Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 5 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer númer de L'Amico del Popolo

- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol «Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

***

Primera edició de l'obra de Nettlau

- Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

***

Capçalera de Bezvlastie

- Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

***

"La Benemérita"

- Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

***

Cartell del "Convegno Malatesta"

- Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

Naixements

Vincenzo Lama

- Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per «associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un «anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

***

Notícia de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loiret et de la Haute-Loire del 4 d'abril de 1892

- Claudius Denhomme: El 5 de desembre de 1868 neix a Bourg-Argental (Roine-Alps, França) l'anarquista Claudius Denhomme. Sos pares es deien Pierre Denhomme, estampador de teixits, i Marie Champaverd. Es guanyava la vida com a calderer i armer. D'antuvi militant socialista, a començament de la dècada dels vuitanta esdevingué anarquista. En 1883 s'encarregà dels infants de Régis Faure, condemnat el 19 de gener en el conegut com «Procés dels 66» a 15 mesos de presó i a 200 francs de multa. El 17 de juny de 1883 participà a La Ricamarie (Roine-Alps, França) a la commemoració de la massacre de 14 persones que l'Exèrcit francès va cometre el 14 de juny de 1869 durant una vaga de miners, on un centenar d'anarquistes, entre ells Ferdinand, Rullière, Thevenon i Henri Tricot, s'arreplegaren a les portes del cementiri que havia estat tancat per les autoritats. En aquesta època va ser nomenat membre de les meses de les reunions i conferències celebrades a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). L'estiu de 1884, segons un informe de la policia, havia estat censurat pels companys anarquistes per sospitar d'haver donar informacions al comissari i per ser amic d'un regidor municipal. Sa companya, relacionada amb Louise Michel i al domicili de Saint-Étienne de la qual es reunia el grup «L'Égalité», a finals de 1882 s'encarregà de fer arribar a la companya de Régis Faure diverses sumes de diners per ajudar-lo, i en 1891 presidí la Cambra Sindical de Dones de Saint-Étienne. L'1 d'abril de 1889 va ser detingut amb Joseph Paillarat per «embriaguesa, escàndol nocturn, agressió lleugera i ultratges» a dos agents. En 1891 regentava un alberg, al número 21 del carrer Neuve, on es reunia un grup anarquista animat per Jean-Baptiste Ricard. El 28 de febrer de 1891 va se condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne, juntament amb Antoine Terrasse, a 10 dies de presó per «trencament d'una tanca, cops i ferides». L'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de complicitat del robatori d'un moneder i d'un rellotge comès per Marcellin Merle. El 6 d'agost de 1898 es casà a Saint-Étienne amb Marie Louise Bouquet. El desembre de 1903 va ser declarat desaparegut de Saint-Étienne per les autoritats i inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

- Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per «associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

***

Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien del 6 de maig de 1893

- Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Sos pares es deien Antoine Panel, obrer matricer, i Antoinette Simon. Es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per «injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean-Marie Tyr

- Jean-Marie Tyr: El 5 de desembre de 1883 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jean-Marie Tyr. Era fill de Joseph Tir, forjador, i de Catherine Royer, fabricant de llimes i després domèstica. Orfe de pare, restà un temps en un orfenat. En 1896 entrà d'aprenent d'emmotllador a la fàbrica de Jacques Claudinon, a Les Platanes de Le Chambon-Feugerolles, i després esdevingué ajudant de forjador de llimes en aquesta població. Amb 16 anys, després de la feina, aprengué en lliçons nocturnes a llegir i a escriure. El 28 de juny de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a 10 dies de presó per entrebancar una processó religiosa i en 1903 va ser condemnat a vuit dies de presó per «ultratges als agents». El 14 de novembre de 1904 va ser incorporat al 16 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat com a fill de vídua. En 1905 vivia amb sa mare al número 57 del carrer Victor Hugo de Firminy (Alvèrnia, Occitània). El 4 de novembre de 1905 es casà a Le Chambon-Feugerolles amb la fabricant de llimes Marie Granjasse i amb aquest matrimoni legitimà Louise Granjasse, filla de la parella nascuda el 12 de març de 1905; posteriorment tingué altres tres infants. Entre 1906 i 1907 va ser president de la Cambra Sindical dels Obrers Metal·lúrgics i Similars de Le Chambon-Feugerolles. En aquesta època milità en el grup anarquista «Germinal» de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne i en 1910 fou un dels creadors, amb altres companys (Pétrus Faure, Benoît Frachon, Laurent Moulin, etc.), del grup comunista llibertari de Le Chambon-Feugerolles, fet que implicà veure's inscrit en la llista negra de la patronal. Figura destacada del moviment sindical de la zona, entre desembre de 1909 i abril de 1910 fou membre de comitè de vaga dels obres metal·lúrgics durant el setge de la població per part de l'exèrcit. El 15 de març de 1910 va ser detingut i traslladat a Saint-Étienne, fet que implicà nombrosos disturbis. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 assistí com a delegat dels llauners de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i dels metal·lúrgics de Le Chambon-Feugerolles al XVII Congrés Nacional Corporatiu de la Confederació General del Treball (CGT), XI Congrés de la CGT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A partir de març de 1911 encapçalà la lluita sindical en demanda d'un augment de salaris que implicà un lock-out de 174 dies on més d'un miliar de metal·lúrgics restaren sense feina i que donà lloc a accions violentes i atemptats amb dinamita, fet que implicà la seva detenció. Aquesta vaga fracassada donà lloc al trencament del sindicat. Sense treball ni possibilitat d'aconseguir-ne, s'establí a París (França), on Laurent Torcieux li procurà una feina i esdevingué secretari permanent del Sindicat d'Emmotlladors del departament del Sena. En 1912 vivia al número 2 del carrer Pressoir de París. El setembre de 1913 va ser delegat dels emmotlladors del Sena al Congrés Federal del Metall celebrat a París. El 26 de gener de 1914 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Federació del Metall. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 16 Regiment d'Infanteria; el 12 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i el 17 de febrer de 1915 sergent del citat regiment. L'11 d'octubre de 1915 va ser destinat al Taller de Construcció de Lió. El 25 d'abril de 1918 va ser llicenciat per mor de la seva tuberculosi. Jean-Marie Tyr va morir de la citada malaltia el 20 de gener de 1919 –la seva matrícula militar cita erròniament 1922– a l'Hospital de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França), població on residia.

***

Maria Rygier amb el seu vestit de presa

- Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) –alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)– l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classe i fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

Maria Rygier (1885-1953)

***

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918

- Arcangelo Cavadini: El 5 de desembre de 1886 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdic Le Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses.

***

Els germans Boulan. D'esquerra a dreta: Fernand, Auguste i Eugène

- Auguste Boulan: El 5 de desembre de 1887 neix al lloc anomenat La Chapelle aux Pies de Bouillé-Ménard (País del Loira, França) l'anarquista, antimilitarista, antinatalista i sindicalista revolucionari Auguste Alexandre Léon Boulan, conegut com La Dent. Sos pares es deien Auguste Boulan, pedraire, i Eugénie Dioneau. Sa família es traslladà a Trélazé (País del Loira, França). Aprengué l'ofici d'esberlador de pissarra i treballà a les pissarreries de Trélazé. En 1904 participà en la seva primera vaga que durà set setmanes. El juliol de 1910, com a membre del comitè de vaga, participà en una de nova, llarga i violenta. Detingut en un enfrontament amb els gendarmes, va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa, pena que purgà a la presó d'Angers. Un cop la vaga fracassà, va ser acomiadat de la feina. Poc després, s'instal·là de fotògraf a Trélazé. En 1908 fundà les Joventuts Sindicalistes de l'Oest i aconseguí crear seccions a diverses poblacions (Trélazé, Noyant-la-Gravoyère, Renazé) que organitzaren vetllades educatives i excursions campestres; la secció d'Angers-Trélazé tingué un grup teatral. En la cooperativa «La Maraîchère» («L'Avenir du Prolétariat») creà un grup infantil i durant anys s'encarregà d'organitzar activitats educatives i esportives. En aquesta època vivia al número 34 del carrer Pyramide de Trélazé. També fou l'animador del Comitè de Defensa Social (CDS) d'Angers-Trélazé, el qual, entre 1909 i 1914, organitzà manifestacions i campanyes de suport a diferents llibertaris que patiren represàlies (Jules Durand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Émile Rousset, etc.). En aquests anys va estar en contacte amb el grup «Les Originaires d'Anjou», adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En 1910 va ser candidat abstencionista. El 18 de febrer de 1912 assistí com a delegat al Congrés de les Joventuts Sindicalistes de l'Oest celebrat a Rennes (Bretanya) i també aquest mes assistí com a delegat dels obrers de Trélazé al Congrés Nacional dels Treballadors del Subsòl que se celebrà a Angers i on presentà un informe sobre antimilitarisme que va ser adoptat per unanimitat. En els anys anteriors a la Gran Guerra, participà activament en campanyes antimilitaristes i antinatalistes, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira i fins als anys trenta no va ser esborrat. En 1908 havia estat declarat exempt del servei militar per «bronquitis bacil·lar», però l'agost de 1914 va ser cridat a files durant la mobilització general i incorporat el 20 de març de 1915 al IX Batalló d'Infermers del 135 Regiment d'Infanteria. Acabà la guerra amb una pròrroga d'incorporació a la fàbrica «Thevenot» a Àrreu (Bigòrra, Occitània), on participà en les lluites sindicals per la jornada de vuit hores. Durant la postguerra reprengué més tranquil·lament les activitats militants. El 30 de novembre de 1919 va ser nomenat regidor municipal de Trélazé. El 17 de gener de 1921, en desacord amb la majoria comunista del consistori, dimití. Antimilitarista de tendència llibertària, durant el període d'entreguerres participà en activitats antifeixistes i pacifistes. En 1921 abandonà el sector de la pissarra i s'instal·là de fotògraf a Trélazé i acabà obrint sucursals a Noyant i a Baugé (País del Loira, França). En aquesta època vivia al número 34 del carrer Jean Jaurés de Trélazé. El 27 de novembre de 1939 es casà a Trélazé amb Marie Granfard. Retirat parcialment com a obrer miner, Auguste Boulan va morir el 20 d'agost de 1964 en una residència de Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) –un carrer d'aquesta població porta el seu nom.

Auguste Boulan (1887-1964)

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée», «Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature, Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Henry Poulaille (ca. 1940)

- Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys –son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar –juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres– la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

***

Necrològica de Ramon Vidiella García apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT (MLEF) del 20 de juny de 1945

- Ramon Vidiella García: El 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Josep Francesc Vidiella García. Sos pares es deien Ramon Vidiella Calbet i Jacinta García Benet (Cinta). Milità en la Federació Local de Sindicats Únics de de Tortosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, treballà de manobre i milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Enriqueta Figueras, amb qui tingué un infant. Malalt, Ramon Vidiella García va morir el 17 d'abril de 1945 al seu domicili de Cajarc (Llenguadoc, Occitània).

***

Gino Sette

- Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

Continua...

---