el seu nom.

Gemma Failla (1951-2021)

Defuncions

Sergei Netxaiev (ca. 1870)

- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 3 de desembre de 1900 mor a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Havia nascut el 15 de febrer de 1861 a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups «La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta època participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. El 23 de juliol de 1898 es casà a Viena del Delfinat amb Thérèse-Victoire Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927

- Henri-Édouard Droz: El 3 de desembre de 1927 mor a Lió (Forez, Arpitània) el professor, periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz. Havia nascut el 13 de juny de 1868 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Sos pares es deien Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle Louise Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en 1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La Chaux-de-Fonds. El 28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra la jornada de l'1 de març, diada de celebració de la independència del cantó de Neuchâtel, fustigant contra la celebració d'aquesta «festa burgesa» i engrescant la classe treballadora a no participar-hi, «o contràriament la dinamita esclatarà al lloc de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de març d'aquell any, va ser processat; en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir contra el capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos de presó per «incitació a cometre delictes i per pertorbació de la pau pública», la pena mínima prevista, però sense comptar els dos mesos purgats preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de febrer de 1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la seva expulsió de territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902 va col·laborar amb Les Temps Nouveaux. Supplément Littéraire, amb versos i sobre qüestions poètiques. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era professor de literatura francesa i de dicció fonètica a l'Institut «La Châtelaine» i a l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va estar empresonat va escriure poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en un gros volum sota el títol Du rêve à l'action. La seva «Chanson libertaire» va ser reproduïda en Le Chansonnier de la Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra pel periòdic Le Réveil Anarchiste. Va tenir la intenció de publicar una peça de teatre revolucionària i altres obres poètiques i Le Réveil Anarchiste li va publicar textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys. Posteriorment emigrà al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany, actualment França), on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i entre 1905 i 1914 fou director general del diari Express de Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a la Sala de la Borsa de Mülhausen la conferència «La fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al mateix indret la conferència literària «Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et Georges Spetz)», que va ser publicada l'any següent primer en lliuraments en Express i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader et Cie». En 1910 col·laborà amb poemes en el periòdic juvenil Pages Illustrées de Ginebra. Posteriorment retornà a Suïssa i a Berna (Berna, Suïssa) fou representant dels diaris Le Matin i La Tribune de Genève. També fou redactor del Bulletin d'Alsace et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La Feuille d'Avis de Vevey. Més tard s'establí a París (França), al número 78 del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de bibliofília. Sa companya fou Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La Croix-Rousse del I Districte de Lió (Forez, Arpitània), després de caure malalt durant un viatge de negocis.

Peppino Bonaria

- Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola «G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.

Continua...

---