Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de març

Esdeveniments

- Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) Ravachol, amb el suport de quatre companys, posa una bomba al domicili --número 136 del bulevard de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió va destruir part de l'immoble, però no va causar cap ferit.

***

- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

Naixements

- Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 a Brooklyn (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

***

- Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida, és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

***

- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984 , sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de desembre de 1991.

Defuncions

- Miguel Barba Moncayo: L'11 de març de 1949 és assassinat per la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut com Reyes. Nascut vers 1899 tal vegada a Barcelona, abans de la Guerra Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu de Gràcia, on era molt popular per les seves activitats teatrals --d'aquí li vindrà el nom de Reyes. Després de la victòria feixista va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de set anys pres. No va escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de les Joventuts Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè Regional Català de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El 8 d'agost de 1947 va ser detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo) i Enrique Martínez Marín, i internat a la presó Model de Barcelona. Alliberat amb la intenció d'assassinar-lo, en la matinada de l'11 de març de 1949, uns policies l'enxampen a la porta de ca seva (número 4 del carrer de la Torrassa de Barcelona), li demanen la seva identificació i l'abaten davant sa muller i sos infants.

***

- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.

***

- Manuel Rojas Sepúlveda: L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.

Actualització: 11-03-09