Administrar

Efemèrides anarquistes

[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Pérez Tomás - Capellas - Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Peroni - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Campà - Muñoz

efemerides | 24 Desembre, 2017 18:26

[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Pérez Tomás - Capellas - Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Peroni - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Campà - Muñoz

Anarcoefemèrides del 24 de desembre

Esdeveniments

Reunió obrera

Reunió obrera

- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés --promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés-- assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.

***

Anagrama de l'AIT

Anagrama de l'AIT

- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener  de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

***

Capçalera de "La Renaissance"

Capçalera de La Renaissance

- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol «L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.

***

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el "Supplement Illustré du Petit Journal" (núm. 230)

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)

- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)

***

La notícia de l'atemptat en "El Orden" de Buenos Aires

La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires

- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Elia Fumagalli

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 24 de setembre de 1981

Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de setembre de 1981

- José Pérez Tomás: El 24 de desembre de 1897 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Quan tenia set anys ja feia feina de pastor i tres anys més tard, amb sa família, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en la indústria vidriera, com a peó en la construcció i com a obrer a la fàbrica d'envasos metàl·lics «Gottardo de Andreis Metalgraf Española», coneguda com «La Llauna». Finalment entrà a treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en l'assaonament de les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i s'afilià al Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, esdevenint un dels militants més destacats durant els anys del pistolerisme. Fou delegat del Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivització del sector i va ser nomenat delegat d'Abastaments de la Comissió d'Indústria de la Pell Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a treballar a Malesherbes (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment, amb sa companya i sos infants, es va instal·lar a Briva la Galharda, on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José Pérez Tomás va morir el 30 de juliol de 1981 d'una congestió cerebral a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 d'abril de 1991

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

- Josep Capellas Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi --restaurà el palau de Joan I de Perpinyà-- i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 al Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

- Frederic Marín Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Marín Abad. Quan tenia 13 anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer teixidor de professió, en 1917 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes, participà en la vaga de les indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la setmana de 54 hores. L'octubre de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de «Paco Roig», es posà en vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels seus patrons a les seves reivindicacions. En aquesta època son company confederal i amic Serafí Sala va ser assassinat. També participa activament en la vaga general que es realitzà entre març i abril de 1919. Durant l'època del pistolerisme, va ser acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va veure obligat a romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i després a Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també anarquista, es va negar a dir on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de Terrassa. En 1927, any de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa, afiliada a la citada federació. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà, com a membre del Consell d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica «Barata Hermanos» on feia feina. A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres Públiques i Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938 també va ser adscrit a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell any la Generalitat de Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell d'Indústries Tèxtils i Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió de coordinar i dirigir les col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre d'aquell 1938 va ser substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei Companys i s'enrolà en la 119 Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26 Divisió, on va ser nomenat poc després comissari polític. Entre ofensiva i ofensiva impartia conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou reclòs als camps de concentració de Setfonts i Vernet. Durant l'ocupació va ser detingut en dues ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de viure en la clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de juny de 1945 participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys formà par de la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de França, França), fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat durant trenta anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord a finals dels anys cinquanta. També fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de 1966 fou membre de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i intervingué en la Comissió Preparatòria del Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà per primer cop a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de 1994 a Sartrouville (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener a l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França). Durant tota sa vida condemnà la participació de la CNT en els governs republicans.

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 24 de desembre de 1904 neix a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc. Manuel Villar Mingo va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

- Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Serafín Aliaga Llegó (1915-1990)

***

Renzo Vanni

Renzo Vanni

- Renzo Vanni: El 24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant comunista, primer, i anarquista després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys, participà en la Resistència contra el feixisme enquadrat en el grup partisà «Nevilio Casarosa», que sota el comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la regió de Pisa. Després de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura estrangeres i impartí classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics de la regió. En aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià (PCI), però en 1956, arran de la Revolució hongaresa, prengué distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la Federació Anarquista Pisana (FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i es mostrà especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent conferències. A començament dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Internazionale, i en Il Seme Anarchico. Durant aquests anys participà activament en les lluites antifeixistes portades pels estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys víctimes de la repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a organitzador d'una manifestació realitzada davant la presó de Pisa arran de la detenció de Paolo Faccioli, acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi, d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia). A més de la tasca docent, publicà diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació, realitzà una important tasca d'investigació sobre la Resistència toscana, publicant diverses obres d'aquesta temàtica com Un mare di floglie (1963), Fascismo e antifascismo in provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni di regime bianco (1976) i Reazione ed eversione nell'Italia Repubblicana (1984), entre d'altres. També publicà poesia, com ara Le rien. Poèsies (1956), Primi fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane della libertà (1967), Tempo di rivoluzione (1970), Canto per la libertà del popolo cileno (1973) i Resistenza e poesia. Antologia di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que durant els últims anys de sa vida es retirà de la militància activa, va morir, després de patir una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana, Itàlia) i fou enterrat per desig de sa família amb ritus religiós.

