Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Vida Sindical

- Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit per Ángel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un «Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor i La Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.

***

Ressenya del míting publicada en el diari barcelonès La Vanguardia del 17 de gener de 1934

- Míting naturista: El 16 de gener de 1934 se celebra al saló del Centre Republicà Radical del Poblet de Barcelona (Catalunya) un míting naturista llibertari. En el acte, on participaren destacats propagandistes del naturisme (Almela, Francès, Juan García Giner, Honorio Gimeno, Molera i Vicenç Rosselló), es reivindicà el vegetarianisme i l'ús de l'aigua com a medecina i es blasmà en contra de l'alcohol i de l'alimentació carnívora.

***

El problema de la militarización

- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.

Naixements

Notícia de la detenció de Jean Bourguer apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 5 d'abril de 1892

- Jean Bourguer: El 16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França) l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean Joseph Bourguer. Sos pares es deien Isidore Bourguer, teixidor, i Marie Agathe Lacave, jornalera. Teixidor d'ofici com son pare, alternava la feina a Reims i a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. Va ser un dels distribuïdors de Le Père Peinard a Reims. El desembre de 1891 la policia el va acusà d'haver incitat un grup d'obrers a anar en massa a l'Ajuntament de la ciutat per a alliberar un company detingut a l'oficina de la policia. Va ser acusat d'haver posat una bomba l'11 de març de 1892 al domicili d'Edmond Benoît, president del Tribunal d'Apel·lació de l'Audiència del Sena, al número 136 bulevard Saint-Germain de París, i buscat per la policia –aquest atemptat després es va saber que havia estat comès per François Claudius Koënigstein (Ravachol). En aquesta època figurava en una llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 i vivia al número 29 del carrer Baussonet. En 1892, quan va ser cridat a files, mentre vivia sembla a Bèlgica o a París, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per «incitació de militars a la desobediència, crits sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull disparar!» Finalment el 3 d'abril de 1892 va ser detingut a casa sa companya Plonquette i condemnat el 25 de maig per l'Audiència del Marne a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provació de militar i crits sediciosos». La tardor de 1893 estava tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), amb Fortuné Henry i Sébastien Faure, entre d'altres. El 25 de maig de 1894 va sortir de la presó, però va ser enviat a fer el servei militar al II Regiment d'Infanteria de Zuaus a Constantina (Algèria) i llicenciat el 12 de maig de 1897 amb un certificat de bona conducta. En 1897 va ser un dels redactors del periòdic La Cravache i del seu continuador Le Cravacheur, convertint-se en el seu administrador a partir del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar en el setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le Cruchon d'Or» en la creació del grup L'En Dehors, amb Desfossez, Geoffroy, Lapinte, A. Marquette i Louis Prudhomme (Albert d'Iris). El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons costums», tot denunciant «els ensotanats» i «els escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu –V de la Confederació General del Treball (CGT)– de París de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de setembre de 1902 en representació de la Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball de Bordeus (Aquitània, Occitània) i de Reims en el X Congrés de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i de les Colònies que va tenir lloc a Alger (Algèria) entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. La tardor de 1902 va ser inscrit en els llistats departamentals d'anarquistes. El 13 de novembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 francs de multa per «infracció a la llei de loteries». El setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, Victor Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Boucher, Deverly, C. Liénard i Quirin. La primera reunió del grup, a la qual assistiren 24 companys, es va celebrat el 27 de setembre de 1903 al Cafè Caramines, al número 2 del carrer Romains. L'octubre de 1903 va ser enviat a fer una període d'instrucció de 28 dies al 151 Regiment d'Infanteria de Verdun (Lorena França). En 1905 es va instal·lar a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) i s'adherirà a la Unió dels Treballadors de Reims i serà el gerent del periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut successivament a Tourcoing, Lilla i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest període va realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va pertànyer al consell d'administració de la Borsa de Treball de Reims. El 10 de gener de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 16 francs de multa per «injúries i difamació a través de la premsa» i encara tingué altres dues condemnes, el 31 de gener i el 14 de febrer d'aquell any, pel mateix tribunal i pel mateix delicte. Durant la tardor de 1907, en el mateix temps que sa companya estava malalta amb un infant de 12 anys, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. El 6 de novembre de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Reims a sis mesos de presó per «complicitat de robatori per receptació». Va aconseguir fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va instal·lar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). El 26 de novembre de 1908 va ser declarat insubmís, situació que es confirmà el 23 de gener de 1913. Després de la Gran Guerra, va tornar a França i es va establir a Trélazé, a prop d'Angers (País del Loira, França). Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.» El 2 de desembre de 1932 es casà a Trélazé amb Mathilde Clémentine Watlény. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de maig de 1925

- Felice Trotta: El 16 de gener de 1877 neix a Palmira ? (Abruços, Itàlia) l'anarquista Felice Trotta, també conegut com Félix Trotta. Era fill de Donato Trotta i de Maria Raffaella Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i es guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la Traverse de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a La Madrague de Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo, Émile Paris, Libéral Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice Trotta va morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233 del Chemin de Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella (Provença, Occitània).

***

Paulette Brupbacher

- Paulette Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia), en una família benestant jueva, la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil –en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin –que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921–, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves últimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes, és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a Unterendingen (Argòvia, Suïssa)

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

Foto policíaca de Terzilio Aiacci

- Terzilio Aiacci: El 16 de gener de 1896 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci –el seu nom a vegades citat d'altres maneres (Tercilio, Tersilio, Tersillo, Tertilio, etc.). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Fill d'una família de miners anarquistes, son germà petit Aurelio Aiacci també va ser militant. Des que va ser infant treballà a les galeries de les mines de lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el responsable local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de l'aixecament insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la conca del Val d'Arno, on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino Longhi resultà mort, va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència d'Arezzo a 10 anys de presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys. En 1927 va ser posat en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a diversos treballadors del seu poble, passà a França. En 1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània), on treballava en una destil·leria. Posteriorment s'establí a Alèst (Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli d'exiliats anarquistes italians. En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri i vivia al número 13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà Aurelio Aiacci es va reunir amb ell i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de setembre de 1936 –algunes fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25 d'octubre–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Gualtiero Livi, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els Pirineus. El 22 de desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé immediatament a Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son germà resultà mort. El 29 de gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de Barcelona. Buscat per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), el 6 d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista» en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de subversius residents a l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts erròniament diuen que va morir durant la guerra d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà.

***

Juan Pérez Guzmán

- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània).

Juan López Sánchez

- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Sos pares es deien Cristóbal López, guàrdia civil destinat a Barcelona (Catalunya), i Isabel Sánchez. En 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup «Solidaridad» i impulsà les «Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del  Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de «Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà «sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una central única que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra «anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy, Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción, CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social, Peninsular, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal(1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 25 d'agost de 1972 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant (Alacantí, País Valencià). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.

***

Miguel Vázquez Valiño

- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquesta època, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada «Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).

***

Fabián Vispe Vilellas

- Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas –el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas, Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups «Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en «Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934

- Antonio Sierra Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es deien Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el desembre de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys, sota l'acusació de possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un assalt a la caserna de la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts i en 1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit en acció de guerra i condecorat amb la «Medalla Sofriment per la Pàtria». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perigús, on treballà de magatzemer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Asunción Tafalla Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili de Perigús (Aquitània, Occitània).

