Efemèrides anarquistes
efemerides | 12 Febrer, 2024 12:51
Anarcoefemèrides del 12 de febrer
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Droit Social
- Surt Le Droit Social: El
12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire.
Portava l'epígraf
«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou
el primer periòdic anarquista editat a
Lió i l'òrgan de la Federació
Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts
escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres
organitzacions. Van ser
gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem
articles de
Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat,
Chavrier, Claude Crestin,
Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i
Louis Dejoux, Amédée
Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat,
Gustave
Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile
Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre
Lucien
Pemjean,
Élisée Reclus, Thomas,
Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène
Vermesch, Charles
Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles
(«La société au lendemain de la
Révolution» i «Organisation de la
propagande révolutionnaire») es van editar en
futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat
el 25 de maig de 1882
per l'Audiència del Roine a un any de presó i a
200 francs de multa per
diversos articles on exalçava l'acció de
Fournier, jove obrer sense feina de 19
anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne
contra el seu patró Bréchard, i
fugí a Suïssa. En sortiren 24 números,
l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou
substituït per L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire
(1882).
***
Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini
- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.
***
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Inauguració de
l'Escola
Llibertària de l'Hôtel des
Sociétés Savantes: El 12 de febrer
de 1899
s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des
Sociétés Savantes (Palau de les
Sàvies Societats), al número 28 del carrer
Serpente de París (França). El
projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation
Libertaire» i sostingut per
Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una
escola
llibertària per a la infantesa –basats en els
principis
pedagògics de Paul
Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir
encara,
ja que únicament
s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació
Superior» nocturns per als adults.
El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple,
assenyalava la represa
de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis.
L'any següent,
s'editarà la revista L'Éducation
Libertaire.
***
Dibuix antimilitarista de Tardi
- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paper és el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»
***
Portada
del primer número d'A
la Lucha
- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de
1937 surt
a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista A
la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal
de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:
«Anarquía es superación».
Aquest òrgan
de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
publicà molts d'articles sobre el món
sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i
notícies comarcals
i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb
pseudònims (Aurelio,
Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van
col·laborar Gregorio
Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol,
J. Sagols, Joan Sans
Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim
número conegut és l'11, del 23
d'abril de 1937.
***
Cartell de la conferència a Marsella
- Conferència sobre
Camus: El 12
de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença,
Occitània)
l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una
conferència sota el títol Albert
Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup
«Culture et Liberté», era
la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de
febrer a l'explanada
de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i
l'endemà a la Sala de
l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes
locals. Maurice
Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.
Conferència
sobre Camus
(12 de febrer de 1967)
Naixements
Francesca Saperas Miró
- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).
Francesca Saperas Miró (1851-1933)
***
Marc
Druard
- Marc Druard:
El
12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el
propagandista
anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien
Jean
Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan
era
molt jove
començà a treballar a
la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya,
Félicie
Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb
qui tingué cinc
fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves
idees i,
segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar
«A baix
la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia».
Inscrit en la
llista negra dels patrons, no trobà feina.
Abandonà sa companya malalta i,
després de deixar els fills en una institució de
caritat, emigrar a Bèlgica amb
la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier).
Treballà a la foneria
de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Flandes) i freqüentà els
grups anarquistes de la regió de Brussel·les.
Expulsat de Bèlgica, el març de
1889 retornà a França i troba feina com a obrer
modelista a la fàbrica «Brichet»
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller,
fou un dels
principals propagandistes anarquistes de la regió. En
aquesta època sembla que
tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26
de juliol de 1891 va
ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament
amb Auguste
Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió
preparatòria per
activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver
amagat al
seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els
atemptats comesos el
juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el
domicili
d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per
l'Audiència de les
Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot,
Eugène Bigel i
Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a
dures
penes de presó. No obstant això, segons l'informe
policíac, ell tingué la idea
d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una
conferència de l'anarquista Jean-Baptiste
Clément, la qual va lliurar a Henry
Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser
víctima d'una conxorxa
policíaca. Acomiadat de la fàbrica
«Brichet», trobà nova feina en un taller
de
ferreteria, però el març de 1892 va ser
també engegat. Vidu, es traslladà al
Nord i després a París, on s'ajuntà
amb una criada jove anomenada Cotis. Marc
Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).
***
Maurice
Charvoz
- Maurice Charvoz:
El 12 de
febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el
biòleg, escriptor,
poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista
i polític Maurice Fabien
Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot,
fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el
pseudònim Julius Vindex.
Era el
fill primogènit de
Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse.
Després d'estudiar quatre
anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà
la tardor de 1881 al
col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune
(Valais, Suïssa),
que hagué d'abandonar per qüestions financeres.
Després de fer algunes feinetes
i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de
Sant-Maurice amb la finalitat
d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va
ser iniciat com a
novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion
(Valais, Suïssa). Perduda
la fe, abandonà la religió. El mateix 1886
començà a estudiar ciències a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué
d'interrompre per raons
financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera
lliure a la
Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment
en 1926 obtingué el doctorat
en biologia experimental a la Sorbona de París
(França) amb la tesi «Recherches
biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et
psychiques des
Téléostéens». El 5 de
novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes,
Valais,
Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a
la plaça d'aquesta població
una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es
dedicà a la lectura,
a l'estudi de llengües, a col·laborar en
publicacions periòdiques i a fer
conferències, passant temporades a París,
Lió i Ginebra. Va fer amistat amb
altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev
Stoianov. També
exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble,
com una mena d'«apostolat»,
i per això també era conegut com Dr.
Charvoz. En 1891 publicà Le
Val de
Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una
quinzena de pagesos, en
la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la
policia francesa el va
incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el
fundador en
1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de
Bagnes, que perdura a dia
d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897
–posteriorment
va ser nomenat president d'honor de la Federació de
Societats de Socors Mutus
del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre
Pensée». També participà en
el
desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent
conferències al
respecte –en 1910 publicà La
femme. Son
évolution sociale dans l'humanité. A
partir de 1899 formà part de la Lògia
de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou
un dels creadors, amb
Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que
arreplegà d'antuvi els nins
i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que
provocà un gran escàndol
entre els religiosos de la població
–gràcies al suport de la Lògia
«Alpina» de
la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué
fins a 1943. Entre 1903 i 1931
mantingué correspondència amb l'anarquista
lliurepensador Gustave Brocher, que
passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb
André Georges Roulot
(Lorulot). En 1909
publicà L'École Libre
du Valais. El 13 de
novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra
el seu treball
històric Un pédagogue
valaisan. L'oeuvre
du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels
reculls poètics Les edelweiss
(1906), Primevères
(1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le
grand crime, la
«Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914).
Col·laborà en diferents publicacions
periòdiques (Le
Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le
Genovois, Le Peuple Valaisan,
Le Rhône, Wissen
und Leben, etc.) i en la
revista pacifista i lliurepensadora Coenobium.
A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude
populaire de critique
religieuse (1914), La
pensée libre dans
l'évolution des peuples (1917), Le
socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire
de la première société de secours
mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947),
entre d'altres. Políticament, fou membre del consell
executiu municipal
(1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de
Valais
(1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de
Valais
(1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després
es casà amb Lucie Augusta
Baud, molt més jove que ell, de qui acabà
divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà
a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a
l'Hospital de
Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació
d'apendicitis i va ser incinerat
dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa
biblioteca (més de 2.000 volums) i son
arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics,
inèdits diversos etc.),
on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de
propaganda, es van dipositar
als Arxius Cantonals del Valais, a Sion.
***
Francesco
Ippoliti
- Francesco
Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio
Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il
Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els
anarquistes i
socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia
municipal d'aquesta
localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes
interrupcions,
continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de
1905 assistí com a
delegat al congrés de la Federació Anarquista
Socialista Làcia (FASL) celebrat
a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de
signatures dirigida al
Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San
Benedetto dei
Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser
nomenat
metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure
anònimament en I Piccoli Farabutti,
versos satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per
«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea –més tard
Bagnoregio–, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on mentrestant
s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la
Federació Anarquista
Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del
III Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4
de novembre de 1921
a Ancona. Mantingué una estreta correspondència
amb el destacat anarquista romà
Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb
Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,
Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,
Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino –tercer llac de la península italiana en
grandària–, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una
«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars
acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de
juliol d'aquell any, la policia segrestà tres
còpies d'aquest fullet i
exemplars de Il Libero Accordo i de
L'Adunata dei Refrattari a casa del
seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132
cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de
1928 patí
escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser
detingut preventivament
en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals
de 1928 i principis
de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una
important relació
epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà
econòmicament, Attilio Conti,
Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després
passà temporades a
Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà
al seu poble. El
22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de
1930 va ser denunciat
per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost
d'aquell any
arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre
llibres de
medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i
periòdics
llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de
propaganda anarquista. Decidí,
a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos
béns, per
«ser el més pobre dels pobres, per no ser
còmplice». Francesco Ippolitti va
morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit
–només rebé el suport
de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el
7 de
gener de
1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto
dei Marsi
(Abruços, Itàlia).
Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007
Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco
Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.
Francesco Ippoliti (1865-1938)
***
Foto
policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)
- Pierre Henkès:
El 12 de febrer de
1867 neix al XII Districte de París (França)
l'ebenista anarquista Pierre
Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès,
ebenista, i Marie
Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888,
per les seves activitats llibertàries, se li va decretar
l'expulsió de França i
es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906
- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).
José
Penido Iglesias
- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio.