***

Karl Max Kreuger

Karl Max Kreuger

- Karl Max Kreuger:El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Zelmira Peroni

Zelmira Peroni

- Zelmira Peroni: El 24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de juliol de 1865 a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa «de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

***

Retrat a llapis de Josep Negre

Retrat a llapis de Josep Negre

- Josep Negre Oliveras: El 24 de desembre de 1939 mor al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Havia nascut el 13 de maig de 1875 a Lludient (Alt Millars, País Valencià). Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre Oliveras (1875-1939)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara - Álvarez - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Catalán - Moreno - Raffara - Koven

efemerides | 23 Desembre, 2017 19:56

[23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara - Álvarez - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Catalán - Moreno - Raffara - Koven

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Tribuna Libre"

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico bimensual comunista-anarquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Miguel Aguilar Doñate

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñete: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

***

René Frémont (1936)

René Frémont (1936)

- René Frémont: El 23 de desembre de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament  com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners --sa família era coneguda com els de «Can Carboner»--, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord).

***

Jürgen Lohstöter (2005)

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 23 de desembre de 1896 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Havia nascut el 3 d'agost de 1843 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia nascut el 1856 a Florència (Toscana, Itàlia). El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/12] Míting contra la pena de mort - Homenatge a Prieto - Lenfant - Grandjouan - Wolfe - Tato - Isca - Rebelo - Mata - Rexroth - Aparicio - Saldaña - Gimeno - Reif - Gillet - Devaldès - Moroni - Alcarraz - Andrés Crespo - Padilla - Subirats - Voyenne

efemerides | 22 Desembre, 2017 13:35

[22/12] Míting contra la pena de mort - Homenatge a Prieto - Lenfant - Grandjouan - Wolfe - Tato - Isca - Rebelo - Mata - Rexroth - Aparicio - Saldaña - Gimeno - Reif - Gillet - Devaldès - Moroni - Alcarraz - Andrés Crespo - Padilla - Subirats - Voyenne

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Émile-Jules Lenfant. Sos pares es deien François-Jules Lenfant i Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana de Choisy-le-Roy i vivia al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En aquesta època, sembla, es refugià a Anglaterra. Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc «Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix a Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editaren La Revue Nantaise Littéraire et Artistique. En 1897 es casà amb Bettina Simon, institutriu acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del president Émile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit, La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution, Le Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari, Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain, La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant, Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició «L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov –actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar «corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'un últim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 a Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

José Tato Lorenzo

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

*** 

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker --ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) --Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

***

Fernando Mata Povedano

Fernando Mata Povedano

- Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

Fernando Mata Povedano (1901-1936)

***

Kenneth Rexroth

Kenneth Rexroth

- Kenneth Rexroth: El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com «Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

***

Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- David Aparicio Gonell: El 22 de desembre de 1907 neix a Xodos (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista David Aparicio Gonell –a vegades el seu primer llinatge citat Aparici. Emigrat a Barcelona (Catalunya), en 1927 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i poc després retornà a Xodos per organitzar la col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener i el 2 de desembre de 1937 fou regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos i aquest mateix any era secretari de l'Agrupació Anarquista «Amanecer», adherida a la Federació Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població. Cridat a files, tornà als fronts com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova (Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va ser detingut, apallissat pels militars a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i empresonat a Castelló (Plana Alta, País Valencià). Després de dos anys de reclusió, va ser trasllat a la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), on treballà en la reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat, tornà a Xodos, on contactà amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De bell nou detingut, va ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en un grup dels maquis fins al 1948, any que passà a França. S'establí a Besiers, on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. David Aparicio Gonell va morir el 21 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Saldaña