Antonio Sierra Polo (1916-1983)

***

Stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón dedicat a Francisco Cristóbal Pérez

- Francisco Cristóbal Pérez: El 16 de gener de 1918 neix al barri del Natahoyo de Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Cristóbal Pérez. Era fill de Francisco Cristóbal Calvo i d'Encarnación Pérez Gómez. Treballà de ceramista als gresols de la fàbrica de pisa «La Asturiana», una de les principals industries de ceràmica de l'Estat, i en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Espartaco», format principalment per guàrdies municipals de Gijón, i a finals d'abril de 1937 va ser enviat al front de Biscaia (País Basc) enquadrat en el «Batalló Astúries». Quan va caure el front nord l'octubre d'aquell any, va ser evacuat amb vaixell des d'Astúries cap a França. Retornà a la Península per Catalunya i continuà el combat contra els feixistes. Amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Mesos després, va ser enrolat en la 130 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), destinada a Santa Lliurada (Aquitània, Occitània). El juny de 1940, després de la capitulació francesa, va ser desmobilitzat i s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). A començament de 1940, va ser detingut, juntament amb Rafael González Costales, per la Gestapo, sota l'acusació de ser membre del grup «Isole» de la Resistència Interior Francesa (RIF). Ambdós van ser enviats al penal del Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Mesos després van ser traslladats al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França). El 21 de maig de 1944 va ser deportat amb un comboi de 2.004 persones cap al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya) i a mitjans de juny va ser enviat, sota la matrícula 32.070, al camp de treball de Brunsvic (Baixa Saxònia, Alemanya), on va participà en la construcció de les barraques d'un subcamp que havia d'albergar treballadors esclaus per a l'empresa de camions Büssing-NAG. D'avant l'avanç de les tropes aliades, els nazis evacuaren el subcamp de Brunsvic en una «marxa de la mort» cap el camp de Wöbbelin (Ludwigslust-Parchim, Pomerània Occidental, Alemanya), d'on va ser alliberat el 15 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. De bell nou a Bordeus, reclamà la pensió al govern alemany que li va ser concedida per la seva invalidesa del 95 per cent. En 1958 es casà amb Adoración Caudevilla. Francisco Cristóbal Pérez va morir el 14 de setembre de 1998 a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 31 de març de 2022 es col·locà un stolperstein al número 129 del carrer Mariano Pola de Gijón, lloc del seu antic domicili.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de gener

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad. Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

***

Portada del primer número de The Blast

- Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

***

Portada d'un exemplar d'Helios

- Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, Lucio Álvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

***

Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat. Òrgan mensual de la Secció Anarquista de «Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

***

Portada del primer número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

***

Capçalera de Le Pionnier

- Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

***

Un exemplar de La Brochure Mensuelle

- Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville, Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

***

Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

- Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste –després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la «Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon –que fou cap de redacció–, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 –des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

Portada de l'últim número d'Ética

- Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol «órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937) (2001).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

***

Un exemplar de Controverse

- Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Man!

- Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs «Man is the measurement of everything» (L'Home és la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

***

Cartell demanant el vot al Front Popular

- Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el «Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

***

Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

- Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

***

Capçalera del primer número d'El Incontrolado

- Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía, Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Convocatòria de l'acte publicada en Spanish Revolution del 10 de gener de 1938

- Ball per Spanish Revolution: El 15 de gener de 1938 se celebra al Libertarian Center de Nova York (Nova York, EUA) una festa i ball a benefici del periòdic anarquista Spanish Revolution. El periòdic quinzenal anarquista novaiorquès Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations estava editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York i va ser creat amb la finalitat d'informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil.

***

Portada del primer número de Die Anarchie

- Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció «Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau «Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

***

Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

- Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf «Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

Un exemplar de Sicilia Libertaria

- Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

***

La sala Scala després de l'incendi

- «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia –que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

***

Capçalera del primer número de Provocazione

- Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra «estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

***

Portada del primer número d'Acratela

- Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

Naixements

Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)

- Rodolphe Kahn: El 15 de gener de 1851 neix a Lió (Arpitània) l'internacionalista anarquista Rodolphe Kahn. Alsacià d'origen, visqué a París (França). Exfranctirador garibaldí, amb E. Raveaud, organitzà un «batalló de franctiradors de la Revolució» durant la Comuna de París. Va ser membre de la comissió executiva de la Federació Republicana del Roine, formada per nascuts en aquest departament que vivien a la capital francesa, que fou solidària amb la Comuna de París. Refugiat a Suïssa, es casà amb Louise Fournier, filla del proscrit Louis Fournier (Armand Fournier), amb qui tingué una filla, i que va morir poc després amb 20 anys el 12 de gener de 1874 a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). El febrer de 1876 reconstituí, amb el suport del tipògraf alemany August Reinsdorf, la Secció de Lausana (Vaud) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'adherí a la Federació del Jura. Demanà el suport de Ferdinand Gambon i de Félix Pyat. Amb August Reinsdorf, va ser detingut durant cinc dies després que un patró de sastreria el denunciés per «atemptat contra la llibertat del treball, injúries i amenaces». El 25 de juny de 1876 prengué la paraula, amb Paul Brousse, Benjamin Chevillard, Nicolas Joukovski i August Reinsdorf, en una assemblea de protesta contra aquesta detenció celebrada a Lausana. El 31 de juliol d'aquell any va ser condemnat a una multa de 20 francs i expulsat del cantó helvètic de Vaud. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), treballà de metal·lúrgic. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1876 va ser delegat al Congrés del Jura celebrat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on amb el tapisser H. Ferré va fer de secretari, i delegat per la Secció d'Estudis i de Propaganda de Llengua Alemanya de Lausana al VIII Congrés General de l'AIT, que se celebrà entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa), i fou un dels quatre secretaris, participant en diverses comissions. Amb Nicolas Joukovski, s'encarregà de l'edició de les ponències d'aquest congrés (Compte rendu officiel du huitième congrès général de l'Association International des Travailleurs tenu à Berne du 26 au 30 octobre 1876) que es va publicar aquell mateix any. En 1877, amb Nicolas Joukovski i Zamfir Ralli, formà part del projecte de llançament del periòdic ginebrí Obscina, que va ser rebutjat per Piotr Kropotkin. Participà amb Élisée Reclus en el Grup d'Exiliats Russos i Francesos de Ginebra, que edità, entre maig de 1877 i abril de 1878, el periòdic Le Travailleur, que també va ser desaprovat per Piotr Kropotkin i Paul Brousse pel seu caràcter «eclèctic». En 1878 assistí al Congrés de la Federació del Jura, on va polemitzar amb Paul Brousse sobre la qüestió del vot. El novembre de 1880 va ser delegat pels Cercles d'Estudi Socials de diversos districtes parisencs (V, VI i XIII) i per l'Aliança dels Grups Socialistes Revolucionaris (AGSR) al Congrés Nacional Obrer Socialista de Le Havre (Alta Normandia, França), pronunciant-se pel comunisme llibertari i contra el col·lectivisme. Sembla que va ser ell qui en 1880 redactà La question électorale, fullet de propaganda per la «vaga d'electors» publicat per l'AGSR. L'1 de febrer de 1881, juntament amb Émile Gautier, Pierre Jeallot, Louise Michel i altres, participà com a orador en la reunió organitzada pel Cercle Socialista Revolucionari Anarquista dels V i XIII districtes de París, que arreplegà unes sis-centes persones al Vieux Chêne. En la tardor de 1893, sembla, vivia al número 170 del carrer Saint Antoine de París. El 8 de març de 1894 va ser fitxat a París en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, on va ser qualificat com a corredor de comerç. Fins a 1897 mantingué correspondència amb Jacques Gross. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de gener

Esdeveniments

Portada de Les Plébéiennes

- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

***

Capçalera de L'Amnistie

- Surt L'Amnistie: El 14 de gener de 1933 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Amnistie. Organe du Comité pour l'Amnistie. Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat setmanal, exigia un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, és a dir, per als militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat condemnats per practicar avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi van col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain, Eugène Humbert, Léon Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry Torres, entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51 advocats parisencs que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a favor de l'amnistia. També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran míting per al 16 de febrer de 1933 a la sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats militants llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L. Digat, Sébastien Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin, Bergery, Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier.  Aquesta publicació tirà 120.000 exemplars d'aquest número.

***

Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

- Míting Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran Price de Barcelona (Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per l'Ateneu Llibertari del Districte V de la capital catalana i amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau, secretari del citat ateneu, i hi van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca, Ramón Liarte Viu (Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell), Ginés García (Charlot) i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí Ibáñez hi havia d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau reivindicà la necessitat d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos grups anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les Joventuts Llibertàries a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones, després de fer una petita història del paper de la dona en el moviment anarquista; Liarte apuntà que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat d'«encarrilar els destins de la Revolució»; García parlà sobre l'obligació de sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el «vertader camí de la seva emancipació» i Borràs resumí l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un acord entre «tots els pobles antifeixistes d'Ibèria».

Míting Pro-Ateneus (14 de gener de 1937)

***

Full volant de l'acte

- Míting de Goldman i Mannin: El 14 de gener de 1938 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) el míting «The Betrayal of the Spanish People» (La traïció del poble espanyol) a càrrec d'Emma Goldman, acabada d'arribar d'Espanya i que parlà en representació acreditada de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i d'Ethel Mannin, que parlà en nom de l'Independent Labour Party (ILP, Parti Laborista Independent). L'acte, organitzat per l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió Anarcosindicalista) amb el suport de la CNT-FAI, va estar presidit per Ralph Barr, representant del buró londinenc de la CNT-FAI i l'ASU.

Naixements

Foto policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)

- Augustin Baumester: El 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Balthazar Régipas apareguda en el diari parisenc Le Soleil del 9 de juliol de 1894

- Balthazar Régipas: El 14 de gener de 1856 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Barlthazar Régipas –el llinatge citat de diferents maneres (Regipa, Regippa, Regippas)–, conegut com Reppa i Le Parisien. Era fill d'Antoine Régipas, sastre, i Carmel-Antoinette Regaudias. Es guanyava la vida treballant de pintor i vidrier estanyador ambulant. En 1876 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt i l'any següent va ser llicenciat en la revisió mèdica per «feblesa de constitució». En 1877 una persona amb el seu nom va ser condemnada per robatori, però en realitat es tractà d'un obrer clavador de sabates anomenat Michel Frénéa que usurpà la seva identitat. En els anys noranta Balthazar Régipas vivia a Toló (Provença, Occitània) amb la vídua Guégan, venedora de verdures. Entre 1886 i 1887, segons informes policíacs, organitzà una reunió anarquista amb Toussaint Bordat. En aquesta època es dedicava a la distribució de la premsa llibertària (Le Père Pienard, La Révolte) i de fullets anarquistes. En 1892 va ser fitxat per la policia que sospitava que es dedicava al contraban de llumins, aleshores monopoli estatal, i de mantenir relacions amb els grups anarquistes de París i de Saint-Étienne. A finals de 1893, amb Michele Belmotto i Pietro Caneppa, figurava en un llistat d'anarquistes estrangers (algunes fonts els consideraven erròniament de nacionalitat italiana) residents a Toló. En 1894 va ser qualificat per la policia com a «anarquista militant perillós». El 7 de juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al barri de la Loubière de Toló va ser escorcollat, trobant la policia 30 exemplars de la «Declaració» d'Émile Herny, una carta del soldat Charles Molat datada el maig de 1891, un llibre de química, una foto de l'anarquista Ravachol i una imatge dels quatre anarquistes penjats als Estats Units («Màrtirs de Chicago»); processat per «associació criminal», va estar a punt de ser expulsat a Itàlia a resultes de la seva confusió de nacionalitat, però finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat a finals d'octubre de 1894. Una persona sota el nom de Balthazar Régipas va ser condemnada l'1 d'abril de 1892 per l'Audiència de les Boques del Roine a vuit anys de treballs forçats i a la relegació per «fals ús de moneda i robatori» i enviada a la Guaiana Francesa, però al final les autoritats penitenciàries pensaven que tractava d'un tal Pierre Sylvain Lazare Mallet; el fet és que un tal Balthazar Regippas tenia en 1901 una propietat rural a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Francesc Ferrer i Guàrdia

- Francesc Ferrer i Guàrdia: El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament «integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

***

Necrològica de François Cheytion apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste del 6 de novembre de 1915

- François Cheytion: El 14 de gener de 1875 neix a l'Hôtel-Dieu Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista François Philippe Cheytion. Era fill natural de la domèstica Marie Rose Borie, el qual va reconèixer l'infant el 26 de gener de 1875 a Montpeller i que va ser legitimat pel matrimoni amb el conreador Louis Cheytion celebrat el 19 de novembre de 1876 a Cornon lo Terral (Llenguadoc. Occitània). Es guanyà la vida treballant de conreador viticultor. El 31 d'agost de 1893 va ser detingut a Corçan (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'unes revoltes pageses. El 12 de novembre de 1896 va ser incorporat en el 99 Regiment d'Infanteria de Narbona (Llenguadoc, Occitània) per a fer el servei militar i el 18 de setembre de 1897 va ser llicenciat i passà a la disponibilitat. El 31 d'agost de 1898 signà, amb son pare i altres sindicalistes, una declaració de suport a Jean Jaurès. En 1898 era membre del Centre d'Estudis Socials (CES) de Corçan. El 20 de gener de 1899 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Montpeller a vuit dies de presó per «robatori de collites». Posteriorment patí diverses condemnes del Tribunal Correccional de Narbona per «entrebanc a la llibertat de treball» i «ultratges a agents». El desembre de 1904 presidí el Comitè de Vaga durant la vaga agrícola de Corçan i de Narbona. Entre el 13 i el 16 d'agost de 1905 assistí al congrés de la Federació dels Agricultors del Migdia (FAM), on militava, celebrat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on reivindicà l'acció directa. L'octubre de 1906 representà el Sindicats d'Obrers Agrícoles i Vitícoles d'Armissan i de Corçan en el congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Amiens (Picardia, França) i va ser un dels signants de la «Moció Griffuelhes», més coneguda com «Carta d'Amiens». L'octubre de 1908 va ser delegat de diversos sindicats agrícoles (Corçan, Grussan, Ornasons i Sant Andrieu de Ròcalonga) al congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània). El 22 de juliol de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Montpeller a sis mesos de presó per «violència i entrebancs a la llibertat del treball». En 1910 era secretari de la Unió de Sindicats de l'Aude, però arran del congrés de setembre de 1910 se'n retirà. En 1913 era secretari de la Borsa del Treball de Narbona i entre el 13 i 15 de juliol de 1913 va ser delegat a la Conferència de les Borses i de les Federacions, formant part de la minoria que, amb altres companys (Benoît Broutchux, Arthur Marchand i Raymond Péricat), preconitzà la vaga general per al 24 de setembre d'aquell any. El 5 d'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i integrat en el 125 Regiment Territorial d'Infanteria i enviat al front. El 16 d'octubre de 1915, quan servia en la 20 Companyia del 280 Regiment d'Infanteria, va ser ferit greument a Neuville-Saint-Vaast (Nord-Pas-de-Calais, França) amb fractura de maxil·lar inferior. François Cheytion va morir a resultes d'aquestes ferides el 3 de novembre de 1915 a l'Hospital Militar de Louvencourt d'Amiens (Picardia, França) i va ser condecorat amb la Greu de Guerra amb Estrella de Bronze. Una sala de la Borsa del Treball de Narbona porta el seu nom.

***

William MacQueen

- William MacQueen: El 14 de gener de 1875 neix a Fitzrovia (Londres, Anglaterra) l'editor de premsa anarquista i sindicalista William John MacQueen, conegut com Bill MacQueen. Era fill del pintor Robert MacQueen, d'una família de sastres originaris d'Escòcia. D'antuvi treballà com son pare de pintor. Un cop emancipat, a finals de la dècada dels noranta es convertí en un actiu anarquista a Manchester (North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra). Va fer feina de viatjant comercial, fet que propicià les seves activitats de propaganda anarquista. El 10 de setembre de 1893 parlà, amb altres oradors (Alfred Barton, George Cores, George Glassman, Frank Kitiz, Charles Wilfred Mowbray, T. Freddy Richards, George Stanley i Benjamin Warner), en un gran míting de suport a la vaga dels miners a Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), organitzat pel grup anarcocomunista local. Promotor del Grup Anarquista de Leeds, en 1895 organitzà xerrades d'Emma Goldman durant la seva visita en aquesta ciutat. Durant un temps va viure al domicili dels anarquistes Hanna Kiselevsky i Solomon Ploschansky. En 1895 es casà amb Nellie Barton (Ellen MacQueen), germana d'un amic seu, l'anarquista Alf Barton, i amb qui tingué tres infants. En 1897 conegué l'anarquista cristià tolstoià John Colman Kenworthy, de visita propagandística a Leeds. Entre 1898 i 1899 edità a Leeds el periòdic mensual anarquista The Free Commune. L'1 d'octubre de 1899 organitzà una nombrosa manifestació i concentració contra la guerra dels Bòers que arreplegà unes dues-mil persones. En 1900 va ser greument apallissat per una turba nacionalista després d'un discurs seu contra la guerra dels Bòers a Leeds. Amb son cunyat Alf Barton, publicà en 1900 el periòdic The Anarchist Newsletter, amb la finalitat de posar en relació les diverses tendències de l'anarquisme. En 1901 edità en l'edició original en alemany el llibre de Johann Most Kommunistischer Anarchismus. Continuà a Leeds publicant obres de destacats anarquistes (Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Johann Most, Charlote Wilson, etc.) a la impremta de The Free Commune i després es traslladà a Kingston upon Hull (East Riding de Yorkshire, Anglaterra), on s'estava una important colònia d'anarquistes alemanys refugiats. Sense feina i fugint de la repressió, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on treballà de corrector d'impremta. Entre l'1 d'abril de 1902 i el març de 1903 edità el setmanari anarcocomunista Liberty. A Weekly Revolutionary Paper, òrgan de l'International Propaganda Groups of America (IPGA, Grups de Propaganda Internacional d'Amèrica). Destacat orador i agitador, el 4 de maig de 1902 va ser detingut per les seves declaracions en un acte de comiat de Johann Most. El 18 de juny de 1902 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Luigi Galleani i Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), per «incitació al motí» per les seves declaracions davant més de cinc-mil persones al Belmont Park del barri de Haledon de Paterson (Nova Jersey, EUA) en un acte de suport a la vaga que havien engegat a partir del 23 d'abril de 1902 els obrers tèxtils sedaires d'aquesta població i per haver signat un manifest per la vaga general publicat en La Questione Sociale. Aconseguí ser posat en llibertat sota una fiança de 13.000 dòlars i fugí cap el Regne Unit, però retornà per ser jutjat –no desitjà que Philip Geyer, la persona que li havia donat els diners per pagar la fiança, els perdés– i va ser condemnat el 10 d'abril de 1904 a cinc anys de presó amb treballs forçats i una multa de 1.500 dòlars. El seu cas tingué una gran repercussió mediàtica, rebent el suport de nombrosos intel·lectuals, i a la presó va ser entrevistat per l'escriptor H. G. Wells, qui va publicar un retrat seu força complaent en el seu llibre The Future in America (1906). Gràcies a les gestions del professor Walter Augustus Wyckoff, va ser alliberat tres anys després sota la condició que abandonés els Estats Units i no hi tornés. Va romandre al domicili del matrimoni Walter A. Wyckoff i Leah Ehrich Wyckoff fins que va marxar cap el Regne Unit. Malalt d'una tuberculosi que havia contret a la garjola, William MacQueen va morir el 9 de novembre de 1908 a Hunstlet (Leeds, Anglaterra).

William MacQueen (1875-1908)

***

Filippo Pernisa

- Filippo Pernisa: El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

Filippo Pernisa (1878-1943)

***

Foto policíaca d'Émile Bachelet

- Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)– l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux. Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

Émile Bachelet (1888-1967)

***

Maurice Dommanget

- Maurice Dommanget: El 14 de gener de 1888 neix a l'IX Districte de París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

***

Necrològica d'Alonso Martínez-Marín Lajarín apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1962

- Alonso Martínez-Marín Lajarín: El 14 de gener de 1893 neix a Alhama de Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín Lajarín. Sos pares es deien Nicolás Martínez-Marín i María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys emigrà a Catalunya. Establert a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat de Camperols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Catalunya sa companya i son fill. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins arribar a Corgol (Alvèrnia, Occitània), on trobà un petit grup de companys. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal, s'instal·là a Chambon-sur-Lac (Alvèrnia, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis crònica, Alonso Martínez-Marín Lajarín va morir el 26 de juliol de 1962 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La direcció de l'hospital havia col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser retirat, per petició dels companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del «teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Montjuïc, «el castell maleït»

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales) «Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou aprovada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o «Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del que és i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de gener de 1917

- Vetllada pro Radowitzky: El 13 de gener de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo (Uruguai) una vetllada a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky, aleshores tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina). L'acte, organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el suport del Quadre Escènic «El Internacional», comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la representació de l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan José, la recitació de poesies i una conferència a càrrec del destacat intel·lectual anarquista Rodolfo González Pacheco, vingut expressament de l'Argentina per a aquest acte.

***

Capçalera de Tinta y Libertad

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per Eugène Appert (ca. 1871)

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix al XII Districte de París (França) el communard i internacionalista anarquista Louis Philippe Hippolyte Ferré, conegut com Henri Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré i Marie Rouvière. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou reclòs un temps a l'Hospital de Sainte-Anne de Versalles (Illa de França, França), on havia mort sa mare, i compartí cel·la amb Maxime Lisbonne i Gustave Maroteau; alliberat, acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre el maig de 1873 el XVI Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després de casar-se a Zuric amb Vilhelmina Meier, s'instal·là, sota el nom d'Henri Ferré, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista «Federació del Jura», de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat entre el 6 i el 7 d'abril de 1874 a La Chaux-de-Fonds. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de «comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la «Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna (Berna, Suïssa) i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Charles Alerini, Paul Brousse, François Dumarteray, Jules Montels i Jean-Louis Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Pierre Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França, s'establí a Levallois-Perret (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista «La Solidarité» d'aquesta població. Entre 1882 i 1888, amb el suport de T. Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Sembla que és el mateix «H. Ferré» qui, el novembre de 1884, amb Hemery Dufoug, Tony Graillat i Constant Martin, fou un dels anarquistes membres del «jurat d'honor», format per representants de diversos corrents revolucionaris, creat per jutjat E. Druelle (Sabin), acusat de ser un confident per al periòdic Le Cri du Peuple, acusació confirmada pel jurat el 27 de novembre. En la tardor de 1885 era secretari de la Comissió de Detinguts Polítics. En un informe policíac del 20 de maig de 1887 va ser qualificat per la policia d'«anarquista seriós», juntament amb Georges Deherme, Jean Baptiste Louiche, Étienne Murjas i Ricois Martin, que formarien el grup anarquista «Le Combat». Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois-Perret «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». En 1892 vivia al número 54 del carrer Frazillan i al número 2 del carrer Launois de Levallois-Perret. Vidu de Vilhelmina Meier, es casà en segones núpcies amb Eugénie Louise Chevy. Hippolyte Ferré va morir el 10 de juny de 1913 al seu domicili, al número 5 del carrer Fontaines du Temple, del III Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Levallois-Perret amb un discurs de Zéphirin Camélinat. Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista i íntima de Louise Michel.

Hippolyte Ferré (1848-1913)

***

Notícia sobre la condemna d'Antoine Rieffel publicada en el diari parisenc Le Radical del 16 d'abril de 1888

- Antoine Rieffel: El 13 de gener de 1856 neix a Fegersheim (Alsàcia, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Antoine Rieffel. Sos pares es deien Louis Maurice Rieffel, teixidor, i Catherine Oertet. Sabater de professió, el 18 de desembre de 1879 va ser condemnat a Estrasburg (Alsàcia; aleshores pertanyent a l'Imperi Alemany) a 150 marcs de multa o a 10 dies de presó per «infracció a la llei de reclutament» i optà per la nacionalitat francesa. Posteriorment es traslladà a París (França), on vivia al número 106 de carrer Richeliu i després al número 3 del carreró Pellé (actual carrer Saint-Sabin), on havia llogat una barraca. En 1883 era membre del grup anarquista parisenc «L'Éclair» (Cardillac, Gauthier, Montant, Raoux, Joseph Tortelier, etc.). En aquest mateix any, segons l'informe policíac «Organisation des forces socialistes à Paris», hauria intentat formar, sen èxit, una Cambra Sindical de Manobres, projecte que va ser reprès cap el 1886 pel company Gustave Leboucher. A començament d'agost de 1884, en una reunió del grup «Le Drapeau Noir» del barri parisenc de Charonne, demanà que qualcú se n'ocupés del futur periòdic Le Simple, i el company Tellier accedí a la proposició a condició que la publicació esdevingués òrgan de grup anarquista del barri parisenc dels Amandiers; per procurar-se dels fons necessaris per aquesta empresa, el company Hivon proposà fer més reunions públiques. Segons la policia, que el qualificà d'«anarquista ardent», va ser un dels organitzadors d'un grup revolucionari en llengua alemanya i freqüentà les reunions del grup «Les Insurgés». Com a membre de la comissió organitzativa de la Cambra Sindical de la Sabateria, assistí com a delegat dels sabaters, entre el 17 de novembre i el 31 de desembre de 1884, a l'Exposició de Boston (Massachusetts, EUA) i va fer una ressenya de l'esdevingut en Le Tire Pied, òrgan internacional dels obrers sabaters. També fou el gerent i impressor de Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste, periòdic parisenc que publicà 18 números entre el 25 d'octubre de 1884 i el 21 de febrer de 1885, i on col·laboraren destacats anarquistes (Amédée Denéchère, Émile Digeon, François Duprat, Lucien Guérineau, Gustave Leboucher, Constant Martin, Pierre Martinet, Élisée Reclus, Joseph Tortelier, etc.). Aquesta publicació deixà d'editar-se després del saqueig de la seu del periòdic per la policia i després de la condemna en rebel·lia, el 15 de març de 1885 pel X Tribunal Correccional de París, d'Antoine Rieffel, aleshores fugitiu, a dos anys de presó, 500 francs de multa i cinc anys de vigilància per «amenaces de mort» a jurats i magistrats que havien processat anarquistes acusats de assistir a una reunió a la sala Levis de París del novembre anterior, publicades en el número del 6 de febrer de 1885 del periòdic. A més va ser també processat per un article antimilitarista publicat el 22 de novembre de 1884, per una article d'«incitació al pillatge» del 29 de novembre de 1884 i per diversos textos antimilitaristes publicats en l'últim número de Terre et Liberté del 21 de febrer de 1885. En la seva inculpació el 6 de gener de 1885 davant el jutge d'instrucció, va acceptar la responsabilitat dels articles incriminables, però va rebutjar signar el procés verbal en no reconèixer l'autoritat de cap persona per a jutjar-lo. Terre et Liberté va ser substituït per L'Audace, la seu del qual era la mateixa (al número 3 del carreró Pellé) i l'impressor gerent fou V. Leperchey, publicació de la qual s'editaren tres números entre el 7 i el 21 de març de 1885. El 14 d'abril de 1885 l'Audiència del Sena el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a militars, provocació a l'assassinat, pillatge i incendi». Amb Loth, altre company de Terre et Liberté, va oferir la impremta del carreró Pellé a Jean Grave per a publicar el primer número del periòdic Le Révolté. El 14 de desembre de 1888, en el judici d'apel·lació del d'abril de 1885 per «provocació a l'assassinat», celebrat a l'Audiència del Sena, va expressar el seu dret a ser anarquista i va ser condemnat, amb circumstàncies atenuants, a vuit mesos de presó i a 3.000 francs de multa. Abandonà la sala cridant «Visca l'anarquia! Visca la revolució social!», i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 15 de febrer de 1899 els seus companys (Beignet, Bernard, Esnay, Hébert, Leboucher, Lecourt, etc.) publicaren una nota en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier on denunciaven que era irregular que estigués tancat a la presó de Mazas en comptes de la de Sainte-Pélagie, on havien de purgar la pena els presos per aquesta mena de delictes. El 21 de desembre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia –estava fugitiu des del 14 d'abril d'aquell any–, juntament amb altres companys, a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de prohibició de residència per un delicte de «complicitat de fallida fraudulenta». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Arturo Campagnoli

- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Necrològica de Léon Capitaine apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 de juny de 1928

- Léon Capitaine: El 13 de gener de 1886 neix al cantó de Brest-Recouvrance, actualment Brest (Bro Leon, Bretanya), l'anarquista i sindicalista Léon Octave Marie Capitaine. Sos pares es deien Louis Marie Capitaine, calafatador al port i després contramestre, i Angélique Joséphine Le Roy. El 14 d'octubre de 1909 es casà a Brest-Recouvrance amb Jeanne Yvonne Alexandrine Le Page, amb qui tingué el 7 de setembre de 1910 una filla, Marie Henriette Jeanne Joséphe Capitaine. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 1 del carrer de la Porte de Brest-Recouvrance. Posteriorment treballà d'electricista al taller de màquines de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i en 1918 va ser nomenat secretari general del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal de la Confederació General del Treball (CGT) –l'any anterior n'era secretari adjunt. Considerat «pacifista a ultrança» en plena Gran Guerra, va ser controlat per la policia en nombroses manifestacions antimilitaristes i antibel·licistes. En 1918 va interrompre amb altres companys una xerrada a favor de la guerra d'un mestre en una escola de Kerhuon (Bro Leon, Bretanya); dies després va ser detingut a l'estació d'aquesta petita població quan venia a fer una reunió sindical, però aconseguí fugir-ne. Membre del grup «Amis de La Vague», va ser un dels principals artífex de la vaga que s'engegà el 29 d'abril de 1918 i que acabà el 6 de maig d'aquell any en un fracàs amb quatre acomiadaments entre els vaguistes. El 19 d'agost de 1918 el Buró Sindical va ser renovat i va ser substituït per Henri Cadec en el càrrec de secretari general. El desembre de 1918, quan la manifestació en ocasió de l'arribada del president nord-americà Woodrow Wilson a Brest, un oficial de marina que havia intentat arrabassar l'emblema sindical va ser apallissat; citat a declarar, no es va poder provar que havia estat ell l'autor de l'agressió. El 5 de gener de 1919 va ser detingut en un cafè on, juntament amb un grup de mariners, repartia fullets en favor de la Revolució russa. Després de purgar cinc mesos de presó preventiva en règim de dret comú a la presó militar de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), entre el 30 i el 31 de maig de 1919 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra i, gràcies a la defensa d'Henry Torres, van ser gairebé tots absolts. Malalt del cor, Léon Capitaine va morir el 23 de maig de 1928 a Cormeilles-en-Parisis (Illa de França, França), on sa família l'enterrà religiosament.

***

Necrològica de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 d'agost de 1971

- Josep Serres Amposta: El 13 de gener de 1891 neix al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Serres Amposta. Sos pares es deien Josep Serres Segura, sereno, i Rosa Amposta Martí. De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació March a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre. Josep Serres Amposta va morir el 2 de juliol de 1971 al seu domicili de Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Saxe Commins [IISH-Amsterdam]

- Saxe Commins: El 13 de gener de 1892 neix a Rochester (Monroe County, Nova York, EUA) l'editor, escriptor i dramaturg llibertari Israel Kaminsky (o Cominsky), més conegut com Israel Saxe Commins o Saxe Commins, que va fer servir el pseudònim Rudin. Fill d'una família nombrosa emigrant de l'Imperi Rus, sos pares es deien Samuel Kaminsky (o Cominsky), ucraïnès, i Lena Zodikow, lituana. Estudià medicina a la Universitat de Pennsilvània i en 1913 es va llicenciar en odontologia i es va instal·lar a Nova York (Nova York, EUA). A Nova York visqué un temps amb sa tia Emma Goldman, germanastra de sa mare, a qui va ajudar en l'edició de la influent revista Mother Earth, publicació en la qual va col·laborar amb articles i que dirigí un temps. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Emily Holmes Coleman, Ida Gershoy, Leo Gershoy i Hippolyte Havel, entre d'altres. Durant la Gran Guerra va col·laborar amb la intel·ligència militar. En 1918 estrenà la seva obra teatral The Obituary. Després va engegar una exitosa carrera com a dentista, portant una consulta i fent classes a la Universitat de Columbia, on esdevingué amic d'Albert Einstein. En 1927 es va casar amb la pianista concertista i compositora musical Dorothy D. Berliner, amb qui va tenir dos infants (Frances Commins Bennett i Eugene David Commins). Cap el 1929 abandonà la carrera de dentista i, a instàncies del seu amic Eugene O'Neill, qui estava casat amb sa germana Stella, va entrar en el món editorial com a dactilògraf. Quan Eugene O'Neill va escriure la seva obra The Visit of Malatesta, va usar la seva biblioteca anarquista a efectes de documentació. Començà la seva carrera en el món del llibre treballant amb l'editorial d'Horace Liveright i en 1933 s'incorporà a l'editorial Random House, esdevenint editor en cap i, posteriorment, editor principal. Dirigí la prestigiosa col·lecció «Modern Library» (Biblioteca Moderna) de Random House. Ajudà i edità molts dels més grans escriptors nord-americans del segle XX, com ara Sherwood Anderson, W.H. Auden, William Faulkner, Sinclair Lewis, James A. Michener, Eugene O'Neill, Budd Schulberg, Irwin Shaw, Gerturde Stein, etc. Amb els seus esforços, facilità que molts d'aquests autors aconseguissin el Premi Pulitzer (Faulkner, Lewis i O'Neill; aquests tres també guardonats amb el Premi Nobel). Fou també l'editor nord-americà de destacats escriptors en llengua anglesa, com ara Aldous Huxley i John Strachey. En la seva tasca editorial destacà per compilar col·leccions de diversos autors (Washington Irving, Franklin D. Roosevelt, Adlai E. Stevenson, George Washington, etc.). En 1947, amb Robert N. Linscott, compilà i editar en quatre volums una història de la filosofia sota el títol The World's Great Thinkers. Deia que «el paper de l'editor ha de ser invisible», però ser editat per ell era un element de prestigi i de reputació. Malalt del cor, Saxe Commins va morir el 17 de juliol de 1958 a l'Hospital de Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. En 1978 sa vídua va publicar la biografia What is an Editor? Saxe Commins at Work. El seu important arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de la Universitat de Princeton.

Saxe Commins (1892-1958)

***

Antonio Gosalbo Gasque

- Antonio Gosalbo Gasque: El 13 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1905 neix a Llucena (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gosalbo Gasque –el primer llinatge també citat erròniament de diferents maneres (Gonzalbo, Gonzalo, Gonzalvo, Gozalbo, etc.) i el segon com Jarque. Era fill de Francisco Gosalbo Prades i de Cecilia Gasque García. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment passà a França. El juliol de 1930 va ser detingut, juntament amb 14 espanyols i l'insubmís francès Noël Morin, a la sortida d'una reunió anarquista celebrada a Vigneux-sur-Seine (llla de França, França), on es preparava un aixecament revolucionari per l'1 d'agost d'aquell any a Espanya, i expulsat del país cap a Bèlgica amb tots els compatriotes. L'1 de novembre de 1931 va ser detingut al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) amb quatre companys (Jesús Berganza Ortiz; Josep Coronas Fuster, que havia estat condemnat a tres anys de presó a França per robatori; el francès Georges Albert Dufroy; i Antoni Montmaneu Estupiñà), sota l'acusació de preparar un atracament a la Caixa d'Estalvis de Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i reclosos al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. Jutjat amb sos companys pel Tribunal de la Secció II de l'Audiència de Barcelona per aquest delicte, el 22 de desembre de 1931 va ser condemnat a nou mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Gosalbo Gasque (1905-?)

***

Carnet de la CNT

- Serafí Querol Reverter: El 13 de gener de 1913 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Serafí Querol Reverter. Sos pares es deien Ramon Querol Queralt i Rosa Reverter Balada. Exiliat a França, durant l'Ocupació nazi participà en la Resistència integrant en el grup dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) «Koufra» (FTP Koufra), format per una trentena de homes, la majoria espanyols i dels quals 16 eren membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que actuà al departament d'Erau, participant en diversos combats, com ara l'atac a la caserna alemanya de Lodeva (Llenguadoc, Occitània). En 1956 era membre de la Federació Local de Briude (Alvèrnia, Occitània) de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Sa companya fou Mercedes Bateller Monios. Serafí Querol Reverter va morir el 23 de març de 2008 al seu domicili de Biàrritz (Lapurdi, País Basc).

***

Joan Gil Balañà

- Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gil Balañà. Sos pares es deien Joan Gil i Dolors Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser incorporat a la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les tasques de fortificació de la «Línia Maginot», a la zona de Morhange (Lorena, França). Quan l'Ocupació va caure presoner dels nazis i internat a Colmar, al Frontstalag 140 de Belfort i a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on participà especialment en el kommando encarregat de la construcció de la cambra de gas del camp, i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor a París (França). Conegué sa companya, Claire Louise Grifé, amb qui tingué diversos infants. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i a finals dels anys setanta en va ser nomenat president. En el VII Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat president del secretariat nacional d'aquesta organització. El 27 de desembre de 1988, com a president, signà, juntament amb Ramiro Santiesteban Castillo, secretari, i Jorge Semprún Maura, ministre de Cultura del Govern espanyol, l'acte de donació dels arxius de la FEDIP a l'Arxiu Històric Nacional espanyol. També col·laborà en la revista Hispania, òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. El 4 de maig de 1990, com a president de la FEDIP, participà a Mauthausen en el 45 aniversari de l'alliberament del camp, moment en el qual no es trobà bé i va ser enviat d'urgències a París. Poc després, el 13 de juliol de 1990, Joan Gil Balañà va morir al seu domicili del VII Districte de París (França).

Joan Gil Balañà (1914-1990)

***

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de març de 1993

- Fidel Gorrón Canoyra: El 13 de gener de 1921 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge també citat Gorrión i el segon Canoira erròniament. Sos pares es deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les Joventuts Llibertàries. A començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de transports «Agencia Comercial Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a uns metres de l'edifici de la Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi de tapadora a les activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al transport de propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael Rodríguez Ajax, marxà cap a França per a representar la CNT de l'Interior en el Congrés Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges (Llemosí, Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels delegats de l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a Llemotges. En retornar l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb un desena d'altres militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per «associació il·lícita i propaganda il·legal», va ser condemnat la tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona Castaño, a sis anys de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000 pessetes de multa. Un cop alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on conegué el futur ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976 participà en el primer Ple Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En aquests anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT. Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 participà en la «Semana Confederal Durruti» que se celebrà a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny Mañé. El 21 de novembre de 1979 va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i obrera, hoy» a Barcelona, en el marc del cicle de conferències del V Congrés Confederal de la CNT. Durant els anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari anarcosindicalista Cenit i de Radio Libertaire, i participà en nombrosos mítings, tants a la Península com a França. Entre 1982 i 1985 col·laborà en la revista Mediterráneo. Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però dimití d'aquest càrrec després del XVIII Congrés de l'AIT (Congrés de Bordeus) per raons de salut i després que la seva gestió fos fortament criticada per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la militància activa. En 1985 publicà el fullet La Crisis del sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986 llegí a Colònia (Rin del Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la conferència AIT, la Internacional desconocida. Una aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986), que s'edità posteriorment. En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula documental Un autre futur. L'Espagne en rouge et noir, de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Adarga, Bulletin GRIFA, CNT, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de gener

Esdeveniments

Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"

- Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»: El 12 de gener de 1908 se celebra a la Sala de la Cooperació de les Idees de París (França) una festa i conferència en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà d'actuacions musicals i corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir Social» i del pianista Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista anarquista Charles Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à 1908» i la representació de la comèdia en un acte La Paix chez soi, de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i Lebouvret. L'acte va ser anunciat en dos números de Les Temps Nouveaux.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919

- Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; i Ángel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

***

La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

Atac contra els wobblies de Walsenburg (12 de gener de 1928)

Naixements

Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova

- Rodolfo Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien Annibale Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer, d'obrer sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el «Circolo di Studis Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip de redacció de L'Agitazione. Amic d'Errico Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en l'organització del moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla, Itàlia) pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts polítics confinats en aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El març de 1897 signà en nom del grup «I Libertari» el manifest abstencionista I socialisti anarchici ai lavoratori italiani. El juliol d'aquell any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al prefecte, denunciant la descarada vigilància per part de les autoritats a ambdós. Fou un dels promotors de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de 1898 a Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la totalitat del grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo Smorti) i condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell any se li va assignar per un període de tres anys la residència i portat a l'illa de Ventotene i després traslladat a Favigna (Sicília), on restà fins a finals del juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de mantenir bona conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb l'article «Era tempo» en el número únic I Morti, text molt polèmic enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel Partit Socialista Italià (PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup llibertari d'aquesta localitat que aleshores patia un nou procés. El març de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el desembre de 1902 substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir d'aquell moment, el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a més d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb Augusto Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va participar en el I Congrés de la Federació Socialista-Anarquista de les Marques i l'any següent s'encarregà, en nom del CSS, de l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de 1904 representà el «Circolo Risveglio» d'Ancona en el Congrés de Roma de la Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26 de novembre de 1905 assistí al Congrés Sindicalista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), promogut per Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi Fabbri, Domenico Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell mateix any participà activament en els disturbis esdevinguts a Ancona en protesta per l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la seva persona i contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà a causa de la intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda entre el 9 i el 12 de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers sucrers i de les drassanes navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre 1906 i 1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda socialista anarquista per le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i entre 1908 i 1912 col·laborà en el Bolletino della Camera del Lavoro di Ancona e provincia; també va col·laborar en La Gioventù Libertaria. En aquesta època mantingué correspondència entre els anarquistes exiliats a Londres (Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i Arturo Mazza li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta ciutat i a la qual seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat membre del Comitè Nacional de Resistència. En aquesta època col·laborà en L'Internazionale i en L'Alleanza Libertaria. El 29 de març de 1908 presidí el Congrés Italià dels Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El 12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als vaguistes de les fàbriques de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el propietari de la factoria el demandà per difamació. A principis de 1909 va ser processat per la vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball d'Ancona en suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910 intervingué en el Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a Ancona. El 18 de maig de 1913 assistí a la conferència organitzada per Domenico Zavattero a Bolonya per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria Rygier. Tota aquesta activitat llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats. Entre 1913 i 1914 es posà a disposició d'Errico Malatesta i del moviment llibertari local per a reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja» es perdé el seu rastre, però en 1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la postguerra encarà prengué part activa en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va morir el 13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).

Rodolfo Felicioli (1870-1964)

***

Candidatura comunista d'André Blanchard apareguda en el diari parisenc Le Quotidien del 19 d'abril de 1924

- André Blanchard: El 12 de gener de 1882 neix a Saint-Sauveur (Compiègne, Picardia, França) l'anarquista, i després comunista, André Blanchard. Era fill d'Eugène Blanchard, terrelloner, i d'Eugénie Baraquin. Es guanyava la vida treballant de mestre d'aixa a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i estava sindicat. Malgrat ser considerat per la policia com a un «obrer laboriós i sobri», va ser fitxat com a «anarquista». El 15 de novembre de 1903 va ser incorporat en el 6 Batalló del 3 Regiment d'Enginyers per a fer el servei militar i el 16 de desembre de 1905 va ser destinat com a sapador-miner; el 18 de setembre de 1906 va ser llicenciat. El maig de 1908 va ser candidat abstencionista a les eleccions municipals i va treure 66 vots. L'octubre de 1910, durant la vaga dels ferroviaris, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar fullets revolucionaris i exemplars del periòdic La Guerre Sociale. En aquesta època mantenia relacions amb l'anarquista Charles Dhooguer de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 29 de juliol de 1911 es casà a Vitry-le-François amb Marie Louise Baudisson. Entre el 18 d'abril de 1915 i el 6 de febrer de 1918 va fer la campanya contra Alemanya. El 27 de juny de 1916 a Verdun va ser ferit a l'espatlla i a la cama esquerra per un obús durant un bombardeig i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrelles de Bronze i Estrella Roja per diversos episodis «coratjosos». L'11 de maig de 1924 es presentà com a candidat per al departament del Marne del Bloc Obrer i Pagès (BOP), adherit a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). André Blanchard va morir el 18 d'octubre de 1963 a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França).

***

Marino Grilli

- Marino Grilli: El 12 de gener de 1884 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista «Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló «Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) –altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Marino Grilli va morir el 20 d'octubre de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ruggero Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)

- Ruggero Chiarini: El 12 de gener de 1890 neix a Bagno a Ripoli (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ruggero Chiarini. Sos pares es deien Serafino Chiarini i Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es guanyà la vida fent de mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos germans Bruno i Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop llicenciat, participà activament en l'agitació obrera durant el «Bienni Roig» (1919-1920) al seu poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El 21 de maig de 1921 va ser condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de presó per tenir armes no registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses regions italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols («atemptat contra la llibertat del treball»), però el 7 de novembre de 1921 va ser absolt. Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat pública», a principis de 1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa companya, Francesca Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini, per evitar patir les accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu domicili va ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves idees subversives. A Palerm freqüentà destacats anarquistes, considerats «molt perillosos» per les autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, i formà part de la redacció del periòdic Il Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el periòdic va ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de Paolo Schicchi considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb Calogero Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, llançà una subscripció pública per a equipar Il Vespro Anarchico amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol caràcter comercial del periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de propaganda. El 5 de gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que el va descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de juny de 1926 es va traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i el 26 de desembre d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei d'excepció de Seguretat Pública, que implicà l'abolició de totes les llibertats, i obligat a obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat d'«elements perillosos per qüestions polítiques», durant la nit del 15 al 16 de gener de 1927 el seu domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte d'Agrigent (Sicília), sense que es trobés res d'incriminable. Posteriorment es traslladà novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a Palerm (Sicília). Els anarquistes italians exiliat a França obriren una subscripció per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades a Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença, Occitània), i per l'anarquista C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Sos pares es deien François Jules Bannier, sastre, i Marie Harmant, coneguda com Eugénie, modista. Treballava al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà al XX Districte de París amb l'empleada Suzanne Marguerite Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Benito Maldonado Serrano

- Benito Maldonado Serrano: El 12 de gener de 1893 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Benito Maldonado Serrano. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Prat Vermell. El gener de 1913 va ser multat amb 75 pessetes per «blasfem» i el desembre de 1920 va ser detingut amb documents anarcosindicalistes i fulls clandestins. Participà activament, com a delegat de les comissions i dels comitès, en la vaga de lloguers de les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta –ell vivia al número 505 del carrer 2– i en la perllongada vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat. Fou un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obra del Prat Vermell de Barcelona. També va ser soci i pregoner de l'Organització Sanitària Obrera (OSO). Entre 1931 i 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera sobre els temes dels lloguers, la vaga de les arenes i altres temes referents a la ciutat. El març de 1933 intervingué, amb Diego S. Asturiak, Domènech i altes, en el míting que organitzà la Federació Local de la (CNT sobre orientació sindical. Durant aquests anys republicans va ser empresonat en diferents ocasions, com ara l'estiu de 1933 i el 12 de juny de 1934 que va ser tancant governativament. Quan esclatà la Revolució de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de la Barriada del Prat Vermell. Posteriorment lluità als fronts com a milicià en la «Columna Ortiz» i va ser ferit al front. Benito Maldonado Serrano va morir de caquèxia el 18 de novembre de 1961 a l'Hospital d'Infecciosos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

José López Soriano

- José López Soriano: El 12 de gener de 1896 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José López Soriano. El 20 de maig de 1911 va ser detingut, juntament amb son germà Pedro, per la Guàrdia Civil de Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya), per haver disparat contra Antonio Guerrero Rodríguez que resultà ferit lleugerament al coll; processat, va ser jutjat el 14 d'agost de 1912. Peó de paleta de professió, abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Construcció del barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i posteriorment marxà com a milicià cap el front d'Aragó. El 30 de gener de 1940 va ser detingut; jutjat el 14 de juliol de 1941 en consell de guerra, va ser condemnat el 6 de setembre de 1943 a dues penes de presó, una de 12 anys de reclusió temporal per «auxili a la rebel·lió» i altra de 17 anys, quatre mesos i un dia de reclusió menor i indemnització de 20.000 pessetes per la mort en una baralla del ferroviari Joaquim Minesa, i reclòs a diverses presons (Model de Barcelona, Alcalá de Henares, Guadalajara). L'abril de 1950 va ser posat en llibertat condicional a la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. Sos pares es deien Blas Mateo i Gerónima Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

***

Notícia de la detenció d'Alfredo Fernández Perea apareguda en el periòdic parisenc La Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Alfredo Fernández Perea: El 12 de gener de 1911 neix a Langraiz Oka (actualment Iruña Oka, Àraba, País Basc) l'anarcosindicalista Alfredo Fernández Perea. Sos pares es deien Miguel Fernández i Juana Perea. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, durant la guerra civil lluità el feixisme enquadrat en el «Batalló Bakunin». El febrer de 1947, arran de la detenció d'Auspicio Ruiz López, va ser detingut a Sant Sebastià amb altres sis membres del Comitè Local de la CNT d'aquesta ciutat. Malalt de neoplàsia, Alfredo Fernández Perea va morir el 8 de gener de 1982 a la Residència Sanitària de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat al cementiri municipal de Polloe de la ciutat.

***

Allan Burnet fotografiat per Barry Wilkinson (gener de 1989)

- Allan Burnett: El 12 de gener de 1925 neix a Glasgow (Strathclyde, Escòcia) l'anarquista i antimilitarista Allan Burnet. Era fill de Robert Burnet, empleat en el Departament de Gas, i de Jeanie Paton. Membre des de la seva joventut de la Glasgow Anarchist Federation (GAF, Federació Anarquista de Glasgow), en 1943 es declarà insubmís al reclutament durant la II Guerra Mundial. Va ser enviat a la presó de Barlinnie de Glasgow i posteriorment a la d'Slateford (Edimburg, Escòcia) –durant la II Guerra Mundial va haver uns 61.000 objectors de consciència al Regne Unit. En 1943 va ser jutjat pel Tribunal de Glasgow, condemnat a un any de presó i tancat a la presó de Saughton d'Edimburg. Un cop lliure s'instal·là a Londres (Anglaterra) i posteriorment a diverses poblacions. També va viatjar a França i a Itàlia, allotjant-se en albergs juvenils. En aquests anys treballà com a constructor naval i com a empleat d'assegurances. Després de casar-se amb Anne Oliver, s'establí a Nova Zelanda, on restà definitivament. En aquest país treballà d'empleat en una empresa naval i posteriorment en un banc, per a finalment muntar una empresa de construcció. En els anys setanta va estar contractat per l'Ajuntament d'Auckland City (Auckland, Nova Zelanda) com a inspector d'habitatges. Participà activament en la Worker's Educational Association (WDA, Associació Obrera d'Educació). També va conrear la poesia i moltes de les seves poesies les publicà en la revista Inkshed, que edità amb altres companys del New Zealand Writers Workshop (NZWW, Taller d'Escriptors de Nova Zelanda). Allan Burnett va morir el 10 d'octubre de 2007 a Nova Zelanda. Els seus textos (estudis sobre educació, narracions, contes, poemes, diaris, correspondència, etc.) han restat inèdits i es trobem dipositats, juntament amb el seu arxiu personal, a l'Spirit of Revolt Archive (SRA, Arxiu Esperit de Revolta) de Glasgow.

***

Coberta d'una de les traduccions de Jacqueline Soubrier-Dumonteil

- Jacqueline Soubrier-Dumonteil: El 12 de gener de 1935 neix a Orlhac (Alvèrnia, Occitània) la professora i traductora anarquista Odette Marie Juliette Jacqueline Soubrier, més coneguda com Jacqueline Soubrier-Dumonteil. Sos pares, socialistes llibertaris, es deien Joseph Soubrier i Valentine Anne Germaine Valentine Pounhet, i tingué dos germans, Roger i Georges. Durant l'Ocupació sa família, activa dins de la Resistència, amagà un metge jueu. Després d'acabar el batxiller i d'aprendre alemany, cap el 1954 s'instal·là a París (França) i posteriorment treballà d'au-pair a Londres (Anglaterra). Anys més tard, retornà a París, on conegué l'arquitecte René André Dumonteil, amb qui es casà i tingué dos infants, Stéphanie i Jérôme. Amb son marit restaurà una gran casa a Val-de-Marne (Illa de França, França). Després de la mort de son company, cap el 1995 tornà de bell nou a París i visqué al barri de Mouffetard. Treballà com a directora de publicacions en un òrgan comercial parisenc i també va ser professora d'anglès a l'Escola d'Arts i Tècniques del Paisatge (Escola del Breuil). A París milità en el moviment anarquista i anarcosindicalista, freqüentant assíduament el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al número 3 del carrer Vignoles. Traduí al francès dos obres de Rudolf Rocker: La tragédie de l'Espagne i Nationalisme et culture. Jacqueline Soubrier-Dumonteil va ser trobada morta el 25 de maig de 2021 al seu domicili, al número 6 del carrer Blainville, del V Districte de París (França).

Defuncions

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 12 de gener de 1901 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Havia nascut el 6 de maig de 1854 a Hauviné (Ardenes, França). Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: El 12 de gener de 1913 mor a París (França) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de 1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Pedro Augusto Motta

- Pedro Augusto Motta: El 12 de gener de 1926 mor a Saint-Georges-de-l'Oyapock (Guaiana Francesa) l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Motta. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al sindicalisme en les arts gràfiques (Associació Gràfica de Ceará, Unió General de Treballadors i Federació dels Treballadors de Ceará). En 1921 col·laborà en O Combate de Fortaleza. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Graphico (1920-1922) de Fortaleza, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre Llibertari «Terra Livre». A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquests anys van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. En aquesta època va publicar un llibre de poesia social titulat Verbo de Fogo. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document «Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Motta, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). A finals de 1924, arran de la Revolució Paulista i la repressió que es desencadenà, va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar de Clevelândia do Norte (Oipoque, Amapá, Brasil), conegut com l'«Inferno Verde», juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments, de les condiciones insalubres i de la mancança de medicines resultants de la seva deportació a Oiapoque.

Continua...

---