***
Necrològica
d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1972
- Antoni Vidal
Dalmau: El 12 de
febrer –oficialment el 14 de febrer– de
1898 neix a Valls (Alt Camp,
Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet
de la Fusta i Florehlio.
Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria
Dalmau Batalla.
Començà a militar en el
moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector,
aconseguí una remarcable
cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al
Sindicat Únic de la Fusta de
Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), sorgit,
després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de
les societats obreres de
fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme,
va ser
empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a
escriure a companys
analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages,
Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña
Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de
gener de
1926 signà el manifest fundacional del grup editor del
periòdic Vida Sindical,
que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va
ser firmat per un
grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de
ressò,
i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme,
per mor
de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones.
Aquell mateix any
fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt
Llobregat i en 1927 assistí
com a delegat de Catalunya a la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat
Únic de la
Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista
de gener de 1933. Membre
de la redacció de Solidaridad
Obrera,
hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio,
síntesi del nom de sos dos fills. Duran la
Revolució, participà en la
col·lectivització de la indústria de
la fusta i va ser nomenat president del
Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer
a Barcelona la
conferència «Misión y responsabilidad
de la militància confederal y
anarquista». En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i
Vernet. Finalment
va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs
als camps algerians de Djelfa
i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la
construcció de la línia
ferroviària transsahariana. Després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
milità en la Federació Local d'Alger
(Algèria) de la CNT. Quan les lluites
intestines entre les tendències
«col·laboracionista» i
«ortodoxa», en 1945,
després de publicar un fullet (La
emancipación
de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va
ser exclòs de
la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb
la seva línia «reformista»,
però acabà reintegrant-se en el sector
«ortodox». En 1963 encara vivia a Alger,
on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir
amb secció pròpia («Al
compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es
retirà, amb
sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras, on
continuà col·laborant en Espoir
i
exercint de secretari de la Federació Local de la CNT.
Antoni Vidal Dalmau va
morir el 26 d'abril –algunes fonts citen
erròniament altres dates– de 1972 al Centre
Geriàtric Beauséjour d'Ieras
(Provença, Occitània). Deixà textos i
una novel·la
inèdita i llegà tots els seus bens a la
subscripció confederal «Pro Espanya
Oprimida».
Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)
---
efemerides | 11 Febrer, 2024 12:16
Anarcoefemèrides de l'11 de febrer
Esdeveniments
Cartell de l'exposició
- Exposició sobre
l'esperanto:
Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi
Rubió i
Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)
l'exposició «La llengua
como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad
en el anarquismo
ibérico». L'exposició, organitzada per
la Federació Comarcal del Baix Llobregat
de la Confederació General del Treball (CGT), es
realitzà per commemorar el 125
aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik
Lejzer Zamenhof.
Aquesta exposició consistí en un recorregut
bàsic per la història d'aquesta
llengua artificial, ressaltant els seus aspectes
lingüístics, a més de mostrar
la seva relació amb el moviment obrer internacional. A
més de l'exposició, el
13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la
conferència «Utopia, del somni
igualitari al pensament únic». Aquesta
exposició s'havia mostrat entre el 5 i
el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana
Cultural
Llibertària de la CGT. De l'exposició
s'edità un catàleg i una guia
didàctica.
Naixements
Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885
- Séverin
Féraud: L'11
de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo
Martegue
(Provença, Occitània) l'anarquista i
lliurepensador Séverin François Féraud
–el
llinatge també citat erròniament Férand.
Sos pares es deien Jean
François Féraud, conreador, i Marie Victorine
Fouque. Es guanyava la vida treballant
de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup
Anarquista Revolucionari
«Ferré», format per 21 membres. En
relació amb els anarquistes ginebrins, entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una
reunió celebrada a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es
reuní a Lió (Arpitània) amb els
editors del periòdic anarquista L'Étendard
Révolutionnaire, en el qual
va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans
révoltés» (Pagesos revoltats), va
ser el gerent i administrador del periòdic bimensual
anarquista Le Paysan
Révolté. Organe révolutionnaire,
que publicà tres números, entre el 16 d'agost
i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el
corresponsal a
Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur
Couloubrier. En 1884 va publicar
a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat.
Première brochure du
Paysan Révolté, on descriu les
condicions vitals dels pagesos i les
diferències amb els obrers urbans –aquesta
publicació es va vendre, entre altres,
a la Librairie Socialiste Internationale de París
(França). En aquesta època
estigué en contacte amb els editors del periòdic
anarquista marsellès Le
Droit Social. En el funeral de sa germana Anna
Féraud en 1885, col·locà una
corona amb la inscripció: «À notre
soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer
de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur
de Lo Martegue, va
ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença
(Provença, Occitània)
a nou mesos de presó arran d'una denúncia del
capellà Bonardel; en aquesta
mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos
més per la denúncia d'altre
capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan
Révolté» («anarquista
d'acció») al
Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el
29 de juliol de 1885
a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital
catalana, on s'allotjà
al domicili de Vanoncí i prengué precaucions
enfront de la vigilància policíaca,
es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà
les seves idees anarcocomunistes;
en retornà a bord del Braila al port de
Marsella, va ser detingut i
interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta,
s'entrevistà amb l'anarquista
nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte),
aleshores a
Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples
Latins» (Cercle de
la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la
seva opinió «severa» sobre el
congrés, opinió que ella interpretà
com que estava «oposat a tota mena d'institució»,
en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del
periòdic
londinenc The Anarchist, i publicada en
castellà en el número del 24 de
setembre de 1885 del periòdic anarquista
barcelonès Revista Social. Eco del proletariado.
Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4
d'octubre de
1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur
i va signar
el Manifeste Anarchiste Abstentionniste,
imprès en paper vermell i aferrar
a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886,
després de purgar vuit mesos a
la presó d'Ais de Provença, va ser posat en
llibertat amb la salut molt
malmenada. En aquesta època col·laborà
en el periòdic L'Anticlérical Social,
del qual era gerent son germà André
Féraud. Posteriorment s'instal·la a
Castèunòu
dau Martegue (Provença, Occitània), on
treballà de jardiner. Séverin Féraud
va
morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3
del Chemin de
Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània).
***
Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894
- Joseph Drescher:
L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de
Baviera) el
fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea,
Suïssa), en un
cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties
anarquistes i aprovà
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot a
mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest
motiu,
l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa
decretà la seva expulsió
del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia
de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 9 d'abril de 1904
- Gesualdo Crisafi:
L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone
(Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que
va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum,
Gilliat, Salvatore
Spanò, Spartaco, etc.). Sos
pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a
Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees
de republicanes de
Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17
d'octubre de 1985 va ser
absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec
d'«incendi
voluntari d'edificis públics» i de
«possessió de materials explosius»;
però,
aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per
«ultratge». Després de
deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut
periodista,
corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits
local i estatal. Destacà
especialment en les seves col·laboracions en L'89,
publicació de Gènova
(Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director
Carlo Santoni (Oscar Lantoni),
al qual seguí al Il Grido del Popolo, de
Foligno (Úmbria, Itàlia), i en
la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític
contra el qual havia
polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892
assumí un
paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant
mitjançar entre
les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura
de
l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre
març i abril de 1893 va ser
considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal
artífex
d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels
principals edificis públics
de la ciutat. Detingut sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal»,
juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo
Astorino,
Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis,
Giuseppe
Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe
Purpura,
Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la
Prefectura de
Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de
1893 per a
no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser
finalment alliberats
per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del
càrrec de
«falsificació de lletres de canvi i
frau». En un informe de la Prefectura de
Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de
Palerm
estava format per una vuitantena d'individus, els més
perillosos dels quals
eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe
Genova,
Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore
Vaccaro. El 9
d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont,
Itàlia) de
l'acusació de «delictes d'opinió i
contra l'ordre públic». El novembre de 1894
va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i
Giuseppe Genova,
i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della
Llibertà» (Lliga de la
Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf
anarquista
Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es
trencaren
arran d'uns articles del periòdic socialista La
Riscossa on es
criticaven les teories i les accions llibertàries. En
aquesta època mantenia
nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes
(Amilcare Cipriani,
Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va
crear un
grup anarquista «intransigent». En la seva
correspondència amb els periòdics Sempre
Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine,
de Torí, es va
posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL,
Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge
se li va assignar
la residència, però, gràcies a
amistats influents, la mesura va ser revocada.
Animà els anys següents a Palerm els grups
anarquistes que es van crear i atiar
en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista.
El desembre de
1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro
Trovato,
etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis Socials) de
Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897
marxà cap a Candia (Creta), on
estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut
dels gir dels
esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de
1897, amb altres
anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto
Orcel, Priamo,
Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va
debatre
sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien
abandonat el
Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista
«legalista» a fi i
efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898
mantingué un
estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys
col·laborà en els periòdics
L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire
Sociale de
Messina (Sicília) i La Questione Sociale
de Paterson (Nova Jersey, EUA).
A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista
«I Vespri», que
realitzà tasques propagandístiques entre les
files obreres. Per problemes
familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i
econòmics,
s'allunyà progressivament de la militància
activa. En 1907 acceptà una feina
municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de
les idees anarquistes
i freqüentà elements subversius, tot i que no
volgué mostrar un especial
protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista
anarquista
«Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit
Socialista Italià (PSI). El 22 de març
de 1928 va ser destituït de la seva feina, però
finalment va ser restituït el
27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no
volgué
destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm
(Sicília).
***
José
Pasín Romero
- José
Pasín
Romero: L'11 de
febrer de 1878 neix a
Santiago
de Compostel·la (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista i polític
republicà José María Pasín
Romero, que va
fer
servir els pseudònims Espartaco
i Jovita. Era fill
d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero
Mareque,
llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de
Compostel·la. D'educació
autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama
després d'organitzar una vaga d'escolans,
a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical.
Quan tenia 14 anys
entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de
Jesús Landeira Iglesias,
on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel
republicanisme
federal i freqüentà el Centre
«Unió Republicana», a l'antic edifici
del Tribunal
de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc
Pi i Margall al
Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar
força i de qui
esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894
començà a militar en els
cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de
picapedrers de pedrera,
que va ser durament reprimida i que implicà la
dispersió dels militants més destacats
(Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901
fundà a Santiago de
Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava
d'un taller
finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia). En
1907 retornà a Santiago de Compostel·la,
treballant per l'enfortiment de la
solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos
(Ricardo
Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó
Iglesias, etc.), fet que implicà
que la Societat d'Ebenistes ingressés en la
Federació Nacional del Ram
d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària.
Durant els anys següent intentà
compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor
diverses vegades (1909,
1912, 1922 i 1931) i dirigí La
Defensa. Órgano del Partido Republicano
de Santiago. Defensor de
Compostela. Defensor de la clase obrera
(1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la
seva militància
sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les
reticències d'anarcosindicalistes
(llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse
García) i socialistes (José
Mareque Santos i José Silva Martínez), la
«Federació de Societats Obreres i
Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de
la comarca», que presidí; en
1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis
dies d'aquell any,
fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San
Antón de
la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys
(Valentín Canedo Vázquez, Jesús
Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel
Rey Turnes, José Silva
Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de
Compostel·la, Lucha
Social. Órgano de las Sociedades
Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos
(1919-1921), on
col·laborà sota els pseudònims Espartaco
i Jovita. Es casà amb
Luisa Noya
Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto,
Palmiro, Luis,
Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de
Compostel·la, La
Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la
direcció del periòdic La
Redención, òrgan de la
Federació
d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En
1922 assistí al Congrés
Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable.
En aquesta època,
després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers
confederals al
republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En
1930 va fer
mítings amb polítics, amb José
Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña
Núñez. Va
ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i
formà
part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934
fou tinent
d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del
qual va ser expulsat després
de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites
poblacions de la zona
durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto
Pasín Noya, van
ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya,
després de diversos
processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries;
sa companya i els
altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939,
després
d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos,
es lliurà a les autoritats
franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per
responsabilitats
polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200
pessetes i a la
inhabilitació per a exercir càrrecs
públics durant sis anys. José Pasín
Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu
domicili de
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo
d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias,
que resten inèdites. En 2012
Dionisio Pereira González publicà la biografia José
Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de
Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias,
i que
amplià i corregí en una nova edició en
2016.
Un carrer de Conxo porta el seu nom.
***
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)
- Auguste Bordes:
L'11 de febrer de
1879 neix al II Districte de París (França)
l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares
es deien Auguste Guillaume
Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com
son pare,
treballant de sastre –en alguns registres
policíacs figura com a mosso de
taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a
Charlotte
Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884.
Devent tres
o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes
decidí retornar a París;
el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els
infants van ser
repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència
Francesa. A París
la família visqué al número 99 del
carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan
nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes
–Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, François Clidière,
Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker,
Alfred
Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres, al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió del moviment
llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas
va ser
sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés
intestinal, sos pares l'ingressaren
a l'hospital. Després d'una intervenció
quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21
de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Saint-Ouen.
***
D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo
- Carlo Carrà:
L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia)
el pintor, crític
artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i
després feixista Carlo Dalmazzo
Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà,
terratinent caigut en
desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo.
D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el
postrà al llit, aprengué
a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a
treballar de decorador mural a
Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a
partir de
1895 a Milà, on freqüentà museus i
galeries d'art. En aquesta època es va veure
força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni
Segantini. Entre 1899 i
1900 residí a París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es
familiaritzà amb
l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura
francesa
(Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine,
etc.), a més de fer
amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire,
Amedeo
Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis
mesos a Londres, on s'apassionà
per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en
contacte
amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901,
després d'un temps a
Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art
Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos
premis artístics i al
suport econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia
di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els
cursos de Cesare Tallone fins al
1909. La seva passió pels grans novel·listes
russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb
Giacomo Balla, Umberto
Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el
«Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el «Manifest del
Futurisme», signat el febrer de
l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911
pintà dues
versions de la seva obra més famosa, I
funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo
Galli va
ser assassinat
per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament
acabà en una
batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys
futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista
Leda Rafanelli, que
s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari
Ugo Polli, i
col·laborà activament en la revista
literària Lacerba,
fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època
futurista acabà amb el començament de la Gran
Guerra i el conflicte l'exaltà
força, prenent part d'antuvi en la propaganda
intervencionista, amb el suport
de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915
publicà Guerrapittura. Futurismo
politico. Dinamismo plastico.
Però
l'experiència bèl·lica va ser tan
forta que
acabà reclòs a la secció
«nerviosa»
de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en
1917, amb
Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment
«Pintura Metafísica».
En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest
any i 1921
col·laborà en la
revista artística romana Valori
Plastici.
En 1922 abandonà la
«metafísica» i
s'abocà a una pintura més
«transcendent», a
la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que
altres
futuristes
(Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït
pel
feixisme de Mussolini –en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia–
i adoptà opinions reaccionàries,
ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933
signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura
mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos monumentals. A més
d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La
Fiera
Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre
art i estètica, i des de
1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa
Acadèmia de Brera on havia
estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va
morir el 13 d'abril de 1966 a Milà
(Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es
van publicar, a cura
de Massimo Carrà, tota la seva obra literària
sota el títol Tutti gli scritti.
Carlo Carrà (1881-1966)
***
José
María Martínez Sánchez
- José
María Martínez Sánchez:
L'11 de febrer de 1884 neix
a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista José María Martínez
Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era
sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia
un robatori a la
Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez;
tingué un germà, Manuel.
A finals de segle sa família es traslladà a
Gijón i ell començà a treballar com
a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La
Indústria», un dels centres de forma
implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà
amb Amparo Prieto, amb qui
tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia).
Militant de primer
ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció),
en 1912 treballava a
La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema
amb la policia en
oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer
del Musel de Gijón.
Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners
asturians, «El Despertar
del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any
de la seva feina a la
siderúrgica «Duro Felguera»,
treballà en el servei de transport de cavalleries
i com a corresponsal d'El Comercio de
Gijón. En aquesta època era
conegut sota el pseudònim de José
María Riestra. En 1914, durant la vaga
a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà,
arengà la multitud
de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil
trencant el cordó militar i
assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique
Menéndez. Per aquest fets es
refugià durant un any a Portugal i després
passà a Bilbao. A finals de 1916
retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio
Quintanilla, en 1918 lluità per a una
acció conjunta entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT),
que culminà en la
unió de les dues organitzacions del ram
metal·lúrgic i amb la seva elecció com
a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a
director del
periòdic El Metalúrgico.
Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao
Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on
proposà un pacte de fusió entre la
CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919,
amb Manuel Álvarez,
representà el sector metal·lúrgic de
Gijón i presidí diverses sessions. A
finals d'aquest any s'instal·là a
Lleó. A començaments dels anys vint
destacà
com a orador en diferents mítings i conferències
(La Felguera, Oviedo, Gijón,
Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la
força pública i
romangué empresonat alguns mesos; també se li va
intentar implicar en diversos
atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut
arran
d'un atemptat contra el patró
metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill
Santiago
esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell
de guerra del 18 de
juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a
instàncies dels militars
per a ser jutjat per intent d'agressió a la força
pública, delicte pel qual
també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a
preu per la
patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar
un petard durant
una vaga; des de la presó aprofità per
col·laborar en la premsa asturiana.
Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola.
En la Conferència de
Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè
executiu confederal que
finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica
e ideología de la
Confederación Patronal Española. El
setembre de 1923 va fer un míting amb
Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions
policíaques, passà una
temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a
l'associació de minaires
anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla
que durant la dictadura de
Primo de Rivera deixà la militància, encara que
alguns citen que en 1923 fou director
o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la
proclamació de la II República
espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques
orgàniques. En
1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i
en el
Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball
d'Astúries, Lleó i
Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els
comunistes. El gener
de 1932 envià una carta a Ángel
Pestaña tendent a la unificació sindical i
l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del
IV Congrés de Sindicats de la
CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en
diferents conferències i mítings
(Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana,
Villaviciosa, etc.), tot
alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González
Mallada, Segundo
Blanco, José García, Juan Naranjo,
José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino
Martínez Madrera i Ramón Álvarez
Palomo, entre altres, formà part del grup
anarquista «Solidaridad», integrat en la
Federació de Grups Anarquistes de
Gijón i adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1933 participà en
el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència
sobre el concepte de comunisme
llibertari. Durant aquest any va fer mítings a
Candás, La Corunya, Lleó,
Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser
empresonat per
la seva participació en la vaga general i fou
tancat a la presó del Coto
amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino
González Mallada, Acracio
Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles,
José Dorado, Avelino Martínez Madrera
i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al
Comitè Regional de la CNT on
demanava l'«Aliança Obrera
Revolucionària». El març de 1934
representà la CNT
asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser
criticat en el Ple
Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per
Eusebi
Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple
Nacional de Regionals de Madrid,
oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En
aquesta conjuntura va fer
conferències pro Aliança a Gijón i a
Mieres. Participà activament en la
organització de la Revolució asturiana de 1934 i
fou membre del Comitè
Revolucionari d'Oviedo. José María
Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de
1934 a l'estació de ferrocarril de
Peñón de Sotiello (Gijón,
Astúries, Espanya)
quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava
durant
aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és
que abans de morir portava
una important suma de diners del Comitè Revolucionari
Central de la insurrecció
i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al
cementiri municipal
de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions periòdiques,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,
José Riestra, Rubiera,
et.), com ara CNT, El Libertario,
Lucha Social, Solidaridad
Obrera, Solidaridad, etc. En 1990
Ramón Álvarez Palomo publicà la
biografia José María
Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo
militante
caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.
José María
Martínez Sánchez (1884-1934)
***
Virgilia D'Andrea
- Virgilia
D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona
(Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos
pares es
deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare
des de nina, son pare
en tornà a casar de bell nou, però va ser
víctima d'un crim passional a mans de
l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els
seus familiars
la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi
religiós, on patí una educació
rígida i dogmàtica, de la qual fugí
refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci,
Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges
obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a
«un boig i un
criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En
1909 aconseguí el
diploma de mestra d'educació primària i a la
Universitat de Nàpols (Campània,
Itàlia) acabà els estudis i obtingué
la titulació per a ensenyar, començant a
treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan
Itàlia
entrà en la Gran Guerra, començà a
participar en actes i conferències
antimilitaristes i durant aquesta època formà una
Secció Femenina del Partit
Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços,
Itàlia) i va conèixer alguns membres
del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de
mestra a Terni
(Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat
Mario Trozzi, amb el grup socialista del
qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia),
on estava confinat el
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver
mantingut
posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la
«Settimana Rossa»
(Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força,
des del punt
intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps
esdevingué son company.
A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment
anarquista i la
policia la posà en el seu punt de mira, essent
contínuament controlada. Quan
Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el
va ajudat en
l'edició del periòdic Guerra
di Classe,
òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a
mantenir contactes amb el
moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué
abandonar el
confinament i la parella s'abocà en la propaganda
anarquista, recorrent Itàlia.
El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el
congrés del Sindicat de
Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema
de l'escissió
sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència
«Il proletariato
nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de
juliol de 1919 per
protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb
altres
companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini,
Armando Borghi,
Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies
després
van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919
participà en el III
Congrés de l'USI que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on es va
reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i
els
Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser
nomenada membre del secretariat de
la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de
1920 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al
número 8 del carrer Achille
Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico
Malatesta, que havia
retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la
seva amistat amb Malatesta es
consolidà força i la seva activitat
propagandística (conferències,
intervencions públiques, etc.) s'incrementà
enormement. Quan el retorn de
Malatesta publicà Il ritorno
dell'esule.
En 1920 sortí La presa e la resa
delle
fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances
sorgides amb la
Revolució russa, i Resurrezione,
que
dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys
col·laborà en Guerra di
Classe i en Umanità
Nova, òrgan de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), i una recopilació
d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser
per primer cop empresonada
sota l'acusació de «conspiració contra
els poders de l'Estat, incitació a la
insurrecció, instigació al crim i apologia del
delicte». El 30 de desembre de
1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la
seva tasca
propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu
empresonament va escriure el poema Non sono
vinta. En març de 1922,
participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li
és de bell nou
confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de
1923 la policia
milanesa va denunciar el seu llibre Tormento
per «vilipendi i instigació a l'odi de
classe». Amenaçats de mort per les
seves activitats després de la «Marxa sobre
Roma» feixista i amb un procés
penal en marxa, la parella decidí exiliar-se.
Aconseguí el passaport i el 22 de
desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va
participar, amb Borghi,
en el congrés constitutiu de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de
gener de 1923. A
Berlín conegué destacats
intel·lectuals i militants del moviment anarquista,
com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander
Schapiro,
Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap
a Amsterdam
(Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i
en 1924 a París
(França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche
i entrà a formar part
dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de
la Sorbona.
En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el
títol L'ora di Maramaldo,
on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà
i dirigí la revista anarquista Veglia
(maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus
problemes de salut
s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport
als anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de
1928 obtingué
del consolat nord-americà de París el
permís per visitar temporalment els EUA. Amb
Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia
traslladat clandestinament
dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren
immediatament a
les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i
organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs,
com a bona oradora
que era, engegà una gira propagandística arreu
dels EUA fins a Califòrnia i
col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari.
El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville
(Massachusetts, EUA),
va fer la conferència «I delitti della patria
borghese, i diritti della patria
umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand
School de Nova York la conferència
«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena
de recull del seu pensament
i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el
títol Due conferenze. Chi siamo e
cosa vogliamo. Patria e religione. El
21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la
conferència «L'arte, il
pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal
fascismo». Aquest
mateix any de 1932, després d'una crisi
hemorràgica a Boston (Massachusetts,
EUA), patí la seva primera intervenció
quirúrgica a mans de la doctora Ilya
Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el
dolor no va impedir que
continués en la redacció de Torce
nella
notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933
s'aguditzà la seva
malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a
ingressar a l'hospital,
on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després
de 10 dies de patiment, Virgilia
D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena
Avinguda de
Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al
cementiri
novaiorquès d'Astoria.
***
Necrològica
de Juan García Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967
- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.
***
Primo
Parrini
- Primo Parrini: L'11 de febrer de 1898 neix a Perugia (Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista, feixista després i finalment socialista, Primo Parrini. Sos pares es deien Vittorio Parrini i Antonietta Serpicante –altres fonts citen Enrichetta Sepicacchi. Ben educat, treballà d'empleat. Durant la Gran Guerra lluità voluntari com a oficial geotelegrafista i cap d'estació del III Regiment d'Enginyers i el 15 de juny de 1918 va ser condecorat amb la medalla de plata a Fossalta di Piave (Vèneto, Itàlia). Després de la guerra, s'acostà als cercles llibertaris de Milà (Llombardia, Itàlia), desenvolupant una intensa propaganda anarquista. La policia en aquesta època destacà les seves dots d'orador. Treballà com a proveïdor de publicitat en el periòdic Avanti! i fou redactor d'Umanità Nova, publicació amb la qual també col·laborà amb il·lustracions a l'estil del dibuixant antimilitarista Giuseppe Scalarini. El maig de 1920 va ser detingut per primera vegada a prop de la plaça del Duomo de Milà i denunciat per «violència contra els funcionaris de la Seguretat Pública» –s'havia defensat amb el pal d'una bandera. A partir d'aquesta data patirà nombrosos arrests i curts períodes de detenció. En 1921, encara que considerat com a «anarquista moderat» i sempre contrari a la violència, va ser detingut, juntament amb Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo, arran de l'atemptat al Teatre Diana del 23 de març de 1921; jutjat, va ser condemnat l'1 de juny de 1922 a 16 anys i un més de presó per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». A la presó es convertí al feixisme, mostrant expressions de simpatia pel règim, motiu pel qual entre els interns va ser anomenat El Feixista; sembla, però, que el que volia era aconseguir el famós advocat Francesco Bonavita i ser alliberat el més aviat possible. No obstant això, la seva llibertat no arribà fins el desembre de 1929, data en la qual va ser indultat i posat en llibertat vigilada fins el 31 de gener de 1931. A Milà entrà a fer feina a l'editorial Rizzoli i durant un temps col·laborà en el periòdic feixista Il Popolo d'Italia. En 1935 obtingué el passaport per a l'Àfrica Oriental Italiana i viatjà per la zona com a cap de vendes i de distribució del l'editorial Rizzoli. El maig de 1943 el seu nom va ser eliminat del llistat de subversius en virtut de la seva «regular conducta política». A finals de 1944 es traslladà a Roma (Itàlia), on, amb Pietro Nenni, fundà l'edició romana del periòdic socialista Avanti! i el 15 de gener de 1945 creà amb el democratacristià Giuseppe Liverani i el comunista Amerigo Terenzi l'Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA, Agència Nacional de Premsa Associada). Durant la postguerra treballà en el món editorial («Messaggerie Romane», «Messaggerie Nazionale»), publicant diversos periòdics (Don Basilio, Il Pettirosso, Telestampa, etc.). El seu pas a les files socialistes i la seva reconversió a l'antifeixisme després d'acabada la guerra, va ser resposta amb sarcasme per les publicacions anarquistes i pels seus antics companys de militància. Posteriorment creà l'agència de distribució «Primo Parrini & C.». Primo Parrini va morir el 22 d'agost de 1961 a Roma (Itàlia).
---
efemerides | 10 Febrer, 2024 12:59
Anarcoefemèrides del 10 de febrer
Esdeveniments
Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892
- Execucions de Jerez: El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit «Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.
***
Capçalera
de La
Révolte
- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.
***
Notícia
del míting apareguda en el periòdic
parisenc España
Libre del 16 de febrer de 1946
- Míting a la
Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a
la Gran Sala del Palau de la
Mutualité de París (França) un gran
míting anarcosindicalista organitzat pel
Comitè de la XI Regió de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van
intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito
Leiva, Josep Juan Domènech i
Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI
Regió de la CNT.