Manuel Saldaña

- Manuel Saldaña: El 22 de desembre de 1907 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Saldaña de la Cruz. Fill d'una família camperola nombrosa (set infants) molt empobrida, sos pares es deien Juan Manuel Saldaña i Antonia de la Cruz. Des del vuit anys va fer de pastor, ajudà sa família tasques del camp (oliveres, etc.) i pescant durant les nits al Guadalquivir; no pogué instruir-se perquè l'única escola pública que havia al poble era per a nines. Quan tenia 20 anys, poc abans de fer el servei militar a Còrdova, aprengué a llegir amb el llibre d'Errico Malatesta Entre pagesos, amb els companys de les Joventuts Llibertàries, tot per influències de sa mare, gens il·lustrada, però força defensora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assídua de manifestacions i d'assemblees fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Quan caigué aquesta, amb Antonio Saldaña, Ramón Garruta i altres, participà en la reorganització de la CNT. En 1933, a resultes dels fets de Casas Viejas, va escriure el seu primer article «Todo por la huelga». Quan l'aixecament feixista de 1936, d'antuvi aconseguiren controlar els elements dretans del poble, però finalment hagueren de fugir cap a Madrid quan els militars ocuparen la província. Enrolat en la Columna Ascaso, va combatre a Màlaga com a delegat de centúria fins a la pèrdua d'aquesta ciutat i després a Almeria. Novament a Madrid, entrà a formà part de la 70 Brigada Mixta com a capità de companyia, amb la qual va lluitar a Guadalajara, Brunete --on fou ferit en tres parts del cos i va ser ascendit a comandant--, Terol, Madrid i València. En 1939, al final de la guerra, fou detingut quan intentava fugir des del port d'Alacant i tancat als camps de concentracions d'Albatera i de la cartoixa de Porta Coeli i a diverses presons (Linares, Sevilla, etc.) abans del consell de guerra a Sevilla que el condemnà a 12 anys de presó. Després de quatre anys a la penitenciaria de Sevilla, on es nodrí força culturalment, passà a treballar com a ajudant de capatàs i després com a capatàs en la construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, conegut popularment com «Canal dels Presos». Finalment acabà a la colònia penitenciaria militaritzada de Los Merinales. Un cop alliberat, s'establí a Villanueva del Río y Minas, on presidí la CNT clandestina de la comarca fins que la repressió l'obligà a marxar. Després treballà en una mina propietat de la Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles (RENFE) i, quan tancà, en els ferrocarrils granadins, on va establir contacte amb Carlos Soriano, aleshores secretari de la Regional de CNT d'Andalusia, passant a encarregar-se de repartir propaganda per la província aprofitant la seva feina de ferroviari. En 1972 es va jubilar i es traslladà a Barcelona, col·laborant estretament amb els comitès de Padilla y d'Espada, i amb Antonio Navarro. En aquesta època s'encarregà de la tresoreria del Comitè Nacional de la CNT --en morí Franco encara n'era responsable. Durant el postfranquisme participà en l'organització dels sindicats cenetistes de Cornellà i d'Esplugues de Llobregat. En 1987 retornà a Andalusia, primer s'instal·là a Granada i després a Lora del Río. Durant aquests anys assistí com a delegat als congressos confederals de Barcelona, Torrejón, Bilbao i Granada. En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Fou entrevistat per al documental Presos del silencio, de Mariano Agudo i Eduardo Montero, que s'estrenà en 2004. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Ideas-Orto, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. És autor d'El comunismo libertario y su programa (ca. 1976). Manuel Saldaña va morir el 12 de març de 2008 a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

- Demetrio Gimeno: El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno, conegut com Bigote. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove, lluità als fronts com a milicià durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat «Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Demetrio Gimeno va morir el 13 d'octubre de 1982 a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes.

Demetrio Gimeno (1912-1982)

***

Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Acracio Reif Ortiz: El 22 de desembre de 1919 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista  Acracio Reif Ortiz. Fill del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Reif Rodríguez, sos germans Candido i Juan també foren confederals. Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Le Péage-de-Roussillon (Delfinat, Occitània) de la CNT, on son pare n'era el secretari; ell, però, mai no volgué ocupar cap càrrec de responsabilitat, restant un militant anònim. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miner de professió, a començament dels anys vuitanta va ser declarat inepte per a la feina a causa de la seva silicosi. Acracio Reif Ortiz va morir, després de no poder superar una operació de ronyons, el 8 de setembre de 1992 a Le Péage de Vizille (Vizille, Delfinat, Occitània) i fou incinerat dos dies després.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Vaga de ferroviaris (1910)

Vaga de ferroviaris (1910)

- Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/12] Atracament de la «Banda Bonnot» - «Crisol» - «Sense Pàtria» - Corti - Cicuta - Conesa - Garemi - Omaña - Vasca

efemerides | 21 Desembre, 2017 16:29

[21/12] Atracament de la «Banda Bonnot» - «Crisol» - «Sense Pàtria» - Corti - Cicuta - Conesa - Garemi - Omaña - Vasca

Anarcoefemèrides del 21 de desembre

Esdeveniments

L'atracament de la rue Ordener segons la revista "L'Oeil de la Police"

L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un «Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La «Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

***

Portada d'un exemplar de "Crisol"

Portada d'un exemplar de Crisol

- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

***

Portada de "Sense Pàtria"

Portada de Sense Pàtria

- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

Anarcoefemèrides

Naixements

Elia Corti

Elia Corti

- Elia Corti: El 21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué l'ofici d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats Units. S'instal·là a Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats de l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes més importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i després com a escultor a «Barclay Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la ciutat. Destacà tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i muntà una empresa pròpia amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam), esdevenint un dels escultors més reputats de la seva època. Una de les seves obres més importants fou els baixos relleus del monument dedicat al poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer. També destacà en la seva militància llibertària dins de l'estesa comunitat italiana local. Amb son germà Guglielmo Corti (William o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors, militaren en el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari de Barre, el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la professió, i del qual va ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i Emma). El 3 d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati, director d'Il Proletario de Nova York, enfrontat a l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la conferència The Methods of Socialist Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es desencadenà una baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i ell va rebre un dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna vertebral. Elia Corti va morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital Heaton de Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies més tard, en un dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope d'aquesta localitat. La seva sepultura, realitzada en una peça única de granit, va ser esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat, John Comi. Tots tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit «Novelli & Corti». La vídua retornà, amb les seves tres filles, a Viggiù. Allessandro Garetto (Alex), guardaespatlles de Giacinto Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser condemnat el 23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant de «provocació»; un cop sortí en llibertat de la presó de Windsor (Comtat de Windsor, Vermont, EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre, però poc després marxà cap a Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani l'inductor del crim, va ser absolt.

Elia Corti (1869-1903)

***

Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 a Menton (Provença, Occitània).

***

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

- Francisco Conesa Alcaraz: El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ateo Garemi

Ateo Garemi

- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

***

Miguel Omaña Fernández

Miguel Omaña Fernández

- Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

***

Jean Vasca

Jean Vasca

- Jean Vasca: El 21 de desembre de 2016 mor a Ribièiras (Llenguadoc, Occitània) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Stievenard, conegut com Jean Vasca. Havia nascut el 25 de setembre de 1940 a Bressuire (Poitou-Charentes, França). Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de les Ardenes i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poème électronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primer àlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segon àlbum, Chanson 4 étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada «La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. El gener de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!. Va cantar a diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i realitzà gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012), col·laborant en diversos festivals del Llenguadoc on vivia.

Escriu-nos

Actualització: 21-12-17

[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Escartín - Castellví - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas - Prieto - Barclay

efemerides | 20 Desembre, 2017 15:51

[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Escartín - Castellví - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas - Prieto

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia "La Libera Parola" del 17 de desembre de 1921

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol «La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc "L'Espagne Antifasciste" del 18 de desembre de 1936

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Rafael Torres Escartín

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Amaro Castellví Blanc

Amaro Castellví Blanc

- Amaro Castellví Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos pares es deien Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp, milità en la Confederació Nacional del Treball. Es casà amb Josepa Pujol Sales. En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la Revolució espanyola formà part del Comitè Revolucionari de Flix i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons els informes de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció de l'església de Flix i en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Durant uns mesos passà pels camps de concentració del Rosselló i posteriorment trobà feina de pagès a Grésy-sur-Aix (Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va ser enviat a treballar a les drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb documentació falsa a nom de Simon Pavos s'uní al maquis que actuava a les muntanyes savoianes. Apressat per la Gestapo, va ser enviat el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i dos dies després enviat, sota la matrícula 40856, al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya. En aquest camp establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i escriptor Aimé Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de Gardelegen (Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008 persones van ser calcinades. Aconseguí arribar a França i s'instal·là a prop de Floreçac (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la viticultura. Es tornà a casar amb una valenciana anomenada Dolors i creà una nova família. En 1975 visità amb son amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri militar de Gardelegen. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring. En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i l'abril d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de l'alliberament dels camps d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a Floreçac (Llenguadoc, Occitània).

Amaro Castellví Blanch (1913-2012)

***

Cecilia G. de Guilarte

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alberto Guabello

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 20 de desembre de 1941 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Havia nascut el 27 d'abril de 1874 a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Típica fotografia anarconaturista de l'època

Típica fotografia anarconaturista de l'època

- Antonia Maymón: El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya) en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos. Va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS