Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 de desembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting per Kotoku: El 8 de desembre de 1910 se celebra al South Place Institute de Londres (Anglaterra) un míting de protesta contra la condemna a mort del destacat intel·lectual anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Aquest míting va ser presidit per J. F. Green i van parlar Herbert Burrows, del Social Democratic Party (SDP, Partit Socialdemòcrata), i Harry Duberry, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laboralista Independent), a més de diversos intel·lectuals anarquistes, com ara Harry Boulter, Murray, James Tochatti i John Turner. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts al Japó després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern japonès estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen (Dinamarca). Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats.

***

Portada del primer número d'O Trabalhador Rural

- Surt O  Trabalhador Rural: El 8 de desembre de 1912 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic mensual sindicalista revolucionari anarquista O Trabalhador Rural. Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR) d'Évora, coneguda com «Federació Rural». La decisió d'editar aquesta publicació sorgí com a una resolució del I Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on participaren 39 sindicats locals. Editat per José António Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en fou l'administrador António Marcelino. Hi col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos, José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues, entre d'altres. Aquesta publicació jugà un paper molt important com a element organitzador del moviment camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a eina de denúncia de la repressió i l'explotació i com a mitjà d'informació sobre el moviment sindical de cara a abordar els problemes socials i ideològics, tot des d'una una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la Unió dels Sindicats d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre mesos, durant els quals la publicació no pogué editar-se. En sortiren 16 números, l'últim el setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918, s'edità un número únic d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja (Alentejo, Portugal) una publicació amb la mateixa capçalera, però com a òrgan del Partit Comunista Portuguès (PCP).

***

Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

- Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan: «Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre –Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)–, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi –els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

***

Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

- Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al «Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingut àcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.

Naixements

Foto policíaca de Clovis Oudin (2 de març de 1894)

- Clovis Oudin: El 8 de desembre de 1844 neix a Saint-Hilaire-le-Petit (Xampanya-Ardenes, França) el socialista sospitós d'anarquista Clovis Oudin. Sos pares es deien Louis Nicolas Oudin, teixidor, i Françoise Victoire Boisard. Es guanyava la vida treballant de mecànic. L'abril de 1892 fou candidat per Les Lilas (Illa de França, França) a les eleccions municipals pel socialista Partit Obrer (PO). En 1894, casat amb dos infants, vivia, des de feia 15 anys, al número 43 del carrer Lilas de París en un immoble de la seva propietat. El 2 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 22 anarquistes en diverses barriades parisenques i el seu domicili va ser escorcollat. Fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat el 3 de març d'aquell any. El metal·lúrgic socialista Émile Kugler denuncià des de les pàgines del periòdic Le Parti Ouvrier, òrgan dels socialistes revolucionaris seguidors de Jean Allemane, la detenció arbitrària de Clovis Oudin, afiliat al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). En 1904 es presentà a les eleccions municipals pel Comitè Socialista Independent de Les Lilas, en la llista del Partit Socialista Francès (PSF), i obtingué 287 vots. En aquesta època era administrador de la Casa de Beneficència i vivia al número 43 del carrer Romainville. El gener de 1908 va ser condecorat pel Ministeri de l'Interior amb una medalla de bronze pels seus «serveis excepcionals a l'assistència pública» a la Casa de la Beneficència de Les Lilas. El juny de 1913 va ser condecorat amb una medalla commemorativa per l'Ajuntament de Les Lilas com excombatent de la guerra de 1870. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joseph Crespin fotografiat per Édouard Zarski a Cayeux-sur-Mer (ca. 1893)

- Joseph Crespin: El 8 de desembre de 1852 –algunes fonts citen erròniament el 9 d'agost de 1849, data de naixement de sos germans, bessons, Joseph Louis Crespin, duaner de professió, i Marianne Thérèse Crespin– neix a sa Ròca d'Esteron (Provença, Occitània; actualment sa Ròca de França, Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista Joseph André Crespin. Sos pares, d'origen italià, es deien Jean Baptiste Crespin, teixidor, i Françoise Alziary. El 27 de gener de 1878 va ser condemnat pel Tribunal de Grassa (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per «cops i ferides amb premeditació». Treballà de criat i es casà amb una criada alemanya, amb qui tingué infants. Posteriorment va fer feina a París (França) en diversos oficis (empleat bancari, corredor en vins, mosso de magatzem, conserge, etc.). En aquesta època vivia al número 75 de l'avinguda Saint-Germaine de Puteaux (Illa de França, França). Finalment va ser contractat pel Manem de Breteauville, director de la Banca del Sud-Oest, situada al número 26 del carrer Feydeau de París. Crespin i Manem s'integraren un grup de desvalisadors anarquistes, probablement Léon Ortiz i Placide Schouppe, amb la finalitat d'organitzar uns robatoris. El primer es realitzà, de la mà de Placide Schouppe, o tal vegada de Léon Ortiz, durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1892, al domicili d'Édouard Flandrin, jutge honorari del Tribunal d'Abbeville (Picardia, França), al número 4 del carrer Dumont d'aquesta població, i el botí va ser important (nombrosos títols, 19 obligacions otomanes, 20 obligacions russes, talons nominatius i al portador, joies, objectes de plata, dues cadenes d'or, obres d'art, un brillant valorat en 500 francs, un revòlver, etc.), valorat l en una suma total de 400.000 francs. El cap de la Policia Metropolitana de Londres (Anglaterra) va prevenir el prefecte de policia que un dels autors del robatori havia abandonat el seu domicili de la senyoreta Chazeaud, al número 1 del passatge Saumon de París; la correspondència decomissada en aquesta adreça va palesar una carta de Manem de Breteauville i el 23 de novembre de 1892 aquest va ser detingut. Interrogat, Manem va confessar que, amb l'ajuda del seu empleat Crespin, havia intentat negociar els títols furtats a Londres, però sense èxit. Crespin s'encarregà de passar-los a l'anarquista Cesare Cova, mitjançant la intervenció de Léon Ortiz i d'Ernest Mauritz, i aquest intercanvi es va realitzar a la seu del periòdic anarquista La Révolte, davant l'atempta mirada de Jean Grave, encara que aquest no va voler involucrar-se en l'afer. Quan Placide Schoupe va ser detingut a Bèlgica, la policia li va trobar una carta de Crespin signada André. El 25 de febrer de 1893 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 9 de juliol de 1893 l'Audiència del Somme condemna Crespin a vuit anys de treballs forçats i a Manen a set anys de reclusió per «encobriment de títols furtats». La policia va interrogar Jean Grave i aquest declarà que gairebé no coneixia els acusats i que no recordava res de la trobada. Crespin va ser enviat en un comboi amb altres anarquistes (Louis Chenal, Jean Baptiste Foret i Henri Meyrueis) a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa), on ell saludà l'anarquista Clément Duval, i després passaren a l'Illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa), on ell va freqüentar el grup d'anarquistes. Va ser enviat de bell nou a l'Illa Reial, on el 3 de març de 1894 intentà sense èxit evadir-se amb un rai i per aquest fet va ser castigat amb 60 dies de garjola i enviat a Caiena (Guaiana Francesa). Posteriorment intentà en diverses ocasions evadir-se (dues vegades en 1896, una en 1897 i dues en 1898) i sempre acabà amb penes de calabós. Tal vegada, l'últim intent de fugida, el 24 de setembre de 1898, reeixí, ja que a partir d'aquesta data res no sabem d'ell.

Joseph Crespin (1852-?)

***

Leopoldo Bonafulla

- Leopoldo Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de la capital catalana) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe, Estevez, etc.)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla –també citat d'altres formes (Léopold Bonnafouilla, etc.). Sos pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió. Desenvolupà una intensa activitat anarquista i revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l'anomenat «Procés de Montjuïc». En 1899, des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso. El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marsella, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius Escartefigue Jouvarin, Emili Junoy Gelabert, Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i s'intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos; per evitar l'expulsió del país, deixà Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió de França. De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península (la Corunya, Saragossa i Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal, etc.) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato. El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-se a València (País Valencià). A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jerez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a favor de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la «Mano Negra». Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor. En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per «delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d'articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que deixaren de publicar-se arran del seu empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat d'haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva participació en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana Tràgica», va ser deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). També fou membre del grup anarquista «Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer «Luz del Porvenir» de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marsella, on el 20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada. A començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921. El 2 d'abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marsella en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d'aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península. El juliol de 1922 retirà de l'estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marsella pel Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena d'anarquistes reunits al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l'alliberament de tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar la seva expulsió de França. Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per «violació del decret d'expulsió». Durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure. Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus. A part de les citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L'Aube Nouvelle, Avenir, Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña, El Eco de la Fusión, L'Effort Éclectique, La Fraternidad, Germinal, La Idea libre, La Justicia Obrera, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor Literario, La Protesta, La Revista Blanca, Terre Libre, Tribuna Libre, etc. És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), La Revolución de Julio (1909 i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a Barcelona (Catalunya).

Leopoldo Bonafulla (1857-1925)

***

Pietro Garavini

- Pietro Garavini: El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)– pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per «associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello –son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Necrològica de Gustave Noverraz publicada en el periódic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 20 de febrer de 1926

- Gustave Noverraz: El 8 de desembre de 1881 neix a Cully (Vaud, Suïssa) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustave Robert Noverraz. Sos pares es deien Benjamin Noverraz i Marthe Gotte. El setembre de 1901 es diplomà en tipografia a Lausana (Vaud, Suïssa). Entre 1904 i 1905 col·laborà en el periòdic socialista La Sentinelle. En 1905 passà un any a França, on es relacionà amb el sindicalista internacionalista James Guillaume. De bell nou a Cully en 1906 després de la mort de son pare, col·laborà en el setmanari La Voix du Peuple (1906-1914), òrgan de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). El 15 de setembre de 1906 va fer la conferència pública i contradictòria «Le Syndicalisme» a la Gran Sala del Casino de Vevey (Vaud, Suïssa), organitzada pel Sindicat d'Obrers Fusters i Ebenistes de la població. En 1907 era tipògraf a la Impremta Comunista de Pully (Vaud, Suïssa), creada per a estampar La Voix du Peuple, i secretari de la Unió Obrera (UA) de Lausana. El juny de 1907 parlà en una assemblea dels obrers cigarrers en vaga celebrada al Lion d'Or de Grandson (Vaud, Suïssa). El 30 de juny de 1907, l'UA de Lausana, en una carta del seu president, Henri Baud, i d'ell com a secretari, protestà amicalment contra l'epítet de «llibertari» que l'havia aplicat Aguste Huggler, secretari de la Federació d'Obrers del Metall; els dos signataris argumentaren que la seva organització, contràriament als anarquistes, prenia part en les votacions –malgrat l'argumentat, La Voix du Peuple era una publicació absolutament llibertària. Arran de la vaga general de 1907 al cantó de Vaud, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any a la Impremta de l'UO de Lausana i inculpat, juntament amb Alfred Amiguet, que havia estat detingut el dia abans, d'haver injuriat les autoritats en una reunió no autoritzada de l'UA de Vevey celebrada en aquesta població; jutjat el 15 de novembre de 1907, va ser condemnat pel Tribunal de Vevey a 20 dies de reclusió per «ultratge a l'autoritat», sense deduir-se els 37 dies de presó preventiva que ja portava. El 15 de febrer de 1908 presidí una conferència de la Federació d'Obrers de la Fusta a Renens (Vaud, Suïssa) a l'Hôtel du Mont-Blanc d'aquesta població, on es tractà sobre l'organització sindical i la jornada de vuit hores, tot reivindicant la vaga general i el sabotatge. El març de 1908 s'instal·là a Pully i aquest mateix mes marxà, amb Henri Baud i Adhémar Schwitzguébel fill, cap a Zuric (Zuric, Suïssa) per entrevistar-se amb Fritz Brupbacher per a un projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa romanda i de la Suïssa alemanya; l'1 de maig de 1908 havia de publicar-se Der Syndicalist, però finalment el projecte no reeixí. El 4 d'abril de 1908 es casà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) amb la modista anarquista Cécile-Henriette Robert. El 30 d'abril de 1908 va fer una conferència, amb Henri Baud i Giovanni Devincenti, a la Casa del Poble de Lausana sota el títol «Le Premier Mai et le Syndicalisme», organitzada per l'UO. El 14 de maig de 1908, amb Henri Baud i Giovanni Devincenti, va fer la conferència «La diminution des heures de travail», organitzada per l'UO a la Casa del Poble de Lausana. El 5 de juny de 1908 participà en un míting de paletes i manobres a la Gran Sala de Tivoli de Lausana, organitzada pels respectius sindicats. El 25 de juliol de 1908 va fer la conferència pública i contradictòria «Syndicalisme» als jardins de la Casa del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), organitzada per la Comissió de Propaganda d'aquesta institució –aquesta conferència va ser repetida el 22 d'agost al mateix lloc. El 13 de setembre de 1908 presidí el Congrés de la FUOSR, celebrat a la Casa del Poble de Nyon, on es reivindicà la insurrecció davant una eventual declaració de guerra. El 4 d'octubre de 1908 va fer amb Giovanni Devincenti la conferència, en francès i en italià, «L'antimilitarisme et l'organisation ouvrière», organitzada per l'UO de Monthey (Valais, Suïssa). El 31 d'octubre de 1908 prengué la paraula en l'assemblea general d'obrers de la fusta, sindicats o no, celebrada a la Casa del Poble de Lausana. El 21 de novembre de 1908 va fer la conferència pública i contradictòria «Groupons-nous!» a l'Auberge des Alpes de Sion (Valais, Suïssa). El 28 de desembre de 1908 participà en una lliure discussió sobre «L'action directe et l'action parlamentaire», celebrada a la Casa del Poble de Lausana, on assistí una cinquantena de persones. En 1908, segons informes de la policia cantonal de Vaud, pertanyia al Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Théodore-Auguste Rochat, Jean Wintsch, etc.). El 23 de gener de 1909 va fer a l'Hôtel du Vignoble de Peseux (Neuchâtel, Suïssa) la conferència pública i contradictòria «Les travailleurs modernes». El 20 de febrer de 1909 prengué la paraula, amb Giovanni Devincenti, en un gran míting celebrat a la Gran Sala de la Casa del Poble de Lausana per protestar contra la detenció d'uns ebenistes de l'empresa Kopp en vaga. El 27 de febrer de 1909 va fer la conferència pública i contradictòria «De l'esclavage antique à l'esclavage moderne» a la Sala Armes-Réunies de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El 6 de març de 1909 va fer la conferència pública i contradictòria «La situation du proletariat» al Chalet de la Promenade de Neuchâtel. El 13 de març de 1909 dimití del càrrec de secretari de redacció de La Voix du Peuple. El 20 de març de 1909 prengué la paraula en un míting organitzat per l'UO a la Gran Sala de l'Hôtel du Cerf de Vevey. L'octubre de 1909, amb Giovanni Devincenti, Émile-François Duvaud i Jean Wintsch, parlà en el míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 27 d'octubre de 1909 assistí al Congrés de la FUOSR celebrat a Bienne (Berna, Suïssa). Inscrit en les llistes negres de la patronal, abandonà Lausana i s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on reprengué la feina de tipògraf a la Impremta Comunista. El juny de 1910 viatjà a Itàlia. En aquests anys va ser fervent defensor del neomaltusianisme. A principis de 1911 va ser durament criticat i acusat de «capitalista» per determinats sectors per haver comprat 80 accions (4.000 francs) d'una impremta (Societat Ginebrina d'Edicions i Impressions) al barri de Plainpalais de Ginebra, esdevenint el seu administrador delegat. En 1914 era membre del Grup Anarquista de Llengua Francesa de Ginebra (Alfred Amiguet, Luigi Bertoni, Antoine Pierre Colin, Emilio Frassati, Georges Hoffman, Albert Lauradour, Guillaume Métrailler, Natale Prima, Gustave Rapp, Raymond Viale, Léon Vincent, etc.). Entre 1916 i 1919 sa companya Cécile Robert fou administradora responsable del mensual anarcopacifista Les Tablettes, publicat per Claude Le Maguet a Ginebra. En aquesta època, segons algunes fonts, ja s'havia allunyat del moviment anarquista. El 12 de juliol de 1918 va ser detingut a Plainpalais sota l'acusació d'haver imprès propaganda revolucionària sobre la Revolució russa, però per la seva malaltia, va ser portat directament a l'hospital i després a la presó de Saint-Antoine de Ginebra. Entre el 17 i el 30 de juliol de 1918 va romandre detingut com a editor i impressor de la revista Demain, juntament amb el director d'aquesta Henri Guilbeaux. En aquesta època imprimia L'Indépendance Helvétique i nombrosos fulls revolucionaris. En 1918 es va veure implicat en el «Cas de les bombes de Zuric» –l'estiu de 1915 Arcangelo Cavadini i Luigi Bertoni s'entrevistaren amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors; aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic i durant la primavera de 1918 aquest cas es va destapar i passà a denominar-se «Cas de les Bombes de Zuric»– i el 6 de setembre de 1918 detingut preventivament. Jutjat el juny de 1919, ja amb la salut malmesa, va ser absolt com la majoria dels acusats i posat en llibertat després de 10 mesos detingut. Responsable de la Societat Tipogràfica de Ginebra, continuà la seva implicació en les lluites sindicals fins el seu final. Molt malalt, Gustave Noverraz va morir el 9 de febrer de 1926 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat dos dies després en aquesta ciutat.

***

Notícia sobre la condemna de Georges Thomas apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche du Berry del 26 de març de 1921

- Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Louis Jules Thomas. Sos pares es deien Jean Thoms, forner, i Marie-Louise Brivadier, tavernera. Esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. El 25 de febrer de 1905 es casà a Gargilesse (Centre, França) amb Marie Marguerite Mégray. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a «socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions «comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 en L'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 al seu domicili de Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.

***

Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

- Pura Chacón Domínguez: El 8 de desembre de 1888 neix a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu domicili de Mülhausen (Alsàcia, França).

Continua...

---