Naixements
Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc La Patrie del 26 de desembre de 1893
- Victor Pochard:
El 10 de febrer de 1850 neix a Brimont (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista
Victor Pochard. Sos pares es deien Pierre Sébastien Pochar,
pastor, i Rosamande
Huyet. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor a Loivre
(Xampanya-Ardenes, França). Acomiadat de la feina per
Pierlot, alcalde de
Loivre, va ser acusat de l'atemptat que aquest patí durant
la nit del 22 al 23
de desembre de 1893 quan un objecte explosiu esclatà
fortament –la detonació se
sentí a sis quilòmetres al voltant– a
la finestra del domicili Pierlot; la
gendarmeria descobrí al domicili de Pochard
periòdics i cartells anarquistes i,
al taller on feia feina, un tub de coure llançat a la
paperera semblat al qual
es va construir l'objecte explosiu. Els investigadors, mancats de
proves,
hagueren de sobreseure el cas el febrer de 1894. Cap el 1902 treballava
de
guardaboscos i, segons la gendarmeria, no assistia a reunions
polítiques. El 21
de setembre de 1905 va ser esborrat del llistat de control
d'anarquistes.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Octave Jahn
- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
Eugène Bigel a Caiena
- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.
***
Hiratsuka
Raichō
- Hiratsuka Raichō:
El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio
(Japó)
l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista
Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més
coneguda com Hiratsuka Raichō, o
simplement Raichō, encara que va
fer servir altres
pseudònims (Okumura Haru,
Hiratsuka Haruko i Hiratsuka
Haru). Nascuda en una família benestant, era la
filla menor
de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un
samurai i alt
funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa
Tsuyu, dotada
per a la música i la dansa, però que no
pogué exercir per la prohibició
masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals
febles i va
tenir problemes per parlar des de la infància.
Després de ser cridada en una
llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis
primaris, fet
reservat només a les classes altes, en 1903 es
matriculà a l'Escola d'Economia
de la Universitat Femenina del Japó i es va veure
influenciada pels corrent de
la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar
amb el budisme zen,
pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la
meditació. També va
estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va
traduir
algunes de les seves obres al japonès, i també va
traduir Casa de nines d'Henrik
Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a
les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó),
juntament amb Morita Sōhei,
professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume
Soseki, que havia
conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat
Literària per a Dones Extraordinàries),
grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i
traductor
Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū
(doble suïcidi amorós) de dues persones ben
educades, que palesà la seva
relació amorosa, per a alguns
«platònica», despertà la
crítica generalitzada i
la marcà com a dona «rebel» i
«inconformista». Després d'aquest
episodi,
conegut com «Incident de Shiobara», la
«Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un
cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va
treballar a temps
parcial de taquígrafa per a finançar-se classes
particulars de literatura
anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època
entrà en l'Escola Narumi de Dones,
on, a principis de 1911, fundà, per recomanació
d'Ikuta Chōkō, amb altres
companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano
Hatsuko i Hideko
Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure
la creativitat literària
entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa
dirigida únicament per dones i
dirigida a les dones. La revista feia referència al grup
intel·lectual femení
Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle
XVIII, on es debatien
temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest
moment que
adoptà el pseudònim de Raichō
(Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de
la independència
espiritual de les dones al llarg de la història i
reivindicava la revolució
femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al
vot, la sexualitat
femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat,
la
prostitució, els matrimonis concertats, les agressions
masclistes, el
patriarcat, etc. En aquesta revista també
col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya
Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a
un gran debat en la societat
japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser
censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va
ser tan
violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i
algunes de les seves
col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc
de feina. Els
detractors d'aquesta publicació definiren les seves
seguidores de Dones Noves com a un
insult i elles
s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa
de la revista fou
dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire
molt més
anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de
1916. Mentrestant, en
1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa
amb l'artista Okumura Hiroshi,
amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals
registrà amb orgull
com il·legítims, encara que la parella es
casà en 1941 per a no comprometre el
futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una
investigació sobre les
condicions laborals de les dones a les fàbriques
tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu,
Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada
pels moviments feministes
europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin
Kyōkai (Assemblea
de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i
editaren la revista Josei Domei
(Aliança de les Dones). S'ha
de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones
afiliar-se a
qualsevol organització política, així
com assistir a reunions feministes;
aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei
Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució.
També atià el moviment
cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema
capitalista. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Fujin Sensen (Dones a la
Línia del Front) i formà part de la Lliga
de Dones Proletàries. Partidària del moviment
eugenèsic de caire llibertari,
portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que
els homes amb
malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que
incidia molt en
l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la
«raça» japonesa, va ser titllada
per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra
sinojaponesa, quan l'Estat
japonès va exercir un control més dur sobre la
societat i la carestia de la
vida augmentà, es traslladà amb sa
família al camp, on es va fer vegetariana i
es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme
absolut. Durant la II
Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a
causa de la tuberculosi de
son company, i es dedicà, a més de a
l'agricultura, a organitzar conferències i
a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda,
s'acostà, sense
militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i
destacà pel seu compromís amb el
moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres
membres del
moviment feminista japonès, l'endemà del
desencadenament de la guerra de Corea,
viatjà als EUA per a presentar davant la
secretària d'Estat nord-americana Dean
Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i
pacifista. En 1951,
arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes,
denuncià l'ocupació
d'Okinawa i la presència militar nord-americana al
Japó. La seva lluita pels
drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami
Yaeko i Chiriro
Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa
d'Organitzacions de
Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou
vicepresidenta de Women's
International Democratic Federation (WIDF, Federació
Democràtica Internacional
de Dones), responsable de la World Mothers Conference
(Conferència Mundial de
Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace
(Comitè dels Set per la
Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de
Dones del Nou Japó.
Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns
d'ells prohibits per
l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un
càncer a la vesícula biliar i
conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la
lluita fins el
darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre
volums, que titulà Genshi,
josei wa taiyō
de atta (Al començament, la dona era
el Sol), que era
l'encapçalament de la revista Seitō.
Hiratsuka
Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de
Tòquio (Japó) i
va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō,
Honshū,
Japó).
***
Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911)
-
Dmitri Bogrov: El 10
de
febrer –el
29 de gener segons el calendari julià rus de
l'època– de 1887 neix a Kiev (Govern de
Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'advocat
i militant anarquista, i confident policíac i agent
provocador, Мордехай
Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий
Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Era fill d'una
família de comerciants
jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un
prestigiós advocat i gran
propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera,
Imperi Alemany; actualment
Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i
Max Stirner s'acostà
al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on
reprengué els estudis de
dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en
el grup
anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners,
mesos
després proposà els seus serveis de confident
policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye
(Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la
policia política
secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij,
Kapustyansky
i Nadezhdin), rebé una
remuneració de 150 rubles mensuals pel seus
serveis de delació. Integrat en el Partit
Socialrevolucionari (SRs, esseristes),
informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels
socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a
1910, quan acabà els
seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre
febrer i novembre
de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on
mantingué contacte amb el
socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky).
Per ordre de la
policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia,
Dresden, Munic, Berlin
i París) per establir contactes amb els moviments
revolucionaris locals. El 16
d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble
joc,
enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos
executat per
ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar
un acte terrorista
per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar
el cap de l'Okhrana
de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual
renuncià en
considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu
que
rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona
de pogroms, es decidí
finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de
setembre –l' 1
de setembre segons el calendari julià rus de
l'època– disparà dos trets sobre
Stolipin quan assistia a una representació a
l'Òpera de Kiev en presència de
l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans
duquesses
Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat
d'Stolipin provocà un
pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a
l'Òpera i
acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de
l'Okhrana,
però el tsar prohibí sospitosament totes les
investigacions posteriors. Jutjat pel
Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort
–la vídua d'Stolipin
va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser
penjat el 25 de
setembre –el 12 de setembre segons el calendari
julià rus de l'època– de 1911 a
Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment
Ucraïna).
El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a
Berlín una mena de memòries
(Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant
«secrets reals i imaginaris»)
El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors
i
artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov,
Aleksandr Soljenitsin,
etc.).
Giuseppe Pasotti
- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.
Foto
policíaca de Joan Aligué Casals (1914)
- Joan Aligué Casals:
El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament
el 12 de febrer–
de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarquista Joan Aligué
Casals –el seu primer llinatge també citat
erròniament Aliguer.
Sos pares es deien Valentí Aligué Puig, teixidor,
i Dolors
Casals Trullàs. Treballà de llauner i
milità
en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari
auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en
1913
col·laborà en el periòdic La Voz del
Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era
secretari del
Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el
regidor
i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns
enfrontaments amb la
Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril
declarada arreu de
Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà
insubmís i creuà els Pirineus,
arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Participà en
la fundació del «Centro Español de los
Pirineos», del qual va ser nomenat president,
encara que després va ser exclòs per la seva
oposició a portar una insígnia amb
la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al
taller de Moli Martin
de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista
militant, propagandista i amb
sentiments germanòfils». Posteriorment
s'instal·là a Girona, on fou industrial. Joan
Aligué Casals va morir d'un càncer d'estomac el 8
d'abril de 1959 al seu domicili de Girona (Gironès,
Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.
***
Ragnar
Casparsson
- Ragnar Casparsson:
El 10 de febrer de 1893 neix a Avesta (Dalarna,
Suècia) l'escriptor i
periodista anarcosindicalista, i després polític
socialdemòcrata, Carl Ragnar
Casparsson. Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat
rural i
industrial,
i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son
pare va desaparèixer sense
deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es
casà posteriorment amb
Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En
l'adolescència, entre
1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de
la ferreria d'Avesta. En 1909
entrà a formar part del grup local de les Joventuts
Socialistes i en 1911
s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de
1911 treballà en
diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una
bòbila a la regió
de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets
d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia),
etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa
Larsson, amb qui
tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment
començà a treballar per a
diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand,
del qual fou
editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste.
Entre 1919 i 1920
tingué la seva primera feina de periodista de la
secció sindical del diari Folkets
Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges
Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV,
Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i
que després va ser òrgan del Sveriges
Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va
pertànyer.
En 1920 publicà el recull de contes Öde
vidder. En 1921 viatjà a
Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la
SAC en la trobada
sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a
Berlín per a
organitzar la refundació de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT).
Quan en 1922 es fundà el periòdic
anarcosindicalista Arbetaren, òrgan
oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció;
Frans Severin, exredactor
en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten,
esdevingué l'editor
en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional.
Les diferències en
la direcció editorial entre Casparsson i Severin,
més «pragmàtics», i Jensen,
més «anarquista», acabaren en ruptura i
el novembre de 1924, Jensen i sa
companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la
secció de dones,
dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer
de mama i en 1926 es casà amb Inga
Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin
abandonaren
el moviment anarcosindicalista i es passaren a la
socialdemocràcia. Entre 1929
i 1933 fou l'editor de la secció sindical del
periòdic Social-Demokraten,
òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA,
Partit Socialdemòcrat
Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de
defensor del lector en la premsa de
la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical
Sueca). Entre 1933
i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO,
Organització
Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En
1937 viatjà, amb el
periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja
Branting-Westerståh, a Espanya per fer
costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la
LO al Congrés Obrer
Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre
de 1938 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà
el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen,
òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format
part des de la seva
fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del
comtat de Västmanland,
càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva
jubilació. Entre les seves obres
literàries podem citar Adelberga bruk
(1923) i Lapplandsexpressen
(1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner,
William Morris, Émile
Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà
les seves memòries en tres
parts: Vårt fattiga liv (1961), Land
du välsignade (1962) i Brinnande
horisonter (1963). També té una vintena
d'obres sobre historia del moviment
obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26
de
desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser
enterrat a l'església de
la seva població natal d'Avesta.
Ragnar
Casparsson
(1893-1978)
***
Giuseppe
Guelfi
- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).
---
efemerides | 09 Febrer, 2024 12:30
Anarcoefemèrides del 9 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer número de La Federación Igualadina
- Surt La Federación
Igualadina:
El 9 de febrer
de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número
del periòdic setmanal
anarcocol·lectivista La
Federación
Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada.
Eco del proletariado.
Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i
col·lectivisme». Sorgida
arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada,
era el
portaveu de les seccions sindicades en la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció
estava format per Bonaventura
Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau
Font Poch,
Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà
Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra
Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer
de Santa Caterina
d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i
més tard al carrer
de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb
pseudònims,
però sí les cartes (Abayá, Maria
Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili,
Magí
Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.).
Publicava moltes circulars i
comunicats oficials de les respectives seccions o unions,
així com notícies
sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams
d'ofici, etc.) i
conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen
Socialista de Reus
(1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es
distribuïen arreu la Península. Publicà
per lliuraments el fullet A los
jóvenes,
de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números,
l'últim el 17 de juliol de 1885 i
deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de
l'epidèmia de còlera
d'aquell any.
***
Capçalera del primer
número de Le Bandit
du Nord
- Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.
***
Portada
del primer número d'Alba
Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.
***
Cartell
de l'acte
- Congrés sobre
«Programa Anarquista»: Entre
el 9 i el 10 de febrer de 1985 se celebra a la seu dels Gruppi
Anarchici Riuniti
(GAR, Grups Anarquistes Reunits) de Carrara (Toscana,
Itàlia) el Congrés
Nacional «Rilettura del programma anarchico come strumento di
lotta quotidiana»
(Relectura del Programa Anarquista com a instrument de lluita
quotidiana),
organitzat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). El
«Programa Anarquista»
va ser un text programàtic anarcocomunista revolucionari de
la Unió Anarquista
Italiana (UAI) de caire sintetista (anarquisme
sense adjectius),
elaborat en 1919 per Errico Malatesta.
Naixements
Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)
- Alexandre Rigolet: El 9 de febrer de 1853 neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre Rigolet. Sos pares es deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet. Es guanyà la vida de diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872 treballava d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el servei militar en 1873 a Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una curvatura exagerada del tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». L'1 de juliol de 1879 passà a la reserva. S'establí a Rochy-Condé (Picardia, França) i posteriorment a París (França), domiciliat al número 94 del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «robatori». El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París ressenyà la seva adreça al número 48 del carrer Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència amb Auguste Vaillant, fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte; portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va ser inculpat d'«associació criminal». El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de 1896 figurava com a «anarquista perillós» i resident al número 34 del carrer Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Alfred Widcoq (10 de març de 1894)
- Alfred Widcoq: El
9 de febrer de 1862 neix a
Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Alfred
François Adolphe Widcoq.
Sos pares es deien Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i Hyacinthe
Boulanger,
domèstica. Es guanyava la vida treballant de
mecànic. Amb son germà Fulgence
Widcoq, el desembre de 1887 era membre del Cercle Revolucionari de
Fouquières-Fressenneville.
El 27 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la II
Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París
(França) i vivia al
número 22 del carrer Duret, però a partir del 30
d'abril de 1893 visqué al
número 95 del carrer Ternes. A les eleccions legislatives
del 20 d'agost de
1893 es presentà com a «candidat
abstencionista» per a la I Circumscripció
d'Abbeville (Picardia, França), encara que vivia a
París. També el seu nom
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26
de desembre de
1893 de la Prefectura de Policia de París. El 10 de
març de 1894 el seu
domicili del carrer Ternes, ben igual que el d'altres cinc anarquistes,
va ser
escorcollat i ell portat a comissaria, on aquell mateix dia va ser
fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El seu dossier va ser enviat al jutge el 2 d'abril de 1894 i posat en
llibertat
cinc dies després. El seu nom es troba en el llistat de
recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al
número 55 del
carrer Arts de Levallois-Perret (Illa de França,
França). En 1921 treballava de
venedor ambulant a La Garenne-Colombes (Illa de França,
França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891
- Charles Dardare:
El 9 de febrer de 1866 neix
a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista
Charles Auguste Victor. Sos
pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne
Marie Michelle
Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia
al número 17 del
carrer Albert Roussel del XVII Districte de París
(França). Després de
participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891
entre Levallois-Perret
i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb
els
companys anarquistes Henri Decamps i Louis
Léveillé desplegaven la bandera roja
que havien portar durant la concentració en una bodega al
número 79 del
bulevard National de Clichy (Illa de França,
França), un grup de policies i de
gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i
s'engegà una violenta baralla i
un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a
comissaria,
violentament apallissats i finalment tancats a la presó
parisenca de La
Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant
l'Audiència del Sena en
un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres
anys de presó per «cops
voluntaris i sagnants contra agents de la força
pública» –Descamps va se condemnat
a cinc de presó i Léveillé absolt. El
cas va ser molt comentat en la premsa
anarquista (Le Père Peinard,
La Révolte) i aquell
mateix any
Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El
«Cas
Decamps-Dardare-Léveillé» fou
l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre
1892 i
1894, quan es desencadenà per a protestar contra les
condemnes que patí François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
pels
atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els
domicilis del president
de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut
l'advocat general Léon Bulot
que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la
Presó Central de Poissy
(Illa de França, França), on Charles Dardare
treballà al taller de joieria
ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat.
Un cop
lliure s'instal·là amb son pare a
Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en
el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de
1915 al
seu domicili de Courbevoie (Illa de França,
França).
***
Alceste Marini
- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la condemna d'Édouard Forès apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Parisien de l'1 de juny de 1893
- Édouard
Forès: El 9 de febrer de 1870 neix a
La Maladrerie (Nontron, Dordonya, França) l'anarquista
Michel Forès, més
conegut com Richard Édouard
Forès.
Sos pares es deien Élie Forès, carreter, i Marie
Hortense Mage. El 4 de maig de
1890 va ser condemnat a vuit dies de presó per haver cridat
«Mort aux vaches!»
(Mort a la bòfia!) durant la manifestació del
Primer de Maig a París (França) i
encara patí una altra condemna per «ultratges als
agents». En 1891 sembla que
col·laborà en el periòdic parisenc L'Anti-Patriote.
Tipògraf de professió, va ser el gerent i
impressor de l'únic número del full Le Forçat, publicat el 4 de
juliol de
1891 a París i l'administrador del qual fou Albin Villeval
–algunes fonts
apunten a l'aparició d'un segon número. El juliol
de 1891, en tant que gerent
d'aquesta publicació, va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a dos anys de
presó i 3.000 francs de multa per
«incitació a l'assassinat, al pillatge i a
l'incendi» i pocs dies després, el 30 de juliol de
1891, va ser condemnat pel X
Tribunal Correccional a 20 dies de presó per ajudar un
company en una mudança
clandestina i enfrontar-se a la policia. El 8 d'abril de 1892 va ser
detingut a
Damery (Xampanya-Ardenes, França) sota la sospita de ser un
dels responsables,
amb Anon i J. Michiels, del periòdic Le
Déchard, publicat en aquella població i
del qual sortiren dos números el
febrer i el març d'aquell any. Jutjat, va ser condemnat per
l'Audiència del
Sena a 15 mesos de presó per
«provocació de militars a desobediència
cap els
seus superiors». Internat com a pres de dret comú
a la presó de Clairvaux
(Xampanya-Ardenes, França), en una carta de mitjans de juny
dirigida al
president de la República francesa, demanava l'estatut de
pres polític. Posteriorment
exercí de tipògraf a Angulema (Poitou-Charentes,
França). Cridat en 1890 a
files per a fer el servei militar, es declarà
insubmís. Detingut el 8 d'abril
de 1893 a Damery per la gendarmeria d'Épernay
(Xampanya-Ardenes, França), el 31
de juny de 1893 va ser jutjat pel Consell de Guerra del VI Cos de
l'Exèrcit,
acantonat a Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya,
França) i condemnat a un any de presó. El juliol
de 1899 publicà el matrimoni a
Angulema amb la modista Jeanne Delbasty. Sembla que és el E.
Forès que, a
partir del 15 de juliol de 1901, fou un dels responsables del
periòdic
corporatiu parisenc Le Cri Typographique.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)
- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901
- Michele
Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano
(Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista
Michel Acanfora, també conegut com Michel
Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna.
Es guanyava la vida
com a
forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme
antiorganitzador i es
declarà partidari de la «propaganda pel
fet», esdevenint, segons la policia,
l'«anarquista més perillós de
Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la
seva condició desesperada». Per a aconseguir
ressò entre els treballadors,
participà en iniciatives de la secció local del
Partit Socialista d'Itàlia
(PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca
dels
anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A
començaments de 1897 fundà el grup anarquista
«Carlo Cafiero» (Francesco
Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro
Petrucci, Tommaso
Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es
negà a col·laborar
amb els «legalistes» en la lluita contra
l'assignació de residència forçada. En
aquesta època va publicar el fullet Che
cosa è l'Anarchia i edità el
periòdic Avanti
Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat
dos dies durant
la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor
«Sepe» de Nàpols
que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i
16 d'octubre de
1897, gràcies al suport econòmic enviat des de
Buenos Aires (Argentina) per
Conforti, va publicar els dos únics números del
periòdic L'Affamato
(L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia
amenaça els que li donen allotjament, intensificà
la seva activitat i va ser
denunciat per «instigació a l'odi entre classes
socials». Durant la primavera
de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat
contra el processament
d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici.
Després publicà un opuscle
antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El
30 d'abril de 1898
va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig
d'aquell
any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del
pa, en els
quals van tenir una participació protagonista les dones, va
ser empresonat. El
18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que
no era un vulgar
criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges
exigint la pena màxima; quan
escoltà la sentència, que el condemnava a dos
anys de presó i a 18 mesos de
vigilància, cridà «Visca la
revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests
crits va ser condemnat a tres anys més de presó.
Després de tres anys
empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de
l'organització, tornà a la militància
fundat la Lliga de Resistència dels
Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de
novembre i el 4 de
desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per
l'augment de les tarifes del
treball a preu fet, la retribució única per a
totes les fleques, el
reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la
disminució del
treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels
obrers. Molt castigat per una
malaltia contreta a la presó de Pouzzoli
(Campània, Itàlia), Michele Acanfora,
amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a
Nàpols (Campània,
Itàlia).
Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis
- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Sos pares es deien Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic. El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya).
***
Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)
- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Sos pares es deien Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).
***
Notícia
de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de
juliol de 1934
- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.
***
Joan
Bernis Medina
- Joan Bernis Medina:
El 9 de febrer –el
6 de febrer segons el certificat de defunció–
de 1901
neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan
Bernis Medina. Era fill de Bartomeu Bernis i Maria Medina. Es
guanyava la
vida fent de mecànic en la reparació de
màquines d'escriure i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1930
envià un article per a ser publicat en Tierra
Libre, publicació que substituïa Tierra
y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època
formava part de l'Ateneu
Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933
signà des de la
Presó Model de Barcelona un manifest contra la
repressió republicana cap el
moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del
Comitè Agrícola de la
col·lectivització de la barriada del Prat Vermell
de Barcelona. Sa companya fou
Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu
«Faros» i al quadre escènic
de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis
Medina va
morir el 6 de febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat
al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà
Josep Bernis Medina
també fou militant llibertari.
***
Necrològica
de Josep Farré Sullà apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 de
gener de 1990
- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- Gabriel Albiol Balaciart:
El 9 de febrer de 1906 neix a
Vinaròs (Baix
Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista
Gabriel
Albiol Balaciart. Sos pare es deien
Manuel
Albiol Guzmán i Bàrbara Balaciart Martin. Actiu
militant del Sindicat de la
Pesca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys
republicans, quan esclatà
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat en la col·lectivitat
pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després
del tall de Llevant, formà
part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona
dominada
pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on milità en
la Federació Local de la CNT de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart
va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat,
País Valencià), dos
dies després d'haver retornat per primer cop a la seva
població natal, i va ser enterrat en aquesta
població.
***
Necrològica
de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de juny de 1994
- Ramon Falgàs
Miralles:
El 9 de febrer de 1906 neix a
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de
Ponent) –algunes
fonts citen a la Torre del Comte
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es
deien Fidel
Falgàs i
Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar
part del moviment
anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament
revolucionari de
l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936
participà en l'alliberament
de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i
després s'integrà en la
«Columna Carod-Ferrer» fins a la
militarització de les milícies. Posteriorment
col·laborà en el procés
col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda
d'Aragó. Passà a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya
Remeis Dolors
Agut Carceller i un
fill d'un any a
Barcelona (Catalunya), retornà al front i
s'integrà en el Batalló de
Metralladores C de la unitat guerrillera
encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de
juliol de 1938 formà
part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar
sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars
Sobirà,
Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment
pogué passar a zona republicana. El febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
reclòs als camps de
concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i
posteriorment en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir
i es refugià a
Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats
Casimir i Manuel
Agut Carceller. Més tard
formà part de la Federació Local de Montpeller de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa
família que no havia vist des de
la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23
d'abril de 1994
al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de setembre de 1970
- Basilio Mingueza Mayor:
El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria
(Sòria,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor,
conegut com El Sastre.
Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María
Mayor. D'infant
emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Sastre de professió, durant els anys trenta
milità en el Sindicat del Vestir de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup
anarquista del barri de
Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà
Aniceto, metal·lúrgic
confederal, fou membre del grup anarquista
«Hispania», que havia demanat
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
camps de concentració i
assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942
s'instal·là a
Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya
Rosa Frowd Picarin, amb qui
tingué dos infants, milità en la
Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio
Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig–
de 1970 a l'Hospital Nord de
Marsella
(Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri civil de Le
Canet.
***
Notícia
de la detenció de Félix García
Muñoz i
altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del
12 de desembre de 1934
- Félix García Muñoz: El 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1915 neix a Massarró (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut –juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera–, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)– i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.
Félix García Muñoz (1915-1991)
---
efemerides | 08 Febrer, 2024 13:16
Anarcoefemèrides
del 8 de febrer
Esdeveniments
Corda de presos travessant
Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La
Canadenca
- Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
d'Atchenko:
El 8 de febrer de 1961 se celebra a la Salle des Vignerons de Lausana
(Vaud,
Suïssa) la conferència
«L'anarchisme» de Jean-Jacques Langendorf (Atchenko).
L'acte va ser organitzat pel Moviment Democràtic dels
Estudiants (MDE). Langendorf
va ser fundador del grup anarquista ginebrí
«Ravachol» (1959-1962) i membre de
l'MDE, i dies després, el 21 de febrer de 1961,
participà en un atac amb
còctels molotov contra el consolat d'Espanya a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) pel
qual va ser condemnat.
Naixements
Foto
policíaca de François Soubrié (14 de
març de 1894)
- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquest últim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquesta època treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)
- Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Hippolyte Giroux (28 de febrer de 1894)
- Hippolyte
Giroux: El 8 de febrer de 1859 neix a Montceau-les-Mines
(Borgonya, França)
l'anarquista Hippolyte Giroux. Sos pares es deien Charles Giroux,
manobre, i Anne
Montchanin. Es guanyava la vida treballant de mecànic a la
regió parisenca. Amb
son germà Léon Giroux, participà en
els grups anarquistes parisencs i es
difícil separar les activitats d'ambdós, ja que
sovint les fonts nomes citen el
llinatge. El 15 d'abril de 1893 assistí, amb una cinquantena
d'anarquistes, a
una reunió electoral del Partit Obrer celebrada al pati
interior de l'escola
Vitruve de París, on es reuniren unes cinc-centes persones i
on Amédée
Denéchère i Gustave Leboucher defensaren les
tesis anarquistes. El 6 de maig de
1893 els dos germans Giroux van ser presents a un míting a
la sala Commerce, al
número 94 del carrer Faubourg du Temple, que
arreplegà quatre-centes persones.
El 24 de juny de 1893 assistí a un míting de
protesta contra la condemna a mort
de l'anarquista Jean-Baptiste Foret celebrat a la sala Debrune, al
número 66
del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen (Illa de França,
França), on s'ajuntaren
unes 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la París i
de la regió
parisenca. L'1 de juliol de 1893 els germans Giroux assistiren,
juntament amb
unes cinc-centes persones, a la conferència
«L'inquisition bourgeoise, le
pasage à tabac, la torture officielle, les
réclamations sur les cruautés commises
dans les prisons et dans les bagnes» celebrada a la sala
Commerce i organitzada
pel periòdic La Révolte.
L'endemà, 2
de juliol de 1893, acudí, amb altres cinquanta anarquistes,
a una vetllada amical
a la sala Georget, al número 38 del carrer Aumaire,
organitzada amb la
finalitat de recaptar fons per a organitzar una commemoració
de la mort de
Ravachol. L'1 d'octubre de 1863 formà part del grup
d'anarquistes que assistí
al míting de la Lliga dels Antipatriotes a la sala Commerce.
El 25 de novembre
de 1893 va se una de
les set-centes
persones que concorregueren al míting anarquista celebrat a
la sala Commerce i
que comptà amb Élisée Bastard i
Sébastien Faure entre els oradors. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut i fixat com a anarquista en el registre
antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse
Bertillon, i només va ser
posat en llibertat un mes més tard, el 30 de
març. En 1906 vivia a
Rozay-en-Brie (Illa de França, França).
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Pio
Menghi
- Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».
***
Notícia
de la condemna de Joseph Rebuffat publicada en el diari de
Bourges Journal
du Cher del 20 de maig de 1893
- Joseph Rebuffat:
El
8 de febrer de 1867 neix a Torvas (Provença,
Occitània) l'anarquista Joseph
Charles Rebuffat. Era fill de Jacques Marius Pierre Rebuffat,
conreador, i de
Cécile Thérèse Barbarroux. Es guanyava
la vida treballant de paleta a Marsella (Provença,
Occitània). Començà a militar cap el
1888 a Marsella, prenent part en totes les
reunions. En aquesta època vivia al número 10 del
bulevard Barbier de Marsella.
El 17 de maig de 1893 el Tribunal Correccional de Marsella el
condemnà a tres
dies de presó per haver xiulat i escridassat el general
Alfred Dodds, inspector
de les tropes de Marina, a la plaça de la Prefectura de
Marsella. El novembre
de 1893 figurava en un llistat d'«agitadors
anarquistes» i estava fitxat com
«reputat perillós a vigilar de ben a
prop». L'agost de 1897 va ser buscat sense
èxit per Toló (Provença,
Occitània). Organitzador de reunions polítiques,
en
1904 prengué part en el desenvolupament de la Joventut
Sindicalista
Revolucionària (JSR). Entre 1909 i 1912, el seu domicili, al
número 6 del
bulevard Pardigon, figurava en el llistat d'anarquistes sotmesos a
estreta
vigilància per part de la policia. En 1938 treballava
d'empleat i vivia al
número 17 del bulevard Pardigon. Joseph Rebuffat va morir el
25 d'octubre de
1938 a la Clínica Bouchard de Marsella (Provença,
Occitània) i va ser enterrat
dos dies després.
***
Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914
- Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).
***
Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)
- Rosario Dulcet: El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta.
***
Locals
de Régéneration,
al número 27 del
carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra)
i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue
Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros,
Gabriel Giroul,
Fernández, la companya de Fernández, Emilia
Souply i Eugène Humbert
- Albert Gros:
El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e
Chaptuèlh
(Alvèrnia, Occitania) l'anarquista
neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares
es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902
col·laborà en el
periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des
ennemis de l'autorité,
publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del
moviment neomaltusià i
eugenèsic, col·laborà amb
Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la
Régénération Humaine» (Lliga
de la Regeneració Humana), creada pel segon
l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros,
la
ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva
pròpia organització
«Génération Consciente» i
Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí
la revista parisenca Le Malthusien. Revue
néo-malthusienne et eugéniste,
de la qual encara es publicà un altre número el
gener de 1920, i que era
continuació de Régéneration
(1896-1908). En 1921 vivia al número 51
del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents
ocasions per
«propaganda anticoncepcional». Sa companya fou
Blanche Emilienne Deffrenne. Albert
Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de
França, França).
***
Notícia
de la persecució de Jules Méline apareguda en el
diari parisenc Le
Rappel del 15 d'agost de 1909
- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per «vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne», «Mastication», «Nourriture», «Physique (culture physique)», «Santé» i «Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1967
- Josep Viladomiu
Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a
Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles
–el segon llinatge
també citat Vinyoles–
conegut com Xic Rei. Sos pares es
deien Pere
Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè
Viñolas. Nascut en una família
benestant –era membre de la poderosa família
Viladomiu, propietària de dues
fàbriques tèxtils de Gironella–,
tingué una educació exquisida a l'escola i a
acadèmies privades, que li dotà d'una extensa
cultura, però mancat de l'ambició
paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a
l'empresa familiar. En la
dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme
gràcies a dos sabaters i reforçà el
seu pensament en la lectura de Tierra y
Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes
Joaquim Penina
Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu
Gironellenc
i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de
Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). També fou
membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat
esdevingué un dels
militants més importants de la seva comarca i durant les
vagues va exercir la
seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus
enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de
diversos manifests publicats en El
Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup
àcrata «Amor y
Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó,
Manuel Lladó Cortina, Francesc
Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista
celebrada
en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica.
Etzegallada en un acte, peça dramàtica
sobre la pagesia berguedana
que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar
en
l'organització de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on defensà la línia
«pura» i «puritana» (no a
l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans
d'agost de 1931 presidí un míting en record de
son amic Joaquim Penina
Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a
la seva memòria en
un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de
l'Ateneu
Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En
1935 col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè
Revolucionari de Gironella,
destacant la seva acció a evitar actuacions
arbitràries i comportaments
violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i
Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester
Borràs, Marcel·lí Massana Vancell,
Ramon Vila Capdevila, etc.),
que actuà al front d'Aragó, on fou responsable
dels serveis d'Intendència amb
Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de
Columnes Anarquistes
celebrat a València (València, País
Valencià), es pronuncià contra la
militarització de les milícies i el
març de 1937 assistí, amb Ramon Casals
Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna
«Terra i Llibertat», on
s'acordà acceptar la militarització,
però ell abandonà la columna per a ocupar-se
d'una cooperativa a Manresa, població on també
fou secretari particular de
Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part
del Comitè Comarcal
de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial, participà en
la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la
Federació Local de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a
tal fou delegat en el I
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili
celebrat el maig de
1945 a París (França). També fou
delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple
Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Fins octubre
de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947
s'instal·là a Acs
(Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al
II Congrés de la
CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una
fàbrica de gasosa a Acs, que
només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com
ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat
s'establí
a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels
militants anarquistes Joan
Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i
Juan Pintado
Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de
setembre de 1967 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista
Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic)
es considerà son «fill
espiritual».
***
Cristóbal Pariente
Ojeda
- Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria).
***
Necrològia
de Miquel Margarit Batet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de gener de 1964
- Miquel Margarit Batet: El 8 de febrer de 1919 neix a Castellbisbal (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Margarit Batet. Sos pares es deien Vicenç Margarit Escanyol, sereno, i Àngela Batet Forns. Durant els anys quaranta participà activament en la reorganització clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Fugint de la repressió, passà a França, però la seva companya, Maria Antònia Teresa Martí, amb qui tingué tres infants, restà a Catalunya i fou maltractada, torturada i empresonada quatre anys pel franquisme. D'antuvi treballà al port de Marsella (Provença, Occitània) i després a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i formà part dels grups artístics de l'exili. També col·laborà a principis dels anys seixanta en la premsa llibertària, especialment en CNT, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Membre del Comitè Confederal, Miquel Margarit Batet va morir a conseqüència d'un accident de treball el 9 de desembre de 1963 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Juan Rodríguez Gutiérrez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
setembre de 1990
- Juan Rodríguez
Gutiérrez: El 8 de febrer de 1928 neix a
Carabanchel Bajo (Madrid, Castella,
Espanya; actualment pertany al districte de Carabanchel de Madrid)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Rodríguez Gutiérrez.
Sos pares es deien Lorenzo
Rodríguez Barroso, jornaler, i Dolores Gutiérrez
Abejón. En 1939, amb el triomf
franquista, passà amb 11 anys a França amb son
pare, el qual va ser internat al
camp de concentració d'Argelers i després
destinat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions del
nord de
França, acabant pres durant l'ofensiva alemanya de la
primavera de 1940 i deportat
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on morí en 1942.
Juan Rodríguez Gutiérrez, son germà i
sa mare s'establiren a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) durant l'Ocupació i en
1943 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat, on
hi havia un
important nucli confederal. Després de la II Guerra Mundial,
gràcies a la seva
feina, viatjà arreu de França, entrant en
contacte amb el moviment llibertari
francès i adherint-se a la Federació Anarquista
(FA). En 1958 s'instal·là a
Briouze (Baixa Normandia, França), on es casà amb
Odette Louise Lucienne Perot,
amb qui tingué quatre infants. En aquesta anys
mantingué estretes relacions amb
els grups llibertaris de Le Havre (Alta Normandia, França) i
posteriorment amb
el Col·lectiu Llibertari de Caen (Normandia,
França). Participà activament en
els fet de «Maig de 1968». A la fàbrica
on treballava va crear una secció
sindical, de la qual va ser nomenat delegat. Fou el fundador el grup
anarquista
de La Ferté-Macé (Normandia, França) i
organitzà nombroses conferències
(Maurice Joyeux, Maurice Laisant, Serge Livrozet, etc.). En els anys
setanta promogué
a la regió la projecció del diaporama España
36, realitzat per l'«Equipo Juvenil» de
la CNT parisenca. Juan Rodríguez
Gutiérrez va morir el 29 de maig de 1990 al seu domicili de
Briouze (Baixa
Normandia, França).
***
Antonio
Gahete Barragán
- Antonio Gahete Barragán: El 8 de febrer de 1957 neix a Granja de Torrehermosa (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gahete Barragán. Sos pares es deien Antonio Gahete i Dolores Barragán. Quan era adolescent s'integrà en el moviment anarquista. Després de la mort de dictador Francisco Franco s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de l'escissió de la CNT, formà part de la Federació de Banca de Madrid (Espanya) de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Secció Sindical del «Santander Central Hispano», participant activament en les vagues d'aquest sector. En els anys vuitanta va ser detingut i tancat als calabossos de la Direcció General de Seguretat (DGS) quan la campanya de suport als inculpats del muntatge policíac del «Cas Scala». Antonio Gahete Barragán va morir el 30 de maig de 2013 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri madrileny de La Almudena.
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |