Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Naixements

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sos pares es deien Jean Thiebault Lutringer, ebenista, i Alexise Arnould. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)

- Lucien Fétis: El 25 de novembre de 1867 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Lucien Fétis. De pares francesos, sa mare es deia Elisabeth Collet, anarquista. En 1885 es naturalitzà francès i el 16 de juny de 1892 es casà amb la cosidora Léontine Odille Witzig, d'educació molt religiosa. A causa d'un problema de varius, va ser integrat en l'exèrcit auxiliar. Entre novembre de 1891 i gener de 1893 vivia amb sa mare al número 15 de la carretera d'Asnières-sur-Seine a Clichy (Illa de França, França), entre l'agost i el 7 d'octubre de 1893 a l'impàs Sainte Geneviève d'Asnières-sur-Seine, i entre el 7 d'octubre de 1893 i 1894 al número 2 del carrer La Maître d'aquesta població. Entre desembre de 1891 i l'11 de juliol de 1892 treballà en l'equip auxiliar de la Companyia de Ferrocarrils de l'Oest. Posteriorment va fer feina de cotxer en la Companyia General de Petits Cotxes i en diverses empreses de lloguer. Des d'agost de 1893 treballà com a fuster a preu fet, encara que continuava amb la feina de conductor de cotxes de luxe quan estava desocupat en el sector de la fusteria –sembla que també va fer feina de ensostrador. Molt influenciat per sa mare, freqüentà amb ella les reunions anarquistes. El 2 d'abril de 1892 assistí a una reunió a Levallois-Perret (Illa de França, França) on va anunciar que publicaria en Le Père Peinard un manifest llançat pels anarquistes lionesos referent a les eleccions municipals. El 16 d'abril de 1892 assistí amb sa mare a una reunió anarquista a Levallois-Perret. El 17 d'abril de 1892 participà en un acte del Grup Internacional celebrat a la Sala Horel, al número 13 del carrer Aumaire. Aquest mateix mes, organitzà, amb Jourdan, Saint Martin i altres, reunions electorals per a aconseguir els diners necessaris per a la impressió de manifests anarquistes, estampats per Legout a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i signats per Fortuné Henry i Jourdan. El 5 de juny de 1892, segons la policia, va fer apologia del robatori i de l'assassinat, que pensava que era del tot lògic quan havia fam, a Levallois-Perret. El 25 de novembre de 1892 participà en una reunió a la Sala Mézerette, al número 86 del carrer Gravel, de Levallois-Perret. El gener de 1893 recollí, en nom de «Les Révoltés du XIV» i del Grup de Vigilància de Levallois-Perret, els fons econòmics per a la publicació d'un manifest titulat «Plus de noms de grands prêtres! A bas les vaniteux!» Aquest mateix mes tenia a casa seva un dipòsit de cartells anarquistes titulats «A bas la Chambre!». El febrer de 1893 aferrà cartells anarquistes a Argenteuil (Illa de França, França). El 18 d'agost de 1893, en una reunió electoral a la Sala del Gimnàs Municipal d'Asnières-sur-Seine, va interrompre el candidat Ranviez al crit «A bas la patrie! Vive l'anarchie!». Entre 1892 i 1894 freqüentà destacats anarquistes, especialment Blanc, Bruneau, Chauvière, Chauvin, Achille Étiévant, Georges Étiévant, Fortuné Henry, Jourdan, Legout, Auguste Leprovost, Migevant, Joseph Ouin, Richard, Saint Martin, Émile Spannagel i Victor Vinchon. En 1892 signà, amb Achille Étiévant, una carta dirigida al president de la República demanant-li ajuda a favor dels «miserables» amb la finalitat d'organitzar sopars-conferència. Durant la detenció de l'anarquista François (Francis), s'encarregà de fer-li arribar diners. El 2 de març de 1894 el prefecte de Policia aixecà contra ell una ordre d'escorcoll i de retenció sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà aquesta tingué lloc a casa seva, al tercer pis del número 2 del carrer Lemaître d'Asnières-sur-Seine; en aquest escorcoll es va trobar una carta de visita de René Chauvin, una carta d'Achille Étiévant i altra d'Auguste Leprevost, tancat a la presó parisenca de Mazas, una nota d'un avocat de Versalles en relació amb Francis, tres impresos (Déclaration de G. Étiévant, L'Almanach du Père Peinard i un exemplar del número 2 de La Revue Anarchiste) i dos «manuscrits obscens». Detingut pel comissari de policia del barri dels Champs-Élysées Mourgues, va ser interrogat a comissaria, negant-se a signar el seu procés. Portat a la cel·la, el 5 de març de 1894 va ser empresonat a Mazas. Sa companya, embarassada, va escriure al jutge d'instrucció explicant-li la penosa situació en la qual hi havia quedat. El 25 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà la seva llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» va ser sobresegut. Durant la primavera de 1898 acollí al seu domicili, al carrer de Belleville de París, Victor Vichon, un cop aquest fou excarcerat. Tenia amb sa mare el mateix expedient a la Prefectura de Policia i ell figurava en el llistat d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896. En el llistat d'anarquistes de 1900-1912 apareix com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les multiples detencions d'Henri Vaucanson publicada en el diari de Chalou-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de juliol de 1894

- Henri Vaucanson: El 25 de novembre de 1868 neix a Duneiras (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i confident policíac Henri Denis Vaucanson, conegut com Pierre o Claudius, i que també va fer servir el nom de Fauget. Sos pares es deien Jean Vaucanson, conreador, i Marie Rose Romier (Rosalie), cosidora. Des dels 10 anys patí nombroses condemnes per diversos delictes. Es guanyà la vida de fuster ebenista i després de mecànic. Portava nombrosos tatuatges anarquistes, com ara «Visquin els diners!», «Visca Ravachol», «Mort als gendarmes!», «Visquin els lladres!». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) patí una condemna de dos anys de presó per robatori. En 1893 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa). En 1894 va ser fitxat al departament de l'Ain i va ser reclutat pel comissari de Bèlagarda (Llenguadoc, Occitània) com a confident de la policia. Entre 1894 i 1900 la policia controlà els seus moviment per diverses poblacions (Besançon, Frejús, Lió, Lons-le-Saunier, Mâcon, Marsella, Montbéliard, Niça, Saint-Étienne, Toló, Valença, Villefranche-sur-Saône, etc.) i buscà feina per Reims i Roubaix. Segons un informe policíac del comissari de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) del 12 de febrer de 1900, oferí els seus serveis de confident a la policia de París durant l'Exposició Universal, moment en el qual nombrosos carteristes s'establiren a la capital francesa. L'1 d'agost de 1897 va ser posat en llibertat de la presó de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). En 1900 treballava d'obrer a les fàbriques de construccions mecàniques «Le Petit Creusot» de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). El 14 de juny de 1900 va ser detingut a Chalon-sur-Saône sota l'acusació d'«ultratges al pudor» sobre l'obrera Eugénie Chambray. El juliol d'aquell any va ser jutjat per aquest fet i condemnat a sis mesos de presó –en aquest judici confessà que era anarquista i confident de la policia, i afirmà violentament la seva innocència–; el 16 d'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a un any i un dia de presó pel delicte anterior. Reincident amb més de 15 condemnes (robatori, estafa, atemptat al pudor, etc.), va ser enviat a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. Henri Vaucanson va morir el 21 d'octubre de 1903 a Saint-Jean-du-Maroni (Saint-Laurent-du-Maroni, Guaiana Francesa).

***

Philip Josephs (Glasgow, ca. 1903)

- Philip Josephs: El 25 de novembre de 1876 neix a Liepāja (Liepajskaya, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia) el destacat propagandista anarquista i antimilitarista Philip Josephs. Fill d'una família jueva, sembla que abandonà Letònia a causa dels pogroms engegats pel règim tsarista durant la dècada dels noranta. Instal·lat a Glasgow (Escòcia), exercí la seva professió de sastre i es va radicalitzar a partir del seu contacte amb els cercles treballadors jueus de la ciutat. El 27 de novembre de 1897 es casà a la sinagoga de Glasgow amb Sophia Hillman, amb qui tingué quatre filles en aquesta ciutat abans d'emigrar en 1903 a Wellington (Colònia de Nova Zelanda, Imperi Britànic; actualment Nova Zelanda). El 7 de març de 1904 arribà a Wellington a bord del Prinz Regent-Luitpold. En 1905 participà en manifestacions en suport de la Revolució russa d'aquell any i en 1906 s'afilià al New Zealand Socialist Party (NZSP, Partit Socialista de Nova Zelanda), on creà i coordinà seminaris sobre economia, alhora que parlava sobre anarquisme en les seves conferències dominicals. Va prendre la paraula en els actes del Primer de Maig a Wellington. A més de col·laborar en els periòdics The Commonweal i Maoriland Worker, es dedicà a distribuir literatura radical i premsa anarquista (Freedom, Mother Earth, etc.) i mantingué un estret contacte amb Emma Goldman. La seva sastreria va ser un gran centre de distribució a gran escala de literatura anarquista a Austràlia, gràcies a la creació de centres de distribució (Auckland, Canterbury i Otago), a més del Regne Unit i dels Estats Units. Sense militar, va fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova Zelanda, creat en 1908 a Wellington, facilitant reunions de propaganda. En 1909 participà activament en la campanya contra la «Llei de Defensa», intent de Nova Zelanda de reorganitzar les seves forces de defensa segons les pautes marcades per la Conferència Imperial Naval i Militar celebrada entre juliol i agost d'aquell any a Londres, la qual obligava al registre i a la formació militar dels homes entre els 14 i els 30 anys. En 1912 ajudà a la reactivació de la Anti-Militarist League (AML, Lliga Antimilitarista) de Wellington, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 de juliol de 1913 es fundà, a la seva sastreria-llibreria, al primer pis del número 4 de Willis Street, en una reunió a la qual assistiren unes 25 persones, el «Freedom Group» (FG), primer col·lectiu netament anarquista de Nova Zelanda, però només va durar un any. Durant la Gran Vaga d'octubre de 1913, participà activament en els enfrontaments contra la policia i contra la milícia a cavall (Cossacks). Durant la Gran Guerra, sembla que la seva sastreria va ser la seu clandestina dels IWW de Wellington. En aquesta època era subscriptor de Direct Action. El 8 d'octubre de 1915 la policia assaltà el seu domicili del suburbi de Khandallah de Wellington i també la seva sastreria, al número 95 del carrer Cuba del centre de la ciutat. En aquests escorcolls, la policia trobà periòdics anarquistes en diferents llengües i materials diversos dels wobblies (publicacions, segells, comptabilitat, documents, etc.). Detingut, va ser posat en llibertat aquell mateix dia. Durant la Gran Guerra, ben igual que altres anarquistes, la seva correspondència va ser violada i censurada. Fugint de la repressió, en 1919 abandonà Wellington i s'establí al municipi rural illenc de Bunnythorpe (Manawatu-Wanganui, Illa del Nord, Nova Zelanda). Segons algunes fonts, arran de la Revolució de 1917 marxà cap a Rússia, retornant en 1920 a Nova Zelanda. En 1921 es nacionalitzà neozelandès i aquest mateix any marxà amb sa família cap a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on continuà treballant de sastre. En 1922 participà en una campanya de socors de la fam russa. Philip Josephs va morir el 26 d'abril de 1946 a Katoomba (City of Blue Mountains, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2013 Jared Davidson publicà l'assaig Sewing Freedom. Philip Josephs, Transnationalism and Early New Zealand Anarchism.

Philip Josephs (1876-1946)

***

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i d'Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral va tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de la Lliga dels Antipatriotes: El 24 de novembre de 1886 se celebra a la Sala Simonot del carrer Pigalle del IX Districte de París (França) un gran míting contradictori a benefici de damnificats per les inundacions del Migdia organitzat per la Secció dels IX i XVIII Districtes de París de l'anarquista Lliga dels Antipatriotes. L'acte se centrà sobre la solidaritat social i el paper jugat per la burgesia i l'Estat en les catàstrofes naturals. Hi van parlar destacats anarquistes, com ara Louis François Duprat, Alain Gouzien, Junius, Leclerc, Louise Michel, Adhémar Schwitzguébel, Alexandre Thénevin i Joseph Tortelier.

Míting de la Lliga dels Antipatriotes (24 de novembre de 1886)

***

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels «Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Fill d'una família basca, sos pares es deien Laurent Prosper Lissagaray, apotecari, i Marie Louise Olympie Boussès de Fourcaud. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 al IX Districte de París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

- François Blay: El 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 30 de novembre– de 1840 neix a Sant Gervais (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sos pares es deien Jean Michel Blay, barber, i Rose Alliés. Sastre de professió, en 1875 s'establí a París (França). A partir de 1880 visqué al número 22 bis del carrer Clignancourt. A començament dels anys vuitanta assistí a reunions de diversos grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire de Montmartre», «La Panthère des Batignoles», «La Drapeau Noir») i d'un grup anarquista italià i estava subscrit al periòdic Terre et Liberté. Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de Sébastien Faure, quan aquest partí cap a Marsella (Provença, Occitània) li va confiar a ell i a sa companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant de qui era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894, la policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de Sébastien Faure, exemplars de La Révolte i d'El Père Peinard i novel·les de Louise Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les reunions anarquistes i participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va requisar un cartell de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel Comitè Independent dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris i el manifest «Aux jeunes gens» del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu interrogatori reivindicà el seu anarquisme, però es distancià de l'ús dels mitjans d'acció violents. Detingut, va ser processat per «associació criminal» i tancat a la presó parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26 de maig de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat sense cap resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en llibertat provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe policíac del 12 de juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer propaganda i de freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava assíduament la seu de Le Libertaire, però segons aquesta no representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb altres companys, entre ells P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual del cementiri Père-Lachaise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre –oficialment el 26 de novembre– de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Aaron Joseph Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Sos pares es deien Samuel Brandler, venedor ambulant, i Brunette Horviller. Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Leprêtre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. Segons un informe policíac de març de 1894 era sospitós de pertànyer, amb Froudinier i Charlemagne Leprêtre, al nou grup anarquista «Les Vengeurs de Vaillant». El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. El 31 de maig de 1904 es casà a Marsella amb Léontine Mosse. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph: El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Sos pares es deien Joseph Antoine Sartoris (Boulogne) i Justine Dupland. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 al Centre Hospitalari Universitari de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre –altres fonts citen el 26 de novembre– de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat «societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

- Josep Cuyàs Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs i Paula Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina de jornaler al Mas Anglada. Amb son germà major Vicenç Cuyàs Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en 1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà, la qual el qualificà de «reputat anarquista perillós de caràcter exaltat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).

***

Notícia necrològica de María Remedios Bernat Brune apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Bernat Brune: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Bernat Brune –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Beruat. Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Bernat Brune va morir el 13 de juny de 1979 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània), població on residia.

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Sos pares es deien Antonio Cristofoli i Teresa Petris. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà cap a Itàlia, però va ser detingut a la frontera. Jutja, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Sos pares es deien Alberto Girotti i Adelina Tacconi. Es guanyà la vida treballant de paleta. Després de la Gran Guerra milità activament en el moviment anarquista de Bolonya, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux (Illa de França, França) i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, Michele Centrone, Enzo Fantozzi, Vincenzo Perrone, etc.) que arribaren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on Giuseppe Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar cap al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella (Provença, Occitània). El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de juliol de 1978

- Juan Antonio Salvo Tisaire: El 24 de novembre de 1901 neix a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. Sos pares es deien Rudesindo Salvo Gros, jornaler, Consuelo Tisaire Castellar. De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a «perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Guerre Sociale

- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal La Guerre Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni Dieu ni Maître (1885-1886). L'editor responsable en va ser Égide Govaerts i l'administrador Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura, però J. L. De Lanessan hi col·laborà. En sortiren nou números en dues sèries, l'últim el 8 de març de 1886. Va ser substituït per L'Interdit (1886).

***

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seu òrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.

***

Portada del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 23 de novembre de 1961 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad. Semanario sindicalista y de información. Órgano de la Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad Obrera i Boletín Confederal, periòdics anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses. Dirigit per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, José Alberola Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal Esgleas, Julián Floristán, Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel Hernández, Juana Humbert, J. Jové y Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo, Volga Marcos, Fulgencio Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán, Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i Juan Lazarte, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el 21 de desembre de 1961, i va ser substituït per Le Combat Syndicaliste.

***

Portada del número 0 de La Pilule

- Surt La Pilule: El 23 de novembre de 1970 surt als quioscos de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista sarcàstica llibertària La Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el surrealista epígraf «Pour tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui est pour, contre ceux qui sont pour» i en els últims números el text de Georges Brassens «Mais il y a peu de chances qu’on détrône le roi des cons» (Però hi ha poques possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser promoguda per l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu principal redactor amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del número 13 passà a setmanal. Comptà amb la col·laboració del caricaturista Jean Leffel, dibuixant de Le Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors –Borner, Delay, Erik, Ropo, Zero, etc.–, i de diferents articulistes –Jean-Noël Cuénod, Pascal Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine Mikhaïlo (Irène Pasut), etc. Tractà diferents temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme, l'objecció de consciència, el comerç d'armes, les guerres, la democràcia parlamentària, les religions, els organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors (Franco, Sékou Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes (Nixon, etc.), les polítiques suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la funció de la policia, el sexe, el feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000 subscriptors i la tirada oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars, distribuint-se arreu de la Suïssa de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz acabà davant els tribunals per qualificar d'«assassí» el Xa d'Iran i va ser condemnat a 500 francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament portà l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de solidaritat. En sortiren en total 199 números, l'últim (198) el 28 de gener de 1975, i deixà de publicar-se pels deutes i per la pressió policíaca. En 1979 Praz publicà la revista satírica Le Crétin des Alpes, però només sortiren set números entre abril i octubre d'aquest any.

Naixements

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902

- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

- Théo van Rysselberghe: El 23 de novembre –algunes fonts citen el 28 de novembre i el certificat de defunció cita erròniament el 13 de desembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el pintor anarquista Theophilius Vanrysselberghe, més conegut com Théophile van Rysselberghe o Théo van Rysselberghe. Era fill d'una família burgesa francòfona atreta pel món artístic i literari. Fou el cinquè fill del ric empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania). Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes. Théo van Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand i a l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica), sota la direcció del pintor orientalista Jean-François Portaels, en 1881 participà per primera vegada en una exposició al Saló de Brussel·les. El març de 1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus, Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i 1883 viatjà, seguint l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya i pel Marroc amb sos amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya) visità les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia, Espanya) trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a Espanya realitzà el retrats Femme espagnole (1881) i La Sévillane (1882). Durant la seva estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos i pintures de la casba i dels socs, com ara Cordonnier de la rue arabe (1882), Garçon arabe (1882), Repos de garde (1883). Al Marroc retornà en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888. De bell nou a Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades durant el seu viatge al Cercle Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que tingueren un èxit instantani. Amic de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels fundadors del grup avantguardista «Les Vingt» de Brussel·les, en defensa d'un «art intransigent» i en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883 exposà escenes de la vida quotidiana mediterrània a la galeria brussel·lesa L'Essor. En aquesta època va fer amistat amb el poeta Émile Verhaeren, que el va introduir en els cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la llum de les obres de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor nord-americà William Merritt Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile Verhaeren, en la VIII Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista Georges Seurat Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte, que el marcà profundament. En 1889 es casà amb Maria Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i després a Bretanya. L'any següent la parella tingué una filla, Élisabeth, que anys després mantingué una relació amb André Gide i amb qui tingué Catherine, únic infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe trobà a París Theo Van Gogh i va aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició del grup «Les Vingt» en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La vigne rouge, l'únic quadre que el pintor holandès va poder vendre durant sa vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i Félix Fénéon el portà a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats en la premsa llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891, s'encarregà de gestionar els problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants de la subscripció organitzada pel periòdic anarquista L'En Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol empresonat. En 1894 entrà a formar part del grup «La Libre Esthétique», l'objectiu del qual fou promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell dos anys després. Després del breu període d'atemptats anarquistes de 1894, acollí nombrosos llibertaris que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la repressió. En aquesta època va fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va viatjar per Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i va fer cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En 1897 s'instal·là a París i freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i 1911 col·laborà habitualment amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del geògraf anarquista Élisée Reclus i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà la portada del llibre La moral anarchiste de Pietr Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres, realitzà les il·lustracions per al llibre Aventures de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà amb obres en diverses tómboles per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle trobà que les pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat «Període blau», eren «lletges i poc interessants». En 1905 col·laborà en l'Album des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX s'establí a Saint-Clair, on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica pictòrica puntillista i divisionista donà lloc a composicions de formes més clàssiques i de llargues pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el puntillisme i realitzà nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul Signac, realitzà nombrosos paisatges marins de caire postimpressionista. També realitzà gravats i il·lustracions de llibres i de catàlegs, i s'interessa força pel modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Sa companya fou Marie Monnon. Théo van Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair (Lo Lavandor, Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a prop de la tomba del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.

Théo van Rysselberghe (1862-1926)

***

Amedeo Bragantini

- Amedeo Bragantini: El 23 de novembre de 1869 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Amedo Francesco Bragantini. Sos pares es deien Giovanni Bragantini i Giovanna Mazzola. Es guanyà la vida exercint diversos oficis (obrer, carnisser, fuster, etc.). A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat per la policia per les seves «tendències clarament subversives». El setembre de 1891 entrà a formar part del grup anarquista «I Figli dell'Avvenire», primer que es va crear a Verona, del qual va ser el seu caixer, però que acabà dissolt. L'octubre de 1891 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Giacomo Colli, Annibale Maraschini, Attilio Zago i Paolo Zanella), sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», per haver danyat l'estàtua de Paolo Veronese (Paolo Caliari) i proferit crits sediciosos, com ara «Visca l'anarquia!». El tribunal va sobreseure el seu cas i el desembre de 1891 sortí de la presó, però el gener de 1892 va ser novament detingut, amb Attilio Zago i Paolo Zanella, per «enrenous nocturns». Els tres va ser acusats d'haver decapitat l'estàtua de San Francesc a Dossobuono (Villafranca di Verona (Vèneto, Itàlia) i d'haver fet inscripcions als murs de les cases amb escrits contra el govern i la propietat, tot reivindicant l'anarquia i la revolta. Però van ser alliberats per manca de proves. L'octubre de 1893 va ser detingut, juntament amb Giusto Annibale Danen i Paolo Zanella, per «ultratge i resistència a funcionari públic»; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. El 26 d'abril de 1894 va ser detingut, juntament amb Adelmo Castellani i Paolo Zanella, sota l'acusació d'haver preparat un atemptat contra una església. El 20 de juny de 1894, any de creació del «Casellario Politico Centrale (CPC, Registre Polític Central), va ser fitxat com a «anarquista». Va patir tres condemnes més, l'última en territori austríac, i l'abril de 1895 se li va assignar la residència obligada durant dos anys a l'illa d'Ustica. En 1897 retornà a Verona. Va ser un dels signants del manifest de solidaritat amb Errico Malatesta i els seus companys («Al popolo italiano!»), publicat el 31 de març de 1898 en un suplement de L'Agitazione. A finals d'abril de 1898 va ser detingut amb Giovanni Battista Bisaglia per possessió de periòdics i fullets anarquistes. Després de purgar dues sancions menors més, el juliol de 1898 es va embarcar a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap al Brasil. Sembla que retornà a Itàlia aviat, perquè 1901 figurava en un llistat d'anarquistes perillosos de la província de Verona. En 1905 el trobem de bell nou a Verona i en 1906 es traslladà a Milà, al costat del seu amic Paolo Zanella, on va treballar en un establiment mecànic. Segons informes policíacs, mantingué durant tres anys «bona conducta moral i política». En 1909 retornà a Verona, on va treballar en un escorxador municipal. En 1915, segons informes policíacs, encara conservava les seves idees, però no militava a causa de la seva avançada edat, encara que continuà vigilat fins 1929, data en la qual va ser esborrat dels registres de subversius. Amedeo Bragantini va morir el 4 de març de 1942 a Verona (Vèneto, Itàlia).

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour del 27 de novembre 1909

- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas Honoré Daudet i Amélie Angèle Joséphine Fauron) eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé, òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la «vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el «parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment «Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911), Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912), L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Sa companya fou Anne Marie Joséphine Bladier. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a l'Hospital Bicêtre de Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de febrer de 1925

- Paul Thant: El 23 de novembre de 1888 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Paul Camille Thant –a vegades el llinatge citat Thaut. Sos pares es deien Camille Émile Thant, filador, i Clara Maria Bouckert. Milità en el grup anarquista de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i fou subscriptor regular de Le Libertaire, diari el qual va sostenir econòmicament. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el juny de 1923 va ser nomenat secretari d'aquesta federació en substitució d'Albert Perrier i al final del congrés va interpretar la cançó Le Premier Mai. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) va ser nomenat secretari de redacció del periòdic anarquista de Nor-Pas-de-Calais Le Combat (1923-1924), el gerent del qual fou Paul Celton, l'administrador Achille Vigneron i Adolphe Bridoux, Oscar Descamps i Hoche Meurant, entre d'altres, membres de la redacció. En 1925, mancats de local, el grup anarquista de Lille feia els actes al seu domicili, al número 1 del carrer Sabot de Lilla. Posteriorment visque a Hellemmes, actualment Lilla. Sa companya fou Marie Eugénie Gabet. Paul Thant va morir el 20 de maig de 1962 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

- Nanò De Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri (Piemont, Itàlia) l'enginyer, industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto De Bartolomeis, conegut com Nonio De Bartolomeis, i que sovint signava els articles NDB. Sos pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista, amic personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista, fou un dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer», al barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Volontà, Umanità Nova, etc. El 12 de març de 1914 va fer una conferència sobre La conquista del pane, de Pietr Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei, Maurizio Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà, en representació dels anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) de la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut com a «sospitós de complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de Milà», en referència a l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de 1928, però va ser posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que acabà la II Guerra Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i col·laborà en Il Libertario, de Milà, i en Era Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch, Umberto Tommasini i Libero Vigna, en representació de la Federació Anarquista de Trieste, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya. Nanò De Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual Eslovènia).

***

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

- Ricardo Alandete Palomares: El 23 de novembre de 1895 neix a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Era fill de Pascual Alandete Pelliser, llaurador, i de Carmen Palomares Miñana. Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per «escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i Rafael Álvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca»– i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert.

***

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom de Mateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pepita Not amb son fill Floreal

- Pepita Not: El 23 de novembre de 1897 neix a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938 –erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García. 

Pepita Not (1897-1938)

***

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 23 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 20 de novembre– de 1898 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i Virtudes García Navarro. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es casà a Villena amb Francisca Camús Valdés, i un cop vidu, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi cardíaca al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. 

Ginés Camarasa García (1898-1972)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma

- Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treball és la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.

***

Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

- Concert de Ferré per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a l'Auditori Paul-Émile Janson de la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo Ferré en solidaritat amb el militant llibertari Roger Noël (Babar), aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i reclòs pel règim comunista polonès per haver introduït clandestinament un emissor radiofònic destinat al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar va ser jutjat aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un tribunal militar polonès i condemnat a tres anys de presó, pena convertible en una fiança de 400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores gràcies als beneficis del concert de Léo Ferré i d'una subscripció pública en la qual participaren més d'un miliar de donants privats i tots els partits polítics francòfons, exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB). Després de 143 dies de detenció en règim d'aïllament, Babar va ser alliberat. El 13 de maig de 1992, 10 anys més tard i tres anys després de la caiguda dels règims comunistes europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué, estimant que la seva acció va ser més «solidària» que «criminal».

Naixements

Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Sos pares es deien Pierre Joseph Camet, teixidor, i Thérèse Fontaine. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del «Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel «Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alphonse Saulnier (14 de març de 1894)

- Alphonse Saulnier: El 22 de novembre de 1862 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Joseph Alphonse Saulnier. Era fill de Lucien Adolphe Saulnier, sabater, i de Marie Bourgis, cosidora de botines. Es guanyava la vida treballant de torner en fusta. El 6 de maig de 1893 assistí a un míting anarquista a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple de París. Quatre dies després, el 10 de juny, va ser present en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», celebrat a la Sala Progrès organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. El 25 de juliol de 1893 el confident Bouchon informà a la policia que, segons les seves indagacions, formaria part d'una banda de desvalisadors anarquistes, alguns dels quals ja havien estats detinguts i condemnats, i en un altre informe del 5 d'octubre d'aquell any, confirmava que es dedicava amb els condemnats a «practicar l'anarquia i el robatori». El seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i aleshores, des del gener d'aquell any, vivia al número 16 del carrer Godefroy-Cavaignac. El 14 de març de 1894 el citat domicili va ser escorcollat per la policia; detingut, va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon aquell mateix dia, recobrant la llibertat el 10 d'abril d'aquell any. Figurà en el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896. En 1900 vivia al número 95 del carrer Charonne. L'1 de maig de 1900 va ser greument ferit a l'esquena, juntament amb Eugène Boutron, en una baralla en una taberna situada al número 8 del carrer Richard-Lenoir. El 3 d'agost de 1901 es casà al XX Districte de París amb Marie Lucie Bernard, obrera especialitzada en la construcció de corones mortuòries i després domèstica, i amb aquest matrimoni la parella legitimà tres infants: Julien, nascut en 1884; Lucie, en 1890; i Eugène, en 1899. En 1901 continuava treballant de torner i vivia al número 13 del carrer Tlemcen. El seu últim domicili va ser al número 8 del carrer Popincourt. Alphonse Saulnier va morir l'11 de gener de 1912 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Notícia de l'expulsió de Giuseppe Locatelli apareguda en el periòdic Feulle d'avis de Neuchâtel del 13 de desembre de 1894

- Giuseppe Locatelli: El 22 de novembre de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Locatelli, també conegut com Joseph Locatelli. Es guanyava la vida com a pintor decorador i retolista. El desembre de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Milà a 10 mesos de presó per «delicte de premsa». Un cop lliure, en 1890 fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa) per no haver de pagar una multa. Després passà a Zúric (Zúric, Suïssa) i a França, retornat a Itàlia arran d'una amnistia. En aquesta època estava casat amb Adela Erlotti. En 1890 vivia a París (França) i mantenia estretes relacions amb l'anarquista Émile Hotz, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), al domicili del qual s'albergà el setembre d'aquell any. A París fou membre de la Lliga Anarquista Cosmopolita, que tenia el local al número 10 del passatge Rondonneaux del XX Districte. En 1894, a resultes d'unes lleis d'excepció proclamades a Itàlia, retornà a Lugano. El setembre de 1894 es va decretar la seva expulsió de França i l'11 de desembre de 1894 va ser expulsat de la Federació Helvètica per «anarquista perillós, partidari de la propaganda pel fet i sense treball». Segons un informe d'un confident, durant la primavera de 1895 es trobava a Zúric i, segons altre informe, a finals d'aquell any, intentà provocar una vaga general al cantó suís de Ticino. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ettore Bonometti

- Ettore Bonometti: El 22 de novembre de 1872 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Ettore Bonometti va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí d'un accident de circulació, el 22 de març de 1961 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

***

Notícia del processament d'Auguste Berrier apareguda en el diari de Nimes Le Petit Républicain du Midi del 12 de febrer de 1902

- Auguste Berrier: El 22 de novembre de 1874 neix a Arle (Provença, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Auguste Ferdinand Berrier. Era fill de Joseph Ferdinand Berrier, torner metal·lúrgic, i de Marie Louise Dalverny. En 1896, amb sa companya i un infant, s'instal·là al barri de Menpenti de Marsella (Provença, Occitània), on milità en el grup anarquista local. El 29 de maig de 1898 va ser detingut al Quai de la Joliette durant una manifestació contra l'arribada d'Édouard Drumont, polític antisemita i diputat d'Alger, però va ser posat en llibertat aquell mateix dia. En 1899 vivia al número 21 del carrer Sainte Cécile de Marsella. D'antuvi treballà d'obrer torner a les «Forges et Chantiers de la Méditerranée», empresa de construcció naval, i segons informes policíacs era apreciat tant pels patrons com pels companys. Posteriorment treballà en la venda de gel i durant l'hivern en la de fruita. Sempre militant, entre 1900 i 1903 prengué la paraula en diversos mítings sindicalistes organitzats a la Borsa del Treball. El gener de 1901 el grup anarquista de Menpenti decidí comprar una impressora per editar un periòdic regional i ell s'encarregà de recollir les subscripcions. També organitzà una vetllada amb conferència a benefici del grup editor del periòdic anarquista italià L'Agitazione. En aquesta època vivia al número 107 del Grand Chemin de Toulon. Durant la primavera de 1901, quan el grup anarquista de Menpenti abandonà el seu local, la seva biblioteca s'instal·là al seu domicili del número 9 del carrer Présas. El setembre de 1901, amb Joseph Potigny, intentà fundar el grup «La Liberté d'Opinion». El 15 de febrer de 1902 va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb son germà petit Célestin Berrier, François Huau i Pascal Mazan, sota l'acusació de «fabricació i emissió de moneda falsa», però en el judici del 30 de maig de 1902 a l'Audiència de Nimes tots van ser absolts. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Notre-Dame des Anges de Marsella. Es va solidaritzar en 1903 amb els editors del fullet Manuel du Soldat, perseguits per les autoritats.  En 1903 era responsable del fons del «Milieu Libre» de Provença, del qual Éugene Merle n'era l'animador, i l'estiu de 1904, quan s'abandonà el projecte, s'encarregà de lliurar el fons recaptat a la propaganda antimilitarista. Gerent del periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué, òrgan oficial de la Unió de Cambres Sindicals Obreres, en 1903 va ser nomenat membre del consell d'administració de la Borsa del Treball de Marsella. Aleshores vivia al número 11 del carrer Clothilde. També va ser gerent de L'Action Antimilitariste (1904-1905), òrgan de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), fet pel qual va ser denunciat juntament amb l'impressor Ange Giretto. A partir del 6 d'octubre de 1904 visqué al número 1 del carrer Espérandieu de Marsella. En aquests anys organitzà, en nom del Grup Central Llibertari, nombroses vetllades familiars, reunions públiques a les barriades marselleses i, entre 1903 i 1908, grans conferències públiques amb Sébastien Faure i, en 1909, amb Gustave Hervé. El 4 de juny de 1908 va ser jutjat per l'Audiència d'Ais de Provença (Provença, Occitània), juntament amb altres set anarquistes (Charles Berrier, Louis Charpentier, Virginie Dorathée, Antoinette Huau, François Huau, Honoré Huau i Amable Lèbre,) per «fabricació i emissió de moneda falsa». En aquesta època treballava de director d'assegurances i vivia al bulevard Gaudin de Marsella. En 1909, amb la pèrdua de responsabilitats sindicals de nombrosos companys per les seves tendències moderades, amb Bougearel i Auguste Durant, fundà el Grup Intersindical, que es reunia al número 9 del Quai de la Fraternité, la finalitat del qual va ser reagrupar el sector revolucionari i antimilitarista, el qual, entre febrer i maig de 1909, publicà L'Ouvrier Conscient, del qual ell va ser el tresorer. En 1910, amb Bougearel, Gustave Cauvin i Auguste Durant, fundà el Comitè de Defensa Social (CDS) de Marsella, on s'integraren, a més dels llibertaris, socialistes revolucionaris, sindicalistes i antimilitaristes, i va ser especialment actiu durant la campanya contra les colònies penitenciàries militars («Cas Aernoult-Rousset»). L'11 de febrer de 1912 aquest CDS organitzà un míting a la Borsa del Treball en ocasió del retorn a França de les cendres d'Albert Aernoult, on assistiren unes tres-mil persones. Auguste Berrier va morir el 2 de desembre de 1951 a l'Hospital General de Marsella (Provença, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, un històric company de Limoges i Adrien Perrissaguet

- René Darsouze: El 22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el militant i propagandista anarquista Michel Darsouze, més conegut com René Darsouze. Sos pares es deien Pierre Darsouze, esclopaire, i Anne Gagnier. Va exercir de tipògraf a Llemotges, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa «L'Union». El 3 de maig de 1902 es casà a Llemotges amb Madeleine Parot. Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics –16 grups i 67 individualitats– rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema. René Darsouze va morir el 21 de maig –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig– de 1962 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Edmundo Bianchi

- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Sos pares es deien Antonio Bianchi i Ángela Frizzera. La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

***

Làpida de la tomba de Norbert Blot al cementiri d'Aubigné-Racan

- Norbert Blot: El 22 de novembre de 1886 neix a Dollon (País del Loira, França) el mestre anarquista Norbert-Lucien Blot. Era fill de Constant Jules Eugène Blot, baster, i de Marie Alexandrine Anne Chauvin. Actiu militant llibertari, fou mestre d'escola a Château-du-Loir i a Aubigné-Racan. Amb Camille Letourneau fundà la Secció de Mestres del departament de Sarthe (País del Loira) i publicà articles en Le Bulletin des Instituteurs de la Sarthe, treballant especialment en la renovació de l'ensenyament i en l'acció corporativa i social. També col·laborà en L'École Émancipée i participà en nombrosos congressos de la Federació de Mestres. Arran de les seves activitats sindicalistes, va ser traslladat oficialment i amonestat en diverses ocasions. El 10 d'abril de 1909 es casà a Barbezieux (Poitou-Charentes, França) amb Angèle Pré. La pròrroga d'incorporació al servei militar no va ser renovada amb l'esclat de la Gran Guerra, i, després de caure malalt a la caserna, va ser incorporat al servei auxiliar i finalment llicenciat. Norbert Blot va morir de tuberculosi el 17 de març de 1917 al seu domicili d'Aubigné-Racan (País del Loira, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà vídua, Angèle Pré, i un fill de tres anys, Jean Norbert Blot, que va ser adoptat, arran d'un sentència del Tribunal de Barbezières del 30 de juny de 1920, per l'Estat francès.

***

René Guéna

- René Guéna: El 22 de novembre de 1887 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista René Yves Guéna –a vegades el llinatge citat erròniament com Quéna. Sos pares es deien Claude Guéna, dependent, i Marie Anne Coreuff. El 5 de desembre de 1905 s'enrolà voluntari per a cinc anys en la Marina. Pels seus nombrosos càstigs, va ser degradat del seu grau d'artiller, però, així i tot, aconseguí un certificat de bona conducta que li va permetre el febrer de 1912 entrar a treballar d'electricista a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), on, a partir de 1913, començà a militar activament. En aquesta època participà en manifestacions antimilitaristes contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. L'11 de desembre de 1912 es casà a Lambézellec (Bretanya) amb Anna Marie Girareh. Segons un informe policíac de juliol de 1914, havia declarat que, gràcies a la seva feina d'electricista, amb alguns companys, podia simular un accident i deixar sense llum i sense força motriu tots els tallers de l'Arsenal de Brest. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 2 d'agost de 1914 i enviat com a electricista a Toló (Provença, Occitània), destinat als cuirassats France i Bretagne, i posteriorment al Lorraine a Saint Nazaire (País del Loira, França). El març de 1916 va ser destinat com a electricista als tallers de l'Arsenal de Brest. Amb alguns companys, analitzà les conclusions de la conferència antibel·licista que se celebrà entre el 24 i el 30 d'abril de 1916 a Kienthal (Reichenbach im Kandertal, Berna, Suïssa). En aquesta època era el secretari de grup pacifista i al domicili de François Menez, al número 15 del carrer Marché Pouliguen de Brest, se li enviaren fullets i manifests de tota casta. També en aquesta època distribuïa el periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré i estava en contacte amb el doctor Georges Schklowsky de Berna (Berna, Suïssa). En 1917, època en la qual vivia al número 82 del carrer Luis Pasteur de Brest, era el secretari de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat i secretari de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre i quan François Dravalent en fou secretari, ell n'esdevingué tresorer. L'adhesió de la Unió Departamental de la CGT al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) va ser aprovada, però l'enviament d'una salutació fraternal als revolucionaris russos proposta per Alain Le Duff va ser jutjada prematura pel caràcter «massa confús» de la revolució. A resultes de la seva participació en la vaga revolucionària de l'1 de gener de 1918, va ser acomiadat de l'Arsenal de Brest i trobà feina a la cooperativa de descarregadors del moll i d'estibadors «L'Égalitaire», de la qual fou membre del seu primer consell d'administració. Amb Léon Capitaine, Kervella i Mézeu, jugà un paper central en el comitè de vaga de l'Arsenal de Brest durant la vaga d'abril a maig de 1918. Entre el 9 de maig de 1919 i el 18 de febrer de 1919 serví en l'exèrcit. En 1920, arran d'un congrés de la Unió Departamental de la CGT que se celebrà a Carhaix-Plouguer (Bretanya), entrà a formar part de la junta directiva, al costat del llibertari Edmond Le Bris, nou secretari. El 5 d'abril de 1920 participà en el funeral del militant anarquista de l'Arsenal de Brest Victor Pengam. El 12 de juliol de 1920 participà en un gran míting de protesta contra la repressió governamental i a favor de l'amnistia general per als mariners amotinats al Mar Negre. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del consell d'administració de la Casa del Poble, consell format per 10 membres, set d'ells anarquistes (Hervé Cadec, Jules Le Gall, René Guéna, Edmond Le Bris, Paul Gourmelon, René Martin i Jean Tréguer). Estibador des de 1919, reemplaçà Jean Tréguer en la direcció del seu sindicat, fins 1924, any en el qual aquest reprengué el seu càrrec. A començament dels anys vint fou delegat del Sindicat d'Inscrits Marítims en el «Comitè Sacco-Vanzetti» i va ser inscrit en el «Carnet B» l'1 d'octubre de 1922. Fou secretari de la UD-CGT en el «Comitè de Vigilància i Acció» contra les maquinacions d'Acció Francesa (AF), comitè fundat el 6 de juliol de 1923 per René Martin i en la direcció del qual hi havia sis anarquistes i quatre comunistes. Casat i amb dos infants, a partir de 1923 visqué al número 49 del carrer Poulic al Lor de Brest. En 1924 s'establí a Saint-Nazaire i en 1926 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Loira Inferior. En aquesta època treballava a les obres de finalització del creuen Jeanne d'Arc a les Drassanes de Penhouët de Saint-Nazaire. El 29 d'octubre de 1926 va ser condemnat per l'Audiència de Brest a 15 dies de presó per «cops i ferides» i el 3 de juny de 1927 a 15 dies de presó pel mateix delicte. El 23 de setembre de 1928 va ser esborrat del «Carnet B» del departament de Finisterre. El 7 de setembre de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest a sis dies de presó per «abandonament de la família» i el 30 d'octubre del mateix any a sis dies de presó pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Antonio Carrasquer Cano: El 22 de novembre de 1889 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans.

***

Notícia sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari parisenc La Dépêche del 15 de gener de 1931

- Jean Braman: El 22 de novembre de 1894 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista i sindicalista, després comunista i finalment col·laboracionista filofeixista, Jean François Braman, conegut com Fribourg. Sos pares es deien Joseph Braman, guardià de la Pau, i Thérèse Delserre. Treballava d'ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), a les cotxeres de Saint-Roch de Niça. En 1912 va ser destinat a les cotxeres dels equipatges de la flota i durant la Gran Guerra lluità voluntari com a contramestre mecànic. En 1919 prengué part, juntament amb André Marty, en els motins del mar Negre i la Prefectura el va inscriure en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Fou membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), de la qual va ser el seu president federal, i secretari de la secció de Niça dels «Alliberats de la Gran Guerra», col·laborant en Le Libéré, el seu òrgan d'expressió. El 7 de desembre de 1920 es va casar a Niça amb Cécile Felicité Eliotrofe. Segons un informe policíac del 31 d'octubre de 1925 formà un Grup d'Estudis Socials a les cotxeres de Saint-Roch, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, contra les maniobres comunistes. Aquest mateix any animà el Comitè Local de Lluita contra la Guerra del Marroc. En 1926, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, engegà un projecte de creació d'una Universitat Proletària de Niça. En 1927 col·laborà en La Provence ouvrière et paysanne. En 1930 fou responsable de la redacció de À toute vapour, òrgan del Sindicat Unitari dels Ferroviaris del PLM, on lluità contra les directrius comunistes. El juliol de 1930 presidí una conferència de Sébastien Faure. Durant els anys trenta participà en nombrosos mítings i reunions contra l'expulsió de militants italians i espanyols. Després d'una d'aquestes reunions, va ser apallissat per partidaris del feixisme italià i acabà a l'hospital. El 14 de gener de 1931 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Niça per «crida a la desobediència i al crim amb la finalitat de propaganda anarquista», però va ser absolt. En 1934 va ser nomenat delegat de Propaganda de l'ARAC. Partidari de la reunificació sindical, fou membre del Comitè d'Unitat i d'Acció del PLM. En un informe de la Prefectura de Policia del 19 de novembre de 1936 es cita erròniament la seva pertinença al Partit Obrer Internacional (POI) trotskista i precisa que va fer un viatge d'informació a Barcelona (Catalunya) on va ser rebut pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En tornar d'aquest viatge, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al Savoy de Niça on declarà que la destrucció d'esglésies per part dels revolucionaris espanyols era un «benefici social», fet pel qual va ser processat i inculpat d'«apologia del crim», però finalment, en el judici del 17 de desembre d'aquell any, el cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1936 dirigí una operació de contraban d'armes per al suport de la República espanyola al port de Niça en conxorxa amb els mariners del vapor espanyol Turia. En 1937 esdevingué president de la Federació Departamental de l'ARAC, de la qual també fou comptable. Aquest mateix any va ser criticat pels comunistes per haver acceptat cartells del POUM en una exposició de l'ARAC sobre la Revolució espanyola. El maig de 1938 era a Espanya i entrevistà a València (València, País Valencià) al premi Nobel de literatura espanyol Jacinto Benavente Martínez per al periòdic Petit Niçois. Fitxat per la policia com a llibertari, també va ser considerat per aquesta com a «favorable a la Unió Soviètica», de fet va participar en els anys trenta en actes d'amistat franco-soviètics i del Front Popular i en 1935 va fer una necrològica elogiosa d'Henri Barbusse. Després de la mort d'un dels seus fills de 18 anys, abandonà la militància. Durant la II Guerra Mundial milità en el Partit Popular Francès (PPF) i va fer costat el Govern de Vichy, posicionant-se contra l'imperialisme soviètic, el comunisme, l'URSS i el capitalisme nord-americà. En aquesta època va ser integrat en el cos diplomàtic i nomenat president del Tribunal Militar de Rastatt (Baden-Württemberg, Alemanya). De tota manera, pel seu suport als insubmisos, va ser detingut pels nazis. Després de la guerra va ser depurat. Acostat a Charles de Gaulle, esdevingué, a proposta de André Malraux, propagandista del Reagrupament del Poble Francès (RPF), partit polític pel qual es presentà en 1951 a les eleccions legislatives. En 1952 abandonà l'RPF per dedicar-se a fer més de vuit-centes conferències anticomunistes entre aquest any i 1956 enquadrat en «Paix et Liberté». Es presentà novament a les eleccions legislatives del 2 de gener de 1956 pel departament del Gers; sense cap èxit, abandonà definitivament la carrera política. Jean Braman va morir el 14 de novembre de 1987 a Bourron-Marlotte (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Miquel Cortés Bonell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1963

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Fill d'una família acomodada, son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista «Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista –destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de CNT del Norte

- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT –a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT».  D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicat íntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

***

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

- Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

***

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

- Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la «Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els «joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Quevedo García: El 21 de novembre de 2012 se celebra als locals de la Federació Comarcal de la Confederació General del Treball (CGT) del Baix Llobregat a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la conferència «L'evolució ideològica de la CNT (1931-1936)» a càrrec de l'historiador Josep Antoni Quevedo García. La xerrada tractà sobre l'evolució del pensament ideològic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys republicans, fent especial esment en determinats temes, com ara el «trentisme», la «gimnàstica revolucionària», les Federacions d'Indústria confederals, el comunisme llibertari i els fets revolucionaris de 1934 a Astúries.

***

Cartell de l'acte

- Col·loqui sobre Ramón Acín: El 21 de novembre de 2013 se celebra a l'Instituto de Estudios Altosaragoneses d'Osca (Aragó, Espanya) el col·loqui «Vigencia del anarcosindicalista Ramón Acín». L'acte, emmarcat en el cicle «Ramón Acín. Geometría del hombre sin aristas. 125 años de un artista comprometido», va ser organitzat per l'Instituto de Estudios Altoaragoneses i van intervenir com a moderador Víctor Pardo Lancia i com a ponents José María Azpíroz Pascual i Raúl Mateo Otal.

Naixements

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gabriel Joseph Gravelle. Sos pares es deien Henri Pierre Gravelle, oficial d'administració de la Intendència Militar, i Adèle Amélie Delambre. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien –que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturien Le Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir el 17 de juny de 1920 al seu domicili del XX Districte de París (França).

***

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

- Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions d'Adolphe Groussin apareguda en el diari parisenc Le Petit Courrier del 12 de juliol de 1905

- Adolphe Groussin: El 21 de novembre de 1887 neix a Bourg-l'Évêque (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Adolphe Martial Groussin. Era fill d'Adolphe Bernard Groussin, esberlador de pissarra, i de Marie Françoise Seure, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'obrer d'esberlar pissarra a les pissarreries de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère. El 13 d'abril de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Segré (País del Loira, França) a 50 francs de multa per caçar durant la nit en temps de veda i amb enginys prohibits i l'abril de 1906 va ser processat pel mateix delicte. El 15 de juliol de 1905 el Tribunal Correccional de Segré el condemnà a un mes de presó i 50 francs de multa per «ultratges a la gendarmeria de Combrée». En 1908 va ser cridat a files i declarat exempt per «hernia crural». El 24 de gener de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Segré a 25 francs de multa per «robatori de pomes» propietat de la vídua Marsollier i el 5 de juny d'aquell any el mateix tribunal el condemnà a dos dies de presó, juntament amb l'obrer pissarrer Auguste René Guérin, que va ser condemnat a un dia, per «cops i ferides» al granger Auguste Duval. El 8 de febrer de 1913 es casà a Bourg-l'Évêque amb Joséphine Philomène Victoria Guillerme. El 17 de febrer de 1914 va ser detingut a Renazé (País del Loira, França), on residia, per agredir un veí. El 3 de febrer de 1915 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Château-Gountier (País del Loira, França) a 25 francs de multa per «cops i ferides voluntàries». Declarat útil per al servei militar, el 19 de febrer de 1915 va ser integrant en el 124 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat el 20 de maig d'aquell any per «hernia crural». L'octubre de 1923 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1925 era secretari adjunt del Sindicat dels Pissarrencs de Misengrain de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Estava fitxat per la policia com a «propagandista antimilitarista, comunista violent, moralitat dolenta, adepte a les teories anarquistes i nombroses condemnes per ultratges i robatori». El 10 de juny de 1925 participà en una vaga organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) i la CGTU, seguida per uns tres-cents obrers pissarrers, a resultes de la baralla desencadena el 4 de juny d'aquell any entre un obrer i un cap de colla que havia acomiadat el primer. En aquesta època la policia el tenia inscrit en un llistat dels 17 obrers «comunistes» més actius de les pissarreries de Misengrin. En 1926 fou un dels representants, amb André Courcou i André Sautejeau, del Sindicat Unitari del Subsol de Noyant-la-Gravoyère i el 27 de juny d'aquell any es presentà com a candidat suplent d'administrador a les eleccions de la Caixa Autònoma dels Jubilats Miners i Pissarrers en nom de la Federació Unitària del Subsol. En 1936, juntament amb Ernest Brémon, Louis Gaudish i Arthur Pucel, reformà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Noyant-la-Gravoyère, que comptà amb una vintena d'afiliats. El novembre de 1938 va ser condemnat a Noyant-la-Gravoyère per agredir Albert Bodier, company de feina, a una multa de 50 francs i a una indemnització de 800 francs per danys i perjudicis. Adolphe Groussin va morir el 27 de novembre de 1958 al seu domicili de Cité Jardin de Noyant-la-Gravoyère (actualment Segré-en-Anjou Bleu, País del Loira, França).

***

Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

- Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Dhermy, empleat ferroviari de la Companyia del Nord, i Françoise Marie Joséphine Drouet. El 12 de desembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb l'armillera Charlotte Estelle Élisa Eusèbe. En aquesta època vivia al número 118 del carrer Rivoli de París. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador de Le Libertaire durant l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels «intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se «utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la «Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». Paul Dhermy va morir el 14 de març de 1976 a Ieras (Provença, Occitània).

***

Mollie Steimer (ca. 1918)

- Mollie Steimer: El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que «soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per «conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista –Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)–, explicant les seves experiències a la Rússia «postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fosco Falaschi

- Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero. Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per «incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista «Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per «activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus –El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revista Timón.

Fosco Falaschi (1899-1936)

***

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

- René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

***

Necrològica d'Emili Oliver Caballé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Emili Oliver Caballé: El 21 de novembre de 1907 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Emili Oliver Caballé. Sos pares es deien Joaquim Oliver i Maria Caballé. De jove emigrà a Catalunya, on treballà com a obrer en la secció de Transportes i Comunicacions de la Telefònica de Barcelona. Durant els anys trenta milità activament en el Sindicat de Telèfons barceloní de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya, Elvira Obiols Farré, i sos tres infants. Separada sa família, sa companya i sos infants van ser refugiades a Coatascorn (Bro Dreger, Bretanya). S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) i durant l'Ocupació fou secretari de la CNT clandestina del departament de Tarn. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Sant Juèri de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en diverses ocasions. Al final de sa vida s'establí a Albi, on continuà militant en la CNT local. Emili Oliver Caballé va morir el 5 de gener de 1974 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de novembre de 1963

- Genís Vila Sitjas: El 21 de novembre de 1907 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Genís Jaume Vila Sitjas, conegut com Nisu Vigila. Sos pares es deien Jaume Vila i Anna Sitjas. Durant els anys republicans fou president d'«El Luchador», Sindicat d'Oficis Diversos adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. En 1936 presidí el Comitè Antifeixista local en representació de la CNT i entre novembre de 1936 i maig de 1937 fou alcalde de Calonge. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de magatzemer i milità en la CNT. Sa companya fou Fausta Ferran Vidal, amb qui tingué una filla, Jacqueline Vila Ferran. Malalt durant molt de temps, Genís Vila Sitjas va morir el 23 d'octubre de 1963 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Henri Laborit

- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

***

Necrològica de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1980

- Carlos Cervantes Vicente: El 21 de novembre de 1916 neix a Mojácar (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos José Cervantes Vicente. Sos pares es deien Carlos Cervantes i María Vicente. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 la seva mà dreta va ser amputada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar com a obrer agrícola a la regió Centre de França. Després de la II Guerra Mundial fou membre del secretariat de la Federació Local de Nérondes (Centre, França) de la CNT que s'acabava d'organitzar. Un cop jubilat es traslladà amb sa companya Carmen Camprubí a Mornay-Berry. Carlos Cervantes Vicente va morir el 12 de maig de 1980 al seu domicili de Mornay-Berry (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Notícia sobre l'activitat de Leonisa Fuertes Blanco en el grup teatral "Iberia" apareguda en el periòdic tolosà CNT del 27 de febrer de 1955

- Leonisa Fuertes Blanco: El 21 de novembre de 1917 neix a Veguellina de Órbigo (Villarejo de Órbigo, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Petra Leonisa Fuertes Blanco –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Blasco. Sos pares es deien Camilo Fuertes i Ana María Blanco, i sos germans Antonio, Genaro i Martín van ser militants socialistes i comunistes. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, després de la caiguda de Gijón (Astúries, Espanya), passà a França i d'allà creuà la frontera i s'establí a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà França. Son company va ser el destacat militant anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·la a Marmanda (Aquitània, Occitània). Posteriorment passà a viure a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on formà part del grup teatral confederal «Iberia». En els anys setanta visqué a Balmar (Llenguadoc, Occitània) i en 1977, quan es jubilà son company, la parella s'instal·là a Blanhac (Llenguadoc, Occitània). Leonisa Fuertes Blanco va morir, centenària, el 17 d'abril de 2019 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

- Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Dampierre-au-Temple (Xampanya, França) –moltes fonts citen erròniament Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França)– l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Sos pares es deien Robert Batoux i Lucile Fernande Henriette Cuperly. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània). Els últims anys de sa vida visqué, amb sa companya Sara Delicia Villagra Arzamendia, a Le Courneuve (Illa de França, França). Guy Batoux va morir el 6 de febrer de 2015 a l'Hospital General de Bobigny (Illa de França, França).

Continua...

---